|
---
Anarcoefemèrides del 22 de gener Esdeveniments
L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888 - Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890. ***
Cartell de l'acte - Míting «Sabre et
goupillon»: El 22 de gener de 1898 se celebra a la Sala Chayne de París
(França) un gran míting, públic i contradictori, sota el títol «Sabre et goupillon»
(Sabre i salpasser). L'acte, organitzat pel periòdic anarquista Le
Libertaire, volia denunciar la «Santa Aliança entre el sabre i el
salpasser», entre l'Església i l'Exèrcit, poc després que fos publicat per
Émile Zola el 13 de gener anterior l'article «J'acusse...!» en el diari
parisenc L'Aurore i la reactivació del «Cas Dreyfus». Van prendre la
paraula, entre d'altres, Besombes, François Broussouloux, Brunet, Henri Dhorr, Sébastien
Faure, Georges, Girault, Lavergne i Paul Raubineau. Al míting assistiren dues-centes
persones i la policia va impedir que més de dues-mil hi entressin a la sala. L'acte
acabà als crits de «Fora la societat burgesa! Fora [Henri] Rochefort! Visca la
llibertat individual!». ***
Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905) - Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes –la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de «setena classe», també anomenat «dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905) ***
Propaganda
del míting en memòria de Kotoku apareguda en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
del 22 de gener de 1916 - Míting en
memòria de Kotoku: El 22 de gener de 1916 se
celebra al Harlem Casino de Nova
York (Nova York, EUA) un míting commemoratiu de
l'execució de l'intel·lectual
anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Cinc anys abans,
Kotoku, sa companya
Suga Kanno i altres companys havien estat penjats a Tokio
(Japó) sota
l'acusació d'haver orquestrat un complot per assassinar
l'emperador i sa
família Meiji. A l'acte, organitzat pel grup anarquista
«Revolt», hi van
intervenir destacats militants anarquistes, com ara Leonard D. Abbott,
Pietro
Allegra, Michel Dumas, Karl Dannenberg, Elizaberth Gurley Flynn,
Hippolyte
Havel, Harry Kelly, Gussie Miller, Robert Minor, Bernard Sernocker i
William
Shatoff. També van parlar oradors japonesos, xinesos i indis. ***
La
notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda
en Le Petit
Journal de París del 23 de gener 1923 - Atemptat de Germaine Berton: El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de la Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire –arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». ***
Cartell
de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau - Conferència de
Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i
mestre racionalista
anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu
Llibertari del
Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència
«La mujer y la revolución»,
organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Josep Maria de Riquer i
Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i
Ynglada. ***
Capçalera del primer número de Voz Anarquista - Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.
Naixements
Ernest Coeurderoy - Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar una àmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme. ***
Notícia
judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de
setembre de 1885 - Egide Govaerts:
El
22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Egide Goverts. En
1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de
treballs
forçats i
expulsió de l'exèrcit per
«provocació i
complot a la deserció», a més de
«venda
de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida
com
podia, venen diaris, fent
de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877
s'afilià al Socialistsche
Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per
una
«evolució socialista» i per
això també
era anomenat «Partit Evolucionista». El
setembre d'aquest any assistí al Congrés
Internacional
que se celebrà a Gant
(Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme
i es
declarà
anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup
de
lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i
entre 1878
i 1881 de la Secció
Local de Brussel·les de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). En
1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta
anarquista
partidària de la «propaganda pel fet» a
Brussel·les i era membre del grup
radical «Cercle Démocratique». En 1879
també
assistí a les reunions del grup
«Les Solidaires», el qual representà en
el
Congrés Internacional Racionalista
que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880
a
Brussel·les.
Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA,
Lliga
Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou
una de
les principals figures
de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles
Dubuyger,
secretari de la Secció Local de Brussel·les. En
el
Congrés Nacional
Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a
Brussel·les,
va ser nomenat
membre de la mesa nacional de la Unió
Revolucionària (UR)
i assistí regularment
a les reunions dels revolucionaris «Cercles
Réunis».
Entre 1880 i 1881
col·laborà en diverses publicacions
revolucionàries, com ara La
Persévérance i La
Révolution Sociale, i fou membre del consell de
redacció de La Justice Sociale.
Estava casat amb la
costurera Elisabeth Van
Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el
febrer de 1879 i el
tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva,
nasqué en 1873. Durant la dècada
dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les
vagues
a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília
de l'any nou de 1881 cantà la
cançó La
Prolétarienne en una reunió
anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció,
rebel·lió i ultratges als
agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir
fons per als
militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883
pronuncià
l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de
Brussel·les del jove militant
anarquista francès Paul Métayer, mor per
l'explosió d'una bomba que
transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va
ser
condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en
situació
il·legal i quan l'apel·lació la pena
va ser augmentada per «injúries al
tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una
manifestació contra
l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos
joves militants
francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per
diversos
delictes (difamació als gendarmes, cops als agents,
rebel·lió) a dos mesos de
presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs.
Fou l'editor responsable de
molts periòdics anarcocomunistes publicats a
Brussel·les, gairebé tots estampats
a la seva impremta, com ara L'Insurgé
(1885), Ni Dieu ni Maître
(1885-1886), La Guerre Sociale
(1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou
testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador
de Le Libertaire, acusat de
publicar un
article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de
l'article, encara que
el tribunal no tingué en compte la seva
declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle
Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer
córrer el rumor que
era alcohòlic i un infiltrat. Son germà,
Gérard Govaerts, també va ser militant
anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Josef Peukert (1876) - Josef Peukert: El
22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès;
actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef
Peukert, també citat
com Joseph Peukert. Fill d'una
família molt pobra, sa mare morí quan era molt
petit. Quant tenia sis anys
ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va
fer els 11 anys
abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871
abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg,
Hannover, etc.) fent petites
feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i
estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa i
entrà en un grup socialdemòcrata que
s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare,
passà tres mesos a Metz
i després va anar caminant fins a París, on
després d'uns mesos marxà a
Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà
activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els
pseudònims Jacques Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat amb Émile Gauthier, Élisée
Reclus i
Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus
passà a la
Península, però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran
d'una onada repressiva que es desencadenà a
França. El 30 de novembre de 1880 en
va ser expulsat i marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de
Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel
propagandista
anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a
Viena amb la intenció
de crear una organització secreta i, gràcies al
seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a
Graz. El 13 de desembre, però, va
ser detingut i empresonat per
«conspiració» fins al 6 de
març de 1882. El
juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del
periòdic Die Zukunft
(L'Avenir), òrgan del
corrent radical de la socialdemocràcia austríaca,
i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser
detingut amb altres
companys arran de l'«Afer Merstallinger»
–atac i
pillatge a mà armada d'un
domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de
març
de 1883, va ser
absolt. En aquests anys fou redactor de Der
Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de
l'electoralisme i del
parlamentarisme, reivindicà la violència i el
terrorisme com a eines de lluita.
Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre
esdevinguts entre
1882 i 1884, la intensificació de la repressió i
la detenció de la major part
dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris,
l'obligà a finals
del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia
abans de la promulgació
d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885
s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La
Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital anglesa distribuí el
periòdic de Johann Most Freiheit
(Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign.
X) i R. Gundersen, del periòdic Die
Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.
Òrgan
Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub
«Autonomie» (Club Anarquista Alemany
«Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En
aquesta època formà part de la Lliga Socialista
britànica i fou molt amic del
esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat
disgustà l'anarquista
Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que
portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un
viatge a
Bèlgica, on el segon va passar informació a la
policia que portà a la detenció
de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva
condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave –aquest
tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de
«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè –Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam. ***
Foto
policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894) - Franco Piccinelli:
El 22 de gener de
1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Franco Piccinelli,
també conegut com François
Piccinelli.
Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es
guanyava la
vida fent de perruquer i emigrà a França, on
milità en el moviment llibertari. A
París (França) s'associà amb el
també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe).
El 23 de gener de 1891 va
ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres
tres-cents companys, en
una manifestació d'obrers sense feina que partí
de la plaça de l'Opera de
París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i
per aquest motiu va
ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un
decret del 7 de febrer de
1891 va ser expulsat de França i es refugià a
Londres (Anglaterra) on exercí la
seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Posteriorment emigrà
als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en
un
hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A.
Baillif, s'obrí una
subscripció de suport per a la vídua en el
periòdic Les Temps Nouveaux,
publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Roberto
de las Carreras - Roberto de las Carreras:
El 22 de gener de 1873 neix a Montevideo
(Uruguai) l'escriptor, poeta diplomàtic i
intel·lectual anarquista Roberto de
las Carreras García de Zúñiga. Era
fill natural d'Ernesto Francisco Eusebio de las Carreras
Viana,
secretari del general José María Leandro
Gómez Calvo, i de Clara García de
Zúñiga y de Elía (Clarita),
filla d'una família de classe social alta i
hereva d'una immensa fortuna. La seva condició de fill
il·legítim va ser
reivindicada per ell mateix durant tota sa vida. Amb
l'herència rebuda després
de la mort de son pare, en 1895 viatjà a Europa,
especialment a París (França),
i l'Orient Pròxim, i retornà convertit en un
dandi. Autoanomenat «Doctor en
Anarquisme i Voluptuositat», reivindicà
l'«anarquia aristocràtica», l'amor
lliure i la revolució sexual, escandalitzant la societat
benestant de
Montevideo. A partir de 1900, amb Julio Herrera y Reissing,
organitzà reunions
literàries. També fou assidu la
tertúlia anarquista de la «Torre de los
Panoramas», amb Francisco Caracciolo Aratta, Raúl
Lerena Juanicó, Pablo Minelli
i César Miranda, entre d'altres. En 1901 es casà
amb sa cosina Berta Bandinelli
de las Carreras, amb qui tingué un fill, Raúl de
las Carreras. A principis de
segle col·laborà en diferents
periòdics anarquistes (La Rebelión,
El
Trabajo, etc.). L'octubre de 1902 parlà en
l'homenatge de les
organitzacions treballadores van fer a Émile Zola a la Plaza
Independencia de
Montevideo. Després de la mort de sa mare, heretà
més béns, però cap el 1906
havia dilapidat tota la seva fortuna. Amb suport oficial, en 1907 va
ser designat
cònsol de l'Uruguai a Paranaguá
(Paraná, Brasil) i després a Curitiba
(Paraná,
Brasil). Entre les seves obres podem destacar Al lector
(1894), Sueño
de Oriente (1900), Amor libre, interviews
voluptuosos con Roberto de las
Carreras (1902), La tragedia del Prado. La crisis
del matrimonio. El
amor libre. Oración pagana (1904), Parisinas
(1904), El amor y el
divorcio (1905), En onda azul... (1905), Psalmo
a Venus Cavalieri
(1905), Yo no soy culpable... (1905), Diadema
fúnebre (1906), Don
Juan (Balmaceda) (1907), La visión del
arcàngel (1908), El cáliz
(1909), La Venus celeste (1909), Suspiro
de la palmera (1914) i Epístolas,
psalmos y poemas (1944). Quan encara no tenia quaranta anys,
començà a
patir els primers símptomes de neurosi paranoia, malaltia
mental que havia heretat
de sa mare, que el portaran al confinament la resta de sa vida.
Després de mig
segle de reclusió per mor de la seva demència,
Roberto de las Carreras va morir
el 13 d'agost de 1963 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al
Cementiri
Central de la ciutat. En 1997 Carlos María
Domínguez publicà la biografia El
bastardo. La vida de Roberto de las Carreras y su madre Clara
i en 2015 Marcos
Wasem publicà l'assaig El amor libre en
Montevideo. Roberto de las Carreras
y la irrupción del anarquismo erótico en el
Novecientos. ***
Alphonse Tricheux (1936) - Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la «Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del «Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Raymond
Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe
Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de
París
(juliol de 1936) - Raymond Feuilleaubois: El 22 de gener de 1884 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Sos pares es deien Paul Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i Désirée Pauline Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de l'espectacle (claca, figurant, etc.) i també formà part del Sindicat de Manobres. El 27 de maig de 1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una manifestació al «Mur dels Federats» per «injúries» als guàrdies municipals, però va ser ràpidament alliberat. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Turbigo. En 1903 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava separada, però no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui havia tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui havia abandonat cap el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un infant a París, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del servei militar, s'establí amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 20 de març de 1904 va ser detingut a Namur (Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el 8 de maig d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i la parella marxà cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Raymond Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap el 1920 retornà a París i s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un hotel del passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar moneda falsa i ella treballà d'obrera guantera. Després la parella visqué al carrer Tanger de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i després trobà feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un garatge. El 14 d'abril de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard la parella s'instal·là definitivament en un miserable immoble al número 18 del carrer Brunel del XVII Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut per «insubmissió» i empresonat. Després de purgar cinc mesos de presó, hagué de fer 18 mesos de servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond Feuilleaubois va morir el 19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França). ***
Notícia d'una xerrada d'Eugène Vignes apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de febrer de 1914 - Eugène Vignes: El
22 de gener de 1888 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène
Dominique Vignes. Era fill natural de la modista tolosana Marie Vignes, el qual
reconegué el 6 de maig de 1895, i tingué un germà gran, Jules Émile Vignes,
també anarquista. Va ser condemnat a Cuçac (Alvèrnia, Occitània) per «ultratge
a agent». En 1907 vivia al Faubourg de la Madeleine de Moulins (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània) i milità amb son germà al grup anarquista local. Segons un
informe de la policia a la Prefectura del 4 d'octubre de 1907 sobre propaganda
anarquista, els germans Vignes rebien cartells i adhesius antimilitaristes i
revolucionaris provinents de Marsella (Provença, Occitània). En altre informe
policíac del 25 d'octubre de 1907, el comissari informava de la sortida de son
germà Émile Jules Vignes a fer el servei militar. En 1911 tenia el domicili al
número 2 del carrer Manège de Moulins. En 1914 vivia a Lió (Arpitània) i
col·laborava en Le Libertaire. El 6 de febrer de 1914 va fer la xerrada
«Pourquoi anarchistes, nous ne votons pas», a la seu de «L'Émancipation Anarchiste»,
al número 17 del carrer Marginan de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Notícia
de la condemna de René Bisson apareguda en el diari
parisenc Le Soir
del 21 d'octubre de 1909 - René Bisson: El 22 de gener de 1890 neix a Bléré (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari René Bisson. Sos pares es deien Silvain Bisson, vinyataire, i Félicité Thenon, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 19 d'octubre de 1909 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional de París (França) a un mes de presó per ultratges a agents i per haver agredit mossèn Annereau, vicari de Notre-Dame-de-Lorette, a les Teuleries el 17 d'aquell mes durant una manifestació en protesta per l'execució del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia –en el moment de la detenció portava un vit de bou i exemplars de L'Anarchie. El 3 de març de 1912 va ser detingut a Genillé (Centre, França) per vagabunderia i el 5 de novembre de 1912 a Le Liège (Centre, França) pel mateix motiu. També va ser condemnat en diverses ocasions per contravenció a la llei de caça. En 1913 va ser fitxat per la policia com a actiu anarquista i a finals d'aquell any va ser donat per desaparegut a Lió (Arpitània). En 1926 demanà, amb el torner metal·lúrgic Ernets Gazeau, ser contractat a la fàbrica Brouchot en una carta publicada en el periòdic L'Émancipateur del 21 de novembre de 1926. El 23 d'octubre de 1927 portà la contradicció al comunista Paul Bouthonnier en un míting celebrat a Vierzon i en aquesta ocasió informes policíacs el qualificaren de «secretari de la secció llibertària de Vierzon». Secretari del Sindicat de la Societat Francesa de Material Agrícola i Industrial de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), la direcció de l'empresa l'acomiadà a resultes de les vagues de l'1 de maig de 1924. Defensà, dins de la CGTU, les tesis de la minoria llibertària. En 1928 va ser acomiadat de la fàbrica Lejard. En 1930, quan la influència comunista es va reforça en la CGTU, dimití d'aquest sindicat. Sense feina, cap el 1931 s'instal·là a Alnay (Méreau, Centre, França), on treballà de firaire, venent articles diversos i explotant una barraca de tir de carabina en les festes. René Bisson va morir el 31 de març de 1978 a l'Hospital La Noue de Vierzon (Centre, França). ***
Michal
Mareš (1920) - Michal Mareš:
El
22 de gener de 1893 neix a Teplice-Šanov
(Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi
Austrohongarès; actualment Teplice, Teplice,
República Txeca) l'escriptor,
poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš,
més conegut com Michal
Mareš –prengué el nom de
Michal
(Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que
també va fer servir els
pseudònims Michal Josef
Mareš, Antonín
Mareš i Luděk
Marks. Havia nascut. Sos pares es deien Emil
Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa
família es traslladà a Praga, on
freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del
Mercat de «Masny trh» (Mercat
de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola de
Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17
anys, edat en la qual ja formava
part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser
expulsat dels
instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta
contra l'execució del
pedagog anarquista català Francesc Ferrer i
Guàrdia. Per guanyar-se la vida
treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant
de la
casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa
Metallum o de
pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910
freqüentà les reunions anarquistes que es
realitzaven als cafès dels barris de
Karlín i de Královské Vinohrady de
Praga. En aquesta època abandonà oficialment
l'Església catòlica i participà en
accions antimilitaristes. S'entretenia amb
els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les
esglésies i en
llançar petards als peus dels penitents que participaven en
les processons. Va
ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per
difusió de pamflets
prohibits, participació en manifestacions,
incitació a la insubordinació, etc.,
que el portaren en diverses ocasions a la presó, on
compartí cel·la amb
assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran
Guerra, marxà cap a
Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i
tocant el tambor
per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com
era, va fer tot el possible
per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita
fàbrica que fabricava
suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem
(Ústí nad Labem, Txèquia),
després a les sitges de la intendència de Praga
i, finalment, fou destinat a
una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a
Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia)
que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de
1918 s'havia casat amb
la filla del director general de les fàbriques
siderúrgiques de Most (Ústí nad
Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant
un temps accionista de la
xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder
viatjar a
l'estranger. Col·laborà com a periodista en
diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager
Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
França, Itàlia, etc.) i
d'Àfrica, on comercià amb diversos articles
(vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria,
conserves, etc.) i serví un temps en la Legió
Estrangera. Fou membre de la
Česká Anarchistická Federace (ČAF,
Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un
dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ,
Partit Comunista de
Txecoslovàquia), col·laborant en el seu
òrgan d'expressió Rudým
Právo. En 1928 publicà l'obra de teatre
Sing-Sing, sobre les execucions dels
militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es
relacionà
amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav
Hašek, Karel Čapek,
Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però
molt especialment
amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la
més que provable
ocupació nazi del seu país, es
presentà voluntari per defensar les fronteres i
durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat
i amb un grup
d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs,
organitzà una xarxa
de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt
(actual Terezín). Després
de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver
ajudat un
agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat
Vnútrennikh Del
(NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de
la Unió
Soviètica, que falsificà diversos testimonis per
condemnar-lo a mort, però
finalment aconseguí demostrar la seva innocència,
encara que sempre restà
vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es
dedicà a
denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats
locals comunistes,
les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la
frontera
durant i després de l'expulsió dels alemanys dels
Sudets i les injustícies que
es cometien als camps de concentració estalinistes,
especialment des de les
pàgines del periòdic Dnešek,
de
l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no
agradaren al
ministre d'Informació txecoslovac Václav
Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat
del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a
Txecoslovàquia, la
seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb
acusacions absurdes,
jutjat i condemnat a set anys de presó i a la
privació dels drets polítics. Amb
la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en
sortir s'assabentà
que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la
presó, havia mort
feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a
Txecoslovàquia, la resta de sa
vida la visqué en la més absoluta pobresa i en
l'oblit. Escriptor bilingüe
(txec i alemany), és autor de Disharmonie
(1916), Přicházím z
periferie (1920),
Policejní
šťára (1922), Anděličkářka
(1922), Oasa. Africký
román utrpení a lásky
(1924),
Zápisky z výčepů
lihovin, nevěstinců,
Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená
garda (1927), Pan
Václav. Český trhan
v cizině (1928), Internacionální
patriot. Pan Václav doma (1931), Ze
vzpomínek anarchisty, reportéra a
válečného zločince (1999,
pòstum) i Přicházím
z periferie republiky (2009,
pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el
17 de febrer de 1971 a Praga
(Txèquia, Txecoslovàquia; actual
República Txeca). El setembre de 1991, el
Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la
sentència i el rehabilità. ***
Paolo
Perfetti - Paolo Perfetti: El 22 de gener de 1895 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Perfetti. Es guanyava la vida tallant marbre. El 28 de setembre de 1917 va ser condemnat a 35 dies de presó pel Tribunal de Belluno (Vèneto, Itàlia) per «amenaces» i el 2 de maig de 1919 va ser amonestat formalment per «ociós i vagabund». En 1921 s'oposà amb les armes a la mà als feixistes i en 1922 es va veure obligat a emigrar clandestinament a França, després d'haver patit reiterades agressions. El 20 de gener de 1923 va ser absolt pel Tribunal de Massa de l'acusació de «tinença d'explosius» i l'abril de 1926 va ser expulsat de França i portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser multat amb 90 lires per haver lliurat documentació falsa als guàrdies fronterers. Portat a Carrara (Toscana, Itàlia), mesos després s'exilià novament. En 1929 son germanastre anarquista Gino D'Ascanio matà el secretari de la Legació italiana a Luxemburg. El maig de 1933 es presentà al consolat italià de Barcelona (Catalunya) sense recursos ni documents. En la primavera de 1934 aconseguí obtenir del consolat italià de Barcelona un certificat de nacionalitat i l'estiu següent va enviar 700 francs a la seva germanastra Maria D'Ascanio al Principat de Mònaco. En 1935 sol·licità un subsidi al consolat italià de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la primavera de 1936 es presentà novament al consolat italià de Barcelona després d'haver creuat els Pirineus a peu. Expulsat de la Prefectura francesa de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per vagabunderia, l'agost de 1936 retornà a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant a diversos fronts aragonesos (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal d'Osca). El 22 de novembre de 1937 el cap de la policia feixista telegrafia al Prefecte de Regne d'Itàlia que havia estat inscrit en el registre de la policia de fronteres i que s'havia enrolat en la «milícia roja espanyola». Traslladat a la XII Brigada Internacional «Garibaldi», participà, durant la segona meitat de 1938, en l'ofensiva de l'Ebre i va ser ferit durant els durs combats. Inscrit per la Prefectura de Massa en la llista de «terroristes subversius que viuen a l'estranger», a principis de 1939 abandonà la Península i pogué evitar els camps de concentració francesos. Tres anys més tard encara romania expatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Francisco Roldán Toledo apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963 - Francisco Roldán Toledo: El 22 de gener de 1896 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya)l'anarcosindicalista Francisco Roldán Toledo. Sos pares es deien Julián Roldán i María Toledo. Ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània), treballà de pagès i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. Sa companya fou Pilar López. Francisco Roldán Toledo va morir el 6 de gener de 1963 a Llemotges (Llemosí, Occitània). ***
Foto
de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei
de Migració mexicà (1939) - Vicenta Sáez Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina –Sáenz, segons alguns. Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13 d'abril de 1971 a Mèxic. ***
Necrològica
de Vicente Sánchez Palacios (Vicente Vargas)
apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1991 - Vicente Sánchez Palacios: El 22 de gener de 1900 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Vicente Sánchez Palacios, que va fer servir el pseudònim Vicente Vargas a l'exili. Sembla que en 1923 desertà de soldat del Regiment de Mallorca. El 22 de juliol de 1933 va ser detingut i empresonat a València, juntament amb Ángel Gómez La Higuera i Domingo Rueda Salas, per repartir el periòdic subversiu El Soldado del Pueblo i portar armes. Durant la guerra civil lluità en la «Columna Durruti» als fronts d'Aragó i de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria i en 1962 passà a França. A l'exili portà el nom de Vicente Vargas, nascut el 12 de febrer de 1900 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Durant sa vida conreà nombroses disciplines (pintura, medicina, ecologia, història, etc.). Vicente Sánchez Palacios va morir, sota el nom de Vicente Vargas, el 16 de desembre de 1990 a l'Hospital General de Frejús (Provença, Occitània), a causa d'una paràlisi cerebral que el mantingué en coma durant 14 dies, i va ser enterrat al cementiri de Sant Rafèu (Provença, Occitània), població on hi residia. El 9 de juny de 1992 les autoritats judicials franceses rectificaren oficialment la seva identitat. ***
Helmut Rüdiger - Helmut Rüdiger: El 22 de gener 1903 neix a Frankenberg (Saxònia, Alemanya) el periodista, escriptor, traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut Rüdiger. Fill d'un teòleg liberal, de molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil Wandervogel i en la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i després a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). Va estudiar llengües germàniques i història de l'art a Munic i a Leipzig. En aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg –que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis– i Ferdinand Götze va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure obligat a deixar la Universitat perquè sa família li retirà el suport econòmic per les seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a Berlín de l'òrgan d'expressió de la FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant anarquista Dora Gollin. A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und Aufbruch, de la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la FAUD. A partir de 1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de l'anarcosindicalisme alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en el seu moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la premsa llibertària germana de l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl Einstein o Augustin Souchy, participarà en la Revolució espanyola. Fou un dels responsable de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos combats integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el secretari entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937 assistí al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en representació de l'AIT. Home de confiança del Comitè Nacional de la CNT, va presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la situació a Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de París, on va defensar el «governamentalisme» cenetista. Instal·lat com a refugiat polític a París en 1938 i després a Suècia des de 1939, va ser membre de la central anarcosindicalista sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seu òrgan d'expressió Arbetaren, on es va defensar la participació llibertària als òrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar Bergeren. Juntament amb Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys quaranta en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die Freie Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al periòdic anarquista alemany Die Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la nacionalitat sueca. Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos congressos de l'AIT: Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que abandonà amb tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre fou partidari de les tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en molts dels seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seus últims anys, juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy va formar part del Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen Kommission (IAK, Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va fer servir diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez, D. Rodríguez, A. Rodrigues, Ivar Bergegren, M. Dashar; etc.) i podem trobar articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern, España Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge Anarchisten, Opposition und Ziel, Syndikalismen, Zenith, etc. Amb el pseudònim M. Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va publicar en 1934 un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que va ser novament editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la londinenca Coptic Press, sota el títol The origens of the Revolutionary Movement in Spain. De 1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la Revolución española. També publicà Ensayo crítico de la Revolución española (1940) i Rapport du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937, entre d'altres, a més de molts articles teòrics sobre el federalisme llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de juny de 1966 a Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC per avaluar la situació espanyola i la divergències sorgides en la CNT. El seu arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits, etc.) es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
José
Gilabert Navarro - José Gilabert
Navarro: El 22 de gener de 1908 neix a Mazarrón
(Múrcia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Gilabert Navarro. Sos pares es
deien Salvador
Gilabert Rubio, jornaler, i Ana Navarro Vera. En 1924 vivia amb sos
pares i son
germà petit Patricio a Mazarrón. Emigrat a
Catalunya, visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona.
Treballà a les extraccions de sorres a
les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc de
Barcelona promogudes
pel Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sindicat
on militava i del qual va exercir com a delegat. Va ser empresonat en
diferents
ocasions pels conflictes que es donaren en aquesta feina. Militant de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), a la Presó Model de
Barcelona, fou un dels signants
del manifest «Por los fueros de la verdad», contra
l'estratègia trentista.
Fou un dels fundadors de
l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell de Barcelona i
també
membre de l'Ateneu Faros. Participà activament, com a
delegat i orador, en la
perllongada vaga dels lloguers i el febrer de 1931, juntament amb
Benito
Maldonado Serrano i altres veïns, havia signat un article en Solidaridad Obrera alertant dels
desnonaments i anunciant la inevitable vaga. Entre 1931 i 1932
col·laborà assíduament
en Solidaridad Obrera. Estretament
lligat a Joan García Olivar, durant la guerra fou secretari
del Comitè Revolucionari
i participà en el Comitè d'Abastaments, en la
Comissió d'Horts del Comitè
Agrícola i fou delegat de la Secció de la
Barriada de l'Administració Popular
Urbana (APU), dedicada a l'habitatge. També fou membre del
Comitè d'Empresa
d'Auto Electricitat, on treballava com a fonedor. Lluità als
fronts, primer en
la Columna «Quatre de Setembre» («Columna
Ortiz»), a La Zaida (Saragossa,
Aragó, Espanya), i al final de la guerra en un destacament a
la zona de Manresa
(Bages, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a realitzar feines
forestals, però
es va evadir. Passà a l'Espanya franquista, a
través d'Andorra i la Seu
d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya), però va ser detingut i el
16 de setembre de
1941 empresonat a Lleida (Segrià, Catalunya). El 13 d'agost
de 1942 va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de
reclusió
temporal, pena commutada per la de vuit anys de presó major
i desterrat a
València (València, País
Valencià). En 1944 es casà. El 16 de setembre de
1949
se li va aixecà el desterrament i el 30 de desembre de 1949
aconseguí la
llibertat definitiva. José Gilabert Navarro va morir el 25
d'agost de 1988 a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). José Gilabert
Navarro (1908-1988) ***
Ginés Alonso, Margit Manus-Arvidsson, Louis Mercier, Helmut Rüdiger i Albert de Jong en el Congrés del Cinquantenari de la SAC (Estocolm, 1960) - Ginés Alonso López: El 22 de gener de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista, anarquista i maçó Ginés Alonso López. Sos pares es deien Pedro Alonso i Encarnación López. Era fill d'una família conservadora que aviat s'establí a Barcelona (Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu interès per la cultura l'animà a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops econòmics; per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup «Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El juliol de 1936 s'enfrontà contra l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes (Puigcerdà, l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en representació d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Amb la derrota, s'exilià a França i s'establí a L'Avelhanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria. Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT. Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelhanet. Durant un temps fou director del setmanari confederal de l'Exili España Libre. Arran de la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista favorable a la CNT clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa del sector moderat. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili i com a tal entrà clandestinament a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà en representació d'aquest subcomitè, amb Roque Santamaría en nom del Secretariat Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965 representà la Federació Local de L'Avelhanet de la CNT en el Congrés de Montpeller. En la maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d'altres. Sa companya fou Josefina Vallés. Gines Alonso López va morir el 4 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània). ***
Tomba de Charles Laisant al columbari del cementiri parisenc de Père Lachaise - Charles Laisant: El 22 de gener de 1911 neix a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant, secretari de consell d'administració i de Marie Jeanne Charton, i germà de Maurice Laisant, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine, Le Huron i L'Écho Pacifiste, òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any. Charles Laisant va morir el 16 de desembre de 1952 a Asnières (Illa de França, França). ***
Helmut
Kirschey -
Helmut Kirschey: El
22 de gener de 1913 neix a Elberfeld (Wuppertal, Rin del Nord -
Westfàlia,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Helmut Krischey. Fill d'una
família
de militants de l'Unabhängige Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (USPD,
Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya) i, a partir
de 1920, del
Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Parti Comunista d'Alemanya),
s'integrà
amb son germà petit en l'organització dels
Pioners Rojos. En 1931, després de
veure la «caça de bruixes» estalinista i
el centralisme comunista, abandonà la
Kommunistischer Jugendverband Deutschlands (KJVD, Lliga dels Joves
Comunistes
d'Alemanya) i, per influències d'un oncle,
s'adherí a les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts
Anarcosindicalistes d'Alemanya) de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands
(FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) de Wuppertal. Morts
els pares, a
partir de 1932 visqué amb la família anarquista
Benner, en la qual els seus
tres fills (Fritz, Willi i Eugen) també militaven en la SAJD
i en la FAUD. En
aquests anys formà part del grup d'acció
«Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots
Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis
organitzades, i fou
empresonat arran de trobar-se una arma a casa seva arran d'un escorcoll
policíac. El març de 1933, reconegut al carrer
per una colla de «Camises Brunes»
–milícies del Nationalsozialistische Deutsche
Arbeiterpartei (NSDAP, Partit
Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors)–,
aconseguí
salvar la pell
gràcies als crits de la senyora Benner que alertaren la
policia, la qual el
detingué; el règim nazi el va internà
fins al novembre de 1933 al camp de
concentració de Dinslaken. Un cop lliure, va ser vigilat per
la Gestapo, però
aconseguir arribar als Països Baixos, primer a Amsterdam i
després a l'Haia, on
fou membre de l'agrupació d'exiliats Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys), lligada a la FAUD. Assabentat del cop
militar a
Espanya, el juliol de 1936, amb documentació falsa,
marxà, amb Fritz Benner i
altres dos companys, com a voluntari per combatre el feixisme.
S'establí a
Barcelona (Catalunya) i d'antuvi visqué en un hotel de luxe
col·lectivitzat i
després, amb una quarantena d'anarquistes germans, a la
mansió d'un exlíder
nazi que vivia a Catalunya i havia estat advocat de l'empresa
farmacèutica
Merck. En col·laboració amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
intervingué en programes de ràdio que eren
emesos en ona curta a l'Alemanya nazi, en la vigilància de
la colònia alemanya
establerta a Catalunya i en l'edició de Soziale
Revolution (Revolució
Social), òrgan dels DAS. El febrer de 1937
s'enrolà en el Grup Internacional de
la «Columna Durruti», amb el qual
participà en els combats de Tardienta (Osca,
Aragó) i on més de cent voluntaris
internacionalistes van morir. Arran dels
«Fets de Maig» de 1937, va ser detingut amb altres
militants alemanys per
agents comunistes i tancat fins a l'abril de 1938 a Barcelona,
València i
Segorbe. Un cop lliure, passà a França i als
Països Baixos. A començaments de
1939 s'exilià a Suècia i se li va assignar
Göteborg com a lloc de residència,
on conegué l'any següent sa futura companya. En
1943 aconseguí la seva primera
feina i milità en la International Transport Federation
(ITF, Federació
Internacional del Transport), organització sindical
clandestina que intervingué
activament en la lluita antinazi. Quan aconseguí legalitzar
la seva situació,
s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), on
milità fins als anys cinquanta.
En 1955 aconseguí la nacionalitat sueca. En desacord amb la
línia reformista de
Helmut Rüdiger, abandonà la SAC i
s'adherí al Partit Comunista Suec, però en
1968, arran de la invasió soviètica de
Txecoslovàquia, abandonà el partit. En
els anys setanta retornà a la SAC. En 1989 Angelika Feld,
Volker Hoffmann,
Dieter Nelles i Jörg Lange realitzaren un documental en
alemany sobre la seva
vida (A las barricadas), on ell mateix explica les
seves experiències
als carrers de Barcelona i als camps de Pina de Ebro. En 1998
l'editorial de la
SAC Federativ publicà la seva autobiografia sota el
títol Helmut Kirschey,
en antifascist minnen (Helmut Kirschey, memòries
d'un antifeixista), editada
per Richard Jändel i amb textos de Fritz Benner, Rudolf
Michaelis i
Helmut
Rüdiguer. En els anys noranta viatjà a Alemanya, on
parlà sobre la seva
experiència de militant anarquista alemany i d'excombatent
en la guerra
d'Espanya a instituts, associacions de joves i universitats. En 2000 es
va
publicar la seva autobiografia en alemany sota el títol A
las barricadas.
Erinnerungen und Einsichten eines Antifaschisten (A les
barricades. Memòries
i reflexions d'un antifeixista). Helmut Kirschey va morir
el 23 d'agost
de 2003 a Göteborg (Västra Götaland,
Suècia). ***
Vicente
Moriones Belzunegui - Vicente Moriones
Belzunegui: El 22 de gener de 1913 –algunes
fonts citen erròniament 1911– neix a Zangoza
(Sangüesa,
Navarra)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones
Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro, Navarrico,
José Luis Márquez Boya,
Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Sos pares es deien
José Moriones Arboniés i Basilia Belzunegui Arizcuren. Des de molt
jovenet
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). Comptable de
professió, en 1933, quan es trobava
desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La
Rioja, Espanya). Detingut amb
Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat
durant la revolució anarquista del
8 de desembre de 1933 quan feia una missió de
coordinació i d'enllaç, va ser
absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934.
Després dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a
Burgos i
al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936
participà en una
temptativa d'evasió col·lectiva que
fracassà i per la qual fou jutjat i tingué
sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes
franquistes
ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i
provisionalment
incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista.
Acabada la guerra,
l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i,
després d'una temporada en un
camp de concentració, entrà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres
companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i
arribar el juny de 1940 a Tolosa
de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco
Ponzán Vidal i s'integrà en la
seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la
Península,
assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la
CNT, fins la seva detenció el
7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a
nom de José Luis
Márquez Boya. Tancat a la
presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de
col·laborar amb la
policia franquista, promesa que no complí.
Continuà treballant amb la xarxa de
Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat
O'Leary», participant en l'evacuació de
nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la
delació
de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut
amb Ponzán per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre
d'aquell any,
gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la
Resistència francesa,
va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut
per la
Gestapo, sota el nom de Enrique
Martínez
i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la
presó
parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de
trànsit de Compiègne i el
17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de
Buchenwald (Turíngia,
Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les
tropes
aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a
Tolosa de Llenguadoc, on va
ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la
Resistència.
En 1947 s'internà clandestinament a la Península
en missió orgànica i fou
detingut dues setmanes després a Sant Sebastià.
Jutjat en consell de guerra, va
ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada
per un intent de
fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la
presó de Sant Miquel dels
Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional
gràcies a la pressió de
l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a
Barakaldo. Participà en
el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del
Comitè Regional
del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la
repressió, passà a França. Sis
mesos després retornà a la Península i
continuà amb la lluita clandestina a
Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa
de la seva vida era secretari
general del Comitè Regional del País Basc de la
CNT, membre de l'Aliança
Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de
Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones
Belzunegui, poc
després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de
març de 1970 a
l'Hospital Civil de Basurto de Bilbao (Biscaia, País Basc)
d'una embòlia pulmonar a
causa del seu
deteriorament físic –altres
fonts diuen
erròniament que morí el 23 de març de
1970 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) enmig del
carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un
epitafi de
Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita.
Endavant, endavant
sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de
concentració sumà
durant sa vida més de 28 anys d'internament. Vicente Moriones Belzunegui (1913-1970) ***
Luis Agustín Vicente - Luis Agustín Vicente: El 22 de gener de 1920 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) el guerriller antifranquista llibertari Luis Agustín Vicente, que va utilitzar pseudònims diversos (Luis Pérez Costas, Luis Ruiz Costa, El Metralla, Mario Miglia, Mario Mella, Mario, El Garulla). Sus pares es deien José Agustín Mateo, jornaler, i María del Amor Vicente Navarro. Abans de la guerra civil va militar en el moviment anarquista a Còrdova, on residia. En acabar la guerra es va refugiar a França i en 1942 va entrar a la Península Ibèrica on va participar en la guerrilla de l'Alt Llobregat. El 3 de setembre de 1946 es va publicar una crida de recerca per desertor. En 1947 residia a Rarascón-d'Arièja i participava en activitats de grups d'acció a Catalunya. El 27 de setembre de 1947 va ser detingut a Molins de Rei, amb altres 11 membres de grups llibertaris, acusat de volar la cimenteria Sansón de Sant Feliu de Llobregat; però el 28 de novembre de 1952 va poder fugir del castell de Montjuïc on estava tancat després d'apoderar-se de la pistola d'un guàrdia. Va arribar a França sota el nom de Luis Ruiz Costa, que emprarà des d'aleshores. Va exiliar-se a Itàlia, on va fer feina a les pedreres de marbre a Carrara sota el nom de Mario Miglia. A Gènova va participar amb altres companys en una expropiació on es van fer amb quatre milions de lires. El 15 gener de 1957 va participar en l'assalt de la sucursal del banc «Casale Monferrato» de Vilanova, d'on es van portar un milió i mig de lires. El 16 d'agost de 1957 va tornar a creuar la frontera francoespanyola amb Josep Lluís Facerías i Goliardo Fiaschi. A Sant Quirze de Besora es va separar del grup i va agafar el tren fins a Sant Andreu, i després amb bicicleta fins a Sabadell, on va trobar refugi a casa del company Emilio Tena Gorrita. Durant la matinada del 27 d'agost la policia va envair el domicili i va poder fugir per la finestra del bany al jardí, però la casa estava encerclada i va ser detingut. Les seves declaracions van permetre a la policia detenir el 29 d'agost Goliardo Fiaschi al Tibidabo. Aquestes dues detencions permetran que la policia pugui tendir una emboscada a Facerías el 30 d'agost de 1957, que li costarà la vida. Jutjat davant un Consell de Guerra el 12 d'agost de 1958, Agustín Vicencte va ser condemnat a 24 anys i quatre mesos de presó. Luis Agustín Vicente va morir el 30 de juliol de 2007 a l'Hospital Rafael Méndez de Lorca (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Clemente d'aquesta població. ***
Article
d'Azucena Adell Surinach publicat en la revista de Bordeus Inquietudes de
novembre-desembre de 1947 - Azucena Adell Surinach:
El 22 de
gener de 1921 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Azucena Adell Surinach. Sos pares van
ser els
anarcosindicalistes
Rafael Adell Flos i Assumpció Surinach. En 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sos pares. A Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries. Conegué
el destacat anarcosindicalista
Cristóbal Parra Román, que esdevingué
son company. En 1947 va ser delegada d'Alen
(Provença, Occitània), població on
residia, per al Congrés de la CNT celebrat a
Tolosa. El setembre de 1947 va ser nomenada secretària
d'Administració del Comitè
Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en l'exili,
juntament amb Cristóbal Parra Román (secretari
general), Manuel Moya (secretari
de Propaganda), Benito Milla Navarro (secretari de Relacions) i J.
Villanueva
(secretari de Coordinació). En aquests anys
col·laborà regularment en Inquietudes
i Ruta, òrgans de la FIJL. En
1948 s'instal·là amb son company a
Charlaval (Provença, Occitània), on la parella
treballà de pagès. En 1963 va
ser nomenada secretària de la Comissió de
Propaganda de la Zona A (Regional de
Provença i Costa Blava). En 1981
col·laborà en Solidaridad Obrera
de
Barcelona. Azucena Adell Surinach va morir el 14 de desembre de 2001 a
la
Residència de la Tercera Edat «Paul
Cézanne» d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània) i va ser enterra al cementiri de Charleval, al
costat de son company
i sos pares. ***
José
Vergara Vicente - José Vergara
Vicente: El 22
de gener –el
certificat de defunció cita el 23 de gener–
de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Vergara Vicente. Era fill
d'Antonio Vergara, militant
anarcosindicalista, i de María Vicente. Passà la
infància entre Barcelona i Cartagena
(Los Días, Canteras, Portus) i
posteriorment seguí sa família per diverses
localitats catalanes: Barcelona,
Badalona (des del 1930), Santa Coloma i, de nou Badalona, on
assistí a l'Escola
Racionalista dirigida per José Montiel Díaz al
carrer Tortosa. Quan tenia 13
anys fou un dels organitzadors (secretari i cobrador) del grup
«Los Pequeños
Idealistas» de l'Escola Racionalista de l'Ateneu Cervantes de
Badalona i, quan
encara no tenia 14 anys, es posà a fer feina. En aquesta
època ajudà son pare
en les activitats sindicals i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan la
Revolució de 1936, treballà en
una fàbrica de galetes col·lectivitzada per la
CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) a Badalona i ocupà la secretaria de les
Joventuts
Llibertàries del barri de La Salut de Badalona. El
març de 1938 s'enrola
voluntari en la 26 Divisió i va combatre en la 120 Brigada,
formant part dels
seus grups culturals. Més tard fou sergent en la 74
Divisió. El febrer de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i
va ser reclòs als
camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El
gener de 1940 treballà en la
construcció d'un camp d'aviació a Gravant
(Borgonya, França) i el juny marxà
cap a París (França) amb Manuel Navarro.
Ambdós treballaren en un polvorí fins
que fou abandonat davant l'avanç alemany i fugiren cap a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Després de treballar al camp de
Labastide (Llenguadoc, Occitània),
el febrer de 1941 s'integrà en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a
la zona occitana de Vilafranca de Roergue, Tolosa i Muret. El setembre
de 1941
es troba per Rochefort i va ser tancat al camp de
concentració de La Pallice
(La Rochelle, Poitou-Charentes, França). En 1943
contactà amb la CNT de l'exili
i visqué a La Rochelle i a localitats properes (Avanton i
Poitiers). Després de
la II Guerra Mundial milità en la CNT, en les Joventuts
Llibertàries, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) a Poitiers i La Rochelle. Entre 1945 i 1950 assistí a
nombrosos plens i a
diversos congressos de la CNT, i representà La Rochelle i
Saintes en el de
1947. Fins al 1952 treballà a la col·lectivitat
d'Aymare i de bell nou a partir
de 1960 i fins a la seva dissolució. En 1963
retornà a La Rochelle, on ocupà la
secretaria regional de jurídica i la secretaria general de
la Federació Local.
Ajudà a la creació de la secció de la
CNT francesa i constituí un grup de la Federació
Anarquista de llengua Francesa (FAF). En aquesta època fou
delegat, per la
Federació Local o pel Comitè Regional de
Poitou-Charentes, en plens i
congressos de l'exili, com ara el de Montpeller de 1965 i el de
Marsella de
1975. Tingué alguns problemes amb els companys per haver
estat quatre mesos en
la Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) i pel seu fort
temperament. Un cop mort el dictador Francisco Franco,
visità la Península i
treballà força en la reestructuració
de la CNT de l'interior. Assistí com a
observador al Congrés de la CNT de 1979 i
s'arrenglerà amb el sector ortodox. En
1982 s'establí a Cartagena (Múrcia, Espanya) on
fou membre del Comitè Regional
murcià. Representà la Regional de
Múrcia en el congrés de 1983. Després
es
traslladà a Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya), on refundà la CNT
i en fou secretari d'Organització. En 1988
s'instal·là a Perpinyà. Sa companya
fou Louisette Marcelle Geffré, també militant
anarquista. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Siembra,
Tierra y Libertad, etc.
És autor d'Aymare (1947-1963).
Colonia de los mutilados
y ancianos de la revolución española del 1936 a
1939 (1996), Para una sociedad
libertaria (ca. 1987),
Para una sociedad más humana.
Reflexiones, anàlisis y síntesis
(1987), Los hombres y las ideas
(1998) i Cuentos para niños
(2001). José Vergara Vicente va morir el 10 de gener de 2005
a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). José Vergara Vicente (1921-2005) ***
Philippe Coutant en la en la Coordination Nationale des Collecties Chômeurs/euses et Précaires (Lille, 30 de setembre de 2012) -
Philippe Coutant: El
***
Christian
Ferrer fotografiat per Karin Idelson (2019) - Christian Ferrer:
El
22 de gener de 1960 neix a Santiago de Xile (Xile) l'escriptor,
sociòleg i
filòsof anarquista Christian Ferrer. En els anys vuitanta
milità, amb Carlos
Gioiosa, Juan Carlos Pujalte, Raúl Torres i altres, en el
Sindicat d'Oficis
Diversos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i
en els «Grups d'Autogestió»
de Buenos Aires (Argentina). Estudià sociologia a la
Universitat de Buenos
Aires i es graduà amb una tesi sobre l'obra de l'escriptor
Ezequiel Martínez
Estrada. Professor titular del «Seminari
d'Informàtica i Societat» i de
«Filosofia de la tècnica i pensament
contemporani» a la Facultat de Ciències Socials
de la Universitat de Buenos Aires (UBA), també fa postgraus
a l'UBA, a la
Universitat Nacional de General de San Martín (Buenos Aires,
Argentina) i a la
Facultat Lliure de Rosario (Santa Fe, Argentina). A més,
és investigador de l'«Institut
d'Investigacions Gino Germani». Especialitzat en filosofia de
la tècnica, els
seus temes d'interès son les xarxes de poder, la llibertat,
les societats de
control i l'anarquisme. El seu pensament està molt
influenciat per pensadors
com Murray Bookchin, Noam Chomsky, Gilles Deleuze, Paul Feyerabend,
Michel
Foucault i Agustín García Calvo, entre d'altres.
És assidu de la Federació Llibertària
Argentina (FLA) i de la Biblioteca José Ingenieros. En 2010
va escriure el guió
cinematogràfic de la pel·lícula
documental Un rey para la Patagonia. Juan
Fresán y Orllie Antoine de Tounens. Una
superproducción del subdesarrollo,
dirigida por Lucas Turturro. Realitzà antologies d'Ezequiel
Martínez Estrada i de Néstor
Perlongher. Ha format part dels equips editorials
de revistes com Artefacto, Babel,
Bicel, La Caja, Chasqui,
Fahrenheit 450, La Lletra A, El
Ojo Mocho, El Periódico
de Anarres i Utopía. Trobem
textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com ara Alter, Archipiélago,
Argumentos, Artefacto,
La Biblioteca, La C., Clarín,
Comunicậo & Política,
Encrucijadas, El Interpretador, Inti,
Manía, Nueva
Sociedad, Otra Parte, Redes,
El Rodaballo, Revista
Ají, Revista Ñ, Salamandra,
Sociedad i Tipográfica,
Tranvía, Verve, entre
d'altres. Entre les seves obres podem
destacar El mal de ojo. Crítica de la violencia
técnica (1996), El
lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista
contemporáneo
(2000, compilador), Gastronomía y anarquismo.
Restos de viajes a la
Patagonia (2002), Vaca flaca y Minotauro. Ascenso y
caida de la
imaginación política argentina (2002), Cabezas
de tormenta. Ensayos
sobre lo ingobernable (2004), La curva
pornogràfica. El sufrimiento sin
sentido y la tecnología (2006), Patafísica,
junto con especulacions (2006,
compilador), Barón Biza. El inmoralista
(2007), La mala suerte de los
animales (2009), No matar. Sobre la responsabilidad
(2010, amb
altres), Dilemas políticos (2001-2011)
(2012, amb altres), Camafeos.
Sobre algunas figuras excéntricas, desconcertantes o
inadaptades (2013), La
amargura metòdica. Vida y obra de Ezequiel
Martínez Estrada (2014), Folletos
anarquistas en Buenos Aires (2015, amb Martín
Albornoz), Los
destructores de máquinas y otros ensayos sobre
técnica y nación (2016), El
corazón empurpurado. Epistolario e historia
(2017), Punto para el
abogado (2017), El pozo de los vestigios y otros
ensayos a
contracorriente (2020), El entramado. El
apuntalamiento técnico del mundo
(2022), etc.
Defuncions
Luigi Meta - Luigi Meta: El
22 de gener de 1943 mor a Boston (Massachusetts, EUA) el propagandista
anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). Havia
nascut el 23 de juliol de 1883 a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia). Sos pares
es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de
la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola
Peligna, fundada el 8
d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies
al suport de Carlo
Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada
als Estats Units
amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio,
EUA), on treballà i
dirigí un periòdic local, Il
Telegrafo
Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a
files a causa de la Gran
Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda anarquista,
especialment en el si de la secció de Partit Socialista
Italià (PSI) de Pratola
Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços,
Itàlia), les úniques
associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius
de la
zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren
de «maximalista»
–seguidor del corrent oposat al
«reformisme» dins del PSI– i
«el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels
Abruços. Aquell mateix
mes la policia el trobà en possessió del
número únic de Guerra e
Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per
Luigi
Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la
publicació del periòdic
anarquista Volontà. En
1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso.
Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En
aquest
període, va fer costat la proposta llançada per
Luigi Fabbri de crear un Front
Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués
militants de tots els sectors
insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup
«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),
últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el
«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva
«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio
–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquest
últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als
«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese. ***
Necrològica
de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de febrer de 1953 - José Gamaza
Parra: El 22 de gener de 1953 mor a Llemotges
(Llemosí, Occitània)
l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Havia nascut el 8 de gener de
1902 a Arcos de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Luis Gamaza i
Manuela
Parra. Obrer agrícola, milità en la
Confederació Nacional de Treball (CNT)
d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en
les milícies confederals. En
1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República
espanyola, coneguda com «Brigada
La
Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre
al front de Madrid
(Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la
batalla de l'Ebre.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en un camp
de concentració. Més tard va ser integrat en la
643 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
treballà com a obrer agrícola
i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En
aquests anys formà
part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez.
José Gamaza Parra
va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital
General de Llemotges
(Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de març de 1953 - Lluís Pi Trenc:
El 22 de gener de 1953 mor a Moulins (Borbonès,
França)
l'anarcosindicalista
Lluís Francesc Ramon Pi Trenc. Havia nascut l'1
de novembre de 1889 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien
Lluís Pi i Dolors Trenc. Obrer
metal·lúrgic, milità en el Sindicat
del Metall de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França, on treballà
d'ajustador mecànic i formà part de la
Federació
Local de Moulins. Sa companya fou Ana Paula Boleda. Lluís Pi
Trenc va morir el
22 de gener de 1953 al seu domicili de Moulins (Borbonès,
França). ***
Gregorio Jover Cortés (1937) -
Gregorio Jover
Cortés: El
22 de gener de
1964 mor a Mèxic el militant
anarquista
i anarcosindicalista
Gregorio Jover Cortés, també conegut sota
diversos pseudònims (Gori, El
Chino, Pascual Gómez, Luis
Victorio Rejetto, Serrano,
etc.). Havia
nascut el 24 d'octubre de 1892
–algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre
de
1891– a Terol (Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Juan Lorenzo Jover González, forner, i
Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp
aragonès i
sos
pares l'enviares a
València perquè aprengués un ofici. A
la capital valenciana va fer-se
matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici
que mantindrà tota
sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts
Socialistes. Quan tenia
20 anys, després de complir el servei militar com a soldat
de lleva, es va
quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el
ram de
la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per
la qual cosa va
haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a
Barcelona, va ser
elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè
Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a
home d'acció i
sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb
Manuel Bermejo i José Claramonte
Gómez va fundar el grup específic «Los
Valencianos» i després es va afegir al
grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en
nombroses accions sempre al
costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja
estava casat amb Nieves
Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va
participar
en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar
el càrrec de
secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest
congrés es
produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura
d'aquest va fer
d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de
març de 1924, en una
important i sistemàtica batuda de la policia
després de l'assassinat del botxí
de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder
escapar de la
comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a
França. A partir
de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va
ser delegat del Comitè
Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7
novembre 1924 i de
l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del
mateix
any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició
americana expropiatòria del
grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile,
Argentina), amb Francisco Ascaso i
Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic
Alejandro Ascaso i
García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles,
premsa, sindicats,
etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis
Victorio
Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons
XIII, que va
acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti,
el 25 de juny de
1926. Un mes després fou alliberat, però el 17
d'octubre d'aquell any els seus
dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els
van condemnar a sis
mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una
àmplia campanya de protesta
dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt
amb anarquistes
francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i
esperantistes, i
membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol
de 1927,
Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava
instal·lat amb sa
família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota
identitat falsa. Abans de
la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i
durant la República va
presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on
vivia
sota el pseudònim de Pascual Gómez.
Quan un Ple de Regionals de la CNT,
celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la
creació dels comitès de
defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional
de Catalunya, junt amb
Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández,
Joan García Oliver i
Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma
activista no
implicava la
reactivació de «Los Solidaris» que no es
reagruparen fins al 1933, amb la
denominació de «Nosotros», i no
ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en
representació del Comitè
Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va
formar part
del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir
les tesis de la
«gimnàstica revolucionària»
de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de
gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per
«sedició
i tinença il·lícita d'armes»
i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari
de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar
recança davant un
nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu
crisi d'efectius que ja patien
els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la
dimissió d'Ángel Pestaña,
s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de
la CNT, presidit per Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet).
En 1936 vivia a Barcelona i era president
del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es
reunia el grup
«Nosotros». Quan va esclatar la guerra
abandonà els càrrecs orgànics i
l'agost
de 1936 marxà al front comandant, amb García
Vivancos, la «Columna Los
Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a
València al Ple de Columnes
Confederals en representació de la «Columna
Ascaso» en la qual s'havia
integrat. Després de la militarització,
lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol,
País Valencià, Extremadura, centre peninsular),
amb el rang de tinent coronel,
i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista
passà la frontera
pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix
sota el
pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i
tancat durant 41 dies
a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4
d'abril després d'haver estat
condemnat a 15 dies de presó. Després
restà al centre d'acollida de Vernet fins
al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del
sotsprefecte de
Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en
aquest municipi, visqué de
les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei
d'Evacuació dels
Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia
descobrí la seva
autèntica personalitat i el tancà a partir del 18
d'aquell mes al camp de
concentració de Sant Cebrià. Després
aconseguí embarcar cap a Santo Domingo,
per més tard instal·lar-se definitivament a
Mèxic, on va fer feina en diversos
oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els
principis del Partit
Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la
Ponència
col·laboracionista. Va ser secretari de la
Subdelegació de la CNT de l'Exili i,
després de la seva dissolució, del
Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps
dirigí Solidaridad Obrera de
Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació
de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar
preeminència a la CNT clandestina.
Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el
Partit
Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil
Roldán el grup
«Unidad» –partidari de la
convergència
entre la CNT i el PCE–, exclòs de la
CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama
confederal, defensava
la línia comunista; sembla, però que al final de
sa vida va retornar als ideals
anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés (1891-1964) ***
Jean Galtier-Boissière (ca. 1950) - Jean Galtier-Boissière: El 22 de gener de 1966 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Yves Alfred Pierre Jean Galtier-Boissière. Havia nascut el 26 de desembre de 1891 al VII Districte de París (França). Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deien Émile-Marie Nousomamercge Théophile Galtier-Boissière –el nom Nousomamercge se'ls posava als nins de la família i significava «Conrea el teu esperit i el teu cos»–, de família protestants i metge autor de la famosa Larousse médical, i Marie Geniviève Louise Alice Ménard, de família catòlica i emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb gran èxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. El 9 de juliol de 1930 es casà al XVII Districte de París amb la mecanògrafa i secretària parisenca Charlotte Marthe Bonnet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de «simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénine à Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a «L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una «Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a la Clínica Pierre Cherest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). ***
Notícia
de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 29 de febrer de 1912 - Madeleine
Nourrisson: El 22 de gener de 1966 mor a
Saint-Étienne
(Arpitània) la
costurera anarcoindividualista Madeleine Joséphine
Nourrisson, també
coneguda com Madeleine Bouchet.
Havia nascut el 20 d'abril de 1886 al barri de Malorie de
Tièrn
(Alvèrnia, Occitània).
Sos pares es deien Étienne Émile Nourrisson,
ganiveter, i
Melanie Duzelier.
Companya del tipògraf
anarquista individualista Léon Antoine Bouchet, amb qui es
casà el 7 de desembre de 1907 a Tièrn,
també
ella es qualificà
d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella
abandonà Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i
s'establí a París, instal·lant-se a la
seu
del periòdic L'Anarchie,
a
Romainville (Illa de França, França).
Mantingué una estreta amistat amb Louise
Kayser (La Venus Rouge), esposa
d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë,
membres de la coneguda com «Banda
Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de
qui la policia deia n'era
l'amant, la seu del periòdic L'Idée
Libre,
on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912
i
empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos
teixits dels quals no
pogué demostrar la seva procedència, encara de
fou alliberada poc després.
Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a
Saint-Étienne
(Arpitània). ***
Necrològica
de Pablo Ciprés Aisa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de maig de 1975 - Pablo Ciprés Aisa: El 22 de gener de 1975 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Ciprés Aisa. Havia nascut el 17 d'agost de 1906 a Callén (Grañén, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Eusebio Ciprés Anzano i Juliana Aisa Cebollero. Durant la guerra civil combaté en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pablo Ciprés Aisa va morir el 22 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1975 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Ángel Ciprés Aisa, també fou militant llibertari. ***
Settimo
Guerrieri - Settimo
Guerrieri: El 22 de gener de 1975 mor a Torí
(Piemont, Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Settimo Guerrieri, també citat com Settimio Guerrieri i Settino
Guerrieri. Havia nascut el 22 d'abril –algunes
fonts citen el 24 d'abril–
de 1905 a Piombino (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien
Antonio Guerrieri i
Pia Vagelli. Fill d'una família molt humil i amb moltes
privacions, aviat va
començar a treballar d'obrer a les plantes
siderúrgiques de l'empresa Ilva. Durant
els anys d'agitació politicosocial de després de
la Gran Guerra, s'acostà al
moviment anarquista. Arran de la crisi de producció que va
afectar l'empresa Ilva
a principis dels anys vint, que va implicar que molts de treballadors
quedessin
a l'atur, en 1925 emigrà a Torí a la recerca de
feina. Contractat com a obrer a
la fàbrica FIAT Ferriere, s'integrà en els grups
anarquistes «Barriera di
Nizza» i «Barriera di Milano» i en els
cercles llibertaris de resistència
antifeixista clandestina. En aquesta època
mantingué estretes connexions amb el
grup de militants anarquistes refugiats a Lió
(Arpitània) i participà en la
xarxa d'ajuda per a les expatriacions clandestines i en la
distribució del fons
de socors econòmic anarquista destinat a les
famílies dels presos polítics. Identificat
per la policia l'estiu de 1930 com a un dels exponents més
destacats del grup
anarquista «Barriera de Milà», va ser
fitxat per la Prefectura de Policia de
Torí com a «perillós per a l'ordre
públic». Detingut el 10 de febrer de 1931
per «activitat subversiva», «propaganda
anarquista» i per afavorir les
expatriacions clandestines, va ser processat per la Comissió
Provincial de Torí
i el març de 1931 va ser condemnat a cinc anys de
confinament, posteriorment
reduït en l'apel·lació a tres, i enviat
a l'illa de Ponça. Durant la seva
relegació, va ser arrestat per participar en
l'agitació dels confinats contra
els abusos comesos per les autoritats de la colònia
penitenciària. Processat
pel Tribunal de Nàpols (Campània,
Itàlia), l'octubre de 1931 va ser condemnat a
tres mesos de reclusió per
«manifestació sediciosa i contravenció
de les
obligacions del confinament» i enviat a la presó
napolitana de Poggioreale. Un
cop purgada la pena, va ser enviat novament a Ponça i,
gràcies a la celebració
del desè aniversari de la pujada del feixisme al poder, va
ser amnistiat i
alliberat. Quan esclatà la guerra d'Espanya, va ser dels
primers a prestar el
seu suport als revolucionaris i juntament amb altres dos companys
(Dante
Armanetti i Antonio Calamassi) va organitzar la fugida
d'Itàlia. Durant la nit
del 9 al 10 de setembre de 1936 aconseguí passar
il·legalment la frontera
francoitaliana pel pas de les Valls de Lanzo. Gràcies al
suport del Comitè
Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània),
pogué arribar a Marsella
(Provença, Occitània), on, després
d'uns dies d'espera, s'embarcà amb el vapor Ciudad
de Barcelona i arribà a Catalunya.
S'enrolà com a milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i lluità al front d'Aragó en els combats
de Monte Pelado, Osca i
Almudèver. Mantingué, a més, una
estreta relació amb el grup editor del
periòdic Guerra di Classe,
publicat a
Barcelona per Camillo Berneri i altres militants anarquistes.
Posteriorment
passà a França i
s'instal·là a Briva (Llemosí,
Occitània). L'estiu de 1939 va
ser detingut sota les mesures de «Seguretat
Pública» de les autoritats
franceses i enviat al camp de concentració d'Argelers, on
formà part del grup
anarquista «Libertà o Morte», i el
juliol de 1939 al de Gurs (grup italià de la
IX Companyia). Posteriorment va ser incorporat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) amb la qual passà a Bèlgica.
Després de deixar la CTE,
s'establí a Anvers (Flandes), però va ser
capturat pels nazis i enviat a
França, on va ser reclòs en 1941 al camp de
concentració de Sant Cebrià. En
1943 aconseguí evadir-se i va col·laborar amb els
partisans francesos a la
regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Torí. Militant en la
Federació Anarquista Italiana (FAI), el seu nom figura en
una llista de
treballadors llibertaris de l'empresa FIAT Ferriere per al consell
directiu de
la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació d'Empleats i
Obrers Metal·lúrgics). Settimo Guerrieri va morir
el 22 de gener de 1975 a Torí
(Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Piombino
(Toscana, Itàlia). ---
|
![[21/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/01]") |
|
![[23/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/01]") |
|
|
| Actualització: 22-03-24 |