---
Vicente
Moriones Belzunegui (1913-1970)
El 22 de gener de
1913 –algunes fonts citen 1911– neix a Zangoza (Sangüesa, Navarra)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones Belzunegui,
conegut sota diversos pseudònims, com ara El
Navarro, Navarrico, José Luis Márquez Boya, Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Des de molt jovenet
milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). Comptable de professió, en 1933, quan es trobava
desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La Rioja, Espanya). Detingut amb
Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat durant la revolució anarquista del
8 de desembre de 1933 quan feia una missió de coordinació i d'enllaç, va ser
absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934. Després dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a Burgos i
al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936 participà en una
temptativa d'evasió col·lectiva que fracassà i per la qual fou jutjat i tingué
sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes franquistes
ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i provisionalment
incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista. Acabada la guerra,
l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i, després d'una temporada en un
camp de concentració, entrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE)
militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres
companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i arribar el juny de 1940 a Tolosa
de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco Ponzán Vidal i s'integrà en la
seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la Península,
assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la CNT, fins la seva detenció el
7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a nom de José Luis Márquez Boya. Tancat a la
presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de col·laborar amb la
policia franquista, promesa que no complí. Continuà treballant amb la xarxa de
Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat O'Leary», participant en l'evacuació de
nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la delació
de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut amb Ponzán per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre d'aquell any,
gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la Resistència francesa,
va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut per la
Gestapo, sota el nom de Enrique Martínez
i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó
parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de Compiègne i el
17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia,
Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes
aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on va
ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la Resistència.
En 1947 s'internà clandestinament a la Península en missió orgànica i fou
detingut dues setmanes després a Sant Sebastià. Jutjat en consell de guerra, va
ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada per un intent de
fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la presó de Sant Miquel dels
Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional gràcies a la pressió de
l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a Barakaldo. Participà en
el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del Comitè Regional
del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la repressió, passà a França. Sis
mesos després retornà a la Península i continuà amb la lluita clandestina a
Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa de la seva vida era secretari
general del Comitè Regional del País Basc de la CNT, membre de l'Aliança
Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de
Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones Belzunegui, poc
després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de març de 1970 a
l'Hospital Civil de Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc) a causa del seu
deteriorament físic –altres fonts diuen
que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) enmig del
carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un epitafi de
Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita. Endavant, endavant
sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de concentració sumà
durant sa vida més de 28 anys d'internament.
---
Vicente
Moriones Belzunegui
---
Document
d'identitat fals de Vicente Moriones a nom d'Enrique Martínez
---
---