---
Vicente
Moriones Belzunegui (1913-1970)
El 22 de gener de 1913 –algunes
fonts citen 1911 i el certificat de defunció diu que morí amb 52 anys– neix a Zangoza (Sangüesa,
Navarra) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones
Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro, Navarrico,
José Luis Márquez Boya,
Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Sos pares es deien José Moriones i Basilia Belzunegui. Des de molt
jovenet
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). Comptable de
professió, en 1933, quan es trobava
desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La
Rioja, Espanya). Detingut amb
Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat
durant la revolució anarquista del
8 de desembre de 1933 quan feia una missió de
coordinació i d'enllaç, va ser
absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934.
Després dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a
Burgos i
al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936
participà en una
temptativa d'evasió col·lectiva que
fracassà i per la qual fou jutjat i tingué
sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes
franquistes
ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i
provisionalment
incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista.
Acabada la guerra,
l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i,
després d'una temporada en un
camp de concentració, entrà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres
companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i
arribar el juny de 1940 a Tolosa
de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco
Ponzán Vidal i s'integrà en la
seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la
Península,
assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la
CNT, fins la seva detenció el
7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a
nom de José Luis
Márquez Boya. Tancat a la
presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de
col·laborar amb la
policia franquista, promesa que no complí.
Continuà treballant amb la xarxa de
Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat
O'Leary», participant en l'evacuació de
nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la
delació
de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut
amb Ponzán per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre
d'aquell any,
gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la
Resistència francesa,
va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut
per la
Gestapo, sota el nom de Enrique
Martínez
i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la
presó
parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de
trànsit de Compiègne i el
17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de
Buchenwald (Turíngia,
Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les
tropes
aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a
Tolosa de Llenguadoc, on va
ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la
Resistència.
En 1947 s'internà clandestinament a la Península
en missió orgànica i fou
detingut dues setmanes després a Sant Sebastià.
Jutjat en consell de guerra, va
ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada
per un intent de
fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la
presó de Sant Miquel dels
Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional
gràcies a la pressió de
l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a
Barakaldo. Participà en
el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del
Comitè Regional
del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la
repressió, passà a França. Sis
mesos després retornà a la Península i
continuà amb la lluita clandestina a
Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa
de la seva vida era secretari
general del Comitè Regional del País Basc de la
CNT, membre de l'Aliança
Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de
Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones
Belzunegui, poc
després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de
març de 1970 a
l'Hospital Civil de Basurto de Bilbao (Biscaia, País Basc) d'una embòlia pulmonar a
causa del seu
deteriorament físic –altres
fonts diuen
erròniament que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) enmig del
carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un
epitafi de
Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita.
Endavant, endavant
sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de
concentració sumà
durant sa vida més de 28 anys d'internament.
---
Vicente
Moriones Belzunegui
---
Document
d'identitat fals de Vicente Moriones a nom d'Enrique Martínez
---
Vicente
Moriones Belzunegui
---
Necrològica de Vicente
Moriones Belzunegui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de maig de 1970
---