Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de «La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule), Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse: El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Foto policíaca d'Auguste Schwartz (2 de juliol de 1894)

- Auguste Schwartz: El 23 de gener de 1863 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Auguste Schwartz. Sos pares es deien Louis Schwartz, marroquiner, i Marie Madeleine Zinte. Es guanyava la vida com son pare, treballant de marroquiner. En 1884 va ser sortejat per l'exèrcit, però es va ajornar la seva incorporació dos anys a causa de la seva feblesa i el consell de revisió li donà una exempció de tres anys per «hipertròfia del cor». Des de 1887 treballà de marroquiner a l'empresa «Ets Terray Merlin et Cie», al número 55 del carrer Montorgueil de París, i posteriorment amb un tal Dufresne, al número 31 del carrer Cordeliers. Des de febrer de 1891 els confidents policíacs reportaren la seva freqüent presència en les reunions públiques. El 22 de maig de 1891 assistí a una assemblea anarquista al número 204 del carrer Saint-Maur, amb la finalitat d'establir com s'havia d'actuar en la concentració en memòria de la Comuna de París del 24 de maig al cementiri de Père-Lachaise. El 26 de març de 1893 s'adherí al «Grup Internacional» que es va crear als XIII i XIV Districtes de París. A resultes de la repressió exercida contra el moviment anarquista arran del cas Ravachol, decidí el maig de 1893 reconstituir el grup «Les Enfants du Faubourg Merceau», que es reunia al restaurant «Aux Vendanges de Bourgogne», al número 19 carrer Pascal. El 28 de maig de 1893 assistí al míting que se celebrà a la Sala del Commerce, al número 934 del carrer Faubourg du Temple. Amb cinc companys anarquistes, per a no pagar els dos rebuts de lloguer que devia al propietari, abandonà furtivament l'habitatge que ocupava al número 7 del carrer Simonet; interceptat per la portera que li barrava el pas, trencà tots els mobles que guarnien l'allotjament. També havia viscut al número 17 de l'avinguda Italie, al domicili del sabater anarquista Sauteur. El seu nom figurava en un llistat de la Prefectura de Policia del 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll del seu domicili i d'interrogatori sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri de l'Estació es presentà al seu domicili, al primer pis del número 1 del carrer Cinq Diamants, però l'escorcoll resultà infructuós, llevat de la fotografia d'un grup d'obrers. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i va atribuir la seva detenció a la denúncia d'alguna persona venjativa. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat dos dies després. Aquest mateix 6 de juliol, una petició dels veïns del seu barri dirigiren al jutge d'instrucció una sol·licitud demanant la seva llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas. En aquesta època estava casat sense infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per «professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció «Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí «Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso» –algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia, Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios, Helios, Juventud Libre, Liberación, Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932), Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

- Manuel Sésar Lloria: El 23 de gener de 1887 neix a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons «Pro Espanya» de la CNT.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per «associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seu òrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro, P. Felcino, Maniconi, Nemo, Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del «Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al «Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels «Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seu òrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració «Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a «vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Joseph Bill. Sos pares es deien Michel Bill, fuster, i Catherine Madeleine Gérardin. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Necrològica de Josep Colls Villalonga apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de maig de 1955

- Josep Colls Villalonga: El 23 de gener de 1898 neix a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Colls Villalonga. Era fill de Jaume Colls i de Maria Villalonga. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan esclatà la Revolució de 1936 va ser membre, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Castelló d'Empúries i s'encarregà de redactar una ponència encarregada de dissenyar les noves normes sobre el treball camperol i la distribució dels productes agropecuaris catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT de l'exili i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Maria Puig. Malalt durant molt de temps, Josep Colls Villalonga va morir el 27 de març de 1955 a l'Hospital Civil d'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat al cementiri d'Haut-Vernet de la població.

***

Necrològica de Pere Archs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Pere Archs Colomé: El 23 de gener de 1900 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Miquel Josep Archs Colomé. Era fill de Carles Archs Camps i de Magdalena Colomé Bou. Treballador fabril, l'abril de 1928 es casà a Ripoll amb Josepa Casas Perramon. Durant la dècada dels vint, per les seves activitats sindicalistes i llibertàries, es va veure obligat a passar a França. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. En 1932 va ser delegat de Ripoll en el Ple Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En aquests anys col·laborà en el periòdic Sembrar, dirigit per Manuel Calafell Galí a Vic (Osona, Catalunya). El 17 d'octubre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, com a vocal d'abastaments, al Consell Municipal Revolucionari de Ripoll i aquest mateix en nom de la CNT fou membre de la Delegació Comarcal de l'Escola Nova Unificada del Ripollès. En 1937 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. En 1938 exercí d'alcalde de Ripoll durant uns mesos. Passà a França, en 1939, amb el triomf franquista i s'instal·là a Cunhaus. Durant l'ocupació participà en la reconstrucció clandestina de la CNT a Cunhaus, de la qual va ser un dels seus responsables després de la II Guerra Mundial. En 1960 va ser delegat al Congrés de Reunificació confederal celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). Pere Archs Colomé va morir el 3 de febrer de 1974 a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Hermann Hahn

- Hermann Hahn: El 23 de gener de 1907 neix l'anarcosindicalista Hermann Hahn. Obrer de la construcció, milità en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya). El març de 1937 va ser detingut a Wuppertal (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya) sota l'acusació d'«acció a favor de l'Espanya revolucionària». Jutjat pel Tribunal Regional de Wuppertal, juntament amb un centenar de militats renans (August Benner, Kruscheid, Julius Nolden, Oberhamm, Hans Saure, Scmitz, Sickmann, Sielmann, Ernest Steinacker, Hermann Steinacker, Walter Tacken, etc.) processats per «conxorxa d'alta traïció», va ser condemnat a dos anys i mig de presó. Durant el judici, quan el procurador li demanà si tenia alguna cosa a dir, va respondre a les acusacions amb foteses, fet que enfurí el jutge. Després de ser apallissat a la cel·la del Tribunal de Düsseldorf, va ser torturat a la presó de Duisburg i finalment va ser internat en un asil d'alienats d'Herford i a Münster. Segons les autoritats nazis, Hermann Hahn esdevingué foll i va ser traslladat al Sanatori Provincial i Asil de Galkhausen de Langenfeld (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya), on va ser assassinat (oficialment patí «eutanàsia» amb una injecció letal) el 13 d'agost de 1941.

***

Necrològica de José María Téllez Troyano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1991

- José María Téllez Troyano: El 23 de gener de 1907 neix a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José María Téllez Troyano. Sos pares es deien José Téllez i María Troyano. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya fou Carmen Segovia Wals. José María Téllez Troyano va morir el 22 de desembre de 1990 al Centre Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Julio Millán Hernández

- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut com El Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius –al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

***

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

- Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació «Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

Defuncions

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Sos pares es deien Désiré Aimé Gourdin, gendarme, i Georgette Louise Perthuis. Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquesta època representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè «Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

***

Charles Reinert (1912)

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Breiner (5 de març de 1894)

- Jean-Baptiste Breiner: El 23 de gener de 1951 mor a Bray-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Jean-Baptiste Breiner. Havia nascut el 26 de desembre de 1862 a Bar-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Jean Breiner, cisteller, i Marie Anne Chopitel. Torner, ajustador i mecànic de professió, el 27 de març de 1883 s'allistà voluntari a la Marina a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) com a obrer mecànic de flota. El 6 de maig de 1884 aconseguí el grau d'oficial d'intendència mecànic. Entre 1884 i 1887 navegà a bord dels vaixells Colbert, Arithuse i Couronne. El 27 de març de 1887 deixà la Marina. El 29 de novembre de 1887 vivia al número 27 del carrer Saint Aventin de Troyes i el 21 d'abril de 1891 al número 146 del carrer Fontenay de Vincennes (Illa de França, França). El 10 de setembre de 1892 treballava al Laboratori Central d'Artilleria de la Marina. El 2 de març de 1894 el seu nom es ressenyava en una nota de control general de la Prefectura de Policia com a «anarquista» i tres dies després el seu domicili de Fontenay de Vincennes va ser escorcollat per la policia; detingut, en el marc d'operacions policíaques contra sospitosos de formar part de grups anarquistes, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 15 de novembre de 1902 vivia al número 13 del carrer Richard Lenoir, el 18 d'abril de 1903 al 45 del carrer Héricard i el 16 de febrer de 1907 al carrer Tolain de París. Sa companya fou Marie Louise Ernestine Vuillemoz. Jean-Baptiste Breiner va morir el 23 de gener de 1951 a l'Hospice de Bray-sur-Seine (Illa de França, França).

Miguel García Vivancos

- Miguel García Vivancos: El 23 de gener de 1972 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Havia nascut el 19 d'abril de 1895 a Massarró (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

Necrològica de Rufino Meseguer González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1972

- Rufino Meseguer González: El 23 de gener de 1972 mor a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer González. Havia nascut el 22 de maig de 1902 a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pare es deien Martín Meseguer i Filomena González. Militant de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al final de la guerra, el febrer de 1939 passà a França i va ser hospitalitzat un temps. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola a Cauçade (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Aconseguí que sa família es reunís amb ell i amb l'acord dels companys llogà un petit terreny per a conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el consolat espanyol de Tolosa  (Llenguadoc, Occitània) li va negar l'autorització per a tornar a la Península, sa família retornà deixant-lo tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren cinc anys de la sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí retornar clandestinament a la Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer González va morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1976

- José Celma Llonga: El 23 de gener de 1976 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Celma Llonga. Havia nascut el 8 de setembre de 1909 a la Torre de Vilella (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Raimundo Celma i Bernarda Llonga. Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va posar aquest al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Revolució l'estiu de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a França, on fou hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent, trobà feina com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local de Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta es va retirar a casa d'uns companys a Lorda  (Bigorra, Gascunya, Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seus últims anys visqué a Juranson (Aquitània, Occitània). Malalt i paralitzat, José Celma Llonga va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23 de gener de 1976; va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Patrocinio Martínez Armero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de maig de 1980

- Patrocinio Martínez Armero: El 23 de gener de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Patrocinio Martínez Armero. Havia nascut en 1907 a Villagarcía (actual Villagarcía del Llano, Cuenca, Castella, Espanya). Obrer impressor de professió, a començament dels anys trenta fou un actiu militant del Sindicat d'Arts Gràfiques de València (València, País Valencià) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna de Ferro» des de la seva fundació i després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari d'una companyia de la 83 Brigada Mixta i caporal de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va ser ferit al front i ingressat a l'Hospital General de València. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Cap el 1940 es va instal·lar a la zona de Montpeller. En 1946 residia a Canet (Rosselló, Catalunya Nord) i era el secretari provisional de la CNT de València en l'exili. En la tardor de 1948 vivia a Assats (Llenguadoc, Occitània) i era el secretari de la Secció de Montpeller de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou responsable de la Secció d'Erau (Llenguadoc, Occitània) dels invàlids confederals, tresorer de la Federació Local de Montpeller de la CNT i secretari de l'Agrupació de Mutilats. Intervingut quirúrgicament, Patrocinio Martínez Armero va morir el 23 de febrer de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Luciano Allende Saiz

- Luciano Allende Saiz: El 23 de gener de 1983 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista Luciano Allende Saiz, conegut sota el pseudònim de Toto. Havia nascut el 28 de maig de 1898 a Arantiones (Valderredible, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Luis Allende i Baselisa Saiz. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió (Arpitània) i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy (Illa de França, França). Ja militant llibertari, va relacionar-se amb l'antimilitarista anarquista Gaston Rolland. Durant els anys vint treballà d'obrer en una fàbrica de ciment i visqué al número 120 del bulevard de la Vilette de París.  En aquests anys va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. A començament dels anys trenta s'establí en la petita colònia llibertària i naturista de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), fundada en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris; residia al cabanyar de Sénès, amb sa companya Louise Pohut i la parella formada per Alfonso Rus i Teófila Paunero. En aquesta comunitat també hi vivia Salvador Gumà Clavell, que tenia com a parella Marguerite Estour, filla dels fundadors de la colònia. En aquesta època mantingué correspondència amb destacats companys, com ara Benoît Broutchoux, Séverin Férandel, Victor Giraud, Richard Penru, Marthe i Marcel Renouard, etc. La mort accidental de sa companya el juliol de 1932 va fer, sembla, que abandonés la comunitat. En 1935 vivia al número 14 del carrer Marchelli de Toló (Provença, Occitània) i figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var aixecat per la policia. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El gener de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, del qual fugí, però, novament capturat, va ser internat al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia (Arpitània), sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmélian (Savoia, Arpitània) i deportat el 20 de maig d'aquell any al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya). Durant l'alliberament del camp el 4 de maig de 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Provença, Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Marie Joséphine Bornat (Mariette). En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende Saiz va morir el 23 de gener de 1983 a la Clínica Cannes Oxford de Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Provença, Occitània).

Luciano Allende Saiz (1898-1983)

***

Necrològica de Víctor Villegas Navarro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Víctor Villegas Navarro: El 23 de gener de 1986 mor a  Gap (Alps, Occitània) l'anarcosindicalista Víctor Villegas Navarro. Havia nascut el 12 d'abril de 1909 a Queralbs (Ripollès, Catalunya). Sos pares es deien Antonio Villegas i Magdalena Navarro. Quan era infant s'establí amb sa família a Melilla (Nord d'Àfrica), però queda orfe de pare i hagué d'ajudar a sa mare i ses germanes. Aprengué l'ofici de pintor de la construcció i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 va ser processat per l'Audiència de Melilla per «rapte». En 1934 formava part del Sindicat de la Construcció de la CNT. Acusat d'haver participat en un atemptat contra edificis de l'exèrcit, va ser apallissat i mai no es va recuperar de les lesions patides als pulmons. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 sa mare i sa germana major van ser assassinats i ell pogué passar amb vaixell a Orà (Algèria) amb una trentena de companys i d'allà a la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Quan l'Ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT al Massís Septentrional a Occitània i lluità en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial treballà en el seu ofici de pintor i milità en diverses poblacions (Roussillon, Auloron e Senta Maria, París). En la seva darrera etapa visqué a París (França), on milità en la CNT. Sa companya fou Eloisa Pozo. Víctor Villegas Navarro va morir el 23 de gener de 1986 a l'Hospital de Gap (Alps, Occitània) i va ser enterrat cinc dies després al cementiri parisenc de Saint-Ouen.

***

Necrològica d'Adolfo Aranzana Asegurado apareguda en el periòdic bilbaí CNT de març de 1993

- Adolfo Aranzana Asegurado: El 23 de gener de 1993 mor a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Adolfo Aranzana Asegurado. Havia nascut el 15 de novembre de 1932 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Secundino Aranzana i María Asegurado. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1973 regentà una merceria i perfumeria a Madrid (Espanya). Adolfo Aranzana Asegurado va morir el 23 de gener de 1993 a l'Hospital Río Hortega de Valladolid (Castella, Espanya) i va ser incinerat a Madrid.

***

Suceso Portales Casamar

- Suceso Portales Casamar: El 23 de gener de 1999 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Havia nascut el 8 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 de març– de 1904 a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Francisco Portales Sirgado, mestre anarquista i anarcosindicalista, i Luisa Casamar Portales, i sos germans Acracio, Juan i Luis, també va ser destacats anarcosindicalistes. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de «Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de «Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de «Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de «Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera de España); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a Frente Libertario. Suceso Portales Casamar va morir el 23 de gener de 1999 al seu domicili de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.