|
---
Anarcoefemèrides del 21 de gener Esdeveniments
Propaganda de l'acte publicada en el periòdic Barre Evening Telegram del 17 de gener de 1899 - Conferències
d'Emma Goldman: El 21 de gener de 1899 la destacada
militant anarquista Emma
Goldman comença al Tomasi Hall de Barre (Vermont, EUA) un
cicle de quatre
conferències sobre la temàtica dels problemes
socials organitzades pels
anarquistes de la colònia italiana de la ciutat. El 21 de
gener parlà sobre
«The Dying Republic» (La República
moribunda), el 26 gener sobre «The New
Woman» (La nova dona), el 28 gener sobre «The
Corrupting Effects of Politics on
Man» (Els efectes de la corrupció dels
polítics en la ciutadania) i el 31 de
gener sobre «Autority vs. Liberty» (Autoritat
contra Llibertat). L'anarquista Salvatore
Pallavicini, que vivia al
47 Granite Street de Barre, fou l'amfitrió de Goldman. El
diari Barre
Evening Telegram, on treballava
Pallavicini, es va fer ressò de la visita i en va fer
propaganda dels actes.
Alguns «pròcers» de la ciutat
s'entrevistaren amb l'alcalde John W. Gordon per
exigir la prohibició de l'última de les xerrades,
cosa que finalment va succeir
i aquest envià el cap de la policia Patrick Brown a evitar
l'acte –aquest cap
de policia va ser assassinat per anarquistes l'any següent. No
obstant això,
els llibertaris locals, amb el suport del periòdic Free
Society,
imprimiren 5.000 exemplars de la conferència que Emma
Goldman havia de
pronunciar i el repartiren per tota la ciutat. Conferències
d'Emma Goldman (Barre, 21-31 de gener de 1899)
Naixements
Abelardo Saavedra del Toro - Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya). ***
Olga
Taratuta - Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta –encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista «Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia. ***
Savinio
Fornasari - Savinio
Fornasari:
El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza
(Piecenza, Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio
Fornasari. Sos pares es deien Eliodoro Fornasari i Giuseppina
Mazzoni. Després de
llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels
any deu començà a treballar com
a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i
al moviment
anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció
de Ferroviaris d'aquesta
localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador
del seu òrgan
d'expressió, La Voce Proletaria.
El
juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della
Scala i
a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on
estava
subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico
(1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i
participà en el
moviment contra l'encariment de la vida; també
esdevingué membre de la comissió
executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una
intensa propaganda. Per
tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre
de 1919 i
el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió
Anarquista de Piacenza,
creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquesta
època va ser apallissat
en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser
acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels
feixistes, en 1925 el
seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de
documents sobre
el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a
França i s'instal·là
d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb
son germà Giuseppe.
Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre
de la Unió Sindical Italiana
(USI), el setembre de 1925 participà en un
congrés celebrat a París i, segons
la policia, que apuntà que era amic íntim
d'Armando Borghi, el 8 de novembre de
1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a
la sala Garrigues (número
20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat
membre de la Comissió
de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), encarregant-se de les
relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia
feixista. Arran de la
crisi que patí la UAI, participà activament en la
seva reorganització i
esdevingué membre de la Comissió de
Correspondència de la Unió Comunista
Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on
polemitzà amb Camillo Berneri, que
volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre
Fornasari era
partidari de construir abans una forta i solidària
organització anarquista. En
1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville.
Després de
la transformació en 1934 de la UCAPI en la
Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè
Federal d'aquesta nova
organització i en la redacció del seu
òrgan d'expressió Lotte
Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del
Congrés Italià de Sartrouville que
donà lloc a la fundació del Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se
celebrà entre l'1 i el 2 de
novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo
Gunscher, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran
de la
constitució de la Federació Anarquista Italiana
(FAI), va ser nomenat
responsable de la seva Federació Regional parisenca. El
gener de 1937 fou
nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i
realitzà nombrosos
viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938
s'instal·là en una petita
localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939
retornà a París. El
17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i,
després de 16
mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de
concentració alemany. El
març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes.
Condemnat per un
tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de
Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la
seva delicada salut, agreujada
per les estades als camps de concentració, li van impedir
participar en la
resistència. Sa companya i sos fills van morir en un
bombardeig. Després de la
II Guerra Mundial participà de vell nou en la
reorganització del moviment
llibertari i esdevingué secretari de la Unió
Comunista Llibertària (UCL).
Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) després de
ser atropellat per un jeep de l'exèrcit
britànic. ***
Necrològica
de Giuseppe Gasperi apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 9 de desembre de 1961 -
Giuseppe Gasperi:
El 21 de gener de
1883 neix a
Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe Gasperi. Sos pares es deien
Leopoldo Gasperi i
Petronilla Borghigiani. Després de fer es estudis primaris,
amb 13 anys començà
a treballar trencant sulfurs en brut a la desembocadura dels pous d'Il
Carpignone
(Massa Marittima, Toscana, Itàlia) i després
passar a fer feina de miner a la
galeria. A principis de segle formà part del grup anarquista
del seu poble i,
amb altres companys (Enrico Bianciardi, Ivemero Giani, Alceste Nozzoli,
Italo
Targi, etc.), participà en manifestacions subversives. En
els anys següents va
fer costat econòmic el periòdic La Vita
Operaia i altres publicacions
anarquistes. El 23 de setembre de 1907, juntament amb altres companys
(Nicomede
Bertini, Natale Boschi, Edidio Dei, Ivemero Giani, etc.),
participà en la
manifestació contra l'encariment dels productes de primera
necessitat i l'augment
dels impostos. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1907 va ser
enxampat aferrant
a les parets del seu poble el manifest antimilitarista «S'io
fossi mamma» (Si
fos mare) i dies després va ser detingut pels fets del 23 de
setembre anterior.
Jutjat pel Tribunal de Grosseto (Toscana, Itàlia), el 2 de
febrer de 1908 va
ser condemnat a tres mesos de presó, que purgà
íntegrament. El 26 d'abril de
1908 assistí al Congrés Anarquista de Follonica
(Toscana, Itàlia). En 1909 va donar
suport al periòdic romà L'Alleanza
Libertaria i en 1911 va difondre el
pisà L'Avvenire Anarchico. El 21 d'abril
de 1912 intervingué en el III
Congrés Anarquista de la Maremma, que se celebrà
a Piombino (Toscana, Itàlia).
En 1913 es va subscriure als periòdics anarquistes La
Barricata i La
Canaglie Rosse i va fer difusió del full
antimilitarista milanès Rompete
le file!. A finals de 1913 va signar a favor del
número únic del periòdic
bolonyès Pro Masetti. El 24 de gener de
1915 signà, juntament amb Bixio
Sorbi, la circular de convocatòria del Congrés
Revolucionari de la Maremma, que
se celebrà a Fallonica, on es propugnava per la vaga
insurreccional si Itàlia
entrava en guerra. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
cridat a files i lluità
als fronts fins que acabà el conflicte. El 27 de juny de
1920 es reuní amb
altres anarquistes, republicans, mazzinians i socialistes de la
regió amb la
finalitat d'aconseguir una unió de forces. En 1921
envià, en nom del Grup
Anarquista de Massa Marittima, a l'ambaixada romana dels Estats Units,
un
telegrama de protesta contra la condemna a mort dels anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1922 es va subscriure al
periòdic romà Il
Libero Accordo i aquest mateix any mantingué
correspondència amb el
Directori Nacional dels «Arditi del Popolo».
L'agost de 1923 rebé exemplars de
la publicació anarquista Il Messaggero della
Riscossa, que van ser
confiscats a l'oficina de correus de Gresseto. El 9 de juny de 1924 el
seu
domicili va ser infructuosament escorcollat per la policia. En 1925 va
difondre
el periòdic anarquista romà Fede!
Posteriorment va treballar de miner
durant uns set anys a Ponzone di Trivero (Piemont, Itàlia),
on va ser constantment
vigilat i el seu domicili escorcollat. El 22 de març de 1932
retornà a Massa
Marittima i reprengué la seva feina a la mina de pirita de
Niccioleta. En els
anys posteriors va ser el principal impulsor de diverses reunions
semiclandestines entre un petit grup d'anarquistes (Libero Corrivi,
Silvio
Quintavalle, etc.) i comunistes (Elvezio Cerboni, Enrico Filippi, etc.)
que se
celebraven al restaurant Pollazzi del centre de Massa Marittima, i on
es
parlava de les perspectives polítiques desencadenades arran
de l'esclat de la
Revolució espanyola, i que sovint van ser dissoltes pels
escamots feixistes. Sempre
estretament vigilat per la policia, mantingué la lluita
contra el règim. Durant
l'etapa de la Resistència, col·laborà,
sota el nom de «Banda del Massetano» (Vasco
Bernardini, Antonio Bezzi, Angelo Bicicchi, Gilberto Cerboni, Libero
Corrivi,
Tommaso Ferrini, Pilo Fiorini, Otello Gattoli, Duilio Maiorelli,
Ugolino
Zeppini, etc.), amb els grups de partisans de la zona i en acabar la II
Guerra
Mundial participà en la reestructuració del
moviment anarquista. Amb Silvio
Quintavalle, es dedicà a difondre la premsa anarquista (L'Adunata
dei
Refrattari, Il Libertario, Umanità
Nova, etc.). Giuseppe
Gasperi va morir el 24 de juliol de 1961 a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia). ***
Victor Pengam - Victor Pengam: El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Sos pares es deien Jean Marie Pengam, sastre, i Marie Anne Gordol. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finisterre per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià, al número 9 del carrer Fautras de Brest, i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). Durant la primavera de 1910 formà part de la campanya antiparlamentària i fou candidat abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre de 1910 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en substitució de Jules Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Paul Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel CDS. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en la Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor de la «Unió Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es casà a Brest amb al comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean Noêl Levénez. En aquesta època vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom. ***
Adelino
de Pinho - Adelino de Pinho:
El
21 de gener de 1885 neix a Vale de Cambra (Aveiro, Nord, Portugal) el
pedagog
anarquista Adelino Tavares de Pinho. Sos pares es deien Francisco
Tavares de
Pinho i María de Jesús Almeida. Analfabet fins
l'edat adulta, s'instruí de
manera autodidacta en els cercles culturals anarquistes. D'antuvi
treballà de
comptable. A principis de segle vivia a Porto (Porto, Nord, Portugal).
En 1904
traduí el follet de la conferència de Josep Prat A's
mulheres, per a la
«Biblioteca do Despertar» i en
1905 formava part del grup «Propaganda
Libertária» de Porto. Decidí emigrar
amb Brasil amb idees de renovació pedagògica
i el 20 d'octubre de 1906 arribà a Belém do
Pará (Pará, Brasil). A Campinas (São
Paulo, Brasil) treballà de conductor a la
«Companhia Paulista de Estradas de
Ferro», la companyia ferroviària de la zona. A
mitjans de 1907 treballava de
professor a l'escola llibertària de Campinas. L'Escola
Social de la Lliga
Obrera de Campinas, inaugurada el 24 de febrer anterior, va ser una
iniciativa
d'ell i de Renato Salles. El 13 de desembre de 1908, al final de l'any
escolar,
Adelino de Pinho va fer a la Lliga Obrera de Campinas la
conferència «Pela
educação e pelo trabalho», on
exposarà les seves idees sobre l'educació
racionalista, plenament en la línia de Francesc Ferrer i
Guàrdia, idees que
seran emprades en futurs projectes pedagògics; aquesta
conferència va ser
publicada l'any següent en fullet a Porto. En data imprecisa
retorna a Porto,
on es relacionà amb l'anarquista Neno Vasco, i l'octubre de
1911 regentava la
llibreria «Ideal», al número 65 del
carrer Flores de Porto. En 1912 el trobem
de bell nou a São Paulo (São Paulo, Brasil), amb
João Penteado, immers en la
creació d'escoles modernes ferrerianes. Entre 1913 i 1919
dirigí l'Escola
Modena Núm. 2, al barri de Brás de São
Paulo, que havia estat encapçalada anteriorment
per Florentino de Carvalho, desenvolupant un programa
d'alfabetització i
d'emancipació cultural important; aquest projecte
pedagògic comptà amb el
suport econòmic de diversos sindicats, entre ells la
Federació Obrera de São
Paulo (FOSP) i la Confederació Obrera Brasilera (COB). Les
Escoles Modernes van
ser tancades per la Direcció General d'Instrucció
Pública de l'Estat de São
Paulo amb l'excusa d'una explosió
en una
casa de Brás on morí el director de l'Escola
Moderna Núm. 3 de São Caetano do
Sul (São Paulo, Brasil). Després de ser detingut
el maig de 1919 i amb la
prohibició d'exercir la docència a la capital,
passa amb les seves propostes
pedagògiques a l'interior del país. A
Poços de Caldas (Minas Gerais, Brasil),
obrí una escola en un aula improvisada al seu domicili, on
alfabetitzà bona
part dels infants de la població. Durant molts d'anys a
Poços de Caldas mantingué
una estreta amistat amb l'activista anarquista i feminista Maria Teresa
Carini
(Teresina). En 1919, en ple ambient entusiasta de
l'època, va escriure
diversos articles en suport de la Rússia
revolucionària i en 1920, influenciat
per aquest procés revolucionari, publicà el
fullet Quem não trabalha não
come, inspirat en l'article 18 de la República
dels Soviets. Aquesta
postura «prosoviètica» es va
relaxà força a partir de 1922, palesant la cara
cruel del règim bolxevic. En 1933 assistí a una
reunió a la seu de la FOSP, que
en realitat va ser un muntatge d'un policia infiltrat del Departament
d'Ordre
Política i Social (DOPS). Constantment vigilat durant la
dictadura de l'Estado
Novo, es mantingué ferm en el seu anarquisme i el seu
anticlericalisme, assistint
a reunions i freqüentant les impremtes
llibertàries. En 1945 era assidu del
Centre de Cultura Social (CCS), on conegué Jaime Cubero i va
fer conferències. En
1953 assistí al Congrés Anarquista Nacional
celebrat a Urca (Rio de Janeiro,
Rio de Janeiro, Brasil), al soterrani del domicili de José
Oiticica. Durant un
temps visqué a la colònia anarquista
«Societat Naturista Amics de Nossa
Chácara» (Nostra Granja), a Itaim
(São Paulo, Brasil). El 27 de març de
1957 retornà a Portugal i visqué a Roge i a
Macieira de Cambra (Vale de Cambra,
Aveiro, Nord, Portugal). Segons algunes fonts aquesta tornada va ser
definitiva, però segons alguns testimonis a mitjans dels
anys seixanta es
trobava de bell nou a São Paulo, no sabem si de visita o
reinstal·lat.
Col·laborà, a vegades amb pseudònims (Demócrito
i Pinho de Riga),
sobre diversos temes (educatius, antimilitaristes, antigovernamentals,
culturals, etc.), en diverses publicacions anarquistes, com ara Acão
Direta,
Boletim da Escola Moderna, A Lanterna,
O Início, A
Plebe, A Rebelião, A
Vida, A Voz do Trabalhador, etc.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. En 2012
s'edità una recopilació dels
seus escrits sota el títol Pela
educaçcão e pelo trabalho e outros escritos.
***
Notícia
del judici de Léon Jahane apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 22 de
juny de 1917 - Léon Jahane:
El
21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira,
França) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie
Jahane. Sos pares es deien Auguste Jehane,
carreter, i Jeanne Chevalier. Treballà cimentant obres i en
1912 fou membre del
consell
d'administració del Sindicat General de la
Construcció de la Confederació
General del Treball (CGT) del departament del Sena (París,
França). Formà part
del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou»,
adscrit a la Federació
Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista
Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18
de desembre de
1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la
secretaria de la
FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la
FCA,
manant pels carrers de parís un automòbil cobert
amb grans cartells fent una
crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple
judici dels
supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants
de la FCA (Albert Dureau,
Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en
iguals condicions,
també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una
reunió plenària de la
FCA, va ser nomenat secretari de la comissió
d'organització del Congrés
Nacional Anarquista previst per a l'agost següent,
comissió de la qual van ser
també membres François Cuisse, Robert
Guérard, Ernest Labrousse, Henri
Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13
d'abril, en una reunió en petit comitè
al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin,
respectivament
secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats
penals
de l'edició del fullet de la FCA Contre
les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme
–la «Llei
dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei
militar de dos a tres
anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a
una eventual guerra amb
l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir
nominalment la
responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la
direcció real del secretariat.
Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una
setmana més
tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la
secretaria de la
comissió d'organització del Congrés
Nacional Anarquista. El 19 de desembre de
1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí
de la Unió Regional
Parisenca de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), però poc
temps després va ser reemplaçat per Victor
Delagarde. El 3 de setembre de 1913
fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de
França, França) una cooperativa de
la construcció, «L'Avenir de la Construction du
Bâtiment», de la qual fou
membre del seu consell d'administració. En aquesta
època, la policia el tenia
fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan
les eleccions
legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del
Comitè de
Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà
les candidatures
antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30
de setembre de 1914 va ser
detingut per insubmissió i l'octubre a Angers
(País del Loira, França) va ser
declarat exempt del servei militar; la policia sospità que
per aconseguir
aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no
obstant això, en la
revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat
exempt. Durant la Gran
Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar
al camp
atrinxerat de Longjumeau (Illa de França,
França), on restà fins l'octubre de
1914. Segons un informe policíac del 6 de març de
1915, mantingué amb altres
companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics
de Le Libertaire»,
associació de la qual
era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer
reaparèixer el
setmanari. En aquesta època es relacionà
estretament amb el grup anarquista
parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris
antimilitaristes
empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i
Pierre Ruff.
Participà en les activitats del Comitè per a la
Represa de les Relacions
Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis
antibel·licistes adoptades
l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el
Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el
permís de xofer i a finals
d'aquell any adquirí un automòbil per treballar
pel seu compte com a taxi,
entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista
Revolucionària dels Cotxers-Xofers
del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu
domicili es
convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre
de 1916 Lecoin li va
escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del
manifest «Als lectors
de Le Libertaire», que
Claude Content
estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió
dels «Amics de Le Libertaire»
proposà cedir les
publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny
de 1917 va ser
detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert
amb uns cartells
amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat
pel X Tribunal Correccional
el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la
cita era del president
nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el
president del Consell de
Ministres francès Alexandre Ribot; però com que
un lot de pamflets pacifistes
(«Al poble de París. La pau sense annexions, sense
conquestes i sense
indemnitzacions.») també havia estat requisat, va
ser condemnat per
«expressions alarmistes» a sis mesos de
presó i a la suspensió del seu permís
de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li
apallissat i per aquest
motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la
presó de la Santé de
París; Jahane abandonà la sala al crit de
«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre
i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet
intervingué
sense èxit per obtenir la restitució del seu
permís de conduir i el d'un altre
xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat
socialista
Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El
8 d'abril de 1918
la policia redactà un informe sobre les seves activitats
pacifistes, les de sa
companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El
març de 1919 fou un
dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat
d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president
del Consell de
Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional a 100 francs de multa per
«injúries». Cap al gener de
1922 la seva militància cessà i el desembre de
1926 es traslladà a Niça
(Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge
Garibaldi i una bijuteria. En
1930 retornà a París per regentar un garatge. El
juny de 1931, quan regia la
«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers
(Illa de França, França), va
ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes.
En 1933 liquidà la citada
empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Portada de l'obra de
Chazoff La CGT,
colonie soviétique (1939) - Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix al III Districte de París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire –«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de «israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França). ***
Libero
Battistelli (1937) - Libero
Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi
republicà
federal i francmaçó, milità en el
Partit Republicà Italià (PRI) i era un
admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a
files i
es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de
Dret, defensà,
juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els
treballadors agraris de
Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet a Bolonya,
s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on
treballà com a periodista
en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta
amistat amb la
parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a
més de
Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país
milità en la Lliga
Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga
Italiana
dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual
fou un dels primers
membres i formà part del seu Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de
1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri,
de qui arribarà a ser un gran
amic. Col·laborà en la revista
llibertària Studi
Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires
(Argentina) per
Luigi Fabbri, i en Problemi della
Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop
feixista de juliol de 1936 a
Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar.
Embarcat en el
vaixell anglès Delambre,
arribà a
Londres i després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a
milicià en el I Batalló de la Brigada
«Garibaldi» i en la Secció Italiana de
la
Columna «Ascaso». Col·laborà
en el periòdic anarquista publicat per Camillo
Berneri a Barcelona Guerra di Classe
(1936-1936) i en Pensieri e Battaglie.
En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar,
comandà la bateria
d'artilleria «Michele Schirru», gràcies
a la seva experiència com a oficial
d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la
Divisió «Ascaso» i
va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels
milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16
de juny de 1937, quan guiava
l'assalt del I Batalló de la Brigada
«Garibaldi» contra unes posicions falangistes
a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de
metralladora. Libero
Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de
Barcelona
(Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres
destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),
Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom. Libero Battistelli (1893-1937) ***
- Alfredo Donnay Gómez: El 21 de gener de 1894 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez –a vegades citat erròniament Donay. Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga «Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista –entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas– amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència «La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor «La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos, Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino, Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo. Alfredo Donnay Gómez (1894-1986) ***
Noe
Ito - Noe Ito: El 21
de gener de 1895 neix a Imajuku, al barri de Nishi-ward de Fukuoka
(Kyushu, Japó),
l'escriptora i assagista anarcofeminista Noe Ito. Son pare, Kamekichi
Ito, era
un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a
l'escola estatal d'Imajuku
i aconseguí una beca per estudiar secundària al
prestigiós Institut Femení
d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910,
després d'haver treballar un
temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa
família. En 1912 es graduà
i aconseguí una notable cultura, que incloïa
llengües estrangeres, i que causà
l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle,
Jyunsuke Dai, la va
casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que
acabava
d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb
l'esperança de marxar a Amèrica i
fugir tot d'una, però això no va
succeí i va acabar fugint de son marit ja que
aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la
qual podria
continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta
dadaista
llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun
Tsuji, primer traductor
al japonès del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. Tsuji la burxarà a
continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol
de 1915 i tenint
dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio
freqüentà els primers grups feministes que
es crearen i el novembre de 1912 començà a
col·laborar amb el grup cultural
feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en
la seva revista Seito (La
Literata), de la qual, quan
sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora
en cap a partir del gener de
1915 i transformant-la en una publicació netament
anarcofeminista. En aquesta
època escriví les seves primeres
novel·les –Zatsuon
(1916, Renous) i Tenkin
(1918, Punt d'inflexió)– i textos de
crítica
social i traduí l'assaig d'Emma
Goldman The tragedy of woman's emancipation.
El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual
anarquista Sakai Osugi i quan el
setmanari d'aquest Heimin Shimbun
(La
Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de
les pàgines de Seito. A
partir de 1916 la parella viurà
una relació d'amor lliure que toparà amb els
costums de l'època, sobretot quan
una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko
Kamachiko, l'apunyalà
i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat
tan des de les files
conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa
burgesa i
imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment
anarquista en general. La
parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill,
treballà plegada en el
desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos,
destacant les
seves conferències; ambdós, però,
sempre van estar constantment vigilats per la
policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo,
fundà la
revista Rodo Undo (Moviment Obrer),
que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als
treballadors
industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la
creació de «Sekirankai»
(Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista
de dones, que fou
proscrita l'any següent i hagué de passar a la
clandestinitat. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions, traduint
textos de diferents pensadors
llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921
conegué
l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual
descriurà aquesta
trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923,
aprofitant el caos
provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre
que assolà la regió
de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi
i Munekazu
Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts,
copejats fins
a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia
militar de Tòquio
(Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu,
que havia seguit les ordres de
Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de
Tòquio. L'«Afer Amakasu»,
com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars
japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres
completes, sota el
títol Ito Noe Zenshu. Sakai Osugi
(1885-1923) Afer Amakasu ***
Necrològica
d'Esteban Berbel Berbel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de febrer de 1970 - Esteban Berbel Berbel: El 21 de gener de 1901 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Esteban Berbel Berbel. Sos pares es deien Esbeban Berbel, llaurador, i María Berbel. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut i empresonat per la seva participació en l'aixecament de gener de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part, amb altres companys (Bartomeu Barnils Serret, José Puerto, Sánchez, etc.), de la Federació Local de Castres (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. A començament dels anys cinquanta es traslladà per raons professionals a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i passà a militar en la Federació Local de CNT d'aquesta població. Després de la desaparició de sa companya Leonor Cazorla, que havia quedat a la Península, s'esforçà perquè ses dues fulles es reunissin amb ell a França. Cap el 1952 va se atacat per una greu malaltia i crisis d'asma el deixaren invàlid per a la feina. Esteban Berbel Berbel va morir el 17 de desembre de 1969 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després. ***
Necrològica
d'Eugenio Gútiez Espina apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 16 d'octubre de 1955 - Eugenio Gútiez Espina: El 21 de gener de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Eugenio Gútiez Espina. Sos pares es deien Pedro Gútiez i Ramona Espina. Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i en l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica. En els últims anys de sa vida visqué a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Adela García. Eugenio Gútiez Espina va morir el 10 de juny de 1955 a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Gilbert
Mers (1987) - Gilbert Mers: El 21 de gener de 1908 neix a Ponca City (Oklahoma, EUA) el sindicalista wobbly John Gibert Mers. El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita Hunley. En 1918 es traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on l'any anterior havia hagut una important vaga de miners que implicà la deportació de 1.200 treballadors al desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquesta època entrà a treballar com a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí en el món del sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), fou membre de la Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de Corpus Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el president. El desembre de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de Corpus Christi de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de l'edició del butlletí oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la vaga marítima de 1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre tots els sindicats obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de Mèxic. El març de 1941 va ser cridat a files i després de la guerra s'instal·là a Houston. En 1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la seva autobiografia sota el títol Working the Waterfront. The ups and downs of a rebel longshoreman, resum de la història del moviment obrer d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. Gilbert Mers va morir el 5 de juliol de 1998 a Houston (Texas, EUA). El seu important arxiu es troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la Houston Public Library. ***
Joan
Adelantado Andreu - Joan Adelantado Andreu: El 21 de gener de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Adelantado Andreu. Sos pares es deien Joaquim Adelantado i Leonila Andreu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un dels confederals més actius al barri barceloní del Poble Nou. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga general, fou detingut arran d'un tiroteig efectuat des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, al carrer de Mercaders de Barcelona, contra forces de la Guàrdia d'Assalt; tancat al vapor «Antonio López», sortí el 22 de setembre sota fiança de 1.000 pessetes. El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Elies Vallabriga Esteve i Joaquim Andreu Pastor, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. Durant la Revolució de 1936 formà part del Comitè de Col·lectivització de la Indústria del Gel i en la guerra va combatre al front d'Aragó, fent de comissari en un batalló d'artilleria. Arran la retirada de 1939, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'allistà en el XXII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers i fou enviat al front del Somme. El 6 de juny de 1940, a Marchelepot, fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Moosburg (Stalag VII), al nord de Munic (Baviera, Alemanya), i després al camp de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on formà part del kommando «César». El març de 1942 aconseguí evadir-se del comando de treball amb Agustín Santos Fernández i Francisco López Bermúdez, però tots tres van ser tot d'una «caçats» pels SS, durament apallissats i enviats 40 dies a la pedrera de Mauthausen. Després fou traslladat a un comando al Tirol destinat als condemnats a mort i el mateix dia d'arribar aconseguí fugir amb un altre company català que caigué mort durant la temptativa. Quan intentava arribar a Iugoslàvia, fou detingut pels nazis a la frontera amb Eslovènia i enviat novament a Mauthausen i després a Gusen. Finalment fou traslladat a un comando disciplinari al centre d'Alemanya. En acabar la guerra i després de l'evacuació dels camps de concentració, formà part de les tristament famoses «marxes de la mort». Aconseguí sobreviure i el 23 d'abril de 1945, a prop de Pernsing, al sud de Reginsburg, trobà tropes aliades. Instal·lat a França, milità en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP) i en la CNT en l'Exili. L'agost de 1947 es casà amb Isabel Aguirre Gil, amb qui tingué infants. Juan Adelantado Andreu va morir el 10 de juny de 1966 a Montanhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Heiner
Koechlin - Heiner Koechlin:
El 21 de gener de 1918 neix a Basilea
(Basilea, Suïssa) l'escriptor, antiquari, editor i
propagandista anarquista Heinrich
Eduard Koechlin, conegut com Heiner
Koechlin o Heiner Köchlin.
Era el
segon de tres germans d'una família benestant
socialdemòcrata i devota
cristiana que vivia al barri de Kleinhüningen de Basilea. Son
pare, Eduard
Koechlin, era metge de família i militant del
Sozialdemokratischen Partei (SP,
Partit Socialdemòcrata). De jove Heiner Koechlin
esdevingué membre de les Sozialistischen
Jugend (JS, Joventuts Socialistes) i, tot i que era antimilitarista, va
optar
per fer el servei militar per si calia defensar Suïssa d'un
possible atac
alemany. Després d'acabar els estudis d'història
i de literatura alemanya a la
Universitat de Basilea i de doctorar-se, ensenyà en centres
d'educació
secundària una temporada a la seva ciutat natal.
Després de llegir Piotr
Kropotkin, Friz Brupbacher i Gustav Landauer, i de ver les
realitzacions de la
Revolució espanyola de 1936, es decantà cap a
l'anarquisme. Cap el 1940
esdevingué membre d'un grup anarquista de parla italiana a
Basilea que girava
al voltant del forner Ferdinardo Balboni i del propagandista anarquista
Luigi
Bertoni. També fundà i milità en
l'organització Arbeitsgemeinschaft
Freiheitlicher Sozialisten (AFS, Grup de Treballadors Socialistes
Llibertaris
Col·lectivistes). En aquests anys es relacionà
amb Friz Brupbacher, Ignatio
Silone i Jean Paul Samson, entre d'altres. Juntament amb Isaac
Aufseher, membre
dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys)
a
Barcelona (Catalunya), es comprometé amb el refugiats,
sobretot jueus, que
fugien de la II Guerra Mundial i amb els exiliats i immigrants
espanyols. Quan
la guerra publicà, amb refugiats antifeixistes, el full
clandestí Das Zirkular.
Entre 1944 i 1946 edità,
amb son germà Felix i amb Isaac Aufseher, i malgrat la
censura de guerra, el
periòdic Blätter für Freiheitlichen
Sozialismus. En 1946 entrà a formar part
del grup d'obrers socialistes llibertaris de llengua alemanya de
Basilea i
l'any següent marxà cap a París
(França) per realitzar investigacions sobre la
seva tesi sobre la Comuna. Entre 1947 i 1949 publicà a
París, amb son germà
Felix i amb Isaac Aufseher, Der
Freiheitliche Sozialist, continuació de l'anterior
publicació de Basilea. A
la capital francesa mantingué estret contacte amb els
anarquistes francesos i
espanyols, especialment amb Antonio García
Birlán, de qui fou un gran amic, i
s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Espanya en l'exili. De
bell nou a Basilea, el gener de 1949 fundà
«Antiquariat Koechlin», una botiga
d'antiguitats que regentà i dirigí fins a la seva
mort i que avui en dia encara
existeix al carrer Spalenberg. En
1950
fundà l'editorial «Don Quijote» per a
publicar la seva tesi (Die Pariser Commune von
1871 im Bewusstsein
ihrer Anhänger. Studie über Wirksamkeit und
Wandlungen der revolutionären Idee:
unter besonderer Berücksichtigung der Spannung zwischen
Freiheit und Autorität,
auf Grund von in der Schweiz befindlichen Quellen), que va
ser lloada per
Albert Camus i per Hannah Arendt. Malalt de tuberculosi,
hagué d'interrompre en
diverses ocasions (1950, 1951 i 1970) les seves activitats
propagandístiques.
En aquests anys es va veure atret pels cercles esotèrics,
especialment pel de Nikolai
Berdiàiev, i mantingué correspondència
amb Albert Camus. Entre 1956 i 1969
cofundà, amb Isaac Aufseher, diverses cooperatives
autogestionades
d'habitatges. En 1959 es casà amb la seva companya des de
feia molt de temps,
l'espanyola Elisa Valcarce (Peteta).
En
1965 l'editorial Proyección de Buenos Aires (Argentina)
publicà la traducció de
la seva tesi sota el títol Ideologías
y
tendencias en la Comuna de París.
Realitzà el prefaci per a l'edició
argentina de La Revolución
de Gustava
Landauer. Entre 1973 i 1980 publicà, amb Isaac Aufseher, la
revista Akratie. Posteriorment,
entre 1982 i
1990, edità la revista Sisyphos.
També
realitzà nombroses traduccions d'autors llibertaris (Sam
Dolgoffs, Alexander
Berkman, Hans Schaub, John Henry Mackay, etc.). Per al Primer de Maig
convidà
nombrosos oradors (Augustin Souchy, Josep Peirats Valls, Gaston Leval,
Frederica Montseny, etc.), especialment per atendre la comunitat
espanyola
establerta a Basilea. Realitzà nombrosos viatges a
l'estranger (França,
Espanya, Cuba, Israel, etc.) amb la seva companya i sa filla.
És autor de Die kommende Revolution
(1942), Für eine neue
revolutionäre Arbeiterbewegung
(1945), Unsere Wünsche sind
Erinnerungen
an die Zukunft (1976), Christentum,
Kirche und Anarchismus (1978), Der
wahre Glaube oder das unmenschliche Entweder-Oder (1982), Die Tragödie der Freiheit. Spanien
(1936-1937).
Die spanische Revolution. Ideen und Ereignisse (1984), Nekrologe (1984), Freiheit
und Geschichte in der Kontroverse zwischen Albert Camus und Jean Paul
Sartre
(1985) i Philosophie des freien Geistes:
Essays und Vorträge (1990), entre d'altres.
Deixà nombrosos inèdits, entre
ells Zwischen Skylla und Charybdis
i Pierre-Joseph Proudhon, ein come back?.
Heiner Koechlin va morir el 7 de maig de 1996 a Basilea (Basilea,
Suïssa)
després de patir una llarga i penosa malaltia. Una part del
seu arxiu es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En
2013 Franziska Schürch publicà la biografia Heiner
Koechlin (1918-1996). Porträt eines Basler Anarchisten. ***
Bill
Dwyer a l'«Speakers Corner» del Hyde Park de
Londres (1973). Foto de Vin Miles - Ubi Dwyer: El 21
de gener de 1933 neix a Irlanda l'activista cultural anarquista William
Ubique
Dwyer, més conegut com Bill Ubi
Dwyer,
Ubi Dwyer o simplement Ubi, i que va fer servir el
pseudònim B. Langford.
Educat al Newbridge College
de Newbridge (Kildare, Leinster, Irlanda), en 1954 emigrà a
Wellington (Nova
Zelanda, Austràlia). Entre 1956 i 1960 treballà
al port de Wellington, milità
en la Wellington Waterside Worker's Union (WWWU, Unió dels
Treballadors del Moll
de Wellington) i es caracteritzà per organitzar mocions de
censura als líders
de la Wellington Watersiders Union (WWU, Unió d'Estibadors
de Wellington). En
1960 va ser obligat a dimitir del seu càrrec de delegat
sindical de la WWWU,
abandonà el sindicat i es matriculà en la
Universitat de Victòria de
Wellington, on en 1962 fundà l'Anarchist Association (AA) en
aquesta
universitat, on militaren les germanes Sue i Jane Harris, John Murphy,
Graham
Butterworth, John Markham, Irv Hart, Stuart Hickman, Peter Shanley, Rex
Benson,
Joseph Fliegner, Dave Tossman, John Warren, Bill Barker, J. F. Turner i
David
Wright, entre d'altres. En 1962 organitzà una
moció de censura als líders de la
Victoria University Students Union (VUSU, Unió d'Estudiants
de la Universitat
de Victòria). Tingué dos fills, Peter Enrico
Dwyer (Peter per Kropotkin i
Enrico per Malatesta) i Michael Dwyer (Michael per Bakunin). A mitjans
de 1963
es traslladà a Auckland (Nova Zelanda) i
s'integrà en l'Auckland Anarchist
Group (AAG, Grup Anarquista d'Auckland), on militaven Bruce Babingto,
Jim Hawkins
i John Sanders, entre d'altres. En 1965 creà la New Zealand
Federation of
Anarchists (NZFA, Federació dels Anarquistes de Nova
Zelanda), de la qual va
ser secretari de coordinació, i
col·laborà en Red and
Black. Aquest mateix any els Serveis Socials d'Auckland el
denunciaren per abandó dels seus fills i en 1966 va ser
condemnat per escridassar
la regna Elisabet II del Regne Unit a Auckland. En 1966,
després de passar uns
mesos a Wellington, es traslladà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia) i
per a finançar les seves activitats anarquistes,
especialment les muntades al
centre social hippie «The Cellar», es
dedicà a vendre LSD a bon preu, convertint-se
en un exponent de l'anomenat «anarquisme
psicodèlic», que reivindicava l'àcid
lisèrgic com a mitjà alliberador. Aquesta
«tendència» anarquista no va ser molt
ben acollida per certs sectors del moviment anarquista més
tradicional. Pujat a
una capsa de sabó es dedicava a fer mítings a The
Domain de Sydney i publicà
pamflets on descrivia la seva particular heterodòxia
anarquista. Fou secretari
de la Federation of Australian Anarchists (FAA, Federació
dels Anarquistes
Australians), organització fundada en 1967 que arreplegava
els grups
llibertaris de Sydney, Melbourne i Brisbane. L'octubre de 1968 va ser
detingut
i condemnat a vuit mesos de presó per venda d'LSD, que
purgà a la penitenciaria
de Goulburn (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), i
en 1969 el govern australià el
deportà a Irlanda. En 1968 la FAA li publicà Anarchy Now!. En 1970 John Lennon li va
demanar ajuda per establir la
comuna hippie «Island Commune», edifici ocupat al
carrer Merrion de Dublín, i
entre 1970 i 1972 son amic Sid Rawle establí una comuna
hippie a Dorinish, una illa
irlandesa propietat de Lennon. A Londres (Anglaterra)
treballà de funcionari a
l'Office of Public Sector Information (OPSI, Oficina
d'Informació del Sector
Públic) al barri londinenc d'Holborn. Formà part
del col·lectiu anarquista «Freedom
Press», participà en les revistes Freedom
i Anarchy, especialment en Acid Issue, i en 1971
organitzà l'«Acid
Symposium» al Conway Hall de Londres. Antològiques
foren les seves
intervencions dels dissabtes a l'«Speakers Corner»
del Hyde Park de Londres, on
parlava de festa, música, amor lliure, anarquisme, etc.
Seguidor del moviment
hippie i inspirat en les seves experiències durant
l'«alliberament» del
festival musical de l'Illa de Wight de 1970, quan les tanques que
separaven el
sector de pagament i el sector lliure van ser tomades,
desenvolupà la idea de
crear un festival musical totalment «lliure» i el
Windsor Free Festival es
materialitzà al Widsor Great Park. Aquest festival va ser el
precursor del
Moviment per als Festivals Lliures (Stonehenge, Glastonbury,
Watchfield, etc.).
En 1975, després de la violenta repressió de
l'esdeveniment l'any anterior, va
ser empresonat amb Sid Rawle per repartir pamflets cridant a la
celebració del
macroconcert. Un cop lliure, en 1976 tornà a Irlanda, on va
treballar
d'assistent del departament de fisioteràpia d'un hospital de
Dublín. Durant uns
anys organitzà el People's Free Festival al
dublinès Phoenix Park i portà campanyes
per la legalització del cànnabis i a favor dels
presos polítics irlandesos. En
1978 va ser novament empresonat per organitzar un nou Windsor Free
Festival a
Londres que finalment es va celebrar al Caesar's Camp proper. En 1981 i
1982 es
presentà com a candidat independent per al parlament
irlandès i per a les
eleccions locals a Dún Laoghaire (Leinster, Irlanda),
però no va ser elegit. En
1984 publicà el fullet Senator
Sunflower
–aquest era el nom de la seva bicicleta–, llibret
de memòries sobre els seus
divertits recorreguts amb bicicleta per Irlanda duts a terme durant les
seves
vacances. En 1986 col·laborà en el llibre
col·lectiu Anarchism in Australia,
An Anthology. Prepared for the Australian Anarchist Centennial
Celebration (Melbourne,
1-4 May 1986). Cap a
1991,
fent ciclisme per les muntanyes de Dublín, va patir un
accident i mai no es va
recuperar totalment de les ferides al cap. Ubi Dwyer va morir el 13
d'octubre
de 2001 a Irlanda.
Defuncions
Notícia de la detenció de Jacques Peillon, i altres companys, apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 20 de novembre de 1882 - Jacques Peillon: El
21 de gener de 1891 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jacques Peillon. Havia
nascut el 12 de març –algunes fonts citen erròniament el 12 de maig– de 1845 a
Saint-Genis-Laval (Lió, Arpitània). Era fill de Pierre Peillon, conreador, i de
Marie Dumand. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic a Lió i
visqué, fins a la seva mort, al número 34 del carrer Sébastien Gryphe del VII
Districte de Lió. A principis de la dècada dels vuitanta, fou membre de la
Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major
part dels anarquistes de la regió i la qual, per l'abril de 1881, s'escindí
entre socialistes i anarquistes. L'agost de 1881, durant la campanya electoral,
fou el signant de dos cartells que van ser aferrats pels carrers de Lió on es
feia una crida a l'abstenció. En aquesta època defensa l'abstenció en diferents
reunions polítiques, moltes de les quals presidí, i on apel·là a la violència,
i col·laborà com a redactor en el setmanari anarquista lionès L'Étendard
Révolutionnaire.
El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb
25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels
miners
de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) de l'agost anterior i
dels atemptats
amb explosius perpetrats l'octubre anterior a Lió. El 8 de gener
de 1883 va ser
jutjat, dins de la I Categoria («afiliat a una associació
internacional la
finalitat de la qual es suspendre el treball, abolir el dret de la
propietat, la
família, la pàtria, la religió i haver
comès també un atemptat contra la pau
pública»),
pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat
«Procés dels 66». Durant els
seus interrogatoris el desembre de 1882, havia declarat haver estat el
tresorer
de la subscripció, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, que
arreplegà 31,50 francs, destinada a comprar un «revòlver d'honor» a Pierre
Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març de 1882 havia disparat contra
el seu patró Bréchard a Roanne (Forez, Arpitània); també confessà el nom de la
persona que va comprar el revòlver, fet pel qual alguns companys l'acusaren de
delator i confident de la policia i demanaren la seva expulsió de la FRRE.
Durant el judici declarà que no havia format part de cap associació
internacional, però va dir: «Vaig ser anarquista ahir, ho soc avui i ho seré
demà, sigui quina sigui la vostra decisió». El 19 de gener de 1883 va ser
condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de prohibició
dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribunal
d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de
prohibició dels drets civils. Sa companya fou Claudine Jumeaux. Jacques Peillon
va morir el 21 de gener de 1891 a l'Hospital de la Creux-Rousse del IV
Districte de Lió (Arpitània). ***
Luigi Caglioni - Luigi Caglioni: El
21 de gener de 1928 mor a París (França) el
tipògraf anarquista Luigi Caglioni.
Havia nascut el 5 d'octubre de 1889 a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia). Sos pares es
deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro
Caglioni també va
ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué
comunista. Luigi fou un
dels membres més actius del Grup Llibertari de
Bèrgam (GLB) de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son
germà i
que fou una organització llibertària
autònoma de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els
anarquistes
Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti,
Egidio Corti,
Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi
Marcassoli, entre
d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el
29 d'abril de 1916
va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de
Llançaflames del I
Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917
va ser
nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de
Guerra
del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió
militar i a la degradació per un
delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors),
condemna que va ser
amnistiada gràcies a un decret del primer ministre
d'Itàlia Francesco Saverio
Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a
Bèrgam, on va ser
constantment vigilat per la policia, sobretot després del
Primer de Maig de
1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant
la bandera anarquista per
tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de
1920 s'adherí
a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual
el seu domicili va
ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es
trobés
res digne de menció. En aquests mateixos dies, en
ocasió de les eleccions
municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i
Bernardo
Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es
feien una crida a
l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà,
signà i envià des de Bèrgam
directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra
la
detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament
amb son germà
Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la
Cambra del Treball, en
la constitució de la secció de Bèrgam
de l'Associació Antialcohòlica de
Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació
burgesa Unió Obrera
d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava
subscrit al periòdic
anarquista romà Fede!
Durant el matí
del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on
treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet
guarda-roba i
trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes
rudimentàries fetes amb tubs
metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la
impremta,
fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB
Gaetano Ghirardi,
i passà a la clandestinitat. Les investigacions
policíaques per trobar-lo
s'estengueren arreu de la província i la policia de
Milà (Llombardia, Itàlia)
escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant
correspondència epistolar amb
Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit
la fuga;
també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix
delicte sense cap
fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença,
Occitània), passant abans per
Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i
després s'instal·là a
París.
El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el
condemnà en rebel·lia a tres anys
de reclusió i a un de vigilància; per
complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van
ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última
etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de
França, França). Sa companya fou Louise Conti.
Luigi Caglioni va
morir el 21 de gener
de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París
(França). ***
Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894) - Gennaro
Petraroja: El 21 de gener –algunes fonts citen
el 31 de gener o l'1 de febrer–
de 1937 mor a Nàpols (Campània,
Itàlia) el sastre i propagandista anarquista
Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut com Janvier-François-Mariano Petraroya
(Petraroia o Pieteraroia),
Dutroni i Janvier.
Havia nascut el 10 de juny de 1860 a Nàpols
(Campània,
Itàlia). Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia
Blanco. Condemnat per
negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a
París (França). L'abril de
1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per
realitzar
un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat
d'«instigació a la
insubordinació i a l'assassinat» i va ser
empresonat a Sainte-Pélagie. En
aquesta presó parisenca acceptà treballar
d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar
els passadissos pogué establir contacte amb els presos
anarquistes, com ara Saverio
Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de
maig d'aquell any se li va
decretar l'expulsió de França i
s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en
rebel·lia per
l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per haver
distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar
sobre el poble. El
7 de novembre de 1890 participà en una reunió al
domicili de Moïse Ardaine on
es va decidir la difusió d'un manifest en memòria
dels màrtirs de Chicago i
probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i
Luigi
Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres
llengües. Poc després, l'11
de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una
reunió la formació
d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que
«la dona és més conscient de
la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890
va ser expulsat de la
Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul
Bernard, Hiskia Giuseppe
Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov
i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel
repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a
Nàpols i participà en una
concentració dels desocupats dissolta per la policia i en
activitats d'agitació
per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a
l'odi entre classes i
desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va
ser condemnat a 14 mesos de
presó, però obtingué la llibertat
provisional. Un cop lliure, immediatament
participà, segons la policia, en «reunions
secretes per a organitzar el Primer
de Maig» i poc després redactà un
manifest apologètic de l'anarquista Ravachol,
fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893
emigrà a Londres (Anglaterra),
on retrobà Saverio Merlino, i
col·laborà en el número
únic del periòdic 1º
Maggio, que es publicà a Lugano
(Ticino, Suïssa). En aquesta època
intentà crear una federació anarquista
d'italians exiliats («La Solidarietà») i
amb aquesta finalitat el gener de 1893
edità la circular «A gli anarchici italiani
dell'estero» que va ser reproduïda
en els periòdics Il Grido degli
Opressi
(Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo
(Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular
afirmà que la violència
anarquista és la natural resposta a l'exercida per part
l'Estat. A Londres obrí
una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament
funcionà bé, ja que
ajudà econòmicament Louise Michel.
També entrà en contacte amb els emigrats
llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la
publicació de La Questione Sociale.
Entre el 27 de
juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el
Congrés Internacional Socialista
que se celebrà a Londres, on s'oposà a la
tàctica parlamentària adoptada per la
majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés
que els anarquistes i els
socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels
congressos
socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I
d'Itàlia
perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article
«Monarchia e Popolo»,
que Errico Malatesta publicà en el número
únic Causa et effetti (1898-1900),
va fer una crida als italians a
«demolir la tirànica prepotència
savoiana» que «ha reduït Itàlia
a un país de
misèria i de llàgrimes». L'any
següent fou un dels responsables dels grup
anarquista londinenc «L'Internazionale», que
edità el periòdic L'Internazionale,
el qual, dirigit per
Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre
números entre el 12 de gener i
el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita
contra
l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i
fundà «Il Lavoro»,
grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans
de la
Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí
una sastreria i es mantingué fora de joc
fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un
pamflet denunciant
els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren
uns manifestants desarmats.
El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo
vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i
el 13 d'octubre
va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una
església. Entrà a
formar part del grup «Sorgete», i el 21 de
març de 1910 va ser posat en
llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis
mesos de
presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada
d'agitació contra la visita
del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la
campanya contra l'execució en cadira
elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo
Tresca i establí contactes
freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat
pels fets
revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un
pas obligat en
direcció cap la societat anarquista i, després de
la Gran Guerra, sostingué la
línia de la «unitat per la
revolució». El 2 de febrer de 1919, en un
reunió a
la Cambra del Treball, obtingué dels companys el
compromís de fer costat amb la
propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament
contra
els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se
celebrà a Florència
(Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la
Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu
Comitè de Coordinació. L'1 de
maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània,
Itàlia), va mostrar la seva
solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de
l'empresa Ilva,
compromís que es va confirmar el 18 de maig en una
reunió amb els socialistes
d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el
document final del
Congrés Socialista Meridional figurés
l'expressió «força
socialista» en
substitució de «govern socialista». Poc
després, en el Congrés de l'UAI, que se
celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia),
arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al
Sud, tot afirmant que
«el Soviet és el complement del Consell de
Fàbrica» i que «els soviets
garanteixen la descentralització, engegant la
construcció del nou ordre social
en la producció i el consum». Però,
quan l'esperança revolucionària xocà
amb el
fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i
l'ambigüitat de la Cambra del
Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per
Petraroja no reeixí i
les divergències sorgides amb els socialistes
dividí els anarquistes napolitans
en dos grups, els de «La Folgore», animat per
Giuseppe Imondi i Armido Abbate,
i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb
Francesco Cacozza i Carlo Melchionna.
Aquest desacord esdevingué crisi política quan
Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari,
que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels
anarquistes que es reunien
a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de
Campània, celebrat el 8
de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre
el 2 i el 4 de
novembre participà en el Congrés de l'UAI
celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En
1922, quan es creà el grup «Prometeo»,
que intentà superar les dissensions, es
mantingué al marge. En aquesta època on el
feixisme era al poder, els
anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de
novembre de 1926 va
ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana
de
Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va
ser
posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció
figurava en una agenda
de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la
pressió del
feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro
Petraroja va
ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols
(Campània, Itàlia), on va
morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o
l'1 de febrer– de
1937. ***
Rafael Torres Escartín detingut després de l'atracament al Banc d'Espanya de Gijón (2 de setembre de 1923) - Rafael Torres Escartín: El 21 de gener de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut el 20 de desembre de 1901 a Bailo (Osca, Aragó, Espanya), a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements i el van afusellar; els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. ***
Cornelissen (segon per la dreta) i altres companys a la redacció de Recht voor Allen - Christiaan Cornelissen: El 21 de gener de 1942 mor a Domme (Aquitània, Occitània) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Havia nascut el 30 d'agost de 1864 a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos). Sos pares es deien Johannes Cornelissen i Mechelina van Wijk. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste –va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Élisabeth Rupertus (Lilian). Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 al seu domicili de Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Enzo
Donati - Enzo Donati: El 21 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i lluitador antifeixista Enzo Donati. Havia nascut el 23 de juny de 1903 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Donati i Aida Leurieri. Només pogué assistir a les primeres classes de primària. Durant la seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo Naviglio i es guanyà la vida com a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a França per motius laborals i s'establí a París, on freqüentà subversius parmesans i exiliats polítics. El 5 de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a una multa per «rebel·lió i ultratge als agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades Internacionals. Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma, formà part d'una unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu nom figura en el butlletí de recerca de subversius classificat com a «comunista». Segons algunes fonts, formà par del servei de rereguarda republicà, sobretot a partir de 1938, quan s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la 45 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, retornà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Argelers, on formà part del grup llibertari clandestí «Libertà o Morte». Més tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Entre desembre de 1939 i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit francès, enquadrat en el III Batalló del XII Regiment Estranger establert a Barcarès. Segons un informe dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22 de març de 1940, va ser qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va ser traslladat a batallons de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque (Flandes del Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una informació d'agost de 1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en informacions rebudes per les autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de concentració de Mauthausen, encara que el seu nom no apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un registre de l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), encara que altres informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a París (França). ***
El
comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo - Jaume Girabau
Esteve: El 21 de gener de 1942 és afusellat a
Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Jaume Girabau i
Esteve –el segon
llinatge a vedades citat Esteba i Estévanez. Havia nascut el 22
d'abril de
1914 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es
deien Jaume Girabau
i María Esteve. Després de fer els estudis
primaris a l'escola del pedagog
anarquista Ricard Fornells Francesc, estudià a l'Escola
Industrial i d'Arts i
Oficis. Treballà al sector d'acabats de la
indústria tèxtil i s'afilià al
Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil de la
Federació Local de Sindicats (FLS),
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
la crisi trentista,
l'FLS es passà a la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i va ser
nomenat secretari del seu sindicat. A començament dels anys
trenta s'afilià a
les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Va ser tancat al
vaixell-presó Uruguay
per la seva participació en els
fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934. El febrer de 1936,
després de la
victòria del Front Popular i la consegüent
amnistia, va ser alliberat. Participà
en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de
Catalunya (JSUC), de
les quals va ser membre del seu Comitè Nacional, i en 1936
s'afilià al Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Eludint la
incorporació a files, va
ser detingut al bosc de Can Feu de Sabadell i empresonat a Mallorca
(Illes
Balears) fins a juliol de 1936. Un cop alliberat retornà a
Sabadell i, quan ja
havia esclatat la guerra civil participà en el fracassat
desembarcament de
Mallorca al comandament d'Alberto Bayo Giroud, enquadrat en la
«Columna Carles
Marx», i posteriorment lluità al front
d'Aragó, primer com a voluntari i després
com a comissari de la 141 Brigada Mixta i de la 30 Divisió
de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va conèixer el
fotògraf comunista Francesc
Boix Campo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració de Barcarès i
posteriorment al castell de Cotlliure amb
altres militants comunistes. Un cop lliure emigrà a la
República Dominicana –algunes
fonts citen erròniament Cuba– i va ser enviat a
treballar a San Pedro de
Macorís (San Pedro de Macorís,
República Dominicana). El setembre de 1941 la
direcció del Partit Comunista d'Espanya (PCE) el va enviar a
Lisboa (Portugal)
per tal d'incorporar-se a la direcció clandestina del PSUC i
ajudar Isidoro
Diéguez Dueñas i el grup que
encapçalava. Detingut a la frontera el novembre de
1941 juntament amb la resta de l'anomenat «Grup de
Lisboa» per la policia
portuguesa de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, va
ser lliurat a les
autoritats franquistes i torturat de valent. Jutjat en consell de
guerra, va
ser condemnat a mort. Jaume Girabau Esteve va ser afusellat el 21 de
gener de
1942 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid
(Espanya), juntament amb altres
companys (Manuel Asarte Imaz, Francisco Barreiro Barciela, Isidoro
Diéguez
Dueñas, Jesús Gago Correas, Jesús
Lagañarra Churruca, Eladio Rodríguez
González
i Joaquin Valverde). Posteriorment es va crear en el seu honor un grup
urbà
clandestí del PSUC, la I Brigada Guerrillera
«Jaume Girabau» de l'Agrupació
Guerrillera de Catalunya, comandada per Numen Mestre Ferrando.
Actualment una
plaça de Sabadell porta el seu nom. ***
Necrològica
de Ricardo Peña Vallespín apareguda en el
número
563 del periòdic tolosà CNT del 12 de
febrer de 1956 - Ricardo Peña Vallespín: El 21 de gener de 1956 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·la social Ricardo Peña Vallespín. Havia nascut el 15 de novembre de 1908 a Barcelona (Catalunya). Era fill natural de Leonor Peña. Des de molt jovenet milità en el Sindicat d'Higiene i Neteja de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A finals dels anys vint i durant la dècada dels trenta, publicà nombroses novel·letes curtes editades sobretot en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca. En 1930 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) de secretari. En 1932, quan ocupava el càrrec de tresorer del Comitè Nacional de la CNT, s'entrevistà amb Pedro Vallina Martínez a Sevilla per a solucionar el problema amb Miguel Mendiola Osuna, secretari de la Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, que havia estat destituït després de ser acusat per Vallina de ser el culpable del fracàs de l'aixecament insurreccional sevillà d'aquell any i de ser el responsable de la fabricació de bombes que després van ser lliurades al governador. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Malatesta», amb el qual lluità fins el triomf franquista. El 29 de novembre de 1936 participà en el míting explicatiu de l'acord d'unitat sindical signat entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT) celebrat al teatre Cervantes de Màlaga. En 1939 passà a França i, després de patir els camps de concentració, lluità en la Resistència enquadrat en un grup de maquis francès que actuà a l'Alta Savoia. En 1943 va ser detingut per la Gestapo i fou enviat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya), del qual fou alliberat en 1945 malalt de tuberculosi. Aquest mateix any formà part del Comitè d'Unió Nacional de Buchenwald en nom de la CNT. En 1947 assistí com a delegat d'Aix-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània) al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Instal·lat a Perpinyà, milità en la Federació Local de la CNT i ocupà la tresoreria de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També formà part del grup artístic i teatral «Mistral». Entre les seves novel·les destaquen Llamas de odio (1926), La virgen tonta (1927), El asedio (1929), Cerebro y corazón (1930), La propia obra (1930), ¡Qué salga el autor! (1930), La hechizada (1931), El amo (1932), Índice rojo. Novela histórica (1933), Redención (1933), De la vida que pasa (1934), Tribunal de amor (1934), Cómo se debe amar (1935), Las leyes del mal (1936), entre d'altres. Estava casat amb Maria Cruz Clopes. Ricardo Peña Vallespín va morir el 21 de gener de 1956 en una habitació de l'Hotel des Carmes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la tuberculosi contreta al camp de concentració nazi. Cal no confondre amb Ricardo Peña Hernández, destacat militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona que acabà detingut per les autoritats franquistes el setembre de 1939. ***
Franz
Jung - Franz Jung: El 21
de gener de 1963 mor a Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República
Federal
d'Alemanya) el periodista, escriptor, economista i activista
anarquista, i
després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos
pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz
Larsch,
Franz Larsz i Frank
Ryberg). Havia nascut el 26 de novembre de 1888 a Nysa (Alta
Silèsia,
Imperi Alemany; actualment Polònia). Nascut en una
família catòlica de classe
mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de
la banca
cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898
començà els estudis
primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse,
amb qui mantindrà
una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble
natal i a partir de
1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i
religió a les universitats
de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser
membre de la
«Fraternitat Arminia» i a Jena de la
«Fraternitat Germània a Jena». En
aquesta
època treballà en una impremta i en un
periòdic. A Breslau conegué la ballarina
Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a
l'Acadèmia de Belles
Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest
mateix any nasqué son
fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el
matrimoni es
caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911
reprengué els seus
estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el
doctorat
en economia. Començà a treballar de periodista i
en 1912 acabà a Munic una
tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der
Zündholzindustrie).
En aquesta època es lligà l'anarquista
«Tat Gruppe» (Grup Acció) i,
especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich
Mühsam, l'anarcosindicalista
Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard
Frank,
Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es
relacionà
amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul
Francé, Emil Szittya i
Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les
seves primeres col·laboracions
literàries en les revistes avantguardistes Der
Sturm (La Tempesta) i Die Aktion
(L'Acció). En 1913 es traslladà a
Berlín, on mantingué un estret contacte amb
l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època
conegué a la redacció de Die
Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa
segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després
d'esclatar la Gran
Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la
insurrecció a les
trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El
desembre
d'aquell any, desertà amb documentació i
certificats falsos i marxà cap a Viena
(Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a
Alemanya i empresonat entre
abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un
asil al
barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat
gràcies a un informe psiquiàtric
d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb
Otto Gross, Richard
Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida,
1915-1918), col·laborant
activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la
Gran
Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any
següent se separà de Margot.
Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz,
la revista
clandestina Die Neue Jugend (La
Nova
Joventut). En 1918 participà activament, amb John
Heartfield, Wieland
Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard
Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en
les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant
sobretot xerrades públiques.
Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz,
Marcel Janco, Richard
Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest
Dadà». El 9 de novembre
de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista,
comandant una tropa de
soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la
revolució dels
Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín
(República Alemanya) i el mes següent
entrà
a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit
Comunista
d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser
interrogat,
però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del
KPD, l'abril de 1920 fou un dels
fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit
Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat
del Komintern i,
amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar
Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les
converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori
Zinóviev no van
reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut,
jutjat i condemnat
per «pirateria en alta mar». A la presó
va escriure diverses «novel·les
proletàries». En 1921 va ser alliberat sota
fiança i es passà a la
clandestinitat arran de la seva participació, el
març d'aquell any a Mansfelder
Land, en l'aixecament revolucionari de la «März
Aktion» (Acció de Març). El
maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya
Cläre amb intenció d'arribar al
Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser
expulsat cap la
Rússia bolxevic, on treballà per al servei de
premsa del Komintern, alhora que
va ser nomenat president de les oficines de la Internationale
Arbeiterhilfe
(IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi
dirigí una explotació
agrícola de 33.000 hectàrees als Urals,
utilitzant material agrícola americà;
aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai
Bukharin i per Lev
Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar
subministraments. Posteriorment
dirigí la fàbrica de llumins Solnze
per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou
responsable de la
reconstrucció de la planta
metal·lúrgica Ressora
a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà
a Alemanya clandestinament
on treballà un temps com a periodista econòmic
sota el pseudònim de Franz Larsz.
En 1924 es va casar amb
Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin
Piscator adaptà
nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà
en la posada en escena de les
obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg
und Fall der Stadt Mahagonny i Die
Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der
Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren
especialment Ernst Fuhrmann,
Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931
conegué
Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui
tingué un fill,
Peter, l'any següent. En
1931 un
escàndol financer implicà la
dissolució de l'editorial Deko i es va veure
obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936
formà part de
l'organització il·legal antinazi Rote
Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El
novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la
presó l'any
següent, fugí cap a Praga
(Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es
divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), però en 1939 va
ser expulsat del país sota l'acusació
d'«espionatge industrial» i marxà cap a
Budapest
(Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una
reasseguradora
suïssa. En aquesta època
col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els
polonesos a
fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel
grup
feixista Creu Fletxada, però aconseguí
surti'ns-en. En aquest any es divorcià
d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945
aconseguí fugir i
passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al
camp de concentració tirolès de
Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se
separà d'Anna i a
Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948
emigrà als Estats Units i a la
ciutat de Nova York esdevingué corresponsal
econòmic internacional de diversos
periòdics americans i europeus (Der
Bund,
Industrie-Kurier, Weser-Kurier,
Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953
es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la
nacionalitat nord-americana. Aquest
any, malalt amb un càncer a la gola i després de
diverses operacions, viatjà a
Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957
començà a escriure
la seva autobiografia Der Weg nach unten,
que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos
judicials
per difamació. En 1960 s'instal·là
definitivament a Europa, vivint entre París
(França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya,
i Alemanya, i treballant en
projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va
morir, d'una crisi
cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart
(Bade-Wurtemberg,
República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies
després al Cementiri
Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie.
Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul
(1916), Opferung. Ein Roman (1916),
Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe
Frank illustriert die Welt (1921), Der
Fall Gross (1921), Proletarier
(1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei
Schauspiele (1921), Die Technik des
Glücks (1921), Die Rote
Woche (1921), Annemarie. Schauspiel
in vier Akten
(1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht
(1923), Die Geschichte einer Fabrik
(1924), Der neue Mensch im neuen Russland
(1924), Geschäfte. Eine
Komödie
(1927), Hausierer.
Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der
Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961,
1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor
(1962), Bausteine für einen neuen
Menschen. Über
Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer
Tagebuch (1984), Gequältes
Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en
1927), Der Torpedokäfer. Hommage an
Franz Jung
(1988), Die Verzauberten. Erzählung
(2000), Das Trottelbuch (2013,
escrit
en 1912), Das Jahr ohne Gnade
(2014),
etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus
en 14
volums. Franz Jung (1888-1963) ***
Domènec Masachs Torrente - Domènec Masachs Torrente: El 21 de gener de 1965 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Havia nascut el 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Claude-Henri
Sellier - Claude-Henri
Sellier: El 21 de gener de 1965 mor a França el
poeta llibertari i pacifista
Claude-Henri Sellier. Havia nascut en 1895. Durant la Gran Guerra
lluità a
Verdun i va ser fet presoner pels alemanys. A començament
dels anys trenta fou
secretari general del «Comitè per el Reconeixement
Legal de l'Objecció de
Consciència a França», al qual es va
adherí, entre altres formacions, el
«Centre de Defensa dels Objectors de
Consciència», creat en 1933.
Col·laborà en
diferents publicacions llibertàries i pacifistes, com ara Liberté, La
Mère Éducatrice,
Les Nouvelles Pacifistes, Volonté de Paix, entre
d'altres. En 1938
publicà, editat per l'organització
quàquera «Société des
Amis», l'opuscle Projet ayant pour
base un referendum d'un
mode particulier, en vue d'abolir la guerre internationale i
1945 el fullet
La paix viable. En els anys
cinquanta
fundà a París (França), amb Jean
Gauchon, Louis Lecoin i Émile Veran, el Comitè
de Suport als Objectors, en el qual també
participà sa companya Renée i sa
filla Claudine. Claude-Henri Sellier va morir el 21 de gener de 1965 i
fou
enterrat al panteó familiar al cementiri de Nogent-sur-Marne
(Illa de França,
França). ***
Renzo
Cavani - Renzo
Cavani: El
21 de gener de 1966 mor a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Renzo
Cavani, conegut com Bruno, encara
que
va fer servir diversos pseudònims (Aldo
Rossi, Mario Branchi, Bruno Figuera, Evelino
Eglesias, Sebastiano
Poli, etc.). Havia nascut el 30 de juny de 1901 a Novi di
Modena
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Sperandio Cavani i Marianna Iotti.
Paleta de professió, després de la Gran Guerra,
quan tenia 17 anys, s'adherí al
moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme
formà part, amb Luigi
Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del
Comitè d'Acció
Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels
escamots
feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el
feixista Mario Ruini,
el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes
fins la
mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb
Evangelisti i altres
companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i
l'11 de novembre d'aquell
any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot
feixista quan
tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un
altre.
Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després
d'un llarg periple (França,
Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.),
retrobaren Evangelisti a
Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit
d'Itàlia després de la mort de
Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i
Bucciarelli van se condemnats
en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència
de Mòdena a 30 anys de
reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys
estava inscrit en el
registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia
fronterera
d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i
França, on a començaments dels
anys trenta visqué clandestinament a casa de la
família anarquista dels Gilioli,
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
establint una relació
sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui
tindrà un
infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i
Siberia
Gilioli,
marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué
clandestinament i milità sota la
identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant
la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes
als mariners
italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El
març de 1933 retornà
a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i
treballà en la construcció,
alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar
constantment vigilat per
la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola
d'una gran
precisió» susceptible de preparar un atemptat
contra Benito Mussolini –de fet
la història a demostrat que durant sa vida
preparà dos atemptats contra Il
Duce que no reeixiren. L'agost de
1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a
Catalunya com a voluntari
per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser
ferit durant els combats de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya).
Després de la seva convalescència, va ser nomenat
comissari polític de la de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post
fronterer de Portbou (Alt Empordà,
Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a
enllaç entre
la Península i França. El maig de 1937,
després de participar amb altres
companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en
els
enfrontaments contra la reacció estalinista,
marxà clandestinament a França i,
amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El
juny de 1939 embarcà a La
Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on
restà alguns mesos abans
d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York,
EUA). Als Estats Units
visqué sota la identitat de Sebastiano
Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a
Itàlia, on participà en el
grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio
Gilioli», en la fundació del Col·lectiu
d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri»
i en l'edició de la revista L'Avvenire
Libertario (Mòdena,
1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al
cervell, Renzo Cavani
es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de
1966 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Documentació
seva es troba dipositada al «Fons Ennio
Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della
Società
Contemporanea in Provincia di Modena. ***
Álvaro
Celedonio Casquero - Álvaro Celedonio
Casquero: El 21 de gener de 1975 se suïcida a
Bernal (Buenos Aires,
Argentina) el folklorista, cantant de tango i payador
anarquista i anarcosindicalista Álvaro Celedonio Casquero,
conegut com El payador proletario.
Havia nascut el 4 de novembre de 1929 a Alpachiri
(Guatraché, La Pampa,
Argentina).
En
1937 es traslladà amb sa família a Bernal (Buenos
Aires, Argentina). De jove començà
treballant com a repartidor de gel i fou delegat del personal d'una
fàbrica,
fins que va entrar en el món de la música, primer
com a cantant folklòric i de
tango i després com a payador.
Treballà amb grans personatges de la música
lírica argentina, com ara Aldo
Héctor Crubellier (El Vasco),
a qui
va conèixer a través del compositor anarquista
Julián Martín Castro (El
Payador Rojo). Actuà en audicions
radiofòniques en Radio Mitre i televisives en Canal 9 (La puerpería de mandinga, Los
Jueves Doble, etc), i participà en espectacles
teatrals (Vuelven los payadors, Crónica de arrabal, etc.).
Entre 1962 i
1975 destacà com un dels payadors
més
importants de l'Argentina, especialment per les seves improvisacions.
En 1966
publicà el seu únic llibre, Juan
sin casa,
d'alt contingut social influït pel seu pensament anarquista,
on trobem cançons
com A los mártires del trabajo
i
lletres de dedicades als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolemeo
Vanzetti. Militava en el Sindicat del Vidre i sempre defensà
en les seves
cançons la causa obrera i llibertària. El
novembre de 1973 participà, amb Roberto
Ayrala, Juan Carlos Bares, Aldo Curbellier i Carlos Molina, en la
històrica payada de
contrapunt «Rescate Nacional
del Payador», celebrat al Teatre Municipal «General
San Martín» de Buenos Aires
(Argentina). De natura depressiva, Álvaro Celedonio Casquero
es va suïcidar el
21 de gener de 1975 al seu domicili de Bernal (Buenos Aires,
Argentina). El
músic Ricardo José Casquero (El
Negro
Ricardo) és nebot seu. Álvaro Celedonio
Casquero (1929-1975) ***
Mariano Puzo Cavero als anys seixanta a Perpinyà - Mariano Puzo Cavero:
El 21 de gener
de 1978 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
el militant
anarcosindicalista Mariano Puzo Cavero –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Cabero–, conegut sota els
pseudònims de Ramón
Rius de la Puerta i Junca.
Havia nascut el 8 de setembre de
1914 a Naval (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Antonio Puzo i María Cavero. Llaurador llibertari
com sos dos germans
grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava
federat en la
potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va
formar part
del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en
l'assalt de la caserna
General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la
plaça de toros als nous
milicians. Després lluitarà a Lascellas i a
Siétamo. Al poble d'Aguas, els
milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir
les
Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en
centúries i aquestes en
grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del
Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna
Durruti» arribades de Catalunya,
en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb
la militarització,
les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la
«Columna Roja i Negra»
i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28
Divisió Ascaso. Amb
aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els
fronts
que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol,
Extremadura i Madrid. Va
actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge
rere les línies
feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant,
però va
ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat
al camp
de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28
d'abril de 1939 sota la
identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder
passar a França el 4 de
maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant
Cebrià. El desembre d'aquell
començarà a treballar a les mines de Rochebelle.
Amb la invasió nazi de França,
és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp
de concentració de
Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943
pot fugir del camp i
pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on
s'incorporarà a la Resistència
francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol,
lliurant-se plenament a la
lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la
serra de
Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de
missió a
Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè
Nacional de la CNT i
del Comitè Regional de Catalunya a França,
és detingut sota el nom fals de Ramón
Rius de la Puerta i empresonat
fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja
(Catalunya
Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com
ell, ja
que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre
van ser afusellats:
Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys,
el 26 de
gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural
que
actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups
d'acció de Francesc Sabaté i
Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías
(Face). El desembre de
1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir
de 15
dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a
sis quilòmetres de la
frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova
incursió es desprèn
l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per
llançar-lo per la finestra
esclatant-li a la mà quan intentava obrir el
finestró, resultant greument
ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser
hospitalitzat a Perpinyà, perdent
l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta.
El 26 d'agost de 1949 el grup
de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als
Pirineus: Celedonio García
Casimiro i Enrique Martínez Marín, són
assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni)
va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la
resta del grup un
cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent
així salvar la vida
de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà
guanyant-se la vida com a
venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó.
Solidari sempre amb la
causa llibertària, durant els seus últims anys va
militar en el corrent del
grup editor de Frente Libertario.
Sa companya fou Nieves de Val.
L'1
de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser
ingressat. Mariano Puzo
Cavero va morir durant la nit del 21 de gener de 1978 a
l'Hospital de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser
enterrat dos dies després al
cementiri de Vernet d'aquesta localitat. Mariano Puzo Cavero (1914-1978) ***
Julio
Quintero Talavera - Julio Quintero
Talavera: El 21 de gener de 1983 mor a Algesires (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Julio Quintero Talavera. Havia nascut el 13
d'abril de
1907 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Antonio
Quintero i Inés Talavera. Fuster de professió, en
1932 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i també va pertànyer a
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), a les Joventuts Llibertàries i a
l'Ateneu de la Divulgació
Nacional, participant activament en vagues i manifestacions que es
realitzaren
a Algesires. Estava casat amb Sebastiana Rubio Carrasco, amb qui
tingué dos
filles, Genera i Berta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
marxà
cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), on va romandre treballant
de fuster uns quatre
mesos. Després marxà cap a Almeria (Andalusia,
Espanya), on s'incorporà, quan
va ser cridat a files, en la Delegació Marítima
de Cartagena (Múrcia, Espanya)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Portat a Múrcia, després del
reconeixement mèdic va ser declarat no apte per al servei
militar per malaltia.
S'establí a Cartagena i treballà de fuster. El
febrer de 1939 va ser cridat per
les autoritats militars per a una nova revisió
mèdica i va ser declarat apte
per al servei. L'abril de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes i
tancat al castell del General Fajardo de Cartagena; posteriorment va
ser
traslladat a Algesires i a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on
va ser
jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió per un delicte de
«deserció» i d'«auxili
a la rebel·lió». Després de
patir condemna al penal del Caserío de Osio de San
Fernando i a la Casa de les Cuatro Torres del barri de San Carlos de
Cadis, el
maig de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a
Algesires. El setembre de
1944 es trobà amb l'anarcosindicalista Sebastián
Pino Panal, qui li va
convèncer d'unir-se a la CNT clandestina i pocs mesos
després formà part del
Comitè Comarcal del Campo de Gibraltar de la CNT, ocupant la
secretaria de
l'Ateneu de Divulgació Social. El març de 1945 es
desplaçà a Madrid (Espanya)
en missió orgànica no oficial amb altres
companys, però aquesta va ser vigilada
per la policia i el 12 de març de 1945 va ser detingut en
una gran agafada de
militants. El 12 de desembre de 1945 va ser jutjat en consell de guerra
a Cadis,
juntament amb altres 28 antifranquistes (tots de la CNT menys set del
Partit
Comunista d'Espanya), per un delicte d'«adhesió a
la rebel·lió» i condemnat en
ferm el 22 de gener de 1946 a una pena de 12 anys de
reclusió i un dia. Va
complir la pena a la presó del Puerto de Santa
María (Cadis, Andalusia,
Espanya) i el setembre de 1951 va ser posat en llibertat condicional,
establint-se a Algesires. Julio
Quintero Talavera va morir d'una insuficiència
cardiorespiratòria el 21 de
gener de
1983 a la Residència Sanitària d'Algesires
(Cadis,
Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Nicolás
Villafranca Terribas - Nicolás
Villafranca Terribas:
El 21 de
gener de 2013 mor a Granada
(Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás
Villafranca Terribas. Havia nascut el 18
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932
a Lanjarón (Granada, Andalusia,
Espanya).
Sos pares
es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre
d'obres, i Josefa Terribas
Alonso. Era el
fill petit d'una
família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era
petit sa
família s'establí al barri del
Realejo de Granada (Andalusia,
Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de
la ciutat. Quan tenia 14 anys
quedà orfe de mare. A començament de la
dècada dels seixanta emigrà a França i
en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a
la seva jubilació.
En els anys setanta milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela
Gallardo Gómez, amb qui tingué tres
infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de
gener –algunes fonts citen erròniament el
24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San
José d'aquesta ciutat. ---
|
![[20/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/01]") |
|
![[22/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/01]") |
|
|
| Actualització: 21-01-24 |