|
---
Anarcoefemèrides del 27 d'octubre Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Explotado - Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números. ***
Cartell de l'acte - Conferència
sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de 1993 se celebra al Centro
Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada «Ex Jugoslavia: Terrorismo di
Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a càrrec de la sociòloga croata
Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes Centro
Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini de Pisa
(Toscana, Itàlia), consistí en la presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato,
editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül). ***
Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855 - Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.
Naixements
Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892) - François-Louis
Duprat: El 27 d'octubre
–algunes fonts citen erròniament el 25
d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin
(Aquitània, Occitània) el militant i
propagandista anarquista François-Louis
Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat,
i que va fer servir els
pseudònims Paul i Piloux.
Sos pares es deien Simon Duprat,
jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el
juny de
1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i
Conchot, companys del
Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de
sastreria
(Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys
vuitanta
participà en les reunions del grup anarquista «La
Panthère des Batignoles»,
fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una
reunió de grups anarquistes
de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i
encarregat de recaptar fons
per al nou setmanari parisenc La
Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el
moviment reivindicatiu dels
obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals
redactors del
periòdic anarquista Terre et Liberté.
Organe communiste anarchiste, que
va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac
i de la persecució contra el
seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març
de 1885 pel
Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200
francs de multa i a
cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al
pillatge». Terre et
Liberté fou substituït per L'Audace
(1885). Cap a la primavera de
1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert
Maugé, del
fullet L'Action, manual per a la
fabricació d'explosius i per a la qual Rozier
intentà trobar impressor. Segons
la policia en aquesta època era membre del grup
«Les Dynamitards», del qual
formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier)
i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del
grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en
una reunió, va ser acusat per
Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les
recaptacions dels
mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista
Internacional (CAI) que, fundat en
1888, era el principal lloc de reunió anarquista de
l'època. Proper a Émile
Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva
i la vaga dels estibadors
britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va
col·laborar en l'òrgan anarquista Le
Ça ira. Establert com a venedor de
vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número
11 del carrer
Ramey de París, es va transformar en un lloc de
reunió i de magatzem de
propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del
Grup Parisenc de
Propaganda Anarquista que publicà un número
únic del periòdic antimilitarista Le
Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com
molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una
gran agafada
preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant
l'escorcoll de casa seva es
van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense
munició i un
punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a
controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Aquest mateix any,
en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
implicat en el
«Procés dels Trenta», però
tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres
(Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en
absència i condemnat a
20 anys de treballs forçats per
«associació criminal», pena que va ser
amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa
visqué, amb sa company
Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de
Grafton Street del barri del
Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand
Lapie, Mattaini, Monceaux i
Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895
retornà a París i es posà
al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser
detinguts el 4 de març d'aquell
any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la
revisió del seu
procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment
absolt per l'Audiència del Sena.
El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de
França, França) amb Adèle
Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. François-Louis Duprat (1857-?) ***
Pietro Vasai - Pietro Vasai: El
27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el propagandista anarquista
Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli.
Sos pares
es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de
professió, quan
tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle
«Amilcare
Cipriani», destacant la seva educació i la seva
intel·ligència. Entre 1883 i
1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i
gerent del periòdic La Questione
Sociale. Organo
comunista-anarchico, que es publicava a Florència
per iniciativa d'Errico
Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884
un dels
89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els
seus companys»,
entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que
sumaven
gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta
repressió, durant la tardor de
1894 va passar a França, on treballà de
perruquer, però el 17 de març de 1885
va ser detingut amb gran resistència a Lió
(Arpitània) quan aferrava cartells en
commemoració de la Comuna de París. Jutjat per
aquest delicte, en va ser
absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de
presó per vagabunderia i
l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les
autoritats italianes.
Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887
aconseguí la llibertat i retornà a
Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe
Cioci, un dels promotors del nou
grup «Né Dio né Patria» i de
la nova època de La Questione
Sociale, que començà a publicar-se el
maig de 1888. El
28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos
anys i tres
mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino,
Suïssa), però a finals de l'any
passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la
identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli,
però, així i tot, va ser ràpidament
detingut. Amb cinc ordres de detenció,
només recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència,
després del «Congrés de
Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i
va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S.
Papini,
representant dels grups anarquistes a la Comissió del
Comitè d'Associacions
Populars per a la celebració del «Primer de
Maig» de 1891. Bon orador, parlà en
la concentració realitzada a la plaça Savonarola
de Florència aquell 1 de maig,
quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb
altres companys. Entre
el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10
anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici
aprofità l'avinentesa per
a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren
i el condemnaren a
dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el
juny de 1894 es
desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a
exiliar-se. El 21
de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest
país va aprendre l'ofici de
tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà
el periòdic cultural L'Etna.
Després d'aquesta experiència
editorial, passà a Marsella (Provença,
Occitània), on estava considerat com a
«subversiu perillós», i l'11 de novembre
de 1895 va ser detingut durant la
tumultuosa commemoració dels «Màrtirs
de Chicago». Després de quatre mesos de
presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats
italianes. Després
de nou mesos de presó per «infracció de
la vigilància especial», va ser
condemnat a cinc anys de deportació, que
començaren a comptar a partir del 2
d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça,
després a l'illa de Favignana i
finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar
l'«absolució condicional», que
implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la
condició que s'instal·lés
a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat,
eludí la vigilància i passà a
Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment
anarquista local.
Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del
país. En aquesta
època ja havia contret la tuberculosi i decidí
retornar a Tunísia, des d'on,
l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i
després cap a Alexandria
(Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i
després Francesco
Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia
bé, havien
establert una activa colònia anarquista a Egipte,
però dividida per les
polèmiques sobre l'organització i sobre
l'individualisme. Ell intentà
equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les
figures claus del
moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra.
Detingut amb
altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a
l'Arsenal d'Alexandria i
el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901
publicà a Alexandria,
amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal,
el setmanari
francoitalià La Tribuna Libera.
Organo
internazionale per l'emancipazione del proletariato, que
animà el debat
sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament
amb L'Agitazione de Roma
(Itàlia) i Les Temps Nouveaux
de París (França),
encara que només va poder publicar dos números.
Amb Luigi Galleani, que havia
arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet,
fundà el 3
d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la
implicació
de la intel·lectualitat local i en la qual van participar
els escriptors Enrico
Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab
era
coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant
l'epidèmia de còlera a la regió,
organitzà l'«Associació Internacional
dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU),
que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i
Audiberto Icilio Ugo Parrini,
intentà crear les Lligues de Resistència Obrera
en diversos sectors proletaris
(sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del
suport
del proletariat local, ja que només els treballadors
tipogràfics se sentiren
atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18
d'abril
de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto
D'Angiò, el setmanal L'Operario,
i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903
publicà Il Domani. Periodico
libertario. Aquest
mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali»
(Cercle d'Estudis Socials)
d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa
sindical dirigida
als obrers locals despertà ferotges crítiques
d'Audiberto Icilio Ugo Parrini,
que va veure el projecte com a una
«desviació» anarcosindicalista. Ni tan
sols
un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904
per Pietro Gori
solucionà la controvèrsia desencadenada entre els
cercles anarquistes italians
establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era
contrària al
sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme
antiorganitzador. A
finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant
de la
Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar
fons per als
treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una
reunió al cementiri
civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou
diari de propaganda
anarquista L'Idea. L'1 d'agost de
1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat
a la seu del
«Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes
locals concretaren una homogeneïtat
d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano,
Camillo Brigido,
Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi
Ferdinando
Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de
materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea.
Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que
va tenir
continuació en Libera Tribuna.
Critica,
polemica e propaganda (1913) i L'Unione
(1913-1914). Aquesta experiència periodística,
boicotejada per les autoritats consulars
i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última
aportació al moviment, ja
que la seva salut va empitjorar força. No obstant
això, encara va patir un
últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular
Italià del Caire,
juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per
«apologia del regicidi», arran
d'un article aparegut en L'Unione,
del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí
retornar a Florència,
on va ser posat sota vigilància per les autoritats.
Intentà, sense èxit,
curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia). Pietro Vasai va
morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència
(Toscana, Itàlia). ***
Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc Paris del 14 de novembre de 1893 - Francesco
Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont, Itàlia) l'anarquista
Francesco Fasola, també conegut com François
Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es relacionà l'anarquista Auguste Von
Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta població i s'instal·là a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on mantingué contacte amb Von Gunten.
En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb la finalitat que la
policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a l'12 de novembre de
1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard, després de ser trobar
aferrant uns cartells («À bas le Tsar!»), signats per la «Lliga dels
Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat amb bomba al Gran
Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la població que, en
declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes d'anar al front. El
16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs decretà la seva
expulsió de França i passà a Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell
Federal de la Confederació Helvètica ordenà la seva expulsió del país. En 1901
vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el president del
departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva expulsió de França. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918 - Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). ***
Foto
antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa
(1935) - Angelo Montacci:
El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista
Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo
Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i
Maria Santa Croci,
conegut com L'Americano. Es
guanyà la
vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel,
etc.) i l'abril de
1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data
indeterminada i en 1924 emigrà
il·legalment a França, vivint en diverses
poblacions (París, Évian-les-Bains,
Vichy). A Niça (País Niçard,
Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i
després
gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En
aquesta època vivia
al número 18 del carrer Grégoire i amb
l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà
una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut
i acusat
del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de
l'antiquari
Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava
de criat, però va
ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva
culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota
l'acusació
d'«anarquista militant». A principis de la
dècada dels trenta milità amb altres
anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico
Nanni,
Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu
(Provença, Occitània). En 1933
tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa
(Provença, Occitània),
del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) al voltant de
Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la
creació
de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de
Marsella, va ser
greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935
se li va
decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses
organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a
França. El 15 de
setembre de 1935 participà a Niça, amb altres
anarquistes (Ermanno Diana,
Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova
línia política de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que s'havia de
celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França,
França). Després
de ser qualificat per les autoritats de Niça com a
«un dels principals exponents
del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936
passà Barcelona (Catalunya) en
plena Revolució i s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
però,
a causa de la seva ja avançada edat, passà poc
després a la capital catalana
fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de
propaganda en
suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu
d'aquell any retornà a
Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de
recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental,
Catalunya), on segons informes
d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya
propagandística contra
el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, on el juliol
d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard
figurava en un llistat
de membres del grup anarquista «Libertà o
Morte» internats al camp de
concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser
integrat per les
autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons
algunes fonts Angelo
Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín
(Alemanya) i segons altres en
1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser
esborrat del butlletí de recerca
de la policia italiana. ***
Comasco Comaschi - Comasco
Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana,
Itàlia) el fuster anarquista
Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi.
S'inicià en el pensament anarquista de la
lectura de Lev
Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori.
Professor de l'Escola
d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i
ebenisteria. Milità
en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters
Anarquistes) i fou
un dels fundadors de l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les
forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció
local dels «Arditi
del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler
adherir-se al feixisme i
aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va
ser
abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra
versió apunta a un
tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina
(Toscana)
el 19
de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina
(Cascina, Toscana,
Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren
centenars de
persones. Els assassins –entre ells Gabriellini
Orfeo– van ser
identificats i
detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no
els processà per manca de
proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina
va ser clausurada pel feixisme
imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual
hi ha
una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada
en 1961, dedicada a
la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup
anarquista de Cascina que
portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko
estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu
assassinat. ***
Necrològica
de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 de març de 1987 - Manuel Peralta
Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es
deien Damaso Peralta i
Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a
treballar de sagal d'un pastor
qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb
son pare
a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo,
però ambdós
van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment
emigrà a Fígols (Berguedà,
Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari.
En 1917 va ser un
dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). També es va integrar en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931,
amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de
Barcelona (Catalunya)
i en 1932 intervingué en la insurrecció
anarquista de Fígols, on es va
proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres
companys
al vaixell-presó Buenos Aires,
ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les
colònies africanes.
En tornar a la Península s'establí a Balsereny
(Bages, Catalunya). Durant la
Revolució participà en les
col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració (Vernet, Barcarès i
Sètfonts). A finals de 1939 començà a
treballar a les mines de carbó de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya
fou Bienvenida
García Pérez, amb qui tingué tres
infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots
militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de
1987 al
seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Pedro Peralta
García (1923-2014) ***
Simón
Bondio - Simón Bondio:
El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer
servir els pseudònims El Petiso,
Señor Tavelli i Tavelli.
En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà
activament en els moviments
antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista
de Severino de
Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves
accions. Fou membre de
«Italia Libre» i de la «Unione e
Benevolenza» i estava afiliat a
l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions
Navals. Participà, amb
destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo
Giusti, Manuel Martín
Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte
comunitari llibertari de reserva
natural «Cerro Negro» (Córdoba,
Argentina), on plantà un milió de pins
–finalment
aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc
de vacances de
l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques
d'aforestació,
mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a
Villa General
Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més
tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va
morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina). ***
Antonio
Zapata Córdova (Montadin, 1996) - Antonio Zapata
Córdova: El 27 d'octubre de
1908 neix a El Mirador (San Javier, Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdova –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Córdoba.
Fill d'una
família jornalera, sos pares es deien Antonio Zapata
Albadalejo i Dolores Córdova. Entre els cinc
i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien
fundat els miners de
La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan
restà orfe de pare, s'integrà a les
feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà
en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de
pagès, a la construcció,
etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran
de les
protestes pels afusellaments dels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat
sindical i l'any següent entrà
a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri
barceloní de Gràcia.
També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual
presidí durant alguns anys. Com a membre dels
Comitès Pro Presos, en 1934 va
ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya.
Força perseguit per
les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb
Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en
construcció a Barcelona;
en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies,
marxà cap a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de
la Junta Central de
la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona.
Participà en la lluita als
carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
immediatament
s'incorporà en la «Columna Durruti».
Posteriorment, en la reraguarda, en
representació de la CNT, formà part de la
Comissió Confederal de Control de la
Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el
conseller de Serveis Públics,
Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es
negà a acceptar
la municipalització de l'habitatge. A
començaments de 1937 entrà a formar part
del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Posteriorment s'uní al XX Batalló de
fortificacions al front de l'Ebre i més
tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II
República espanyola.
Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat
a diversos camps de concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després
passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de
1940 i fins a juny
de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts
Llibertàries i aquest mateix any, quan
l'escissió, s'arrenglerà amb els
partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat
de
Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal,
passà a viure a Tolosa de
Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà
assíduament a Barcelona. En 1996
participà en la celebració del centenari del
naixement de Buenaventura Durruti.
Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997
assistí al Congrés
de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). En 1999 va
escriure unes Notas autobiográficas,
que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents
publicacions
llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26
División Durruti, CNT,
El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdova
va morir el 12 de gener de 2000 a la Clínica Saint-Jean
Languedoc de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
l'anarcosindicalista María Cruzado
Sánchez (1907-1982). Antonio Zapata Córdova (1908-2000) ***
Juan
Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti - Juan Escoriza
Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix
a Olula de
Castro
(Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza
Martínez. Sos pares es deien Manuel Escoriza i Dolores
Martínez. Amb sa família emigrà a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran
del cop
feixista, participà en
la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i
després s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». En 1939
creuà els Pirineus i des del 9 de
febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats
de la
Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als
camps
de concentració
de Sant Cebrià i d'Argelers i després
passà a fer
feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la
Loira
(Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys,
traslladat a
Briva la
Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del
tren en
marxa i
s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo Silvente,
José
Germán González i Manuel Morey
Blanch creà un dels nuclis més importants de la
CNT en
l'exili. Participà, sota
el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers
enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona.
Integrat en
el «Batalló Didier» del pantà
de l'Aigle de
les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de
l'Armée (ORA, Organització
de Resistència de l'Exèrcit),
participà en
nombroses operacions, especialment
en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont
d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses
missions
clandestines.
Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de
desembre
de 1944 fou
desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la
construcció de pantans i en
la penetració de túnels a Marinhana
(Provença,
Occitània) i en 1969 es retirà
minat per la silicosi al seu domicili de Marinhana. Sa companya fou
Enriqueta Ochoa Pérez (Kety),
amb qui tingué dos fills (Rolán i Jeano). Juan
Escoriza Martínez va
morir el 14 de desembre de 1980 a la Clínica Parc Rambot
d'Ais de
Provença (Provença, Occitània). Juan Escoriza Martínez (1917-1969) ***
Jaime
Pozas de Villena - Jaime Pozas de
Villena: El 27 d'octubre de 1941
–algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre
de 1943– neix a Madrid
(Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Jaime Pozas de Villena. Sos pares es deien Gabriel Pozas i
María Teresa
de Villena. Era nebot net del general Sebastián Pozas Perea,
però fill d'un
destacat falangista. En 1962 entra en la Universitat Complutense de
Madrid per
a estudiar química i en 1965 va ser expedientat per aquesta
universitat
(«expulsió perpètua dels centres
compresos en aquest Districte Universitari i
inhabilitació durant tres anys per a cursar estudis a tots
els centres
docents») i el seu expedient d'expulsió signat pel
dictador Francisco Franco
mateix. Mai no pogué acabar la carrera. Fou membre del grup
estudiantil «Los Ácratas»,
el quan, durant el curs 1967-1969, realitzà diverses accions
a la Universitat
de Madrid, censurades i difamades per l'aparell comunista universitari
–ell va
ser acusat de ser un provocador i un confident de la
policia–; detinguts els
seus integrants, van ser jutjats el juny de 1969 pel Tribunal d'Ordre
Públic
(TOP) per diversos càrrecs (desordres públics,
associació il·lícita, incendis,
tinença il·lícita d'armes, ultratges a
la bandera, propaganda il·legal) i ell
condemnat a tres anys de presó. Purgà la pena a
la presó de Sòria (Castella,
Espanya), on conegué destacats anarquistes (Luis
Andrés Edo, Cipriano Damiano
González, Miguel García García, Juan
Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez,
etc.). En 1974 va ser alliberat després de passar cinc anys
a la presó, però
després de quatre mesos de llibertat, arran d'una conxorxa,
va ser acusat de
tràfic de drogues, fet pel qual va ser empresonat
preventivament 15 mesos abans
de ser absolt. Un cop lliure decidí exiliar-se a Londres
(Anglaterra) i
posteriorment retornà clandestinament. En 1976
milità en el Sindicat de la
Construcció de Madrid de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1977 va
ser nomenat membre del Comitè Nacional confederal,
però no acceptà i restà com secretari
general del Comitè Regional del Centre de la CNT. En 1977
publicà, amb un
pròleg d'Heleno Saña Alcón, el fullet La
autenticidad como lucha. Membre de la Secretaria
Jurídica Pro-Presos, intervingué
en les protestes contra l'assassinat d'Agustín Rueda Sierra
i poc després,
davant l'amenaça de ser novament detingut i processat,
tornà a Londres. Durant
un temps també treballà a Toronto
(Ontàrio, Canadà), Ginebra (Ginebra,
Suïssa)
i a Suècia, on milità en l'Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs). Més
tard, en una època de baixa
militància, s'establí a Alcañizo
(Toledo, Castella, Espanya). En 1991 s'afilià
en el Sindicat d'Oficis Diversos de Madrid de la CNT i va ser proposat,
sense
èxit, per Ana Sigüenza Carbonel per a ocupar la
secretaria general de la CNT.
En aquest mateix any s'encarregà de la tresoreria de la
Fundació Anselmo
Lorenzo (FAL), de la qual va ser destituït a l'any
següent després d'haver
estat desfederat el seu sindicat. Mantingué la
militància, juntament amb J.
Manuel Salguero, Juan José Alcalde i altres, en el seu
sindicat desfederat
durant uns anys fins a la seva autodissolució. En 2003
formava part, amb
Octavio Alberola Suriñach, Juan Salcedo Martín,
Joan Busquets Verges i altres,
del «Grup per la Revisió del Procés
Delgado-Granado». En aquests anys lluità
per a l'entesa del moviment anarcosindicalista (CNT, CGT i Solidaridad
Obrera).
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
periòdiques, com ara Castilla Libre,
CNT, Le
Combat Syndicaliste,
Sindicalismo, Solidaridad
Obrera, etc. Jaime Pozas de Villena va morir el 14 de
febrer de 2017 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya),
víctima d'una
cardiopatia que
arrossegava des de feia anys, i donà el cos a la
ciència per a ser després
incinerat. Jaime Pozas de Villena (1943-2017)
Defuncions
José Carro Pena - José Carro Pena: El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo, la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena, conegut com O Cagamaterias, malnom que heretà de son pare. Havia nascut cap el 1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Serafín Carro i Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la Corunya, Galícia), de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es dedicaven a l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot del Sindicat de Professions Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío, magatzemistes i comerciants, a més de cacics del poble, negant-les la distribució de sorra. El 24 de novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda d'arena, rebé dos trets en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la Guàrdia Civil. Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel Navarro en les pàgines del CNT de Madrid. Després del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí salvar la vida, però el 27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de paisans van anar a buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però perseguit a trets caigué ferit al ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb l'excusa de portar-lo a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a la cruïlla entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver llançat a la cuneta. El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es dirigia a una fèria i avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per uns familiars. Deixà esposa, Manuela Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els testimonis apunten que José Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes amb els cacics Babío. ***
Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps - Federico Comps: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia nascut el 25 d'agost de 1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels feixistes i afusellat per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999. ***
José
Jarne Peiré - José Jarne
Peiré: El 27 d'octubre de 1936 és
afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el
periodista republicà i anarquista José de
Calasanz Jarne
Peiré. Havia nascut el 27 d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 23 d'agost–
de 1887 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una
família acomodada amb
propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne
Tomás i Juana
Peiré Garzo.
Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare
s'instal·là a Bolea (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on
aprengué les primeres
lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir
estudis, on entrà en
contacte amb joves republicans i revolucionaris.
Col·laborà en els seus anys
d'estudiant en Talión
(1914-1915). Regentà
un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del
periòdic La Tierra, on
signà els articles sota el
pseudònim Uno del agro.
Fou membre de
l'Associació de Periodistes i de la societat
«Turismo del Alto Aragón», amb la
qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es
casà amb Crescencia Gil Vinaguro,
de família acomodada, amb qui tingué tres infants
(Conrado, Ramón i Aurora). El
desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic
Ramón Acín Aquilué i altres, el
manifest
dels «Jóvenes Oscenses» per a la
societat llibertària «Nueva Bohemia». En
1927
assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es
dirigí al Ministeri d'Agricultura
sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu
del blat. En aquesta època
col·laborà en el diari republicà El
Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit
Republicà a Osca,
adherit a l'Aliança Republicana. Després del
fracàs de l'aixecament de Jaca del
12 de desembre de 1930, en el qual participà amb
Ramón Acín Aquilué, fugí
amb
aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després
cap a París (França) via Lisboa
(Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la
II República
espanyola, retornà amb Ramón Acín
Aquilué a la Península. L'agost de 1931
promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de
la Llibertat d'Osca
prengués el nom de «Miguel Servet». El
seu negoci de grans no hi anava massa bé
i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en
la Junta de la Mancomunitat
Hidrogràfica a Osca. En aquesta època
dirigí un periòdic de temàtica
agrícola i
col·laborà en El Radical.
Durant els
anys republicans participà activament en la
política i les institucions d'Osca.
El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de
Beneficència
d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit
Republicà Autònom
(PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè
Provincial d'Osca, que
el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà
d'Esquerres Alto Aragoneses.
El 15 de
març de 1933 la seva casa patí
un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes
havien
fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de
febrer de 1934,
durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels
Serveis
Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat
col·laborà en La Voz de
Aragón i dirigí Resurgir,
i entrà en l'Associació de
Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, el
10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la
Mancomunitat
Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de
Torrero.
Acusat per l'exèrcit
franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les
Joventuts Llibertàries,
de promoure vagues, de ser enemic de la força
pública i
de pertànyer a l'Ordre
maçònica «Triángulo
Joaquín
Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José
Jarne
Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les
tàpies del cementiri de
Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya,
Florencia Gil
Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). ***
Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi - Enzo Fantozzi: El
27 d'octubre de 1960 mor a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'antimilitarista, maçó, anarquista i
anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio
Fantozzi, conegut com Ricciotto. Havia nascut el 8
d'octubre de 1886 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio
Fantozzi i Sofia Degli
Innocenti. Després d'estudiar en una escola
tècnica, entrà a fer feina en els
ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual
arribà a ser membre
del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906
es traslladà a
Florència, on va ser qualificat per la policia com a
«socialista
antimilitarista» i «actiu propagandista».
El 10 de desembre de 1909 participà
en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3
d'octubre de 1911 en
el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència.
El 12 de juliol de 1914 va ser
un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant
els fets
de la «Setmana Roja». Fitxat per la policia,
aquesta ressaltà la seva oratòria
violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució.
El 4 de desembre de 1914, amb
Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i
socialistes,
participà en la fundació del Comitè
Internacional contra la Guerra. El febrer
de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que
implicava el sabotatge de les línies
telefòniques, el bloqueig de les vies
fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i
altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del Comitè
Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut
a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al
reclutament i d'haver
proposat el sabotatge de les línies fèrries.
Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria
a
Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser
comminat a treballar en una
fàbrica de munició a Liorna i l'any
següent la seva exempció va ser
anul·lada i
reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris
celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la
Revolució russa. De
tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920
participà en el II
Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut
a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la
seva participació
en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la
força a Liorna, la
seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure
oli de
ricí. En 1924 emigrà clandestinament a
França i s'instal·là a la
regió
parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en
l'Exili, en 1925 participà
a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto
Meschi, Erasmo Abate,
etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925
va ser objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable
que li va permetre viure a França, establint-se a
Sartrouville. A començaments
de 1926 participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà
un front únic proletari de lluita contra la dictadura
feixista, tot criticant
els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres
forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional
de Propaganda
Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver
projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse.
Després s'establí a Alençon, on fou
membre del grup llibertari italià
«Caserio». En aquests anys
col·laborà en Il Martello. En
1932 retornà a
París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes
de preparar un
atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la
paraula, juntament amb
Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en
l'enterrament
d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Durant el Congrés de
la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo
(LIDU, Lliga Italiana
dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant,
amb Carlo Roselli i
Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre,
durant el Congrés
Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els
congressistes a protestar
contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica. Membre de la
francmaçoneria, fou Orador de la lògia
«Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13
d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure
de nou el cas de Petrini, fet
que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2
de novembre de 1935
assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri
i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians
celebrat a Sartrouville
que arreplegà una cinquantena de militants de
França, Suïssa i Bèlgica i on es
va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per
combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció
Italiana de la «Columna
Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28
d'agost de 1936
lluità als combats de Monte Pelado al front
d'Aragó. Després va ser nomenat
membre del Comitè d'Investigació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat
de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers
i de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de
«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquesta
època treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. ***
Paul Nicolini (1937) -
Paul Nicolini: El
27
d'octubre de
1963 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Paul Marie Nicolini. Havia nascut el 19
de setembre de 1886 a Toló (Provença,
Occitània). Sos
pares es deien Jean
Dominique Nicolini, forjador a l'Arsenal marítim d'origen
cors, i Marie
Françoise Montaldi. El 2 de setembre de 1901 va ser
admès com a aprenent a l'Arsenal
de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de
Toló i treballà al
taller de màquines de construccions navals. Vigilat per la
policia com a
anarquista, freqüentà el grup de la Joventut
Lliure. Entre octubre de 1907 i
octubre de 1909 va fer el servei militar en Infanteria a Bastia
(Còrsega). En
1916, en plena Gran Guerra, els anarquistes van fer propaganda
pacifista (distribució
de fullets antimilitaristes i del periòdic Ce
qu'il faut diré de Sébastien Faure)
entre els obrers de l'Arsenal, fet que
provocà una investigació policial i de la
justícia militar i el 8 de desembre
els locals de la Joventut Lliure van ser escorcollats i ell detingut
amb altres
tres militants (Antoine Bertrand, Joseph Chandre i Toussaint Flandrin).
Citat
com a testimoni en un procés del I Tribunal
Marítim celebrat el 12 de febrer de
1917, el cas va ser finalment sobresegut. Però el 13 de
febrer de 1917 els
quatre militants van ser destituïts de les seves funcions a
l'Arsenal per
«propaganda antimilitarista», les seves
pròrrogues militars anul·lades i
enviats als seus respectius regiments. Entre el 5 de març de
1917 i el 11 de
novembre de 1918 restà al front en destacament de
«Defensa contra avions» (DCA).
L'1 de desembre de 1918 va ser readmès a l'Arsenal i
oficialment reprengué la
seva feina un cop desmobilitzat el 16 de març de 1919. El 25
d'abril de 1919 va
ser elegit conseller suplent en una llista de «sindicalistes
revolucionaris» i
entrà a formar part del consell d'administració
del Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim, esdevenint-ne el 10 de juliol de 1919
secretari adjunt. En
1920 signà la major part dels comunicats de premsa del
sindicat i presidí
nombrosos mítings. El 12 de març de 1920 va ser
reelegit membre del consell
d'administració i a partir del 6 de maig va ser un dels
organitzadors de la
vaga, fet pel qual va ser acomiadat quatre dies després.
Després de participar
en diverses accions dels destituïts i treballar en diferents
feines, el 20
d'agost de 1920 entrà a fer feina, amb Toussaint Flandrin,
en el Consorci dels
Ports de l'Oest, per descarregar els taüts dels soldats
nord-americans, i el 16
d'octubre de 1920 va ser acomiadat, desencadenant-se una campanya de
premsa de
denúncia. Continua militant en les files del Sindicat
d'Obrers de l'Arsenal
Marítim. El 22 de novembre de 1920
reemplaçà Toussaint Flandrin com a secretari
del sindicat. Participà activament en totes les reunions
dels grups minoritaris
de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser
nomenat delegat suplent
per al Congrés Nacional de la CGT d'Orleans (Centre,
França). El març de 1922
acceptà que el consell d'administració del
sindicat fos compost exclusivament
per obrers de l'Arsenal i abandonà les seves funcions. Quan
l'escissió
d'octubre de 1922, va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Sense
passar per la socialista Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO),
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). El 12 de març de 1922, després d'un
congrés federal, n'esdevingué
membre del buró federal. El setembre de 1922
formà part del comitè de redacció
d'un nou periòdic comunista. Militant de la Lliga dels Drets
de l'Home, en 1922
participà activament en el conflicte intern de la
secció de Toló. En aquesta
època treballava d'electricista en una fàbrica de
gas. Segons la policia, era
el secretari general de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i
corresponsal de L'Humanité.
L'11 de
juliol de 1923 esdevingué tresorer de la Unió
Departamental de la CGTU. En
aquesta època, i fins la seva sortida l'octubre de 1923,
combaté els
anarquistes dins del Comitè d'Amnistia Integral (CAI). En
aquesta època
s'encarregava de «La page du marin et du soldat» de
l'edició del Migdia de L'Humanité.
El desembre de 1924 era
secretari de la Cèl·lula 9
(«Independents») del PCF i el juny de 1925
esdevingué secretari de la comissió
d'Agitació i Propaganda del Partit a Toló.
Arran de la llei d'amnistia del 3 de gener de 1925, demanà
el seu reingrés a
l'Arsenal i el 29 de juny de 1926 va ser reintegrat com a ajustador del
taller
d'òptica i compàs. En el Congrés de la
Unió Regional de la CGTU, celebrat el 25
d'abril de 1926, va ser acusat de malversació dels seus
càrrecs de tresoreria
(Unió Departamental, Socors Roig Internacional, ARAC,
Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim) i en una reunió del
comitè regional, celebrada el 18 de
juliol de 1926, va ser definitivament exclòs del PCF. A
finals de 1926, però,
va ser reintegrat en totes les organitzacions i el gener de 1928 en el
PCF.
Arran del Congrés de Fusió de la CGT i la CGTU,
celebrat el 22 de desembre de
1935, esdevingué membre de la comissió executiva
i de la comissió de control de
la nova Unió Departamental de la CGT. Figurà en
la llista comunista per a les
eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Participà en la
vaga del 30 de
novembre de 1938. En aquesta època
col·laborà en Rouge-Midi.
El 18 de novembre de 1939 figurava en un llistat de
«individus perillosos per la defensa nacional». El
23 d'abril de 1940 va ser
acomiadat de l'Arsenal per «mesura
disciplinària». Detingut, passà per
diversos
camps d'internament (Saint-Maximin, Chabanet, Chibron,
Saint-Sulpice-la-Pointe)
i el gener de 1943 va ser posat en llibertat per qüestions de
salut i obligat a
residir a Còrsega, on va romandre fins el final de la II
Guerra Mundial. Reintegrat
en l'Arsenal Marítim, el 19 de setembre de 1946 es va
retirar. Secretari del
Comitè de Sinistres, el 4 de maig de 1947
esdevingué vicepresident de la Unió
Departamental de la Unió Francesa d'Associacions d'Antics
Combatents. Restà
fins al final de sa vida comunista. Paul Nicolini va morir el 27
d'octubre de
1963 a Toló (Provença, Occitània). ***
Última
foto de Miquelina Sardinha - Miquelina Sardinha: El 27 d'octubre de 1966 mor a Lisboa (Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Havia nascut l'11 de novembre de 1902 a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal). Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. ***
Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931) - Rosario Dulcet: El 27 d'octubre de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Havia nascut el 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta. ***
Necrològica
de Manuel Gómez Pallarés apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 28 de
febrer de 1971 - Manuel Gómez
Pallarés: El 27 d'octubre de 1970 mor a Pau
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Gómez Pallarés,
conegut com Falgás.
Havia nascut el 4 de maig de 1896 a Queretes
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos
pares es deien Pablo Gómez i Camila Pallarés.
Començà a
militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble natal. Amb sa
companya
Agustina Omella Della, formà part de la Federació
Local de Queretes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista, fou
membre del Comitè Revolucionari de Queretes i el 20 de
juliol de 1936, amb
altres companys de la zona, passà a la comarca de la Terra
Alta (Horta i
Gandesa) per a integrar-se en la Columna Confederal que el 25 de juliol
alliberà
les poblacions del Matarranya d'Arenys de Lledó i Calaceit.
Posteriorment fou
un dels organitzadors, amb sa companya, de les
col·lectivitzacions de la zona
de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1937, quan
l'ofensiva
antirevolucionària de les tropes estalinistes comandades per
Enrique Líster
Forján contra les col·lectivitzacions, fou ell
qui advertí els companys de Vall-de-roures
de l'arribada dels camions dels guàrdies d'assalt i
així evità la detenció dels
companys. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen
(Aquitània, Occitània) i
després milità amb sa companya en la
Federació Local de Pau de la CNT. Malalt, Manuel
Gómez Pallarés va morir el 27 d'octubre de 1970
al Centre Hospitalari Pyrénées
de Pau (Aquitània, Occitània); sa companya
finà l'any següent. ***
Louis
Albert Coche - Louis Coche: El
27 d'octubre de 1973 mor a París (França)
l'anarquista Louis Albert Coche.
Havia nascut el 26 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'agost– de
1904 a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos
pares es deien Albert
François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut,
pastissers. Es guanyava la vida
com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922
abandonà Levallois-Perret
(Illa de França, França) i 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es
casà a
Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine
Geneviève Sebert. En 1948 va
ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la
regió parisenca perquè
havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de
França, França). En
els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert
Coche va morir el
27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de
París (França). ***
Onofrio
Lodovici
- Onofrio Lodovici: El 27 d'octubre de 1987 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Onofrio Lodovici, conegut com Ange i Angelo. Havia nascut el 6 de març –algunes fonts citen el 6 de juliol– de 1904 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ciro Lodovici i Teresa Colonnelli. Mecànic de professió, fou membre del Circolo Giovanile Nazionalista (CGN, Cercle Juvenil Nacionalista) de Carrara. Participà en la «Marxa sobre Roma» i, després de la fusió entre els nacionalistes i els feixistes, s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF). El 15 de novembre de 1922 emigrà sense documentació a França per qüestions laborals i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) amb un cosí de son pare. A França treballà de manobre. En 1924 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i l'any següent passà novament a Marsella. En 1925 romangué una temporada a Bèlgica. Aconseguí l'estatus de refugiat polític. El juny de 1934 es casa a Toló (Provença, Occitània) amb Lina Del Papa, germana del destacat anarquista Romualdo Del Papa, amb qui tingué un fill, i s'acostà a les idees llibertàries. Els serveis d'intel·ligència italians informaren que freqüentà Adolbo Barattoni, Italo Faridoni i altres subversius perillosos i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres, en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció i, fins i tot, en la llista de «subversius terroristes». També formà part del cercle al voltant del grup «Giustizia e Libertà». El 25 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». L'11 de setembre de 1936 va ser ferit al pit i a la cara a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) i va perdre un ull. Un cop guarit, va ser trasllat a la 144 Brigada Mixta com a capità instructor. En 1937 prengué la nacionalitat espanyola i en 1939 passà a França. Segons altres fonts, en 1937 passà a França i a Toló aconseguí una modesta pensió per la greu invalidesa que havia adquirit al front d'Aragó i milità activament en el grup «Giuventù Libertaria» (Joventut Llibertària) d'aquesta ciutat, essent fitxat el 14 de juny de 1937 per la Prefectura de Policia de Massa (Toscana, Itàlia). Sembla que en aquesta època va treballar de comptable a «Coopérateus du Midi» a Le Sanha (Provença, Occitània). Manifestà la seva indignació pel tractament que les autoritats franceses havien reservat als exiliats de la guerra d'Espanya i per aquest fet va ser detingut l'11 de febrer de 1939 i condemnat el 27 de febrer a sis mesos de presó per «infracció del decret d'expulsió», però com a refugiat polític es pogué beneficiar d'una pròrroga. Després d'un temps al Fort Sainte-Catherine de Toló, el 28 de maig de 1940 va ser internat al camp de vigilància especial de Vernet (primer a la «Secció C. Veterans d'Espanya» i després a la «Secció dels Vells del Sector B, barraca 4»). El desembre de 1940 va demanar asil polític a Mèxic. A finals de 1941 encara hi estava tancat al camp de concentració de Vernet, juntament amb altres «milicians rojos», com ara Antonio Conte, Francesco Foti, Lino Marega, etc. El 25 d'abril de 1942 signà el seu rebuig de ser repatriat a Itàlia. El maig d'aquell any va ser portat a Tolosa (Llenguadoc, Itàlia), on un metge especialista li va implantar un ull de vidre. El 2 de juliol de 1942, durant una feina voluntària, aconseguí evadir-se del camp de concentració de Vernet i el 7 de juliol es va presentar al pas fronterer de Ponte San Luigi de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser detingut. Interrogat a Massa (Toscana, Itàlia), el 18 de juliol de 1942 confessà només haver conegut a Espanya antifeixistes francesos i espanyols i d'haver trobat al camp de Vernet només son cunyat Romualdo Del Papa, l'anarquista Antonio Scroglieri i el comunista Giuseppe Iacopini. També declarà que mai no havia tingut idees subversives i que només circumstàncies especials l'havien portat a lluitar en la guerra d'Espanya i sempre sense convicció i sense entusiasme. El 22 d'agost de 1942 se li va assignar confinament i va ser deportat per un període de tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. Caigut el feixisme, va ser enviat com molts d'altres anarquistes (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.) al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué fugir el 6 de setembre de 1943. Retornà a Carrara i prengué part, sota el nom de guerra Ange i Angelo, en la lluita antifeixista d'alliberament, on arribà al grau de capità. Formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i l'abril de 1945 va ser nomenat, amb els anarquistes Romualdo Del Papa i Ismaele Macchiarini, membre de la Junta Provisional de Govern, òrgan de gestió municipal format per organitzacions antifeixistes i sindicals. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes, participant en la reorganització del moviment llibertari. ***
Fabián
Moro Esteban -
Fabián Moro
Esteban: El 27 d'octubre de 1987 mor a
Saint-Mandé (Illa de França, França)
el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro
Esteban. Havia nascut
el 22 de juliol de 1912 a Bilbao (Biscaia, País Basc)
–erròniament en algunes
fonts citen Burgos (Castella, Espanya). Era fill d'una
família d'artesans
ebenistes. Des de molt jove començà a militar en
els moviment socials de
Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts Socialistes i poc
després passà a les
Joventuts Llibertàries. En aquesta època
patí diverses detencions per les seves
activitats revolucionàries. L'1 de maig de 1932
resultà ferit, juntament amb
Pedro Rodríguez, pels guàrdies d'assalt que
reprimiren la manifestació
anarcosindicalista. En 1934, a resultes de les seves activitats
antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos, va ser
perseguit i
fugí cap a Catalunya, on s'encarregà del
Comitè Pro-Presos de Santa Coloma de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es
refugià a Palma (Mallorca,
Illes Balears), amb Francisco Santamaría i Julián
Floristán Urrecho. Quan
esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera,
Catalunya) i a Barcelona va
ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable d'un
periòdic
llibertari. El setembre de 1936 assistí com a delegat de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió
extraordinària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquesta època militava
en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor».
Després lluità al front
d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou redactor del
periòdic Acracia. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
internat durant un
any als camps de concentració d'Argelers,
Barcarès i Bram; després va ser
enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya,
França) en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la
Resistència.
Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el
Servei de Treball
Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mâcon
(Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de
refugiat polític i s'establí
a París (França), on treballà en
diversos oficis. Gran admirador del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia
inèdita d'Abel Ramírez
Romeo Doctor Isaac Puente.
Biografía,
ideario y polémica. Donà moltes
conferències, especialment sobre el tema
«Federalisme i centralisme a Espanya», i
col·laborà en molts de títols de la
premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,
Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,
Espoir, Ruta,
Solidaridad Obrera,
Suplemento Literario de Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre
(1965), Temas esenciales del anarquismo.
Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las
Juventudes Libertarias en España. Análisis
espectral (1970). A partir de
1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a
Barcelona, on va fer costat
la reconstrucció de la CNT, especialment la
Federació Local de Barcelona,
col·laborant en l'equip de redacció de la revista
Ideas-Orto. En 1986
caigué greument malalt i començà a
redactar les
seves memòries que restaren inacabades. Fabián
Moro Esteban va morir el 27
d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri Nord d'aquesta localitat. Fabián Moro Esteban (1912-1987) ***
Joan
Gonzalbes Roig - Joan Gonzalbes Roig:
El 27 d'octubre de 1988 mor a
Alacant (Alacantí, País Valencià)
l'anarcosindicalista Joan Baptista Gonzalbes Roig –algunes
fonts citen erròniament el primer llinatge com Gonsalbes–,
conegut com Fuster.
Havia nascut el
27 d'abril de 1906 a Callosa d'en Sarrià (La Marina Baixa,
País Valencià). Sos pares es deien Josep
Gonzalbes i Rosa
Roig. Passà
tota la seva infantesa i joventut al seu poble natal, on fou en 1931 un
dels creadors
de l'«Ateneu Cultural de la Joventut», per al qual
redactà el seu manifest
fundacional –aquest ateneu comptava amb nombroses activitats
(biblioteca,
hemeroteca, classes d'esperanto i de català, equip de
futbol,
etc.). Fuster de
professió, durant els anys de la II República
espanyola
treballà en una agència
d'un oncle seu a Barcelona (Catalunya). L'aixecament feixista de juliol
de 1936
l'agafà a Barcelona, quan es recuperava d'una
intervenció
quirúrgica al nas,
que li va impedir anar a lluitar al front, i el desembre de 1936
retornà a
Callosa. Al seu poble regentà un petit quiosc de premsa i
llibreria. S'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser nomenat
secretari del
Sindicat d'Oficis Diversos de Callosa i administrador de la
Col·lectivitat de
les terres que van ser confiscades, majoritàriament conreus
d'ametllers. També
va ser nomenat regidor de Cultura del nou consistori. En 1939, amb el
triomf
franquista, pogué embarcar-se el 28 de març a
bord del
buc Stanbrook cap a Orà
(Algèria). Va ser internat al camp de
concentració de Camp Morand (Boghari, Alger,
Algèria). Quan esclatà la II
Guerra Mundial va ser enrolat en la III Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) del VIII Regiment que es va formar a Camp Morand i destinat a
tasques de
fortificació i altres tasques militars a Tunísia.
En 1941 va ser enviat al camp
de concentració de Colomb-Béchar, actual
Béchar (Béchar, Algèria), on
restà
tres anys. Després del desembarcament aliat i el seu
alliberament, s'establí a
Alger (Algèria), on, gràcies al suport de la
colònia d'emigrats del seu poble,
pogué establir-se com a fuster al barri algerí de
Bad El-Oued. Entre 1946 i
1951 treballà de fuster encofrador en una gran empresa
d'obres públiques. En
1951 la seva núvia Maria viatjà a Alger i la
parella es casà civilment i s'establí
a Orà, on vivia un germà d'ella també
refugiat. Hi muntà una xarcuteria i
polleria, que funcionà bé fins
l'esclatà de la guerra de la independència
algeriana, quan el seu negoci va ser destruït per bombes dels
ultradretans de
l'Organització Armada Secreta (OAS). En 1961 la parella
s'establí a França, on
va romandre dos anys, i posteriorment a Alacant, on regentà
un quiosc de premsa
a la plaça d'Orà del barri alacantí de
la Mare de Déu del Remei. Joan Gonzalbes
Roig va morir el 27 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 7 d'octubre–
de 1988 al Sanatori «Perpetuo Socorro»
d'Alacant
(Alacantí, País Valencià) i va ser
enterrat al seu
poble natal.
Pòstumament, en 2005, es va publicar el seu llibre
autobiogràfic Memòria
de Callosa d'En Sarrià a través d'un
exiliat. Joan Gonzalbes Roig (1906-1988) ***
Ildefonso
González Gil (Paris, 1972) - Ildefonso González Gil: El 27 d'octubre de 1989 mor a París (França) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut simplement com Ildefonso. Havia nascut el 15 de setembre de 1909 a Las Cabañas de Castilla (Osorno la Mayor, Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Jacinto González i Cecilia Gil. En 1912 emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). Després de cinc anys d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i després treballà en diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates, etc.). En 1924 entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent s'afilià a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent mítings, organitzant vagues i protestes, etc.; per aquesta activitat va ser detingut en diverses ocasions, la primera en 1925. Després participà activament en la campanya de suport als anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les pàgines d'El Obrero Albañil. En aquesta època va ser secretari de l'Ateneu Obrer Cultural del barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una biblioteca i el grup dramàtic «Arte y Naturaleza» –en els assaigs d'aquest grup conegué Benigno Mancebo Martín–, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la Lliga Patriòtica que actuaven en els conflictes portuaris. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i de la prohibició de les activitats anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i posteriorment deportat. En 1931, amb Diego Abad de Santillán i Francisco Carreño, fundà a Montevideo el periòdic La Tierra. També a la capital uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la Universitat Popular. En 1933 va ser deportat pel govern de l'Uruguai al país d'origen. El novembre d'aquell any desembarcà a La Corunya (Galícia), on començà a militar immediatament i per la qual cosa hagué de refugiar-se a Barcelona. A la capital catalana participà en les activitats del «Grupo Nervio» (Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel Miró, Germinal de Sousa, etc.) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'estiu de 1934 fou nomenat secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) en substitució de Josep Peirats Valls. A la capital catalana dirigí el periòdic FAI i col·laborà en Tierra y Libertad. Arran dels fets d'octubre de 1934 fugí a La Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Galícia i dirigí, sota el pseudònim de Gregorio Quintana, Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de paleta per subsistir. El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres companys (Valeriano Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria Guàrdia Augustí i Sebastià Caparrós Clarés), en un taller d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet clandestí Documentos para la historia. La represión de Asturias y León, confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i processant els implicats per un delicte d'«excitació a la rebel·lió». El febrer de 1936 retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de la FAI catalana, a més de ser delegat sindical de la CNT a la fàbrica de cerveses on treballava. El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant Andreu i desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta. No fou partidari de la creació dels Grups de Control confederals i s'enrolà en la Bateria Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització de les milícies, mesura que no acceptà. En 1937 entrà a treballar en una fàbrica barcelonina. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, del qual sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que pogué fugí i s'uní a la resistència antinazi. Amb l'Alliberament s'establí a Bordeus i continuà amb la seva tasca llibertària, participant en tasques orgàniques de la FAI, de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la naixent Unió Sindical Italiana (USI), etc. Amb els altres membres del «Grupo Nervio» (Juan Giménez Arenas, Muñeza, etc.), fundà l'editorial «Tierra y Libertad». En 1945, amb Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar l'ortodòxia anarquista contra el reformisme. L'agost de 1946, com a secretari de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT. Arran de la Conferència de París de 1947 s'integrà en el Secretariat Provisional de Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada en la Conferència anarquista d'aquell any. En 1947 també, com a membre de l'SPRI, assistí al Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1949 intervingué en l'organització del Congrés de la FAI en l'Exili i assumí la responsabilitat de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus arxius i edicions. En 1967 fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) al Congrés de l'AIT de Bordeus. No obstant tota aquesta tasca, entrà en conflicte amb els responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI, adherint-se posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona del citat grup. Durant els últims anys, una paràlisi l'obligà a minvar la militància. A més dels periòdics citats, col·laborà, fent servir en ocasions diversos pseudònims (Sacha Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig, Gregorio Quintana, Ildeion, etc.), en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale, Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Volontà, etc. És autor de Material de discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le mouvement ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La pasión de Ugo Fedeli (1964) i A las federaciones, grupos y publicaciones de todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante(1974). Sa companya fou Araceli Carmen Lloret Mor. Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a l'Hospital Saint-Louis de París (Francia). Important documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. Ildefonso González Gil (1909-1989) ***
Necrològica
d'Hilario López Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
desembre de 1993 - Hilario López Sánchez: El 27 d'octubre de 1993 mor a Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Hilario López Sánchez. Havia nascut el 21 de setembre de 1906 a Celeiro (Viveiro, Lugo, Galícia). Sos pares, jornalers, es deien Manuel López Leal i Dolores Sánchez López. Des dels vuit anys es guanyà la vida fent de mariner i de pescador. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Candás (Carreño, Astúries, Espanya), el 6 de juny de 1924 s'afilià al Sindicat del Transport Marítim de la Marina Mercant de la CNT i en 1926 en els grups anarquistes locals. Poc després fugí cap a Cuba per evitar el servei militar, on va romandre tres anys i mig. Gràcies a una amnistia, retornà a Astúries. En aquests anys aprengué a llegir i a escriure a l'Ateneu Llibertari i a través de la lectura adquirí una important cultura de manera autodidacta. A Candás conegué Rita Felisa González Fernández, que esdevingué sa companya per a la resta de se vida, i amb qui tindrà quatre infants: Delfina i Marina, nascudes a Candás, i Jacques i Yves, nascuts a l'exili. Participà activament en la Revolució asturiana d'octubre de 1934. El 16 de gener de 1936 ingressà en l'Agrupació de Candás de la Federació Regional Asturiana de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Combaté l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Lugones (Siero, Astúries, Espanya) i a Gijón (Astúries, Espanya) i va lluitar contra el feixisme enquadrat en el «Batalló Víctor Braña», on una companyia sencera estava formada per companys de Candás. Quan l'enfonsament del front Nord, col·laborà activament en l'evacuació de civils. El 21 d'octubre de 1937, ferit en una cama, passà a França des de Bañugues (Gozón, Astúries, Espanya) a bord del buc Nueva Balbina. Retornà a Barcelona (Catalunya), on se li donà el comandament d'un vaixell explorador que participà en la defensa marítima del port i que finalment va ser enfonsat per l'aviació alemanya. El juny de 1938 passà, com a mecànic naval, a la Reserva Naval de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan la caiguda de Barcelona, pogué fugir per mar i arribar a Seta (Llenguadoc, Occitània). A França va se tancat a diversos camps de concentració (Besiers, Argelers, Barcarès i Chateauroux). Posteriorment s'establí a les poblacions llenguadocianes de Rabastens i Sench Ale dels Archièrs, on treballà la siderúrgia fins a la seva jubilació i milità en la CNT. Fou un dels fundadors de la Federació Local de Sench Ale dels Archièrs de la CNT. En els últims anys milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1993 visità la Federació Local de Candás de la CNT. Hilario López Sánchez va morir el 27 d'octubre de 1993 al seu domicili de Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània) víctima d'un atac cardíac i va ser incinerat dos dies després a Montpeller. Son germà José López Sánchez també fou militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
d'Emilia Molina Porcel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994 - Emilia Molina
Porcel: El 27 d'octubre de 1994 mor a La Sanha
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Rosa Emilia Molina Porcel. Havia nascut el 5 de
gener de
1915 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Jacobo
Molina i
Rosa Porcel. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), va ser
companya de Sabas Pérez, que va ser milicià en la
«Columna Durruti». En 1937
era secretària adjunta del Grup Femení de
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Després de la mort de son
company, en el exili es casà amb Joseph Louis Lebosse, qui
també va morir. Instal·lada
a Toló (Provença, França),
formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Després de la mort del dictador
Francisco Franco, mantingué
un suport especial als joves anarquistes que crearen la comunitat rural
«Los
Arenalejos», entre Alozaina i Tolox (Màlaga,
Andalusia, Espanya). En 1986
abandonà Toló i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on fou membre del
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT i del Centre Internacional de
Recerques
sobre l'Anarquisme (CIRA). En els seus últims anys
visqué a Lo Pònt de Soliers
(Provença, Occitània) i es dedicà a
fer costat el joves amb dificultats. Emilia
Molina Porcel va morir el 27 d'octubre de 1994 a l'Hospital de La Sanha
(Provença, Occitània) i va ser incinerada dos
dies després a Cuer (Provença,
Occitània). ***
José
Hernández Montané - José Hernández Montané: El 27 d'octubre de 1998 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Hernández Montané. Havia nascut el 10 de febrer de 1921 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien José Hernández Puyoles, empleat, i Josefa Montané Ferré, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), estava afiliat al Sindicat dels Transports de la CNT i lluità sindicalment en la clandestinitat. El seu domicili va ser lloc de reunió entre els militants de l'interior i els vinguts de l'exterior. Després de la mort de dictador Francisco Franco, fou administrador del periòdic Solidaridad Obrera en diverses ocasions (1979, 1982 i 1984-1985) i sempre va col·laborar directament amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. També formà part activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. José Hernández Montané va morir el 27 d'octubre de 1998 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. ***
Liberto Sarrau en el debat "Ensenyar o aprendre" de l'Exposició Internacional sobre Anarquisme (Barcelona, 09-10-93) - Liberto Sarrau Royes: El 27 d'octubre de 2001 mor a París (França) el militant i resistent anarquista Antonio Sarrau Royes, més conegut com Liberto Sarrau Royes –en 1977 pogué canviar-se oficialment el nom a Antonio Liberto Sarrau Royes. Havia nascut el 15 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1920 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Son pare, Antonio Sarrau Español (1893-1939), era un llaurador i miner que arran d'un accident laboral es va traslladar amb la família a Barcelona, on participarà en la CNT, fet que li implicarà l'acomiadament de la feina i l'establiment d'un quiosc de diaris per subsistir; sa mare es deia Carmen Royes Navarro. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15 d'abril de 1932 va publicar un article en la secció «Tribuna Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l'escola racionalista Natura de Joan Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i va escriure dos fullets publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo el abandonado i Rebeldía vivida. En 1936 es va fer de les Joventuts Llibertàries de Gràcia i va escriure en el seu òrgan d'expressió, Ruta. A l'any següent va participar en el grup «Quijotes del Ideal». Durant els primers anys de la guerra va treballar en una col·lectivitat agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel Paz i Víctor García, fins que va tenir edat suficient per ingressar en la 26 Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la República va fugir a França, on va passar per diversos camps de concentració (Sant Ciprià, Barcarès, Agde) fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a Montjuïc (Barcelona). Va gaudir d'un breu període de llibertat, fins que en 1941 va ser reclutat com a treballador forçat per a l'organització Todt, on participaven molts exiliats estrangers que vivien a França, que va construir la muralla defensiva atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb Abel Paz en 1942 i aconseguí arribar a Casablanca via Portugal. Al nord d'Àfrica va escriure per a diverses publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias i Libre Examen, que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera, d'Alger. També hi va circular la seva revista manuscrita La Bestia (Der-Beida, Marroc, 1944). Amb l'Alliberament, a França, va reprendre la col·laboració amb diverses publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i va ocuparne càrrecs importants en el seu comitè nacional. L'agost de 1946 va tornar a Espanya amb sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de resistència, formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb Raúl Carballeira. En Madrid, en 1946, va participar en la reestructuració del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Després d'una breu estada a França, va torna a la península l'1 de març 1947 per publicar clandestinament Ruta i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). Durant el Segon Congrés de la CNT en l'Exili, a Tolosa de Llenguadoc l'octubre de 1947, va ser revocat del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de l'exili, arran de les divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a l'interior. El 24 de febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i surt en llibertat per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí cap a França són detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l'agost de 1952, va ser condemnat a 20 anys i un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir del penal de Burgos en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i marxà a França. En 1959 va assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el Moviment de Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la pèrdua de força revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava per a la UNESCO com a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa llibertària (Ideas-Orto; Solidaridad Obrera; Umbral, de París; A Batalha, de Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys 80 va fundar l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN), amb la intenció de crear un centre d'educació llibertària, intentant comprar inútilment per això una masia de 30 hectàrees als Pirineus catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va participar en el Debat Internacional d'Anarquisme de Barcelona en les ponències d'educació. En 1997 va participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir la utopía. Liberto Sarrau Royes va morir el 27 d'octubre de 2001 al IX Districte de París (França) i per exprés desig seu va voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la intimitat: sis persones el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d'Emilienne Morin i de Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca, manuscrits, correspondència, circulars, fullets, fotografies, pel·lícules...) va ser donat a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. La seva companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre la seva correspondència en 2002. ---
|
![[26/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/10]") |
|
![[28/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/10]") |
|
|
| Actualització: 19-03-23 |