---
Enzo
Fantozzi (1886-1960)
El 8 d'octubre de
1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i
anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto.
Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després
d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i
s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional,
participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser
qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu
propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de
Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés
Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels
oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la
«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria
violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb
Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes,
participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer
de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que
implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies
fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut
a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver
proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a
Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una
fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i
reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris
celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De
tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II
Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut
a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació
en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la
seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de
ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió
parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà
a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate,
etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925
va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable
que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments
de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà
un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant
els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres
forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda
Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse.
Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià
«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello.
En 1932 retornà a
París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de
preparar un
atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula,
juntament amb
Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en
l'enterrament
d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Durant el Congrés de
la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana
dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb
Carlo Roselli i
Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant
el Congrés
Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els
congressistes a protestar
contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió
Soviètica. Membre de la
francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia
Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre
participà en el
Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou
el cas de Petrini, fet
que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935
assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri
i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a
Sartrouville
que arreplegà una cinquantena de militants de França,
Suïssa i Bèlgica i on es
va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per
combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana
de la «Columna
Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost
de 1936
lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó.
Després va ser nomenat
membre del Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat
de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers
i de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis
de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de
«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la intervenció de
Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors Comitè
Central de Coordinació (COCECOO, també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de
Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El juliol de
1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la influència
comunista. En aquesta
època treballà en una cooperativa de construcció.
En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes),
emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els
companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de
la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi
participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà
la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo
Fantozzi va
morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).
---
Fotografia
d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi
---
Detall
de l'anterior fotografia
---
Enzo
Fantozzi
---
D'esquerra
a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la
«Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)
---
---