|
---
Anarcoefemèrides del 28 d'octubre Esdeveniments
Capçalera del primer
número de CaneNero - Surt CaneNero: El 28
d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana,
Itàlia) el primer número del
periòdic CaneNero. Setimanale anarchico
(Ca Negre. Setmanal anarquista).
Representant de les tendències anarquistes extremes, fou
perseguit per la
magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la
qual cosa hagué
d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo
Passamani, Mario
Spesso, Antonio Budini,
Spyros Dapergolas, etc.
En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de
1997, més un número especial
sobre repressió, que sortí el desembre de 1995,
referent a l'«Afer Serravalle».
Naixements
Jean-Marie Guyau - Jean-Marie Guyau: El 28 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània). Santiago
Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau» Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209 ***
Fitxa
policíaca d'Henri Albrand - Henri Albrand: El 28 d'octubre de 1857 neix al barri de la Table Ronde de Lo Borg de Valinça (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Henri Élisée Albrand –l'acta de naixement cita el segon nom com Elisé i el llinatge sovint apareix com Albran. Sos pares es deien Jean-Louis Albrand, jornaler, i Henriette Dupré. El 10 de juliol de 1894 el seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) va ser escorcollat sense èxit per la policia. Posteriorment, segons informes policíacs, s'establí a Toló (Provença, Occitània) amb l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). A mitjans d'agost de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Bon Pasteur, va ser escorcollat i la policia va trobar escrits que el delataven com a autor d'unes inscripcions que havia realitzat en sobres que contenien la declaració de l'anarquista Émile Henry que havien estat enviats a les bústies de l'ajuntament i de la comissaria de la ciutat i on s'exaltava l'anarquia i es feia una crida a la venjança; detingut, va ser empresonat a Toló, jutjat a principis de setembre d'aquell any i condemnat a sis mesos de presó. L'11 d'agost de 1894 un informe de la comissaria del III Districte de Marsella el qualificava d'«anarquista perillós». El 19 de juny de 1895 va ser detingut a Le Beausset de Toló; jutjat per «cops i ferides», va ser condemnat a tres mesos de presó que purgà a Ais de Provença (Provença, Occitània). El 9 de novembre de 1895 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Toló. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris pels carrers. El maig de 1896 en un escorcoll a casa seva, al número 18 del carrer Larmodieu, se li requisaren 70 exemplars de Le Libertaire. Malgrat estar privat dels drets civils i sota l'amenaça de detenció de constrenyiment, en 1896 fou gerent del periòdic de Toló Le Christ Anarchiste (1895-1897), en substitució de Joseph Babinger, periòdic que havia estat fundat per Marie de Saint Rémy. Durant la primavera de 1896, amb Joseph Babinger, representà una empresa de llauneria per la zona dels Alts Alps. El 13 de juny de 1896 va ser detingut durant 10 dies per a executar el pagament de les despeses d'un judici. El 29 de juny d'aquell any va ser detingut a La Sanha (Provença, Occitània) i se li requisaren periòdics. El 4 de juliol de 1896 va ser novament detingut i empresonat per constrenyiment. El 26 de febrer de 1897 va ser detingut amb Marie de Saint Remy arran de la publicació d'un article en Le Christ Anarchiste on s'amenaçava de mort a diversos monarques si els vuit anarquistes condemnats a mort en els judicis de Montjuïc eren executats, però van ser posats en llibertat provisional l'endemà i participaren en una reunió amb una desena de companys per a celebrat la seva llibertat. El 21 de setembre de 1897, amb Jeanjean, assessorà la conferència «La révolution est elle nécessaire?» d'Henri Dhorr a Toló. L'agost de 1899 la policia notificà que havia desaparegut de Toló acompanyat per un tal Laplanche i ambdós van ser localitzats a Saint-Étienne i a Lió (Arpitània). Entre 1900 i 1901 venia, amb Charles Perdigon, diaris i el fullet Le séguestrée de Poitiers per la Costa d'Atzur (Draguinhan, Gonfaron, La Ciutat, Marsella, Niça, etc.). El juliol de 1901 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània), on va ser fitxat i fotografiat. Posteriorment partí cap a Draguinhan i Toló. El 19 de juliol de 1902 va ser novament localitzat per la policia a Niça, on vivia a l'alberg Bovis, al número 3 del carrer Sant François. El 27 de juliol marxà cap a Grassa (Provença, Occitània) i el 30 de juliol de 1902 es dirigí a peu cap a Canes (Provença, Occitània). El març de 1903 va ser localitzat circulant a peu per Antíbol. Canha de Mar i Niça. En aquests anys va estar inscrit en diversos registres d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El juliol de 1905 va ser interceptat circulant a peu, amb tren o amb tramvia per Niça, Canes i Toló. El gener de 1907 va ser un dels 31 signants del cartell Conscrits, de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on es feia una crida als soldats a deixar les armes. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Équerre de Toló. El juliol de 1907 la policia assenyalava que havia deixat Grassa i que marxava a peu cap a Draguinhan venent cançons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de gener de 1904 - Joseph Ouin: El
28 d'octubre de 1870 neix a Feuquières-en-Vimeu (Picardia, França) l'anarquista
Firmin Joseph Alfred Ouin, conegut com Joseph
Ouin i Cou Tordu, i que va fer
servir els pseudònims Angel Lamartine
i Walet. Sos pares es deien Firmine
Fidèle Ouin, serraller, i Marie Julie Eudoxie Deguerville. Es guanyà la vida treballant
en diferents oficis (serraller, venedor ambulant, firaire, d'obrer en la
confecció tèxtil, etc.) i milità en el moviment anarquista d'Amiens (Picardia,
França). El juny de 1888 va ser condemnat a 15 mesos de presó per barallar-se
amb un veí i en saber la condemna cridà «Visca l'anarquia! Visca la Revolució
Social!», mentre que el company anarquista Narcisse Ancelle, que va anar a donar-li
la mà tot cridant «Coratge camarada! Visca l'anarquia!», va ser condemnat a 25
francs de multa. A principis dels anys noranta vivia a Wancourt
(Nord-Pas-de-Calais, França) i era un dels responsables, amb Jules Rousset, de
les «sopes-conferències» a Amiens, on es donava de menjar als més desfavorits
mentre escoltaven diversos oradors anarquistes. El 14 de novembre de 1892 va
ser detingut, juntament amb els anarquistes Charles Guermann i Jules Rousset,
per causar aldarulls en un restaurant. L'1 de gener de 1894, ben igual que una
trentena de militants de la regió a resultes de l'atemptat amb bomba d'Auguste
Vaillant contra la Cambra de Diputats el 9 de desembre de 1893, el seu domicili
va ser escorcollat per la policia i es van trobar un petit quadern de cançons
anarquistes, diaris parisencs sobre els atemptats de Ravachol i de Vaillant,
fullets socialistes, dos pots de cartutxos de revòlver i targetes de visita al
seu nom com a delegat de les «sopes-conferències». El setembre de 1894 va ser
condemnat en gran procés contra el contraban a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais,
França), juntament amb son germà Séraphin Quin i una vintena de persones, a un
any de presó per «frau». Posteriorment va ser condemnat a cinc anys de presó
per «emissió de moneda falsa». El 12 de gener de 1904 va ser detingut a Amiens
sota l'acusació de «complicitat de robatori» i en aquesta època treballava de
firaire i vivia amb la seva companya Angèle Roussel, vídua de Vallet, al número
111 del carrer Beauvais d'Amiens. El novembre de 1904 participà en la creació
del setmanari Germinal i en l'agitació
a favor de l'anarquista Alexandre Jacob, que havia de ser jutjat a Amiens. L'11
de febrer de 1905 una manifestació en suport a Jacob arreplegà centenars de
persones i Joseph Ouin va ser detingut en un altercat. El maig de 1905 va ser
condemnat a un any de presó per contravenir una prohibició de residència. En
1907 va ser un temps gerent de Germinal.
El 14 de juliol de 1908 va ser detingut en una manifestació antimilitarista; inculpat
per «ultratge a magistrat», va ser condemnat a un mes de presó. El 26 de juny
de 1910 prengué part en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària
del Somme. En 1912 s'instal·là a París (França), treballà d'obrer en la
confecció tèxtil i vivia al número 26 del carrer Pradier, i després al número
41 del carrer Piat. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en ocasió de les
eleccions municipals de maig; aquest comitè, del qual Henry Combes era
secretari i Lucien Belin tresorer, ajuntà 25 destacats anarquistes i
sindicalistes revolucionaris. A partir de juny de 1912 fou membre del Comitè
«L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants anarquistes
empresonats i les seves famílies impulsada per l'FCA i que arreplegava una quarantena
de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El desembre de 1912
era membre del consell d'administració de Le
Libertaire i en 1913 tresorer del Comitè per la Defensa del Dret d'Asil,
impulsat per l'FCA en el marc del procés de la «Banda Bonnot». Amb el pseudònim
Walet, dirigí un taller de confecció al
XX Districte de París, en el qual continuà el desembre de 1915 després d'haver
estat llicenciat de l'exèrcit. El març de 1919 va ser un dels signataris (Armad
Bidault, François Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.)
d'una protesta contra els escorcolls efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra Georges Clemenceau,
president del Consell de Ministres francès, el 19 de febrer anterior. En 1921 militava
en la Unió Anarquista (UA) i en el Comitè de Defensa Social (CDS) i encara
vivia al número 36 del carrer Pradier de París. El setembre de 1923 figurava en
un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Sembla que morí
en la dècada dels quaranta. ***
Florentin Chantemesse - Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Luisa
Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a
l'Havana - Luisa Capetillo:
El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores
colònia
espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista
llibertària i
anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone
(castellanitzada
com Margarita Perón),
immigrant
francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com
a institutriu per
als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo,
però acabà fent de minyona i
de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo
Echevarría, arribà
a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció
de fer fortuna, però acabà
realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta,
etc.). La parella era
d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap
matrimoni. La seva
única filla fou educada en un ambient força
liberal i aprengué el francès de sa
mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les
més considerades
del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel
de Ledesma, fill del marquès
d'Arecibo, una de les famílies més reputades de
l'illa on sa mare feia feina. En
1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys
després nasqué son
segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es
trencà tres anys
després d'iniciada, encara que el pare reconegué
els infants i pagà la seva
educació. Mare fadrina, en 1904
començà a publicar articles en
periòdics del
seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i
mocadors.
Després deixà sos fills amb sa mare i
començà a treballar en una fàbrica
tèxtil.
En 1906 començà a fer feina com a lectora a les
fàbriques de tabac d'Arecibo;
pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors
manipulaven les
fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes
fàbriques entrà en
contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a
la Federació Lliure
de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors
clàssics (Zola, Tolstoi,
Hugo, Balzac, Dumas, Vargas
Vila, Zamacois,
etc.), també llegí obres de contingut social i
polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin,
Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i
anarquistes (El Porvenir del Trabajo,
Unión Obrera, La Revista Blanca, El
Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la
primera dona porto-riquenya
a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En
1907
publicà per lliuraments Mi
opinión sobre
las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como
compañera, madre y ser
independiente, que tingué diverses edicions
posteriors (1911, 1913 i 1917).
En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos
libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i
també va escriure
l'obra de teatre Influencias de las ideas
modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se
feminista, mai
no s'afegí a cap organització feminista, ja que
sobretot pensava que el front
sindical era el més necessari i que les dones s'havien de
sindicar i lluitar
pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que
portà pantalons en
públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores.
Reivindicà una educació
lliure i liberal per als dos sexes. També fou
«escandalosa» la seva reivindicació
de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a
qui vol estimar lliurement sense
interferències legals i sense matrimoni–,
presentat per la premsa burgesa com
promiscuïtat. També fou partidària de
l'escola racionalista, del vegetarianisme,
de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V
Congrés Obrer de
l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità
perquè l'organització fes costat el dret
al vot de la dona, però no únicament per a les
dones alfabetitzades, sinó per a
totes les dones. El juliol de 1909 participà en la
«Croada de l'Ideal», gira
propagandística de destacats militants (J. B. Delgado,
José Ferrer y Ferrer,
Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín,
etc.) organitzada per l'FLT que
recorregué tot el país per a conscienciar els
treballadors de la necessitat de
sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora
de l'òrgan de l'FTL Unión
Obrera, fundà a San Juan de Puerto
Rico el periòdic anarcofeminista La
Mujer,
del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una
Escola Granja
Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva
relació amb un comerciant
d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis
Capetillo. En 1912 viatjà
a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de
treballadors del
tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en
periòdics anarquistes (Cultura
Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza
Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor
City, barri de Tampa (Florida, EUA),
on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de
tabac de la ciutat
i col·laborà en el periòdic La Unión de
Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors
Federats de l'Estat de Florida. A Ybor
City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i
destacat anarquista. En
1914 marxà a Cuba, on residí a
Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als
treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la
Federació
Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de
l'Havana
per «escàndol públic» per
portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un
procés que fou seguit per tots els grans
periòdics cubans i porto-riquenys, es
defensà dient que no havia cap llei que prohibís
posar-se roba d'home i, davant
l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el
president cubà Mario
García Menocal l'expulsà del país per
«anarquista estrangera i perillosa».
Retornà
a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses
vagues (Patillas, Ceiba,
Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916
–40.000
obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una
augment
salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en
diverses ocasions acusada
de «violència, desobediència i
insubordinació als agents de l'ordre». En 1919
s'instal·là novament a Nova York, on
establí una casa d'hostes amb un restaurant
vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en
lloc de reunió dels agitadors
hispans de la ciutat. També viatjà, convidada
pels obrers sabaters, a la
República Dominicana per fer costat les vagues de 1919,
però les autoritats no
li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí
a Río Piedras, un barri obrer
de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves
conviccions
anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de
Puerto Rico.
A més de les citades, és autora de La
humanidad del futuro (1910) i Verdad
y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb
altres), entre d'altres. Tuberculosa
des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres
fonts citen
erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a
Río Piedras (Puerto Rico) i fou
enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma
Valle
Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el
títol Mi patria es la libertad. Luisa Capetillo (1879-1922) ***
Notícia
sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 23 de setembre de 1921 - Lucien Mével:
El
28 d'octubre de 1886 neix a París (França)
l'anarquista individualista Lucien Julien
Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la
dècada dels deu milità en
el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En
aquesta època vivia al
número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de
París. Donat de baixa
per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta
posició. El
gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien
Juin (E. Armand) a cinc anys de
presó per
«afavoriment de la deserció»,
creà el «Comitè d'Amics d'E.
Armand», amb la
finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que
obtingué el suport de
nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i
engegà una campanya
amb el suport de la premsa (La
Mêlée,
Le Sphinx) que finalment
aconseguí una
reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i
col·laborador, dels primers
números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors,
publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i
octubre de 1939 per E.
Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice
Morand-Vathonne. Deixà
París i s'instal·là al departament del
Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével
va morir l'octubre o el novembre de 1945. ***
Torquato
Tomassini - Torquato Tomassini:
El 28 d'octubre de 1893 neix a
Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista
Torquato Tomassini. Sos pares es
deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista
revolucionari,
en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava
de reconstituir
després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle
XIX, i que tenia
entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe
Lenzi,
Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani,
Tito
Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico
Biancucci i
Guido Moreschini. Envià correspondència a
diferents periòdics del moviment
llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico,
de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de
Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó
per «crits
sediciosos». Posteriorment s'instal·là
a Portocivitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia), on contribuí a la
creació d'un grup llibertari i entrà a
formar part de la secció local de la Cambra del Treball de
Macerata (Marques,
Itàlia). Durant el règim feixista
s'allunyà de la vida política, concentrant-se
en la seva feina de tipògraf que desenvolupà
primer a Portocivitanova i després
a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del
Tronto (Marques, Itàlia) i a
Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista
Poligrafici (SFP, Sindicat
Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat
dels registres
policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25
de febrer de 1963 a
Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri
de Borgo Solestà
d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985 - Emili Geli Clotes:
El 28 d'octubre de
1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep
Geli i Joana Clotes.
Entrà a formar part
del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat
durant la
dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió,
milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la guerra
civil ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica. En 1939, amb el triomf
franquista, va passar a França i va ser internat en diversos
camps de
concentració. Durant l'ocupació nazi va ser
obligat a fer feina per al Servei
de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de
Lorient.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània)
i milità en la Federació Local de la CNT de
Carcassona i en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
CNT en l'exili, en la qual
ocupà càrrecs directius. Sa companya fou
Mercè Teixidor. Després de
diverses intervencions quirúrgiques, Emili
Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 28 de gener–
de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc,
Occitània). ***
Notícia
orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 de novembre de 1937 -
Gilbert Rollet: El 28
d'octubre de 1902 neix a Épinal (Lorena,
França)
l'anarquista
Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor.
Sos pares es
deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a
Épinal, i Marie Léonie Louise
Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació
física i corrector
d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les
Joventuts Llibertàries
del XVII Districte de París i a les conferències
i al congrés de la Unió
Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un
fullet a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En
1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de
Refractaris a Totes
les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al
XVII Districte de París
(França) amb la venedora parisenca Léontine
Ungar. En aquesta època treballava
de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer
Balagny. En 1936
era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de
les
relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta
època vivia
al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un
apassionat del
culturisme. Col·laborà en aquests anys amb
nombrosos articles sobre política
exterior en Le Libertaire. L'11 de
febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles
et le fascisme»
per al grup anarquista del XVII Districte de París. El
febrer de 1937, arran de
ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment
va ser
admès en el Sindicat de Correctors de París. En
el Congrés de l'UA, celebrat
entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a
redactor
de Le Libertaire, membre de la
comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial
encara n'era membre. El
15 de gener de 1938, com a «anarquista
perillós», va ser inscrit en un llistat
d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser
controlat
mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la
seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer
Crussel, van ser trobats
el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de
la secció del XVII
Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941
i l'estiu de 1944
treballà intermitentment com a corrector fent substitucions
en el Journal Officiel
Després de la II Guerra
Mundial va fer feina de linotipista en Le
Figaro. L'abril de 1946 participà en la
subscripció popular per a facilitar
el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat
Éliacin Vézian,
tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no
participava en activitats polítiques, el seu domicili del
carrer Truffaut de
París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a
vigilar per la policia. Gilbert Rollet va morir el 22 de juliol de 1986
a Coubert (Illa de França, França). ***
Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936) - François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França). ***
Necrològia
de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969 - Josefa Montero Girón:
El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca,
Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita
Montero.
Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant
de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili,
fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a
París (França).
Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969
a
l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine
(País del Loira,
França). ***
Necrològica
de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de gener de 1981 - Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Antoni
Trabal Bisbal - Antoni Trabal Bisbal:
El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador
pels
drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de
Emília Bisbal Junyent, obrera fabril, i de
Jesús Trabal Julià, obrer
tèxtil, mecànic i militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) –organització a la qual
representà en el comitè
d'empresa de la fàbrica Fill de Solà
Sert– que
durant la guerra, entre maig de
1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a
més de membre
del Comitè d'Indústria Tèxtil local.
Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a
l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es
posà a fer feina en
una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan
esclatà la revolució,
intervingué en tasques culturals i en funcions
administratives en les Joventuts
Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en
l'Exèrcit republicà. En 1938 va
ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una
trepanació al
parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts.
Després d'aquesta
contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els
serveis
administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el
triomf
feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una
empresa d'aviació a Banhèras
de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al
camp de concentració d'Argelers,
del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se
il·legalment a Tolosa de
Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i
agost de
1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) a
Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT
clandestina. Després de
l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la
Federació Local de Tolosa de
la tendència possibilista del Subcomitè Nacional.
En 1946 un Ple de Tolosa el
nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya
en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947
s'instal·là
a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la
representà en el Fons
Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a
Bordeus. Restà
a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979
n'ocupà la secretaria de
Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions
del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT
col·laboracionista i com a tal representà
aquesta tendència en «La Treva Catalana»
i en plens i congressos. Mancat de
recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956
entrà com a funcionari
fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida
laboral, es lliurà
a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres
companys aconseguí la
total equiparació de drets amb els mutilats i
vídues de l'Exèrcit franquista.
En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva
missió. En 2002
participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al
sector que
esdevindrà en la Confederació General del Treball
(CGT), des de Noisiel (Illa de França, França),
població on residia. Trobem
articles seus en Catalunya, CNT,
Despertar, España
Libre, Libre pensamiento, Polémica,
Rojo y Negro, etc.
És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados
e Inválidos de la Guerra
de España (1936-1939) (1986). Sa companya fou
Salvadora Nebot Nieto. Antoni Trabal Bisbal
va morir el 3 d'octubre
de 2006 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França). Antoni Trabal Bisbal (1920-2006) ***
Luis
Sos Yagüe - Luis Sos Yagüe: El 28 d'octubre de 1924 –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer de 1928– neix al barri de Casablanca de Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Sos pares es deien José Sos Pequerul, jornaler, i Margarita Yagüe Cardona. Amb el triomf feixista s'exilià amb sos pares, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a França i va ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser nomenat secretari d'Administració de la Comissió de Relaciones de l'FIJL. Entre el 15 de juliol i el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració Juvenil Internacional Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals de 1960 fou secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb Marcelino Boticario Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de la delegació de l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de Joventuts Socialistes d'Espanya en l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis on vivia amb sa companya Plácida Aranda Yus, també militant llibertària, serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut per la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar bombes en les oficines de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres mesos a París. Entre 1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a delegat de Tolosa de Llenguadoc al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili a Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos Yagüe va morir l'1 d'abril de 1971 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Riccardo
Mannerini - Riccardo Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització «Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primer àlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida –a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto–, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini. ***
Jordi
Pavía Ibáñez - Jordi Pavía
Ibáñez: El 28
d'octubre de 1936 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jordi Pavía
Ibáñez. Era fill
de Vicenç
Pavía i de Elisa Ibáñez. Apassionat
per la música, cantà de baríton.
Després de
treballar a partir de 1964 en un escorxador de Barcelona,
entrà a fer feina de
reporter gràfic en l'agència de
notícies Europa Press. En 1977 s'afilià al
Sindicat
d'Informació i Arts Gràfiques de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Posteriorment entrà a fer feina als arxius de
l'Ajuntament de Barcelona,
on va romandre fins a la seva jubilació. Realitzà
nombrosos reportatges
fotogràfics de les lluites socials catalanes del seu moment
i col·laborà amb
fotos i articles en el periòdic Tinta Negra,
òrgan del seu sindicat, i
en Solidaridad Obrera. Membre de la
Fundació d'Estudis Llibertaris i
Anarcosindicalistes (FELLA), el seu arxiu fotogràfic es
troba dipositat en
aquesta associació. Fotografies seves il·lustren
el documental El entusiasmo,
de Luis E. Herrero. Sa companya fou Teresa, amb qui tingué
dos infants, Mercè i
Antoni. Jordi Pavía Ibáñez va morir el
14 de novembre de 2018 a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc de la Barcelona.
Defuncions
Kate Austin - Kate Austin: El 28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys. ***
Luis Bonafoux y Quintero - Luis Bonafoux y Quintero: El 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Havia nascut el 19 de juny de 1855 a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània). Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918) ***
Victor Dave - Victor Dave: El 28 d'octubre de 1922 mor a París (França) el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de febrer de 1845 a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica). Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard - Paul-Napoléon
Roinard: El 28 d'octubre de 1930 mor a
Courbevoie (Illa de França,
França)
el poeta simbolista i
llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Havia nascut el 4 de
febrer de
1856 a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia,
França). Sos pares es deien Napoléon Prudent
Roinard i Eugénie Hortense Peret. Després d'uns
estudis força negligents a
l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va
instal·lar a París, on
va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i
Belles Arts, encara
que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta
maleït. A la capital
francesa freqüentà, a més de la
bohèmia artística, els cercles llibertaris. En
1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole),
va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies,
recull de versos
militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va
acabar
retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el
grup «La Butte», que
tindrà certa importància en la literatura
llibertària. Pel maig de 1891 va
crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,
òrgan dels
anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses
publicacions, com ara La
Plume, La Revue Libertaire, La
Mouette o La Phalange,
i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais
d'Art Libre.
Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort,
una adaptació sinestèsica
–també conegut com «teatre
odorífer»– i «obra d'art
total» a l'estil wagnerià
del Càntics dels Càntics que
va resultar escandalosa. En 1894 va
organitzar l'exposició pictòrica
«Retrats del proper segle», a Le Barc de
Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes,
novel·listes,
pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs,
crítics, actors, etc.,
de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant
catàleg aquell
mateix any (Portraits du prochain siècle)
que contenia les biografies
dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la
repressió contra el moviment anarquista arran del
«Procés dels Trenta», tement
per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos
anys, on va viure a
Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar
articles en
revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran
sacerdot en
Athalie. En tornar a París va intentar
representar sense èxit la seva
peça simbolista Les Miroirs. En 1912,
després de la mort de Léon Dierx,
quan el món literari va votar el nomenament del
Príncep dels Poetes, que va
guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener
de 1913
la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un
número a la seva persona,
on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de
Gourmont, G. Kahn,
Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul
Fort, Apollinaire,
etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara
Mallarmé, Verlaine,
Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions
citades, va
col·laborar en L'Humanité Nouvelle,
Génération Consciente, La
Caravane, Le Réveil de l'Esclave,
La Revue Anarchiste, Le
Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans
asile
(1883), Nos plaïes (1886), Six
étages (1890), Cantique des
Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie
(1893), La
mort du rêve (1902), La mort du
rêve (1902), Causerie sur P.
Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur
l'avenue sans fin
(1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq
phases, huit stades, sept
gloses et en vers (1908), La poésie
symboliste (1908, amb altres), Le
donneur d'illusions (1920), La légende
rouge (1921), La poésie
pure (1924), Le perpétuel renouveau
(1927), Chercheurs
d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui
pensent et
contre-partie du «Donneur d'illusions»
(1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul
Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu
domicili de
Courbevoie (Illa de França,
França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise amb la
presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de
Courbevoie porta el seu
nom. Paul-Napoléon Roinard (1856-1930) ***
Camilo
Naveira Ferreño - Camilo Naveira Ferreño: El 28 d'octubre de 1936 és assassinat a la Casilla de San Paio de Betanzos (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Camilo Naveira Ferreño. Havia nascut cap el 1910 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Llaurador i paleta, estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut pels feixistes juntament amb altres veïns: Bernardo Miño Abelenda (socialista), Antonio Lagares Gómez (socialista), Manuel Fernández Pérez (comunista) i Francisco Moreno Vilariño (socialista). Portats a la Corunya, se'ls va notificar que no hi havia càrrecs contra ells i, per ser alliberats, van ser tornats a la caserna de la Guàrdia Civil de Betanzos. A les dues de la matinada del 28 d'octubre de 1936 van ser portats a la Casilla de San Paio, a la carretera de Betanzos al Ferrol (la Corunya, Galícia), i afusellats. Francisco Moreno Vilariño, sortosament, només resultà ferit i, donat per mort, sobrevisqué. ***
Aníbal
Esquembre Tomàs - Aníbal Esquembre
Tomàs: El 28 d'octubre de 1939 és
afusellat a Alacant (Alacantí, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Aníbal Esquembre Tomàs.
Havia nascut cap el 1909 a Villena
(Alt Vinalopó, País Valencià). Sos
pares es deien Pere Esquembre i Isabel Tomàs. Fill d'una
família anarcosindicalista, sos germans
Màxim i Ramon també van ser militants de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Es traslladà molt prest amb sa família
Elda (Vinalopó Mitjà, País
Valencià), on treballà de sabater i
s'afilià ben aviat a la CNT, militant
activament durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1929
envià diners per als
presos a través d'una subscripció de La Revista
Blanca. Durant els primers anys republicans
repartí el seu activisme entre
Barcelona (Catalunya) i Elda. El 10 de març de 1932 des de
la Presó Model de
Barcelona signà el manifest contra Ángel
Pestaña Núñez i la seva
estratègia trentista.
Després de la vaga general de
maig de 1933 hagué de fugir d'Elda per evitar la
detenció i el maig de 1936 en
retornà. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
prengué part en el
control de la ciutat. Posteriorment lluità al front de
Madrid (Espanya) –el maig
de 1937 va ser nomenat comissari delegat de Guerra de
Batalló del Regiment
d'Artilleria Lleugera Núm. 6– fins al final de la
guerra. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser capturat a Alacant, empresonat i afusellat. Aníbal Esquembre
Tomàs (1906-1939) ***
José
García Muñoz - José
García
Muñoz: El 28 d'octubre de 1950 mor a Moraleda
de Zafayona (Granada, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
José García Muñoz,
conegut com Ceferino. Havia nascut
a Agrón
(Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique
García i Inocencia
Muñoz. Jornaler de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil serví en una unitat de
metralladores i després
del conflicte bèl·lic va ser enviat a
l'exèrcit nord-africà, on destacà per
la
seva punteria. El 9 de gener de 1948 fugí cap a les
muntanyes i s'integrà en el
grup guerriller del cenetista Juan Garrido Donaire (Ollafría),
participant el 4 de febrer de 1948 en un enfrontament
amb la Guàrdia Civil a Ventas de Huelma (Granada, Andalusia,
Espanya), on morí
el cap de la Benemèrita Isidro López Sierra i
resultaren ferits un guàrdia
civil i diversos membres del Sometent Armat. Després
passà a l'«Agrupació
Roberto», encapçalada per José
Muñoz Lozano (Roberto),
on fou responsable del I Grup, format per 10 guerrillers,
del VI Batalló, format per 46 homes, de
l'«Agrupació Guerrillera
Màlaga-Granada». Son germà Antonio
García Muñoz (Germán)
i son pare Enrique García Romero (Matías
El Ropero), també en formaren part. Els dos
germans també
van ser coneguts en la guerrilla com els germans Gerdarmen.
Amb Ricardo Moles Moles (Alfredo),
José García Muñoz (Ceferino)
desertà de l'«Agrupació
Roberto» amb la intenció de lluitar pel seu
compte.
Denunciats per un pastor, els dos guerrillers van ser encerclats el 28
d'octubre
de 1950 a la cova de l'Ahumada a les coves d'El Turro de Moraleda de
Zafayona
(Granada, Andalusia, Espanya) per forces de la Guàrdia Civil
i de l'exèrcit
munides d'un canó i abans de lliurar-se ambdós se
suïcidaren. Els cossos,
després de restar tres dies exposats a la plaça
de Moraleda de Zafayona, van
ser enterrats en una fossa comuna al cementiri d'aquesta localitat. El
desembre
de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la
Memòria Històrica (ARMH) n'exhumà
les restes. ***
Notícia
de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 24 d'octubre de 1921 - Petrus Gayte: El 28 d'octubre de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Havia nascut el 23 de juny de 1896 a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània). Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat. ***
Enrique Flores Magón pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917 - Enrique Flores Magón: El 28 d'octubre de 1954 mor a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Havia nascut el 13 d'abril de 1877 a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic). Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista fins a la seva mort, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo. ***
Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents - Pedro Herrera Camarero: El 28 d'octubre de 1969 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Havia nascut el 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica d'Antonio Salas Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975 - Antonio Salas Molina:
El
28 d'octubre
de 1974 mor a Estrasburg (Alsàcia, França)
l'anarcosindicalista
Antonio Salas Molina. Havia nascut el
16 d'octubre de
1912 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Manuel
Salas
Díaz, jornaler, i Huertas Molina Pérez.
Milità
des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França i treballà en
un pantà al Massís Central, alhora que
formà part de la resistència antinazi i
participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial treballà de delineant i milità en
la
Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Sa companya fou
Adela
Hugel. Antonio Salas Molina va
morir el 28 d'octubre
de 1974 a l'Hospital d'Estrasburg (Alsàcia,
França) a
conseqüència d'una crisi cardíaca i
fou incinerat. ***
Odoardo
Ghillani - Odoardo Ghillani: El 28 d'octubre de 1980 mor a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi, Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Havia nascut el 18 de juliol de 1899 a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. ***
Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936 - Fernand Fortin: El 28 d'octubre de 1987 mor a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Havia nascut el 2 d'abril –el certificat de defunció cita erròniament l'1 d'abril– de 1899 a Loches (Centre, França). Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a l'Hospital de Saint-Maurice (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca de Robert Léger (ca. 1937) - Robert Léger:
El
28 d'octubre de 1988 mor a Draveil (Illa de França,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista, lluitador antifeixista i
maçó, Robert André Léger,
també
conegut com Regel Trebor. Havia nascut el 17 de
març de 1915 a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Sos
pares es deien Annet Léger, ferrador, i Eugénie Faure, domèstica. Es
va diplomar a la parisenca Escola
d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical
Obrera dels
Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la
Joventut Anarquista
Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En
aquests anys
col·laborà, sota el nom de Regel Trebor,
en Le Réveil des cuisiniers
–òrgan de la CSOCP–, Le
Libertaire Syndicaliste
i Le Libertaire.
En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la
seu de la lògia
maçònica «Grand Orient de
France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels
«Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les
Joventuts Patriòtiques (LJP). El 15 de juny de 1935 es
casà a l'XI Districte de París amb la cuinera
polonesa Eugénie Szymanski.
Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de
Joves
Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En
aquesta època s'adherí a
la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida
d'una excisió de la UA, i al
grup «Les Moules-à-Gauffres», on
també militaven Charles Carpentier, Charles
Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix
Guyard (Felo, Lapin),
Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre
d'altres. En 1936
fou iniciat en una lògia francmaçònica
del «Grand Orient de France». L'octubre
de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades
Internacionals,
situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al
carrer Mathurin Moreau
de París, i marxà el mes següent com a
voluntari per lluitar a la guerra
d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser
enviat a
la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella,
Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i
dels menjadors. Com que el van
prendre per un bolxevic, també li van assignar la
missió d'escoltar les
converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i
trotskistes. Tot
d'una denuncià aquests fets a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i
envià un informe sobre la situació
política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut
per comunistes
parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei
d'Informació
Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que
l'escortaren armats en
un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li
assignà un lloc en un
comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un
destacament de la
«Centúria Sébastien Faure»
del Grup Internacional de la Columna Durruti.
Contrari a les execucions, més tard contà com,
encarregat de vigilar un jove
falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans
de ser afusellat.
Després dels «Fets de Maig» de 1937,
retornà a París. El setembre de 1937, com
a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la
Confederació General del
Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris
arran
d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se
comès un atemptat contra la
seu de la patronal. Mentre estava tancat per
«possessió d'armes i d'explosius»,
el PCF, que no li perdonà mai la seva
«traïció» a Espanya,
llançà una campanya
de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule –nom
donat
per la
premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció
Revolucionària Nacional
(OSARN)– que fou resposta per una carta de suport de companys
voluntaris
(Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel
García i F. Vila) de
la «Centúria Sébastien
Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la
XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a
1.000 francs de
multa per «possessió il·legal
d'armes». Més tard treballà a diversos
restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de
Lió, etc.) i també fou
responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant
l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa
companya, nombrosos
polonesos evadits als quals ajudà a creuar la
línia de demarcació per Molins
(Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En
1940, com a inspector i conseller tècnic de
l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà
l'avituallament de les
poblacions bombardejades i el control tècnic de les
inspeccions higièniques
dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la «Batuda del
Velòdrom
d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va
fer d'agent d'enllaç en el
grup «Ceux de la Libération» (Els de
l'Alliberament) de la Resistència. Després
de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines
escolars
parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer
Réaumur de París.
Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés
per «complicitat amb
l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant els
últims anys de la
seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup
de la indústria
alimentària i en 1975 es retirà. Sempre
blasmà contra el «fast-food
destructor del petit restaurant familiar, estudiantil o
obrer». Va ser
condecorat amb la medalla de l'Acadèmia
Culinària. Robert Léger va morir el 28
d'octubre de 1988 a l'Hospital Joffre-Dupuytren de Draveil
(Illa de França,
França). En 2005 Michel Léger
publicà la biografia de son pare sota el títol De
brigades en brigades. ***
Manuel
Fernández Rodríguez - Manuel Fernández
Rodríguez: El 28 d'octubre de 2003 mor a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel
Fernández Rodríguez,
que va fer servir diversos pseudònims (M.
Franz del Valle, F.R., M. Vega, J.
Alpes, Zalamea, N, J.
Sierra, J. Santos, etc.).
Havia nascut el 29 de març –oficialment
el 31 de març– de 1917
a Granada (Andalusia, Espanya).
Fill
d'una família llibertària, sos pares es deien
Manuel Fernández Soto, calderer, i Ana Rodríguez
Chacón. Fins als 12
anys
assistí a diverses escoles i
després passà a treballar com a aprenent de
dependent de comerç. A partir dels
14 anys començà a militar en les Joventuts
Llibertàries de Granada, amb José
Martínez
Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego
Illescas, Guzmán i altres. En 1934
formà part del Comitè Local de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El
novembre de 1935 i
el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol
de 1936
i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix
s'uní a la Columna
Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza.
Després continuà
en les Joventuts Llibertàries, on ocupà
càrrecs de responsabilitat, com ara
secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i
assistí a diferents trobades
orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) de 1938 celebrat
a Barcelona. També formà part de la
comissió aclaridora de l'actuació de Rafael
Peña García i fou redactor del
butlletí Nuestros
Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i
d'allà marxà a Alacant i a
Madrid, on aconseguí documentació falsa i
s'establí a Barcelona. Treballà en
una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de
1939 va ser detingut. Tancat a la
Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser
alliberat. Va fer
feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de
diaris, i amb
Miguel Jiménez fabricà i vengué
sabó. Quan pogué contactà amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al
Sindicat d'Arts Gràfiques
de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè
Regional de les Joventuts
Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà
d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre
de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del
Comitè Regional
de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a
França com a delegat
d'aquesta organització per aconseguir suport,
però no va poder arribar per
dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la
FIJL de Tolosa de
Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de
1946. Després
d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL,
l'abril d'aquell any
retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa
seva la premsa de Ruta, el primer
número del qual sortí el
juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb
Raúl Carballeira
Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística
(València, Màlaga,
Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les
Joventuts Llibertàries
peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo,
Ángeles Rojo i Juan Gómez
Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar
la línia col·laboracionista
confederal, però fou va ser apartat del seu
càrrec un mes després, en no
acceptar la dissolució del Comitè Regional de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció
confederal. El 17 d'agost
de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de
companys. A la presó Model de Barcelona formà
part de la Comissió de Premsa,
encarregada de confeccionar cal·ligràficament els
butlletins Esfuerzo, Crisol
i Acarus Scabieri.
El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una
salut molt febre,
l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís
Facerías i Francisco Ballester Orovigt
(El Explorador) els Pirineus per
assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a
Tolosa de Llenguadoc entre el
20 i el 29 d'octubre. A París formà part del
Comitè Regional d'Andalusia de la
CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest
publicà el butlletí CRA
i durant una temporada administrà el
periòdic CNT. El gener
de 1952 emigrà
al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez
Fernández a Rio de Janeiro,
s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta
i publicà el periòdic O
Protesta.
L'octubre de 1961, amb
Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua,
Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas
i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al
Congrés de Federacions Locals
del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la
Comissió de Relacions
de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos
Aires, Argentina)
i el gener de 1982 s'instal·là novament a
Barcelona. Manuel Fernández Rodríguez
va morir el 28 d'octubre de 2003 a l'Hospital de Sant Gervasi de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003) ---
|
![[27/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/10]") |
|
![[29/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/10]") |
|
|
| Actualització: 14-11-23 |