---

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "CaneNero"

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso, Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Anarcoefemèrides

Naixements

Florentin Chantemesse

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Torquato Tomassini

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Émilienne Morin (1935)

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 28 d'octubre de 1901 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Filla d'Étienne Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. En 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Cascari (Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a Quimper (Cornualla, Bretanya), lloc on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]

- Francisco Sala Tolo: El 28 d'octubre de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988.

***

Antoni Trabal Bisbal

Antoni Trabal Bisbal

- Antoni Trabal Bisbal: El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de Jesús Trabal,  obrer tèxtil i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual representà en el comitè d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que durant la guerra, entre maig de 1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a més de membre del Comitè d'Indústria Tèxtil local. Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es posà a fer feina en una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan esclatà la revolució, intervingué en tasques culturals i en funcions administratives en les Joventuts Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en l'Exèrcit republicà. En 1938 va ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una trepanació al parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts. Després d'aquesta contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els serveis administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una empresa d'aviació a Banhèras de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al camp de concentració d'Argelers, del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se il·legalment a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i agost de 1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT clandestina. Després de l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la Federació Local de Tolosa de la tendència possibilista del Subcomitè Nacional. En 1946 un Ple de Tolosa el nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947 s'instal·là a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la representà en el Fons Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a Bordeus. Restà a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979 n'ocupà la secretaria de Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions del Comitè Regional de Catalunya de la CNT col·laboracionista i com a tal representà aquesta tendència en «La Treva Catalana» i en plens i congressos. Mancat de recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956 entrà com a funcionari fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida laboral, es lliurà a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres companys aconseguí la total equiparació de drets amb els mutilats i vídues de l'Exèrcit franquista. En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva missió. En 2002 participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al sector que esdevindrà en la Confederació General del Treball (CGT), des de Noisiel. Trobem articles seus en Catalunya, CNT, Despertar, España Libre, Libre pensamiento, Polémica, Rojo y Negro, etc. És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados e Inválidos de la Guerra de España (1936-1939) (1986). Antoni Trabal Bisbal va morir el 3 d'octubre de 2006 a França.

Antoni Trabal Bisbal (1920-2006)

***

Riccardo Mannerini

Riccardo Mannerini

- Riccardo Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització «Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primer àlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida --a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto--, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Kate Austin

Kate Austin

- Kate Austin: El 28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Luis Bonafoux y Quintero

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Havia nascut el 19 de juny de 1855 a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània). Era fill del comerciant francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero; lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres.

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard

Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard

- Paul-Napoléon Roinard: El 28 d'octubre de 1930 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el poeta simbolista i llibertari Paul-Napoléon Roinard. Havia nascut el 4 de febrer de 1856 a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França). Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors, òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica --també conegut com «teatre odorífer»-- i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica «Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del «Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot en Athalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle, Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave, La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Six étages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Camilo Naveira Ferreño

Camilo Naveira Ferreño

- Camilo Naveira Ferreño: El 28 d'octubre de 1936 és assassinat a la Casilla de San Paio de Betanzos (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Camilo Naveira Ferreño. Havia nascut cap el 1910 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Llaurador i paleta, estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut pels feixistes juntament amb altres veïns: Bernardo Miño Abelenda (socialista), Antonio Lagares Gómez (socialista), Manuel Fernández Pérez (comunista) i Francisco Moreno Vilariño (socialista). Portats a la Corunya, se'ls va notificar que no hi havia càrrecs contra ells i, per ser alliberats, van ser tornats a la caserna de la Guàrdia Civil de Betanzos. A les dues de la matinada del 28 d'octubre de 1936 van ser portats a la Casilla de San Paio, a la carretera de Betanzos al Ferrol (la Corunya, Galícia), i afusellats. Francisco Moreno Vilariño, sortosament, només resultà ferit i, donat per mort, sobrevisqué.

***

Aníbal Esquembre Tomàs

Aníbal Esquembre Tomàs

- Aníbal Esquembre Tomàs: El 28 d'octubre de 1939 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Aníbal Esquembre Tomàs. Havia nascut en 1906 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Fill d'una família anarcosindicalista, sos germans Màxim i Ramon també van ser militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es traslladà molt prest amb sa família Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), on treballà de sabater i s'afilià ben aviat a la CNT, militant activament durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1929 envià diners per als presos a través d'una subscripció de La Revista Blanca. Durant els primers anys republicans repartí el seu activisme entre Barcelona (Catalunya) i Elda. El 10 de març de 1932 des de la Presó Model de Barcelona signà el manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Després de la vaga general de maig de 1933 hagué de fugir d'Elda per evitar la detenció i el maig de 1936 en retornà. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prengué part en el control de la ciutat. Posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya) –el maig de 1937 va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Batalló del Regiment d'Artilleria Lleugera Núm. 6– fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant, empresonat i afusellat.

Aníbal Esquembre Tomàs (1906-1939)

***

José García Muñoz

José García Muñoz

- José García Muñoz: El 28 d'octubre de 1950 mor a Moraleda de Zafayona (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José García Muñoz, conegut com Ceferino. Havia nascut a Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique García i Inocencia Muñoz. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil serví en una unitat de metralladores i després del conflicte bèl·lic va ser enviat a l'exèrcit nord-africà, on destacà per la seva punteria. El 9 de gener de 1948 fugí cap a les muntanyes i s'integrà en el grup guerriller del cenetista Juan Garrido Donaire (Ollafría), participant el 4 de febrer de 1948 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Ventas de Huelma (Granada, Andalusia, Espanya), on morí el cap de la Benemèrita Isidro López Sierra i resultaren ferits un guàrdia civil i diversos membres del Sometent Armat. Després passà a l'«Agrupació Roberto», encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto), on fou responsable del I Grup, format per 10 guerrillers, del VI Batalló, format per 46 homes, de l'«Agrupació Guerrillera Màlaga-Granada». Son germà Antonio García Muñoz (Germán) i son pare Enrique García Romero (Matías El Ropero), també en formaren part. Els dos germans també van ser coneguts en la guerrilla com els germans Gerdarmen. Amb Ricardo Moles Moles (Alfredo), José García Muñoz (Ceferino) desertà de l'«Agrupació Roberto» amb la intenció de lluitar pel seu compte. Denunciats per un pastor, els dos guerrillers van ser encerclats el 28 d'octubre de 1950 a la cova de l'Ahumada a les coves d'El Turro de Moraleda de Zafayona (Granada, Andalusia, Espanya) per forces de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit munides d'un canó i abans de lliurar-se ambdós se suïcidaren. Els cossos, després de restar tres dies exposats a la plaça de Moraleda de Zafayona, van ser enterrats en una fossa comuna al cementiri d'aquesta localitat. El desembre de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) n'exhumà les restes.

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 24 d'octubre de 1921

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 28 d'octubre de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Havia nascut el 23 de juny de 1896 a Saint-Jean-la-Vêtre (Roine-Alps, Occitània). Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine, mestressa de casa. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un magatzem de bicicletes al camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Léonor Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 a Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Enrique Flores Magón pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

Enrique Flores Magón pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Enrique Flores Magón: El 28 d'octubre de 1954 mor a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Havia nascut el 13 d'abril de 1877 a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic). Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista fins a la seva mort, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 28 d'octubre de 1969 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Havia nascut el 18 de gener de 1909 --algunes fonts citen 1908-- a Valladolid (Castella, Espanya). Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) --entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament--; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions --Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1975

Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975

- Antonio Salas: El 28 d'octubre de 1974 mor a Estrasburg (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Antonio Salas. Havia nascut el 16 d'octubre de 1912 a Lorca (Múrcia, Espanya). Milità des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i treballà en un pantà al Massís Central, alhora que formà part de la resistència antinazi i participà en la reconstrucció de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va morir el 28 d'octubre de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a conseqüència d'una crisi cardíaca i fou incinerat.

***

Odoardo Ghillani

Odoardo Ghillani

- Odoardo Ghillani: El 28 d'octubre de 1980 mor a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi, Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Havia nascut el 18 de juliol de 1899 a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local.

Odoardo Ghillani (1899-1980)

***

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 21 de juliol de 1936

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936

- Fernand Fortin: El 28 d'octubre de 1987 mor a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Havia nascut el 2 d'abril de 1899 a Loches (Centre, França) . Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a Saint-Maurice (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Robert Léger (ca. 1937)

Foto policíaca de Robert Léger (ca. 1937)

- Robert Léger: El 28 d'octubre de 1988 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert André Léger, també conegut com Regel Trebor. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers --òrgan de la CSOCP--, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del «Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la «Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels «Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule --nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)-- que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la «Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per «possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya Eugénie Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la «Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant els últims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-food destructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. Robert Léger va morir el 28 d'octubre de 1988 a Draveil (Illa de França, França). En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades.

***

Manuel Fernández Rodríguez

Manuel Fernández Rodríguez

- Manuel Fernández Rodríguez: El 28 d'octubre de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Fernández Rodríguez, que va fer servir diversos pseudònims (M. Franz del Valle, F.R., M. Vega, J. Alpes, Zalamea, N, J. Sierra, J. Santos, etc.). Havia nascut el 29 de març de 1917 a Granada (Andalusia, Espanya) en una família llibertària. Fins als 12 anys assistí a diverses escoles i després passà a treballar com a aprenent de dependent de comerç. A partir dels 14 anys començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Granada, amb José Martínez Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego Illescas, Guzmán i altres. En 1934 formà part del Comitè Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El novembre de 1935 i el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix s'uní a la Columna Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza. Després continuà en les Joventuts Llibertàries, on ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i assistí a diferents trobades orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1938 celebrat a Barcelona. També formà part de la comissió aclaridora de l'actuació de Rafael Peña García i fou redactor del butlletí Nuestros Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i d'allà marxà a Alacant i a Madrid, on aconseguí documentació falsa i s'establí a Barcelona. Treballà en una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de 1939 va ser detingut. Tancat a la Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser alliberat. Va fer feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de diaris, i amb Miguel Jiménez fabricà i vengué sabó. Quan pogué contactà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a França com a delegat d'aquesta organització per aconseguir suport, però no va poder arribar per dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la FIJL de Tolosa de Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de 1946. Després d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL, l'abril d'aquell any retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa seva la premsa de Ruta, el primer número del qual sortí el juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb Raúl Carballeira Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística (València, Màlaga, Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les Joventuts Llibertàries peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo, Ángeles Rojo i Juan Gómez Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar la línia col·laboracionista confederal, però fou va ser apartat del seu càrrec un mes després, en no acceptar la dissolució del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció confederal. El 17 d'agost de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de companys. A la presó Model de Barcelona formà part de la Comissió de Premsa, encarregada de confeccionar cal·ligràficament els butlletins Esfuerzo, Crisol i Acarus Scabieri. El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una salut molt febre, l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís Facerías i Francisco Ballester Orovigt (El Explorador) els Pirineus per assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc entre el 20 i el 29 d'octubre. A París formà part del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest publicà el butlletí CRA i durant una temporada administrà el periòdic CNT. El gener de 1952 emigrà al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez Fernández a Rio de Janeiro, s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta i publicà el periòdic O Protesta. L'octubre de 1961, amb Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua, Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la Comissió de Relacions de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) i el gener de 1982 s'instal·là novament a Barcelona.

Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003)

---

[27/10]

Anarcoefemèrides

[29/10]

Escriu-nos


Actualització: 28-10-18