---

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de "Nuevo Aragón"

Portada d'un número de Nuevo Aragón

- Surt Nuevo Aragón: El 20 de gener de 1937 surt a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana. Fou el portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, José Carrasquer Launed, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. L'11 d'agost de 1937 les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón a Casp i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

Portada d'un exemplar de "L'Intrus"

Portada d'un exemplar de L'Intrus

- Surt L'Intrus: El 20 de gener de 1966 surt a Saint-Ouen (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista L'Intrus. Publicat per «Editions du Vieux Saint-Ouen», de René Ringenbach (René Ringeas) --antic membre de la Joventut Anarquista, de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) i col·laborador de Le Libertaire abans de la guerra--, en tragué 15 números, l'últim el 28 d'abril de 1966. Hi col·laboraren Pierre Chémeré, Alexandre Croix, Germain Delatousche, Philippe Delessert, Georges Habert, Henri Mace, Fernand Pouey, Gérard Renouf, René Ringenbach (René Ringeas), I. I. Zoubrov, entre d'altres. Nombrosos articles estaven relacionats amb els serveis secrets francesos i la seva història (afer Penkovsky, Sorge, etc.), sobre el cas Ben Barka, ressenyes de literats (Jean Galtier-Boissière, etc.), reproducció de correspondències (Aragon, Darien, etc.). Les il·lustracions (Philippe Delessert) i els còmics hi jugaren un gran paper. Les «Editions du Vieux Saint-Ouen» publicaren tres llibres, dos de Alexandre Croix --Tixier-Vignancourt. Ombres et Lumières (1965) i Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967)-- i un de René Ringeas --Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte (1966), amb il·lustracions de Germain Delatousche. En 1967 la seu de la revista i de l'editorial fou assolada per un incendi i René Ringenbach renuncià a continuar amb la seva tasca editorial.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augustin Hamon

Augustin Hamon

- Augustin Hamon: El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Élisée-Michel-Joseph Bastard. Sos pares es deien Joseph Bastard, també militant llibertari, i Louise Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Élisée Bastard (1871-?)

***

Émile Rousset (1909)

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 --oficialment el 22 de gener-- neix a Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset. Nascut en una família obrera humil lionesa, quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté. Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

- Joan García Oliver: El 20 de gener de 1902 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid --també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà «Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada --amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus --el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França-- i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Joan García Oliver va morir el 13 de juliol de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic).

Joan García Oliver (1902-1980)

***

Josep Costa Font

Josep Costa Font

- Josep Costa Font: El 20 de gener de 1906 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Costa Font. Era fill d'un republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor --a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la «Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional «El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya, CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti (Badalona, Barcelonès, Catalunya). En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939).

***

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

- Julia Miravé Barrau: El 20 de gener de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrau –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, etc.)–, coneguda com La Maña. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrau va morir l'11 de novembre de 2000 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

- Sebastian Mendívil Urquijo: El 20 de gener de 1915 neix al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Era fill d'una família obrera socialista. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el «Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del «Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés. Sebastian Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

***

Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945)

Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945)

- Manuel Ramos Rueda: El 20 de gener de 1916 neix a Santa Lucía de Gordón –alguns citen erròniament La Pola de Gordón– (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista, i després comunista, Manuel Ramos Rueda, conegut sota diversos pseudònims (Pelotas, Coyote, Patatas, Carreño, El Asturiano, El Ramos, etc.). Fill d'una família nombrosa jornalera, sos pares es deien Gabriel Ramos Álvarez i Cecilia Rueda Peñin. Treballà de miner a la conca de Sabero-Cistierna i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cistierna i en les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero, localitats lleoneses. La revetlla del diumenge de Rams de 1934 a Cistierna matà de tres trets en una discussió violenta un veí de la localitat lleonesa de Fuentes, conegut com El Chulo (Morito o El Moreno, segons les fonts), i fugí cap a Madrid. A la capital de l'Estat treballà com a serraller a diversos tallers i el 9 de febrer de 1935 va ser detingut a Madrid i empresonat. Aconseguí fugir de la presó de Riaño i a finals de 1936, procedent d'Olleros de Sabero, s'enrolà a la caserna de la localitat de Cármenes en el grup de les Joventuts Llibertàries, per acabar al front com a tinent de la III Companyia del Batalló Confederal 206 de l'Exèrcit del Nord. Formà part del grup «Los Hermanos» (Felipe García Valladares, Calixto López Abad i Jesus Monge González), de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el qual demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el maig de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'ocupació enquadrat en formacions comunistes a la zona de Tolosa de Llenguadoc. Durant un temps s'integrà en el grup guerriller comandat per Baldomero Fernández Ladreda (Ferla), que actuava a Santander i Galícia. A finals de 1944, en missió orgànica del Partit Comunista d'Espanya (PCE), retornà amb un grup de companys (Eugenio Sierra, Andrés Lanuza i Benjamín de las Rosas Orgalla) a la Península, primer a Astúries i després a Lleó. A la muntanya lleonesa de la zona de Boñar organitzà amb els citats el «Grup Especial Volant», que tenia com a missió reagrupar les guerrilles del nord-oest i de Lleó sota el control del PCE. A començaments de 1945 organitzà una reunió amb els responsables de les guerrilles més importants de la zona de Boñar, però com la majoria dels grups de maquis de la zona eren llibertàris o socialistes –grups de Calixto López Abad (Zara), de Casimiro Fernández Arias (El Mellao), de Matallana, d'Orzonaga, etc.– no acceptaren les intromissions comunistes i el deixaren tot sol. A partir de 1945, amb el seu petit grup, portà a terme nombroses accions a Lleó i en algunes poblacions veïnes, fets que portaren a la detenció de nombrosos agents d'enllaç de la guerrilla. El 16 d'octubre de 1945 executà a Lleó Ángel García Álvarez. Després d'haver comprat una impremta a la casa Valderas de Lleó, aquest mateix any edità tres números del periòdic Lucha. Portavoz de la resistencia leonesa, del qual es tiraren entre 3.000 i 4.000 exemplars per número. En 1946 rebé el reforç de quatre guerrillers, però un d'ells va ser abatut el 28 de juliol a San Pedro de Bercianos. En 1947 dos dels seus homes, Higinio i Manzaneda, van ser capturats i penjats a la presó de Lleó i a partir d'aquest moment la seva activitat minvà. El setembre de 1947 passà a França, però retornà a començaments de 1948 a Lleó i reprengué forces. El 12 de gener realitzà un atac a Lleó i el 17 de maig altre a Velilla de la Reina, durant el qual una jove, Consuelo Fernández Fuertes, va ser greument ferida durant un intercanvi de trets. El 6 d'agost de 1948 atacà la població d'Azadinos, a prop de Lleó, i el 23 abaté d'un tret en un atracament Emilio Prieto Malagón, propietari de la sabateria «La Revoltosa», situada al carrer de la Rúa de Lleó. Aquella mateixa nit, als afores de la ciutat, ferí el caporal de la policia municipal José Gallego Bueno. El 4 d'octubre de 1948 passà a França per Urepele (Baixa Navarra, País Basc). Elaborà un informe intern per al PCE sobre les seves activitats des de la seva entrada a la Península l'estiu de 1945 fins a la seva fugida l'octubre de 1948 i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre, fet que engrandí la seva llegenda. Hi ha autors que asseguren que va ser destinat pel PCE a grups guerrillers que operaven a Albània quan els intents d'infiltració de Grècia. Estava casat amb Lucía Ramos Gabarros i tenia dos infants, Gabriel i Roberto.

Manuel Ramos Rueda (1916-?)

***

José García Claudios

José García Claudios

- José García Claudios: El 20 de gener de 1917 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista i naturista José García Claudios. Fill d'una família anarcosindicalista, sos pares es deien Constantino García i Amparo Claudios. Quan pogué, començà a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1932, gràcies a son pare, Constantino García del Campo, president de la Federació Comarcal de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conegué destacats companys, com ara Joan García Oliver, els germans Orobón Fernández, Vicente Pérez Combina, Isaac Puente Amestoy, etc. En 1936, durant la guerra civil, lluità als fronts d'Oviedo i de la serra d'Orduña. Quan caigué Bilbao en poder feixista, marxà a Santander (Cantàbria, Espanya), on finalment fou fet presoner i tancat a Santoña. Després fou traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro i més tard integrat en els batallons de treballadors per fer feina a Villarcayo i al front de Terol. Després d'un temps hospitalitzat a Saragossa, fou reincorporat a Terol per a la reconstrucció d'aquesta ciutat. Un cop llicenciat tornà a Barakaldo, on el moviment llibertari gairebé havia desaparegut, i començà a militar en el naturisme, pilar que considerava bàsic de l'anarquisme, que coneixia des d'infant com a deixeble de José Castro i de Vila Mata, i camp en el qual destacarà. L'octubre de 1996 participà a Santander en els debats de l'«Exposició Durruti». L'última etapa de sa vida visqué a Ampuero (Cantàbria, Espanya). José García Claudios va morir l'11 de juny de 2007 a l'Hospital Universitari Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i va ser incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud: El 20 de gener de 1904 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Havia nascut el 27 de novembre de 1841 a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània). Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per «rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants.

***

Varban Kilifarski

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 20 de gener de 1923 mor de càncer a Sofia (Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut el 25 de maig de 1879 a Harsovo (Razgrad, Bulgària) en un família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer que el matava. Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Ángel Mejías Zamorano

Ángel Mejías Zamorano

- Ángel Mejías Zamorano: El 20 de gener de 1965 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Havia nascut el 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries). Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario. Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós,  el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Jorge Quaresma

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma: El 20 de gener de 1990 mor a Olivais Norte (Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Havia nascut el 30 de juny de 1905 a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal). Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes.

***

Julia Barranco Hanglin

Julia Barranco Hanglin

- Julia Barranco Hanglin: El 20 de gener de 1998 mor a París (França) la resistent antifranquista anarquista Julia Barranco Hanglin. Havia nascut el 6 de gener de 1919 a Barcelona (Catalunya). Son germà fou el destacat militant llibertari Antonio Barranco Hanglin. En 1947 va ser tancada per penar dos anys per la seva participació en la lluita clandestina en l'Espanya franquista i per l'ajuda prestada al seu germà. Quan fou alliberada s'exilià a França. Fou companya del militant anarquista Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez).

***

Abílio Gonçalves (maig 2002)

Abílio Gonçalves (maig 2002)

- Abílio Gonçalves: El 20 de gener de 2004 mor a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Havia nascut el 16 d'octubre de 1911 a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), i sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquesta època es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor «Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot «Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquesta època fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Amb la seva mort desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.

***

Canek Sánchez Guevara

Canek Sánchez Guevara

- Canek Sánchez Guevara: El 20 de gener de 2015 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek Sánchez Guevara, conegut com Canek, que significa «Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK. Havia nascut el 22 de maig de 1974 al barri residencial de Miramar de l'Havana (Cuba). Fill d'una família de la burgesia revolucionària cubana, sa mare, l'economista Hilda Guevara, era la primogènita del mític guerriller i polític comunista Ernesto Ché Guevara, i son pare, Alberto Sánchez Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la Lliga dels Comunistes Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa família, amb noms suposats, marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia). Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en plena Transició espanyola, sa família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va començar a estudiar la primària en un col·legi bilingüe castellanocatalà, mentre sos pares es dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven amb l'ampli exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí amb sa família a Mèxic, quan son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant els anys setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic) nasqué son germà Camilo. L'estiu de 1986, un cop acabada la primària, s'instal·là amb sa mare i son germà a l'Havana, on estudià secundària a l'Institut «Carlos J. Finlay», en Línia i G, en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét del Ché», un llast difícil de portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys haurà de conviure entre l'«aristocràcia revolucionària» cubana i les seves preferències clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys va ser aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud Rebelde i després en Granma, l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC). Va començar a editar fanzins i a escriure els seus primers textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba restaurant llibres. Amb el temps la música –fou membre del grup de heavy metal Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius. En 1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva arribada a l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica d'amor-odi. També en 1996 publicà el llibre Diario de Yo. Després de gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic), on va col·laborar en diferents publicacions periòdiques (Cuba Nuestra, Letras Libres, Milenio Semanal, Proceso, etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca el juny de 2006, a Europa i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, França), dedicat a l'art, la promoció cultural, la creació artística, l'edició, el disseny, la fotografia, la música i a tota mena d'activitats culturals. Edità la revista El Ocio Internacional. En 2005 publicà on line el relat Diario sin motocicleta, on descriu els seus recorreguts pel Regne Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà publicar, amb Tania Quintero, la revista trimestral digital crítica i llibertària El Cubo. Publicación de asuntos cubanos, projecte que finalment no es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb l'exguerriller Jorge Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any publicà amb Masetti el llibre Les héritiers du Che, on feia un repàs de la seva adolescència en una Cuba en procés de transformació. En 2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una edició anotada del llibre de son avi Diario de Bolívia. El març de 2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba, claus de futur», organitzades per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de l'anarcoindivualisme nord-americà i francès, en 2014 publicà, per a l'editorial «Piedra Papel Libros», les traduccions dels fullets El espíritu corporativo, de Georges Palante, i Los vicios no son crímenes. Una vindicación de la libertad moral, de Lysander Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué crític amb socialisme d'Estat, amb la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe, reivindicant l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció al cor, causant d'una pneumònia i d'una falla renal que implicà la seva hospitalització, Canek Sánchez Guevara va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic) al quiròfan durant una complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos va ser incinerat. Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un fill, Emil. Pòstumament, l'octubre de 2016, es publicaren els seus llibres Diario sin motocicleta. Volumen 1: Europa (Francia, Italia, Portugal y España), de caràcter autobiogràfic, i 33 revolucionessobre la quotidianitat cubana amb el fons d'una forta crítica al règim castrista, que havia estat traduït i editat en francès l'any anterior sota el títol 33 révolutions.

Canek Sánchez Guevara (1974-2015)

Entrevista amb Canek Sánchez Guevara en El Temps (29 de maig de 2007)

---

[19/01]

Anarcoefemèrides

[21/01]

Escriu-nos


Actualització: 17-06-18