|
---
Anarcoefemèrides del 5 de gener Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936 - Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting –el primer havia estat el 22 de desembre de 1935– organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos. ***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 1 de gener de 1937 - Vetllada
cinematogràfica:
El 5 de gener de 1937 se celebra a la Sala de Festes de l'Ajuntament de
Suresnes (Illa de França, França) una vetllada
cinematogràfica organitzada pels
grups llibertaris de Suresnes-Puteaux. L'acte consistí en la
projecció del
reportatge La prise de Somosierra per les Colonnes Durruti,
amb
comentaris dels germans Lapeyre, seguit d'un míting sobre
els esdeveniments de
la Revolució i la guerra espanyoles. La
recaptació va ser destinada als
companys de la Península.
Naixements
Paul
Rousseau (Le
Père Rousseau) - Paul Rousseau:
El 5 de gener de 1840 neix a Neuville-aux-Bois (Centre,
França)
l'anarquista Paul Augustin Désiré
Rousseau, conegut com Le Père
Rousseau. Sos pares es deien Jean Baptiste Augustin Rousseau,
ganiveter, i Joséphine
Gouëffon –l'escultor Jules
Désiré Rousseau era germà seu.
D'antuvi treballà
d'ajustador mecànic i portà una
fàbrica d'utillatge i de maquinària a Orleans
(Centre, França), on vivia sa mare ja vídua.
Posteriorment s'instal·là a París,
on regentà una taverna i es dedicà al negoci de
vins. El 19 de gener de 1882 es
casà al I Districte de París amb la modista
Sophie Marie Bavoux. En aquesta
època vivia al número 131 del carrer Saint-Martin
de París, on tenia la
taverna, i on en els anys vuitanta es reunien diversos grups
anarquistes («Les
Insoumis». «La Secte des Pieds-Plats»,
etc.) i sindicats (barbers, cambrers, empleats,
sabaters, sastres, terrelloners, etc.), però sobretot el
grup de fusters
anarquistes parisencs (Bertrand, Bricout, Brunet, Cardeillac, Dupret,
Dussud, Franchet,
Francis, Gatineau, Gros, Guérineau, Jamin,
Leveillé, Matteigne, Meunier,
Montant, Noiret, Tortelier, Villaret, etc.), adherit a la Cambra
Sindical. En
aquesta taverna els anarquistes Émile Digeon i
Émile Pouget redactaren el
fullet À l'armée
i els grups dels
desocupats prepararen la manifestació del 9 de
març de 1883, que esdevingué
cèlebre, i arran de la qual Louise Michel i Émile
Pouget van ser processats.
Durant la tardor de 1884 participà en la creació
del periòdic comunista
anarquista Terre et Liberté
d'Antoine
Rieffel. L'anarquista Clément Duval l'enviava la seva
correspondència i
demandes de suport des de la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa. Cap
el 1894 el confident Allmayer el va denunciar a les autoritats
penitenciàries
argumentant de manera inventada que la correspondència entre
ells era xifrada. Sembla
que deixà la seva activitat a principis de segle i un cop
vidu vivia al número
18 del carrer Nansouty del XIV Districte de París, que va
ser el seu últim
domicili. El 17 d'abril de 1915 va ser testimoni, amb Maximilien Luce i
Hippolyte Petitjean, del matrimoni entre Émile Pouget i
Augustine Jarmaux al II
Districte de París. Paul Rousseau va morir el 30 de juny de
1923 al seu
domicili del XIV Districte de París (França). ***
Manuel González Prada (1905) - Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal i El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit –molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensament és el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament. ***
Notícia
d'una de les condemnes de Pierre Laroche apareguda en el diari
parisenc Le XX
Siècle del 24 de novembre de 1901 - Pierre Laroche: El
5 de gener de 1851 neix a Sent Prist de la Sostrana
(Llemosí, Occitània)
l'anarquista Pierre Laroche. Sos pares es deien Louis Laroche, teuler
belga, i
Henriette Matigot. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 28 de
gener de
1873 es declarà insubmís; detingut el 5 de febrer
d'aquell any, el juliol de
1873 va ser reconegut novament com a insubmís.
Instal·lat a Basilea (Basilea,
Suïssa), treballà de mecànic, i
posteriorment s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on va fer feina d'obrer laminador. El 14 de maig de
1889 va ser condemnat
pel Tribunal de Lausana a 100 dies de presó per
«estafa, mendicitat habitual i
amenaces» per haver exigit sota intimidació diners
a diverses persones i per
haver «pervertit» cinc obrers de l'arenera de
Romanel-sur-Lausanne (Vaud,
Suïssa) que es declararen en vaga. El 19 de febrer de 1894,
segons informes
policíacs, assistí a una reunió del
Grup Anarquista Socialista Alemany
celebrada a la cerveseria Theuss de Basilea, a la qual assistiren unes
250
persones. Expulsat del cantó suís de Ginebra, va
ser detingut el juny de 1894 a
Basilea i empresonat per «intrigues anarquistes» i
«cartes amenaçadores», i el
24 de juliol de 1894 va ser expulsat de Suïssa. De bell nou a
França, el 22 de
novembre de 1901 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena
a dos
anys de presó, 200 francs de multa i cinc de
prohibició de residència per
«amenaces» contra la comtessa de Curel, a qui havia
demanat diners amb
intimidació. El 15 d'abril de 1904, procedint d'Alemanya, va
ser detingut a Dunkerque
(Flandes del Sud) després d'haver intentant organitzar una
vaga a la fàbrica
Walker, aferrant un manifest en el qual desenvolupava les seves idees
anarquistes. El 27 d'abril de 1907 va ser detingut a Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) per
«amenaces». El febrer de 1911 la policia el
localitzà
pel departament de Meurthe i Mosel·la, on malalt havia estat
ingressat en un
hospital, i retornava a la seva població natal per
hospitalitzar-se.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893 - Léon
Léauthier: El
5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença,
Occitània) l'anarquista partidari
de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier.
Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt
petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa
de Manòsca i
després marxà pensionat a una escola laica de
Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses
conferències de Sébastien Faure. A partir
d'aquest moment fou un assidu lector
de la premsa anarquista (Le Père Peinard,
La Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893
arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de
reparació de
calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i
decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina
«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:
«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guaiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de
Saint Nazaire. En arribar, va ser
destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux,
Placide
Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément
Duval, Pini, Meyrueis i
Chenal. Especial amistat va fer amb
l'anarquista Clément Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894
durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista
de la colònia
penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la
Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire
Léauthier (1893-1894), reeditat
en 2011 sota el títo Léauthier
l'anarchiste. De la propagande per le fait à
la révolte des bagnards (1893-1894). ***
Nelly Roussel - Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix al París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb «l'escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France. ***
Simone Piccinini - Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, sense èxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919) - Miquel Ballester
Milà:
El 5 de gener de 1891 neix a Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya)
l'anarquista Miquel Joan Ballester Milà. Sos pares es deien
Joan
Ballester Ill, jornaler, i Isabel
Milà Casals. Barber de professió, el 20 de gener
de 1919
emigrà a França. A Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després,
intentà organitzar una vaga
entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on
es feia
referència al seu «caràcter
barroer» i al seus «sentiments
revolucionaris» i
era considerat un «anarquista molt
perillós». El 4 de març de 1919
marxà cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a Vilanova i la Geltrú
treballà de pescador. Sa companya fou Maria Sanabra Pallarès, amb qui
tingué tres fills (Napoleó, Josep i Eduard) i una filla (Marcel·la).
Miquel Ballester
Milà va morir el 9 de gener de 1943 d'urèmia al seu domicili de
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Miquel Ballester
Milà (1891-1943) ***
Necrològica
de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de febrer de 1953 - Louis Chauvet: El
5 de gener de 1892 neix al X Districte de París
(França) l'esperantista, pacifista, anarquista
i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Era fill natural
de la serventa
Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son
germà bessó petit es deia
Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat
en un
regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de
1919. L'11
d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París
amb Marie Pouzol, obrera en
una fàbrica de sacs. Milità en els moviments
cooperativista i esperantista.
Tipògraf de professió, s'afilià al
Sindicat General de la Impremta Tipogràfica
de la Confederació General del Treball (CGT). En el
període d'entreguerres,
treballà a la impremta de l'escola «La
Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de
taller de la cooperativa d'impremta «La
Fraternelle», també atiada per
Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció.
Posteriorment fou cap de correcció
del Journal Officiel i el 13
d'abril
de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors.
Després de la II Guerra Mundial
vivia al número 14 del carrer Rottembourg de
París. Encara que no era membre de
la Federació Anarquista (FA), freqüentà
el local i els seus membres. Es
considerava «fill espiritual» de
Sébastien Faure i fou membre del grup «Les
Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb
son amic Pierre Lentente, en
la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer.
Durant la tardor de
1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert
François,
Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux,
Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre
Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey,
fou membre del
Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure
discussió Centre de
Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que
cada
dissabte organitzava debats a la «Salle des
Sociétés Savantes» de París.
Louis
Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de
París
(França) i va ser incinerat quatre dies després
al cementiri de Père-Lachaise. ***
Dionisio
Castillo Gómez - Dionisio
Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a
Almedina (Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio
Castillo
Gómez, conegut com Manuel
i Macario. Sos pares es deien
Francisco Castillo i Lázara Gómez. Durant les
eleccions del
25
d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de
l'escrutini d'Almedina,
trencà una urna després de constatar que hi havia
més paperetes que votants i
els presents impediren que llancés per la finestra el
president de la comissió.
En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en
representació
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el
president de la junta
encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del
poble. Amb el
triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de
Salamanca (Castella,
Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys
després, va ser alliberat. A
mitjans de 1954 entrà en contacte amb la
resistència antifranquista, organitzà
un comitè de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) i posà el seu
domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent
d'enllaç i participant
sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de
Villamanrique.
Al seu domicili es realitzaren diverses reunions
d'organització del Partit
Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la
propaganda enviada
des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi.
Una nit de
juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i
membres
de la Falange, però aconseguí fugir i
marxà a les muntanyes, integrant-se en el
grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
responsable d'una de les unitats de la V Agrupació
Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la
rendició i la
col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de
la V Agrupació Guerrillera del
Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les
autoritats franquistes
delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb
altres
quatre companys –Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
Eduardo Carmona Martínez (Porrones),
José Patón Moya (Tuertecillo)
i Arcángel
Alamo Romero (Palizas)– i
l'endemà altres
dos –Antonio Esteban Garvi i Lister.
El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid
(Espanya),
juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete,
i fou
condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes,
a
excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que
fou executat dos dies després, va ser
commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre
de 1959, després
d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat
condicional a la
presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. Dionisio Castillo Gómez (1898-?) ***
Santos
Emilio Benito Artola - Santos Emilio Benito
Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad
d'Estella, Navarra)
l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien
Leandro
Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos
infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre
de 1936
a Pamplona (Navarra) pels feixistes. ***
Armand
Rolland - Armand Rolland: El
5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26
de gener– de
1906 neix al VI Cantó de Nantes (País del
Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista
Armand Pierre Rolland,
més conegut com Armand.
Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne
Victorine Biraud, modista.
Serraller com
son pare, d'antuvi es relacionà amb grups
catòlics. El novembre de 1926
s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre,
França), a prop de Orleans, i l'any
següent fou militar suboficial en el V Regiment de
Caçadors Metralladors a
Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment
freqüentà els cercles anarquistes
d'Orleans i destacà en els actes propagandístics
contradient els comunistes. Membre
del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a
les eleccions
legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció
d'Orleans amb la
finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals,
ja que va fer una
crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de
març de 1933 s'havia
d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà
objector de consciència,
alhora que emprengué una campanya en favor
l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril
va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el
«Comitè de Defensa d'Armand»,
format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als
radicals
passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe
obrera
víctima de la repressió capitalista. Durant el
míting del Primer de Maig a
Orleans es reclamà a les autoritats que fos
inclòs en el règim de presoner
polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat
unànimement pel
Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la
màxima pena, pel delicte
d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor
Marc Sangnier,
Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i
Gérard Leretour. Davant les
portes del tribunal es concentrà una gran
manifestació que condemnà el
veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la
pau!». El periòdic Le
Travailleur protesta contra l'actitud
del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la
Federació Socialista de
Loiret, qui durant el procés presentà el seu
client com un home primari que
havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant
així la seva acció
antimilitarista. Quan esclatà el conflicte
bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's
a la mobilització. Després de la II Guerra
Mundial treballà com a empleat a l'Hospital
Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre,
França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans
amb Marcelle Lucie Combefort,
de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el
21
de gener de 1947. Al final de la seva existència
visqué
a Châteauneuf-sur-Loire (Centre,
França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a
l'Hospital d'Orleans (Centre,
França) –algunes fonts citen
erròniament una casa de jubilats de
Châteauneuf-sur-Loire. ***
Necrològica
de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 15 de març de 1979 - Juan Romera Quesada:
El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de
Vera
(actual Cuevas
del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Romera Quesada. Sos pares es deien Ginés
Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove
emigrà al barri
de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya) i s'afilià
al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Fou
molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de
Barbers de la CNT. El
juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el
cop militar
feixista i després lluità com a
milicià als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat en
diversos camps de concentració. Després
de reunir-se amb sa família, s'establí amb
aquesta a Montalban, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya
fou Josefa
León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre de 1978
al seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Antonio Bonilla Albadalejo (1977) - Antonio Bonilla Albadalejo: El 5 de gener de 1910 neix a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981) ***
Necrològica
d'Emilia Molina Porcel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994 - Emilia Molina Porcel: El 5 de gener de 1915 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Emilia Molina Porcel. Sos pares es deien Jacobo Molina i Rosa Porcel. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser companya de Sabas Pérez, que va ser milicià en la «Columna Durruti». En 1937 era secretària adjunta del Grup Femení de Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la mort de son company, en el exili es casà amb Joseph Louis Lebosse, qui també va morir. Instal·lada a Toló (Provença, França), formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de la mort del dictador Francisco Franco, mantingué un suport especial als joves anarquistes que crearen la comunitat rural «Los Arenalejos», entre Alozaina i Tolox (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1986 abandonà Toló i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). En els seus últims anys visqué a Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) i es dedicà a fer costat el joves amb dificultats. Emilia Molina Porcel va morir el 27 d'octubre de 1994 a l'Hospital de La Sanha (Provença, Occitània) i va ser incinerada dos dies després a Cuer (Provença, Occitània). ***
Juan
Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata - Juan Alcaraz
Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida
(Cartagena, Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb
altres joves de la
localitat, fundà el «Grupo Acracia», que
s'integrà en la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat
secretari. Amb el
suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una
sèrie de xerrades i
classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren
molt d'èxit. El 5 de
març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de
Cartagena (Múrcia,
Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser
interceptat per un escamot armat de la «Quinta
Columna» franquista, però
aconseguí fugir i es presentà en el
Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels
feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué
fugir del setge i
embarcà al creuer Miguel de
Cervantes
que els evacuà a Algèria. El 7 de març
de 1939 arribà a la base naval de
Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses
els havien negat
refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en
diferents indrets i
enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors,
treballà
en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de
Tunis (Tunísia) i
la línia Mareth (Gabès, Tunísia),
però quan esclatà la II Guerra Mundial van
ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al
nord de
Gabès, on l'exèrcit francès
emmagatzemava una gran quantitat d'armament i
munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens
davant l'avanç de les
tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes
de les
muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès,
Algèria) per realitzar feines
forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat
a les mines de
Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà
per a la Societat Minera «Houillères de
Kenadza». Després de patir tota mena de
maltractaments, va ser internat durant
tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del
Sàhara i
que era més conegut com «La Vall de la
Mort»; en aquest camp d'extermini
moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren
el nord d'Àfrica,
marxà cap a Orà (Orà,
Algèria). En aquesta ciutat treballà com a
cambrer, es
casà i tingué tres fills. Quan la guerra
d'Algèria emigrà a la metròpoli i
s'instal·là amb sa família a
Avinyó (Provença, Occitània), on
milità en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de
la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del
Comitè
Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de
desembre de 2011 a
Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà
inèdites unes breus Memorias de un
exilio. Juan Alcaraz Saura (1921-2011) ***
Claude Raffara - Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Lucien Raffara. Sos pares, residents a Enghien-les-Bains (Illa de França, França), es deien René Laurent Raffara, oficinista, i Olga Marie Louise Lanson. El 28 de juny de 1958 es casà a Eaubonne (Illa de França, França) amb Yvette Marianne Julienne Le Bigot. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.
Defuncions
Giuseppe Fanelli - Giuseppe Fanelli: El 5 de gener de 1877 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Havia nascut el 13 d'octubre de 1827 a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amic íntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques –a Bezzecca caigué ferit–, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals –fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península –la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona–, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara –ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés «autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge. ***
Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891 - Charles Dardare:
El 5 de gener de
1915 mor a Courbevoie (Illa de França,
França)
l'anarquista
Charles Auguste Victor. Havia
nascut el 9 de febrer de
1866 a Pontoise (Illa de França, França). Sos
pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne
Marie Michelle
Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia
al número 17 del
carrer Albert Roussel del XVII Districte de París
(França). Després de
participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891
entre Levallois-Perret
i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb
els
companys anarquistes Henri Decamps i Louis
Léveillé desplegaven la bandera roja
que havien portar durant la concentració en una bodega al
número 79 del
bulevard National de Clichy (Illa de França,
França), un grup de policies i de
gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i
s'engegà una violenta baralla i
un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a
comissaria,
violentament apallissats i finalment tancats a la presó
parisenca de La
Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant
l'Audiència del Sena en
un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres
anys de presó per «cops
voluntaris i sagnants contra agents de la força
pública» –Descamps va se condemnat
a cinc de presó i Léveillé absolt. El
cas va ser molt comentat en la premsa
anarquista (Le Père Peinard,
La Révolte) i aquell
mateix any
Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El
«Cas
Decamps-Dardare-Léveillé» fou
l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre
1892 i
1894, quan es desencadenà per a protestar contra les
condemnes que patí François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
pels
atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els
domicilis del president
de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut
l'advocat general Léon Bulot
que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la
Presó Central de Poissy
(Illa de França, França), on Charles Dardare
treballà al taller de joieria
ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat.
Un cop
lliure s'instal·là amb son pare a
Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en
el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de
1915 al
seu domicili de Courbevoie (Illa de França,
França). ***
Alice
Télot (Jacques
Fréhel) - Jacques Fréhel: El 5 de gener de 1918 mor a París (França) l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut el 6 de febrer de 1861 a Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya). Sos pares es deien Jules Alexandre Télot i Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin, l'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 al seu domicili del IV Districte de París (França) a causa d'una congestió pulmonar. ***
Antonio
González Rodríguez - Antonio González
Rodríguez:
El 5 de gener de 1937 és assassinat a Manacor (Mallorca,
Illes
Balears) l'anarcosindicalista Antonio Pedro Celestino
González
Rodríguez. Havia nascut el 19 de
maig de 1908 a Càceres (Extremadura, Espanya). Sos pares es
deien Antonio González Deni, viatjant, i Manuela
Rodríguez García. Entre els 16 i els 26 anys va
estar a l'exèrcit i lluità a la guerra del Rif.
Establert
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), treballà de fotògraf. Milità
en el
Sindicat de Transport Marítim de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament
feixista, el 19
de juliol de 1936 va ser detingut, davant sa companya i sos dos
infants, pels
sediciosos al seu domicili i tancat al castell de Bellver. Antonio
González
Rodríguez va ser tret irregularment de la presó
durant la
nit del 4 al 5 de gener de 1937 i afusellat al cementiri de Son Coletes
de Manacor (Mallorca,
Illes Balears) i enterrat allà mateix en una fossa comuna
amb
altres persones.
Recuperades les seves restes en el III Pla de Fosses (2021-2022) del
Govern
Balears, la víctima va ser identificada el novembre de 2022. Antonio González
Rodríguez (1908-1937) ***
Notícia
de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari
tolosà L'Express
de Midi del 2 d'abril de 1904 - Lucien
Hautreux:
El 5 de gener de 1955 mor a
París (França) l'anarquista Lucien
Aguste Jules Hautreux. Havia nascut el 13 de maig de 1881 al XX
Districte de París
(França). Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux,
rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament
del segle XX
milità a Bèlgica, on treballà
de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant
la nit del 18 al
19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap
de la policia Ernest
Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes
refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge
de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un
altre comès el 22 de març a
Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de
fugir-ne. Retornà a França i el 31 de
de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al
carrer Montmartre
de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al
carrer; a sobre,
segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets
anarquistes, retalls de
diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un
explosiu i un full
sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà
al XVIII
Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera i
vídua d'Henri
Derouin. En aquesta època feia de jornaler i vivia al
número 3 bi del
carrer Bonnet de París. Al final de sa vida
treballà de conserge.
Lucien Hautreaux va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de
París (França). ***
Quico Sabaté - Francesc Sabaté i Llopart: El 5 de gener de 1960 mor a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Havia nascut el 30 de març de 1915 al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya). Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva. ***
Necrològica
de Fernando Nogales Márquez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 11 de
febrer de 1962 - Fernando Nogales Márquez: El 5 de gener de 1962 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Havia nascut el 21 de juny de 1882 a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per Melquíades Álvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors «La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juny de 1974 - Emili Oliver
Caballé: El 5 de gener de 1974 mor a Albi
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Emili Oliver Caballé. Havia nascut el
21 de novembre de
1907 a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien
Joaquim
Oliver i Maria Caballé. De jove emigrà a
Catalunya, on treballà com a obrer en
la secció de Transportes i Comunicacions de la
Telefònica de Barcelona. Durant
els anys trenta milità activament en el Sindicat de
Telèfons barceloní de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França amb sa companya, Elvira Obiols
Farré, i sos tres infants.
Separada sa família, sa companya i sos infants van ser
refugiades a Coatascorn
(Bro Dreger, Bretanya). S'instal·là a Sant
Juèri (Llenguadoc, Occitània) i
durant l'Ocupació fou secretari de la CNT clandestina del
departament de Tarn.
Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de
la Federació Local
de Sant Juèri de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari
en diverses
ocasions. Al final de sa vida s'establí a Albi, on
continuà militant en la CNT
local. Emili Oliver Caballé va morir el 5 de gener de 1974
al seu domicili d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de José Bautista Marín apareguda en el
periòdic Espoir
del 6 de març de 1977
- José Bautista Marín: El 5 de gener de 1977 mor a Millau (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Bautista Marín. Havia nascut el 6 d'agost de 1904 a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen erròniament el 4 d'agost de 1904 a Estación de Gaucín (Cortes de la Frontera, Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Domingo Bautista i Ana Marín. Des de jovenet en el moviment llibertari. Exiliat, després de sortir dels camps de concentració francesos, milità en la Federació Local de Millau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Francisca Orellana. ***
Necrològica
de Blai Estivill Grau apareguda en el periòdic Espoir de l'1 de
juny de 1980
- Blai Estivill
Grau: El 5 de gener de 1980 mor a Mont-real (Quebec)
l'anarcosindicalista Blai
Estivill Grau. Havia nascut cap el 1896 a la Torre de l'Espanyol
(Ribera
d'Ebre, Catalunya). Milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la seva comarca i quan la Revolució de 1936 fou un
dels fundadors de
la col·lectivitat local. Quan la reacció de les
tropes comunistes contra les
col·lectivitats i la detenció de la major part
dels responsables confederals,
ell aconseguí fugir-ne i es va refugiar a la
col·lectivitat de la Beguda. El
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
amb sa companya i
sos infants a França i va ser interna en diversos camps de
concentració.
Després de la II Guerra Mundial treballà com a
obrer agrícola a Guillon
(Borgonya, França) i a Orleans (Centre, França),
i més tard passà a Vénissieux
(Lió, Arpitània), militant en diverses
federacions locals de la CNT.
Posteriorment, amb sa família, emigrà al Quebec.
Deixà un fill a Lió, Evaristo
Estivill, reputat pintor i escultor. ***
Lola Iturbe - Lola Iturbe: El 5 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Havia nascut l'1 d'agost de 1902 a Barcelona (Catalunya). Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín, Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista «Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als «liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de «Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera, España Libre, Espoir, Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a la Creu Roja de Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències. Aurora Molina Iturbe (1923-2014) ***
Xesús
Labandeira Pérez - Xesús Labandeira
Pérez: El 5
de gener de 1991 mor a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Havia nascut el 2
d'abril –erròniament
en algunes fonts el 6
d'abril–
de 1906 a
Vilariño (Vilasantar, la Corunya, Galícia)
l'anarquista, anarcosindicalista i
guerriller antifranquista Xesús Labandeira Pérez,
–citat sovint el seu nom en
castellà Jesús i el llinatge
primer erròniament com Lavandeira–
conegut com O Ladrillo i Dapena.
Sos pares es deien Manuel Labandeira Fandiño, llaurador, i
Andrea Pérez Casal.
Treballava de criat i de jornaler a Santiago de Compostel·la
(la Corunya,
Galícia) i cap el 1931 s'instal·là a
Betanzos (la Corunya, Galícia), on
treballà com a jardiner municipal. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) des de 1932, fou al sindicat, a la Casa del Poble de
Betanzos, on
aprengué a llegir i a escriure. També fou membre
del grup «Plantas Nuevas»
(1934-1936), adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'agost de 1934
va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de
Betanzos,
càrrec que mantenia en 1936. Arran dels enfrontaments contra
els militars
aixecats el 22 de juliol de 1936 a Betanzos, fugí a les
muntanyes i formà part
d'un grup guerriller confederal que actuà a les comarques de
Puentedeume i de
Betanzos. En 1937 se sumà a Curtis (la Corunya,
Galícia) al grup encapçalat per
Benigno Andrade García (Faucellas) i
després de la dissolució d'aquest,
s'integrà en el comandat per José Neira
Fernández (Neira). Després de
la
mort de Neira, en 1944 abandonà la guerrilla tot rebutjant
d'integrar-se en un
grup sota les ordres de Marcelino Rodríguez
Fernández (Marrofer), de la
IV Agrupació Guerrillera del Partit Comunista d'Espanya
(PCE). Visqué amagat,
però l'agost de 1945 va ser detingut a Porzomillos-Oza (la
Corunya, Galícia);
jutjat en consell de guerra en 1946 a la Corunya, va ser condemnat a
mort,
sentència que fou commutada per la de 20 anys de
presó, que purgà al penal d'El
Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El 23
d'octubre de 1953 aconseguí la
llibertat provisional. Sa companya fou Julia Louriño
García. Xesús Lavandeira
Pérez va morir el 5 de gener de 1991 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Son
germà Lois Labandeira Pérez també fou
militant confederal. En 1992 Félix Sancho
Gracia va escriure el guió fílmic Huidos,
inspirat en la seva vida. Xesús Labandeira
Pérez (1906-1991) ***
Maria
Zazzi - Maria Zazzi: El 5
de gener de 1993 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante
Marie. Havia nascut
el 10 de juny de 1904 a Perino (Coli, Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva
infància i primera
joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en
tasques agrícoles. En 1923
emigrà a França per reunir-se amb son
germà Luigi, socialista maximalista que havia
marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots
feixistes i l'esposa del
qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A
París va fer
contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat
s'acostà a les idees
anarquistes, sobretot de la mà del llibertari
bolonyès Armando Malaguti, que
esdevindrà son company sentimental. Mantingué una
estreta amistat amb la
família dels Berneri i destacà en tasques
propagandístiques i de solidaritat
amb els presos anarquistes. A París treballà com
a sastressa d'homes. Després
de diverses detencions, a començaments de 1927 les
autoritats gales expulsaren
Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i
després a Bèlgica (Seraing,
Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb
els anarquistes
russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els
espanyols Francisco
Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A
Bèlgica també destacà
des del punt de vista propagandístic i per les visites
solidàries que feia als
presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual
cosa va
ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie.
Amb Angelo Sbardellotto i
Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de
suport als anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits
per la policia belga, en 1932 la parella retornà a
París. En aquesta ciutat
conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor
Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la
parella visqué entre Brussel·les i
París. L'agost de 1936, quan havia començat
la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà
en la Columna Ascaso i marxà al
front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria
es traslladà a
Barcelona, on participà en diverses tasques
revolucionàries i de solidaritat.
El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís
a França, va ser detingut per
les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a
París, encara que va ser
alliberat després. Quan la victòria franquista va
ser un fet, participà en
l'organització del suport als exiliats que creuaven els
Pirineus. Durant
l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda
per la Gestapo i
interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual
es negà a
divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure,
passà a Bèlgica.
Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de
1941,
amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes,
fou confinat a
Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company,
però va quedar atrapada el
juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per
qüestions
burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu
destí, se li va negar el permís
per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos
decidiren casar-se per
salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i
Umberto
Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari, el 8 de
setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué
reunir-se amb sa companya, afegint-se
la parella al moviment de resistència bolonyès.
En 1955 morí Malaguti i després
es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini),
que havia
conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es
convertí en un lloc
de referència del moviment anarquista italià.
Esdevingué tutora de Horst
Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un
llarg empresonament a
causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys
setanta participà
en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part
en la campanya
organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que
tenien els
ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres
anarquistes per
entrevistar-se amb el president de la República italiana
Sandro Pertini. Durant
la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses
conferències i
congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins
que patí una greu
paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un
greu deteriorament
psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de
desembre de 1985. Maria Zazzi va
morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), a la residència
on passà els últims anys de sa vida. ***
Yves Peyraut (2002) - Yves Peyraut: El 5 de gener de 2002 mor a Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento, Yves Rochefort, etc.). Havia nascut el 14 de setembre de 1934 a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«École Émancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété, égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Peppino Tota - Peppino Tota: El 5
de gener de 2010 mor a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Giuseppe
Gennaro Tota, més conegut com Peppino Tota. Havia nascut el 16 d'abril
de 1918 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Tota i Carmela
Carbone. Fill d'una família molt humil, son pare treballava en l'eliminació de
bombes de la Gran Guerra i morí d'un accident de treball, deixant sa mare amb tres
fills a càrrec, la qual es tornà a casar amb Giovanni Jacobone. Sa mare va
morir quan ell encara era adolescent i son padrastre s'encarregà dels germans.
No aconseguí poder anar a l'escola i aprendre a llegir i a escriure esdevingué
el seu somni i, poc a poc, de manera autodidacta va començar a aconseguir
cultura. De ben jovenet treballà en diverses feines (peó, paleta, etc.), fins
que va fer el servei militar. Durant la II Guerra Mundial serví en un departament
d'artilleria del I Regiment de la Divisió Garibaldi, primer a França, després a
Albània i finalment a Iugoslàvia, on el setembre de 1943 va ser capturat amb el
seu grup pels nazis i deportat a un camp de treball a Alemanya. El 5 de maig de
1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Durant la guerra i
l'empresonament accentuà la seva aversió al militarisme i en tornar a la seva
població natal s'acostà al moviment llibertari, on aquest estava fortament
arrelat. En aquests anys conegué destacats anarquistes, com ara Michele Damiano,
Michele Di Maggio, Giacinto Di Nunno, Paolo Jacobone, Domenico Mirenghi, Agostino
Raimo, etc. Destacà en la seva militància en el grup juvenil anarquista de la
localitat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 va ser delegat al II Congrés
Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i va ser un dels organitzadors del Congrés Nacional Anarquista que se
celebrà entre el 20 i el 24 de febrer de 1948 a Canosa di Puglia. En el debat
intern que va tenir lloc en el III Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el
23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia) va fer costat el moviment
federalista i de «síntesi». Com a delegat del grup juvenil anarquista de Canosa
di Puglia, participà en el IV Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 8 i
el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), on va tenir lloc
l'escissió de la FAI i que donà lloc el febrer de 1951 als Grups Anarquistes
d'Acció Proletària (GAAP). També va participar en el VI Congrés Nacional de la
FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia).
A principis dels anys seixanta, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista
«Camillo Berneri» i, després de la mort en 1962 de Giovanna Caleffi, vídua de
Berneri, s'afegí també el seu nom al grup. Assistí, com a delegat del Grup Anarquista
«Camillo Berneri», al Conferència Nacional Anarquista de la FAI celebrat entre
el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia. En 1963 va ser condemnat a Canaso
di Puglia, juntament amb Michele Damiani, Giacinto Di Nunno i Giovanni Russo, a
nou mesos de presó per «instigació» a la població a l'abstenció en les
eleccions. Després de la nova escissió interna dins de la FAI, entre «organitzadors»
i «antiorganitzadors», que es concretà en l'VIII Congrés Nacional de la FAI celebrat
entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), ell
i els grups anarquistes de Canosa di Publia van fer costat els seguidors de la
línia «antiorganitzativa» que donà lloc als Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA),
contraris al «Pacte Associatiu» de la FAI. Durant els durs anys de crisi
política i social dels anys 1968 i 1969 a Itàlia (atemptats, assassinats de
militants, etc.), continuà amb la seva militància, atiant concentracions i
conferències, i mantenint una posició equidistant entre la FAI i els GIA. El 20
de desembre de 1969 assistí al funeral de l'anarquista Giuseppi Pinelli,
assassinat per l'Estat italià. Amb el seu Grup Anarquista «Camillo i Giovanna
Berneri» va promoure la difusió de fulletons llibertaris. Malgrat la seva avançada
edat, milità activament durant els anys vuitanta i noranta. El 21 de gener de
1995 va donar el seu arxiu a la Biblioteca «Franco Serantini» de San Giuliano
Terme (Toscana, Itàlia). Peppino Tota va morir el 5 de gener de 2010 a Canosa
di Puglia (Pulla, Itàlia). Poc després, la seu dels grups anarquistes de Canosa
di Puglia va ser clausurada. ---
|
![[04/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/01]") |
|
![[06/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/01]") |
|
|
| Actualització: 05-01-24 |