---

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

Un exemplar de "Freiheit"

Un exemplar de Freiheit

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897), órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) i órgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

Capçalera del primer número de "La Débacle Sociale"

Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

***

Propaganda del cicle de conferències

Propaganda del cicle de conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 4 i el 14 de gener de 1927 la propagandista anarcofeminista Emma Goldman fa a l'Hygeia Hall de Toronto (Ontàrio, Canadà) un cicle de quatre conferències sobre literatura russa. El 4 de gener parlà sobre Lev Tolstoy, el 6 de gener sobre Anton Txékhov, l'11 de gener sobre Maksim Gorki i el 14 de gener sobre Leonid Andréiev.

Anarcoefemèrides

Naixements

Maurice Mac-Nab segons segons Fernand Frau per a la revista "Les Hommes d'Aujourd'hui"

Maurice Mac-Nab segons Fernand Frau per a la revista Les Hommes d'Aujourd'hui

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. . Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab».

***

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898). Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille. Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

- Matthias Malaschitz: El 4 de gener de 1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria) l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz, més conegut com Matthias Malaschitz –el llinatge a vegades citat Malasic. Sos pares es deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de professió, en 1885 vivia a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria). Entre 1897 i 1899 col·laborà en el periòdic de Budapest Ohne Staat. Organ der idealistischen Anarchisten i en la seva versió hongaresa Allam Nelkül. Közlöny a Krisztus szellemebén, editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt. Expulsat en 1898 de Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre de 1898, demanat per la policia austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats alemanyes a diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els anarquistes germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i agost de 1901 residí a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del periòdic Der Weckruf (1904-1907), edició en llengua alemanya de Le Réveil, on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick, Max Nacht, Siegfried Nacht (Arnold Roller), Robert Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no violent, edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre objecció de consciència, i de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta relació amb el cercle anarquista de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la primavera de 1903 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de França. El febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria i va ser reemplaçat per Ernst Frick i Robert Scheidegger al front de Der Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a la seva ciutat natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria). La seva vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment amb l'anarquista Rainer Trindler.

Matthias Malaschitz (1871-1904)

***

Necrològica d'Émile Menu apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 27 d'octubre de 1938

Necrològica d'Émile Menu apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'octubre de 1938

- Émile Menu: El 4 de gener de 1880 neix a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Sos pares es deien Marie-Louis Menu, miner, i Henriette Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme miner. Milità en la Federació del Subsòl de la Confederació General del Treball (CGT). Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis Socials (GES) i muntà una petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de 1906, de l'anomenat «Jove Sindicat», enfrontat al «Vell Sindicat» dels miners. Fou membre del consell d'administració de la «Impremta Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on s'imprimia L'Action Syndicale, òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners (FSOM) de la CGT del Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i s'establí a París (França), on treballà de pouater en la construcció del metro. Sembla que és el «P. Menu» que durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys (Angèle, J.B. Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia llibertària animada per Eugène Deniau (Deniau-Morat). El 25 de novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de París amb Claire Plateau, amb qui tingué com a mínim un fill (Émile-Henry Menu, conegut com Émile, també miner anarquista i anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a treballador forçat a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos a París, retornà a Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva militància. En 1922 s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la CGT. En aquesta època vivia al número 11 del carrer Bellegarde i era secretari del grup d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió Anarquista (UA). El març de 1925 participà en la subscripció econòmica per a llançar l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En aquests anys col·laborà en Germinal(1919-1933), de Georges Bastien. En 1937 era membre de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Émile Menu va morir el 22 d'octubre de 1938 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Paolo Luppi

Paolo Luppi

- Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova «resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

***

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix al barri de Saint-André de Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Sos pares es deien Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i Béatrix-Marie Guichard, domèstica. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per Édouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu òrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusiana Rénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per «ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI Districte de Lió amb la mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1937 a Lió. En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. El 4 de gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive Lechère. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinéma éducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre de 1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).  

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Libertad Ródenas

Libertad Ródenas

- Libertad Ródenas: El 4 de gener de 1891 –moltes fonts citen erròniament altres dates– neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez –en alguns llocs apareix erròniament com Rodríguez. Son pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad Ródenas va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria –Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». Libertad Ródenas va morir el 19 de gener de 1970 a Mèxic.

***

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

- Albert Cané: El 4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia, França) el pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul Cané. Sos pares es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador mecànic, i Marguerite Amblard. Quan tenia 13 anys marxà cap a París (França) on entrà a treballar d'electricista i en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc. Posteriorment treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts Sindicalistes i al Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la Gran Guerra participà activament en totes les campanyes revolucionàries. En 1912, amb Benoît Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot, fou un dels animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran manifestació que tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà les restes mortals d'Albert Aernoult, assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei militar en la Marina i sobretot serví en el cuirassat France. En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup revolucionari que va difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que va fundar en 1916 a bord del France una important biblioteca de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat en 1917 per un consell de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell llicenciat. De bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats pacifistes i animà, amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, del qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una campanya a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta època també milità en el CDS de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual fou secretari. Arran d'unes afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta Normandia, França) a favor de Louis-Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser detingut, tancat a la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a sis mesos de reclusió. A causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que s'afegí a l'anterior. En 1921 va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de gener de 1921 a Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya, França), on es declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya). Arran d'un conflicte financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren reemborsar-li 25 francs per dia pels seus desplaçaments–, es va veure obligat a dimitir el 8 de setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de novembre de 1921 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a pagar les despeses del judici per «intrigues anarquistes» i per haver «aconsellat l'acció directa» arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer Ordener de París a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Participà activament en la campanya contra l'extradició de Lluís Nicolau Fort, un dels militants anarquistes que assassinà el president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i posteriorment s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927 membre del Consell d'Administració de la seva Unió Regional Parisenca. Entre 1925 i 1938 col·laborà en Le Libertaire. L'abril de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la revista del doctor Marc Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia al número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Denant. Més tard participà en les campanyes de suport als militants espanyols Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés, i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la seva empresa d'instal·lacions elèctriques que havia muntat va fer fallida. En 1932 abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes declaracions publicades en Le Libertaire del 21 i del 28 de febrer de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar tancat en la seva torre d'ivori», i retornà a la CGT. En substitució de Gaston Roland, a partir de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta època fou un dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil per als anarquistes italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al número 42 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en un llistat de la policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari del Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena per al Pla de Treball de la CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del Departament del Sena de la CGT i s'encarregà de les qüestions elèctriques i de la sonorització dels actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En aquests anys col·laborà en el diari Le Peuple, òrgan de la CGT.  El 19 de gener de 1936, en representació del Sindicat de la Construcció, assistí al Congrés de Fusió dels Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a la Sala de la Mutualité de París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud, Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels Comitès per a l'Estatut dels Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i s'entrevistà per a tal objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de juny de 1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a la Sala Lancry de París, on intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure, Ferrucci, Klotz, Suzanne Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René Ringeas i Georges Pioch. El 27 de maig de 1936 participà, en nom del Comitè del Dret d'Asil de la CGT, en el gran míting unitari per l'amnistia, la derogació de les «Lois Scélérates» («Lleis Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala Wagram de París. En el Congrés de la Unió de Sindicats de la Regió Parisenca, celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva Comissió Executiva. Segons alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic d'armes per als combatents antifeixistes i formà part del Comitè del Dret d'Asil de la CGT encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de documentació falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al president del Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior Roger Salengro per denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits polítics antifeixistes a França i el desembre de 1937 dirigí una carta al ministre de l'Interior, publicada en Le Libertaire del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les persecucions dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou un dels animadors dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de Classe». En 1939 col·laborà en el periòdic Sindicats. Després de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al denúncia del «Pacte Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939), formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher, Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de Solidaritat de Sindicats de la Regió Parisenca que redactà un manifest per a la unitat sindical, que implicava l'exclusió dels elements estalinistes, i participà, el 26 de novembre de 1939, com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució d'una nova Unió de Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva secretaria administrativa. En aquesta època també fou secretari del Sindicat General de les Indústries Elèctriques. Per les seves actuacions va ser reclòs per les autoritats del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista André Toller. Un cop lliure, albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos companys buscats per les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí, en nom de la CGT, el primer míting celebrat a París per l'Aliança Sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), on intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo, Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova). El 10 de desembre de 1944 facilità una sala per al primer míting públic després de l'Ocupació organitzat per Ce qu'il faut dire que arreplegà els anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual hi assistiren unes cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps, Simonne Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la policia. El 1953 va fer el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire, racontées par deux mutins authentique, on es recollien els testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa companya fou Jeanne Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton (Provença, Occitània).

***

Angiolo Bignami

Angiolo Bignami

- Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana «Rosselli», enquadrada en la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de juny de 1974

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

- Joan Rofes Llorens: El 4 de gener de 1899 –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer de 1899– neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens –també citat erròniament Llorenç. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí –abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir el 28 de gener de 1974 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

***

Renzo Cepelli

Renzo Cepelli

- Renzo Cepelli: El 4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Renzo Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Renzo Cepelli (1903-1974)

***

Lluís Aloy Camarasa

Lluís Aloy Camarasa

- Lluís Aloy Camarasa: El 4 de gener de 1913 neix a Alfarràs (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Aloy Camarasa. Sos pares es deien Lluís Aloy Marquès, sargaire, i Maria Camarasa Camarasa. Sargaire com son pare, vivia a Almenar (Segrià, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 31 d'octubre de 1936 es casà a Almenar amb Maria Peiró Solano, amb qui tingué una filla pòstuma, Lluïsa Aloy Peiró. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià, juntament amb son cunyat Manel Peiró Solano, i després passà a la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Lluís Aloy Camarasa va morir el 6 de gener de 1938 al front de Terol (Aragó, Espanya) a conseqüència de ferides rebudes en acció de guerra. El seu cos mai no va ser trobat i l'1 de juliol de 1950 se li va declarar oficialment mort.

***

Carnet militar de Miguel González Espada

Carnet militar de Miguel González Espada

- Miguel González Espada: El 4 de gener de 1914 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Martín González Espada. Era fill de Rafael González Trallero i de Dolores Espada Mollat. Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944 –el 5 de novembre de 1944, segons altres fonts–, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a «afusellat per un escamot feixista».

***

Necrològica d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de juny de 1984

Necrològica d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Isabel Giménez Galeras: El 4 de gener de 1915 neix a la Diputació d'El Beal de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Isabel Giménez Galeras. Sos pares es deien Demetrio Giménez Tortora i Antonia Galeras Cazorla. Quan encara era una nina emigra amb sa família a Barcelona (Catalunya) i ja d'adolescent començà a militar en el moviment llibertari del barri barceloní de Sants. L'anarcosindicalista Ginés Morata García esdevingué son company. Durant la Revolució participà activament en el procés de col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. S'establí a Vauriàs (Provença, Occitània). Isabel Giménez Galeras va morir el 26 de març de 1984 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Vauriàs.

***

Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc "L'Ouest-Éclair" del 12 de gener de 1940

Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair del 12 de gener de 1940

- René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay, Centre, França) l'anarquista i antimilitarista René André Fraudet. Era fill natural d'Émilienne Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye, Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seu òrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El 27 de gener de 1939 va ser detingut amb Marcel Chapiteau per aferrar cartells de SIA insuficientment timbrats i va ser denunciat per «infracció a la llei de finances». L'1 de juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. En aquesta època, amb sa companya, fou secretari de la Secció del XII Districte de París de SIA i per aquesta motiu el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Sena el domicili del qual havia de ser verificat bimensualment. El 24 de juny de 1939 es casà al IV Districte de París amb Marcelle Toutain. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut a la seu de SIA, a resultes de la publicació d'un número clandestí del periòdic, per «provocació dels militars a la desobediència» i tancat el 3 de setembre a la presó parisenca de Fresne. Posteriorment passà per la presó parisenca de La Sante i altres centres penitenciaris (Gurs, Nontron, Maussac i Eysses). El 30 d'octubre de 1939 va se condemnat com a gerent de SIA a sis mesos de presó i 2.000 francs de multa per l'article antinatalista «Vers le alpinisme obligatoire», aparegut en el número del 15 de juny de 1939. El 20 de desembre de 1939, arran de la difusió del fullet Paix Immediat de Nicolas Faucier i Louis Lecoin ja en plena II Guerra Mundial, va ser condemnat pel II Tribunal Militar de París a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència, amb la finalitat de propaganda anarquista i d'insubmissió». El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. El 29 de juny de 1942 va ser posat en llibertat condicional. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Parmentier de París. Després de la guerra mostrà prudència, sense rebre a casa seva propaganda anarquista. En 1947 vivia al número 24 del carrer Clavel del XIX Districte de París i treballava a l'empresa de calcografia del militant anarquista Marcel Guillen. El 3 de juny de 1947 la Lliga dels Drets de l'Home denuncià al Ministeri de l'Interior la vigilància abusiva per part de la policia que patia. El 12 de febrer de 1948 es divorcià a París de Marcelle Toutain. En 1950 el seu domicili del carrer Clavel encara estava sotmès a vigilància policíaca. Entre el 18 de desembre de 1952 i el gener de 1959 treballà de firaire d'articles de basar pels mercats de la regió parisenca. El febrer de 1957 vivia amb sa companya Madeleine Gérardin. A partir de 1962 treballà d'empleat (xofer, embalador, magatzemer, etc.) a sis empreses, entre elles «Éditions Dupuis, fils et Cie» i una casa d'articles parisencs. Casat amb Madeleine Charlotte Capitaine, al final de sa vida visqué a Montrouge (Illa de França, França). René Fraudet va morir el 8 de juliol de 1978 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Léo Volin

Léo Volin

- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix al XII Districte de París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut com Léo Voline (o Volin). Era fill de la parella, no casada, formada pel destacat militant anarquista rus Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Voline o Volin) i Anna Grigoriev –també citada Grigorieff. El fill no va ser reconegut oficialment per son pare fins el 23 de maig de 1929 al XII Districte de París. En 1935 hagué d'abandonar els estudis per a treballar per a ajudar sa família, formada per son pare, sa mare i es quatre infants de sa mare. Membre del grup de joves de la Federació Anarquista Francesa (FAF) del XV Districte de París, col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Terre Libre, sobretot amb dibuixos, periòdics que a més distribuïa pels carrers. També participà en les reunions del Grup de Síntesi Anarquista, organitzades per son pare, i en les del Sindicat Únic de la Construcció, celebrades a la Borsa del Treball. Durant les vagues de maig de 1936 participà en l'avituallament de son germanastre Georges que ocupava la fàbrica «Dassault Aviation» de Marcel Bloch. El 16 d'octubre de 1936, durant un exercici nocturn de Defensa Passiva en el qual esta prohibit fer foc, amb altres membres del seu grup, encengueren una gran foguera en un terreny erm del XV Districte quan els avions sobrevolaven la ciutat. A començament de gener de 1937, amb altres cinc membres del seu grup, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva idea inicial, ja que tenia formació de radio navegant, era entrar a formar part de l'aviació republicana, però, impacient d'anar al front, s'enrolà en les columnes llibertàries, participant sobretot en un grup de dinamiters al front de Terol (Aragó, Espanya). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla –de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. De bell nou a França, el 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella (Provença, Occitània). L'1 de setembre de 1943 es casà a Sant Joan de Roians (Valentinès, Delfinat, Occitània) amb Yvette Marthe Praneuf. Després de la II Guerra Mundial tornar a contactar amb el moviment llibertari. En 1986 va reeditar l'obra d'aquest La Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 al seu domicili de Clamart (Illa de França, França).

Léo Volin (1917-2002)

***

Miguel Abió Franco

Miguel Abió Franco

- Miguel Abió Franco: El 4 de gener –el 12 de gener segons el registre civil reconstituït– de 1920 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Abió Franco. Sos pares es dein Miguel Abió i Benita Franco. Des d'infant treballà als camps. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés, durant la Revolució i la guerra civil participà en la col·lectivitat local, fou president de les Joventuts Llibertàries i participà en els treballs de fortificació de la zona de Monflorite (Osca, Aragó, Espanya). Quan l'ofensiva franquista de març de 1938 a Aragó, cremà els arxius de les Joventuts Llibertàries del seu poble i passà a França per Luishon (Llenguadoc, Occitània) i retornà a la Península per Catalunya. A Manresa (Bages, Catalunya), amb altres companys d'Angüés (Juan Ferrer Galinfo, Evaristo Puyuelo Mur i Vicente Usón Ara), s'enrolà en la X Companyia de Fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant l'ocupació, va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) alemany i en un intercanvi de presoners amb treballadors va ser enviat a fer feina en una fabrica de material de guerra a la zona de Żagań (Lubusz, Polònia), on també treballava una seixantena d'espanyols, entre ells Ángel Lafuerza, i on participà en alguns actes de sabotatge i en la fabricació de peces defectuosos. Quan l'avanç de les tropes soviètiques, va ser repatriat a França. Passà clandestinament a la Península i va ser detingut a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després d'un temps a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) i a saragossana de Torrero, va ser enviat per a fer el servei militar durant dos anys. En 2009 vivia la llar d'avis d'Angüés. Sa companya fou Ramona Zamora. Miguel Abió Franco va morir el 12 de febrer de 2011 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya).

***

Notícia sobre un nomenament d'Alberto Payán Ramos apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 17 de juny de 1950

Notícia sobre un nomenament d'Alberto Payán Ramos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 de juny de 1950

- Alberto Payán Ramos: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán Ramos. Sos pares es deien José Payán Fernández, llauner, i Guadalupe Ramos Lizana. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975 (2002). Sa companya fou Julia Rivera. Alberto Payán Ramos va morir el 21 de juny de 2008 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània).

***

Manuel Fornés Marin (desembre de 2010)

Manuel Fornés Marin (desembre de 2010)

- Manuel Fornés Marin: El 4 de gener –moltes fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1930 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Manuel Fornés Marin. Fill d'una família obrera del barri de les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens Fornés Ripoll, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abandonà sa mare, Salvadora Marin, fervent catòlica i que ajudava l'economia domèstica netejant cases, per una altra dona poc després del seu naixement. Entre 1945 i 1946 fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven nombrosos membres de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi afilià, especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la tapadora de l'equip de futbol. Treballà de mecànic i, gràcies a la intermediació de César Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT, i de Miguel Rodríguez Alarcón, s'afilià al sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martín, Miguel García García, Francisco Martínez Márquez, César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez Fernández, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de l'indret. Aquell mateix mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la Junta de Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de reclusió major que purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on col·laborà, amb Joan Busquets Verges, en l'edició del periòdic clandestí El Aguilucho (1950), i, a partir del 2 d'abril de 1957, arran d'una protesta dels presos, traslladat a la de Burgos (Castella, Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García García, anglès, francès i estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de reclusió, en un permís carcerari, decidí no tornar a la presó i passà a la clandestinitat. Després treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a ser gerent administratiu i posteriorment creà una empresa informàtica a Madrid (Espanya). El juny de 1990 participà en les «III Jornades Internacionals de Debat Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de Franco (1936-1975)», celebrades a València, i en 1993 col·laborà en l'obra col·lectiva La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Els últims anys de sa vida els passà a Segur de Calafell (Calafell, Baix Penedès, Catalunya). Manuel Fornés Marin va morir el 16 d'abril de 2015 a l'Hospital del Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) per problemes pulmonars i fou incinerat l'endemà al cementiri d'aquesta població.

Manuel Fornés Marin (1930-2015)

***

Oriol Solé Sugranyes

Oriol Solé Sugranyes

- Oriol Solé Sugranyes: El 4 de gener de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista revolucionari català d'ideologia marxista radical i anarquista que va formar part del Movimento Ibérico de Liberación (MIL) de tendència llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor. Nascut en una família benestant d'11 germans, era fill de Lluís Solé Sabarís, geòleg, geògraf i pedagog, i de Concepció Sugranyes de Franch. De professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar l'Assemblea constitutiva de l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia, després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després, però l'acció policíaca va passar a la història de l'antifranquisme amb  el nom de «la Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén. Quan va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç amb el MIL. El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva participació en un acte de protesta contra l'anomenat «Procés de Burgos», acte que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va col·laborar en la constitució del MIL, després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquest últim fundador del grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot elecciones sindicales). Oriol fou condemnat a nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de la presó de Perpinyà l'agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera espanyola i ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després d'atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en l'espectacular evasió de la citada presó amb un grup de 29 presos polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat), després de cavar un túnel a través del col·lector d'aigües fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí del 6 d'abril de 1976, fou mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser l'únic mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia - Llibertat - Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades (Barcelona), poble d'on era veí Oriol Solé.

Ada Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui, 22-02-06)

Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya

Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva Moncusí: El 4 de gener de 1879 és garrotat a Madrid (Espanya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí –també citat com Moncousí o Moncasí. Havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, sense èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva Moncusí (1855-1879)

***

Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894)

- François Mentenich: El 4 de gener de 1911 mor a París (França) l'anarquista François Joseph Mentenich. Havia nascut el 3 d'octubre de 1871 al XII Districte de París (França). Sos pares es deien François Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève Cocu. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al número 205 del Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de 1894 es casà al XI Districte de París amb la domèstica Jeanne Debarnot. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de juliol de 1894, el seu domicili nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser escorcollat per la policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal»; el 4 de juliol el jutge d'instrucció demanà informes sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint anarquistes. El seu últim domicili va ser al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de 1911 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Eugénie Rey-Rochat

Eugénie Rey-Rochat

- Eugénie Rey-Rochat: El 4 de gener de 1924 mor l'artista pintora, feminista i anarquista Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de Théollier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1856 a Le Moulinon (Sant Sauvador de Montagut, Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Pierre Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat, domèstica a Le Moulinon. En 1889 es casà amb Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari marsellès, amb qui tingué un infant, Jacques Long (Jacklon), nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista; la parella es va divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908 s'establí a París (França), al número 65 del carrer Lamarck del XVIII Districte, on visqué, amb a germana Alézie Rey, dels rèdits que li proporcionaven immobles que posseïa a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista seguí cursos de pintura d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes Artistes Peintres et Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i Escultores). Aquesta organització, fundada en 1882 per l'escultora Hélène Berthaux, reivindicava l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i muntava anualment una exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta era aleshores Anne de Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista reialista que havia finançat el general Georges Boulanger, però que, curiosament, manifestava una oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra en la I Exposició del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En aquests anys va fer nombrosos viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer exposicions. Son fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar pels «Camelot du Roi», abandonà els estudis i s'integrà en els cercles anarquistes individualistes del setmanari L'Anarchie, els quals organitzaven «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al número 22 del carrer Chevalier de la Barre. A partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es dedicà a subvencionar aquest moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava al seu nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910. El 25 de juny de 1910 obrí l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, de la qual son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda, René Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha, i treballà com a comptable fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena d'obrers llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats (fusters, tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat tot, el negoci de la impremta no reeixí i aquest fet suscità conflictes entre ella i Georges Durupt sobre la gestió i la competència dels col·laboradors. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista L'Idée Libre. Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè Femení contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies penitenciàries militars i totes les iniquitats socials», que havia estat fundat el setembre de 1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly, s'encarregà d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913 publicà la segona edició augmentada del fullet La révolution culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie Doute-de-Monvel de París d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre, aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914 va fer la xerrada «Le travail au point de vue hygiénique», a la Sala Églantine Parisienne, organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i el Cercle d'Estudis de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà París i s'instal·là a Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915 col·laborà en l'Associació Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues i franceses refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en els «Foyers Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants evacuats la llengua a través de recitacions, cançons i mímica. En 1918 col·laborà amb la Societat Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi. Publicà un Cours d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el setembre de 1925, obra artística seva es va mostrar en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de París, i en 1927 es publicà el seu poemari Les yeux ouverts.

***

Francisco Cabello Jurado

Francisco Cabello Jurado

- Francisco Cabello Jurado: El 4 de gener de 1937 és afusellat a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Cabello Jurado. Havia nascut cap el 1895 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fou un dels organitzadors del moviment anarcosindicalista al seu poble. El 24 de febrer de 1914 intervingué en un míting per exigir la llibertat dels detinguts i processats per qüestions socials que se celebrà al Centro Instructivo de Obreros - Sociedad de Oficios Varios (CIO-SOV, Centre Instructiu d'Obrers - Societat d'Oficis Diversos) de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i on també parlaren destacats militants, com ara José Sánchez Rosa, Antonio Pérez Rosa, Bartolomé Millán Millán, Antonio Camargo Algaba, Pedro Algaba Salido, Juan Pérez López, Isabel Hortensia Pereyra Dágedo i Salvador Cordón Avellán; l'acte es repetí l'endemà a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) i el 26 de febrer a Herrera. Estudià magisteri, però no acabà la carrera. Va fer classes als obrers a l'Ateneu Llibertari de València (País Valencià). S'instal·là a Palma, on treballà de rellotger. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut al seu domicili de Ca'n Pastilla (Palma) i empresonat, primer a la Presó Estacions (Ca'n Mir) i després al Castell de Bellver. Francisco Cabello Jurado va ser «tret» de la presó i assassinat irregularment a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà esposa i fills.

***

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 4 de gener de 1957 mor a Borgonnuòu (Llemosí, Occitània) el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Havia nascut el 20 de gener de 1871 a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França). Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània). Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Albert Camus fotografiat per Yousuf Karsh

Albert Camus fotografiat per Yousuf Karsh

- Albert Camus: El 4 de gener de 1960 mor accidentalment a Villeblevin (Borgonya, França) el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador llibertari Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Havia nascut el 7 de novembre de 1913 a Mondovi (Constantina, Algèria) –actualment Dréan, El-Taref, Algèria– en una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el «Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel «Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant «estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain, òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicà L'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat –el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»– quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettres à un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire –fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis–, Le Monde Libertaire, Le Révolution Proletarienne, Témoins, Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià, segons alguns, a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era «deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva «Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia «finalista», contra la història i la «tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista –amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit «autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994.

***

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

- Francisco Conesa Alcaraz: El 4 de gener de 1960 mor al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. Havia nascut el 21 de desembre de 1921 a Barcelona (Catalunya). En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Rogelio Madrigal abatut

Rogelio Madrigal abatut

- Rogelio Madrigal Torres: El 4 de gener de 1960 és abatut a Sarrià de Ter (Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. Havia nascut el 5 de novembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Antonio Madrigal Moya, carrabiner, i Francisca Torres Cárdenas. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.

Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)

***

Antoni Miracle Guitart mort

Antoni Miracle Guitart mort

- Antoni Miracle Guitart: El 4 de gener de 1960 mor al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Antoni Josep Miracle Guitart. Havia nascut el 20 de novembre de 1930 a Bràfim (Alt Camp, Catalunya). Era fill de Joan Miracle González, llaurador, i de Mercè Guitart Armengol. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa família. En 1950 residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de presó preventiva sortí en llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una conferència sobre botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França. S'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on treballà com a peó en la construcció, i impartí classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958 col·laborà en el Boletín Ródano-Alpes i ocupà la secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió (Arpitània). En 1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest mateix any, malgrat el seu pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté) perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.

Antoni Miracle Guitart (1930-1960)

***

Martín Ruiz Montoya abatut

Martín Ruiz Montoya abatut

- Martín Ruiz Montoya: El 4 de gener de 1960 cau abatut al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista Martín Ruiz Montoya –algunes fonts citen erròniamen el nom com Manuel–, conegut com Amador Torres Gil. Havia nascut el 13 d'abril de 1939 a Provins (Illa de França, França). Fill d'una família oriünda d'Almeria (Andalusia, Espanya) que emigrà a Balsareny (Bages, Catalunya) i que s'exilià en 1939, sos pares es deien Martín Ruiz, conreador, i Dolores Montoya, jornalera. De nacionalitat francesa, residia a Lió (Arpitània). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar miraculosament. Fou enterrat, amb els seus companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.

Martín Ruiz Montoya (1939-1960)

***

Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de febrer de 1962

Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1962

- Manuel Moruno Durán: El 4 de gener de 1962 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Havia nascut el 27 de desembre de 1897 a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Notícia orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 5 de juliol de 1908

Notícia orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1908

- Théophile Rimbault: El 4 de gener de 1962 mor a París (França) l'anarquista, i confident de la policia, Théophile François Rimbault –a vegades citat erròniament Raimbault–, més conegut com Marceau Rimbault. Havia nascut l'1 d'abril de 1887 al XV Districte de París (França). Era fill de Charles Rimbault, serraller alcohòlic, i de Prudence Désirée Réchaussat, modista, i tingué set germans, dos dels quals, Charles i Louis, també van ser anarquistes. Es guanyà la vida com son pare, treballant de serraller. En 1905 era comissari delegat de la Secció Federal de les Joventuts del Partit Socialista. Segons un informe policíac, esdevingué anarquista després d'haver estat exclòs del Partit Socialista Unificat (PSU) arran d'haver-ne dilapidat la caixa de la 42 Secció de la qual era tresorer. Entre 1907 i 1908 freqüentà els cercles anarquistes individualistes de les «Causeries Populars» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al carrer Chevalier-de-la-Barre del XVIII Districte de París, i les reunions del Grup Anarquista del XV Districte parisenc. El novembre de 1907 va fer una crida per a la creació d'un «Grup Lliure» de propaganda anarquista. El 16 de novembre de 1907 va fer una xerrada sobre «la fallida dels partits polítics i la inevitable anarquia» a la Sala Ivain d'Argenteuil (Illa de França, França). En 1908 col·laborà en L'Anarchie i en Le Libertaire. En 1908 era assidu del grup anarquista «Les Précurseurs» de Livry-Gargan (Illa de França, França), quan vivia al domicili de son germà Louis Rimbault. El 4 d'abril de 1908 va fer una xerrada sobre «els crims del militarisme» (consells de guerra i colònies penitenciàries militars) a la Sala Furet de Le Raincy (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1908 prengué la paraula, acompanyat del cançonetista Guibert-Carel, en un míting de protesta «contra les canallades governamentals i l'abúlia obrera» a la Sala Champy de Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). El 20 de maig de 1908 va fer a la Sala Églantine Parisienne la conferència «La femme, le mariage et son asservissement», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París. El 27 de maig de 1908, a la Sala Dutheil de Livry-Gargan, presentà la conferència «Le Communisme et l'Anarchie», organitzada per «Les Précurseurs», i l'endemà, 28 de maig, en una assemblea celebrada a la «Masison Commune», al número 111 del carrer Château del XIV Districte de París, va ser nomenat secretari d'una federació de vuit grups anarquistes de la regió parisenca, la qual, el juny d'aquell any, esdevingué la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise (FA). Amb 10 grups anarquistes de París, Saint-Denis, Levallois-Perret, Saint-Ouen, Libry-Gargan i Argenteuil, aquesta FA, més una xarxa que una federació, fracassà per l'escissió sorgida entre prosindicalistes i antisindicalistes, dels quals ell n'era un dels representants. El 30 de maig de 1908 participà, amb altres companys (Georges Durupt, Guibert-Carel, Charles Malato i René de Marmande), en l'acte «L'Anarchie, son but, ses mouyens; après le vote, les électeurs et les élus», celebrat a la Sala Scherrer, organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte de París. L'estiu de 1908 va fer una crida a la militància per a la creació de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista, que va ser publicada en el número del 28 de juny de 1908 del periòdic L'Action Syndicale. El 4 de juliol de 1908 al local de l'«Éducation Mutuelle» de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) va fer una conferència sobre «la societat i el dret de castigar». El 10 de juliol de 1908 va fer, a la «Maison Commune», la xerrada «Socialistes et anarchistes», organitzada pels Treballadors Llibertaris del XIV Districte de París. El 31 de juliol de 1908 va fer la xerrada contradictòria «Pourquoi nous répudions le collectivisme?», organitzada per les «Causeries Populaires» dels XIX i XX Districtes de París. L'1 d'agost de 1908 va fer a la Sala Cassain de París la conferència «La Fédération Anarchiste: Son action, ses moyens et son but». Arran de la sagnant repressió esdevinguda el 30 de juliol de 1908 durant una vaga a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), en la qual van ser assassinats diversos obrers, accentuà el fracàs d'aquest FA naixent; en plena manifestació de protesta per aquests fets, el sindicalista Alexandre Aulagnier, jutjant sospitosa l'actitud de Rimbault vers els gendarmes, el tractà públicament de provocador. Detingut per aquests fets, el 3 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» durant la citada manifestació i tancat en aquesta població. El 29 d'agost de 1908, quan participava en un míting de suport als encausats celebrat a la Sala Libre-Échange, les seves declaracions indignaren els sindicalistes, en desacreditar els dirigents de la Confederació General del Treball (CGT), paraules que van ser reiterades en un míting celebrat a la Salle des Sociétés-Savantes. Aquestes declaracions van ser reprovades per la premsa revolucionària i per la FA. El 26 de setembre de 1908 va fer, amb Libertad, una conferència antimilitarista a la Sala Champy de Les Pavillons-sous-Bois, organitzada pel grup anarquista «Les Précurseurs» de Gargan-Livry. El setembre de 1908, fugint de les polèmiques suscitades per les seves desafortunades declaracions, s'enrolà en un regiment de zuaus i va ser enviat a Algèria. Mentrestant, es va saber que, durant la seva detenció a Corbeil-Essonnes, havia enviat un telegrama a Xavier Guichard, cap de la brigada de repressió del moviment anarquista de la Prefectura de Policia de París, que deia: «Estic detingut, veniu-me a defensar»; aquest telegrama va ser comunicat a la CGT i d'aquesta manera es pogué demostrar que es tractava d'un confident policíac. En la dècada dels deu milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 31 d'agost de 1914 es casà al XIX Districte de París amb la domèstica parisenca Henriette Sené i amb aquest matrimoni la parella legitimà sa filla Suzanne Sené, nascuda el 7 de setembre de 1913. En plena Gran Guerra, el 10 de juny de 1915 va ser condemnat pel III Consell de Guerra de París a dos anys de treballs públics per deserció. Aleshores vivia al número 17 del carrer Solitaires del XIX Districte de París. El 24 d'abril de 1918 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Henriette Sené. El 19 de juny de 1930 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb la modista parisenca Fernande Pignolet, divorciada de Jean André Margerie, de qui enviudà. En aquesta època vivia al número 81 de l'avinguda Molineaux de Boulogne-Billancourt. Al final de sa vida treballà de conseller jurídic i visqué al número 23 del carrer Raymond Lefevre d'Arcueil (Illa de França, França). Théophile Rimbault va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

Jean-Paul Samson a la coberta del número de "Témoins" dedicat a la seva memòria

Jean-Paul Samson a la coberta del número de Témoins dedicat a la seva memòria

- Jean-Paul Samson: El 4 de gener de 1964 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'escriptor, poeta, traductor i intel·lectual llibertari Jean Auguste Paul Alexis Samson, conegut com Jean-Paul Samson. Havia nascut el 28 d'agost de 1894 al II Districte de París (França). Era fill de Jean Baptiste Émile Samson, escultor i ornamentista, i d'Esther Madeleine Samson. Estudià a l'escola municipal del carrer Étienne-Marcel, el carrer on va néixer, i entre 1906 i 1913 al col·legi Chaptal. Entre 1911 i 1912 tingué com a condeixeble André Breton. Estudià Filosofia a la Sorbona i després a la Facultat de Dret on es va llicenciar. Decantant pel socialisme, en 1913 s'afilià a la XVIII Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1914 vivia amb sos pares al número 30 del carrer Hermel dels XVIII Districte de París. Després de l'assassinat de Jean Jaurès aquell mateix 1914, marxà cap a Londres (Anglaterra) amb Robert Wofsohn, un dels seus millors amics, que esdevindrà metge i comunista. Durant aquesta estada a Anglaterra es dedicà a la lectura i a l'estudi de revistes socialistes angleses, especialment The Masses. Quan esclatà la Gran Guerra, passà per la revisió mèdica a l'ambaixada francesa de Londres i va ser declarat «no apte» per «feblesa bronquial» i ajornada la seva incorporació. A principis d'octubre de 1914 retornà a França i en reunions socialistes portà a terme campanya contra la guerra. Defensant aleshores tesis antimilitaristes minoritàries, dirigí violentes cartes contra Anatole France i Édouard Vaillant per la implicació d'aquests en la «Unió Sagrada». Entre 1915 i 1916 participà amb el grup Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI) en reunions del Comitè per a la Represa de Relacions Internacionals, on conegué l'anarcosindicalista Pierre Monatte. En 1917 dirigí i publicà amb Ramon Fernandez els tres números de la revista parisenca La Belle Matineuse. Revue littéraire, philosophique et artístiques, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Charlotte Billard, Francis Boulangé, Jean de Saint-Prix, Stanislas Przybyszewski, R. Schwob, Isabelle Tomarelli, Voiture, Robert Wolfsohn, etc.). Declarat apte en una nova revisió mèdica, va ser adscrit, per mediació de son pare, al servei auxiliar militar i destinat a l'Escola Militar. El 4 de setembre de 1917 va ser cridat a files, però fugí cap a Suïssa amb sa companya Germaine Lefeuvre. El 8 d'octubre de 1917 va ser declarat insubmís per les autoritats militars franceses. Va explicar les raons de la seva insubmissió en la revista anarquista d'Henri Gilbeaux Demain i publicà el manifest «Pourquoi je suis insoumis» que tingué un gran ressò. En aquesta època es declarava anarquista adherit a les idees antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald. Mantingué contactes amb Romain Rolland. Acollí amb simpatia la Revolució russa, però ràpidament es mostrà decebut d'aquesta. A partir de 1918 col·laborà en la revista anarquista de Maurice Wullens Les Humbles, amb poemes, articles literaris i polítics. Després de treballar de manobres en una fàbrica de Basilea (Basilea, Suïssa), s'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on visqué amb sa companya donant lliçons a l'Escola Berlitz i fent films publicitaris. També realitzà traduccions literàries de l'alemany (Fritz Brupbacher, J. W. Goethe, Vassili Kandinski, Ernst Toller, Franz Werfel, etc.) i de l'italià (Ignazio Silone, etc.), i del francès a l'alemany (Romain Rolland, etc.). En 1926 signà una petició amb diversos intel·lectuals per l'alliberament de l'anarcosindicalista Nicolas  Lazarévitx, empresonat aleshores a l'URSS. En els anys trenta, mitjançant Pierre Monatte, va fer amistat amb el metge anarquista Fritz Brupbacher, de qui esdevindrà traductor. El setembre de 1933 morí sa companya Germaine Lefeuvre. En 1952 col·laborà en Revue de Suïsse i a partir de la primavera de 1953 publicà a Zuric la revista socialista llibertària Témoins, de la qual fins a 1967 sortiren 37 números, molts d'ells especials, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Michel Boujut, Pierre Boujut, Albert Camus, René Char, Gaston Leval, Louis Mercier, Pierre Monatte, Georges Navel, Robert Proix, André Prudhommeaux, Victor Serge, Ignazio Silone, Gilbert Walusinski, Simone Weil, etc.). El 19 de novembre de 1953 es casà al Consolat de França de Zuric amb Margaritha Élizabeth Julie Bärlocher (Gritta), de qui enviudarà en 1959. Entre 1961 i 1962 col·laborà en Die Tat. Entre les seves obres podem destacat Images lyriques (1922), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), Emploi du temps (1927), Dialogue de la grâce profane. Poème (1918-1920) (1929), Délire pour délire (1937), L'autre côté du jour. Fragments (1938), L'autre côté du jour. Vers ancians (1939), Mémorables (1948), Les jeux et les larmes (1956), Le Démon de l’analogie (1958), De saisons et des homes (1960), Pierre Monatte (1881-1960) (1960, amb altres), Anthologie poétique (1961), Boomerang. Récit d'une enfance (1963) i Journal de l'an quarante (1967, pòstum). Després d'un viatge a París, Jean-Paul Samson va morir el 4 de gener de 1964 a Zuric (Zuric, Suïssa) d'un atac de cor. Durant tota sa vida va escriure un diari, recollit en una seixantena de quaderns, el qual, llevat d'algunes parts publicades en revistes, resta inèdit.

***

Fosca Corsinovi

Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 4 de gener de 1972 mor a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Havia nascut el 24 de setembre de 1897 a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Notícia de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 21 de juliol de 1933

Notícia de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de juliol de 1933

- Charles Launay: El 4 de gener de 1997 mor a Villejuif (Illa de França, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Havia nascut el 23 de febrer de 1911 a Crocy (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Victor Pierre Launay, obrer llauner i agrícola, i Victorine Flórentine Richet. De ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Andrée Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme. Charles Launay va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Paul-Brousse de Villejuif (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945)

Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945)

- Manuel Ramos Rueda: El 4 de gener de 1997 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista i resistent antifranquista, i després comunista, Manuel Ramos Rueda, conegut sota diversos pseudònims (Pelotas, Coyote, Patatas, Carreño, El Asturiano, El Ramos, etc.). Havia nascut el 20 de gener de 1916 a Santa Lucía de Gordón –alguns citen erròniament La Pola de Gordón– (Lleó, Castella, Espanya). Fill d'una família nombrosa jornalera, sos pares es deien Gabriel Ramos Álvarez i Cecilia Rueda Peñin. Treballà de miner a la conca de Sabero-Cistierna i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cistierna i en les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero, localitats lleoneses. La revetlla del diumenge de Rams de 1934 a Cistierna matà de tres trets en una discussió violenta un veí de la localitat lleonesa de Fuentes, conegut com El Chulo (Morito o El Moreno, segons les fonts), i fugí cap a Madrid. A la capital de l'Estat treballà com a serraller a diversos tallers i el 9 de febrer de 1935 va ser detingut a Madrid i empresonat. Aconseguí fugir de la presó de Riaño i a finals de 1936, procedent d'Olleros de Sabero, s'enrolà a la caserna de la localitat de Cármenes en el grup de les Joventuts Llibertàries, per acabar al front com a tinent de la III Companyia del Batalló Confederal 206 de l'Exèrcit del Nord. Formà part del grup «Los Hermanos» (Felipe García Valladares, Calixto López Abad i Jesus Monge González), de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el qual demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el maig de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'ocupació enquadrat en formacions comunistes a la zona de Tolosa de Llenguadoc. Durant un temps s'integrà en el grup guerriller comandat per Baldomero Fernández Ladreda (Ferla), que actuava a Santander i Galícia. A finals de 1944, en missió orgànica del Partit Comunista d'Espanya (PCE), retornà amb un grup de companys (Eugenio Sierra, Andrés Lanuza i Benjamín de las Rosas Orgalla) a la Península, primer a Astúries i després a Lleó. A la muntanya lleonesa de la zona de Boñar organitzà amb els citats el «Grup Especial Volant», que tenia com a missió reagrupar les guerrilles del nord-oest i de Lleó sota el control del PCE. A començaments de 1945 organitzà una reunió amb els responsables de les guerrilles més importants de la zona de Boñar, però com la majoria dels grups de maquis de la zona eren llibertàris o socialistes –grups de Calixto López Abad (Zara), de Casimiro Fernández Arias (El Mellao), de Matallana, d'Orzonaga, etc.– no acceptaren les intromissions comunistes i el deixaren tot sol. A partir de 1945, amb el seu petit grup, portà a terme nombroses accions a Lleó i en algunes poblacions veïnes, fets que portaren a la detenció de nombrosos agents d'enllaç de la guerrilla. El 16 d'octubre de 1945 executà a Lleó Ángel García Álvarez. Després d'haver comprat una impremta a la casa Valderas de Lleó, aquest mateix any edità tres números del periòdic Lucha. Portavoz de la resistencia leonesa, del qual es tiraren entre 3.000 i 4.000 exemplars per número. En 1946 rebé el reforç de quatre guerrillers, però un d'ells va ser abatut el 28 de juliol a San Pedro de Bercianos. En 1947 dos dels seus homes, Higinio i Manzaneda, van ser capturats i penjats a la presó de Lleó i a partir d'aquest moment la seva activitat minvà. El setembre de 1947 passà a França, però retornà a començaments de 1948 a Lleó i reprengué forces. El 12 de gener realitzà un atac a Lleó i el 17 de maig altre a Velilla de la Reina, durant el qual una jove, Consuelo Fernández Fuertes, va ser greument ferida durant un intercanvi de trets. El 6 d'agost de 1948 atacà la població d'Azadinos, a prop de Lleó, i el 23 abaté d'un tret en un atracament Emilio Prieto Malagón, propietari de la sabateria «La Revoltosa», situada al carrer de la Rúa de Lleó. Aquella mateixa nit, als afores de la ciutat, ferí el caporal de la policia municipal José Gallego Bueno. El 4 d'octubre de 1948 passà a França per Urepele (Baixa Navarra, País Basc). Elaborà un informe intern per al PCE sobre les seves activitats des de la seva entrada a la Península l'estiu de 1945 fins a la seva fugida l'octubre de 1948 i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre, fet que engrandí la seva llegenda. Hi ha autors que asseguren que va ser destinat pel PCE a grups guerrillers que operaven a Albània quan els intents d'infiltració de Grècia. Sa companya fou Lucía Gabarrús, amb qui tingué dos infants, Gabriel i Roberto. El seu últim domicli va ser al número 9 bis del carrer Bergers del XV Districte de París. Manuel Ramos Rueda va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Manuel Ramos Rueda (1916-1997)

***

Michele Corsentino

Michele Corsentino

- Michele Corsentino: El 4 de gener de 1998 mor a Londres (Anglaterra) l'escriptor i propagandista anarquista Michele Corsentino. Havia nascut el 8 de novembre de 1926 a Ribera (Sicília). Era el fill únic de Gaspare Corsentino i Gioacchina Gatto. Va fer els estudis primaris a Ribera i els secundaris a Partanna (Sicília). Durant els estius ajudava son pare en les tasques pageses i freqüentà la sastreria de son oncle Francesco, on aprengué l'ofici de sastre artesà. Des de molt jove s'integrà en el moviment anarquista i en els cercles intel·lectuals, relacionant-se amb Paolo Bufalo, Ignazio Buttitta i Leonardo Sciascia, entre d'altres. Ben aviat començà a col·laborar en la premsa anarquista, activitat que continuà la resta de sa vida. Durant el feixisme va ser perseguit pels escamots feixistes i el seu domicili escorcollat en diverses ocasions. Per por, sos pares li cremaren molts de llibres, publicacions i correspondència. Després de la II Guerra Mundial fou, amb Giovanni Bufalo i Girolamo Marello, un dels principals reorganitzadors del moviment anarquista sicilià i desenvolupà una intensa tasca investigadora i arxivística. Sota la influència del propagandista anarquista Paolo Schicchi, que conegué a Parlem (Sicília), esdevingué un dels principals divulgadors a la zona de les seves publicacions. Va estar en estret contacte amb l'anarquista napolità Giuseppe Grillo i amb els cercles antiorganitzadors sicilians, lligats aleshores a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre 1947 i 1956 participà en nombrosos congressos anarquistes a Sicília i en les seves iniciatives editorials. A partir d'octubre de 1956 dirigí el periòdic mensual sicilià L'Agitazione del Sud, patint diversos processos i condemnes per les seves activitats de premsa. La tardor de 1958 es traslladà a Londres (Anglaterra), on ensenyà llengua i literatura italianes a escoles públiques i a escoles de fills d'immigrants italians. Retornà en diverses ocasions a Sicília per fer costats les activitats dels anarquistes locals i per recollir documentació per a la seva biblioteca, establerta al seu domicili, al número 35 de Belgrave Read, formada per uns vuit mil volums i un gran nombre de publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Cronaca Sovversiva, Il Divenire Sociale, La Rivista dell'Asino, etc.). Durant els anys setanta la seva biblioteca donà lloc a la creació de la Fundació Schicchi. Michele Corsentino va morir el 4 de gener de 1998 d'un infart al seu domicili de Londres (Anglaterra). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries i històriques (A. Rivista Anarchica, Biologia Culturale, L'Internazionale, Pietre, Sicilia Libertaria, Volontà, etc.) i és autor de diverses obres sobre la historia del moviment anarquista, com ara Michele Schirru e l'attentato anarchico (1990), Il tentativo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930 (1997; edició d'aquesta obra de Filippo Gramignano) i Il processo Paolo Schicchi davanti alla Corte d'Assise di Palermo nel 1924 (1997). A l'Archivio Giuseppe Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) existeix un «Fons Michele Corsentino».

***

Jeff Nuttall fotografiat per Ed Barber al Chelsea Arts Club (4 de novembre de 1985)

Jeff Nuttall fotografiat per Ed Barber al Chelsea Arts Club (4 de novembre de 1985)

- Jeff Nuttall: El 4 de gener de 2004 mor a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les) el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz, crític social, professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus del moviment contracultural britànic de la dècada dels seixanta, Jeffrey Addison Nuttall, conegut com Jeff Nuttall. Havia nascut el 8 de juliol de 1933 a Clitheroe (Lancashire, Anglaterra). Passà la seva infància i adolescència a Orcop (Herefordshire, Anglaterra), on son pare dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953 estudià pintura a les escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath (Somerset, Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education Corps (RAEC, Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial Britànic). Durant la dècada dels cinquanta participà activament en el moviment antinuclear amb el Direct Action Committee (DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves campanyes contra la bomba atòmica, com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel Desarmament Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En aquesta època tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de Londres (Anglaterra). En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui tingué una filla i tres fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors nord-americans de la «Beat Generation» (Generació Beat), especialment William Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob Cobbing, fundà l'influent «Writers Forum Press and Writers Workshop» (Fòrum d'Escriptors de Premsa i d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres, publicà la revista anarquista My Own Mag. A super-absorbent periodical. En 1965, amb Michael Horovitz, intervingué en el Festival Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de Londres, i aquest mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn Watkins, participà en la instal·lació sTigma Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà, amb Mark Long, John Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral experimental «People Show» (Gent Espectable), especialitzat en happenings i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la fundació del periòdic underground britànic International Times, i que actuà per tot arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic contracultural The Last Times, publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el llibre Bomb Culture, que, considerat per molts com a un autèntic «manifest anarquista», esdevingué un dels textos fonamentals de la revolució contracultural de la seva època. En aquest mateix 1968 fundà, amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu artístic Welfare State International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys col·laborà en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i amb la London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976 presidí la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia), període en el qual es desenvolupà força el moviment «British Poetry Revival» (Renaixement Poètic Britànic). En 1979 se separà de la seva esposa Jane Louch. Exercí de crític literari i poètic en diferents publicacions, com ara The Guardian (1979-1981). Des de finals dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya, Austràlia i Portugal amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos infants; posteriorment compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987 edità, amb Robert Bank, la revista Knuckleduster Funnies. Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts de secundària i escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent d'actor secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage (1992), The baby of Mâcon (1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en diverses series televisives (Bergerac, Holby City, Men Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre, novel·les, memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems (1963, amb Keith Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith Musgrove), The Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag (1963-1966), Poems I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A Novelette (1966), Pieces of Poetry (1966), The Case of Isabel and the Bleeding Foetus (1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb Culture (1968), Penguin Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals (1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins Got Drunk and Had to Be Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig (1969), Jeff Nuttall. Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the Immaculate Conception (1970), George, Son of My Own Mag (1971), The Foxes' Lair (1972), Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The Anatomy of My Father's Corpse (1975), Man Not Man (1975), The House Party (1975), Snipe's Spinster (1975), Objects (1976), Common Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King Twist.A Portrait of Frank Randle (1978), The Gold Hole (1978), What Happened to Jackson (1978), Grape Notes, Apple Music (1979), Performance Art (1979-1980), 5X5 (1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle (1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow), The Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano. A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art and the Degradation of Awareness (1999), Art and the degradation of awareness (2001) i Selected Poems (2003), entre d'altres. Jeff Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca John Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).

***

Carles Fontserè

Carles Fontserè

- Carles Fontserè: El 4 de gener de 2007 mor a Girona (Gironès, Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Havia nascut el 9 de març de 1916 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francisco Fontserè i Montserrat Carrió. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré Carrió va morir el 4 de gener de 2007 a l'Hosptial Dr. Josep Trueta de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser incinerat al Tanatori Gironès de Salt (Gironès, Catalunya).

Més sobre Carles Fontserè

***

Henri Portier (Vence, 1976)

Henri Portier (Vence, 1976)

- Henri Portier: El 4 de gener de 2007 mor a Ate (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Havia nascut el 15 de febrer de 1941 a Lorient (Bretanya). Sos pares es deien Henri Portier i Régine Marie Louise Henrio. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada «Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet. És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'École Émancipée i Le Monde Libertaire. Sa companya fou Suzanne Maryse Boussard. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 al seu domicili d'Ate (Provença, Occitània).

***

Léa Grisard

Léa Grisard

- Léa Grisard: El 4 de gener de 2010 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Marcelle Grisard, més coneguda com Léa Grisard. Havia nascut el 27 de febrer de 1930 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Georges Barthélemi Grisard, hoteler i obrer metal·lúrgic comunista força actiu durant el Front Popular, i Eugénie Charlotte Simon. Després de fer estudis de secretariat i taquimecanografia, començà a treballar, esdevenint amb el temps secretària de direcció. També fou responsable administrativa en un organisme de formació proper a la Lliga de l'Ensenyament parisenca. Després de la II Guerra Mundial, entrà a formar part del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), acostat al pensament llibertari. El 17 de febrer de 1949 es casà al XVIII Districte de París amb Paul Pierre Bonnet i el 14 d'abril de 1955 es tornà a casar a Colombes (Illa de França, França) amb Fred René Henri Birault, de qui es va divorciar el 5 de febrer de 1957. El 6 d'agost de 1957 es casà al XIV Districte de París amb Georges René Léopold, amb qui esdevingué llibretera, i del qual es divorcià el 17 de maig de 1982. També milità en Planning Familiar i durant els anys seixanta i setanta en els grups de dones del moviment feminista. Participà en la lluita contra els desnonaments i l'especulació immobiliària en el grup InterComitè del barri parisenc del Marais. El setembre de 1981, amb sis militants més de l'Aliança Sindicalista (AS), creà el grup «Pierre-Besnard» de la Federació Anarquista (FA) i, posteriorment, formà part del grup «La Cécilia». En 1988 s'instal·là al Migdia i, amb altres companys anarquistes, participà en diferents moviments associatius (suport escolar, lluita antifeixista i antiracista, etc.). Després d'una llarga malaltia, Léa Grisard va morir el 4 de gener de 2010 a Niça (País Niçard, Occitània) i va ser incinerada el 12 de gener.

***

Carmelo Viola

Carmelo Viola

- Carmelo Viola: El 4 de gener de 2012 mor a Acireale (Catània, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Havia nascut el 22 de setembre de 1928 a Milazzo (Messina, Sicília). Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA), La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova, Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants «impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquesta època s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997), Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.

---

[03/01]

Anarcoefemèrides

[05/01]

Escriu-nos


Actualització: 03-08-24