---

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número d'"El Descamisado"

Portada d'un número d'El Descamisado

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

Capçalera de "Rabotnitcheska Misal"

Capçalera de Rabotnitcheska Misal

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

Capçalera de "Solidaridad Obrera" de Santiago

Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Anarcoefemèrides

Naixements

Cels Gomis i Mestre

Cels Gomis i Mestre

- Cels Gomis Mestre: El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup «Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki  que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

Sébastien Faure

Sébastien Faure

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Llum de la Selva

Llum de la Selva

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum o L'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de «Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic «Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva «Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el «Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

***

Carnet confederal de Joan Albós Franci

Carnet confederal de Joan Albós Franci

- Joan Albós Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de Ministrells (Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Albós Franci. Es guanyà la vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al Marroc, on esdevingué antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà de forner a Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) amb una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa família i s'instal·là a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on obrí un forn i on albergà nombrosos companys, alhora que continuà finançant el moviment llibertari. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí amb sa companya i sos tres infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra), població natal de sa companya. En 1934 la família s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop feixista de juliol de 1936, ell participà en el Comitè Revolucionari local i en operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i arribà a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan Albós Besolí, nascut en 1915, internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània). Després de l'Alliberament, restà al camp de Bram per treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Lector regular de Solidaritad Obrera, fou fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu per a la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Joan Albós Franci va morir en 1971.

***

Giuseppe Mezzano

Giuseppe Mezzano

- Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el «Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli « Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

***

Cosme Sampériz Janín

Cosme Sampériz Janín

- Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué a Àfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

José Sampériz Janín (1910-1941)

***

Pasqualina Martino

Pasqualina Martino

- Pasqualina Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San Benedetto dei Marsi. Fou companya de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro Farias, Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo Di Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la inauguració de la Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços, finançada i realitzada per l'anarquista Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a San Benedetto el metge llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta amistat. El novembre de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de desembre de 1922 un escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la ciutat amb un cartell al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme. Clandestinament, rebia i distribuïa el periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. Mantingué relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els anys del feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i arrests preventius. Va ser vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot rastre.

Pasqualina Martino (1901-?)

***

Jacques Ellul

Jacques Ellul

- Jacques Ellul: El 6 de gener de 1912 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques Ellul. Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare fou filla d'una francesa i d'un portuguès anomenat Mendès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada «Histoire et nature juridique du mancipium» i entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del «Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com ara Réforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la «perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologia és fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de «decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.

Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul

***

Manuel Salas Blasco

Manuel Salas Blasco

- Manuel Salas Blasco: El 6 de gener de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, també conegut com Salicas i Nuelma Lassa. Començà com a auxiliar de caixista i arribà a ser un expert tipògraf (caixista, maquinista, compaginador, platina). Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931 entrà a formar part de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la capital manya. Arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat uns mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic de destacats militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós, Hipólito Melero, Marcelino Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans Muñoz, Miguel Vallejo, Macario Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la tertúlia dominical de la «Peña Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on conegué destacats militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet Martínez, Miguel Chueca, etc.). Ocupà diversos càrrecs en el Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935 participà en l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes aragonesos cap a Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels companys --el conflicte laboral passà a la història sota el nom de «Vaga dels infants de Saragossa». Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans Muñoz i altres, formà part del grup teatral saragossà «Renacer», que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel jutjat amb María Mañas Zubero, que havia conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà dos fills (Fernando i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre juliol i agost s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per les tropes franquistes. Més tard s'establí a Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937 formà part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix col·laborà en Titán. Durant aquests anys bèl·lics, dirigí amb Marià Casasús Lacasta el periòdic Cultura y Acción d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda per la reacció comunista d'Enrique Líster i la seva II Divisió. Després s'incorporà a la 118 Brigada de la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i dirigí el seu òrgan d'expressió, la revista 25 División. Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats. L'agost de 1939, amb Génesis López, passà a França enviat pel primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A Perpinyà col·laborà amb Paulino Díez i Áurea Cuadrado, però va ser detingut per «pas clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde, Ribesaltes i Vernet. En 1944 va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres mesos al castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure, participà en la reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a marxar a Madrid, on s'encarregà de l'elaboració de premsa i de butlletins confederals. Descoberta la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on hagué de treballar en el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que reprengué la seva feina de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser descoberta una impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a secretari de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta promogué i dirigí les revistes La Hora de Mañana i Polémica, on signà articles sota diversos pseudònims (Nuelma Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín, etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer, l'editorial Foil, que publicà tres llibres i set fullets. Imprimí els tres últims lliuraments de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia una federación de las autonomías ibéricas  i de la seva impremta sortiren moltes de les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva companya María Mañas, cop del qual no es va poder recuperar. Fou bon amic de diversos escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella (Maresme, Catalunya).

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

***

Vicent Llansola Renau en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes (París, 1971)

Vicent Llansola Renau en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes (París, 1971)

- Vicent Llansola Renau: El 6 de gener de 1915 neix a Borriol (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Llansola Renau. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya) i quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità activament amb son amic Ángel Carballeira Rego i ja de molt jovenet va ser empresonat per repartir Tierra y Libertad. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en les columnes confederals i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. En 1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso Alonso (Mingo), Pablo Benaiges i Francisco Pérez, de la CNT de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial, assistí al I Congrés de la CNT en l'Exili que se celebrà a Bordeus el maig de 1945 i, quan la crisi confederal, formà part del sector ortodox contrari a continuar participant en les polítiques dels governs republicans exiliats. Entre 1945 i 1949 fou membre de la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili i en 1946, amb Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la coordinació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en Bordeus. Durant els anys següents fou membre de diversos comitès i delegat a plens i congressos: secretari del Nucli Confederal de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus (1955-1956); delegat per Bordeus al Ple de Vierzon (1959) i al Congrés Intercontinental (1963); secretari de Coordinació en el Secretariat Intercontinental (1963-1967 i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la CNT de l'Exili en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Tolosa de Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega, etc. En nom de la FAI, fou un dels set membres de Defensa Interior (DI), grup creat arran del Congrés de Reunificació de Llemotges de 1961 i que tenia com a finalitat dirigir la lluita armada contra el franquisme a la Península i atemptar contra la vida del dictador Francisco Franco. Va ser criticat pels sectors més activistes, especialment per les Joventuts Llibertàries, que l'acusaren d'immobilisme i de defensar les tesis de Germinal Esgleas i de Frederica Montseny. Alguns dels seus detractors el batejaren com El Gitano Señorón, però ni era gitano ni era cap sangonera, ja que sempre visqué de la seva feina. En 1971 fou delegat de la FAI, amb Frederica Montseny i José Muñoz Congost, al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes que se celebrà a París. Entre 1973 i 1976 presidí el Comitè Nacional de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part de l'últim secretariat de l'exili i com a tal assistí al Congrés de Marsella de 1975. Entre 1963 i 1975 fou redactor del Boletín Interno CIR, òrgan de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI. També destacà com a orador en infinitat de mítings i conferències: Poitiers (1957), Besiers (1962 i 1974), Bordeus (1955, 1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973 i 1976), Montceau (1968), Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont d'Alvèrnia (1972), Marsella (1973), París (1974), etc. En morir ocupava les secretaries de la CNT i de la FAI de Bordeus. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Cenit i Espoir. Sa companya fou Julia Rodríguez. Son germà Primitiu Llansola Renau també fou militant confederal. Vicent Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou incinerat tres dies després.

Vicent Llansola Renau (1915-1996)

***

Pablo Gabarrús Bielsa [militants-anarchistes.info]

Pablo Gabarrús Bielsa [militants-anarchistes.info]

- Pablo Gabarrús Bielsa: El 6 de gener de 1917 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gabarrús Bielsa. Sos pares es deien Juan Gabarrús i Encarnación Bielsa. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 realitzava el servei militar. Ferit al front, passà gran part de la guerra al castell de Montjuic, aleshores transformat en hospital. Quan el triomf franquista era un fet, el 29 de gener de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1949, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Séchilienne (Roine-Alps, Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Luis Casny (Premsa i Propaganda) i Ginés García (Coordinació). Sa companya fou Francisca Romana Magnet Bonal, amb qui tingué dos infants, Jean-Joseph i Marguerite. Pablo Gabarrús Bielsa va morir el 30 de juliol de 1974.

***

Julia Barranco Hanglin

Julia Barranco Hanglin

- Julia Barranco Hanglin: El 6 de gener de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) la resistent antifranquista anarquista Julia Barranco Hanglin. Son germà fou el destacat militant llibertari Antonio Barranco Hanglin. En 1947 va ser tancada per penar dos anys per la seva participació en la lluita clandestina en l'Espanya franquista i per l'ajuda prestada al seu germà. Quan fou alliberada s'exilià a França. Fou companya del militant anarquista Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez). Julia Barranco Hanglin va morir el 20 de gener de 1998 a París (França).

***

Facerías a París amb el fill d'un amic (1952)

Facerías a París amb el fill d'un amic (1952)

- Josep Lluís Facerías: El 6 de gener de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías --Lluís és el primer llinatge--, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE --només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana

Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07)

***

Henri Célié (1995)

Henri Célié (1995)

- Henri Célié: El 6 de gener de 1954 neix a Akbou (Cabília, Algèria francesa) el sindicalista i comunista llibertari Henri Célié, conegut com Riton. Quan era estudiant milità en el moviment ecologista «Survivre et Vivre» (Sobreviure i Viure) fins a la seva autodissolució en 1971. Aquesta mateix any va ser expulsat de l'institut, abans d'acabar el batxillerat, per haver atiat una vaga. Després realitzà diverses activitats i treballà en una empresa de camioners. El febrer de 1973 entrà com a oficinista en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). En aquesta època milità en Cercle Front Llibertari (CFL) local, que s'integrà en l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Entre abril de 1973 i 1976 publicà, amb Claude Beaugrand i Serge Torrano, entre d'altres, el butlletí Le Rail Encahîné i almenys vuit números del pamflet Rail Enchaîné-Écho des luttes, que sorgiren durant les vagues ferroviàries, especialment en 1974. També participà l'abril de 1973 en el pamflet Vivre dans un foyer SNCF, c'est être normal, suplement del periòdic local de contrainformació Canard du Val-de-Marne on participaven militants de l'ORA. El setembre de 1973 s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i en 1974 va ser nomenat membre de la mesa de la Unió Local de la CFDT, encarregat de crear periòdics de seccions sindicals. Durant les eleccions sindicals de 1975 va ser elegit i entrà en el Comitè Mixt de Selecció de Villeneuve-Saint-Georges. Formà part de la tendència Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) que des de l'ORA volien concentrar l'acció revolucionària en les empreses i en el sindicalisme. En el Congrés d'Orleans de l'ORA d'abril de 1976 va ser exclòs amb la tendència UTCL i des d'aquest moment es concentrà en la militància en aquesta organització, col·laborant en el seu òrgan d'expressió Tou le pouvoir aux travailleurs, i, des del maig de 1982, en Lutter!. Entre 1979 i 1980, amb Michel Desmars, publicà el butlletí sindical Cheminot en lutte. El 1977 va ser nomenat membre de la mesa del Sindicat de Ferroviaris de la CFDT de Villeneuve-Saint-Georges i en el Comitè Departamental de la Unió Departamental de la CFDT del Val-de-Marne, considerat com a «anarcosindicalista». Després de les eleccions sindicals del 12 de febrer de 1981, va ser adscrit al Comitè Mixt Professional de la CFDT. Després d'haver participat en 324 comitès d'empresa en l'SNCF entre 1984 i 1985, va ser nomenat secretari adjunt del Comitè d'Empresa d'Explotaition de Villeneuve-Saint-Georges, on la CFDT era majoritària i fou membre d'una comissió confederal sobre els transports de matèries perilloses i radioactives. En 1982 va ser elegit secretari general de la Unió Professional Regional (UPR) de la CFDT de París-Sud-Est i romangué en aquest càrrec fins 1986. En el congrés de Lamoura (Franc Comtat, França) celebrat entre el 13 i el 16 d'octubre de 1986, va ser nomenat membre de la mesa de la Federació CFDT dels Ferroviaris i setmanes més tard engegà la gran vaga de ferroviaris de l'hivern de 1986. En aquesta ocasió, defensà, amb la majoria de la mesa de la Federació CFDT dels Ferroviaris, l'autoorganització dels treballadors, la sobirania de les assemblees generals, fet que propicià la creació de coordinadores de vaguistes, però, deslegitimaren la Coordinació Intercategorial, on la majoria dels delegats havien sortit d'assemblees generals de vaguistes, que consideraven una manipulació de l'organització Lluita Obrera (LO). Daniel Vitry, militant de LO i representant de la Federació CFDT dels Ferroviaris en la Cordinació Intercategorial, es negà a dimitir a requeriment dels companys i Célié decidí dimitir del seu mandat federal en protesta, fet que desencadenà una violenta polèmica entre LO contra l'UTCL i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). En 1987 esdevingué membre de la mesa permanent sindical de la CFDT i també del seu secretariat, de la formació sindical i del periòdic Le Cheminot de France. Entre 1976 i 1993 participà en tots els congressos federals de la CFDT i entre 1976 i 1982 en tots els seus congressos confederals. Durant el congrés de 1982 a Metz (Lorena, França), participà, amb Michel Desmars, en l'organització del «Fòrum» dels sindicats de la CFDT oposats a la línia confederal i participà regularment fins el 1995 en la Unió Departamental del Val-de-Marne. Durant aquest període, també participà en revistes de reflexió sobre alternatives sindicals, com ara Résister i, a partir de 1987, Collectif. En 1990 fou un dels signants de la «Crida per una alternativa llibertària» que pretenia una posada al dia i una reagrupació de les forces comunistes llibertàries escampades en diferents organitzacions. El juny de 1991 fou un dels fundadors d'Alternativa Llibertària (AL), organització sorgida arran de la citada crida. En 1994 col·laborà en l'obra col·lectiva Données et arguments. Agir ensemble contre le chômage: AC!. El desembre de 1995 fou un dels atiadors de la gran vaga dels ferroviaris i un dels protagonistes de la ruptura amb la CFDT. El gener de 1996 va ser nomenat membre de la mesa provisional de l'organització de ferroviaris «Solidària, Unitària i Democràtica» (SUD-Rail). En el I Congrés de SUD-Rail de 1997 a Lió (Arpitània) presentà un informe d'activitats i va ser elegit membre de la mesa federal. També fou membre del consell nacional de la Unió Sindical («Grup dels 10»), que agrupava especialment els SUD, abans d'esdevenir en 1999 membre de la mesa nacional de la Unión Sindical «Solidaires», on s'ocupà de l'acció jurídica i de la formació sindical. En aquesta època abandonà AL. Entre 2000 i 2003, com a agent del moviment de viatgers, s'encarregà de la selecció i contractació dels empleats joves a Villeneuve. En 2003 passà a fer aquesta mateixa feina a Saint-Jory, prop de Tolosa de Llenguadoc. Després abandonà les seves funcions en la mesa federal de SUD-Rail i de «Solidaires». En 2003, en les eleccions per al consell d'administració de l'SNCF, sortí el segon de la candidatura de SUD-Rail, i a mig mandat, substituí Joëlle Pierré i representà SUD en el consell d'administració de l'SNCF entre octubre de 2005 i març de 2008. En aquesta època era membre del consell científic de l'Associació per la Taxació de les Transaccions i per l'Ajuda als Ciutadans (ATTAC) i del seu grup de treball «Transports».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Han Ryner

Han Ryner

- Han Ryner: El 6 de gener de 1938 mor a París (França) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Havia nascut el 7 de desembre de 1861 a Nemours (Orà, Algèria) en una família modesta --son pare era empleat de correus i sa mare mestra-- i força religiosa. Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d'individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l'affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d'Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu'à l'âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d'Arc fut-elle victime de l'Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d'une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l'Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l'Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

***

Martí Gental Masdeu

Martí Gental Masdeu

- Martí Gental Masdeu: El 6 de gener de 1939 mor a Artesa de Segre (Noguera, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gental Masdeu. Havia nascut cap el 1910 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i des de 1928 en el Sindicat de la Construcció de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), es dedicà a la recaptació de diners per a l'organització i patí nombrosos empresonaments governatius. El 9 de setembre de 1932 va ser detingut, juntament amb molts altres companys, a conseqüència de la seva participació en l'aixecament insurreccional a Terrassa esdevingut entre el 14 i el 16 de febrer d'aquell any que proclamà el comunisme llibertaria a la ciutat. Posteriorment va ser detingut a Terrassa arran de la insurrecció de desembre de 1933. També va ser empresonat pels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 24 d'agost d'aquell any s'integrà al front en la «Columna Durruti», en la qual va ser nomenat delegat polític de Centúria. Posteriorment va ser destinat com a delegat polític a la VI Agrupació. El 24 de juny de 1937, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat comissari delegat de Guerra de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») del XI Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Domingo Belmonte Cova. Durant l'ofensiva franquista de desembre de 1938 sobre el front de l'Ebre va ser condecorat amb la Medalla al Valor per la resistència de la seva divisió en les batalles a la Serra del Montsec. Greument ferit per l'explosió d'un obús als combats al Montsec, Martí Gental Masdeu va morir el 6 de gener de 1939 a l'Hospital Militar d'Artesa de Segre (Noguera, Catalunya).

Martí Gental Masdeu (1910?-1939)

***

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

- José Artur Quaresma: El 6 de gener de 1957 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Havia nascut el 25 de setembre de 1876 a Setúbal (Setúbal, Portugal). Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes.

***

Necrològica de Francisco Roldán apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

Necrològica de Francisco Roldán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Francisco Roldán: El 6 de gener de 1963 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Roldán. Havia nascut cap el 1896 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). Ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Llemotges, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Àngel Ferrer Jordà

Àngel Ferrer Jordà

- Àngel Ferrer Jordà: El 6 de gener de 1976 mor a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània) el teixidor anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Havia nascut cap el 1896 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. El gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'hospital de Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània).

***

Albert Meister

Albert Meister

- Albert Meister: El 6 de gener de 1982 mor a Kyoto (Kansai, Japó) el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Havia nascut el 22 de juliol de 1927 a Delémont (Jura, Suïssa) en una rica família de negociants. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i que és un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui «L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.

Albert Meister (1927-1982)

***

Oradores en el míting celebrat a Màlaga per explicar les resolucions del Congrés de Saragossa de 1936. D'esquerra a dreta: Vicente Pérez ("Combina"), Francisco Ascaso, María Durán, Santana Calero i Josep Juan i Domènech

Oradores en el míting celebrat a Màlaga per explicar les resolucions del Congrés de Saragossa de 1936.
D'esquerra a dreta: Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, María Durán, Santana Calero i Josep Juan i Domènech

- Maria Duran: El 6 de gener de 1988 mor al Brasil la propagandista anarquista Maria Duran, també coneguda com Rosina. Havia nascut en 1912 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) en una família de pagesos acomodats catalanistes i va rebre una bona instrucció. Molt jove va marxar a Granollers i va entrar a fer feina en una fàbrica, on va conèixer alguns militants llibertaris, entre ells Valerio Mas Casas, i va afiliar-se en les Joventuts Llibertàries cap al 1932. A causa de la seva preparació cultural, va començar a participar en la premsa i a la tribuna en els actes de propaganda, a Catalunya i altres zones, destacant en els comitès pro presos i d'enllaç i en els cercles de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va formar part del grup anarcoindividualista «Sol i Vida» del Clot i més tard del «Grup A», amb Jacinto Toryho i altres joves militants, i va participar en l'Escola Racionalista Natura, també al barri del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. En 1934, a la sortida d'un míting a Màlaga on va intervenir amb Francisco Ascaso, van ser detinguts, declarant-se en vaga de fam per l'arbitrarietat i per les pèssimes condicions de la presó. Quan es van clausurar els sindicats durant el Bienni Negre, va actuar en la clandestinitat fins el restabliment de la normalitat, tornant a la seva activa tasca de propaganda. També va participar en «Mujeres Libres». Durant els dies previs a l'aixecament feixista, va intervenir en una gira propagandística per Andalusia amb Parera, Martínez Arín, J. Sendón i Zimmerman. El 18 de juliol de 1936, amb Martínez Arín i Parera, van celebrar l'últim míting; retornant a Sevilla, són detinguts aquests darrers a l'hotel i més tard afusellats. Maria Duran, per atzar, va arribar més tard i previnguda per un cambrer, va amargar-se a casa d'uns companys. Però aviat va ser detinguda amb falsa identitat i condemnada a mort, pena que li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Va ser empresonada a València i a Amorebieta, abans de ser traslladada a la presó de Saturrarán en un impressionant comboi de 450 dones condemnades. En 1942 va estar tancada a la presó de dones de Palma (Mallorca). Un cop aconseguida la llibertat condicional, i sortejant la dura repressió policíaca, va tornar a Barcelona, on va participar en diverses missions entre els anys 1947 i 1948. A punt de ser detinguda, va aconseguir arribar a França i marxar a Amèrica, refugiar-se almenys a partir de 1970 al Brasil, juntament amb son company, mort posteriorment.

***

Necrològica de Liberto Barrena apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de març de 1989

Necrològica de Liberto Barrena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de març de 1989

- Liberto Barrena: El 6 de gener de 1989 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Liberto Barrena. Havia nascut cap el 1898 a Muez (Merindad d'Estella, Navarra). Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa.

***

Félix Salcedo Arellano en un camp de concentració (ca. 1939)

Félix Salcedo Arellano en un camp de concentració (ca. 1939)

- Félix Salcedo Arellano: El 6 de gener de 1996 mor a Cahuzac (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. Havia nascut el 19 de setembre de 1911 a Tudela (Navarra). De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la Columna Durruti i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família, ja que sa primera companya i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

***

La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Nieves González, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Nieves González, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

- Nieves González: El 6 de gener de 1997 mor a Royan (Poitou-Charentes) l'anarquista i anarcosindicalista Nieves González, també coneguda com Nieves Floristán, amb el llinatge del seu company, l'anarcosindicalista Julián Floristán Urrecho, amb qui visqué més de seixanta anys. A començament de la Revolució de 1936 participà activament en l'organització de les Joventuts Llibertàries i de les col·lectivitats de la comarca de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) fins a la seva destrucció en 1937 per les tropes contrarevolucionàries estalinistes d'Enrique Líster. En 1939, amb el triomf franquista s'exilià a França amb son company. A començaments dels anys cinquanta començà a militar en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Royan fins a la seva mort.

Julián Floristán (1905-1997)

***

Ugo Mazzucchelli

Ugo Mazzucchelli

- Ugo Mazzucchelli: El 6 de gener de 1997 mor a Carrara (Toscana, Itàlia). l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Havia nascut el 5 de juny de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia), ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat. El 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI.

Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

***

Placido La Torre (esquerra) amb Santi Fedele, director de l'Institut d'Estudis Històrics «Gaetano Salvemini», durant l'acte d'homenatge (Messina, 24 de novembre de 2006)

Placido La Torre (esquerra) amb Santi Fedele, director de l'Institut d'Estudis Històrics «Gaetano Salvemini», durant l'acte d'homenatge (Messina, 24 de novembre de 2006)

- Placido La Torre: El 6 de gener de 2008 mor a Messina (Sicília) l'advocat i propagandista anarquista Placido La Torre. Havia nascut en 1920 a Messina (Sicília) i només a partir dels vuit anys començà a freqüentar l'escola primària. Cap al 1936, quan estudiava el batxillerat a l'històric institut «Maurolico», descobrí la figura de l'advocat Francesco Lo Sardo, diputat comunista mort a la presó feixista en 1931, i conegué el misser Giovanni Millimaggi, comunista dissident condemnat al desterrament pel règim de Mussolini. Un cop acabat el estudis secundaris es matriculà a la Facultat de Dret, però amb l'esclat de la II Guerra Mundial fou cridat a files. Esdevingué oficial de l'Exèrcit dels Savoia i l'armistici del 8 de setembre de 1943 l'agafà a Fossano (Piemont); sense cap alternativa, desertà per no caure pres per l'exèrcit alemany. En arribar a Roma hagué de restar-hi, ja que no pogué passar la línia del front de Cassino, i s'integrà en la resistència romana, participant en una acció d'alliberament de presos detinguts pels feixistes. El gener de 1944 va ser capturat per elements de la «X Flottiglia MAS» --unitat especial de la Marina Reial italiana, aleshores al servei de la feixista República Social Italiana (RSI)--, però la confusió desencadenada arran del desembarcament aliat a Anzio, portat a terme unes setmanes després, li va permetre fugir de la detenció. Un cop alliberat Roma, i després d'un dur viatge, arribà a Messina, devastada pels bombardeigs sistemàtics dels aliats. Immediatament reprengué els seus estudis jurídics, encara que amb grans dificultats econòmiques, i el maig de 1946 es llicencià. Amb Gino Cerrito i Zino Mazzone, contribuí al ressorgiment del moviment anarquista a Messina. Participà activament des de les files antimonàrquiques en la campanya referendària per triar entre monarquia i república, alhora que lluità contra les accions de les bandes neofeixistes. Amb Gino Cerrito, intervingué en totes les activitats anarquistes realitzades a Sicília, a més de col·laborar en diverses institucions, com ara el Cercle Anticlerical Giordano Bruno. A Palerm, prengué part en la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la fundació del periòdic anarquista regional Terra e Libertà. A partir dels anys cinquanta, gràcies a la seva profunda preparació jurídica i a la seva excepcional oratòria, esdevingué un dels millors advocats de Messina i, per la seva actitud revolucionària i incorruptible, sempre va estar en el punt de mira de les forces reaccionàries locals que desitjaven el seu ostracisme. En aquests anys col·laborà en els diaris de Messina Gazzetta del Mezzogiorno i La Tribuna. Auxilià jurídicament i de franc molts de militants sicilians i calabresos, enquadrat en el Socors Roig, i formà part de la defensa en el procés de la «Massacre de la Piazza Fontana» en la seva primera part a Roma. Defensà joves del moviment estudiantil, afiliats a partits d'esquerra (Potere Operaio, Lotta Continua, Partito Radicale, etc.) i membres de les Brigate Rosse (Brigades Roges) tancats a la presó de Messina. La tasca com a propagandista anarquista destacà en la seva col·laboració en gairebé totes les publicacions llibertàries, especialment Umanità Nova, a més de participar en infinitat de debats i de conferències arreu d'Itàlia --fins i tot quan es casà amb Giovanna Sciacco, durant el seu viatge de noces, va fer una conferència a totes les ciutats italianes que visitaren. En 1952, amb Gino Cerrito i altres, treballarà per el renaixement del moviment anarquista a Sicília, col·laborant en la redacció del butlletí de la Federació Anarquista de Messina (FAM), promovent actes i conferències --Siracusa (1955)--, o fundant el periòdic mensual del moviment llibertari sicilià L'Agitazione del Sud. Des de 1960 intensificà la seva activitat en la FAI que es materialitzà en l'aprovació d'un nou Pacte Associatiu al Congrés de Carrara de 1965. En 1967 organitzà a Messina el congrés fundador de la nova Federació Anarquista Siciliano-Calabresa (FASC). En 1973 publicà, amb altres, el llibre Il ruolo della organizzazione anarchica. L'efficentismo organizzativo il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo. En 1974, en ocasió al referèndum sobre el divorci, assumí una posició crítica respecte a la posició clàssica anarquista per l'abstenció que suscità una forta polèmica dins del moviment llibertari. El 17 de juliol de 1982 participà en una conferència memorable a Ancona durant els actes realitzats en el cinquantenari de la mort d'Errico Malatesta, la qual va ser publicada sota el títol Malatesta nel 50 anniversario della sua morte (1982). En 1990 començà a participar en les activitats de la Biblioteca d'Estudis Socials «Pietro Gori», a la qual donà la seva riquíssima hemeroteca. Encara que es va veure obligat a allunyar-se de la lluita a causa de seriosos problemes de salut, va participar el 24 de novembre de 2006 a la Universitat de Messina en un congrés-homenatge a la seva figura organitzat per l'Institut d'Estudis Històrics «Gaetano Salvemini» i la Biblioteca d'Estudis Socials «Pietro Gori» i que serví per presentar la seva obra Pagine d'anarchia. Tre conferenze (2005); aquest mateix any també publicà un text en el llibre conjunt L'Unione Anarchica Italiana. Tra rivoluzione europea e reazione fascista (1919-1926).

Placido La Torre (1920-2008)

***

José Luis García Rúa (1988)

José Luis García Rúa (1988)

- José Luis García Rúa: El 6 de gener de 2017 mor a Granada (Andalusia, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Havia nascut el 31 d'agost de 1923 a Gijón (Astúries, Espanya). Son pare, Emilio García García, va ser un afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seus últims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo.

---

[05/01]

Anarcoefemèrides

[07/01]

Escriu-nos


Actualització: 06-01-18