---

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme –simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 24 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel o Nathalie Le Mel. Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Adolphe Le Mel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Basile Jouy, conegut com Bataille. Era fill dels teixidors Antoine Jouy i Élisabeth Fabre. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista «Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). El 16 de juliol de 1897 enviudà de Barthélemie Françoise Bataille i el 2 de juliol de 1898 es casà a Marsella amb la domèstica aragonesa Josefina Cosculluela Sopena. En aquesta època vivia al número 57 del carrer Plateau Cherchell de Marsella. Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)

- Oscar Labrie: El 24 d'agost de 1861 neix a Charenton-le-Pont (Illa de França, França) l'anarquista Oscar Alexandre. Era fill d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al Ferrocarril del Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix). Treballava als tallers de la fàbrica de màquines de vapor Farcot de Saint-Ouen (Illa de França, França) i alhora regentava una taverna, propietat de la seva companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat a Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13 d'abril de 1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i trobà Maria Thomas tota sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie tornà de la feina i trobà Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar la desaparició de 350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i diversos papers valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va ser trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però Labrie no va denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però tot indica que no va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de l'ajuntament; finalment Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys noranta Labrie formà part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen», format per una seixantena de militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau, Francis Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador Gustave Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va ser detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un altre grup d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i feien conferències i vetllades amb cançons; algunes d'aquestes reunions acabaven amb enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que acabava de sortir de la presó després de purgar una condemna d'un mes, va fer una conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al número 76 de l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys, deixaren al domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili vigilat per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere l'altre, va ser pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el comissari de policia de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la inculpació de «pertinença a associació criminal» i escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre les seves relacions amb el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6 de juliol de 1894. El 29 de setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie Thomas. El 31 de desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia aleshores al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19 de maig de 1896 es seu negoci es declarà en fallida i continuà amb la seva feina de mecànic. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Épinettes de París. Oscar Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Ludvík Cimler

- Ludvík Cimler: El 24 d'agost de 1870 neix a Žirovnice (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Pelhřimov, Vysočina, Txèquia) l'anarquista Ludvík Cimler. Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan tenia 13 anys començà a treballar d'aprenent en una fàbrica de botons de nacre. Sembla que participà en la distribució del periòdic clandestí Duch Času, publicat per František Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov (Moràvia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment s'integrà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Žirovnice. Cridat a files, es declarà insubmís i emigrà als Estats Units. A començament de 1891 s'establí a Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la indústria de la mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT, en 1894 era secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i 1897 difongué el periòdic Delnické Listy, el qual dirigí en 1897. El 12 de juny de 1894 va fer la conferència «Raó i violència» a la seu de la Workers Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del Progrés). El 2 de març de 1895 presidí un acte de celebració de la Comuna de París a la Fernando's Assembly Rooms de Nova York. Cap el 1900 fundà la seva pròpia impremta al seu apartadament, al número 312 de 71st Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en 1931. En 1900 fou editor i redactor de la revista Nový Život de Nova York. El 17 de de març de 1910 s'instal·là a Cleveland per treballar en una impremta («The Bohemian Socialistic Printing & Publishing»), on hi restà 25 anys i de la qual esdevingué director. Formà part de la Unió d'Escoles de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i fou membre de diverses associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík Cimler va morir el 30 d'agost de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres van ser dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills (Cuyahoga, Ohio, EUA).

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Erbalunga (Brando, Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Sos pares es deien Jacinthe Cardi, mariner, i Rosaire Chinundi. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Armando Picciuti

- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el «Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació «Giordano Bruno», va ser incinerat.

***

Noël Aversenq

- Noël Aversenq: El 24 d'agost de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Pierre Donatien Jean Noël Aversenq i va ser conegut com Noël Aversenq i Pierre Aversenq. Era fill natural de la modista Joséphine Aversenq, que reconegué l'infant el 17 de setembre de 1886. Obrer tipogràfic, a partir de 1903 freqüentà, juntament amb son germà Antonin Aversenq, els cercles anarquistes de montpellerins. En 1904 va ser inscrit com a «anarquista» i militant de la Confederació General del Treball (CGT) en un registre de la policia del departament d'Erau i també s'assenyalava que havia proferit expressions públiques antiparlamentàries. L'1 d'agost de 1904 va ser jutjat, amb l'escultor Henri Roure, a l'Audiència d'Erau per «robatori qualificat». El 21 d'agost de 1909 es casà a Montpeller, amb son germà Antonin Aversenq com a testimoni, amb Julie Étiennette Galtier. En 1914 va ser mobilitzat i enviat al front; sembla que va ser ferit poc després i repatriat. En 1917, amb el tipògraf Léon Méric, imprimí il·legalment el manifest socialista antimilitarista de la Conferència Internacional de Kienthal, celebrada a Reichenbach im Kandertal (Berna, Suïssa). En 1919 formà part de l'ala esquerrana del moviment sindicalista del departament d'Erau i en 1921 era un dels membres més destacats del sindicalisme unitari montpellerí. En 1927, 1928 i 1929 va ser el candidat del sector unitari per a la secretaria general de la Borsa del Treball de Montpeller i aleshores militava en el Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 22 de juliol de 1928 intervingué en el Comitè Regional de Llenguadoc sobre qüestions organitzatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra sota l'acusació d'«incitació a la guerra civil» i el seu domicili i la impremta van ser escorcollats. D'antuvi tipògraf del diari radical Le Petit Méridional, a partir de 1927 restà desocupat i amb problemes econòmics. A principis de 1931 va ser exclòs «per alta traïció» del PC, però entre 1934 i 1935, quan l'amenaça feixista era un fet, es tornà a acostar-hi. En 1938 era responsable de l'associació «Amics de la Unió Soviètica» i aleshores dirigia la «Imprimerie de la Presse» de Montpeller, que imprimia Le Travailleur du Languedoc, òrgan regional del PC-SFIC, i Le Midi Vinicole, entre d'altres publicacions. A finals de 1939, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, s'afilià al nou Partit Comunista de França (PCF). Durant l'Ocupació participà activament, juntament amb son fill André Aversenq, però sense treballar junts, en la clandestinitat comunista, imprimint L'Humanité i Les Cahiers du Communisme. El 27 de gener de 1941 va ser detingut i internat a Ais de Provença (Provença, Occitània); jutjat, el 13 de setembre de 1941 va ser condemnat per la Secció Especial del Tribunal Militar Permanent de la 16 Regió, juntament amb altres companys (François Campestre, Hervé Fuste i Jean-Marie Melet), a cinc anys de presó, mil francs de multa i privació dels drets cívics. El 15 d'octubre de 1943 va ser enviat al centre reclusió d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i posteriorment va ser deportat a Alemanya. Noël Aversenq va morir el 2 de febrer de 1945 al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Son fill André Aversenq també va morir en la deportació.

Noël Aversenq (1886-1945)

***

Necrològica d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de setembre de 1946

- Andreu Llop Blanch: El 24 d'agost de 1894 neix a la Fatarella (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Llop Blanch, conegut com Botó. Sos pares es deien Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Fatarella, del qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del Comitè Local Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre Monreal, va ser processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va morir el 30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni Vives apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Vives: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Vives –també citat erròniament de diferents maneres (Mazoni, Rotger, Roger, Massoni Rotger, Massoni Viva, etc.). Sos pares es deien Josep Massoni i Àngela Vives. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Vives va morir de tuberculosi pulmonar el 6 de juny de 1933 al seu domicili del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sants.

***

Francisco Quintal (ca. 1940)

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

Necrològica de Cercós Redón apareguda en la revista Libre Pensamiento de maig de 1988

- José Cercós Redón: El 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 14 d'agost– de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercós Redón. Sos pares es deien Pablo Cercós i Pascuala Redón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità en la «Columna Ortiz», radicada a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. En 1977 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Louis Stein The Spanish Republican Refugees in France (1939-1945) José Cercós Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Ramón Lafragueta Solano: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Enrique Manuel Bartolomé Lafragueta Solano. Sos pares es deien Manuel Lafragueta Mazas i Joaquina Solano Broto. Des de jove participà en el moviment llibertari. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Afiliat al Sindicat Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet) i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània) on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local –fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT. Sa companya fou Jacinta Galindo. Ramón Lafragueta Solano va morir el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 o l'11 de febrer– de 1981 al Centre Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Luis Salmerón Avilés

- Luis Salmerón Avilés: El 24 d'agost de 1906 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Sos pares es deien Luis Salmerón i Concepción Avilés. Pintor de professió, milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente. Sa companya fou Julieta Madrid. Luis Salmerón Avilés va morir el 24 de desembre de 1946 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia.

***

Pedro Calvo Calvo

- Pedro Calvo Calvo: El 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 23 d'agost– de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Sos pares es deien Francisco Calvo Oras, jornaler, i Franscisca Calvo Oliver. Va créixer en una família confederal –quatre germans (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Tressols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad i és autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

- Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula «anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar –la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquesta època començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica «companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'un àlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire, Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Víctor García

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Sos pares es deien Tomás Gracia i Josefa Ibars. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona –durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT –unificada a Veneçuela en 1960–, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Sa companya fou Elena Graells Torrelles. Incansable militant i propagandista, va escriure moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament com González–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

Defuncions

Notícia sobre l'assassinat de Léon Arcos apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 6 de setembre de 1905

- Léon Arcos: El 24 d'agost de 1905 és assassinat a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista il·legalista León Édouard Arcos, també citat erròniament com Argos, i que va fer servir el pseudònim de Jean Casairoli o Casseroli. Havia nascut el 2 de maig de 1879 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Alexandre Jacques Arcos, empleat comptable, i Thérèse Louise Augustina Mourey. Sos germans Henri i Louis també van ser anarquistes militants. L'1 de febrer de 1898, en ple «Cas Dreyfus», Léon Arcos participà en una baralla que es donà a la Brasserie Marseillaise, al carrer Saint Basile de Marsella, durant un acte privat organitzat per la Lliga Antisemita, on intervingueren una cinquantena d'anarquistes (Maurice Chaumel, Marius Escartegigue, Sébastien Faure, Fenaglia, Théodore Jean, etc.) amb la intenció de sabotejar l'acte i que acabà amb la intervenció de la policia i la seva detenció juntament amb els anarquistes Maurice Chaumel i Fenaglia. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a 15 dies per «cops i ferides» i el 16 de desembre d'aquell any va ser novament sentenciat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 dies de presó per «ultratge» a un capellà catòlic. L'abril de 1898 el Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença el condemnà a sis mesos e presó per «complicitat en robatori per encobriment». Poc després, el 31 d'agost d'aquell any, el Tribunal Correccional de Marsella l'envià un mes a presó per «possessió d'arma prohibida». El 14 de març de 1900 el Tribunal Correccional de Marsella el sentencià a tres mesos de presó per «insults i ultratges» a dos agents. El 16 de gener de 1901 es declarà insubmís, però el febrer d'aquell any va ser esborrat del llistat d'insubmisos perquè es trobava detingut a la Presó Central de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una pena de 13 mesos de presó per «robatori» –havia agredit el 10 de juliol de 1900 el mariner Émile Simon al Lazaret de Marsella per robar-li juntament amb dos còmplices– pronunciada pel Tribunal Correccional de Marsella el 8 d'agost de 1900. En sortir de la presó, el 10 d'agost de 1901, va ser escortat per gendarmes i incorporat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af», batalló disciplinari africà). Al seu batalló de Batna (Tunísia; actualment Algèria), el 25 de febrer de 1902 va ser condemnat pel Consell de Guerra de la Divisió d'Ocupació de Tunísia a dos anys de presó per «pillatge de mercaderies amb violència». El 22 de març de 1904 aquest mateix consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort i a un any de presó per «insults i agressió» a un sergent durant el servei i per «trencament» de pena de presó. El 23 de gener de 1904 havia desertat. S'establí a Gènova, sota la falsa identitat de Jean Casairoli, nascut a Bastia (Còrsega), i es guanyava la vida com a acròbata. El 24 d'agost de 1905 Léon Arcos va ser assassinat de quatre trets de revòlver a la plaça de l'Acquasola de Gènova (Ligúria, Itàlia) pel mariner Marius Gerdanne. Aquest estava en ordre de busca i cerca a Canes (Provença, Occitània) per un crim i s'havia refugiat a Itàlia amb sa companya Thérèse Aquin, la qual, maltractada, l'abandonà, juntant-se amb Léon Arcos, que va ser assassinat per Gerdanne per gelosia, fugint aquest sense deixar rastre.

***

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre  Marie Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Era fill natural de la jornalera Marguerite Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista –li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars– i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

Notícia sobre la mort de Joan Canals apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1959

- Joan Canals: El 24 d'agost de 1957 mor a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Canals. Havia nascut cap el 1921. Exiliat, treballà de fuster i milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà durant molts d'anys la secretaria de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Bretanya de la CNT «ortodoxa». El 24 d'agost de 1957, amb Eliseo Tortosa Lorente, quan tornaven amb moto del VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals, que s'havia celebrat entre el 18 i el 23 d'agost a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Eliseo Tortosa Lorente resultà amb les dues cames fracturades i Joan Canals morí en l'accident. Va ser enterrat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Es va obrir una subscripció de suport per a sa companya i sa filla.

***

Necrològica de Florencio Ronda Gárate apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Florencio Ronda Gárate: El 24 d'agost de 1962 mor a Biarritz (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista Florencio Ronda Garate. Havia nascut l'11 de maig de 1907 a Castillejo de Robledo (Soria, Castella, Espanya). Sos pares es deien Hipólito Ronda i Inés Gárate. El gener de 1928 va ser cridat a files, però no es va presentar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta. Ja abans de la guerra civil milità activament en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on treballà de paleta i fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1959 s'instal·là a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Florencio Ronda Gárata va morir el 24 d'agost de 1962 al seu domicili de Biarritz (Lapurdi, País Basc) d'un atac de cor.

***

Virgilio Gozzoli (Nova York, 1950)

- Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Gozzoli i Angelica Gelli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne’ su’ rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

***

Efrén Castrejón Marín

- Efrén Castrejón Marín: El 24 d'agost de 1971 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el magonista i propagandista anarquista Efrén Castrejón Marín. Havia nascut el 1895 a Churumuco (Michoacán, Mèxic). Va fer cursos d'impremta i de sabateria a l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Nicolás de Hidalgo (Morelia, Michoacán, Mèxic). En 1915 s'enrolà en les files de Luis Gutiérrez (El Chivo Encantado), guerriller seguidor de José Doroteo Arango Arámbula (Pancho Villa), les forces del qual es van dispersar arran de les successives derrotes que patí la seva facció. S'instal·là a la Ciutat de Mèxic, on exercí l'ofici de sabater i entrà en contacte amb les idees anarquistes, especialment les establertes pels germans Flores Magón, i entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Nicolás Tomás Bernal Manjarrez (Nicolás T. Bernal, Nico). En 1929 formà part del grup anarquista «Verbo Rojo» i edità la publicació Verbo Rojo. Periodico anarquista. Aquest mateix any mantingué contactes amb el Centre de Cultura Proletària «Claridad» de San Antonio (Texas, EUA). També participà en les activitats de la Casa del Obrero Mundial (COM) i milità en la Confederació General del Treball (CGT) de Mèxic, organització de la qual fou expulsat, amb altres companys, per anarquista. En 1931 col·laborà en el periòdic ¡Paso! Publicación mensual de idees, doctrina y combate. Formà part del Centre Racionalista «Tierra y Libertad» de la Ciudad de Mèxic i dirigí el seu òrgan d'expressió Voluntad. Entre 1937 i 1938 publicà Regeneración. Periódico libertario, que tractava especialment la Revolució espanyola i la guerra que es lliurava, fent costat el moviment anarquista. Regeneración era l'òrgan del Grup Anarquista «Regeneración», nou nom que havia agafat el Centre Racionalista «Tierra y Libertad». En 1939, amb el triomf franquista, intervingué a favor d'alguns exiliats, especialment els anarquistes, amb la finalitat que poguessin trobar asil a Mèxic. En 1940 col·laborà en Insurrección. Promotor i organitzador de la Federació Anarquista del Centre de la República Mexicana (FACRM), a començament de 1942 fou detingut, amb altres companys, sota l'acusació de complicitat amb grup il·legalista del refugiat anarquista aragonès Mariano Sánchez Añón, que va cometre d'assalt a una camioneta de la Cerveseria Modelo de Mèxic, entre altres accions, i processat amb Marcos Alcón Selma i Agostino Confalonieri Capra. En aquesta època regentava una sabateria al número 38 del carrer Pensador Mexicano de Ciutat de Mèxic. Impulsà la Federació Anarquista Mexicana (FAM) i entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 assistí al Primer Congrés d'aquesta organització, celebrat a la Ciutat de Mèxic, en nom del Grup Anarquista «Espartaco» d'aquesta ciutat, on va ser nomenat secretari de Correspondència del Secretariat de la FAM. El 17 de novembre de 1946 fou un dels oradors del gran acte commemoratiu de les morts de Buenaventura Durruti i de Ricardo Flores Magón que tingué lloc al Palau de les Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i on van intervenir refugiats anarquistes, com ara Liberto Callejas, Jaume Magrinyà i Joan Papiol, i anarquistes mexicans, com Cecilio López, i l'artista Concha Michel. L'1 d'agost de 1958 va fer la conferència «La influencia de las idees anarquistes en el desenvolvimiento político y social de México», organitzada per la FAM. A mitjans de 1959 assumí la direcció editorial del seu òrgan d'expressió de la FAM Regeneración. També treballà com a empleat a l'Hipòdrom de les Amèriques i milità en el «Sindicat Praxedis G. Guerrero de Treballadors de l'Hipòdrom de les Amèriques». En 1963 col·laborà en Tierra y Libertad. Casat amb Margarita Villar Resendiz, va tenir dos infants, Efrén i Apolo.

Efrén Castrejón Marín (1895-1971)

***

Hermini Pascual Bonfill (ca. 1943)

- Hermini Pascual Bonfill: El 24 d'agost de 1976 mor a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hermini Pascual Bonfill –a vegades el seu nom citat erròniament com Higinio. Havia nascut el 19 de febrer de 1911 a Herbeset (Morella, Els Ports, País Valencià). Sos pares es deien Germà Pascual Redón, llaurador, i Miquela Bonfill Ferrer. Quan tenia 19 anys va ser introduït en el pensament anarquista per son germà Antoni Pascual Bonfill. El 9 d'octubre de 1932 va ser sortejat i va ser destinat per a fer el servei militar al Cos d'Àfrica del Marroc. Després de la fallida del negoci familiar, treballà de peó en la construcció a Saragossa (Aragó, Espanya) i milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A finals de 1935, arran de la descoberta per part de la policia d'un important arsenal a la seva antiga fàbrica, va ser detingut amb son germà Josep Pascual Bonfill; després d'assumir tota la responsabilitat d'aquest dipòsit d'armes i explosius, va ser jutjat i el procurador demanà contra ell la pena de 40 anys de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es pensava que havia mort durant la presa de Saragossa per part dels franquistes, però l'agost d'aquell any el trobem a Ulldecona (Montsià, Catalunya) provinent d'Herrera de los Navarros (Saragossa, Aragó, Espanya). Es va infiltrar a Saragossa amb la finalitat d'evacuar sos pares i posteriorment lluità al front d'Aragó dins la unitat de l'anarquista Victorio Castán Guillén («Batalló Castán»). Amb la militarització de les milícies, retornà a Ulldecona i marxà cap a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya), on va ser delegat de la Comarcal del Baix Ebre i participà en nombrosos mítings, com ara el d'abril de 1938 a Camarles (Baix Ebre, Catalunya). Mobilitzat, va ser tinent d'un batalló de la 133 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins la Retirada. El febrer de 1939 passà a França i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers (Grup de Treball Núm. 6), va ser internat al camp de concentració de Sant Ciprià. En 1940 treballà en la construcció d'una presa als Pirineus i a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània); posteriorment, va ser enviat a fer feina durant tres anys a les mines de Lunèl (Llenguadoc, Occitània) fins el final de la II Guerra Mundial. Durant l'ocupació participà en la resistència enquadrat en l'Agrupació Cenetista de la Unió Nacional Espanyola (UNE), controlada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). El juny de 1945 formà part, amb altres companys (D. García, F. García i Benigno Leal), de la comissió que dissolgué l'Agrupació Cenetista de la Unió Nacional (ACUN) i reintegrà, en un ple celebrat entre el 19 i el 20 de maig de 1945 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), els seus membres en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de l'escissió de l'MLE en 1945, s'encarregà, amb Joan Andreu Fontcuberta i J. Cuervo, de la reorganització de la militància tortosina en l'exili. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'Origen del Baix Ebre i s'instal·là definitivament a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on residia son germà Antoni i on treballà de boter i d'obrer agrícola. En 1965 creà «Les Emballages Stéphanois», petita empresa de fabricació de cistelletes de fusta. Sa companya fou Mercedes Eugenia Huertas Mustienes, amb qui tingué dos infants. Malalt durant anys, Hermini Pascual Bonfill va morir el 24 d'agost de 1976 al seu domicili de Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord). Documentació seva es troba dipositada en el Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

Hermini Pascual Bonfill (1911-1976)

Antoni Pascual Bonfill (1904-1989)

***

Ludovic Massé

- Ludovic Massé: El 24 d'agost de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Sforza Clément Denis Massé. Havia nascut el 7 de gener de 1900 a Évol (Oleta, Conflent, Catalunya Nord). Sos pares es deien Sylvain Massé, mestre d'escola, i Françoise Py. Mestre com son pare, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. El 12 de maig de 1930 es casa a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb Louise Thérèse Élisabeth Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Vidu, el 14 d'octubre de 1964 es casà a Perpinyà amb Marie Thérèse Emilienne Roulié. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra Ludovic Massé que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a la Residència Saint Roch de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.

***

Luciano Visentin

- Luciano Visentin: El 24 d'agost de 1984 mor a Martellago (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Luciano Visentin, conegut com Ciano Baccalà, per la seva extrema primesa. Havia nascut el 31 de gener de 1898 a Mestre (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Gaetano i Lucia. Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest «Viva il Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de «deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves (Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12 d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre, el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti, a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941 va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato», en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano Visentin, calzolaio (1898-1984).

***

Carlo Bianchi (dreta) amb Luciano Farinelli

- Carlo Bianchi: El 24 d'agost de 1987 mor a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Carlo Bianchi. Havia nascut el 8 d'agost de 1911 a Sirolo (Marques, Itàlia). Es guanyava la vida com a obrer en el sector del calçat i després d'artesà. En 1944 s'acostà a les idees anarquistes i s'integrà en els grups d'Ancona, participant activament en les activitats i les lluites promogudes per aquests grups. En 1946 entrà a formar part de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Després de la II Guerra Mundial, s'afilià a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), que en els anys cinquanta abandonà després d'un enfrontament amb Giuseppe Di Vittorio. De formació autodidacta, aconseguí una vasta cultura i, com a bon orador, participà en mítings, conferències, debats, converses i altres actes organitzats pels grups anarquistes de les Marques i de la resta d'Itàlia; també destacà en el camp organitzatiu. A partir de 1947 col·laborà en el periòdic anarquista Umanità Nova i des de 1948 participà activament en l'edició d'aquesta publicació a les Marques –després de l'edició entre 1945 i 1946 del periòdic L'Agitazione, la Federació Anarquista de les Marques (FAM) decidí destinat els fons econòmics a la premsa llibertària d'àmbit nacional. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 assistí com a delegat de les Marques al III Congrés Nacional de la FAI celebrat a Liorna (Toscana, Itàlia) i posteriorment a altres reunions del moviment. En aquests anys fou membre de la Comissió de Correspondència de la FAM. En 1958 fou redactor, amb Luciano Farinelli, del número únic de L'Agitazione, publicat a Ancona. Força crític amb l'immobilisme del moviment anarquista dels anys seixanta, es mostrà partidari d'un rellançament de la FAI i d'un «Pacte Associatiu». Entre l'1 i el 4 de juny de 1961 assistí, en representació de la FAM, al VII Congrés Nacional de la FAI celebrat a Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia). El febrer de 1965 assistí a la Conferència Interregional de Liona, on s'acordà una nova estructura organitzativa de la FAI, que posteriorment va ser aprovada en el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) d'aquell any. Arran del trencament de la FAI en el citat congrés i la fundació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), a Ancona es crearen dos grups: els membres de la FAI –uns seixanta companys, entre ells Carlo Bianchi–, que fundaren el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials); i els membres dels GIA –un grup de quaranta persones–, que es reunien a «Casa Malatesta». El novembre de 1968 obrí el Congrés de la FAI que se celebrà a Ancona, que aprova, entre altres mesures, algunes modificacions del «Pacte Associatiu», fent alhora una forta crida al rellançament de les activitats de la FAI. Molt crític amb el corrent individualista i els GIA, el juliol de 1977 publicà l'opuscle Che cosa sono i GIA ovvero il canto del cigno, on resumeix la seva crítica. A partir de 1977 es lliurà a la reconstrucció de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), reactivada formalment l'abril de 1979 amb la Conferència de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat secretari administratiu de la Secretaria Nacional. Entre 1981 i 1983 va ser nomenat secretari general de l'USI. A partir de la dècada dels vuitanta, quan les tensions internes s'apaivagaren i es reprengueren les col·laboracions entre els diferents corrents del moviment anarquista, col·laborà en L'Internazionale i en l'organització dels actes del cinquantè aniversari de la mort d'Errico Malatesta, que se celebraren entre el 17 i el 18 de juliol de 1982 a Ancona. En 1983, després d'una nova polèmica, dimití de la FAI, a la qual acusà d'escassa atenció pel que feia el desenvolupament de l'USI, que s'havia reactivat, acusant-la a més de fer-li la competència en el camp anarcosindicalista. En aquests anys, malgrat la seva malaltia, participà activament en la redacció del periòdic de l'USI Lotta di Classe. Carlo Bianchi va morir el 24 d'agost de 1987 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Martín Terrer Andrés

- Martín Terrer Andrés: El 24 d'agost de 1999 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Havia nascut l'11 de novembre de 1904 –algunes fonts citen 1906– a Sòria (Castella, Espanya). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista «Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la «Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista «Fuerza Única». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela).

***

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: El 24 d'agost de 2006 mor a Morcens (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Havia nascut l'1 d'octubre de 1910 a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Antonio Moreno Fernández, jornaler, i Julia Ronchas Morales, i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París (França). Son pare, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià –presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola– i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). El 3 de gener de 1978 es casà amb Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats –sos pares i sa germana major, socialistes. Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya Lorenza Ronchas Martín i els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 al Centre de Long Séjour de Morcens (Aquitània, Occitània), on residia, i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Daniel Barret a la seva biblioteca personal (2008)

- Daniel Barret: El 24 d'agost de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini –també citat com Expósito–; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Havia nascut el 21 de maig de 1952 a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre. Cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques –criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»– presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» –en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos–, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.