|
---
Anarcoefemèrides del 23 d'agost Esdeveniments
Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti - Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.
Naixements
Étienne Faure - Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnès. Sabater de professió, va dirigir en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, va prendre part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a l'Hospital de La Charité de Sant-Étienne (Forez, Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne. ***
Foto
policíaca d'Auguste Maillabuau (2 de juliol de 1894) - Auguste
Maillabuau: El 23 d'agost de 1863 neix al VI Districte de
París (França)
l'anarquista Auguste Léon Maillabuau. Sos pares es deien
Auguste Maillabuau,
mosso de cafè, i Léonie Louise Sagnard. Es
guanyava la vida com a mosso en una
taverna. En 1883 va ser sortejat per a fer el servei militar
però va ser
llicenciat per varius. El 19 d'abril de 1889 va ser condemnat a 50
francs de
multa per «robatori». Segons un informe de la
Prefectura de Policia, des de
1890 estava inscrit com a anarquista, freqüentant algunes
reunions i relacionant-se
amb anarquistes coneguts (Bondon, Numa Jourdan, Émile
Spannagel, etc.). L'11 de
desembre de 1891 va ser condemnat a sis dies de presó per
«cops i ferides». En
1893 el seu nom figurava en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II
Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 d'abril de 1892 el
seu
domicili, al número 14 del carreró Couronnes de
París, va ser escorcollat. Figura
en un llistat de recapitulació d'anarquista del 26 de
desembre de 1893. El 31
de març de 1894 envià una carta al prefecte de
policia on protestava contra la
reputació d'anarquista perillós que se'n tenia.
El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia lliurà una ordre d'arrest al seu nom
sota l'acusació de pertinença
a «associació criminal» i
l'endemà el comissari de policia Brougnard del barri
dels Invalides escorcollà el seu domicili del
carreró Couronnes i trobà una
llibreta que contenia cartes que havia enviat a diputats. Durant
l'interrogatori negà ser anarquista, declarant-se
«socialista patriota i no
revolucionari». Havia estat president del Sindicat de Mossos
Taverners i sembla
que havia estat expulsat dels cercles anarquistes arran de la
denúncia per
venjança d'un tal Damour. El 2 de juliol de 1894 va ser
fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i dos dies
després va ser lliurat al jutge d'instrucció
Anquetil, a qui va declarar que el
desembre de 1893, quan els anarquistes entraren en el sindicat, n'hi
havia
dimitit. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de
juliol de 1894 va ser
posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser
sobresegut.
En l'última etapa de sa vida treballà de
representant comercial. Auguste
Maillabau va morir el 9 de maig de 1901 a Le Varquès
(Quiberon, Cantó de
Quiberon, Bretanya). ***
Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894) - Ferdinand Niquet: El 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand Niquet –algunes fonts citen erròniament Ferdinand-Henri Niquet. Sos pares es deien Charles Niquet, litògraf, i Marie Villetard. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 18 de setembre de 1914 es casà a Châtillon-sur-Loire (Centre, França) amb Rose Aimée Trônel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947) - Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center. ***
Ervin
Szabó - Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial. ***
Notícia
del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 12
d'agost de 1912 - Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a l'Hospital Maison Blanche de Reims (Xampanya-Ardenes, França). ***
Alts
forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia) - Agostino Gazzei:
El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Sos pares es
deien Amedio Gazzei i Eugenia Barzanti. Al seu poble
treballà en una
fàbrica de ciment i a començaments de 1908
s'instal·là a la toscana Piombino,
on treballà en la indústria
siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre
del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo
Benincasa, Alessandro Cinci, etc.)
prengué part en una subscripció a favor
de L'Alleanza
Libertaria de Roma. En
1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme
contra la indústria
dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de
la
repressió desencadenada després de la mor del
feixista Giuseppe Salvestrini
arran de la incursió a Piombino d'un escamot
mussolinià, emigrà a Bèlgica, on
conegué sa futura esposa, la valona Émilie
Camille Coffré. Anys més tard, ajudà
son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de
Piombino del 26 de
juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona
Montigny-le-Tilleul. A
finals de la dècada dels vint treballà com a
encofrador de la constructora
Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara
Muto Murzio.
Durant els anys trenta continuà participant en activitats
antifeixistes, sempre
espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat
per les
autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al
règim de Mussolini». A partir
d'aquesta data se'n va perdre tot rastre. ***
Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938) - Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de febrer –alguns fonts citen erròniament altres dates– de 1969 a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva. Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969) ***
Albano Franchini - Albano Franchini:
El 23 d'agost de 1901 neix a
Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien
Giovanni Franchini i Marcellina
Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia), en
1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a
l'Oficina
Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a
files, però quan
torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament
llibertari, no fou
readmès. Aquest mateix any intentarà crear un
comitè per a la defensa de les
víctimes i dels presos polítics, reprenent la
lluita anarquista. Detingut dels
feixistes per distribució de propaganda anarquista i
empresonat entre 1923 i
1924, decideix emigrar a França. L'any següent
tornarà a Mòdena i serà de bell
nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini.
Un cop lliure el desembre de
1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una
organització
llibertària específica per continuar lluitant
contra el feixisme per haver
estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura
clandestina del
Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser
denunciat al Tribunal
Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de
presó per «propaganda
comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932
gràcies a una amnistia, però
tornarà ser detingut el juny de 1937 en una
reunió clandestina de «subversius»,
tot i que només serà amonestat. Aleshores va
entrar en contacte amb membres del
grup «Justícia i Llibertat» amb els
quals va participar en la resistència. El juliol
de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard
serà novament buscat per
activitats antifeixistes, però aquest pic passarà
a la clandestinitat tot
fugint. Participarà en la Resistència enquadrat
en la Brigada «Mario Allegretti»,
Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo
Romanelli, i en
representació dels resistents entrarà a formar
part de la primera junta
democràtica de la Mòdena alliberada per part del
Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la
postguerra no va
participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu
està dipositat a
l'Istituto Storico della Resistenza e della Società
Contemporanea in provincia
di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Esclaus
del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir - José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Era fill de Manuel Gonzaga Moreno i de Robledo Herrera Fuente. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el 6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 al seu domicili de Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta població. ***
Liliane Wojnarowski - Liliane
Wojnarowski: El 23 d'agost de 1942 neix a Mende
(Gavaldà, Llenguadoc,
Occitània) la pintora llibertària Liliane
Madeleine Wojnarowski (Wojnarowska,
en polonès). Sos pares,
polonesos, es deien André Kasimir Just Wojnarowski i
Marianna Boguimla Gierka.
Educada en la tradició polonesa,
freqüentà l'escola francesa. Amb problemes
depressius
des dels 13 anys, arran de fer una estada a Polònia,
passà per diferents
hospitals psiquiàtrics que la marcaren profundament. Va fer
estudis superiors i
amb el temps aconseguí una gran cultura. Quan tenia 18 anys
optà per la nacionalitat
francesa. El 21 de març de 1964 es casà a Nancy
(Lorena, França) amb Jimmy
Jean-Pierre Dupuy, de qui es va divorciar el 4 de desembre de 1978 a la
mateixa
ciutat. En 1980 s'instal·là a Marsella. En 1981
es llicencià en Lletres a Nancy
amb la tesi Flora Tristan, biographie et
étude thématique des «promenades dans
Londres». A partir de la dècada dels
vuitanta, com a mitjà terapèutic, es
dedicà a la pintura, realitzant
exposicions arreu Occitània (Alaug, Aubanha, La Ciutat,
Marsella, etc.). En
1995 son fill Tom Marc va morir de sida, fet que no ajudà
gaire al seu estat
emocional. Cap a la dècada dels anys deu d'aquest segle
s'integrà en al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella, participant en les seves
activitats. Malalta
de covid-19, Liliane Wojnarowski va morir el 22 d'abril de 2020 a
l'Hospital
d'Instruction des Armées Levaran del XIII Districte de
Marsella (Provença, Occitània) i va ser
incinerada dos dies després al crematori d'aquesta ciutat.
Defuncions
Nicola Sacco - Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis. ***
Bartolomeo Vanzetti - Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis. ***
José Arnal Mur, a la dreta, amb son germà Román Arnal Mur i una cosina - José Arnal Mur: El
23 d'agost de 1936 és assassinat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
José Arnal Mur. Havia nascut el 30 de juny de 1910 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya).
Son pare, José Arnal Clemente, va ser un destacat militant anarquista, i sa
mare es deia Clementa Mur. Es guanyava la vida treballant de llaurador. Emigrà
a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer i entrà en
contacte amb el moviment llibertari. De bell nou a Angüés, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Eliseo Reclus»
(1934) i «Bakunin» d'aquesta població, integrats en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). També fou actor d'un grup teatral de l'Ateneu Cultural
Llibertari local. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la
CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 va ser secretari de Premsa i
de Propaganda de la CNT. Quan el cop militar feixista de 1936, el 23 de juliol
va ser capturat per la Guàrdia Civil, juntament amb una vintena de companys, i
tancat a la Presó Provincial d'Osca. José Arnal Mur va ser afusellat, sense
judici, el 23 d'agost de 1936 al cementiri de Las Mártires d'Osca (Aragó, Espanya).
Sos germans petits Martín Arnal Mur i Román Arnal Mur també van ser destacats
militants anarquistes i anarcosindicalistes. ***
Amalia
González Guerra - Amalia González Guerra: El 23 d'agost –algunes fonts citen el 15 d'agost– de 1936 és assassinada a El Visor del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Amalia González Guerra –algunes fonts citen el primer llinatge Gonzáles–, coneguda com Merina. Havia nascut en 1894 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona, es guanyava la vida fent de minyona. Son germà Pedro González Guerra (El Petacón) fou un dels màxims responsables de la Federació Local de la CNT de Carmona. Durant els anys trenta, Amalia González organitzà un grup de al·lotes joves que treballaven de criades a les cases benestants del seu poble. El juliol de 1936, després de l'ocupació de Carmona per les tropes franquistes, va ser detinguda i alliberada dies després. El 23 d'agost de 1936 un escamot de falangistes se la va portar del seu domicili i va ser afusellada amb altres persones a la carretera que uneix Carmona i El Viso del Alcor. Fou enterrada en una fossa comuna del cementiri de Mairena del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Amalia González Guerra era la companya d'Antonio El Cantarito i deixà tres infants petits (Rafael, de 10 anys; Carmen, de set i Antonio, de cinc). ***
Pedro
Sanz Ciprián - Pedro Sanz
Ciprián: El 23 d'agost de 1936 és
assassinat a Osca (Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Sanz Ciprián,
conegut com Casa Cafetero. Havia
nascut el 30 de
novembre de 1914 a Almudèver (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Pedro
Sanz Peral i Martina Ciprián. Estudiava per a registrador de
la propietat a
Madrid (Espanya) i militava en les Joventuts Llibertàries i
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). També feia de cambrer al
cafè familiar «La
Juventud» («Casa Pedro»), on es reunia la
gent humil i esquerrana del poble. Capturat
pels feixistes, el 24 de juliol de 1936 va ser tancat a la
Presó Provincial
d'Osca. Pedro Sanz Ciprián va ser afusellat el 23 d'agost de
1936 a Osca
(Aragó, Espanya), juntament amb son pare i moltes altres
persones. Sa mare va
ser tancada i, malalta, va ser intercanviada per una de ses germanes.
Tots els
guanys del cafè eren requisats pels franquistes. ***
Juan
Manuel Barrabés Asún - Juan Manuel Barrabés Asún: El 23 d'agost de 1939 mor a Le Vernet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel Barrabés Asún –en la partida de naixement no se cita el segon nom Manuel–, conegut com Porras. Havia nascut el 24 de juny de 1913 a Esquedas (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Barrabés Ubrique i Rafaela Asún Calliro. Jornaler de professió, ben igual que son germà Faustino i ses germanes Violeta i Rafaela, milità durant els anys trenta en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de 1934 va estar dos mesos empresonat per vendre premsa clandestina. El febrer de 1935 va ser absolt pels fets revolucionaris de desembre de 1933. El maig de 1936 intervingué en un míting de les Joventuts Llibertàries a Osca, amb María Duran, Clemente Lencina i Ramón Liarte Viu. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i de Callén, on trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i Gregorio Villacampa Gracia, integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller «Libertador», el qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de sabotatges darrera les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Juan Manuel Barrabés Asún va morir el 23 d'agost de 1939 a resultes d'una infecció pulmonar a l'infermeria del camp de concentració de Vernet, situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i fou enterrat a la tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament. ***
Josep
Antoni
Domènech Agulló - Josep Antoni Domènech Agulló: El 23 d'agost de 1939 és afusellat a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Cocentaina (Comtat, País Valencià). Sos pares, jornalers, es deien Miquel Domènech Merin i Beneta Agulló González. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants. ***
Elia Fumagalli - Elia Fumagalli: El 23 d'agost de 1942 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Havia nascut el 24 de desembre de 1860 a Treviglio (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia). ***
Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne - Adrienne Montégudet: El 23 d'agost de 1948 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Havia nascut el 12 de juny de 1885 a Eissodun (Llemosí, Occitània). Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui edità La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc). ***
Ernst Frick - Ernst Frick: El 23 d'agost de 1956 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a Knonau (Zuric, Suïssa). Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona. ***
Necrològica de Francisco Sánchez Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 27 de setembre de 1962 - Francisco
Sánchez Ruiz: El 23 d'agost de 1962 mor a Rouen
(Alta Normandia, França)
l'anarcosindicalista Francisco Sánchez. Havia nascut l'11 de
setembre de
1909 a Mazarrón
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Nicolás
Sánchez i Nicolasa Ruiz. En 1925 es traslladà a
Vilanova i la Geltrú (Garraf,
Catalunya), on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i ocupà en
diferents ocasions càrrecs orgànics. Durant la
Revolució fou membre del Consell
de Fàbrica de la Pirelli on feia feina. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, a partir de 1946, milità en la
Federació Local de Rouen de la CNT, on ocupà
càrrecs (secretaria, tresoreria,
jurídica, etc.), i en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). A l'exili treballà d'obrer que apuntala les galeries
de les mines i visqué a Oissel (Alta Normandia,
França). Operat
d'una hèrnia, Francisco Sánchez Ruiz va morir
tres
setmanes després, el 23 d'agost
de 1962, a l'Hospital General de Rouen (Alta Normandia,
França) i va ser
enterrat dos dies després. ***
Necrològica
de Vicent Santágueda García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962 - Vicent Santágueda
García: El 23 d'agost de 1962 mor a
Cornonterral (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García.
Havia nascut el 26 de juliol de 1894 a Borriana
(Plana Baixa, País Valencià).
Sos pares es deien Camil
Santágueda i Josefina García. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió,
passà a França, on acabà
instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra
civil, organitzà un Comitè
d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil
Santágueda García (Bachoca),
forner i també militant anarquista
i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a
Castelló (Plana
Alta, País Valencià) pel feixisme.
Després de la II Guerra Mundial fou membre
de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Dolors
Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir
el 23 d'agost de 1962 al seu
domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). ***
Abba
Gordin - Abba Gordin: El
23 d'agost de 1964 mor a Ramat Gan (Tel Aviv, Israel) l'escriptor i
poeta en
llengua jiddisch, pedagog i filòsof anarquista Abba
Leibovich Gordin, també
conegut com Alexander Lvovich Gordin.
Havia nascut el 3 de març de 1887 a Mikhalishki
(Vílnius, Vílnius, Imperi Rus;
actual pertany a Bielorússia). Fill d'una família
jueva, quan tenia 10 anys amb
aquesta es va traslladar a Ostrów Mazowiecka
(Masòvia, Imperi Rus; actualment
Polònia), on son pare, Yehuda Leib Gordin, va ser nomenat
rabí. S'educà en la
tradició judaica (Talmud, Torà, filosofia, etc.)
i també estudià hebreu,
llengües, literatura i ciència. Després
del pogrom de Chișinău (Bessaràbia,
Imperi Rus; actualment Moldàvia) de 1903 s'acostà
al sionisme espiritual d'Ahad
Ha'Am i va fer costat el sionisme polític de Theodor Herzl i
de Max Nordau.
Quan esclatà la Revolució russa de 1905
marxà a Moscou i s'integrà en el
moviment antitsarista, patint detencions i empresonaments. En aquesta
època
adoptà un estil de vida naturista i vegetarià i
abandonà les seves relacions
amb el grup socialista moderat Tzeirei Zion (Joves Sionistes) i amb el
moviment
sionista. Molt influenciat pels clàssics anarquistes (Max
Stirner,
Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Lev
Tolstoi), decidí
lluitar pels drets dels jueus de l'Imperi Rus des de la barricada
llibertària.
En 1908 amb son germà Wolff Leibovich Gordin (Vladimir
Lvovich Gordin) fundà a Smorgon (Hrodna, Imperi
Rus; actual
Bielorússia), malgrat l'oposició dels jueus
ortodoxes de la zona, un centre
escolar hebreu inspirat en l'escola d'Iàsnaia Poliana de Lev
Tolstoi,
introduint ensenyaments innovadors i idees progressistes entre els
alumnes.
Quan esclatà la Gran Guerra l'escola hagué de
tancar i els dos germans vagaren
de ciutat en ciutat al llarg del riu Dnieper i d'Ucraïna
treballant en
diferents activitats, sobretot fent classes particulars. En 1917 Abba
Gordin va
arribar a Moscou, s'integrà en la lluita
revolucionària i va ser empresonat per
negar-se a servir en l'exèrcit tsarista. Un cop lliure
aquest mateix any, amb
son germà fundà a Petrograd (Rússia;
actual Sant Petersburg) el grup
anarcocomunista «Sojuz Pjati Ugnetennyh»
(Unió dels Cinc Oprimits) –amb un
«Manifest pansocialista»–, que feia
referència a les categories humanes més
explotades (l'obrer, les nacions oprimides, les dones, la joventut
estudiant i
l'individu) per les institucions més explotadores (l'Estat,
el capitalisme, el
colonialisme, l'escola i la família). Els germans Gordin,
que signaven molt de
textos conjuntament sota el pseudònim Br.
Gordin («Br», per Brat,
germà),
anomenaren aquesta filosofia, marcada per un
antiintel·lectualisme profund i un
rebut de la cultura europea, el «pananarquisme» i
publicaren alguns números del
periòdic Beznachalie
(Sense
Autoritat). En 1918 els germans Gordin s'establiren a Moscou en plena
Revolució
russa i s'adheriren a la Federació de Grups Anarquistes
(FGA), que havia estat
fundada el març de 1917, participant, especialment amb
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov
(Lev Txernyi),
en la difusió de propaganda, especialment en els clubs dels
barris obrers de la
capital, i en la redacció de l'òrgan de l'FGA Anarkhia. També va publicar el
periòdic Burovestnik
(L'Ocell de les Tempestes), a més de organitzar
conferències i xerrades. En aquesta època Wolff
Gordin va inventar una nova llengua
universal, monosil·làbica, l'Ao.
Quan
esclatà la guerra civil russa Abba Gordin es posà
dels costat de les forces
armades anarquistes i de la «Guàrdia
Negra», i lluità a diferents fronts (Moscou,
Petrograd, Dvinsk, etc.), caient ferit. Durant aquesta època
va escriure
dotzenes de volums, en diferents idiomes (jiddisch, hebreu,
anglès, etc.),
sobre ciències socials i ètica, on expressava la
seva negació tant al
capitalisme com al marxisme, sempre sota la influència dels
pensadors
anarquistes clàssics. En 1920 els germans Gordin, amb
Germann Askarov i Fedor
Krasavtchikov especialment, fundaren a Moscou un nou grup anarquista,
la
«Secció Panrussa dels Anarquistes
Universalistes», conegut com «Els
Universalistes», que es declarava a favor dels bolxevics i
d'«una dictadura
provisional», necessària i transitòria,
abans d'arribar al comunisme sense
Estat. Aquest suport al poder soviètic no va impedir que els
germans Gordin i
els seus seguidors fossin detinguts i empresonats una temporada en
aquesta
època. En 1924 Abba
Gordin va obtenir permís
per abandonar el país i després d'un perible de
dos anys (Samara, Irkutsk,
Harbin, Xangai), on va fer conferències sobre la
situació a l'URSS i sobre
l'anarquisme, va arribar als Estats Units en 1926.
Instal·lat a Nova York (Nova
York, EUA), organitzà grups anarquistes, publicà
poesies i llibres de teoria
anarquista en jiddisch. Entre 1936 i 1957 edità a Nova York
la revista
filosòfica i literària en jiddisch Yiddische
Shriften (Textos Jueus),
marcadament antimarxista.
També col·laborà regularment en el
periòdic anarquista jiddisch Freie
Arbeiter Stimme. Son germà, qui en 1925 havia
estat internat per les
autoritats bolxevics en un psiquiàtric,
aconseguirà més tard establir-se als
EUA, on esdevingué un missioner místic
protestant. A Nova York, Abba Gordin,
participà en la redacció de Freie
Arbeiter Stimme, edità el seu propi
periòdic The Clarion (1932-1934) i
continuà desenvolupant un cert
antiintel·lectualisme i considerant el nacionalisme,
més que la lluita de
classes, com el motor de la societat moderna. En aquesta
època fundà la Jewish
Ethical Society (JES, Societat Ètica Jueva) i
col·laborà en el periòdic
jiddisch Der Freie Gedank, que el Grup Anarquista
Jueu de París
(França), animat per David Stettner, editava des de 1949.
Publicà dos llibres
de memòries Zikhroynes un Kheshboynes (1917-1924)
(1955-1957,
«Reminiscències i reclams (1917-1924)»)
i Draysik Yor in Lite un Poyln:
Oytobiografye (1958, «Trenta anys a
Lituània i Polònia. Autobiografia).
L'octubre de 1958 s'instal·là a Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel), on fundà
l'Agudath Yiddische Schochrei Chofesh (ASHUACH, Cercle Anarquista
Jiddisch
"Amics de la Llibertat"), que comptà uns 150 membres, tenia
una
biblioteca amb els clàssics de l'anarquisme en diferents
llengües (hebreu,
jiddisch, polonès, etc.) i una gran sala de
conferències, on s'organitzaren
nombrosos debats sobre l'anarquisme. A partir de 1959
començà a publicar a Tel
Aviv la revista mensual en jiddisch i hebreu Problemen-Problemot,
que
dirigí fins a la seva mort –a partir de 1964 va
ser reemplaçat en la direcció
per Shmuel Arbarbanel i posteriorment per Joseph Luden. Abba Gordin va
publicar
més de trenta volums en jiddisch de filosofia, poesia,
assaig i teoria
anarquista, molts d'ells traduïts a l'hebreu, i molts dels
seus textos en rus
es traduïren a l'hebreu. Entre les seves obres podem destacar Sotsiale
Ibergloyberay un Kritik (1941, «Supersticions i
crítiques socials»), Eseyen
(1951, «Assaigs»), In Gerangl far Frayhayt:
Rusland (1956, «En la
lluita per la llibertat. Rússia»), Yidish
Lebn in Amerike (1957, «Vida
jueva a Amèrica») i S. Yanovsky
(1864–1939) (1957, biografia sobre
l'intel·lectual anarquista jueu Saul Yanovsky).
També traduí al jiddisch moltes
obres de Piotr Kropotkin i el Discours de la servitude
volontaire
d'Étienne de La Boétie. Abba Gordin, que mai no
es va casar i no va tenir descendència,
va morir el 23 d'agost de 1964 a l'Hospital Tel Hashomer
Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel) i va ser enterrat al cementiri de Kiryat Shaul de Tel
Aviv. ***
Notícia
sobre la detenció de Marius Truchard apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 19 de febrer de 1906 - Marius Truchard: El 23 d'agost de 1970 mor a Passy (Savoia, Arpitània) l'anarquista André Marius Truchard. Havia nascut el 21 de març de 1889 a Vienne (Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Henri Truchard, teixidor, i Eugénie Brotet, modista. El 18 de febrer de 1906 va ser detingut a Saint-Étienne (Arpitània), juntament amb els anarquistes Hubert Englan i Orazia Penna, per aferrar cartells antimilitaristes i enfrontar-se a les autoritats. En 1907 milità a Roanne (Forêz, Arpitània) i en 1908 vivia a Bourges (Centre, França) al domicili de la mare de l'anarquista Achile Légeret. Entre 1909 i 1910 treballà d'infermer a l'Hospici de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). El 5 de juny de 1909 es casà a Mehun-sur-Yèvre amb Julienne Duret, cosidora i filla de la directora de l'hospici on feia feina i vídua d'un destacat militat socialista de Bourges. En aquesta època milità en les Joventuts Sindicalistes. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i treballà d'ajustador, participant en les activitats del grup editor del periòdic L'Anarchie. En 1910 participà en la reorganització de Le Libertaire. Membre de «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta creat en 1911 per Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), i de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el 31 de maig de 1911 participà en un acte de suport a la presó parisenca de Saint-Lazare en el moment de l'alliberament de l'anarquista Madeleine Marc que acabà amb enfrontaments amb la força pública i en el qual va ser detingut, encara que el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època treballava de corredor llibreter. El 20 de juliol de 1911 participà en el segrest de Lucien Métivier, desemmascarat públicament com a confident. Buscat per la policia, s'hagué de refugiar a Bèlgica. El 5 d'octubre de 1911, quan el procés contra Émile Vincent Méo (Émile Tissier), Jean Goldsky i René Dolié, reaparegué al Tribunal juntament amb Almereyda, Georges Dulac i Eugène Merle; finalment, tots van ser finalment absolts. Dies més tard, retornà a Mehun-sur-Yèvre per reunir-se amb sa companya Julienne Duret i va tenir una violenta disputa, revòlver a la mà, amb Achille Légeret de qui sospitava, amb fonaments, que mantenia una relació amb sa parella; Légeret després, en una passejada per Quincy (Centre, France), intentà suïcidar-se d'un tret de revòlver, però fracassà en l'intent. El 22 de novembre de 1911 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bourges per «violació de domicili i possessió d'ara prohibida» pels fets anteriors i condemnat a 50 francs de multa. Abandonat per sa companya, amb qui tenia una filla, intentà crear una llibreria militant a Bourges. L'1 de maig de 1914 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Cher. Marius Truchard va morir el 23 d'agost de 1970 al Sanatori de Sancellemoz de Passy (Savoia, Arpitània). ***
Necrològica de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983 - Mariano Roca Sanjuán:
El 23 d'agost de 1983 mor a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el segon llinatge també citat San
Juan. Havia nascut el 28 de gener de 1905 a Mequinensa (Baix Cinca, Franja
de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Utrillas (Terol, Aragó, Espanya). Era
fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán Momada. Fou, amb altres companys
(José Alcaine, José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel,
Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en la lluita
contra el caciquisme de la família Baselga Ramírez, empresaris miners d'aquesta
població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè
Revolucionari local i participà activament en la defensa de la població dels
atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado Martínez. Posteriorment
formà part del procés de col·lectivització de la localitat. Finalment lluità
als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del Batalló de
Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili. En 1947
va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Miguela García Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir
el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània). ***
Agustín
Barrios Corredera - Agustín Barrios Corredera: El 23 d'agost de 1985 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Barrios Corredera. Destacat militant durant els anys trenta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Aragó (Espanya). Quan la insurrecció de desembre de 1933 va ser arrestat i el novembre de 1935 va ser detingut amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Joaquín Aznar Solanas, Almazán i Rosillo). En 1936 era president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Després del cop militar feixista de 1936, aconseguí fugir de la Saragossa ocupada pels franquistes i passar a zona republicana. Després d'un temps fent de secretari del seu amic Joaquín Ascaso Budría en el Consell d'Aragó, s'integrà en el Batalló «Malatesta». Després de la militarització va ser nomenat major de milícies i fou responsable de la 62 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 28 d'abril de 1937 va ser designat per Antonio Ortiz Ramírez, per a lluitar a l'ofensiva d'Osca (Aragó, Espanya), responsable de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, càrrec en el qual romangué fins el juliol de 1938. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT a Bordeus. En 1947 fou delegat observador de Comitè Regional al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A començaments de 1948 va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Interdepartamental (CI) de Bordeus, juntament amb J. Giménez (vicesecretari), R. Regales (administració) i J. Bejar (organització). En 1961 participà en l'anomenat «Congrés de Reunificació» de la CNT que se celebrà a Llemotges (Llemosí, Occitània). Sa companya fou Teresa Bazán. ***
Necrològica
de Juan Manuel Pérez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de novembre de 1988 - Juan Manuel
Pérez: El 23 d'agost de 1988 mor a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista Juan
Manuel Pérez. Havia nascut cap el 1906 a La Carolina
(Jaén, Andalusia,
Espanya). Treballà a les mines de plom de La Carolina i
milità en el Sindicat
de Miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment es
traslladà a Madrid, on formà part del Sindicat
d'Aigua, Llum i Electricitat de
la CNT. En 1935 patí represàlies per part de les
autoritats republicanes. En
1936 lluità contra els feixistes als fronts de guerra.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco, fou un dels fundadors del Sindicat de
Pensionistes i
Jubilats de Madrid de la CNT. Greument malalt, Juan Manuel
Pérez va morir el 23
d'agost de 1988 a Madrid (Espanya). ***
Enrique
García Sánchez - Enrique García Sánchez: El 23 d'agost de 1994 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Enrique García Sánchez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sanchiz. Havia nascut el 14 de desembre de 1917 –algunes fonts citen erròniament l'11 de desembre de 1907– a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Sos pares es deien Salvador García Nebleza i Virtudes Sánchez Giménez. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca, María Luisa Lanzagorta y Gaza, que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la «Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Enrique García Sánchez va morir el 23 d'agost de 1994 a la Policlínica Bordeux Nord Aquitanie de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 d'octubre de 1994 - Carmen Hernández
Luna: El 23 d'agost de 1994 mor a Brageirac
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Havia nascut el
5 d'octubre de 1907 a Nueva Carteya
(Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien Manuel Hernández
i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio
Oteros Polo. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la
resistència a Nueva
Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro
del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i
arribà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de
la guerra civil.
Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans
(Vallespir, Catalunya Nord), però
de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses,
decidí retornar
a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota
mena de maltractaments i
humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948
intentà passar
clandestinament a França, però va ser detinguda a
Puigcerdà (Cerdanya,
Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de
Còrdova. Un cop
lliure, passà a França per Andorra i
retrobà son company a Brageirac, on milità
en la Federació Local de la Confederació Nacional
del Trevall (CNT). Carmen
Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 24
d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac
(Aquitània, Occitània)
i va ser enterrada en aquesta població. ***
Sortida
de la "Columna Roja i Negra" - Mariano Cruellas Marañá: El 23 d'agost de 1996 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Cruellas Marañá. Havia nascut el 31 de gener de 1914 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Fill d'una família de petits propietaris pagesos, sos pares es deien Juan Cruellas Canales i María Marañá Navarro. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna Roja i Negra» al front d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa companya Salvadora Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué una filla, Liria Cruellas Serveto. Milità en la CNT de l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí a Caracas, on també milità en l'anarcosindicalisme confederal. A la capital veneçolana esdevingué un petit patró amb assalariats i per aquest motiu en els anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de 1982 recuperà la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va morir el novembre de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) durant un viatge familiar. ***
D'esquerra
a dreta: Equo Gilioli, Bruno Gualandi i Luigi Evangelisti al front
d'Osca (1936) - Equo Gilioli: El
23 d'agost de 1997 mor a Ozoir-la-Ferrière (Illa de
França, França)
l'anarquista Equo Gilioli. Havia nascut el 23 de maig de 1910 a Novi di
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts
citen erròniament el 23 de març de 1910
a Rovereto Ferrarese (Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Onofrio
Gilioli i Maria Giuseppa Pelliciari. Era el quart dels nou germans i
germanes (Rivoluzio,
Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Seintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)
d'aquesta destacada família llibertària. L'agost
de 1922, amb l'adveniment del
feixisme al poder, s'exilià a França. En 1924
vivia amb sa família a Fontenay-sous-Bois
(Illa de França, França) i participava en les
activitats dels refugiats
anarquistes italians. Es guanyava la vida com a obrer en una
fàbrica de ciment
i fent de paleta i de fuster en la construcció. En 1933
tingué un infant, Renzo
Gilioli, amb sa companya Bruna Bice Eugénia Donetti. L'estiu
de 1936 fou el
primer dels germans que marxà cap a Espanya, al costat
d'altres companys (Michele
Centrone, Luigi Evangelisti, Socrate Franchi, Mario Girotti, Bruno
Gualandi i
Renzo Cavani), per a lluitar contra el feixisme. Membre de la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso», lluità a la
batalla de Monte Pelado i a Osca (Aragó,
Espanya) enquadrat en la secció de metralletes d'Umberto
Tommasini. Formà part
del grup anarquista «Angiolillo» i fou xofer del
comandant de la secció. El
desembre de 1936 va ser greument ferit en un accident
automobilístic quan conduïa
una delegació de la secció (Camillo Berneri,
Giuseppe Bifolchi, Umberto
Marzocchi i el capità Ruso, del Partit Obrer
d'Unificació Marxista) cap a
Barcelona, a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) per a ratificar el reemplaçament
de Carlo Roselli
per Giuseppe Bilochi al cap de la Secció Italiana, i va ser
hospitalitzat a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Tornat a
França l'abril de 1937, va ser
buscat per les autoritats per a detenir-lo. L'octubre de 1940 el seu
nom
figurava en una llista d'«elements subversius
perillosos» enviada a les
autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista
italiana. En aquesta
època s'establí amb sa família a
Busiet (Aquitània, Occitània) i
col·laborà amb
la Resistència. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Fontenay-sous-Bois.
El juliol de 1955 rebé la nacionalitat francesa i
més tard participà en el
moviment de «Maig del 68». Equo Gilioli va morir el
23 d'agost de 1997 a la Residència de
Jubilats «Les Jardins d'Ozoir»
d'Ozoir-la-Ferrière
(Illa de França, França) i va ser enterrat al
costat de sa companya al
cementiri de Fontenay-sous-Bois. ***
Helmut
Kirschey (2003) - Helmut Kirschey: El 23 d'agost de 2003 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Helmut Krischey. Havia nascut el 22 de gener de 1913 a Elberfeld (Wuppertal, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Fill d'una família de militants de l'Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya) i, a partir de 1920, del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Parti Comunista d'Alemanya), s'integrà amb son germà petit en l'organització dels Pioners Rojos. En 1931, després de veure la «caça de bruixes» estalinista i el centralisme comunista, abandonà la Kommunistischer Jugendverband Deutschlands (KJVD, Lliga dels Joves Comunistes d'Alemanya) i, per influències d'un oncle, s'adherí a les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) de Wuppertal. Morts els pares, a partir de 1932 visqué amb la família anarquista Benner, en la qual els seus tres fills (Fritz, Willi i Eugen) també militaven en la SAJD i en la FAUD. En aquests anys formà part del grup d'acció «Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades, i fou empresonat arran de trobar-se una arma a casa seva arran d'un escorcoll policíac. El març de 1933, reconegut al carrer per una colla de «Camises Brunes» –milícies del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors)–, aconseguí salvar la pell gràcies als crits de la senyora Benner que alertaren la policia, la qual el detingué; el règim nazi el va internà fins al novembre de 1933 al camp de concentració de Dinslaken. Un cop lliure, va ser vigilat per la Gestapo, però aconseguir arribar als Països Baixos, primer a Amsterdam i després a l'Haia, on fou membre de l'agrupació d'exiliats Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), lligada a la FAUD. Assabentat del cop militar a Espanya, el juliol de 1936, amb documentació falsa, marxà, amb Fritz Benner i altres dos companys, com a voluntari per combatre el feixisme. S'establí a Barcelona (Catalunya) i d'antuvi visqué en un hotel de luxe col·lectivitzat i després, amb una quarantena d'anarquistes germans, a la mansió d'un exlíder nazi que vivia a Catalunya i havia estat advocat de l'empresa farmacèutica Merck. En col·laboració amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervingué en programes de ràdio que eren emesos en ona curta a l'Alemanya nazi, en la vigilància de la colònia alemanya establerta a Catalunya i en l'edició de Soziale Revolution (Revolució Social), òrgan dels DAS. El febrer de 1937 s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb el qual participà en els combats de Tardienta (Osca, Aragó) i on més de cent voluntaris internacionalistes van morir. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut amb altres militants alemanys per agents comunistes i tancat fins a l'abril de 1938 a Barcelona, València i Segorbe. Un cop lliure, passà a França i als Països Baixos. A començaments de 1939 s'exilià a Suècia i se li va assignar Göteborg com a lloc de residència, on conegué l'any següent sa futura companya. En 1943 aconseguí la seva primera feina i milità en la International Transport Federation (ITF, Federació Internacional del Transport), organització sindical clandestina que intervingué activament en la lluita antinazi. Quan aconseguí legalitzar la seva situació, s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on milità fins als anys cinquanta. En 1955 aconseguí la nacionalitat sueca. En desacord amb la línia reformista de Helmut Rüdiger, abandonà la SAC i s'adherí al Partit Comunista Suec, però en 1968, arran de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, abandonà el partit. En els anys setanta retornà a la SAC. En 1989 Angelika Feld, Volker Hoffmann, Dieter Nelles i Jörg Lange realitzaren un documental en alemany sobre la seva vida (A las barricadas), on ell mateix explica les seves experiències als carrers de Barcelona i als camps de Pina de Ebro. En 1998 l'editorial de la SAC Federativ publicà la seva autobiografia sota el títol Helmut Kirschey, en antifascist minnen (Helmut Kirschey, memòries d'un antifeixista), editada per Richard Jändel i amb textos de Fritz Benner, Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiguer. En els anys noranta viatjà a Alemanya, on parlà sobre la seva experiència de militant anarquista alemany i d'excombatent en la guerra d'Espanya a instituts, associacions de joves i universitats. En 2000 es va publicar la seva autobiografia en alemany sota el títol A las barricadas. Erinnerungen und Einsichten eines Antifaschisten (A les barricades. Memòries i reflexions d'un antifeixista). ---
|
![[22/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/08]") |
|
![[24/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/08]") |
|
|
| Actualització: 23-08-23 |