|
---
Anarcoefemèrides
del 20 d'agost Esdeveniments
Premsa llibertària - Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de
1898 surt a París
(França) el primer número del periòdic
Le Cri de Révolte. Organe
révolutionnaire
bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i
J. Regis. En
aquest primer número es lliurà el
fulletó de Constant Martin Inqusition et
antisémitisme. Hi van col·laborar
Gabriel Andres, Angelleras, Antoine
Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri
Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais,
Boiscervoise, G. A. Bordes (A.
Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges
Durante, Idan
Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,
Émile Henry, F.
Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion,
Ernest-Lucien Juin,
Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles
Malato,
Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour,
Max
Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost,
Albert Pruh'homme,
Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin
Sartoris, Auguste Vaillant,
E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre
de 1899
la policia escorcollà el local de la redacció i
denuncià G. A. Bordes, Gabriel
Andres i François Prost. En sortiren 10 números,
l'últim el de la primera
quinzena de març de 1899. ***
Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH] - Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de
1913 surt a Canton (Guangdong,
Xina) el primer número del periòdic
anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu
del gall que canta en l'obscuritat), òrgan
d'expressió del grup llibertari
«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall
que canta en l'obscuritat), fundat
l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava
també el nom en
esperanto La
Voĉo de l'Popolo i
després dels primers números canvià el
títol
xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En
aquest periòdic i en diversos
pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions
del
periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle),
publicació editada des del 1907 a
París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el
pensament de Proudhon,
Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament
xinès i
ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai,
etc.). En 1969 els 33 números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong. ***
Cartell programàtic
de Mujeres Libres - Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.
Naixements
Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894) - Max Gordon: El 20
d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de Vílnius, Lituània, Imperi Rus;
actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una família jueva de Vílnius.
A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi Alemany. En 1885 va ser
deportat cinc anys a Sibèria per activitats revolucionàries. En 1890 es casà
amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon, mecànic, mantingué relacions
amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i l'expresident del
Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la companya de
Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de 1892
arribà a França amb sa companya i son jove fill. D'antuvi visqué al carrer de
l'Échiquier del X Districte de París i posteriorment al Faubourg Saint-Martin.
Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos propietat d'un tal Guinsbourg
establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David Israël Gordon figurava
en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i també
en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran agafada contra
el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili de David Israël
Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin, però només trobaren son pare,
Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre Gaston Gordon. La
policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets i cartells
anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en rus i en alemany,
impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un àlbum fotogràfic,
carnets, manuscrits i correspondència en diverses llengües, entre d'altres
materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant
l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat en l'estudi del
moviment anarquista, però que no era partidari de la violència, sinó seguidor
de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també reconegué que parlava
diverses llengües, com ara l'alemany, el francès, l'ídix, el rus i una mica
d'anglès. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat
provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Portada
del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice) - Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França). ***
Foto policíaca d'Eugène Billot (9 de març de 1894) - Eugène Billot:
El
20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1873 neix
a La
Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Billot. Era
fill de Pierre Billot, pedraire, i de Françoise Eugénie Boussageon. Es
guanyà la vida treballant de sastre a París (França). En 1893 va ser
cridat a
files, però va ser declarat exempt per ser fill de vídua. El 7 de març
de 1894
va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul
Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de
Liège,
Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles
Vallès–, en
una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de
policia
Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret
que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres
(Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió
del
moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del
XVIII
Districte de París, el seu domicili, al número 24 del bulevard
Rochechouart de París,
va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894 va ser
fitxat com a
«anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc
d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies després.
Finalment,
el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas. Entre el 13 de
novembre
de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment
de
Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del carrer
Saint-Didier
del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es casà al XVII
Districte de París
amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine Leconte i en
aquesta època
vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de París. Segons informes
militars, el
20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda Villiers i el 14
de juliol
de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan esclatà la Gran
Guerra, el 31
d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser
incorporat
en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva
insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de gener de
1917 va
ser llicenciat; però, voluntàriament, es va reintegrar el 17 de juny de
1918 a
l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem
la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicalista
del 23 de juny de 1966 - Manuel Bolívar
Torruella: El 20 d'agost de 1898
neix a Calella (Maresme,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien
Josep
Bolívar Feliu, pescador, i Francesca
Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) des d'abans
de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on formà
part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de
França, França) de la
CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè
Departamental de Sena i Marne
de la CNT «ortodoxa». També fou membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones
núpcies amb Sophie
Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig
–algunes fonts citen
erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França) a resultes d'una
intervenció quirúrgica. ***
Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921) - Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica. ***
Eliezer
Hirszauge - Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel). ***
Necrològica
d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963 - Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània). ***
Afusellament - Florenci Riqué Serra:
El 20 d''agost de 1913 neix a Sant Aniol de Finestres (Garrotxa, Catalunya)
l'anarcosindicalista Florenci Narcís Josep Rigué Serra. Era fill de
Joaquim Riqué Cullell i de Maria Serra Masegú.
Pagès establert al
nucli de Sant Esteve de Llémena (Sant Aniol de Finestres,
Garrotxa, Catalunya),
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i també treballà de
xofer. El 26 de juny de 1940 va ser detingut a les muntanyes
garrotxines sota
l'acusació d'haver executat tres dies abans, amb Jaume
Grabulosa Pagès i altres
dos companys, Miquel Costa Roca, responsable dels escamots de Falange
de Sant
Esteve de Llémena. En el moment de la detenció se
li va trobar una pistola
marca «Royal» del calibre 6.65 que havia pertangut
al falangista. Jutjat en
consell de guerra el 19 de desembre de 1941, va ser condemnat a mort.
Florenci Riqué Serra va ser afusellat el 28 de novembre de 1944 a
Girona (Gironès, Catalunya).
***
Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006 - Josep Salaet Daudé:
El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i
Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara
el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i
va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.).
S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i
militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món
de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8
de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Eolo
Boccato - Eolo Boccato: El
20 d'agost de 1918 neix a l'illa de
Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i,
després, resistent comunista antifeixista
Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista,
formada per 14 germans,
tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i
resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat
militant
anarquista, i Paolina Cavazzini. El ***
Els
germans Josefa i José Alcázar García -
Josefa Alcázar
García: El
20 d'agost de 1920 neix a El Esparragal
(Múrcia, Espanya) –el certificat de
defunció cita Múrcia (Múrcia,
Espanya)–
l'anarcosindicalista Josefa Alcázar García. Sos
pares es deien Francisco Alcázar Sánchez, jornaler, i Josefa
García Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya)
i ben igual que son germà
major José Alcázar García (El Canillas)
milità en el moviment anarquista des de
l'adolescència a les «Cases Barates» de
Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Entre 1932 i 1932
participà activament
en la vaga dels llogaters i signà un manifest amb 505 dones
més contra l'encalçament
policíac al barri. En 1935, durant una
manifestació a les Rambles de Barcelona,
encapçalà una manifestació enarborant
la bandera republicana. En aquesta època
era assídua de manifestacions, reunions i
conferències llibertàries. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb son company Juan
López Martínez a França i va
ser internada amb sos fills al camp de concentració
d'Argelers. Posteriorment
s'establí a Firmin (Llenguadoc, Occitània).
Josefa Alcázar García va
morir l'1 de setembre de 2002 al Centre Hospitalari Pierre Delpech de
La Sala (Provença, Occitània). Josefa Alcázar García (1920-2002) José Alcázar García (1915-1938) ***
Necrològica
de Josefa Andrés Ibáñez publicada en
el periodic tolosà Cenit del 16 de
maig de 1989 - Josefa Andrés
Ibáñez: El 20 d'agost –el 24 d'agost segons el registre civil reconstituït– de 1920 neix a
Albalat de l'Arzebisbe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Andrés
Ibáñez, coneguda com Fina.
Sos pares es deien José Andrés Luixa i Manuela Ibáñez Abad.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en el procés de
col·lectivitzacions durant la Revolució
espanyola.
Compartí vida amb l'anarcosindicalista Jesús
Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, amb son company i altres
militants llibertaris, es dedicà a l'agricultura a
Virçac (Aquitània,
Occitània). Vídua, Josefa Andrés
Ibáñez va ser trobada morta el 17 de gener de
1989 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerada. ***
L'última
foto de Manuel Sabaté Llopart - Manuel Sabaté Llopart: El 20 d'agost de 1925 –alguns citen erròniament 1927– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo). Era fill petit de Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle, i van tenir quatre fills més: Josep, Francesc, Joan i Maria. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz. ***
Fredy
Perlman - Fredy Perlman: El 20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia) –aleshores Txecoslovàquia– l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l’autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black & Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de «complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black & Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders (1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de Volin The unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà –amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.– en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black & Red. ***
Donato
Romito - Donato Romito:
El 20
d'agost de 1954 neix a Bari (Pulla,
Itàlia) el professor i militant anarquista i
anarcosindicalista
Donato Romito. A
finals dels anys seixanta i principis dels setanta formà
part en el moviment
estudiantil i participà especialment en ocupacions escolars
i en els
col·lectius d'aleshores. En 1973 s'acostà al
moviment anarquista i s'integrà en
el grup comunista anarquista de l'Organització Anarquista de
Pulla (OAP) de
Bari, en el moment en que aquesta es va separar de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI). Començà a treballar de professor
interí a l'escola primària i
participà activament en la Coordinació Ciutadana
dels Precaris Escolars. En
1976 esdevingué professor titular. Fou un dels creadors
l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA), d'antuvi a la zona de Pulla
i després a tot el
territori italià entre 1976 i 1985. A finals dels anys
setanta s'afilià al Sindicat
d'Educació de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro
(CGIL,
Confederació General Italiana del Treball). Durant els anys
vuitanta es
traslladà a Pesaro (Marques, Itàlia), on
entrà en contacte amb els anarquistes
de l'acabada de dissoldre's Organització Anarquista de les
Marques (OAM) i amb
els quals fundà la Coordinadora Comunista Anarquista (CCA)
de Pesaro-Fano. En
1985 fou un dels fundadors del Cercle Cultural «Napoleone
Papini» («Cercle
Papini») de Fano, amb el qual organitzà, durant
decennis, les edicions del
«Meeting Anticlericale», encarregant-se de les
relacions públiques i de la
coordinació de les discussions. En 1985
representà l'ORA en els processos
d'unificació amb la Unió dels Comunistes
Anarquistes de Toscana (UCAT), que donarà
lloc, en 1986, a la Federació dels Comunistes Anarquistes
(FdCA). En aquest
mateix 1986 s'integrà en el secretariat nacional de la FdCA,
càrrec en el qual va
ser reelegit en diversos congressos (III de 1992, IV de 1994, V de
1997, VII de
2006 i IX de 2014). A Pesaro fou professor a l'Institut Elio Tonelli.
En 1986
també s'integrà en l'oficina provincial de la
CGIL-Educació de Pesaro, que
abandonà en 1993. En 1994 fou un dels promotors de
l'Associazione Lavoratrici
Lavoratori Pesaresi (ALLP, Associació de Treballadores i
Treballadors de
Pesaro) i en 1995, amb altres joves anarquistes del «Cercle
Papini», fundà la
secció de la FdCA de Pesaro-Fano, que en 1996
obrí la seva seu al centre
històric de la població. Durant els anys vuitanta
i noranta desenvolupà a
Pesaro una intensa activitat social, esdevenint membre del Moviment de
Cooperació
Educativa (MCE) i de l'oficina provincial de l'Institut
Històric de la Resistència
(IHR). Durant moltes ocasions va ser elegit membre del Consell
d'Institut del
seu centre d'ensenyament i del Consell Educatiu de Districte per les
llistes de
la CGIL. A Pesaro, amb la FdCA, va promoure la construcció
de la «Rete per
l'Autogestione» (RA, Xarxa per l'Autogestió), que
arreplegava organismes
polítics i socials de base de la província de
Pesaro i que tenia com a òrgan
d'expressió el butlletí Contaminazione.
També desenvolupà una intensa activitat de
formació didàctica de la història. A
finals dels anys noranta, entrà en el sindicalisme de base i
obrí a Pesaro,
juntament amb altres ensenyants, la seu de la Federació
Provincial de la Confederazione
Italiana di Base (CIB) UNIcobas, en les llistes de la qual va ser
elegit en
diferents ocasions representant sindical del seu centre educatiu. Amb
UNIcobas,
participà en diverses iniciatives a les Marques de
coordinació del sindicalisme
de base de la regió. En 2001 publicà en el Quaderno
di Alternativa Libertaria l'assaig «Afghanistan. La
Quinta Guerra Mondiale»
i en 2003 per al mensual The Northeastern
Anarchist l'article
«Exploring Alternative Forms of Workers' Organization.
Anarchist-Communists and
the Italian 'Base Union' Movement», sobre el sindicalisme de
base a Itàlia.
Entre 2008 i 2011 presidí l'associació de suport
als immigrants «Pesaro
Nuovomondo», que edita un periòdic multicultural
homònim. En 2010, en nom de la
FdCA, fou responsable del Centre de Documentació
«Franco Salomone» de Fano,
ocupant-se de la publicació en 2011 i 2013 de llibres sobre
la vida de Franco
Salomone (Un rivoluzionario di ponente,
etc.) i dels llibres de Luca Lapolla Gli
anarchici di Piazza Umberto. La sinistra libertaria a Bari negli anni
'70 i
de Guido Barroero I Figli dell'officina.
I Gruppi Anarchici di Azione Proletaria (1949-1957). Va traduir a
l'italià el treball
de Malcolm Archibald sobre la figura de l'atamansha
(comandant militar) Marusya Nikiforova durant la Revolució
russa. També
col·laborà regularment amb la pàgina
web Anarkismo.net i en l'Oficina d'Estudis
d'Alternativa Llibertària. L'agost de 2012
participà en la Trobada Anarquista Internacional
de Saint-Imier (Berna, Suïssa) i, com a representant de la
FdCA, en la III
Conferència Europea i en la I Conferència
Intercontinental de la xarxa
d'informació Anarkismo.net. Donato Romito va morir el 13 de
gener de 2018 a l'Hospital
de Muraglia de Pesaro (Marques, Itàlia) i va ser incinerat
el 20 de gener al
Cementiri dell'Ulivo de Fenile a Fano (Marques, Itàlia).
Defuncions
Execució d'Angiolillo - Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Pulla, Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba. ***
Celestino
Veiga Álvarez - Celestino Veiga Álvarez: El 20 d'agost de 1938 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) –altres fonts citen el 18 de novembre de 1938 al Camp de la Rata del barri d'Adormideiras de la Corunya (la Corunya, Galícia)– el llaurador anarcosindicalista Celestino Veiga Álvarez, conegut com O Caganopino, malnom que heretà de son pare, o com Chevó. Havia nascut cap el 1913 a Buenos Aires (Argentina), on sa família havia emigrat. Son pare es deia Andrés Veiga Rey, llaurador, i sa mare Encarnación Álvarez Rojo, i tenia dues germanes (María i Pilar). Vivia a Betanzos (la Corunya, Galícia) i formava part de la direcció del Sindicat Local de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936 fugí amb son pare a la muntanya. Ambdós van ser detinguts l'11 d'abril de 1938 mentre dormien per un escamot de falangistes i portats a la presó de Betanzos i el 29 d'abril traslladats a la Corunya. Ambdós van ser jutjats per un tribunal militar; Andrés va ser condemnat a presó i Celestino a mort. ***
Francisco
Mares Sánchez - Francisco Mares
Sánchez: El 20 d'agost de 1941 és
afusellat a Paterna (Horta Oest, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares
Sánchez –el primer
llinatge citat també com a Marés.
Havia nascut cap el 1895 a Xelva (Serrans, País
Valencià) –algunes fonts citen
Torrent (Horta Oest, País Valencià). Sa
família, d'origen camperol, emigrà a
València. Quan tenia 10 anys començà a
treballar com a obrer en la construcció
i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat
s'afilià al Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de València.
Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on
romangué fins la
proclamació en 1931 de la II República espanyola.
En els anys posteriors milità
a València i a Torrent adscrit als Sindicats
d'Oposició de la tendència trentista
de la CNT. El novembre de 1933
va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc
Puchades
Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant
del partit Dreta
Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell
any. Quan
el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del
Comitè
Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la
Comissió
Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la
«Columna de Ferro», de
la qual fou comissari d'un batalló. Després de la
militarització, la columna
esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular republicà i fou nomenat
comandant del II Batalló de la Brigada (73
Divisió) i comandant de la Brigada
en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat
ferit. Lluità als
fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista,
caigué
presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de
concentració d'Albatera
i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a
començaments de maig
de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta
Nacional del Moviment
Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939,
de camí a França després d'haver
realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la
policia, tancat a la
presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a
Torrent, encara que la
premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins
el 5 de maig de
1940. Després d'un temps a la presó Model de
València, va ser condemnat a mort
en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat
Militar de València. Francisco
Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp
de Tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià), encara que diverses
fonts citen erròniament altres
dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz,
locutor i director
de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora
radiofònica republicana en la qual Mares
havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van
ser enterrats a la mateixa tomba
al cementiri de Paterna. Francisco Mares Sánchez (1895?-1941) ***
Ángel
Mombiola Allué - Ángel Mombiola
Allué: El 20 d'agost de 1944 és
afusellat a Ondas (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
i resistent antifeixista Ángel Pedro Mombiola
Allué. Havia nascut el 6 de
febrer de 1908 a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares
es deien Pedro
Mombiola i Carmen Allué. Militant de les Joventuts
Llibertàries i des de 1930
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a
ser president del
sindicat de Sarinyena. El 24 de novembre de 1932 es casà
civilment a Saragossa
(Aragó, Espanya) amb la militant anarquista Maria Lozano
Molina, amb qui tingué
una filla. Quan esclatà la guerra civil es
presentà, amb sa companya, com a voluntari
a la «Columna Durruti», on rebutjar comandar un
batalló. Contrari a la
militarització de les milícies,
continuà lluitant als fronts en un grup de
dinamiters fins a la caiguda del front d'Aragó, moment en el
qual s'integrà en
la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El maig de 1938 va ser destinat al
Batalló de Rereguarda
Núm. 22 de Manresa (Bages, Catalunya) de la 119 Brigada
Mixta. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Amb sa
companya, durant l'Ocupació participà
en la Resistència al departament de l'Alta Garona. Capturat
pels alemanys quan
amb el seu grup guerriller preparava la destrucció d'un pont
sobre el riu
Garona a Ondas (Llenguadoc, Occitània), Ángel
Mombiola Allué va ser afusellat
juntament amb altres dos companys (Francisco Aguado i Ricardo
García) de la
CNT. Un monument a les seves memòries va ser aixecat a prop
d'on van ser
afusellats. Ángel Mombiola
Allué (1908-1944) María Lozano
Molina (1914-2000) ***
Els
germans Boulan. D'esquerra a dreta: Fernand, Auguste i Eugène -
Auguste Boulan: El
20 d'agost de
1964 mor a Les Ponts-de-Cé
(País del Loira, França) l'anarquista, antimilitarista, antinatalista
i sindicalista revolucionari Auguste Alexandre Léon Boulan,
conegut com La
Dent. Havia nascut
el 5 de desembre de 1887 al
lloc anomenat La Chapelle aux Pies de
Bouillé-Ménard (País del Loira,
França). Sos pares es deien Auguste Boulan, pedraire, i
Eugénie Dioneau. Sa
família es traslladà a
Trélazé (País del Loira,
França). Aprengué l'ofici
d'esberlador de pissarra i treballà a les pissarreries de
Trélazé. En 1904
participà en la seva primera vaga que durà set
setmanes. El juliol de 1910, com
a membre del comitè de vaga, participà en una de
nova, llarga i violenta.
Detingut en un enfrontament amb els gendarmes, va ser jutjat i
condemnat a dos mesos
de presó i a 25 francs de multa, pena que purgà a
la presó d'Angers. Un cop la
vaga fracassà, va ser acomiadat de la feina. Poc
després, s'instal·là de
fotògraf a Trélazé. En 1908
fundà les Joventuts Sindicalistes de l'Oest i
aconseguí crear seccions a diverses poblacions
(Trélazé, Noyant-la-Gravoyère,
Renazé)
que organitzaren vetllades educatives i excursions campestres; la
secció d'Angers-Trélazé
tingué un grup teatral. En la cooperativa «La
Maraîchère» («L'Avenir du
Prolétariat»)
creà un grup infantil i durant anys s'encarregà
d'organitzar activitats
educatives i esportives. En aquesta època vivia al
número 34 del carrer
Pyramide de Trélazé. També fou
l'animador del Comitè de Defensa Social (CDS)
d'Angers-Trélazé, el qual, entre 1909 i 1914,
organitzà manifestacions i campanyes
de suport a diferents llibertaris que patiren represàlies
(Jules Durand, Francesc
Ferrer i Guàrdia, Émile Rousset, etc.). En
aquests anys va estar en contacte
amb el grup «Les Originaires d'Anjou», adherit a la
Federació Comunista
Anarquista (FCA). En 1910 va ser candidat abstencionista. El 18 de
febrer de
1912 assistí com a delegat al Congrés de les
Joventuts Sindicalistes de l'Oest
celebrat a Rennes (Bretanya) i també aquest mes
assistí com a delegat dels
obrers de Trélazé al Congrés Nacional
dels Treballadors del Subsòl que se celebrà
a Angers i on presentà un informe sobre antimilitarisme que
va ser adoptat per
unanimitat. En els anys anteriors a la Gran Guerra,
participà activament en
campanyes antimilitaristes i antinatalistes, i va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira i fins als anys
trenta
no va ser esborrat. En 1908 havia estat declarat exempt del servei
militar per «bronquitis
bacil·lar», però l'agost de 1914 va ser
cridat a files durant la mobilització
general i incorporat el 20 de març de 1915 al IX
Batalló d'Infermers del 135
Regiment d'Infanteria. Acabà la guerra amb una
pròrroga d'incorporació a la fàbrica
«Thevenot» a Àrreu (Bigòrra,
Occitània), on participà en les lluites sindicals
per la jornada de vuit hores. Durant la postguerra reprengué
més
tranquil·lament les activitats militants. El 30 de novembre
de 1919 va ser
nomenat regidor municipal de Trélazé. El 17 de
gener de 1921, en desacord amb
la majoria comunista del consistori, dimití. Antimilitarista
de tendència
llibertària, durant el període d'entreguerres
participà en activitats antifeixistes
i pacifistes. En 1921 abandonà el sector de la pissarra i
s'instal·là de
fotògraf a Trélazé i acabà
obrint sucursals a Noyant i a Baugé (País del
Loira,
França). En aquesta època vivia al
número 34 del carrer Jean Jaurés de
Trélazé.
El 27 de novembre de 1939 es casà a
Trélazé amb Marie Granfard. Retirat
parcialment com a obrer miner, Auguste Boulan va morir el 20 d'agost de
1964 en
una residència de Les Ponts-de-Cé
(País del Loira, França) –un carrer
d'aquesta
població porta el seu nom. ***
Necrològica
de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968 -
Juan Antonio
Llerda Serrano: El 20 d'agost de 1968 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània) el militant
anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Havia nascut el 25 de
juliol de 1903 a
Cretes
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francisco Llerda i
Ramona Serrano. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el
juliol de
1936 s'allistà en la columna de milicians que
partí de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant
en la
presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al
front d'Aragó. Després va fer
de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou
hospitalitzat a Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els
franquistes estaven a punt de
ocupar la regió, passà a França i
retornà a la Península per Barcelona.
Després
lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al
braç per una bala
explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a
França i fou internat en diversos
camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel
Servei de Treball
Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va
perdre un
dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en
contacte amb la resistència. Durant
l'alliberament formà part del «Batalló
Llibertat», format per maquisards
llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló
Guernica» basc, participà en
els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe
de Grave (Mèdoc,
Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests
combats, prengué a l'assalt un
búnquer on va fer presoners els alemanys presents i
acaparà tot l'armament, que
més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària
antifranquista que lluità a la
Península. En acabar la guerra, treballà de
manobre, fou membre de la comarcal
cenetista de
Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació
Local de Bordeus. Juan
Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després. ***
Necrològica
de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de desembre de 1976 - Juan Rueda Ona: El 20 d'agost de 1976 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Havia nascut el 31 de març de 1915 a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània). ***
Josep
Peirats a Vila Canaima (Montadin, prop de Besiers), en 1974, on vivia
amb sa companya Gràcia Ventura - Josep Peirats Valls: El 20 d'agost de 1989 mor a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Havia nascut el 15 de març de 1908 a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares, cosidors d'espardenyes, es deien Josep Peirats Dupla i Teresa Valls Rubert. Sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària –fent servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, Geronés, Sertorio, etc.)–, com ara Acción, Acracia, Asturias, Bicicleta, El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol, Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir, Cultura Proletaria, Ética, Evolución, FAI, Faro, Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes, El Luchador, Más Lejos, Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros, Nueva Senda, Polémica, Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir, La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria, Umanità Nova, Umbral, Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940), Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España, ¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976), Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977), Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Dotze anys després de morir, en 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida. ***
Necrològica
de Casimiro Agut Carceller apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994 - Casimiro Agut
Carceller:
El 20 d'agost de 1994 mor a Saint-Avertin
(Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista
Casimiro Agut Carceller. Havia nascut el 20 de juliol de 1915 a la
Torre del Compte
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Agut i
María Carceller. De família
llibertària,
milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) de la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent). En 1933 patí la
repressió
republicana i també
la que s'engegà quan el fracàs del moviment
revolucionari
d'octubre de 1934.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
els
combats contra
els aixecats a la seva comarcal i va ser nomenat membre del Servei
d'Ordre i
d'Investigació del Consell d'Aragó. En 1939, amb
el
triomf franquista, passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment
s'establí a Vendôme (Centre, França),
on
continuà militant en la Federació Comarcal de
Vall-de-roures de la CNT en l'exili. Sa companya fou Raimunda Vila.
Casimiro Agut Carceller va morir el 20
d'agost de 1994 a l'Hospital de Saint-Avertin (Centre,
França)–algunes fonts citen erròniament
Vendôme. ***
Maria Occhipinti - Maria Occhipinti: El 20 d'agost de 1996 mor a Roma (Itàlia), per complicacions del Parkinson que patia, la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Havia nascut el 29 de juliol de 1921 a Ragusa (Sicília). Sos pares es deien Giorgio Occhipinti i Concetta Sgarioto. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto. ***
Jesús
Guillén Bertolín - Guillembert: El 20 d'agost de 1999 mor a Montadin (Llenguadoc, Occitània) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Havia nascut el 30 d'octubre de 1913 a Montant (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Eduardo Guillén i Agueda Bertolín. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 al seu domicili de Montadin (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén Bertolín. ***
Francisco
Cuberos Neto - Francisco Cuberos
Neto: El 20 d'agost de 2010 mor a São Paulo
(São Paulo, Brasil) l'actor
dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més
conegut com Chico Cuberos i
artísticament com Cuberos Neto.
Havia nascut el 18 de
febrer de 1924 a São Paulo (São Paulo, Brasil) i
es crià al barri de Vila
Bertioga. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i
l'espanyola Isabel
Viñeto –Vinheto, en la versió
portuguesa– i
tingueren sis fills (Maria
Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Quan
tenia 12 anys,
després de fer els estudis primaris,
començà a fer feina com a obrer en una
fàbrica de sabates i després com a venedor de
calçat. Quan era adolescent formà
part d'una cèl·lula del Partit Comunista del
barri de la Mooca de São Paulo,
però només durà un mes, ja que per
divergències internes i per no estar d'acord
amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre
del grup
podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit
polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942
començà a participar en les activitats
del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis,
Nito
Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i
altres,
on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest
grup
d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i
Pedro
Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura
Social
(CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà
en el grup de teatre social del
CCS, que aleshores representava la peça dramàtica
1º de Maio, de Pietro Gori,
i a l'any següent ja participà en el
grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es
casà amb Mercedes Cuberos,
matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de
1955, com a secretari del CCS,
registrà aquesta associació al Departament
d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São
Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María
Martínez Jiménez (Maruja
Cuberos) i acabà un curs d'art
dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la
seva carrera com a actor
professional. Fins i tot després del cop militar de l'1
d'abril de 1964, el CCS
continuà realitzant les seves activitat teatrals,
especialment mitjançant peces
llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup
format per la seva
iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de
Waldyr Andrade
Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També
participà en la «Societat Naturista Amics de
la Nossa Chácara», grup anarquista que
jugà un paper fonamental en
l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener
de 1969, per mor
de problemes interns i financers, però sobretot per una
qüestió de seguretat,
el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els
anys de la repressió els
anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament en la botiga
«Calçados Cuberos», a l'avinguda
Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985
participà en la
reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de
l'arxiu
Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito
Lemos Reis, Antonio
Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero,
Antônio Francisco Correia,
Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da
Silva i Ideal
Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias,
participà
en el programa Provocações,
de la TV
Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre
Antônio
Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El
28 de novembre de
2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb
algunes modificacions
introduïdes arran de la renovació dels seus
estatuts. Entre les peces
anarquistes en les quals participà, fent servir el
pseudònim de Cuberos Neto,
destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato,
de Pietro
Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama
Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O
coração é um labirinto. Drama em 3 atos,
de Pedro Catallo (1947);
O herói e o viandante, de
Pedro
Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos,
d'Ernani Fornari (1948); A insensata.
Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de
Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da
avenida. Comédia em 3 atos,
de Carlos Arniches (1954); Feitiço.
Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset
Maughan (1955); Está lá
fora um inspetor. Drama em 3 atos,
de J. B. Priestley (1956); Os mortos.
Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez
(1957); Pense alto. Drama, d'Eurico
Silva (1958); O que eles querem.
Comédia em 3 atos, (1958); O
testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo
pedra, pedra mundo. Musical; Como
rola uma vida. Drama em 2 atos, de
Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade,
de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os
guerreiros,
de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O
último programa de cubanacan. Monólogo,
d'Alberto Centurião (1997); A
greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias
(1997); Colônia Cecília,
de Renata
Pallottini (1999); A velha guarda ou a
revolução partida, de Murilo Dias
César (1999); Liberdade! Liberdade!,
de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O
santo inquérito, de Dias Gomes (2000);
Morte acidental de um anarquista, de
Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de
Joracy Camargo (2001); O homem do
princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu
(2001). En la seva carrera
d'actor professional representà nombroses obres, moltes
d'elles amb el Teatre
Brasiler de Comèdia, entre elles Nega
de
maloca (1960), Os elegantes
(1960), Oração para uma
negra (1961),
A semente (1961), As
almas mortas (1962), A escada
(1962), Antígone América
(1962), Senhorita
Julia (1969), Os dois cavaleiros de
Verona (1974), O verdugo
(1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny
(1976), Gota d’água
(1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal
(1991). Per a la
televisió estrenà Sangue
do meu sangue
(1969); Programa Penélope
(1970), O comprador de fazendas
(1970), Vitória Bonelli
(1972), Os fidalgos da Casa Mourisca
(1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha
negra (1975), Gaivotas
(1979), Um homem muito especial
(1980), Vento do mar aberto (1981),
Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé
(1982).
Per al cinema intervingué en O
vigilante
rodoviário (1961), Amemo-nus
(1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão
(1975), Tiradentes. O mártir da
Independência
(1976), Antônio Conselheiro e a
Guerra
Dos Pelados (1977), No tempo dos
trogloditas
(1978), Os três boiaderos
(1979) A virgem e o bem dotado
(1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade
(1980),
E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade
(1981), As vigaristas do sexo
(1982), Amado Batista em sol vermelho
(1982), Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O
santo salvador e o demônio (2003),
etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a
São Paulo (São
Paulo, Brasil) a conseqüència d'un
pneumònia agreujada per la malaltia de
Parkinson. ***
Nair
Lazarine Dall'Oca - Nair Lazarine Dall'Oca: El 20 d'agost de 2010 mor a Santos (São Paulo, Brasil) l'anarquista Nair Lazarine Dall'Oca. Havia nascut el 23 d'abril de 1923 a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Sos pares es deien Carmino Lazarine, fuster i mestre d'escola rural, i Rosa Furlan, parella de Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) que tingué set fills. Va estudiar a l'escola rural de son pare durant tres anys. Es casà amb Virgilio Dall'Oca i ambdós s'instal·laren a São Paulo (São Paulo, Brasil), on visqueren amb els oncles de Virgilio, Aída i Nicola D'Albenzio, militants anarquistes de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) que van saber despertar l'interès de la jove parella vers l'anarquisme. Cap al 1936 s'integrà al Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, del qual eren assidus nombrosos militants anarquistes brasilers (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli, i son company Martins, i Mariasinha, i, més tard, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.) i que poc després serà molt freqüentat per llibertaris espanyols exiliats que fugien de la dictadura franquista i s'havien instal·lat al Brasil. Treballà com a costurera per compte seva i son company de paleta, de cobrador d'autobús, de conductor de camió i, finalment, de taxista. Malgrat la difícil situació econòmica de la parella, participà activament en les diverses campanyes de solidaritat, com ara la de suport als refugiats anarquistes espanyols a partir de 1939, organitzada pel periòdic Tierra y Libertad entre els llibertaris brasilers. Després de la implantació de l'Estat Nou el novembre de 1937, el CCS va ser obligat a tancar i els anarquistes, que des dels començaments de la dictadura de Getúlio Vargas havien lluitat contra els sindicats reformistes, van perdre el seu principal camp de batalla. En aquest context repressiu, un grup d'anarquistes, majoritàriament vegetarians i naturistes, desenvoluparen el projecte de creació d'una granja comunitària a Itaim (São Paulo, Brasil), que marcarà una important fita en el moviment llibertari brasiler. Entre el grup de voluntaris anarquistes que compraren el terreny i començaren a construir Nossa Chácara (Nostra Granja), nom que prengué el projecte comunal d'autogestió rural, figuren Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, a més de les seves famílies respectives. El 9 de novembre de 1939 la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» va ser registrada i, fins i tot després de la reobertura del CCS de São Paulo el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara continuà sent el lloc de realització des congressos llibertaris nacionals i de reunions clandestines del moviment anarquista brasiler. Nair i Aída D'Albenzio van ser les responsables de l'alimentació dels habitants i visitants de Nossa Chácara. La parella Dall'Oca contribuí financerament i en la distribució dels periòdics O Libertário, creat l'octubre de 1960, i Dealbar, que sortí a partir del setembre de 1965. També participaren en l'Editora Mundo Livre de Rio de Janeiro, que publicà obres de clàssics anarquistes (Piotr Kropotkin, Valan Tcherkesoff, etc.) i de destacats intel·lectuals llibertaris brasilers (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, etc.). Arran la instauració de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» resolgué vendre la granja d'Itaim i comprar-ne una de nova a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil), idea més apropiada per continuar amb el seu projecte llibertari. La campanya per la compra del nou indret es realitzà entre el 28 d'agost de 1965 i el 31 de desembre de 1966 i entre les persones que contribuïren financerament a la compra de Nosso Sítio (Nostre Lloc), nom amb el qual va ser batejada la granja, figuren nombrosos militants llibertaris, entre ells la parella Dall'Oca i la seva filla Clara. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. La prevenció no era frívola ja que poc després, entre el 8 i el 21 d'octubre de 1969, el «Centre d'Estudis Professor José Oiticica» (CEPJO) de Rio de Janeiro va ser assaltat pels militars del Comando d'Aeronàutica de la Força Aèria Brasilera (FAB) i els seus membres detinguts, torturats, processats i empresonats. Després d'aquesta invasió la parella Dall'Oca va cremar, durant una nit, els papers compromesos (llistats de socis i contribuents, etc.) del CCS de São Paulo. Durant aquest període, els militants de São Paulo, entre ells la parella Dall'Oca, organitzaren col·lectes de diners de manera anònima, per precaució, per ajudar els companys de Rio de Janeiro en el procés militar que contra ells es va engegar i que durà fins al 1972. Després d'alguns anys vivint a Itanhaem (São Paulo, Brasil), la família Dall'Oca s'instal·là a la ciutat de Santos. Després de patir la malaltia d'Alzheimer uns anys, Nair Lazarine Dall’Oca va morir el 20 d'agost de 2010 d'una aturada cardíaca a Santos (São Paulo, Brasil). ***
Léandre
Valéro - Léandre
Valéro: El 20 d'agost de 2011 mor a Amilly
(Centre,
França) l'anarquista, anarcosindicalista i activista del
moviment
d'alliberament algerià Léandre Valéro.
Havia nascut el 12 d'octubre de 1923 a
Orà (Orà, Algèria
francesa).
Sos pares es deien Juan Francisco Valero i María Josefa
Carrillo.
Era fill d'un militant andalús de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que
lluità en la guerra d'Espanya i que
després s'exilià a Algèria. Per les
seves circumstàncies vitals, parlava el
francès, el castellà i l'àrab. En
1942, quan el desembarcament de les tropes
aliades al nord d'Àfrica, s'allistà amb les
Forces Franceses Lliures (FFL),
participant en diferents campanyes i alliberant alguns camps de
concentració.
Després de la II Guerra Mundial, fou enviat com a soldat a
la Indoxina francesa.
El novembre de 1945 desertà, però va ser detingut
a l'Hospital Montolivet de
Marsella i tancat al fort de la Grande-Bastide. El 23 de novembre de
1945 va
ser embarcat en un vaixell anglès cap Indoxina i desembarcat
el 8 de gener de
1946 a Saigon. Ajudà cautelosament els independentistes
vietnamites del Viet
Minh proveint-los d'armes i de benzina que furtava dels estocs de
l'Exèrcit
francès d'ocupació. L'agost de 1946, qualificat
com a «element desmoralitzador»
per les tropes, fou finalment repatriat a França.
S'instal·là a París i
s'adherí a la Federació Anarquista (FA), on
conegué Georges Brassens, aleshores
secretari de la redacció de Le
Libertaire.
En 1948 marxà amb sa companya Claudette Jocelyne Dubuc a
Auxerre (Borgonya,
França) i es posà a
treballar com a obrer especialitzat ajustador a l'empresa
metal·lúrgica
«Société Gardy», on
muntà una secció sindical de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF). El 19 de març de 1953
fou elegit, amb Raveau, delegat
del personal fix (Col·legi Obrer) de la CNTF de la
«Société Gardy». Amic de
Georges Fontenis, entrà a formar part de la
Federació Comunista Llibertaria
(FCL). L'agost de 1954 fou enviat per l'FCL a Algèria per
enfortir el Moviment
Llibertari Nord-africà (MLNA), grup del qual fou secretari
fins al 1956. Treballà
com a obrer a l'establiment Henri Hamel d'Alger i milità en
l'MLMA, al costat de
Duteuil, Fernand Doukhan i Derbal Salah, entre d'altres.
Col·laborà amb el
Moviment Nacional Algerià (MNA), encapçalat per
Messali Hadj. A partir de la
insurrecció de la «Toussaint Roja» (1 de
novembre de 1954) es centrà en el
suport al moviment independentista algerià, convertint-se en
«bústia» i xofer
d'aquest. En aquesta època venia pels carrers Le
Libertaire armat amb un revòlver a la butxaca que
hagué de fer
servir en més d'una ocasió. L'agost de 1955
obtingué una feina de cap en un
taller d'una explotació agrícola experimental a
Khroub, a 17 quilòmetres de
Constantina, on establí contactes amb els guerrillers del
Front de Libération
Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), moviment al qual
ajudà
proporcionant-li armes gràcies a les relacions que havia
establert quan era a
l'exèrcit. L'agost de 1956, fugint de la
mobilització, retornà clandestinament
a França amb sa companya i sos tres infants. Molt perseguit,
l'MLNA decidí
autodissoldre's i tot el dipòsit de material i els seus
arxius van ser llançats
a la Mediterrània. Visqué alguns mesos amagat amb
altres activistes de l'FCL (Georges
Fontenis, Pierre Morain, Paul Philippe, Floreal Muñoz, etc.)
i amb Derbal
Salah, militant que havia conegut a Constantina, organitzà
una xarxa de
«col·lectes de materials» per als
resistents algerians. Finalment aprofità
l'amnistia proclamada pel general Charles de Gaulle i en 1958
retornà a
Auxerre. Treballador en la Fruehauf Corporation, milità en
la Confederació
General del Treball (CGT) d'Auxerre i en 1960 fou nomenat membre de la
secretaria de la Unió Departament de la CGT de l'Yonne. Fou
un dels atiadors de
les vagues de maig de 1968 a la zona des del sindicat de la CGT de la
Fruehauf
Corporation. En 1974 abandonà la Fruehauf Corporation i la
CGT i entrà a fer
feina en l'empresa AID, on es jubilà en 1983. Entre el 1991,
any de la seva
fundació, i el 2000 milità en Alternativa
Llibertària (AL). En els seus últims
anys fou membre de la Comissió de Barris d'Auxerre, en
representació de la seva
barriada de Conches/Clairions, de l'associació
«Bien Vivre Ensemble» i va fer
costat les candidatures socialistes. Léandre
Valéro va morir el 20 d'agost de 2011 al Centre Hospitalari
de l'Aglomeració Montargoise d'Amilly (Centre,
França) –algunes
fonts citen erròniament el 21 d'agost de
2011 a Auxerre (Borgonya, França). ---
|
![Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/huiminglu/huiminglu01.jpg "Portada del primer número de \"Hui-ming-lu\" [IISH]")
![[19/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/08]") |
|
![[21/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/08]") |
|
|
| Actualització: 20-08-23 |