---

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de "La Solidaridad"

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

***

Portada del primer númer d'"Spanish Revolution"

Portada del primer númer d'Spanish Revolution

- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de 1936 surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. Editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. Olay va deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a Nova York, on muntà una oficina propagandística a la part baixa de la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el suport de tres representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO organitzà nombrosos mítings de masses i actes públics de tota mena a moltíssimes ciutats nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser enviats al moviment llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal de l'ULO va ser la publicació d'Spanish Revolution, que comptà amb una política editorial col·lectiva i per aquest motiu els articles no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a l'obra constructiva de la Revolució espanyola (les col·lectivitzacions agrícoles i industrials, la funció dels comitès revolucionaris, l'educació, l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries, «Mujeres Libres», Federació Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes militars de la guerra civil que no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de diferents textos publicats per la premsa llibertària de la Península (Amigo del Pueblo, CNT, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Libre, Nosotros, Nueva España Antifascista, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), però també estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura Proletaria, L'Espagne Antifasciste, L'Espagne Nouvelle, Le Libertaire, La Lutte Ouvriere, Manchester Guardian, New Statesman and Nation, New Times, Le Réveil, La Révolution Prolétarienne, Spain and the World, etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les pàgines d'aquesta publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren crítiques a les polítiques progovernamentals de les organitzacions llibertàries espanyoles i a les seves posicions, considerades «toves», davant els estalinistes i la seva contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes vegades donessin veu al sector dissident de la Revolució llibertària, com ara les Joventuts Llibertàries, els «Amics de Durruti» o grups importants de la FAI. Spanish Revolution va publicar 36 números, l'últim l'1 de maig de 1938, i deixà d'editar-se quan el Govern comunista de Juan Negrín López s'assentà fermament al poder i la contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968 l'editorial Greenwood Reprint Corporation en va treure una edició facsímil.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

- Alfred Grugeau: El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Alfred Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau, sabater, i Marie Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores. Treballà, com son pare, de sabater a París (França). El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. El seu domicili, al número 4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un germà seu, també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer Pyrénées, ambdós es posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant, tot insultant el president de la República Sadi Carnot; Nicoud intentà treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests fets, el 26 de juny de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la inculpació de «cops i ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos anys després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 26 del carrer Duris. També en 1901 figurava en un altre registre policíac. El seu últim domicili fou al número 4 de l'Impasse Questre del XI Districte de París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

Alfred Grugeau (1864-1922)

***

Joan Montseny Carret

Joan Montseny Carret

- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

- Léon Marie: El 19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia, França; actual Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Era el fill primogènit de Louis Joseph Marie, serraller, i d'Émilie Julie Duval. Es guanyava la vida com a obrer especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al número 8 del passatge Vanves de París (França). El 16 de març de 1894, a resultes de la mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans quan intentava posar una bomba a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb altres 11 persones i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin

Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin

- Albin Cantone: El 19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto Cantone, més conegut com Albin Cantone o simplement Albin. Sos pares es deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar, començar a treballar amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905 s'instal·là a Lió on s'havia establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914 treballà de manobre en diverses feines. Després va fer feina, com son germà, de torner metal·lúrgic a Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot sol el francès i visqué amb una companya, coneguda per tothom com Albine. En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand, descobrí el pensament anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància que li va fer perdre tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de l'exèrcit quan la Gran Guerra. En aquests anys visqué al número 4 del carrer Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i en 1916 tingué de veïnat l'anarquista André Roulot (Lorulot) Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys, especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur. Durant els anys vint es va veure seduït per la Revolució russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis brefs, on realitzà el retrats i les biografies d'anarquistes coneguts (E. Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel Devaldès, Piotr Kropotkin, André Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de càncer d'estomac l'11 de maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània), acompanyat per son germà. Un mes després de la seva mort, Léo Claude va publicar el fullet Albin publiciste, poète, critique et dessinateur (1888-1929).

***

Fernando Sancho Gracia

Fernando Sancho Gracia

- Fernando Sancho Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón (Terol, Aragó, Espanya) el republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia. Moliner com son pare, gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant la II República espanyola freqüentà el Casino Republicà, s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid de la Cuba (Saragossa, Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els pagesos més pobres. Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de la Cuba va ser controlat per les milícies anarquistes i adscrit al Consell d'Aragó. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà com a regidor en el Consell Municipal de la població. Quan l'11 de març de 1938 les tropes feixistes ocuparen la població, aconseguí fugir cap a Barcelona (Catalunya), però sa companya i sos infants restaren a la població. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses frontereres a Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de 1940 va ser enviat amb la seva companyia a les tasques de reforç de la «Línia Maginot». Capturat pels alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort i després a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la matrícula 10.617, va ser traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir el 2 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Fernando Sancho Gracia (1898-1941)

***

Vittorio Malaspina

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Liberto Bernabéu Vilaplana

Liberto Bernabéu Vilaplana

- Liberto Bernabéu Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) el maçó, anarquista i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares, militants anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. A començament dels anys trenta regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s'establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la maçoneria, sota el nom simbòlic de Besnard, formà part de la lògia «Pitàgores» de Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on formà part de la lògica «Numància» d'aquesta ciutat, on arribà al tercer grau i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT d'Alacant. També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s'establiren a Alger. En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d'escriure de la companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons. El gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà a la Península, establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià).

***

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

- Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de «redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.

***

Necrològica de Josep Corominas Vilaseca apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de setembre de 1971

Necrològica de Josep Corominas Vilaseca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de setembre de 1971

- Josep Corominas Vilaseca: El 19 d'agost de 1916 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el certificat de defunció cita Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Corominas Vilaseca. Sos pares es deien Josep Valentí Agustí Corominas i Francesca Teresa Emmanuela Vilaseca. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a La Plée (Basse-Goulaine, País del Loira, França) i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. Sa companya fou Yvonne Jeanne Louise Carel. Després d'una llarga malaltia, Josep Corominas va morir el 4 de setembre algunes fonts citen erròniament el 5 de setembre de 1971 a l'Hospital General de Nantes (País del Loira, França).

***

Carnet de la CNT

Carnet de la CNT

- Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. Sos pares es deien Patricio Navarrete Sánchez i Eladia Berbel Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on refusà votar la moció de condemna de la tendència «col·laboracionista». En 1947 va ser detingut i empresonat a conseqüència d'un cas d'atracament. Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 al seu domicili de Dieulouard (Lorena, França). Sa companya, Suzanne Hulo, va morir el 12 de març de 2020.

***

Necrològica de Gregorio Ortiz Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de gener de 1985

Necrològica de Gregorio Ortiz Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

- Gregorio Ortiz Martínez: El 19 d'agost de 1916 neix a Huéscar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Sos pares es deien José Ortiz i Consuelo Martínez. Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu (Barcelona, Catalunya), on fou destinat als batallons costaners de la Columna «Ferrer i Guàrdia» a la comarca de l'Alt Empordà (Figueres, Castelló d'Empúries, L'Escala, Port de la Selva). Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l'antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà cap a França. Treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Perpinyà. Sa companya fou Rolande Émilienne Denise Lucienne Leportier. Gregorio Ortiz Martínez va morir el 8 de desembre de 1984 a Perpinyà (Roselló, Catalunya Nord).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]

Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]

- Louis Héritier: El 19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut el 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Georges Darien

Georges Darien

- Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 al VII Districte de París (França). Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

- Ernest Ferter: El 19 d'agost de 1923 se suïcida a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Charles Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–, conegut com Terbert. Havia nascut el 22 de desembre –algunes fonts policíaques citen erròniament el 23 de desembre– de 1862 a Melun (Illa de França, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine Bonvallet. Es guanyà la vida com a fumista a París (França). En 1888 la seva assistència a reunions anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de 1888, amb el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos periòdics contraris a la política de Georges Boulanger (Le Radical, Le Rappel) amb la finalitat de fer col·lectes per a treure diners per organitzar actes del moviment antiboulangista. A començament de 1890 sembla que participava amb el grup «Les Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de diners. El 16 d'abril de 1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per «robatori». En 1891 la policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara les del «Cercle Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16 d'abril de 1891, amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va pronunciar contra l'organització d'un congrés internacional llibertari. A partir de 1891 entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant d'estufes del carrer Rivoli de París. En aquesta època mantingué contacte amb els anarquistes Claude Margerand (Margeron) i amb Benoît Chevenet (Chalbret), un dels autors del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). També participava, segons informes policíacs, en les reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges de Bourgogne» dels V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de Policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». Detingut durant la gran agafada antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili, al número 58 del carrer Mazarine de París, va ser infructuós. Segons els informes policíacs, des de feia uns mesos només feia propaganda als cafès i als restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una gran influència» i no tenia la reputació de ser «un home d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville qui el va inculpà d'«associació criminal» i el tancà aquell mateix dia a la presó parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge, declarà que no era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres anys; el 6 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la requisitòria definitiva del procurador de la República del 27 de juny de 1895 es feia constar que havia freqüentat els grups revolucionaris, però que en l'actualitat treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent que l'acusació no es podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas el 4 de juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials feien constar que només freqüentava les reunions de manera intermitent. En aquesta època treballava de negociant en vins i estava solter. Caigut en l'alcoholisme i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19 d'agost de 1923 penjat amb un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número 32 de la carretera de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Ernest Ferter (1862-1923)

***

Locals de "Régéneration", al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907). Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta). Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 19 d'agost de 1933 mor a Villejuif (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Havia nascut el 8 de febrer de 1881 a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania). Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització «Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per «propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Fernand Élosu (1922)

Fernand Élosu (1922)

- Fernand Élosu: El 19 d'agost de 1941 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand de Élosu, més conegut com Fernand Élosu o Docteur Élosu. Havia nascut el 28 de maig de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill natural de la costurera emigrant de Baiona (Lapurdi, País Basc) Rosa Antonia de Élosu. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona. Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Félicie Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà en Ce qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara «Alcoholisme», «Avortament», «Biologia», «Castedat», «Celibat», «Cervell», «Electroteràpia», «Evolució», «Medicina», «Tolstoisme» o «Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una «revolució de les consciències» i no d'una «revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de Marracq de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

Emili Vivas Blanco

Emili Vivas Blanco

- Emili Vivas Blanco: El 19 d'agost de 1961 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat erròniament Vives. Havia nascut el 6 de novembre de 1901 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Josep Vivas i Dolors Blanco. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de «La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. S'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo –un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquesta època va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquesta època col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat  de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà amb sa companya Amparo Muñoz. Emili Vivas Blanco va morir el 19 d'agost de 1961 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Francesc Berga Orcal apareguda en el periòdic parisenc "Frente Libertario" de novembre de 1976

Necrològica de Francesc Berga Orcal apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de novembre de 1976

- Francesc Berga Orcal:El 19 d'agost de 1976 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Berga Orcal. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pascual Berga i Pilar Orcal. Forner de professió, quan la Revolució espanyola participà en la col·lectivització del ram, especialment en el circuit de distribució del pà, formant part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després marxà al front per lluitar contra el feixisme, on fou ferit a la mà esquerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram; després s'integrà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE), per a retornar de bell nou a Bram, d'on aconseguí fugir. Durant l'ocupació nazi va ser requerit pel Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí escapar gràcies a la complicitat de la gendarmeria francesa. Després de la II Guerra Mundial, treballà en la construcció a Bordeus i en les grans obres construcció de pantans (L'Aigle, Bòrt). Milità en diferents federacions locals de la CNT. Víctima d'un greu accident de treball en les obres del pantà de Bòrt, decidí, després de guarir-se, retornar a la Península amb sa companya Gabriela Berruezo Silvente. Francesc Berga Orcal va morir el 19 d'agost de 1976 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

***

Necrològica de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 d'octubre de 1976

Necrològica de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 d'octubre de 1976

- Manuel Gordillo Chacón: El 19 d'agost de 1976 és enterrat a Canes (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Gordillo Chacón. Havia nascut a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Segurament es tracta del Manuel Gordillo que en 1939, amb el triomf franquista, es va refugiar a Algèria. Durant la primavera de 1947 va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Nord d'Àfrica amb seu a Orà (Algèria). Posteriorment es va instal·lar a Canes, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Martí Gallart Melian

Martí Gallart Melian

- Martí Gallart Melian: El 19 d'agost de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Havia nascut el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 a Taradell (Osona, Catalunya). Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost –algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Martí Gallart Melian (1902-1979)

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 19 d'agost de 1980 mor a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Havia nascut el 9 de febrer de 1906 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pare es deien Manuel Albiol i Bàrbara Balaciart. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològiques aparegudes en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 d'octubre de 1992

Necrològiques aparegudes en el periòdic tolosà Cenit del 6 d'octubre de 1992

- Pedro Valles Giner: El 19 d'agost de 1992 mor a L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro José Valles Giner –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Ginés. Havia nascut el 5 de març de 1906 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Valles i Florentina Giner. Obrer de fleca, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució participà activament en la col·lectivitat del seu poble natal. El 16 de març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Calanda, fugí amb dos-mil habitants de la població cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana s'enrolà en un batalló de fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya Gregoria Celma restà amagada a Barcelona. S'establí a L'Avelhanet, on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la II Guerra Mundial sa companya i sos fills es reuniren amb ell. Pedro Valles Giner va morir el –algunes fonts citen erròniament el 22 d'agost– de 1992 al Centre Hospitalari Pays d'Olmes de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània), població on residia, i dies després, el 29 d'agost, ho va fer sa companya.

***

Luce Fabbri

Luce Fabbri

- Luce Fabbri: El 19 d'agost de 2000 mor a Montevideo (Uruguai) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Havia nascut el 25 de juliol de 1908 a Roma (Itàlia). Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

América Scarfó en el documental "Anarquistas"

América Scarfó en el documental Anarquistas

- América Scarfó: El 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 mor a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Havia nascut el 18 de novembre de 1912 a Buenos Aires (Argentina). Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué una última entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca «Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una «amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

América Scarfó (1912-2006)

***

Nardo Imbernón en un fotograma de "Vivir de pie"

Nardo Imbernón en un fotograma de Vivir de pie

- Nardo Imbernón: El 19 d'agost de 2008 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maximino Imbernón Cano, conegut com Nardo Imbernón. Havia nascut el 29 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Era fill d'Angela Cano López i de Jesús Imbernon, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mare Ángeles Cano, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el nom catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Sa companya fou Yasmina Seghir. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a l'Hospital de Saint Louis de París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

---

[18/08]

Anarcoefemèrides

[20/08]

Escriu-nos


Actualització: 11-05-21