|
---
Anarcoefemèrides
del 21 d'agost Esdeveniments
Cartell de l'acte -
Pícnic pro Sacco
i Vanzetti: El 21 d'agost de 1921 se celebra a la
Thienerth Farm d'Albion
(Lincoln, Rhode Island, EUA) un gran pícnic familiar en
suport dels anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores processats.
L'acte
comptà amb els auspicis de la «Filodrammatica
Spartaco» i durant la jornada hi
hagué jocs, música, ball, refrigeris, menjar i
diversos entreteniments.
Naixements
Retrat atribuït, sense
cap fonament, a Jacques Roux - Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). ***
Fortuné
Henry - Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el 21 de novembre de 1931 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França). ***
D'esquerra
a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa) -
Cafiero Ciuti: El
21 d'agost de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Cafiero Ciuti. Fill
tercer d'una família nombrosa llibertària, sos
pares es deien Eliseo Ciuti,
antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele
Michelotti. Sos germans
Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van
ser anarquistes i
sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i
mantingué relacions
d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana,
també
treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part
en les agitacions
i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina
per les
seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el
moviment anarquista
i mantingué la connexió amb son germà
Amilcare Ciuti que residia a França per
motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per
activitats antifeixistes
i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys
(Cafiero Poli,
Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut
contactes
amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar
contra Benito
Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups
antifeixistes, però sense
participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Després de l'alliberament de
Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la
Federació Anarquista de
Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés
Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2
de maig de 1954 a
Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional
de la FAI, celebrat entre l'1
i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a
la Conferència
Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al
VII
Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de
juny de 1961 a
Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la
Conferència Nacional de Liorna,
esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També
participà, en
representació del grup anarquista «Pietro
Gori» de Pisa, en la Conferència
Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de
1962.
Després del VIII Congrés Nacional de la FAI,
celebrat entre el 31 d'octubre i
el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va
guanyar la
«tendència organitzadora», es
decantà pel grup pisà que sostenia el
«corrent
antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965
dels Grups
d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones
relacions amb els
grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El
9 de
maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de
Pisa en l'enterrament
de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero
Ciuti va
morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana,
Itàlia). ***
Necrològica
de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de març de 1992 - Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt. ***
Retrat
d'Oscar Vannini -
Oscar Vannini: El
21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar
Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni.
Paleta i
jornaler de professió, entrà a formar part del
moviment anarquista de molt
jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment
d'Infanteria i el
8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes
austríaques, passà els últims cinc
mesos de la guerra en captivitat. El 12 de
setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la
postguerra
desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la
policia,
«idees subversives i formant part de la secció
comunista de Terricciola». El 20
de febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En
1922, fugint dels
escamots feixistes, passà a França i va ser
inscrit en el registre de la
policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione
dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista
italiana, s'establí a
Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).
Entrà a formar part de la Confederació
General del Treball (CGT) i, segons fonts comunistes,
s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF). Cap a l'octubre de 1936, sembla,
arribà a Espanya per
lluità contra el feixisme. El desembre de 1937 amb un
permís passà a França i
retornà el gener de 1938 a la Península.
Després d'un temps al II Batalló
d'Instrucció de la base militar de Quintanar de la Orden
(Toledo, Castella,
Espanya), va ser integrat en el III Batalló de la XII
Brigada Internacional
«Batalló Garibaldi» i enviat a la
batalla. El 16 de febrer de 1938 va ser ferit
al front d'Extremadura; enviat al Camp de Recuperació de les
Brigades
Internacionals d'Olot (La Garrotxa, Catalunya), el 12 de setembre
d'aquell any va
ser repatriat pel Servei Sanitari de les Brigades Internacionals a
França.
L'abril de 1942 va ser detingut per distribuir pamflets amb altres tres
companys
(Vasco Corsi, Bruno Dall'Oppio i Salvator Moro) de la zona de
Bèucaire; jutjat
el 22 de juliol d'aquell any pel Tribunal Militar de la XV
Divisió per
«activitats comunistes», va ser condemnat a 10 anys
de treballs forçats,
degradació cívica i 20 anys de
prohibició de residència. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Hanka
Grothendieck (1917) - Hanka
Grothendieck: El 21
d'agost de 1900 neix a Blankensee
(Hamburg, Imperi Alemany; actualment és un barri d'Hamburg,
Alemanya) l'escriptora, periodista i actriu
llibertària Johanna Grothendieck,
coneguda com Hanka Grothendieck. D'origen
holandès, era filla d'una família protestant de
classe mitjana; sos pares es
deien Albert Grothendieck i Anna Demmin, i tingué una germana gran i tres
germans petits. Son pare
passà de regentar un hotel de renom a Hamburg a enllustrador
de sabates en una vertiginosa
escala descendent. Ella hagué d'abandonar l'institut,
però va ser educada per
una mestra particular. Quan tenia 17 anys començà
estudis per fer-se mestra
infantil, però acabà abandonant-los. En aquests
anys freqüentà el grup «Freideutschen
Jugend» (FJ, Joventut Alemanya Lliure). D'antuvi es
casà amb el periodista Johannes
Raddatz (Alf), amb qui en 1925 tingué una
filla (Frode), però de qui es divorcià. A Hamburg
treballà de periodista per al periòdic
progressista Der Pranger. En els
anys vint freqüentà els cercles bohemis i
llibertaris de Berlín i s'integrà en
el grup de teatre expressionista «Die
Kampfbühne», dirigit per Lothar Schreyer i
lligat al cercles anarcosindicalistes, amb el qual va fer gires
artístiques. En
1926 conegué el fotògraf anarquista d'origen jueu
Alexander Petrovich Shapiro (Sacha
Schapiro, Alexandre Tanaroff, etc.), que
esdevingué son company i
amb qui tingué en 1928 un infant, Alexander Grothendieck. En
1933, amb
l'arribada del nazisme al poder, Sacha Schapiro abandonà
Berlín i s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i el
desembre d'aquell any ella es
reuní amb aquest, deixant son infant amb la
família del pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. A
París visqué fent cursos
d'alemany. Quan esclatà la Revolució espanyola de
1936, partí amb son company
cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Amb estatut de
refugiada política, entre setembre de 1937 i maig de 1939
fou governanta al domicili
del comissari de policia Valentin a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). En 1939,
quan el triomf franquista era un fet, Sacha Schapiro retornà
a França i ambdós
s'instal·laren amb la família de l'anarquista
Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig de 1939
recuperà son fill Alexandre i el
setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes. A Nimes res
relacionà amb
l'anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin),
que ja coneixia
de París, i amb André Prudhommeaux i sa companya
Dora Ris (Dori), a més
d'altres col·laboradors del periòdic llibertari Terre
Libre. Quan
esclatà la II Guerra Mundial els refugiats d'origen alemany
van ser considerats
«enemics potencials» i la parella va ser acollida
per una professora d'institut
a Nimes. L'octubre de 1939 Sacha Schapiro va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet i en 1942 de ser deportat al camp de
concentració
d'Auschwitz on va ser assassinat. El març de 1940, ella
abandonà Nimes amb son
fill i s'instal·là en una colònia de
refugiats espanyols a Muriés (Provença,
Occitània), que comptà amb el suport del
Comitè Francès de Socors als Infants i
estava finançada pels quàquers nord-americans.
Dos mesos més tard, aquesta
colònia es traslladà al castell dels Caillols de
Marsella (Provença, Occitània),
on l'1 d'agost de 1940 va ser detinguda i traslladada amb son fill al
camp de
concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc,
Occitània). El 13 de febrer de
1942 ambdós van ser traslladats al camp de
concentració de Brens (Llenguadoc,
Occitània). Son fill trobà refugi al
Collège Cévenol de Lo Cambon
(Alvèrnia,
Occitània) i ella va ser alliberada el gener de 1944 de
Brens i instal·lada en
un centre d'acollida a Vabre (Llenguadoc, Occitània)
gestionat pel «Comité inter-mouvements
auprès des évacués» (CIMADE,
Comitè Inter-Moviments amb els Evacuats). En
acabar la II Guerra Mundial, mare i fill es retrobaren a Meyrargues
(Vendargues,
Llenguadoc, Occitània) i Alexandre
començà els seus estudis de
matemàtiques a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1948
s'instal·là, sembla, amb son fill a
la regió parisenca i després a Bois-Colombes.
Reprengué els contactes amb el
moviment anarquista i es tornà a relacionar amb la parella
Prudhommeaux. Hanka
Grothendieck va morir el 16 de desembre de 1957 al seu domicili de Bois-Colombes (Illa
de
França, França), a resultes d'una tuberculosi
contreta al camp de concentració,
i va ser incinerada tres dies després al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Deixà una novel·la autobiogràfica
inèdita (Eine Frau), que relata sa
vida entre 1900 i 1928. Son fill Alexander Grothendieck
esdevingué amb el temps
un dels matemàtics més importants del segle XX. Hanka Grothendieck (1900-1957) ***
José María Rodríguez Eiras (Cotexo) - José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes. ***
Giacomo
Caneppele - Giacomo Caneppele: El 21 d'agost de 1906 neix a Mori (Trentino - Tirol del Sud, Itàlia) l'anarquista Giacomo Caneppele –el seu llinatge també citat Canepele. Era fill de Narcisso Caneppele i de Maria Bona. Es guanyava la vida treballant de mecànic i de comerciant. En 1932 passà a França i s'acostà al grup «Giustizia e Libertà». Perseguit per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser fitxat com a «anarquista socialista» per la policia italiana. El 29 d'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'integrà en la «Columna Durruti», on comandà una de les bateries de la «Brigada Garibaldi» (Batalló «Giacomo Matteoti»). Posteriorment lluità al front d'Aragó enquadrat en la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Joaquín Morlanes Jauilín i amb Manuel Poble Uruarte, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de comissari. Sembla que aconseguí el grau de tinent. El setembre de 1938 va ser ferit durant la Batalla de l'Ebre i va ser enviat pel govern republicà a un camp de desmobilització. El 6 de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a camp de concentració d'Argelers, on fou membre del grup «Libertà o Morte». Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Enrolat en la 253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat al nord de França. El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud). Lliurat a les autoritats feixistes italianes, va ser jutjat i condemnat aquell mateix 1940, juntament amb altres tres lluitadors de la guerra d'Espanya, a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Tremiti. Després de la caiguda del feixisme a Itàlia, l'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. ***
Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934 - Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del «Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup «Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i «Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» –enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)– i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova. ***
Goliardo
Fiaschi als anys 50 - Goliardo Fiaschi:
El 21 d'agost de 1930 neix a
Carrara (Toscana, Itàlia) el
militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi,
també citat com Gogliardo
Fiaschi. Era fill de Pietro Fiaschi i de
Nella Del Vecchio. El
9
de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la
Resistència
de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15.
Les forces aliades
acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito
Mussolini havia estat
detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel
mariscal Badoglio havia
capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven
a la
península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van
confiar Fiaschi la tasca
de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que
desertaven, una
missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va
proporcionar les
primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser
usat com
a correu o per transportar armes sense despertar sospites.
Ràpidament va
aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a
integrar-se en la formació llibertària
«Gino Lucetti», que estava, juntament
amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre
de 1944.
En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i
la gent
estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per
tot, dels nazis,
dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser
confiades una
sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença,
on l'explosió d'un arsenal el
va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat
partisana sota
el comandament d'Alcides i havia començat la
distribució d'armes als pagesos, i
on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu
participant en les
seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un
control de
carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims
de desembre de
1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per
unir-se a les forces
angloamericanes que havien posposat la continuació del seu
avanç fins a
l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de
defensa alemanyes (cadenes de
fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de
metralladores)
en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que
creuava Itàlia en diagonal des
de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava,
Fiaschi va començar
la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de
Pietrasanta. Sa
mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant
convèncer-lo que
quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar
amb alguns partisans i junts van
anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que
també volien
creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris
menys, probablement
la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva
destinació. Fiaschi
es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva
presència no
era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la
Tercera Brigada
Costrignano de la Divisió Mòdena, a
l'Emília. Li van encomanar granades i una sten,
en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va
concloure
l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van
ser
assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la
segona
persona que va assolir el cim, després del seu oficial
Filippo Papa. Poc temps
després, van haver de fer front a un contraatac alemany.
Pressionaren sobre
Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena.
L'avanç va ser molt
difícil, sobretot perquè les carreteres estaven
minades i només pogueren
traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a
l'acarnissada resistència
nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una
pluja de flors, amb
Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els
partisans
italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies
alemanyes. A
Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc.,
aquestes brigades guerrilleres obligaren els
nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la
situació sòlidament
controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent,
dolorós, sagnant, a
través d'àrees muntanyoses, que semblava que no
s'acabaven mai, s'acostava al
final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia
deixat a Carrara,
Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no
pogué trobar cap cavall. A
prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el
va recollir un
vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a
uns 25 quilòmetres
d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies.
Després, un oficial
nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder
reunir-se finalment
amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la
formació anarquista «Gino
Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del
general Harold Alexander, que havia
comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper
en la resistència a
Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a
les pedreres de
marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb
son pare i
son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista
«Pietro
Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va
conèixer els
lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente,
coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es
va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco
Franco
i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a
Villa
Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956,
Fiaschi
va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar
a França
en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja
havia
partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup
guerriller.
Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar
malalt
com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el
portaren a una
base als Pirineus perquè es recuperi. El març de
1957 Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente arribaren a França des
d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi
diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es
deia que
la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en
l'assalt d'una
sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el
15 de
gener de 1957. Facerías li va dir que després de
la seva tornada a Itàlia
podria aportar nombroses proves que era a França quan
l'acció va tenir lloc i
que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en
aquell moment era
unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir
que l'acompanyés en
una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i
Fiaschi va acceptar.
El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín
partiren cap a Espanya i passaren
la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28
d'agost,
Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar
en una cabana al
Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per
tramvia i
telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les
Abadesses (Girona) per
arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que
el 27 d'agost va
ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics
arribessin
al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías
baixa a Barcelona
després de dir-li al seu amic que havia quedat amb
«un company» i que tornaria
a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava,
Fiaschi hauria de
traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va
acompanyar
durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per
sis
policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a
Barcelona el 30
d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita
havia
estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en
la qual
el van matar. Aquest «company» l'havia venut.
Fiaschi i Vicente van ser portats
a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20
anys i
un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi
havia complit cinc
mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare,
Pietro. Després de
complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de
la presó el 14
d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats
italianes, que havien
sol·licitat la seva extradició pel cas del banc
Casale. Fiaschi va demanar una
revisió de la sentència, que havia tingut lloc
sense
ser-hi ell present el 12
d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la
presó de San Giorgio
di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce
i
finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les
seves contínues
protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar
als seus amics des
de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per
ell
mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu
alliberament, va ser
indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de
1974. Entre Espanya i Itàlia
havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir
en una
figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria
i el
Cercle Cultural Anàrquic –que actualment porta el
seu nom–
i va ser un dels
promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a
desesperació dels
poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la
plaça principal de
Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada
Carrara en
1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins
que
finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després
de les
celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a
organitzar,
va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi
va morir el 29 de
juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars
d'anarquistes
van acudir al seu
funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes
roges i
negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt
a les
dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar
assassinar
Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria
milanesa en
1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les
memòries, que havia
començat a escriure anys abans i que encara romanen
inèdites.
Defuncions
Notícia sobre Sara Estela Ramírez publicada en el periòdic mexicà Regeneración del 7 de juliol de 1901 -
Sara Estela
Ramírez: El 21 d'agost de 1910 mor a Laredo
(Texas, EUA) la mestra, periodista,
assagista, poeta, dramaturga, feminista, sindicalista i anarquista
magonista
Sara Estela Ramírez, coneguda com Sarita Estelita,
Sarita Ramírez,
La Musa Tejana o La Rosa Roja.
Havia nascut en 1881 a Villa
Progreso (Progreso, Coahuila de Zaragoza, Mèxic). Quan era
jove, sa mare morí i
hagué de fer-se càrrec de son pare malalt i de sa
germana petita María. Després
de fer els primers estudis a Monterrey (Nuevo León,
Mèxic), es graduà a
l'Escola de Mestres de l'«Ateneo Fuentes» de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic).
En 1898 s'instal·là a Laredo (Texas, EUA), on
ensenyà castellà al Seminari de
Laredo. Revolucionària de mena, va fer servir la literatura
i la poesia per a
transmetre les seves idees, que van ser publicades en diferents
periòdics (La
Crónica, El Demócrata
Fronterizo, etc.), sempre crítiques amb el
règim de Porfirio Díaz i amb els rols que la
tradicional societat mexicana
destinava a les dones. Membre des de 1901 del magonista Partit Liberal
Mexicà
(PLM), el seu domicili va ser la seu, sota el nom de Club Liberal
«Ponciano
Arriaga», d'aquesta formació anarquista a l'Estat
de Texas, fet pel qual va ser
perseguida per les autoritats i pels detectius a sou de
l'agències de Thomas
Furlong i Allan Pinkerton. Entre 1901 i 1906 mantingué
correspondència amb
Ricardo Flores Magón i col·laborà en
els periòdics llibertaris (Regeneración,
Vésper. ¡Justicia y Libertad!,
etc.), juntament amb altres dones anarquistes,
com ara Elisa Acuña Rosseti, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez
y Muro. En 1904 fundà el setmanari radical de suport al PLM La
Corregidora
i en 1910 la revista literària Aurora,
publicacions de les quals no s'han
conservat exemplars. El febrer de 1904 Ricardo Flores Magón
i altres membres
del PLM es reuniren al seu domicili de Laredo. Com a un dels principals
contactes
del PLM a Texas, viatjà freqüentment a
Mèxic, amb els problemes repressius que
això comportava. Des del punt de vista
dramatúrgic destaca la seva obra Noema.
Els temes de les seves poesies i assaigs inclouen la filosofia, la
política i el
feminisme. Membre de les organitzacions feministes «Concordia»
i «Regeneración», a més del
«Club
Redención», secció de dones del PLM,
mantingué una intensa crítica contra
l'Església
Catòlica i el paper que aquesta donava a les dones. El 4 de
juliol de 1908 publicà
el poema de reivindicació feminista El beso de un
ángel. Com a
sindicalista, milità en la feia poc creada Unió
Federal Laboral (UFL) i
treballà amb la Societat d'Obrers de Laredo,
organització fundada en 1880 per a
la qual va fer discursos, com ara el que va fer el 17 d'abril de 1909
titulat Alocución,
on reivindicà el mutualisme. Entre els seus poemes
més populars podem citar A
Juárez, Diamantes negros, Huye,
¡Surge! A la mujer,
etc. Malalta de tuberculosi des de feia anys, Sara Estela
Ramírez va morir el
21 d'agost de 1910 a Laredo (Texas, EUA). Sara Estela Ramírez (1881-1910) ***
Fotografia
policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894) - Oscar Labrie: El
21
d'agost de 1918 mor a
París (França)
l'anarquista Oscar Alexandre. Havia nascut el 24 d'agost de 1861 a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França). Era fill d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al
Ferrocarril del
Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix).
Treballava als tallers de la fàbrica de màquines
de vapor Farcot de Saint-Ouen
(Illa de França, França) i alhora regentava una
taverna, propietat de la seva
companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat
a
Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13
d'abril de
1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i
trobà Maria Thomas tota
sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie
tornà de la feina i trobà
Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar
la desaparició de
350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i
diversos papers
valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va
ser
trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però
Labrie no va
denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però
tot indica que no
va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de
l'ajuntament; finalment
Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys
noranta Labrie formà
part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen»,
format per una seixantena de
militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau,
Francis
Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador
Gustave
Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va
ser
detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un
altre grup
d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i
feien
conferències i vetllades amb cançons; algunes
d'aquestes reunions acabaven amb
enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que
acabava de
sortir de la presó després de purgar una condemna
d'un mes, va fer una
conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al
número 76 de
l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys,
deixaren al
domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili
vigilat
per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys
anarquistes. El 26
de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de
recapitulació d'anarquistes
de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere
l'altre, va ser
pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el
comissari de policia
de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la
inculpació de «pertinença a
associació criminal» i escorcollà,
sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà,
2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge
d'instrucció
Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre
les seves relacions amb
el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6
de juliol de 1894. El 29 de
setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie
Thomas. El 31 de
desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació
d'anarquistes i vivia aleshores
al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19
de maig de 1896 es
seu negoci es declarà en fallida i continuà amb
la seva feina de mecànic. El
seu últim domicili va ser al número 12 del carrer
Épinettes de París. Oscar
Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de
París (França). ***
Necrològica
de Charles Cibois apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 28 d'agost de 1925 - Charles Cibois: El 21 d'agost de 1925 mor a París (França) l'anarquista, sindicalista i esperantista Charles Henri Cibois. Havia nascut el 15 de juny de 1904 a Villeherviers (Centre, França). Sos pares es deien Eugène Théodore Cibois i Marie Françoise Le Berre. Quan tenia 12 anys s'establí a París, on aprengué l'ofici de tipògraf i treballà d'obrer impressor. Militant llibertari i esperantista, a començament de la dècada dels vint fundà les Joventuts Sindicalistes del XVIII Districte. A finals de 1923 participà en l'emprèstit per editar Le Libertaire diari. En 1924 milità en el XIII Districte i va ser nomenat secretari de les Joventuts Sindicalistes del departament del Sena i membre de buró nacional d'aquesta organització. En aquesta època col·laborà en diari Le Libertaire. En 1925 era membre del Consell del Sindicat de Litògrafs i secretari de la Federació de les Joventuts Sindicalistes del departament del Sena. Malalt de meningitis, Charles Cibois va morir el 21 d'agost de 1925 al seu domicili del XVIII Districte de París, on vivia amb sa mare ja vídua. ***
Francesca Saperas Miró als anys vint - Francesca Saperas Miró: El 21 d'agost de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. Havia nascut el 12 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya). En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró (1851-1933) ***
Jesús
de Diego Delgado - Jesús de Diego
Delgado: El 21 d'agost de 1936 és assassinat a
Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado,
conegut com El Cojo de Tudela, a
causa d'arrossegar la
cama dreta inútil per un accident. Havia nascut el 15
d'octubre de 1900 a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Bernardo de Diego Franco
i María Delgado Llopis. Fill d'una família
nombrosa –Jesús tingué vuit germans
(Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María,
Eustaquio i Herminia)–,
acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular
comptava 400 llibres. En
1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis
(Illa de França,
França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego
Delgado, militant anarquista qui
li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931
retornà
a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en
contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya)
conegué
Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a
l'ajuntament
d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare,
començà a
treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on
elaborava pa
integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de
la zona i per
Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la
Guàrdia Civil
per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas
Viejas». També treballà
despatxant benzina en un dels primers sortidors de la
província, propietat de
sa família. A més de la CNT, milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra.
Propagandista
del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars
i de fang, etc. També
es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la
Casa del Poble de Tudela de
Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny
Mañé, aquesta va estar
allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de
1936 formà part del
grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es refugià a casa d'una família
amiga val·lisoletana. Quatre
falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i
el 19 d'agost de
1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat
brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort,
Jesús de Diego
Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Tudela de
Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret
de gràcia. El seu
cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i
aconseguiren enterrar-lo
clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família,
que va cremar la
biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada
de set
mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a
Villabáñez
(Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser
obligat a
canviar el nom per un de més
«cristià» (Ramón). Anys
més tard, sos fills Helios
i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen
actualment. Jesús de Diego Delgado (1900-1936) ***
Francisco
Baldellou Sopena - Francisco Baldellou Sopena: El 21 d'agost de 1940 és afusellat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Baldellou Sopena, conegut com Pacón. Havia nascut cap el 1909 a Perarrua-Graus (Osca, Aragó, Espanya). Era fill de Pere Baldellou Ardanuy i de Joaquima Sopena Macarulla. Xofer i mecànic de professió, milità des de 1931 en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1932 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), amb altres companys (José María Aparicio Ostáriz, José María Iracheta Ilardie i Isidoro Lorente Delgado), després de la trobada per la policia d'un dipòsit d'explosius. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, juntament amb un grups de companys de Graus, s'incorporà a les milícies confederals de Barbastre, on va ser nomenat responsable d'una centúria de les Milícies Antifeixistes i destinat cap a Osca adscrit a la Columna «Roja i Negra». A resultes d'una assemblea celebrada el 20 d'octubre de 1936 a Apiés (Osca, Aragó, Espanya), on Antonio Navarro va ser nomenat responsable de la centúria composta per quatre grups, ell va ser designat cap del grup de Graus, juntament amb Francisco Alcubierre Viamonte, Cecilio Buesa Cinto i Antonio Zubiarrain Martínez. Després de la militarització de la Columna «Roja i Negra», va ser nomenat comissari del IV Batalló, comandat per Valeriano Allué, de la 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Máximo Franco Cavero. A resultes de la reorganització de la brigada durant la primavera de 1937, va ser nomenat comissari del III Batalló de la 507 Brigada Mixta, grau que ocupà fins al final de la guerra. Combaté al front d'Osca (Monte Aragón, Lomas de Arascués, Salinas, Puigbolea), a Zuera, Las Crucetas i Corbatuelo, al front de Terol (Oliete, Alloza, Andorra, El Pobo, Pebla de Valverde, Sarrión, Albentosa) i al front d'Extremadura. Fet presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) al final de la guerra, va ser internat a Oriola, Saragossa, Osca i al convent dels caputxins de Barbastre. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Francisco Baldellou Sopena va ser afusellat el 21 d'agost de 1940 al cementiri de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). ***
Eugène
Dieudonné - Eugène Dieudonné: El 21 d'agost de 1944 mor a Eaubonne (Illa de França, França) l'anarquista individualista, membre de la «Banda Bonnot», Camille Eugène Marie Dieudonné, també conegut com Aubertin. Havia nascut l'1 de maig de 1884 a la Casa dels Socors de Nancy (Lorena, França). Sos pares es deien Charles Pierre Marie Dieudonné, sabater, i Cécile Aubertin. Fuster de professió, el 20 de juliol de 1907 es casà a Nancy (Lorena, França) amb la planxadora i cosidora anarquista Louise Kaiser. Va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville (Illa de França, França), on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el seu divorci de Louise Kaiser. En 1924 va ser assignat a Caiena (Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. El 31 de gener de 1928 es casà al XI Distrcte de París de bell nou amb la seva anterior companya Louise Kaiser, de qui es va divorciar definitivament el 7 de desembre de 1934. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'Hospital d'Eaubonne (Illa de França, França). ***
Detall
del monument erigit en 1945 en memòria dels caiguts de les
FFI de Cachan, entre ells Sylvain Lafforgue - Sylvain Lafforgue: El 21 d'agost de 1944 mor a L'Haÿ-les-Roses (Illa e França, França) el militant llibertari i resistent antifeixista Silvano Lafforgue y Durudeau, més conegut com Sylvain Lafforgue. Havia nascut el 23 de setembre de 1925 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Era fill de l'industrial Sylvain Lafforgue, de Baiona (Lapurdi, País Basc), i de la parisenca Lucie Durudeau. Després de la guerra civil la família passà a França. Mecànic de professió i llibertari, visqué amb sa família al número 24 de carrer Docteur Henouille de Cachan (Illa de França, França). En 1944 entrà, juntament amb son germà René-Louis Lafforgue, en la resistència contra els nazis enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Sylvain Lafforgue va morir el 21 d'agost de 1944 en un enfrontament armat contra els alemanys a L'Haÿ-les-Roses (Illa e França, França), juntament amb altres companys. L'Estat francès li va atribuir la menció de «Mort per França» i va ser homologat per les FFI. Son germà René-Louis Lafforgue esdevingué un reconegut cantautor llibertari. ***
Arnold
Bontemps (ca. 1936) -
Arnold Bontemps: El
21 d'agost de 1953 mor a París (França) el
periodista i propagandista anarquista,
sindicalista i antimilitarista, i després polític
socialista i francmaçó,
Arnaldo Egidio Vincenzo Bontempi, més conegut com Arnold Bontemps. Havia nascut el 29
d'abril de 1884 al XX Districte
de París (França). Sos pares, d'origen
italià, es deien Louis Napoléon Egidio
Marie Bontempi, empleat d'ideologia garibaldina, i Mérope
Innocenta Maria
Ortori, modista. D'antuvi es guanyà la vida de diferents
maneres, com ara de
torner o de corredor en llibreria. Instal·lat a Alger
(Algèria), entre 1902 i
1904 col·laborà en els periòdics
parisencs Le
Libertaire, Le Réveil de
l'Esclave
i L'Homme Libre. Entre el 29 de
setembre i el 4 d'octubre de 1903 va fer una gira de
conferències per la zona
de Marsella (Provença, Occitània) amb
l'anarquista Francis Prost. El 5 de
febrer de 1904 el seu nom figura en el Control General d'Anarquistes
Residents
a Algèria. En aquesta època vivia al
número 8 del carrer Bad-Azoun d'Alger. Va
ser membre del Grup de Propaganda Llibertari (GPL), que es reunia a la
Universitat
Popular (Casa del Poble). El 28 de febrer de 1904 va fer la
conferència
contradictòria «Socialisme et Anarchie»,
organitzada pel GPL. També fou l'administrador
responsable del periòdic anarquista d'Alger Le
Réveil de l'Esclave. Journal libertaire syndicaliste,
que publicà dos
números el juny de 1904, i en el qual va
col·laborar. El juny de 1904 va fer
una xerrada per al Sindicat de Sastres d'Alger, parlà en una
reunió sobre la
vaga del Sindicat de Treballadors del Suro i prengué la
paraula en una
conferència del regidor municipal Célestin
Aprosio del grup «Le Prolétaire»
sobre el socialisme i el comunisme celebrada a la Borsa del Treball.
L'estiu de
1904 s'instal·là a la metròpoli
–el juny de 1908 va ser esborrat dels registres
policíacs algerians. L'agost de 1904 va ser detingut a
París sota l'acusació de
«cops i ferides» i el setembre d'aquell any,
després d'una estada a Barcelona
(Catalunya), va ser detingut en una batuda policíaca a
Saint-Denis (Illa de
França, França). L'octubre de 1904
participà en diversos mítings
antimilitaristes organitzats per la Joventut Sindicalista de
París. El 28 de
desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena
de París, juntament
amb altres 27 membres (Jean Bousquet, Amilcare Cipriani,
Roger-Alexandre Gibot,
Gustave Hervé, Eugène Bonaventure Vigo, Georges
Yvetot, etc.) de l'Associació
Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), pel cas del
«Cartell
Roig» («Aux Conscrits»), el qual feia una
crida als conscrits a la insurrecció
en cas de mobilització, a un any de presó i a 100
francs de multa. Purgà la
pena a la presó parisenca de La Santé i el juny
de 1906 va ser posat en
llibertat provisional, juntament amb una desena d'altres condemnats, i
amnistiat
un mes més tard. El 22 d'abril de 1917 fundà, amb
Georges Clairet, el setmanari
il·lustrat anticlerical d'extrema esquerra Le
Bloc. En aquests anys treballà de periodista a
París en diversos periòdics
(Le Bonnet Rouge, Bonsoir,
Le Cri Sportif, Le
Drapeau
Rouge, Floréal,
Marianne, Notre
Temps, París-Soir,
Le Petit Journal, Le
Peuple, Le Populaire, Le Progrès de Bel-Abbès,
Le Progrès Civique, Le Quinzaine, Le
Quotidien,
La Revue Républicaine, Le Soir, La Vie
Socialiste, etc.) i va ser un dels primers cronistes
esportius de la premsa parisenca. El 27 de febrer de 1923 es
casà al XVII
Districte de París amb la parisenca Marie Élise
Salomé Madeleine Bilger. En
aquesta època vivia al número 10 del carrer
Paradis de París. Decantat cap el
socialisme, s'afilià a la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). El
22 d'abril de 1928 es presentà a les eleccions per la
Federació Socialista del
departament d'Alier per la circumscripció de Lapalisse
(Alvèrnia, Occitània),
però no va passar a la segona volta. Patí una
campanya xenòfoba a causa dels
seus orígens italians. El 20 d'octubre de 1929 fou candidat
a les eleccions al
Senat i l'1 de maig de 1932 a les legislatives. Seguidor del corrent
neosocialista de Pierre Renaudel, en 1933 abandonà l'SFIO i
participà en la
creació del Partit Socialista de França (PSF),
del qual va ser membre del seu
Consell Central, i en 1935 de la Unió Socialista Republicana
(USR). En els anys
trenta fou membre del Sindicat de la Premsa Esportiva i president de la
seva
Comissió de Festes. Durant els anys del Front Popular
participà en la Sotssecretaria
d'Estat d'Esports i de Lleure de Léo Lagrange, especialment
en el
desenvolupament de l'esport i del turisme popular. En 1938 va ser
elegit inspector
d'esports i de lleure. L'1 de març de 1942 va ser cessat pel
govern feixista de
Vichy. Durant l'Ocupació formà part de la xarxa
resistent «France au Combat».
Després de la guerra, a més de rebre diverses
condecoracions (Legió d'Honor,
Creu de Guerra, Medalla de la Resistència), va ser
reintegrat com a inspector
d'educació física i d'esports. L'1 de setembre de
1944 va ser nomenat
provisionalment inspector general de tercera classe, però
abandonà les funcions
dos mesos després. En 1948 va ser tasques per al Ministeri
de l'Educació
Nacional encapçalat per Yvon Delbos. En 1945
participà en la fundació de la
societat «Les Éditeurs de
France-Documents» i dirigí els serveis
polítics del
diari La Dépêche de Paris.
Francmaçó,
va pertànyer a la maçònica
Associació
Fraternal de Periodistes (AFP) i a la
Lògia «La
Fidélité», a més de
col·laborar en la publicació
maçònica Vendémiaire.
Va ser autor de diversos
fullets, com ara Le football (1933,
amb Marcel Banide) i Le catch as catch
can (1939, amb Albert Arnaud i Félix Miquet) i va
fer el prefaci del llibre
d'Irène Popard Gymnastique
harmonique et
rythmique (1945). Arnold Bontemps va morir el 21 d'agost de
1953 al seu
domicili, al número 20 del carrer Laugier, del XVII
Districte de París (França)
i va ser enterrat, després d'un servei religiós,
el 25 d'agost al cementiri de
Pantin (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Joaquín Burillo Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de setembre de 1956 - Joaquín Burillo Ruiz: El 21 d'agost de 1956 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Joaquín Burillo Ruiz. Havia nascut cap el 1905 a Huesa del Común (Terol, Aragó, Espanya). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, a mitjans de 1935 va ser jutjat en consell de guerra a Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres 17 companys de la comarcal d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), i condemnat per «temptativa d'auxili a la rebel·lió» a sis anys i un dia i reclòs al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra). Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Combs-la-Ville de la CNT. Joaquín Burillo Ruiz va morir el 21 d'agost de 1956 a Combs-la-Ville (Illa de França, França) i va ser enterrat vuit dies després. ***
Necrològica de Juan Portales Casamar publicada en el periòdic parisenc Frente Libertario de setembre de 1973 - Juan Portales Casamar: El 21 d'agost de 1973 mor a Vauhallan (Illa de França, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut el 24 de maig de 1922 a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Fill d' una família llibertària, son pare, Francisco Portales Sirgado, va ser un destacat mestre anarquista i sa mare, Luisa Casamar Portales, també va ser militant; sos germans Acracio, Luis i Suceso també foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid (Espanya) al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanyà Juan Gómez Casas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau Royes i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, es guanyà la vida com a capatàs i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou María de la Soledad Adán Miramón, amb qui tingué dos infants (Sol i Luisa). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 al seu domicili de Vauhallan (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Montrouge (Illa de França, França)– i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Francisco Portales Sirgado (1871-1941) ***
Necrològica
de Rafael Espigares Ávila apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
novembre de 1985 - Rafael Espigares Ávila: El 21 d'agost de 1985 mor a Roanne (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista Rafael Espigares Ávila, conegut com Virtuoso. Havia nascut el 24 d'octubre de 1908 a Macarena (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Fructuoso Espigares i María Ávila. Pagès de professió, quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries del seu poble natal i aquest mateix any col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar de juliol de 1936, aconseguí fugir de Granada, ocupada pels feixistes, i passar a zona republicana. Immediatament es presentà voluntari com a milicià i lluità als fronts d'Andalusia i d'Extremadura. El 24 de novembre de 1938 va ser nomenat comissari polític delegat de la Companyia 308. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Jutjat en consell de guerra a Granada, va ser condemnat a mort per «rebel·lió», però la pena va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Després de passar per diverses presons (Granada, Salamanca, Toro, Galícia i Carabanchel). El març de 1946, quan estava al penal de les mines de wolframi de Casaio (Carballeda de Valdeorras, Ourense, Galícia), se li va concedir la llibertat provisional i va ser alliberat el febrer de 1947. Després d'un temps en la clandestinitat, en 1948 passà a França, on visqué a Le Coteau (Roine-Alps, França) i milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. En 1949 sa companya Rosario Medina i ses dues filles es reuniren amb ell. Rafael Espigares Ávila va morir el 21 d'agost de 1985 a l'Hospital de Roanne (Roine-Alps, França). Sa filla Azucena Espigares Medina també fou una destacada militant llibertària. ***
Necrològica de Salvador Ripoll Griñó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de desembre de 1986 - Salvador Ripoll
Griñó: El 21 d'agost de 1986 mor al Llemosí (Occitània) l'anarcosindicalista
Salvador Ripoll Griñó, conegut com El Naturista. Havia nascut cap el 1902
a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya). Era fill de Rossend Ripoll i Francisca Griñó.
Treballà de jornaler al seu poble natal i des de 1919 milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Vegetarià des de jove, era conegut com El
Naturista. En 1919 va ser detingut a resultes d'un míting celebrat al barri
de Gràcia de Barcelona (Catalunya) que acabà en disturbis; jutjat per aquest
fet, va ser condemnat a 18 mesos de presó. Fugint del servei militar va passar
a França i el març de 1923 va ser declarat insubmís. Sembla que en 1931, amb la
proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. Sempre
perseguit, hagué de dedicar-se a la venda ambulant pel nord peninsular. El 14
d'agost de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb Abdón Cebolla Luna i
Joaquín Soria, i en l'escorcoll del seu domicili, al número 9 del carrer
Blanqueria, es va trobar un arsenal d'armament i de bombes, a més de
documentació sindical i uns quants milers de francs francesos; ell i Joaquín
Sòria van ser processats per «tinença il·lícita d'armes» i el 17 de setembre de
1934 van ser condemnats a quatre mesos i un dia de presó. Durant la guerra ocupà
llocs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on va ser internat en diversos camps de concentració, passant per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va romandre a la
Zona Lliure. El març de 1945 vivia a Montsalier (Provença, Occitània). Posteriorment
s'establí a Villamblard (Llemosí, Occitània), on es casà amb Maria Buisson.
Milità en la CNT de l'exili. Salvador Ripoll Griñó va morir el 21 d'agost de
1986 al Llemosí (Occitània) i va ser enterrat l'endemà a Villamblard, on
residia. ***
Portada d'un llibre de René Cavanhié - René Cavanhié: El 21 d'agost de 1996 mor a Juvignac (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. Havia nascut el 25 de març de 1922 al barri de Cantagrel de La Sala (Roergue, Occitània). Sos pares es deien Célestin Maximin Cavanhié, miner, i Angèle Julia Alauzet. En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure per Liberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès(1988). Sa companya fou Gabrielle Irène Commin. René Cavanhié va morir el 21 d'agost de 1996 al seu domicili de Juvignac (Llenguadoc, Occitània). ***
Joaquín
Pérez Navarro - Joaquín Pérez Navarro: El 21 d'agost de 2006 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià). Fou el major de tres fills d'una família humil pagesa. En 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995), SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de «Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra. ***
Jacinto Pérez Merino - Jacinto Pérez Merino: El 21 d'agost de 2007 mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Ángel Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Havia nascut el 21 de setembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1915– a Errenteria (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Roque Pérez Fernández, jornaler, i Andrea Merino Muñoz. Fill d'una família àcrata: son pare fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. El 28 de març de 2000 recuperà la nacionalitat espanyola. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria. Jacinto Pérez Merino va morir el 21 d'agost de 2007 al seu domicili de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) i va ser incinerat en aquesta població. ***
Josep
Trenc Cases (ca. 1995) - Josep Trenc Cases:
El 21
d'agost
de 2007 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Trenc
Cases. Havia nascut el 12 d'abril de 1911 a Albelda
(Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Trenc i Joaquima
Cases. En 1933
començà a fer
fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista
llegint El
Luchador. Sos tres germans (Antoni, Manuel i Pere)
també militaren en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936,
quan es trobava en
plena sega, participà en la resposta obrera contra
l'aixecament feixista al
Campell, Tamarit de Llitera i Albelda –fou ell qui
col·locà la bandera roja i
negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un
dels que proclamà
el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca
(Aragó, Espanya) i
s'incorporà a Santolarieta (Nueno, Osca, Aragó,
Espanya) al grup de milicians
voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la
caserna dels Docs de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Participà en accions
de guerra, fins que
va ser ferit al cap a Ipiés
(Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) i
va ser
hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El
març de 1937 ingressà en la «Columna
Ortiz», amb la qual va participar en l'atac a
l'estació de La Puebla de
Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte
Sillero, etc.). Ja
militaritzat en la 25 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, lluità a Terol i, més tard, a Conca i
a la zona d'Aliaga amb la
Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com
que no pogué fugir va
ser detingut i tancat als camps de concentració de Los
Almendros i d'Albatera.
D'aquest últim centre d'internament fugí i,
gràcies a l'ajuda de la família
llibertària dels Perelló de Bunyol,
pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat
per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els
Pirineus. Tancat en
un barracó de càstig al camp de
concentració d'Argelers per haver creuat
il·legalment la frontera, l'octubre de 1940
l'abandonà enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent
tasques
agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les
obres del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la
resistència
antinazi. En una missió, traslladà
Félix Carrasquer Launed a l'Hotel Paulet
d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament
retornà a Maseras
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en la
construcció de centrals elèctriques
i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí,
juntament amb son germà
Antoni Trenc Cases i Enric Molinari Ventura, el nucli de la CNT de
Maseras,
partidari del sector «ortodox» i del qual va ser
nomenat delegat de
Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com
a obrer agrícola al mas de
Rondole, a prop de Sallagosa (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). En 1947
va ser
detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la
frontera amb
Francesc Denís Díaz (Català),
enviats pel Comitè Nacional de la CNT per
a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la
retirada de 1939 i
traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es
relacionà amb altres
resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila
Capdevila (Caracremada).
Després passà a Catalunya juntament amb
Català, que aleshores era enllaç del
Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment
llibertari de l'Interior.
S'instal·là amb documentació falsa al
Camp Petit de Terrassa, on va fer
contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz de
Pablo.
Amb aquesta documentació falsa pogué visitar son
cosí Manuel Trenc Torres,
confederal reclòs al penal de Sant Miquel dels Reis. En 1948
retornà a França i
en aquesta època es guanyà la vida en la
construcció i fent llenya a Maseras,
Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952
s'establí a París, on treballà la
indústria del metall. Més tard marxà a
Perpinyà i s'instal·là al poble de
Bages
(Rosselló, Catalunya Nord), a prop d'aquesta localitat. En
1996 publicà el
llibre de memòries Recuerdos históricos
de un militante de la CNT-AIT.
Sa companya fou Odette Jeanne Rotot. Josep Trenc Cases va morir el 21
d'agost
de 2007 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). ---
|
![[20/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/08]") |
|
![[22/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/08]") |
|
|
| Actualització: 241-08-23 |