---

Anarcoefemèrides del 18 de gener

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de gener de 1913

- Conferència-concert de la FCA: El 18 de gener de 1913 se celebra a la Sala Picolo del passatge Malassis de Saint-Ouen (Illa de França, França) la I Conferència-Concert del Grup de Saint-Ouen de la Federació Comunista Anarquista (FAC) organitzada a «benefici dels camarades víctimes de l'acció». En aquest acte van actuar els cançonetistes revolucionaris Robert Guérard, Langlois i Paul Paillette, entre d'altres artistes i concertistes, i Robert Butet va fer un parlament (Stéfano Sagnol). La conferència va estar a càrrec d'Émile Aubin i portà el títol «L'École du crime».

***

Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

***

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

- Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

Naixements

Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911

- Joseph Karly: El 18 de gener de 1872 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Laurent Karly. Sos pares, no casats, es deien Laurent Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna de la Cité de París, i Anne Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué l'infant el 20 de juny de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Emigrat a Suïssa, des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a la «Lithographie du Simplon» de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la impressió d'etiquetes de vi i de targetes postals. El 28 de març de 1901 es casà a Lausana amb Fanny Louise Loup, amb qui tingué tres infants –una filla, Violette, va morir en 1907. En 1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet, Forel, Gailland, Robert, Suter, Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup d'Estudis Socials (GES) a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en la Unió Obrera (UO) de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista revolucionari Henri Baud, entre d'altres. Col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste, especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la pratique anarchiste», i en La Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000 afiliats, i va ser, amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts definitius el gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de Lausana en el II Congrés de la FUOSR que se celebra al casino Beau-Séjour de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera redacció dels estatuts de la «Imprimerie Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa), «cooperativa igualitària generalitzada de tots els productors», que va estampar La Voix du Peuple, entre altres publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908, malgrat les crítiques que expressà als seus promotors pel que feia el sistema de finançament i la censura de determinats conferenciants, fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la Casa del Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència pública i contradictòria «La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle devrait être», i completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on exposà les seves crítiques a la institució –aquestes dues conferències van ser publicades en La Voix del Peuple entre desembre de 1911 i gener de 1912 com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers Litògrafs, el març de 1908 esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de Lausana, de caràcter sindicalista revolucionària, on Louis Baud era responsable de la biblioteca, Henry Bornand exercia de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch s'encarregava de les institucions i de les cooperatives. També formà part del Grup Anarquista-Comunista de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text «À l'usine, à l'atelier, au chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur pour 1910. En 1909, acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons d'impremta, abandonà Lausana i s'instal·là a Lió (Arpitània), on benèvolament exercí de bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs. Col·laborà, en el capítol de federalisme, en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et fédéralisme, publicat en 1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982). Malalt, Joseph Karly va morir, segons la necrològica de Jean Wintsch publicada en Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911, el 2 de desembre de 1911 a Lió (Arpitània), però aquesta defunció no figura en els registres civils d'aquesta ciutat. La vídua, sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia, història, literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al número 4 del carrer de la Louve de Lausana.

***

Fotografia de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908)

- Jacques Pontet: El 18 de gener de 1883 neix a Souvigny (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Pontet. Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es guanyava la vida treballant de pagès a Les Pics (Gennetines, Alvèrnia, Occitània). El febrer de 1904, sota la influència de la Unió Local de Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia, Occitània), creà, juntament amb son germà gran Jean Pontet, un sindicat de conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard creà un sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia, Occitània). Els dos grups, finalment, es reuniren per crear la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor pagès Émile Guillaumin. Aquesta federació agrupà socialistes revolucionaris i llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16 de novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de Cuirassers. Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de Gennetines encapçalarà la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquesta època Jacques Pontet va col·laborà amb articles llibertaris, i de crítica de la política socialista, en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia, Occitània). Le Travailleur Rural. Bulletin trimestrel de la Fédération des Syndicats de Cultivateurs de la région de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es casà a Sauvigny amb Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i dels enfrontaments entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista Francès (PSF) i de la tendència socialista revolucionària, la decepció cap el socialisme es palesà a diferents articles de Le Travailleur Rural. A Borbó nombrosos militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.) dimitiren i crearen, al voltant de Méténier, un grup llibertari. Quan l'esclat de la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos regiments d'artilleria, on serví com a conductor d'avituallament. El març de 1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al Somme i l'agost de 1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant la postguerra abandonà totalment la militància política. Jacques Pontet va morir el 30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Jacques Pontet (1883-1944)

***

Elvira Catello

- Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial «Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans –Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de «Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de «confiança» l'assenyalà com a «actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Panini (1895-1963)

***

Ángel Cano Casado (abril 1947)

- Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano Garrido, jornaler, i Ana Casado Carmona. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

Ángel Cano Casado (1898-1976)

***

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 neix al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1980

- Antonio Bernabé Mula: El 18 de gener de 1904 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es deien Antonio Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant, entrà a fer feina a les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de Transports i d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics confederal barceloní. Amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens, s'encarregà dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i subscriptors. Antonio Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una clínica de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri tolosà de Terra Cavada.

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Joan Claramunt Vilamajó

- Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Claramount. Sos pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó Fulla. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Ivo Fragori

- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

Antoni Téllez (1948)

- Antoni Téllez Solà: El 18 de gener de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarquista i historiador Antoni Téllez Solà. Sos pares es deien Martín Téllez García, ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934, i Margarida Solà Pararols. El juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada «quinta del biberó», quan s'enfonsava la República. Va marxar a França el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració de Setfonts (Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan França caigué es va posar a treballar al camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers, cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital. Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament militar de La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en la fuga de presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista –episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú. Retornat a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial –que en gran part va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys–, va realitzar missions d'enllaç entre els companys de França i d'Espanya i va formar part del segon comitè peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per traslladar-se a Espanya amb la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant tres mesos va recórrer el país i a la seva tornada a França, per divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de la guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco, Zubizarreta, etc. A finals de 1946 va marxar definitivament a París i va col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya, CNT, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant). Cansat de les lluites orgàniques, va abandonar la militància orgànica, no la llibertària, engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers llibertaris a Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera legal. En els seus últims anys va treballar a París com a periodista de l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986, instal·lant-se aleshores a Ceret, prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu temps entre ambdós països. Col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor 1957-1958), Bicicleta, CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica (en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc), Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Facerías, Sabaté i Ponzán. És autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla urbana. Facerías (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona-Bilbao, 1994), La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma, Saragossa, 2006)  i els inèdits Album de dessins en couleurs (1948), 30 años de Ruta en el exilio (història i documents de l'FIJL de 1945 a 1974), Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España: 1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya, Notas para un eventual esbozo biográfico de José García Tella. Sa companya fou Armonía Olga Pérez Barberán. Antoni Téllez Solà va morir el 26 de març de 2005 a la Policlínica Saint-Roch de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

Antoni Téllez Solà (1921-2005)

Ignasi de Llorrens : «Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí Estel Negre, 151 (abril 2005)

Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005

Defuncions

Notícia de la detenció de Jules Chazeaud apareguda en el diari parisenc Le Temps del 4 de maig de 1906

- Jules Chazeaud: El 18 de gener de 1922 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Chazeaud –sovint citat erròniament Chazeau i Chazeaux. Havia nascut el 7 de desembre de 1874 al V Districte de Lió (Arpitània). Era fill de Alfred Marius Chazeaud, comptable, i de Louise Vachez, domèstica. El 16 d'octubre de 1894 s'allistà voluntari en l'exèrcit i va ser incorporat en el 121 Regiment d'Infanteria; el 5 de novembre de 1897 va ser nomenat caporal i el 16 d'octubre de 1898 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta. Després de treballar de calderer, esdevingué obrer joier. A principis de segle milità en el grup anarquista «Germinal» de Lió i va ser un dels signants del manifest «Guerre à la guerre». En 1903 era membre del buró de la Borsa del Treball i va ser un dels fundadors, amb Jérôme Boriasse (Borreas) i Jutty, del «Subcomitè per la Vaga General». En 1905, quan la Unió de Sindicats (US) de Lió es va crear, en va ser nomenat secretari general. Adherida l'US a la Confederació General del Treball (CGT), portà una activa propaganda antimilitarista i antisocialista, creant una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Amb Auguste Buffin, portà la gerència de la Borsa del Treball. El maig de 1905, en plena campanya de la CGT per les vuit hores, l'alcalde de Lió Jean-Victor Augagneur s'enfrontà durament amb la direcció de la CGT intentant que aquesta fos controlada per un empleat municipal i Chazeaud penjà a les portes del local de la CGT un cartell on explicava que es resistia. El 24 de setembre de 1905 s'organitzà un gran míting sindical de protesta i Augagneu, amb el suport de la Prefectura de Policia, el 4 d'octubre de 1905 tancà la Borsa del Treball. L'US traslladà la seu a un cafè, al número 44 de Cours Morant i, posteriorment, al número 51 del carrer Tronchet. Aquest conflicte amb la municipalitat dividí la CGT entre una línia dura encapçalada per Chazeau i una línia conciliadora formada per alguns sindicats que conservaren les seves oficines a la Borsa del Treball amb l'acord de l'ajuntament. Tot això provocà una escissió dins de l'US i el control de la Borsa del Treball passà al sindicalisme reformista. Participà en l'organització de la vaga general del Primer de Maig de 1906 i en la manifestació d'aquell dia celebrada a Roanne (Forez, Arpitània). Va ser empresonat primer a Roanne i després a Dijon (Borgonya, França) per «excitació a l'assassinat», i posteriorment a Lió per «fabricació d'explosius» després de ser condemnat pel Tribunal Correccional a dos anys de presó. L'octubre de 1906 assistí al XV Congrés Nacional Corporatiu, IX Congrés de la CGT, celebrat a Amiens (Picardia, França), on cosignà la sindicalista revolucionària «Carta d'Amiens» presentada per Victor Griffuelhes i on va ser criticat el seu enfrontament amb la municipalitat lionesa que portà a la divisió de l'US. Amb la mediació de Georges Yvetot, finalment, s'aconseguí la reunificació dels sindicats lionesos, però Chazeaud, força intransigent, va ser purgat i el 24 d'abril de 1907 va ser substituït en la secretaria per Claude Legouhy, més «unitari». El 4 de maig de 1907 va ser un dels oradors, amb Pierre Dumas i Albert Frimat, en el míting «Les lois scélérates et l'arbitraire governamental», organitzat pel grup anarquista «L'Émancipation», celebrat a la Sala Chapeau Rouge de Lió, per protestar contra la detenció de diversos antimilitaristes. El juny de 1907 es creà la Unió de Sindicats del Roine (USR), que reagrupava els sectors revolucionaris de l'US de Lió, i en el qual participà activament. Entre el 18 i el 21 de setembre de 1907 assistí com a delegat al congrés de la Unió Federal d'Obrers Metal·lúrgics (UFOM), on reafermà la seva militància llibertària, però on defensà la llibertat de Jean Latapie d'escriure en el periòdic L'Humanité. Després d'haver cosignat el juliol de 1907 el manifest «Bravo! L'armée antimilitariste!», que lloava l'aixecament del soldats del 17 Regiment d'Infanteria de Narbona a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el 29 de novembre d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Roine, però, malgrat les seves declaracions antimilitaristes i anticapitalistes, tots els processats van ser absolts. En aquesta època vivia al número 154 del carrer Cuvier de Lió i sa mare, ja vídua, vivia a Alger (Algèria). El 18 de juliol de 1908 es casà al VI Districte de Lió amb la domèstica Lucie Anastasie Jósephine Gindre i amb aquest matrimoni la parella legitimà una nina, Louise Étiennette Gindre, nascuda el 2 d'agost de 1907 al II Districte de Lió. En aquesta època vivia al número 11 del carrer Garibaldi de Lió. El 10 de desembre de 1909 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per qüestions mèdiques («gastroenteritis crònica amb anèmia força pronunciada i feblesa general»). El 19 de novembre de 1910 va ser absolt per l'Audiència del Roine per un delicte de «falsificació de moneda». En 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, no va ser cridat a files. En els anys vint treballava de rellotger i vivia al número 83 del carrer Charles Lyonnet de Villeurbanne (Forez, Arpitània). Jules Chazeaud va morir el 18 de gener de 1922 a l'Hospital del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília- Romanya, Itàlia). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia, La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti, I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori, Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate, Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana, La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les seves Memorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola «Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Ubaldo Tacconi

- Ubaldo Tacconi: El 18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Havia nascut el 16 de febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels «instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques.

***

Mariano García Cascales

- Mariano García Cascales: El 18 de gener de 1945 és afusellat a Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano García Cascales. Havia nascut cap el 1915 a Madrid (Espanya). Durant els anys de la II República espanyola milità en l'Ateneu Llibertari de la barriada madrilenya del Retiro, del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè de Defensa quan esclatà la guerra. Secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid, el 7 novembre de 1936 va ser nomenat, com a representant d'aquesta organització, conseller d'Informació i Enllaç de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, formada pel general José Miaja Menant arran de la marxa del govern republicà de Francisco Largo Caballero a València. El desembre de 1936, quan es reorganitzà la Junta de Defensa, va ser nomenat subdelegat d'Indústries de Guerra. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb el triomf franquista va ser detingut a Alacant. Internat al camp de concentració d'Albatera, aconseguí fugir aprofitant l'enrenou sorgit amb el repartiment de les sardines i el pa. Detingut de bell nou, va ser tancat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de dirigir la «Txeca de Narváez» al local de l'Ateneu Llibertari del Retiro –situat als números 18 i 20 del carrer Narváez, on era el col·legi del Sagrat Cor, després traslladat a un local més gran, el restaurant Cóndor, al número 68 del carrer Jorge Juan–, d'autoritzar les saques de les presons de Ventas i Alcalá i de ser el segon cap dels Serveis Especials del Ministeri de l'Exèrcit desenvolupant infinitat de missions secretes, i per tot això va ser condemnat a mort. Mariano García Cascales va ser afusellat el 18 de gener de 1945 a Carabanchel (Madrid, Espanya) juntament amb una desena de companys.

***

René Doussot

- René Doussot: El 18 de gener de 1961 mor a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Havia nascut el 22 de juny de 1904 al XII Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Louis Maurice Doussot, serraller, i Yvonne Augustine Raoul, jornalera. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe, òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. Sa companya fou Ernestine Alexandrine Aimée Yvonne Lindrec. El seu últim domicili fou al número 9 de l'avinguda de la Porte Clignancourt. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a l'Hospital Bichat-Claude-Bernard del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia d'una de les detencions d'Isidro Artigas Oliveros i altres companys publicada en el periòdic barceloní L'Opinió del 14 de desembre de 1933

- Isidro Artigas Oliveros: El 18 de gener de 1964 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Isidro Laureano Cayo Artigas Oliveros –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Oliveras. Havia nascut el 15 de maig de 1900 a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Artigas Sauras, fuster, i Antonia Oliveros Reseda. Educat a l'escola dels jesuïtes d'Alcorisa, ciutat natal de sa mare, començà a militar en el republicanisme. Quan s'instal·là a Barcelona (Catalunya) treballà d'antuvi com rellotger i després en el sector de la construcció, s'integrà en el moviment llibertari i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 col·laborà en el periòdic barceloní Tierra Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors, amb Josep Maria Arqués, de la Federació Local d'Alcorisa de la CNT. En 1931, sota el nom de Laureano Artigas, publicà en la col·lecció «La Novela Ideal» de «Las Publicaciones de la Revista Blanca» la novel·leta El único juez o la conciencia de uno mismo. Les seves activitats sindicalistes el portaren diverses vegades a la presó, tant en temps de la monarquia com durant la II República espanyola. En 1937 fou un dels fundadors (Pere Aragó, Alfredo Baltar, Antonio Barroso Arroyo, Antonio Caballero, Manuel Clemente, Santiago Farrás, Juan García, Antonio González Vivancos, etc.) de l'Agrupació Anarquista de Pla de Besòs –actual Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya)–, adherida a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la qual va ser nomenat secretari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment treballà d'obrer agrícola, pastor i llenyataire a Severac del Castèl (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i milità en la Federació Local de la CNT de Severac del Castèl i en la de Besiers. Defensà l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) a Besiers. Entre 1956 i 1961 col·laborà en España Libre i durant la dècada dels seixanta en Despertar i en Espoir. Sa companya fou Emilia García, amb qui tingué quatre filles. Laureano Artigas Oliveros va morir el 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1964 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

Isidro Artigas Oliveros (1900-1964)

***

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 18 de gener de 1966 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Havia nascut el 7 de març de 1878 a Berna (Berna, Suïssa). Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera –sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 18 de gener de 1966 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. Havia nascut el 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 a Gijón (Astúries, Espanya). De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Necrològica de René Keravis apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de març de 1970

- René Kéravis: El 18 de gener de 1970 mor a Vizille (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista René Jean Lucien Kéravis. Havia nascut el 12 de maig de 1927 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França). Sos pares es deien André Alexandre Kéravis, manobre, i Jeanne Julie Duguet, domèstica. El 21 de desembre de 1946 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb Paulette Émilienne Anne Fourrez, de qui es va divorciar el 6 de maig de 1953. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Anarquista (FA). Milità activament en els albergs de joventut i va ser un dels fundadors del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), que agrupava militants llibertaris i revolucionaris i que tenia com a òrgan d'expressió el butlletí Regain (1951-1967). El novembre de 1952 participà en la creació del grup Joves Llibertaris (JL), que edità el butlletí Jeunes Libertaires. Bulletin de liaison des Jeunes Libertaires (1953-1967). Sembla que en aquesta època col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim Bernard Kerveant. Després que l'Organisation Pensée Bataille (OPB) de Georges Fontenis es fes amb al control de la FA, esdevenint Federació Comunista Llibertària (FCL), entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà a la refundació de la FA, al voltant de Maurice Joyeux, celebrada a la Sala Marcadet de París (França). El 15 d'abril de 1958 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Thérèse Reine Massé. Durant els anys seixanta va ser secretari del grup «Spartacus», adherit a la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) i col·larà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA. El 2 de desembre de 1962 presidí un míting de suport al poble espanyol i contra la dictadura franquista celebrat a la Borsa del Treball, on participaren com a oradors Roland Breton i Joachim Salamero. Empleat als Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), milità en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Com a monitor esportiu participà en l'ensenyament de l'esquí als infants de l'Association Sportiva de La Poste (ASPTT, Associació Esportiva de Correus) de Grenoble (Delfinat, Arpitània), població on residia. René Kéravis va morir, quan venia d'un cap de setmana de fer classes d'esquí, el 18 de gener de 1970 a Vizille (Delfinat, Arpitània) en accident de cotxe a la carretera de La Rochette. 

***

Membres de la colònia llibertària d'Aymare

- Juan González Fernández: El 18 de gener de 1972 mor a França el militant anarquista Juan González Fernández. Havia nascut en 1894 a Orense (Galícia). Adolescent, va recórrer mitja península ibèrica buscant feina. Va instal·lar-se a Barcelona quan l'Exposició Universal i es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va lluitar en la Columna Durruti i després en la 26 Divisió fins a la retirada. Exiliat a França, va ser internat en diversos camps, participant durant l'ocupació en la resistència. Després de l'Alliberament es va instal·lar en la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. Després de treballar-hi durant set anys va instal·lar-se a Rochefort, on va militar en la Federació Local de la CNT.

***

Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de maig de 1979

- Miquel Bauló Isern: El 18 de gener de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Havia nascut el 19 d'octubre de 1893 a Gandesa (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Isaac García Barba (sisè per l'esquerra del segon pla) en el Gran Congrés Anarquista celebrat el 19 de juliol de 1974 a Lisboa

- Isaac García Barba: El 18 de gener de 1981 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Isaac García Barba. Havia nascut el 20 de febrer de 1929 a Salamanca (Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco García Tejedor, xofer, i María Barba Mazo. En 1939 s'exilià amb sa família i es guanyava la vida com a escultor en fusta i ebenista. Establert a Niça, després de la II Guerra Mundial, malgrat la seva joventut, va ser un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità activament a la seva regió i mantingué estrets lligams amb la Península i el moviment clandestí qui hi actuava, exercint de delegat de l'Exterior i internant-se regularment a Espanya per a assistir a reunions i plens. També va ser delegat en diferents ocasions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a diverses regions de França, a Itàlia i a Portugal. El juliol de 1974 representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en un míting a Lisboa (Portugal). El 22 de febrer de 1976 representà l'exili llibertari en el Ple Nacional de Regionals de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya). El 30 de gener de 1977 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), juntament amb una cinquantena de companys, en una reunió peninsular clandestina de la FAI; la policia va sospitar d'ell quan passà la frontera i va veure tants de segells fronteres al passaport, i, durant la detenció i tortura, patí el trencament d'una costella. Sa companya fou Maria Magdalena Margarita Florinda Huguet. Isaac García Barba va morir el 18 de gener de 1981 a l'Hospital Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània) a conseqüència d'una crisi cardíaca.

Isaac García Barba (1929-1981)

Amando Jordà Botí

- Amando Jordà Botí: El 18 de gener de 1986 mor a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Havia nascut el 25 de juliol de 1903 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amando Jordà Botí (1903-1986)

***

Pedro Torralba Coronas

- Pedro Torralba Coronas: El 18 de gener de 2003 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Miguel Torralba Coronas. Havia nascut el 29 d'abril de 1913 a Riglos (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Torralba, ferroviari que fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les línies telefòniques entre Osca i Canfranc, i Encarnación Coronas. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de ferrer quan es va produí l'aixecament militar republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández. Força impressionat per aquest fet, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener de 1936 presidí un míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel Chueca i Juan Arnalda. El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista, ocupava la secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà al governador civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta sort pogué arribar a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les milícies de Barbastre. L'octubre de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y Negra», amb la qual lluità durant tot el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el representant d'aquesta columna al front d'Igriés. Amb la militarització de les milícies, fou nomenat responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta, càrrec que ocuparà fins al final de la guerra a més de cap de la II Secció de l'Estat Major. El març de 1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a Madrid els arxius compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no pogué sortir de la Península, però fugi de la detenció refugiant-se al domicili de son germà a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on visqué clandestinament. El 12 de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un vaixell pesquer i arribar a Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus, on fou el responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta». Trobem col·laboracions seves en Boletín de la Agrupación de Militantes i en Solidaridad Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a la «Roja y Negra». 127 Brigada Mixta de la 28 División (1980). Sa companya fou María Jesús Muguía Martínez.

Pedro Torralba Coronas (1913-2003)

***

Carlos Cortez fotografiat per Guillermo Delgado

- Carlos Cortez: El 18 de gener de 2005 mor a Lakeview (Chicago, EUA) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Havia nascut el 13 d'agost de 1923 a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units). Fill d'un wobbly –militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.