|
---
Anarcoefemèrides del 17 de gener Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de L'Action
Syndicale - Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols: «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el «sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913). ***
Capçalera
d'A Stormo! - Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920. ***
Portada del fullet de la conferència (1937) - Conferència de
Gonzalo de Reparaz: El 17 de gener de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de
Barcelona (Catalunya) la conferència «Lo que pudo hacer España en Marruecos, y
lo que ha hecho», del periodista, escriptor i geògraf, aleshores llibertari,
Gonzalo de Reparaz Rodríguez. L'acte, que va ser radiat per les emissores ECN1,
Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona, va ser organitzat per les Oficines de
Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presidit per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto
Toryho), cap d'aquestes oficines i director de Solidaridad Obrera. El
conferenciant, que havia estat diplomàtic, palesà els errors que patiren els
governs espanyols colonialistes al Marroc. L'acte finalitzà amb l'himne Hijos
del Pueblo. El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any. Conferència de
Gonzalo de Reparaz (17 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894) - Renaud Rossi: El
17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà;
actual Istanbul,
Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi,
conegut com Armand Floréal.
Era fill de pares grecs
(Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data
indeterminada, emigrà a París
(França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar
la paraula en un gran míting d'indignació contra
l'execució de quatre
revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè
Central Socialista Revolucionari, Lliga
Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans
Socialistes
Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de
París i en el qual hagué
aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum
la seva «Enquête
sur le siègle», sèrie de tres-centes
entrevistes publicades en diferents periòdics
francesos, com ara Gil Blas.
Inscrit
el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de
maig de 1894 se li
va decretar l'expulsió de França arran d'haver
participat en un gran míting
anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de
la Villette de
París i marxà cap a Atenes (Grècia).
Durant la seva estada a Grècia participà
en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896
el decret d'expulsió va ser suspès
i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França,
però no ho va fer fins el
juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas
Dreyfus», signà un manifest en
defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902
el decret
d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe
cel·lular des de París a
Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat
provisional amb l'ordre
d'abandonar el territori francès en dos dies i
prengué el tren cap a Bèlgica. El
24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de
França va ser novament suspès.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894) - Maurice
Bassille: El 17 de gener 1875
neix al III Districte de París (França)
l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Sos pares es deien
Eugène Jean
Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista.
Treballava en el
negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el
seu domicili, al
número 5 de Cité Dupetit-Thouars de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia. Detingut, va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat
d'«associació criminal». El seu
dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge
d'instrucció Henri Meyer i
va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre
de 1894
el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia
i en
aquesta època vivia al número 47 del carrer
Charlot de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser cridat a files en 1895,
però va ser dispensat del
servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser
incorporat al 82
Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en
l'exèrcit
el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de
desembre de
1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes,
però la Prefectura
de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899
va ser esborrat del
registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al
número 35 del
carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de
França, França). L'11 de juny de
1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte
Eugénie Racolliet, divorciada
d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants
Maurice
Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va
ser
mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de
segona
classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al
front del
Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a
Saint-Souplet-sur-Py
(Xampanya-Ardenes, França). ***
Florencio Sánchez - Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata. ***
Sakai Osugi - Sakai Osugi: El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel. ***
Bruno
Misèfari confinat a Ponça (1931) - Bruno Misèfari:
El
17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) l'enginyer, geòleg,
poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno
Vincenzo
Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien
Carmelo Misèfari i Francesca
Autelitano i era el primogènit d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals
dos germans seus també van ser militants anarquistes,
Florindo e Enzo –aquest últim
acabarà en les files comunistes. Després de fer
l'escola primària a Palizzi,
s'instal·là a Reggio de Calàbria, on,
amb el suport del seu oncle matern
Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut
Tècnic i, un cop va obtenir experiència
tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al
Politècnic de la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys
universitaris, a més de preparar-se en
les matèries curriculars, especialment
matemàtiques, estudià filosofia i
literatura, guiat pel professor de física de l'Institut
Tècnic «Raffaele Piria»
i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle,
entrà en contacte
amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el
grup juvenil
«August Babel», que s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI). En aquesta
època col·laborà, moltes vegades
signant com Lo Studente, en el
periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de
Calàbria Il Lavoratore,
en el
setmanari socialista de Messina Il
Riscatto i en el full anarquista Il
Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim
periòdic, a més d'enviar
poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article
sobre la militant anarquista
Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del
prefecte de policia de Reggio de
Calàbria i disposà vigilar-lo
«convenientment». Durant una de les moltes
conferències, celebrades per commemorar el centenari de la
Unitat d'Itàlia, va
ser detingut per la policia per haver llançat invectives
contra les
institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta
contra
la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per
distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la
deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de
Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en
l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser
registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva
lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una
manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos
polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar
nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en
estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà
en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de
Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre
desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment
decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a
l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després
de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la
nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista
intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i
pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que
esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la
deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut,
sota el nom fals de Diego De Tommasi,
a Cannobio (Piemont,
Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a
ser posat a disposició d'un
tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i
obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25
d'agost de 1916 desertà
novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino,
Suïssa) fermat sota
un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia
suïssa i només va ser alliberat
quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la
seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista
Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va
introduir en l'ambient
dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i
gràcies a ell freqüentà la
família anarquista dels Zanolli, on conegué la
seva futura companya Pia Zanolli.
En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i
socialistes italià i suís (Errico Malatesta,
Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe
Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe
Di
Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències
setmanals i envià articles i cròniques a
diferents periòdics llibertaris,
especialment a Il Risveglio Anarchico
de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica
d'automòbils Arbenz, al
barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com
a
sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament
amb altres companys
italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli,
Francesco
Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat
«Afer de la Bomba de
Zuric». Després de set meses de presó
preventiva, va ser absolt i alliberat el
20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el
govern
federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió,
que es va frenar durant quatre
mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la
presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de
juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg,
República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin,
una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de
1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern
italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a
Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat
després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat
socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la
propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué
el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità
Nova i L'Avvenire Anarchico.
A Nàpols, dirigí,
amb Giuseppe Imondi, Anarchia,
quinzenal de la federació local que
començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En
aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de
Tàrent (Pulla,
Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per
exigir la reobertura d'una drassana.
En 1921, a la zona de Nàpols, participà
activament en la campanya a favor dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer
de 1922,
juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el
periòdic Pane e Libertà,
a difondre el pensament
anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos
de la llengua
siciliana, però el projecte no reeixí per manca
de finançament. El 18 d'agost
de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al
Politècnic de Nàpols i retornà
definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual
només va sortir per algun
viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional
liberal,
continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de
desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio
de Calàbria el
quinzenal L'Amico del Popolo,
destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud,
publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de
setembre de 1925, acusat juntament
amb altres intel·lectuals d'haver promogut un
pretès «atemptat contra el poder
de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini»,
va ser arrestat a
Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies
després. El desembre de
1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a
«fervent i
irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de
qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la
llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en
1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit
Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa
(«Società Vetraria Calabrese»),
destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello
i de la qual assumí
el càrrec de director tècnic. El 20 de
març de 1931, en el funeral d'un amic
seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs
on criticà la violència,
la corrupció i la injustícia del
règim; pocs dies després, el 25 de
març, va
ser detingut per enèsima vegada acusat de
«propaganda anarquista»; jutjat, va
ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa
de Ponça, a la qual
arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà,
amb Alfonso Failla, els
vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca
i
realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el
confinament
conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient
d'Itàlia, qui l'afilià
a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig
de 1932 es casà civilment a
Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a
part de pagar amb
alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini,
se li va permetre
exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça
l'encarregà alguns
projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de
novembre de 1932 la
pena va ser condonada en ocasió del desè
aniversari de la «Marxa sobre Roma» i
el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia),
on a finals
de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa
trobà finançament i en 1935 creà la
«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a
l'extracció del mineral, que
arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades
a laboratoris de
precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat
privada, com ara la de Richard
Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial,
s'enfrontà
a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar
vigilada per les
autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des
que en
1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a
ser hospitalitzat. Bruno
Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la
clínica de Giuseppe Bastianelli de
Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció
quirúrgica patida dos dies abans. En
vida publicà Commemorazione di
Francisco
Ferrer (1917), Diario di un
disertore.
Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi
sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part
dels seus
escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya,
com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia
(1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti
di Bruno Misèfari (1975) i
Tutto è
vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta
existí un grup anarquista
juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu
nom. En 1967 Pia
Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, que va refè i
reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo
publicà Bruno. Biografia di un
fratello. L'arxiu familiar es troba
dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno
Misèfari) i a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam. ***
Membres
del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961). - Miguel Mateo: El
17 de gener de 1904 neix a Extremadura (Espanya) l'anarquista Miguel
Mateo,
conegut com Mike Mateo. Encara adolescent
emigrà als Estats Units. En
estreta relació amb Marcelino García
Álvarez, editor del periòdic Cultura
Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup
anarquista «Libertad»
de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María
Ríos (María
Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede),
entre d'altres. Des dels
anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb
el grup editor del
periòdic mexicà Tierra y Libertad.
A principis de 1969 va morir en
accident automobilístic son fill únic Manuel
Mateo Ríos. Miguel Mateo va morir
el 15 de novembre de 1974 a Detroit (Michigan, EUA). ***
Manuel Tejedor Della - Manuel Tejedor
Della: El 17 de gener de 1906 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponet) –el certificat
de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)– l'anarcosindicalista Manuel
Tejedor Della. Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della. Milità, ben
igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre del Comitè
Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III Companyia de Tren de la Divisió
«Lluís Jubert» de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, destacada a
Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps de concentració. Després de treballar en una pedrera
amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), combaté els alemanys
enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges (Llemosí, Occitània). Capturat
pels nazis en una missió d'enllaç, va ser reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on
va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda d'un guardià i
integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre Leylavergne (Capitaine
Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que actuava als boscos
de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí, Occitània), com a responsable de
la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor Della va morir el 26
de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània), on havia
estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el va declarar «Mort per França».
Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch, seguí les passes
militants de sos pares. Fermín Tejedor Della
(1897-1978) ***
Necrològica
d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Heraclio Riaza
Albertí: El 17 de gener de 1908 neix a
Calonge
(Baix
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista
Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Sos pares es deien Juan
Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta
Albertí Margarit. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
on patí els camps de
concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el
13 de maig
de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània)
arran d'una
operació de pròstata i
fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc,
Occitània). ***
Diego
Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín
Esteban i sa filla Ana (València, 1958) - Diego Antonio Torró
Pardo: El 17 de gener de 1916
–algunes fonts
citen erròniament 1918– neix a Partida San Juan
(Villena,
Alt
Vinalopó, País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista
Diego Antonio Torró Pardo. Sos pares es deien
José Torró Ribera,
jornaler, i Josefa Pardo Ferriz. Era fill d'una
família molt humil, formada per cinc germans
(tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt
jovenet milità
en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a
Villena i a Albacete
(Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres
anys. En 1939, amb
el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat
a
Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on
reprengué la seva feina
de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb
qui tingué una única filla,
Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra,
però, hagué de treballar en
diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de
l'Armeria «La Villenense»,
etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un
saló de jocs recreatius,
conegut com «Billares Torró», propietat
de Restituto Galipienzo, fins a la seva
jubilació. Durant els anys del franquisme
mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte
García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego
Antonio Torró
Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a l'Hospital de Villena (Alt
Vinalopó, País Valencià) i va ser
enterrat en aquesta població. Diego Antonio Torró Pardo
(1918-2002) ***
Remo
Magnani en un congrés de SAT-Amikaro (Pesenàs,
1989) - Remo Magnani:
El 17 de gener de 1929 neix a Djebel Kouif
(Tébessa,
Algèria)
l'esperantista,
pacifista i anarquista Remo Magnani. Sos pares es deien Rinaldo
Magnani, forner italià, i Carmela Madeddu, tunisiana. A
començament dels anys seixanta
s'establí a
França. Esdevingué corrector i
treballà a diverses impremtes, com ara
«Logier»
al barri parisenc de Montmartre, «Chaix» a
Saint-Ouen, «Imprimerie de l'Édition
et de l'Industrie» (IMI) a Montrouge, etc. També
treballà per a empreses de
premsa, com ara Journal Officiel i,
sobretot, Le Parisien
Libéré, on
participà activament en la vaga contra les
Éditions Philippe Amaury (EPA, «Grup
Amaury»). Posteriorment treballà en Le
Matin de Paris. Com a esperantista, entre 1969 i 1973 fou
responsable del
periòdic Liberecana Ligilo
(Enllaç
Llibertari), òrgan del sector anarquista de la Sennacieca
Asocio Tutmonda (SAT,
Associació Mundial Anacional). Portà la seva
militància pacifista, anarquista i
esperantista dins el si de la SAT i de la SAT-Amikaro («Amics
de la SAT») i
donà cursos d'esperanto a la seu de la Federació
Anarquista (FA) i, fins a
1974, al Grup Anarquista «Louise Michel». En els
anys seixanta vivia al XVII
Districte de París. A partir d'abril de 1963 fou responsable
del Servei de
Propaganda de la SAT-Amikaro, encarregant-se de la
preparació dels congressos,
i en el Congrés de la SAT-Amikaro de Lausana (Vaud,
Suïssa) de 1973 deixà el càrrec
a mans d'Henri Masson. Posteriorment s'instal·là
a Les Olivettes
Cabrias (Aumelàs, Llenguadoc, Occitània). Durant
els anys seixanta i
setanta
col·laborà regularment en la
premsa llibertària (Espoir,
Liberté, Le
Monde Libertaire, etc.). També fou membre de la
Unió Pacifista
de França (UPF) i en 2005 entrà a formar part del
Centre Internacional de
Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença,
Occitània). Sa
companya, Renée Jeanne Marthe Durieux (Renata),
també va
ser correctora d'impremta. Encara que mai no va ser fumador actiu, Remo
Magnani
va morir el 30 de gener de 2018 a la Clínica Clementville de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) d'un
càncer de pulmó i les seves cendres van ser
escampades al seu jardí. ***
Manuel
Vieira - Manuel Vieira:
El 17 de gener de 1943 neix a Luzim
(Penafiel, Oporto, Portugal)
l'anarquista Manuel Vieira. Quan era nin sa família es
traslladà a Moscavide
(Loures, Lisboa, Portugal; actualment pertany a Moscavide e Portela),
on visqué
fins que va fer el servei militar destinat a Angola durant dos anys. En
tornar-hi
entrà a fer feina a Transports Aeris Portuguesos (TAP Air
Portugal) com a tècnic
de manutenció d'aeronaus. Malgrat mantenir posicions
anarcoindividualistes, va
participar en diverses organitzacions anarquistes, com ara el Centre
d'Estudis
Llibertaris (CEL) d'Almada i el grup editor del periòdic
anarcosindicalista A
Batalha, publicació amb la qual va
col·laborar, amb articles i participant
en la seva redacció. Organitzà accions destinades
a palesar la memòria
llibertària a Almada, rebatejant oficialment els carrers amb
homenatges al
moviment anarquista. També destacà en la seva
divulgació de la literatura anarquista,
especialment entre el personal treballador de TAP. En 2014
publicà el fullet A
luta pela memòria de Francisco Ferrer, anarquista e
pedagogo. Antologia de
documentos sobre a sua memòria na toponímia de
Almada. El maig de 2016
participà en la Trobada Llibertària
d'Èvora (Alentejo, Portugal). Residia a
Cova da Piedade d'Almada. Manuel Vieira va morir sobtadament el 13
d'agost de
2017 a Almada (Sétubal, Portugal) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri de
Jardim do Feijó d'aquesta població. Sa
família donà la seva magnífica
biblioteca, així com materials fotogràfics i
videogràfics, al CEL d'Almada.
Defuncions
Ottorino Manni - Ottorino Manni: El 17 de gener de 1925 mor a Senigallia (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Havia nascut el 27 de setembre de 1880 a Fano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicà In memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom. ***
Portada
dissenyada per Mabel Holland Thomas per al llibre de Jean
Grave Terre
Libre (1908) - Mabel Holland
Thomas: El 17 de gener de 1929 mor a París
(França) la il·lustradora,
novel·lista, poetessa i
militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també
coneguda com Mabel Marie Holland Grave
i que signava sempre
amb inicials. Havia nascut el 16 de setembre de 1861 a Talsarnau
(Ardudwy, Gwynedd, País de Gal·les).
Filla d'una família benestant, sos pares es deien Lewis
Thomas i
Elizabeth Roberts, i heretà una important fortuna.
Publicà dues
novel·les anònimament, amb caràcters
autobiogràfics, Fraternity. A
Romance (1888) i Some
Welsh Children (1898), i els poemaris From
Heart to Heart. A Book of Verses (1892) i Songs
from Wales, i s'integrà en el moviment anarquista.
El maig de
1898 presentà obra en l'Exposició Internacional
d'Art de Knightsbrige de
Londres (Anglaterra), organitzada per la Societat Internacional
d'Escultors,
Pintors i Gravadors. Amiga de Piotr Kropotkin, aquest li va presentar
en 1895
l'editor anarquista Jean Grave de visita a Londres. Després
d'un llarg festeig,
el de juny de 1909 la parella es casà civilment a Folkestone
(Kent, Anglaterra)
i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de
França, França), al número 9 del
carrer Edmond-About. Participà activament en els projectes
editorials de Grave,
especialment en Les Temps Nouveaux,
on
col·laborà amb articles i
il·lustracions en el periòdic i en els fullets
publicats
per l'editorial. El setembre de 1910 assistí al
Congrés de les Trade-Unions
celebrat a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra) i en va fer una
ressenya que
sortí publicada en el número de l'1 d'octubre de
1910 de Les Temps Nouveaux.
En 1912 signà el «Manifest du Comité de
l'Affaire Rousset». Quan esclatà la Gran Guerra,
el 2 de
setembre de 1914,
embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb son
company
cap a Anglaterra, on s'instal·là
al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una de
ses
germanes. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson.
Malalta, Mabel
Holland Thomas va morir 17 de gener de 1929 a la Clínica de
l'Hôtel de Vaudreuil del VII Districte de París
(França). Jean Grave li va dedicar les seves
memòries, publicades retallades per l'editor en 1930 sota el
títol Le mouvement libertaire sous
la Troisième
République i reeditades íntegrament en
1973 sota el títol original Quarante
ans de propagande anarchiste. ***
Florentino Salcedo Abascal - Florentino Salcedo Abascal: El 17 de gener de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Havia nascut el 19 de juny de 1904 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia. ***
Eugène Lanti - Eugène Lanti: El 17 de gener de 1947 se suïcida a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti. Havia nascut el 19 de juliol de 1879 a Néhou (Baixa Normandia, França). Sos pares, pagesos pobres i analfabets, es deien Jean Anténor Adam, fuster escloper, i Henriette Céleste Clémentine Laniepce, domèstica. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. L'1 de desembre de 1908 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Marie Pélagie Adéle Cornière; en aquesta època vivia al número 31 del carrer Bagnolet de París. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. El 6 d'abril de 1933 es va divorciar del seu primer matrimoni i el 13 de setembre de 1934 es casà al XII Districte de París amb l'escriptora i sufragista nascuda a Birmània Ellen Kate Limouzin (Hélène Kate Limouzin), tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal –Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de Corbera de París i treballava de mestre tècnic de les Escoles de París, a més de fer feina en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984. ***
Necrològica
de Joaquim Fàbregas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de febrer de 1951 - Joaquim
Fàbregas: El 17 de gener de 1951 mor a
Bulaternera (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Joaquim Fàbregas. Milità en
el Sindicat Fabril i Tèxtil
d'Olot (Garrotxa, Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), on
ocupà diversos càrrecs de responsabilitat.
Exiliat a França, deixà sa companya
i fills a la Península. Milità en la Comarcal de
la Garrotxa de la CNT en
l'exili. ***
Necrològica
de María Pinedo Quiñonero apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 31 de gener de 1953 - María Pinedo
Quiñonero: El 17 de gener de 1953 mor a Orleans
(Centre,
França)
l'anarcosindicalista María Pinedo Quiñonero.
Havia nascut el 25 de desembre de 1914 a
Águilas (Múrcia, Espanya). Sos
pares es deien Fermín Pinedo i
María Quiñonero. Durant el franquisme
pogué exiliar-se a França, on milità
en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company va
ser l'emmotllador
anarcosindicalista Emilio Maroto. Greument malalta, María
Pinedo Quiñonero va
morir el 17 de gener de 1953 al Centre Hospitalari Regional d'Orleans
(Centre,
França), població on residia. ***
Després
de la desfilada del Regiment «Pestaña»,
al passeig de la Castellana de Madrid (1936). - Natividad Adalia
Cardillo: El 17 de gener de 1966 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Natividad Adalia Cardillo –el segon llinatge també
citat erròiament com Carrillo.
Havia nascut en
1901 a Castil de Vela (Palència, Castella, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Madrid
(Espanya). Sos pares es deien Natividad Adalia i Honorata Cardillo.
Ferroviari de professió, l'estiu de 1930
formà part del grup
reorganitzador dels treballadors del ferrocarril madrileny
(«Grup d'Educació
Sindical Ferroviari») que preparava la
legalització de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El maig de 1931 fou orador en un míting
madrileny de
ferroviaris. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del
Sindicat Únic
de Ferroviaris de la Zona Centre de Madrid al III Congrés
Extraordinari de la CNT
(«Congrés del Conservatori»), que se
celebrà en aquesta ciutat. A mitjans de
1931 era secretari de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF).
El setembre de 1931 presidí un míting a Madrid
del Sindicat Ferroviari i el 29
de desembre d'aquell any va fer la conferència
«Presente y futuro de la CNT»
als locals de la Federació Local de Sindicats
Únics de la CNT d'Oviedo
(Astúries, Espanya). El febrer de 1932, com a membre del
Comitè Nacional de
l'FNIF, assistí al Ple Nacional de l'FNIF; també,
amb el mateix càrrec, l'abril
d'aquell any assistí al Ple Regional Ferroviari d'Andalusia.
En aquest 1932 va
fer nombrosos mítings (Madrid, El Escorial, Segovia,
Lleó, etc.) i va ser
jutjat per injúries a la Guàrdia Civil,
pronunciades durant un míting. El
desembre de 1932, com a secretari de l'FNIF,
amenaçà el Govern amb una vaga
general si no s'apujaven els salaris. Va ser detingut a Madrid amb
motiu de
l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i va ser fitxat com a
«molt
perillós». En aquesta època treballava
de factor en la Compañía de los Caminos
de Hierro del Norte de España (CCHNE, coneguda com
«Compañía del Norte»). De
tendència
purament sindicalista, el gener de 1934 signà el
«Manifest dels 18», origen de
la creació de la Federació Sindicalista
Llibertària (FSL) madrilenya, de la
qual va ser nomenat secretari. El febrer de 1934 va ser expulsat de la
CNT
després d'haver creat la Federació
Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL)
de Madrid. En aquesta època polemitzà en La
Tierra amb Melchor Rodríguez García,
qui el va acusar d'escindir la CNT. A
finals de 1934 s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol
(PSE), fundat aquell
any per Ángel Pestaña
Núñez, i n'ocupà la secretaria de
l'Agrupació Local de
Madrid, participant en la campanya electoral del Front Popular en gener
i
febrer de 1936. També dirigí El
Sindicalista, òrgan del PSE. El març de
1936 es reintegrà en la CNT, però
va ser novament expulsat per la publicació d'El
Sindicalista. Poc abans de l'aixecament feixista de juliol de
1936 demanà la reincorporació a la CNT,
però sembla que va ser rebutjada. El 18
de juliol participà en l'assalt al Cuartel de la
Montaña de Madrid. Formà part
del IX Batalló de Milícies
«Ángel Pestaña», que
lluità a la zona castellana (Buitrago,
Arenas de San Pedro i Alberche). En 1937 era membre del
Comitè Nacional del PSE
i formava part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'abril
de 1937
patí un greu accident automobilístic i va haver
de ser operat d'urgència. El
març de 1938, en representació de la
Secció de Periodistes del Sindicat Únic de
la Indústria del Paper i Arts Gràfiques,
formà part de la comissió
organitzadora de l'Assemblea Nacional de Periodistes, però
el 13 de desembre en
va ser expulsat. Aquest mateix 1938 publicà la seva
conferència La guerra, el
sindicalismo y la revolución.
En els anys trenta col·laborà en diferents
publicacions llibertàries (Cultura
Ferroviaria, Cultura Libertaria,
CNT, Nosotros,
Sindicalismo, El
Sindicalista, Solidaridad
Obrera, La Tierra, etc.).
El 21
d'abril de 1939, en acabar la guerra, va ser detingut i tancat a la
presó de
San Antón de Madrid. L'1 de maig de 1939 va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió», però la pena li
va ser commutada
al mes següent per 30 anys de presó. El setembre de
1939 va ser traslladat a la
presó d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) i
posteriorment a la madrilenya de
Carabanchel. En 1946 sortí en llibertat provisional i
aconseguí feina d'oficinista
en una empresa de fabricació de catifes i, posteriorment, en
l'administració
d'un cinema madrileny. El juliol de 1965 formà part del grup
d'antics militants
confederals que van fer costat l'estratègia cincpuntista,
establint negociacions amb un sector de la Confederació
Nacional de Sindicats
(CNS) franquista, amb la intenció de crear una central
sindical única al
voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme). Natividad Adalia Cardillo
va morir poc després, el 17 de gener
–algunes fonts citen erròniament el 16 de
gener– de
1966, a la Clínica de la Concepción de Madrid
(Espanya) i
va ser enterrat al Cementiri de l'Almudena de la ciutat. L'escriptor
llibertari
Ángel María de
Lera García el va immortalitzar, sota el nom de Manuel Molina, en la seva tetralogia
sobre els derrotats de la
guerra. Natividad Adalia Cardillo (1901-1966) ***
Eugenio
Vallejo Isla - Eugenio Vallejo Isla:
El 17 de gener de 1969 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Eugenio
Vallejo Isla. Havia nascut el 12 de febrer de 1901 a
Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Mariano Vallejo
Crespo, jornaler, i
Eulalia Isla Abril. Obrer metal·lúrgic de la
Hispano-Suïssa, de la qual era membre
del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del
Metall de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del
Comitè
Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Fou força actiu durant les
vagues del sector en el període republicà. Entre
1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1933 va fer una gira de conferències a
diferents sindicats i
ateneus (Barcelona, Poblet, Sabadell, La Torrassa, etc.) i l'octubre
d'aquell
any es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre
de 1934 va ser detingut, amb
Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del
moviment de protesta
contra la jornada de 48 hores al ram de la
metal·lúrgia. L'abril de 1936
participà en un míting a Barcelona. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de
1936 va ser nomenat delegat de confiscacions
d'instal·lacions industrials del
Departament de Guerra del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el
considerava el més
preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la
Comissió d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica, que es va
constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi
confeccionà un balanç de la situació
de les fàbriques i dels tallers i proposà
un pla de producció d'armament. Seguidament
contactà amb els sindicats
confederals de productes químics i amb el de mineria de
Sallent amb la
finalitat d'engegar la producció en massa de productes
bèl·lics. Abans que la
Generalitat se n'adonés, posà en marxa les
indústries de guerra i els consells
d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva –290
fàbriques i 150.000
treballadors i treballadores dedicats a la fabricació
d'armament en juliol de
1937– que quan la Generalitat, mitjançant el
conseller d'Hisenda Josep
Tarradellas Joan, controlà la situació el van
respectar en el seu càrrec,
convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG.
El setembre de 1937
negocià, amb Alejandro Otero Fernández,
subsecretari d'Armament i Municions del
Govern de la II República espanyola, i els seus assessors
soviètics, la
integració de la indústria catalana amb la de la
resta de l'Estat. També frenà
la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la
seva tasca rebé el
suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferran Latorre i Vladimir
Bisxitzki,
entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista
Unificat de Catalunya
(PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern
republicà espanyol, el
conseller Tarradellas el defensà, a ell i a la seva
gestió, ja que, malgrat els
sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel
govern per a
la concessió de les divises necessàries per a
importar matèries primeres,
dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la
premsa,
etc.), creà del no-res una indústria
bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG
es remodelà i passà a anomenar-se Consell
Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec
fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser
dissolt arran de perdre
la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i
magatzems i passar
aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la
fàbrica F-14 de
Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. En
aquests anys col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Luz
y Fuerza, Nuevo Aragón
i Solidaridad Obrera. Quan el
triomf
feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i
fou tancat al camp
de concentració de Barcarès. A finals de 1940
retornà a Catalunya i muntà un
taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat.
Aquest fet va ser censurat per
la CNT que el repudià i l'expulsà de
l'organització. Eugenio Vallejo Isla va
morir de trobosi cerebral el 17 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 20 de gener– de 1969 al seu
domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Sant Andreu d'aquesta ciutat Eugenio Vallejo Isla (1901-1969) ***
Dámaso
Ibarz Arellano
- Dámaso Ibarz Arellano: El 17 de gener de 1976 mor a Tours (Centre, França) l'anarcosindicalista Dámaso Ibarz Arellano –el primer llinatge també citat Ibars–, conegut com El Maño del Cuento. Havia nascut el 17 de maig de 1915 –el 17 de març de 1915 o 1916 segons altres fonts– a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Després de la militarització de les milícies continuà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola combatent al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena, França) i va ser internat en un Stalag de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on rebé el malnom d'El Maño del Cuento. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a Tours (Centre, França), es casà amb Jacqueline Marie Jeanne Diez, amb qui tingué un infant (Patrick Ibarz). Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Dámaso Ibarz Arellano va morir el 17 de gener de 1976 a Tours (Centre, França) i va ser enterrat en aquests població. ***
Michele
Damiani - Michele Damiani: El 17 de gener de 1977 mor a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Havia nascut el 29 de març de 1903 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria, òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani. ***
Francisco
Soler Ciércoles
- Francisco Soler Ciércoles: El 17 de gener de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. Havia nascut l'11 de gener de 1915 a Bergé (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Costantino Soler i Francisca Ciércoles. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la «Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletí El Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Josefa Andrés Ibáñez publicada en
el periodic tolosà Cenit del 16 de
maig de 1989 - Josefa Andrés
Ibáñez: El 17 de gener de
1989 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Josefa Andrés
Ibáñez, coneguda com Fina.
Havia nascut el 20 d'agost –el 24 d'agost segons el
registre civil reconstituït– de 1920 a
Albalat de l'Arzebisbe (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien José Andrés Luixa i Manuela
Ibáñez Abad.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en el procés de
col·lectivitzacions durant la Revolució
espanyola.
Compartí vida amb l'anarcosindicalista Jesús
Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, amb son company i altres
militants llibertaris, es dedicà a l'agricultura a
Virçac (Aquitània,
Occitània). Vídua, Josefa Andrés
Ibáñez va ser trobada morta el 17 de gener de
1989 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerada. ***
Necrològica
de Pere Montagut Ferrús apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 de juny de 1989 - Pere Montagut Ferrús:
El 17
de gener de 1989 mor a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Pere Montagut Ferrús –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Ferruz. Havia
nascut el 12 de febrer
–algunes fonts citen erròniament el 12 de
gener– de 1907 al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es
deien Francesc
Montagut Arnal, llaurador, i Teresa Ferrús Barrull. A partir
dels set anys
ajudà son pare en la
distribució de llenya. Obrer agrícola, estava
afiliat al Sindicat d'Agricultors
de Pinell de Brai de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant la
Revolució ocupà càrrecs de
responsabilitat. El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Vernet. En 1940 va ser enviat a fer feina a les obres del
pantà de Gnioure
(Llenguadoc, Occitània) enquadrat en la Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) anomenada «Companyia Muñoz», on
participà en la organització clandestina
de la CNT i en els combats de l'alliberament de la zona. Posteriorment
milità
en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc,
Occitània). Un cop jubilat,
s'establí a Tarascon (Llenguadoc, Occitània), on
continuà formant part de la
CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També
freqüentà el «Club
des Aînés» (Club de la Tercera Edad) de
Tarascon. Pere Montagut Ferrús va morir el 17
de gener de 1989 al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc,
Occitània). ***
Luis
Bazal Rodríguez - Luis Bazal Rodríguez: El 17 de gener de 1993 mor a Roses (Alt Empordà, Catalunya) l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Havia nascut el 5 de juliol de 1905 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia). Sos pares es deien José Bazal i Marcelina Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per «rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic. És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965), ¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Sa companya fou Casimira Gil Sotelo, amb qui tingué dues filles, María Perla i María Cibeles. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego. Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)
***
Guillem Codina Selva - Guillem Codina Selva: El 17 de gener de 1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Guillem Joan Antoni Codina Selva. Havia nascut el 17 de juny de 1903 a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya). Era fill de Emili Codina Casajuana, llaurador, i de Maria Selva Camps. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, sobretot a la conca minera de Sallent (Bages). Durant la guerra civil participà activament en el procés col·lectivitzador i fou un dels responsables dels Centres de Consum i de Distribució de Manresa. En 1938 fou vicepresident del Comitè d'Enllaç Local i Comarcal CNT-UGT a Manresa. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 passà a França on fou internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi fou detingut per la Gestapo. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Biscarrosse-Plage (Aquitània, Occitània). Més tard s'instal·là a Foix (País de Foix, Occitània), on va ser nomenat nombroses vegades membre del comitè de la Federació Local de la CNT. En morir el dictador Franco, ajudà a la reorganització de la Federació Comarcal cenetista de l'Alt Llobregat i el Cardener. Un cop jubilat s'establí a Tolosa de Llenguadoc i fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions de l'Alta Garona-Gers. Després de la mort d'Alejandro Lamela, el reemplaçarà en el càrrec de secretari general de la Comissió de Relació Interdepartamental de la CNT. Va col·laborar en Le Combat Syndicalista (1979) i La Protesta Obrera (1984). Sa companya fou Michelle Robert, amb qui tingué un fill. Guillem Codina Selva va morir el 17 de gener de 1994 tornant de l'enterrament de Frederica Montseny Mañé; quan esperava un autobús, perdé l'equilibri, caigué i es copejà el cap, expirant a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va ser enterrat el 22 de gener de 1994 a Foix, on ja descansaven sa companya i son fill. Guillem Codina Selva (1903-1994) ***
Paolo
Soldati - Paolo Soldati: El
17 de gener de 2014 mor a Trebanh
(Alvèrnia,
Occitània)
l'anarquista Paolo
Vittore Angelo Soldati. Havia nascut el 8 de novembre de 1953 a
Mendrisio (Ticino, Suïssa). Fill d'una família de
centredreta,
sos pares es deien
Luciano Soldati, funcionari, i Rita Cremonesi. Encara que
tècnic de radiologia
mèdica, es guanyà la vida amb diferents
professions (obrer de fàbrica, cambrer,
agricultor forestal, pagès, educador, segador, etc.). Entre
1971 i 1991 milità
a Lugano (Ticino, Suïssa), participant activament en el
moviment de denúncia de
la guerra de Vietnam. Entre 1972 i 1973 formà part del
moviment antinuclear que
actuava a Ticino. En aquests anys, fou un dels cofundadors de
l'Organització
Anarquista de Ticino (OAT) i participà en la
creació de la Lliga pel
Desarmament Unilateral de Suïssa. A partir de juny de 1975,
amb un petit grup
de militants passà a accions directes, com ara ocupacions
simbòliques
d'ambaixades, i a publicar el periòdic mensual Azione Diretta, del qual va ser editor
responsable. Amb altres
companys i companyes creà una cooperativa
d'edició llibertària que publicà
llibres i fullets de propaganda anarquista. Durant els anys de dura
repressió
contra els moviments anarquistes italià i espanyol, fou un
dels organitzadors
de la Creu Negra Anarquista (CNA), fent costat nombrosos militants
(Giorgio
Bellini, Marco Camenisch, Monica Giorgi, Petra Karuse, Giovanni Marini,
Salvador
Puig Antic, etc.). Antimilitarista convençut, es
declarà insubmís i rebutjà el
pagament dels imposts militars; jutjat per aquestes opinions, va ser
condemnat
en diferents ocasions a una desena de mesos de presó. En
1979 fou un dels
creadors de l'Associació de Cultura Popular de Balerna
(Ticino, Suïssa), la
qual autogestionà diverses iniciatives (un restaurant
naturista macrobiòtic, una
pizzeria, una sala de cinema, una impremta militant, dues llibreries,
un centre
d'informació sobre objecció de
consciència, etc. En aquesta associació
conegué
en 1980 Milena Morniroli, que esdevingué sa companya i amb
qui tingué dos
infants, Emma i Emiliano, ambdós militants anarquistes. La
parella participà en
la creació del Buró Suïs d'Acollida dels
Refugiats de Chiasso-Côme (Ticino,
Suïssa), ONG radical de suport als refugiats
polítics i als migrants. També
participà en la gestió del Centre Juvenil de
Lugano. En 1991 s'instal·là amb sa
família a Trebanh (Alvèrnia,
Occitània), on creà «La Ferme aux
Animaux» (La
Granja d'Animals), granja d'animals en perill d'extinció
autogestionada per la
Societat Cooperativa de Treballadors (SCOT) que acollí
temporalment infants i
dones amb dificultats, i que fou un lloc d'agitació cultural
i pedagògica on
s'organitzaren tota mena d'actes (debats, xerrades, projeccions, etc.).
Amb sa
companya s'implicà amb el moviment de segadors voluntaris
enquadrats en el
sindicalisme de la Confederació Pagesa, de la qual va ser
secretari
departamental entre 2005 i 2006. Cofundà
Vigilància OGM03 i l'Associació Pel
Manteniment d'una Agricultura Pagesa (AMAP) de Sant Porçanh
de Siula (Alvèrnia,
Occitània). En 2008, amb altres 17 companys, va fer una vaga
de fam que implicà
la retirada del blat de moro transgènic «Monsanto
810» de França. En 2012
participà en la Trobada Internacional Anarquista de
Saint-Imier (Berna,
Suïssa). Malalt d'esclerosi lateral amiotròfica
(ELA), malaltia neurològica
progressiva, Paolo Soldati va morir el 17 de gener de 2014 a Trebanh
(Alvèrnia,
Occitània) i una part de les seves cendres descansen al
cementiri d'aquesta
població. ***
José
Fortea Gracia (1998)
José Fortea Gracia:
El
17 de gener de 2016 mor a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
José Fortea Gracia. Havia nascut el 5 de
maig –el 8
de maig segons el certificat de defunció– de 1916
a Martín del
Río
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José
Fortea i
María Gracia.
Quan tenia nou anys començà a treballar fent
teules i totxos. Cap al 1932 passà
a fer feina a les mines d'Utrilla i s'afilià a la
Unió General de Treballadors
(UGT), sindicat aleshores dominant a la zona. Després de
llegir Entre
pagesos, d'Errico Malatesta, i de conèixer el
cenetista Román Mampel, se
sindicà a la Confederació Nacional del
Treballadors (CNT). Quan esclatà la
guerra lluità en les agrupacions de Logronyo i de
Castán enquadrat en la
Columna Carod a diversos fronts (Villanueva, Rebollar i Vivel del
Río). A
partir de desembre de 1936 passà a la Columna Ortiz i des de
març de 1937 i
fins al final de la guerra a la Columna Durruti, acabant com sergent i
en la
qual va tenir un càrrec de representant de les Joventuts
Llibertàries. Amb el
triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diversos
camps (Vernet,
Setfonts i Montlluís). Després
treballà a les mines del departament de Gard, on
va ser detingut en diverses ocasions. El febrer de 1941 fou enviat a
Nimes.
Entre 1942 i 1943 participà en la organització de
la CNT de Gard i durant tota
la dècada dels quaranta fou un dels organitzadors de
missions clandestines a la
Península. El març de 1943 fou un dels fundadors
i primer secretari de la
Federació Local de la CNT d'Alès. El setembre de
1943 va haver de fugir dels
alemanys a La Grand Comba, Les Rosières, Le Pompidou, Barra,
Bebron, Brosus,
Florac, Mande i Le Masbonnet, i encapçalà la
secretaria de la Zona Primera de
la CNT. En 1944 s'establí a Montelaimar, on
milità en la CNT i en la
resistència antinazi del sud de l'Ardecha i de la Droma,
alhora que treballà en
tasques relacionades amb la construcció. En 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili a París. En 1950 fou
membre del Comitè de
la Junta Española de Liberación (JEL, Junta
Espanyola d'Alliberament) i de
l'Aliança Sindical. Entre 1957 i 1958 exercí de
secretari de la Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1962 fou
secretari de la CNT de
Montpeller –càrrec que renova en 1965– i
de la Regional de
la FAI. En 1965
s'encarregà de l'organització del
congrés d'aquell any. A més, assistí
com a
delegat a nombrosos congressos: Llemotges (1961), Marsella (1975),
Barcelona,
Torrejón, Bilbao, Granada, etc. En 1971 va ser delegat al
Congrés de la
Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Encara
segueix militant en la
Federació Local de Montpeller de la CNT. Trobem
col·laboracions seves en nombrosos
periòdics, com ara Boletín Interno CIR,
Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir, Itaca,
Siembra, Solidaridad
Obrera, etc. És autor de Comarcal de
Utrillas: en lucha por la libertad,
contra el fascismo (1936-1939) (1970), Los
desheredados (1974), Amor
y lucha. Ilusiones ahogadas) (1981), Tiempo de
historia. No hay mas cera
que la que arde (2002), Mi paso por la Columna
Durruti-26 División
(2005) i té manuscrits inèdits (CNT, su
organización en el Departamento de
Gard y región, En el umbral de la vida,
Recuerdos, Reflejos
del exilio, Tres años, 8 meses y 25
días en la mina, Vuelta al
terruño, Yo quiero ser madre. Novela de
hechos y cosas que existieron,
etc.). Sa companya fou Ana Pérez. José Fortea
Gracia va morir el 17 de gener de 2016 al seu domicili de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ---
|
![[16/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/01]") |
|
![[18/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/01]") |
|
|
| Actualització: 17-01-24 |