---

Anarcoefemèrides del 19 de gener

Esdeveniments

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François Georges Étiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G. Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la «propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà "El Dia" del 17 de gener de 1936

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de gener de 1936

- Gran míting d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se celebra al Teatre Conservatori de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting d'afirmació sindical» convocat per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés Torres, hi van intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó, Joaquín Cortès Olivares i Manuel Mascarell Calvet.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

- Lysander Spooner: El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes "La Tribune de l'Aube" del 2 de desembre de 1938

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938

- Aristide Brazier: El 19 de gener de 1870 neix a Suippes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Aristide Jules Brazier. Era el fill primogènit de François Isidore Brazier, teixidor, i de Marie Remiette Collin, obrera. Es guanyava la vida fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes. El 13 de juliol de 1901 es casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el mateix ofici que ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1 de gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista. Combaté en la Gran Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va suïcidar d'un tret al temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre "La Mère Éducatrice"

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La Mère Éducatrice

- L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

***

Nota sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de Troyes "La Tribune de l'Aube" del 8 de julio de 1932

Nota sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932

- Paul Olanié: El 19 de gener de 1874 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista i cooperativista Paul Camille Olanié. Sos pares, alsacians, es deien Louis Philippe Olanié, ajudant d'administració de Subsistències Militars, i Félicité Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette Olanié. Es guanyava a vida com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per «cops, ferides i trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França). En 1896 era el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del grup «Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes). Segons la policia prenia a vegades la paraula en les reunions públiques organitzades pel moviment anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per infracció a la llei de premsa. El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se en el 37 Regiment d'Infanteria de Línia al campament militar de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia estat destinat. El 10 de desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una reunió a la Sala del Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada sobre el «Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 la policia assenyalà la seva presència en una conferència de l'anarquista Auguste Florentin Courtois (Liard-Courtois) al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va ser llicenciat per «anèmia» i en les posteriors revisions (1905 i 1914) sempre va ser llicenciat per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del «Primer de Maig» de 1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es casà a Troyes amb Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre infants (Camille Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser legitimats amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al número 23 del carrer Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre del Consell de Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de la Cooperativa de Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer donació d'articles de calceteria per al Comitè d'Assistència a Rússia. Al final de sa vida treballà en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir el 7 de juliol de 1932 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 d'abril de 1912

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la «vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França).

***

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 18 de març de 1920

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny El Sol del 18 de març de 1920

- Joaquín Bueso García: El 19 de gener de 1880 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Joaquín Germán Ramón José Bueno García, que va fer servir el pseudònim Orberosa. Sos pares es deien José Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García Giménez. A finals de segle milità en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i després a Barcelona, on treballà de tipògraf en el periòdic El Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit Radical i fou amic personal d'Alejandro Lerroux García. Destacà en l'«Art d'Imprimir», especialment en una campanya societària contra «La Neotipia», impremta creada per un grup d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909, durant la repressió desencadenada arran dels fets de la «Setmana Tràgica», formà part de la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la gran manifestació que se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment llibertari, va fer mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i Josep Negre Oliveras i una conferència a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). S'afilià a «Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà el «Arte de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona, defensant la cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general revolucionària. En 1910 va redactar amb altres companys el Dictamen sobre la portecció obrera enfront de les conseqüències de la guerra, text que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona. Mai no es declarà anarquista, però sempre reivindicà el sindicalisme revolucionari d'acció directa. A finals de 1910 va fer un míting a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En 1911 parlà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911 representà els sindicats obrers barcelonins en un míting contra la Llei de Jurisdiccions. L'agost de 1911 intervingué, en nom de «Solidaritat Obrera», en un míting contra la guerra del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren dirigents de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalistes; arran d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I Congrés de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia donat a la presó el doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911 abandonà la CNT i s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de Barcelona. Fou delegat a diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya (IV Congrés de 1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En 1915 representà la Federació Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a Madrid, malgrat que hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla. Encara que sindicalista socialista, defensà postures anarcosindicalistes (sindicalisme revolucionari, l'acció directa i la vaga general revolucionària). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Justicia Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials, com ara Carmañola (1916) i Leyes sociales. Joaquín Bueso García va morir el 17 de març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Son germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) –altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus)– el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École Émancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène, Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia». És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921), De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921), Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruit à l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant. Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) i Les enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca de Corrado Faiani

Foto policíaca de Corrado Faiani

- Corrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Corrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquesta època es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes «desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Corrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Corrado Faiani va morir en 1948 a Liorna (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri del Lupi de la ciutat, on ja descansava sa companya Dina Iacoponi.

***

Necrològica de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de gener de 1965

Necrològica de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de gener de 1965

- Joan Cunillera Paillisse: El 19 de gener de 1894 neix a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Cunillera Paillisse. Sos pares es deien Joan Cunillera i Maria Paillisse. Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els anys vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure, impulsat per la patronal catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels companys confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris del 8 de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució impulsà el moviment col·lectivista a l'Alt i Baix Penedès i en la col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera Paillisse va morir el 9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc tolosà "Cenit" del 6 de març de 1990

Necrològica de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc tolosà Cenit del 6 de març de 1990

- Víctor Ballesteros: El 19 de gener de 1901 neix a Madrid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Ballesteros. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i passà a França, sembla, en 1939 amb el triomf franquista. Després de la II Guerra Mundial visqué a Nevers (Borgonya, França), al número 18 del carrer de la Poissonerie, i formà part de la Federació Local de la CNT de Nevers. En el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals celebrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1946 a Dijon (Borgonya, França) va ser nomenat tresorer del Comitè Regional Dijon-Nevers. Posteriorment va ser nomenat secretari d'aquest comitè regional, càrrec que exercí nombrosos anys. En 1947 va ser delegat al Ple Departamental celebrat a Mâcon (Borgonya, França) i en 1949 era secretari de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1964, arran del congrés confederal celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat administrador i secretari de la Federació Local de Nevers de la CNT. Després de la mort de sa companya Gertrudis, en 1983 passà a viure amb sa filla Rosa a Vaissa (Alvèrnia, Occitània). Víctor Ballesteros va morir el 30 de setembre de 1989 al Centre Hospitalari de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Bruno Giordano

Bruno Giordano

- Bruno Giordano: El 19 de gener de 1901 neix a Crotona (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Bruno Giordano. Sos pares es deien Alfonso Francesco Giordano i Raffaella Sgrizzi. Germà del destacat llibertari Paolo Giordano, es guanyà la vida fent diverses activitats (mecànic, comerciant de fruita i de llenya, etc.). En 1920 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per la policia mentre distribuïa fullets incitant els soldats a trencar la disciplinar. El 22 d'agost d'aquell any va ser novament detingut a Milà per ultratges als agents de policia; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1924 emigrà a França i en 1928 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'odre de busca i cerca. A París visqué un temps a casa de son germà Paolo i després marxà cap a destí desconegut. En 1931 el seu nom apareix en un llistat de subversius perillosos residents a l'estranger contra els quals s'havia d'aplicar severes mesures de vigilància. Aquell mateix any es va presentar espontàniament al consolat general italià de París per a donar informació sobre la seva expatriació. Encara que continuà fidel al seu pensament àcrata, deixà de banda les activitats polítiques. Després de declarar que volia tornar a Itàlia, el 13 de novembre de 1936 se li va lliurar un passaport vàlid per a un any. Durant la nit del 20 al 21 de novembre arribà amb son germà Paolo i el socialista Antonio Tiezzi a Grosseto (Toscana, Itàlia) i continuà fins arribar a Roma. Atentament vigilats, a partir del 26 de novembre de 1936 tots tres van romandre a Crotona, on els germans Giordano arranjaren qüestions familiars i després retornaren el 5 de desembre a França. Després sembla que no s'interessà per la política, però segons alguns hauria participat com a milicià en la guerra d'Espanya. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

- Spartaco Cecili: El 19 de gener –algunes fonts citen el 17 de gener o el 12 de gener– de 1903 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Spartaco Cecili. Sos pares es deien Raniero Cecili i Elvira Zucchi. Entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove i es guanyà la vida fent de bastaix. Encara adolescent, quan la Gran Guerra, va ser cridat a files i va ser enrolat en la Marina, al destacament de La Maddalena (Sardenya), i poc mesos després del final de la guerra va ser reclòs en una presó militar. Amb 17 anys era un actiu militant anarquista i el juny de 1920, quan esclataren els motins a Ancona, dirigí un grup de rebels resolts a assaltar la Prefectura. El 27 de juny de 1920 va ser detingut i immediatament jutjat, però va ser absolt en primera instància, encara que el novembre d'aquell any el tribunal d'apel·lació el condemnà a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat». El 22 de juny de 1922, amb els companys anarquistes Lorenzini i Bruno Stecconi, s'enfrontaren a trets a Ancona amb els feixistes Negroni, Olivieri i Flauto, i per aquest motiu va ser condemnat a sis anys i dos mesos de reclusió. El 6 de març de 1925 va sortir de la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) gràcies a un benefici penitenciari que va reduir la seva pena i immediatament reprengué la seva lluita contra el feixisme. Va ser denunciat 11 dies després per lesions en una baralla, tret d'arma de foc i crits sediciosos, i va ser novament empresonat, però una amnistia l'agost d'aquell any el tornà a alliberar. El 4 de desembre de 1926 la Comissió Provincial per a l'Assignació de Confinament de la policia l'assignà cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, Comissió que desestimà un recurs posterior. Arran d'una protesta contra la reducció del subsidi diari per als confinats polítics, va ser reclòs a la presó de Portici (Campània, Itàlia). Entre el 28 de febrer de 1927 i el 12 de setembre de 1933 va estar confinat a l'illa de Ponça. En 1933 retornà a Ancona, on començà a treballar de fruiter. En 1940 s'instal·là a Milà. Spartaco Cecili va morir el 8 d'abril de 1964 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

- Eduard Riera Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va morir el 2 de setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

Necrològica de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Josep Querol Gardona: El 19 de gener de 1905 neix a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Querol Gardona. Sos pares es deien Rafael Querol i Maria Gardona. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a Balhargues (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya, Rosa Gavaldà, i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista. Josep Querol Gardona va morir l'11 d'agost de 1986 a l'Hospital Lapeyronie de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Mario Arnijas Romero

Mario Arnijas Romero

- Mario Arnijas Romero: El 19 de gener de 1912 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Mario Esteban Ramón Arnijas Romero. Sos pares es deien Roque Arnijas Grau, metge, i Petra Romero Murua. Obrer del tèxtil, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apassionat del cant, el seu temps lliure el dedicava a preparar i realitzar concerts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enquadrat en la 171 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser capturat per les tropes alemanys, enviat a la presó d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i finalment deportat el 24 d'agost de 1940, sota la matrícula 4.070, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on el seu talent com a tenor el salvaren de la mort, juntament amb el cantant Joan Vilató, el pianista Garriga i els ballarins Pedro Martin i Juan Barrena, entre altres, que formaren una rondalla-opereta que entretenia els comandaments nazis. Després de l'alliberament del camp, el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a París, on desenvolupà la seva faceta artística a nombrosos teatres parisencs i de la regió. Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Amb sa companya Marta va tenir dos infants. A resultes d'una operació de gola, Mario Arnijas Romero va perdre la veu i es va retirar al departament dels Pirineus Orientals, on va morir el febrer de 1981.

***

Armand Robin i la seva ràdio

Armand Robin i la seva ràdio

- Armand Robin: El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya) l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Vincet Armand Marie Robin. Fill d'una família bretona d'agricultors, sos pares es deien François Marie Robin i Marie Rose Goupil. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. Estava divorciat de Jacqueline Jeanne Julien Dastros. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia –de sinistra reputació al París de l'època–, al número 3 del quai de l'Horloge del I Districte de París (França), on morirà dos dies després, 29 de març de 1961, per causes desconegudes i encara no explicades. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

***

Egon Illfeld (1938)

Egon Illfeld (1938)

- Egon Illfeld: El 19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen, Imperi Alemany) –algunes fonts citen erròniament Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en una família jueva, el militant comunista i després anarquista Egon Illfeld, també conegut com Ginés García. Tipògraf de professió, milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic (Baviera) a sis mesos de presó per activitats d'«alta traïció». Posteriorment emigrà a Neunkirchen (Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A començaments de 1936 va ser detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Thälmann», unitat militar formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà en la XII Brigada Internacional i amb la qual lluità al front d'Aragó fins el setembre de 1936. Després s'adherí als Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i fou un dels principals responsables del control polític d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand Götze, Arthur Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà part d'un grup, a les ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat Interior, dirigit per Dionís Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos, negocis i locals dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També treballà a l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut el juny d'aquell per la reacció estalinista i tancat, acusat d'«espionatge» a l'espera de la seva expulsió, a diverses presons i txeques (convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model, València, etc.) fins a l'abril de 1938. En aquesta època es casà amb una espanyola i per aquest motiu no va poder ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial, aconseguí viure clandestinament, sota el nom de Ginés García, pseudònim que ja havia fet servir a la Península, a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després del conflicte s'instal·là a París (França), on treballà a la ràdio. En 1948 emigrà amb sa família a Veneçuela i a començaments de 1959 retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels anys 1980 a Munic (Baviera, República Federal Alemanya).

Egon Illfeld (1914-ca. 1985)

***

Canuto Pedro Marcos Centenera (Canuto), poc després d'allistar-se en la 49 Brigada Mixta

Canuto Pedro Marcos Centenera (Canuto), poc després d'allistar-se en la 49 Brigada Mixta

- Canuto: El 19 de gener de 1920 neix a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Canuto Pedro Marcos Centenera, conegut com Canuto. Era fill d'una família molt humil simpatitzant de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Sos pares es deien Greogrio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarna. Quan tenia vuit anys començà a treballar en feines rurals (ocupar-se dels porcs, recollir llenya, etc.). Amb 14 anys, en plena II República i influenciat per son germà Emiliano Marcos Centenera, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'escola i biblioteca que la CNT havia muntat en un local de la plaça San Esteban de la ciutat. Quan esclatà la Guerra Civil, s'enrolà com a milicià del «Batalló Rosemberg» l'agost de 1936 i després de la militarització de les milícies fou soldat de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat aquesta majoritàriament comunista. Lluità a diversos fronts (Sigüenza, El Doncel, Guadalajara, Jadraque, Don Benito, etc.). Per un incident amb un sergent li donaren de baixa per menor d'edat i a Guadalajara es tornà a enrolar. Va ser enviat a l'Acadèmia de Forces Blindades, on fou instruït per militars soviètics. Acabà la guerra amb el grau de sergent i com a cap de tanc de les Forces Blindades, després de lluitar a diversos fronts (Nules, Vinaròs, Extremadura, etc.). Capturat per les tropes franquistes després de diverses vicissituds, romangué pres dos anys al Batalló Penal de Treballadors de Terol (Aragó, Espanya). Son germà Emiliano fou afusellat el 9 de març de 1940. Un cop lliure, treballà a Guadalajara de cambrer i després en la construcció, mantenint com pogué contacte amb membres de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. Canuto Pedro Marcos Centenera va morir el 9 d'octubre de 2012 a l'Hospital de Guadalajara (Castella, Espanya) i fou enterrat l'endemà, al costat de son germà Emiliano, al cementiri d'aquesta localitat.

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)

***

Part del grup editor d'«Utopía» als anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Raúl Torres, Christian Ferrer, Carlos Torres, Carlos Gioiosa («Cutral») i Juan Carlos Pujalte

Part del grup editor d'Utopía als anys vuitanta.
D'esquerra a dreta: Raúl Torres, Christian Ferrer, Carlos Torres, Carlos Gioiosa (Cutral) i Juan Carlos Pujalte

- Carlos Torres: El 19 de gener de 1938 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) –algunes fonts citen Barcelona (Catalunya) el llibreter i editor anarquista Carlos Torres. Fill d'una família anarquista, son pare, que morí jove, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), i sa mare en les Joventuts Llibertàries. Passà la seva infància a Eivissa i posteriorment emigrà a l'Argentina. Entrà com a aprenent de fuster i el seu mestre el va introduir en el moviment anarquista. Milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA), en la Biblioteca Popular «José Ingenieros» –amb Vicente Francomano construí bona part del mobiliari de la seu al carrer Ramirez de Velasco– i en el grup editor de La Protesta (Eduardo Colombo, Esteban Delmastro, Vicente Francomano, Antonio López, Oscar i César Milstein, Gregorio Naso, Gabriel Prieto, els germans Roque, Jorge Solomonoff, etc.). En aquesta època conegué Alba, que esdevingué sa companya. Participà en els actes de sabotatge de les lluites dels lampistes i dels companys de la Federació d'Obrers en Construccions Navals. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, retornà amb sa família a Espanya, on treballà en diversos oficis, destacant el de llibreter. Després de la caiguda de la dictadura militar retornà a l'Argentina i es guanyà la vida de llibreter, integrant-se en la redacció de La Protesta i, amb Christian Ferrer, Carlos Gioisa (Cutral), Juan Carlos Pujalte i Raúl Torres, de la revista Utopía. Intervingué activament en l'edició de llibres anarquistes des de diverses editorials i col·leccions (Altamira, Terramar, Utopía Libertaria, etc.) i col·laborà amb l'editorial uruguaiana Nordan. En 1984 participà en la Trobada Anarquista de Guernica (Biscaia, País Basc). Carlos Torres, després de 24 anys de lluita contra una cardiopatia dilatada, va morir el 22 de juliol de 2014 a Buenos Aires (Argentina).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Andrea Costa

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família catòlica. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de «secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per «rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)

Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)

- Claude Defosse: El 19 de gener de 1917 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Claude Defosse –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Havia nascut el 16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1864 a Arleuf (Borgonya, França). Sos pares, propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei militar i tenia un germà a l'exèrcit. A començament dels anys noranta residia a Aubervilliers (Illa de França, França) i al domicili de l'anarquista Philogène Segard a Saint-Denis (Illa de França, França). Milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Era amic dels anarquistes Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a Désiré Pauwels quan aquest vingué a França el juny de 1891. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de París, va ser detingut i la seva habitació del domicili de Philogène Segard  on s'estava va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts o «nòmades».

Claude Defosse (1864-1917)

***

Édouard Sené (ca. 1931)

Édouard Sené (ca. 1931)

- Édouard Sené: El 19 de gener de 1932 mor a París (França) el periodista i dibuixant i militant anarquista i sindicalista Édouard Louis Marie Sené, que va fer servir els pseudònims Sen i Édouard Lebreton. Havia nascut l'1 de juny de 1887 al III Cantó de Nantes (País del Loira, França). Sos pares es deien Édouard Sené, cirurgià dentista, i Marie Louise Tallandeau. Sergent del 25 Regiment d'Infanteria, el 19 de maig de 1910, quan estava de permís per una convalescència, va ser detingut a la plaça de la République de París (França) per «escàndol nocturn» durant una manifestació organitzada pel Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca. El juliol d'aquell any va ser llicenciat per ferides produïdes en servei. Destacat redactor, col·laborà durant molts d'anys en la premsa anarquista i sindicalista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, La Vie Ouvrière, etc.). En aquesta època vivia al número 65 del carrer Lepic de París. El 9 de desembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de La Voix du Peuple per a la seccions de borses del treball de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1911 fou redactor de La Bataille Syndicaliste i en 1912 fou un dels fundadors, amb Édouard Boudot i Eugène Jacquemin, de Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Dins de la CGT va estar més proper al sector de Victor Griffuelhes i de Georges Yvetot que del d'Alphonse Merrheim i Pierre Monatte, i simpatitzà amb Francis Delaisi. Entre el 22 i el 24 de juny de 1911 assistí, en representació de les borses del treball de La Sanha (Provença, Occitània) i de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) a la Congrés Extraordinari de les Federacions Nacionals i de les Borses del Treball. També representà de bell nou la Borsa del Treball de La Sanha en el Congrés Extraordinari Especial de Federacions i de les Borses del Treball celebrat l'1 d'octubre de 1911. El 29 de setembre de 1911 va ser jutjat, juntament amb Auguste Dauthuille, per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en Le Libertaire del 6 de maig anterior. Ell va ser acusat d'«injúries cap a l'exèrcit» per un article anticolonialista sobre el Marroc. Ambdós es negaren a assistir al judici per no haver-se de seure al costat de l'exgerent Jean Dudragne, acusat de ser confident de la policia, i van ser condemnats en rebel·lia, ell a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa i Dauthuille a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en les eleccions municipals de maig. El CAR arreplegà 25 personalitats destacades del moviment anarquista i del sindicalisme revolucionari. En aquesta època portà a terme, en La Bataille Syndicaliste, la campanya per l'alliberament del sindicalista revolucionari Victor Bintz, aleshores purgant una pena en un batalló disciplinari. L'octubre de 1912 va fer campanya des de les pàgines de La Bataille Syndicaliste contra la visita a París d'Alfons XIII d'Espanya, a qui acusà de ser l'assassí de Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va ser denunciat per l'ambaixada d'Espanya i que el portà de bell nou davant els tribunals. L'11 de novembre de 1912, malgrat ser defensat per Mes Lafont i Pierre Laval, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 3.000 francs de multa per un article sobre un accident mortal esdevingut en el 31 Regiment d'Infanteria. El desembre de 1912, a resultes dels atacs del «Comitè Bintz», encapçalat per Émile Janvion, que el van acusar d'haver boicotejat la campanya de suport a Bintz, d'estar connectat amb L'Action Française i de haver lliurat un informe complet del cas a Maurice Pujo, secretari dels «Camelots del Rei», va ser censurat pels responsables de La Bataille Syndicaliste. El 29 de gener de 1913, quan encara estava empresonat, va ser novament jutjat per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en La Bataille Syndicaliste, un contra Alfons XIII i altre sobre abusos comesos en un regiment, i va ser condemnat, juntament amb Eugène Morel, gerent del periòdic, a dues penes de cinc anys de presó i 3.000 francs de multa cadascun. Malalt, no pogué assistir al judici i l'endemà del veredicte va haver de ser ingressat a l'Hospital Cochin de París. En aquella època es parlava d'una possible amnistia pels delictes de premsa, però aquesta mai no arribà i davant la perspectiva de passar 10 anys de presó es desencadenà una campanya de premsa (L'Action Française, La Bataille Syndicaliste, L'Humanité, L'Intransigeant, Le Libertaire, L'Oeuvre, Le Rappel, etc.) reclamant el seu alliberament. Sota aquesta pressió, el Ministeri de Justícia acceptà examinar el «Cas Sené». El 9 d'octubre de 1913 fou testimoni en el judici d'Eugène Morel, que va tenir el suport de destacats intel·lectuals (Anatole France, Urbain Gohier, Marcel Sembat, Séverine i Gustava Téry), i després de la defensa de Pierre Laval i Ernest Lafont, Morel va ser absolt. L'alliberament de Sené no es produïa i el 14 d'octubre de 1913 el Sindicat de Premsa de París intercedí al seu favor davant el ministre de Justícia. Finalment el 17 d'octubre de 1913 la gràcia presidencial arribà i va ser alliberat aquell mateix dia de la presó parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolet. El 6 de març de 1914 provocà una petita crisi en el si de La Bataille Syndicaliste quan va publicar un article anunciant que 10 presos polítics (Èdouar Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud, Pierre Ruff, etc.) serien «candidats de la llibertat» en les eleccions legislatives d'abril i maig, fet que disgustà L'Humanité i la direcció de Le Combat Syndicaliste es va veure obligada a desmarcar-se de les seves opinions. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 25 Regiment d'Infanteria de Nantes i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i al 12 Grup d'Autometralladores del Sector 31 a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 22 d'agost de 1914 es casà a Nantes amb Armande Céline Martin. D'antuvi partidari de la «Unió Sagrada», evolucionà cap a posicions pacifistes. En aquesta època dirigí el periòdic satíric Tacatacteufteuf, editat pels grups d'autometralladores. En acabar la guerra va ser desmobilitzat. En 1920 col·laborava en L'Atelier i en La France Libre. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció de Le Peuple. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» perquè no representava cap perill per a la seguretat de l'Estat. Fou un dels fundadors del diari Le Quotidien, del qual era secretari de redacció en 1923, i col·laborà en Le Petit Niçois, del qual fou secretari general. Posteriorment entrà com a periodista en el periòdic Détective, qualificat per Le Libertaire d'«infame libel policíac», del qual arribà a ser redactor en cap, i en 1929 va fer un reportatge a Alemanya. Divorciat, el 29 de setembre de 1931 es va casar al XIV Districte de París amb la secretaria italiana Antonia Cresta. En aquesta època vivia al número 76 del carrer des Plantes de París, que va ser el seu últim domicili. Malalt, després de patir una seriosa intervenció quirúrgica d'esplenectomia a finals de 1931, Édouard Sené va morir el 19 de gener de 1932 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Édouard Sené (1887-1932)

***

Tebaldo Vannucci

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 19 de gener de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Tebaldo Vannucci. Havia nascut el 12 de setembre de 1882 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma.

***

José Villacampa Bravo

José Villacampa Bravo

- José Villacampa Bravo: El 19 de gener de 1937 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Villacampa Bravo. Havia nascut el 1904 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Villacampa i Manuela Bravo. De família llibertària, sos germans Manuel i Pablor Villacampa Bravo també van ser militants. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1936 va ser nomenat alcalde del seu poble pel Front Popular, amb el consentiment de la CNT, que li va donar de baixa temporalment. Capturat per les tropes franquistes, el 24 de juliol de 1936 va ser tancat a la Presó de Partit de Jaca (Osca, Aragó, Espanya). José Villacampa Bravo va ser afusellat el 19 de gener de 1937 a Osca (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta població. Sa companya fou Donina Barón Arazo. Son germà, Pablo Villacampa Brava, també anarcosindicalista, ja havia estat afusellat l'11 de desembre de 1936.

***

Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra

Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra

- Paul Reclus: El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

Luigi Bertoni

Luigi Bertoni

- Luigi Bertoni: El 19 de gener de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Havia nascut el 6 de febrer de 1872 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l'esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

***

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

- Ramon Molist Valls: El 19 de gener de 1953 mor a Diá (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Havia nascut el 2 de febrer de 1885 a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya). Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentista i en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner.

Ramon Molist Valls (1885-1953)

***

Lorenzo Giusti al seu despatx d'assessor de la Junta Municipal de Bolonya

Lorenzo Giusti al seu despatx d'assessor de la Junta Municipal de Bolonya

- Lorenzo Giusti: El 19 de gener de 1962 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Havia nascut el 21 de setembre de 1890 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 21 de març de 1900. Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava entre les ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual se li va proposar inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports), Benito Mussolini li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a França i després a Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació de la II República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i Enrico Zambonini (Lucifero), entre d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per regentar una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana. Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso», que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la «Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»). Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna «Espartaco» de Barcelona, planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder dels comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix 1937, mentre era a la Península, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a França, on fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, participà en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia, aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya, on s'afilià, com el seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la Resistència a la zona d'Imola. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946 i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va morir el 19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la biografia Libertà vo' cercando. Bologna (1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer «Jardí Social» que s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.

Lorenzo Giusti (1890-1962)

***

Juan José Caba Pedrazo

Juan José Caba Pedrazo

- Juan José Caba Pedrazo: El 19 de gener de 1970 mor a Amboise (Centre, França) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan José Caba Pedrazo, citat sovint erròniament el seu segon llinatge com Pedraza, i conegut com Juanjo. Havia nascut l'1 de febrer de 1920 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Manuel Caba i Miguela Pedrazo. Milità activament en la zona del triangle Membrilla-Manzanares-Valdepeñas de Ciudad Real (Castella, Espanya). En la postguerra formà part del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encapçalat per Enric Marco Nadal, i patí nombroses detencions per la policia franquista. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el juliol de 1941 va caure en una gran agafada policíaca; jutjat l'octubre de 1942 a Madrid, va ser condemnat a 15 anys de presó. Es caracteritzà per les seves contínues i espectaculars fugides de les presons, gràcies a l'habilitat per a falsificar documentació oficial i que ajudà la CNT a alliberar nombrosos presos. Tancat a Ciudad Real i a la presó madrilenya de Porlier, va ser portat a la de Yeserías. El febrer de 1947, però, pogué fugir d'aquesta presó madrilenya. El maig de 1947 va ser novament detingut a Madrid i el 8 de maig de 1948 pogué escapar de la presó d'Ocaña amb 11 companys, entre ells  Antonio Ejarque Pina, Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Germán Horcajada Manzanares, Francisco García Nieto, José Yáñez García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro González Calero. Detingut poc després per mor d'una delació, va ser reclòs a la penitenciaria de Sant Miquel dels Reis. El febrer de 1949 va ser jutjat amb Marco Nadal i el juny de 1952, amb Joaquín Pueyo Moreno, tornà a escapar i, a través de Girona, pogué creuar els Pirineus. A París (França) treballà de muntador de calefacció central i continuà militant en l'anarcosindicalisme. Sa companya fou María Luisa Rene Gasca. Juan José Caba Pedrazo va morir el 19 de gener de 1970 a l'Hospital General d'Amboise (Centre, França)  –algunes fonts citen erròniament la seva mort en 1959 a París (França).

***

Libertad Ródenas

Libertad Ródenas

- Libertad Ródenas: El 19 de gener de 1970 mor a Mèxic la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez –en alguns llocs apareix erròniament com Rodríguez. Havia nascut el 4 de gener de 1891 –moltes fonts citen erròniament altres dates– a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià). Son pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad Ródenas va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria –Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig».

***

Piero Ciampi

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 19 de gener de 1980 mor a Roma (Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Havia nascut el 28 de setembre de 1934 al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia). Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últim àlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos, L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

***

José Rodríguez Portugal

José Rodríguez Portugal

- José Rodríguez Portugal: El 19 de gener de 1998 mor a Ourense (Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Havia nascut el 3 de desembre de 1908 a Centrones (Cea, Ourense, Galícia). Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat.

---

[18/01]

Anarcoefemèrides

[20/01]

Escriu-nos


Actualització: 07-07-21