---

Anarcoefemèrides del 15 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Fanal"

Capçalera del primer número de Le Fanal

- Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

***

Capçalera del primer número de "The Clarion"

Capçalera del primer número de The Clarion

- Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

***

"Antología ácrata española", de Vladimiro Muñoz

Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz

- Surt Antología ácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

***

Portada d'un número d'"Iztok"

Portada d'un número d'Iztok

- Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jules Perrier (ca. 1871)

Jules Perrier (ca. 1871)

- Jules Perrier: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Perrier, conreador i peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), i Julienne Aunie, pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Mâcon (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

- Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) el communard Gaudérique Josep Jean Verdaguer, conegut com Galdric Verdaguer. Sos pares, modests teixidors, es deien Louis Verdaguer i Térèse Bernis. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

- Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» –contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquesta època va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la «Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Saverio Merlino

Saverio Merlino

- Saverio Merlino: El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Sos pares es deien Antonio Merlino i Giovanna Colarossi. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L'Italie telle qu'elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L'individualismo nell'anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

Notícia de la detenció de Ferdinand Calazel apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 6 de juliol de 1894

Notícia de la detenció de Ferdinand Calazel apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 6 de juliol de 1894

- Ferdinand Calazel: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1865 neix a Redeçan (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i cooperativista Ferdinand Joseph Calazel. Sos pares es deien Joseph Calazel, forner i jornaler, i Maria Boulet. Es guanyava la vida com a serraller mecànic i venedor ambulant, feina que aprofitava per a fer propaganda anarquista. L'octubre de 1892 va ser interceptat per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb sa companya, també anarquista, Alice Blanche Marcellin, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 4 de juliol de 1894 va ser detingut a Montluçon (Borbonès, Occitània) per la policia municipal després d'haver elogiat l'anarquista Sante Caserio, magnicida del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, i la seva acció a diversos cabarets; jutjat, va se condemnat de l'Audiència d'Alier, sembla que en rebel·lia, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. L'agost d'aquell any, a resultes d'una comissió rogatòria del jutge de Montluçon per «associació criminal», un escorcoll es va efectuar a Reims i una maleta seva abandonada va ser decomissada, la qual contenia voluminosa correspondència i una llibreta amb els noms i adreces d'anarquistes de nombrosos departaments; entre aquests noms figurava l'anarquista català Martí Borràs Jover i aquesta dada fou fonamental per a la seva incriminació per les autoritats espanyoles. Durant la primavera de 1895 va ser qualificat per la policia de Nimes (Llenguadoc, Occitània) com a «anarquista molt perillós». A finals de 1896 ja vivia a Marsella (Provença, Occitània), al número 8 del passeig de Belsunce, i era membre del grup «La Joventut Internacional» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.), que publicava la tercera època del periòdic L'Agitateur, el gerent del qual era Édouard Roch. Qualificat com a «militant anarquista perillós» per la policia marsellesa, en aquesta època desenvolupà una intensa activitat, convocant reunions i participant en conferències públiques, on prenia la paraula, com ara la del 10 de gener de 1897 sobre el «Procés de Montjuic» i la del Primer de Maig a la Borsa del Treball. També es dedicà a recollir fons per als companys espanyols refugiats a Marsella com a conseqüència de la repressió desencadenada arran del «Procés de Montjuic». Entre el 19 i el 20 de maig de 1897 organitzà les conferències que Sébastien Faure i Louise Michel van fer a Marsella. Subscrit a Le Libertaire, hi col·laborà i el difongué a Marsella. Com a cooperativista, l'estiu de 1900, des de L'Île-Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia, al número 2 de l'impàs Cordier, ideà un projecte de creació d'una mena de cooperativa de compra-venda de productes alimentaris, una part dels beneficis del qual anirien destinats a la propaganda; la presentació d'aquest projecte la va publicar en Le Libertaire («Essai d'Entente Economique»), en els números del 15 i 22 de juliol de 1900, i posteriorment comentà com hi anava el projecte en altres números. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb sa companya i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). El 26 de juny de 1902 prengué part en un míting de protesta contra la prohibició d'entrada dels soldats a les Borses del Treball. Posteriorment recorregué amb sa companya tot el Migdia com a venedor ambulant. El maig de 1903 posà en pràctica a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França), sense èxit, el seu projecte de cooperativa de consum. S'establí a Rochefort-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), on el desembre de 1903 intentà de bell nou el seu projecte cooperativista amb ostres, gambes i altres productes de la mar. L'abril de 1904 continuà amb fruits de temporada i amb mantega. En 1905 el trobem a l'Illa de Veniça (Provença, Occitània), on continuà amb el seu projecte, que sembla que tampoc no reeixí. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Alice Blanche Marcellin, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París; el seu últim domicili fou aquest. Ferdinand Calazel va morir el 10 de juny de 1914 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Noticia de l'assassinat d'Alfred Bienfait apareguda en l'anuari parisenc de successos "L'Oeil de la Police" de 1908

Noticia de l'assassinat d'Alfred Bienfait apareguda en l'anuari parisenc de successos L'Oeil de la Police de 1908

- Alfred Bienfait: El 15 de setembre de 1873 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alfred Ernest Bienfait, que va fer servir el pseudònim Blondel. Era fill natural de la jornalera Adéline Hermance Bienfait. Es guanyava la vida treballant de manobre i va ser un dels principals distribuïdors de la premsa anarquista (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.) a Reims. En 1893 va ser condemnat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) a sis mesos de presó per «vagabunderia» i el novembre d'aquell any va ser detingut a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) per haver trencat els vidres d'un aparador amb la finalitat de ser detingut i passar un temps a la garjola; jutjat, el 21 de novembre de 1893 va ser condemnat per l'Audiència de Troyes a quatre mesos de presó. En 1894, quan feia el servei militar, es va abstenir de tasques propagandístiques, però, segons el Prefecte de Policia, va fer tot el possible per eludir el servei argumentant malalties. L'abril de 1898 va ser declarat «desaparegut» del departament del Marne per la policia. Quan sortí després d'un temps tancat al correccional de Châlons-sur-Marne marxà cap a Chartres (Centre, França). El 24 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) a quatre mesos de presó per «mendicitat en grup» i va ser enviat a principis de gener de 1898 a la presó de Châlons-sur-Marne. A principis de 1899, sota el llinatge Blondel, vivia amb sa companya Sidonie Guibert (Sidonie Gaillard, de casada), amb qui tingué tres infants, i que, segons informes policíacs, feia servir diversos llinatges (Giffart, Mangin, Pousin, etc.) i estava buscada per la policia per diverses condemnes; detinguda, va ser tancada a Reims. El novembre de 1899 va ser condemnat a un mes de presó per apallissar sa companya, de qui s'havia separat. L'octubre de 1900 va ser enviat a fer una estada militar de 28 dies a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1902 vivia al número 39 del carrer Marfy de Reims. L'octubre de 1903 va ser enviat de bell nou per una estada militar de 28 dies al 151 Regiment de Línia a Verdun (Lorena, França). En 1906 estava domiciliat al número 10 del carrer Moulins de Reims. Al final de sa vida treballava de descarregador al port fluvial i de maleter i vivia al número 20 del carrer Créneaux de Reims. Alfred Bienfait va ser assassinat el 3 de juny de 1908 d'una ganivetada al coll en una baralla amb un veí seu, el cantant ambulant Gabriel Schwartz, a l'edifici de Reims (Xampanya-Ardenes, França) on vivia.

***

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

- Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el «Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per «anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquesta època freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'11 d'octubre de 1953

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 d'octubre de 1953

- Félix Álvarez Fernández: El 15 de setembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. Félix Álvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Tintino Rasi (1927)

Tintino Rasi (1927)

- Tintino Rasi: El 15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto, Itàlia) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay, Carlo Carli o Tatiano. Sos pares es deien Marino Rasi i Maria Manicci. Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi –que després se sabrà que era un infiltrat de la policia–; La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà «el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista. Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).

***

Foto policíaca d'Ermanno Diana (Niça, juliol de 1935)

Foto policíaca d'Ermanno Diana (Niça, juliol de 1935)

- Ermanno Diana: El 15 de setembre de 1895 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ermanno Orfeo Amus Diana –el seu nom també citat Ermando. Sos pares es deien Eugenio Diana i Berberina Pozzi. Quan tenia cinc anys sos pares es traslladaren a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). De son pare va rebre una educació socialista revolucionària, que ell orientà cap a l'anarquisme. Es guanyà la vida treballant de paleta. En 1917 s'instal·là a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia). El 28 de febrer de 1921, durant una breu estada a San Mauro Pascoli (Emília-Romanya, Itàlia), participà en una manifestació que acabà en un enfrontament amb la policia i en el qual va morir un comandant dels carrabiners de Savignano sul Rubicone; denunciat el 21 de setembre d'aquell any per complicitat en aquesta mort, va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. En 1923 obtingué el passaport i emigrà legalment a França juntament amb sa companya, Emma Pascuala Dellamotta, i son germà Vittorio Diana (Victor Diana), també anarquista. A Niça (País Niçard, Occitània) creà una empresa de construcció, que reeixí força, i visqué a Le Vallon Obscur de Niça, on es feien reunions anarquistes al seu domicili. Fent petits viatges, es relacionà amb els cercles anarquistes de diverses poblacions occitanes (Toló, Marsella, etc.), fet que va atreure les sospites de les autoritats franceses i consulars italianes. En 1928 va ser inscrit en el registre de la policia ferroviària de fronteres. En la tardor de 1929, el Consolat General d'Itàlia a Niça va proposar la seva expulsió de França, juntament amb altres subversius sospitosos de fer possibles atemptats. El 15 de setembre de 1935, juntament amb Angelo Montacci, Domenico Nanni i altres exiliats italians, participà en una reunió nocturna a Vilafranca de Mar (País Niçard, Occitània) a l'aire lliure amb la finalitat de fer balanç de la situació a resultes de la nova política que la Unió Anarquista Italiana (UAI) engegava, fins aleshores massa lligada a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a Giustizia e Libertà (GL), i amb la intenció de preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). El 20 de desembre de 1939 va ser detingut per la policia francesa sota l'acusació de «propaganda anarquista encaminada a accions terroristes en territori francès» i tancat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1941 va ser repatriat a Itàlia i detingut per la policia feixista acusat d'estar en estret contacte amb membres de comitès secrets de propaganda antifeixista. Per aquest motiu, el 13 de juliol de 1941 se li va decretar el confinament per dos anys a Rotonda (Basilicata, Itàlia). El 27 de maig de 1943 va ser alliberat i amb assignació de residència a Rimini. Durant la postguerra, per dificultats econòmiques i laborals, retornà a França, on continuà militant en el moviment anarquista. Ermanno Diana va morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital Cimiez de Niça (País Niçard, França).

Vittorio Diana (1897-1930)

***

Mario Angeloni

Mario Angeloni

- Mario Angeloni: El 15 de setembre de 1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà i últim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per «complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als «herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Mario Angeloni (1896-1936)

***

Salvador Iniesta Bruno (1940)

Salvador Iniesta Bruno (1940)

- Salvador Iniesta Bruno: El 15 de setembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Iniesta Bruno –el certificat de defunció cita com a nom Eduardo. Sos pares es deien Eugenio Iniesta i Encarnación Bruno. Electricista i ajustador mecànic, abans de la guerra civil milità en la Secció d'Electricistes del Sindicat del Metall de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans va ser acomiadat de la feina per raons polítiques. El 26 de març de 1936 agredí Luciano García Ugarte, cap de muntatge del taller de reparació d'automòbils on feia feina. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Zurita de Madrid. El juny de 1938 va ser nomenat vicepresident del Comitè Nacional d'Enllaç de les Federacions Nacionals del Transport de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT) i el juliol de 1938 va ser destinat a la Direcció de Transports per Carretera del Comandament de Rereguarda y Transports de l'Exèrcit de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El novembre de 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Establert a Bordeus (Aquitània, Occitània), visqué al número 5 de l'Impasse du Pas Saint-George. Formà part de la CNT de la tendència «col·laboracionista» i col·laborà en España Libre. Després de la reunificació confederal en l'exili de 1960, col·laborà en CNT, Despertar i Espoir. En 1966, quan les tensions internes confederals en l'exili, va ser exclòs de la CNT, juntament amb una trentena de companys, i participà en la fundació del Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Posteriorment es lligà al grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. Sa companya fou Martina Cavero Coré. Després d'una llarga malaltia, Salvador Iniesta Bruno va morir el 13 d'octubre de 1976 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

Salvador Iniesta Bruno (1896-1976)

***

Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de maig de 1987

Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1987

- Ángel Galindo Urrea: El 15 de setembre de 1902 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Galindo Urrea. Sos pares es deien Ángel Galindo Lorte i María Urrea Tarouchel. En 1929 s'instal·là a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es casà amb Pilar Ibáñez. Durant la guerra civil participà amb tota sa família en la col·lectivitat agrícola d'Esplucs. L'agost de 1937, quan la repressió comunista contra les col·lectivitats, va ser detingut per tropes de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i empresonat a Casp i a Barbastre. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1944 fou un dels fundadors de la Federació Local d'Aush de la CNT. Ángel Galindo Urrea va morir el 2 de gener de 1987 a la Llar d'Avis de La Ribère d'Aush (Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de juny de 1993

Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de juny de 1993

- Francisco Lozano Pensador: El 15 de setembre de 1903 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Lozano Pensador. Era fill natural de Francisca Lozano. Es va instal·lar amb sa companya, Isabel Pina, son fill i sa filla a Orà (Algèria). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa família per a lluitar contra el feixisme. Quan la victòria franquista era un fet, embarcà de bell nou sa família cap a Orà. En 1939, al final de la guerra, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat nombrosos anys. Un cop lliure passà a França, on es guanyà la vida treballant de comerciant. Francisco Lozano Pensador va morir el 28 de gener de 1993 a Agde (Llenguadoc, Occitània) on residia.

***

Iris T. Pavón

Iris T. Pavón

- Iris Pavón: El 15 de setembre de 1906 neix a Lobería (Buenos Aires, Argentina) l'escriptora, poetessa, periodista i militant anarcofeminista i anarcosindicalista Iris Teresa Pavón, que va fer servir el pseudònim Alejandrina Serrat. Sos pares, andalusos, es deien Andrés Pavón i Encarnació García, i tingué tres germans (Alba, Luz i Demófilo). Son pare, militant socialista que havia estat mestre, era cap de l'estació del ferrocarril a Lobería i fundà en aquesta població la «Biblioteca Popular», que acabà portant el seu nom; després va ser traslladat a Deán Funes (Córdoba, Argentina), on ella passà la seva infantesa, i després a Cruz del Eje (Córdoba, Argentina), on hi havia uns importants tallers ferroviaris. A Cruz del Eje ell viurà la resta de sa vida i quan era jove s'encarregà d'una merceria. En 1930, amb son company Oscar Ramón Rojas (El Pibe), jugador de futbol de Cruz del Eje, tingué son únic fill, José Rojas, i com a mare fadrina desafià la tradicional societat d'aleshores; també va adoptar una neboda segona seva, Lucía Fernández (Lucy), a qui va dedicat el seu llibre Pasión de justicia. A principis dels anys trenta, després de passar pel socialisme de sos pares, entrà a formar part del moviment anarquista, especialment des del sector sindicalista i feminista. Va fer feina d'empleada comercial a l'empresa automobilística Chevrolet i com a tenidora de llibres amb son pare. En aquesta primera època col·laborà amb poemes i articles en diferents periòdics locals, com ara La Idea i El Tribuno. Posteriorment va escriure per als periòdics anarquistes de Buenos Aires (¡Justicia!, La Protesta, Reconstruir, etc.). Militant de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), entre 1931 i 1942 formà part, amb Ana Piacenza, del Comitè Pro Presos de Bragado que funcionava a nivell nacional, on destacà com a oradora en mítings i altres actes. Aquesta tasca propagandística la portà a Córdoba, on formà part del Comitè d'Agitació, i a Buenos Aires, i va fer gires propagandístiques per la província de Córdoba (Deán Funes, Villa María, Río IV, etc.) i per les províncies de Catamarca, Mendoza, La Rioja, San Juan, San Luis i Tucumán. Va ser molt amiga de Pascual Vuotto i de Donatila Barrera. Durant els anys de la guerra civil espanyola, formà part del Comitè d'Ajuda al Poble Espanyol i de l'Agrupació Femenina Antiguerra, impulsada pel periòdic Acción Libertaria de la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), fent propaganda antifeixista a diferents ciutats de la província de Córdoba, tot reivindicant la unitat d'acció entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys conegué Marcos Dukelsky (Duke), distribuïdor de llibres de professió i militant anarquista, que va administrar en 1927 el periòdic «antorchista» Pampa Libre i que residia entre Córdoba i La Rioja, i amb qui a partir d'ara compartirà sa vida. Quan el cop militar de 1943, va ser perseguida i, juntament amb son company, va ser empresonada entre el 10 de gener i el 10 d'agost de 1944, fet que li va minar la seva salut. A la Presó de Dones del Buen Pastor de Córdoba, on va està tancada, es dedicà a ensenyar les preses humils. En aquesta època col·laborà en La Página de la Mujer. Lluitadora antiperonista, es va rebel·lar amb l'atemptat mortal del jove Ramón Liborio Moyano esdevinguda el gener de 1946 a Cruz del Eje durant la repressió. En els seus últims anys Iris T. Pavón va haver de lluitar contra una dura malaltia de les glàndules suprarenals que li va afectar la pell, la debilità i li va porta prematurament a la mort. No obstant això, en aquests últims anys col·laborà en la revista llibertària Reconstruir de la Federació Llibertària Argentina (FLA). Iris T. Pavón va morir el 13 de setembre de 1951 a Cruz del Eje (Córdoba, Argentina) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat. Pòstumament l'editorial «Reconstruir» recollí en el seu homenatge poemes, articles, cartes i altres papers en el llibre Pasión de justicia (1953, 1964 i 2019). En 2000 es va proposar fer-li un monument a Cruz del Eje, però els regidors peronistes del municipi s'oposaren totalment, publicant, en el seu desgreuge, el diari La Idea de Cruz del Eje, un número especial en el seu homenatge. Correspondència seva es troba dipositada a l'arxiu de la FLA.

***

Valeriano Gordo Pulido

Valeriano Gordo Pulido

- Valeriano Gordo Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso (Càceres, Extremadura, Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a sergent d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), entrà en contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels grups del Comitè de Defensa de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el Comitè de Defensa, coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva caserna, on, després d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les portes de l'edifici militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Sufocada la rebel·lió militar, s'enrolà en la «Columna Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser responsable de bateria d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la secció establerta a Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat capità en cap de la Secció d'Informació de la XXV Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola, i, després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució d'Antonio Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió. L'estiu de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, passà a França durant la nit del 5 de juliol, juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer Andrés, Jacinto Santaflorentina López de Oñáte i Ramón Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en diferents poblacions en espera que el govern republicà espanyol demanés les seves extradicions per deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la residència a Garait (Llemosí, Occitània), on el setembre va desaparèixer. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i després a Veneçuela. En els anys cinquanta retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics companys Antonio Ortiz i Joaquín Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta el grup anarquista «Fuerza Única». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Valeriano Gordo Pulido (1908-?)

***

Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1974

Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1974

- Cayetano Franco Ortiz: El 15 de setembre de 1909 neix a Laroya (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Isidoro Franco Ortiz. Sos pares es deien José Franco i María del Carmen Ortiz. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti» i va ser greument ferit al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Narbona, on milità en la Federació Local d'aquesta població de la CNT. Formà part del grup artístic «Cultura y Solidaridad», que participava en les gales organitzades pel moviment llibertari. Sa companya fou María Cano. Malalt, Cayetano Franco Ortiz va morir el 27 d'abril de 1974 al Centre Hospitalari Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Ildefonso González Gil (París, 1972)

Ildefonso González Gil (París, 1972)

- Ildefonso González Gil: El 15 de setembre de 1909 neix a Las Cabañas de Castilla (Osorno la Mayor, Palència, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut simplement com Ildefonso. Sos pares es deien Jacinto González i Cecilia Gil. En 1912 emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). Després de cinc anys d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i després treballà en diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates, etc.). En 1924 entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent s'afilià a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent mítings, organitzant vagues i protestes, etc.; per aquesta activitat va ser detingut en diverses ocasions, la primera en 1925. Després participà activament en la campanya de suport als anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les pàgines d'El Obrero Albañil. En aquesta època va ser secretari de l'Ateneu Obrer Cultural del barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una biblioteca i el grup dramàtic «Arte y Naturaleza» –en els assaigs d'aquest grup conegué Benigno Mancebo Martín–, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la Lliga Patriòtica que actuaven en els conflictes portuaris. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i de la prohibició de les activitats anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i posteriorment deportat. En 1931, amb Diego Abad de Santillán i Francisco Carreño, fundà a Montevideo el periòdic La Tierra. També a la capital uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la Universitat Popular. En 1933 va ser deportat pel govern de l'Uruguai al país d'origen. El novembre d'aquell any desembarcà a La Corunya (Galícia), on començà a militar immediatament i per la qual cosa hagué de refugiar-se a Barcelona. A la capital catalana participà en les activitats del «Grupo Nervio» (Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel Miró, Germinal de Sousa, etc.) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'estiu de 1934 fou nomenat secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) en substitució de Josep Peirats Valls. A la capital catalana dirigí el periòdic FAI i col·laborà en Tierra y Libertad. Arran dels fets d'octubre de 1934 fugí a La Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Galícia i dirigí, sota el pseudònim de Gregorio Quintana, Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de paleta per subsistir. El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres companys (Valeriano Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria Guàrdia Augustí i Sebastià Caparrós Clarés), en un taller d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet clandestí Documentos para la historia. La represión de Asturias y León, confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i processant els implicats per un delicte d'«excitació a la rebel·lió». El febrer de 1936 retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de la FAI catalana, a més de ser delegat sindical de la CNT a la fàbrica de cerveses on treballava. El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant Andreu i desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta. No fou partidari de la creació dels Grups de Control confederals i s'enrolà en la Bateria Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització de les milícies, mesura que no acceptà. En 1937 entrà a treballar en una fàbrica barcelonina. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, del qual sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que pogué fugí i s'uní a la resistència antinazi. Amb l'Alliberament s'establí a Bordeus i continuà amb la seva tasca llibertària, participant en tasques orgàniques de la FAI, de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la naixent Unió Sindical Italiana (USI), etc. Amb els altres membres del «Grupo Nervio» (Juan Giménez Arenas, Muñeza, etc.), fundà l'editorial «Tierra y Libertad». En 1945, amb Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar l'ortodòxia anarquista contra el reformisme. L'agost de 1946, com a secretari de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT. Arran de la Conferència de París de 1947 s'integrà en el Secretariat Provisional de Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada en la Conferència anarquista d'aquell any. En 1947 també, com a membre de l'SPRI, assistí al Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1949 intervingué en l'organització del Congrés de la FAI en l'Exili i assumí la responsabilitat de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus arxius i edicions. En 1967 fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) al Congrés de l'AIT de Bordeus. No obstant tota aquesta tasca, entrà en conflicte amb els responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI, adherint-se posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona del citat grup. Durant els últims anys, una paràlisi l'obligà a minvar la militància. A més dels periòdics citats, col·laborà, fent servir en ocasions diversos pseudònims (Sacha Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig, Gregorio Quintana, Ildeion, etc.), en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale, Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Volontà, etc. És autor de Material de discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le mouvement ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La pasión de Ugo Fedeli (1964) i A las federaciones, grupos y publicaciones de todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante (1974). Sa companya fou Araceli Carmen Lloret Mor. Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a l'Hospital Saint-Louis de París (Francia). Important documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

Ildefonso González Gil (1909-1989)

***

Emiliano Marcos Centenera

Emiliano Marcos Centenera

- Emiliano Marcos Centenera: El 15 de setembre de 1913 neix a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Marcos Centenera. Sos pares es deien Gregorio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarma, i tingué tres germans (Canuto Pedro, Ángel Cristóbal i Mariano). Es guanyava la vida fent de serraller i fou un dels màxims impulsors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guadalajara. Durant la guerra civil fou soldat d'aerostació. Capturat per les tropes franquistes al final de la guerra, va ser jutjat i condemnat a mort. Emiliano Marcos Centenera va ser afusellat el 9 de març de 1940 en un indret anomenat La Rambla, a prop del cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Estava casat amb María Josefa Gómez Úbeda.

Emiliano Marcos Centenera (1913-1940)

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)

***

Registre de defunció de José Río Estallo

Registre de defunció de José Río Estallo

- José Río Estallo: El 15 de setembre de 1918 –algunes fonts citen eròniament el 17 de setembre de 1919 neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José María Río Estallo, conegut com Laensenada. Era fill de Vicente Río Fontana, llaurador, i de Faustina Estallo Sanclemente. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son germà Julio Río Estallo va ser afusellat pels feixistes. Capturat pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). José Río Estallo va morir el 14 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de Gregorio García Grima apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 28 de març de 1974

Necrològica de Gregorio García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 de març de 1974

- Gregorio García Grima: El 15 de setembre de 1919 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio María García Grima. Sos pares es deien Bartolomé García i Rosa Grima. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'adherí a les Joventuts Llibertàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, participà en el desembarcament a Mallorca (Illes Balears) i posteriorment s'enrolà en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies, quan la seva columna esdevingué la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participà en diversos combats fins al triomf franquista, que passà a França. Durant l'Ocupació pogué fugir dels nazis que el buscaven. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment en la de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ciutat on vivia al barri de La Paillade amb sa companya Margarita López. Gregorio García Grima va morir el 4 de març de 1974 a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) d'un infart i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta població.

***

Fernando O'Neill Cuesta

Fernando O'Neill Cuesta

- Fernando O'Neill Cuesta: El 15 de setembre de 1924 neix a Mercedes (Soriano, Uruguai) el militant anarquista i, després, tupamaro i historiador del moviment llibertari Fernando O'Neill Cuesta –a vegades citat erròniament Cuestas–, conegut com Zapicán i Finito. Fou fill d'una família benestant i culta de classe mitjana oriünda d'Irlanda. Son pare, Fernando O'Neill Parada, feia de subhastador d'hisendes i d'administrador de terres; sa mare es deia Aurora Cuesta Acosta. Estudià primària al Col·legi Salesià de San Miguel de Mercedes, on rebé una educació estrictament catòlica. De caràcter rebel, no va completar els estudis secundaris perquè fou expulsat de l'institut i es posà a fer feina en uns tallers metal·lúrgics. Quan tenia entre 18 i 22 anys protagonitzà diversos enfrontaments a ganivet en «defensa de l'honor familiar» en els quals ferí greument dues persones i en matà una tercera. Empresonat per aquests fets, després de passar un any a la presó de Mercedes, en 1946 va ser trasllat a la de Miguelete. En aquesta presó conegué l'anarquista català Pere Boadas Rivas –reclòs per haver participat en 1928 en l'assalt al Canvi Messina i per haver-se escapat en 1931 juntament amb altres anarquistes de la penitenciaria de Punta Carretas–, el qual el va introduir en les idees llibertàries. En 1947 va ser traslladat a la presó de Punta Carretas, on conegué nombrosos militants anarquistes i especialment va fer amistat amb Domingo Aquino i José González Mentrosse, amb els qui compartí cel·la. En 1952 fou alliberat i, amb el suport de la Joventut Llibertària de Montevideo, publicà el fullet Un ex penado habla, on relatà els seus set anys de presidi i on acusa de corrupció i de maltractaments moltes autoritats penitenciàries d'aleshores. Per aquesta publicació fou processat per «delicte d'impremta» i «per difamació i calúmnies». A començament dels anys cinquanta visqué amb sa família en unes terres arrendades a uns 15 quilòmetres de la ciutat de Paysandú (Paysandú, Uruguai). A més de conrear remolatxa sucrera, es relacionà amb un grup d'intel·lectuals de l'esquerra independent (Carlos Quijano, etc.). De bell nou a Montevideo, en 1956 participà en el Ple Nacional Anarquista, del qual sorgí la Federació Anarquista de l'Uruguai (FAU) i en la qual tingué un paper important un grup d'anarquistes catalans refugiats de la revolució espanyola i alguns llibertaris argentins. En aquella època formava part d'un grup anarquista, on militaven Luis Aldao, Tato Lorenzo i Gerardo Gatti, entre d'altres. Per aquestes dates se sotmeté a una teràpia psicoanalítica amb el professional Juan Carlos Plá, de la qual no sortí massa content. Entre 1965 i 1967 treballà com a empleat en el Sindicat de la Fábrica Uruguaya de Neumáticos Sociedad Anónima (FUNSA), de tendència anarcosindicalista, i després s'encarregà de la catalogació de la Biblioteca Arxiu Internacional Anarquista, fundada per Eugen Relgis, que tenia la seu al Palau Díaz de Montevideo. Quan esclatà el debat sobre si el moviment llibertari havia de fer costat la revolució cubana, ell, amb Mauricio i Gerardo Gatti, Carlos Fuques, Carlos Mechoso, Rubén Barcos i altres, s'identificà amb el procés castrista; mentre el sector anomenat «ortodoxe» (Comunidad del Sur, Belles Arts, etc.), no acceptà cap integració en cap organització que impliqués relacions de jerarquia i rebutjà la idea de «presa del poder». En 1968 abandonà la FAU i ingressà en el Movimento de Liberación Nacional – Tupamaros (MLN-T), grup d'esquerra radical i de guerrilla urbana. Amb els tupamaros participà en robatoris a bancs i en servei d'informació de l'organització. En aquesta època treballava en la indústria gràfica. En 1969 va ser detingut per la policia i tancat en una caserna militar, però com que les seves connexions amb el moviment tupamaro no es pogueren provar, fou alliberat mesos després. En 1972 hagué d'exiliar-se, primer al Xile de Salvador Allende; a partir del gener de 1974 a Buenos Aires (Argentina), on participà en els moviments guerrillers argentins; des del desembre de 1974 a Estocolm (Suècia), i, finalment, en 1982 s'instal·là a Madrid (Espanya), on visqué venen joguines al rastro, i després a Màlaga (Andalusia, Espanya) on despatxava refrescos per les platges. En aquesta època col·laborà en el periòdic Rojo y Negro. En 1984 viatjà a Portugal on conegué diversos protagonistes de la «Revolució dels Clavells», com ara Otelo Saraiva de Carvalho. A mitjans de 1986 retornà a l'Uruguai i s'instal·là al barri del Cerro de Montevideo, on restablí les seves relacions amb la FAU i els tupamaros. Al Cerro organitzà un moviment de defensa civil entre els veïns per combatre la delinqüència de la barriada que fou seriosament qüestionat pels seus companys anarquistes. En 1997 s'establí a Paysandú, on va fer costat la coalició política esquerrana Frente Amplio (FA), la qual guanyà les eleccions en 2004. Entre els seus llibres d'història del moviment anarquista destaquen Anarquistas de acción en Montevideo (1927-1937) (1993), El caso Pardeiro. Un ajusticiamiento anarquista (2001) i Búsqueda y captura del comandante Doblas (2004). Fernando O'Neill Cuesta va morir el 4 d'octubre de 2005 a l'Uruguai.

Fernando O'Neill Cuesta (1924-2005)

***

Necrològica de Pilar del Olmo Sáez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de juny de 1991

Necrològica de Pilar del Olmo Sáez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de juny de 1991

- Pilar del Olmo Sáez: El 15 de setembre de 1927 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pilar del Olmo Sáez. Sos pares, destacats militants anarquistes, es deien Jesús del Olmo Barrio, jornaler, i Valentina Sáez Izquierdo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la caiguda de Saragossa a mans feixistes, s'amagà amb sa mare i sos germans Fernando i Jesús, també destacats anarcosindicalistes. A finals de desembre de 1936, la companya Martina Alorda, després de passar les línies franquistes, vingué a buscar-los i els evacuà a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya), aleshores zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada amb sos pares als camps de concentració d'Argelers, de Bram i de Sant Cebrià. A finals de 1941 amb sa mare s'instal·la a la població minera de La Cauneta (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, milità en les Joventuts Llibertàries de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i formà part del grup artístic local, on conegué l'anarcosindicalista Francisco Manzanera, que esdevingué son company i amb qui tingué un fill (Helios). En els seus últims temps presidí la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fins que la malaltia la va obligar a presentar la dimissió. Malalta, Pilar del Olmo Sáez va morir el 14 de maig de 1991 a l'Hospital Lapeyronie de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerada tres dies després.

***

Georges Staquet

Georges Staquet

- Georges Staquet: El 15 de setembre de 1932 neix a Bruille-lez-Marchiennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el cantant, actor i simpatitzant anarquista Jules Georges Lehingue, conegut pel nom artístic de Georges Staquet, amb el llinatge matern. Era fill de Raoul Lehingue, miner, i de Fernande Henriette Staquet, domèstica, i tingué un germà (Raoul Désiré) i una germana (Laure Juliette). Fill i net de miners, quan tenia vuit anys començà a treballar durant les vacances a la mina. Quan tingué 14 anys, l'edat legal per fer feina, passà a treballà al fons de la mina de carbó del pou Lemay, a Pecquencourt (Nord-Pas-de-Calais, França), les condicions laborals del qual li deixaren força impactat. Alhora que treballava a la mina, actuava en una companyia teatral amateur que feia representacions dominicals a les poblacions de la zona. Treballà a la mina, on va ser conegut com Le Chanteur Mineur, fins a després de fer el servei militar, moment en el qual s'establí a París (França) per dedicar-se al món artístic. No obstant això, l'exèrcit el cridà novament i va ser enviat a Algèria. En tornar a la metròpoli, hagué de recomençar i es posà a fer feina de fogoner a les calderes dels edificis de l'Assistència Púbica i després de xofer de camió. En 1963 la seva carrera artística arrencà quan el director escènic Antoine Bourseiller li va confiar un paper en l'obra Les parachutistes, de Jean Cau, sobre la guerra d'Algèria. També va fer l'obra Chant public devant deux chaises elèctriques, d'Armand Gatti, sobre la repressió franquista dels anarquistes espanyols. Va fer amistat amb Georges Brassens, Marcel Mouloudji i Pierre Prévert, entre d'altres. Posteriorment va treballà per diversos directors escènic importants, com ara Nicole Anouilh, Antoine Bourseiller, Jeanne Champagne, René Dupuy, Michel Fagadau, Armand Gatti, Robert W. Goldsby, Victor Lanoux, Roger Planchon, Antoine Vitez, etc. Paral·lelament desenvolupà una intensa carrera cinematogràfica, actuant en una quarantena de fils de directors reconeguts (Claude Barma, Antoine Bourseiller, Marcel Camus, René Clément, Jean-Luc Godard, Claude Lelouch, Bernard Paul, Gillo Pontecorvo, Bertrand Tavernier, etc), i televisiva, destacant en sèries com Belphégor ou le Fantôme de Louvre, Les cinq derniers minutes i Les rois maudits. En 1979 participà en la pel·lícula Operación Ogro, de Gillo Pontecorvo, sobre l'atemptat mortal contra l'almirall Luis Carrero Blanco. El seu compromís llibertari el portà a fer costat la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i Le Monde Libertaire, participant amb actuacions en nombrosos festivals i vetllades de suport al moviment anarquista. Sa companya fou Tania Aprahamiantz. Georges Staquet va morir el 3 de gener de 2011 al XX Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri parisenc de la Villette.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Neno Vasco

Neno Vasco

- Neno Vasco: El 15 de setembre de 1920 mor a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Havia nascut el 9 de maig de 1878 a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal). Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa –editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

Foto policíaca d'Alberto Di Giacomo

Foto policíaca d'Alberto Di Giacomo

- Alberto Di Giacomo: El 15 de setembre de 1944 és assassinat al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarquista Alberto Di Giacomo, conegut com Il Moro o Il Moretto. Havia nascut el 8 de gener de 1886 a Magione (Úmbria, Itàlia). Era fill d'Andrea Di Giacomo i de Polina Bini. De ben jovent passà a viure al barri de Trionfale de Roma (Itàlia) i treballava als forns de Valle Aurelia de la ciutat. Estava fitxat per la policia com a «anarquista perillós, capaç de cometre atemptats». Entre 1911 i 1920 va ser un dels principals membres de la fracció més radical de la Lliga dels Obrers de Bòvila. En 1921 s'integrà en els «Arditi del Popolo» i a finals de juliol d'aquell any entrà a formar part, com a un dels màxims exponents del «Batalló Trionfale», de la direcció romana d'aquesta organització. En 1923 va ser detingut per insultar i apallissar feixistes. El setembre de 1926 va ser novament detingut sota l'acusació de planificar un atemptat contra el règim feixista. En 1927 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A partir de 1929 visqué al carrer Tunisi del barri de Triomfale, on freqüentava l'anarquista Errico Malatesta. El juny de 1931 se li va assignar confinament per tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari per «activitats anarquistes i pertinença al Socors Roig». El novembre de 1932, amb motiu del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», va ser amnistiat del període de confinament que li restava. De bell nou a Roma, s'integrà immediatament en la resistència al règim i novament va ser amonestat formalment el maig de 1933. Un informe policíac de 1934 l'assenyala com un dels anarquistes més «perillosos» de Roma i que cal mantenir estretament vigilat. El juny de 1935 va rebre una nova amonestació i el juny de 1940, amb l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, se li va assignar de bell nou confinament per tres anys a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, pogué retornar a Roma, integrant-se en un grup de «Giustizia e Libertà» de la resistència antifeixista. El 19 de desembre de 1943 va ser detingut en una gran agafada. El 4 de gener de 1944 va ser enviat secretament a la presó de Regina Coeli i l'endemà deportat, juntament amb altres tres-cents companys, amb el tren núm. 16 cap a Alemanya, arribant el 13 de gener de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Posteriorment va ser traslladat al camp d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) i finalment novament enviat a Mauthausen. Alberto Di Giacomo va ser assassinat el 15 de setembre de 1944 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). El 13 de gener de 2014 l'Ajuntament de Roma va col·locar una stolpersteine, al número 27 del carrer Laterizi, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Alberto Di Giacomo (1886-1944)

***

Giuseppe Tosca

Giuseppe Tosca

- Giuseppe Tosca: El 15 de setembre de 1946 mor a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino Tosca. Havia nascut el 22 de març de 1886 a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta. Paleta de professió, emigrà molt jove amb sos pares a Suïssa. Treballà a Berna (Berna, Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa). Implicat en l'anomenat «Afer de les Bombes» o «Complot de Zuric» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.)–, va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret d'expulsió signat el 2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el març de 1919 i, després d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de repòs de Mendrisio (Ticino, Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia «trastorns mentals» i va ser sotmès a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De bell nou al seu país, s'establí a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Processat per deserció durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la instrucció judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone, col·laborà en diferents periòdics llibertaris. La policia el considerà com a un «element molt influent entre els seus companys». En correspondència amb Errico Malatesta, sostingué econòmicament els seus projectes editorials, com ara la revista Pensiero e Volontà. El març de 1923 emigrà a França i s'establí a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França), on visqué amb Bianca Anna Rondini, neboda de l'anarquista Felice Vezzani, al número 129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època estigué en contacte amb Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa), perquè s'encarregués de sa germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Dirigí la Cooperativa de Construcció de Sartrouville (Illa de França, França), creada per exiliats italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als periòdics anarquistes L'Avanti i Giustizia e Libertà i participà en la col·lecta a favor del diari Le Libertaire. Ben actiu en el moviment anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França), que donà lloc a la constitució de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians). En 1934 fou membre del consell d'administració del periòdic de la FAPI Lotte Sociali (1933-1935), el gerent del qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939) col·laborà en el Comitè Anarquista Pro-Espanya de París (França), també conegut com «Comitè Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la llista de residents anarquistes italians residents a França que la policia italiana va enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però, a diferència d'altes, pogué fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val Tidone, segurament per visitar sa família, i retornà a Savigny-sur-Orge, on s'havia construït, durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista, Giuseppe Tosca va morir el 15 de setembre de 1946 al seu domicili de Savigny-sur-Orge (Illa de França, França). Correspondència seva amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 2 d'octubre de 1958

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'octubre de 1958

- Juan Barrientos Ruiz: El 15 de setembre de 1958 mor a Chartres (Centre, França) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Havia nascut el 2 de febrer de 1902 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc "La Dépêche" del 21 de novembre de 1925

Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 21 de novembre de 1925

- Umberto Ceccotti: El 15 de setembre de 1972 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Umberto Ceccotti. Havia nascut el 15 d'octubre de 1894 a Lari (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa Burgalassi. Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat d'Infanteria. En 1921 trobà feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones Nacionals) de Liorna (Toscana, Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de Liorna, destacà per les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer feina als Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per participar en la vaga general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en diverses ocasions pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa companya i sos tres infants, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de transportista de mercaderies i de cap de colla per a la Companyia de Navegació «Fraissinet» i d'ajustador mecànic. El novembre de 1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei sobre residència d'estrangers. En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de Camillo Berneri, juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro Bertazzon, Bixio Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son germà Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929 va ser inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una reunió a principis de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista de Marsella i va ser inclòs en una llista de «subversius perillosos residents a l'estranger». El 18 de març de 1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU, juntament amb els republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933 assistí a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione italiana» durant la qual Luca Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra Benito Mussolini. En aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. També participà en la fundació d'un Comitè d'Acció Antifeixista, que proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich, condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El gener de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia Paquet», va ser naturalitzat francès. En aquesta època, amb Giulio Bacconi i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del diritto dello Stato borghese a la Universitat Proletària de Marsella. En 1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i el 6 d'agost d'aquell any participà en una reunió sobre la guerra d'Espanya, celebrada a la seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de Francesco Volterra de crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents republicans espanyols, respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un comitè italofrancoespanyol. També marcà les diferències, amb Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. Posteriorment dedicà cos i ànima a recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Giulio Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front d'Aragó, publicant una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari. Membre de la Federació Anarquista Provençal (FAP), participà regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les autoritats el consideraven un dels membres més actius del moviment anarquista marsellès i mantingué estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de passatge d'antifeixistes cap a la Península des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio Turroni, redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, que va publicar 14 números entre març de 1938 i desembre de 1939. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en 1940 aparegué en les llistes de subversius italians perillosos residents a França amb l'ordre de detenció i d'extradició a Itàlia (Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les autoritats feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després de la II Guerra Mundial refundà amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori, etc.) el Grup Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI); també fou el responsable a Marsella de la coordinació dels militants italians exiliats a Bèlgica, França i colònies.

***

Suzy Chevet (Carrara, 1968)

Suzy Chevet (Carrara, 1968)

- Suzy Chevet: El 15 de setembre de 1972 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Juliette Berthe Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Havia nascut el 25 de setembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1905 a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França). Sos pares, mestres, es deien Henri Alfred Goubard, militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN), i Juliette Antoinette Triquet, lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. El 19 de setembre de 1922 es casà a Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) amb Robert Louis Jacques Rauman. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 12 de novembre de 1932 es casà a Saint-Maloù (Bretanya) amb Robert Étienne Chevet. En 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù, treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Alexandre Joyeux, que esdevingué son company i amb qui es casà el 24 de juny de 1952 al XVIII Districte de París, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Vivia al número 24 del carrer Paul Albert del XVIII Districte de París. Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Suzy Chevet (1899-1972)

***

Nicèfor Llumà Vila

Nicèfor Llumà Vila

- Nicèfor Llumà Vila: El 15 de setembre de 1986 mor a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Nicèfor Joan Rafael Llumà Vila. Havia nascut el 2 de març de 1913 a Súria (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Llumà Gras, paleta, i Tomasa Vila Silvestre. Establert a Manresa (Bages, Catalunya), treballà de tallador de pells i de xofer. Fou un gran aficionat al ciclisme i va córrer en certàmens d'aquest esport, aconseguint diversos premis. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 29 de desembre de 1932 es casà a Manresa amb Francesca Ferrer Jené. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió per «auxili a la rebel·lió», pena que li va ser rebaixada a nou anys. El 16 de juny de 1939 entrà a la presó i en va sortir el 16 de juny de 1941, passant per les penitenciaries de Manresa i la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Un cop obtinguda la llibertat provisional, va ser desterrat a Saragossa (Aragó, Espanya). La llibertat definitiva l'obtingué el 31 de gener de 1951. Son germà Joan Llumà Vila també va ser empresonat. Nicèfor Llumà Vila va morir el 15 de setembre de 1986 a Manresa (Bages, Catalunya).

***

Necrològica de Gratiniano Solsona Solsona apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de juny de 1975

Necrològica de Gratiniano Solsona Solsona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de juny de 1975

- Gratiniano Solsona Solsona: El 15 de setembre de 1987 mor a Vilanòva (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Gratiniano Solsona Solsona. Havia nascut el 5 de novembre de 1912 a Puertomingalvo (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Casimiro Solsona García, llaurador, i Apolonia Solsona Tomás, i en néixer tenia dos germans. Mecànic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'abril de 1939 va ser traslladat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les obres de construcció d'una carretera als Alps. El març de 1940 va ser enviat a prop d'Amiens (Picardia, França) per a enterrar cables elèctrics i posteriorment va ser destinat a la construcció d'un polvorí a Monsac (Aquitània, França). En la primavera de 1940, quan l'Ocupació, arribà a Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser embarcat amb el vaixell Quilitis cap a Lisboa (Portugal) i d'allà, a bord del Grande Diez, va ser traslladat al nord d'Àfrica i internat als camps de concentració d'Aïn-Chock (Casablanca, Marroc) i de Bouarfa (Blida, Algèria). Després de la II Guerra Mundial restà al Marroc, on milità en la CNT de l'exili a Casablanca. A finals de 1974 des de Casablanca intentà aconseguir l'estatus de refugiat polític, però va ser finalment repatriat a França. Malalt de silicosi, Gratiniano Solsona Solsona va morir el 15 de setembre de 1987 a Vilanòva (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Celso Persici (anys trenta)

Foto policíaca de Celso Persici (anys trenta)

- Celso Persici: El 15 de setembre de 1988 mor a Niça (País Niçard, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Havia nascut el 9 d'octubre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– a Crespellano (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove, influenciat per l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) –amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.– prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos i 22 dies de presó, que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilià amb son germà Antonio Persici a França. Treballà per a la Casa «César Ranuzzi» a Dieulouard (Lorena, França). Cap el març de 1924 s'establí a la regió parisenca i residí a Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A París i a Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo Angeli, Gino Balestri, la família Berneri, Aurelio Chessa, la família Fabbri, la família Giglioli, Leonida Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio Umberto Marzocchi, Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prengué part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut el 17 d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on treballà d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa «Aixandro et Goyet» i com cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. En 1934 era membre del grup anarquista «Belle-de-Mai» de la Federació Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1937 va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri, i representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També treballà, amb Martín Gudell i Augustin Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de l'assassinat de Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts a Orà amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis Rodríguez Castro), en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes establerta a Orà. El setembre de 1943, després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, retrobà sa companya a Orà. Després de la II Guerra Mundial, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanari Espoir, on defensà els principis de l'AIT. Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a la Residència «Les Palmiers» de Niça (País Niçard, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Cesare Vurchio en la presentació de l'escultura dedicada a Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de Milà (26 d'octubre de 2008)

Cesare Vurchio en la presentació de l'escultura dedicada a Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de Milà (26 d'octubre de 2008)

- Cesare Vurchio: El 15 de setembre de 2015 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Cesare Vurchio. Havia nascut el 26 d'octubre de 1931 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Tommaso Vurchio i Maria Ventrella. Fill d'una família pagesa, assistí a l'escola elemental fins al cinquè curs. En 1949 emigrà a Milà a la recerca de feina. Es guanyà la vida treballant de torner mecànic i després com a venedor ambulant. A començament de la dècada dels seixanta s'acostà al moviment anarquista de manera gairebé casual, coneixen llibertaris del seu poble natal també emigrats a Milà. En 1965 entrà a formar part del «Cercle Sacco e Vanzetti» i conegué Giuseppe Pinelli, amb qui entaulà una estreta amistat amb ell i sa família, i amb aquest milità en el grup anarquista «Giuventù Libertaria». A finals de 1967 participà en la fundació del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa», presentat oficialment l'1 de maig de 1968. Amb Pino Pinelli i altres companys afins, creà a començament de 1969 el grup «Bandiera Nera», continuació de «Giuventù Libertaria», molt compromès amb les lluites estudiantils i obreres. Arran de l'atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà del 12 de desembre de 1969, va ser detingut i interrogat durant uns dies i assistí, com centenars de companys, al funeral de Pino Pinelli. En 1972 el seu testimoniatge sobre la mort de Pinelli va ser recollit en el documental produït per «Lotta Continua» 12 dicembre, dirigit per Giovanni Bonfanti i Pier Paolo Pasolini. Gran partidari de la premsa llibertària, col·laborà en diferents publicacions, com ara A Rivista Anarchica, Libertaria, etc. Fou un dels fundadors del «Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Amedeo Bertolo, Rossella Di Leo, Gaia Raimondi, Andrea Staid, etc.). En 2006 va ser entrevistat en el llibre de diversos autors Pinelli. La diciassettesima vittima. El 26 d'octubre de 2008 participà en la presentació de l'escultura dedicada a Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de Milà. Cesare Vurchio va morir el 15 de setembre de 2015 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any el seu testimoni va ser recollit en el documental Il Segno del Capro. Memoria dovuta a Storie, persone e luoghi di anarchia in Italia, dirigit per Fabiana Antonioli.

Cesare Vurchio (1931-2015)

---

[14/09]

Anarcoefemèrides

[16/09]

Escriu-nos


Actualització: 14-05-24