---

Anarcoefemèrides del 14 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco», «Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i «Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano, «I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de "Libero Accordo"

Capçalera de Libero Accordo

- Surt Libero Accordo: El 14 de setembre de 1947 surt a Siracusa (Sicília) el número únic del periòdic Libero Accordo. Voce del movimento anarchico in Sicilia (Lliure Acord. Veu del moviment anarquista sicilià). Editat pel Grup «Terra e Libertà», Umberto Consiglio i Alfonso Failla en foren els responsables editorials. Portava un epígraf de Virgilia d'Andrea: «Les escoles autoritàries, que predisposen immenses masses de treballadors al reconeixement d'un poder i a la ceguesa davant futurs governs (de la dictadura, tant del proletariat com de la república que es diu democràtica), preparen l'èxit a les pitjors desil·lusions i als enganys més funests.» Hi trobem textos de G. Gorgone, Antonio Manio i Rosario Mascali, i de clàssics de l'anarquisme italià i internacional (Pietro Gori, Errico Malatesta, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, etc.), a més d'orgànics de la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de les xerrades

Cartell de les xerrades

- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Gino Del Guasta

Gino Del Guasta

- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquisme és del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanari L'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista «Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferència Da Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Mario Stefanini

Mario Stefanini

- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de novembre de 1970

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

- Joan Escolà Suñé: El 14 de setembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

***

Manuel Muñoz Díaz

Manuel Muñoz Díaz

- Manuel Muñoz Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz –el segon llinatge a vegades citat Díez–, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sembla que va ser a França on conegué sa futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat governativament poc després. A la presó conegué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), del qual esdevingué amic. Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la Conferència Regional. El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad. Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre. En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre sa filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Marroc), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira. A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel Muñoz Díaz (1896-?)

***

Retrat de Jules Rathier

Retrat de Jules Rathier

- Jules Rathier: El 14 de setembre de 1896 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.

***

Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

- Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares, llauradors, es deien Carlos Pereda Rodríguez i Victoria López Martínez. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a «perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a «propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de novembre de 1983

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

- Manuel Colomina Llena: El 14 de setembre de 1899 neix a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent), l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas, Corominas, etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia, i deixà el seu cos a la medicina.

***

Dimitar Balkhov

Dimitar Balkhov

- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

***

Joan Subinyà Heras

Joan Subinyà Heras

- Joan Subinyà Heras: El 14 de setembre de 1910 neix a Tordera (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, Juan Jubiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Sos pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronterers i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

***

Necrològica de José Conde Blanco apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de juliol de 1978

Necrològica de José Conde Blanco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- José Conde Blanco: El 14 de setembre de 1912 neix a Camariñas (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Conde Blanco. Sos pares es deien José Conde Ameal, pescador, i Luisa Blanco Ramos. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el tresorer de la Federació Local de Camariñas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però l'aixecament el va sorprendre a la Corunya. En 1937 va ser mobilitzat en l'exèrcit franquista, però aconseguir desertar al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i passar a zona republicana, integrant-se com a soldat en la Infanteria de Marina de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre tot el conflicte bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar-se a Cartagena (Múrcia, Espanya) cap al nord d'Àfrica. Integrat en la III Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat a fer feia al Sàhara. Evadit, després de tres temptatives fracassades, arribà a Casablanca (Marroc). Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, milità en la CNT de l'exili. En 1964, amb el suport de l'ONU, s'establí a Bèlgica, on continuà militant en el Nucli de CNT de Brussel·les. En aquests anys col·laborà en el butlletí Mujeres Libres. José Conde Blanco va morir el 8 d'abril de 1978 a Brussel·les (Bèlgica) per problemes cardíacs.

***

Pedro Peralta García

Pedro Peralta García

- Pedro Peralta García: El 14 de setembre de 1923 neix a Sant Corneli (Cercs, Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una família llibertària, sos pares (Manuel Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez) i sos germans i germanes militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara adolescent, fou testimoni de la col·lectivització de les mines de Fígols i de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare, durant la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare s'exilià a França. Des de 1945 ell milità en la CNT clandestina de Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya), que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las Minas». En 1948, fugint de la repressió, passà a França juntament amb sos germans i s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1949 ocupà el càrrec de comptador del Comitè de la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de França, França) i posteriorment a París (França). A la capital francesa, a més de conèixer sa futura companya Amelia Marcellán Martínez, milità en la CNT de l'exili i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, etc.). Durant els anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè de Gestió del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX Districte de París. Amb D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat el 25 de setembre de 1970. Un cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on continuà militant en la CNT i assistint a les reunions del «Grup Puig Antich» de la Federació Anarquista (FA). En 2004 el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les seves memòries sota el títol Minas de Fígols. Una historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Yves Peyraut

Yves Peyraut

- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento, Yves Rochefort, etc.). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«École Émancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété, égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar.  Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jules-César Rozental

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Schmitt Jenő Henrik (1890)

Schmitt Jenő Henrik (1890)

- Schmitt Jenő Henrik: El 14 de setembre de 1916 mor a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya) el filòsof agnòstic i anarquista Schmitt Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–, també conegut com Eugen Heinrich Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Havia nascut el 5 de novembre de 1851 a Znojmo (Moràvia, Imperi Austríac; actualment Txèquia). Sos pares es deien Schmitt Károly Nándor, capità de l'exèrcit imperial austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar d'Enginyeria de Klosterneuburg, i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de son pare, cap el 1858 es traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi Austríac; actualment Sèrbia), on ella havia nascut. Després de completar els estudis de secundària a Buda (Regne d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868 començà els estudis d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi Austrohongarès; actualment Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar la carrera militar. A partir de 1869 entrà com a escrivà al comtat de Bács-Bodrog i després a la Cort Reial de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va col·laborar en la revista Magyar Philosophiai Szemlében. En 1887 guanyà un concurs de filosofia de la Societat de Berlín, fet que li va permetre publicar en aquesta institució i rebre una «Beca Trefort» per a cursar estudis universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888 començà el doctorat de filosofia a Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A partir de 1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de Justícia de Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember szellemében i creà una escola religiosa anomenada Szellem Vallása (La Religió de l'Esperit). Entre 1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion des Geistes, on manifestà les seves idees innovadores en el pensament llibertari i on publicava textos Lev Tolstoi. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Der Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország una carta oberta dirigida al ministre de Justícia hongarès on presentava la dimissió del seu càrrec de funcionari per motius de consciència, renunciant al dret a la pensió. Després d'això, es dedicà en cos i ànima a la difusió del pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents publicacions llibertàries. Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista bilingüe en hongarès i alemany Állam Nélkül / Ohne Staat. Organ der idealistischen anarchisten (Sense Estat. Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat en diferents ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt en els judicis. A final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat pel moviment agrosocialista encapçalat per Várkonyi István i en 1897 assistí al Congrés de Cegléd, que donà lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit Socialista Independent). Entre 1898 i 1899 publicà la revista Földművelő. A partir de 1900 es dedicà a fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats (Berlín, Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren federant-se internacionalment sota el nom de «Bund der Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics). En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno Bund» (Lliga Giordano Bruno) de Berlín i l'any següent va fer conferències per a aquesta associació. Pel seu suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir d'Àustria i a Berlín entrà a formar part del cercle «Neuen Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es retirà a Schmargendorf. Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels pensaments de Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins que va crear el seu propi pensament, que bateja com «Neognosticisme», barreja d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme grec, el cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la desobediència civil a l'Estat. Es relacionà força amb la colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Berliner Tageblatt, Der Freidenker, Freiheitban, Neue Bahnen, Die Neue Gesellschaft, Neue Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener Rundschau, Die Zeit, etc. Entre les seves obres destaquen Moderne und antike Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss der Hegelischen Dialektik (1888), Dr. Fichte (1888), Krisztus istensége a modern ember szellemében (1892), Herodes oder gegen wen ist die Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das Geheimniss Christi (1895), Warum ist eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon und Belial (1895), A szellemvallás katekizmusa (1895), Hogy teremtenek nálunk új bölcsészeti rendszert (1896), Felekezetnélküli testvérközösségek (1899), Friedrich Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf Aufzügen (1900), Graf Leo Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur (1901), Die Kulturbedingungen der christlichen Dogmen und unsere Zeit (1901), Die Gnosis (1902), Der Idealstaat (1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als Lebensformen (1907), Die Kritik der Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet, szerelem (1917, pòstum), Krisztus (1920, pòstum), A szellem fejlődéstörvénye (1920, pòstum), Lélek és szellem (1921, pòstum), Religio azoknak, akikben fiatal a kedély, egyben Jézus egy élete és bevezetés a megismerésbe bárki számára (1927, pòstum). Schmitt Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de 1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i filòsofs, com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern, Pierre Ramus, Albert Škarvan, Rudolf Steiner, etc.

Schmitt Jenő Henrik (1851-1916)

***

Pere Esteve

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de 1866 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de  la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Hugo Ball

Hugo Ball

- Hugo Ball: El 14 de setembre de 1927 mor a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Havia nascut en una rígida família catòlica el 22 de febrer de 1886 a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya). Arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Ball va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Aquileo Fernández Seco

Aquileo Fernández Seco

- Aquileo Fernández Seco: El 14 de setembre de 1940 és afusellat al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Havia nascut el 25 d'abril de 1899 a Celada Marlantes (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya). Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: El 14 de setembre de 1941 mor a la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto –citat també com Bairoletto–, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto, José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els «devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

Galileo Palla

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 14 de setembre de 1944 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Havia nascut el 23 de juny de 1865 a Aulla (Toscana, Itàlia). Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Notícia de la multa de François Labregère apareguda en el diari de Vierzon "La Dépêche de Berry" del 14 d'agost de 1910

Notícia de la multa de François Labregère apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche de Berry del 14 d'agost de 1910

- François Labregère: El 14 de setembre de 1970 mor a Montagrier (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista i sindicalista revolucionari François Labregère. Havia nascut el 8 d'abril de 1891 a Les Chauses (Pauçac e Sent Bebian (Perigord, Aquitània, Occitània). Era el fill primogènit d'Antoine Lebregère, paleta, i de Françoise Peyron, conreadora. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. L'agost de 1910 va ser multat amb 50 francs per infracció a la policia ferroviària.  L'11 de juliol de 1911 participà activament en la vaga del sector de la construcció de París (França) i de la regió parisenca i va ser detingut, juntament amb Marcel Schmitt, després d'entrar en un cafè del bulevard Barbès, on treballaven obrers pintors, per exigir, sense èxit, que s'unissin a la vaga. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Trésor de París. L'agost de 1912 fou gerent d'alguns números de Le Libertaire i entre maig i octubre d'aquell any de L'Anarchie. Es declarà insubmís i en 1913 vivia a Suïssa. El 15 de gener de 1918 es casà a Alfortville (Illa de França, França) amb l'anarquista Émilie Vinçon, divorciada de Charles Marie Guerder. En aquesta època vivia al número 93 del carrer Villeneuve de Alfortville a casa de la família de sa companya. En 1921, instal·lat a Reims (Xampanya-Ardenes, França), vivia al carrer de Kairouan. El 16 de gener de 1921 estigué a la mesa d'una reunió celebrada al «Foyer des Travailleurs», al bulevard de la Paix de Reims, presidida per sa companya, en la qual parlaren Louis Lecoin i Henri Sirolle, on assistiren unes 120 persones, i que va ser boicotejada pels comunistes. L'abril de 1924 intentà, amb Martial Quintane, crear a Reims una minoria sindicalista revolucionària. Son fill fou militant de les Joventuts Comunistes de Reims. En 1935 vivia a Viry-Châtillon (Illa de França, França), al número 98 de l'avinguda de Morsang, i militava amb sa companya en el grup «Terre et Liberté». La parella estava inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García: El 14 de setembre de 1985 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Havia nascut l'11 de setembre de 1892 a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

---

[13/09]

Anarcoefemèrides

[15/09]

Escriu-nos


Actualització: 14-09-21