---
Fernando
O'Neill Cuesta (1924-2005)
El 15 de setembre de 1924 neix a
Mercedes (Soriano, Uruguai) el militant anarquista i, després, tupamaro i
historiador del moviment llibertari Fernando O'Neill Cuesta –a vegades citat
erròniament Cuestas–, conegut com Zapicán i Finito. Fou fill d'una família benestant i culta de classe mitjana oriünda
d'Irlanda. Son pare, Fernando O'Neill Parada, feia de subhastador d'hisendes i
d'administrador de terres; sa mare es deia Aurora Cuesta Acosta. Estudià
primària al Col·legi Salesià de San Miguel de Mercedes, on rebé una educació
estrictament catòlica. De caràcter rebel, no va completar els estudis
secundaris perquè fou expulsat de l'institut i es posà a fer feina en uns tallers
metal·lúrgics. Quan tenia entre 18 i 22 anys protagonitzà diversos
enfrontaments a ganivet en «defensa de l'honor familiar» en els quals ferí
greument dues persones i en matà una tercera. Empresonat per aquests fets,
després de passar un any a la presó de Mercedes, en 1946 va ser trasllat a la
de Miguelete. En aquesta presó conegué l'anarquista català Pere Boadas Rivas –reclòs
per haver participat en 1928 en l'assalt al Canvi Messina i per haver-se escapat
en 1931 juntament amb altres anarquistes de la penitenciaria de Punta Carretas–,
el qual el va introduir en les idees llibertàries. En 1947 va ser traslladat a
la presó de Punta Carretas, on conegué nombrosos militants anarquistes i especialment
va fer amistat amb Domingo Aquino i José González Mentrosse, amb els qui
compartí cel·la. En 1952 fou alliberat i, amb el suport de la Joventut
Llibertària de Montevideo, publicà el fullet Un ex penado habla, on relatà els seus set anys de presidi i on
acusa de corrupció i de maltractaments moltes autoritats penitenciàries
d'aleshores. Per aquesta publicació fou processat per «delicte d'impremta» i
«per difamació i calúmnies». A començament dels anys cinquanta visqué amb sa
família en unes terres arrendades a uns 15 quilòmetres de la ciutat de Paysandú
(Paysandú, Uruguai). A més de conrear remolatxa sucrera, es relacionà amb un
grup d'intel·lectuals de l'esquerra independent (Carlos Quijano, etc.). De bell
nou a Montevideo, en 1956 participà en el Ple Nacional Anarquista, del qual
sorgí la Federació Anarquista de l'Uruguai (FAU) i en la qual tingué un paper
important un grup d'anarquistes catalans refugiats de la revolució espanyola i
alguns llibertaris argentins. En aquella època formava part d'un grup
anarquista, on militaven Luis Aldao, Tato Lorenzo i Gerardo Gatti, entre
d'altres. Per aquestes dates se sotmeté a una teràpia psicoanalítica amb el
professional Juan Carlos Plá, de la qual no sortí massa content. Entre 1965 i
1967 treballà com a empleat en el Sindicat de la Fábrica Uruguaya de Neumáticos
Sociedad Anónima (FUNSA), de tendència anarcosindicalista, i després
s'encarregà de la catalogació de la Biblioteca Arxiu Internacional Anarquista,
fundada per Eugen Relgis, que tenia la seu al Palau Díaz de Montevideo. Quan
esclatà el debat sobre si el moviment llibertari havia de fer costat la
revolució cubana, ell, amb Mauricio i Gerardo Gatti, Carlos Fuques, Carlos
Mechoso, Rubén Barcos i altres, s'identificà amb el procés castrista; mentre el
sector anomenat «ortodoxe» (Comunidad del Sur, Belles Arts, etc.), no acceptà
cap integració en cap organització que impliqués relacions de jerarquia i
rebutjà la idea de «presa del poder». En 1968 abandonà la FAU i ingressà en el Movimento
de Liberación Nacional – Tupamaros (MLN-T), grup d'esquerra radical i de
guerrilla urbana. Amb els tupamaros participà en robatoris a bancs i en servei
d'informació de l'organització. En aquesta època treballava en la indústria
gràfica. En 1969 va ser detingut per la policia i tancat en una caserna
militar, però com que les seves connexions amb el moviment tupamaro no es
pogueren provar, fou alliberat mesos després. En 1972 hagué d'exiliar-se,
primer al Xile de Salvador Allende; a partir del gener de 1974 a Buenos Aires
(Argentina), on participà en els moviments guerrillers argentins; des del
desembre de 1974 a Estocolm (Suècia), i, finalment, en 1982 s'instal·là a Madrid
(Espanya), on visqué venen joguines al rastro,
i després a Màlaga (Andalusia, Espanya) on despatxava refrescos per les platges.
En aquesta època col·laborà en el periòdic Rojo
y Negro. En 1984 viatjà a Portugal on conegué diversos protagonistes de la
«Revolució dels Clavells», com ara Otelo Saraiva de Carvalho. A mitjans de 1986
retornà a l'Uruguai i s'instal·là al barri del Cerro de Montevideo, on restablí
les seves relacions amb la FAU i els tupamaros. Al Cerro organitzà un moviment
de defensa civil entre els veïns per combatre la delinqüència de la barriada
que fou seriosament qüestionat pels seus companys anarquistes. En 1997 s'establí
a Paysandú, on va fer costat la coalició política esquerrana Frente Amplio
(FA), la qual guanyà les eleccions en 2004. Entre els seus llibres d'història
del moviment anarquista destaquen Anarquistas
de acción en Montevideo (1927-1937) (1993), El caso Pardeiro. Un ajusticiamiento anarquista (2001) i Búsqueda y captura del comandante Doblas
(2004). Fernando O'Neill Cuesta va morir el 4 d'octubre de 2005 a l'Uruguai.
---
Fernando
O'Neill Cuesta
---
Fernando
O'Neill amb sa companya Libertad i sa filla (1975)
---
Fernando
O'Neill fotografiat per Carlos Caillabet (2003)
---
Portada
del llibre d'O'Neill Anarquistas de acción
en Montevideo (1927-1937) (1993)
---
---