---

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

***

Foto antropomètrica de Manuel Prats Pedrós (17 d'octubre de 1927)

- Manuel Prats Pedrós: El 10 d'abril de 1903 neix a Linyola (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista Manuel Prats Pedrós. Era fill de Ramon Prats, ferrer, i de Rosa Pedrós. Es guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer i forjador. Insubmís al servei militar, l'octubre de 1924 es refugià a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Entre abril i agost de 1925 visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment s'instal·là a Vernet (Conflent, Catalunya Nord), on treballà de rentaplats a l'Hotel Mercaders. De bell nou a Perpinyà l'octubre de 1926, en 1927 treballà de ferrer i vivia al número 7 del carrer Farnés. Fitxat com a anarquista, freqüentava el grup llibertari que es reunia al número 8 del carrer Fabriques Nadal. Segons els informes policíacs, era vegetarià. Durant la tardor de 1947 va ser detingut juntament amb altres anarquistes espanyols i sembla que se li va decretar l'expulsió del país. Sa companya va ser Conception Françoise Larret. Manuel Prats Pedrós va morir el 8 de desembre de 1994 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Antoni Prats Pedrós també va ser militant llibertari.

***

Cafiero Meucci

- Cafiero Meucci: El 10 d'abril de 1905 neix a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Cafiero Luigi Meucci. Sos pares es deien Alessandro Meucci i Luigia Tessieri (Luisa). En 1908 emigrà amb sa família a França. Es guanyà la vida de diferents maneres (pelleter, botiguer, pintor, envernissador, etc.) i entrà a formar part del moviment llibertari de molt jove. En 1919 retornà a Itàlia i s'instal·là a Liorna (Toscana, Itàlia), on treballà de pelleter. En 1921 residí amb sos pares a Torí (Piemont, Itàlia) i prengué part en la protesta contra la repressió desencadenada contra els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant el consolat nord-americà. El novembre de 1923 passà clandestinament a França. D'antuvi a Lió (Forez, Arpitània), en 1926 s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i després a Arle (Provença, Occitània), on treballà d'envernissador en una fusteria. A partir de 1930 visqué a Estrasburg (Alsàcia), on va ser nomenat president de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1932 va ser fitxat per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) italiana com a «perillós exiliat polític antifeixista». A Estrasburg freqüentà destacats anarquistes (Secondo Balboni, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.) i altres refugiats polítics, participant en manifestacions d'exili i la policia sospità que havia participat en la pallissa a un excombatent simpatitzant feixista. En aquests anys va difondre Il Risveglio Anarchico, editat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, entre els treballadors italians de la zona i recollí subscripcions per ajudar els perseguits a Itàlia. El 10 de setembre de 1935 va ser detingut per motius polítics i expulsat cap a Suïssa. Després d'un temps a Basilea (Basilea, Suïssa), passà a Bèlgica i durant la primavera de 1936 retornà de bell nou a Basilea. L'agost de 1936 creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant al front d'Aragó (Monte Pelado, Tradienta, Almudèver, Carrascal, etc.). El maig de 1937 va ser ferit en els enfrontaments contra la reacció estalinista a Barcelona i l'estiu de 1937 abandonà la Península i s'establí al domicili de l'anarquista Aldo Demi a Drancy (Illa de França, França), col·laborant en el «Comitè Pro Espanya» de París. L'agost de 1937 rebé la visita dels anarquistes Ilio Baroni i Aldo Demi, que havien emigrat clandestinament d'Itàlia. El 28 de desembre de 1937 informà sa mare que havia estat expulsat de França, però retornà clandestinament a París. De bell nou a Bèlgica, a partir del 10 de juliol de 1938 visqué a Brussel·les, amb la seva companya Maria Fornero, i freqüentà els lluitadors de la guerra d'Espanya Sebastiano Ravissi i Giovanni Salvatore (Salvadori). Detingut per «vagabunderia», evità ser expulsat del país gràcies a la intervenció del «Fons Matteotti», que ajudava els refugiats polítics. A començament de 1939 s'adherí al grup anarquista format per Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Arrigo Catani, Pietro Montaresi, Mario Montovani, Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i connectat amb l'intel·lectual anarquista belga Camille Marcel Dieu (Hem Day). Va ser present a una reunió on es van llegir les cartes enviades per Angiolino Bruschi, des del camp de concentració d'Arle, i de Tommaso Serra, des del departament de La Losera. L'abril de 1939 va ser detingut per la policia a Brussel·les, juntament amb Mario Angel, Azelio Bucchioni, i Arrigo Catani, i portat a la frontera, des d'on retornà immediatament a Brussel·les. El 8 de setembre de 1939 intervingué en una reunió, convocada pels anarquistes, per a pronunciar-se sobre la II Guerra Mundial que acabava d'esclatar. Detingut de bell nou, va ser tancat al «Centre de Defensa Social» de Merksplas (Anvers, Flandes). Encara internat, durant la primavera de 1940, va demanar a Giuseppe Bifolchi i a Hem Day que li ajudessin a fugir-ne, però va rebre una resposta negativa ja que els companys no es trobaven en situació d'auxiliar-lo. El 10 de maig de 1940 va ser traslladat a un nou camp i el 17 de maig va ser lliurat a la policia francesa, que el va internar primer a Pau i després a Gurs, on patí greus maltractaments, i d'on va ser posat en llibertat el setembre de 1940. De bell nou a Brussel·les, freqüentà l'exmilicià de la guerra d'Espanya Giovanni Calderara (Frisé) i participà, amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Emilio Marziani, Corrado Perissimo, etc.), en diverses reunions. El 25 de febrer de 1941 va ser detingut, juntament amb Azelio Bucchioni, sota l'acusació d'haver desvalisat una vil·la; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a l'«Establiment per a Condemnats Dèbils Físics» de Merksplas, el juny de 1942 va ser extradit amb Azeglio Bucchioni a la Itàlia feixista. Portat a Liorna, durant el seu interrogatori afirmà ser seguidor de les idees de Lev Tolstoi i d'haver participat a l'estranger en manifestacions antifeixistes «per curiositat», però negà haver estat lluitant a Espanya. El 27 d'octubre de 1942 se li va assignar confinament durant cinc anys i va ser deportat a la colònia penal de Tremiti. A l'illa va ser detingut per qüestions polítiques i el 13 de març de 1943 va ser condemnat a tres mesos i 15 dies d'arrest pel Jutjat d'Instrucció de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Enviat de bell nou a Tremiti després de purgar la pena, a finals de juliol de 1943 va ser testimoni de la detenció d'alguns confinats que havien protestat contra l'alliberament d'alguns penats considerats servils amb el feixisme i el 5 d'agost d'aquell any va escriure al Ministeri de l'Interior demanant l'alliberament dels arrestats, tot palesant el sistema repressiu dels vigilants de la colònia penitenciària. Després de la caiguda de Benito Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, va ser posat en llibertat. En acabar la II Guerra Mundial, s'establí a Torí, on s'integrà en el moviment anarquista, especialment en activitats propagandístiques i de coordinació amb Italo Garinei, Antonio Garino, Settimio Guerrieri, Corrado Quaglino i altres, participant activament en reunions i congressos de la Federació Anarquista del Piemont (FAP) i de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 representà la FAP i el periòdic torinès Era Nuova en el Congrés de la FAI celebrat a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 representà el grup «Pensiero e Azione» de Torí en el Congrés Anarquista Nacional celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia). Cafiero Meucci va morir el 18 d'abril de 1965 a Torí (Piemont, Itàlia).

Cafiero Meucci (1905-1965)

***

Anita Piacenza (1937)

- Ana Piacenza: El 10 d'abril de 1906 neix a Moldes (Córdoba, Argentina) l'advocada anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Ana Piacenza, coneguda com Anita Piacenza i que va fer servir el pseudònim de Nita Nahuel. Filla d'una família italiana piemontesa emigrant, sos pares es deien Stefano Piacenza (Esteban Piacenza), president de la Federació Agrària Argentina (FAA), primer socialista i després inclinat cap el feixisme, i Elisa Moing. Era la filla petita d'una família de cinc germans (Isabel, Héctor, Esteban, Luis i Ana). Cap el 1916 sa família s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina). Pogué fer estudis de dret i es va llicenciar en la Universitat Nacional del Litoral. Amant de l'òpera, cantava peces per la ràdio. Integrada en el moviment llibertari, en 1930 conegué l'anarquista José Grunfeld, que esdevingué son company. En 1932 era membre de l'Agrupació Llibertària de Rosario i s'integrà en la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA) quan aquesta es va crear l'octubre de 1935. En aquests anys participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès. Membre de l'Agrupació Femenina Antiguerrera (AFA), en 1935 va fer una gira de conferències per Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) per aquesta organització. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà amb son company des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista Solidaritat amb el Poble Espanyol (SPE) i també formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb son company a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella, amb documentació falsa, arribà a França, juntament amb els companys del grup anarquista «Ideas» Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya, arribant a Barcelona el 28 de desembre de 1936. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el «Grup C» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entrà a formar part de l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres», per a la qual va fer programes radiofònics i xerrades a l'Ateneu Llibertari del Districte IV de Barcelona, i s'integrà en l'administració i en la correcció del periòdic Tierra y Libertad, en el qual va col·laborar amb poemes sota el pseudònim Nita Nahuel. També col·laborà en Boletín de Relaciones Exteriores i en Solidaridad Obrera. El 10 de gener de 1937 intervingué en un programa radiofònic d'«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona. El 14 de febrer de 1937 va fer un míting d'afirmació sindical organitzat per les Oficines de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al Teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Pilar Grangel i Libertad Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). El 30 de desembre de 1937 va ser una de les signants, amb altres delegats de la FACA a Espanya (Aldo Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare, José Grunfeld, Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Laureano Riera), del «Manifiesto dirigido a todos los anarquistas de la Argentina», on militants argentins i italians es posaren d'acord per a condemnar l'actitud crítica dels sectors més puristes del moviment llibertari internacional (Pierre Besnard, Alexander Shapiro, Volin, etc.) cap a l'actuació dels anarquistes espanyols i per a convidar tothom a solidaritzar-se amb la Revolució llibertària espanyola. Embarassada, l'abril de 1938, després d'un temps a Marsella (Provença, Occitània) esperant fons per poder viatjar, retornà a l'Argentina, mentre son company restà a la Península. Es reinstal·là a Rosario, a casa de sos pares. A finals de juliol de 1939 retornà son company, després d'haver deixat Espanya i d'haver fet tasques orgàniques a Londres (Anglaterra) i París (França), el qual pogué conèixer sa filla de quatre mesos Miri. Quan el cop d'Estat militar de Pedro Pablo Ramírez d'agost de 1943 ambdós van ser detinguts. L'octubre de 1944 aconseguí la llibertat i va escriure un relat del seu empresonament, manuscrit que malauradament es va perdre. En aquests anys, a més de exercir la seva professió d'advocada, va fer nombroses traduccions. A mitjans de 1946 fundà, amb son company, la Unió Socialista Llibertària (USL) de Rosario. Després va crear l'agrupació exclusivament femenina Unión de Mujeres Socialistas Libertarias (UMSL, Unió de Dones Socialistes Llibertàries) de Rosario per a enfrontar-se al peronisme. A partir de 1946 col·laborà assíduament en el periòdic Reconstruir, sobretot amb articles sobre feminisme llibertari i contra el sufragisme, en la secció «La Página de la Mujer». En 1955 la parella s'instal·la a Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) i milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Posteriorment va tenir una altra nina, Diana. Entre el 20 i el 21 de maig de 1961 fou una de les presidentes del Congrés Provincial de Federació Llibertària de Santa Fe. Destacada oradora, el 13 i el 14 d'abril de 1963 participà, amb Hilda Frutos, Carlos F. Machado i Horacio E. Roqué, en les xerrades «Direcciones o formas del socialismo» a la Biblioteca «Emilio Zola» de Santa Fe (Santa Fe, Argentina). El 31 de juliol de 1964 va fer la conferència «Participación de la mujer en la gesta antifascista», organitzada per la FLA de Buenos Aires. Malalta del cor des de novembre de 1971, Ana Piacenza va morir el 24 de gener de 1972 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

José Grunfeld (1907-2005)

***

Necrològica de Josep Esteve Guardiola apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de gener de 1978

Salvador Ponz Gracia

- Salvador Ponz Gracia: El 10 d'abril de 1909 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Ponz Gracia. Sos pares es deien Pedro Ponz Martín, jornaler, i Juana Gracia. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcanyís. Arran de la insurrecció de 1933, fou condemnat el gener de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Terol, amb Santiago Navarro Torres, a un any i un dia de presidi menor per robatori i a quatre anys d'igual presidi per tinença d'explosius. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupà la secretaria del Comitè Comarcal d'Alcanyís i formà part l'agost d'aquell any del Comitè Central de Defensa Antifeixista i també el novembre arran de la recomposició d'aquest comitè en representació de les Joventuts Llibertàries. L'abril de 1937 presidí el Consell Municipal d'Alcanyís. Entre octubre de 1936 i setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional d'Aragó. El febrer de 1937 formà part del grup redactor de la ponència d'estatuts en el Congrés Regional de Col·lectivitats celebrat a Casp. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 25 Divisió. Amb el triomf franquista fou capturat. Salvador Ponz Gracia va ser afusellat el 8 de novembre de 1939 al cementiri d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 2005 sa família donà un retrat seu perquè fos penjant al Saló de Quadres de l'Ajuntament d'Alcanyís, on figuren altres alcaldes de la localitat.

Diego Giménez Moreno

- Diego Giménez Moreno: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros –morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

***

Teresa Pons Tomàs

- Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix a Can Clarà, al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Eulàlia Carme Pons i Tomàs. Sos pares es deien Francesc Pons Castellet i Dolors Tomàs Clarà, i fou la tercera de quatre germans, coneguts com Els de Can Clarà. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt, participant en diferents vagues. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura «La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán, viudo amb dues nines (Llibertat i Àngela). Son germà Francesc Pons Tomàs va ser executat en 1938 per un oficial estalinista en negar-se a una ordre inútil que significava la mort del batalló i sos altres germans, Isidre i Jordà, també de la CNT, van ser afusellats pels feixistes en 1939. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà embarassada els Pirineus amb son company. Una filla que tenia de dos mesos morí a causa de les condicions dels camps de concentració. Després de moltes dificultats pogués establir-se a Montalban. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores de Montalban, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom. En 2010 l'historiador Jaume Prat Pons, nét de son germà Jordà Pons Tomàs, publicà el llibre Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol), on explica vicissituds dels seus familiars.

Teresa Pons Tomàs (1911-1988)

***

- Dolores Barroso Carrera: El 10 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1919 neix a Periana (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Barroso Carrera –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Carreras. Sos pares es deien Fernando Barroso i Encarnación Carrera. Milità en el Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou companya del militant anarcosindicalista Joaquín Morente Rosa. En 1948 la parella s'exilià a França, on milità a Lió (Arpitània). En 1958 col·laborà en Nueva Senda. En 1989, quan morí son company en accident de cotxe, s'instal·là a Barcelona, on continuà participant en el moviment llibertari i destacant per la seva solidaritat. Dolores Barroso Carrera va morir el 20 de juny de 1996 a la Quinta de Salut l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Valllès Occidental, Catalunya).

***

Necrològica de Rafael Romero Román apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de maig de 1992

- Rafael Romero Román: El 10 d'abril de 1919 neix a Màlaga (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Rafael Romero Román, conegut sota diversos pseudònims (El Malagueño, El Malgenio, Nene, Rafael). Sos pares es deien Juan Romero i Dolores Román. Des de la seva adolescència milità en les Joventuts Llibertàries de Màlaga, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Es guanyava la vida treballant confiter i vivia al número 20 del carrer Puente de Màlaga. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers. A començament de 1937, després de la caiguda de Màlaga a mans franquistes, combaté als fronts enquadrat en la 147 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 8 de febrer de 1938 va ser donat per desaparegut a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), però no resultà mort. Després de lluitar com un dels caps del grup guerriller d'Antonio Raya González (El Raya), s'integrà a partir de l'estiu de 1940 en la guerrilla llibertària de Juan Francisco Medina García (El Yatero), que actuava a les zones granadines de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Capturat pels feixistes, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de presó. Tres anys i mig després va ser posat en llibertat condicional i a partir d'aquest moment participà activament en la clandestina CNT de Granada. Cap el 1943, fugint de la repressió, els companys el traslladaren a Cadis (Andalusia, Espanya) i des d'allà amb barca cap a Tànger, ciutat ocupada aleshores per les tropes espanyoles, i des d'allà a Kenitra (Protectorat Francès del Marroc; actualment Marroc), per passar a Casablanca, on va ser detingut i empresonat per les autoritats franceses. Un cop lliure, gràcies a les gestions dels companys, s'instal·là a Casablanca, on aconseguí portar sa companya Carmen Cuerva i ses dues filles. En aquests anys visqué al número 10 de carrer Vesles de Casablanca. En 1965 emigrà a Lieja (Valònia), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1967 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal d'Isèra-Savoia (Delfinat, Arpitània) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de sa vida fou tresorer del Sindicat d'Oficis Diversos de Grenoble i vivia a Échirolles (Delfinat, Arpitània). Rafael Romero Román va morir el 4 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 3 d'abril– de 1992 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània) i incinerat dos dies després. Son germà Antonio Romero Román també va ser militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Rosa Pastor Vicario apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de setembre de 1999

- Rosa Pastor Vicario: El 10 d'abril de 1920 –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril de 1921– neix a Vicálvaro (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Pastor Vicario. Sos pares es deien Vicente Pastor Ullan, jornaler, i Felisa Vicario Pastor. En 1936, amb sa mare, ses germanes i son germà petit, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on conegué el destacat militant anarcosindicalista José Muñoz Congost, que esdevingué son company. Acabada la guerra, va ser detinguda i en 1940 empresonada a Alacant. En 1947 decidí passar a França i amb un vaixell arribà a Donibane Lohizune (Lapurdi, País Basc); posteriorment trobà son germà major a Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1948 passà al Nord d'Àfrica i a Alger (Algèria) retrobà José Muñoz Congost; la parella es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger i amb el temps tingueren dues nines, Rosa i Angelines. En 1955 s'instal·là a Casablanca (Marroc) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'associació cultural «Armonía», on s'ocupà especialment de les classes per a infants i formà part del seu grup teatral. En 1964 va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là, d'antuvi, a Péronne (Borgonya, França), i, a partir de 1967, a Llemotges (Llemosí, Occitània), on ambdós continuaren militant en la CNT de l'exili. Rosa Pastor Vicario va morir el 22 de juliol de 1999 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Floreal Barberà Blanch fotografiat per Jordi Play (Barcelona, 12 de novembre de 2001)

- Floreal Barberà Blanch: El 10 d'abril de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifeixista Floreal Barberà Blanch. Sos pares es deien Josep Barberà, destacat militant anarcosindicalista i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball, i Teresa Blanch. En 1924, per mor de les activitats d'agitació de son pare, hagué d'exiliar-se amb sa família a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on, amb son germà Calmisto Barberà Blanch, va fer els estudis mitjans en francès. Arran de l'esclat de la guerra civil, en 1937 tornà amb son pare i son germà a Catalunya i lluità als fronts contra el feixisme enquadrat en la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Els últims mesos de la guerra serví en l'aviació al front de Llevant. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir i integrar-se en la resistència durant l'Ocupació. Esdevingué un agent d'enllaç entre el moviment llibertari i els serveis secrets britànics i francesos. S'encarregà de missions d'informació i col·laborà en el salvament de jueus amb el xarxa muntada per l'anarquista i resistent antifeixista Francisco Ponzán Vidal, a més de la Creu Roja, de l'Organització Jueva de Combat (OJC), depenent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), i el Comitè Jueu Americà de Distribució Conjunta. El maig de 1943 va ser detingut per la policia del règim de Vichy i després d'interrogat i torturat, va ser empresonat. A la presó de Saint-Michel de Tolosa coincidí amb Francisco Ponzán Vidal i va ser una de les últimes persones que el va veure viu. Després va ser internat al camp de concentració de Noé, on també estaven sos pares. Mesos més tard, gràcies a les gestions de la Creu Roja, va ser posat en llibertat. Perseguit per la Gestapo, es va amagar en un convent de trapencs gràcies a la Creu Roja. En una de les seves missions, formà part d'un comboi clandestí cap a la Península organitzat per l'OJC, que després de diferents penalitats i perills pogué creuar els Pirineus i d'aquesta manera salvar la vida de 62 jueus que fugien dels nazis. Més tard, quan tornava cap a França en una missió informativa, el 15 de juliol de 1944 va ser detingut a la Cerdanya per la policia franquista i va ser empresonat a Girona i Barcelona. A la presó organitzà amb altres companys les Forces de Resistència Interior (FRI) i en sortir de la presó, el 23 de desembre de 1945, muntà una xarxa, on hi havia anarcosindicalistes, republicans, socialistes i militants del Front Nacional de Catalunya (FNC), i aquest projecte va rebre el suport del govern de la II República espanyola en l'exili, que l'anomenà agent a l'interior. Finalment, per lluites internes entre els sectors del govern republicà, l'ajuda econòmica promesa a les FRI no arribà i la xarxa es va desmuntar. Després d'aquest fracàs, el 2 de maig de 1948 s'exilià amb son germà, a Veneçuela, on treballà en la reunificació confederal i col·laborà amb organitzacions locals contra la dictadura de Marcos Pérez Jiménez. També es va reunir amb Octavio Alberola Suriñach i Joan García Oliver, aleshores exiliats a Mèxic, a fi i efecte de reactivar la lluita antifranquista. Alberola i García Oliver es traslladaren a París (França), on, amb Cipriano Mera Sanz i altres, fundaren Defensa Interior (DI), organisme clandestí de lluita contra el règim franquista, que a partir de 1962 reactivà la lluita armada a l'interior de la Península. El 12 de novembre de 2001 va ser guardonat per Christian Rouyer, cònsol general de França, amb la Creu del Combatent Voluntari de la Resistència (Creu de Lorena) i la Creu de Combatent en un acte d'homenatge celebrat davant el monument francès als caiguts de totes les guerres al cementiri de Montjuïc de Barcelona. En 2016 es va publicar el seu llibre de memòries Caminos hacia la libertad. Segunda Guerra Mundial (1939-1945). Floreal Barberà Blanch va morir el 20 de juliol de 2019 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

Floreal Barberà Blanch (1921-2019)

Xavier Montanyà: «Floreal Barberà, el perfil del resistent», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Defuncions

Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894)

- Henri Parra: El 10 d'abril de 1896 mor a París (França) l'anarquista Henri Ange Louis Joseph Parra –també citat erròniament Para. Havia nascut el 19 de maig –fonts policíaques citen erròniament el 16 de maig– de 1856 a l'antic XII Districte (actual V Districte) de París (França). Sos pares es deien Henri Gabriel Philippe Parra, firaire, i Marie Armide Annonciade Angot. En 1876 treballava d'ensostrador i vivia al número 63 del carrer Boissière, al barri parisenc de Passy. Posteriorment es guanyà la vida de jornaler i de venedor ambulant. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut al jardí del Trocadero de París quan des de la seva parada ambulant feia propaganda a crits de l'anarquia (apologia de l'assassinat de Sante Geronimo Caserio, insults al cap de l'Estat, defensa de la propaganda pel fet, etc.). En el moment de la detenció sortiren en la seva defensa tres turistes anglesos que passaven allà i es necessitaren 10 agents de policia per detenir les quatre persones. Els tres anglesos van ser posats en llibertat després d'assabentar-se del seu «error» a la comissaria del carrer Longchamp i ell aquell mateix dia, després de ser escorcollat sense cap resultat el seu domicili, al número 4 del carrer Viala del barri parisenc de Grenelle, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i també en altre de 1901, data en la qual vivia al número 16 del carrer Saint-Hippolite. El seu últim domicili va ser al número 45 del carrer Lauriston de París. Henri Parra va morir el 10 d'abril de 1896 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Henri Parra (1856-1896)

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 10 d'abril de 1919 és assassinat a Chinameca (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Havia nascut el 8 d'agost de 1883 a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària –fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»–, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Luisa Capetillo (ca. 1922)

- Luisa Capetillo: El 10 d'abril de 1922 mor a Río Piedras (Puerto Rico) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1879 a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola). Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

- François Pellevilain: El 10 d'abril de 1923 mor a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Havia nascut el 14 de març de 1883 a Rouen (Alta Normandia, França). Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Foto policíaca de Boniface Grau (1912)

- Boniface Grau: El 10 d'abril de 1950 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista Boniface Pierre Zacharie Grau (Bonifaci Grau), conegut com Marius Viet o Marius Viette. Havia nascut el 15 de març de 1871 a Morellàs (actualment Morellàs i les Illes, Vallespir, Catalunya Nord). Sos pares es deien Boniface Grau (Bonifaci Grau) i Marguerite Vilanove (Margarida Vilanova). Es guanyà la vida treballant de sabater i vivia al número 12 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França), on també tenia el seu obrador de sabateria. El 8 d'abril de 1911 es casà a Thiais amb Sylvie Thérèse Rousselot i amb aquest matrimoni legitimà tres infants nascuts tots a Choisy-le-Roi (Illa de França, França): Marie Marguerite Grau (1904), Lucienne Grau (1906) i Marius André Boniface (1908). El 5 de gener de 1912 va ser detingut sota l'acusació d'haver donat informació al grup anarquista il·legalista que tres dies abans havia robat i assassinat el vell rendista Moreau i sa minyona a Thiais. L'anarcoindividualista il·legalista Édouard Carouy, acusat de haver participat en aquest robatori, havia estat vist en la seva companyia en diferents ocasions. El setembre de 1912 el seu cas de «robatori qualificat i complicitat» va ser sobresegut pel jutge Gilbert durant la instrucció del cas de la «Banda Bonnot». El 23 de juliol de 1928 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Sylvie Rousselot i el 19 d'abril de 1930 es casà a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) amb Marie Eugénie Rault. Boniface Grau va morir el 10 d'abril de 1950 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).

Boniface Grau (1871-1950)

***

L'«arsenal» trobat al domicili de Cándido Castañeira Docal en una foto publicada en la revista madrilenya Mundo Gráfico del 5 de juliol de 1933

- Cándido Castañeira Docal: El 10 d'abril de 1959 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Cándido Castañeira Docal –els seus llinatges sovint citats com Castaneyra i Durán. Havia nascut el 3 de febrer de 1887 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Cándido Castañeira i Josefa Docal. Milità en el Sindicat del Transport Marítim de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou assidu del Centre de Cultura del carrer del Mar de la Barceloneta, barri on vivia. El juliol de 1933 va ser detingut sota l'acusació de «possessió d'explosius» (24 bombes de mà) i empresonat. Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. Jutjat pel delicte anterior va ser absolt, però en la revisió de l'1 de març de 1935, va ser condemnat a 18 mesos i un dia de presó menor; no obstant això, va ser posat en llibertat, ja que portava 20 mesos empresonat preventivament. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on participà en l'organització i el desenvolupament de diverses federacions confederals a l'Illa de França (Lieusaint, Combs-la-Ville, Cramayel), a les quals representà en plens. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. Sa companya fou Ximena Candal. Després de patir una intervenció quirúrgica d'apendicitis, Cándido Castañeira Docal va morir el 10 d'abril de 1959 a l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).

Cándido Castañeira Docal (1887-1959)

***

Santiago Suria (Surieta)

- Santiago Suria: El 10 d'abril de 1962 és assassinat a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Santiago Suria, conegut com Surieta o, pels seus enemics, Le Bossu (El Geperut). Havia nascut en 1900 a València (País Valencià). Geperut de naixement, a penes midava un metre. Son pare fou un modest marbrista artesà molt humil. Ben aviat s'adherí al moviment anarquista i es mostrà especialment actiu en els ateneus llibertaris. Durant la guerra civil n'ocupà càrrecs de responsabilitat i en 1939, amb el triomf feixista, passà a França. A Lézardrieux (Bretanya) aconseguí embarcar-se cap al Magrib. Internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), formà part del grup de joves llibertaris «Exilio», que publicà un periòdic del mateix nom. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Alger on s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la funció de responsable de paqueteria i de distribució i venda de propaganda (periòdics, fullets, llibres, etc.). Al seu domicili creà una important biblioteca i per un mòdic preu prestava els llibres. Compaginava aquesta activitat amb el seu ofici de sabater. Des del matí fins cap al tard recorria els carrers d'Alger, i especialment els del popular barri de Bab El-Oued on vivia, distribuint la premsa llibertària. També va participar en una cooperativa de producció de sabates que havien muntat companys confederals. En acabar la guerra d'Algèria va ser amenaçat pels ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) i sos veïns magribins l'aconsellaren que no sortís de casa seva i que ells li portarien els queviures; la Federació Local de la CNT també li recomanà una gran prudència, però ell continuà repartint la premsa llibertària. El 10 d'abril de 1962, de bon dematí, quan sortí del seu domicili de la zona de La Basseta del barri de Bad El-Oued amb un sarró ple de llibres i publicacions, Santiago Suria va ser segrestat per un comando de l'OAS. Després de ser apallissat de valent i escorcollat buscant adreces de militants que no trobaren, va ser estrangulat. El seu cadàver, amb totes les articulacions trencades, va ser abandonat l'endemà en un sac al carrer Normandie amb un cartell que posava: «Així es paga els traïdors. OAS». Per raons de seguretat, cap membre de la Federació Local de la CNT n'assistí al funeral.

***

Simone Larcher, correctora a la impremta de Franc-Tireur

- Simone Larcher: El 10 d'abril de 1969 mor a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Simone Marie Villissek –algunes fonts citen erròniament Willissek–, més coneguda com Simone Larcher. Havia nascut el 30 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 3 d'abril– de 1903 a Montataire (Picardia, França). D'origen polonès, sos pares es deien Émile Étienne Villissek, obrer torner de les forges de Montataire, i Félicité Villechemone. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) –on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres–, els quals van donar lloc a la revista trimestral Controverse (11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fullet La renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial «Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també en Le Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 10 d'abril de 1972 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Havia nascut el 24 de gener de 1892 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Giovanni Dupuy

- Giovanni Dupuy: El 10 d'abril de 1979 mor a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i lluitador antifeixista Giovanni Dupuy, conegut també com Marcello Dupuis, i que va fer servir el pseudònim de Marcel Giovanni Gregori. Havia nascut el 7 de juny de 1900 a Barberino di Mugello (Florència, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Dupuy i Augusta Ristori. Assistí fins el sisè de primària i després es posà a fer feina de carter. En aquesta època simpatitzava amb el Partit Socialista Italià (PSI). Durant la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la batalla de Caporetto (9 de novembre de 1917) i va ser llicenciat 18 mesos després. De bell nou a Florència, s'incorporà a la Cambra del Treball, destacant com a organitzador en les manifestacions sindicals. Acomiadat de la seva feina de carter per la seva militància socialista, a finals de 1923, després d'una breu estada a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint dels escamots feixistes, passà a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de mecànic i s'incorporà al moviment anarquista, unint-se a Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti i desenvolupant una intensa activitat. L'estiu de 1928 el cònsol italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les autoritats franceses la seva expulsió del país, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació que havia rebut de París tres bombes de rellotgeria amb la intenció de realitzar atemptats. L'11 de juliol de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Florència, destacant la «mala reputació» que havia adquirit a Itàlia, on professava obertament les seves idees anarquistes, i era considerat un dels majors exponents de l'anarquisme a Marsella, juntament amb Giulio Bacconi, Dario Castellani i els germans Giuseppe i Renato Gialluca, essent inscrit en els butlletins de frontera i de recerca amb ordre de detenció. Entre 1931 i 1936 va viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on col·laborà, segons els confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), en el setmanari comunista Le Travailleur Alpin i freqüentà destacats anarquistes (Francesco Barbieri, Alfredo Bonsignori, Ernesto Capannesi, Enzo Luigi Fantozzi, Gusmano Mariani, etc.). A principis d'agost de 1936 creuà els Pirineus i el 16 d'agost s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni i el fundador de «Giustizia e Libertà» Carlo Rosselli. El 19 d'agost de 1936 es trobava lluitant a les trinxeres del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya) i el 28 d'agost combaté en la batalla de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). El 5 de novembre de 1936 va ser ferit a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i es recuperà en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). El febrer de 1937, son germà Matteo Dupuy, comunista, que vivia a Florència, va ser condemnat a cinc anys de confinament perquè, en una carta interceptada per l'OVRA, va demanar ajuda a son germà per a poder arribar a Espanya per a lluitar com ell contra el feixisme. El 12 d'abril de 1937 va ser novament ferit en l'ofensiva del Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la «Columna Italiana», va ser incorporat al 500 Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió del 21 Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, establerta a Osca i comandada per Gregorio Jover Cortés, destacament en el qual servia el 30 de desembre de 1937 quan va demanar al Ministeri de Defensa espanyol ser enviat al Servei de Transport de l'exèrcit republicà. A començament de 1938 va ser enviat al front de Terol (Aragó, Espanya). Els informes dels confidents estalinistes van fer notar que feia «propaganda anarquista disgregadora contra el Govern de Negrín». El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el Comitè Intern del grup anarquista clandestí «Libertà o Morte», ben igual que altres companys (Mariano Baglioni, Angiolo Bruschi, Enrico Crespi, Oreste Della Torre, Enzo Donati, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Domenico Ludovici, Carlo Montresor, Rolando Sternini, Muzio Tosi, Giuseppe Volontè, etc.). Enviat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia), setmanes després aconseguí fugir-ne i s'establí a Marsella sota la falsa identitat de Marcel Giovanni Gregori, nom d'un company anarquista francès. El maig de 1939 el trobem a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà passà a Grenoble, on a partir de la invasió nazi va combatre amb el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Florència, on milità en el moviment anarquista, encara que s'acostà de mica en mica als socialistes. Giovanni Dupuy va morir el 10 d'abril de 1979 a Florència (Toscana, Itàlia).

Giovanni Dupuy (1900-1979)

***

Necrològica de Blas Fabre Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de maig de 1979

- Blas Fabre Domínguez: El 10 d'abril de 1979 mor Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Blas Fabre Domínguez. Havia nascut el 4 de febrer de 1907 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Fernando Fabre i Mónica Domínguez. A començament dels anys trenta s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà de milicià en la «Columna Durruti». També va participar en la col·lectivitat de Montsó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment treballà d'obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Portèth de Garona (Llenguadoc, Occitània), de la qual era secretari en el moment de finar. Sa companya fou Adela Lafuente. Blas Fabre Domínguez va morir el 10 d'abril de 1979 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri nou de Sent Jòri (Llenguadoc, Occitània), població on residia son fill Floreal Fabre Lafuente.

***

Aurora Molina Iturbe (2006)

- Aurora Molina Iturbe: El 10 d'abril de 2014 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aurora Vidal Iturbe, més coneguda com Aurora Molina Iturbe, amb el llinatge del seu padrastre. Havia nascut l'1 d'abril de 1923 a Barcelona (Catalunya). Sos pares, militants anarquistes, es deien Faustino Vidal (Vidalet) i Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe, Kiralina). L'any següent de néixer son pare va morir d'una tuberculosi de gola i sa mare, sis mesos després, s'uní sentimentalment amb l'anarquista Juan Manuel Molina (Juanel), que esdevindrà, de fet i oficialment, son pare, i la parella s'instal·là a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En 1926, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, la parella amb sos fills –Aurora havia tingut un germà, Helenio– passà a França. Després d'uns mesos a Saix (Poitou-Charentes, França) i Saint Alby (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània), el 19 de novembre de 1926 la família s'instal·là a Drancy (Illa de França, França). Aurora aprengué el francès a l'escola, però aviat van ser expulsats i s'hagueren de refugiar a Bèlgica, on va seguir la seva escolaritat en flamenc. Quan la Dictablanda la família retornà a Barcelona. Entre 1927 i 1939 visqué a diferents indrets de Barcelona, però especialment a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Estudià, amb son germà Helenio, a l'Escola Racionalista «Natura» del barri barceloní del Clot, coneguda com «La Farigola», dirigida pel pedagog anarquista Joan Puig Elías. Durant la guerra civil, fou secretària de son pare quan aquest ocupà la subsecretaria de Defensa. Durant els «Fets de Maig» de 1937 estigué a la seu de la Telefònica i recorregué part del front amb sa mare, que aleshores feia de corresponsal de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Una família francesa apadrinà i ajudà els Molina Iturbe i Aurora acabà casant-se amb un dels seus fills, Émile Dumas, socialista i secretari de l'Ajuntament de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Émile Dumas va morir poc després, havent-li deixat sa primera filla, Violeta. Vídua, conegué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant llibertari Ramón Álvarez Palomo, també vidu i pare d'una filla petita, Diana, que esdevingué son company a partir de 1945 i per a la resta de sa vida. La nova família es traslladà a París, on les oportunitats laborals eren majors. Ambdós militaren activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1946, quan son pare va passar clandestinament a la Península per motius orgànics i va caure pres a mans de la policia franquista, fou ella la que s'encarregà, gràcies a la nacionalitat francesa que havia obtingut pel seu primer matrimoni, de realitzar viatges i així poder visitar son pare, que passà set anys reclòs a les presons franquistes. Aquesta activitat militant va minvar quan va tenir dos fills petits (Dalia i Floreal) a finals dels anys cinquanta. Havia de compaginar la seva feina als tallers de confecció amb les tasques a la llar. En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la família retornà a la Península i s'instal·là el 6 d'agost de 1976 a Gijón. A la ciutat asturiana muntaren «Confederal ExpoLibro», una modesta llibreria al carrer Cangas de Onís, i  participaren en la reconstrucció de la CNT. Un cop es jubilaren, traspassaren la llibreria i es dedicaren en cos i ànima a la CNT i, posteriorment, després del Congrés de la Casa de Campo de Madrid (Espanya) de 1979, a la Confederació General del Treball (CGT). El seu testimoni va ser recollit en els documentals Vivir la utopia (1997), de Juan Gamero, i Memoria de nuestras abuelas (2011), de Juan Luis Ruiz i Lucía Herrera. En 2003 son company Ramón Álvarez Palomo va morir i en 2012 sa filla Violeta ho va fer de sobte; Aurora patí un fort cop del qual mai no es va recuperar. Aurora Molina Iturbe va morir el 10 d'abril de 2014 al seu domicili de Gijón (Astúries, Espanya); incinerada, les seves cendres van ser enterrades el 12 d'abril al cementiri de Cabueñes de la citada ciutat. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Aurora Molina Iturbe (1923-2014)