|
---
Anarcoefemèrides
de l'11 d'abril Esdeveniments
Capçalera
de L'Home Libre - Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle. ***
Convocatòria
del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité
de l'11 d'abril de 1924 - Míting per
Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les
«Sociétés Savantes»
de París (França) un míting a favor de
l'anarquista antimilitarista Gaston
Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja
n'havia complet set, i
per l'amnistia general. El
19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV
Consell de
Guerra de París per insubmissió, encobriment de
desertor (Raymond Bouchard) i
ús de documentació falsa a 15 anys de treballs
forçats, més 10 anys de residència
obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser
deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social
(CDS) es mobilitzà
per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que
l'Assemblea Nacional
francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel
seu alliberament.
El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs
forçats que li
quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que
purgà a la presó de
Melun (Illa de França, França). El
març de 1923 el propagandista anarquista Han
Ryner, que participà activament en la seva campanya
d'alliberament, publicà el
fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston
Rolland, que
tingué nombroses reedicions. En aquest míting
celebrat a les «Sociétés
Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de
Gaston Rolland; Suzanne
Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS;
Georges Pioch, periodista
pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga
dels Drets
de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament
alliberat. ***
Capçalera
del Bulletin of
the Anarchist Red Cross - Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924. ***
Cartell
de l'acte - Arestanten
Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk
House Auditorium de Los Angeles
(Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de
l'«Arestanten Ball!» (Ball per als
Presos). L'acte, organitzat per la «Secció
Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de
Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los
Angeles, tenia com a
objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos
polítics i els deportats
del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment
consistí en un ball amb begudes i entreteniments
musicals i de tota casta. ***
El
doctor Félix Martí Ibáñez
durant la seva
intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de
la
Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937) - Míting pro
Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la
plaça de toros Monumental
de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la
«Setmana d'agitació pro
Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat
per la Federació Local
de Sindicats Únics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de
la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van
intervenir Soler, de la
Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat
Únic d'Espectacles
Públics; el doctor Félix Martí
Ibáñez, director general de Sanitat;
Joaquín
Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT; i Frederica Montseny, que
intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en
representació del Comitè
Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que
les divergències de criteri
entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada
cop s'accentuarien
més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres
tendències: els que desitjaven
retornar a l'status quo
republicanodemòcrata,
els que volien guanyar la guerra però no volien modificar
l'organització
econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el
moviment del 19 de juliol
no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó
una pugna per la
revolució social. Frederica Montseny justificà la
presència de la CNT i de la
FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de
Catalunya i digué
que no es podia dissociar la guerra de la revolució,
«encara que calia donar a
aquesta un sentit de responsabilitat»; també va
fer una crida a la unió
sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Una
nodrida representació de l'agrupació
«Los Amigos de Durruti» portà una gran
pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del
Ojo i de
«tots els presos antifeixistes víctimes de
l'estalinisme» i durant tota la
intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb
xiulades, demanant la
llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora
Govern!», tot provocant un
gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la
banda i els cors de la Creu
Roja interpretà diversos himnes. ***
Lloc
de l'atemptat minuts després - Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.
Naixements
Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock - Primo Ghio: L'11
d'abril
de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo
Ghio, que va fer
servir el pseudònim Athos. Era fill de
Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi.
Només va poder fer els estudis elementals i es
posà a fer feina de picapedrer de
marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al
Ministeri de
l'Interior italià, que el considerava «molt
perillós», exercí una gran
influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis,
Luigi Pedroni, Ezio
Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les
manifestacions
anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per
demanar
l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es
produí un intent
d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En
aquesta època
formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo
Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la
Federació de Grups
Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes
policíacs, presidí, a
partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892
estava en
contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi
Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En
1893
col·laborà en el periòdic socialista
democràtic La Fionda de Carrara.
Insurreccionalista
convençut, en una reunió celebrada el 19 de
març de 1893 amb la resta de forces
polítiques properes al moviment obrer, celebrada per
examinar la situació
econòmica de la zona, rebutjà en nom dels
anarquistes, juntament amb Giovanni
Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes,
entre ells Giuseppe
Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un front
únic
«democràtic» que hauria distret el
moviment obrer de l'acció revolucionària. En
contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer
conferències a Carrara. En una reunió durant la
nit de l'11 al 12 de desembre
de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos
companys a la
revolta. Mantingué una estreta relació epistolar
amb Errico Malatesta,
aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres
companys, com
ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser
un dels
protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri
d'Avenza
de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al
barri de la Foce de
la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el
sotsbrigadier Mugnaine
ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia.
També participà en
l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la
policia, es
trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar
la
detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc,
Occitània). El Tribunal Militar
de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls,
el va condemnar en
rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de
presó i a tres anys de vigilància
especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta
pena es va commutar
per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i
sis mesos de
vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894
decidí emigrar, amb nom fals –Luigi
Tanzi, sembla–, des de França als Estats
Units, on treballà en el seu ofici
de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk,
Massachusetts, EUA),
on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que
havia arribat als EUA
un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius
laborals, a Barre (Washington
County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington,
Vermont, EUA), on
participà activament en el moviment llibertari, formant part
del Cercle
Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva
correspondència. El 10
de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA), a bord del
vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses
dues filles Ione
Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys
col·laborà, moltes vegades
fent servir el pseudònim Athos, en els
periòdics anarquistes Combattiamo!,
La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva.
El 29 d'agost de 1900
va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte
de Burlington
(Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis
secrets
del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905
intervingué en una
conferència contradictòria del socialista Arturo
Caroti a Montpelier. Segons
informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué
a San Francisco,
on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble
Factory». Primo Ghio va morir
el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA)
i va ser enterrat
al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En
1941 la policia feixista
va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo
d'«introbable a
l'estranger». ***
Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894) - Jules Leballeur:
L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine,
País del Loira, França) –el certificat
de defunció cita erròniament
Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira,
França)–
l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis
Leballeur,
taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es
guanyà a vida treballant de
sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser
nomenat membre de la Comissió
de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics,
el secretari de la qual era
Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument),
comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la
Sala Gutenberg, al
número 127 del carrer Montmartre de París, i de
la qual formaven part destacats
anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud,
Leballeur, Louvel,
Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en
ocasió de la unió lliure entre ell i
Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger,
celebrada a la
Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la
subscripció per a
les famílies dels detinguts polítiques que havia
reportat 13,25 francs. El 14
de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de
Propaganda
Revolucionària organitzada al carrer Ramey de
París per a commemorar la Comuna.
El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis
Charveron, Louis
Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de
Propaganda Anarquista
que se celebrà al número 127 del carrer
Montmartre, i lliurà articles, de
caràcter antimilitarista, per a la composició del
número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia
i tenia
el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de
París. El 7 de
juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades
després del
tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes
persones,
de les quals van ser posades a disposició judicial a
més d'ell 114. Jutjat pel
X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó
per la seva
participació en una manifestació. Figurava en
l'estat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de
1894 va ser detingut
al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que
el considerava
gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer
Ramey i
que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en
el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, el seu
domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser
escorcollat i la policia
trobà correspondència i un gran nombre de
periòdics anarquistes. El 16 de març
de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al
jutge d'instrucció.
El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de
recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador de
Le Libertaire i amb Émile
Guyard s'encarregà
de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896,
moment en el qual
per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres
companys (Bard,
Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier,
etc.) participà en
un intent de manifestació a l'església de
Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va
ser qualificat de
«perillós» i en aquesta època
vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897
s'encarregà
de la distribució de les col·lectes a favor,
entre altres, de la companya
d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint
Ambroise. Segons
un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900
estava empleat en
l'expedició de Le Libertaire
i vivia
com podia gràcies al suport econòmic de
Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva
edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè
els companys portessin les
seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita
sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat
de recapitulació
d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer
Rochechouart. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel.
Tuberculós, Jules Leballeur va
morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després, amb
forta presència policíaca i en
companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la
paraula, al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). ***
Notícia de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 29 de novembre de 1901 - Cyrille Rondeau: L'11
d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier
Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline
Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a
Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el
va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de
1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu
domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La
Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne
a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons
informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants
anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la
garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a
l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Targeta
postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del
seu acomiadament de PTT - Emmanuel Capmarty:
L'11 d'abril de 1884 neix a
Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a
vegades el llinatge citat erròniament Capmarti.
Era fill
natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que
reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de
1901. Entre el 6
d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar
en el 15
Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII
Batalló d'Enginyers. El 5 de
gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus,
destinat als serveis
ambulants postals de la Línia Ferroviària de
l'Est a París (França), però el 13
de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes,
Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de
1910 va ser reintegrat, però en situació de
disponibilitat. Vivia al número 11
del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou
secretari del grup anarquista
(Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte
de París (Secció
Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que
es reunia al número
135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra,
participà activament amb
mítings en la campanya per la pau i contra la
«Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar
l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya.
Detingut a finals de juliol de
1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes
declaracions en
dos míting, pel X Tribunal Correccional per
«provocació a l'assassinat del cap
de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat
a tres anys de
presó i a 2.000 francs de multa; acollí la
sentència al crit de «Visca
l'anarquia!». En el judici
d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la
pena
va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100
francs de multa. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de
Caçador a Cavall, del
qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21
d'agost de
1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França) amb Claire Edmée
Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i
entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), moment en que
s'instal·là a Arcaishon. En aquests
anys col·laborà en el periòdic L'Avenir
d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934
al seu domicili d'Arcaishon
(Aquitània, Occitània). ***
Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907 - Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet. ***
Florentino
Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu
de 1933)
- Florentino
Monroy Quirós: L'11
d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós.
Sos pares es
deien Juan Monroy González i
Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de
Buenaventura Durruti Domínguez, quan
encara era adolescent s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en
fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent
coronel i
exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando
González Regueral, executat el 17
de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per
manca de proves.
També va ser membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu
Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster,
treballà a les
prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i
de Bernardo Trobajo. Subvencionat
per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres
obrers, l'Exposició
Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la
Federació Local de Lleó
de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat
de la
Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori»)
que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou
delegat al III Congrés de
la Confederació Regional d'Astúries,
Lleó i Palència, on participà en la
redacció de la ponència sobre les
«Reivindicacions i conflictes» i presidí
la
mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president
del Sindicat de la
Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de
desembre de
1933 va ser empresonat. Participà activament en la
revolució d'octubre de 1934
i pogué fugir de la repressió, però el
18 de gener de 1935 es lliurà a les
autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935,
quan el seu
sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de
Lleó per passar a zona lleial
i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola als fronts. El
17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils
per part
de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat
amb 2.500
pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va
fer una conferència
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser
recollit per Hans
Magnus Enzensberger per al seu llibre Der
kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod
(1971).
Sense pensió de jubilació, visqué
reparant la marqueteria dels rics mobles de
la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i
després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i visqué una temporada en
una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia).
Participà, amb Juan Manuel
Porto García i Jesús Rodríguez
Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de
Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va
morir el 15 de febrer
de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella,
Espanya) i va
ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill,
Florentino
Monroy, va ser
militant de la CNT clandestina durant el franquisme. Florentino Monroy
Quirós (1896-1983) ***
Georges
Salanson - Georges
Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista
individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una
família francesa de
magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i
visqué a Florac
(Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una
educació burgesa i una
sòlida cultura. A començament dels anys vint
freqüentà els cercles llibertaris
de París (França) i
col·laborà en Le
Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb
Anne Alyra, li
van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser
detingut i
condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100
francs de multa per
«apologia del crim de Germaine Berton» en un
article publicat en Le Libertaire.
En 1924 era secretari del
grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925
va ser condemnat
per «provocació a l'assassinat» a tres
mesos de presó o 500 francs de multa i
el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys,
respectivament, per «abús de confiança
i estafa». El desembre de 1929 finançà
amb les seves expropiacions el llançament de La
Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les
tendències
anarquistes; però aquest llançament va ser
durament criticat per militants de
la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van
reprotxà l'haver usurpat el títol
de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per
Sébastien Faure, tot
denunciant aquesta edició com una estratègia
comercial al marge de la
propaganda llibertària. Un informe policíac de
març de 1929 el qualifica de pederasta,
drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates
desapareixerà dels
cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per
haver ferit el 3
d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París,
Jean Pougin.
Partidari de la «presa individual», segons la
policia, el 23 de maig de 1932
desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot
de Saint-Denis
(Illa de França, França) on havia entrat
contractat com a jardiner sota el nom
de Roger Combet-Farnoux, un company
que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet
l'obligà a
amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els
diners va comprar
a Finisterre el iot Jock. El 25 de
desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella
(Provença, Occitània)
i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a
pagar 6.000 franc en
concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell
viatjà per Espanya i per Bulgària.
Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i
possessió de
documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat
per l'Audiència de
Var (Provença, Occitània) a vuit anys de
presó i a la relegació perpètua per
temptativa
de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Enric Barberà Tomàs (Carrasca) - Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942). ***
Giordano
Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista.
Carrara (1945) - Giordano Bruch:
L'11
d'abril de 1908 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi
Austrohongarès) l'anarquista Giordano Bruch,
també citat com Bruk.
Sos pares es deien Mario Bruch i
Bianca Porzio. D'infant patí una poliomielitis que
afectà
la mobilitat de la
cama dreta. Quan tenia 16 anys va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
de presó per haver ferit l'amant de sa mare. Posteriorment
viatjà per tot arreu
buscant feina i coneixent món. Al migdia francès
va
compartir amb els jornalers
les dures feines agrícoles i entrà en contacte
amb les
idees anarquistes. En
1928 s'embarcà de fogoner en un vapor alemany i,
després
de passar uns mesos en
un poble etíop on es va unir a una jove local,
reprengué
la feina en la marina
mercant. La dura feina i el minso sou va fer que deixés la
feina
de fogoner i,
per a sobreviure, engegà activitats il·legals. El
febrer
de 1934 va escriure
una carta de protesta dirigida a Benito Mussolini amb la
intenció de recuperar
el carnet de navegació que havia estat segrestat pe Consolat
italià de París
(França) i on es declarava anarquista. Per haver reafirmat
les
seves
conviccions polítiques davant la Capitania Naval i davant la
Prefectura de
Policia, va ser amonestat formalment i, alguns mesos
després,
fugí
clandestinament de Trieste. Visqué il·legalment a
França i a Bèlgica i va ser
empresonant en aquests països. A finals de 1934 va ser
detingut
per no tenir els
papers legals a França i li confiscaren
documentació
robada o falsificada.
Després de romandre empresonat dos anys a Nimes (Llenguadoc,
Occitània), a finals
de 1937 retornà a Itàlia. Detingut, com a pres
«comú» i no com a
«polític», se
li va decretar la deportació per cinc anys, primer a
l'arxipèlag de Tremiti i
després a Maretea (Basilicata, Itàlia). En
aquesta
última població es dedicà a
fer de rellotger i es casà amb una veïna del poble,
amb qui
va tenir quatre
infants. Amb la caiguda del feixisme, la població local,
inexperta políticament,
li va demanar consell i ell aconsellà els joves de la
població no atacar els
alemanys en retirada per evitar represàlies contra els
civils.
Posteriorment es
traslladà a Bari (Pulla, Itàlia), on va obrir un
taller
de rellotgeria i,
durant uns anys, col·laborà amb Giovanna Berneri
i Pio
Turroni en la
reconstitució del moviment anarquista al sud
d'Itàlia.
Entre el 5 i el 6 de
juny de 1944, amb Nino Malara i Pio Turroni, va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Cosenza (Calàbria,
Itàlia),
que tingué com a finalitat
establir les bases de la reorganització del moviment
anarquista.
L'estiu de
1945 retornà a Trieste i, amb Rodolfo de Filippi, Umberto
Tommasini, els
germans Primo i Libero Vigna, Ottavio Volpin i altres,
contribuí
a la creació
del Grup «Germinal» i del periòdic
d'homònim
nom. La seva activitat i la
d'aquest grup va ser molt difícil en una ciutat disputada
pels
nacionalistes
pro iugoslaus i pels pro italians, especialment durant algunes
manifestacions
públiques, com ara el Primer de Maig de 1946. Durant uns
anys
les reunions del
Grup «Germinal» se celebraren a casa seva i es
dedicà a la difusió de la premsa
llibertària i a la divulgació de les activitats
de la
Federazione Anarchica
Giuliana (FAG, Federació Anarquista Juliana), formada per
grups
i companys de
Monfalcone i Muggia (Friül). Va ser sovint delegat local a
congressos i al
Consell Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
També, gràcies a la
seva possibilitat de viatjar, realitzà tasques de
mediació i de redacció de
documents polítics. A finals de la dècada dels
quaranta
entrà a treballar com a
operari a l'empresa suïssa de rellotges
«Omega». El 31
de desembre de 1948, a
bord del Citta di Viareggo,
arribà a
Norfolk (Virgínia, EUA) i decidí restar
clandestinament als Estats Units, on
entrà en contacte amb el grup editor del periòdic
anarquista L'Adunata dei Reffratari.
Detingut, va
ser inculpat d'«estància
il·legal» i d'haver reivindicat la seva
militància
anarquista davant la comissió establerta per les autoritats
maccarthistes que
avaluaven el seu cas. Alliberat sota una fiança de 500
dòlars, va ser novament
detingut i el 17 de desembre de 1952 reclòs a Elis Island a
l'espera de ser expulsat
del país, deportació que es va realitzar poc
després des de Nova York a bord
del Vulcania. De bell nou a
Trieste,
va promoure conferències anticlericals i
col·laborà assíduament amb la revista Germinal. En 1965 assistí al
Congrés de
la FAI celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), on juntament
amb altres companys
del seu grup intentà, sense èxit, evitar la
ruptura entre «organitzadors» i
«antiorganitzadors»; restà a la FAI per
continuar col·laborant amb militats de
la regió. Mantingué relacions personals amb joves
anarquistes que arribaren al
voltant de 1968 i en 15 de desembre de 1969 el seu taller, al qual
s'havia
traslladat per a tenir una major autonomia personal, va ser escorcollat
per
agents de l'Oficina Política de Trieste en el context de les
investigacions estatals
sobre «els còmplices morals de Pietro
Valpreda». Actuà com a nexe d'unió
entre
els joves antiautoritaris locals i l'experiència del
«Maig Francès» gràcies al
paper jugat pel seu nebot (Giorgio Di Lazzaro), actiu en el moviment
estudiantil de la Sorbona parisenca. En 1973 jugà un paper
important en
l'oposició que mantenia el Grup
«Germinal» contra les maniobres classistes i
centralistes dels plataformistes
locals.
En els seus últims anys es dedicà a llargues
reflexions i confrontacions
personals, especialment amb Algo Pontiggia, al voltant de la naturalesa
de
l'anarquisme. Giordano Bruch va morir l'11 de juliol de 1984 a Trieste
(Friül).
***
Por qué los hombres
de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y
Carabanchel-Alto (1983) - Sófocles Parra
Salmerón: L'11 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1909 neix a La
Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Temistocles Parra Salmerón,
més conegut com Sófocles
Parra Salmerón. Sos pares es deien Francisco
Parra Cruz, maquinista, i Mariana Salmerón
González.
Emigrà amb sa família a Madrid
(Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en
les milícies de
Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra
de la
60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61
Brigada
Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola; també
ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista,
va caure
presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i
reclòs a les presons
madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945
va ser
posat en llibertat provisional i passà a França.
S'instal·là a Orleans (Centre,
França), on vivien sos germans, i milità en la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Col·laborà habitualment en Cenit.
En 1983 publicà les seves
memòries Por qué los
hombres de la CNT
tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto.
Sófocles
Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15
d'abril de 1990 en
una accident d'automòbil a l'alçada de
Châteauroux (Centre, França) quan venia
del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao
(Biscaia, País Basc); ambdós
germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux. Sófocles Parra Salmerón (1909-1990) ***
Martín
Paulissen (4 d'abril de 1977) - Martin Paulissen: L'11 d'abril de 1912 neix a Arnhem (Gelderland, Països Baixos) l'antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Martin Paulissen, també conegut sota el pseudònim de Jacques Rees. Durant els anys vint va participar activament en el grup antimilitarista i anarquista Jongelieden Geheelonthoudersbond (JGOB, Unió dels Joves). En els anys trenta col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries (De Arbeiter, Naar de Vrijheid, De Vrije Socialist, etc), fent servir el pseudònim de Jacques Rees. Fou redactor de De Syndikalist, òrgan de l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), de la qual va ser nomenat secretari en 1934. En aquest mateix 1934 va estar un temps empresonat per «insults a l'autoritat pública». En 1937 publicà el fullet Het fascisme. Wat het is, waarheen het leidt. Durant l'ocupació alemanya, en estret contacte amb el sindicalista belga August Rosseau i el grup comunista consellista «Spartacus», va difondre nombrosos fullets clandestins. En 1944 era membre del grup obrer clandestí «Arbeiders Eenheid» (Unitat Obrera), del qual va ser el redactor del seu òrgan d'expressió. El 26 de gener de 1945 va ser detingut a la frontera belga, però aconseguí evadir-se del vagó de mercaderies on era transportat durant un bombardeig i visqué amagat. Després de la II Guerra Mundial participà en els moviments cooperativista, especialment amb la «Nederlandsche Coöperatieve Giro-crediet Ring», i anarcosindicalista. També fou membre de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba), de la qual ocupà càrrecs en la seva junta directiva, i d'associacions de lluita contra l'alcohol –curiosament anys després publicà obres apologètiques del vi. Col·laborà amb els socialdemòcrates, especialment amb la «Humanistische Stichting A.H. Gerhard» (Fundació Humanista Adrien Henri Gerhard). En 1946 publicà el fullet Moderne propaganda. Handboek voor het vereenigingsleven (Propaganda moderna. Manual per a la vida de la societat). Durant el Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) celebrat entre el 7 i el 8 de setembre de 1946 va ser nomenat responsable del periòdic anarcosindicalista Socialisme van onder op!, òrgan de la Nederlandse Bond van Vrije Socialisten (NBVS, Federació Holandesa dels Socialistes Lliures), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), del qual Albert de Jong era membre de la redacció. També edità les revistes De Zuider Courant i Zuiderkrant. El gener de 1981 publicà el fullet De levenskijk van een vrijdenker (La visió de la vida d'un pensador lliure). Martin Paulissen va morir en 1987 i els seus arxius es dipositaren l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Deixà inèdites unes memòries, Domela leeft! (Domela viu!). ***
Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947 - Ángel Ruiz
García: L'11 d'abril de
1914 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Ángel Ruiz García. Sos pares es deien
Andrés Ruiz i Salud
García. Milità en el
Sindicat de la
Metal·lúrgica de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità
en la Divisió «Durruti» durant
la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on
treballà de xofer i
milità en la Federació Local de
la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz
García va morir el
15 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 16 de febrer– de 1947 a
conseqüència d'un
accident automobilístic
a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix,
Occitània). ***
Georges Gourdin - Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Sos pares es deien Désiré Aimé Gourdin, gendarme, i Georgette Louise Perthuis. Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquesta època representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè «Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya). ***
Alfons
Pujol Clavaguera - Alfons Pujol Clavaguera: L'11 d'abril de 1915 neix a Pont de Molins (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Felip Joan Pujol Clavaguera. Sos pares es deien Alfons Pujol Mas, moliner, i Núria Clavaguera Planas. Xofer de professió, residí a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Sant Joan les Fonts (La Garrotxa, Catalunya). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 fou xofer del Comitè Revolucionari de Sant Joan les Fonts i un dels responsables de la col·lectivització de l'empresa Muntada de transports d'aquesta localitat. Després fou voluntari en el Cos de Tren de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 27 de juny de 1940 a Girona i condemnat a mort. Alfons Pujol Clavaguera va ser afusellat, juntament amb un altre company, el 6 d'agost de 1940 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). Sa companya fou Joaquima Galí Piernau. ***
Pilar
Molina Beneyto - Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista María Pilar Molina Beneyto. Sos pares es deien Ángel Molina i María Josefa Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a «Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició «La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000), Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures». ***
Christophe
Despras fotografiat per Robert Dulac - Christophe
Despras: L'11 d'abril de 1979 neix al IX Districte de
Lió
(Forez, Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Christophe Despras, conegut com Bibi.
Sos pares es deien Alain i Marie-Paule.
Militant llibertari
des de l'adolescència, es crià a Grandis (Forez,
Arpitània). D'antuvi treballà de
guixaire i pintor i després esdevingué professor
en un institut tècnic a Lió. Fou
animador de l'associació «Tiens bon la
pente» i dels seus àpats al barri.
També
participà activament en el cafè
«Kaf'ton», portat per la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), sindicat on militava. Era assidu de totes les
manifestacions
que es realitzaven a Lió. Amb sa companya Libéra
tingué de dos infants, Giola i
Lucio. Malalt de càncer, Christophe Despras va morir el 26
de febrer de 2018 al
IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser
incinerat el 8 de març al
crematori del cementiri de Lamure-sur-Azergues (Forez,
Arpitània).
Defuncions
Foto
policíaca d'Antoinette Cazal (28 de febrer de 1894) - Antoinette Cazal:
L'11 d'abril de 1902 mor a l'XI Districte de París
(França)
l'anarquista Toinette Cazard, més coneguda com Antoinette
Cazal –alguns informes
policíacs i premsa citen com a segon nom Blanche
i de llinatge Cazals–,
i també coneguda sota els pseudònims de Trognette
i Trognon. Havia nascut el
10 de març de 1862 a La Maréthie (Lo
Falgós, Alvèrnia, Occitània).
Sos
pares es deien Antoine Cazard, domèstic a Rochemonteil de Lo
Falgós, i Catherine
Bergeron. Conegué l'anarquista il·legalista
Julien Léon Ortiz (Léon Ortiz)
a la cerveseria Pompadour, al carrer Turbigo de París
(França), on treballava
de cambrera, i esdevingué el seu company. Posteriorment
treballà de modista.
Malalta de tuberculosi, son company tingué cura d'ella
abnegadament al seu
domicili, al número 65 del carrer Lepic. El juliol de 1892,
encalçat per la
policia, Léon Ortiz es refugià a Londres
(Anglaterra) i ella passà a viure amb
sa família a l'Alvèrnia. En 1893, arran d'una
baralla amb son company Léon
Ortiz, que tenia una nova amant anomenada Augustine Curry, el va
denunciar a la
policia acusant-lo de diversos atracaments i atemptats, però
la confessió de
l'anarquista Émile Henry desmuntà tota la seva
història i el 28 de febrer de
1894 va ser detinguda a Aubervilliers (Illa de França,
França) per agents de la
III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de
París. Aquell mateix
dia va ser fitxada com a anarquista en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després
de sis dies tancada a
comissaria, va ser inculpada en l'anomenat «Procés
dels Trenta» i traslladada a
la presó de Saint-Lazare fins a l'obertura del judici el 6
d'agost d'aquell any
a l'Audiència del Sena de París. Durant el judici
la parella s'enfrontà davant
el jutge d'instrucció i ella negà formar part de
la banda d'expropiadors de la
qual formava part son company. Va ser absolta, mentre que
Léon Ortiz va ser
condemnat a 15 anys de treballs forçats. El 15 de desembre
de 1894 es casà al
XI Districte de París amb Léon Ortiz
–en aquest matrimoni canvia el seu
llinatge Cazard per Cazal–, abans que aquest
marxés cap a l'illa de Ré i de la
seva deportació a la Guaiana Francesa, tot amb la
intenció de poder marxar amb
ell. Sense recursos, però, no pogué traslladar-se
a la Guaiana i restà vivint amb
sa sogra, al número 23 del carrer Roussel. El setembre de
1894 el seu nom
figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar de la policia de
fronteres. El 31
de desembre de 1894 continuava vivint al número 23 del
carrer Roussel i figurava
en el registre de recapitulació d'anarquistes. En la
recapitulació del 31 de
desembre de 1896 no se sabia on vivia i en el de 1901 tenia la
residència al
número 16 del carrer Guilhem. El seu últim
domicili va ser al número 28 del
carrer Parmentier. Antoinette Cazal va morir l'11 d'abril de 1902 al
seu
domicili de l'XI Districte de París (França). ***
Johannès Gallet -
Johannès Gallet: L'11 d'abril de 1942 mor a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània)
l'anarquista i
sindicalista Johannès Gallet.
Havia nascut el 23 de
setembre de 1868 a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). Era fill d'Antoine Gallet,
serraller, i de
Marguerite Berger, domèstica. Es guanya la vida de
llibreter, regentant la «Librairie
Sociologuique J. Gallet», al número 49 del carrer
Préfecture, des d'on difonia
literatura anarquista i socialista. El 12 de febrer de 1898 es
casà a Saint-Étienne
amb la domèstica Antoinette Claudine Roche. Va ser un dels
organitzadors d'un
congrés regional anarquista sota el lema «L'action
syndicale, le mouvement ouvrier
et les anarchistes», que se celebrà el 10 de
febrer de 1901 al cafè Argand. També
formà part del grup organitzador del congrés
regional «L'action syndicale et
les anarchistes. Entente nationale et internationale entre les groupes
révolutionnaires et anarchistes. La grève
Générale et le communisme» celebrat
el 26 de maig de 1901 a Saint-Étienne. En 1902 era membre
del grup anarquista
de Saint-Étienne (Argaud, Bastet, Ledin, etc.) i l'agost
d'aquest any va fer
una col·lecta a Saint-Étienne per la vaga general
organitzada per Le
Libertaire en ocasió d'un cicle de
conferències de Ernest Girault i Louis Grandidier
sobre el tema. El 19 d'octubre de 1902 parlà en un acte de
suport, celebrat a
la Borsa del Treball de Saint-Étienne, a la vaga general
dels miners. En
aquesta època va ser candidat abstencionista enfront del
líder socialista
Aristide Briand. Mantingué la corresponsalia local en la
nova sèrie del
periòdic parisenc L'Homme Libre
(1903-1904), publicat per Ernest
Girault. En aquests anys, sa companya, Antoinette Roche (Antonia
Gallet),
era membre de la comissió executiva del Grup Feminista
Revolucionari de Saint-Étienne
(Marie Basson, Mathilde Bourdonnet, Maria Chessat, Eugénie
Fayard, Marie Gras,
Louise Jacoud, Maria Lachand, Félicie Ledin, Anna Lescure,
Victorine Livet i Catherine
Richard). Cap el 1932 va ser un dels fundadors de la
l'«Association Nationale
des Vieux Travailleurs Exclus des Assurances Sociales»
(Associació Nacional de
Vells Treballadors Exclosos de les Assegurances Socials) i en 1937
Pétrus Faure
presentà a la Cambra de Diputats francesa un projecte de
llei sobre la
jubilació que va ser adoptat en 1938. Al final de sa vida
treballà d'armer i el
seu últim domicili va ser al número 15 del carrer
René Globet de Saint-Étienne.
Johannès Gallet va morir l'11 d'abril de 1942 al Centre
Hospitalari
Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
Carnet militar de Miguel González Espada - Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Martín González Espada. Havia nascut el 4 de gener de 1914 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Era fill de Rafael González Trallero i de Dolores Espada Mollat. Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944 –el 5 de novembre de 1944, segons altres fonts–, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a «afusellat per un escamot feixista». ***
Marcel Gromaire fotografiat per Ida Kar als anys seixanta - Marcel Gromaire: L'11 d'abril de 1971 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París. ***
Antonio
Bogliani (dret, sota la paraula "Livorno") en la II
Conferència
Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953) - Antonio
Bogliani: L'11 d'abril de 1973 mor a Savona
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista, Antonio Bogliani,
conegut com Nino i que va fer
servir el pseudònim d'Ombra.
Havia nascut el 17 de juny de
1927 a Savona (Ligúria, Itàlia). Sos pares es
deien Carlo Bogliani i Carnina
Dalmasso. Visqué la seva infantesa amb son avi, en un barri
obrer dels vells
suburbis de Savona, on conegué Arrigo Cervetto, amb qui
mantindrà una estreta
amistat i una militància comuna durant els anys. De jove
participà en la lluita
contra el feixisme, d'antuvi col·laborant activament en la
preparació de l'ona
de vagues que es realitzaren entre 1943 i 1944 i posteriorment, amb el
nom de
guerra d'Ombra, organitzant
l'activitat
armada a Savona i a les muntanyes de la zona. Detingut dues vegades per
la
policia feixista, va ser sotmès durant diferents dies a
tortura amb la
finalitat que revelés, sense èxit, els noms dels
companys del grup. La
insurrecció que donà lloc a l'alliberament de la
ciutat el salvà de ser
afusellat. Després de la II Guerra Mundial, en 1948,
retornà a Savona i
s'adherí al moviment anarquista. Treballà com a
obrer a la fàbrica industrial
Servettaz-Basevi de Savona i visqué a la casa del seu futur
sogre, un
treballador que en 1921 s'havia afiliat al Partito Comunista d'Italia
(PCdI,
Partit Comunista d'Itàlia). En aquesta època
passava les nits treballant, amb
Arrigo Cervetto, en la confecció del periòdic
mural del grup anarquista local.
En 1949 es casà i el seu domicili esdevingué lloc
de trobada de nombrosos
militants (Arrigo Cervetto, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Ugo
Scattoni,
etc.). Participà activament en el grup de joves que s'havia
creat al voltant de
Piero Parisotto i d'Arrigo Cervetto i, des del 1951, fou un del membres
més
destacats del Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP) de Savona, formats
per joves comunistes llibertaris «plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier
Carlo Masini. En aquest mateix 1951 tingué un paper destacat
en la lluita
contra els acomiadaments sorgits arran de la reestructuració
de l'empresa
siderúrgica Ilva. Entre el 2 i el 3 de juny de 1951
assistí al Congrés Nacional
del Comitè de Defensa Sindical (CDS), que se
celebrà a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria,
Itàlia). Compromès amb la lluita sindical a la
fàbrica i amb el Comitè Directiu
Provincial de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació
d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), fou el
portaveu de l'internacionalisme
contra l'oportunisme i contra l'estalinisme. Per tota aquesta
activitat, va ser
acomiadat de la feina i hagué de treballar com a obrer
ambulant arreu d'Itàlia,
mostrant, en algunes cartes, un agut sentit de l'observació
en les descripcions
de les condicions de vida obreres. Després de
l'experiència del Movimento della
Sinistra Comunista (MSC, Moviment de l'Esquerra Comunista), iniciat en
1956, a
principis dels anys seixanta creà a Savona, amb Arrigo
Cervetto, un grup de
joves que posteriorment es definirien com a leninistes. En 1965 fou un
dels
fundadors de Lluita Comunista (LC). ***
Necrològica
de José Aure apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juliol de 1977 - José Aure: L'11 d'abril de 1977 mor a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Aure. Havia nascut cap el 1893. En la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània). Participà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'instal·là, amb sa companya i son fill José, i milità a Montastruc e la Conselhièra. José Aure va morir l'11 d'abril de 1977 a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a Dònevila (Llenguadoc, Occitània). ***
Prévert "emmerdat"
per Robert Doisneau (rue de Bellville, 1954) - Jacques Prévert: L'11 d'abril de 1977 mor a Omonville-la-Petite (Normandia, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques André Marie Prévert. Havia nascut el 4 de febrer de 1900 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Sos pares es deien André Louis Marie Prévert i Marie Clemence Catusse. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enorme èxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Sa companya fou Janine Fernande Tricotet. Jacques Prévert va morir l'11 d'abril de 1977 al seu domicili d'Omonville-la-Petite (actualment La Hague, Normandia, França). ***
Necrològica
de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 22 de maig de 1990 - Josep Torres
Vallès: L'11 d'abril de 1990 mor a
Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Josep Torres
Vallès. Havia nascut el 8 de març de 1897 a
Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya). Sos
pares es deien Bonaventura
Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil
de professió, durant la seva
adolescència fou un dels fundadors del Sindicat
Únic de Sant Feliu de Llobregat
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
presidí. Durant tota la
guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat
Agrícola de la CNT del seu
poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat als
camps de concentració d'Argelers, Barcarès i
Brams. Quan l'Ocupació alemanya,
va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser
enviat a un stalag de triatge del
qual pogué fugir,
evitant així la deportació a un camp d'extermini.
Després de la II Guerra
Mundial treballà d'obrer en la construcció i
milità en la Federació Local de
Pàmies de la CNT. Sa companya fou María
Martínez. Josep Torres Vallès va morir
l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). ***
Marietta
Bibbi - Marietta Bibbi:
L'11
d'abril de 1993 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Marietta Bibbi,
coneguda com Maria Bibbi. Havia
nascut el 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost–
de 1895 a Carrara (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini.
Sa vida i la seva
militància està estretament lligades a la de son
germà Gino Bibbi, que afectuosament
l'anomenava Zingrina. Va ser
detinguda
i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino
Bibbi, Giovanna
Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un
Tribunal
Especial feixista per «complicitat» amb Gino
Lucetti, que l'11 de setembre de
1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27
de juny
de 1927 de tots els càrrecs «per no haver
participat en el delicte», va ser
posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver
«prestat suport i ajuda
el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927
apel·là la
sentència i es reuní voluntàriament
amb son germà Gino, aleshores confinat a
l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928.
El 30 de maig d'aquell any va
ser definitivament absolta pel Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria,
Itàlia) per «absència de
delicte» pel que feia la «complicitat»
amb Lucetti. Des
del moment de la seva primera detenció va ser posada sota
vigilància i, després
de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930,
va ser amonestada
formalment per ser considerada «hostil al Règim i
perillosa per a l'Ordre
Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular
activitat política
i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb
son germà
Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a
«dotada d'una ràpida
intel·ligència i de discreta cultura havent
aconseguit el diploma de mestre
elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de
1931 una ordre de
la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el
confinament per a cinc
anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar
clandestinament per a reunir-se
amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931
arribà a l'illa de Ponça. Durant
els primers mesos de confinament mantingué una estreta
correspondència amb son
germà, que vivia a cavall entre Tunísia,
Algèria i Espanya. El setembre de 1931
envià un informe amb una sol·licitud
d'absolució de la seva condemna a Leandro
Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al
cap de
la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de
1932, en ocasió del
desè aniversari de la «Revolució
feixista», la seva sol·licitud va ser
acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a
Carrara, passà a Torí
(Piemont, Itàlia), on mantingué contacte
epistolar amb son germà Gino i amb
altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934
emigrà amb
passaport regular a París (França), on es
reuní amb son germà i
freqüentà la
família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de
Carlo Rosselli –va fer
de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia
una gran i forta
amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant
l'emigració visqué al costat de son
germà i quan aquest es va traslladar a
Gandia (Safor, País Valencià), es
reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser
inscrita en el butlletí de recerca de la policia
ferroviària de fronteres amb
l'ordre de «detenció». A més
d'assistir a les reunions de «Giustizia e
Libertà»
(GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va
fer d'infermera en el
IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta
(«Columna Benedicto») de
l'Exèrcit de la II República espanyola al front
de Terol (Aragó, Espanya). Sota
el nom de Maria del Carmen
Rodríguez,
va fer de correu entre Espanya i França i
romangué a la Península fins i tot
després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar
al cònsol italià el
seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué
reunir-se amb son germà a
Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment
anarquista. Entre 1951 i
1962 participà en l'experiència
pedagògica de la Colònia «Maria Luisa
Berneri»,
promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia).
Participà com a
observadora, juntament amb son germà Gino, en el V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), que se
celebrà entre el 19 i el 22 de març
de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). ***
Notícia d'Isidro Castro Gil apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 26 de març de 1939 - Isidro Castro Gil:
L'11 d'abril de 2002 mor a Antona e Trigonant (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Isidro Castro Gil. Havia nascut el 28 de desembre de 1910 a Albalat de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya). Era fill de Miguel Castro i de Maria Gil Ballarín. Es
guanyava la vida fent de pagès i milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. En 1931 va ser sortejat per a fer el servei militar
a Àfrica. Durant la Revolució espanyola va ser membre del Comitè Revolucionari
d'Albalat de Cinca i l'estiu de 1936 un dels fundadors de la col·lectivitat
agrícola local. En 1938, després de la caiguda d'Aragó, s'integrà en la 28
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de
concentració, entre ells el d'Argelers. Durant l'Ocupació participà en la
Resistència enquadrat en una agrupació guerrillera aquitana. Després de la II
Guerra Mundial passà residir a Bèlberaud (Llenguadoc, Occitània) i a partir de
la tardor de 1945 fou un dels reorganitzadors dels militants
anarcosindicalistes d'Albalat de Cinca exiliats que es concretà en una
assemblea celebrada l'11 de novembre d'aquell any a la Borsa del Treball de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment passà a viure a Antona e
Trigonant, on organitzà la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Carmen
Alcolea Fouquet. Isidro Castro Gil va morir l'11 d'abril de 2002 al seu
domicili d'Antona e Trigonant (Aquitània, Occitània). Son germà Miguel Castro
Gil també va ser militant llibertari. ***
Josep
Santaló i Gironès - Josep
Santaló Gironès: L'11
d'abril de 2006 mor a
Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep
Francesc Pere
Santaló i Gironès. Havia nascut el 7
de
novembre de 1933 a Figueres (Alt
Empordà,
Catalunya).
Sos pares es deien Victorià Santaló
Olivés,
ferrer, i
Rosa Gironès Romañach. Mecànic
de professió,
estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt
Empordà, Catalunya).
Gran lector, aconseguí una cultura destacable. Durant els
anys de la Revolució,
participà activament en el procés
col·lectivitzador. El 24 d'agost de 1957 es casà
amb
Joana Cantero Matías, amb qui tingué dos infants.
Des de
finals dels anys
seixanta tingué força contacte amb l'exili
confederal. A partir de la mort del
dictador Franco, ajudà, juntament amb Vicens Soler, a la
reconstrucció de la
CNT de Figueres. A finals de 1987, quan el local de la CNT figuerenca
hagué de
tancar per manca de militància, el seu domicili
passà a convertir-se en
l'adreça confederal. A partir de 1995 participà
activament en l'Ateneu
Llibertari de Figueres. En 1997, quan es tornà a
reorganitzar el sindicat, va
ser nomenat secretari de Jurídica i de Pro-presos del
Comitè Local de Figueres
i en 2005 secretari de Patrimoni del Comitè Regional de
Catalunya. Josep
Santaló i Gironès
va morir l'11 d'abril –algunes fonts citen
erròniament l'1 d'abril– de 2006 al seu domicili
de
Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i va ser incinerat. ***
Edward
C. Weber al domicili de Federico Arcos Martínez (ca. 1998).
Foto de Julie Herrada -
Edward Weber: L'11
d'abril de
2006 mor a Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) l'arxiver,
bibliotecari,
conservador i activista llibertari i pels drets gais Edward Charles
Weber,
conegut com Ed. Havia nascut el
14 de setembre de 1922 a Rochester (Nova York, EUA).
Sos pares es deien
Edward J. Weber i Eva Elizabeth Englert. En els anys quaranta
visqué la seva
homosexualitat de manera clandestina a Rochester i
freqüentà els cercles
bohemis de la ciutat. Va fer estudis a l'Holy Family Catholic Grade
School i a
l'Aquinas Academy High School de Rochester. En 1944 es
llicencià en anglès i
alemany a la Universitat de Rochester i en 1948 va fer un
màster en literatura
nord-americana a la Universitat de Columbia. Entre 1949 i 1952
treballà a la
Biblioteca Pública de Rochester. El setembre de 1952 es
traslladà Ann Arbor (Washtenaw,
Michigan, EUA) per a estudiar a l'Escola de Biblioteconomia de la
Universitat
de Michigan. Entre de 1953 i 1958 fou cap en funcions i cap de la
Biblioteca de
Ciències Socials de la Universitat de Michigan i entre 1958
i 1960 cap de la
Sala de Lectura de la Biblioteca de Postgrau. En 1960, en
substitució d'Agnes
Inglis, va ser nomenat conservador de la
«Col·lecció Especial Joseph A.
Labadie»
de la Universitat de Michigan, important arxiu i biblioteca sobre
història dels
moviments socials i radicals nord-americans (anarquisme, sindicalisme,
antimilitarisme,
pacifisme, ecologia, feminisme, drets civils, minories racialitzades,
moviment
estudiantil, etc.). Durant més de quaranta anys al front de
la «Col·lecció
Labadie», amplià els fonts (es multiplicaren per
sis) i obrí seccions noves, com
ara la de «Llibertat sexual», amb importants fons
sobre la lluita
d'alliberament gai i lèsbic, a més de facilitar
l'accés dels fons al públic en
general. També la seva tasca va ser fonamental per
desenvolupar col·leccions
sobre estudis llatinoamericans, teatre i literatura de minories per al
sistema bibliotecari
universitari. Amant del cinema i de la música, durant
més de 37 anys va ser
membre actiu del Cinema Guild, el qual dirigí molt de temps,
i també de la
University Musical Society, amb dues organitzacions dependents de la
Universitat de Michigan. Va estar molt relacionat amb el moviment
llibertari
d'Espanya i de Portugal i va fer nombrosos viatges a la
Península. En 2000 es
va jubilar i fou substituït al front de la
«Col·lecció Labadie» per
Julie A.
Herrada. Malalt al final de sa vida, Edward C. Weber va morir l'11
d'abril de
2006 al seu domicili d'Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA). El seu
arxiu es
troba dipositat a la «Col·lecció
Labadie». ***
Dante
Di Gaetano - Dante Di Gaetano: L'11 d'abril de 2010 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Havia nascut el 8 de gener de 1924 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco. ***
Juan
Salcedo Martí - Juan Salcedo
Martín: L'11 d'abril de Juan Salcedo Martín (1936-2017) ***
Jimmy
Gladiator en una manifestació de CNT (2009) - Jimmy Gladiator:
L'11 d'abril de 2019 mor a Poissy (Illa
de
França, França) l'escriptor, poeta i mestre
d'escola anarquista i anarcosindicalista Bernard Jean Louis Piget,
més conegut
com Jimmy Gladiator. Havia nascut el
7 de gener de 1948 al X Districte de París
(França). Va créixer al barri
de Batignolles de París. Després
de passar pel Liceu Carnot de París, entre 1967 i 1969
estudià de mestre a
l'Escola Normal de París-Auteuil i entre 1975 i 1976 a
l'Escola Normal de París-Batignolles.
Entre 1971 i 1972 va fer el servei militar a la caserna Gramont de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
Posteriorment exercí d'ensenyant
a diferents escoles de París i de la regió
parisenca. En 1980 s'instal·là a Houilles
(Illa de França, França). Poeta del
«Grup Surrealista de París», va ser
animador de nombroses revistes d'agitació cultura i social,
com ara Le Melog
(1975-1978), La Crécelle Noire
(1979-1981), Camouflage (1982-1988),
Le Château-Lyre (1989-1990), Hôtel-Ouistiti
(1990-1993), Mordicus
(1900-1994), Au libre olibrius (1994-1997), etc.,
publicacions les quals
envià regularment al Centre International de Recherche sur
l'Anarchisme (CIRA,
Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània), del qual va ser membre. També
milità activament en el moviment
llibertari de la regió parisenca i en el Sindicat
d'Educació CNT-93 de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 2005 es va
retirar de la feina de
mestre. Entre les seves obres (poemaris, novel·les,
narracions de viatges,
etc.) podem destacar La Main à vie.
Poème théâtral (1975), L'évidence
proverbique (1979), Blasphème
autobiographique
et autres secrets serrés (1980),
Subobjectivités (1981, amb altres), Chants
épars et autres rengaines
(1983), Mutant en emporte l'amant (1983), La
sombra, loin (1983),
Saga Solness (1984), Memento Ghetto
(1986), Mimer la nuit
(1987), Canada Soda (1988), Trente
quatrains (1988), Ou?
Hibou! Qui? (1990), Jamais je ne tourniquet...
(1993), Les ossements
dispersés (1994), Éloge d'un
criminal (1996, amb altres), Pas de
justice, pas de paix. Nouvelles résolument
non-policières mais carrément noires
(1996, amb altres), Voilà, voilà
(1996), La braise des fois (1997), Auberge
Au libre Olibrius
(1999), Centenaire d'André Breton (1999),
Do wop (1999), Les
Petits Vieux de la bonne sieste (2002), À
spleen vaillant d'un rien
possible. Suivi de Roman Rock'n Roll (2005), D'un
voyage en Palestine.
Itinéraire d'Houilles à Tulkarem
(2005), Eléphants de la patrie
(2008), Blasphème autobiographique et autres
secrets serrés (2010), Mots
de passe (2012, amb Esther Moisa), Tapis franc et
autres cadeaux provos
(2012), De paille et d'or ou Le Guignol des Batignolles
(2014), entre
d'altres. Jimmy Gladiator va morir l'11 d'abril de 2019 a Poissy (Illa
de
França, França) i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Hélène
Châtelain fotografiada per Rajak Ohanian durant la
filmació de Le
lion, sa cage et ses ailes (1975) - Hélène
Châtelain:
L'11 d'abril de 2020 mor a París (França) la
directora de cinema, guionista,
actriu, escriptora i traductora llibertària
Hélène Châtelain, coneguda com Françoise. Havia nascut el 28
de
desembre de 1935 a Etterbeek (Brussel·les,
Bèlgica). Sos pares, «russos blancs»
emigrats, es deien André Châtelain, rus que
descendia d'un francès que havia marxat
cap a Rússia fugint de les persecucions protestants, i
Marthe Tiagniy, dentista
ucraïnesa. Després de fer estudis de Lletres i de
formar-se com a actriu, en
1955 marxà cap a França. A París
estudià Història de les Religions a la Sorbona
i al Departament d'Etnologia del Musée de l'Homme.
També va fer estudis de
teatre i conegué l'escenògraf Jean-Marie Serreau,
amb qui muntà diverses peces
teatrals. El 7 de gener de 1956 es casà a Kerpert
(Bro-Gernev, Bretanya) amb
l'artista pintor i escultor i militant trotskista Yves Loyer, amb qui
tingué
dos infants (Barbara i Christophe) i de qui es va divorciar en 1970. En
aquests
anys cinquanta abordà textos de diferents autors
(Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt,
Eugène Ionesco, Kateb Yacine, etc.) i va fer gires teatrals
arreu França,
acabant per entrar en el Teatre Nacional Popular (TNP), aleshores
dirigit per
Georges Wilson, on interpretà textos de diferents autors
(Bertolt Brecht, Paul
Crauchet, Eurípides, Armand Gatti, Pierre Santini,
André Wilms, etc.). En 1962
actuà per primera vegada en el film La
jetée, de Chris Marker. A començament
de la dècada dels seixanta conegué el
dramaturg i poeta llibertari Armand Gatti (Dante),
per al qual treballà com a actriu i escenògrafa
en diferents creacions seves, del
qual va publicar nombrosos textos sobre la seva obra, i de qui
acabà sent parella.
A partir de 1973 s'allunyà del teatre i
esdevingué director de cinema i en
aquest any va fer el seu primer film, amb René Lefort i el
Grup d'Informació
sobre les Presons (Jean-Marie Domenach, Michel Foucault i Pierre
Vidal-Naquet),
Les prisons aussi....
També en 1973
fundà amb Armand Gatti l'Institut de Recerca sobre els Mass
Medias i les Arts
de Difusió (IRMMAD). També ha treballat amb el
dissenyador Nikita Mandrika. El
21 de juliol de 1977 organitzà amb Michel Foucault, de qui
era amic íntim, la
«Rencontre Récamier», que
arreplegà per primer cop intel·lectuals
dissidents
dels països comunistes i francesos al Teatre
Récamier de París. La seva obra, absolutament
implicada en les lluites i la història del moviment
anarquista, s'ha centrat en
documentals, alguns amb Gatti (Le lion, sa cage et ses ailes
i La première
lettre), altres consagrats a l'obra de Gatti (Irlande,
terre promise i
Chant public devant deux chaises électriques), a Rússia (Goulag)
o a l'anarquia (Chant public devant deux
chaises électriques, Nous
ne sommes pas des personnages historiques i
Nestor Makhno, un paysan d'Ukraine).
També ha treballat amb Iossif Pasternak (De la
petite Russie à l'Ukraine, Moscou, 3
jours en août,
Mikhaïl A. Boulgakov i Goulag).
En 1983, amb Armand Gatti, Stéphane Gatti i
Jean-Jacques Hocquard, obrí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el Taller de Creació
Popular «L'Archéoptériyx»,
que durà fins 1986, quan va ser substituït per
«La
Parole Errante» a Montreuil (Illa de França,
França). Va ser la creadora de la
col·lecció de literatura russa
«Slovo», publicada per les Éditions
Verdier, que
va treure textos d'Andreï Baldine, Iuri Dombrovsky, Vassili
Golovanov, Daniïl
Kharms, Vélimir Khlebnikov, Sigismund Krzyzanowski, Maxime
Ossipov, Vladislav
Otrochenko, Mikhaïl Tarkovski, Boris Vakhtine i Varlam
Xalàmov, entre d'altres,
i les seves traduccions per aquesta editorial de Vassili Golovanov van
rebre diversos
premis. En 2002 creà amb Anne Coldefy la llibreria i
associació «Graphomane»,
dedicada a la divulgació de cultura russa,
experiència que durà fins 2007. En
2003, amb Claude Faber i Armand Gatti, va fer costat el cantautor
Bertrand
Cantat, condemnat per l'assassinat de sa companya Marie Trintignant. En
2010
participà en l'edició del llibre de Pierre
Archinov La Makhnovchtchina, l'insurrection
révolutionnaire en Ukraine, de 1918 à 1921.
Entre febrer i març de 2015 «La
Parole Errante» i el Centre Georges Pompidou li van consagrat
les jornades
d'estudi «Hélène Châtelain,
cinéaste: traversées libertaires», on
van
intervenir destacats intel·lectuals (Martine Bertrand, Alain
Carou, Anne
Brunswic, Gérard Conio, Hélène
Fleckinger, Armand Gatti, Stéphane Gatti,
Jean-Jacques Hocquard, Isabelle Marinone, Olivier Neveux, Iossif
Pasternak, Catherine
Perrel, Monique Peyriere, Christophe Postic, Karen Rencurel, Nadja
Ringart,
Anne Toussaint, etc.). En 2015, també, la revista Trafic
li va publicar
un conjunt de textos. Ha traduït del rus diferents autors, com
ara Andréi
Amalrik, Leonid Andréiev, Vera Figner, Élisabeth
Kovalskaïa, Olga Loubatovitx, Ekaterina
Olitskaïa, Boris Pasternak, Anton Txékhov, Vera
Zassúlitx, etc., però també del
xinès. Entre les seves obres com a directora i guionista
podem
destacar Les prisons aussi...
(1973),
Dix jours sur la Z.U.P. des Minguettes
ou l'Amazonie est de l'autre côté de la rue
(1973, amb Stéphane Gatti), Le
lion, sa cage et ses ailes (1976, amb Armand i
Stéphane Gatti), Siniavsky,
una voix dans le coeur (1977), La dernier nuit
(1979), L'école
(1979), Les loulous (1979), La religion
(1979), Roger Rouxel
(1979), L'usine (1979), La
première lettre (1979), Un
poème,
cinc films (1980), Irlande, terre promise
(1982), Nous ne sommes
pas des personnages historiques (1985), Les gens de
la moitié du chemin
(1985), Nous ne sommes pas des personnages historiques
(1985), Le
double voyage (1985), Maintenant, ça va
(1987), Pourquoi les
oiseaux chantent (1988), Le bannissement
(1988), Qui suis-je?
Marseille 1990 (1990), De la petite Russie
à l'Ukraine (1990, amb
Iossif Pasternak), Moscou, 3 jours en août
(1991, amb Iossif Pasternak),
Le fantôme Efremov (1992), La
tribu européenne (1993), La
cité
des savants (1994), Nestor Makhno, un paysan
d'Ukraine (1995, traduïda i editada en
castellà per l'Ateneu
Llibertari Estel Negre), Mikhaïl A. Boulgakov
(1997, amb Iossif
Pasternak), Goulag (2000, amb Iossif Pasternak), Le
génie du mal
(2003), Chant public devant deux chaises
électriques (2003) i Efremov,
lettre d'una Russie oubliée (2004), Public
Song Before 2 Electric Chairs
(2007), entre d'altres. Hélène
Châtelain va morir de la covid-19
l'11 d'abril de 2020 al seu domicili de l'XI Districte de
París (França). ---
|
![[10/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/04]") |
|
![[12/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/04]") |
|
|
| Actualització: 11-04-24 |