|
---
Anarcoefemèrides
del 9 de gener Esdeveniments
Capçalera de Der Freie Arbeiter - Surt Der Freie Arbeiter:
El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer
número del periòdic Der
Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung
(L'Obrer Lliure.
Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi
setmanal, passà a
quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a
publicar-ne 5.000. A
partir de 1920 serà l'òrgan
d'expressió de la Federació Comunista Anarquista
d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans
Ruegg,
Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en
diferents
moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys
van ser Paul Alisch,
Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz
Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski,
Kurt
Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil
Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich
Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto
Wieberneit,
Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E.
Neumann.
Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger,
tenim Errico Malatesta,
Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann),
Piotr
Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus,
Mikhail Bakunin, Karl
Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf
Schaewe, Domela
Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold
Roller, Louis de
Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling,
Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp
Oerter,
Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf
Rocker, Paul
Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86
segrests) per
les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra,
serà prohibida i no
tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el
febrer de 1933 amb el
nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que
publicà nombrosos suplements
i llibres. ***
Concentració del
"Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril
de 1925) - Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928. Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda. ***
Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació –tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932–, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números. ***
Propaganda
de les representacions apareguda en el periòdic de
Terrassa Brazo
y Cerebro del 9 de gener de 1932 - Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de
gener
de 1932 es representa, a
càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo»,
al Saló Catalunya
de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama
històric en tres actes,
distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El
Proceso Ferrer, una de
les primeres obres dramàtiques basades en la
història de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra
s'havia estrenat amb gran èxit el 24
de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la
qual es
feren una centena de representacions.
Naixement
Portada del llibre de Charles Cival - Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Julien Marius Henri Cival, més conegut com Charles Cival, també citat Sival. Sos pares es deien Apollinaire Cival, joier, i Anne Suzanne Feneron. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Adrien
Briollet - Adrien Briollet:
El
9 de gener de 1880 neix a Virty-le-François
(Xampanya-Ardenes, França) el
periodista i militant anarquista, antimilitarista i sindicalista Adrien
Jules
Briollet, conegut com Dino. Sos pares es deien
Jules César Briollet,
escultor, i Jeanne Gabrielle Félicité Pestre.
D'antuvi treballà, com son pare,
d'escultor en marbre, però després fou agent
d'assegurances, esdevenint director
regional d'assegurances a Le Havre (Alta Normandia, França).
Com a anarquista
va ser partidari de l'acció directa en cas de
mobilització i va ser inscrit per
les autoritats en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament del Sena-Inferior.
Llegia tots els periòdics anarquistes (L'Anarchie,
Le Libertaire,
etc.) i, encara que partidari del sindicalisme llibertari, es
relacionà amb els
cercles anarcoindividualistes. Quan va fer el servei militar en un
regiment
d'enginyers, va ser degradat del seu grau de suboficial. A principis de
segle
organitzà, amb Charles Reinert, les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars)
d'Albert Libertad i col·laborà en el seu
periòdic L'Anarchie (1905-1914).
El 14 d'abril de 1903 es casà a Le Havre amb Alice Berthe
Laplanche, amb qui
tingué un infant i de qui acabà divorciant-se.
Durant la tardor de 1906 ou un
dels fundadors del grup organitzador de les «Causeries
Populaires», que
arreplegaven militants de les Joventuts Sindicalistes a la Borsa del
Treball de
Le Havre; aleshores vivia al número 37 del carrer Voltaire
de la ciutat. L'agost
de 1908 era corresponsal de Les Causeries Populaires
de la Federació
Anarquista del Sena i del Sena-Inferior i pertanyia al Grup Llibertari
de Le
Havre. Responsable de la Borsa del Treball, en el III
Congrés Regional,
celebrat 21 de novembre de 1909, on destacà per les seves
propostes al voltant
de l'educació obrera i per la seva oposició a
l'escissió entre «reformistes» i
«revolucionaris», va ser nomenat secretari general
permanent de la Unió de
Sindicats de Le Havre i de la Regió (USH) –aquesta
organització arreplegava 20
sindicats, 16 seccions i més de 12.000 afiliats.
Participà en la creació de la
impremta de l'USH a Le Havre i l'abril de 1910 va ser nomenat secretari
del
consell d'administració d'aquesta tipogràfica
cooperativa que publicava el seu
òrgan d'expressió sindical Vérités
(1906-1914), en el qual col·laborà
amb nombrosos articles i que dirigí. En aquesta
època vivia al número 3 del
carrer Jean Bart de Le Havre. Amb Cornille Geeroms (G. Rome)
i Paul Meunier,
entre 1910 i 1911 fou el principal organitzador de la campanya de
defensa de
l'anarquista Jules Durand, condemnat a mort a resultes de la vaga de
carboners.
Amb el socialista revolucionari Ernest Genet, va escriure la
peça teatral L'Affaire Durand, que va
ser representada
el juny de 1911 al «Théâtre du
Peuple» de la Casa del Poble de Le Havre amb
molta polèmica. En 1911 va fer les permanències
del Grup Comunista Anarquista
de Le Havre a la Casa del Poble. Assistí al XII
Congrés Confederal de la
Confederació General del Treball (CGT), celebrat entre el 16
i el 21 de
setembre de 1912 a Le Havre. En maig de 1913 participà
activament en la
campanya de propaganda anarquista antimilitarista contra la
«Llei dels tres
anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la
finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya, distribuint el fullet Contre
les armaments, contre la loi de 3 ans, contre tout militarisme,
de la
Federació Comunista Anarquista (FCA). El juliol de 1914, amb
l'esclat de la
Gran Guerra, fugint d'una possible detenció com a
antimilitarista destacat, s'instal·là
a París (França), on la policia tenia
més dificultats per trobar-lo. A la
capital francesa abandonà la militància
anarquista activa i engegà una carrera
de periodista, col·laborant amb articles socials, sindicals
i corporatius, en
nombrosos periòdics parisencs, com ara L'Atelier,
Le Bonnet Rouge,
Le Combat Social, L'Ère nouvelle,
Le Matin, L'Oeuvre,
Le Peuple, etc. En 1919 era membre de la
Comissió de Propaganda de la
Federació Internacional d'Arts, Lletres i
Ciències. El 30 de juliol de 1935 va
ser condecorat amb el grau d'Oficial de l'Ordre Nacional de la
Legió d'Honor
francesa i era membre de la 17 Secció de la
Federació del Sena de la Federació
Nacional de Combatents Republicans (FNCR). El 19 de novembre de 1935 es
casà al
XVII Districte de París amb Eugénie
Célina Louise Mutel, vídua d'Adolphe Arthur
Lecozic, mort al front durant la Gran Guerra. En aquesta
època vivia al número
1 del carrer Davy de París. Sempre pacifista, en 1938 va fer
costat l'Acord de
Munic, fet que va portar les crítiques de molts companys.
Com un dels fundadors
del Syndicat National des Journalistes (SNJ, Sindicat Nacional de
Periodistes),
fou membre del seu consell d'administració i
s'encarregà dels seus arxius i de
la seva biblioteca. També fou secretari general del Sindicat
de de Periodistes
del Moviment Social i president de la seva mutualitat, a més
de vicepresident
de la comissió del carnet professional de periodistes.
Després d'una curta
malaltia, Adrien Briollet va morir l'11 d'octubre de 1943 al seu
domicili, al número
2 del carrer Faubourg Boissonnière, del X Districte de
París (França) i va ser
incinerat dos dies després, amb una important
representació de la premsa
parisenca, al cementiri de Père Lachaise, on reposen les
seves cendres al columbari. ***
Necrològica
de Pere Salvó Daví apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
març de 1968 - Pere Salvó
Daví:
El 9 de gener de
1883 neix a Sant Llorenç Savall
(Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere
Salvó Daví, conegut com
L'Avi. Sos pares es deien Ramon
Salvó i Clara Daví.
Començà
a militar en el moviment llibertari del seu poble
natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en
diferents ocasions de
refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser
detingut,
juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà
Ollé i Jaume Valls Daví, per
agressió a una parella de la Guàrdia Civil al
col·legi electoral de Sant
Llorenç Savall durant la jornada de celebració de
les eleccions municipals;
tancats a la presó de Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), van ser posats
en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any.
Milicià durant la guerra
civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular
interí de Sant Llorenç
de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En 1940
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere
Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu
domicili de La
Sala (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Mario
Lami - Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta –que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri– i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó –morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses– i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1930 al seu domicili de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França). ***
Raffaele
Virgulti - Raffaele Virgulti:
El 9 de gener de 1894 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Analfabet,
aprengué a llegir i a escriure amb el suport i
l'estímul dels seus companys
llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra,
hagué d'abandonar la feina
de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un
llarg període desocupat
fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de
peó al ferrocarril. D'antuvi
acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts
anys vint s'incorporà
a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment
anarquista. Contribuí econòmicament en el
Comitè Pro Víctimes Polítiques i
estava
subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga
unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en
una «expedició punitiva» d'un escamot
feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant
Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé
amb tota seguretat
accidentalment pels seus propis companys. No obstant això,
aquest feixistes
culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el
seu cosí
Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a
venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els
«subversius» que trobaren
als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment
apallissat a cops
de bastó i de garrots de ferro a la plaça
Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i,
després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). ***
"Collusion de Gaulle-Franco?",
un article de Robert Proix en Liberté - Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Pascal Proix. Sos pares es deien Zéphir Jules Auguste Proix, industrial, i Agathe Hortense Clotilde Prudhomme. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Jeanne Berthe Marie Le Nohaïc (Nono), sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 a la Residència de Jubilats «Le Bois Rosier» de Vatan (Centre, França). El pintor Jean-Paul Proix (1926-2022) era fill seu. ***
Pedro
Pujalte García - Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Pedro Pujalte García (1901-1974) ***
Notícia orgànica de Marguerite Bary apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936 - Marguerite Bary: El
9 de gener de 1902 neix a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França) l'anarquista
Marguerite Pauline Bary –a vegades el seu llinatge citat erròniament Barri–,
coneguda com Margot. Era fill de Georges Édouard Bary, mecànic, i de
Marie Albertine Branchu, passamanera. A començaments de la dècada dels vint
milità en la Unió Anarquista (UA). Entre octubre de 1921 i el 25 de desembre de
1922 visqué amb son company, l'anarquista Antonio Rubio (André Bloquelle
o Paradis), al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París,
compartint habitatge amb la parella d'anarquistes Germaine Berton i Armand Gohory
(Armand). Aquestes parelles discutiren i es trencaren, la primera el 25
de desembre i la segona el 31 de desembre. El 20 gener de 1923 Marguerite Bary
demanà un passaport per marxà cap a Espanya, però dos dies després li va ser
rebutjat per la Prefectura de Policia. El 22 de gener de 1923 Germaine Berton
assassinà als locals de la Ligue d'Action française (LAF, Lliga d'Acció
Francesa) Maurice Plateau, secretari general de l'organització ultradretana «Camelots
du Roi». Arran d'aquest atemptat, va ser investigada de valent per la policia
sota l'acusació de complicitat i l'1 de febrer de 1923 creuà clandestinament
els Pirineus i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). El govern francès demanà a
l'espanyol la seva extradició. Sembla que retornà a França després que el cas
de Berton fos sobresegut el 24 de desembre de 1923. En 1924 vivia al número 35
del carrer Gallieni de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) amb son
company, l'anarquista italià Carlo Gregorio Bianchi (Charles Grégoire
Bianchi). En aquesta època treballava d'empleada d'oficina a la fàbrica
Vaucanson, on Bianchi feia feina d'obrer torner matricer, i militava en l'UA i
en la Joventut Anarquista Autònoma (JAA), fundada el setembre de 1926 per Louis
Louvet i Simone Willissek (Simone Larcher). Entre 1925 i 1926 col·laborà
en el periòdic parisenc L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organde de la Fédération
des Jeunesses Anarchistes i en 1926 va fer costat econòmic a Le
Libertaire. El 29 de setembre de 1928 es casà a Romainville (Illa de
França, França) amb Carlo Bianchi i en aquesta època seguia treballant d'empleada
i la parella vivia al número 5 del carrer Jasson de Romainville. En 1932 vivia
a Levallois-Perret (Illa de França, França). L'estiu de 1936, com a membre del
Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Front, s'ocupava
de coordinar els «padrinatges» (enviament de correspondència i paquets) dels
milicians de la «Columna Durruti», especialment els de la «Columna Sébastien
Faure», que lluitaven contra el feixisme a Espanya. Després d'un temps a
Montrouge (Illa de França, França), des de, com a mínim, març de 1939 vivia al
número 5 del carrer Delambre del XIV Districte de París. En 1950 la seva adreça
encara es trobava en la llista de domicilis anarquistes a vigilar per la policia.
Ja gran, es retirà a la Residència «La Rocheville» de Menton. Marguerite Bary
va morir el 17 de febrer de 1990 a l'Hospital de Menton (País Mentonasc,
Occitània). ***
Amerigo
Vecchietti
- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya). ***
Fitxa
policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche.
Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937 - Oscar
Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina
(Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i
Paola
Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a
treballar i s'establí a La Sanha
(Provença, Occitània), on treballà
d'obrer a la construcció i d'operari en una
drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló
(Provença, Occitània), amb
Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres
anarquistes, al
procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat
falsa identitat i
passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a
Ieras (Provença,
Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934
destacà per les seves
activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la
policia de
fronteres amb l'anotació de detenció i
també va ser inscrit en la llista de
recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va
ser detingut per
les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia
feixista en la II
Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant
Cebrià de Rosselló. El
15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha,
però se li va
decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va
ser detingut a Sanremo
(Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2
de novembre de 1940 a Pisa
(Toscana, Itàlia) negà haver militat en el
moviment anarquista, però va se
amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a
Buti (Toscana, Itàlia), on va
se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Silvio Astolfi - Silvio Astolfi: El
9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista
il·legalista Silvio
Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio
Sartor i Eugenio Poletti.
Sos pares
es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a
paleta i
a Itàlia, sembla, no participà en activitats
polítiques. En 1927, per a no
realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà de
metal·lúrgic i esdevingué amic de
l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí
sobre ell una forta influència i que el portà a
adherir-se al seu grup
anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans
Scarfó, Emilio
Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano,
Agostino Cremonesi i Jorge
Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb
América Josefina Scarfó,
amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre
ambdós. Entre 1928 i
1930 participà en la major part de les expropiacions i dels
atemptats
realitzats pel grup, accions que van crear una forta
polèmica en el moviment
llibertari argentí. Després de
l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni
i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup
il·legalista encapçalat per
l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán)
amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en
l'atac del pagador de
l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb
policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18
anys,
mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel
seu compte, tot
sagnant, intentà escapar de la policia. Després
d'una llarga persecució a peu,
amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els
quals va
ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un
taxi que
hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la
Unión de Resistencia
de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels
Xofers). D'antuvi s'amagà a casa
de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano
Bayo, a finals de
maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti.
Aquest
últim el portà a La Plata (Buenos Aires,
Argentina), on el doctor Delachaux,
simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus
ferides. Posteriorment es
refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos
anys. Segons altres versions,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb
Buenaventura Durruti. El 10
d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos
Aires i va aconseguir
fugir quan la policia encerclà l'immoble i
detingué nombrosos militants, com
ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan
Battista Bustamante,
Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto
Lanciotti. A partir d'aquí es perd
el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca
establertes tant
per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes.
Segons
algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets
o per la
policia argentines. Una altra versió assegura que
morí en 1935 a Barcelona i América
Scarfó digué que fou abatut al front durant
Guerra Civil espanyola. ***
Necrològica
de Basilio Sanz de Lucas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1994 - Basilio Sanz de Lucas: El 9 de gener de 1909 neix a Aguilafuente (Segòvia, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Basilio Sanz. Sos pares es deien Gregorio Sanz i Vicenta de Lucas. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Barcelona contra el cop feixista i immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti, amb la qual va fer tota la guerra ja com a 26 Divisió. El febrer de 1939 passà els Pirineus i fou tancat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Després va fer feina de pagès al Tarn i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Camaux. Més tard s'establí a Albí i va fer feina de sabater. Basilio Sanz de Lucas va morir el 2 de febrer de 1994 a la residència d'ancians de La Renaudié, a Albi (Albigès, Occitània), després que sis mesos abans li amputessin una cama, i fou enterrat a Monestiés (Albigès, Occitània). ***
Pablo
Gabarrús Bielsa
- Pablo Gabarrús Bielsa: El 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de gener– de 1917 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gabarrús Bielsa. Sos pares es deien Juan Gabarrús i Encarnación Bielsa, i tingué un germà Juan Gabarrús Bielsa. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 realitzava el servei militar. Ferit al front, passà gran part de la guerra al castell de Montjuic, aleshores transformat en hospital. Quan el triomf franquista era un fet, el 29 de gener de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1949, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Séchilienne (Delfinat, Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Luis Casny (Premsa i Propaganda) i Ginés García (Coordinació). El 10 de març de 1951 es casà a Séchilienne amb Francisca Ramona Magnet Bonal, vídua de Diego Pérez Navarro, amb qui tingué dos infants, Jean-Joseph i Marguerite. El seu últim domicili va ser a Vizille (Delfinat, Arpitània). Pablo Gabarrús Bielsa va morir el 30 de juliol de 1974 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).
Defuncions
Louise Michel - Louise Michel: El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel –també sota el pseudònim literari d'Enjolras–, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis –o més probablement de son fill Laurent–, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon –externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes– i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències –tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia–, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898). ***
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910 - Céline Ducommun: El 9 de gener de 1910 és assassinada a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Havia nascut el 7 de juliol de 1869 a Dijon (Borgonya, França). Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise Desconche. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâcon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâcon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira. ***
Jean-Baptiste Thuriolt (1893) - Jean-Baptiste Thuriot: El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Baptiste Thuriot, més conegut com Jean-Baptiste Thuriault (o Thuriau). Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). Sos pares es deien Pierre Thuriot, esclopaire, i Reine Merlin. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriot va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista. ***
Raffaele
Cavallazzi en l'època del seu servei militar - Raffaele
Cavallazzi: El 9 de gener de 1934 mor a Castel Bolognese
(Emília-Romanya,
Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista
Raffaele Cavallazzi. Havia
nascut el 25 de desembre de 1852 a Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata
Budini.
Sa família compta entre els seus membres diferents
protagonistes de
conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento.
Va créixer en un ambient impregnat d'ideals
patriòtics i d'idees socialment
avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i
Giuseppe, ambdós estudiants
universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14
anys,
després que esclatés en 1866 la III Guerra
d'Independència, volgué amb son
germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a
lluitar amb els garibaldins
o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va
impedir per la seva joventut. A
partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes
menors. Sembla que
fou a mitjans de la dècada dels setanta quan
s'adherí, juntament amb son germà
petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la
insurrecció internacionalista
bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Formà part del primer
nucli de militants de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un
paper
tant important que la policia el qualificà de «cap
dels anarquistes» de la
localitat. A partir de 1880 començà a
aparèixer en els informes policíacs i en
els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881
parlà per primera vegada en
públic en ocasió d'una commemoració
unitària (anarquistes, socialistes i
republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de
novembre de 1867
les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la
unificació italiana.
Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família
acomodada que comptà
personalitats destacades entre els seus membres (clergues,
teòlegs,
historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc
infants: Arnaldo (1878),
Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce
Anarchica
(1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats
militants
anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat
per
«conspiració i atemptats contra la seguretat
interna de l'Estat» i el 15 de
juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per
«possessió d'armes
perilloses i per contravenció del Reglament
ferroviari». Aquests episodis
judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests,
advertències i persecucions de tota mena que patí
durant sa vida i que li van
crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a
mantenir sa família. Cada
18 de març, data de commemoració de la Comuna de
París, i cada Primer de Maig
posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a
l'estació
ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir
els periòdics
anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li
passaven els companys en
trànsit per l'estació. Durant la
dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la
fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les
polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes
intransigents, especialment
Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que
demostrà les intenses relacions entre
Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La
separació de les
dues tendències polítiques es produí
amb un cert retard i Cavallazzi en fou el
promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament
autoritari» del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese,
fundat l'1
de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans
–aquest
cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell,
deixaren
el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista
intransigent; hi
havia un sector anarquista «possibilista», contrari
a la ruptura amb els altres
components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la
dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat
per la policia, juntament
amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele
Fantini),
arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que
provocà un gran enrenou
a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua
de la marededéu de
l'església de San Francesco, en ocasió de la
Festa de Pentecosta, va ser
decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt,
juntament amb
Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer
judici–, pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en
l'apel·lació del 22 d'octubre
de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els
primers mesos de 1894 fou el
promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució
dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a
semblança dels creats a
Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la
manifestació de solidaritat amb
els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per
aquest episodi va ser
processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo
Biancini,
Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini,
Paolo
Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario
Panazza,
Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta,
Pietro
Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i
condemnat a
tres mesos de detenció i a una forta multa per
«incitació a delinquir». El 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de
reclusió,
a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per
«associació criminal»,
en un procés que involucrà altres anarquistes de
Castel Bolognese (Ugo
Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini,
Vincenzo Lama i
Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat,
però poc després tornà
a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres
condemnes menors. També
va ser proposat perquè li fos assignada la
residència obligatòria. Per fugir de
tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un
passaport en ordre, el 29
d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia
cap a Buenos Aires (Argentina).
Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899
retornà a Castel Bolognese i
immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li
que
havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la
línia política»,
advertència que no causà cap efecte ja que
immediatament reprengué la seva
activitat llibertària engegant-se de bell nou la
persecució per part de les
autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima
repressió
desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a
mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per
«associació criminal» com a
membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese,
que
havia estat dissolt per les autoritats; davant això
s'amagà, però el Tribunal
de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius
viatjà arreu
d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya,
etc.), oficialment buscant
feina, però sense èxit. Quan retornava de
l'Argentina, començà a
manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la
visió
completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la
«Tipografia
Cavallazzi», impremta comercial que també
jugà un gran paper polític, ja que
estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de
periòdics anarquistes
i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una
dècada fou el titular
de la impremta, on col·laborava tota la família,
però sempre jugant un paper
secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a
començament del segle
no implicà que deixés de patir
denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat
per haver distribuït el 18 de març sense
autorització un número únic d'una
publicació commemorativa de la Comuna de París.
Durant la nit del 22 d'octubre
de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta
que
seguí a la notificació, per part del delegat de
la Seguretat Pública de Castel
Bolognese, de la dissolució d'una reunió
pública on participava l'orador republicà
Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia). L'endemà, mentre era
traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), aconseguí fugir
espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro
Gualtieri. Jutjat
posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser
condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una
multa de 100 lires.
En els anys posteriors continuà arreplegant
denúncies i processos, patint
algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges»
als carrabiners i per
«enganxada de cartells». Continuà
desenvolupant una intensa activitat
llibertària, participant en reunions i congressos
anarquistes a Castel
Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de
l'empresa tipogràfica
familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle,
juntament amb ses
germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El
febrer de 1913 assistí
al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a
Faenza. El juny de 1914
participà en l'anomenada «Setmana Roja»,
motí popular en el qual va ser atacada
i incendiada l'estació ferroviària de Castel
Bolognese, figurant entre els
detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense
procés.
El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre
distribuïa
clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de
setembre de
1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta
de 1987
incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de
fer la revolució i cridar:
"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la
Internacional".». Durant
la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu
caràcter com a
massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del
feixisme, vell i
gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit
Nacional Feixista
(PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell
patí
l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una
anarquista amb barba,
ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser
esborrat de la llista de
subversius de les autoritats a causa de la seva avançada
edat i per la seva
gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una
«persona no perillosa». Fins al
darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffael Cavallazzi (1852-1934) ***
Martí
Serarols Treserras - Martí Serarols
Treserras: El 9 de gener de 1937 és afusellat a
Santa Cruz (Tenerife, Illes
Canàries) l'anarquista il·legalista i
anarcosindicalista Martí Serarols Treserras
–els llinatges són citats de diferents maneres (Serrarols, Serarrols,
Serrarrols, Tresserras,
Treseras,
etc.) i segons alguns el seu vertader nom va ser Jaume Martin
Serrarols–,
conegut sota diversos pseudònims (El
Catalán, Pepe el Gordo,
Jaime el Valenciano, Pedro
Frascó, Jaime Bru Riera,
etc.). Havia nascut cap el 1901 a Barcelona (Catalunya).
Sos pares es deien Joan i Margarida. Membre dels grups
d'acció en els anys vint,
la policia el considerava un dels caps d'un activíssim grup
anarquista autor de
nombrosos actes il·legals (robatoris, sabotatges, atemptats
contra jutges i
patrons, etc.) a Catalunya. Les autoritats li van atribuir, juntament
amb Joaquím
Benaiges Cabré (El
Pescaté), Vicente Buenaventura
Martín, José Dalmau Martí i Antonio
Saborido Puentes, l'atemptat perpetrat el
29 d'abril de 1920 contra el jutge d'instrucció de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) Francisco Ximénez de Embún y
Oseñalde, que resultà ferit a l'esquena
i a les cames, i per aquest fet va ser jutjat en rebel·lia
el març de 1925.
Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a
Itàlia i a l'Argentina. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Barcelona. A
finals de maig de 1933 va ser detingut i el desembre d'aquell any es va
evadir
de la presó de Barcelona. En 1935, sembla que enviat per la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i fugint de la repressió
desencadena arran de la
Revolució d'octubre de 1934,
s'instal·là a les Illes Canàries i es
va
responsabilitzar, amb Horacio de Paz, Isabel Hernández,
Eduardo Sanjuán, Antoni
Vidal Arabí, dels Grups de Defensa Confederal de Tenerife.
En aquesta època se
li van atribuir diverses accions (robatori d'armes, assalts a casernes,
etc.).
Participà activament en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la FAI.
Sa companya a les Illes Canàries fou María Luisa
Hernández Remón (La
Ciclón), militant del Sindicat de
Tabaqueres de la CNT. El 14 de juliol de 1936 participà, amb
María Culi Palou (Maruca),
Antonio Tejera Alonso (Antoñé)
i Antoni Vidal Arabí, en un
atemptat frustrat contra el comandant militar de les Illes
Canàries Francisco
Franco Bahamonde a Santa Cruz. Dies després, quan el cop
militar feixista del
18 de juliol de 1936, amb Antoni Vidal Arabí,
s'oposà fermament als aixecats i
participà en la reunió de Los Campitos, on
s'organitzà la resistència. Hagué de
fugir un temps i s'amagà a Tacoronte i a Santa Cruz.
L'octubre de 1936 va ser
capturat pels feixistes. Jutjat el 7 de desembre de 1936 en consell de
guerra, el
30 de desembre va ser condemnat a mort, per
«rebel·lió militar»,
juntament amb
18 companys. Martí Serarols Treserras va ser afusellat el 9
de gener de 1937 al
fortí de Barranco del Hierro de Santa Cruz (Tenerife, Illes
Canàries). ***
Foto
antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919) - Miquel Ballester
Milà: El 9 de gener de 1943 mor a
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista Miquel Joan
Ballester Milà. Havia nascut el 5
de gener de 1891 a Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya). Sos pares es deien
Joan
Ballester Ill, jornaler, i Isabel
Milà Casals. Barber de professió, el 20 de gener
de 1919
emigrà a França. A Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després,
intentà organitzar una vaga
entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on
es feia
referència al seu «caràcter
barroer» i al seus «sentiments
revolucionaris» i
era considerat un «anarquista molt
perillós». El 4 de març de 1919
marxà cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a Vilanova i la
Geltrú
treballà de pescador. Sa companya fou Maria Sanabra
Pallarès, amb qui
tingué tres fills (Napoleó, Josep i Eduard) i una
filla (Marcel·la).
Miquel Ballester
Milà va morir el 9 de gener de 1943 d'urèmia al
seu domicili de
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta
població. Miquel Ballester
Milà (1891-1943) ***
Giovanni
Rossi amb 79 anys - Giovanni Rossi: El
9 de gener de 1943 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer
agrònom, veterinari,
escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi,
també conegut com Cardias.
Havia nascut l'11 de gener de 1856 a Pisa (Toscana, Itàlia).
Nascut
en una família
liberal, sos pares es deien Tito Rossi, advocat, i Carolina Baldi,
filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i
cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant,
llegí les obres dels
«socialistes utòpics» francesos i en
1873 s'afilià a l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquesta
època col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries i publicant llibres científics. En 1881
publicà la segona edició
revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de
l'Associació Electoral Democràtica organitzada a
Pisa i participà en la
campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent
llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882
guanyà una oposició
de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant
un temps, fundant
una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla
stalla i escampant
les idees llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà
l'únic número del periòdic Brescia
per Cipriani, alhora que buscà suports
econòmics i morals per a la
realització del seu projecte de colònia
llibertària, llançant una crida al
Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa
i a nombrosos
periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta
època col·laborà en el
periòdic
La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el
periòdic Lo Sperimentale
(L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el
model de
«colònia anarcocomunista» que
té. El seu pensament de «socialisme
experimental»
estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en
vigència en el
moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i
econòmic de Leonida
Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves
idees en la
«Colonia di Cittadella» (Colònia de la
Ciutadella). L'11 de novembre de 1887,
amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de
Cremona
(Llombardia), constituí l'«Associació
Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a
la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta
associació gestionà 120
hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a
més de graners i una
petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La
comunitat d'antuvi
la formaren 16 persones, l'administració es decidia
comunitàriament i la gestió
de la casa s'assignà de manera rotatòria entre
les dones. No obstant això, les
dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del
col·lectivisme entre
el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència
decidí Rossi de portar la seva
experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890,
amb un grup d'anarquistes
italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti,
Cattina i
Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el
vaixell «Città di Roma» cap al
Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que
prendrà el nom de «La
Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de
març de
1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das
Flores, l'hotel per a
immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande
do Sul).
Després d'un nou viatge amb nau
(«Desterro»), amb tren i amb diligència,
arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa
Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita població de
Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes
(manca
de coneixement del territori, limitat coneixement de les
tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària, etc.), la
colònia obtingué bons resultats
tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social,
permetent el
desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques
en una comunitat que
arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna
el fullet Cecilia.
Comunità anarchica sperimentale. Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal brasilera de manera
positiva, encara que
evidencia els components antisocials i egoistes que a la
colònia començaven a
donar-se. Noves dificultats personals (població
majoritàriament masculina,
problemes en l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la
fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la
dissolució
de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any
després publicà el llibre Il
Paranà
nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un
ubriaco
raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una
examen detallat
de les raons polítiques i socials que van portar al
fracàs de «La Cecília» i en
la segona una mena de novel·la utòpica amb els
seus nous projectes comunals. En
1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie
un Experiment sobre
el seu pensament. Després de l'aventura de «La
Cecília» Rossi prengué algunes
responsabilitats agronòmiques –director d'una
estació d'investigació agrícola
a Rio dos Cedros– i pedagògiques
–professor a l'Escola
Superior d'Agricultura
de Taquari– institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència
d'aquesta comunitat brasilera. ***
L'última
fotografia de Wenceslao Jiménez Orive (París,
desembre de 1949) - Wenceslao
Jiménez Orive: El 9 de gener de 1950 mor a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao
Jiménez Orive –alguns citen el seu primer llinatge
com Giménez–, conegut
com Wences i Jimeno.
Havia nascut el 28 de gener de 1922 a Gijón
(Astúries,
Espanya). Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria).
Quan era un infant es traslladà amb sa família a
Saragossa, ja que
son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa.
Aquest, militant
anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de
Ferroviaris de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els
primers dies
d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre
Saragossa i
Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i
afusellat
pels feixistes
amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan
esclatà
la contesa
Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard
abandonà els
estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué
ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir
propaganda
antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un
grup de les
Joventuts Socialistes, però gràcies al militant
llibertari Ignacio Zubizarreta
Aspas (Zubi) s'adherí a
la
clandestina Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946
va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou
alliberat
tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat
d'Aragó al Ple
Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El
maig de 1947
participà en un intent d'atemptat contra el dictador
Francisco Franco a la
carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto
de la Muela, a prop
de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de
la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena
de guerrilla,
passà a França, on va fer feina primer a
Lió i després a París com a obrer
ajustador.
Establí contactes amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà
en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a
França havia
elaborat un esquema d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en
nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la
Comissió de Defensa del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que
l'estructura
orgànica de l'MLE no es modificà,
quedà com un simple esborrany. El 26 de
novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la
Península, a causa de certes
discrepàncies amb Facerías, creà el
febrer de 1949 el seu propi grup («Los
Maños»), que fou força actiu a
Barcelona, Madrid i altres zones. La seva
primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar
contra el confident
Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb
els germans Josep i Francesc
Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos
Vidal Pasanau, José López Penedo
i Josep Lluís Facerías, participà en
el metrallament a Barcelona de l'automòbil
d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia,
que
justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949,
amb
altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat
sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un
carrer de Barcelona (Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero. Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950) ***
Herminia
Brumana al seu despatx - Herminia Brumana:
El 9 de gener de 1954 mor a Buenos Aires (Argentina) la mestra,
escriptora,
periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia
Catalina
Brumana. Havia nascut el 12 de setembre de 1897 a
Pigüé (Buenos Aires,
Argentina). Filla d'una família d'immigrants italians
il·lustrats, sos pares es
deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els
estudis secundaris a
l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires,
Argentina), on es titulà en
1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra
primària a l'Escola Núm. 3,
desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller
de
fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi
del concurs
literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias
de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y
apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En
1917 fundà Pigüé.
Revista mensual literaria, social, de
ideas y crítica i l'any següent
publicà Palabritas,
primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre
1920 i
1921 participà en el grup anarquista
«Insurrexit», per al qual va escriure
alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires,
conegué el destacat
militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a
mitjans
d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos
Aires, treballant primer a l'escola
de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el
càrrec de sotsdirectora, i finalment
a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents
escoles
del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932
exercí
càrrecs directius. En 1922 tingué son
únic fill, que prengué el mateix nom que
son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament
feminista. Entre 1929 i 1939
publicà cinc llibres: Mosaico
(1929),
La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas
a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro
hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets
de les dones, l'amor
lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al
divorci, la justícia
social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres
tenen per a
estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando
planté
árboles (1927), La
protagonista
olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i
participà en nombrosos
programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que
col·laborà amb els
socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble
de
Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la
dècada dels vint fou
columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha,
Nervio i Nuestra
Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i
entre
1931 i 1942 participà activament en la campanya per
l'alliberament dels
anomenats «Presos de Bragado», tres joves
anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús
De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931
per un
homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien
comès, destacant per la
seva oratòria en conferències i xerrades. El
gener de 1932 signà, juntament amb
altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en
suport de la II
República espanyola. En 1941 començà a
treballar com a mestra de Pràctica
d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires
–en morir, aquesta
escola rebé el nom de «Herminia
Brumana». En 1943, arran del cop militar, va
ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada
«no addicta al règim» –son
company va ser empresonat pel peronisme–, però,
gràcies a un company, aconseguí
un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual
arribà a ser
membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo
Olivera, en reorganitzà
la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una
conferència
a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i
recorregué
les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat
literària argentina –anteriorment
havia viatjat dues vegades a Europa: España i
França, en 1933; i França,
Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946
publicà Me
llamo niebla. Cuentos i en 1953 A
Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Caras
y
Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,
Mundo Argentino,
La Nación, La
Novela Elegante, La Novela
Semanal, La Nueva Provincia,
Pueblo y Escuela, Reconstruir,
El Suplemento,
El Trabajo, Vida
Femenina i La Voz,
entre d'altres. Malalta de
càncer, Herminia
C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
les
seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en
la més estricta intimitat.
Deixà una important producció inèdita,
entre ella La conquista del hombre.
Poc després de morir l'escriptor
anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà
un concurs literari que portava
el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana
(SAHB). A partir
del gener de 1955 la SAHB edità la revista
Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà
les seves Obras completas; en 1964
sortí Ideario y presencia de
Herminia Brumana,
un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors
llatinoamericans.
En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad.
Documentació de l'escriptora va
ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e
Investigación de la
Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos
carrers,
places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom. ***
Notícia
orgànica de Jules Mattez apareguda en el periòdic
de Noeux-les-Mines La
Tribune del 6 de març de 1937 - Jules Mattez:
El
9 de gener de 1954 mor a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Jules Adolphe Mattez.
Havia
nascut el 19 d'abril de 1881 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). Sos
pares es deien
Adolphe César Mattez, mecànic als ferrocarrils, i
Philomène Delecroix,
domèstica. Treballava de miner al Pou Núm. 5 de
Courrières (Nord-Pas-de-Calais,
França) i residia a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 2 de desembre
de 1911 es casà a Avion (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb Irma Damette,
divorciada de Victor Mensué, i de qui enviudà. En
aquests anys d'abans de la
Gran Guerra, va ser un dels militants més destacats, amb
Benoît Broutchoux, de
l'anomenat «Jove Sindicat» de miners de caire
anarquista. En 1921 s'integrà a
les files comunistes. En el període d'entreguerres va ser
secretari de la
secció local de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). En 1934 va
ser nomenat administrador titular de les Caixes de Socors d'Obrers
Miners pel
Sindicat de Miners Unitari del Nord de les mines de
Courrières. En 1935 va ser
elegit regidor municipal i adjunt de l'ajuntament, però en
1939 va ser revocat
del càrrec per un decret del president del Consell de
Ministres francès Édouard
Daladier. En 1936 participà en una subscripció a
favor dels combatents
republicans espanyols i en aquesta època treballava als
tallers del Pou Núm. 5
de les mines de Courrières. En 1937 s'encarregà
de l'administració d'una
col·lecta als pous miners per a l'adquisició
d'una ambulància per a enviar-a a
la guerra d'Espanya. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut per la
policia
francesa i internat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània). Jules
Mattez va morir el 9 de gener de 1954 a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Sa germana, Alphonsine Mattez (Alphonsine
Bernard) va ser una
destacada militant comunista. ***
Necrològica
de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de febrer de 1954 - Josep Ribé Soperas: El 9 de gener de 1954 mor a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Havia nascut el 25 de gener de 1895 al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). ***
Ramón Domínguez Basco - Ramón Domínguez Basco: El 9 de gener de 1959 mor a Évreux (Alta Normandia, França) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Havia nascut el 21 d'octubre de 1887 a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França). ***
Necrològica
de Josep Recasens Fortit apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 8 de febrer de 1973 - Josep Recasens Fortit:
El
9 de gener de 1973 mor a Sant Jòrdi d'Òrcas
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Recasens Fortit. Havia nascut l'1 de gener de 1899 a la
Pobla de Cérvoles (Garrigues,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Recasens i Maria Fortit. Militant
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant la
Revolució fou president de la Col·lectivitat
Agrícola del seu poble natal. El
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França amb tota
la col·lectivitat, fins i tot el ramat, i va ser internat al
camp de
concentració de Vernet. Durant l'ocupació
treballà d'obrer agrícola al
departament del Tarn. En 1943, buscat per la gendarmeria,
fugí cap a París
(França), però va ser detingut en un control de
la Milícia i deportat a
Alemanya. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Argelièrs (Llenguadoc,
Occitània), on treballà d'obrer
agrícola. Cap el 1947, amb sa companya Narcisa
Arbós, s'establí, com a sastre, la seva vertadera
professió, a Sant Jòrdi
d'Òrcas i milità en la Federació Local
de Montpeller de la CNT. Josep Recasens Fortit
va morir el 9 de gener de 1973 al seu domicili de Sant Jòrdi
d'Òrcas (Llenguadoc, Occitània) i
fou enterrat l'endemà. ***
Émile Véran - Émile Véran: El 9 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Sadi Joseph Émile Véran. Havia nascut el 23 de novembre de 1904 a Aigalieras (Provença, Occitània). Era fill d'Henri Maurice Véran i de Rachel Laurence Sat Khiamard. Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC). Sa companya fou Suzanne Germaine Marguerite Dumont. Émile Véran va morir el 9 de gener de 1988 a l'Hospital Croix Saint Simon del XX Districte de París (França). ---
|
![Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elluchador.jpg "Portada d'un número d'\"El Luchador\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[08/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/01]") |
|
![[10/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/01]") |
|
|
| Actualització: 08-01-24 |