brumana

---

Herminia Brumana (1897-1954)

El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando planté árboles (1927), La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires –en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada «no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán, Mundo Argentino, La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia, Pueblo y Escuela, Reconstruir, El Suplemento, El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres . Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.