|
---
Anarcoefemèrides del 8 de gener Esdeveniments Capçalera del primer número de La Revolución Social - Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa. Naixements
Foto policíaca d'Émile Barbier (26 de febrer de 1894) -
Émile Barbier: El 8 de gener de 1858 neix al V Districte antic, actual II
Districte, de París (França) l'anarquista Émile Alphonse Barbier. Era fill de
Joseph Placide Barbier, pintor en la construcció, i de Victorine Madeleine
Poisier, cosidora. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pintor en la
construcció. L'octubre de 1872 vivia al número 58 del carrer Cherche Midi del VI
Districte de París. A principis dels anys noranta va ser un dels fundadors el
grup anarquista «La Revanche de Fourmies». Sembla que es el mateix Barbier que
assistia a les reunions del Grup Anarquista del Faubourg Marceau, al carrer
Pascal. El 26 d'abril de 1892 va ser fitxat com a «anarquista» en una llista de
la Prefectura de Policia de París. Diversos informes de confidents de la policia
assenyalen la presència d'un tal Barbier en diverses reunions anarquistes, però
com que no citen el nom podria tractar-se de l'anarquista Louis Alexandre
Barbier. Figura en un informe policíac de recapitulació d'anarquistes del 15 de
desembre de 1893. El 26 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 10 del
carrer Roger del XIV Districte de París, va ser escorcollat per la policia i es
trobaren diversos llibres i fullets socialistes revolucionaris, correspondència
i un revòlver carregat; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació
criminal», va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però durant
l'interrogatori negà formar part del moviment llibertari. El 2 de març de 1894
va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de residència fixa del 31 de desembre de 1894 i també en altre
del 31 de desembre de 1896. En aquesta època vivia al número 106 del carrer
Château. En 1899 era membre del Grup Comunista del XIV Districte de París. Després
de 1900 figurava en altres registres policíacs i aleshores vivia al número 62
del carrer Vercingétorix. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Philibert Alicante (7 de març de 1894) -
Philibert Alicante: El 8 de gener de 1861 neix a
Sèvres (Illa de França,
França) l'anarquista Philibert Alicante, conegut com Théodore
Alicante.
Sos pares es deien Alippe Alicante, calderer, que va morir pocs mesos
després
de néixer ell, i Marie Antoinette Druet. Va fer feina
d'operari en una màquina
talladora de sabates de cautxú i posteriorment es
dedicà a treballar cuiros. El
19 de desembre de 1891 es casà a Gentilly (Illa de
França, França) amb la
jornalera parisenca Marie Scholer i amb aquest matrimoni
legitimà cinc infants:
François, nascut en 1880; Annette, nascuda en 1882; Louise,
nascuda en 1885;
Catherine, nascuda en 1887; i Lucie, nascuda en 1890. En aquesta
època vivia al
número 6 del carrer Comète de Gentilly. El seu
domicili va ser controlat per la
policia el 13 de juny de 1892 i el 30 d'abril de 1893, i figurava com a
«anarquista militant» en un llistat del 26 de
desembre de 1893 de la Prefectura
de Policia de París (França). El 7 de
març de 1894, en una agafada
antianarquista, va ser detingut sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal» i el seu domicili del carrer Comète va
ser escorcollat per la III
Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París sense cap
resultat; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
empresonat. El 13 de març
de 1894 va ser posat en llibertat. En 1899 assistí com a
delegat del grup de
Gentilly del blanquista Partit Socialista Revolucionari (PSR) al
congrés que se
celebra a la Sala Japy de París. El 18 de març de
1933 el seu negoci de cuiros
i pells establert al número 14 del carrer Frileuse de
Gentilly va ser declarat
en fallida. El 29 d'abril de 1935 va fer separació de bens
amb sa companya
Perrichon; en aquesta època vivia al número 47
del carrer Benoît-Malon de
Gentilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Louis Lumet dibuixat per Bertin -
Louis Lumet: El 8
de
gener de
1870 neix a Issoudun (Centre, França) el
periodista, poeta, escriptor, francmaçó
i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Fill d'una
família que s'havia implicat en
els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste
Lumet, vinyataire,
i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de
pelleteria. Després de fer estudis
amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun,
marxà cap a París, on es guanyà
la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada
dels noranta vivia amb
sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI Districte
de París. El 8 de
maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el servei militar per
«feblesa de
constitució», aquesta exempció va ser
renovada el 23 de maig de 1892, i en les
posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment va ser alliberat de
les obligacions
militars en 1916 per «feblesa general». Entre
novembre de 1891 i febrer de 1894
col·laborà en la revista anarquitzant L'Art
Social, de Gabriel Delasalle
(Gabriel de la Salle). Interessat en diverses
disciplines (literatura,
història, sociologia, teatre, arts decoratives,
ciència, etc.), a més de la Revolució
Social, debutà literàriament, molt
influït pel moviment simbolista, en temps del
cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges Lepelletier de
Bouhélier (Saint-Georges
de Bouhélier) i Eugène Montfort, i fou
amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis
Philippe. Participà en el cenacle literari de la
Montagne-Sainte-Geneviève de París,
juntament amb Émile Janvion i altres. En aquests anys
col·laborà en diferents
publicacions anarquistes, com ara La Grève
Générale (1893-1895 i
1899-1900), L'Effort (1896-1902) i Le
Libre (1897-1898). L'abril
de 1895 creà a París la revista
d'inspiració llibertària, en defensa de l'art
social i de les idees naturistes, L'Enclos. Arts; dits et
faits, pour le
mieux (1895-1899), juntament amb Fernand Pelloutier,
Charles-Louis Philippe,
Jacques-Gabriel Prod'homme i altres amics (Jean Baffier,
Léon Frapié, René
Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine,
Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació
que dirigí, administrà i en la
qual col·laborà, i de la qual es
desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901
col·laborà en Le Libertaire i
Le Supplément Littéraire des Temps
Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al
número 7 del carrer de
l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en
la «Chevalerie du
Travail», una mena de francmaçoneria sindical.
Entre 1897 i 1901 col·laborà en La
Revue Naturiste –en el número 3, de maig
de 1897, publicà l'article «Pour
les femmes contre le feminisme», on criticava el
parlamentarisme de les feministes.
Durant la primavera de 1897 fundà el
«Théâtre Civique», dins del
marc de
l'anomenat «Teatre Social», que representava obres
dramàtiques revolucionàries
als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i
d'espectacles. També participà
en societats per divulgar al gran públic l'obra dels
artistes d'aleshores. En
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple,
diari dirigit per Sébastien
Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus.
En març
de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats
Populars, la
qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al
Faubourg de Saint-Antoine i
serà l'origen de la creació de gairebé
120 universitats populars en els anys
següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de
Solidaritat Internacional i
d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb
altres escriptors francesos,
un manifest en suport de la Rússia revolucionària
engegat per escriptors
russos. També l'abril de 1901 cofundà, amb
Édouard Massieux, el grup «L'Art
pour tous», lligat a la Federació de les
Universitats Populars (FUP), que, a més
d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903
i 1905 una revista mensual
del mateix títol i de la qual fou editor
científic. El febrer de 1903 s'adherí
al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el
número del 27 de juny de 1903 el
diari parisenc L'Intransigeant l'acusà
de nacionalista i de «socialista
reaccionari». En aquesta època, ja declaradament
francmaçó, es decantà pel
socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i
col·laborà en el diari republicà La
Petite République, on en 1904 va publicar en
lliuraments «Les cahiers d'un
congréganiste» i una mena d'autobiografia,
«Le chaos», que després va ser
editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general
d'ensenyament
de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any
va fer, amb Albert Keim,
una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz,
Dickens, Diderot, Edison, Hugo,
Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington,
etc.)
sota el títol Les grans hommes. El 20 de
juliol de 1907 testimonià
davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la
música de L'Internationale,
mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà
Adolphe Degeyter. Desmarcat
totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914
s'arrenglerà en la
«Unió Sagrada». Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques,
com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach
Socialiste Illustré, Les
Arts Français, Le Chambard Socialiste,
Comoedia, Coopération
des idées, L'Éclaireur de
l'Ain, La France Libre, La
Grande Revue, L'Indépendant du Cher,
La Lanterne, Lutèce,
L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste,
Paris-Journal, La Plume, La Presse,
Le Rappel, La Revue de
Paris, etc. A més de les citades obres,
publicà Le Meilleur mire,
rythmes, poème du livre «Etre» (1893),
Contre ce temps (1896), La
vie d'un (1897), Conversation avec Idéa
(1897), La fièvre
(1898), Le chaos (1901), Le
Théâtre Civique (1900), L'Art
pour
tous (1904), Napoléon I. Empereur des
Français (1908), Le dessin par
les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé
Rambosson), Pasteur. Sa vie, son
œuvre (1914 i 1922), Les
écoles en 1792 et en 1914-1917 (1917,
traduït al castellà aquell mateix any), La
Défense Nationale. Un an de
guerre (1915), La France
héroïque et ses alliés (1914-1916)
(1919,
amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges
Clemenceau. Sa vie, son
oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de
la patrie en
1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919),
entre d'altres.
Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de
l'Exposició d'Arts
Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre
abril i octubre de 1925
a París, però, greument malalt, Louis Lumet va
morir el 5 de desembre de 1923
al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a la seva població
natal d'Issoudun, amb exèquies a
l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies
abans de morir, el 26 de
novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París
amb Augustine Claire
Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui
defensà tota sa vida
malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà
dos obres d'aquest
al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França). ***
Notícia
d'Emmanuel Gouffreteau apareguda en el diari de La Rochelle L'Écho Rochelais
del 7 de novembre de 1894 -
Emmanuel Gouffreteau: El 8 de gener de 1877 neix a
Gémozac (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista Emmanuel Gouffreteau. Sos pares es
deien Eutrope
Gouffretau, conreador, i Salomé Mazié. Es
guanyava la vida treballant de fuster
a Marsella (Provença, Occitània). El 25 de maig
de 1912 es casà a Marsella amb
Marie Noéli Constant. Quan la Gran Guerra va ser llicenciat
després d'haver
estat gasejat al front i a partir d'aquest moment tingué
problemes per problemes
de salut per exercir la seva professió.
Freqüentà les reunions del grup
anarquista marsellès de la Unió Anarquista (UA) i
feia propaganda llibertària i
comunista al seu barri. En 1922 vivia al número 118 del
bulevard de la Blancarde
del IV Districte de Marsella. Emmanuel Gouffreteau va morir l'abril de
1927 a
Marsella (Provença, Occitània). ***
Joseph Ferrand - Joseph Ferrand: El
8 de gener de 1880 –altres fonts
indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a
Varambon (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph
Ferrand, també conegut com Dunin.
Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava
la vida
venent diaris a Marsella (Provença, Occitània),
on conegué l'anarquista
i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898
abandonà la capital
occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes
desapareguts que cal buscar i controlar. A París
(França) començà la seva
carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la
Nit» d'Alexandre Marius
Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van
permetre el
desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22
de gener de 1903 fou
detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François
Vaillant. Processat a Amiens
(Picardia, França) amb tota la banda el març de
1905, fou acusat de 39
robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de
treballs
forçats. Amb el número de matrícula
34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació
(Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest,
començà a adoptar una actitud
de clara oposició a l'administració
penitenciària, intentant per dues vegades
evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió
disciplinària –entre 1907
i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company,
eliminà el forçat
Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar
Jacob.
Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc
anys de
reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la
colònia penitenciària de la pitjor manera
i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de
lluites i de penes. El gener de
1924 va ser relegat en residència perpètua a la
Guaiana, on esdevingué cuiner a
Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.
Joseph Ferrand va
morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en
data desconeguda. ***
Miguel Almereyda - Miguel
Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de
defunció cita erròniament el 5 de gener–
neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i
propagandista anarquista i
antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo,
més conegut com Miguel
Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»).
Sos pares, no casats, es deien
Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista.
Algunes fonts diuen
que era fill bastard d'una família de notables catalans del
Principat
d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898
s'instal·là a París
(França)
i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i
treballà com a
retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos
de presó
condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit
revolucionari, va freqüentar
els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le
Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar
per
fabricació defectuosa, però serà
condemnat a un any de presó. En sortir-ne va
ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a
secretari de redacció en Le
Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com
per escrit, va
participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el
congrés
constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), i esdevé amb Georges
Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre
de 1905, 28
membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats,
entre tres
i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell
Roig», que cridava a la
insurrecció contra tota ordre de mobilització. El
14 de juliol de 1906 els
implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i
Eugène Merle, creà
aleshores el periòdic La Guerre Sociale.
En 1908 va ser condemnat a dos
anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels
soldats del 17
Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de
1909, va
participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer
i
Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per
«incitació al sabotatge» durant una
gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va
crear «Les Jeunes
Gardes Révolutionnaires» (Les Joves
Guàrdies Revolucionàries), grup de combat
que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un
especialista en
desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment
obrer. Però de mica en
mica s'allunyà del moviment anarquista. El març
de 1913 deixà, amb Eugène
Merle, La Guerre Sociale per fundar Le
Bonnet Rouge, periòdic
satíric socialista que, tot i que mantingué un
dur combat contra els monàrquics
d'Action Française, dels «Camelots du
Roi» i d'altres grups dretans, es va
comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan
esclata la Gran
Guerra, reivindicà el seu «patriotisme
d'esquerra», però va esdevenir tot d'una
pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb
el ministre de
l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels
«Carnets B» dels
antimilitaristes. Però víctima d'una
maquinació politicofinancera, va ser
detingut el 6 d'agost de 1917 acusat
d'«intel·ligència amb
l'enemic». Durant la
nit del 13 al 14 d'agost de 1917 Miguel Almereyda va ser
«suïcidat» penjat amb uns
cordons de sabates a la seva cel·la de la presó
de Fresnes (Illa de França,
França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Va
deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que
més tard tractarà
de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare.
L'actual director de
cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat
en honor seu. ***
Foto policíaca d'Alberto Di Giacomo -
Alberto Di Giacomo: El 8 de gener de 1886 neix a Magione (Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Alberto Di Giacomo, conegut com Il Moro o Il Moretto.
Era fill d'Andrea Di Giacomo i de Polina Bini. De ben jovent passà a viure al
barri de Trionfale de Roma (Itàlia) i treballava als forns de Valle Aurelia de
la ciutat. Estava fitxat per la policia com a «anarquista perillós, capaç de
cometre atemptats». Entre 1911 i 1920 va ser un dels principals membres de la fracció
més radical de la Lliga dels Obrers de Bòvila. En 1921 s'integrà en els «Arditi
del Popolo» i a finals de juliol d'aquell any entrà a formar part, com a un
dels màxims exponents del «Batalló Trionfale», de la direcció romana d'aquesta
organització. En 1923 va ser detingut per insultar i apallissar feixistes. El
setembre de 1926 va ser novament detingut sota l'acusació de planificar un
atemptat contra el règim feixista. En 1927 va ser inscrit en el registre de la
policia de fronteres. A partir de 1929 visqué al carrer Tunisi del barri de
Triomfale, on freqüentava l'anarquista Errico Malatesta. El juny de 1931 se li
va assignar confinament per tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de
Lipari per «activitats anarquistes i pertinença al Socors Roig». El novembre de
1932, amb motiu del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», va ser amnistiat
del període de confinament que li restava. De bell nou a Roma, s'integrà
immediatament en la resistència al règim i novament va ser amonestat formalment
el maig de 1933. Un informe policíac de 1934 l'assenyala com un dels
anarquistes més «perillosos» de Roma i que cal mantenir estretament vigilat. El
juny de 1935 va rebre una nova amonestació i el juny de 1940, amb l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, se li va assignar de bell nou confinament per
tres anys a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943, amb la caiguda del
feixisme, pogué retornar a Roma, integrant-se en un grup de «Giustizia e
Libertà» de la resistència antifeixista. El 19 de desembre de 1943 va ser
detingut en una gran agafada. El 4 de gener de 1944 va ser enviat secretament a
la presó de Regina Coeli i l'endemà deportat, juntament amb altres tres-cents
companys, amb el tren núm. 16 cap a Alemanya, arribant el 13 de gener de 1944
al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Posteriorment va
ser traslladat al camp d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) i
finalment novament enviat a Mauthausen. Alberto Di Giacomo va ser assassinat el
15 de setembre de 1944 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).
El 13 de gener de 2014 l'Ajuntament de Roma va col·locar una stolpersteine,
al número 27 del carrer Laterizi, on vivia, dedicada a la seva memòria. Alberto
Di Giacomo (1886-1944) ***
Eugenio Macchi -
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dos
últims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai). ***
Manuel Rojas
Sepúlveda - Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile). ***
Necrològica
de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de febrer de 1953 - José Gamaza
Parra: El 8 de gener de
1902 neix a Arcos de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Sos pares es deien Luis Gamaza
i
Manuela
Parra. Obrer agrícola, milità en la
Confederació Nacional de Treball (CNT)
d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en
les milícies confederals. En
1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República
espanyola, coneguda com «Brigada
La
Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre
al front de Madrid
(Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la
batalla de l'Ebre.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en un camp
de concentració. Més tard va ser integrat en la
643 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
treballà com a obrer agrícola
i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En
aquests anys formà
part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez.
José Gamaza Parra
va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital
General de Llemotges
(Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Melcior
Niubó Santdiumenge
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 4
de gener– de
1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant,
caricaturista, pintor,
il·lustrador i animador de pel·lícules
de dibuixos animats anarquista Melcior
Manuel Valeri Niubó i Santdiumenge –el certificat de naixement cita Sandumenge
com a segon llinatge–, conegut sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,
Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar
Daniel.
Sos pares es deien Francesc
Niubó Coll, carter, i Josepa Santdiumenge Armengol. Era fill
d'una família humil mancada d'antecedents
artístics i aprengué el seu ofici de
manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de
la seva localitat i, un cop
se li va despertar la seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors
plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys
s'instal·là a Barcelona
(Catalunya) i començà a treballar
d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on
il·lustrà col·leccions
de novel·les populars i revistes infantils (La
Alegría Infantil,
Pulgarcito, etc.).
L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló
d'Humoristes i participà en els successives edicions
fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la
premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys
republicans (La Campana de
Gràcia, El Día
Gráfico, L'Esquella de la Torratxa,
Fotogramas,
Front, La Humanidad, ¡Ja...
ja!, Lecturas, Lleida,
La Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, etc.). També va fer mítings
per al moviment anarquista a
diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb
Salvador Nabau Fitó, una
exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les
als locals de la Societat
Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya). Entre el 21
de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria
Emporium en el I Saló
d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En
1933 es casà
civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria
Daniel Baró –el
primer d'aquestes característiques que es
realitzà a la província de Lleida– i
s'instal·là amb sa companya al barri de
Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà
en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre
d'aquell any. En
1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm.
20 d'Osca (Aragó,
Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra
per
«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega,
organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al
Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons
alguns, s'afilià al Bloc
Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM); també
entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors
i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual
formaven part Alfons
Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep
Comabella Rabassa,
Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni
García Lamolla, Julián Gómez
García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc
Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre
d'altres, molts
d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937,
participà en les lluites de
carrer al costat dels anarquistes contra la reacció
estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front d'Aragó
–les informacions que diuen que fou
correu motoritzat són errònies– i fou
comissari polític amb grau de comandant.
L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un
concurs de caricatures
antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal,
òrgan del
Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors
(UGT). El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a
Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració
d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad
Obrera Gustau
Vila Bergadà (Grapa). Al camp de
concentració realitzà dibuixos sobre
«la bona acollida dels refugiats republicans a
França». Quatre mesos després va
ser traslladat al camp de concentració de Brams, on
també va fer dibuixos. En
1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
col·laborà en algunes revistes
sota el pseudònim Óscar Daniel.
Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar
Daniel, pseudònim que ja
havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al
barri de Horta, incorporant-se
en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito,
TBO, etc.).
Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat, participant en nombroses
pel·lícules, especialment en la secció
de fons i de maquetes, com ara La
sartén de Civilón (1942), Garabatos
José Nieto (1944), Garabatos
Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries
Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en
l'empresa de dibuixos
animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lícula
Erasé una vez...
(1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué
fent dibuixos (historietes
infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals,
felicitacions
nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.)
per a diferents
editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones
Generales, Hércules, Hispano
Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al Centre
Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures
dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge. Homenatge
a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en
Barret Picat (Linyola, juny de 2013) ***
Dante
Di Gaetano - Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.
Defuncions
Grup de garibaldins - Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut el 24 de desembre de 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família benestant, burgesa i anticlerical, sos pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut de Porta Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice Cavalloti. El febrer de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una representació d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del Regne de Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos instituts de la ciutat, una adhesió apassionada a la política dels Estats de Savoia. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Posteriorment fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Antonio Billia, Felice Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia, Itàlia) el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai, òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar la pena el juliol fugí de la presó i marxà cap a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT. Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi que havia contreta a la presó, Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai». ***
Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910) - Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). Sos pares, toscans, es deien Francesco Gori i Giulia Lusoni. En 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). ***
Henri
Laussinotte - Henri Laussinotte: El 8 de gener de 1924 mor a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Havia nascut el 28 de febrer de 1879 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt, Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per «temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de «distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir «insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com «anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Joaquín
Blanco Martínez - Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Victorino Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut el 8 de juny de 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Era fill de Juan Blanco Hurón, jornaler, i Alfonsa Martínez Vega. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca. ***
Julián Iglesias Iglesias - Julián Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Julián Iglesias Iglesias, conegut com Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). Era fill de Valentín Iglesias Gómez, jornaler, i María Encarnación Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Julián Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Foto
d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930) - Angelo Bandoni: El
8 de gener de 1947 mor a São Paulo
(São Paulo, Brasil) el pedagog,
poeta i propagandista
anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro
Bandoni o Ange Bandoni, i
que va fer servir el pseudònim A.
Doannib. Havia nascut el 3 de juliol –algunes
fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1868
a Bastia (Còrsega). Sos
pares es deien Giovanni
Bandoni (Jean Bandoni),
marbrista, i Assunta Casarosa (Assomption
Casarosa).
Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà
a La Spezia (Lugúria,
Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en
diverses ocasions
per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda
falsa i robatoris.
Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys
a Alger
(Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons
la prefectura de la policia
de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista
després d'emigrar a
l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor
responsable de l'únic número del
periòdic La
Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova.
Després
de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la
presó de La Spezia
i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi
s'instal·là a Água
Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià
articles al periòdic de São Paulo
(São Paulo, Brasil) Palestra
Sociale
(1900-1901), i després a São Paulo, on fou
director i redactor de diverses
publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902
publicà en fullet a São
Paulo la seva conferència I
martiri di
Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del
periòdic de São Paulo Germinal!
i entre 1902 i 1914 col·laborà
en La Battaglia, de la mateixa
ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra
Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses
ocasions el setmanari Alba Rossa,
també de São Paulo. En
aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista
Oreste
Ristori i es
guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A
més
d'aquesta tasca editorial,
es dedicà a conrear la poesia i la
cançó socials,
en un estil ampul·lós. També
realitzà
nombroses conferències públiques (Amore
e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana,
Pro e Contro
l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo,
etc.), algunes en vers (Progresso
e Civiltà, etc.), i
col·laborà, moltes vegades fent
servir el pseudònim A. Doannib,
en la
major part de les publicacions llibertàries italianes
brasileres (La Difesa, La Gogna, Il
Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova
Civiltà,
La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La
Rivolta, La Tessitrice,
etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la
posició antiorganitzativa del
moviment anarquista, ja que era contrari a la participació
dels anarquistes en
els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les
idees àcrates,
i mantenint agres polèmiques amb altres companys de
São Paulo. En 1902 es va
veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons
les autoritats els
anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes
d'Europa, d'Amèrica
del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de
sobirans i
de presidents de la República, tot començant pel
rei d'Itàlia; els implicats
(Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco,
Francesco
Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris,
Tobia
Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la
intenció de
llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que
permetés a l'autor
dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia.
També en 1902 fundà, al
número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el
«Gruppo Educativo
Libertario "Germinal"», primera escola llibertària
de São Paulo, la
qual dirigí fins el 1905, i on donà molta
importància a l'ensenyament a través
de les cançons, blasmant contra la religió, la
propietat privada i la pàtria.
Feia servir un especial mètode pedagògic
«mmemològico-resolutiu», amb el qual
calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a
l'exemple
concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola
«Francisco Ferrer» de Cândido
Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola
establerta a la hisenda
Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons
la policia, formava
part del grup anarquista «La Barricata». En 1921
publicà a São Paulo el fullet La
fatalità storica della Rivoluzione
Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a
finals de 1939,
a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius
establertes per les autoritats feixistes italianes. Angelo
Bandoni va morir el 8 de gener de 1947 a São Paulo
(São Paulo, Brasil) i va ser enterrat aquest mateix dia al
cementiri de Quarta Parada d'aquesta ciutat. ***
Notícia
sobre la constitució del «Comitè per
l'Espanya Lliure» apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire de l'11 de desembre de 1936 - Louis Radix: El 8 de gener de 1951 mor a Château-Thierry (Picardia, França) l'anarquista naturista Louis Radix. Havia nascut el 20 de maig de 1879 al III Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien Benoît Radix, empleat de fàbrica, i Marie Dubois. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè i de negociant cafeter. A finals dels anys noranta va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions, com ara el 26 de juliol de 1898 pel Tribunal de Lió a 16 francs de multa per «possessió d'arma», el 27 de desembre de 1898 a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», el 15 de febrer de 1899 pel Tribunal de Marsella (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «violències i ofenses», etc. Els seus antecedents penals van ser esborrats gràcies a la «Llei del 5 d'agost de 1899 sobre antecedents penals i sobre la rehabilitació del dret». El 2 de gener de 1901 va ser declarat insubmís i es va lliurar a les autoritats davant el cònsol de França a Brussel·les (Bèlgica) el 20 de gener d'aquell any; després d'haver-se beneficiat de la «Llei d'amnistia del 27 de desembre de 1900», va fer el servei militar entre el 4 de juliol de 1901 i el 9 de juny de 1904 en el II Regiment d'Infanteria. Entre 1904 i 1913 residí a Amiens (Picardia, França), Givors (Roine-Alps, Arpitània) i de bell nou a Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 13 d'agost de 1914 va ser incorporat en la Infanteria i, per buf cardíac, el 22 de maig de 1915 va ser reclassificat al servei auxiliar. El 24 de juny de 1915 va ser destinat a la 14 Secció d'Infermers acantonats a Lió. Entre 1917 i 1918 freqüentà el cercle artístic anarquista «Le Nid Rouge» de Lió, animat per la parella formada per Albert Chevenard i Jeanne Viollet (Jeanne Chevenard) i altres companys (Théophile Leclair, Georges Navel, etc.), i que jugà un paper important en la propaganda i en la lluita contra la guerra. En aquests anys, per la seva militància anarquista, va ser vigilat per la policia. El 25 de juny de 1917 un informe policíac comunicava que projectava crear un periòdic anarquista. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat al 121 Batalló de Caçadors, a l'hospital militar d'Ambrun (Provença, Occitània), i, finalment, el 18 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant el període d'entreguerres sembla que milità en la Unió Anarquista (UA) i en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). També col·laborà en la premsa llibertària (Germinal, Le Libertaire, La Voix Libertaire), on publicà alguns articles contra la dictadura comunista. Fou un dels promotors de la republicació, el setembre de 1919, del periòdic Germinal a Amiens, població on vivia al número 34 del carrer Antonin. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut, juntament amb altres 33 manifestants (André Alexandre, Raymond Barbet, Georges Bastien, Maurice Mazier, François Rose, Robert Roussel, Joseph Tarlier, etc.), després d'haver cridat «Amnistia!» en una cerimònia oficial celebrada a l'esplanada de l'Ajuntament d'Amiens, però un cop identificats tots van ser amollats. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) celebrat a Amiens i del qual va fer una ressenya per a La Voix Libertaire de l'1 de setembre de 1928. En aquesta època vivia al número 16 de la plaça Feurre d'Amiens. El 8 d'agost de 1931, amb una tal Pauwels, adquirí un conjunt de barraques i terres de la colònia anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), creada el 8 de febrer de 1920 i dissolta el 2 de maig de 1931. El 28 de gener de 1935 participà en el congrés regional que havia de crear la Federació Llibertària del Nord-Est i en el qual presentà l'informe «Les anarchistes et les paysans». En 1936 era membre del grup de Bascon de l'UA. Amb la finalitat de fer costat la Revolució espanyola, va fer una crida als llibertaris de la regió del Nord-Est, publicada en el número del 25 de setembre de 1936 en Le Libertaire, per a crear un setmanari específic sobre el tema que portaria el nom de La Feuille Antifasciste, i també fou el promotor de la fundació de l'anarquista «Comitè per l'Espanya Lliure» de Château-Thierry, que se creà en una reunió celebrada el 6 de desembre de 1936. En 1937 s'integrà en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i publicà regularment anuncis en Terre Libre. Per a fer una edició a la zona est d'aquesta publicació, buscà un ciclostil d'ocasió o una màquina impressora. Promogué la xerrada «La naissance et la mort des Dieux» que Sébastien Faure va fer a la sala de conferències de Château-Thierry i de la qual va fer una ressenya publicada en Le Libertaire del 22 de gener de 1937. Continuava vivint a l'antic conjunt de barraques de la colònia anarcovegana de Bascons, la qual es va transformar el setembre de 1937, sota el nom de «La Basconnaise», en un centre naturista de divulgació de l'anarconaturisme, obert als treballadors (sabaters, sastres, ebenistes, tipògrafs, jardiners, etc.) que volguessin establir-se per fer feina i com a colònia vegatariana de vacances. El desembre de 1937 hi instal·là una impremta, oferint tarifes baixes per a l'edició de propaganda; els guanys d'aquesta es destinarien al cinquanta per cent a les caixes de resistència de la Federació Llibertària del Nord-Est i de la FAF. En 1948, encara actiu en la colònia, formà part de l'Alberg de Joventut de Bascon i en aquesta època intentà crear una comunitat agrícola i artesanal sota el nom de «Famille Nouvelle». El 19 de febrer de 1948 es casà a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) amb Julie Augustine Cadrot. Louis Radix va morir el 8 de gener de 1951 a l'Hôtel-Dieu de Château-Thierry (Picardia, França). El 22 d'abril de 1953 el conjunt de barraques de la colònia va ser venut a particulars. ***
Ángel
Oset Palacios - Ángel Oset Palacios:
El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Ángel Oset Palacios –el
seu nom i llinatges citat sovint erròniament d'altres
maneres (Jorge,
José,
Osset, Palacio, etc.).
Havia nascut el 3 de juliol
de 1920 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Sancho Oset i
Ángela Palacios.
Impressor de professió, estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf
feixista
s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa
de Llenguadoc, a mitjans de setembre de
1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup
d'acció comissionat per la CNT,
amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro
González Fernández, amb la finalitat
d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A
Barcelona el grup contactà amb el
guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els
proveí d'un amagatall i
de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de
Facerías en el cop al
prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el
destacat feixista Antonio Massana
Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una
reunió amb Facerías, el grup decidí
fer
costat un projecte de distribució de propaganda
antifranquista a gran escala,
projecte que fou finançat mitjançant una
col·lecta publicada en el periòdic
parisenc Solidaridad Obrera.
L'endemà,
25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les
autoritats
franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb
González, per la policia
franquista; posteriorment va ser també detingut
Cortés. Tancats a la presó
Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment
Llibertari
Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de
guerra i
condemnats a mort. Ángel Oset Palacios, i els seus dos
companys, van
ser garrotats
el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Josep
Lluís Facerías va escriure un text en la seva
memòria sota el títol «Para que
su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el
número 2, del 15 de
febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica. ***
Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973 - José Martín Hormigo: El 8 de gener de 1973 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo –a vegades citat erròniament Ormigo. Havia nascut l'1 de novembre de 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Salvador Martín Jerez, llaurador, i Catalina Hormigo Caravaca. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial treballà d'enrajolador i milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'Hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle. ***
Notícia
de la detenció d'Alfredo Fernández Perea
apareguda en el periòdic parisenc La Nouvelle Espagne
del 22 de febrer de 1947 -
Alfredo Fernández Perea: El 8 de gener de 1982
mor a Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Fernández
Perea. Havia nascut el 12 de
gener de 1911 a Langraiz Oka (actualment Iruña Oka,
Àraba, País Basc). Sos
pares es deien Miguel Fernández i Juana Perea. Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, durant la guerra
civil lluità el
feixisme enquadrat en el «Batalló
Bakunin». El febrer de 1947, arran de la
detenció d'Auspicio Ruiz López, va ser detingut a
Sant Sebastià amb altres sis
membres del Comitè Local de la CNT d'aquesta ciutat. Malalt
de neoplàsia, Alfredo
Fernández Perea va morir el 8 de gener de 1982 a la
Residència Sanitària de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va
ser enterrat al cementiri municipal de
Polloe de la ciutat. ***
Necrològica
d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de febrer de 1983 - Vicenç Marcet Vidal: El 8 de gener de 1983 mor a Mèxic l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Havia nascut el 9 d'abril de 1907 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat. ***
Necrològica
d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985 - Emili Geli Clotes: El 8 de gener de 1985 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Havia nascut el 28 d'octubre de 1899 a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de
Francisco Rodríguez Caro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit de
l'1 de maig de 1987 - Francisco Rodríguez
Caro: El 8 de gener de 1987 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Francisco Rodríguez Caro.
Havia nascut l'1 d'abril –el certificat de
defunció cita erròniament el 19 de
març–
de 1909 a Écija
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Amador Rodríguez Rodríguez,
jornaler, i Dolores Caro Tirado. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble per les
muntanyes i passar a zona
republicana, on va ser immediatament mobilitzat en una
batalló de cavalleria.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i deixà a la Península sa
companya, Dolores
Jiménez Reyes, amb qui havia tingut tres infants. A
França va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial residí a Romanhac
(Alvèrnia, Occitània) i milità en la
Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 18 de gener de
1945 sa companya Dolores Jinénez Reyes aconseguí
que el donessin per desaparegut oficialment. Francisco
Rodríguez Caro va morir el 8 de
gener –algunes fonts citen erròniament el 9 de
gener– de 1987 a l'Hôtel-Dieu de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). ***
Daniel
Agadía Fernández al centre penitenciari d'El
Dueso (setembre
de 1953)
- Daniel Agadía Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadía Fernández. Havia nascut el 13 de desembre –el 12 de desembre segons el registre civil reconstituït i 16 de desembre segons el certificat de defunció– de 1916 a San Feliz (Pola de Lena, Lena, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Baldomero Agadía Fernández i María Fernández Riera. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe. Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on el 4 de febrer de 1963 es casà amb Covadonga Quirós Rodríguez. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos. Malat de càncer, Daniel Agadía Fernández va morir el 8 de gener de 1990 al seu domicili de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta població. ***
Necrològica
de José Manuel Álvarez Corzo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 10
d'abril de 1990 -
José Manuel Álvarez Corzo: El 8 de
gener de 1990 mor a Saint-Denis (Illa de
França, França) l'anarcosindicalista
José Manuel Álvarez Corzo. Havia nascut el
4 de maig de 1914 a Villanueva del Río y Minas (Sevilla,
Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Álvarez i Ana Corzo. Jornaler de
professió, quan era
molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació va ser enviat a camps
de concentració a Alemanya. Després d'un temps
vivint a Lus e Sent Sauvaire
(Bigorra, Occitània), s'establí amb sa companya,
la militant anarcosindicalista
Maravilla Rodríguez Gómez, a
Épinay-sur-Seine (Illa de França,
França). Manuel
Álvarez Corzo va morir el 8 de gener de 1990 a l'Hospital
Delafontaine de
Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser
enterrat al Cementiri Intercomunal
d'aquesta població. ***
Carme Conde Abellán - Carmen Conde Abellán: El 8 de gener de 1996 mor a Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Luis Conde Parreño i María de la Paz Abellán García. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 al seu domicili de Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil, i va ser enterrada al cementiri de San Justo de Madrid. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso ***
Marcello
Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1972) - Marcello Bernardi: El 8 de gener de 2001 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. Havia nascut el 18 de juny de 1922 a Rovereto (Trentino, Itàlia). En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat. ***
Membres
de les Joventuts Llibertàries. - Antonio Álvarez
Eslava: El 8 de gener de
2008 mor a Montilla (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Álvarez
Eslava, conegut com Patirri. Havia
nascut el 5 de juliol de 1916 a
Fernán-Núñez (Còrdova,
Andalusia,
Espanya). Sos
pares es deien Juan Álvarez
i Teresa Eslava. Durant els anys republicans fou membre de les
Joventuts
Llibertàries i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble
natal. Quan la guerra civil fou soldat de la 88 Brigada Mixta de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, on conegué
i convisqué amb membres de la
família anarquista de «Los Jubiles». El
final del conflicte bèl·lic li va
agafar a Ademús (Racó d'Ademús,
País Valencià) i d'allà
retornà a Fernán-Núñez,
on no va patir cap repressió fins el juliol de 1940, quan va
ser enviat a un
batalló de treballadors a Rota (Cadis, Andalusia, Espanya) i
després al penal
«Castillo Fajardo» a Cartagena (Múrcia,
Espanya) i a construir trinxeres i
carretes a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). Finalment va ser
enrolat com
a soldat al Regiment Pavía fins el seu alliberament el
juliol de 1943. Durant
el franquisme milità clandestinament en la CNT i
després de la mort del
dictador Francisco Franco va ser un dels que fomentaren la
reconstrucció
confederal a Fernán-Núñez. Antonio
Álvarez Eslava va morir el 8 de gener de
2008 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia,
Espanya) i va ser
enterrat l'endemà al Cementiri Municipal de
Fernán-Núñez. El seu testimoni va
ser recollit en el llibre d'Arcángel Bedmar La
campiña roja. La represión franquista en
Fernán Núñez (1936-1943)
(2009). ***
Giovanni
Pedrazzi - Giovanni Pedrazzi: El 8 de gener de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Havia nascut el 17 d'octubre de 1938 a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia). Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels «sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del «Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta). ***
Patrice Caillot a l'Escola
d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)
- Patrice Caillot: El 8 de gener de 2013 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el bibliotecari llibertari Patrice Maurice Caillot. Havia nascut l'11 de febrer de 1945 al XV Districte de París (França). Sos pares es deien Louis Caillot i Jeanne Aseline Lechâtellier. Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revista Le Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. Sa companya fou Michelle Viviane Emilienne Delmas, amb qui s'havia casat el 24 de gener de 1970 al XIII Districte de París i de qui enviudà. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). ---
|
![[07/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/01]") |
|
![[09/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/01]") |
|
|
| Actualització: 08-01-24 |