---

Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Revolución Social"

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 8 de gener de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) la costurera anarquista Jeanne Marie Alphonsine Adnet, també coneguda com Jeanne Quesnel, pel seu marit. El 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i en aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Eugenio Macchi

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dos últims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de ChileLa seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

Melcior Niubó Santdiumenge

Melcior Niubó Santdiumenge

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo, Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front, La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre «la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

***

Dante Di Gaetano

Dante Di Gaetano

- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.

***

Belén Galán Sosa

Belén Galán Sosa

- Belén Galán Sosa: El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista María Belén Galán Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 2005 es traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on començà a estudiar Ciències de l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització de la Biblioteca del sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les secretaries d'Acció Social i Pro-Presos. També formà part de diferents col·lectius llibertaris, com ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la Creu Negra Anarquista (CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria i en empreses de telefonia. En 2006 participà en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West England, Anglaterra). Col·laborà activament en la Coordinadora Estatal de l'Ensenyament de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla Bolonya». També actuà en representacions teatrals de caràcter social i en altres iniciatives culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els patí lluitant contra el càncer. Belén Galán Sosa va morir el 22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies després les seves cendres en un bosc granadí.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Grup de garibaldins

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Joaquín Blanco Martínez

Joaquín Blanco Martínez

- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

***

Tomás Iglesias Iglesias

Tomás Iglesias Iglesias

- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Jorge Oset Palacios

Jorge Oset Palacios

- Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" de l'11 de febrer de 1954

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

- Josep Ribé Soperas: El 8 de gener de 1954 mor a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Havia nascut en lloc i data indeterminats. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 8 de gener de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1973

Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973

- José Martín Hormigo: El 8 de gener de 1973 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo –a vegades citat Ormigo. Havia nascut en 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle.

***

Émile Véran

Émile Véran

- Émile Véran: El 8 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Émile Véran. Havia nascut cap al 1905 a Lo Plan d'Orgon (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC).

***

Daniel Agadia Fernández centre penitenciari d'El Dueso el setembre de 1953

Daniel Agadia Fernández centre penitenciari d'El Dueso el setembre de 1953

- Daniel Agadia Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Havia nascut el 13 de desembre de 1916 a Pola de Lena (Astúries, Espanya). Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe.  Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on es casà amb Covadonga Quirós. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos.

***

Carme Conde Abellán

Carme Conde Abellán

- Carmen Conde Abellán: El 8 de gener de 1996 mor a Madrid (Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i  Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde en morir va deixar una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1972)

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1972)

- Marcello Bernardi: El 8 de gener de 2001 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. Havia nascut el 18 de juny de 1922 a Rovereto (Trentino, Itàlia). En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

***

Giovanni Pedrazzi

Giovanni Pedrazzi

- Giovanni Pedrazzi: El 8 de gener de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Havia nascut el 17 d'octubre de 1938 a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia). Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels «sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del «Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

***

Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

- Patrice Caillot: El 8 de gener de 2013 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el bibliotecari llibertari Patrice Caillot. Havia nascut l'11 de febrer de 1945 a Paris (França). Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revista Le Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

---

[07/01]

Anarcoefemèrides

[09/01]

Escriu-nos


Actualització: 27-02-18