---
Raffael
Cavallazzi (1852-1934)
El 25 de desembre
de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i
propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio
Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre
els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes
durant el Risorgimento. Va créixer en
un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A
diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris,
ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que
esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i
alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb
l'exèrcit regular, però son pare ho va impedir per la seva joventut. A partir
de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a
mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit
Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista
bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer
nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de
Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper
tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la
localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en
els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en
públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i
republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867
les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana.
Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà
personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs,
historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878),
Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica
(1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants
anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per
«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de
juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per «possessió d'armes
perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis
judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests,
advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van
crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada
18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig
posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació
ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics
anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en
trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la
fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les
polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment
Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre
Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les
dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el
promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1
de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans –aquest
cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren
el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi
havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres
components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la
dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament
amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini),
arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou
a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de
l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser
decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb
Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre
de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el
promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a
Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb
els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser
processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini,
Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo
Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza,
Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro
Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a
tres mesos de detenció i a una forta multa per «incitació a delinquir». El 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió,
a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per «associació criminal»,
en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo
Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i
Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà
a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També
va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de
tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29
d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina).
Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i
immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que
havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política»,
advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva
activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les
autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió
desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per «associació criminal» com a
membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que
havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal
de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu
d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant
feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a
manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió
completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la «Tipografia
Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que
estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes
i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular
de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper
secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle
no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat
per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una
publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre
de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que
seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel
Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà
Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era
traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir
espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat
posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser
condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires.
En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint
algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per
«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat
llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel
Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica
familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses
germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí
al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914
participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada
i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els
detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés.
El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa
clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de
1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987
incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:
"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant
la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a
massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i
gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista
(PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí
l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba,
ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de
subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva
gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una «persona no perillosa». Fins al
darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va
morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).
---
El
jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)
---
Raffaele
Cavallazzi en l'època del seu servei militar
---
Fitxa
policíaca de Raffaele Cavallazzi (1894)
---
Raffaele
Cavallazzi de vell
---
---