|
---
Anarcoefemèrides
del 8 de juny Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique - Surt Le Droit
Anarchique:
El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número
del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire
paraissant le
dimanche à Lyon. Portava l'epígraf
«Llibertat, Igualtat, Justícia». Era
continuació de la saga de periòdics lionesos que
nasqué amb Le Droit Social
el febrer de 1882 (L'Étendard
Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau
Noir, L'Émeute, Le
Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme).
Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el
seu
primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any;
Isidore
Mounier n'agafà el relleu en la gerència de
l'últim número. Els articles no
anaven signats. Publicà crides de diferents grups
anarquistes (Gruoupe des
Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de
Milà, Groupe
Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les
Impatients d'Allex, Les
Indignés, Les Forçats, Le Droit à la
Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le
Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire,
Les Impatients de Beaucaire,
Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions
populars, una
per a les famílies dels detinguts polítics i
altra per a la propaganda. La
repressió va ser tan dura que només va poder
publicar tres números, l'últim el
22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La
Lutte Sociale. ***
Capçalera d'El Corsario - Surt El Corsario:
El 8 de juny de 1902 surt a València (País
Valencià) el primer número del quinzenal
anarquista El
Corsario. Periódico sociológico.
Dirigit per José Alarcón, fou continuador
del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902).
A partir del
segon número passarà a tenir una periodicitat
setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario
Sociológico». Hi van
col·laborar T.
Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles
Malato, Ricardo
Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i
José Alarcón, entre
d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el
republicà El Mercantil
Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes
dels que havien patit
presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la
campanya per la revisió d'aquest
procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i
el seu director detingut.
L'últim número conegut és el 27, del
12 de desembre de 1902. ***
Capçalera del primer
número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto:
Éric B. Coulaud - Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914. ***
Penitenciaria
de l'illa de Santo Stefano - Procés contra
Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927
tingué lloc
a Roma (Itàlia) el procés judicial contra
l'anarquista italià Gino Lucetti, per
l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926.
Lucetti va
ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó
–la
pena de mort es va
introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys,
Leandro Sorio
i
Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9
mesos de
reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la
penitenciaria de
la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com
a «Illa del Diable».
El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc
després va morir a Ischia, el 17
de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà.
Les interessants
cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa
família (1930-1935) es troben
al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio
Emilia existeix un
Fons Gino Lucetti.
Naixements
Foto policíaca de Jean-Claude Court (17 de març de 1894) - Jean-Claude
Court: El 8 de juny de 1837 neix a
Chassey-lès-Montbozon (Franc Comtat,
Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Court, conegut com Joseph. Era fill natural de la jornalera
Gabrielle Court. Es
guanyava la vida com a marmanyer i venedor de pa dolç.
Considerat «anarquista
militant», a partir del 30 d'abril de 1893 el seu domicili,
al número 112 del
bulevard National de Vincennes (Illa de França,
França), estava vigilat per la
III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 de
desembre de
1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes. El 17 de
març de 1894 la policia escorcollà nombrosos
domicilis d'anarquistes i ell va
ser detingut per «associació criminal».
Aquest mateix dia va ser fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El
seu dossier va ser enviat l'1 d'abril de 1894 al jutge
d'instrucció Henri Meyer
i sembla que va ser posat en llibertat dos dies després. El
31 d'octubre de
1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió
parisenca a controlar. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898 - Georges
Étiévant: El 8 de juny de 1865 neix
al XVII Districte de París (França)
l'antimilitarista i anarquista Claude-François Georges
Étiévant. Son pare,
comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant
i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son
germà major, Achille Henri
Étiévant (Le Bosco),
tipògraf, estava
fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, Georges
Étiévant, abans de ser
cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc
anys i fou destinat al II Regiment
de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888
deixà l'exèrcit i es posà a
treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son
germà, entrà a
treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy
(Illa de França,
França). Antimilitarista convençut, cap el 1890
començà a freqüentar els
cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una
multa de 50
francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes
amb una pistola a
la butxaca. Es negà a fer els períodes
obligatoris d'instrucció destinats als
reservistes i es declarà insubmís davant la II
Oficina de Reclutament del
Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer
de 1892 el defineix
com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la
mort
dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).
En
aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics
d'Estudis Socials»
d'Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i durant un escorcoll al local on
s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita
robats el 15 de febrer
de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa
de França, França),
que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els
atemptats imputats
a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i
Julien Drouhet, el
25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de
Versalles a cinc anys
de presó per ocultació d'explosius, pena que
purgà a les presons de Clairvaux,
actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes,
França), i de Poissy (Illa de
França, França). Durant el procés, va
escriure una declaració de defensa, que
no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i
traduïda sovint en la
premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha
esdevingut un clàssic
de la «propaganda pel fet». En sortir de la
presó, col·laborà en Le
Libertaire, del qual va ser nomenat
gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per
«apologia del crim» a
resultes d'un article («Le lapin et le chasseur»)
publicat en el número 103 de Le
Libertaire. Fugint de la condemna,
passà a la clandestinitat i fou sentenciat en
rebel·lia a dos anys de presó per
delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898
decidí venjar-se
de totes les persecucions policíaques patides i
propinà 22 punyalades a un
agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria
del carrer
Berzélius de París; un segon agent, que
sortí en defensa de son col·lega,
també
resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una
cel·la de la comissaria sense ser
escorcollat i com que portava un revòlver, ferí
un policia de diversos trets.
Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a mort,
encara que cap agent va morir a conseqüència de les
ferides; la pena, però, va
ser commutada per la de treballs forçats a
perpetuïtat a colònia penitenciària.
Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900
a la colònia penitenciària de
les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Georges Étiévant (1865-1900) ***
Konstantin
Nunkov - Konstantin
Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts
citen el 21 de maig– neix a Chirpan
(Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el
revolucionari i guerriller anarquista
Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta
Nunkov i amb el pseudònim de David
Ognyanov.
Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a
la seva població
natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv,
Bulgària, Imperi Otomà); tres anys
després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I
de Plòvdiv i acabà
l'educació a Burgàs (Burgàs,
Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a
la
universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i
aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del
«terror revolucionari»,
va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901
en defensa de les
seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els
alts funcionaris i
l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia
per a la utilització dels explosius i dels mitjans de
destrucció
(1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les
generacions posteriors.
Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on es relacionà amb la
colònia d'exiliats russos, marxà cap a
Bèlgica per a especialitzar-se encara
més en explosius. Treballà uns anys en impremtes
de Plòvdiv i de Sofia per
ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un
temps amb el
revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de
Melnik) participà com a
guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment
revolucionari que lluitava
contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb
destacats militants anarquistes (Petar
Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel
moviment
llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo
Chernopeev a Gorna
Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El
gener de 1902 va ser
nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska
Révolucionna Organizaciia
(VMORO, Organització Revolucionària Interior
Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA)
de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi
Otomà) i s'encarregà dels
atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902
prengué
part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el
Congrés
de Plòvdiv del Districte Revolucionari
d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va
encarregar l'organització de la població rebel
dels districtes tracis d'Alexandrúpoli
i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov
i Tenyu
Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a
realitzar sabotatges
a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli.
Després d'haver participat en
diversos combats guerrillers a Macedònia i a
Tràcia, participà en la
insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop
aquesta va ser
esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a
acomplir tasques orgàniques i
el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de
Kumanovo,
participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905
acudí com a
delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se
celebrà a Knezhevo (Kratovo,
Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va
caure abatut el 12 de febrer –algunes
fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de
Koutlibeg (Kumanovo,
Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts
citen Kočani (Kumanovo, Macedònia,
Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores
contra les tropes turques.
Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el
seu revòlver perquè
no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin
Nunkov, considerat
un dels herois de la pàtria búlgara, es troben
dipositades a la Biblioteca
Pública «Ivan Vazov» de
Plòvdiv. ***
Detenció de dos
anarquistes durant la distribució de pamflets
antimilitaristes a Sant-Etiève - Alexandre Cibot:
El 8 de juny de 1878 neix
al XIV Districte de París (França) el
propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista
Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger
Sadrin. Era fill
natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no
reconegué son fill en
néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent
d'obrer fuster. En la
dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer
de la Voute de París i era
membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896
participà en el
moviment dels «Sense Feina». A
començament de gener de 1897 va ser detingut a
la sortida d'un míting contra «la
Inquisició espanyola», en referència al
«Procés de Montjuïc» que
aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans.
El 5 de març de 1897
va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner,
Gardin, André
Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun
i Letrillard), per haver
sabotejat una conferència clerical a l'església
de Saint Ambroise. Jutjat per
aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat,
ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per
«crits sediciosos» –havia
escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de
1897 va ser detingut quan
anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels
organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897
davant l'estàtua del
màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la
plaça Maubert de París. En
aquesta època lluità contra el processament
d'Alfred Dreyfus i la revisió del
seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de
1898 participà en un míting contradictori a la
Sala Octobre de París, amb altes
companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville,
Joseph Tortelier,
etc.), sota el títol «Zola et les
étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de
sortir el mes següent. El novembre de 1898
signà, en nom de Le Libertaire,
un
manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart.
Posteriorment, però,
ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut
del dreyfusisme» i el juny de
1899 participà, amb Ernest Girault i Francis
Prost, en un míting
on es proclamà la necessitat de la neutralitat
dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre
d'aquell any cosignà (P.
Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest
«Aux anarchistes»
sobre el tema i on es
criticava durament Sébastien
Faure i el seu dreyfusista Le Journal du
Peuple. En aquesta època fou membre del grup
anarquista «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè
des Artistes, al carrer Lepic
de París. El juny de 1898, en una reunió
pública després de la condemna a mort
de Georges Étiévant, es negà a demanar
la gràcia, fet contrari als principis
anarquistes, i reivindicà la venjança com a
única resposta davant la condemna,
termes que mantingué en una reunió que es
celebrà aquell mateix mes a Puteaux
(Illa de França, França). A finals de 1898 vivia
al número 111 de l'avinguda de
Saint Mandé de París i, amb Henri
Duchmann, era
secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que
feia xerrades al local del periòdic Pot
à Colle, al carrer Chanzy. En 1899
era membre del «Grup d'Educació
Llibertària», de l'«Escola
Llibertària», que
feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca
d'Ensenyament Llibertari de
Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900,
després d'una
discussió amb l'enginyer i patró del taller de la
«Carrosserie Industriel», al número
78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat
juntament
amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els
tres col·legues
retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un
contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En
la
tardor de 1901, sota el nom de Roger
Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca
a Suïssa i on
figurava com a «representant de comerç».
El setembre de 1901 va ser detingut
preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i
a finals d'aquell
any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època
era secretari del
Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació
General del Treball
(CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista
d'Amsterdam (Països
Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè
Nacional i secretari, amb
Georges Yvetot, de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El juliol
de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle
fondation» a la Sala
Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França).
En 1904 fou gerent del
periòdic L'Ennemi du Peuple, en
substitució d'Albert Kienert i on
col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa,
Georges Darien, Lucien
Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion,
Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres.
Aquest
periòdic es distingia pels seus atacs contra la
francmaçoneria i contra certs
companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi,
etc.). Entre
el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat
«Appel aux
conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser
aferrat als carrers
parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i
antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els
seus
oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la
insurrecció si eventualment es declarava la guerra.
El novembre de 1905
ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa
Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa
del «Procés dels
Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro
Vallina Martínez),
encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a
París. Dels 31
anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28
en van ser processats i
jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a
l'Audiència del Sena en un
gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a
popularitzar
l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell
entrà cridant «A baix
l'Exèrcit! A baix
la Pàtria!» i fou condemnat a tres
anys de presó. Fou un dels «dibuixants
empresonats» que col·laboraren en el
número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette
au Beurre sobre les «presons de la
República». Sembla que va ser alliberat
quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la
presó treballà de
fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i
milità en la Unió Sindical
d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le
Matin i Le Cri du Peuple
del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de
Saint-Denis (Illa
de França, França) d'haver robat una
màquina d'escriure a la Borsa del Treball
i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets
pels quals ja havia
estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb
altres
companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy,
Fortuné Chastanet, Denis
Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota
l'acusació
de pertànyer a una banda anarquista de
falsificació i d'emissió de moneda.
Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier,
Domboy,
Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser
absolts menys Jourdain
i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100
francs de multa –com
que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la
deportació en colònia
penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i
entre 1911 i 1912 es mostrà
força actiu en la campanya per a l'alliberament
d'Émile Rousset i a finals de
1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI
Districte de
París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època
vivia al número 16 del carrer
Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup
«Les Amis du
Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va
ser integrat en la
Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a
llicenciat de
l'exèrcit. En 1916
fou inscrit en el
«Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i
revolucionaris. Sota el pseudònim
de Roger Sadrin col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries, com
ara Le Flambeau (1901-1902), Le
Pétard (1904) i Bulletin du
Comité de Défense Sociale (1909-1912),
que portà una campanya contra els
Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en
favor de l'alliberament
d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de
1958 a
l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlim-Bicêtre (Illa de França,
França). ***
Luigi
Marcassoli - Luigi
Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli,
conegut com
Bigio. Sos pares es deien Giuseppe
Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de
Pignola i aconseguí el
títol de primària. Es guanyava la vida fent de
forner i va ser molt actiu en el
sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig
de 1908 presentà a
la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest
signat per diverses
organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors,
cistellers, blanquers,
barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava
permís per a realitzar el
24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una
concentració en suport de la vaga de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria
amb la presència dels portaveus
obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses
conferències com a
secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio
Pace, Aristide
Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la
secció local de Bèrgam de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer
de 1913 intervingué
en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que
posà les bases d'una
vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa
organitzativa del
moviment obrer local. El 19 de març de 1913
obtingué el passaport i el 5
d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de
novembre de 1913 retornà a
Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel
jutjat de Bèrgam a una
multa per infracció del Reglament de la Seguretat
Pública. El 12 de juny de
1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120
lires de multa per
«ultratge als agents de la Seguretat
Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un
dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant
aquesta mateixa època va
ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè
Obrer per a la
Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la
Unió Sindical,
antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de
Bèrgam, creada
oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb
els companys
sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la
paraula per a condemnar
el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva
indecisió sobre
la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca
d'adhesió a la
Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris,
litògrafs i
escombriaires). Formà part de la Comissió
Executiva del nou organisme unitari i
el març de 1915, amb l'obrer
metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista
Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant
l'estiu de 1915 assessorà
Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball.
Participà en la Gran
Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V
Companyia de
Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de
policia de Bèrgam va
escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li
saber de
la seva militància sindicalista i llibertària i
per a demanar informació sobre
ell. Després del conflicte bèl·lic,
obtingué la declaració d'haver servit amb
fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en
ocasió de
les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els
anarquistes Bernardo
Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI)
de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys
vint estava
subscrit al periòdic anarquista Fede.
Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup
Llibertari de Bèrgam, amb els
quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista
i en suport al
perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà
força actiu en la militància
sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la
qual va ser
nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió
Executiva. El gener
de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la
Confederazione
Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball)
de Milà
(Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça,
que contenia el text del
discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí
l'encàrrec de secretari general de la
CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats
anarquistes, com ara Luigi
Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc.
Estretament
vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li
van ser trobar
explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut
immediatament, va ser
alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva
habitació va ser escorcollada
i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo
Matteotti i un
opuscle titulat Filippo Corridoni.
Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant
el
feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota
l'autoritat directa
de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a
Bèrgam, exsocialista
i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i
mutilat en la
I Guerra Mundial, i després dirigent de
l'Associació Nacional de Combatents i
líder indiscutible del sindicalisme feixista de
Bèrgam. En 1928 treballava de
forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà
desocupat i sol·licità el
passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França
i així poder
reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a
aquest
país per a treballar com a tècnic en motors a la
fàbrica automobilística
Peugeot, però finalment no viatjà a
França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos
mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia,
Itàlia) en ocasió d'un
campament de balilles feixistes,
però
després novament restà desocupat. El setembre de
1930 la Prefectura de Policia
de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà
una carta des de França dirigida a ell amb
quatre còpies del periòdic clandestí Avanti
i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat
per la direcció del
Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors
italians. Durant els
anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940,
encara que
anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava
ni tan sols en la
llista general de subversius; no obstant això, pel maig de
1942 encara era
vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una
llar d'ancians
de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia). ***
Mauro
Bajatierra Morán (1919) - Mauro Bajatierra
Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra
Morán, que va
fer servir els pseudònims de Patrocinio
Gallego i Juan Beranza. Son pare,
Ramón Bajatierra López, era l'amo
d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota
Morán Moreno, morí
molt jove. Per influències familiars es dedicà
l'ofici de forner. D'antuvi,
encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al
sindicat
socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la
Societat d'Obrers
Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser
força
admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat
tenir
indústria pròpia. Quan la Confederació
Nacional del Treball (CNT) desenvolupà
estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també
s'afilià a la central
anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu
d'Europa, on va
afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i
d'italià. Va participar
activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de
Madrid, al
costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí
presó en diverses ocasions, fins a
15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la
maçoneria –fou iniciat el
10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La
Cantoniana» i va pertànyer a la
lògia francesa «Plus Ultra». Gran
lector, va crear diverses publicacions (Nueva
Senda, El Quijote, etc.),
conreà la prosa infantil i va escriure
novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1
de gener de 1913
fou secretari del «Gran Míting
Monstruós» en suport dels presos
polítics i
socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid.
Presidí la Federació
d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el
Congrés Internacional
per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava
Europa;
aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la
Federació Nacional
d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a
Còrdova –conjuntura
que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia
(Montoro, Bujalance,
Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va
representar la FOP en
el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú.
Aquest mateix any va assistir,
amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb
l'objectiu de concretar un possible
pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el
grup anarquista madrileny «Los
Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara
Moisés López, Feliciano
Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va
participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la
preparació del Congrés
de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el
document anarquista
de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant
la tardor de 1919
va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme
a la conca de
Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer
Pizarro que serà
tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquesta
època va ser
molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de
l'atemptat
contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el
subministrador
de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici
d'octubre de 1923,
en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser
condemnat per
manca de proves, encara que fou desterrat –també
havia
estat detingut en 1913
arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser
membre
del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja,
Aragón i Navarra amb seu a
Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan
Beranza, va
aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar
una sala on, l'11
de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT
que va decidir la separació
del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió
a la nova
Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest
ple, també es
adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme
tradicional cenetista. Entre
1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M.
Pérez a Sevilla i el
setembre de 1923 féu un míting amb
José María Martínez a
Avilés. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses
ocasions i va
viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada.
En 1927 va ser processat pel
famós «Complot del Puente de Vallecas» i
aquest mateix any va ser un dels
fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), vinculant-se sempre als
grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro
del Río. Durant
els anys republicans va fer mítings, fomentà
polèmiques en la premsa
llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes
de premsa. El 30
d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado
i fou condemnat per un
delicte d'inducció a la rebel·lió a
sis mesos i un dia de desterrament amb
presó sense fiança. Durant el període
bèl·lic es va convertir en el símbol
dels
corresponsals de guerra de la premsa anarquista,
col·laborant en diversos
periòdics (Catalunya, CNT,
Fragua Social, El Frente,
Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente
Libertario. Les seves
cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A
finals de 1937 va ser
nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937
formà part de
la secció espanyola de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Al final
de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa,
encapçalat pel
coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de
cop comunista que
generà la constitució d'aquest organisme. Quan va
caure Madrid a mans de les
tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra
Morán va
morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de
La Guindalera de
Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després
d'haver mantingut un
tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la
victòria –altres
fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i
afusellat el 2 d'abril
d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que
morí d'un «síncope». Sa
companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid
(Espanya).
Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de
publicacions (Acció
Libertaria, Acracia, CNT,
Cultura y Acción,
¡Despertad!,
Fragua Social, Hombre
Libre, Humanidad, El
Liberal, El Libertario, Mar
y
Tierra, Proa, La Protesta,
Los Quijotes, Redención,
Le
Réveil, La Revista Blanca, Ruta
Confederal, Solidaridad
Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,
El Tranviario, Umbral,
¡¡Unión!!,
etc.) i és autor de nombrosos
llibres i fullets –molts publicats en «La Novela
Ideal»–, entre els quals
destaquen Un ensayo revolucionario, La
violencia social-fascista,
El alma de la campiña, Desde
las barricadas. Una semana de revolución
en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917
(1918), Comentarios
al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de
España (1920), Como
las águilas (1927), La virgencita de los
Merinales (1927), El
pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de
mis amores (1928), El
alimañero (1928), La alegría
del barrio (1929), Fuera de la ley
(1929), El hombre que perdió el alma blanca
(1929), Canciones
anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado
(1930), Contra el capitalismo y contra el Estado
(1930), Los ateneos
libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica
revolucionaria. Demostración
de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida
de los centros libertarios
(1930), La justicia de los montañeses
(1930), Hacia otra vida
(1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo
deben resolver los campesinos
el problema de la tierra (1931), ¿Quienes
mataron a Dato? (1931), Crónicas
del frente de Madrid (1937), Crónica de
guerra (1937), La guerra
en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011
Julián Vadillo Muñoz
publicà la biografia Mauro
Bajatierra,
anarquista y periodista de acción. Mauro Bajatierra Morán (1884-1939) ***
Foto
antropomètrica de Jean-Louis Vars (22 de desembre de 1912) - Jean-Louis Vars:
El 8 de juny de 1893 neix al V Districte de Lió (Forez,
Arpitània) l'anarquista
individualista Jean-Louis Vars. Sos pares es deien Joseph Vars,
ajustador
mecànic, i Annette-Jeanne Larmor, jornalera. Es guanyava la
vida com a torner
metal·lúrgic. Va ser condemnat en dues ocasions a
Lió, entre elles el 14 de
novembre de 1911 a dos mesos de presó per «cops i
ferides». En aquesta època
vivia al número 12 del carrer Enfants Abandonnés
de Lió. El 19 de març de 1912
es casà al IV Districte de Lió amb la jornalera
lionesa Marie Émilie Mauger. En
aquesta època vivia amb son pare ja vidu al
número 3 del Quai de Serin de Lió. Posteriorment
s'instal·là amb sa companya a Marsella
(Provença, Occitània). Amb Eugène
Comte
i Albert Mayre, fou un dels fundadors del Grup de Propaganda i
d'Educació
Anarquista; aquest grup anarcoindividualista es reunia al Bar du
Quinconce, al
número 63 del passeig Capucines de Marsella i del qual
formaren part Henri
Arcos, Charles Dimier, Camille Dupuy, Manuel Font, Clara Gay,
Kasimirtchak i Auguste
Spoerli, entre d'altres. La policia sospità que podia estar
implicat en actes
de sabotatge i va ser sotmès a vigilància. El 21
de desembre de 1912 va ser sorprès
a la fàbrica on treballava omplint-se les butxaques amb
trossos de bronze amb
la intenció de vendre'ls a un ferroveller. El gener de 1913
s'adherí al Grup
d'Estudis Socials (GES) que arreplegava anarquistes de totes les
tendències. El
17 de novembre de 1920 es va divorciar de Marie Mauger i el 17 de maig
de 1921
es casà a Villeurbanne (Lió, Forez,
Arpitània) amb Jeanne Élise Abel.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Pedro
Orobón Fernández - Pedro Orobón Fernández: El 8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres –son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT. En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt. ***
Joaquín
Blanco Martínez - Joaquín Blanco Martínez: El 8 de juny de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Joaquín Victorino Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Era fill de Juan Blanco Hurón, jornaler, i Alfonsa Martínez Vega. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca. ***
Notícia
d'una de les detencions d'Anastasio García
Jiménez apareguda en el diari El Defensor de Córdoba
del 26 de març de 1934 - Anastasio García
Jiménez: El 8 de juny de 1904 neix a
Villaviciosa de Córdoba (Còrdova,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio
García Jiménez,
conegut com El Gabatón.
Sos pares es
deien Antonio García i Josefa Jiménez. Quan era
molt jove entrà a formar part
d'un grup anarquista i per la seva militància va ser
empresonat en temps de la
dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de
la II República
espanyola, recobrà la llibertat. En 1932
col·laborà, des del seu poble, en El
Libertario de Madrid (Espanya). El 23
d'agost de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil,
juntament amb Manuel
Nevado Valverde, després d'exigir el pagament d'uns jornals
pendents i
d'amenaçar de mort el regidor de Villaviciosa Fernando
Muñoz Carretero; aquesta
detenció donà lloc a aldarulls de protesta a la
localitat. Participà activament
en l'aixecament del 9 a l'11 d'octubre de 1934 a Villaviciosa, fet pel
qual va
ser detingut amb altres companys el 9 de gener de 1935, jutjat en
consell de
guerra entre el 2 i el 4 d'octubre de 1935, condemnat i empresonat. El
març de
1936, després de la victòria del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de
Guerra de
Villaviciosa de Córdoba. El 21 de novembre de 1937
intervingué, amb altres
companys (Onofre García Tirador, Miguel González
Inestal, Manuel Pérez Feliu i Lucía
Sánchez Saornil), en un acte d'homenatge a Buenaventura
Durruti Domínguez,
organitzat per la Federació Local de Sindicats de
València (València, País
Valencià) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), que se celebrà al
teatre Apolo d'aquella ciutat. En 1939, amb el triomf franquista, va
ser capturat
per l'exèrcit franquista, jutjat en consell de guerra i
condemnat a dues penes
de mort, penes que van ser commutades per treballs forçats.
Aconseguí fugir
d'un batalló de treball i passar a França.
Entrà a formar part de la Federació
Local de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
En 1959 ja vivia a
Imphy i militava en la seva Federació Local de CNT. Sa
companya fou Natalia
Doctor Verdejo. Malalt i després de patir diverses
intervencions quirúrgiques, Anastasio
García Jiménez va morir el 13 de desembre de 1969
al seu domicili d'Imphy
(Borgonya, França) i va ser enterrat l'endemà en
aquesta localitat. ***
Notícia
de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en
l'edició sevillana del diari ABC del 9 d'octubre
de 1934 - Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 –alguns citen 1903– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiena, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica de Máximo Catalinas de la Fuente apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984 - Máximo Catalinas
de la Fuente: El 8 de juny de 1906 neix a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Máximo Catalinas de la Fuente. Era fill de Julián
Catalinas i de María de la Fuente. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en
el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri
barceloní del Clot. Durant la guerra civil estudià per a oficial d'Artilleria
de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Establert a Bordeus (Aquitània, Occitània), milità en la Federació
Local de la CNT de l'exili. Máximo Catalinas de la Fuente va morir el 20 de
gener de 1984 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Luis
García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el
pintor Francisco Bengoa Garteiz (Patxi
Bengoa), amic de la infancia - Luis García Gallo: El 8 de juny de 1907 neix a Toro (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i pintor anarcosindicalista Luis García Gallo, que va fer servir nombrosos pseudònims (Coq, Gallo, López IV, etc.). Sos pares es deien Benito García Rodríguez, jornaler, i d'Eugenia Gallo López. Fill d'una família molt humil, quan tenia dos mesos sa família es traslladà a viure a Bilbao (Biscaia, País Basc). Aprengué l'eusquera i sempre es considerà basc. Treballà d'aprenent i de grum en un cinema, i estudià violí a l'Escola de Belles Arts, tocant en una orquestra de cabaret, i dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao. Va fer el servei militar al Protectorat Espanyol al Marroc. Posteriorment passà a viure a Madrid (Espanya) i treballà dissenyant publicitat per a una impremta de la Corredera Baja de San Pablo del madrileny barri de Maravillas. En 1928 col·laborà amb vinyetes en El Pájaro Azul de Vitòria (Àlaba, País Basc), revista amb moltes col·laboracions d'intel·lectuals anarquistes. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil dibuixa cartells, vinyetes i caricatures per a la premsa anarquista (Butlletí CNT-FAI, ¡Campo Libre!, CNT, Diana, Estudios, Episodios, Fragua Social, Juventud Libre, Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). En 1937 s'establí a València (València, País Valencià) i il·lustrà el llibret Vida y muerte de Ramón Acín, de Felipe Alaiz de Pablo; col·laborà en el llibre col·lectiu De julio a julio i publicà la seva sèrie de dibuixos «El Generalísimo» en La Tierra. En 1938 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i aquest any guanyà un dels premis del Concurs de Caricatures del periòdic Vanguardia Postal. Durant els últims mesos del conflicte bèl·lic lluità en el X Cos de l'Exèrcit de l'Est a la zona de la Noguera Pallaresa, sota les ordres de Gregorio Jover Cortés i el comissari polític Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb el seu exèrcit i va ser reclòs als camps de concentració del Fort de Montlluís, d'Argelers i el de càstig de Vernet. En 1940 treballava de llenyataire a Varilhas (Llenguadoc, Occitània) en contacte amb la xarxa d'evasions encapçalada per Francisco Ponzán Vidal, per a la qual realitzà tasques de falsificació de documents. En aquesta època intentà passar a Mèxic i Ricard Mestre Ventura li va aconseguir un visat, però finalment es va fer enrere. A començaments de 1941 s'establí a París (França), on visqué com pogué (dibuixant plaques de matrícules per a la fàbrica Peugeot; pintant camions; dibuixant historietes mudes, ja que no coneixia el francès, etc.). Entre febrer i març de 1947 participà en la Exposició Artística del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París i freqüentà una tertúlia anarquista de destacats intel·lectuals (Felipe Alaiz de Pablor, Antoni García Lamolla, Fernando Gómez Peláez, Antoni Téllez Solà, etc.). Posteriorment signà dibuixos en destacadíssimes publicacions periòdiques franceses (Constellation, France-Soir, Ici Paris, L'Intransigeant, Jours de France, Nouveau Candide, París-Presse, Point de Vue, La Presse, Le Soir, 24 Heures, Voilà, etc.), moltes d'elles de l'agència Intermonde Presse que distribuí els dibuixos arreu d'Europa i d'Amèrica, per a les quals va crear personatges (Azor, Médor, Namz'elle Souris, Nanette, etc.), en algunes ocasions amb René Goscinny (La Fée Aveline, Yvette, Docteur Gaudéamus, etc.). Finalment en 1973 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. Apassionat per l'egiptologia, en 1973 publicà el llibre De las mentiras de la egiptologia a las verdades de la Gran Pirámide, que ha tingut nombroses reedicions. En 1992 el seus dibuixos van ser portats al cinema per Xavier Gélin, d'Hugo-Films, sota el títol Coup de jeune. Luis García Gallo va morir el 21 de setembre de 2001 en una residència de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. ***
José
Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres
dos companys en l'exili
- José Rueda
Duarte: El 8 de juny de 1912 neix a Marbella
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar
feixista de
juliol de 1936 ajudà a la instauració del
comunisme llibertari al seu poble,
però amb l'ocupació d'aquest per les tropes
franquistes hagué de fugir. Entre
1937 i 1938 formà part del grup de resistència
antifranquista creat al voltant
del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també
formaven part Antonio
Salas Urda (Ubillo) i
José Sánchez
Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de
Camoján i
Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina
de plom de
Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil
atacà aquesta base i
resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera);
ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb
Joaquín Gil Fernández (Palmero)
i Antonio Machuca Ortiz, en una
cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia,
Espanya). El maig de 1938
participà en els últims enfrontaments amb els
falangistes de la regió. El 6 de
juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o
exsoldats republicans
que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La
Línea de la
Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a
Gibraltar –un d'ells
morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que
uneixen els dos punts i
un altre morí al poc temps d'arribar a causa de
l'esforç físic. Després d'un
temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar,
emigrà al Marroc,
on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment
pogué passar a França, on
milità en la CNT fins a la seva mort. José Rueda
Duarte va morir el 8 de març
de 1997 a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França,
França). ***
Necrològica
de Ricardo Álvarez Portela publicada en el
periòdic
tolosà Espoir
del 29 de desembre de 1974 - Ricardo Álvarez Portela: El 8 de juny de 1918 neix a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez Portela. Sos pares es deien José Álvarez i Benita Portela. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst. Ricardo Álvarez Portela va morir l'1 d'octubre de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Deixà companya (Julia Moya) i fills (Violeta i Ricardo). ***
Félix
Álvarez Ferreras (1942) -
Félix Álvarez
Ferreras:
El 8 de
juny de 1921 neix a la granja Le Val-du-Vignes de Velaurs
(Provença, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Felicísimo (Félix)
Álvarez Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos
anarquistes, sos pares es deien Felicísimo
Álvarez i
Florentina Ferreras. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola, sa
família tornà a la Península i
s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa,
País Basc).
Atret per l'anarquisme des de l'adolescència, en 1934
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
participà en els fets revolucionaris
d'octubre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità al
front basc i després
de la caiguda del front nord, creuà els Pirineus, passant
per Baiona i després
per Saint-Nazaire. En 1937 entrà a Catalunya i
lluità al front d'Aragó. Quan la
derrota era un fet, el febrer de 1939 passà els Pirineus per
Puigcerdà i fou
internat, d'antuvi, al camp de les Guinguetes i després als
de Setfonts i Gurs.
Més tard va ser enrolat en la 142 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i
enviat a Chalon-sur-Saône. Després
passà a la 552 CTE, establerta a
Pontanevaux. En 1942 realitzà missions per al maquis de
Cluny. Detingut, fou
internat al Fort de Chapoly de Saint-Genis-les-Ollières i
després a Mâcon, per
ser deportat a Alemanya, però aconseguí escapar i
amagar-se fins la victòria
aliada, participant en l'alliberament de Mâcon.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montluçon
(Borbonès, Occitània), on va fer
feina a la fàbrica Dunlop. L'1 de febrer de 1947 es
casà a Montluçon
amb l'exdeportada polonesa Hélène Slawinski, amb
qui
tindrà quatre fills. En
aquesta època fou secretari de la Federació Local
de la CNT en l'Exili,
secretari i administrador de les Joventuts Llibertàries de
Montluçon i
responsable de Propaganda de la CNT del Massís Central.
Entre 1950 i 1956 fou
l'editor responsable del butlletí de la Regional.
També fou membre del grup «Cultura
y Acción» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), amb Salvador Fernández
Canto i son germà Juan Álvarez Ferreras (Íbero
Galo). En 1956 emigrà al
Canadà i s'instal·là a Calgary
(Alberta), on realitzà diverses feines. També
residí temporalment a Saint Michel i Mont-real, i en 1963 va
estar a punt de
tornar a Europa per mor de les dificultats econòmiques.
Entre 1963 i 1969
publicà la revista La Escuela Moderna i
entre 1966 i 1967 participà en
el Bulletin de la Commission préparatoire du
Congrès International de
Fédérations Anarchistes. Entre 1971 i
1984 començà l'edició d'uns
fulletons, «Piedra y Alarido». En 1984
retornà a Europa i s'instal·là a Sant
Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on
fundà el grup cultural
«Sembrador» i reprengué, en 1985,
l'edició de La Escuela Moderna.
Políglota, contribuí a l'edició
castellana de l'Encyclopédie Anarchiste,
col·laborà en nombroses capçaleres de
la premsa llibertària (Boletín Interno
CIR, Boletín Ródano-Alpes,
Cenit, CNT, Le Combat
Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto,
Ráfagas, Reconstruir,
Ruta, Siembra, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
Umbral, etc.) i, també, en publicacions
literàries (Boreal, Clarín,
El Eria, Gemma, etc.). A partir
de 1998 reemplaçà Tomás
Marcellán
Martínez, que havia mort l'any anterior, en la
direcció del setmanari
confederal Cenit. És autor de Antología
miliciana (1971, amb
Ángel Samblancat i Campio Carpio), Francisco
Ferrer y la pedagogía
antiautoritaria (1971, amb altres), Eugen Relgis,
el hombre y su obra
(1974, amb altres), Las maravillas de los países
socialistas autoritarios
(1977), Caminos para la revolución
ibérica. Porvenir del pensamiento
libertario (1978, amb Campio Carpio), Cuaderno
poético (1979), El
gran canto de los poetas universales. Única
antología poética de nuestro tiempo
(1982), entre d'altres. En 1970 publicà el llibre
autobiogràfic Vicisitudes
de la lucha, i en 1975 edità, sota el mateix nom,
una acurada selecció de
les seves cartes rebudes en 10 quaderns, que van ser reeditats en 2005
sota el
títol Cartas
del exilio libertario.
Epístolas de anarquistas ilustres a
través del mundo.
En 1992 donà la
seva
biblioteca i arxiu a la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. L'última etapa de sa vida
la
passà a Vinçà (Conflent, Cataluya
Nord).
Félix Álvarez
Ferreras va morir el 2 d'agost
de 2009 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord), on es trobava
ingressat des del 30 de juny. ***
Débora
Céspedes (2008) - Débora Céspedes: El 8 de juny de 1922 neix a l'Uruguai l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquesta època freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys dels milicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Llibertària (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina –fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Temps després de ser operada d'un càncer, Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai); incinerada, el 7 de juny de 2009 les seves cendres van ser enterrades sota d'un arbre. ***
José
Martín-Artajo - José
Martín-Artajo: El 8 de juny de 1932 neix a
Madrid (Espanya) l'escriptor, poeta,
diplomàtic i militant anarquista José Ignacio
Martín-Artajo Saracho, conegut
com Artajo.
Fill d'una família burgesa i
molt catòlica, son pare,
Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president
d'Acció Catòlica i ministre
d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista,
i sa
mare es deia María Jesús Saracho e
Ibáñez
de Aldecoa.
Estudià nou anys
amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i
treballà com a diplomàtic durant set
anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.).
D'antuvi socialista, es va radicalitzà
a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari
de
l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament
militars dels coronels,
decidí abandonar la carrera diplomàtica i es
declarà anarquista militant.
Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li
retirà el passaport
diplomàtic i se li posà en la llista de crida i
cerca per jutjar-lo en un
consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres
(Anglaterra). En l'exili
treballà en diverses feines, fins i tot de peó de
paleta, i finalment entrà a
fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests
anys desenvolupà la
seva passió literària que havia
començat en l'adolescència i que
produí més
d'un centenar de manuscrits, gairebé tots
inèdits. A Londres va fer íntima
amistat amb Miguel García García, els germans
Gurucharri, Albert Meltzer i
Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser
recollit en el
documental de Jorge Semprún Les deux
mémoires. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de
crida i
cerca era vigent, retornà a la Península i
s'afilià al Sindicat de
l'Administració Pública de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts
«ortodoxes» consideraven
que era inapropiat que un diplomàtic milités en
l'anarcosindicalisme encara que
estigués en excedència obligada.
L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver
escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el
text «El general Moscardón».
Participà activament en les reivindicacions per a la
recuperació del patrimoni
confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una
d'aquestes accions a
Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí
arranjar la seva situació
legal i que fos readmès en la carrera
diplomàtica, encara que baixà en
l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis
Andrés Edo i Víctor
León, ocupà simbòlicament
l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic
Miguel
García creà el bar La Fragua, al carrer de la
Cadena de Barcelona, que ben
aviat es convertí en un centre d'activitats
llibertàries i de reunió. Participà
en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat
(1981). En
1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a
Caracas
(Veneçuela) i després a Brasília
(Brasil); en aquests indrets intervingué el
diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que
ajudà els
companys perseguits que passaven per aquests països. Va
preparar edicions de
llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán
Martínez –Lucy, filla d'aquest, va ser
sa companya un temps– i Andrés Edo. Fou un gran
especialista de la filosofia
xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del
«IV Concurs E-Poemes» de La
Vanguardia amb el titulat Jivâtman.
Els últims anys de sa vida, ja
malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem
textos seus en Askatasuna,
Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente
Libertario, Solidaridad
Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia
de la desaparición
de Porfiria Santillana, fregona española en país
superdesarrollado (1970), Historia
de subdesarrollo (1970), Horizonte
español (1972, amb altres), Fiesta
a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces
(1980). José
Martín-Artajo va morir el 14 d'abril de 2005 a
Clínica Bofill de Girona
(Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Massanes.
Luis Andrés Edo en les seves memòries La
CNT en la encrucijada (2006)
diu que només dos únics personatges li han
influït en la seva trajectòria
militant, el primer José Martín-Artajo
–Andrés Edo i Artajo eren coneguts com
«El Dúo Dinámico»–
i
Líber Forti.
Defuncions
Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894) - Éloi Francier:
El 8 de juny de 1898 mor a París (França)
l'anarquista Éloi Francier. Havia
nascut el 20 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 28 d'octubre– de
1853 a Ressons-le-Long (Picardia, França). Sos pares es
deien Pierre Louis Eloi
Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre.
Ebenista de professió,
milità en el moviment llibertari de París. El 21
de maig de 1894, quan
l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser
detingut, juntament amb dos
companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de
Cité Industrielle, a
prop de la presó de la Roquette on es concentrava una
gentada per a veure la
guillotinada, després d'haver cridat «Visca
Émile Henry! Visca l'anarquia». Un
cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la
comissaria
del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat
l'endemà en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va
detenir 155
anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer
Godefroy Cavaignac, va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou,
l'endemà va ser posat
a disposició judicial sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». El
seu últim domicili fou al número 7 del carrer
Neuve-des-Boulets de París. Éloi
Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de
París
(França). ***
Cloche de Bois - Vittorio Pini: El 8 de juny de 1903 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Havia nascut el 12 de desembre de 1859 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) i son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre. ***
Antoine
Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre - Antoine Antignac: El 8 de juny de 1930 mor a Lo Boscat (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Havia nascut el 15 d'abril de 1864 a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor. ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 6 de desembre de 1911 - Alexandre
Esteguy: El 8 de juny de 1936 mor a
París (França)
l'anarquista il·legalista Alexandre Marie Conrad Martin
Esteguy. Havia nascut el 26 de desembre de 1872 a Versalles (Illa
de França, França). Sos pares es deien Martin
Esteguy, cambrer, i Joséphine Ketterer, jornalera alsaciana,
i tingué dues
germanes (Marie i Berthe Marie Thérèse). Es
guanyava la vida com a obrer
ebenista. En 1892 va fer el servei militar a París
(França). Refugiat a Londres
(Anglaterra), el 15 d'octubre de 1898 es casà a Westminster
(Londres) amb
Blanche Marthe Leduc, amb qui tingué tres infants
(Marguerite Berthe, Félix i
Gilberte). En 1903 formà part del grup «L'Art
Social» de Londres. A començament
de juny de 1907 va ser detingut a Bèlgica sota la
inculpació de «vagabunderia,
encobriment, ús de nom fals, possessió d'arma
prohibida» i, després de dues
condemnes a Brussel·les, expulsat del país.
Posteriorment s'establí a Antony
(Illa de França). Sembla que fou l'autor de l'article
«Bertillon enfoncé»,
publicat en el periòdic L'Anarchie
del 4 de febrer de 1909. L'abril de 1909
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on
treballà com a gerent del Comptoir Français
d'Appareils Automatiques (CFAA, Agència
Francesa d'Aparells Automàtics) amb seu a París.
A Lió va ser condemnat en
rebel·lia a dos anys de presó. En 1910 va ser
enviat pel CFAA a Londres
(Anglaterra) per a crear una sucursal. En estreta relació
amb la «Banda
Bonnot», el 26 d'octubre de 1911 va ser detingut, amb Jules
Barrault, per «fabricació
de moneda falsa» al seu domicili del carrer Sandringham de
Londres. Condemnat a
quatre anys de presó per «fabricació de
moneda falsa», pena que se sumà a
altres, va ser tancat a l'illa de Wight per purgar 15 anys de treballs
forçats.
Al final de sa vida s'instal·la a Bagneaux (Illa de
França, França). Alexandre
Esteguy va morir el 8 de juny de 1936 a l'Hospital Cochin de
París (França). ***
Emmy
Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine
(ca. 1929) - Emmy Eckstein: El
8 de juny de 1939 mor a Niça (País
Niçard, Occitània) la feminista anarquista
Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy
Eckstein. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a
Berlín (Prússia, Imperi
Alemany). Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es
deien Julius Eckstein,
editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant
d'òpera, i tingué
quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un
cafè berlinès el
propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha)
i s'enamoraren, però la seva família
desaprovà aquestes relacions per la gran
diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva
forma de pensar.
Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es
reuní a Saint-Cloud
(Illa de França, França). En 1930
ajudà la propagandista anarcofeminista Emma
Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves
memòries Living my life,
que van ser publicades
l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant
Tropetz (Provença, Occitània),
molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat
amant de Berkman
durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment
harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny
de 1936, restà sola i en la
misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno
(Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein
va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de
Niça (País Niçard,
Occitània) després de patir sis operacions greus
a l'estomac. Una part del seu
arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Josep
Pellicer Gandia - Josep Pellicer Gandia: El 8 de juny de 1942 és afusellat a Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Havia nascut el 27 d'abril de 1912 al Grau de València (País Valencià). Sos pares es deien Pedro Pellicer Pellicer, comerciant, i Virgínia Gandia Pla. Fill d'una família de l'alta burgesia –el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria–, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica «expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 –després de 12 simulacres– al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (1937-2020), s'encarregà de salvaguardar-ne la memòria. ***
Pere
Pellicer Gandia - Pere Pellicer
Gandia: El 8 de juny de 1942 és afusellat a
Paterna (l'Horta Oest, País
Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Pere
Pellicer Gandia. Havia
nascut en 1908 al Grau de València (País
Valencià). Fill d'una família de
l'alta burgesia, sos pares es deien Pedro Pellicer Pellicer i
Virgínia Gandia
Pla. Va anar al Col·legi Sant Josep dels pares
jesuïtes, on estudiaven els
fills de la burgesia valenciana. Durant els anys trenta,
gràcies a la seva
àmplia cultura –sabia francès,
comptabilitat, mecanografia i enologia–,
treballà, com a ajudant de laboratori, a les bodegues
«Castillo de Liria» del seu
avi Vicent Gandia. Ben igual que son germà petit Josep,
milità en el moviment
anarquista, però no s'afilià al Sindicat
d'Indústries Químiques del Grau de
València de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) fins al 1934. També
formà part de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, participà amb son
germà en la formació de la
«Columna de Ferro» i en va ser nomenat comissari de
Cultura. A partir del 4 de
desembre de 1936 fou delegat d'aquesta columna al Quarter General de
«Les
Saleses» de València. El març de 1937
va ser detingut pel Govern republicà a
València com a conseqüència de la seva
mediació en el tiroteig hagut a Vinalesa
(l'Horta Nord, País Valencià) entre membres de la
CNT i de la Guàrdia d'Assalt
i empresonat fins al 26 de maig d'aquell any a les Torres de Quart de
València.
Després de la militarització de la columna, que
esdevingué 83 Brigada Mixta, va
ser nomenat responsable del seu IV Batalló als fronts de
Terol, sector de Rubiols
de Mora, i de Llevant (Morella, Albocàsser i
Castelló). El 18 de juliol de 1937
presidí un míting a Benicarló (Baix
Maestrat, País Valencià) amb motiu del
primer aniversari de la Revolució. Juntament amb son
germà, al final de la
guerra va ser detingut al port d'Alacant; jutjat en consell de guerra,
va ser
condemnat a mort. Pere Pellicer Gandia va ser afusellat el 8 de juny de
1942 al
camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País
Valencià), juntament amb son germà
Pere i altres vuit militants llibertaris i d'altres
tendències. Fou enterrat al
cementiri municipal de Paterna amb son germà. Sa companya
fou Trinidad Mas. Pere Pellicer Gandia (1908-1942) ***
Necrològica
d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de juliol de 1955 - Angelo Girelli: El
8 de juny de 1955 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Angelo Girelli. Havia nascut el 28 de febrer de 1886
a
Cortona (Toscana, Itàlia). Va ser criat pel pagès
Romualdo Bellini a Farneta di
Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897
s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana,
Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions
toscanes de Cinigiano i de Montalcino.
En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia),
on va treballar als Alts Forns
i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS),
adherint-se al grup
anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Com a
conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres
companys (Primo
Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8
d'abril
i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers
dels Alts Forns, en
les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de
1921, en
el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la
seva comissió
executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli,
Ruffo
Giorgi, Giovanni Mancini, Dante
Muzzi, Lampisio
Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati
i Albino
Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el
juny de 1922 per escamots
feixistes, emigrà clandestinament a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània), on mantingué estretes relacions amb
destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.).
L'octubre de
1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla
que va anar clandestinament a
Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat
italià, que el tenia
constantment vigilat, tement que volgués tornar a
Itàlia per a realitzar un
atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al
Ministeri de
l'Interior com a «militant actiu del partit
anarquista». El 24 de novembre de
1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte
d'Arezzo (Toscana,
Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser
inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció.
De bell nou a
Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico
Rossi, en una
conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el
règim soviètic. A finals de
1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el
«Comitè de Defensa de les
Víctimes Polítiques» en defensa de
Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes
acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la
«Casa
degli Italiani» d'Aubanha (Provença,
Occitània), que causà quatre ferits en
aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933
participà en la
inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de
gener d'aquell any
assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la
revolució italiana. El 10
d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la
primavera de
1934 formà part de la Federació Anarquista del
Sud-Est de França, organització
integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca
Bregliano, Marcello Cicero,
Celso Persici, etc.); el «Gruppo
Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello
Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de
Mai"»
encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco
e Vanzetti"», el
secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de
Toló
(Provença, Occitània), representat per Ugo
Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20
de gener de 1935 assistí a la conferència de
Silvio Trenti sobre «Crepuscolo
del diritto e dello stato borghese» i el Primer de
Maig de 1936 participà
en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup
dels anarquistes,
juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano,
Cesare
Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.).
Membre de la
Secció de Marsella «Comitè Nacional de
Defensa de les Víctimes Polítiques», el
novembre de 1936 intervingué en la conferència de
Luigi Campolonghi a la Borsa
del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà
en la marxa,
organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el
consentiment de
Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia
per part de l'Alemanya nazi. En
acabar la II Guerra Mundial restà a França, on
milità en la Federació
Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF). Malalt
d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de
1955 a Marsella
(Provença, Occitània). ***
Necrològia
de Juan Alios apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 10 de juliol de 1960 - Juan Alios: El 8 de juny de 1960 mor a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista Juan Alios. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nantes. Juan Alios va morir el 8 de juny de 1960 a Nantes (Bretanya) a conseqüència d'un accident. ***
Notícia orgànica de Georges Girardin publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1935 - Georges Girardin: El
8 de juny de 1969 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista
Georges Girardin. Havia nascut el 29 de desembre de 1896 al VI Districte de
París (França). Era fill de Jean François Girardin, jornaler i domèstic, i de
Marguerite Eugéne Lombal, modista i domèstica, i son germà Jean Girardin (Bouboule)
també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida treballant de lampista.
El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en el IX Regiment d'Enginyers. El 17 de
juliol de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos mesos de presó per
«embriaguesa manifesta i pública» i a tres anys de presó per «ultratges cap a
un superior durant el servei, rebel·lió i trencament d'un objecte», però va ser
amnistiat i enviat el 7 de gener de 1919 a un Batalló d'Àfrica i després passà
per diversos batallons africans. Es va presentar com a «llibertari comunista» a
les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la II Circumscripció de París.
Durant la primavera de 1930 va ser autoritzar a visitar a la presó parisenca de
La Santé l'anarquista Jean Ribeyron, pres polític de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). A principis de 1931 era tresorer Comitè
d'Acció contra la Presó de Cherche-Midi i per l'Amnistia Militar, el secretari
del qual era Pierre Perrin (Odéon). En 1931 participà en el fullet de la
conferència Jaurès, amb Ernest Girault i Georges Pioch. En 1935 era
secretari del Grup Anarquista del V i XIII Districtes de París de la Unió
Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 79 del carrer Cardinal
Lemoine del V Districte de París i figurava en el llistat de domicilis
d'anarquistes a verificat per la policia. Entre 1936 i 1937 va ser gerent de Le
Libertaire, càrrec que hagué d'abandonar quan el 22 de març de 1937 va ser
jutjat per «provocació directa als crims i delictes de consciència» per mor
d'un article seu titulat «Par tous les moyens, il faut fermer la gueule à ces chiens
fascistes», publicat en el número especial del 21 de març de 1937 de Le
Libertaire sobre la massacre de Clichy, quan set persones resultaren mortes
i tres-centes de ferides a resultes d'un enfrontament a trets entre membres del
Partit Social Francès (PSF) del coronel Francois de La Rocque i un grup de manifestants.
L'agost de 1936, en plena guerra d'Espanya, partí cap a Barcelona (Catalunya),
on representà l'UA en el Comitè Anarquista Unitari Francès (CAUF) i on el 20
d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Francès de la Caserna
de Pedralbes («Caserna Bakunin») de Barcelona, on s'arreplegaven i rebien
instrucció els voluntaris estrangers que s'havien d'integrar en les columnes de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Va tenir problemes amb Jean Dupoux, de la Confederació General del
Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i també membre del citat comitè,
ja que Girardin no estava ben vist en aquesta organització. El 3 d'octubre de
1936, veien que la vida a Barcelona resultava complicada, marxà cap el front integrat
en un comboi de reforç per al Grup Internacional de la «Columna Durruti». Acollit
de mala manera al front pels militants de la CGT-SR, es va publicar una carta
on el tractaven d'«indesitjable» en el número del 20 de novembre de 1936 de Le
Combat Syndicaliste. Exclòs o per voluntat pròpia, abandonà la «Columna
Durruti» i retornà a França. El 12 de setembre de 1939 es casà al V Districte de
París amb la parisenca Hélène Pean, divorciada d'Henri Mathias. En aquesta
època vivia al número 56 del carrer Mouffetard del V Districte de París. Desocupat
en 1939, el desembre d'aquell any va ser mobilitzat. Després de la II Guerra
Mundial, va ser director tècnic del periòdic parisenc L'Homme et la Vie.
Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle (1946), dirigit per Manuel
Devaldès i amb Jean Serru de gerent, i que volia agrupar totes les tendències
esquerranes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes,
marxistes, maltusians, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.). En 1947
publicà les utopies Vingt-quatre heures dans le Monde Nouveau. Comment on
vit dans la «Cité Intégration», cité sans proletariat, amb un prefaci de L.
Bremondy, i Vers un monde nouveau immediat. Comment organiser une vie
indépendante sans prolétariat. En 1950 figurava en un llistat d'anarquistes
els domicilis dels quals havien de ser vigilats per la policia amb l'anotació
de «buscat». Georges Girardin va morir el 8 de juny de 1969 al seu domicili, al
número 7 de l'avinguda de la République, d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). ***
Manuel
de Castro - Manuel de
Castro: El 8 de juny de 1970 mor a Montevideo (Uruguai)
l'escriptor, poeta,
periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Havia nascut el 26 de
març de
1896 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Fou fill de Manuel de Castro
Cobas,
capellà gallec, i de Soledad Pardiñas,
concertista de piano i pintora; ambdós
es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a
París (França) i
d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren
civilment. El fill de la
parella s'educà a Córdoba (Córdoba,
Argentina) i després estudià al Seminari
Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De
molt jove quedà orfe de mare,
primer, i de pare, després –vidu
reingressà al
sacerdoci–, i s'establí a
Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital
uruguaiana
participà de la bohèmia literària
–va
fer una bona amistat amb Ernesto
Herrera– i també s'introduí en els
grups
anarquistes, experiència que més tard
recrearà en la seva novel·la Oficio de
vivir. Buenas y malandanzas de
Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà
més tard la sèrie
«Cronicones montevideanos» en el
«Suplemento Femenino» del diari La
Mañana.
En 1928 publicà Historia de un pequeño
funcionario, crítica a la
burocràcia estatal. Exercí el periodisme en
diferents publicacions, com ara Mundo
Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago
de Chile), Clarín
(Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la
poesia, la novel·la i el conte.
En els seus últims anys creà la seva
pròpia editorial, Banda Oriental, on
publicà les seves obres. El seu art taurí
recorregué les places de Montevideo,
Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels
trenta, convidat pel
British Council, viatjà a Londres per mediació de
l'ambaixador britànic a
l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i
d'edició de revistes
culturals, com ara Teseo, Revista Oral,
Cuadernos Julio
Herrera y Reissing,
«Meridión», etc. Participà en
les Jornades Poètiques
celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats
més aclamats van ser adaptats
al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves
obres destaquen Canto
de oro (1917), Las estancias espirituales
(1919), El padre Samuel.
Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela
picaresca
americana (1937), Lámpara. Vigilias de
la luz y la flauta (1938), Meridión.
33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración
de Hernandarias (1946),
Pregón lírico diciendo de la muerte de
Manuel Rodríguez, Manolete
(1949), Retorno (1951), Hernandarias.
Exploración poética on ocho
cantos (1951), Pastoral melacolía y
otros poemas (1954), El
enigma del ofidio (1955), Encantamiento.
Poesía sobre motivaciones
infantiles (1955), Festival y
transfiguración de Helena. Treinta poemas
de amor (1957), Hernandarias.
Exploración poética en XIII cantos
(1957), Espantapájaro. Poesía sobre
motivos infantiles y un cuento
(1960), El nuevo encantador (1961), Laurel
sangriento. Épica nativa
(1961), Humo en la isla (1962), Metafísica
del vino y otros poemas
(1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio
(1964), Víspera y
olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La
vida bohemia.
Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En
les seves obres descriu
la impersonalitat burocràtica, la incomprensió
que separa els éssers humans, el
món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera
realista i alhora
filosòfica. El seu arxiu personal es troba dipositat a la
Secció d'Arxiu i
Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat
de Humanitats i Ciències
de l'Educació de la Universitat de Montevideo. ***
Portada
del llibre d'Alexandre Croix Tixier-Vignancour. Ombres et
lumières (1965) - Alexandre Croix: El 8 de juny de 1976 mor a París (França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre, Anastygmat, Barcelone, etc.). Havia nascut el 3 d'octubre de 1909 a Aubervilliers (Illa de França, França). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret, Randal, Raskolnikoff, Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat, L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937). ***
Joaquim
Lino Balagué -
Joaquim Lino
Balagué: El 8
de juny de 1985 mor a Villepinte
(Illa de França, França) l'anarcosindicalista
Joaquim Lino Balagué –algunes
fonts
citen erròniament el segon llinatge com Balaguer. Havia nascut el 2
de maig de 1901 a Barcelona
(Catalunya).
Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era
tresorer de l'Ateneu Sindicalista
Llibertari
de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz
(Extremadura,
Espanya) i a finals de 1937 al de València (País
Valencià). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Orà (Algèria) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on, amb el company Àngel Ferrer Jordà,
constituí una important biblioteca. En
1961, a causa de la guerra civil, retornà a
França. Després s'instal·là
a
Aubervilliaers (Illa de França, França) i
milità a
la zona
de París. Amb Luis Andrés Edo defensà
en aquests anys l'Aliança Sindical amb la
Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa
Travesset Agell
(1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de
1985
a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de
Villepinte
(Illa de França, França) i deixà
escrites unes memòries que abracen des dels
anys 1938 a 1950. ***
Deolinda
Lopes Vieira - Deolinda Lopes
Vieira: El 8 de juny de 1993 mor a Lisboa (Portugal) la
pedagoga, feminista,
maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda
Lopes Vieira, també
coneguda com Deolinda Quartim, pel
llinatge
del seu marit. Havia nascut el 8 de juliol de 1888 a Beja (Beja,
Alentejo,
Portugal). Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant.
Després d'haver fet
els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà
amb sa família a
Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara
de la capital portuguesa amb
el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava
magisteri, es decantà pels
sectors més progressistes de la seva disciplina,
reivindicant una reforma
educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En
aquests anys
les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com
ara Lev Tolstoi,
Piotr Kropotkin, Élisée Reclus,
Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué
António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista
d'origen brasiler i
propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,
Terra Livre, A
Batalha), amb qui es casà. En 1907
participà en la vaga acadèmica
contra el dictador João Franco. En 1910
començà a treballar com a mestra a
l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució
educativa llibertària on es
dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació
infantil. L'octubre de 1910
intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure
Pensament. En 1913 marxà al
Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva
militància
anarquista, i retornà dos anys després,
reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm.
1 de Lisboa i treballant també en algunes escola
mòbils republicanes. En
aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel
pedagog
llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses
publicacions pedagògiques,
anarquistes i feministes (Alma Femenina,
Amanhã, Boletim
Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos
Pedagógicos,
Educação, Educação Social, Escola Nova,
Revista de Educação
Geral e Técnica, Suplemento
Literário e Ilustrado - A Batalha,
A Voz do Professor, etc.) i fou
membra
activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação
Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la
Comissió
d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura
Nacional d'Óscar
Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys
després l'ensenyament infantil. En
1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on
es
mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A
més de la seva tasca educativa,
participà activament en el moviment feminista
republicà, com ara el Conselho
Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones
Portugueses),
fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció
d'Educació (1922-1926)
i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929).
Fou una de les introductores
de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre
Maçonnique Mixte et International
"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la
«Loja Humanidade»
(Lògia Humanitat), on adoptà en nom
simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de
Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant
les
dones embarassades i els infants. Formà part de la
comissió organitzadora i
participà en el I Congrés Feminista i
d'Educació que se celebrà entre el 4 i el
9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual
presentà una ponència de
caràcter pedagogicosocial titulada Educação
de anormais, sobre l'educació dels infants
deficients. En 1926 fou vocal de
la comissió organitzadora del I Congrés
Abolicionista Portuguès. En el II
Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928,
reivindicà l'Escola Única i
la coeducació contra les polítiques educatives de
la dictadura. L'octubre de
1931 participà en el Congrés Internacional de
Protecció a la Infància. Com a
anarcosindicalista,
formà part d'organismes sindicals de personal docent, com
ara l'Associació dels
Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin
tingué tres infants: la
pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador
Hélio Vieira Quartin i
l'actriu Glicínia Quartin, també
llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el
8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de
Benfica. El
seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències
Socials (ICS) de la
Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer
Deolinda
Quartim en el seu record. ***
José
Torremocha Arias - José Torremocha Arias: El 8 de juny de 2005 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Havia nascut el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Era fill de Pedro Torremocha, pagès, i de Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. ***
Nota
necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el
periòdic de Badalona Solidaridad Obrera
de setembre-octubre de 2006 - Josep Salaet Daudé:
El 8
de juny de 2006 mor a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé
–algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge Daudet. Havia nascut el 20 d'agost de 1914 a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Josep
Salaet Cartoixa i
Salvadora Daudé Llesera. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei
militar. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità en una columna
confederal. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França, on
patí els camps de concentració, com ara
el de Bram. Després passà per les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i
va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers,
Brienne-le-Château, etc.).
S'instal·là a la zona de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i
militar en la CNT local. Després de la mort del dictador
Francisco Franco,
retornà al seu poble, on milità en la
Federació Local de la CNT. Atret pel món
de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet
Daudé va morir el 8
de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i
va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Sara
Berenguer Laosa - Sara Berenguer Laosa:
El 8 de juny de 2010 mor a
Montadin (Llenguadoc, Occitània) la poetessa i militant
anarcofeminista Sara
María Berenguer Laosa, també coneguda a
França com Sara
Guillén –pel llinatge de son
marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús
Guillén Bertolín, Guillembert.
Havia nascut l'1 de gener de 1919 al Poble-sec de Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Francisco Berenguer Madrid, paleta anarcosindicalista de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar
en 1936, i Vicenta Laosa Amorós, i era la major de cinc germans. Va
treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de
brodats.
Després va fer de costurera, professió que va
exercir, després d'un breu temps
com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de
l'aixecament feixista, va començar una intensa
relació amb el moviment
anarquista: va col·laborar amb el Comitè
Revolucionari de la barriada de les
Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment
d'armes; va
pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al
costat d'Antonio Santamaría, on va
fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el
Comitè Local de les
Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de
l'Ateneu Llibertari;
alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu
Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va
lluitar a
les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell
Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Ángel
Aranzáez, visitant
freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al
Ple Regional i
va ocupar la secretaria de propaganda de «Mujeres
Libres», per acord d'un Ple
Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria
general de «Mujeres
Libres» en substitució de Maria Claramunt. El
gener de 1939 es va exiliar a
França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup
Confederal de Bram i es va
desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i
Alta Garona en
tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va
organitzar SIA a la comarca de
Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts
Llibertàries. Després de
l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company
era secretari de
la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va
dirigir un curs de
taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va
interessar-se
pel teatre, una afició que mantingué al llarg del
temps. La seva militància es
va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció
intestinal. A començaments
dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups
d'acció antifranquista, arran
de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al
costat d'Alberola, de
Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son
company, arran de
l'execució de Granado i de Delgado, per
«associació de malfactors».
Després del
Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites
internes, però no
l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente
Libertario», de la Comissió de
Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso
Portales,
reprendrà la redacció de la revista Mujeres
Libres. Durant els seus
últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant
activitats culturals (teatre,
poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel
govern
francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la
seva participació en la
resistència durant l'ocupació alemanya. Va
col·laborar, fent servir diversos
pseudònims (Alisma, Blanca,
Anade, Sara Lahosa, Sandra
Berenguer, Evora), en diverses
publicacions llibertàries, com Adarga,
Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,
Cultura Libertaria, ECA,
Evocación, Gramenet del
Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres
Libertarias, Mujeres Libres, El
Noi, Noticiari, Polémica,
Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo
y Negro, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, El
Vaixell Blanc, La Voz
Anárquica, etc. Col·laborà
en antologies poètiques, com ara Fleurs du
Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres
(1977), A Juan Ramón
Jiménez (1981), España sangra
(1985), Antología de novísimas
poesías de habla hispana (1986), Nostre
club (1989), Poemas de
luz (1994); i és autora de Cardos y
flores silvestres (1982), Jardín
de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta:
treinta y dos meses de
guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las
tres adelfas
(1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres
Libres. Luchadoras
libertarias (1999, en col·laboració),
Sentiments
(2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a
França la
biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va
participar en el
documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra,
amb María Salvo,
Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá,
Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig
Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de
Madrid el seu
llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26
dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira,
Jeanne
Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray,
etc.). Sara
Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 al seu domicili de
Montadin (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després al
cementiri d'aquella localitat
al costat de son company Guillembert. ***
Edmundo
Revenga González en l'homenatge de maig de 2006 - Edmundo Revenga González: El 8 de juny de 2008 mor a Valladolid (Castella, Espanya) el comunista, i després anarcosindicalista, Edmundo Revenga González –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Reveiga. Havia nascut el 16 de novembre de 1920 a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Fill d'una família obrera, començà a treballar amb vuit anys com a corder al costat de son pare i quan tenia 13 anys començà a interessar-se per les idees socialistes. En acabar la guerra civil, i després de fer el servei militar, afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE) clandestí. En 1945 va ser detingut en una gran agafada i va ser empresonat durant dos anys a Valladolid i a Burgos (Castella, Espanya). Va ser en aquesta època quan abandonà el comunisme i s'acostà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels reorganitzadors de la CNT de Valladolid, militant en el Sindicat de la Construcció d'aquesta organització. El maig de 2006, amb la inauguració dels nous locals de la CNT de Valladolid, se li va retre un homenatge. Sa companya fou Felisa Fraile Arroyo, amb qui tingué tres filles (Anabella, Felisa i Gema) i un fill (Edmundo). Edmundo Revenga González va morir el 8 de juny de 2008 a Valladolid (Castella, Espanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'El Carmen de la ciutat. ---
|
![Capçalera del primer número de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/volonta1.jpg "Capçalera del primer número de \"Volontà\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[07/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/06]") |
|
![[09/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/06]") |
|
|
| Actualització: 16-11-23 |