---
Anarcoefemèrides del 7 de juny Esdeveniments Il·lustració de l'atemptat del Corpus - Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després. *** Capçalera del primer número d'En Marcha - Surt En Marcha: El 7 de juny de
1909 surt a Santa Cruz
(Tenerife, Illes Canàries) el primer número del
periòdic anarquista En
Marcha. La major part de les col·laboracions no hi
anaven signades, però
Ricardo Andes, José Arbós, Arístides,
Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías
Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis
números, l'últim el 10 de juliol de
1909. *** Il·lustració de "La Settimana Rossa" - Comença La Settimana Rossa:
El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la
sortida d’un míting antimilitarista,
realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà
d’Ancona, d’Errico
Malatesta, i d’altres polítics republicans i
sindicalistes revolucionaris
(Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició
de la Companyia de
Disciplina de l’Exèrcit i per
l’alliberament dels soldats de lleva Augusto
Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la
concentració d’unes 600
persones, amb el resultat de tres de morts --els republicans Nello
Budini, de
24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio
Giambrignoni, de 22
anys-- i una quinzena de ferides. En resposta a la violència
policíaca,
l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
proclama la vaga general a tot el
país, on les insurreccions s’escampen (Roma,
Florència, Torí, Milà,
Nàpols,
Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La
Settimana Rossa (La Setmana
Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà
rebentada per la traïció dels
socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia,
tornarà a
exiliar-se a Londres.
Naixements Alex Sadier (Ginebra, 1887) - Jules Alexandre Sadier: El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam. ***
Giuseppe Reale Corengia Taborelli - Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882
neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista
anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es
deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a
Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París
(França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro
Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13
del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes
del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a
Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe
Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del
districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al
carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de
l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava
quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació
policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII.
Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco
Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora
que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu,
aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el
capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort,
el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per
l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era
coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el
podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà
esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb
quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar
un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a
explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no
volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de
Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de
1935. Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910) *** Luigi Marianelli
- Luigi
Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista
Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En
els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les
autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats
anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista
propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot
feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini,
realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven
feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut
amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca
(Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys
del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els
controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat
en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política
i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte
amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a
títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia),
constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual
milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup
anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla,
Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes
Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de
març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a
Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a
Peccioli (Toscana, Itàlia). *** Foto antropomètrica de David Bélonie - David Bélonie:
El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània)
l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill
natural, aquest fet el marcà
profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per
guanyar-se la vida va fer de
criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas,
Llemosí, Occitània) i
després marxà a París
(França), on va fer diverses feinetes (oficinista,
empleat de farmàcia, etc.). Apassionat
de les llengües, estudià de manera autodidacta
hebreu,
anglès, rus i alemany.
De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris.
L'hivern
de 1904 residí a
Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener
de 1905.
Entre setembre de 1905
i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria
Thomas
del barri parisenc
de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà
clandestinament, després de
furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on
estudia química i farmàcia. En 1907
recuperà la
seva documentació per
traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia,
restà a Ginebra sota
identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup
anarquista «Germinal»
de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave
Guidu, i
s'especialitzà en falsificació de documents. El
30
d'abril de 1907 va ser
detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de
1907
va ser expulsat
del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea.
Finalment va
ser expulsat de Suïssa
per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth
d'Àustria. Després va
fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa
ja que
estava en crida i cerca.
Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a
Lille, on amplià
coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse
Rodriguez. El
novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada.
A
París novament,
va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les
activitats il·legalistes de la «Banda
Bonnot», a la
qual va aportar els seus
coneixements de falsificació. El 12 de març de
1912 va
ser detingut per
complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors
mobiliaris --títols
bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar--
que
havien estat
robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i
Octave
Garnier al recaptador de la «Société
Générale» al carrer Ordener de
París.
Jutjat,
el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència
del
Sena a quatre
anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res
més no en
sabem. *** Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia - Osvaldo
Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia
Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres
dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria
de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les
lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated
Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia
amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del
moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels
animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número
89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa
família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la
finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de
1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino
Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de
maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou
dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de
silenci i fou el promotor de L'Adunata
dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a
partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué
administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal,
ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació
acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat,
intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada
començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre,
dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent
ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva
tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments
durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa
xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta
del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb
les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari
sota el nom de Zio d'America, o també
sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els
destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment
anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola,
Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco
Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc.
Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys
necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats
antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru,
etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia
italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà
als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment
anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca,
acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué
el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els
companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto
Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué
les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant
propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí
insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor,
deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració
del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de
1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada
per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments
amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va
caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public
Library. Osvaldo Maraviglia
(1894-1966) *** Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937) - Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina). Antonio Casanova Prado (1898-1966) *** Pere Tort Fernández - Pere Tort Fernández:
El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de
Salvador Tort, fou membre arran de
la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la
fàbrica «Fabra y Coats». En
acabar la guerra, s'exilià a França i fou
internat als camps de concentració.
Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats
de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia
Maginot. El 14 de
juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de
concentració
de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després
internat al camp de Gusen amb la
matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat
al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez
i fou el pare de Liberto Tort Álvarez. *** Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923) - Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes. *** Josep Pujol Grua - Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna «Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili. *** Pierre Mélet - Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix a Nantes (Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «Mère Éducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per Les Cahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·la Le galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965), Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvois à Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle». *** Necrològica
de María Téllez Téllez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 21 de
març de 1979 - María
Téllez Téllez:
El
7 de juny de 1912 neix a Faraján (Màlaga,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Sos
pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França, on el seu
es domicili convertí en refugi dels companys. María
Téllez va morir el 28 de gener de 1979 a
Roanne (Forêz, Arpitània). *** Daniel Pinós Barrieras - Daniel Pinós
Barrieras: El 7 de juny de 1953 neix a
Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània) l'anarquista, anarcosindicalista i
antimilitarista Daniel
Pinós Barrieras. Nascut en una família
llibertària, son pare fou Eusebio Pinós
Regalado i sa mare Juliana Barrieras Tierz; sos oncles, Gabriel
Pinós Regalado
i José Barrieras Tierz, també van ser militants
anarquistes i resistents
antifeixistes durant l'ocupació nazi enquadrats en el maquis
de Savoia. Entre
1966 i 1969 realitzà estudis tècnics de
metal·lúrgia a l'escola de la Ciutat
Tècnica de Villefranche. En 1969 s'adherí a la
Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF) i a les Joventuts Anarcosindicalistes (JAS) de
la regió
de Lió, on començà a militar amb vells
companys francesos i espanyols, com ara
Auguste Forgues, Caetano Zaplana i Juan López. A partir de
1970 entrà a
treballar com a obrer metal·lúrgic a la casa
«Bonnet et Frangeco» de Villefranche,
i com a interí en diverses fàbriques de la zona.
També en 1970 participà, amb
altres companys, la majoria de les JAS, en la fundació de la
secció de
Villefranche de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA) i en la creació
del Cercle Front Llibertari, del qual fou un dels animadors entre 1971
i 1973. Com
a membre de la Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT) de la
Metal·lúrgica i de l'oficina de la seva
Unió Local, participà en nombroses
lluites sindicals portades pels treballadors immigrants, especialment a
les
fàbriques Pennaroya (Lió) i CIAPEM-Brandt
(Villiers). En 1973 fou membre del
Comitè de Suport als Treballadors de Lip. En aquesta
època, a la fàbrica Bonnet
on treballava i on es fabricava aparells refrigerants per a restaurants
i
empreses, la secció de la CFDT desenvolupava una tasca
sindical sobre bases
assembleístiques i autogestionàries i
organitzà nombroses vagues per la millora
de les condicions de treball i dels salaris. En 1973
col·laborà en el butlletí L'Insurgé,
editat per l'ORA de Villefranche. Força actiu en el
Comitè de Lluita
Antiracista (CLA) i en el Mouvement Antiautoritaire Contre
l'Armée (MACA,
Moviment Antiautoritari Contra l'Exèrcit), en 1973 es
declarà insubmís al
servei militar, alhora que mantingué la seva
militància en els grups de l'ORA
de Lió i de Grenoble. Participà en el
Comitè per la Veritat de Grenoble sobre
els empresonaments de militants del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL,
Moviment Ibèric d'Alliberament) a Barcelona i en nombroses
accions abans i
després de l'execució per la dictadura franquista
de Salvodor Puig Antich. El
febrer de 1974 el Tribunal Permanent de les Forces Armades de
Lió el condemnà
en absència a dos anys de presó per
«insubmissió i rebuig
d'obediència».
Gràcies a la xarxa de suport i a l'ús de
documentació falsa, mai no va ser
detingut. Entre 1975 i 1976 realitzà nombroses estades
clandestines a
Amsterdam, on participà en la creació del
Col·lectiu Francès de Refractaris
Refugiats a Holanda, així com en accions de suport als
insubmisos holandesos.
Entre 1971 i 1981, sempre en la clandestinitat, viatjà
regularment a Catalunya,
on participà en la reconstrucció de la CNT i en
les activitats de l'Ateneu
Llibertari de l'Hospitalet de Llobregat. En 1981 va ser amnistiat pel
govern socialista
pel delicte d'insubmissió, però a
condició de realitzar el servei militar, per
la qual cosa s'integrà en el Col·lectiu
d'Insubmisos Amnistiats (CIA), portant
a terme nombroses accions fins a aconseguir que tots els desertors i
insubmisos
es lliuressin del servei militar definitivament. En 1982,
després d'un viatge a
Xile, s'instal·là a París, on
obtingué un contracte en la Universitat de París
VI i realitzà estudis de grafisme. Entre 1990 i 1991
treballà com a tècnic de
grafisme en la secció de Comunicació d'aquesta
universitat. En 1992 va fer
feina en la impremta cooperativa obrera Autographe, fundada entre
d'altres per
Gérard Mélinand, exmilitant de l'ORA. Entre 1994
i 1999 va fer feina en
l'editorial de la Universitat de París-Sorbona i entre 2000
i 2008 en la de la
Universitat Sorbona Nouvelle. Des del 1986 reprengué la seva
activitat sindical
i fou membre de la Coordinadora del Personal en Lluita (professors i
personal
no docent) de la Universitat de Jussieu contra la Llei Devaquet.
També participà
activament en el creixement de la CNTF de Vignoles. En 2001
s'adherí al
Sindicat de Comunicació de la Cultura i del Espectacle, on
amb altres companys
(Jean-Louis Phan Van, Jacques Tardi i Dominique Grange),
fundà la revista Un
autre futur,
de la qual fou nomenat director. En 2004 s'afilià al
Sindicat
de Treballadors de l'Educació de la CNTF i muntà
la secció sindical a la
Universitat París III-Sorbona. Fou membre del
Comitè de Mobilització del
Personal i particularment actiu durant el bloqueig d'un mes i mig de la
Universitat París III contra el Contracte Primer Embauche
(CPE), que permetia
els empresaris acomiadar sense justificació els joves menors
de 26 anys sense
cap justificació. El novembre de 2005, participà
en el moviment de boicot
durant un mes de la Llei de Reforma Universitària (LRU) a la
Universitat París
III. Durant aquestes lluites, la CNT publicà el
butlletí Mordicus, que
edità vuit números entre 2006 i 2007, i
organitzà entre altres activitats el
cineclub «Les Écrans Rebelles». Ha
col·laborat en nombroses publicacions
llibertàries (CPCA, Cuba Libertaria, Front Libertaire, IRL,
Le Monde
Libertaire, Tierra y Libertad, etc.) i és membre
del
l'equip editorial de les Edicions CNT de la regió parisenca.
Col·laborador de
Radio Libertaire, entre 1985 i 1992 portà
l'emissió de Tribuna
Latinoamericana,
amb Octavio Alberola, Ariane Gransac, Lise Bouzidi i
Néstor Vega; entre 2003 i 2004, fou el responsable de
l'emissió mensual Radio
Libertaria del
Sindicat de la Comunicació de la CNT, i des del 2001
participa
en l'emissió de Chroniques rebelles, de Christiane Passevant.
És el
president de l'Associació de Famílies d'Infants
Nascuts a Xile --té adoptats
dos infants d'origen xilè-- i membre dels Grups d'Ajuda als
Llibertaris i als
Sindicalistes Independents de Cuba (GALSIC). Té publicats
alguns llibres, com
ara Ni
l'arbre ni la pierre. Des combats pour la liberté aux
déchirements de
l'exil. L'odyssée d'una famille libertaire espagnole (2001, traduït al
castellà en 2005 sota el títol Ni el árbol ni la
piedra), Che Guevara
au-delà du mythe (2004), Loin des censiers battus.
Témoignages et
documents sur le mouvement contra le CPE et la
précarité (2007, amb
altres). En 1996 realitzà, amb Mireille Mercier, el
documental Osha
Niwé,
esclave de la musique,
sobre la santeria cubana. Defuncions Nazzareno Sabini - Nazzareno
Sabini: El 7 de juny de 1955 mor a Ancona (Marques,
Itàlia) el propagandista anarquista
Nazzareno Sabini, conegut com Sabino
l'Anarchico. Havia nascut l'11 de juny de 1866 a Ancona
(Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida
fent de
venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben
jovenet. Quan tenia
vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per
«ultratges a l'autoritat» i
el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix
delicte. Per al
primer aniversari dels «Màrtirs de
Chicago», el 13 de novembre de 1888,
llançà,
amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona
pamflets
de propaganda que portaven el títol «I socialisti
marchigiani» (Els socialistes
de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna
a dos
meses i 20 dies de presó per «possessió
il·legal d'armes» i després va ser
condemnat a una pena d'assignació de residència.
Era assidu de totes les
manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava
un dels agitadors
més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava
la fena de venedor
ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa
anarquista, fins i tot
fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli,
Remo Paniconi i
Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista
d'Ancona «Gruppo
Autonomo». En 1910 realitzà una donació
per al finançament del periòdic
llibertari d'Ancona Lo Sprone i el
juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat,
s'encarregà
de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle
Anarquista «Studi Sociali», el gener de
1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va
escriure un
article titulat «Agli anarchici», que es
publicà en Volontà,
on es lamentava de la «mesquina» venda dels
cinc-cents
exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on
el nombre
d'anarquistes era altíssim i on recalcava la
importància que tenia la premsa en
la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra
l'analfabetisme. El
21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets
antimilitaristes,
amb l'agreujament de «reincidència». El
4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos
mesos per «ultratge a un funcionari
públic». El gener de 1919 desafià la
policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes
de Pisa (Toscana,
Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en
el vuitè aniversari de la
seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la
distribució d'un centenar de
pamflets pisans titulats Suffragio
universale e Rivoluzione sociale i un mes després
va ser multat per aferrar
«manifests subversius» de la Unió
Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la
qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca
al seu nom pel
delicte d'«insurrecció armada contra els poders de
l'Estat», arran de
l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona.
Després de patir presó
durant un any, va ser alliberat amb una sentència
absolutòria. No obstant això,
el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a
corresponsable
amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent
Giovanni
Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a
mort, finalment
l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta
regentà un
quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. *** Necrològica de Francisco Rueda apareguda en el periòdic tolosà CNT del 19 d'agost de 1956 - Francisco Rueda: El 7 de juny de 1956 mor a Tarascó (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Rueda. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors d'Estrangers (CTE). Va fer feina durant molt d'anys a l'alta muntanya pirinenca, especialment a Artigas i a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània). En 1945, quan l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència «col·laboracionista» confederal. Greument malalt, en 1948 s'instal·là a Tarascó. *** Mario Castanga (ca. 1924) - Mario Castagna: El
7 de juny de 1962 mor a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'obrer anarquista i
sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Havia nascut el 16
d'octubre de 1901 a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Felice Castagna i Teresa Fagnoni.
Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut
precària, treballà al camp per
ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres germans
(Augusto, Giuseppe i
Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets presoners.
Mario
Castagna treballà ben aviat de paleta a les obres i
esdevingué militant llibertari
i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de producció
abans de fer el
servei militar. Quan el feixisme arribà al poder, la vida de
sa família es
complicà força i el propietari de la casa de
Piacenza on vivia expulsà sa mare
i son germà Giuseppe. Giuseppe Castagna, socialista, va ser
particularment
odiat pels feixistes perquè era vicepresident de la
Cooperativa de San Lazzaro
Alberoni (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia);
aquest va ser salvatgement apallissat
el 5 d'octubre de 1921 per un escamot feixista i deixat inconscient al
costat
d'un canal; portat a l'hospital, va perdre un ull. Altre
germà, Augusto
Castagna, també va ser durament apallissat pels feixistes i
un tercer, Albino
Castagna, va ser seriosament amenaçat. Després
d'aquest greus fets, l'agost de
1922 va ser llicenciat de l'exèrcit i, fugint de les
agressions feixistes, Mario
Castagna emigrà a França amb son germà
Giuseppe i s'instal·laren a Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França). El 3 de setembre de
1923, a resultes d'un intent
d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy
d'Angla, matà d'un
tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser
empresonat. Sa mare
decidí aleshores marxà a França per
ajudar-lo, però finà el dia abans de la
sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport
portada a
terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per
l'Audiència del Sena. Però la defensa de
l'advocat Ernest Laffont, les
declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse
Aulard, Vincent
Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi,
Caporalli, Arturo
Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet,
Domenico
Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de
legítima defensa sembla que no
serviren de molt. L'endemà la Federació
Anarquista (FA) i la Lliga de
Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande
Salle de la Mutualité
de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la
Unió Sindical Italiana
(USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la
Unió Anarquista
Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA);
Cané, del Comitè de
Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de
juny de
1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de
prohibició de sojorn. El
15 de desembre de 1924 aparegué a París un
únic número del periòdic en llengua
italiana L'Agitazione a favore de
Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat
condemnat a vuit anys de
presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un
restaurant parisenc,
el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà
la seva pena a
Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa
de França, França). L'agost de
1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou
alliberat el 30 de juliol
de 1927. En aquests anys, com que tenia prohibit residir a
França, prengué el
nom de Mario Modenisi i
visqué a
Versalles (Illa de França, França). El 20 de
febrer de 1931 va ser condemnat
per l'Audiència de Sena i Oise a treballs forçats
a perpetuïtat i a pagar una
indemnització de 10.000 francs per l'assassinat de
Régis Nau per una qüestió
amorosa i va ser deportat a Caiena (Guaiana Francesa). En 1952 va ser
alliberat
de la colònia penitenciària de Caiena
gràcies al suport dels anarquistes
italians i italoamericans, que, el 13 d'octubre d'aquell any, li van
homenatjar
públicament a Piacenza, on havia retronat feia uns mesos.
Mario Castagna va
morir el 7 de juny de 1962 en un hospital de Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). *** Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963 - José López
Bretos:
El 7 de juny de 1963 –algunes fonts citen erròniament
el 9 de juny de 1963– mor a Cesan (Gascunya, Occitània)
l'anarcosindicalista José López Bretos. Havia nascut el
10 de juliol de 1899 a Aniés (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio López i Juana
Bretos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
en
1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment passà per les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan. *** Necrològica
de Marià Sanromà Grau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1967 - Marià
Sanromà Grau: El
7 de juny de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge
citat erròniament Samroma.
Havia nascut el 9 d'octubre de 1894 a Arnes
(Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona
tarragonina i en 1939, amb
el triomf franquista, passà a França.
S'establí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local de la CNT. Durant els anys seixanta
patí un accident laboral que l'obligà a romandre
hospitalitzat en una casa de repòs
de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La
Grave. Marià
Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta
població. *** Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974 - Pere Jové Viladrich:
El 7 de juny de 1974 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Pere Jové Valadrich. Havia nascut el 9 de desembre de 1900 a
Lleida (Segrià, Catalunya).
Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a
Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf
franquista,
creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el
Tribunal de
Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient.
Durant l'Ocupació, participà en
la reorganització de la CNT al departament de l'Aude.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de la CNT de
Narbona. Pere Jové Viladrich
va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) d'un tumor a l'estómac
i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta
ciutat. Deixà
companya, Carmen, i una filla, Arlette. ***
Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976 - Miguel Mañas Santiago:
El
7 de juliol de 1975 mor a Legavin (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Mañas Santiago. Havia nascut el 29 de febrer de 1904 a Oliete (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà
a Barcelona (Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1923, per la seva participació en la vaga de transports
de Barcelona, va ser
acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer
propaganda anarcosindicalista
fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França.
Establert a Marsella
(Provença, Occitània), formà par dels
grups anarquistes d'exiliats espanyols de
la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una
cama. En 1931, amb
la proclamació de la II República espanyola,
retornà a la Península. Al seu
poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a
Madrid (Espanya), on
es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de
Vallecas. Durant la Revolució
espanyola formà part de la col·lectivitat
d'Oliete, localitat que hagué
d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi
en la «Columna Los
Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a
França. En 1946 fou secretari
adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT
d'Híjar (Terol, Aragó, Castella)
en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de
Legavin (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.
Anagrama de la Federació Sindical Tèxtil El Ràdium - Martí Escalé Sallent: El 7 de juny de 1980 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Martí Escalé Sallent. Havia nascut el 29 de juny de 1912 a Artés (Bages, Catalunya). Tècnic de teixits, formà par de la Federació Sindical Tèxtil «El Ràdium» i en 1936 va ser un dels artífex de l'adhesió d'aquesta organització en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la guerra civil i en 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de concentració de Vernet i Setfonts. Després de l'Alliberament, va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Pàmies i va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili. *** José Grunfeld en un acte públic - José Grunfeld: El 7 de juny de 2005 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) de pares jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats. En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà. *** Julián Solís Hita - Julián Solís
Hita: El 7 de juny de 2009 mor a Galdakao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. Havia nascut el 12 d'abril de 1932 a Biscaia
(País Basc). De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser
afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en
el moviment llibertari. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa
«Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna»
i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío»
d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià
a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual
Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels
militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT.
Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries
desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels
fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la
Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser
homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà
en Hemen. Son fill Kepa Solís també
milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de
juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc) a conseqüència d'un càncer d'estómac. ---
|
![]() |
![]() |
Actualització: 21-06-18 |