---

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera del primer número d'"En Marcha"

Capçalera del primer número d'En Marcha

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

- Comença La Settimana Rossa: El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la sortida d’un míting antimilitarista, realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà d’Ancona, d’Errico Malatesta, i d’altres polítics republicans i sindicalistes revolucionaris (Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició de la Companyia de Disciplina de l’Exèrcit i per l’alliberament dels soldats de lleva Augusto Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la concentració d’unes 600 persones, amb el resultat de tres de morts --els republicans Nello Budini, de 24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio Giambrignoni, de 22 anys-- i una quinzena de ferides. En resposta a la violència policíaca, l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana proclama la vaga general a tot el país, on les insurreccions s’escampen (Roma, Florència, Torí, Milà, Nàpols, Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La Settimana Rossa (La Setmana Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà rebentada per la traïció dels socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia, tornarà a exiliar-se a Londres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

Luigi Marianelli

Luigi Marianelli

- Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill natural, aquest fet el marcà profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.).  Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris --títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar-- que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res més no en sabem.

***

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

- Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Pere Tort Fernández

Pere Tort Fernández

- Pere Tort Fernández: El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

***

Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

***

Josep Pujol Grua

Josep Pujol Grua

- Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna «Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili.

Josep Pujol Grua (1903-1966)

***

Pierre Mélet

Pierre Mélet

- Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix a Nantes (Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «Mère Éducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per Les Cahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·la Le galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965), Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvois à Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».

Pierre Mélet (1908-1991)

***

Necrològica de María Téllez Téllez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica de María Téllez Téllez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- María Téllez Téllez: El 7 de juny de 1912 neix a Faraján (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Sos pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on el seu es domicili convertí en refugi dels companys. María Téllez va morir el 28 de gener de 1979 a Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Daniel Pinós Barrieras

Daniel Pinós Barrieras

- Daniel Pinós Barrieras: El 7 de juny de 1953 neix a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Daniel Pinós Barrieras. Nascut en una família llibertària, son pare fou Eusebio Pinós Regalado i sa mare Juliana Barrieras Tierz; sos oncles, Gabriel Pinós Regalado i José Barrieras Tierz, també van ser militants anarquistes i resistents antifeixistes durant l'ocupació nazi enquadrats en el maquis de Savoia. Entre 1966 i 1969 realitzà estudis tècnics de metal·lúrgia a l'escola de la Ciutat Tècnica de Villefranche. En 1969 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a les Joventuts Anarcosindicalistes (JAS) de la regió de Lió, on començà a militar amb vells companys francesos i espanyols, com ara Auguste Forgues, Caetano Zaplana i Juan López. A partir de 1970 entrà a treballar com a obrer metal·lúrgic a la casa «Bonnet et Frangeco» de Villefranche, i com a interí en diverses fàbriques de la zona. També en 1970 participà, amb altres companys, la majoria de les JAS, en la fundació de la secció de Villefranche de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i en la creació del Cercle Front Llibertari, del qual fou un dels animadors entre 1971 i 1973. Com a membre de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) de la Metal·lúrgica i de l'oficina de la seva Unió Local, participà en nombroses lluites sindicals portades pels treballadors immigrants, especialment a les fàbriques Pennaroya (Lió) i CIAPEM-Brandt (Villiers). En 1973 fou membre del Comitè de Suport als Treballadors de Lip. En aquesta època, a la fàbrica Bonnet on treballava i on es fabricava aparells refrigerants per a restaurants i empreses, la secció de la CFDT desenvolupava una tasca sindical sobre bases assembleístiques i autogestionàries i organitzà nombroses vagues per la millora de les condicions de treball i dels salaris. En 1973 col·laborà en el butlletí L'Insurgé, editat per l'ORA de Villefranche. Força actiu en el Comitè de Lluita Antiracista (CLA) i en el Mouvement Antiautoritaire Contre l'Armée (MACA, Moviment Antiautoritari Contra l'Exèrcit), en 1973 es declarà insubmís al servei militar, alhora que mantingué la seva militància en els grups de l'ORA de Lió i de Grenoble. Participà en el Comitè per la Veritat de Grenoble sobre els empresonaments de militants del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) a Barcelona i en nombroses accions abans i després de l'execució per la dictadura franquista de Salvodor Puig Antich. El febrer de 1974 el Tribunal Permanent de les Forces Armades de Lió el condemnà en absència a dos anys de presó per «insubmissió i rebuig d'obediència». Gràcies a la xarxa de suport i a l'ús de documentació falsa, mai no va ser detingut. Entre 1975 i 1976 realitzà nombroses estades clandestines a Amsterdam, on participà en la creació del Col·lectiu Francès de Refractaris Refugiats a Holanda, així com en accions de suport als insubmisos holandesos. Entre 1971 i 1981, sempre en la clandestinitat, viatjà regularment a Catalunya, on participà en la reconstrucció de la CNT i en les activitats de l'Ateneu Llibertari de l'Hospitalet de Llobregat. En 1981 va ser amnistiat pel govern socialista pel delicte d'insubmissió, però a condició de realitzar el servei militar, per la qual cosa s'integrà en el Col·lectiu d'Insubmisos Amnistiats (CIA), portant a terme nombroses accions fins a aconseguir que tots els desertors i insubmisos es lliuressin del servei militar definitivament. En 1982, després d'un viatge a Xile, s'instal·là a París, on obtingué un contracte en la Universitat de París VI i realitzà estudis de grafisme. Entre 1990 i 1991 treballà com a tècnic de grafisme en la secció de Comunicació d'aquesta universitat. En 1992 va fer feina en la impremta cooperativa obrera Autographe, fundada entre d'altres per Gérard Mélinand, exmilitant de l'ORA. Entre 1994 i 1999 va fer feina en l'editorial de la Universitat de París-Sorbona i entre 2000 i 2008 en la de la Universitat Sorbona Nouvelle. Des del 1986 reprengué la seva activitat sindical i fou membre de la Coordinadora del Personal en Lluita (professors i personal no docent) de la Universitat de Jussieu contra la Llei Devaquet. També participà activament en el creixement de la CNTF de Vignoles. En 2001 s'adherí al Sindicat de Comunicació de la Cultura i del Espectacle, on amb altres companys (Jean-Louis Phan Van, Jacques Tardi i Dominique Grange), fundà la revista Un autre futur, de la qual fou nomenat director. En 2004 s'afilià al Sindicat de Treballadors de l'Educació de la CNTF i muntà la secció sindical a la Universitat París III-Sorbona. Fou membre del Comitè de Mobilització del Personal i particularment actiu durant el bloqueig d'un mes i mig de la Universitat París III contra el Contracte Primer Embauche (CPE), que permetia els empresaris acomiadar sense justificació els joves menors de 26 anys sense cap justificació. El novembre de 2005, participà en el moviment de boicot durant un mes de la Llei de Reforma Universitària (LRU) a la Universitat París III. Durant aquestes lluites, la CNT publicà el butlletí Mordicus, que edità vuit números entre 2006 i 2007, i organitzà entre altres activitats el cineclub «Les Écrans Rebelles». Ha col·laborat en nombroses publicacions llibertàries (CPCA, Cuba Libertaria, Front Libertaire, IRL, Le Monde Libertaire, Tierra y Libertad, etc.) i és membre del l'equip editorial de les Edicions CNT de la regió parisenca. Col·laborador de Radio Libertaire, entre 1985 i 1992 portà l'emissió de Tribuna Latinoamericana, amb Octavio Alberola, Ariane Gransac, Lise Bouzidi i Néstor Vega; entre 2003 i 2004, fou el responsable de l'emissió mensual Radio Libertaria del Sindicat de la Comunicació de la CNT, i des del 2001 participa en l'emissió de Chroniques rebelles, de Christiane Passevant. És el president de l'Associació de Famílies d'Infants Nascuts a Xile --té adoptats dos infants d'origen xilè-- i membre dels Grups d'Ajuda als Llibertaris i als Sindicalistes Independents de Cuba (GALSIC). Té publicats alguns llibres, com ara Ni l'arbre ni la pierre. Des combats pour la liberté aux déchirements de l'exil. L'odyssée d'una famille libertaire espagnole (2001, traduït al castellà en 2005 sota el títol Ni el árbol ni la piedra), Che Guevara au-delà du mythe (2004), Loin des censiers battus. Témoignages et documents sur le mouvement contra le CPE et la précarité (2007, amb altres). En 1996 realitzà, amb Mireille Mercier, el documental Osha Niwé, esclave de la musique, sobre la santeria cubana.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Nazzareno Sabini

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: El 7 de juny de 1955 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Havia nascut l'11 de juny de 1866 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per «ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels «Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat «Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per «ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar «manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona.

Nazzareno Sabini (1866-1955)

***

Necrològica de Francisco Rueda apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 19 d'agost de 1956

Necrològica de Francisco Rueda apareguda en el periòdic tolosà CNT del 19 d'agost de 1956

- Francisco Rueda: El 7 de juny de 1956 mor a Tarascó (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Rueda. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors d'Estrangers (CTE). Va fer feina durant molt d'anys a l'alta muntanya pirinenca, especialment a Artigas i a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània). En 1945, quan l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència «col·laboracionista» confederal. Greument malalt, en 1948 s'instal·là a Tarascó.

***

Mario Castanga (ca. 1924)

Mario Castanga (ca. 1924)

- Mario Castagna: El 7 de juny de 1962 mor a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'obrer anarquista i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Havia nascut el 16 d'octubre de 1901 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Felice Castagna i Teresa Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut precària, treballà al camp per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres germans (Augusto, Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les obres i esdevingué militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme arribà al poder, la vida de sa família es complicà força i el propietari de la casa de Piacenza on vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe. Giuseppe Castagna, socialista, va ser particularment odiat pels feixistes perquè era vicepresident de la Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia); aquest va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot feixista i deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre un ull. Altre germà, Augusto Castagna, també va ser durament apallissat pels feixistes i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat. Després d'aquest greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit i, fugint de les agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a França amb son germà Giuseppe i s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a Versalles (Illa de França, França). El 20 de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i Oise a treballs forçats a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000 francs per l'assassinat de Régis Nau per una qüestió amorosa i va ser deportat a Caiena (Guaiana Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia penitenciària de Caiena gràcies al suport dels anarquistes italians i italoamericans, que, el 13 d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a Piacenza, on havia retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962 en un hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Castagna (1901-1962)

***

Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'agost de 1963

Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- José López Bretos: El 7 de juny de 1963 –algunes fonts citen erròniament el 9 de juny de 1963– mor a Cesan (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista José López Bretos. Havia nascut el 10 de juliol de 1899 a Aniés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio López i Juana Bretos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan.

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'octubre de 1967

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 7 de juny de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Havia nascut el 9 d'octubre de 1894 a Arnes (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de novembre de 1974

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

- Pere Jové Viladrich: El 7 de juny de 1974 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Havia nascut el 9 de desembre de 1900 a Lleida (Segrià, Catalunya). Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen, i una filla, Arlette.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de març de 1976

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 7 de juliol de 1975 mor a Legavin (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Havia nascut el 29 de febrer de 1904 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Anagrama de la Federació Sindical Tèxtil "El Ràdium"

Anagrama de la Federació Sindical Tèxtil El Ràdium

- Martí Escalé Sallent: El 7 de juny de 1980 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Martí Escalé Sallent. Havia nascut el 29 de juny de 1912 a Artés (Bages, Catalunya). Tècnic de teixits, formà par de la Federació Sindical Tèxtil «El Ràdium» i en 1936 va ser un dels artífex de l'adhesió d'aquesta organització en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la guerra civil i en 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de concentració de Vernet i Setfonts. Després de l'Alliberament, va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Pàmies i va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili.

***

José Grunfeld en un acte públic

José Grunfeld en un acte públic

- José Grunfeld: El 7 de juny de 2005 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) de pares jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats.  En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.

José Grunfeld (1907-2005)

***

Julián Solís Hita

Julián Solís Hita

- Julián Solís Hita: El 7 de juny de 2009 mor a Galdakao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. Havia nascut el 12 d'abril de 1932 a Biscaia (País Basc). De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en el moviment llibertari. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen. Son fill Kepa Solís també milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc) a conseqüència d'un càncer d'estómac.

---

[06/06]

Anarcoefemèrides

[08/06]

Escriu-nos


Actualització: 21-06-18