|
---
Anarcoefemèrides del 7 de gener Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Débâcle - Surt La Débâcle: El 7 de gener de
1893 surt a
Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el
primer número del periòdic
bimensual anarquista La
Débâcle. Organe
Révolutionnaire. No hi figura cap
menció de responsabilitat i cap dels articles
va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul
Verlaine. Errico
Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest
periòdic
edità el fulletó de Paul Sosset (Paul
Flaustier) Catéchisme du
jeune
propagandiste (1893). En sortiren 11 números,
l'últim del 23 de juliol al 6
d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor
anarquista
Denis Villeval (Jambe de Laine). ***
Capçalera d'El Eco de Ravachol - Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol –que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)– i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número i últim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat. ***
Capçalera de Probuda - Surt Probuda: El 7 de gener de
1912 surt a Sofia (Bulgària)
el primer número del setmanari Probuda (El
Despertament), subtitulat
«Periòdic social anarquista».
Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de
setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars.
Entre 1919 i 1920 reaparegué
com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista
de Bulgària (FACB) i Georges
Getchev reemplaçà Guerdjikov en la
direcció del periòdic. ***
Portada
del primer número d'Espoir - Surt Espoir: El 7 de gener de
1962 surt a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número
del periòdic anarcosindicalista
Espoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe
Union Régionale de la CNTF. La
capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el
subtítol era Organe de la CNTF.
Substituí CNT quan
aquest fou suspès
per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari
bilingüe
(castellà i francès) fou Frederica Montseny i el
gerent Antoine Turmo. Era
l'òrgan «oficiós» del sector
de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica
Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de
militants, tant
francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba,
Ramón Álvarez, Félix
Álvarez
Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel
Bernabeu, Pierre-Valentin
Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio,
Severino Campos, Floreal
Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis
Dorlet,
España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor
García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu,
Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte,
Pierre Méric, Monreal,
Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia,
Faustino Piquer,
Porté, Rodríguez Ureña,
Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó,
Temblador,
Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez,
René Villard, etc.
«Editions Espoir» publicà alguns fullets
de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges
Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr
Kropotkin,
Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen,
Gabriel Veillard, René Villard,
etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22
de desembre de 1982 i fou substituït
per Le Combat Syndicaliste a partir
del gener de 1983.
Naixements
Foto policíaca d'Hippolyte Baben (9 de març de 1894) - Hippolyte Baben:
El 7 de gener de 1845 neix a Sent Sarnin de Rance (Roergue,
Occitània)
l'anarquista Hippolyte Antoine Baben. Sos pares es deien Auguste Baben,
serraller, i Victoire Alrieg. Serraller ferrer com son pare, es va
instal·lar a
París (França). El març de 1894 va ser
fitxat com a anarquista. El 9 de març de
1894 el seu domicili, al número 11 del carrer Popincourt de
l'XI Districte de
París, on vivia tot sol, va ser escorcollat per la policia
sense cap resultat.
Aquell mateix dia vuit domicilis d'anarquistes més van ser
escorcollats.
Detingut per pertinença a «associació
criminal», va ser fitxat aquell mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. El 16 de març d'aquell any va ser posat en
llibertat. El desembre de
1894 el seu nom figurava, com a «militant
anarquista», en un registre nominal
d'anarquista de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919 - Julien Xixonet:
El 7 de gener de 1859 neix a Taurinyà (Cantó de
Prada, Conflent, Catalunya
Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó)
l'anarquista Julien Joseph Louis
Xixonet, també conegut com Jules
Josep
François Xixonnet. Sos pares es deien Joseph
Xixonet, sabater, i Elisabeth
Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i
Lió. Després del famós
«Procés dels 66» anarquistes de gener de
1883 a Lió (Arpitània), sembla que
marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer
a Alger (Algèria) i es va
presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental
del
Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un
manifest als
carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot
poder, encara que oficialment
no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat
de candidats. En
els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha
d'Alger,
juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich,
Étienne
Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine,
Alphonse Lauze, Claude Leagay,
Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin.
Henri Rabotin, Joseph
Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine
Souche, etc.). A
Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al
número 30 del
carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants
(Marius Camboulives,
Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí
l'escorcoll de casa seva
i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers
amb anotacions
sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar
objectes que podrien
utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això,
després de ser
interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a
prevenció de la
convocatòria de manifestació per al Primer de
Maig, va ser detingut a Alger amb
altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives,
Jean Faure,
Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine,
Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre
Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de
«complot contra la seguretat de
l'Estat», però finalment el seu cas va ser
sobresegut. La policia el qualificà
de «violent de paraules». Participà en
la publicació del periòdic anarquista
algerià La Marmita Sociale,
del qual
només va sortir un número el 15 de gener de 1893.
A finals d'agost de 1893 va
ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al
carrer Michelet. Estava
molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el
mallorquí
Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre
de 1893
la policia pensà que havia retornat a la
metròpoli, a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), però en realitat estava treballant a
la colònia anarquista de
Tarzout, a prop de Ténès (Chlef,
Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte
anarquista Paul Régnier, gendre
d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus,
on feien
feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un
escorcoll d'aquesta
granja, la policia va trobar a les seves dependències
diverses notes en castellà
i els fullets Précis du mouvement
anarchiste i L'anarchie en cour
d'assisses, de Sébastien Faure. Després
d'aquest escorcoll, amb diversos
empleats de la granja «falansteri» de Paul
Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson,
Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal
i Laurent Tracol), marxaren
cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i
dos d'ells armats
amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els
gendarmes
els van detenir, André Reclus cridà
«Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser
processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en
una altra granja on
es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum
de
correspondència. Els detinguts van ser acusats de
«menyspreu al magistrat» i
traslladats primer a Ténès i després
empresonats a Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat
pel Tribunal
Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre
del Sindicat de
Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la
vaga de
sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la
capital
algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El
Hassan, Chlef,
Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat
durant la nit del 15
al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef,
Algèria) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894) -
Jeanne Adnet: El 7 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 8
de gener– de 1871
neix a Argentan (Baixa Normandia, França)
l'anarquista Marie
Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne
Adnet i
també com Jeanne
Quesnel, pel
llinatge del seu marit.
Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise
Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de
1894 va ser
fitxada com a
anarquista i acusada d'«associació
criminal». En aquesta època no vivia
amb son
marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons
ella, i
habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer
Victor Hugo de
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa
germana menor Clotilde
Adnet,
a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es
reunien amb un
grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand
Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet,
Gaston Perrot) al
domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de
París. En
1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el
juliol
d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes
d'un desvalisament al domicili
d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una
maternitat,
mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de
presó. Clotilde
Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per
l'Audiència de Brabant
(Flandes) a sis anys de presó per emissió de
moneda falsa i ella la visitava a
la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia
vertadera devoció per sa
germana Clotilde i decidí propiciar la seva
evasió. El 23 de maig de 1897, en
una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren
canviar-se entre elles
les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la
presó i Jeanne entrar-hi. Una
guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els
mateixos i donà
l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de
1897 va ser posada
en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser
sobresegut. El juny de 1898
les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista
llibertària Caroline
Rémy (Séverine),
qui va aconsellar a
l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine
publicà un article sobre
Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa
germana Clotilde en
el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va
escriure a Max
Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un
advocat per a sa germana
en el procés d'extradició cap a
Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va
morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França,
França). ***
Notícia orgànica sobre Maurice Manuel apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 15 de març de 1893 - Maurice Manuel:
El 7 de
gener de 1872 neix a
Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista
Maurice
Manuel, conegut com Perrier. De pare
desconegut, era fill d'Honorine Manuel,
vídua de Perrier. Vivia amb sa mare al número 8
del carrer Saint-Mathieu de
Marsella. Posteriorment visqué al número 27 del
carrer Glandeves i, a partir de
1893 al número 3 del carrer Fortia de Marsella. Sense
professió definida, va treballar
en diferents feines (comissionat, venedor ambulant de
periòdics i fullets
revolucionaris, licorista, impressor, etc.). A principis de la
dècada dels
noranta era membre, amb altres companys (Julius Boisson. Ernest
Lavisse,
Venance Lesbros, Marius Raphaël, etc.), del grup anarquista
«Jeunes» i
albergava als seu domicili l'anarquista rus David Tapuzzo. L'agost de
1891 va
ser tancat a la presó Chave de Marsella amb els anarquistes
David Tapuzzo i
François Traverso, sota l'acusació
d'«amenaces de mort» contra el director del
periòdic Le Radical, qui havia publicat
un article injuriós vers els
anarquistes; jutjat, el seu cas va ser sobresegut. En 1892 va fer el
servei militar
en el Serveis Auxiliars pel seu «estrabisme força
pronunciat». També va ser
membre del grup anarquista «Les
Rénovateurs» (Lontant, Marquet, Roche,
Traverso, etc.) i a principis de 1893 va ser responsable de la
difusió d'un
recull de cançons revolucionàries en forma de
pamflets editades per aquest grup.
En aquesta època era membre de la redacció de la
segona sèrie del periòdic
marsellès L'Agitateur (gener i febrer de
1893), periòdic que imprimia al
seu domicili, i participava en totes les reunions anarquistes. El
març de 1893
vivia bar Flory, al número 69 de l'Allée des
Capucines de Marsella, i rebia La
Révolte. El novembre de 1893, després
de l'atemptat contra el domicili del
general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al
número 11 del carrer Armény de
Marsella, va ser detingut per haver-lo aprovat; interrogat el 17 de
novembre,
declarà que no canviava d'opinió i va ser
immediatament empresonat, però, el
seu cas va ser finalment sobresegut. El seu domicili va ser escorcollat
i es
trobaren periòdics, fullets i correspondència
fent una crida a l'abstenció.
Segons la policia, el desembre de 1893 va fer una gira pels
departaments
occitans del Gard i de l'Erau. Llançà una
subscripció des de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) en suport dels anarquistes detinguts
arran de
l'atemptat del 15 de novembre de 1893 que arreplegà 140
francs. El gener de
1894 el seu domicili va se novament escorcollat. En 1894 figurava en un
llistat
de 14 propagandistes anarquistes elaborat per la Prefectura de Policia
de les
Boques-del-Roine dirigit al Ministeri de l'Interior a resultes d'una
investigació a nivell estatal. Aleshores vivia al
número 3 del carrer
Sainte-Marthe de Marsella i era fadrí. L'estiu de 1894
treballava de
representants de vins a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i va
ser detingut a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) arran de l'assassinat el 24 de
juny de 1894 del
president de la República francesa Sadi Carnot. En 1895 era
gerent de l'edició
del Migdia del periòdic antisemita La Libre Parole
du Midi. Les juifs hors
de France. El 21 de juny de 1895 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional
de Marsella a 15 dies de presó, 200 francs de multa i 200
francs de danys i
perjudicis per «difamació i injúries
mitjançant la premsa». En 1896 purgà,
primer a Ais-de-Provença (Provença,
Occitània) i després a Draguignan
(Provença,
Occitània), una pena de tres mesos de presó per
«delicte de premsa». En 1896
sembla que va acompanyar Sébastien Faure en una gira
propagandística. També sembla
que va renegar del seu antisemitisme ja que, en ple «Cas
Dreyfus», entre març i
abril de 1898, assistí, segons la policia, a les
conferències de l'anarquista
Lucien Weil (Henri Dhorr). El 19 de desembre de 1898
va ser condemnat
per l'Audiència de les Boques-del-Roine a tres anys de
presó per «agressió
seguida de robatori». Manuel Maurice va morir el 10 de
desembre de 1911 a
Méaudre (Delfinat, Arpitània). ***
Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908) - Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.». ***
Henri
Chassin - Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, sos pares es deien Théodore Chassin, cotxer, i Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat –juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari). ***
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano - Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a
La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista Augusto
Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local,
José Alcrudo Roche, que hagué
d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa,
i
d'Eugenia Solórzano, i germà menor del
també metge i anarquista Miguel José.
Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels
editors de la
revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i 1920
col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En aquests
anys freqüentà els cercles artístics i
travà amistat amb els pintors Rafael
Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de 1916, quan
acabà la carrera, treballà com a metge de
malalties «secretes» (venèries) i amb
son germà muntà una mutualitat mèdica,
on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista amb
Ángel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al
Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que
creà la Federació Nacional
d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat
vicepresident i els
estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente.
Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus saragossans i
assistí regularment a la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar,
Miguel Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de
Saragossa,
juntament amb altres companys, i passà un temps a la
presó. En maig d'aquell
any polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme
llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès
de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que
es va debatre en una assemblea
local i més tard regional el juliol de 1933 i que
acabà aprovant-se. Entre el 8
i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè
Nacional Revolucionari,
amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres,
i fou
empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les
presons de Torrero i de
Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió
enviada a Madrid per organitzar
el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la
construcció. En 1935
fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta
persecució i
acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les
Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal
rebuda pels companys, però mesos després en
tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,
Diario de Aragón,
Estudios, Hojas Médicas,
Independencia, Iniciales, Mañana,
Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra,
etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa.
El 29 de setembre
fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les
autoritats
feixistes perquè havien amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos
mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de
setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa,
Aragó, Espanya),
juntament amb son germà Miguel José. ***
Georgette Ryner - Georgette Ryner: El
7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre,
França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista
Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner.
Era
filla del
filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri
Ambroise Ner (Han Ryner),
aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna
Aimée Ferrary. Va
col·laborar en nombrosos periòdics
llibertaris, com ara Le
Semeur, de
Barbé; L'En
Dehors,
d'Émile
Armand; Ce
qu'il faut dire,
de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le
Monde Libertaire;
La Grife; Contre-courant; Cahiers des
Amis d'Han Ryner;
etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de
París amb
l'intel·lectual
anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son
company, va
fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy,
Pithiviers, etc.) i va
enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota
l'assistència de «Terre des
Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la
mort (1924), Dans la ronde
éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb
altres), Adolescente
passionnée (1968)
i Qui
êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975).
Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital
de
Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de
març
fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà
una important obra i
textos autobiogràfics inèdits. ***
Ludovic Massé - Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Oleta, Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Sforza Clément Denis Massé. Sos pares es deien Sylvain Massé, mestre d'escola, i Françoise Py. Mestre com son pare, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. El 12 de maig de 1930 es casa a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb Louise Thérèse Élisabeth Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Vidu, el 14 d'octubre de 1964 es casà a Perpinyà amb Marie Thérèse Emilienne Roulié. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra Ludovic Massé que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a la Residència Saint Roch de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París. ***
Antonio
González Tagua - Antonio González Tagua: El 7 de gener de 1903 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio González Tagua –citat a vegades erròniament Tangua–, conegut com El Negro. Sos pares, jornalers, es deien Francisco González i Clara Tagua. Jornaler i moliner, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. En 1928 es casà amb Ana Sierra Núñez, amb qui va tenir tres infants. El gener de 1931, quan presidia el Sindicat de Camperols i d'Oficis Diversos de Morón, arran dels «Fets de Sevilla» –mobilitzacions obreres que acabaren en enfrontaments amb les forces de l'ordre i la declaració de l'Estat de guerra per part del governador civil–, va ser detingut, juntament amb altres companys (Francisco Márquez Olmedo, Antonio Rosado López i José Margalef), i tancat al vapor «Vizcaya». L'abril de 1932 representà, amb altres companys (José Margalef, Manuel Salas Hermosín, Francisco Muñoz Bermúdez, etc.), la Federació Comarcal de Sindicats de Morón en el Congrés Sindical de Ronda. El març de 1933 va ser nomenat vocal de l'Ateneu de Cultura i Divulgació Social acabat de crear a Morón. El juny d'aquell any, va ser detingut, juntament amb Pedro Fernández Avilés i Juan Luna Martínez, per activitats sindicals. L'1 de setembre de 1933, en una assemblea de camperoles del Sindicat Únic de la Dona Obrera celebrat al Cine Oriente de Morón, va ser elegit amb altres companys membre d'una comissió negociadora per establir les bases de les feines de recollida de l'oliva. Durant els anys de la II República espanyola fou membre en diverses vegades del Comitè de la CNT del seu poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Defensa fins l'ocupació de localitat per les tropes franquistes de Queipo de Llano el 25 de juliol. Després lluità als fronts d'Antequera i de Màlaga. En 1937 formà part de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia, encapçalada per Antonio Rosado López. El 2 de desembre de 1937 va ser nomenat secretari adjunt de l'Agrupació Local Anarquista (Agrupació Local de la CNT) de Sorbas que es constituí aquell dia. Després del triomf feixista, fugí per Baeza, Úbeda i Còrdova, fins retornà a Morón, on va ser detingut. L'abril de 1939 va ser empresonat a El Arahal i, després d'un temps, novament enviat a Morón. En 1940 estava pres a Sevilla i més tard va ser desterrat a Màlaga, però durant els anys quaranta visqué clandestinament a la capital andalusa, on fou secretari del Comitè Provincial confederal i en estret contacte amb la guerrilla de Bernabé López Calle. Durant la matinada del 29 de maig –alguns autors citen erròniament juliol– de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Antonio González Tagua (1903-1950) ***
Necrològica
de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976 - Salvador Rerpina Villosa: El 7 de gener de 1907 neix a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Rerpina Villosa. Sos pares es deien Francisco Rerpina i Dolores Villosa. Manobre de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació sembla que va ser obligat pels alemanys a treballar a les costes normandes. Quan el desembarcament aliat, va ser traslladat per les tropes angloamericanes, ben igual que nombrosos lluitadors antifeixistes espanyols i italians, al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). En 1945 encara romania pres i en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) va fer una campanya per obtenir el seu alliberament. Un cop lliure, es va instal·lar a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on en 1947 va ser nomenat delgat de la Federació Local de la CNT al II Congrés del MLE-CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment milità a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). En 1955 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1975 era secretari del Nucli de CNT dels departaments dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, membre de la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i participà en el Congrés de Marsella (Provença, Occitània). També fou membre de «La Libre Pensée». Malalt, va ser atropellat per un automòbil als carrers de Tarba i va haver de ser intervingut quirúrgicament i haver d'estar ingressat a l'Hospital Civil d'aquesta població molt de temps. Sense família directa, va ser atès pel company Joaquim Juliachs. Salvador Rerpina Villosa va morir el 3 de desembre de 1975 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri del Nord d'aquesta localitat. ***
Notícia
orgànica de Victorià Segura Ferreres apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 2 d'abril de 1949 - Victorià Segura Ferreres: El 7 de gener de 1907 neix a Castell de Cabres (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Victorià Segura Ferreres. Fill d'una família pagesa empobrida, sos pares es deien Manuel Segura i Cinta Ferreres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, on s'afilià al Sindicat de l'Alimentació (Secció de Vins i de Licors) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Soledad Barrau Pérez, en 1932 nasqué son fill Manuel Segura Barrau (1932-1977), que també militarà en el moviment anarcosindicalista. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per a les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Barcarès. En sortir del camp s'establí a Lunèl, on vivien uns cosins des d'abans de la Revolució espanyola. Durant la II Guerra Mundial va estar-se a Nerac (Gascunya, Occitània) i va participar en un maquis de la Resistència. En acabar la guerra s'instal·là definitivament a Lunèl, on treballà de viticultor, i on fou un dels organitzadors, amb Vicent Fontanet Gombau, de la Federació Local de la CNT. En 1962 n'era secretari. Victorià Segura Ferreres va morir el 25 de maig de 1995 mor a l'Hospital de Lunèl (Llenguadoc, Occitània) i aleshores era l'últim militant que quedava de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. ***
Albert
Meltzer (Heliopolis, juny de 1946) - Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings –defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar– i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup «The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista –sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista «The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy, War Commentary, Revolt!, Solidarity, Brand, Volontà, Freedom, Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham. ***
Jimmy
Gladiator - Jimmy Gladiator:
El
7 de gener de 1948 neix al X Districte de París
(França) l'escriptor, poeta i mestre
d'escola anarquista i anarcosindicalista Bernard Jean Louis Piget,
més conegut
com Jimmy Gladiator. Va créixer al barri
de Batignolles de París. Després
de passar pel Liceu Carnot de París, entre 1967 i 1969
estudià de mestre a
l'Escola Normal de París-Auteuil i entre 1975 i 1976 a
l'Escola Normal de París-Batignolles.
Entre 1971 i 1972 va fer el servei militar a la caserna Gramont de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
Posteriorment exercí d'ensenyant
a diferents escoles de París i de la regió
parisenca. En 1980 s'instal·là a Houilles
(Illa de França, França). Poeta del
«Grup Surrealista de París», va ser
animador de nombroses revistes d'agitació cultura i social,
com ara Le Melog
(1975-1978), La Crécelle Noire
(1979-1981), Camouflage (1982-1988),
Le Château-Lyre (1989-1990), Hôtel-Ouistiti
(1990-1993), Mordicus
(1900-1994), Au libre olibrius (1994-1997), etc.,
publicacions les quals
envià regularment al Centre International de Recherche sur
l'Anarchisme (CIRA,
Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània), del qual va ser membre. També
milità activament en el moviment
llibertari de la regió parisenca i en el Sindicat
d'Educació CNT-93 de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 2005 es va
retirar de la feina de
mestre. Entre les seves obres (poemaris, novel·les,
narracions de viatges,
etc.) podem destacar La Main à vie.
Poème théâtral (1975), L'évidence
proverbique (1979), Blasphème
autobiographique
et autres secrets serrés (1980),
Subobjectivités (1981, amb altres), Chants
épars et autres rengaines
(1983), Mutant en emporte l'amant (1983), La
sombra, loin (1983),
Saga Solness (1984), Memento Ghetto
(1986), Mimer la nuit
(1987), Canada Soda (1988), Trente
quatrains (1988), Ou?
Hibou! Qui? (1990), Jamais je ne tourniquet...
(1993), Les ossements
dispersés (1994), Éloge d'un
criminal (1996, amb altres), Pas de
justice, pas de paix. Nouvelles résolument
non-policières mais carrément noires
(1996, amb altres), Voilà, voilà
(1996), La braise des fois (1997), Auberge
Au libre Olibrius
(1999), Centenaire d'André Breton (1999),
Do wop (1999), Les
Petits Vieux de la bonne sieste (2002), À
spleen vaillant d'un rien
possible. Suivi de Roman Rock'n Roll (2005), D'un
voyage en Palestine.
Itinéraire d'Houilles à Tulkarem
(2005), Eléphants de la patrie
(2008), Blasphème autobiographique et autres
secrets serrés (2010), Mots
de passe (2012, amb Esther Moisa), Tapis franc et
autres cadeaux provos
(2012), De paille et d'or ou Le Guignol des Batignolles
(2014), entre
d'altres. Jimmy Gladiator va morir l'11 d'abril de 2019 a Poissy (Illa
de
França, França) i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009) - Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors), participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt –Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)– i sobre el guerriller ucraïnès Makhno –Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes. ***
Josep
Vicent Martí Boscà - Josep Vicent Martí Boscà: El 7 de gener de 1954 neix a València (País Valencià) el metge i historiador anarquista Josep Vicent Martí Boscà. En 1977 es llicencià en Medicina i en 1996 es doctorà, amb la tesi Medicina y sociedad en la vida y la obra de Gaspar Sentiñón Cerdaña (1835-1902), en Medicina i Cirurgia en la Universitat de València. En 1980 es diplomà en Sanitat en l'Escola Nacional de Sanitat, en 1990 obtingué un màster en Salut Comunitària i en 1999 obtingué el títol de tècnic superior de Prevenció de Riscos Laborals en l'especialitat d'Higiene Industrial, fent-se auditor d'aquest sistema de prevenció en 2003. Entre 1978 i 1985 treballà en atenció primària i des d'aquest últim any com a cap d'una unitat en els serveis de Salut Laboral de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana i des de 2004 en Sanitat Ambiental, presidint la Societat Espanyola de Sanitat Ambiental (SESA). En 1986 va fer cursos complementaris en l'Instituto Superiore di Sanità de Roma (Itàlia). Entre 2001 i 2010 ha estat membre del Consell Directiu de la Societat Espanyola de Salud Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Des del 2006 es professor associat de Salut Pública en la Facultat de Farmàcia, de la Universitat de València. En 2007 fou secretari del Comitè Científic per al Pla Nacional de Salut i Medi Ambient. Ha impartit cursos de postgrau i conferències sobre qüestions sanitàries a instituts docents, administracions sanitàries i universitats, i publicat nombrosos treballs científics sobre protecció de la salut. Fundà i dirigeix Revista de Salud Ambiental. És autor de Condiciones de trabajo en la manipulación de plaguicidas de uso fitosanitario en la Comunidad Valenciana (1993), Plaguicidas agrícolas: vigilancia sanitaria (1993), Reconocimientos médicos preventivos para trabajadores (1998, coeditor), Informe SESPAS 2004. La salud pública desde la perspectiva de género y clase social (2004, coeditor), Cambio global España 2020-2050. Cambio climático y salud (2012, amb altres), etc. Com a historiador de la medicina en l'àmbit llibertari, ha estudiat la presència dels sanitaris en el moviment anarquista espanyol (Félix Martí Ibáñez, Gaspar Sentiñón Cerdaña, Frederica Montseny Mañé, els germans Alcrudo Solórzano, Isaac Puente Amestoy, els sanitaris llibertaris gallecs, etc.) i el naturisme àcrata (Manuel Monleón Burgos, etc.). Ha presentat ponències i comunicacions en diversos congressos històrics, com ara el «Congrés Internacional. L'exili cultural de 1939» (València, 1999), «Simposio de la Promoción de la Ciencia y la Salud al Exilio. España (1875-1939)» (València, 2001), «Congreso Internacional Eduardo Barriobero y Herrán (1875-1939). Sociedad y Cultura Radical» (Arnedo, 2002), «I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez. Medicina, Historia e Ideología» (València, 2004), «V Jornadas Nacionaldes de Historia de la Psiquiatría» (Albacete, 2004), «Congreso Internacional Historia de las Universidades Hispánicas» (València, 2005), «II Congreso da Memoria. A II República e a Guerra Civil en Galicia» (Culleredo, 2005), «IX Jornadas de la Otra Historia» (Torrero, 2011), «Un viaje al pasado para fundamentar el futuro. XVI Jornadas Libertarias CGT» (València, 2014), «II Converses sobre el Llegat Cultural de la República» (València, 2015), etc. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Afers, Archivos de Prevención de Riesgos Laborales, Asclepio, La Aventura de la Historia, Bicel, Cercles, Gaceta Sanitaria, Medicina e Historia, Revista de Salud Ambiental, Revista de Toxicología, Segermen, etc. Pel que fa els estudis històrics sobre la medicina, és autor de L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després (2001, amb altres), La Barcelona rebelde (2003, amb altres), Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939) (2003, amb altres), Actas del I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Antología de textos de Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Manuel Monleón. Disseny i avantguarda (2005, amb altres), La revolución libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936 (2006, amb altres), La rosa il·lustrada. Trobada sobre cultura anarquista i lliure pensament (2006, amb altres), Estudios (2007, edició facsímil d'aquesta publicació), Diccionario Biográfico Español (2009, amb altres), La muerte de la libertad. Represión franquista al movimiento libertario (2009, amb altres), etc. Amb el professor Antonio Rey González elabora des del 1998 la base de dades «Batas Negras», dedicada a la sanitat llibertària espanyola (organitzacions, militants, producció, bibliografia, etc.) entre els anys 1869 i 1949. L'octubre de 2011 rebé l'Emblema de Plata de la Sanitat Ambiental Espanyola. ***
Belén
Galán Sosa - Belén
Galán Sosa:
El 7 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Era filla de Justo Galán i María Luisa
Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a l'Hospital General de Granollers
(Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada al cementiri d'aquesta
població, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí.
Defuncions
Necrològica de Lucie Rodari apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil del 18 de gener de 1913 - Lucie Rodari: El 7
de gener de 1913 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista
Lucia Rodari, més
coneguda com Lucie Rodari. Havia nascut en 1881.
Estava casada amb el
fuster anarquista Ambrogio Carlo Rodari (Charles Rodari),
amb qui tingué
dos infants, Germana i Roberto (Germaine i Robert), alumnes de l'Escola
Ferrer
de Lausana. Participà activament en les activitats del
col·lectiu editor de Le
Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
cantava en les vetllades organitzades
per aquest grup. Visqué a Chamblandes (Pully, Vaud,
Suïssa). Amb son company va
ser un dels fundadors de l'Escola Ferrer de Lausana, de la qual ell era
membre
de la Comissió Pedagògica. Lucie Rodari va morir
de tuberculosi el 7 de gener
de 1913 a Lausana (Vaud, Suïssa). ***
George Ballard (ca. 1917) - George Ballard: El 7 de gener de 1917 mor a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Havia nascut el 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883–a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra). Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta. ***
Reunió de la lògia Pitàgores. Antoni Coll Sastre és el primer per la dreta, a la segona fila - Antoni Coll Sastre: El 7 de gener de 1937 és assassinat a Mallorca (Illes Balears) l'industrial licorista, periodista, militant anarquista i maçó Antoni Coll Sastre. Havia nascut en 1892 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Propietari d'una fàbrica de licors a la barriada de Son Alegre de Palma, en 1924 fou iniciat dins la maçoneria i va ser mestre de cerimònies de la lògia «Pitàgores», fent servir el pseudònim Epicuro. També s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i a la Lliga Laica, de la qual fou directiu. Durant la II República, fou administrador de Cultura Obrera, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Balears, i tresorer de l'Ateneu Sindicalista. Després del cop militar feixista, el 9 d'agost de 1936 fou detingut i empresonat. El 7 de gener de 1937 fou posat en llibertat i assassinat en algun indret de l'illa. Oficialment desaparegut, el 1941 fou condemnat a cinc anys d'inhabilitació pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. El 8 de novembre de 1943 una escriptura notarial el declarà mort per absència a efectes legals. ***
Foto
policíaca de Francesco Ippoliti - Francesco
Ippoliti: El 7 de gener de 1938 mor a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Havia nascut el 12 de febrer de
1865 a San
Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Sos pares
es deien Siverio Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il Progresso»
de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i
socialistes del
poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta
localitat de la de
Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions,
continuà exercint de
metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a
delegat al congrés
de la Federació Anarquista Socialista Làcia
(FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907
organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri
de l'Interior per
demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per
4.000
persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de
Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos
satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per
«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea –més tard
Bagnoregio–, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on
mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a
la Federació
Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la
preparació del III Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà
entre l'1 i el 4 de novembre de
1921 a Ancona. Mantingué una estreta
correspondència amb el destacat anarquista
romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran
amistat amb Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,
Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,
Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino –tercer llac de la península italiana en
grandària–, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una
«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars acusant-lo
d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de juliol
d'aquell any, la policia segrestà tres còpies
d'aquest fullet i exemplars de Il Libero
Accordo i de L'Adunata dei
Refrattari a casa del seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132 cartutxos
i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies.
El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí
escorcolls policíacs. El 31
de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió
de les noces
d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com
que
encara no podia viatjar, mantingué una important
relació epistolar amb Osvaldo
Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio
Conti, Paolo Schicchi i Camillo
Berneri, entre d'altres. Després passà temporades
a Bagnoregio i a Curadi
Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22
de maig de 1930 patí
un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir
un
manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any
arribà al seu
domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i
cirurgia,
havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics
llibertaris; per tot
això va ser detingut acusat de propaganda anarquista.
Decidí, a la manera
franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns,
per «ser el més
pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco
Ippolitti va morir debilitat
físicament, tot sol i relegat a l'oblit
–només
rebé el suport de Francesco de
Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el 7 de gener de
1938 –alguns citen
el 8 de gener– a San Benedetto dei Marsi (Abruços,
Itàlia). Des de 1997 un
carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La
Stella
publicà la biografia Francesco
Ippoliti.
Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento. Francesco Ippoliti
(1865-1938) ***
Salvador
Tort Fernández - Salvador Tort
Fernández: El 7 de gener de 1948 mor al
llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve
sur Yvonne, Borgonya, França) l'anarcosindicalista Salvador
Tort Fernández.
Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Barcelona (Catalunya). Sos pares
es deien
Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una
fàbrica de teixits, milità en el
Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sant Andreu de
Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà en les
milícies confederals i lluità a front
d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista,
s'exilia a França i passà pels camps de
concentració. Arran de la declaració de
guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban
(Guiena, Occitània) en el
XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de
l'Exèrcit francès fins a la
seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant
l'ocupació nazi va està a
Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment
aconseguí evadir-se
i treballà de llenyataire als boscos del departament de
Nièvre, on participà en
la Resistència. L'última etapa de sa vida
treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador
Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu
domicili del llogaret de
Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França).
Son germà Pere Tort
Fernández també va ser un destacat militant
anarquista. ***
Joan
Serralta Miralles - Joan Serralta Miralles: El 7 de gener de 1970 mor a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles. Havia nascut el 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970 al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). ***
Necrològica
de María Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'abril de 1973 - María Rodríguez: El 7 de gener de 1973 mor a França l'anarcosindicalista María Rodríguez. Havia nascut cap el 1913. Filla de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan encara era una nina emigrà amb sa família a Sevilla (Andalusia, Espanya) a la recerca de feina. Després de perdre sa mare, emigrà encara adolescent a Barcelona (Catalunya), establint-se al barri de l'Horta. Militant de la CNT, el seu domicili romangué obert a la militància. Durant la guerra i la revolució espanyoles treballà com a operadora telefònica a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, establert a la Via Laietana de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en diversos camps de concentració. A l'exili milità en la CNT, amb son company S. Mañà, del Sindicat de la Construcció confederal de Barcelona. María Rodríguez va morir per problemes cardíacs el 7 de gener de 1973 a França i fou enterrada civilment tres dies després. ***
Notícia sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909 - Adolphe Fortel: El
7 de gener de 1975 mor a Villers-Bretonneux (Picardia, França) l'anarquista
Adolphe Fortel. Havia nascut el 9 d'octubre de 1889 a Amines (Picardia,
França). Sos pares, jornalers no casats, es deien Adolphe Émile Fortel i Marie
Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors (Désiré
Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre de 1891
a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires. El 5
d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a un mes de
presó per «rebel·lió». A finals de març de 1909 va ser processat, juntament amb
altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe
Martin), per haver distribuït periòdics i fullets antimilitaristes durant un
consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de juny es va veure
implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En aquesta època
viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de 1910 va ser
condemnat a un mes de presó per «ultratge a l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va
ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat per
«insuficiència de desenvolupament i feblesa general». Quan esclatà la Gran
Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei per
«musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va ser destinat al Servei
Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment d'Infanteria al
Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser declarat «inepte definitivament
per a fer la campanya» per «bronquitis crònica i musculatura insuficient». El
12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie Christine Pétain. En 1920 vivia
al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens. Després de diverses revisions
militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb una
pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar generalitzada». Adolphe Fortel
va morir el 7 de gener de 1975 a Villers-Bretonneux (Picardia, França). ***
Jaime Rebelo - Jaime Rebelo: El 7 de gener de 1975 mor a Almada (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Havia nascut el 22 de desembre de 1900 a Setúbal (Setúbal, Portugal). Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom. ***
Bruno
Fattori - Bruno Fattori: El 7 de gener de 1975 mor a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. Havia nascut el 14 d'agost de 1882 a Ancona (Marques, Itàlia). Era fill d'Enrico Fattori i d'Adele Marsigliani. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels «Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). ***
Necrològica
de Franceesc Sala Mas publicada en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980 - Francesc Sala Mas:
El 7 de gener de 1980 mor a Mataró (Maresme,
Catalunya)
l'anarcosindicalista
Francesc Salvador Sala Mas, conegut com Cisquet.
Havia nascut l'11 de novembre
de 1912 a Mataró (Maresme, Catalunya).
Sos pares
es deien
Joan Sala Sala, pescador, i Maria
Mas Gomis. Pescador de professió, en els anys trenta
milità en el Sindicat de la
Pesca de Mataró de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant gairebé
tota la guerra civil lluità com a milicià en la
«Columna Malatesta», al sector
de Belchite del front d'Aragó. El 22 de setembre de 1937 va
ser nomenat tinent
d'Infanteria. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i
empresonat
el setembre d'aquell any a Guadalajara (Castella, Espanya).
Posteriorment coincidí
a la presó valenciana amb Joan Peiró Belis
després que aquest fos extradit des
de França en 1941. Un cop lliure s'integrà en la
lluita clandestina. Després de
la mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT
de Mataró. Quan les lluites internes confederals, va ser
expulsat de la CNT per
«reformista», fet que l'afectà
profundament. Francesc Sala Mas va morir d'una
aturada cardiorespiratòria el 7 de gener de 1980 a
l'Hospital de Mataró (Maresme,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Deixà companya i
fills. ***
Peter Puccio - Peter Puccio: El
7 de gener de 1986 mor a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan,
EUA) l'anarquista
Pietro Puccio, més conegut per Peter
Puccio. Havia nascut el 21 de juliol de 1902 a Castelvetrano
(Trapani, Sicília).
En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units,
establint-se d'antuvi a Nova
York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de
barber i posteriorment
s'instal·là a l'Estat de Michigan.
Després de la Gran Guerra patí la
repressió
(detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander
Mitchell
Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes,
que culminà en el
«Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta època
conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell,
les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida.
Col·laborà amb el
grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una
estreta
relació amb els anarquistes residents al Canadà,
especialment amb Attilio
Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). ***
Necrològica
de Leopoldo Sanz Valero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 d'octubre de 1988 - Leopoldo Sanz
Valero:
El 7 de gener de 1988 se certifica la mort a Prada (Conflent,
Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Leopoldo Sanz Valero. Havia nascut el 15 de
novembre de 1906 a
Ataquines (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Julián Sanz i Ricarda Valero. Quan tingué la
majoria
d'edat emigrà a
Catalunya i treballà en la Secció Vies i Obres
del Ferrocarril, i quan la
guerra civil en fou un dels seus responsables. Exiliat,
visqué a París (França)
on milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
de jubilar-se s'establí a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i des de
començament de 1986 a Prada. De
salut fràgil, portà una vida naturista. Leopoldo
Sanz
Valero va ser trobar sense vida el 7 de gener de 1988 al seu domicili
de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i sembla que podria haver mort tres
dies abans. ***
Notícia
sobre José Germán González apareguda
en el periòdic parisenc España Libre
apareguda el 17 de maig de 1959 - José
Germán
González: El 7 de gener de 1992 mor a
Veneçuela l'anarcosindicalista José
Germán González, conegut com Pepe
Germán.
Havia nascut el 3 de setembre de 1910 a Amposta (Montsià,
Catalunya). En els anys trenta
milità en la
Federació Comarcal d'Amposta de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità dins les
files de la «Columna
Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser internat
al camp de concentració de Sant Cebrià de
Rosselló i posteriorment enviat a
treballar a Aynes, al peu de l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia, Occitània). Amb
altres companys (José Berruezo Silvente, Juan Escoriza
Martínez, José García
Vivancos, Manuel Morey Blanch, etc.) participà activament en
la reconstrucció de
la CNT en l'exili. Des del 1941 fou l'encarregat d'emetre les primeres
circulars signades per la Comissió de
Reorganització, establerta a l'embasament
de l'Aigle, i de la qual formaven part José Asens Giol i
José Berruezo Silvente,
entre d'altres. En el primer ple clandestí de la CNT
celebrat el 6 de juny de
1943 a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on
acudí com a responsable de la Zona
Lliure, mentre José Berruezo Silvestre ho va fer com a
responsable de la Zona
Ocupada, va ser nomenat membre del Comitè de Relacions,
encarregat especialment
dels contactes amb la resistència francesa. El 19 de
setembre de 1943 a
Tourniac (Alvèrnia, Occitània) va ser nomenat
secretari del Comitè Regional i
assistí com a delegat del Cantal al ple celebrat el desembre
a Marsella
(Provença, Occitània). El març de 1944
participà, amb Juan Manuel Molina Mateo
(Juanel) i Bernardo Merino Peris a
la
reunió amb els responsables de la resistència que
se celebrà a Roanne (Forêz,
Arpitània). Secretari del Comitè
Regional Núm. 3 (Cantal), en 1944 participà en el
Ple de Muret (Llenguadoc,
Occitània). Detingut, va ser internat en un camp
disciplinari, del qual va
poder fugir gràcies a l'actuació d'un escamot de
la resistència. Destacà en el
reclutament dins de les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE) de
membres
per al maquis i en els combats per l'alliberament, especialment en la
resistència, amb Domingo Barboa, al Pic Violent, al sud de
les muntanyes
d'Alvèrnia, a prop de Mauriac, fets pels quals va ser
condecorat i nomenat capità
de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Entre juliol de 1944 i
novembre de
1947 col·laborà en el periòdic del
Comitè Regional de Cantal de la CNT Exilio,
primera capçalera editada a França
pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 5 d'agost de 1944, quan es
dirigia amb
Evangelista Campos a Nòuvic (Aquitània,
Occitània) a una reunió amb el Comitè
Nacional de la Resistència, patí un greu accident
de motocicleta, resultant
ferit greument en una cama i hagué de ser traslladat a una
clínica clandestina
instal·lada a Cheilada (Alvèrnia,
Occitània). El maig de 1945 participà en el I
Congrés de la CNT en l'exili celebrat a París
(França), on denuncià «la
ineficàcia del Consell General de l'MLE». Quan
l'escissió confederal, sembla
que es decantà per la tendència
«col·laboracionista». Cap el 1949
emigrà a
Veneçuela, on creà a Caracas la
«Constructora Germán Hermanos», on
Manuel Mora
Torres treballà de conductor de vehicles. També
fou president de la Casa d'Espanya
de Caracas. Viatjà amb freqüència a
França i les seves bones relacions amb el
Govern francès ajudaren que aquest pressionés les
autoritats franquistes i evitessin
l'execució d'Enric Marco Nadal. En 1966 ocupà una
secretaria en el Comitè de la
CNT de Veneçuela que va expulsar, el 19 d'abril d'aquell
any, Vicente Sierra
Ruiz i Tomás
Germinal Gracia Ibars (Víctor
García). En els anys setanta formà part
del
sector que feia costat el periòdic parisenc Frente
Libertario. ***
Portada
de l'obra mestra de Roger Paon - Roger Paon: El 7 de gener de 2011 mor a Niça (País Niçard, Occitània) el socialista i després anarcopacifista Roger André Paon. Havia nascut el 4 de maig de 1919 a Mont-Saint-Aignan (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Émilie André Justin Paon, mariner, i Suzanne Augustine Brard, cosidora a màquina. Passà la seva primera infància viatjant amb una gavarra conduïda per son pare pel Sena, el Marne, l'Oise, etc. Quan tenia 12 anys deixà l'escola i començà a treballar al port de Rouen. A finals de 1935 s'adherí a les Joventuts Socialistes i l'any següent participà en les vagues portuàries, però a resultes de les diferències sorgides amb Oficina Nacional de les Joventuts Socialistes la secció de Rouen fou dissolta, fet que marcà les seves distàncies amb la socialista Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera). Aleshores freqüentà la Lliga Internacionals dels Combatents per la Pau (LICP), fundada per Victor Méric, i ben aviat entrà en contacte amb els cercles anarquistes i amb Alfred Thebault. En 1937 esdevingué secretari del grup de Rouen de la Unió Anarquista (UA), on també militaven Briard, Bebatte Devrèze i altres. Durant l'ocupació establí contactes amb la Resistència, especialment ajudant els insubmisos i s'esforçà en mantenir contactes amb els militants anarquistes de la regió, especialment amb Alfred Thebault. Després de l'Alliberament participà en la reconstrucció del moviment anarquista i col·laborà amb Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista, Ce qu'il faut dire, Contre Courant, Nouvelles Pacifistes, etc. Instal·lat a Niça trobà una feina en la construcció i aviat esdevingué un dels animadors del grup local «Élisée Reclus», adherit a la Federació Anarquista. Entre 1950 participà en la creació del periòdic L'Ordre Social (1950-1953), on col·laboraren Dante Gioia, Marcel Hestaut, Bruno Athos, Franco Di Lorenzo, De Lucca, Constant Planas, etc. Oposat a la tendència comunista llibertària de Georges Fontenis, participà en el reagrupament publicant el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953) i col·laborà en nombrosos butlletins editats per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en L'Anarchie (1954) i en Le Rail Enchaîné (1953-1954). En aquest anys va fer costat la lluita dels objectors de consciència i prestà suport Louis Lecoin en les seves reivindicacions pel dret a l'objecció de consciència. També col·laborà en La Voie de la Paix, L'Umanità Nova i L'Unique i fins als anys setanta en Le Monde Libertaire. Quan es jubilà es retirà de la vida militant i es dedicà a estudiar la història del transport fluvial, arreplegant documentació sobre el tema per Niça, Saint-André, etc. Fruit d'aquests estudis fou la publicació, en 1987, del llibre Marine de Rivière. Images de la batellerie. En els anys vuitanta cedí una part de la seva biblioteca al Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou Madeleine Simone Lerançois. Roger Paón va morir el 7 de gener de 2011 a l'Hospital Geriàtric «Les Sources» de Niça (País Nicard, Occitània). ---
|
![[06/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/01]") |
|
![[08/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/01]") |
|
|
| Actualització: 07-01-24 |