---

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

El 6 de gener de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, també conegut com Salicas i Nuelma Lassa. Començà com a auxiliar de caixista i arribà a ser un expert tipògraf (caixista, maquinista, compaginador, platina). Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931 entrà a formar part de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la capital manya. Arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat uns mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic de destacats militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós, Hipólito Melero, Marcelino Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans Muñoz, Miguel Vallejo, Macario Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la tertúlia dominical de la «Peña Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on conegué destacats militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet Martínez, Miguel Chueca, etc.). Ocupà diversos càrrecs en el Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935 participà en l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes aragonesos cap a Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels companys --el conflicte laboral passà a la història sota el nom de «Vaga dels infants de Saragossa». Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans Muñoz i altres, formà part del grup teatral saragossà «Renacer», que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel jutjat amb María Mañas Zubero, que havia conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà dos fills (Fernando i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre juliol i agost s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per les tropes franquistes. Més tard s'establí a Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937 formà part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix col·laborà en Titán. Durant aquests anys bèl·lics, dirigí amb Marià Casasús Lacasta el periòdic Cultura y Acción d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda per la reacció comunista d'Enrique Líster i la seva II Divisió. Després s'incorporà a la 118 Brigada de la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i dirigí el seu òrgan d'expressió, la revista 25 División. Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats. L'agost de 1939, amb Génesis López, passà a França enviat pel primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A Perpinyà col·laborà amb Paulino Díez i Áurea Cuadrado, però va ser detingut per «pas clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde, Ribesaltes i Vernet. En 1944 va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres mesos al castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure, participà en la reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a marxar a Madrid, on s'encarregà de l'elaboració de premsa i de butlletins confederals. Descoberta la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on hagué de treballar en el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que reprengué la seva feina de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser descoberta una impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a secretari de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta promogué i dirigí les revistes La Hora de Mañana i Polémica, on signà articles sota diversos pseudònims (Nuelma Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín, etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer, l'editorial Foil, que publicà tres llibres i set fullets. Imprimí els tres últims lliuraments de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia una federación de las autonomías ibéricas  i de la seva impremta sortiren moltes de les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva companya María Mañas, cop del qual no es va poder recuperar. Fou bon amic de diversos escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella (Maresme, Catalunya).

---

Manuel Salas Blasco

---

Manuel Salas Blasco i María Mañas Zubero

---

D'esquerra a dreta: Manuel Salas, Eugenio Castelló (assegut) i Génesis López
(Perpinyà, 23 d'octubre de 1939)

---

María Mañas Zubero

---

Manuel Salas

---

Diego Abad de Santillán, Manuel Salas i María Mañas

---

Manuel Salas i María Mañas

---

Manuel Salas Blasco poc abans de morir

---

Escriu-nos

---