|
---
Anarcoefemèrides del 3 de gener Esdeveniments
Portada d'un número de Cultura y Porvenir - Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol «Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937. ***
Capçalera
de L'Indomptable - Surt L'Indomptable: El 3 de gener,
sembla, de
1937 surt a València (País Valencià)
el primer número del setmanari anarquista i
anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable.
Porte parole de la Confédération Nationale du
Travail et de la Fédération
Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura
cap responsable de la
publicació i molts d'articles no van signats. Hi van
col·laborar David Antona
Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel
Endériz,
Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand
Guerra, Santigao Jorquera, Ismael
Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny,
Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz,
Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre
d'altres. A partir
del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un
article sobre
l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la
menció
«Ce número a été soumis
à la censure» (Aquest número ha estat
sotmès a censura)
i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers
són suprimits. Se'n
publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes
l'agost de 1937, 39
números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937.
No s'ha conservat cap
col·lecció completa de
«L'Indomable». ***
Cartell
del partit futbolístic de Motril - Partit de futbol
beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena
Revolució Social, té
lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la
Col·lectivitat
d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del
Socors Roig
Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la
Libertad» i «Leones
Rojos», estaven integrats completament per gent del poble.
Com a anècdota citar
que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar
vacants i al cartell figuraven
assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat
d'aquest partit futbolístic. ***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny - Conferència de
Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada
militant anarquista,
aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola,
Frederica Montseny
pronuncia una important conferència, organitzada per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el
títol El
anarquismo militante y la realidad
española.
L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació
de
l'organització. Frederica Montseny insistí en la
importància de l'anarquisme en
el moviment obrer espanyol, però l'eix de la
conferència radicava en la
justificació de l'intervencionisme llibertari en els
òrgans de govern
republicans en nom del manteniment d'un front únic contra
els feixismes
espanyol, alemany i italià; també
parlà de diversos temes, com ara el
federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats
individual i
col·lectiva, entre d'altres. La conferència va
ser radiada a tot l'Estat
espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) –ones curta i
normal–, Ràdio
Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona.
Aquesta conferència va ser la
primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses
personalitats del
moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval,
Marià Cardona Rosell,
Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes
fonamentals
plantejats per la guerra i la revolució, alhora que
revalorar «l'alta
espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta
dissertació va ser
publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les
Oficines de
Propaganda de la CNT i la FAI. Naixements
Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894) - Jules Dodot: El
3 de gener de 1839 neix al IV Districte de París
(França) el
blanquista i després anarquista
Jules Émile Dodot, citat a vegades Dodo.
Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert.
Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats,
lluità contra
el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per
«temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell
any va ser sentenciat a
quatre mesos més per «ultratges públics
al pudor». En 1871 vivia al número 6
del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de
París. Incorporat a
l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la
Comuna de París com a
capità electe de la I Bateria de la III Legió del
III Districte de París i
combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de
França, França).
Durant la «Setmana Sagnant», lluità a
les barricades; l'últim combat en el qual
prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les
Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir
de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on
treballà de sabater,
participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de
maig de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia a la deportació en
fortalesa fortificada i a la
degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de
1874 vivia a
Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat
l'octubre d'aquell any. Retornà a
Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune
Révolutionnaire». Amb
l'amnistia de 1880 per als communards,
retornà a França i
s'instal·là a Levallois-Perret. A
començament de la dècada
dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista
«La Solidarité»,
que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de
Levallois-Perret, grup del
qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis
Léveillé, T. Courapied (L'Ancien)
i Marchand, entre d'altres.
L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment
anarquista engegades
després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de
Diputats francesa, el
seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos
fullets i
periòdics anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El febrer d'aquell any
el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser
novament escorcollat
sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894
com a «sabater
anarquista» en l'anomenat «Fitxer
Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile
Dodot, va ser gerent en diferents
números de la primera sèrie del
periòdic parisenc Sur le Trimard
(1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats,
animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i
Octave Veret, que va
ser continuat en 1897 per Le Trimard.
Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del
grup «La Solidarité dels Trimardeurs»,
encarregat d'acollir els companys de
províncies i de l'estranger al seu pas per París.
Malalt, visqué miserablement
al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i
en 1901 Charles
Malato llançà una subscripció popular
al seu favor en L'Aurore, que
rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i
Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a
ajudar-lo, amb obres donades
per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules
Dodot va morir el 24
de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París (França) i el
seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França,
França), donà lloc
a una petita manifestació revolucionària. ***
Adrián Troitiño Alcobre - Adrián
Troitiño:
El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra,
Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Adrián Troitiño
Alcobre,
conegut com El Abuelo. Sos pares es
deien Ignacio
Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys
fugí de la llar familiar i emigrà
com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix
1880 començà a
treballar de forner i amb altres companys començà
a participar en el moviment
sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en
els actes del Primer
de Maig va ser condemnat, «per anarquista
perillós», a 18 mesos de presó. En
1893 visqué a San Martín (Buenos Aires,
Argentina), on creà diversos grups
anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i
organitzà freqüents «reunions de
controvèrsia». L'11 de novembre de 1894
intervingué en un míting organitzat per
la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de
la qual ocupà càrrecs de
responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e
Benevolenza» de Buenos
Aires, on també parlaren els anarquistes José
Bataglia i Miguel Ventura, i el
socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i
Salvador
Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios
Sociales (CIES) de Buenos
Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en
un acte amb Pietro
Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué
una posició molt dura pel que
feia l'alcoholisme i realitzà diverses
conferències sobre els efectes de
l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància
va ser expulsat de
l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900
impartí per diverses localitats
la conferència «Necesidad de un acuerdo universal
de la clase trabajadora». El
juny de 1901 cofundà, en representació del obrers
forners de San Nicolás de los
Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia,
l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En
1902 participà en la
creació de la Societat de Resistència i
Col·locació d'Obres Forners de Montevideo,
de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan
Calvo,
representà els forners en el II Congrés de la
FOA. Participà en el míting del
Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E.
Martí, Torrens Ros i
Dante Garfagnini. A començament del segle XX a
més de les seves activitats
polítiques i sindicals, col·laborà en
la premsa. Director de redacció del
periòdic anarquista quinzenal El
Obrero,
el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb
Julio
Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau,
Benjamín García, Salvador
Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo, Antonio
Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de
Residència. Ambdós, i
altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de
Cadis
(Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina
Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on
Troitiño era molt bon
amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats
per les autoritats espanyoles a
Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina
a
Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i
traslladats a
la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures,
ell va ser requerit pel
govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el
servei militar, però
aconseguí evitar la mili al·legant que patia una
hèrnia. El 20 de març de 1903
realitzà una conferència al Centre
«Germinal» de la Corunya sota el títol
«Consideraciones sobre la ley de residencia de
extranjeros». El juny de 1903
intervingué en un míting anticlerical a la
Corunya. Quan arribà a la Península
des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants,
dos dels quals van
morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg
moment –altres font
diuen que els infants van morir durant la travessia
transatlàntica de tornada.
Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on
continua les seves tasques
sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina,
on tenia prohibida l'entrada.
En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Villa del
Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà
activament en la vaga
de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre
Internacional en protesta
per les matances d'obres a Rússia i on també
parlaren els anarquistes Grijalbo
i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal
Leoncio
Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905
encapçalà la vaga dels treballadors
portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina
de canillita (venedor ambulant de
diaris) i
fins al 1914 només venia els periòdics de
caràcter revolucionari. Fou el
creador del Sindicat de Canillitas,
que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de
Venedors de Diaris i Revistes
(SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el
sindicat arribà a
tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En
1934 la dictadura de
José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la
finalitat de desterrar-lo, però la
mobilització popular aconseguí la seva llibertat
i la dels seus companys. Entre
el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la
Conferència Llatinoamericana
del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre
de la junta directiva de
l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de
Resistència i de la «Casa del
Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola
participà activament
en el suport a la Revolució i en diversos actes
antifeixistes. Son fill Delio
Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre
que altre fill, Libert
Triotiño, administratiu en la «Casa
Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel
Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián
Troitiño, per influències del seu
fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va
declarar llibertari i
partidari de l'«acció directa»
anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de
maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a
Montevideo (Uruguai); va ser enterrat
dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat.
Una avinguda de la
ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a
més d'una estàtua al
barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en
memòria seva, no es
publiquen els diaris, fins i tot els digitals. Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941) ***
Fitxa policíaca de Jean Taffet (10 de novembre de 1898) - Jean Taffet: El 3 de gener de 1881 neix al III Districte
de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Taffet –algues fonts citen Jean
Marc Taffet, però el segon nom Marc només figura en els registres policíacs–,
conegut com Jean Mignot. Era fill de Jean Gaston Taffet, mecànic, i d'Octavie
Marie Marcadier, domèstica, i tingué sis germans. Es guanyava la vida com son
pare, treballant d'ajustador mecànic. Militant del moviment llibertari a
Bordeus, en 1898 va escriure una carta d'apologia dels magnicides (presidents,
emperadors i emperadrius) anarquistes dirigida a Pierre Latapie, que va ser
interceptada per la policia. El 27 de juliol de 1898 va ser condemnat a Agen
(Aquitània, Occitània) a un any de presó amb llibertat provisional per
«robatori». Instal·lat a París (França), visqué al número 160 del carrer
Charenton. El novembre de 1898 va ser detingut, amb Jules Joseph Blaise, Pierre
Latapie i Auguste Eugène Weber, sota l'acusació de «robatori qualificat» i el
25 de març de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a dos anys de
presó per aquest delicte. Un cop lliure el 10 de novembre de 1901 de la
penitenciaria de l'abadia de Fontevrault a Fontevrault-L'Abbaye (País del
Loira, França), marxà cap a Étampes (Illa de França, França). Va ser inscrit en
el registre d'anarquistes desapareguts, però la tardor de 1903 va ser localitzat
a París. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de la Colonie i estava
a punt d'entrar a treballar com a obrer a la Impremta Nacional. El 21 de maig
de 1904, quan feia de soldat al 46 Regiment d'Infanteria de Línia acantonat a
Fontainebleau (Illa de França, França), es casà al XIII Districte de París amb
la jornalera Marie Valérie Porte. En aquesta època vivia al número 2 del carrer
Caron de París. El 3 de febrer de 1912 va ser interceptat per la policia,
acompanyat de Marie Thiéry, a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) de camí cap
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 28 de desembre de 1912 es divorcià a
Meaux (Illa de França, França) de Marie Porte. Posteriorment s'instal·là a Lagny-sur-Marne
(Illa de França, França), al número 82 del carrer Noisiel, i s'integrà en el
grup anarquista de la localitat. El 7 de març de 1914 es casà a Lagny-sur-Marne
amb la planxadora Marie Angèle Thiéry i la parella passà a viure al número 22
del carrer Orgemont de la localitat. Quan esclatà la Gran Guerra va ser enviat
com a soldat reservista al front enquadrat en el 246 Regiment d'Infanteria;
greument ferit, va ser hospitalitzat a Praissac (Llenguadoc, Occitània). Jean
Taffet va morir el 4 d'octubre de 1914 a l'Hospital Militar Provisional de Praissac
(Llenguadoc, Occitània) a resultes de les ferides de guerra. ***
Foto policíaca de Josep Alemany Corbi - Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a «anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Giovanni Matteozzi - Giovanni
Matteozzi: El 3 de gener de 1887 neix a Frassinoro
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Giovanni Matteozzi, també conegut com Jean Matteuzzi. Sos pares es deien Nicola
Matteozzi i Cesira
Daviddi. Després de fer el servei militar entre 1908 i 1910,
esdevingué
anarquista i es guanyava la vida fent feina de manobre. Fou director
responsable dels números únics dels
periòdics Germinale (8
de juliol de 1911) i Combattiamo!
(28 de juliol de 1911) de Carrara (Toscana, Itàlia).
Entre 1911 i 1913 visqué a Menton (Provença,
Occitània), on freqüentà els
obrers escultors anarquistes Borghini i Marcucci. Després
passà una breu
temporada a Niça (País Niçard,
Occitània) i a Casablanca (Marroc). Entre març
de 1914 i març de 1916 visqué a Lió
(Arpitània). Durant la Gran Guerra va ser
cridat a files, però desertà i el maig de 1916
s'exilià a Suïssa i treballà a
Versoix (Ginebra, Suïssa). El 28 de novembre de 1917 va ser
multat per haver
aferrat cartells d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el
dret d'asil. En
1918 es casà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb Jeanne
Susanne Pidoux i aquest
mateix any la parella tingué una filla. L'octubre de 1918 va
ser detingut
juntament amb Luigi Bertoni, Giuseppe Clerico i Pagnotti. En aquesta
època, amb
Leonida Mastrodicasa i Francesco Porcelli,
col·laborà assíduament en el
periòdic Il Risveglio Anarchico,
especialment en el període de la llarga detenció
preventiva de 13 mesos a la
presó de Zuric (Zuric, Suïssa) de Luigi Bertoni. El
25 de març de 1919 va ser
interrogat per la policia sota l'acusació
d'«activitats subversives» i el 26 de
maig empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa) i, a partir del
setembre, a l'Acadèmia de
Policia de Savatan (Lavey-Morcles, Vaud, Suïssa), per la seva
negativa a
retornar a Itàlia. El 13 de novembre de 1919
acceptà retornar al seu país i el
27 de novembre va ser acompanyat per la policia a La Briga (Piemont,
Itàlia) i
immediatament tancat a Novara (Piemont, Itàlia).
Després va ser empresonat a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Torí (Piemont,
Itàlia) a l'espera de ser processat
per deserció. Restà a Torí un temps,
però en 1922 passà clandestinament a
França. En 1926 va ser localitzat a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània),
on treballà en una fàbrica de ciment, i en 1929
les autoritats gales decretaren
la seva expulsió per «activitats
subversives» i «expatriació
clandestina», però
el procediment va ser suspès i en 1930 va ser amnistiat. En
1931 les autoritats
feixistes italianes el van denunciar com a membre d'un grup
d'anarquistes
exiliats clandestí («Comitè Pro
Víctimes Polítiques Llibertari»)
encarregat de
la distribució de fons als perseguits i «amb
intenció de retornar il·legalment
a Itàlia amb la finalitat de realitzar actes
terroristes». A finals de 1931 s'establí
a Lió, on mantingué contacte amb destacats
anarquistes (Camillo Berneri, Gigi
Damiani, Luigi Fabbri, Socrate Franchi, Errico Malatesta, Gusmano
Mariani,
Italio Ragni, Attilio Scaltri, etc.). També
freqüentat el local del Cercle
Anarquista «Sacco i Vanzetti» (Marcello
Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario
Ravenni,
Marino Ripoli, Tito Salvadori, Giovan Battista Saroglia i Gemisto
Vallesti)
i s'ocupà de la difusió del periòdic Il
Risveglio Anarchico de Ginebra. L'última
referència seva en la seva fitxa
policíaca italiana es de 1942, on indica que encara residia
a l'estranger.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
del judici de Lucien Léauté apareguda en el
diari Le Petit
Parisien del 7 de gener de 1914 - Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal del Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i Léonie Marie Anne Mahé. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació i ús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X Districte de París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per «inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article «Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermon à l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al XIV Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui també enviudà. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Notícia
orgànica sobre Louis Pengloan publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire de
l'11 de gener de 1920 - Louis Pengloan: El
3 de gener de 1896 neix a
Kernic
(Gourin, Cornuealla, Bretanya)) l'anarquista i
sindicalista Louis Pengloan. Era fill d'Yves-Marie Pengloan,
conreador, i de
Marie-Anne Ulliac, domèstica. Es guanyà la vida
treballant de fuster. Durant la
Gran Guerra, per problemes oculars a l'ull dret, va ser destinat al
serveis
auxiliars i el 22 de maig de 1915 va ser destinat al 95 Regiment
d'Infanteria; posteriorment
passà per diversos regiments d'Infanteria i un grup
d'aviació i, finalment, va
ser desmobilitzat el 7 d'octubre de 1919. Quan estava dins
l'exèrcit va demanar
a diversos companys (Émil Bidault, Raymond
Péricat) l'enviament de L'Internationale
i Le Libertaire, a més de fullets
anarquistes. Després de la
desmobilització passà un temps amb sa
família i l'abril de 1920 s'establí a
París (França), on visqué al domicili
del fuster Jules Devosse. Posteriorment
passà a viure al número 3 del carrer Lagille del
XVIII Districte de París, on
havia trobat una feina en una fusteria. Aleshores era membre del Grup
Anarquista
del XVIII Districte i assistia regularment a les reunions que se
celebraven al
número 172 del carrer Legendre. Durant la primavera de 1921
vivia al número 4 de
Cité du Talus del XVIII Districte. El juny de 1921 va ser
detingut, juntamenet
amb Charles Grignanc, Félix Simon i Jean Sorlin,
després d'haver llançat, a la
seu del Buró Nacional de Carbons, uns pamflets («A
bas la mobilisation! A bas
la guerre!») editats pel Sindicat Interindustrial de la Sena.
En el moment de
la seva detenció no treballava ja que, víctima
d'un accident de treball, es
beneficiava d'un subsidi d'una companyia d'assegurances. Durant la
primavera de
1922 assistí a títol individual al
Congrés Anarquista del Nord, on el 5 de
maig va llegir l'informe del Grup Anarquista dels XVII i XVIII
Districtes,
centrat especialment en les divergències entre Louis Lecoin,
partidari de
l'entrada dels anarquistes en la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU),
i Georges Bastien i Second Casteu, partidaris de l'autonomia, i Hoche
Meurant,
que no es decidia entre una posició o altra. El 17 de
novembre de 1922, durant
una reunió del grup al número 52 del carrer
Balagny, s'oposà a les proposicions
d'organització fetes per Lucien Hausard davant el proper
congrés i va fer adoptar
per la dotzena de militants presents una contraproposició
d'organització basada
en un grup lliure, sense cotització obligatòria,
així com el rebuig de designar
delegats per al proper congres. Entre el 26 d'abril i el 28 de novembre
de 1923
va ser secretari del Grup Anarquista del XVII Districte de la
Unió Anarquista (UA).
En aquesta època també exercia de delegat de grup
del Comitè d'Iniciativa de
l'UA. El maig de 1924 va ser candidat abstencionista en la
«Llista llibertària»
(Bagatskoff, Beauchet, Boclet, Brussaut, Fraysse, Glairaut,
Goutière, Grillas,
Hillion, Pouchain, Quehier i Vantrepotte) a les eleccions legislatives
pel I
Sector de París. El març de 1925 passà
a viure a Villiers-le-Bel (Illa de
França, França). En 1927 era membre del Consell
del Syndicat Unique du Bâtiment
(SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Louis
Pengloan va morir l'11 de juliol
de 1996 a Gonesse (Illa de França, França). ***
Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922 - Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra. ***
A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal - Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola –altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura– i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes –entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque– al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla –les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article «En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel –que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937–, amb la finalitat d'aconseguir armes –a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200–, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans –que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge– i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social, El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) a conseqüència de ser atropellat per un camió. Miguel Chueca Cuartero (1901-1966) ***
Notícia
de la condemna de Pedro Latre Voz apareguda en Diario de Burgos
del 20 de novembre de 1935 - Pedro Latre Voz: El 3 de gener de 1901 –segons el certificat de naixement del registre civil reconstituït i el 31 de gener de 1906 segons el certificat de defunció– neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Latre Voz, conegut com Palomo. Sos pares es deien José Latre i Dolores Voz. Establert a Barcelona (Catalunya), regentà un comerç. Ben igual que son germà gran Ángel Latre Voz, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà com a orador. En 1933 va ser processat per contraban al monopoli de mistos i el novembre de 1935 va ser condemnat pel Jutjat d'Instrucció de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) a quatre mesos d'arrest major per «furt». Durant la Revolució fou membre de la Col·lectivitat d'Angüés. El juliol de 1937 el Sindicat Únic de la CNT el va autoritzar a anar cap a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí fugir de la repressió sota una falsa identitat. El 24 de juliol de 1945 va ser detingut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i el 8 d'agost va ser traslladat a la presó d'Osca. El 14 de setembre de 1946 va ser jutjat i va ser condemnat a quatre anys i dos mesos i un dia de presidi menor per «furt» i a sis mesos d'arrest major i a 5.000 pessetes de multa per «ús públic de nom suposat». El 2 d'octubre de 1947 va ser traslladat a la presó d'Alcalá de Henares per a treballar als tallers de sabateria i el 28 de maig de 1948 se li va concedir la llibertat condicional. El 15 de desembre de 1962 es casà a Bilbao (Biscaia, País Basc) amb Dolores Pérez Díez. Pedro Latre Voz va morir el 19 d'abril de 1970 en un ambulatori de Saragossa (Aragó, Espanya), població on residia, i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. ***
Jack Frager (circa 1917) - Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel. Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del «Libertarian Book Club» de Nova York –en serà president entre 1971 i 1973– i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti, The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998. ***
Necrològica
d'Eduardo Rubio Martínez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1977 - Eduardo Rubio
Martínez: El 3 de gener de 1903 neix
a Sierro (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Eduardo Rubio Martínez. Sos pares es
deien
José Rubio i María
Martínez. Quan era un infant emigrà amb sa
família a Catalunya. De ben jovenet
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, antiga
«Columna Durruti». En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milita en la CNT
de l'exili. Els
últims anys de sa vida els passà a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord). Sa
companya fou Josefa Martínez. Eduardo Rubio
Martínez va morir el 5 d'agost de
1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat tres
dies després a Ribesaltes.
Necrològica
de Fermín de la Calle Zuera apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3 de
desembre de 1972 - Fermín de la Calle
Zuera: El 3 de gener –algunes fonts
citen
erròniament el 2 de gener– de 1905 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Fermín de la Calle Zuera –en algunes fonts el seu
primer llinatge citat
erròniament com Delacalle.
Sos pares es deien Juan de la Calle i Pilar
Zuera. Fill
d'actors teatrals, quan era molt jove entrà a formar part
del moviment
llibertari. Esdevingué electricista de teatre i
recorregué tota la Península, encara
que milità especialment en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona. En els anys vint fou membre del Comitè Pro
Presos. L'abril de 1936
participà, amb Miquel Franquet, A. Hernández,
Artur Martes i Manuel Rivas, en
la redacció de la ponència sobre el dictamen del
concepte de comunisme
llibertari que el Sindicat d'Espectacles Públics de
Barcelona envià al Congrés
de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT de maig d'aquell
any. Durant la Revolució
fou un dels organitzadors del Comitè Econòmic
d'Espectacles Públics, del qual
va ser nomenat president. També fou president del
Comitè Econòmic del Teatre de
la Comèdia Catalana (Teatre Poliorama) aleshores
socialitzat. Lluità al front
en la «Centúria Leal» de la
«Columna Ortíz», establerta a La Zaida
(Saragossa,
Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en
Catalunya
i Solidaridad Obrera. Amb el triomf
franquista s'exilià i a Bordeus participà en la
reorganització de la CNT,
ocupant càrrecs de responsabilitat en la
Federació Local. També fou secretari
de la Regional Núm. 7 de la CNT en l'exili. En 1945, arran
de l'excisió
confederal, va ser nomenat secretari de la Comissió Interna
de la Federació
d'Espectacles de la tendència
«ortodoxa». Com a actor teatral,
participà
activament en el «Cuadro Artístico Cultura
Popular», creat pel Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) a Bordeus. En 1946 fou secretari de la
Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Sa
companya fou María Luisa
Cristina Enériz. Malalt del cor, Fermín de la
Calle Zuera va morir el 27 de maig
de 1972 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat el
mateix dia al cementiri del nord d'aquesta ciutat. ***
Necrològica de Martín Andújar López apareguda en el periòdic tolosa Cenit del 4 de novembre de 1986 - Martín
Andújar López: El 3 de
gener de 1906 neix a Mula (Múrcia, Espanya) el barber
anarcosindicalista
Martín Andújar López.
Sos pares es deien
Diego Andújar i María de Jesús
López. De ben jovenet marxà amb sa
família a
Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva barberia de
Sallent va
servir com a centre de reunió clandestí. La seva
militància el portà diverses
ocasions a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). El 9 de
juny de 1934 va ser
jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per
«tinença il·lícita
d'arma» i
condemnat a un any i un dia de presó. Durant la guerra civil
se significà molt
a Sallent i el gener de 1939, quan entraren les tropes feixistes a la
localitat, com que no el van trobar, afusellaren son pare. Amb el
triomf feixista,
passà els Pirineus i s'integrà en el maquis
antinazi del Cos Franc de la
Muntanya Negra (Occitània). Després de la II
Guerra Mundial, s'establí a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la
Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta
població i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
A finals de 1975
reconstituí la Federació Local de la CNT de
Ribesaltes. Sa companya fou Isabel
González. Martín Andújar
López va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 4 d'agost– de 1986 a l'Hospital
Civil de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) –algunes fonts citen erròniament
Ribesaltes (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Joaquín
Sánchez Patiño fotografiat per Sofía
Moro - Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Sos pares es deien Manuel Sánchez Rey, llaurador, i Elena Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. Joaquín Sánchez Patiño va morir el 5 de juliol de 2001 a l'Hospital de Barbanza de Ribeira (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri de Vista Alegre de Boiro. ***
Necrològica
i rectificació apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de juin i del 6 de setembre de 1983 - José
López
Pérez: El 3 de
gener de 1909 neix a Cuevas del Almanzora
(Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
José López Pérez. Sos pares es deien
Antonio
López i Catalina
Pérez. Emigrà a Coll de Nargó (Alt
Urgell, Catalunya) i milità en la Federació
Comarcal de la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità enquadrat
en l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
i, després de patir els camps de concentració, va
ser enrolat en les Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE). En acabar la II Guerra Mundial
s'instal·là a
Tours, on treballà de paleta i milità en la CNT
de l'exili d'aquesta ciutat,
ocupant diversos càrrecs orgànics en diferents
ocasions. En 1967 col·laborà en
la revista Presencia. Sa companya
fou
Ana Haro Gil. José López Pérez va
morir el 20 d'abril de 1983 a la Clínica
Fleming de Tours (Centre, França). ***
Diego
Asensio Pérez
- Diego Asensio Pérez:
El 3 de gener de 1911 neix a Cuevas
de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego
Asensio
Pérez, conegut com El Pipa.
Sos pares es deien Pedro Asensio i Juana Pérez.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya), visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri
barceloní d'Horta i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la guerra civil fou milicià en la Columna
«Hijos del Pueblo». En aquesta
època tenia per companya Antonia Alarcón Casquet.
En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps
de concentració del
Barcarès i d'Argelers. Després va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc,
Occitània). El 18 de juliol de 1940
va ser novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va
ser integrat en
una CTE a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). Diego Asensio
Pérez va morir d'insuficiència
cardíaca l'11
de gener de 1973 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Diego Asensio Pérez (1911-1973) ***
Axel
Österberg - Axel Österberg:
El
3 de gener de 1911 neix a Vagnhärad (Trosa, Comtat de
Södermanland, Suècia) el
periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i
anarcosindicalista Axel
Fritiof Gustaf Österberg, que va fer servir el
pseudònim de Kluck. Sos
pares es deien Gustav Emanuel
Österberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant
la dècada dels
trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska
Ungdomsförbundet (SUF,
Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de
Suècia i en aquests anys publicà
diversos fullets per a la seva editorial «Storms
Förlag». El 19 de juliol de
1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona
(Catalunya), on era responsable de les emissions
radiofòniques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà
Catalunya i va ser substituït
en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre
d'aquest mateix any
de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatge Bakom Barcelonas barrikader. Bilder från
spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de
Barcelona. Imatges de
la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la
revolució
anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona
edició tres
mesos després. A Suècia realitzà 55
conferències, amb un total de 4.500 oients,
per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i
denunciar la
desídia de les democràcies europees davant
l'agressió feixista. També publicà
articles sobre la revolució espanyola en el
periòdic Storm,
òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre
d'Augustin
Souchy Entre los campesinos de
Aragón. El
comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el
títol Bland spanska
bönder. Kollektiviseringen i
Aragonien. Amb
la seva companya
Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF,
tingué un fill al qual
anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a
l'organització anarquista. Entre
els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i
traductor (Sverre Holm,
D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon,
etc.). En aquests
anys col·laborà amb textos, poemes i
cançons en Arbetaren,
òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), i en Aftontidningen,
periòdic socialdemòcrata
de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats
Suecs). En 1946 es
casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika
Björkman (Ulla
Österberg-Elfström). Axel
Österberg va morir el 14 de desembre
de 1968 a Estocolm (Suècia). És autor de Röd
fanfar. Dikter (1934), Café
Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma.
Dikter (1936), Spanien,
arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor
tryckta i fjol (1942), Små,
små ord
av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare
i Klara (1946), Sångboken
illustrerad. Sångsamling för skolan. Med
stamsångerna (1951, amb Frans
Erlandson i Felix Körling), Det var
år 1945.
Dagsvers (1970, selecció pòstuma de
versos realitzada per Stig Carlson i
Ulla Österberg) i Rosor och riddare.
Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb Ulla
Österberg). En 2014 la
«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca
publicà una traducció al castellà de
la
seva obra més coneguda sota el títol Tras
las barricadas de Barcelona. ***
Federico Borrell García - Federico Borrell García: El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar –son pare Vicente Borell era llaurador– quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim. ***
Yves Gibeau - Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Bouzy (Xampanya, França), amb el nom Yves Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Era fill d'un soldat de permís i d'una pagesa, Marie-Louise Regnault, que va ser abandonada pel pare i que no reconegué l'infant; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per «ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Sa companya fou Huguette Marie Marceline Bimont. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 al seu domicili de Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim. És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946), ...et la fête continue (1950), Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961), Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el «Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca. ***
Harold
Barclay - Harold Barclay: El
3 de gener de 1924 neix a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA)
l'antropòleg i
teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark.
Fins al 1948
treballà en diferents feines, sobretot en l'agricultura, i a
partir de 1952
estudià antropologia a la Universitat de Boston (Boston,
Massachusetts, EUA) i,
des de 1954, a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA). En
1961 es
doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi sobre
l'etnografia d'un poble
sudanès («An Ethnographic Study of an Arab
Sudanese Village in Suburban
Khartoum»). Posteriorment fou professor a la Universitat
Americana del Caire
(Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon, EUA).
El
setembre de 1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton,
Alberta, Canadà),
on fou professor emèrit d'antropologia des del 1971 fins al
1988. Un cop
jubilat en 1989, s'instal·là a Vernon
(Colúmbia Britànica, Canadà), on
actualment viu. Les seves investigacions s'han centrat en l'estudi de
la
societat rural al modern Egipte i al Sudan àrab del nord,
així com en
l'antropologia política i en l'antropologia de la
religió. Com a teòric
anarquista s'ha especialitzat en les teories que impliquen la
destrucció de
l'Estat i com s'organitzaria una societat sense líders.
Durant la seva vida
dedicà totes les seves energies a les causes de la pau, la
igualtat i la
justícia social. Trobem articles seus en diferents
publicacions científiques i
llibertàries, com ara Anarchy, Anthropos,
Freedom, Journal
of Human Relations, Journal of Social Anarchism,
Our Generation,
The Raven, etc. Entre les seves obres destaquen Some
factors in a
themal analysis of a culture with special reference to the slave indians
(1954), An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in
Suburban
Khartoum (1961), Buurri al Lamaab, a suburban
village in the Sudan
(1964), The plain people of Oregon (1967), The
renewal of the quest
for Utopia (1970), Religion and ethnicity
(1977, amb altres), The
role of the horse in man's culture (1980), Another
look at the origins of
horse riding (1982), Culture. The human way
(1986), Anthropology
(1986), People without Government: An Anthropology of Anarchy
(1990), Culture
and anarchism (1997), The state (2003), New
perspectives of
anarchism (2010, amb altres) i Religious movements.
Today and yesterday
(2011), entre d'altres. Apassionat de la jardineria i de
l'equitació, en 2005
publicà les seves memòries sota el
títol Longing for Arcadia. Memoirs of an
anarcho-cynicalist anthropologist. Harold Barclay va morir el
20 de
desembre de 2017 a Vernon (Colúmbia Britànica,
Canadà). ***
Gaspar
Lloret de Aguiar (2006) - Gaspar Lloret de
Aguiar: El 3 de gener de 1934 neix al barri de la
Barceloneta de Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Gaspar Lloret de Aguiar,
sovint
citat erròniament com Llobet
o Lloret de Aguilar, conegut com El Marí. Era fill d'una
família
confederal. A partir de 1950, encara adolescent, amb Manuel Llatser
Tomàs (Rosendo) i Antoni
Miracle Guitart,
participà en la reorganització de les Joventuts
Llibertàries de Barcelona. En
1954 formà part del petit nucli de militants (Manuel Llatser
Tomàs, Antoni
Miracle Guitart i Antonio Ramia Antequera) que muntaren la impremta
clandestina
de Solidaridad Obrera en un local
situat al número 4 bis del carrer Sant Paulí de
Nola, els primers números de la
qual van sortir el juny de 1954. En aquesta època treballava
de mestre d'aixa.
Arran de la descoberta durant la primavera de 1955 de la impremta, el 8
de juny
d'aquell any va ser detingut a Cartagena (Múrcia, Espanya)
on feia el servei
militar. Jutjat, va ser condemnat a dos anys, quatre mesos i un dia de
presó i
a una multa de 50.000 pessetes, i a una pena complementària
de tres mesos en
cas d'impagament de la multa. El 3 de gener de 1958 va ser posat en
llibertat
condicional, però el 21 de gener va ser novament detingut
per la Guàrdia Civil
i enviat a la Casería de Ossío de San Fernando
(Cadis, Andalusia, Espanya) per
fer tres mesos de mili que li quedaven, essent alliberat el 26 d'abril
de 1958.
Un cop al carrer continuà participant en la
militància clandestina i viatjà sovint
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on Manuel Llatser
Tomàs era aleshores
secretari del Comitè de Defensa i amb el qual
participà en un projecte
d'atemptat contra el dictador Francisco Franco. Després de
la mort d'aquest,
col·laborà en la reconstrucció de la
CNT, però, a causa de les lluites
intestines, abandonà l'organització. El maig de
2018 va publicar, amb l'ajuda de Jaume Badias Mata, la seva
autobiografia sota el títol Gaspar Lloret, mestre d'aixa i
llibertari.
Defuncions
Henri Zisly
(ca. 1927) - Henri Zisly: El 3
de gener de 1945 mor a París (França)
l'anarquista naturista i defensor de les
colònies llibertàries Henri Gabriel
Zisly. Havia nascut el 2
de novembre de 1872 al IV Districte de París
(França). Fill d'una família obrera que vivia en
unió lliure i només va ser reconegut per sa mare,
Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de
senyores. Va assistir a
l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de
manera autodidacta. Als
17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic
socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895
redactà un diari manuscrit, Le
Paria,
del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard
decidí dedicar sa vida a
reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia
del
moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile
Gravelle editarà entre 1895
i 1898 la revista La Nouvelle
Humanité, seguida de Le
Naturien i després per Le
Sauvage (1898); i,
encara, el novembre de 1905 publicarà un número
d'una nova revista, L'Ordre Naturel.
Clameurs libertaires
antiscientifiques. Va col·laborar en el
periòdic L'Anarchie
amb
articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu
rebuig al vegetarianisme, que considerava
«anticientífic», va provocar una gran
debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges
Butaud i
Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de
la colònia anarquista de
Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França);
però aquesta experiència de
comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats
(Élisée
Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice
Donnay, etc.), no
va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al
XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire
de
senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord
des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de
1915 per un article
antipatriòtic publicat en La
Bataille Syndicaliste, que li portà
a més vuit dies de presó que purgà a
la caserna de Reuilly (Centre, França).
Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra
en els periòdics
individualistes (Pendant la
Mêlée i Par-delà
la Mêlée)
i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,
Le Semeur, La
Revue Blanche,
La Revista Blanca, etc.), tot
editant el seu propi periòdic La
Vie Naturelle. Després es va adherir a la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el
periòdic de Louis Louvent Ce
qu'il faut dire
(CQFD). Va
ser autor de nombrosos articles i
fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En
conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de
Naturie (1900), Rapport sur le
mouvement naturien (1901), Réflexions
sur le naturel et l'artificiel
(1901), Libres critiques sur la science et
la nature (1902),
Contes et croquis
(1904), La conception du
naturisme libertaire (1920), Naturisme
practique dans la
civilisation (1928), Panoramas
célestes
(1929), entre
d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon
de París (França). Una part dels seus arxius es
troben dipositats a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un
precursor del que
s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i
«anticientificisme». ***
Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922) - François Rose: El 3 de gener de 1961 mor a París (França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França). Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. ***
Stefano
Vatteroni [IISH] - Stefano
Vatteroni: El 3 de gener de 1965 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Stefano Vatteroni. Havia nascut el 21 de febrer de 1897 al barri
d'Avenza de
Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo
Vatteroni i Elisa Lazzi. Estanyer i llauner de
professió, milità en el moviment
anarquista des de l'adolescència. Participà en
els enfrontaments amb els
escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de
Benito Mussolini
al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes
locals, s'instal·là a
Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i
participà en la propaganda
llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat
comès l'11 de
setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de
«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i
«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
***
Nota
necrològica d'Henri Bartholdi apareguda en el diari de
Zuric Die Tat
del 7 de gener de 1972 - Henri Bartholdi:
El 3 de gener de 1972 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista i
antimilitarista, i després socialista, Henri Antoine
Bartholdi. Havia nascut en
1885 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es guanyava la vida com a
comptable en una
empresa comercial. En 1902 visità l'anarquista Luigi Bertoni
a la presó de
Ginebra. A finals de l'estiu de 1904, amb Edmond Herzig, es
declarà insubmís;
jutjats pel Tribunal Militar de la I Divisió de Ginebra com
els primers
insubmisos de la Confederació Helvètica
–en realitat havia hagut altres casos
abans– en un procés de gran repercussió
mediàtica, el 20 d'octubre de 1904 van
ser condemnats a dos mesos de presó, a un any de
privació dels drets polítics i
al pagament de les despeses del judici. En el seu judici, a
més de refermar el
seu pensament anarquista, va
denunciar
la guerra, l'exèrcit, la pàtria, la llei i la
propietat, tot citant un text
d'Anatole France. L'abril de 1906 va ser un dels 112 signants del
manifest «Les
antimilitaristes suisses aux travailleurs» (Els
antimilitaristes suïssos als
treballadors), publicat en Le
Réveil
del 28 d'abril de 1906. Durant uns anys visqué a
París (França). En els anys
trenta formà part del grup editor de Le
Réveil
i des de 1936 milità activament en la Lliga Suïssa
dels Drets de l'Home i del
Ciutadà, de la qual va ser durant molts anys president,
defensant especialment
insubmisos francesos a la guerra d'Algèria i llibertaris
perseguits a l'Espanya
franquista. El desembre de 1936, com a president de la Lliga
Suïssa dels Drets
de l'Home signà la crida al poble suís
«Pour la paix civil et la médiation en
Espagne» (Per la pau civil i la mediació en
Espanya). Encara que afiliat al
Partit Socialista Suís (PSS) després de la II
Guerra Mundial, en morir Luigi
Bertoni, s'integrà en el grup que reedità entre
1957 i 1960 el mensual Le Réveil.
En 1957 fou un dels
fundadors, amb Alexandre Alexiev, André Bernard,
André Bösiger, Jean-Pierre
Conza, Pietro Ferrua i altres, del Centre Internacional de Recerques
sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Ginebra. Henri Bartholdi va morir el 3 de gener
de 1972 a
Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius es troben
dipositats a la Biblioteca
de Ginebra. ***
Necrològica
de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
març de 1972 -
Sócrates Mas
Iturrería: El
3 de gener de 1972 mor a Poitiers (Poitou, França) el
ferroviari anarcosindicalista Sócrates Lutero Mas
Iturrería. Havia
nascut 13 de juny –el certificat de
defunció cita erròniament l'11 de juny–
de 1895 a
Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Justo Mas
Muñoz, mestre d'instrucció, i Catalina
Iturrería
Anchorena. Militant de la
Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de
la Secció Social del
Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Instal·lat
a Poitiers,
milità en la Federació Local de la
CNT, de la qual va ser nomenat
secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al
Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York,
EUA). Sa companya fou Vida Pérez. Sócrates Mas
Iturrería va morir el 3 de gener de 1972 al Centre
Hospitalari
Regional de Poitiers (Poitou, França). ***
Frans Masereel - Frans Masereel: El 3 de gener de 1972 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel. Havia nascut el 30 de juliol de 1889 a Blankenberge (Flandes Occidental, Flandes). Sos pares es deien Frans Jaak Masereel i Louise Adelaïde Ernestina Vandekerckhove. Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Sa companya fou Laure Joséphine Louise Malclès. Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper. ***
Alfonsina
Bueno Vela
- Alfonsina Bueno
Vela: El 3 de gener de 1979 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
i resistent antifeixista Alfonsa Bueno Vela. Havia nascut el 26 de
gener de
1915 a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya). Era filla del
destacat militant
anarcosindicalista Miguel Bueno Gil. Quan era nina sa
família es traslladà a
Berga (Berguedà, Catalunya). En 1928, quan treballava
d'aprenent de filadora a
la fàbrica Ca l'Asensio («Hilados Asensio,
SA») de Berga, conegué
l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, que
esdevingué son company i amb qui
es casà el 9 de gener de 1932, en saber, des del mes
d'octubre, que estava
embarassada. Cap dels dos volia un fill, però finalment el 3
de juny de 1932
nasqué sa filla Àngela Ester Bueno. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França i va ser internada a diversos camps de
concentració. Durant l'ocupació,
el juliol de 1940, s'integrà amb son company, son
germà José Bueno Vela i son
pare Miguel Bueno Gil en la xarxa de la resistència creada
per Francisco Ponzán
Vidal (Xarxa «Pat O'Leary»). A partir de 1941, quan
son company estava reclòs
al camp de càstig de Vernet, participà en el grup
de Francisco Ponzán Vidal en
el transport d'armes per a la Resistència. La seva
residència de Villa Tallada
de Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) fou un
dels punts de suport
de la xarxa per evacuar i passar a la Península nombroses
persones perseguides
pels nazis (pilots aliats, jueus, resistents, etc.). Aquesta tasca la
pogué
realitzar gràcies a suport de Poncet, cap de la Gendarmeria
i profundament
antinazi. El 2 de novembre de 1943 –o febrer, segons les
fonts–, a l'endemà de
la detenció per la Gestapo de son pare Miguel i de son
germà José, va ser capturada
amb son company Josep Ester Borràs i només sa
filla Angelina, d'11 anys i
absent en el moment de l'arrest, escapà de la
detenció. Tots van ser
traslladats, després de l'interrogatori, a la
presó de Saint Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i posteriorment al camp
d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Entre
l'abril i el maig de 1944 van
ser deportats a Alemanya, enquadrats en la categoria «Nach un
Nebel» (Nit i
Boira): els homes va ser traslladats al camp de concentració
de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) i ella al de
Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg,
Alemanya), sota la matrícula 37.884 i al «Block
32», on hagué de realitzar
treball forçat a la fàbrica Siemens durant 12
hores diàries i patir experiments
mèdics (injeccions de diferents productes al coll de
l'úter) pel doctor nazi Karl
Gebhardt, president de la Creu Roja alemanya. El 18 d'agost de 1944 son
pare va
ser assassinat pels nazis al castell de Hartheim (Alkoven, Alta
Àustria,
Àustria). A començament de març de
1945 els nazis evacuaren el camp de
Ravensbrück i va ser traslladada, amb unes 2.500 presoneres,
30 de les quals
espanyoles, a Mauthausen, on retrobà son company Josep Ester
Borràs, i passà a
treballar a la pedrera. Després de l'alliberament del camp
el 22 d'abril de
1945 per les tropes aliades, va ser repatriada, via Suïssa, a
França per la
Creu Roja Internacional. Per la seva participació en la
Resistència, va ser
condecorada amb les més altes distincions
britàniques, franceses i
nord-americanes. En 1947 se separà, no sense dolor per
ambdues parts, de Josep
Ester Borràs. Mai no es va recuperar de la malaltia contreta
durant la seva
deportació i patí nombroses hospitalitzacions.
Alfonsina Bueno Vela va morir el
3 de gener de 1979 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu
testimoni va ser
recollit per Neus Català Pallejà en el llibre De la resistencia y la deportación. 50
testimonios de mujeres españolas
(1984). Alfonsina Bueno
Vela (1915-1979) ***
Necrològica
de Pedro Miranda Morcillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1988 - Pedro Miranda Morcillo: El 3 de gener de 1988 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Pedro Miranda Morcillo. Havia nascut el 12 de febrer de 1905 a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Francisco Miranda i Rosario Morcillo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, estava fent el servei militar a Badajoz quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i fou un dels qui es passà a Portugal amb el grup de companys que volien lluitar contra el franquisme. Posteriorment passà Catalunya, on fou un membre molt actiu de l'organització confederal a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1943 va ser enrolat en un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) i enviat a treballar en la construcció de la reclosa de Cordiac a Quèt (Delfinat, Arpitània). El maig de 1945 va ser delegat de la Isèra al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a París (França). Milità en la Federació Local de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la CNT. En 1951 sa companya, Antonia Venancia Borrego Gata i sa família es pogué reuní amb ell a Grenoble. El seu últim domicili va ser al barri de les Blards de Chapareillan (Savoia, Arpitània). Malat de silicosi, Pedro Miranda Morcillo va morir el 3 de gener de 1988 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
José
Molina Ortega (Acracio
Ruiz Gutiérrez) - José Molina Ortega:
El 3 de
gener de 1994 mor a Móstoles
(Madrid, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Molina Ortega, també
conegut com Acracio Ruiz
Gutiérrez. Havia nascut el 19 de febrer de 1908
–encara que
en l'exili francès manifestà com a data de
naixement el 21 de maig de 1911–
a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Molina i Manuela Ortega. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), en 1935 vivia a Madrid (Espanya) on treballava fent armadures
per a la
construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936
marxà amb Cipriano
Mera Sanz cap a l'operació de control de Conca (Castella,
Espanya) i després
participà en la creació de la Columna
«España Libre» i del Batalló
«Espartaco».
Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77
Brigada
Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Quan la
derrota era evident,
participà en la contraofensiva contra l'estalinisme
juntament
amb Cipriano Mera
Sanz, José Torremocha Arias, José
Luzón Morales i
Eduardo Val Bescós. L'últim
dia de la guerra abandonà la Península des de
Gandia
(Safor, País Valencià) cap
al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a
finals
dels anys
quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran
Bretanya, alhora que
col·laborà en el periòdic Reconstrucción,
òrgan dels exiliats a Gran
Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El febrer de 1949 fou
delegat
a la II Conferència Intercontinental del MLE-CNT a l'exili.
Va ser delegat als
congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del
Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània), entrà a formar
part de la direcció de Defensa Interior
(DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de
1963 encapçalà la
candidatura opositora a Germinal Esgleas Montseny. Fou delegat per
Anglaterra al
Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània), el qual abandonà juntament amb altres
militants (Cipriano Mera Sanz,
Acracio Bartolomé Díaz, Luis Andrés
Edo, Marcelino Boticario Sierra, Octavio
Alberola Suriñach, Ramón Álvarez
Palomo, Josep Peirats Valls, etc.). El febrer
de 1967 va fer una conferència a Londres, l'any
següent ocupà la secretaria del
Nucli Confederal de Gran Bretanya i en 1970 s'encarregà de
la Secretaria de
Premsa. Establert a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser
membre
de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de
França. En 1973 assistí a
la Conferència de Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En 1975, amb la mort del
dictador Francisco Franco, retornà a la Península
i s'instal·là a Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a
Madrid.
Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo,
España
Fuera de España, Mujeres Libres
i Reconstrucción, Solidaridad
Obrera, entre d'altres. Sa
companya fou María Suceso Portales Casamar. José
Molina Ortega va morir el 3 de
gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de
gener– de 1994 a Móstoles
(Madrid, Espanya) i va ser incinerat. José Molina Ortega (1909-1994) ***
Juan Giménez Arenas - Juan Giménez Arenas: El 3 de gener de 1998 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas –també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Havia nascut l'1 de novembre de 1913 a La Unión (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Giménez, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefina Arenas, i sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquesta època organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània) i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Sa companya fou Elisa Escolástica María Luisa Laguerre. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
D'esquerra
a dreta: Alonso Ruiz, Eusebio Arisó Llesta i Dolors Prat
Coll a la seu del local de la CNT de Tolosa - Eusebio Arisó
Llesta: El 3 de gener de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Eusebio Arisó Llesta. Havia nascut el
16 de març de 1908 a
Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Eusebio Arisó i
María Llesta. Fill d'una família militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), formà part, ben igual que sos germans
(Antonio, Dolores i José),
del moviment llibertari des de l'adolescència. Militant de
la CNT d'Albalat de
Cinca, es guanyava la vida com a llaurador. Va ser detingut arran de
l'aixecament revolucionari de desembre de 1933; jutjat, el setembre de
1934 va
ser condemnat a dos anys de presó. Durant la
Revolució participà en el procés
col·lectivista i l'estiu de 1937, quan l'ofensiva
estalinista contrarevolucionària,
va ser detingut pels comunistes a Albalat de Cinca. Posteriorment
lluità com a
soldat en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va
caure pres al port
d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i,
entre abril i principis de desembre de
1939, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i
posteriorment, fins a
començament de maig de 1940, a la presó
valenciana de la cartoixa de Porta
Coeli. Després va ser internat a la Presó del
Partit de Barbastre (Osca, Aragó,
Espanya) i, a partir d'agost de 1940, a la Presó Provincial
d'Osca. El setembre
de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort,
però la pena va
ser commutada per 30 anys de presó. El juny de 1949 va ser
posat en llibertat
condicional i passà clandestinament a França, on
treballà en una mina de talc
al Pas de la Casa (Encamp, Andorra), on continuà militant en
la CNT.
Posteriorment, sembla que un cop retirat,
s'instal·là a Tolosa, on milità en la
CNT i s'encarregà de les permanències
diàries al local del número 4 del carrer
de Belfort. El seu testimoni va ser recollit per Jean-Marie
Florès per a la
tesi doctoral Les anarchistes aragonais
et le pouvoir (1936-1937) (1997). Poc abans de la seva
defunció, va donar
un milió i mig de pessetes per al local de la CNT de
Saragossa (Aragó, Espanya).
Eusebio Arisó Llesta va morir el 3 de gener de 2000 a la
Residència Bellefontaine de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser incinerat a Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). ***
Francisco
García Aguilar - Francisco García Aguilar: El 3 de gener de 2000 mor a Boc de Gardana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Havia nascut l'11 de gener de 1906 a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Juan García Morales i Francisca Agular Gallego. Cap els 20 anys començà a compaginar la feina de jornaler i d'obrer surer amb la d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres companys (Antonio Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle Naranjo, Juan De Miguel García, Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto García Escalante, Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes García, Francisco Montes Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el Sindicat Únic de Treballadors de Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro López» i va combatre fins el final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa, aconseguí creuar els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània) treballà de miner. Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys i el març de 1943 arribà a Marsella, on treballà en una empresa de serveis públics i organitzà un grup de la CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el format per Acracio Bartolomé Díaz. El desembre de 1943 assistí al Ple de Marsella en representació d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal, s'arrenglerà amb els escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant d'obrer portuari. Després de la reunificació confederal s'abocà a la CNT. Assistí a les Conferències de Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i després de la mort del dictador Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT unificada. Sa companya fou Ana Calle. Francisco García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 al seu domicili del barri de La Malle de Boc de Gardana (Provença, Occitània). ***
Georges
Staquet -
Georges Staquet: El
3 de
gener de
2011 mor al XX Districte de París (França) el cantant, actor i simpatitzant anarquista Jules
Georges Lehingue,
conegut pel nom artístic de Georges Staquet,
amb el llinatge matern. Havia
nascute el 15 de setembre de
1932 a Bruille-lez-Marchiennes
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Era
fill de Raoul Lehingue, miner, i de Fernande Henriette Staquet,
domèstica, i
tingué un germà (Raoul
Désiré) i una germana (Laure Juliette). Fill i
net de
miners, quan tenia vuit anys començà a treballar
durant les vacances a la mina.
Quan tingué 14 anys, l'edat legal per fer feina,
passà a treballà al fons de la
mina de carbó del pou Lemay, a Pecquencourt
(Nord-Pas-de-Calais, França), les
condicions laborals del qual li deixaren força impactat.
Alhora que treballava
a la mina, actuava en una companyia teatral amateur que feia
representacions
dominicals a les poblacions de la zona. Treballà a la mina,
on va ser conegut
com Le Chanteur Mineur, fins a després
de fer el servei militar, moment
en el qual s'establí a París (França)
per dedicar-se al món artístic. No
obstant això, l'exèrcit el cridà
novament i va ser enviat a Algèria. En tornar
a la metròpoli, hagué de recomençar i
es posà a fer feina de fogoner a les
calderes dels edificis de l'Assistència Púbica i
després de xofer de camió. En
1963 la seva carrera artística arrencà quan el
director escènic Antoine
Bourseiller li va confiar un paper en l'obra Les parachutistes,
de Jean
Cau, sobre la guerra d'Algèria. També va fer
l'obra Chant public devant deux
chaises elèctriques, d'Armand Gatti, sobre la
repressió franquista dels
anarquistes espanyols. Va fer amistat amb Georges Brassens, Marcel
Mouloudji i
Pierre Prévert, entre d'altres. Posteriorment va
treballà per diversos
directors escènic importants, com ara Nicole Anouilh,
Antoine Bourseiller,
Jeanne Champagne, René Dupuy, Michel Fagadau, Armand Gatti,
Robert W. Goldsby,
Victor Lanoux, Roger Planchon, Antoine Vitez, etc.
Paral·lelament desenvolupà
una intensa carrera cinematogràfica, actuant en una
quarantena de fils de
directors reconeguts (Claude Barma, Antoine Bourseiller, Marcel Camus,
René
Clément, Jean-Luc Godard, Claude Lelouch, Bernard Paul,
Gillo Pontecorvo,
Bertrand Tavernier, etc), i televisiva, destacant en sèries
com Belphégor ou
le Fantôme de Louvre, Les cinq derniers
minutes i Les rois
maudits. En 1979 participà en la
pel·lícula Operación Ogro,
de Gillo
Pontecorvo, sobre l'atemptat mortal contra l'almirall Luis Carrero
Blanco. El
seu compromís llibertari el portà a fer costat la
Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF) i Le Monde Libertaire,
participant amb
actuacions en nombrosos festivals i vetllades de suport al moviment
anarquista.
Sa companya fou Tania Aprahamiantz. Georges Staquet va morir el 3 de
gener de
2011 al XX Districte de París (França) i va ser
enterrat al cementiri parisenc
de la Villette. ***
Giulia
Albergamo
- Giulia
Albergamo: El 3 de gener de 2015 mor a Pordenone
(Friül) la mestra i pintora anarquista
Giulia Albergamo. Havia nascut el 20 de novembre de 1914 a Favara
(Sicília). Des
de la infància visqué a Torre del Greco
(Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra
d'educació elemental i professora d'italià i de
llatí, va estimular la lliure
expressió dels seus alumnes sobre tot a través de
l'art. Fou companya del militant
anarquista Raffaele Pedone, fundador del «Circolo
Berneri» de Torre del Greco i
responsable entre 1959 i 1961 de la Comissió de
Correspondència de la Federació
Anarquista Italiana (FAI). La parella tingué dos fills,
Antonio i Enrique, que
assistiren a la «Colònia Maria Luisa
Berneri», i dues filles, Angela, propera
al moviment anarquista i fundadora a Cordenons (Friül) de
l'Associació Recreativa
i Cultural Italiana (ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar
oberta als
companys i companyes (Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa,
Mario Dolci,
Pio Turroni, etc.), especialment refugiats del franquisme espanyol. En
estreta
relació amb el «Centro Louise Michel» de
Nàpols, creà el col·lectiu feminista
«La Ribellule», on va fer nombroses exposicions de
les seves obres pictòriques.
En els últims anys de sa vida
s'instal·là amb sa filla Angela a la
població friülana
de Cordenons, on va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En
morir la
seva filla Angela, passà a viure a la Casa de
Repòs de Cordenons. Giulia
Albergamo va morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone
(Friül), on
es trobava ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada. --- |
![Stefano Vatteroni [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/vatteroni/vatteroni01.jpg "Stefano Vatteroni [IISH]")
![[02/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/01]") |
|
![[03/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/01]") |
|
|
| Actualització: 03-01-24 |