|
---
Anarcoefemèrides del 2 de gener Esdeveniments
Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897 - Festa familiar nocturna
artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se
celebra a la Casa del Poble de París (França) una
festa familiar nocturna
artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions
«Art Libre» i
«Union Artistique» i comptarem amb les
intervencions dels anarconaturistes
d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la
Natura, i de Louis Martin, que
dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada
acabà amb un
concert-espectacle i amb un ball. ***
Port de Barranquilla - Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme –la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot– són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors. ***
Portada
del primer número de Brazo y Cerebro - Surt Brazo y Cerebro: El 2 de
gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
el primer número
del setmanari anarcosindicalista Brazo y
Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa.
Portavoz de la
Confederació Nacional del Trabajo. AIT.
El primer número portà l'epígraf
d'Arthur Schopenhauer «El cervell humà
és
més temible que l'urpa del lleó.».
Publicà
notícies sobre sindicalisme, antirepressió,
qüestions orgàniques, etc. Trobem
articles de Delfín Badía, S. Badía, L.
Barbedette,
J. Cavallé, J. Cuatrecasas,
Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina
Gaspar, J.
Jové, Llops, Julio
Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J.
Martí
Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia
Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M.
Rigo,
J. Rusiñol i J.
Torres, entre d'altres. En sortiren sis números,
l'últim
el 13 de febrer de
1932. *** Capçalera del primer número d'Adelante - Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després «Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937) és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938. ***
Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil. ***
Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965 - Atemptat a Nàpols:
Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba
plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols
(Campània, Itàlia). L'explosió
produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca
propera, trencant
tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió
pogué sentir-se a tot el
centre de Nàpols i esquinçar els vidres de
l'hotel Mediterrani, de diverses
botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del
barri on es troba
el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional
del Treball (CNT),
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i
pamflets. La declaració
deia: «Mentre el poble ibèric continuï
oprimit per la dictadura feixista, la
dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser
ofegada. Visca
l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament
criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del
Partit
Comunista Italià (PCI).
Naixements
Foto policíaca de Georges Guignard (15 de març de 1894) - Georges Guignard:
El
2 de gener de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França)
l'anarquista Jules Auguste Georges Guignard, conegut com Gustave
Colombier.
Era fill natural de la modista Victorine Francine Colombier i l'infant
va ser
reconegut pel matrimoni d'aquesta amb el fuster Hippolyte Guignard
celebrat el
25 de febrer de 1860 a Neuilly-sur-Seine. Es guanyà la vida
treballant de
lampista del gas a París (França). En 1892 vivia
al número 5 del carrer Garnier-Guy
i ja havia estat condemnat en tres ocasions. L'abril de 1892 va ser
detingut,
juntament amb altres companys (Victor Bague, Joseph Decaudain,
Léon Dolez, Adolphe
Mathieu i Gustave Simon), acusat de pertànyer a una banda de
lladres i
d'encobridors organitzada; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13
mesos
de presó i a cinc anys de prohibició de
residència. El 26 de desembre de 1893
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la
Prefectura de
Policia i vivia al número 4 del carrer Papin del III
Districte de París. El 15
de març de 1894 el seu domicili, al número 9 del
carrer Auger de Pantin (Illa
de França, França), on vivia amb sa companya, va
ser escorcollat sense cap
resultat; detingut sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal»,
aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; va ser posat en
llibertat l'1 de maig
d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 16
d'abril de
1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Armand Chapin (1 de març de 1894) - Armand Chapin: El
2 de gener de 1864 neix a
Épeigné-sur-Dême (Centre,
França) l'anarquista Louis
Armand Chapin. Sos pares es deien Louis Aguste Chapin, boter, i
Cuphrasie Elisa
Fournier. Es guanyava la vida treballant de carreter a París
(França). Fill de
vídua, va ser dispensat de fer el servei militar. El juny de
1886 vivia a
Pontoise (Illa de França, França). A partir del
10 d'abril de 1887 visqué al
número 21 del carrer Vitruve de París. El 23 de
juliol de 1887 es casà amb
Alphonsine Fougeron, amb qui tingué un infant,
però de la qual se separà. El 6
de maig de 1893 assistí, amb altres tres-centes persones, a
un míting anarquista
a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Temple. El 12
d'agost de 1893
assistí amb altres companys a una reunió al
domicili de l'anarquista Eugène Daguenet,
al número 10 del carrer Vignoles, per preparar una aferrada
de cartells. A
partir del 19 de desembre de 1893 visqué al
número 92 del carrer Pyrénées de
París i tenia per companya Antoinette Gaillié,
que regentava una botiga de
venda de pa i de cistelleria al número 4 del carrer
Planchat. El 22 de desembre
de 1893 era present amb altres anarquistes en un bar situat al
cantó entre els
carrers Haies i Planchat, on explicà que vivia, amb Bernard
Surgand, de la
venda de taps per als vinaters. El 29 de desembre de 1893
assistí a una reunió
d'anarquistes al bar del número 28 del carrer Vignoles. L'1
de març de 1894 va
ser detingut, juntament amb altres 25 anarquistes, i el seu domicili
escorcollat per la policia sense cap resultat; inculpat per
«pertinença a
associació criminal», es declarà
«anarquista teòric» i aquell mateix dia
va ser
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. El 14 d'abril de 1894 va ser inscrit en un registre general
d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, ja que aleshores
estava
separat i en vies de divorci. El 19 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat.
El 16 de maig de 1894 es divorcià al IV Districte de
París d'Alphonsine
Fourgeron. En aquesta època treballava de negociant de vi.
Figurava en el
llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de
Policia de París
dels anys 1894, 1896 i 1901. En 1901 vivia al número 34 del
bulevard de
Charonne. El 6 de setembre de 1907 el Tribunal de Comerç de
Compiègne (Illa de
França, França) declarà la fallida del
seu negoci i el 2 de juny de 1908
l'Audiència de l'Oise el condemnà a dos anys de
presó per «bancarrota simple».
El 6 d'octubre de 1928 es casà a Montreuil (Illa de
França, França) amb Julie
Nathalie Leduc. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci - Edoardo Monaci: El
2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana,
Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista,
Edoardo Monaci, conegut com Vindice.
Sos pares es deien Salvatore
Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es
traslladà a
Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a
l'anarquisme. En aquesta ciutat
milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei
Liberi» i participà activament
en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i
1911, època en la qual
va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana,
Itàlia). Per
aquestes dates començà a portar la corresponsalia
del periòdic pisà L'Avvenire
Anarchico, signant els
articles sota el pseudònim Vindice.
El
24 de setembre de 1912 va publicar un número
únic, sortit com a suplement del
periòdic sindicalista Il Martello,
per
a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci,
mort en un
enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any
anterior. Quan
la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de
Piombino, una carta
d'adhesió a la intervenció militar publicada el
25 de novembre de 1914 en el
periòdic Il Popolo d'Italia,
que va
ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris.
També, en
aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,
òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista
(FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La
seva posició
d'«intervencionisme revolucionari» inicial
continuà amb el temps decantant-se
per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una
ferma
adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al
Fascio de Combat de
Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29
d'octubre de
1922 participà en la «Marxa sobre Roma».
El març de 1923 va haver de dimitir
del seu càrrec perquè estava afiliat a la
maçoneria i es va veure obligat, a
desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va
reafiliar
al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat
del
registre de «subversius» de la policia. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964) - Gaetano
Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde
(Campània, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una
família nombrosa
pagesa composta pels pares (Vincenzo Gervasio i Elena Gervasio), cinc
germans i una germana.
Assistí a l'escola
elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure
i a fer els
comptes. Més tard adquirí una important cultura
autodidacta. A partir dels vuit
anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan
tingué 11 anys abandonà
Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata,
Itàlia), on entrà com a aprenent de
fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va
introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a
Cerignola (Pulla, Itàlia)
i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En
aquesta localitat conegué
el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual
establí una
gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es
traslladà d'antuvi
a Venècia (Vèneto, Itàlia), on
aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de
l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i
després a Milà (Llombardia, Itàlia),
on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a
Milà formà part del moviment
anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió
Sindical Italiana (USI),
participant activament en les campanyes contra la guerra de
Líbia i contra el
reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a
classes nocturnes a la
Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on
conegué el professor
socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus
estudis d'història i
de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb
Errico Malatesta,
el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i
entrà a treballar
en el Consell dels «Probi-viri» –mena
d'àrbitres investits d'«autoritat moral»
per resoldre els conflictes laborals– de Milà,
aconseguint una bona experiència
sindical. També s'introduí en el món
cooperativista i fou un dels primers
membres de la Cooperativa Sassetti de Milà.
Participà activament en la vaga
general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció
directa, i fou detingut
per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i
prengué part en els moviments
sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A
Suïssa
treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats
(anarquistes, sindicalistes
revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests
anys
s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts
gràfiques i el teatre,
esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A
finals de 1911
emigrà a Amèrica i en 1912
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA).
Entrà en
contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no
participà en la
lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes
d'acció. Aquesta època
novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam
i humiliacions de tota casta. En
1913 retornà a Milà i milità en la
Federació Nacional dels Treballadors de la
Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà
entusiasmat en la «Setmana
Roja». Després, entre el començament de
1915 i finals de 1920, visqué a Torí
(Piemont, Itàlia), on milità en el moviment
anarquista i en l'USI, esdevenint
secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En
aquesta època
abandonà la seva feina d'ebenista i, després de
titular-se en mecànica, entrà a
treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i
fins a la seva jubilació
va fer feina en el sector mecànic i
metal·lúrgic, encara que mai no
abandonà la
seva afició i realitzà tota mena de mobles,
talles i incrustacions. A Torí
col·laborà en el naixement dels Consell de
Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En
1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de
la
Federació dels Metal·lúrgics de la
Cambra del Treball, participà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. El fracàs
d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el
van obligar a exiliar-se. Visqué a París
(França) fins al 1923, any en el qual
fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves
activitats polítiques i
sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar
feina i fou perseguit per la
policia feixista. Aconseguí obrir un taller de
fabricació de maquinària, on
donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat
secretari
administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de
solidaritat
dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva
casa
milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys
obligats a passar-se a la
clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme
participà, amb son
nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines
antifeixistes,
anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser
detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que
purgà a Turi (Pulla,
Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A
Milà va ser detingut en diverses
ocasions, però sempre fou alliberat després de
pocs dies d'arrest. Malgrat els
intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el
seu taller va fer
fallida. Després passà a dirigir una
fàbrica de maquinària cinematogràfica
lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià.
Quan esclatà la
guerra no volgué participar en la indústria de
guerra i acabà d'obrer especialitzat
en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista
convençut, del sector llibertari
anomenat «educacionista», i malgrat estar en
contacte amb tots els sectors antifeixistes
(anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit
d'Acció,
etc.), mai no prengué part en la lluita armada.
Participà en la vaga de març de
1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes
després, amb el suport d'un escamot
partisà, pogué fugí amb un grup de
detinguts quan estava a punt de ser enviat
amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya). Un company
de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia,
Itàlia) fins al
final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
assistí al I
Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI)
celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). Durant la postguerra, creà els
Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe
Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de
la Confederazione Generale
Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del
Treball), càrrec
que en nom de la «unitat dels treballadors»
acceptà, però també formà
part del
Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació d'Empleats i Treballadors
Metal·lúrgics) de Milà. Quan
acabà la seva
gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes
dues organitzacions per la
seva participació en les «batalles
sindicals» i en la gestió dels problemes
obrers. Col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara Guerra di
Classe, Il Libertario i Volontà. En
els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio
Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto
Moroni i
Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de
la CGIL i participà
en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de
Rimini i de
l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano
Gervasio va morir el 25 de
novembre de 1964 a Nàpols (Campània,
Itàlia). En 2011 es publicà el llibre
autobiogràfic Un operario
semplice.
Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964),
editat per
sa filla Giovanna Gervasio. ***
Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 10 d'abril de 1937 - Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida, sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani. Emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre «Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Rekem (Lanake, Flandes). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia. ***
Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen - Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros, Ny tid, Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després –Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per «activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista, Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) –anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström –en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi –un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala –en 1951 ja havia rebut la medalla «Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres –Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)– i unes memòries –Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen. ***
Giuseppe
Alticozzi - Giuseppe Alticozzi: El 2 de gener de 1887 neix a Mòdica (Ragusa, Sicília) l'anarquista Giuseppe Alticozzi, conegut com Peppino Alticozzi. Sos pares es deien Raimondo Alticozzi i Emanuela Cataldi. Emigrà als Estats Units, on s'integrà en els cercles de l'emigració italiana i esdevingué anarquista. A finals de 1922, a causa de la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i contra la lleis de segregació dels immigrants, en va ser expulsat, juntament amb altres cinc-cent compatriotes. Es va establir a Mòdica on va enfortir el grup anarquista local. Patí les agressions dels escamots feixistes, responsables de l'assassinat el 29 de maig de 1921 de set pagesos, entre ells els anarquistes Carmelo Pollara i Carmelo Vacirca, que hi anaven al capdavant d'una manifestació que tornava d'una reunió celebrada al camp obert. El febrer de 1923 va ser acomiadat del bar on treballava de cambrer, el qual va ser tancat pels feixistes que el consideraven un cau de subversius. Amonestat formalment per les autoritats, per trobar feina passà il·legalment a França, on contactà amb l'anarquista Paolo Schicchi. El juliol de 1926 va decidir retornar a Itàlia, però traït per un confident, va ser detingut a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que el va acusar de complicitat en l'atemptat de l'11 de setembre anterior de Gino Lucetti contra Benito Mussolini. Durant dos mesos va recórrer les presons de Nàpols, Palerm, Agrigent i Mòdica, per acabar en la de Regina Coeli de Roma (Itàlia). Amonestat durant dos anys més per «comunista», retornà a Mòdica, on treballa precàriament tot assetjat constantment pels escamots feixistes i les autoritats. En 1937 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a la ciutat. En 1941 va ser novament detingut i tancat durant un any a Bagnoli Irpino (Campània, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. Entre desembre de 1944 i gener de 1945 prengué part en la revolta antimilitarista anomenada «Nonsiparte» (Non si parte), quan els joves sicilians van ser cridats a files per a lluitar contra els alemanys. Entre 1945 i 1946 promogué la creació de quatre grups anarquistes a Mòdica i Mòdica Alta («29 Maggio 1921», «La Diana», «Liberi Pensatori» i «I Senza Patria») que, juntament amb els grups de Comiso, Ispica, Ragusa i Vittoria, el 20 de setembre de 1946 fundaren en un Congrés Provincial la Federació Anarquista de la Sicília Sud Oriental (FASSO), inicialment adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en estret contacte amb Intensa Anarchica Siciliana (IAS, Entesa Anarquista Siciliana), i de la qual va ser delegat en cap i on participaren destacats anarquistes (Giovanni Barone, Alfonso Failla, Aristide Morales, Vincenzo Scapellato, etc.). El 19 de desembre de 1946 la FASSO publicà el número únic La Diana, i els tres anys següents va portar, juntament amb Vicenzo Scapellato, una intensa tasca propagandística i d'agitació. En aquests anys participà activament en nombroses lluites populars i sindicals, com ara l'ocupació de l'Ajuntament, realitzada amb les dones dels barris menys afavorits, per a reivindicar serveis (aigua, clavegueram, construcció de carrers i d'un casal popular, etc.). Fins als seus últims dies, juntament amb Franco Leggio, participà en un projecte d'editar un periòdic anarquista, que finalment es va concretar en la publicació el febrer de 1957 de L'Agitazione del Sud. Giuseppe Alticozzi va morir l'11 de febrer de 1963 a Mòdica (Ragusa, Sicília). ***
Notícia d'una de les detencions de Frédéric Ferrero apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 17 de desembre de 1907 - Frédéric Ferrero: El 2 de gener de 1892 neix a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista Frédéric Pierre Ferrero, conegut com Mimi. Pescador
de professió, vivia al número 43 del carrer Aubagne del I Districte de
Marsella. Patí diverses condemnes de presó. El 16 de desembre de 1907 va ser
detingut per «possessió i distribució de moneda falsa». El 14 de març de 1910 va
ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 25 francs de multa per
«possessió d'arma prohibida». El 12 d'abril de 1912 va ser condemnat a un mes
de presó per «abús de confiança». L'11 de febrer de 1913 va ser detingut sota l'acusació
de «robatori a mà armada» i va ser jutjat el 24 d'abril d'aquell any per
l'Audiència de les Boques del Roine per «robatori qualificat». En aquesta època
vivia al número 21 del carrer Honnorat de Marsella. El març de 1920 va ser
detingut sota l'acusació de «robatori» d'un quadre. En aquesta època treballava
de peixater i vivia al número 177 del bulevard National de Marsella, que va ser
el seu darrer domicili. En 1922 treballava de manobre per a un tal Flanchon, al
carrer Vacon del I Districte de Marsella, i freqüentava les reunions de la Unió
Anarquista (UA). Frédéric Ferrero va morir el 17 de maig de 1919 a Marsella
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de novembre de 1967 - Mariano Gimeno Pablo:
El 2 de gener de 1893 neix a La Puebla de Híjar (Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo.
Sos pares es deien
Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona
(Gironès, Catalunya), on milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A partir de 1944
milità en la Federació Local de La
Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i
en la Secció Local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar
Acerete. Mariano
Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine) - Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival, Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de miag de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
maig de 1980 - Manuel Sánchez Reguera: El 2 de gener –el certificat de defunció cita erròniament l'1 de gener– de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rafael Sánchez Reguera. Sos pares es deien Juan Sánchez Martínez, jornaler, i Enriqueta Reguera Torres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant als barris de les Corts i d'Hostafrancs. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la presa de la caserna de Pedralbes. Son germà petit Juan Sánchez Reguera, també militant de la CNT enrolat en la «Columna Ascaso», va morir al front el 9 d'octubre de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Agde (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia García. Manuel Sánchez Reguera va morir el 24 d'abril de 1980 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril de 1980 a Agde (Llenguadoc, Occitània). ***
Sol·licitud
de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940) - Manuel Calzada de la Rosa: El 2 de gener de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1907– neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Manuel Calzada de la Rosa. Sos pares es deien Mariano Calzada i Filomena de la Rosa. A partir de juliol de 1928 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya). Posteriorment va ser nomenat secretari del Sindicat de Gastronomia de Sant Sebastià de la CNT i delegat de la Federació Local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Gurs. En 1940, des de París (França), va demanar asil a Mèxic, sol·licitud que al final va ser denegada pel Govern de Vichy. En 1945 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Quimperlé (Bro Gwened, Bretanya) de la CNT, població on residia. Sa companya fou Camelia Merodio. Malalt durant molt de temps, Manuel Calzada de la Rosa va morir el 19 de febrer de 1956 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bro Roazhn, Bretanya). ***
Necrològica
de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994 - Pilar Barduzal Oto: El 2 de gener de 1910 neix a Grañén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari Lorenzo Bernal Gavin, amb qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les circumstàncies bèl·liques, es va separar de son company. En 1949, després que son company aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) en 1945 i passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i a Plasença de Toish milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva. Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili de Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània). ***
Juan Perales León, de jove i de gran - Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Sos pares es deien Francisco Perales, traginer, i Margarita León. Son pare va morir quan ell tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003. ***
Grup
de confederals de Vitòria al camp de concentració
de Miranda de Ebro (agost de 1940). - Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. Sos pares es deien Francisco Ramírez Crespo i Juana Leonor Romeo Ruiz. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons «Bakunin» i «Ingenieros I». El setembre de 1937 fou capturat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector «reformista» o «col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. El seu últim domicili va ser a Drancy (Illa de França, França). Sa companya fou María del Rosario Martíenz de Antonana y Fernández de Romarategui. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a la Clínica Gallieni de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França). Abel Ramírez Romeo (1917-1995) ***
Txema
Bofill (2014) - Txema Bofill: El 2 de gener de 1953 neix a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el pedagog, documentalista, anarquista il·legalista i activista social Josep Maria Lluís Jaume Condom Bofill –el 10 de novembre de 1982 capgirà els llinatges al jutjat i passà a anomenar-se oficialment Josep Maria Bofill Condom–, més conegut com Txema Bofill i també com Sabata. Sos pares es deien Josep Condom Segarra, manescal, i Rosa Bofill Dalmau. Fill de família burgesa, estudià a l'escola nacional i després sis anys al Seminari de Girona (Gironès, Catalunya), lloc que abandonà per estudiar medicina, carrera que deixà per la de lletres, que seguí a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (Catalunya). En aquests anys d'estudiant participà en grups de teatre independent de Girona. Després de passar per diversos grups marxistes (comunistes, trotskistes, maoistes, etc.) i de llegir el llibre d'Heleno Saña Alcón El anarquismo, de Proudhon a Cohn-Bendit es declarà anarquista i a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, participà activament en col·lectius estudiantils llibertaris barcelonins, relacionant-se amb destacats militants, com ara Miquel-Dídac Piñero Costa (Bombetes), Enric Casasses Figueres, etc. Durant la primavera de 1973, després de ser detingut a Girona per realitzar pintades denunciant l'assassinat de l'obrer Manuel Fernández Marqués, va ser empresonat i poc després marxà cap a França per evitar una condemna del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que el volia tancar per negar-se a fer el servei militar. A França es relacionà amb el moviment llibertari de l'exili, amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), amb destacats militants (Octavio Alberola Suriñach, Christian Lagant, Miguel Moreno Patiño, Jean-Marc Rouillan, Hortensia Torres Cuadrado, etc.) i participà en les «Ediciones de Mayo del 37» i en la revista Basta. De bell nou a Catalunya, es lliurà de la gran agafada de març de 1974 i retornà a l'exili. En 1975 va ser detingut, acusat de relacionar-se amb els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i empresonat durant un any a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1977 retornà a Catalunya i després realitzà diversos viatges: Suècia (on va ser empresonat un any per possessió de talons bancaris falsos), Canàries, Gaza, Israel, Veneçuela, etc. En 1986 es doctorà en pedagogia amb la tesi Le théâtre de la these. Autoformation a travers le théâtre. En 1988 marxà cap a Nicaragua per fer costat el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i fer front la contrarevolució, treballant sobretot com a educador. Després visqué 10 anys a Guainía (Colòmbia), on treballà de guia turístic i de professor i establí contactes amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En 2001 retornà a Catalunya i treballà com a educador de carrer i en cadenes televisives. Realitzà entrevistes a històrics anarquistes i anticapitalistes destacats i documentals de temes històrics i socials. Entre 2009 i 2015 formà part del consell de redacció de Catalunya, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT) catalana. En els seus últims anys participà en les activitats de l'Ateneu Llibertari de la Bisbal d'Empordà, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i del grup editor del Col·lectiu Tramuntana i estava afiliat la Sindicat Intercomarcal d'Oficis Diversos de la CGT gironina. Arribà a fer-se amb una gran biblioteca, que volia fer pública en forma d'ateneu als baixos de la casa seva de la Bisbal, i publicà el bloc «En contra: els poders i els seus servidors». Txema Bofill va morir el 7 de desembre de 2015 en un accident de trànsit a la Pera (Baix Empordà, Catalunya) i va ser incinerat tres dies després a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).
Defuncions Marius Baudy (Le Monde Illustré, 25 de març de 1905) - Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània). Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). ***
Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919) - Paul Adam: El 2 de gener de 1920 mor a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Havia nascut el 7 de desembre de 1862 al III Districte de París (França). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare, Henri Auguste Adam, fou el director dels Correus de la Casa Imperia; sa mare es deien Alphonsine Louise Marie Dufour. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Sa companya fou Marthe Sarah Meyer. Paul Adam va morir el 2 de gener –oficialment l'1 de gener– de 1920 al seu domicili del XVI Districte de París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres. ***
Albin Villeval - Albin Villeval: El 2 de gener de 1933 mor a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Havia nascut el 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 al XIX Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquesta època viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité
del 6 de gener de 1949 - Georges Alusse: El
27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista, anarcosindicalista
i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse
–també citat erròniament Aluse.
Sos pares es deien Henri Joseph
Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise,
domèstica. A mitjans
dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista
comunista». El 23 de setembre de
1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro
Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise
Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap
(Provença, Occitània). El
2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa
a París es pujà a
la vorera i matà una nina i ferí greument altres
quatre persones, i va ser
detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al
número 16 del carrer
Arbalète i treballava de venedor de patates a
l'engròs. Posteriorment treballà
de terrelloner en la construcció i visqué a
Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra
d'Espanya, al principi enquadrat
en el Grup Internacional de la «Columna Durruti».
Durant l'Ocupació nazi, formà
part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En
aquesta
època s'afilià al Partit Comunista de
França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges
Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França)
i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la
presència de
delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del
PCF, i
André Breton va fer l'elogi fúnebre. ***
Notícia
sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 6 de desembre de 1923 - Raoul Lenôtre:
El 2 de gener
de 1950 mor a Le Havre (Alta
Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile
Lenôtre, conegut com Beaudoin.
Havia nascut el 13 de febrer
de 1883 a Le Havre (Alta Normandia, França).
Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le
Nôtre) i d'Héloïse
Euphrasie Alexandrine Vivran, vídua des de 1880 del mariner
Pierre
Victor Joseph Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels
pares el 7 d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb
Madelen
Marie Alphonsine Herubert.
El
març de 1912 fou, amb Louis
Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le
Havre;
aquest grup, format per una cinquantena de militants,
distribuí el periòdic i organitzà
reunions públiques, festes i excursions, i tingué
una gran influència en la
Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador
del moll
de professió, després de la Gran Guerra, fou un
dels membres més destacats de
la tendència minoritària en el si de la
Unió Local de Le Havre de la
Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de
Treballadors del Port.
L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien
Goirand, Raymond
Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup
Llibertari
Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la
Federació Anarquista
(FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), el 17 de
gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc
després,
adherí a través d'una votació
l'organització a la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). En aquesta època
portà a terme una intensa activitat
sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa
productivitat
(grèves perlées)
encaminats a obligar
els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu,
participà
activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El
21 de febrer de 1922 fou un
dels obrers que promogué l'alentiment de la
càrrega de municions a bord del
vaixell Francisca,
que va fer que
vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut
després de l'escaramussa
sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la
votació entre els
descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean
Le Gall
que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja
(ISR) sense
mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada
Núm. 1 de la policia
de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre,
però violent». A començament de
1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de
l'estiu rellançà
l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el
15 de novembre de
1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal
Correccional de
Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la
llibertat del treball». Un
cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va
abandonar en aquesta
època la militància sindical. No obstant
això, en un informe policíac del 9 de
juliol de 1935 diu que «és sempre un militant
actiu, propagandista
revolucionari, de tendència netament llibertària
i que exerceix influència
entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es
casà a Le
Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui es va divorciar en
1943. Encara que restà
fidel al pensament
llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial,
abandonà tota mena de
militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener
de 1950 a Le Havre (Alta
Normandia, França). ***
Isaac
Steinberg - Isaac Steinberg:
El 2 de gener de 1957 mor sobtadament a Nova York (Nova York, EUA)
l'advocat,
escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i
anarquista
Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac
Nachman Steinberg. Havia
nascut el 13 de juliol de 1888 a Dinaburg (Curlàndia, Imperi
rus) –actual
Daugavpils (Letònia). Fou fill d'una família de
comerciants jueus –son pare es
deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev– i
s'educà
en la religió del
seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou,
en un refinat
ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder
(escola judaica) de
Pernov –actual Pärnu (Estònia). En 1906
començà la carrera de Dret a la
Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista
Revolucionari
(PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva
militància i
deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després
s'exilià i a la
Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus
estudis de doctorat
en Dret. En 1910 retornà a Rússia i
treballà com a advocat, especialitzant-se
en els víctimes jueves del règim tsarista. En
1914 es casà amb Nekhama
Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses
ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la
revolta. En 1917
va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el
grup local del PSR. Quan
esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser
elegit membre del comitè
executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc
després va ser nomenat
membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El
desembre de 1917 va
ser nomenat narkom (comissari del Poble) de
Justícia del govern de
Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre
l'ala esquerrana del PSR i els
bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la
repressió sistemàtica contra la
dissidència revolucionària i les actuacions de la
Txeca. Políticament era
anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser
d'esquerra» o «norodnik
(populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà
una federació de sindicats de
treballadors, de consells i de cooperatives absolutament
descentralitzada, on
els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i
amb càrrecs
revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran
majoria de
llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que
s'encarregués de
la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per
desmantellar l'Estat i
arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un
mínim d'institució. Va
alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder
en la federació que
propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del
sindicalisme.
Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental,
l'ànima i el cos del
socialisme revolucionari, i no un programa polític concret
amb un objectiu
final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de
Brest-Litovsk, dimití
del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà
força crític amb la revolució
bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i
tancat més de
quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el
funeral de
Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les
autoritats comunistes
li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor
que la seva vida
corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa
família. En 1933, quan els
nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres
(Anglaterra) amb sa esposa,
ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un
dels cofundadors
de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la
Terra
Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es
dedicava a trobar
refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland
League comprà set
milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres
agrícoles i ramaderes a
Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a
instal·lar 75.000 jueus
europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla
Kimberley), ideat per
Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos
absolutament oficial i
que tingués el suport de la població i de les
institucions per raons humanitàries.
El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a
començaments de 1940 bona part de
les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants
personatges, etc.) li feia costat, però també
sorgí una oposició clara al
projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny
de 1943 abandonà
Austràlia i es reuní amb sa família al
Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn
Shvel (En el Límit), òrgan
d'expressió en jiddisch de la Freeland League.
El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre
John
Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a
l'operació pel que
feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a
qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb
la idea i en 1946 la
Freeland League establí negociacions amb el govern dels
Països Baixos sobre la
possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana
neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre
les
negociacions del Saramacca Project fins al
«total esclariment de la
situació internacional», negociacions que mai no
van ser represes. Va ser una
de les peces claus de l'anomenat «territorialisme
jueu», basat en el model
autogestionari dels assentaments, però sempre
rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu
i va ser força crític amb el sionisme; el seu
judaisme era espiritual, entès
com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es
va fundar l'Estat
d'Israel, lluità per crear una federació
binacional israeliana i palestina,
alhora que reivindicà la instauració d'un
assentament jueu autogestionat i
autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor
d'obres en rus, jiddisch i
anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der
Revolutsye (1923, La cara
moral de la Revolució), Zikhroynes fun a
Folks-komisar (1931, Memòries
d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en
1935 sota el títol Spiridonova.
Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in
Oystralye (1943, El
viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The
umpromised land (1948), Mit
Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951,
Amb un peu a
Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh
un Yid (1952, Home i
jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution
(1955), etc. Isaac
Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova
York,
EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat
qualificat
per alguns com «anarcosionisme». Son fill,
Zalman-Leib Steinberg, més conegut
com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat
crític i historiador de
l'art. Isaac Steinberg (1888-1957) ***
Necrològica
de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà CNT de l'1 de
febrer de 1959 - Benigno Cabanas Sánchez: El 2 de gener de 1959 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Havia nascut el 12 de novembre de 1900 a la Corunya (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jesús Cabanas Pérez, destacat militant confederal, i Francisca Sánchez. Paleta d'ofici, treballava en la construcció de nínxols al cementiri de la Corunya. El 5 de novembre de 1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat. En 1936 era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un grup de companys. Posteriorment, després del triomf franquista, pogué creuar els Pirineus amb sa companya i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona (Lapurdi, País Basc) i després a Agen (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948 secretari. En 1957 impulsà una temptativa de reorganització en l'exili de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes després de ser operat, Benigno Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972 - Romualdo Garcés Aragüés: El 2 de gener de 1972 mor a Sant Andrieu de
Sangònis (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo
Garcés Aragüés, conegut com Luesiano.
Havia nascut el 23 de juny de 1901 a Luesia
(Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill d'Alejo Garcés i de
Carolina Aragüés. Quan era un infant
s'instal·là amb sa família a
Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de
seguretat. Abans de la
instauració de la II República espanyola, va ser un dels
organitzadors de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals
del 19
de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per
agressió a votants
d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de
desembre d'aquell
any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de
1934. Va ser membre del
Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de
1934; jutjat en consell
de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys
d'Uncastillo, el
març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol
de 1936, quan era
president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de
la Guàrdia
Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans
feixistes, passà
per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i
altres
companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona
(Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953
militava a Banhèras de
Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després
s'instal·là a Sant Andrieu de
Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen.
Malalt durant molts
d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de
gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Jean De Boe - Jean De Boe: El 2 de gener de 1974 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Havia nascut el 20 de març de 1889 al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.» ***
Necrològica
de Josep Pedrol Chandre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de març de 1975 - Josep Pedrol Chandre:
El 2 de gener de 1975 mor a
Montluçon
(Borbonès, Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Pedrol Chandre –el certificat de
defunció cita erròniament
com a segon llinatge Chondre i
també apareix citat com Xandre.
Havia nascut el 9 de novembre de 1912 a Montsonís (Foradada,
Noguera, Catalunya).
Era fill de Josep Pedrol Amorós, llaurador i difunt en
néixer, i de Magdalena Chandre Fernando. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució fou un dels
organitzadors de la
col·lectivitat agrícola de Vallfogona de Balaguer
(Noguera, Catalunya), on
residia, i fou membre, amb altres companys (Pere Agelet Trimons, Ramon
Barril
Illa, Josep Bonet Farré, Antoni Comenge Simonet, Rossend
Saries Valls i Isidre
Verges Bertran), del Comitè Revolucionari. El 15 d'octubre
de 1936 entrà a
formar part, en nom de la CNT, com a conseller del nou consistori i va
romandre
en el càrrec fins el 14 d'agost de 1937. Posteriorment
lluità al front com a
milicià de la «Columna Durruti». En
1939, amb el triomf feixista, passà a
França i patí els camps de
concentració. Instal·lat a Montluçon
(Borbonès,
Alvèrnia, Occitània), milità en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou
Josefa Conejero Ujeda (Josefina).
Josep
Pedrol Chandre va morir el 2 de gener de 1975 al seu domicili de
Montluçon
(Borbonès, Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològiva
de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de maig de 1976 - Vicent Vallés Puig:
El 2 de gener de
1976 mor a Lanobre (Alvèrnia,
Occitània) l'anarcosindicalista
Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres.
Havia nascut el 12 d'octubre de 1900 a Traiguera (Baix
Maestrat, País Valencià).
Sos pares es deien Manuel
Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència
milità en el moviment llibertari.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya Rosalia Dalla
i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts
d'anys, participà
activament en la Federació Local de Bòrt
(Llemosí, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment
milità en la Federació
Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT.
En 1971 el seu cos quedà
paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir
el 2 de gener de
1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després en aquesta població. ***
Josep
Robusté Parés, sotscomissari general de
l'Exèrcit de Terra -
Josep Robusté
Parés: El 2
de gener de 1981 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i militant anarquista i
anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut
com Xel i que va fer servir el
pseudònim José Redena
Mallet. Havia
nascut el 2 de maig
–algunes fonts
citen erròniament l'1 de maig– de 1900 a Valls
(Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Joan Robusté i
Josepa
Parés.
Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà
a Barcelona (Catalunya) i a
l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó,
Espanya) per les seves
activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el
servei militar a
Melilla, però va fugir i es va refugiar a París
(França), on treballà de
comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant
la nit
del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente
Barriendos, Josep
Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren
a mà armada la
sala de jocs del Cafè du Balcon de
Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània)
amb la
finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest
atracament resultà
mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser
assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors.
Detinguts a la frontera
de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i
condemnats el 5 de
maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per
l'Audiència d'Erau a diferents
penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs
forçats, va ser deportat a la
Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea
Equatorial)–, on va romandre
sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels
fundadors del
Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment
s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat
vicesecretari del
Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. En
aquesta època milità en diversos grups
anarquistes i es relacionà força amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí com a membre del Comitè Regional de
Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el
16 de juny de 1931 a
Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la
Conferència Regional de
Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931.
També fou delegat al Ple
Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any
intervingué
en un míting pro presos. En 1931 fou el delegat
espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel
Pérez Fernández i Ángel
Pestaña Núñez,
en el Congrés Internacional de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30
d'agost d'aquell any
participà en un míting a Barcelona. El novembre
de 1931 substituí Felipe Alaiz
de Pablo en la direcció de Solidaridad
Obrera.
En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los
presidios de Francia» (10 de
setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona),
«Método y tácticas de la CNT»
(octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana
francesa» (29 d'octubre, al
Sindicat Fabril). També participà en un homenatge
a Francesc Ferrer i Guàrdia a
Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou
orador en un
míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona,
juntament amb Joan García
Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències
«La mujer y el
amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i
«Consideraciones sobre el liderismo» al
Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència
«Necesidad de la
cultura en la clase obrera» a Vilafranca del
Penedès. Replicà els oradors en un
míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de
1931, amb Felipe
Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad
Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i
parlà al míting de cloenda.
Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura
Libertaria. Dirigí Solidaridad
Obrera
en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril
d'aquell any assistí per Solidaridad
Obrera al Ple de Sindicats
de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig
de 1932, membre
dirigia Solidaridad Obrera, va ser
detingut. El maig de 1932 va fer la conferència
«Reminiscencias de moral
burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant
Adrià del Besòs i el
juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a
Granollers. El juliol de 1932
va ver conferències a Igualada («De parts endins.
Els militants i els
sindicats») i a Vilanova i la Geltrú
(«L'organització confederal i llur
ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en
les Jornades Sindicals de
Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant
tot el
1932 va fer mítings i conferències arreu de
Catalunya i la Península (Badalona,
Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de
Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa,
Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal,
Montblanc, Sabadell,
Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En
1933 va fer mítings
i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa
Coloma de Cervelló,
Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa,
Mataró, Alcoi,
etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo.
Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat
a la
Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi
confederal defensà la conciliació
entre les faccions, però finalment el maig de 1933
signà amb una cinquantena de
sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel
Pestaña Núñez. Ingressà a
l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a
l'Editorial Espasa.
El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats
d'Oposició i posteriorment
defensà el sindicalisme rebutjant la presència
anarquista, polemitzant el
novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la
Federació Sindicalista Llibertària
(FSL), de la qual es donà de baixa el març de
1934, i acabà militant en el
Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè
Nacional del PS i a
partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell
executiu de Barcelona,
dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana.
També col·laborà en El
Sindicalista. Entre
1936 i 1937 col·laborà en Hora
Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la
guerra civil fou
comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i
va ser ferit a
Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el
Ple Regional de la Federació
Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es
discutí la crisi economia de Mañana.
Presidí la Cooperativa
«Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En
1938 va ser nomenat sotscomissari
general de l'Exèrcit de Terra i
col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos
del conflicte bèl·lic fou cap de la
Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de
Guerra. Amb el triomf
franquista passà a França i el juliol de 1939
pogué embarcar amb la seva
companya Ana Ventura Colomer (Anita)
a bord del Mexique cap al port de
Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic), on rebé el
suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947
estava
afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a
l'«Agrupació de la CNT». En 1966
retornà a Barcelona i va fer costat
l'estratègia cincpuntista.
Segons
alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà
part del Sindicat
Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran,
refundà el Partit
Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les
eleccions al
Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista
del Pueblo
Extremeño (PSPE). En aquesta època
col·laborà en Historia
y Vida. Josep Robusté Parés va morir el
2 de gener de 1981
al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas
(Veneçuela). Son germà Alberto Robusté
Parés també va ser militant anarquista i
anarcosindicalista. Josep Robusté Parés
(1900-1981) ***
Necrològica
d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1987 -
Ángel Galindo
Urrea:
El 2 de
gener de
1987 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Ángel Galindo Urrea. Havia nascut el 15
de setembre de 1902 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Ángel
Galindo Lorte i María Urrea Tarouchel. En 1929
s'instal·là a Esplucs
(Osca,
Aragó, Espanya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i es
casà amb Pilar Ibáñez. Durant la
guerra civil participà amb tota sa
família en
la col·lectivitat agrícola d'Esplucs. L'agost de
1937, quan la
repressió
comunista contra les col·lectivitats, va ser detingut per
tropes de la
27
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i empresonat
a Casp i
a Barbastre. Amb el triomf franquista passà a
França i va ser internat
en
diversos camps de concentració. A partir de 1944 fou un dels
fundadors
de la
Federació Local d'Aush de la CNT. Ángel Galindo
Urrea va morir el 2 de
gener de
1987 a la Llar d'Avis de La Ribère d'Aush (Gascunya,
Occitània). ***
Necrològica
de José Fernández Valcarce apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 22 de
març de 1988 - José
Fernández
Valcarce: El 2 de gener de 1988 mor a Bordeus
(Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Fernández Valcarce. Havia nascut el 14 de
juliol de 1903 a Veiga de Forcas
(Pedrafita do
Cebreiro, Lugo, Galícia). Sos
pares es deien Pedro Fernández i María Manuela
Valcarce. Quan era jove emigrà a
Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
lluità contra els sicaris del pistolerisme patronal. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França i passà
pels camps de concentració (Vernet, etc.) i
per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Instal·lat a Bordeus,
milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta
ciutat. En la seva
última etapa vital patí depressions nervioses.
José Fernández Valcarce va morir
el 2 de gener de 1988 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània,
Occitània). Son germà Francisco
Fernández Valcarce també fou militant
anarcosindicalista i exiliat. ***
José
Mérida Rafols (ca. 1939) - José
Mérida Rafols:
El 2 de gener de 1990 mor a
Marsella (Provença, Occitània). Havia nascut el
16
d'abril –algunes fonts citen erròniament el 17
d'abril– de 1911 a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus
pares en nàixer, va ser
criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix
Maestrat, País
Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a
Barcelona i quan tenia uns 12
anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931
treballà de barber
al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El
juliol de 1937 enrolà
com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26
Divisió (antiga
«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant
Cebrià. Fins el juliol
de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta
Orsa (Aquitània, Occitània). En
1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball
Obligatori
(STO) enquadrat en l'«Organització Todt»
i internat al camp de treball de l'illa
normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944.
Després s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de barber al camp militar de Frejús
i a la base americana de l'estany de Reáltor a
Calàs. Entre el 22 de desembre
de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i
entre gener i agost
de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball
(CGT). L'octubre
de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer
adjunt. Va ser delegat
en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en
1947 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En aquests anys participà, amb
companys de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una
barberia al número 7
del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que
deixà de militar i
treballà com a mosso d'hotel. A començament dels
anys cinquanta esdevingué gerent
de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la
qual era molt freqüentada per
membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987.
Fou membre de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes).
Estava divorciat de Angela Celestina Salzano.
José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990
a la Clínica «Les Quatre
Saisons» de
Marsella (Provença, Occitània). José Mérida Rafols (1911-1990) ***
Avelino
Fernández Roces - Avelino Roces:
El 2 de gener de 1990 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista, i
després socialista,
Andrés Avelino Fernández Roces, més
conegut com Avelino Roces, i que va
fer servir diversos pseudònims (Luis
de Rivals, Yamir, etc.).
Havia nascut el 18 de maig de 1911 a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig de 1911 a Otero (Pando, Langreo,
Astúries, Espanya). Sos pares es deien Fermín
Fernández Argüelles i Elvira Roces
García.
Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa
siderúrgica
«Duro Felguera» a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) i s'afilià al
Sindicat Metal·lúrgic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
començà a col·laborar en la premsa
anarcosindicalista, especialment en Solidaridad
Obrera, on tenia la secció
«Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan
d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25
d'octubre de 1932 va ser
jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril
d'aquell any durant una
discussió d'aquest amb sa mare, María Roces
Iglesias; però el tribunal popular
considerà que havia actuat en legítima defensa
seva i de sa mare i va ser
absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio
Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple
de la Regional de
Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener
de 1934 va ser
condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles
Felgueroso, Ramón
Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino
Román López Tejedor, Pedro
Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor
per
«col·locació d'explosius».
Participà activament en la Revolució d'Octubre de
1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones
mineres i
industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres,
La Felguera, Gijón, etc.),
amb Frederica Montseny Mañé i Avelino
González Mallada, organitzada pel Comitè
Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la
CNT. En 1936 formà part, en nom
de la CNT, del Comissariat Polític del Consell
Interprovincial d'Astúries i
Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i
de comissari general interí del
XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola durant
els últims mesos de la defensa d'Astúries. En
aquesta època militava en el grup
«Orto», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir
d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i
comandà el 569 Batalló
d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona.
També
fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939,
quan el
triomf franquista era un fet, passà a França i va
ser tancat durant dos anys i
mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Llenguadoc,
Occitània) i
de Lopiac de la Rèula (Aquitània,
Occitània), fins al seu alliberament en 1944
de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània)
per part del maquis francès.
Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de
1944 formà part, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT,
establert a la Casa del Poble
d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de
Llenguadoc i entre l'1 i
el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al
Congrés de
Federacions Locals de la CNT de París (França).
En 1945 va fer la conferència
«Por España, para España».
Quan l'escissió es decantà pels reformistes.
S'establí
a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva
jubilació anticipada als 60
anys, a la fàbrica de productes químics
«Office National Industriel de l'Azote
(ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer
conferències i mítings a diferents poblacions
(Albi, Lió, Montalban, Tolosa,
etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del
«Manifiesto por un
Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de
parlar en nom de la CNT
en un míting de l'Aliança Democràtica
Espanyola (ADE) a Albi, però va ser
suspès per les pressions portades a terme pel dirigent
comunista Rodolfo Llopis
Ferrándiz. En 1957 assistí a una
reunió de comitès regionals confederals
reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962
s'afilià a les seccions
tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la
Unió General de
Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions
socialistes de diverses poblacions
(Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX
Congrés del PSOE en
l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X
Congrés del PSOE. L'agost
de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser
nominat suplent en el Consell
General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions
executives del
PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa,
Noèr i Valença en el XI
Congrés del PSOE. Després de
l'escissió socialista de 1972, entrà a formar
part
del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés
celebrat el desembre d'aquell
mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i
Canadà, essent elegit vocal de
la Comissió Executiva, càrrec que
mantingué fins el 1974. Posteriorment
ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents
publicacions, com
ara Antena, CNT,
España Libre, Exilio, El
Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985
publicà Hombres y coses. Entre
sorbo y
sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos
periodísticos publicados,
recopilació dels seus articles publicats en la premsa
llibertària i socialista.
Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a l'Hospital La Grave de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Estava
casat amb l'anarcosindicalista Isabel Consolación Montserrat
Ginel. La seva biblioteca es
conserva a
la Fundació «José Barreiro»
d'Oviedo. Avelino Fernández Roces
(1911-1990) ***
Aristide Lapeyre i André Arru (dreta) a Bordeus (circa 1972) - André Arru: El 2 de gener de 1999 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Havia nascut el 6 de setembre de 1911 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Fructuoso
Fernández Ungo quan feia el servei militar
(Mataró, 1933) - Fructuoso
Fernández Ungo: El 2 de gener
de 1999 mor al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Havia nascut el 18 de desembre
de 1912 a Gueñes (Biscaia, País Basc). Sos pares
es deien Saturnino
Fernández i Felipa Ungo.
Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i
després al Prat de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina
a la «Papelera
Española», coneguda com «La
Paperera», i s'afilià a la Confederació
Nacional
del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de
1936 va ser un dels militants
més destacats en la col·lectivització
d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a
15 anys
de reclusió menor i tancat a la Presó Model de
Barcelona (Catalunya).
Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs
forçats. En 1943 va
ser desterrat a València (València,
País Valencià). En 1947, un cop lliure
després d'un indult, retornà al Prat de
Llobregat. En 1976 participà activament
en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa
companya fou Antònia
Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener
de 1999 al seu
domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser
enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Anna
Maria Martínez Sagi - Anna Maria
Martínez Sagi: El 2 de gener de 2000 mor a
Santpedor (Bages, Catalunya) la poetessa,
periodista, atleta, feminista, catalanista i simpatitzant anarquista
Anna Maria
Martínez Sagi, coneguda com La Sagi
i
La Aristócrata. Havia
nascut el 16 de febrer e 1907 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares
es deien
Josep Martínez Tatxé, industrial
tèxtil progressista, i Consol Sagi Barba, dona
molt conservadora. Filla d'una família de l'alta burgesia
barcelonina, va ser
educada exquisidament a l'escola de les Germanes de Saint Josep de
Cluny,
estudiant en castellà i en francès,
però no en català, llengua que sa
família
no considerava culta. En l'adolescència patí un
desequilibri hormonal que
l'estava fent engreixar sense límit i sa família
la portà al doctor Gregorio
Marañon Posadillo, que li va receptar tintura de iode, dieta
i esport. Entre
1929 i 1932 mantingué una relació sentimental amb
l'escriptora Elisabeth Mulder
Pierluisi, amb qui realitzà durant la Setmana Santa de 1932
un viatge a Alcúdia
(Mallorca, Illes Balears), i sa família, en assabentar-se'n,
les separà violentament;
aquesta relació fou en gran part la inspiració de
la seva poesia. Amb Josefina
Carabias Sánchez-Ocaña, va ser una de les
periodistes més importants en els
anys de la II República espanyola. Fou periodista del Servei
de Premsa de
l'Ajuntament de Barcelona i col·laborà en
nombroses capçaleres, com ara Crónica,
Deportes, La
Libertad, Mediterráneo,
Mujeres Españolas, La Noche,
El Tiempo, Las
Noticias, La Rambla,
etc. Entrevistà tota mena de personatges (vagabunds,
prostitutes, polítics,
dones destacades i treballadores, etc.) i destacà
especialment en els seus
reportatges sobre el sufragi femení. En 1930 va ser
entrevistada per César
González-Ruano i el seu testimoni publicat en el llibre Caras, caretas y carotas. Molt atreta pel
feminisme francès, fundà
el primer club de dones treballadores de Barcelona i destacà
en
l'alfabetització d'aquestes. En 1932, després de
la mort de son pare,
s'independitzà de sa família. Com a esportista
destacà en el llançament de
javelina (en 1931 fou campiona d'Espanya) i de disc, l'atletisme, la
natació,
el basquet, el tennis i l'esquí, el rem, etc. En 1928 fou
una de les fundadores
del Club Femení i d'Esports de Barcelona i en 1931 va ser
nomenada secretària
de la seva Comissió de Cultura. En 1934 va ser triada membre
de la directiva
del Futbol Club Barcelona, encapçalada per Josep
Suñol Garriga, esdevenint la
primera dona que aconseguia una posició destacada en esport
dominat pels homes,
i intentà crear una secció femenina en aquest
club, projecte que fracassà i que
la va portar a dimitir en 1935 del seu càrrec. Per a ella
l'esport era una
manera d'acostar les dones a la modernitat. En 1934, després
d'escoltar
Buenaventura Durruti Domínguez en un míting al
Palau de Pedralbes, s'acostà al
moviment llibertari, col·laborant en la seva premsa (CNT, El Combate,
La Noche, Nuevo
Aragón, Solidaridad
Obrera, etc.), això sense deixar de banda la seva
pertinença al Front Únic
Femení Esquerrista de Catalunya, al voltant d'Esquerra
Republicana de Catalunya
(ERC), on militava des de 1932. Mantingué relació
amb destacats intel·lectuals
i artistes de la seva època, com ara Mario Arnold,
Pío Baroja Nessi, Federico
García Lorca, César González Ruano,
Santiago Rusiñol Prats, Miguel de Unamuno
Jugo, Margarita Xirgu Subirà, etc. En 1936
participà en l'organització de
l'Olimpíada Popular de Barcelona. Quan esclatà la
guerra civil, abandonà la
seva plaça de mecanògrafa a l'Ajuntament de
Barcelona, i marxà com a reportera
en la «Columna Durruti», on mantingué
una estreta amistat amb Buenaventura
Durruti Domínguez i on era coneguda com La
Aristócrata. Al front, sempre en primera
línia, va ser ferida en diferents
ocasions. Els seus articles d'aquesta època van ser
enaltidors de la Revolució
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i establí a la
regió parisenca i a Chartres (Centre, França), on
treballà en diversos oficis
(dependenta en una peixateria, traductora, lectora i assessora
d'editorials,
etc.). Durant l'Ocupació participà en la
Resistència, sobretot en les xarxes
d'evasió, que salvaren molts de jueus entre la
Península i França, i en 1942,
quan va caure el seu grup, va estar a punt de ser detinguda per la
Gestapo.
Després de la II Guerra mundial va ser condecorada per Moshe
Dayan, en
representació de l'Estat d'Israel, per les vides jueves que
salvà. En aquests
anys, després de llicenciar-se en filologia francesa i
espanyola, es guanyà la
vida com pogué, fent classes de castellà
–entre els seus alumnes comptà André
Maurois–, treballant en editorials i com a locutora de
l'exili espanyol. En
1947 marxà cap a Canes (Provença,
Occitània), on vivia venent pels carrers
quadres i fulards que pintava i va conèixer Yvonne Blanche
Labrousse (La Begum Om Habibeh Aga Khan),
l'esposa
de l'Aga-Khan III, i acabà decorant la seva
mansió i la d'altres adinerats de
la zona. Amb els calers guanyats, que van ser bastants, es va retirar a
Montaurós
(Provença, Occitània), on es construí
una casa al camp i conreà flors
aromàtiques (lavanda i llessamí) per a la
fabricació de perfums. En aquesta
època mantingué un romanç amb un
enginyer de camins anomenat Claude, amb qui
tingué una filla (Patrícia), però que
morí de meningitis amb sis anys. Després
d'una breu estada a Suècia marxà cap a
Amèrica. En els anys cinquanta s'establí
als EUA, on va fer classes de castellà i de
francès en el prestigiós centre
privat d'elit Knox College d'Illinois i en la Universitat d'Illinois a
Urbana-Champaign. En tots aquests anys mai no deixà
d'escriure. En 1969 va fer
un viatge a la Península i en 1977, després de la
mort del dictador Francisco
Franco i un cop jubilada, retornà a Catalunya.
Visqué uns vint anys a Mallorca,
on tenia familiars, i després, fugint de Barcelona,
s'apartà de la vida pública
instal·lant-se a Moià (Moianès,
Catalunya). Des del punt de vista poètic
publicà poemaris, molt influenciats per l'estil de poetesses
americanes (Juana
de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, etc.), marcats per
la
desesperació i l'angoixa i que van tenir molt
d'èxit. Entre els seus poemaris
podem destacar Caminos (1929), Inquietud (1931), Estiu
(1932, l'únic que va escriure en català), Canciones de la isla (1932-1936), País de la ausencia
(1938-1940), Amor perdido
(1933-1968), Jalones entre la niebla
(1940-1967), Los motivos del mar
(1945-1955), Visiones y sortilegios
(1945-1960) i Laberinto de presencias
(1969). Anna
Maria Martínez Sagi va morir el 2 de gener de 2000 a la
residència de gent gran
Sant Francesc de Santpedor (Bages, Catalunya) on passà la
darrera part de sa
vida. L'escriptor Juan Manuel de Prada l'havia entrevistat en diferents
ocasions des del 1997 i tres mesos després de la seva
defunció publicà la
novel·la Las esquinas del aire. En
busca
de Ana María Martínez Sagi, recuperant
la seva memòria i traient-la de
l'anonimat. En 2019 es va publicar La voz
sola, recull de les seves obres inèdites, i
s'estrenà el documental La Sagi,
una pionera del Barça, de Francesc
Escribano Royo i Josep Serra Mateu. En 2022 Juan Manuel de
Prada publicà en dos volums la biografia El derecho a soñar.
Vida y obra de Ana María Martínez Sagi.
Un carrer de Barcelona porta el seu
nom. Anna Maria
Martínez Sagi (1907-2000) ***
Giuseppe
Ruzza - Giuseppe Ruzza: El 2 de gener de 2003 mor a Gattinara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Ruzza, conegut com Beppe i que va fer servir els pseudònims Vincenzo Della Valle i Ciò Digo. Havia nascut el 6 de maig de 1923 a Adria (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Ruzza i Caterina Vianello. Estudià en un col·legi dirigit per religiosos, però en 1939 va ser expulsat per rebel. En 1940, amb altres joves rebecs d'Adria, fundà el grup antifeixista «Gioventù Italia Libera» (Joventut Itàlia Lliure), que principalment distribueix pamflets i realitza pintades a la ciutat contra Benito Mussolini i el règim feixista. Es guanyava la vida fent de sastre. Durant la primavera de 1943 va ser cridat a files i fou destinat a Ístria. El setembre de 1943 retornà a casa i va ser enrolat per la feixista República Social Italiana (RSI), però es va negar i es va fer partisà, sota el nom de guerra de Ciò Digo, actuant a la província de Udine (Friül). Capturat en data imprecisa, va ser reclòs a la presó «Paolotti» de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Posteriorment va ser traslladat provisionalment a Novara (Piemont, Itàlia) mentre esperava ser enviat a un camp de treball alemany. El juny de 1944, amb dos companys, aconseguí fugir i, després d'alguns dies de viatge, arribà a Borgosesia (Piemont, Itàlia) quan els escamots partisans estaven preparant l'ocupació de tota la Valsesia (Piemont, Itàlia). Integrat en la Brigada Garibaldi «Giuseppe Osella» i després en la Brigada Garibaldi «Strisciante Musati», sempre sota el comandament de Cino Moscatelli, participà en les lluites contra les tropes nazi feixistes, especialment durant la primavera de 1945, quan totes les formacions partisanes de la Valsesia atacaren alhora Varallo, Borgosesia, Romagnano i Fara. El 15 de març de 1945, a Romagnano, lluità contra una guarnició feixista de l'X MAS, que acabà rendint-se. En aquesta època conegué Delfina Stefanuto, correu partisana que actuava a Valsesia i a Valdossola, zones frontereres amb Suïssa utilitzades, fins i tot després de la guerra, per al pas clandestí, que esdevingué sa companya per a la resta de sa vida. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Gattinara (Piemont, Itàlia), on continuà amb la seva feina de sastre i militant en el moviment anarquista. En aquests anys mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Dino Fontana, realitzant un intensa propaganda llibertària a la Valsesia. El juliol de 1948, arran de l'atemptat contra Palmiro Togliatti, ocupà, juntament amb altres anarquistes de la zona, la fàbrica «Ceramica Pozzi» de Gattinara, enfrontant-se, amb les armes a la mà, amb un destacament de carrabiners; per evitar la detenció, fugí a França, amb Giuseppe Marola (Pino Marola), on restà gairebé 40 dies, i un cop es calmà l'ambient retornà a Itàlia. Durant els anys cinquanta fou un dels organitzadors dels campaments anarquistes internacionals, que se celebraren a Bedizzano, Marina di Carrara i Cecina. Entre 1953 i 1954 imprimí i distribuí el periòdic anarquista ciclostilat Voce Anarchica. Per la seva intensa tasca llibertària va ser posat sota vigilància com a «individu perillós per a l'ordre democràtic de l'Estat» i el 10 de febrer de 1953 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) a nou mesos de reclusió militar per «instigació pública contínua de militars a la desobediència a les lleis». El 27 de juny de 1953 va ser multat per un jutge de Vercelli (Piemont, Itàlia) a 1.000 lires per haver distribuït un periòdic sense peu d'impremta. Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 assistí, en representació del grup anarquista de Gattinara, al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1954 i 1955 va ser condemnat en diverses ocasions per haver distribuït manifests sense autorització, per repartir premsa clandestina i per insultar a les Forces Armades. També va ser detingut en diverses ocasions per activitats de contraban a la zona fronterera amb Suïssa. Va fer costat sa companya quan ocupà la fàbrica tèxtil on treballava i de la qual havia estat acomiadada per haver difós entre els obrers la notícia d'una imminent reestructuració de l'empresa i la consegüent reducció de plantilla entre els treballadors empleats. Solidari amb la lluita dels anarquistes espanyols contra el règim de Francisco Franco, el 15 de gener de 1957 va ser detingut sota la sospita d'haver participat en un robatori a un banc de Villanova Monferrato (Piemont, Itàlia) per part d'aquests exiliats espanyols per al finançament de les seves activitats i per aquest motiu, el 12 d'abril de 1960, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont, Itàlia) a quatre anys i sis mesos de reclusió i a pagar una multa de 110.000 lires. Un cop lliure l'abril de 1964, retornà a Gattinara i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquista a través de la premsa. El setembre de 1968 assistí al Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI. El març de 1969 va ser detingut sota l'acusació d'haver organitzat i instigat un atemptat, comès per un grup de joves anarquistes, contra la prefectura de policia de Vercelli (Piemont, Itàlia). L'octubre de 1978 engegà la publicació, sempre en ciclostil, del periòdic L'Agitatore, especialitzat en la contrainformació sobre les presons i en solidaritat amb els companys detinguts; aquesta publicació passà a ser editada pel Cercle Llibertari «L. A. Scribante» de Gattinara, que havia creat amb sa companya, quan, el 17 de setembre de 1983, va ser detingut, juntament amb Delfina, sota la imputació de «participació en la banda armada denominada Comunisti Organizzati per la Liberazione Proletaria» (COLP, Comunistes Organitzats per l'Alliberament Proletari), per haver «organitzat una vasta xarxa de vincles subversius», especialment amb els grups Prima Linea, Autonomia Operaia i Azione Rivoluzionaria, i per haver «utilitzat la seva màquina d'escriure per a fer un pamflet de caràcter subversiu». Malgrat la seva avançada edat i la precarietat de la seva salut, ambdós van ser empresonats a l'espera de judici i ell només va ser alliberat el juliol de 1984, quan la detenció va ser substituïda per arrest domiciliari. El 24 d'octubre de 1984, l'Audiència de Torí l'absolgué per manca de proves, però sa companya Delfina Stefanuto va ser condemnada a tres anys i sis mesos de presó, sentència que va ser substituïda per arrest domiciliari. ***
Mercedes
Bateller Monios - Mercedes Bateller
Monios: El 2 de gener de 2015 mor a Baiona (Lapurdi,
País Basc) l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Mercedes
Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller.
Havia nascut el 5 d'agost de 1918 a Birkhadem (Alger,
Algèria francesa;
actualment Algèria).
Era
filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión
Monios. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), passà
pels camps de concentració
d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de
concentració de Rieucros
conegué l'anarcosindicalista i membre de la
resistència Serafí Querol Reverter,
que esdevingué son company. En els anys cinquanta
visqué a Briude (Alvèrnia,
Occitània), on milità en la Federació
Local de la CNT. Posteriorment
s'instal·là amb son company a Biàrritz
(Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller
Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la
Côte Basque
de Baiona (Lapurdi, País Basc). ---
|
![Capçalera d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja.jpg "Capçalera d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[01/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/01]") |
|
![[03/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/01]") |
|
|
| Actualització: 09-01-24 |