|
---
Anarcoefemèrides
del 30 de novembre Esdeveniments
Portada del primer número d'A Vida - Surt A
Vida:
El 30 de novembre
de 1914 surt a Rio de Janeiro
(Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del
periòdic A Vida. Publicação
mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez).
Dirigida per Orlando
Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i
el seu consell
editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin,
José Oiticica,
Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar
José Oiticica, Fábio Luz,
Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco,
Astrogildo
Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor
Franco, Orlando Corrêa
Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren
Lima, João Penteado, Hermes
Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho,
Primitivo
Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest
periòdic mensual estava
dedicat a l'anarquisme teòric –no manquen les
crítiques al marxisme, a la
religió i al militarisme– i a l'anarcosindicalisme
brasiler
especialment. En
les seves pàgines també es debaté la
posició de Piotr Kropotkin, Charles
Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la
Gran
Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i
l'educació llibertària. Es
distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a
Belém, passant per
Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set
números, l'últim
el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en
realitzà una publicació
facsímil de reduïda edició. ***
Fortalesa de la Mola de
Maó - Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona. ***
Cartell
del míting pro Radowitzky - Míting per
Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se
celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina)
un gran míting per
exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki,
més conegut com
Simón Radowitzky, en
commemoració del 18 aniversari del seu «gest de
venjança social», és a dir,
l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos
Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels
símbols de la repressió contra
el moviment anarquista argentí. Aquest míting va
ser organitzat pels sindicats
autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per
diverses agrupacions i
publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula
Aldo
Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M.
Ramos i Horacio Elité
Roqué. ***
Capçalera de Terra Lliure - Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injust és avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili. ***
Cartell
de l'acte - Acte per Zenzl Mühsam: El 30 de novembre de 1949 se celebra a la Sala Lilla d'Estocolm (Suècia) un acte per la llibertat de l'anarquista Kreszentia Elfinger (Zenzl Mühsam), companya del destacat intel·lectual i activista anarquista Erich Mühsam, aleshores deportada pel règim comunista en una granja col·lectiva a la zona d'Omsk (Sibèria, URSS; actualment Rússia). En aquest acte, organitzat per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i que portà el nom «Giv frihet åt Zensl Mühsam!» (Llibertat per Zenzl Mühsam!), comptà amb la intervenció dels anarcosindicalistes Bert Janson, que parlà sobre la situació de la deportada, i Helmult Rüdiger, que va fer cinc cèntims de la vida i l'obra d'Erich Mühsam. ***
Portada
de l'últim número d'Acracia - Surt Acracia: El 30 de novembre
de 2011 surt
a Valdivia (Valdivia, Los Ríos, Xile) el primer
número del periòdic Acracia.
Estava editat pel Grup
d'Afinitat Anarquista «Acracia», de la
Federació Anarquista Local de Valdivia
(FALV), adherida a la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA).
D'antuvi
quinzenal, passà posteriorment a publicar-se mensualment.
Publicà textos
d'autors anarquistes clàssics i de temes d'actualitat
(comunicats de
col·lectius, educació, efemèrides,
feminisme, història llibertària,
repressió,
etc.). Encara que la majoria d'articles sortiren anònimament
o sota pseudònims,
trobem textos de Luis Brotons, Mauricio Buendía,
José Luis Carretero, Rafael
Cid, Tatiana Cuevas, Jorge Ferre, Carlos Lagos, Marcos Leiva Vera,
Fernando
López, Josefa Martín Luengo, José
Martínez Fernández, Rodolfo Paz, Mauro Ponzi,
Rodrigo Quesada, José Segundo Castro, Rafael Uzcategui,
Ulises Verbenas, entre
d'altres. En sortiren 83 números, l'últim el
desembre de 2019.
Naixements
Andrea Costa - Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Pietro Casadio Costa i Rosa Tozzi. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de «secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per «rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom. ***
Foto
policíaca de Pierre Fabre (15 de març de 1894) -
Pierre Fabre: El 30
de novembre de
1864 neix al IV Districte de
París (França)
l'anarquista
Pierre Maurice Fabre –a vegades citat erròniament Favre. Sos pares, carboners, es deien Pierre Fabre i
Marie
Andrieux. Es guanyava la vida
com a cisellador. El 9 d'agost de 1890 es
casà al
III Districte de París amb Élisa Guyet,
plomallera i filla d'un gendarme
retirat. En aquesta època vivia al número 17 del
carrer Chanoinesse de París
amb sa mare ja vídua i que treballava de venedora al mercat
central. El 19 de
febrer de 1893 participà en una vetllada familiar anarquista
celebrada a la
Sala Dumont, al número 124 el carrer Oberkampf. El 4 de
juliol de 1893, amb
altres anarquistes (Bichon, Bruck, Brunet, Emmanuel
Chauvière, Paul Gibier,
Guilleard, Millet, Georges Renard, etc.), durant una
manifestació en protesta
per la mort d'un estudiant celebrada al bulevard Saint-Michel i la
plaça
Saint-Germain, capgirà nombrosos vehicles per a construir
barricades i una
armeria del carrer Rennes va ser assaltada. Segons un informe del 20 de
juliol
de 1893 d'un confident, a mes de treballar amb Loiselier, al
número 13 de
carrer Dussoubs, tenia un taller, al número 25 del carrer de
l'Orillon, on
treballava amb Le Petit Louis. El
15
de març de 1894 el seu domicili del número 1 del
carrer Nys va ser escorcollat;
detingut, va ser interrogat per Fédée, oficial de
Pau de la III Brigada
d'Investigació de la Prefectura de Policia
Fédée, i tancat a la comissaria
després de ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser tramés el 3
d'abril al jutge
d'instrucció i el 21 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de
desembre de 1896 el seu nom figurava en un llistat de
recapitulació
d'anarquistes de la policia i des d'abril de 1895 vivia al
número 12 del carrer
Grenier-Saint-Lazare. En 1911 els informes policíacs el
donaven com a
desaparegut. Pierre Fabre va morir el 12 de setembre de 1953 al seu domicili de Plaisir
(Illa de França,
França). ***
Autoretrat
d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista
parisenca La
Plume del 15 de gener de 1893 - Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix al X Districte de París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Sos pares, no casats, es deien Joseph Guillaume Alphonse Ibels, caixer i propietari, i Élisa Catherine Frescarode, barretaire de senyores, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de desembre de 1868. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard, La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche, Le Cri de Paris, Le Courrier Français, L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. El 16 de febrer de 1893 es casà al X Districte de París amb Ida Eugénie Delaporte, vídua de Charles Alexandre Héricourt. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Chabrol. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 al seu domicili del V Districte de París (França). ***
Foto
policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894) - Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Louis Charles Anselme Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups «naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle, Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com «Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista «Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels «Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat «Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir el 8 de març de 1944 al seu domicili, al número 86 del carrer des Martyrs, del XVIII Districte de París (França). ***
Henri Roorda - Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials –publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó «Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)– i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència –com pensava Ferrer i Guàrdia–; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète, La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présenté à la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat, «neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seu últim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposició Drôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR. ***
Foto
policíaca de Maurice Bernardon - Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot –també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup «Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que «només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap a Àustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre. ***
Giuseppe
Sorrentino - Giuseppe
Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino,
també conegut com Joseph Sorrentino
i Giuseppe Platano (Joseph
Platano), però també com Mandino
o Mandolino. Provinent de
Lió (Arpitània),
en 1907 s'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on a l'any
següent va ser
fitxat com a «anarquista perillós». A
Toló visqué a diferents domicilis (Pomet,
29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner
i
després de manobra en una caserna. El 18 de març
de 1909 va ser detingut, amb Pierre
Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers,
i,
sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux
soldats», acusats de
propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la
policia hi
troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes
d'Heyraud i
publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran
d'aquests fets, les
autoritats proposaren la seva expulsió del país.
Esdevingut anarquista
il·legalista, a començament de la
dècada dels deu freqüentà els cercles
anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie,
on conegué Víktor Lvóvitx
Kibàltxitx (Victor
Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i
integrar-se en una
comunitat llibertària. Entrà a formar part de
l'anomenada «Banda Bonnot» –segons
alguns, conegué Jules Bonnot a Londres
(Anglaterra)–, especialitzant-se en
obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules
Bonnot d'associar-se
per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre
viatjava
a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta
que uneix
Melun i París, a l'alçada de Le
Châtelet-en-Brie (Illa de França,
França).
Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la
seva pistola Browning,
i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes
il·legalistes havien
discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns
anarcoindividualistes
acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes. Giuseppe Sorrentino (1883-1911) ***
Ezequiel Endériz Olaverri (1918) - Ezequiel Endériz Olaverri: El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Navarra) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Andrés Endériz Olaverri. Sos pares es deien Ezequiel Endériz Elduayen, fotògraf, i Serapia Olaverri Aramendía (Pía). Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel «pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona –en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia –més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic–, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a la Clínica «La Montagne» de Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951) ***
Notícia
sobre Duilio Mari apareguda en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 19 d'abril de 1913 - Duilio Mari:
El 30 de novembre de 1889 neix a Medicina (Pescia,
Toscana, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista
Duilio Mari. Sos pares es deien Enrico Mari i Amalia
Gregori. Tot i només
haver assistir fins al tercer curs de primària, la policia
el considerà «prou
culte». Paleta de professió, emigrà als
Estats Units a la recerca de feina.
Entre 1907 i 1919 visqué a Chicago (Illinois, EUA).
Conegué Edmondo Rossoni,
que havia escapat a New York (New York, EUA) fugit d'una condemna arran
de la
vaga general de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia)
de 1907 i va romandre
correspondència quan aquest retornà a
Itàlia en 1913. Col·laborà en Il Proletario, òrgan de la
Federació
Socialista Italiana (FSI) de tendència sindicalista
revolucionària, i participà
en les activitats dels Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món). També fou corresponsal del
periòdic L'Italia Nostra.
En un fullet de propaganda per a les víctimes
polítiques wobblies,
signat per Big
Bill Haywood, aparegué com a representant del
Comitè de Defensa Italià (CDI) a
Chicago i ocupà el càrrec de tresorer. Fou un
dels organitzadors d'un acte
celebrat el 3 de maig de 1913 al Burton Hall de Chicago per a recaptar
fons per
a la premsa subversiva. En 1919, en plena «Por
Roja», va ser expulsat dels EUA,
juntament amb altres subversius de diversos països. La policia
el tenia
classificat com a «anarquista» o
«anarquista sindicalista», però el seu
àmbit
d'actuació es dirigia sobretot a la tasca sindicalista. De
tornada a Itàlia, a
Lucca (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de
l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i es dedicà a denunciar la
repressió que s'exercia als
EUA contra els moviments revolucionaris. Entre 1920 i 1921
ocupà el càrrec
d'organitzador i propagandista de la Cambra del Treball de Piacenza, on
tingué
molta relació amb el sindicalista Angelo Faggi, a qui ja
coneixia dels EUA. En
aquesta època formà part de la
Comissió Executiva de l'USI. En 1921
s'instal·là
a Verona (Vèneto, Itàlia), on assumí
la secretaria durant quatre mesos de la
Cambra del Treball Sindicalista amb funcions principalment
administratives. El
juliol de 1921 viatjà amb Nicola Vecchi a la
Rússia bolxevic per a participar
en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja
(Profintern),
encara que els dos delegats arribaren a Moscou un cop finalitzat el
congrés. En
arribar a Itàlia publicà, amb Nicola Vecchi,
l'article «I rappresentanti
dell'USI in viaggio per la Russia», en Guerra
di Classe del 4 d'agost de 1921. Tot i figurar en un segon
pla en
comparació amb Vecchi, també signà
l'acord entre l'USI, el Partit Comunista i
l'ISR, que posteriorment es va considerar contrari als principis
d'autonomia
sindical i qüestionat en el Consell General de l'USI que se
celebrà entre el 5
i el 6 d'octubre de 1921. De tota manera, no s'arrenglerà
amb Vecchi i el grup pro
ISR que el gener de 1922 es va crear a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) com a
Fracció Sindicalista Revolucionària (FSR), en
oposició a la línia autonomista
d'Armando Borghi, Alibrando Giovannetti i la major part del sector
anarquista.
El juny de 1925, en l'últim Consell Nacional de l'USI,
pertanyia a
l'organització de Toscana, malgrat estar empresonat des de
l'1 d'abril d'aquell
any per purgar una condemna d'un any de presó per no
haver-se presentat a files
durant la Gran Guerra quan era als EUA. El 20 de maig de 1926
s'embarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa
família cap a l'Argentina. A Buenos Aires va
prendre contacte amb el grup comunista italià. El 4 de
juliol d'aquell any
participà en una concentració per a commemorar
els dos anys de l'assassinat de
Giacomo Matteotti i pronuncià un discurs
«violentíssim» contra Benito Mussolini
i el seu feixisme. Duilio Mari va morir el 13 de desembre de 1926 a
l'Hospital
Italià de Buenos Aires (Argentina) a causa d'endocarditis
crònica i d'edema
pulmonar. ***
Antonio
Dettori
- Antonio Dettori:
El 30 de novembre de 1892 neix a
Bonorva (Sàsser, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista
Antonio Andrea
Dettori. Havia nascut el. Sos pares es deien Bachisio Dettori i
Giuseppa Deriu.
Electricista de professió, a començament de la
dècada dels deu es traslladà amb
son germà petit Angelo Dettori a Gènova i
ambdós entraren a formar part del
moviment anarquista i sindicalista de la ciutat. Angelo
milità en el grup
anarquista de la Valpolcevera de Gènova i en la Cambra del
Treball Sindicalista
del barri genovès de Sestri Ponente, i fou un dels ponents
en el Congrés de la
Unió Anarquista de Ligúria (UAL) de Sestri
Ponente de maig de 1920 i delegat al
Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana
(UAI) d'aquell mateix anys.
Antonio, que treballà a les Drassanes Navals
«Ansaldo», milità en la Cambra del
Treball Sindicalista del barri genovès de Bolzaneto.
Ambdós germans
participaren activament en el moviment d'ocupació de
fàbriques de setembre de
1920. Quan l'adveniment del feixisme, els camins dels dos germans se
separaren.
Angelo s'expatrià a França i el setembre de 1925
va ser delegat pel Sindicat de
Metal·lúrgics de Bolzaneto en el
Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI)
celebrat
a França; posteriorment retornà a
Càller (Sardenya). Antonio restà a
Gènova i durant
els anys següents va ser posat sota vigilància i
inscrit en el registre de
persones a detenir en determinades circumstàncies, a
més de patir un període de
confinament a l'illa de Ponça. En 1943, amb la caiguda del
règim feixista, amb
Umberto Raspi, fou un dels principals organitzadors de les Esquadres
d'Acció
Llibertària de Sestri Ponente, enquadrades en
l'«Squadre d'Azione Partigiane»
(SAP, Esquadra d'Acció Partisana)
«Malatesta» de Gènova. El 19 d'agost de
1944,
a causa d'una delació, va ser detingut amb altres companys;
durant els
interrogatoris al barri genovès de Marassi patí
tortures. El 26 de setembre
d'aquell any, amb altes 680 presoners, va ser deportat al camp de
concentració
de Bolzano (Tirol), i el 5 d'octubre enviat, amb Umberto Raspi, al camp
de
concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on
entrà cinc dies després. El 26
d'octubre de 1944 va ser traslladat i dos dies després
entrà al camp de
concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia,
Alemanya). El 30 d'octubre, va
ser enviat al camp de treball forçat per a presos de Bad
Gandersheim (Norheim,
Baixa Saxònia, Alemanya). A començament d'abril
de 1945 els nazis el van
evacuar a peu, pocs dies abans de l'arribada dels aliats, cap el camp
d'Aschersleben
(Salzlandkreis, Saxònia-Anhalt, Alemanya), mentre que
Umberto Raspi, malalt, va
ser afusellat. Finalment, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per
les tropes
aliades. Aquestes experiències van ser exposades en els seus
records Memorie di un triangulo rosso,
publicats
en 42 lliuraments en la revista genovesa Sovranità
Popolare entre 1955 i 1959 i que posteriorment, l'abril de
2017, es va
publicar una selecció en el número 47 d'A.
Rivista Anarchica, sota el títol «Diario
del deportato Antonio Dettori,
triangolo rosso, n. 94450». Durant la postguerra
reprengué la seva militància
política i sindical, militant en la Federació
Comunista Llibertària de Ligúria
(FCLL) i en la Federació Anarquista de Ligúria
(FAL). Després una curta adhesió
al sector anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro
(CGIL,
Confederació General Italiana del Treball), al finals dels
anys quaranta fou un
dels promotors de la reconstitució de l'USI i
col·laborà en l'òrgan
d'expressió
d'aquesta Guerra di Classe, editat
a
Sestri Ponente. Membre del Col·lectiu Nacional dels
Comitès de Defensa Sindical
(CDS) –òrgans creats per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) per assegurar
la intervenció anarquista en els sectors
sindicals–, participà en una reunió
d'aquests comitès celebrada entre el 16 i el 17 d'agost de
1947 a Sestri
Ponente. Mantingué, amb altres companys (Cristoforo Piana,
Francesco Rangone,
etc.), una forta polèmica amb els llibertaris que van
romandre en els CDS dins
de la CGIL (Marcello Bianconi, Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.),
als quals
acusà de subordinació al sector comunista. A
mitjans dels anys cinquanta es
mantingué crític a la línia de la nova
USI i fou responsable de la pàgina
sindical («Azione di Classe») del
periòdic genovès Sovranità
Popolare, en la qual hi van col·laborar Ilario
Margarita
i Domenico Pastorello, entre d'altres. Segons alguns, milità
en el Partito
Laburista Italiano (PLI, Partit Laborista Italià). Antonio
Dettori va morir el
24 d'abril de 1963 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). ***
Ennio
Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol
1970) [CIRA-Lausana] - Ennio Mattias: El 30 de novembre de 1892 neix a Roma (Itàlia) l'anarcoindividualista, anarcosindicalista i propagandista de l'ateisme Ennio Mattias. Sos pares es deien Vezio Mattias i Maria Vitale. En 1912 s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI) i va ser nomenat secretari del Sindicat de Treballadors del Port de Savona (Ligúria, Itàlia) i secretari de la Cambra de Treball de La Spezia (Lugúria, Itàlia). Condemnat a mort pels feixistes, aconseguí passar clandestinament a França. En 1927 participà en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti i fou expulsat de França cap a Bèlgica. Gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home, pogué retornar a França. En aquests anys col·laborà en La Contracorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo. Durant l'ocupació passà a la clandestinitat i visqué amagat; quan sortí del seu amagatall després de l'Alliberament només pesava 30 quilos. En 1945 participà, amb Ilario Margarita, en la reorganització del moviment anarquista a Itàlia. Durant els anys cinquanta, amb Margarita i Gaspar Mancuso, va ser membre del grup italià de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie, que sortí l'1 d'agost de 1957 a Saint-Denis. En aquest anys col·laborà en la revista atea i anarquista Il Corvo, publicació que en 1958 li edità el fullet Pomponio de Algerio, Giordano Bruno e Pio IX. L'abril de 1964 publicà, amb Beaulaton, Jean Perrin i Fernand Robert, el llibre Los origens du Premier de Mai, editat per l'AOA. Participà activament en el moviment estudiantil sorgit arran dels fets de «Maig del 68». En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 2 i el 3 de juliol de 1970 va ser l'amfitrió de l'escriptor indi i propagandista de l'ateisme Shri Goparaju Ramachandra Rao (Gora) amb qui realitzà una visita per Roma i els seus barris. El juny de 1971 signà el manifest contra el comissari Luigi Calabresi publicat en el periòdic L'Expresso sobre el cas Pinelli. El març de 1972 s'autopublicà el manifest Ennio Mattias risponde ai suoi calunniatori. Entre 1973 i 1974 edità a Torí, amb Gaspare Mancuso, Anarchia. Bolletino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica, del qual sortiren dos números. Al final dels seus anys participà amb el grup anarcocultural «Lanterna Rossa», del barri romà de Quadraro-Cinecittà, al qual va donà el seu arxiu i la seva biblioteca. El novembre de 1973 patí un atac que el deixà immobilitzat. En 1975 l'AOA publicà el llibre Scritti per l'anarchia, amb prefaci de Beaulaton. Atacat de paràlisi, Ennio Mattias va morir el 25 de maig de 1975 en un hospital de Roma (Itàlia) i fou incinerat. ***
Notícia
de la detenció de Ramón Prior Ríos
apareguda en el periòdic madrileny La Libertad del 14
de juny de 1924 - Ramón Prior Ríos: El 30 de novembre –oficialment l'1 de desembre– de 1898 –altres fonts citen erròniament 1894– neix a Xeldo (Alt Palància, País Valencià)l'anarcosindicalista Ramón Prior Ríos. Sos pares es deien Ramón Prior Vinara, jornaler, i Vicenta Ríos Sales. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Metal·lúrgica i en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys del pistolerisme. En 1919 fundà el Sindicat Únic de Soneixa (Alt Palància, País Valencià) que s'adherí a la CNT. El 13 de juny de 1924, quan treballava en la Siderúrgica del Mediterrani de Sagunto (Camp de Morvedre, País Valencià), va ser detingut, juntament amb Modesto López Marco i José Bagán Alcover, i acusat de maquinar un complot contra l'empresa. En 1925 va ser empresonat per la dictadura de Primo de Rivera a València i un cop lliure s'exilià a França. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Soneixa on reprengué la militància. Durant els anys bèl·lics, participà en la col·lectivitat de Soneixa i lluità com a milicià en la «Columna de Ferro» al front de Terol. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, pena que fou finalment commutada per la de 30 anys de reclusió, que purgà, en part, en el camp de treball de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). A començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional i participà en la lluita clandestina llibertària amb els grups de defensa de la CNT fins l'any 1949 que s'exilià a França, on milità sempre en l'anarcosindicalisme. Sa companya fou Estefanía Rochina. Ramón Prior Ríos va morir el 24 de març de 1964 al seu domicili de Foix (País de Foix, Occitània). ***
D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920) - Luigi
Evangelisti: El 30 de novembre de 1903 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Luigi Evangelisti,
també conegut com Gigi, Gigi il Bello o Libero
Luppi.
Sos pares es deien Angelo Evangelisti i Ester Federzoni. Es
guanyà la vida com
a paleta. Insubmís al reclutament, després de la
Gran Guerra formà part del Cercle
Anarquista de La Madonnina, barri de Mòdena de forta
tradició llibertària. Amb
altres companys (Renzo Cavani, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli, etc.)
fundà el
Comitè d'Acció Anarquista (CAA), grup armat de
defensa i resposta a les accions
violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921, durant un
enfrontament a trets, abaté amb Cavani el legionari feixista
Mario Ruini, que
el dia abans havia apallissat fins la mort un paleta anarquista. El 17
de març,
també amb Cavani, feriren greument un estudiant feixista.
Detingut, juntament
amb Amleto Vandelli i Filippo Lusvardi, va ser processat,
però durant el judici
fou absolt de tots els càrrecs. En 1922 aconseguí
passar clandestinament a
França i s'instal·là a
París. Després marxà cap a
Berlín (Alemanya), des d'on
va enviar una carta on exculpava sos companys Vittorio Ascari i Aldo
Gilioli i
assumia tota la responsabilitat de la mort de Ruini; malgrat
això, la carta no
va ser tinguda en compte i els anarquistes van ser condemnats a una
dura pena.
Després marxà a l'URSS, on trobà Renzo
Cavani i Guido Bucciarelli, refugiats a Odessa
(Ucraïna). En 1928, després d'un llarg viatge
errabund, retornà a França amb
Cavani i reprengué la seva feina de paleta alhora que
continuà amb la militància
llibertària. En 1929 treballà en la
construcció per a l'empresa Zavarone de
París i a finals d'aquell any la policia l'acusà
de formar part d'un «complot
antifeixista» amb Camillo Berneri. Després d'una
estada a Casablanca (Marroc),
on va ser fitxat per les autoritats a finals de 1931 per haver tingut
un
enfrontament verbal amb el contractista que construïa la
«Casa dels Italians»,
retornà a París i sota el pseudònim de
Libero
Luppi participà en les activitats del
Comitè Anarquista d'Ajuda a les
Víctimes Polítiques i de diferents grups
anarquistes. Assabentats del cop
feixista a Espanya, l'agost de 1936 sortí amb Renzo Cavani,
Bruno Gualandi i
Equo Gilioli des de París amb un petit camió cap
a Barcelona (Catalunya). En
arribar va ser nomenat responsable d'una companyia italiana de la
Columna Ascaso
al front d'Aragó. El febrer de 1937 fou membre del
Comitè Anarquista de
Barcelona (Catalunya). Durant la nit del 7 al 8 d'abril de 1937 va ser
ferit
durant la batalla del Carronal, al front d'Osca (Aragó), i
l'agost partí a
França per a passar la convalescència. El 9 de
setembre, quan intentava creuar
clandestinament els Pirineus cap a la Península amb el grup
anarquista de
Giuseppe Bifolchi especialitzat en passar la frontera, fou detingut i
tancat a
la presó de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Acusat d'haver participat en
uns atemptats que, de fet, havien realitzats els feixistes, fou
apallissat per
la policia i el 28 d'octubre de 1937 condemnat a vuit mesos de
presó per «ús de
passaport fals». Un cop lliure, retornà a
París i participà en el
«Comitè
d'Ajuda Pro Espanya». El gener de 1938 fou expulsat de
França i passà a
Bèlgica, des d'on creuà clandestinament la
frontera francesa. En 1939, amb
Renzo Cavani, embarcà a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França) cap a l'Havana (Cuba)
i mesos després, el gener de 1940, desembarcà a
Nova York (Nova York, EUA). A
partir d'aquesta data i circumstància es perd tot rastre de
la seva persona. ***
Necrològica d'Andrés Rueda Caballero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 12 de juny de 1980 - Andrés Rueda
Caballero: El 30 de novembre de
1905 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Sos pares es
deien Francisco
Rueda López, pagès, i María Caballero
Tejero. Des de molt jove
començà a militar en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de
l'aixecament
feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les
milícies confederals. Després
treballà a les col·lectivitats del
País Valencià fins al final de la guerra.
Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp
de concentració de Camp Morand
(Boghari, Alger, Algèria) i després
treballà en les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina
com a
mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà
a la reorganització de la CNT
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica.
Visqué a Algèria
fins a la descolonització i després
marxà a França. Instal·lat a Clarmont
d'Alvèrnia, ocupà càrrecs
orgànics en la Federació Local de la CNT de la
localitat, com ara el de secretari de Cultura i Propanda. Sa companya
fou
Enriqueta Reina, que morí en 1967. Andrés Rueda
Caballero va morir el 5 d'abril
de 1980 a l'Hospital Gabriel-Montpied de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). ***
Gualtiero
Nubola - Gualtiero Nubola: El 30 de novembre de 1905 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Gualtiero Nubola. Sos pares es deien Luigi Nubola i Maria Toni. Fills d'una família anarquista, quan tenia 13 anys perdé sa mare. Després de fer el quart grau de primària, començà a treballar de fuster i vivia a Fabriano (Marques, Itàlia). Amb el sorgiment del feixisme el seu compromís polític augmenta i en 1923 es va veure obligat a sortir clandestinament del país, juntament amb son oncle Mario, també perseguit pels escamots feixistes. En 1931 va morir son pare, que havia emigrat a Torí (Piemont, Itàlia). D'antuvi s'instal·là a Modâna (Roine-Alps, Occitània), però posteriorment canvià de residència entrant en contacte amb altes exiliats. Va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. Instal·lat a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), indret amb una important comunitat d'exiliats italians, muntà un taller de fusteria i immediatament entrà a formar part del grup anarquista local. Advertit formalment per la policia per la seva militància política, el novembre de 1936 marxà cap a Catalunya, passant per París i Perpinyà. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà primerament en la «Formació Picelli» i després en el «Batalló Garibaldi». A finals de l'estiu de 1937, després de patir els fets de «Maig de 1937», abandonà la Península. A Dudelange reprendrà la seva activitat propagandística anarquista i va ser novament advertit per les autoritats de Luxemburg. Després de l'avanç de les tropes nazis, es refugià a França, però ben aviat retornà a Dudelange, on hi va restar sa família. Sa companya era una vídua alemanya amb dos infants, amb qui s'havia casat el març de 1939 i regentava un cafè. El setembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i el lliurà a les autoritats feixistes italianes. Per fugir del confinament, intentà enrolar-se en l'exèrcit, però el seu passat l'entrebancà i el 27 de desembre de 1940 va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene per haver participat en la guerra d'Espanya com a combatent antifeixista. Enviat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), l'agost de 1943 va ser posat en llibertat i el 8 de setembre d'aquell any arribà a Sassoferrato, on es va unir a la Resistència. Gualtiero Nubola va morir el 24 de març de 1966 a Sassoferrato (Marques, Itàlia). ***
Pedro
Sanz Ciprián - Pedro Sanz Ciprián: El 30 de novembre de 1914 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Sanz Ciprián, conegut com Casa Cafetero. Sos pares es deien Pedro Sanz Peral i Martina Ciprián. Estudiava per a registrador de la propietat a Madrid (Espanya) i militava en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També feia de cambrer al cafè familiar «La Juventud» («Casa Pedro»), on es reunia la gent humil i esquerrana del poble. Capturat pels feixistes, el 24 de juliol de 1936 va ser tancat a la Presó Provincial d'Osca. Pedro Sanz Ciprián va ser afusellat el 23 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya), juntament amb son pare i moltes altres persones. Sa mare va ser tancada i, malalta, va ser intercanviada per una de ses germanes. Tots els guanys del cafè eren requisats pels franquistes. ***
Justiniano Álvarez Montero - Justiniano Álvarez
Montero: El 30 de novembre de 1920 neix a Torres del Carrizal (Zamora,
Castella, Espanya) l'anarquista i lluitador antifranquista Justiniano Álvarez
Montero. Era fill de Jesús Álvarez i de Rufina Montero, afusellats pel franquisme.
Militant del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori
Revolucionari Ibèric d'Alliberació), regentava el bar Luzón a Madrid, on s'amagaven
materials d'aquest grup. El febrer de 1960, amb Antonio Abad Donoso, Santiago
Martínez Donoso i José Ramón Pérez Jurado, participà en la campanya d'atemptats
amb explosius a Madrid (Espanya). Pérez Jurado resultà mort el 17 de febrer en
l'explosió accidental de la bomba que manipulava i que volia posar en un local
de Falange de Toledo (Castella, Espanya). Quan
la detenció dels membres del DRIL, la policia descobrí un gran nombre
d'explosius al carrer Eduardo Marquina de Madrid, domicili de Martínez Donoso,
lloc on eren fabricades les bombes. Jutjat en consell de guerra, el 2 de març
de 1960 va ser condemnat a 30 anys de presó. Antonio Abad Donoso va ser
condemnat a mort i afusellat el 8 de març. Posteriorment, Justiniano Álvarez
Montero es passà a les files comunistes i acabà fent costat les socialistes. Justiniano
Álvarez Montero va morir el 23 de febrer de 2008 a l'Hospital Gregorio Marañón
de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. ***
Encarnación
Magaña Gómez - Encarnación
Magaña Gómez: El 30 de novembre de
1921 neix a Tabernas (Almeria, Andalusia,
Espanya) l'anarquista Encarnación Magaña
Gómez, coneguda com Encarnación
García Córdoba, pels
llinatges dels seus pares adoptius. Sos pares es deien José
Magaña Rosa i
Dolores Gómez Soriano. Filla d'una família
jornalera, de petita queda orfe,
després de morir son pare en accident laboral en 1922 i sa
mare quatre anys
després. Va ser adoptada pel matrimoni format per Rafael
García Montesinos i
Epifanía Córdoba Tortosa, dels quals va prendre
els llinatges. Estudià a
Almería fins a secundària i aviat
destacà pel seu compromís polític i
intel·lectual. Son pare adoptiu va morir en 1936 i quan
esclatà la guerra
civil, amb 15 anys, agafa les regnes de la casa. Membre de les
Joventuts
Llibertàries i de «Mujeres Libres»,
ocupà els càrrecs de secretaria i de
presidenta interina d'aquesta última
organització. Portà a terme activitats
benèfiques per a Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i realitzà
visites als fronts de Granada (Andalusia, Espanya) per a portar premsa
i
queviures als milicians. El seu company fou el militant llibertari
José
Hernández Ojeda, membre del Comitè Revolucionari
del Barrio Alto d'Almeria,
delegat d'Ordre Públic i Abastos, comissari
polític del «Batalló Floreal»
i
amic personal de Juan del Águila Aguilera, membre destacat
del Comitè Pro
Presos. Quan la guerra acabava, es va desplaçar a Baza
(Granada, Andalusia,
Espanya), seu del XXIII Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
amb la intenció de fugir amb son company des d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià), però va ser allà on van ser
capturats pels franquistes i tancats a
presons distintes. Un cop alliberada, es va refugiar amb Isabel Ojeda
al Barrio
Alto d'Almeria, però el juliol de 1939 va ser novament
detinguda. En el
registre del seu domicili al carrer Granada es trobaren fulls de
propaganda de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un exemplar de Solidaridad Obrera,
i a les cases de les
seves veïnes María Díaz i Dolores
Hernández
es trobaren paquets amb llibres,
correspondència i fotografies de militants. Per tot
això
va ser considerada
pels feixistes com a perillosa per a l'«España
Nueva». El 3 d'agost de 1939 va
ser reclosa a la Presó Provincial de Dones d'Almeria
(«Gachas Colorás»), des
d'on es va cartejar en clau amb son company, condemnat a mort, i amb
les
imputades María Cruz Soriano i Dolores Martín
Palenzuela.
La primavera de 1940
va ser posada en llibertat i entrà a treballar a la
«Papelería Inglesa»
d'Almeria, on aprofità per imprimir propaganda. Es
relacionà amb un grup que
difonia els butlletins («Parte Inglés»)
que la BBC
britànica emetia sobre la II
Guerra Mundial. El 24 de març de 1941 va ser detinguda i el
28
d'abril de 1941
va ser processada amb 116 companys. El 18 de maig de 1942 va ser
condemnada a
mort amb altres set companys (Cristóbal Company
García,
Francisco García Luna,
Antonio González Estrella, Juan Hernández
Granados,
Francisco Martín Vázquez, Diego
Molina Matarín i Joaquín Villaespesa Quintana)
per
«adhesió a la
rebel·lió» i
«afavorir
el triomf dels Aliats». Encarna Magaña
Gómez va ser
afusellada l'11 d'agost de
1942 a les tàpies del cementiri de San José
d'Almeria
(Andalusia, Espanya) i
enterrada en la fossa número 30. Fou l'única dona
executada en aquesta ciutat.
En 2017 la seva història va ser explicada en el llibre El Parte Inglés. La lucha antifranquista
desde la clandestinidad en
Almería. Proceso 1.319/41, d'Eusebio
Rodríguez Padilla. Encarnación Magaña
Gómez (1921-1942) ***
Abbie Hoffman - Abbie Hoffman: El 30 de novembre de 1936 neix a Worcester (Massachusetts, EUA), en una família jueva, l'activista social i polític anarquista Abbott Howard Hoffman (Abbie Hoffman). Després de ser expulsat de l'escola pública, va graduar-se en 1955 a l'Acadèmia Worcester i va ingressar en la Universitat Brandeis, estudiant amb Herbert Marcuse i obtenint el diploma en 1959; finalment va aconseguir un màster de psicologia a Berkeley (Universitat de Califòrnia). En 1960 es va casar amb Sheila Karklin, van tenir dos fills. A començaments dels anys seixanta va participar en el Studen Nonviolent Coordinating Committee (SNCC, Comitè Coordinador Estudiantil No Violent) i va organitzar la «Liberty House», que distribuïa propaganda per fer costat el Moviment pels Drets Civils al sud dels Estats Units. Durant la guerra del Vietnam va realitzar una campanya antibel·licista basada en accions lúdiques i teatrals, com la gran manifestació de 50.000 persones que van intentar, sense èxit, fer levitar el Pentàgon només usant l'energia psíquica. Va aconseguir que molts joves del moviment hippie participessin més activament en la lluita política de l'època. En 1966 es va divorciar i casar de bell nou amb Anita Kushner amb qui va tenir un fill, america Hoffman –el seu nom comença expressament amb lletra minúscula per indicar «patriotisme antijingoista»–, i de la qual es va separar formalment en 1980. El 24 d'agost de 1967 va realitzar una sonada acció anticapitalista a la Borsa de Nova York quan un grup de manifestants va llançar grapades de dòlars –la majoria falsos– cap on es trobaven els corredors de borsa, que van començar a lluitar frenèticament entre ells per agafar els diners; la Borsa de Nova York després d'aquesta acció va instal·lar vidres a prova de bala a la galeria per evitar protestes d'aquesta mena. A finals de 1967, amb Anita Hoffman, Jerry Rubin, Nancy Kurshan i Paul Krassner, entre d'altres, va fundar el Youth International Party (YIP, Partit Internacional de la Joventut; els membres del qual eren coneguts com yippies, en contraposició als hippies). El 16 d'agost de 1968, durant l'actuació del grup The Who en el Festival de Woodstock, va interrompre el concert per fer un discurs de protesta contra l'empresonament de John Sinclair del White Panther Party. Arran dels disturbis de carrer i dels enfrontaments contra la policia durant la Convenció Nacional Demòcrata a Chicago entre el 26 i el 29 d'agost de 1968, per protestar contra la guerra del Vietnam, va ser detingut i processat per «conspiració» i per «incitació als disturbis» juntament amb set companys –els yippies Jerry Rubin i Juice Box; el cofundador el Black Panther Party Bobby Seale; David Dellinger; Rennie Davis; John Froines; Lee Weiner; i Tom Hayden, futur senador per Califòrnia–, que serien coneguts com els «Chicago Eight» i més tard com els «Chicago Seven», ja que el pantera negra Bobby Seale va ser jutjat a part. El judici va ser un xou i van ser declarats culpables d'incitació a la rebel·lió popular Hoffman, Rubin, Dellinger, Davis i Hayden. En sentir la sentència, Hoffman va suggeria la jutge que tastés l'LSD i es va oferir per posar-li en contacte amb un traficant que coneixia a Florida. Cadascun va ser condemnat a cinc anys de presó i una multa de 5.000 dòlars; totes les condemnes, però, van ser revocades en les apel·lacions i cap en va acabar empresonat. En 1971 va publicar Steal this book (Furta aquest llibre), on dóna consell als lectors sobre com viure sense fer ni brot i al marge de la llei, a més d'una pila de consells pràctics: sobre la marihuana, com fer una ràdio pirata, viure en una comuna, robar a botigues, fer tripijocs amb targes de crèdit, preparar una defensa legal, etc.; el llibre és una crida a la rebel·lió contra l'autoritat en totes les seves formes i com que molts van seguir al peu de la lletra el títol del llibre, poques llibreries gosaven vendre'l. En 1973 va ser detingut per intent de venta i de distribució cocaïna, induït per agents camuflats que el proposar un negoci de drogues i que van omplir la seva oficina de paquets de cocaïna. Posteriorment va fugir quan es trobava lliure sota fiança i va estar fugitiu alguns anys fent servir el nom de Barry Freed. En aquesta època il·legal va coordinar la campanya ecologista «Save the River Organitzation» per salvar el gran riu Sant Llorenç (Kaniatarowanenneh, en mohawk) d'Amèrica del Nord. En 1980 es va lliurar a les autoritats i va rebre un any de condemna. Va convertir-se en els últims anys de sa vida en un influent periodista de la premsa radical nord-americana (Ramparts Magazine) i va realitzar gires de conferències arreu dels Estats Units. És autor de nombrosos llibres com ara Fuck the System (1967), Revolution for the Hell of it (1968), Woodstock Nation (1969), The Conspiracy: the Chicago Eight speak out (1969, amb altres), Vote! A record, a dialogue, a manifesto. Miami Beach, 1972 and beyond (1972, amb Jerry Rubin i Ed Sanders), To america with love: letters from the Underground (1976, amb Anita Hoffman), Soon to be a major motion picture (1980), Square dancing in the Ice Age (1982), Steal this urine test (1987), entre d'altres. Abbie Hoffman, que patia trastorn bipolar i angoixat pel diagnòstic de càncer de sa mare, va suïcidar-se el 12 d'abril de 1989 a Solebury Township (Bucks County, Pensilvània, EUA) ingerint 150 píndoles de Fenobarbital; la seva nota de suïcidi deia: «És massa tard. No podem guanyar. S'han fet massa poderosos.» Robert Greenwald en 2000 va estrenar la pel·lícula biogràfica Steal this movie! (Furta aquesta pel·lícula).
Defuncions
Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert - Gaston Crémieux: El 30 de novembre de 1871 és afusellat a Marsella (Provença, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Havia nascut el 22 de juny de 1836 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys. Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870) Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871) ***
Anselmo Lorenzo - Anselmo Lorenzo Asperilla: El 30 de novembre de 1914 mor a Barcelona (Catalunya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Havia nascut el 21 d'abril de 1841 a Toledo (Castella, Espanya). Sos pares es deien Enrique Lorenzo i Mariana Asperilla. Fill d'una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Librede Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya Francisca Concha Gordo i les seves tres filles (Marina, Mariana i Flora). En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir de bronquitis crònica el 30 de novembre a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913). ***
Francesc Layret Foix - Francesc Layret Foix:
El 30 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Havia nascut el 10 de juliol de 1880 a Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona
Foix Prats. Era fill d'una
família benestant, propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes
simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una
paràlisi i sempre va
caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de
batxillerat de
Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va
començar a cursar Dret i
Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la
fundació de
l'Associació Escolar Republicana i a la creació
de l'Extensió Universitària, la
missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe
obrera i que va
comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans
(Rodríguez
Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas,
etc.). Va redactar els estatuts de
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el
1905, any que va
ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar
amb la tesi La societat primitiva, concepte i
investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona
pel districte VII i va
participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte
amb el
nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre
Nacionalista
Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors
del Pressupost de
Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on
l'ensenyament
hauria de ser impartit en català, amb coeducació
i llibertat religiosa. Va ser
un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista
Republicana, de la
qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi
amb els
lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc
Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a
advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant
els
tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li
va confiar la
majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També
va defensar
judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de
Catalunya. Va impulsar
el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) –amb Lluís Companys,
Marcel·lí
Domingo i
Ramon Noguer i Comet–, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per
diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la
funció de l'Exèrcit –celebrat va ser el
seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia
el
proletariat
català després de la vaga de la Canadenca. En els
moments
de màxima repressió contra la CNT, sota el govern
de
Martínez Anido, va ser assassinat per pistolers del Sindicat
Lliure, a sou de la
patronal catalana i amb la complicitat de l’autoritat
governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se al Govern Civil pels
dirigents
cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador
Seguí,
i per Lluís Companys,
que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a
Maó. Es creu
amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser
Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general
Martínez
de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a
Montjuïc el 6
d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret
va
haver una gran vaga general
de protesta a Barcelona, i l'enterrament al cementiri de
Montuïc, el 2 de desembre, va
constituir una
impressionant manifestació política. El seu
assassinat va
quedar impune. Un
monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la
plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i
reinstal·lat
al mateix lloc
el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada
l'obra
teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes
i respostes
sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de
Catalunya;
i poc després, Joaquim Ferrer li va
dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999). Francesc
Layret Foix (1880-1920) ***
Pierre
Quiroule - Pierre Quiroule: El 30 de novembre de 1938 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg, pensador utopista i propagandista anarquista Joaquín Alejo Falconnet, més conegut com Pierre Quiroule –el seu pseudònim prové del refrany francès Pierre qui roule n'amasse pas mousse (Pedra que roda no amuntega molsa). Havia nascut en 1867 a Lió (Arpitània). Cap el 1871 sos pares, Mateo i María, emigraren a l'Argentina amb sos fills (Joaquin Alejo, Juan José i Claudia). Son germà petit Juan José es dedicà a l'enginyeria industrial, mentre ell es decantà per la filosofia, el periodisme i la literatura. Ben aviat començà a llegir els clàssics del moviment anarquista (Mikhaïl Bakunin, Piotr Kropotkin i Élisée Reclus) i entrà a formar part dels grups anarcocomunistes de Buenos Aires (Argentina). Cap el 1890 començà a col·laborar en el periòdic anarquista El Perseguido i en 1893 fundà el setmanari en llengua francesa d'inspiració kropotkiana La Liberté, en el qual col·laborà C. Moreau, Émile Piette, J. Roux, Alex Sadier i Auguste Vaillant, entre d'altres. En aquesta publicació defensà l'anarquisme individualista, comunista i antiorganitzador, enfrontat als anarquistes organitzadors seguidors d'Errico Malatesta, alhora que reivindicava l'acció directa violenta («propaganda pel fet»). En aquesta època conegué Andrea Brasseur, que esdevingué sa companya i amb qui tindrà dues filles, Marcela i Eva. El seu grup d'amics estava format per intel·lectuals, literats i estudiosos de les ciències, com ara l'escriptor i periodista Paul Groussac, el qual, durant la seva gestió com a director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina, li donà feina com a tipògraf de la impremta de la biblioteca, treball en el qual romandrà molts d'anys. Cap el 1906 començà a col·laborar amb La Protesta, òrgan oficiós de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i en la seva redacció va fer una gran amistat amb Bautista Fuello, administrador, redactor i encarregat de la llibreria d'aquesta publicació, i que serà l'impressor de la gran majoria dels seus llibres. Entre 1907 i 1912 col·laborà com a corresponsal d'Argentina de Les Temps Nouveaux, publicant cròniques sobre el moviment obrer d'aquest país. En aquests anys també col·laborà en altes publicacions anarquistes, com ara La Mêlée, La Revista Blanca o Sembrando Ideas. En 1909 va escriure la seva primera utopia llibertària Sobre la ruta de la anarquía. Novela libertaria, que fou publicada en 1911 per Fuello. En 1914 l'editorial de La Protesta publicà la seva nova narració utòpica La ciudad anarquista americana. Obra de construción revolucionaria con el plano de la ciudad libertaria. En aquests anys dictà conferències i classes en nombrosos ateneus populars («El Porvenir», «Via Libre», «Liga de Educacion Racionalista», etc.) i nombroses obres de teatre que va escriure –El fusilamiento de Francisco Herrero o sea la infamia negra (1910), El gran crimen europeo (1917), La institución sacrosanta. Drama (1922), etc.– van ser representades per l'agrupació teatral «Arte y Natura». També es dedicà a investigacions geogràfiques, geològiques i astronòmiques, com ara Una nueva hipótesis sobre la formación del Universo (1917). Publicà nombrosos fullets de divulgació i de filosofia llibertàries que van ser editat per diferents grups anarquistes «específics o d'afinitat» («Los Comunistas», «Espartaco», «Agrupación Anarquista Regeneración y Sociedad de Resistencia Porteros y Ordenanzas del Estado», «Ateneo Libertario del Sur», «El Combate» de Paraguai, etc.), com El malestar social. ¿Cómo ponerle fin? (1918), Justicia social. Trabaje el que quiera comer (1919), Orientación social para alcanzar la suma máxima de bienestar y libertad individuales (1920), Para meditar al obrero y obrera huelguista (1920), La teoría social constructiva del campesinado argentino (1921), A mi hermano el obrero del campo (1921?), ¡Unificación! (1921), Entre obreros. Tesis social (1921), etc. En 1923 publicà Un Espartaco negro. Tragedia de la «Teach», on desenvolupa la seva teoria de la «minoria consciente», necessària, segons ell, per al triomf revolucionari; pensava que tasques creadores de la revolució les realitzarien un petit grup d'esperits escollits, revolucionaris més capacitats per adonar amb una solució provisional als problemes plantejats amb la transformació social, idea no compartida per destacats militants anarquistes (Emilio López Arango, Diego Abad de Santillán, etc.) que no veien la necessitat d'una «avantguarda directriu» en les accions revolucionàries, que deixés per al poble una actitud passiva. En 1924, quan es complien 10 anys de la publicació de La ciudad anarquista americana, presentà En la soñada tierra del Ideal, obra amb la qual completa el seu tríptic d'utopies, i on parla del paper que han de jugar els sindicats en el procés revolucionari. El seu interès pels temes de l'emancipació de la dona i el amor lliure es van palesar en l'edició en 1925 del fullet Ella y el. Preludiando al libre amar. En 1925 morí sa companya i això implicà un canvi important en sa vida; deixà la seva casa del carrer Canalejas, al barri de San José de Flores, de Buenos Aires i decidí fer un viatge per la província argentina de Misiones. S'instal·là tot sol en una caseta de fustes davant del riu Paranà per a observar el comportament de la Natura; en Un filósofo en Posadas (1931) es possible detectar les seves experiències viscudes allà i el resum de les seves preocupacions ecologistes d'aleshores. De bell nou a Buenos Aires, abandonà la militància llibertària i col·laborà com a corrector en el diari La Nación. En aquesta nova època es dedicà a la novel·lística i a la publicació de fulletons de suspens i d'aventures, com ara El extraño drama del ferrocarril del norte (1930), La voz del vacío (1930), La maldición del monje sin nombre al hogar ancestral de Lord Byron (1930), Los jinetes del desierto (1934) o El diario del muerto (1934). A més de les obres citades podem destacar Problemas actuales. Sistemas sociales y filosofía anarquista (1922), Los culpables. Controversia filosófica en un salón burgués a la hora del té (1923), La nueva ilusión mental. Huésped, fantasma y espíritu tangible (1926) i Ocio filosófico. El alma y el cuerpo (punto de vista antibergsoniano) siguiendo otras varias reflexiones respecto a la materia-espíritu (1927), entre d'altres. Pierre Quiroule va morir el 30 de novembre de 1938 a la seva casa del barri de San José de Flores de Buenos Aires (Argentina). En 1940 l'Editorial Tor publicà una col·lecció de novel·les policíaques seves sota el títol «Magazine Sexton Blake». ***
Todor
Angelov a Brussel·les després de passar pels
camps de concentració francesos (ca. 1939) - Todor Angelov: El
30 de novembre de 1943 és afusellat al fort de Breendonk
(Willebroeck, Anvers,
Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes)
l'anarquista,
i després comunista, i resistent antifeixista Тодор Ангелов
Дзеков (Todor
Angelov Dzekov), que usà el pseudònim Тоде
Божаната (Tode Božanata),
i també conegut per la seva traducció francesa Théodore
Angheloff.
Havia
nascut el 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari
julià vigent a
l'època– de 1900 a Kiustendil (Kiustendil,
Bulgària). Sos pares, refugiats búlgars
a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, i
Божана Дзакова (Bozhana
Dzekova), bugadera, i tingué un germà Йордан
Дзеков
(Ĭordan Dzekov). Estudià a
l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran
Guerra, influenciat
per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu
poble i es
relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes,
com
ara Асен
Даскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i Радослав
Нотев (Radoslav
Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919.
L'estiu de 1920 es
graduà a l'Escola Secundària d'Infants de
Kiustendil i
treballà un temps en les
anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de
1920
exercí de
mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer
de
Maig de 1921
participà en una manifestació no autoritzada a
Pernik
(Pernik, Bulgària), on
els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De
tornada
a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei
militar,
però es
declarà insubmís i s'amagà durant un
any en
petites poblacions de la zona.
Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de
Construcció,
primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i
després a Iàmbol (Iàmbol,
Bulgària), on
entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local
encapçalat pel destacat
anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En 1923
participà en el Congrés de la
Federació Anarquista
Comunista Búlgara (FACB) celebrat a Iàmbol. El 26
de
març de 1923 participà
en una manifestació anarquista contra la
confiscació
d'armes a la població que
acabà en una matança amb desenes de
víctimes,
però ell aconseguí evitar la
detenció. Fugint de la repressió
s'establí a Gorna
Djumaia (actualment
Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària),
on
treballà de pintor. Continuà participant
en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquista
Тодор
Чопов (Todor
Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals
amateurs.
En 1923 es casà amb
la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra
Sharlandzhiyeva),
amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptora
Свобода
Бъчварова (Svoboda
Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en
l'Organització Interna
Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment
revolucionari búlgar d'alliberament
nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb
el
Partit Comunista
Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i
reprimida «Insurrecció de Setembre»,
aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes,
desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per
l'extrema dreta, especialment en les operacions a la
Macedònia
de Pirin. Entre
1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments
revolucionaris que el
portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després
de
l'atemptat amb
bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del
16
d'abril de 1925,
que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en
rebel·lia i
condemnat a mort, però aconseguí fugir del
país
amb sa família abans de ser
detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena
(Àustria),
on visqué com pogué
treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions
revolucionàries.
Després de publicar en el periòdic Македонско
дело (Cas
Macedoni), òrgan de la dissident
OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues
de
l'OIRM, va ser
condemnat a mort en rebel·lia per aquesta
organització.
Per mor de les seves
connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista
búlgar de
Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926
s'instal·là a París
(França), on treballà en un taller de sabateria a
Sartrouville (Illa de França,
França).En aquesta època conegué
l'anarquista Nèstor Makhnò a París. El
març de 1927 va ser expulsat de França i
s'establí a Schaarbeek (Brussel·les,
Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga
(PCB) i va ser nomenat
secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser
expulsat per
«pertorbació de la pau
pública» i s'instal·là a
Luxemburg, mentre que sa
companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies
a una amnistia. En 1932 pogué
retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità
contra el feixisme a la guerra
d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló
Dimitrov» (18 Batalló) de les
Brigades Internacionals; participà en diverses batalles
(Jarama, Brunete, etc.).
Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid,
Castella, Espanya),
va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938
participà en l'evacuació de
l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de
Censura, passant
després a l'administració d'un hospital.
Després d'una breu estada l'estiu de
1938 a París i Brussel·les, va romandre a
Barcelona fins els primers dies de
1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà)
i Ripoll (Ripollès,
Catalunya). A França va ser internat al camp de
concentració de Argelers i el
21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de
Gurs. El
juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via
París, a Bèlgica, on participà
activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de
Bèlgica per les tropes
alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial
pronazi del PCB arran del Pacte
Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942
organitzà el «Cos Mòbil de
Brussel·les» (CMB), grup de resistència
integrat en l'Exèrcit Belga dels
Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans
Armants», i associat al Front
de la Independència (FI) de la Resistència
Interior Belga (RIB); aquest CMB
estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de
l'Europa
Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com
«Terrorista X» per
les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí
més de dues-centes accions contra
els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava
maquinària militar
i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la
meitat
dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de
1943 va
ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem
(Brussel·les,
Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de
Breendonk, on fou executat
aquell mateix any. Durant la postguerra va ser declarat heroi de la
residència de
Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit
pòstumament al rang
de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la
dècada dels vuitanta, es va aixecar
un monument a la seva memòria a Schaarbeek
(Brussel·les, Bélgica), població on
residia.
També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de
Kiustendil i en 1998
va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i
José Gotovitch publicaren
el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et
son groupe de
partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla
Svoboda Bŭchvarova
publicà una novel·la documental en
búlgar en tres volum basada en la vida de
son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el
moviment comunista. Todor
Angelov
(1900-1943) ***
Necrològica
de José Foz Gil apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 23 de desembre de 1956 - José Foz Gil:
El 30
de novembre de 1956 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Foz Gil, conegut com Tario.
Havia nascut cap el 1924 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Era
fill del
destacat militant anarcosindicalista Miguel Foz Bel i de Pilar Gil. En
1939, amb el triomf
franquista, passà amb sa família a
França, però en 1940 el govern feixista de
Vichy repatrià sa mare i sa germana i ell
creuà la frontera per ajudar-les.
Després de viure amagat amb sa mare i sa germana a Barcelona
(Catalunya),
aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947, un cop
haver desertat de
l'exèrcit franquista –havia estat enviat a Melilla
(Nord d'Àfrica) per a fer el
servei militar i als cinc mesos abandonà el
destí–, passar clandestinament a
França amb sa mare i s'establí a Ganges
(Llenguadoc, Occitània) amb sa família.
Militant de la Federació Local de Ganges de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en fou secretari. Malalt, José Foz Gil va
morir
el 30 de novembre de
1956 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). La Comarcal
de Vall-de-roures en l'exili de la CNT obrí una
subscripció popular per ajudar
la seva vídua. ***
Jean
Joseph
Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950)
[militants-anarchistes.info]
- Jean Couture: El
30 de novembre de 1973
mor a Châtillon-sous-Bagneux,
actual Châtillon (Illa de França,
França) l'arquitecte i
astrònom anarquista, i després comunista,
Jean Joseph Couture. Havia nascut el 7
de novembre de 1884 a Pantin (Illa de França,
França). Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie
Durantond. En 1902
s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per
reemplaçar son germà petit
Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig
de
quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de
França, França) i treballava
d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908
es
casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Louise
Émile
Wagner. En 1909
publicà el pamflet A la porte
l'assassin!, on denuncià
l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i criticà
durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys
deu vivia al número
10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquesta
època formava
part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat
durant la Gran Guerra, en la
primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el
febrer havia
estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena,
França) durant l'ofensiva
alemanya sobre Verdun. Després de la seva
convalescència, va ser traslladat a artilleria
i encapçalà el Service de Renseignement et
d'Observation Terrestre (SROT, Servei
d'Intel·ligència i d'Observació
Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va
ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra
amb Palma i
Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista
Francès (PCF). Entre 1921
i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En
1929 va ser
nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de
l'Educació Pública i en 1935
oficial d'instrucció pública del citat ministeri.
En 1935 col·laborà en La
Construction Moderne. Fou president
d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de
Col·lectivitats Públiques
i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia
des de jove, fou
membre de la Societat Astronòmica de França
(SAF), col·laborà en els seus òrgans
d'expressió L'Astronomie
i Bulletin de la
Société Astronomique de
France et revue mensuelle d'astronomie, de
météorologie et de physique du globe
i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per
l'interès de crear
observatoris populars. ***
D'esquerra
a dreta: Bartolomé Flores Cano, Alonso Asensio
Sáez, Joana Morales i Juana Alonso Torres - Alonso Asensio Sáez:
El 30 de novembre de 1991 mor a Lo
Martigue (Provença,
Occitània)
l'anarquista Alonso María Asensio Sáez. Havia nascut el 24 de
febrer de 1909 a Mojácar (Almeria, Andalusia,
Espanya). Era fill d'Agustín Asensio Gallardo, jornaler, i de Luisa Sáez Cano. Emigrà a Olesa
de Montserrat (Baix Llobregat,
Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i
milità en les Joventuts Llibertàries
de la localitat. Durant la guerra civil lluità com a
milicià en la «Columna
Terra i Llibertat» als fronts de Conca i Madrid. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers. Sa companya, Juana Morales, va tenir la seva filla Louise a
la
maternitat de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Amb sa companya i sos tres
infants acabà al camp de concentració de
Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord),
amb sons cosins, els anarcosindicalistes Juana María Alonso
Torres i Bartolomé
Flores Cano. Posteriorment treballà d'obrer al departament
de l'Avairon.
Posteriorment s'instal·là definitivament amb sa
família a Lo Martigue. Alonso
Asensio Sáez va morir el 30 de novembre de 1991 a Lo
Martigue (Provença,
Occitània). ***
Fitxa antropomètrica d'Aquino (11 de novembre de 1949) - Acácio Tomás de Aquino: El 30 de novembre de 1998 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Acácio Tomás de Aquino. Havia nascut el 9 de novembre de 1899 a Alcântara (Lisboa, Portugal) en una família obrera; sos pares es deien João Tomás de Aquino i Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després d'operari de la Cambra Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels anys vint es va fer llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i després en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la qual arribarà a ser secretari. També va ser secretari de la Federació dels Sindicats de la Construcció Civil. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O Construtor. A partir del cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en la clandestinitat i en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En 1927 es casà amb la també destacada militant llibertària Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va ser detingut, en qualitat de membre del Comitè d'Acció Confederal de la CGT, mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa, Serafim Rodrigues, etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que fou avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un Tribunal Militar Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre militant insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre de 1934 va ser enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper força important en l'Organització Llibertària Penitenciària i en la denúncia del col·laboracionisme de determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP) i membre de l'Organització Comunista Penitenciària de Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de 1949, però no aconseguí la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la reorganització del moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la creació del Centre d'Estudis Llibertaris i en la publicació del periòdic A Batalha. També col·laborà en Voz Anarquista, d'Almada. En 1978 sortiren publicades les seves memòries, O segredo das prisões atlânticas, do Forte de S. João Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de història de tot el moviment anarquista portuguès. Aquest mateix any també col·laborà en el llibre col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes: depoimento colectivo. Acácio Tomás de Aquino (1899-1998) ***
Josep
Ramon Muñoz Sisó (primer per l'esquerra de la
filera de davant) en el IV Congrés de la CGT de Catalunya
(Lleida, 1992) - Josep Ramon
Muñoz Sisó: El 30 de novembre de
2012 mor a Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Ramon Muñoz Sisó.
Havia nascut el 2 d'agost de 1958
a Alcarràs (Segrià, Catalunya). Sos
pares es deien Vicente Muñoz Haro, llaurador
andalús, i
Mercè Sisó Canadell. Militant de la
Confederació Nacional (CNT) a Galícia, a finals
dels
anys vuitanta s'afilià a la CNT de Lleida
(Segrià, Catalunya). Posteriorment,
amb l'escissió, entrà a formar part de la
Secció Sindical de Correus del
Sindicat de Transport de la Federació Intercomarcal de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Lleida. Entre 2004 i 2008 fou secretari general de
la
Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Fou membre de
l'Associació de
Veïns de Cappont, en la qual ocupà
càrrecs de responsabilitat. Josep Ramon
Muñoz Sisó va morir el 30 de novembre de 2012 al
seu domicili de Lleida
(Segrià, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta
població. ---
|
![Ennio Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol 1970) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/mattias.jpg "Ennio Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol 1970) [CIRA-Lausana]")
![Jean Joseph Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/couture.jpg "Jean Joseph Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950) [militants-anarchistes.info]")
![[29/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/11]") |
|
![[01/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/12]") |
|
|
| Actualització: 30-11-23 |