---

Anarcoefemèrides de l'1 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Cuña"

Capçalera de La Cuña

- Surt La Cuña: L'1 de desembre de 1898 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de la publicació sindicalista anarquista La Cuña. Periódico mensual órgano de los obreros carpinteros. Més tard portà el subtítol «Periódico defensor de los obreros del ramo de elaborar madera de España» i la redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i Saragossa) segons on radiqués el Comitè de la Federació d'Obrers del Ram d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els lemes: «Trabajo. Solidaridad. Federación» i «Unión es fuerza». Encara que va ser una publicació mensual, sortí de manera força irregular i tirà uns dos mil exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J. Ballbé, Tomás Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez, José Dopico, Miquel Feliu, Forta-Mondo, José García Argilaga, José García García, Eduardo G. Gilimón, F. Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial Lores, Juan Martí López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T. Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio Progreso, Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey, José Vela, J. Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim l'1 de febrer de 1913.

***

Capçalera de "Le Combat Social"

Capçalera de Le Combat Social

- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual Le Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre –40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu, Armand Beaure, Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J. Fougère, Piotr Kropotkin, André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i Armand Beaupré. Després de 35 números l'últim fou el del 21 de març al 4 d'abril de 1909, deixà de publicar-se per qüestions financeres; però va ser reemplaçat per L'Insurgé, que aparegué en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.

***

Nota de propaganda de "L'Idée Libre"

Nota de propaganda de L'Idée Libre

- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.

***

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) –a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes–, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».

***

Portada d'un número de "Libre-Studio"

Portada d'un número de Libre-Studio

- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres Martínez). El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles de Martí Alandí Pomer, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà «Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

***

Un moment de l'acte organitzat per «Comunidad Ibérica»

Un moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica

- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de 1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un «Sopar d'Amistat» amb motiu de l'aparició, el novembre de 1962, del primer número de la revista anarquista Comunidad Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones, membres de tots els sectors polítics de l'emigració espanyola, i hi van intervenir els membres de la redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal, Joaquín Cortés Olivares i Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat econòmica i moral amb els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar pretenia contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili espanyol enfront de la dictadura franquista.

***

Cartell de l'exposició

Cartell de l'exposició

- Exposició de cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12 de desembre de 2010 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) una exposició de cartells històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra exposà 51 cartells del període 1936-1939 recuperats de la Fundació Pablo Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells, van ser lliurats a la CNT tota la documentació (actes, correspondència, etc.) i les publicacions periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al moviment llibertari que tenia la citada fundació als seus arxius, fruit de les confiscacions realitzades per l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest material es trobava custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya), fins que, en 1987, per ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra, va ser lliurat a la FPI juntament amb altre documentació anomenada «Antecedents polítics». Després de la denúncia de diversos historiadors, que havien pogut constatar l'existència d'aquesta documentació a la FPI i l'inventari realitzat a l'Arxiu Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del Comitè Nacional de la CNT es reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació i per a reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren de la CNT amb anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven en el seu poder. Finalment, el juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i la FPI decidí retornar a la CNT tots els fons sol·licitats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada de Bonanno: L'1 de desembre de 2013 se celebra al Teatre Verdi de La Boca de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) la conferència «Lucha insurreccional anàrquica» a càrrec del propagandista italià de l'insurreccionalisme i de l'informalisme anarquistes Alfredo Maria Bonanno. L'acte estava emmarcat en un cicle que es desenvolupà a Montevideo (Uruguai), Buenos Aires i Rosario (Santa Fe, Argentina), i havia de completar-se per Xile i Mèxic, però les autoritats de migració d'aquests països li negaren l'entrada. La conferència, a la qual assistiren més de dues-centes persones, girà al voltant de les idees sobre els grups d'afinitat, el projecte insurreccionalista i l'informalisme anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní "La Publicitat" del 28 de setembre de 1893

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893

- Paulí Pallàs Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Sos pares es deien Pasqual Pallàs, picapedrer de Maella (Matarranya, Franja de Ponent), i Francesca Latorre. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní «Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya, Àngela Vallès Climent, a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs Latorre (1862-1893)

***

Giorgio Nabita

Giorgio Nabita

- Giorgio Nabita: L'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre número únic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore; Il figlio di nessuno; La guerra; Ai nemici del progresso; Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto; etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el «Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico, Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario, L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al Front Únic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938).

***

Notícia de Nelly Uni apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône "Corrier de Saône-et-Loire" del 8 de març de 1913

Notícia de Nelly Uni apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Corrier de Saône-et-Loire del 8 de març de 1913

- Nelly Uni: L'1 de desembre de 1885 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Anna Augustine Nelly Uni, també coneguda com Nelly Gauzy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Louis Uni, conreador, i Sylvie Antoinette Ravel. El 29 de març de 1902 es casà a Nimes amb Antoine Scipion Gauzy, amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Tots dos anarquistes individualistes, visqueren al número 163 del carrer París del barri Le Petit-Ivry d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on regentaren una petita botiga, i entraren a formar part amb el grup anarquista il·legalista anomenat «Banda Bonnot». Era coneguda perquè cantava a totes hores i a tota veu cançons anarquistes. El 24 d'abril de 1912 Jules Bonnot, cap del grup, abaté al domicili de la parella el sotsdirector de la Seguretat, Jouin, que l'havia vingut a detenir. Ambdós van ser detinguts per Guichard, cap de la Seguretat, qui va apallissar Antoine Gauzy i aconsellà Nelly Uni de dedicar-se a la prostitució per a sobreviure. Processada, el seu cas va ser sobresegut. El febrer de 1913 demanà judicialment la separació de bens de son company. Nelly Uni va morir el 3 d'agost de 1965 al seu domicili de Corti (Còrsega).

***

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller. Sos pares es deien Max Toller, comerciant jueu benestant, i Ida Khon. Després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi són àmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny, és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obra és un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

***

Notícia orgànica de Claudine Drouin apareguda en el periòdic parisenc "L'Internationale Communiste" del 15 de setembre de 1919

Notícia orgànica de Claudine Drouin apareguda en el periòdic parisenc L'Internationale Communiste del 15 de setembre de 1919

- Claudine Drouin: L'1 de desembre de 1899 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) la sindicalista revolucionària de tendència anarquista Claudine Drouin. Era filla de Léonard Drouin, calderer, i d'Eugènie Pautet. En 1911 vivia al domicili de sos pares a Montreuil (Illa de França, França). Com a militant sindicalista revolucionària de tendència llibertària del departament del Sena, en 1919 estava subscrita a Le Libertaire. El 18 de juliol de 1919, en una assemblea general de les Joventuts Sindicalistes del Sena, va ser nomenada tresorera de la nova edició, després de cinc anys de silenci, de Le Cri des Jeunes Syndicalistes. Bulletin mensuel des Jeunesses Syndicalistes de France, publicació en la qual col·laborà. El 14 de setembre de 1919, coincidint en la publicació del primer número de la nova època, presentà un informe de la situació administrativa del periòdic en el III Congrés de les Joventuts Sindicalistes del Sena i anuncià la realització d'una festa per al 20 de setembre en el seu suport. El 24 de setembre i el 2 d'octubre de 1919 envià exemplars de Le Cri des Jeunes Syndicalistes als periòdics Les Humbles i La Mêlée tot demanant la seva subscripció. En 1926 vivia al XX Districte de París i treballava de comptable. El 22 de setembre de 1940, com a directora de negoci d'alta costura, prengué part en la Societat «Clarisse», al número 69 de l'avinguda de Gobelins de París. En aquesta època vivia al número 19 del carrer de la Félicité de París. El 19 de desembre de 1940 es casà al VIII Districte de París amb l'advocat del Tribunal d'Apel·lació de París, i titular de la Creu de Guerra, Jacques Henri Georges Ritouet i aquest mateix dia assumí la gerència de la Societat «Mozart-Passy-Nouveautés». La parella passà a viure al número 97 del bulevard Haussmann del VIII Districte de París. L'1 de desembre de 1941, amb el comerciant André Fernand Josep Oudard, creà al cinquanta per cent la Societat Nova de Calceteria «Guimard», al número 74 del bulevard Malesherbes de París, per a la compra i venda d'articles de calceteria i de gèneres de punt. Claudine Drouin va morir el 25 de juny de 1977 al seu domicili, al número 97 del bulevard Haussmann, del VIII Districte de París (França).

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de gener de 1970

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'1 de desembre de 1901 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Agustí Dalmau Puig

Agustí Dalmau Puig

- Agustí Dalmau Puig: L'1 de desembre de 1903 neix a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Agustí Florenci Lluís Dalmau Puig. Sos pares es deien Genís Dalmau, pastor, i Maria Puig. Feia de pagès al seu poble natal. Membre de la Unió de Rabassaires (UR), fou vocal segon de la direcció del Sindicat de Cooperació Agrícola. Després del triomf franquista, va ser denunciat per un propietari del poble. Jutjat, va ser condemnat a mort per pertànyer a Esquerra Republicana abans de l'aixecament feixista, per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) el juliol de 1936 i per formar part del Comitè Revolucionari de Torroella de Montgrí entre juliol de 1936 i maig de 1937. Agustí Dalmau Puig va ser afusellat el 25 d'abril de 1939 al camí de la Font de la Pólvora de Girona (Gironès, Catalunya) amb 28 persones més.

***

Necrològica d'Ángel Covelo Caride apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de juny de 1965

Necrològica d'Ángel Covelo Caride apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Ángel Covelo Caride: L'1 de desembre –el certificado de defunció cita erròniament el 31 de desembre i els llinatges Cobelo Coride– de 1911 neix a Ríos (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Ángel Covelo Caride. Sos pares, llauradors, es deien José Covelo Cabaleiro i Rosalía Caride Cabaleiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo, durant tota la guerra civil lluità en la flota de la II República espanyola. Amb el triomf del franquisme, acabà exiliat al Nord d'Àfrica. Milità en l'anarcosindicalisme fins el seu final. Ángel Covel Caride va morir el 28 de febrer de 1965 a l'Hospital Mustapha d'Alger (Algèria) i va ser enterrat l'endemà.

***

Francisco Sansano Navarro

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro: L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. Sos pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà –amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la «Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Sainz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la «Columna Roja i Negra» (127 Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. El seu últim domicili va ser a Sant Cugat del Vallès  (Vallès Occidental, Catalunya). Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2003 –algunes fonts citen erròniament 2002– a la Residència Pare Butiña de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2003)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la "Soli") i altres companys al front

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga –a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Capturat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini Macazaga va morir el 16 d'abril de 2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

***

Silvia Mistral

Silvia Mistral

- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanch Pita –també citada com Blanc–, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá o María Luisa Algarra. D'ascendència peninsular –son pare era català i sa mare gallega–, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias, El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili,  fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seus últims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico, Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors, Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral, La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009), Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) i La bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Atizapán de Zaragoza, Mèxic, Mèxic).

Silvia Mistral (1914-2004)

***

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen "Le Combat Syndicaliste" del 16 de setembre de 1971

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- José Sender Fau: L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Sos pares es deien Gregorio Sender i Francisca Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. Sa companya fou Luisa Salas. José Sender Fau va morir el 6 de maig de 1971 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT.

***

Necrològica d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de setembre de 1971

Necrològica d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Andrés Segarra Lentín: L'1 de desembre de 1919 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Segarra Lentín. Sos pares es deien Marcos Segarra i Francisca Lentín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució va fer costat la col·lectivitat d'Alcolea de Cinca i posteriorment va ser mobilitzat en l'anomenada «Lleva del Biberó». Va ser ferit al front de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Establert a Lo Mont, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Andrés Segarra Lentín va morir el 30 d'octubre de 1970 a l'Hospital Layné de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i dos dies després sa família, arribada de la Península, li va imposar un enterrament religiós davant les protestes dels assistents.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Joseph Tortelier

Joseph Tortelier

- Joseph Tortelier: L'1 de desembre de 1925 mor a Eaubonne (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Havia nascut el 26 de desembre de 1854 a Baen-Veur (Bretanya). Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval –quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. No va deixar cap escrit ni correspondència.

***

Foto antropomètrica de Giulio Perini de la policia de Niça (30 de novembre de 1933)

Foto antropomètrica de Giulio Perini de la policia de Niça (30 de novembre de 1933)

- Giulio Perini: L'1 de desembre de 1936 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Perini –algunes fonts citen erròniament el llinatge Perrini–, conegut com Il Rosso, pels seus cabells, i com Jules Perini a França. Havia nascut el 16 de març de 1907 a Gabbro (Rosignano Marittimo, Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Rosignano Solvauy (Rosignano Marittimo, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Perini, conductor de ferrocarrils, i Silvia Ulivieri –en algunes fots citen com a nom Veridiana. Fuster ebenista de professió, fou un dels fundadors del grup anarquista «Gli Scarponi» (Bruno Bardini, Gualberto Faccini, Gino Gennai, Tullio Guazzino, Roberto Massini, Libero Matteoni, Arnaldo Menicagli, Orfeo Menicagli, Arturo Orlandini, Duilio Panicucci, Mario Rocchi, Alvaro Rusticali, Azelio Tori, Carlo Trino, etc.) de Cecina (Toscana, Itàlia), que actuà sota la tapadora de la Societat Esportiva «Benito Mussolini». L'11 de novembre de 1927 els membres d'aquest grup van ser detinguts per «activitats anarquistes» i el Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista el va condemnar el 21 de setembre de 1928 a un any de presó per «conspiració» i el 28 d'octubre de 1928 a dos anys i sis mesos de presó per «impressió i difusió de periòdic clandestí antifeixista». Un cop lliure, amonestat formalment i estretament controlat, aconseguí eludir la vigilància i el juny de 1933 passà clandestina a Còrsega i d'allà el 25 de novembre a Niça (País Niçard, Occitània), on freqüentà els cercles anarquistes i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 20 d'octubre de 1933 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal romà a cinc anys de deportació per «expatriació clandestina». Després d'aconseguir l'autorització per a residir a França, en 1934 anà a treballar a Bastia (Còrsega); de bell nou a França, en 1936 passà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser reconegut com a refugiat polític i ajudat pel «Fons Matteotti». Quan esclatà la Revolució espanyola, fou un dels primers que hi marxà per a defensar-la integrant-se en les milícies i el 12 d'agost de 1936, amb el II Equip Tècnic del Partit Socialista Italià (PSI), creuà la frontera i s'uní a la «Columna Karl Marx». L'octubre de 1936, tal vegada adherit al comunisme, es va integrar en la IV Companyia del «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Mòbil Internacional, on lluità i va ser ferit diverses vegades en diferents batalles al front de Madrid (Aravaca, Cerro Grabitas, Humera, Pozuelo de Alarcón). Hospitalitzat després de ser ferit greument a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) per l'esclat d'una bomba, Giulio Perini va morir l'1 de desembre de 1936 en un hospital de Madrid (Espanya). El 4 d'abril de 1948 l'Ajuntament de Liorna (Toscana, Itàlia) va erigir una làpida de marbre a la Piazza della Vittoria de la ciutat en homenatge als antifeixistes de la regió caiguts en la guerra d'Espanya i a l'entrada de l'Ajuntament hi ha una altra làpida.

Giulio Perini (1907-1936)

***

Claro José Sendón Lamela

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: L'1 de desembre de 1937 mor a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Havia nascut el 18 d'abril de 1897 a Louro (Muros, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes "La Tribune de l'Aube" del 2 de desembre de 1938

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938

- Aristide Brazier: L'1 de desembre de 1938 mor a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Aristide Jules Brazier. Havia nascut el 19 de gener de 1870 a Suippes (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien François Isidore Brazier, teixidor, i Marie Remiette Collin, obrera. Es guanyava la vida fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes. El 13 de juliol de 1901 es casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el mateix ofici que ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1 de gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista. Combaté en la Gran Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va suïcidar d'un tret al temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari parisenc "La Journée Industrialle" del 25 de maig de 1920

Notícia de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari parisenc La Journée Industrialle del 25 de maig de 1920

- Alfred Lobel: L'1 de desembre de 1953 mor a Florange (Lorena, França) l'anarquista i anarcosindicalista Alfred Lobel. Havia nascut el 15 de juny de 1879 al XI Districte de París (França). Sos pares es deien Alphonse Guido Lobel, ebenista, i Clotilde Leroy, modista. En 1899 vivia amb sos pares al número 17 del passatge Forge Royale de París i treballava d'escultor. El 14 de setembre de 1899 es casà a Villiers-sur-Marne (Illa de França, França) amb la cosidora Souveraine Alphonsine Maniot, de qui es va divorciar el 31 de desembre de 1904 a París. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic i va ser un dels militants més destacats del corrent sindicalista revolucionari i anarcosindicalista. En 1919 era secretari del Sindicat del Metall de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball (CGT), el qual representà en el Buró de la Unió Departamental. Enfervorit per la Revolució russa, va ser un dels fundadors del grup «Clarté» de Grenoble i jugà un paper important en la campanya de solidaritat portada a terme per la CGT contra la intervenció aliada a la Rússia revolucionària. El 24 d'octubre de 1919, en un míting de la Unió de Sindicats, va fer una crida a la «vaga general revolucionària» en suport a la Revolució russa i reivindicà la memòria de Jeanne Labourde, bolxevic francesa afusellada pels intervencionistes francesos a Odessa (Ucraïna), i de Jacques Sadoul, membre del Grup Comunista Francès de Moscou que havia estat condemnat en un consell de guerra per «deserció a l'estranger en temps de guerra». En aquesta època s'integrà en el Comitè de la III Internacional del departament Isèra. El febrer de 1920 va ser nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió Departamental de la CGT i el 22 de maig, quan el moviment vaguístic dels metal·lúrgics de la zona, va ser detingut després d'haver realitzat tasques sindicals davant la porta de la fàbrica Raymond-Boutons de Grenoble dos dies abans; jutjat, l'1 de juny va ser condemnat a sis mesos de presó i tancat el 8 de novembre de 1920. Posteriorment continuà la militància enquadrat en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) com a militant comunista. En 1931, juntament amb el comunista Alexandre Richetta, intervingué en nom de la CGTU en la vaga tèxtil de Moirans (Delfinat, Arpitània). Més tard formà part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la Revolució espanyola, a finals de 1936 s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el Comitè Unitari d'Organitzacions Anarquistes Franceses (CUOAF), del qual va ser secretari a partir de març de 1937, i també fou delegat del Comitè Anarquista Internacional (CAI) de la capital catalana. Encara que mai no va anar al front, s'oposà fermament a la militarització de les milícies i el 9 de març de 1937 presidí a la «Casa CNT-FAI» una assemblea extraordinària de milicians estrangers que lluitaven al front en la qual la major part de delegats confirmaren el seu rebuig de la militarització. A finals d'abril de 1937 s'enfrontà a Fernand Fortin, delegat de Propaganda de la Secció Francesa del CAI, pel suport d'aquest a la col·laboració política de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la II República espanyola, i participà, sense Fortin i altres militants que dimitiren, en l'organització d'una nova la Secció Francesa del CAI, que no va ser reconeguda per la CNT-FAI. Sembla que l'estiu de 1937 retornà a França, arran de la dissolució d'aquesta nova Secció Francesa del CAI que va participar en els «Fets de Maig» de 1937. Amb Isidore Dauthun, Raoul Héro i altres antics militants comunistes esdevinguts anarquistes, fundà a Grenoble el grup «Les Amis de la Patrie Humaine». També va ser president i delegat permanent de la CGT-SR al departament d'Isèra, on organitzà nombroses reunions de suport a la Revolució espanyola. Sa companya fou Marie Bordet. Alfred Lobel va morir l'1 de desembre de 1953 al seu domicili de Florange (Lorena, França).

***

Ada Martí (anys cinquanta)

Ada Martí (anys cinquanta)

- Ada Martí: L'1 de desembre de 1960 mor a París (França) l'escriptora, periodista i intel·lectual anarquista Concepció Martí Vall, més coneguda com Ada Martí. Havia nascut el 29 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya) en una família humil catalana. Estudià psicologia i fou alumna del metge anarquista Félix Martí Ibáñez. En aquests anys d'estudiant, formà part del grup d'afinitat llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas Prácticos», fundat per Martí Ibáñez, i va ser una destacada militant de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL), a més de freqüentar els cercles independentistes catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al Poblesec de Barcelona, en una habitació plena de llibres. Escrivia en català i en castellà, coneixia profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard, Schopenhauer, Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.) i es cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava, juntament amb l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Entre abril i octubre de 1936 publicà dos relats de la sèrie «La Novel·la ideal», publicada per les edicions de La Revista Blanca. Fou una assídua de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart pis de la «Casa CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González Pacheco i en les quals intervenien destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova Prado, Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En aquestes tertúlies s'enamorà de Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna Durruti», amb qui trencà la relació tallantment el dia que el va veure vestit de militar. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any participà en el Ple Local Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en el Congrés de la FECL celebrat a València on es fundà, amb el suport del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Ibèrica Estudiantil Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí. S'enfrontà a Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de circumscriure's només a la teoria i que havia de jugar un paper important en la pràctica de la FIJL. Durant tota la guerra col·laborà assíduament amb «Mujeres Libres», ocupà la corresponsalia de Fragua Social a Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros, a més de dirigir Evolución. Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu facilitar els estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou fàcil a causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia, El Amigo del Pueblo, Criticón, Días de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución, Fragua Social, Fuego, Libre-Studio, Mi Revista, Mujeres Libres, Nosotros, Ruta, Tierra y Libertad, etc. Mantingué posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser nomenada Pell Roja, i criticà la deïficació de determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclosa al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i semiclandestina, ajudant com pogué els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses agrupacions i sense participar en la Resistència francesa que considerava massa nacionalista. Es casà amb Jean Sylver, de qui es divorcià. Per la seva independència, en 1946 el seu reingrés en la CNT se li va negar, malgrat els incondicionals avals d'Antonio García Birlán i de Gastón Leval. S'uní sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del qual, el febrer de 1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell mateix any es divorcià, obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En els anys cinquanta s'instal·là a París i visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953 tingué una filla, Claudia, però qui finalment l'abandonà. Després de diversos amants i de deixar sos fills en un pensionat, visqué com pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste) al costat del Pont Neuf del Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni, etc.) i problemes vitals (penúries econòmiques, allunyament dels fills, impossibilitat de dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent depressió. El 29 d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va recuperar de l'anestèsia d'una intervenció quirúrgica de poc risc. Després de deixar sa filla en un pensionat de monges, intentà en diverses ocasions suïcidar-se. Ada Martí va morir l'1 de desembre de 1960 a l'Hospital Cochin de París (França) a causa d'una sobredosi de somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i ansietat, i fou enterrada el 6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de França, França). Sa filla acabà en un convent de monges, sense que els companys llibertaris poguessin impedir-ho.

Ada Martí (1914-1960)

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de febrer de 1969

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: L'1 de desembre de 1968 mor a Givors (Lió, Arpitània) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Havia nascut el 22 de juny de 1891 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Manuel Sirvent Romero

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: L'1 de desembre de 1968 mor a Orsay (Illa de França, França) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Havia nascut el 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'abril de 1971

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'1 de desembre de 1970 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Havia nascut l'11 de desembre de 1904 a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on treballà d'empleat en l'ajuntament i milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de novembre de 1971

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: L'1 de desembre de 1972 mor a Menton (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri –a vegades el llinatge citat Calendri. Havia nascut el 8 de març de 1883 a Mondovi (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup «Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les «Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbre à mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Necrològica de Manuel Royo publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de febrer de 1974

Necrològica de Manuel Royo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 3 de febrer de 1974

- Manuel Royo: L'1 de desembre de 1973 mor a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Royo, conegut com El Viejo Royo. Havia nascut en 1893 a la província de Saragossa (Aragó, Espanya) i durant la Guerra Civil formà part de les col·lectivitats. Manuel Royo va morir l'1 de desembre de 1973 a l'Hospital de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània).

***

Armand Rolland

Armand Rolland

- Armand Rolland: L'1 de desembre de 1981 mor a Orleans (Centre, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand Pierre Rolland, més conegut com Armand. Havia nascut el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26 de gener– de 1906 al VI Cantó de Nantes (País del Loira, França). Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne Victorine Biraud, modista. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el «Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans amb Marcelle Lucie Combefort, de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el 21 de gener de 1947. Al final de la seva existència visqué a Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a l'Hospital d'Orleans (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament una casa de jubilats de Châteauneuf-sur-Loire.

***

Necrològica de Ramon Roig Castellà apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de gener de 1984

Necrològica de Ramon Roig Castellà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de gener de 1984

- Ramon Roig Castellà: L'1 de desembre de 1983 mor a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Roig Castellà. Havia nascut el 15 de juny de 1904 a Aldover (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Joan Roig i Jacinta Castellà (Cinta). Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en l'exili milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Carranza. Ramon Roig Castellà va morir l'1 de desembre de 1983 al seu domicili de Blanhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Pietro Bianconi

Pietro Bianconi

- Pietro Bianconi: L'1 de desembre de 1991 mor a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista, resistent antifeixista i historiador del moviment obrer Pietro Bianconi. Havia nascut el 24 de gener de 1924 a Piombino (Toscana, Itàlia). De molt jove començà a treballar als alts forns de l'empresa siderúrgica Ilva, després anomenada Italsider, on va romandre fins el 1948. Antifeixista per convicció personal i per tradició familiar, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, començà a actuar en una unitat partisana dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) a Monterotonto, Marittimo i Piombino. El gener de 1944 va ser condemnat a mort en rebel·lia per un tribunal republicà «per haver organitzat la deserció de soldats joves en reiterades ocasions». Després de la dissolució del Partito d'Azione (PdA, Partit d'Acció), al qual havia participat enquadrat en la III Brigada Garibaldi «Camicia Rossa», s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI), sense deixar de freqüentar la seu de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM) de Piombino, on conegué Egidio Fossi, exmilicià de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la guerra espanyola; Adriano Vanni i Dario Fanci, exiliats a França; Alessandro Cinci, condemnat per l'atemptat de Monterotondo del 1892; Primo Menichetti i Chiaro Mori, desertors durant la Gran Guerra i membres de la «Banda del Prete»; i Renato Palmizzi i Lorenzo Anselmi. També seguí un curs d'economia política portat a terme per Ottorino Perrone, exredactor, a Brussel·les (Bèlgica) de Prometeo i de Bilan. En aquesta època col·laborà en Nuova Repubblica, el quinzenal de Tristano Codignola editat a Florència (Toscana, Itàlia). En 1953 s'adherí a la Unitat Popular (UP) de Piero Calamandrei, Tristano Codignola i Ferruccio Parri, entre d'altres, i en 1956 va ser elegit per formar part de la direcció nacional de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que mantingué fins 1959. En el decenni següent participà en els Quaderni Rossi de Milà (Llombardia, Itàlia) i en Classe Operaia de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Durant els anys seixanta va restar empresonat en diferents ocasions i el 27 de desembre de 1968 va ser detingut, juntament amb dues persones més, arran de l'explosió duna bomba-carta en una finestra de la caserna de carrabiners. Empresonat a Liorna (Toscana, Itàlia) durant un mes i mig sota l'acusació de «creació i participació en associació subversiva», va ser jutjat i condemnat a pagar una multa per la possessió d'un vell fusell de caça i alguns cartutxos, mentre que els altres dos imputats van ser condemnats pel Tribunal d'Apel·lació de Florència a 16 mesos de reclusió per «explosió i danys». A començament de 1970 va crear, juntament amb altres militants llibertaris de la zona, una organització anarquista i l'agost d'aquell any publicà l'estudi Il movimento operaio a Piombino. La nascita della classe operaia in una città fabbrica, reeditat en 2013. L'octubre de 1970 va treure a la llum l'únic número d'Il Martello, relacionat temàticament amb el periòdic anarcosindicalista homònim dirigit per Riccardo Sacconi i Giulio Bacconi mig segle abans. Es traslladà a Monteverdi Marittimo i s'instal·là en una cabana que construí a la vora del bosc, on oferí hospitalitat, a finals de 1973, a molts exiliats xilens, entre ells l'anarquista Soto Paillacar.  Va ser detingut a Monteverdi Marittimo juntament amb Paillacar després que aquest fou llarg temps vigilat per la policia italiana i se li hagués segrestat la correspondència política que havia mantingut amb l'escriptor antimilitarista Carlo Cassola. També va ser detinguda sa companya Giulietta Veronesi i don fill Noè. Per aconseguir l'alliberament dels imputats, es va crear a la Biblioteca de Follonica (Toscana, Itàlia) un Comitè, del qual formaren part Carlo Cassola, Luca Ferretti, Alfonso Leonetti i militants d'esquerra. Defensat públicament per Carlo Cassola i Alfonso Leonetti, va ser alliberat després de dos anys d'empresonament preventiu i retornà a la militància política i a la investigació històrica. En 1975 publicà 1943. La CGL sconosciuta. La lotta degli esponenti politici per la gestione dei sindacati operai (1943-1946), investigació dedicada a l'«altre moviment obrer», sobre la història de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) del sud i dels seus militants (Nicola Di Bartolomeo, Dino Gentilli, Enrico Russo, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques (Azione Comunista, Classe Operaia, Lettere ai Compagni, Il Ponte, Potere Operaio, etc.) i, més de les obres citades, és autor de La resistenza libertaria. L'insurrezione popolare a piombino nel settembre '43 (1984) i Gli anarchici italiani nella lotta contro il fascismo (1988), entre d'altres. Pietro Bianconi va morir l'1 de desembre de 1991 a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia). El seu arxiu i biblioteca es troba dipositat a l'Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Requisitòria d'Enrique Laborda Gómez apareguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 de novembre de 1957

Requisitòria d'Enrique Laborda Gómez apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 de novembre de 1957

- Enrique Laborda Gómez: L'1 de desembre de 1997 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Laborda Gómez –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Vallès. Havia nascut el 19 de maig de 1922 a Barcelona (Catalunya). Era fill de José Laborda i de Virginia Gómez. Es guanyava la vida treballant d'electricista. En acabar la guerra civil va ser empresonat sota l'acusació de participar en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Barcelona. Després de passar per la presó de Palau de les Missions de Barcelona, a la Presó Model formà part d'un dels tres grups de les Joventuts Llibertàries organitzades en 1940 per Manuel Aguilar Martínez que es van mantenir operatives fins a 1943 a la capital catalana. Va ser responsable del grup format per Ángel Bernal Lozano, Blas Fuster Carreter, Cledonio García Casino i Manuel Graupera Rodilla. Els dos altres grups estaven formats per Alejandro Bassa Vallès, Francisco Lamiel Trallero, Jesús López Montesinos, Andrés Parra Sanz i Basilio Valero Rodilla, per part, i Antonio Roura Blasco, Francisco Sánchez Zamora, Ángel Torralba Trigol i Luis Valilea Mingote, per altra part. Aquests tres grups van ser desmantellats en 1943. Mantingué contactes amb el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías (Face). El 9 de juliol de 1946 va ser condemnat a 10 anys de presó per «assalt a mà armada». El 5 d'octubre de 1949 va ser indultat i posat en llibertat. El juliol de 1953 va ser novament empresonat per la seves activitats clandestines. Finalment, després de passar vuit anys, cinc mesos i 26 dies de presó, passà a França, on continuà militant en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Vidu d'Isabel Cuenca, tingué com a companya Engracia Ciprés, qui va participar en la resistència durant la II Guerra Mundial. Enrique Laborda Gómez va morir l'1 de desembre de 1997 al seu domicili del XIII Districte de París (França).

***

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

- Carme Millà Tersol: L'1 de desembre de 1999 mor a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Havia nascut el 25 de gener de 1907 –algunes fonts citen erròniament 1911– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Millà i Isabel Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millà i Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

***

José Borrás Cascarosa

José Borrás Cascarosa

- José Borrás Cascarosa: L'1 de desembre de 2002 mor a Cépet (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Havia nascut el 17 de maig de 1916 a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa radical socialista, sos pares es deien Juan Borrás Cascarosa i Maria Cascarrosa Campo. Va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja –que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits–, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Baptistine Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio MendozaJosé Borrás Cascarosa va morir l'1 de desembre de 2002 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrés García Crespo

Andrés García Crespo

- Andrés García Crespo: L'1 de desembre de 2012 mor a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Basilio García Crespo, conegut com Revuelca. Havia nascut el 14 de juny el certificat de defunció cita erròniament el 7 de juny 1915 a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Era fill de Diego García Sánchez, agricultor, i Marina Crespo Serrano. Durant la seva infància i joventut treballà com a pastor i jornaler de finca en finca. En 1931 entrà a formar part del Centre Obrer de la seva localitat i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan esclatà la guerra civil, després d'alguns dies de control obrer, Fernán Núnez va ser ocupat per les tropes feixistes i fugí amb altres companys a zona republicana. S'enrolà en la «Columna Andalusia-Extremadura», de majoria llibertària, i després de la militarització de les milícies formà part de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou destinat a la serra nord de Còrdova fins el final de la contesa bèl·lica. Aconseguí el grau de tinent. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó sota l'acusació d'haver disparat contra els dretans del poble durant els primers dies de l'aixecament militar i reclòs a les presons de Còrdova i Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1942 va ser enviat al Batalló de Treballadors Núm. 92 de Punta Galea (Biscaia, País Basc) fins el 8 de novembre de 1944 quan pogué retornar a Fernán Núñez. Duran el franquisme participà en la reorganització clandestina de la CNT i, a partir de la legalització d'aquesta organització en 1977, destacà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Fernán Núñez. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). En 1989 participà en l'ocupació del local històric de la CNT del seu poble. En 2000 col·laborà en CNT i en El Faro Libertario. El seu testimoni va ser recollit per Arcángel Bedmar en el seu llibre La campiña roja. La represión franquista en Fernán Núñez (1936-1943) (2009) i en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Andrés García Crespo va morir l'1 de desembre de 2012 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Fernán Núñez.

Andrés García Crespo (1915-2012)

---

[30/11]

Anarcoefemèrides

[02/12]

Escriu-nos


Actualització: 25-06-24