---

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Acte sobre els fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la Sala Samso de Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte públic sobre la Guerra Civil espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi van intervenir René Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne Frémont i Louis Mercier Vega (Charles Ridel), de la Unió Anarquista (UA) de París; i diversos redactors del periòdic anarquista Le Libertaire de tornada d'Espanya. En aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els feixistes francesos i els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin el seu punt de vista en el debat. 

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)

- Jules Martineau: El 29 de novembre de 1863 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Jules Martineau –el segon nom Louis que se cita en alguns registres policíacs no apareix en la seva partida de naixement. Sos pares es deien René Martineau, missatger, i Valérie-Marie-Olimpe Viot, empleada al Château-Gontier d'Angers. Instal·lat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), treballà de pintor en la construcció. Vivia al número 32 de la carretera de Vitry amb son germà Edmond Martineau, també anarquista. Segons la policia, treballava en poques ocasions i vivia sobretot de tripijocs, mantenint son germà, la companya d'aquest i els seus quatre infants. El 28 de juliol de 1890 un dels germans Martineau prengué la paraula en una conferència contradictòria celebrada a la Sala de l'Hermitage de París entre anarquistes, entre ells Sébastien Faure, i l'abat Théodore Garnier, on insultà l'almirall Amédée Courbet, responsable de l'expedició militar de Tonkin. Va freqüentar els grups anarquistes de Vitry i d'Evry, especialment amb Agati, un anarquista italià amb qui segons la policia havia aferrat cartells en 1892. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'endemà el comissari d'Ivry perquirí la seva habitació sense cap resultat. Portat a comissaria, el 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà d'això, va ser tancat a la presó de Mazas, però fou alliberat l'endemà. Aquest mateix dia, son germà va transmetre al jutge d'instrucció una nota, signada per 80 persones de Vitry, on s'afirmava que mai no havia estat anarquista. Finalment el seu cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1896 els germans Martineau figuraven un registre d'anarquistes de la regió parisenca i encara vivien plegats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú– la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquesta època va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana, El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres –Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

- Domenico Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio (Imperia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es deien Ignazio Aicardi i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a França, on va ser fitxat com a anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de 1899 se li va decretar a Marsella (Provença, Occitània) l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de reclusió de Niça (País Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el mateix cotxe, portat fins a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El febrer de 1905 va ser interceptat a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa família, i en els primers dies de març retornà a Porto Maurizio via Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Noury (1913)

Foto policíaca de Louis Noury (1913)

- Louis Noury: El 29 de novembre de 1889 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Louis Noury, també citat erròniament com a Nourry –ell signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert. Era el fill primogènit de François Anastase Noury, camioner, i de Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de mecànic i de venedor ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte de París amb la parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja vídua i que treballava de revenedora, al número 10 del carrer Brosse de París. Un any més tard es va separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta Denise Simart. Aleshores freqüentava els cercles anarquistes individualistes i il·legalistes parisencs. Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin, participà en desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als domicilis d'un rendista i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la carretera de París a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot» Octave Garnier i René Valet van ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el qual resultà mort el marit de la recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i en l'escorcoll del seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos estris de desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de març de 1914 va ser jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, ben igual que son còmplice Indalecio Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le Breton. Durant el procés afirmà que era anarquista, però negà la seva participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser enviat a la colònia penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de desembre de 1918 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip espanyola.

***

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de desembre de 1978

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin, Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir el 24 de novembre 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) –actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)– el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski –no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky– i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt, Volkszeitung, Vossische Zeitung, Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt, Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal, Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir –deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona– i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

Germà Riera Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

Germà Riera Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

- Germà Riera Condal: El 29 de novembre de 1905 –encara que es va inscriure el 16 de desembre– neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare, Pere Riera, era un jornaler d'Arbúcies i sa mare, Rosa Condal, havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió –antiga «Roja i Negra»–, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

Germà Riera Condal (1905-1990)

***

Demetrio García Pérez

Demetrio García Pérez

- Demetrio García Pérez: El 29 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1906 neix a La Pobla de Valverde (Terol, Aragón, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Moscardón (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Sos pares es deien Vicente García i Carmen Pérez. Emigrat a Barcelona des de la infància, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes.  A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano, amb qui tingue dos infants (Vicente i Durita). Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 23 de juny de 1976 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Demetrio García Pérez (1906-1976)

***

Necrològica de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca "Cenit" del 21 de gener de 1992

Necrològica de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de gener de 1992

- Manuel Edo Edo: El 29 de novembre de 1910 neix a Fanzara (Alt Millars, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Edo Edo. Sos pares es deien Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a Barcelona (Catalunya), des de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris del Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista «Rebeldes», demanà l'ingrés en la Federació de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la guerra civil, s'establí amb sa companya Vicenta de los Ángeles Pradas a Peliçana, on son fill morí tràgicament durant l'alliberament de la població per les tropes nord-americanes. Mantingué amb sa companya la Federació Local de Peliçana de Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona, mítings commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt, Manuel Edo va morir, malgrat haver patit una intervenció quirúrgica, el 21 de novembre de 1991 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània); incinerat a Aurenja (Provença, Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament amb les restes de sa companya al cementiri de Peliçana.

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Sa mare, Isabel Tamayo, era mare fadrina. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 20 d'abril– de 1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Necrològica, amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981

Necrològica, amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Josep Saurina Fabregat: El 29 de novembre de 1913 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també citat erròniament de diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña, etc.). Inscrit al registre civil com a José Fabregat Cid, era el fill natural de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de juliol de 1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra l'aixecament feixista a Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i a finals de 1936 va perdre un braç al front. Amb el triomf franquista passà a França, on patí les mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva discapacitat. Després de la II Guerra Mundial residí en una col·lectivitat creada per companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part d'una col·lectivitat d'obrers sabaters fins que hagué de tancar a causa de la competència amb les grans fàbriques del calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep Saurina Fabregat va morir el 10 d'agost de 1981 a Bombannes (Carcan, Aquitània, Occitània) en una gira propagandística.

***

Volga Marcos Calvo

Volga Marcos Calvo

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. Sos pares es deien Justo Marcos i Victoria Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència «De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal, Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo, Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Sa companya fou Maria Verges Adell, pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Catalunya), i son fill Ludovic Marcos (Ludo) també va ser militant llibertari. Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 al seu domicili de Rueil-Malmaison (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 14 de juny de 1874

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc Le Temps del 14 de juny de 1874

- Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).

***

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

- Jules Perrier: El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Havia nascut el 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1837 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Perrier, conreador i peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), i Julienne Aunie, pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Joaquim Miquel Artal

Joaquim Miquel Artal

- Joaquim Miquel Artal: El 29 de novembre de 1909 mor a Ceuta (Nord d'Àfrica) l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miguel). Havia nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat cristianament al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Va treballar de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va morir el 29 de novembre de 1909 a l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu)

Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu)

- Renzo Novatore: El 29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Havia nascut el 12 de maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

Foto policíaca de Mario Bellini (18 de març de 1939)

Foto policíaca de Mario Bellini (18 de març de 1939)

- Mario Bellini: El 29 de novembre de 1939 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Bellini, que va fer servir el pseudònim de Mario Belloni. Havia nascut el 25 de desembre de 1894 a Mezzano Inferiore (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Siro Giuseppe Bellini i Teresa Rossi. Es guanyava la vida com a paleta. En 1911 va perdre l'ull dret. El 7 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Jutjat de Primera Instància de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a 15 dies de presó per «ultratges». Durant la Gran Guerra residí a l'estranger (Suïssa, Alemanya i França) i a finals de 1919 retornà a Itàlia. Establert a Palanzano (Emília-Romanya, Itàlia), va ser nomenat secretari de la Lliga Mixta, dependenta de la Cambra del Treball de Parma, i desenvolupà una intensa tasca sindicalista, lluitant intensament pels drets de les classes baixes, exigint millors salaris en els convenis laborals i impedint els acomiadaments. Denunciat en diverses ocasions per evitar l'entrada a la fàbrica dels esquirols, el setembre de 1921 es va decretar la seva detenció arran d'un enfrontament armat entre obrers i carrabiners esdevingut a Selvanizza (Palanzano, Emília-Romanya, Itàlia) i es va refugiar a França. Després d'un temps a Brelh (Provença, Occitània), on treballà fins l'octubre de 1922 en la via fèrria Niça-Cuni, en 1923 s'establí a Toló (Provença, Occitània), on treballà en la construcció i entrà a formar part de la Borsa del Treball local. Vinculat al, segons la policia, «perillós» anarquista Gaetano Lorenzo Berti, era habitual de les reunions llibertàries i participà activament en manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Quan tornà a Itàlia amb sa família va ser detingut i el 25 d'octubre de 1927 se li va assignar el confinament per un període de cinc anys. Deportat a l'illa de Lipari, durant son internament, sa companya, amb qui tenia dos infants, retornà a França i s'uní amb un francès. El 28 de setembre de 1932 va ser posat en llibertat i retornà a Palanzano, on se li va assignar la residència i va ser inclòs en un llistat d'opositors a empresonar en «determinades circumstàncies». El juny de 1934 va ser detingut per unes declaracions antifeixistes, empresonat i alliberat al poc temps. Després de diversos intentes de passar a França clandestinament, el 9 d'agost de 1934 aconseguí una visa de turisme de tres mesos i retornà a França, establint-se sense papers a Le Fort Rouge (Toló, Provença, Occitània). Un cop restablí les seves relacions amb Gaetano Lorenzo Berti, freqüentà noves amistats llibertàries (Francesco Barbieri i Romualdo Del Papa). Quan s'assabentà del cop militar feixista a Espanya, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb taxí i marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb tren. A la capital catalana s'uní a la «Columna Durruti» i després es va integrar en la «Columna Ortiz». En les lluites al front d'Aragó, l'octubre de 1936 va ser donat per mort durant les batalles saragossanes de Farlete i de Perdiguera. El novembre de 1936 aconseguí vuit dies de permís, moment que aprofità per viatjar a Toló. L'1 de juliol de 1937 entrà a formar part del I Batalló de Destruccions a València (València, País Valencià), unitat dedicada a dinamitar ponts, carreteres i vies fèrries, que va ser delmada durant l'ofensiva franquista a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Els supervivents n'obtingueren 10 dies de permís i després s'integrà a Barcelona en el III Batalló de Destruccions, el qual va ser enviat a la frontera francesa amb la tasca de minar carreteres i ponts. El 22 d'octubre de 1938 va ser evacuat a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on una Comissió de Control Internacional examinà el seu cas i el 22 de desembre d'aquell any retornà a França per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord). Després de buscar feina sense èxit a diverses localitats (Perpinyà, Carcassona, Narbona, Besiers i Tolosa), el 8 de febrer de 1939 tornà a Toló, on s'allotjà a casa d'un amic i rebé el suport del Comitè Francoespanyol. El 15 de març, després que el prefecte demanés el seu internament al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitània), sol·licità el permís de residència a França i un carnet d'identitat d'estranger. Segons informes dels serveis secrets estalinistes es tractava d'un «mal element», «anarquista» i «actiu en la propaganda de la disgregació i de la provocació». Detingut a finals d'any, Mario Bellini va ser tancat a la presó del fort de Sainte-Cathérine de Toló (Provença, Occitània) on va morir el 29 de novembre de 1939, segons la versió oficial, d'una malaltia. Companys i familiars denunciaren que aquesta mort es va deure a tortures sofertes durant la seva detenció.

Mario Bellini (1894-1939)

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Havia nascut el 28 de juliol de 1901 a l'Albi (Les Garrigues, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Apolinario Barrera

Apolinario Barrera

- Apolinario Barrera: El 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera, conegut com El Indio Barrera. Havia nascut el 23 de juliol de 1877 a Buenos Aires (Argentina). Suboficial artiller de la Marina de Guerra argentina, a començament del segle XX abandonà la carrera naval i s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902 va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup editor del periòdic anarquista La Protesta, durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars, col·laborant també amb articles. En 1910, quan la repressió del Centenari Argentí (centè aniversari de la «Revolución de Mayo»), edità números clandestins de La Protesta i del periòdic La Batalla, però va ser detingut i deportat a la colònia penitenciària d'Ushuaia, a la Terra del Foc. Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí i Rodolfo González Pacheco fundà en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi, però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista pedagògica de Buenos Aires La Escuela Popular, òrgan de la Lliga de l'Educació Racionalista. El novembre de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat Sindical que volgué unificar la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista del V Congrés, amb la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina (CORA). En 1913, com a administrador de La Protesta, va ser condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro Antillí, sota l'acusació d'«apologia del delicte», per haver publicat el 14 de novembre de 1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky; l'apel·lació en la seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia argentina i fallà en contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915 assistí com a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés Internacional Pro Pau que se celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat per la Confederació Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915 també participà en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916 dirigí una campanya en La Protesta de boicot decretat per la FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral. El grup dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys després edità el periòdic anarquista La Antorcha, l'acusaren d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo, però va tenir el suport de la FORA i del grup editor de La Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un intent d'evasió de Simón Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment van ser detinguts a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet, purgà un any de presó a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el desembre de 1919 assumí de bell nou l'administració de La Protesta. El març de 1920, durant les grans batudes policíaques seguides arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local de La Protesta va ser violat per la policia i ell novament detingut, restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en l'administració de La Protesta, sostingué posicions anarcocomunistes i contràries a la unificació de les dues tendències de la FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical Argentina (USA), d'orientació sindicalista, i també contra la tendència anarquista de La Antocha. Arran d'aquests conflictes, que afectaren el grup editor de La Protesta, en 1925 abandonà d'administració d'aquest periòdic, ingressant com a intendent de l'edifici del diari Crítica, esdevenint l'home de confiança de la parella llibertària formada per Natalio Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta publicació. A principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la distribució d'aquest diari i resultà, en circumstàncies molt poc clares, mort d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl Pinto i ferit un altre, essent acusat novament per La Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet apuntaren que l'actuació de Barrera consistí a treure el cadàver al carrer per a no comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre repartidor.

***

Giuseppe Mezzano

Giuseppe Mezzano

- Giuseppe Mezzano: El 29 de novembre de 1950 mor a Biella (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Havia nascut el 6 de gener de 1896 a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el «Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli « Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

***

Foto policíaca de Lanciotto Corsi

Foto policíaca de Lanciotto Corsi

- Lanciotto Corsi: El 29 de novembre de 1957 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Havia nascut el 6 de febrer de 1883 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).

*** 

Edmundo Bianchi

Edmundo Bianchi

- Edmundo Bianchi: El 29 de novembre de 1965 mor a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Havia nascut el 22 de novembre de 1880 a Montevideo (Uruguai). Sos pares es deien Antonio Bianchi i Ángela Frizzera. La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

Necrològica d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de febrer de 1977

Necrològica d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- Ateo Vannucci: El 29 de novembre de 1976 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Ateo Vannucci, també conegut com Athos, Carrarino i Canarino. Havia nascut el 17 de juny de 1905 a Carrara (Toscana, Itàlia) en una família llibertària. Sos pares es deien Giuseppe Vannucci i Daniela Andreani. Des de l'adolescència milità en el moviment anarquista. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Fugint de la repressió, en 1933, amb Senofonte Argante Pisani i Ciro Sparano, passà a França. S'establí a La Ciutat (Provença, Occitània) i continuà militant en el moviment anarquista a Marsella (Provença, Occitània). Va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per «expatriació clandestina» i per les seves activitats llibertàries s'intentà la seva «devolució» a Itàlia, que no reeixí gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Cap a finals de 1934 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones buscades per a detenir. En 1935 era a La Sanha (Provença, Occitània), on freqüentà els anarquistes Ugo Boccardi i Orlando Luciani, i passà a Algèria. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, creuà els Pirineus cap el 20 de juliol d'aquell any i s'allistà voluntari a Barcelona (Catalunya) duran la tardor d'aquell any. Com a milicià de la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», s'encarregà de missions especials dins de la zona franquista i combaté al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca, Almudébar i Carrascal). El desembre de 1936 passà a França per reclutar milicians i el gener de 1937 retornà a Barcelona amb Comunardo Boccardi, Egidio Fossi i Rolando Manfredi. Després dels fets de «Maig de 1937» va romandre a la Península clandestinament. Durant els últims mesos de la guerra, va ser detingut pels estalinistes, però aconseguí fugir de la presó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia). Després es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de la qual desertà i el 20 de juny de 1940 passà a Brussel·les (Bèlgica), on entrà ràpidament en contacte amb companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i visqué amb els anarquistes italians Dante Armanetti, Armando Bientinesi, Aldo Demi i Giuseppe Peano. En aquest mateix any obtingué del consolat italià a Brussel·les un permís de repatriació, però el rebutjà. Cap a finals de 1940 treballà a Alemanya, però el gener de 1941 retornà a Brussel·les i entrà a treballar de conductor en una garatge requisat per les tropes alemanyes. El juliol de 1943 treballava en un garatge de l'empresa Citroën a la plaça de l'Yser de Brussel·les. El 14 de juliol de 1943 va ser controlat a Brussel·les per un espia italià, juntament amb altres antifeixistes (Azelio Bucchioni, Sigfrido Drusi, Carlo Maier, Guglielmo Nannucci, Francesco Pellegrini, Ottorino Perrone, Giovanni Salvatori, Virginio Sponchiado, etc.). Després de la II Guerra Mundial treballà a Vilvoorde (Brabant Flamenc, Flandes) com a obrer en una fàbrica. En 1954 un informe desfavorable de la Seguretat de l'Estat va fer que la seva sol·licitud de carnet d'identitat fos rebutjada. Milità en el Nucli de la CNT de Bèlgica i fou secretari d'Administració del Comitè de Relacions. Va caure víctima greu d'una malaltia professional i durant els últims anys de sa vida visqué de l'assistència pública de Brussel·les.

***

Notícia sobre el judici de Fernando Lozano Vicente apareguda a "La Vanguardia" del 24 de novembre de 1935

Notícia sobre el judici de Fernando Lozano Vicente apareguda a La Vanguardia del 24 de novembre de 1935

- Fernando Lozano Vicente: El 29 de novembre de 1990 mor Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Havia nascut en 1913 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès) on treballà en la indústria i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià i patí els camps de concentració. Després de l'alliberament s'establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l'Exili. Un cop jubilat s'establí a Bages (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà.

***

Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

- Manuel Chiapuso Hualde: El 29 de novembre de 1997 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Havia nascut el 14 d'abril de 1912 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Manuel Chiapuso i Josefa Hualde. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc –per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre–, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht– per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) –del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez–; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França –el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

***

Manuel Cubell Uriarte

Manuel Cubell Uriarte

- Manuel Cubell Uriarte: El 29 de novembre de 2005 mor a Cantàbria (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Cubell Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Havia nascut el 9 de juny de 1911 a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya). Son pare es deia Víctor Cubell, miner, i sa mare era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya). D'infant va fer d'escolà, moment en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà a fer feina en una fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb 12 anys deixà la llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia un germà que treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa, arribà a ser campió de Catalunya. Milità en els rams de la construcció i de l'alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a la garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure. Quan la revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona. El 27 de setembre de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de Barcelona a dos mesos d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny anterior a l'Ateneu Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor a Gramanet del Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti» a Bujaraloz, lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) participà amb un grup en la presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol franquista, ell va ser nomenat cònsol de la II República espanyola. Posteriorment va anar a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de fortificació marítima. En 1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet.

Manuel Cubell Uriarte (1911-2005)

***

Maurice Gouarin poc abans de morir

Maurice Gouarin poc abans de morir

- Maurice Gouarin: El 29 de novembre de 2006 mor a París (França) el socialista i després anarquista Maurice Raymond Gouarin, que va fer servir el pseudònim Yvon. Havia nascut el 26 de juliol de 1921 a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Sos pares es deien Yves Marie François Gouarin, serraller, i Berthe Gabrielle Prieur. Quan tenia 13 anys començà a treballar i exercí diferents oficis (tripaire, carnisser, decorador, aprenent de planxisteria, etc.). Participà en les vagues de 1936 a l'empresa Renault on treballava, s'afilià a les Joventuts Socialistes i visqué el «Front Popular». Durant la II Guerra Mundial va ser presoner de guerra a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), fins al seu alliberament per l'Exèrcit soviètic. El març de 1946 es casà a Boulogne-Billancourt amb Cécile Heyer, de qui es va divorciar. Entre 1946 i 1949 col·laborà sota el pseudònim Yvon en Bulletin d'Études Révolutionnaires de l'Organització Comunista Revolucionària (OCR), que intentava acostar-se als anarquistes. Esdevingué obrer especialitzat als Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i va ser nomenat secretari adjunt de Relacions Internacionals de la Federació Anarquista (FA). Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire. El juny de 1969 es casà a Boulogne-Billancourt amb l'egípcia Nadine Chalem, de qui es va divorciar. En 2002 publicà les seves memòries Parcours. Itinéraire d'un enfant de banlieue (1930-1945). Va ser molt amic de Maurice Joyeux. Maurice Gouarin va morir el 29 de novembre de 2006 a l'Hospital de Sainte Périne del XVI Districte de París (França).

Maurice Gouarin (1921-2006)

***

Amalia Julve Domínguez

Amalia Julve Domínguez

- Amalia Julve Domínguez: El 29 de novembre de 2015 mor a Granyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Amalia Julve Domíguez –el nom i el primer llinatge a vegades citat erròniament com AurelisJúlvez. Havia nascut el 13 d'octubre de 1918 a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Julve i Tecla Domínguez. Militant de les Joventuts Llibertàries, era assídua de les gires anarquistes campestres i dels mítings que se celebraven a la comarca. Participà activament en el suport dels presos tancats a la presó saragossana de Torrero. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, pogué fugir de l'ocupació del seu poble i s'integrà en la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'establí a Saragossa. En 1948 passà clandestinament a França i es va reunir amb son company Enrique Miravete Escuer a Orà (Algèria). Quan el procés descolonitzador, passà a viure a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment s'instal·là a Lleida (Segrià, Catalunya) i a començament del segle a Granyén (Osca, Aragó, Espanya). Amalia Julve Domínguez va morir el 29 de novembre de 2015 a la Residència de Majors Parque San Julián de Granyén (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans Antonio i José Julve Domínguez també van ser destacats militants llibertaris.

---

[28/11]

Anarcoefemèrides

[30/11]

Escriu-nos


Actualització: 29-11-21