---

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer ("Le Petit Journal Illustré", 16 d'abril de 1892)

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

***

Premsa llibertària Internacional

Premsa llibertària Internacional

- Surt Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin --gerent dels dos primers números-- i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» --gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

***

Capçalera de "L'Affranchi"

Capçalera de L'Affranchi

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

"Es saqueo de sa plasa"

Es saqueo de sa plasa

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

Capçalera de "¡Despertad!"

Capçalera de ¡Despertad!

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc "La Lanterna" del 21 de març de 1893

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

- Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman, Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per L'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta». El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista «L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

- Charles Gallau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Gallau –també citat Galau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Gallau i Éléonore Proust. El febrer de 1891 va ser processat per «crits sediciosos». El febrer de 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Charles Gallau (1873-?)

***

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 20 de juliol de 1918

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

- Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Fill d'un peó, era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la «Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquesta època es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la «Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

***

Giuseppe Mariani

Giuseppe Mariani

- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Bruno Filippi

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Francisco Ponzán Vidal

Francisco Ponzán Vidal

- Francisco Ponzán Vidal:El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

«Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

***

Carnet cenetista

Carnet cenetista

- Francisco Muñoz: El 30 de març de 1914 neix a Catro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux, on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia, marxà a Noruega. Francisco Muñoz va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega).

***

Francesc Sabaté i Llopart

Francesc Sabaté i Llopart

- Francesc Sabaté i Llopart: El 30 de març de 1915 neix al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva.

***

Rosa Bassave Roibal

Rosa Bassave Roibal

- Rosa Bassave Roibal: El 30 de març de 1954 neix al barri de Gaiteria de la Corunya (la Corunya, Galícia) la militant nacionalista i després anarcosindicalista i anarcofeminista Rosa Bassave Roibal, que va fer servir el pseudònim María Balteira. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 anys començà a treballar en una cadena de muntatge d'una fàbrica de productes elèctrics fins a 1972. En aquesta època entrà en contacte amb el moviment nacionalista gallec. També en 1972 es casà civilment amb el militant anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia (Alberte O Roxo), amb qui passà uns mesos a Barcelona (Catalunya). Durant un temps treballà embarcada amb son company. De bell nou a Galícia, seguint son company passà a Londres (Anglaterra), on conegué l'anarcosindicalista Miguel García Garcia al «Centro Ibérico» d'aquesta ciutat i a militants nacionalistes gallecs. A París (França) treballà en l'hostaleria fins a setembre de 1973. Novament a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), entre 1975 i 1979 estudià Història a la Universitat d'aquesta ciutat. En aquests anys milità en la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec), en el seu sindicat revolucionari d'estudiants i formà part de l'executiva de l'Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG, Assemblea Nacional-Popular Gallega) i del seu successor a partir de 1977 el Bloque Nacional Popular Galego (BNPG, Bloc Nacional Popular Gallec). En 1979 participà en les Jornades Feministes Estatals celebrades a Granada (Andalusia, Espanya). En 1979, per fortes discrepàncies, abandonà el BNPG i s'integrà en el moviment llibertari. Aquest mateix any entrà a formar part de la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). Entre 1981 i 1982 fou membre de la redacció de la revista Arco da Vella. Pensamiento Libertario Galego, òrgan d'expressió del Col·lectiu Llibertari «Arco da Vella» de Santiago de Compostel·la. A partir de 1980 treballà en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846», de la qual fou una de les fundadores i on s'imprimia Arco da Vella, i a partir de 1983 en tasques administratives en la Universitat de Santiago de Compostel·là (USC), on des de 1986 va fer de bibliotecària i acabà dirigint la Biblioteca de la Facultat de Matemàtiques de l'USC. En els anys vuitanta participant, dissenyat el vestuari, en diversos muntatges teatrals del dramaturg Roberto Vidal Bolaño. A partir de 1983 intensificà el seu activisme, intervenint en la refundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostela, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local (1990-1992 i 2001-2003) i la tresoreria en diferents moments. En 1988 participà en la refundació de «Mulheres Livres» i aquest mateix any participà en la Marxa Mundial de les Dones. En 1997 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Compostel·la. També col·laborà en radio lliure Kalimera i assistí als congressos de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya). Entre 1998 i 2004 fou redactora de la revista compostel·lana @narquista. L'11 de novembre de 2000 assistí a la reunió de grups llibertaris gallecs que se celebrà a Santiago de Compostel·la i el febrer de 2001 representà Galícia en el Ple de Regionals de la CNT. Entre 2004 i 2006 ocupà la secretaria de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT. Entre 2006 i 2009 formà part del Consell per la Memòria, òrgan assessor de la Conselleria de Cultura i Deport del Govern gallec, encarregat de la recuperació de la memòria històrica de la guerra civil, de la repressió i de la dictadura franquista. El 5 de març de 2007, amb Pancho Valle-Inclán i Alberte de Esteban Gracia, furant les Jornades Llibertàries de Santiago de Compostel·la organitzades per la CNT, va fer la xerrada Casas anarquistas de mulleres libertarias. Uma lembrança do papel protagonista e solidariedade revolucionaria das mulheres galegas durante a guerra civil. El 14 de juliol de 2009 signà el «Manifesto pola hegemonia social do galego». Va fer conferències a diferents localitats (Candás, la Corunya, La Estrada, Ferrol, Santiago, Valladolid, Vitòria, etc.). A més de les publicacions llibertàries citades, col·laborà en Anarcosindicalista, Andaina, CNT, Festa da Palavra Silenciada, Gaiola Aberta, Marea Negra, A Nosa Terra, Outrasvozes, A Protesta, Revista Galega para a Solidaridade, Solidariedade Obreira, Tempos Novos, etc. També col·laborà en revistes professionals de biblioteconomia i en 2005 assistí al Congrés BiblioArchi celebrat a l'Havana (Cuba). Rosa Bassave Roibal va morir l'11 de setembre de 2012 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Boisaca d'aquesta localitat. El 9 de març de 2013 el feminisme de Santiago de Compostel·la li va retre un homenatge a la Biblioteca Concepció Arenal de l'USC, on es presentà la seva antologia de textos Você sabe e eu conheço. Cumplidade no olhar, publicada aquell any, i el vídeo biogràfic Rosa Bassave, unha vida de loita, d'Uqui Permui.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Andrés Cepeda

Andrés Cepeda

- Andrés Cepeda: El 30 de març de 1910 mor a Buenos Aires (Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero, Manuel González, LC, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1869 a Brandsen (Buenos Aires, Argentina). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a «LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest «passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer, Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra seva El pingo del amor, que fou tot un èxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) i No fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

***

Santo Fermo Arzuffi

Santo Fermo Arzuffi

- Santo Fermo Arzuffi: El 30 de març de 1932 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Havia nascut el 15 d'octubre de 1879 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Delfí Sedó Freixas

Delfí Sedó Freixas

- Delfí Sedó Freixas: El 30 de març de 1941 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Delfí Sedó Freixas. Havia nascut en 1909 a Vilamalla (Alt Empordà, Catalunya). Casat, vivia a Bescanó (Gironès, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fins al desembre de 1936 treballà en un bosc i després s'incorporà voluntari a l'Exèrcit republicà. En 1939, després del triomf franquista, va ser detingut. El 19 de març de 1943 va ser jutjat i condemnat a mort. El 8 de març de 1943 sa companya enviat una súplica al Tribunal Militar demanant clemència. Delfí Sedó Freixas va ser afusellat el 30 de març de 1941 a Girona (Gironès, Catalunya) sense que li fos permès veure sa família des de la seva detenció.

***

Henry Poulaille

Henry Poulaille

- Henry Poulaille: El 30 de març de 1980 mor a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Havia nascut el 5 de desembre de 1896 a París (França), fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres.

***

Necrològica d'Antoni Castells Ibars apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de maig de 1987

Necrològica d'Antoni Castells Ibars apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de maig de 1987

- Antoni Castells Ibars: El 30 de març de 1987 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Castells Ibars. Havia nascut el 4 de maig de 1911 a Caserres del Castell (Estopanyà, Ribagorça, Franja de Ponent). Des de la infància visqué amb sa família a Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent), on s'integrà en el moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, més tard, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser apressat pels alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Quan l'alliberament del camp en 1945, va ser repatriat cap a França i s'instal·là a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de producció i transformació d'alumini Pechiney i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni Castells Ibars, després d'una llarga malaltia, va morir el 30 de març de 1987 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Germà Riera i Condal

Germà Riera i Condal

- Germà Riera i Condal: El 30 de març de 1990 mor a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Havia nascut el 29 de novembre de 1905 --encara que es va inscriure el 16 de desembre-- a Barcelona (Catalunya). Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió --antiga «Roja i Negra»--, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

Germà Riera i Condal (1905-1990)

***

Camp de concentració d'Argelers

Camp de concentració d'Argelers

- Victorià Manresa: El 30 de març de 1995 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Victorià Manresa. Havia nascut cap al 1905 a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya). Durant la Revolució llibertària de 1936-1939 s'integrà en la col·lectivitat del seu poble, de la qual fou un dels màxims animadors. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, a la zona de Tarn, treballà el camp, en la construcció i en la metal·lúrgia. En 1946 aconseguí fer venir de la Península sa companya Concepció i son fill de vuit anys Helios. Instal·lat a Albi, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per a la qual organitzà regularment festivals i la «Festa dels Infants». Els seus últims anys els passà amb sa filla Rosette i son company Serge Thoron a Saint-Juéry.

***

Joaquim Querol Marzá

Joaquim Querol Marzá

- Joaquim Querol Marzá: El 30 de març de 2005 mor en un hospital de San José (Costa Rica) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá, més conegut com Joaquim de Quiqueta, Ximo Querol o Tío Ximo. Havia nascut el 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània). Fill de l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser apressat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. En 1980, un cop separat de sa companya, Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia), emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum «Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José.

Joaquim Querol Marzá (1919-2005)

***

Marcel Szary fotografiat per W. Wylegalski

Marcel Szary fotografiat per W. Wylegalski

- Marcel Szary: El 30 de març de 2010 mor a Poznań (Gran Polònia, Polònia) l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Havia nascut el 27 de desembre de 1964. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.

***

Serge Torrano fotografiat per Sébastien en una manifestació (París, 21 de setembre de 2009)

Serge Torrano fotografiat per Sébastien en una manifestació (París, 21 de setembre de 2009)

- Serge Torrano: El 30 de març de 2015 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el comunista llibertari i sindicalista Serge Torrano. Havia nascut el 17 de febrer de 1950 a Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). Era fill d'una família simpatitzant del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano, era un espanyol que passà a França amb la Retirada i s'instal·là al Llenguadoc on treballà com a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys cinquanta, fou delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa mare, Sylvane Sforzy, milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de ses germanes també van ser militants de Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer germà va militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero. Després d'obtenir el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano aconseguí una titulació de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer metal·lúrgic en les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres lluites sindicals, i Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló català. Quan els fets de «Maig del 68», després d'haver pintat «En vaga» en un dels dipòsits de la fàbrica, agafà un tren i marxà cap a París per a viure directament els esdeveniments, instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va ser contractat per l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció de trens de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Posteriorment treballà, fins a la seva jubilació, com a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz). En 1971 prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada pel radicalisme sorgit del «Maig del 68». Crític amb l'actitud de la CGT durant el conflicte, va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest mateix 1971 s'adherí al Grup Llibertari «Jules Vallés» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), on freqüentà destacats militants, com ara Corinne i Ramon Finster, Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli, Daniel i Marie Guérin, Gérard Mélinand, Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972, després de seguir un curs de formació en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, va ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de la revista Front Libertaire des Luttes de Classes, òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador del butlletí corporatiu Le Rail Enchaîne. Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976). També milità en el grup anarquista del XIII Districte de París i freqüentà Daniel Guérin, Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la militància de barri al XIII Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974 animà el periòdic de contrainformació Le Canard du 13e. L'abril de 1974 publicà l'únic número del butlletí Terrain d'aventure. Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista teòrica parisenca Pour, dirigida per Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat, òrgan teòric de l'ORA. L'abril de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre, França), on va ser expulsat de la tendència de la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), es posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se Organització Comunista Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb Chantal Savidan, amb qui tingué, el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia a partir d'ara antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es va unir a un col·lectiu radical i autònom de ferroviaris. També participà en l'Assemblea General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els anys setanta participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu districte, contra la gentrificació i els desnonaments. En 1979 renuncià a l'antisindicalisme, abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de 1979 col·laborà en Courant Alternatif, que prengué el relleu de Front Libertaire des Luttes de Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà activament en la gran vaga de l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de coordinació dels vaguistes. Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional Intercategorial (CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri Célié, que li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els principals animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell tenia molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de més de dos-cents ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en protesta per la mort del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de 1986 per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment, participà en totes les grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en 2003 i en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys, participà regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques syndicales de la radio de la Federació Anarquista (FA), on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a terme. En 1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels militants de LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz) de la CFDT. El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra la depauperació de les pensions de l'anomenat «Pla Juppé». Trencà amb la direcció confederal de la CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de 1996 cofundà, amb Jean-Luc Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de París-Rive gauche» (Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari regional d'aquest sindicat, on milità fins a la seva jubilació en 2005. Un cop retirat sostingué el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche (CPE, Contracte de Primera Ocupació) i participà en l'ocupació de les universitats Tolbiac i Jussieu. El setembre de 2006 formà part del col·lectiu «Jeudi Noir», contra els abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en l'ocupació de l'immoble del carrer de la Banque de París on es va crear el «Ministeri de la Crisi de l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi Noir», de l'associació Droit Au Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del Mouvement d'Animation Culturelle et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació Cultural i Artística de Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la «Llei Pécresse». En aquesta època entrà a formar part dels «Amic/gues d'Alternative Libertaire» i va fer costat la lluita dels «sense papers». Entre 2012 i 2014 participà en el festival CinéSolidaires13, organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires. En 2014 s'instal·là a Agen i s'integrà en la Unió Local de Solidaires i s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de 2015 patí un atac cardíac i un edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge Tarrano va morir dues setmanes més tard, el 30 de març de 2015 en una clínica d'Agen (Aquitània, Occitània). Centenars de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a Sant Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). També s'organitzà un vetllada d'homenatge a la seva memòria al «Folie en Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles, al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster, fill de Ramon Finster.

---

[29/03]

Anarcoefemèrides

[31/03]

Escriu-nos


Actualització: 04-05-17