---

Giuseppe Livi (1899-1972)

El 30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència. Sos pares es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació, alcohòlic i violent (assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria Livi; parella que havia retornat a Itàlia després d'una desgraciada emigració al Brasil. Era fill d'una molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set germans i ell va ser donat en acolliment. Només pogué assistir a l'escola elemental i ben aviat es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que construïa, de medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En aquests anys de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les idees de Pietro Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà a militar, juntament amb sos germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius policíacs, tingué un caràcter violent i freqüentà els elements de la petita delinqüència de la seva ciutat, però alhora desenvolupà una intensa activitat propagandista anarquista entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.). Antimilitarista convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes per part dels tribunals militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre anys i sis mesos sota l'acusació de «derrotisme», desobediència i insubordinació. A finals de 1920, com palesa les notes seves publicades al diari Umanità Nova, signades Livi i BF, manifestà una destacada actitud cap a rebel·lia social. Encapçalà una comissió de desocupats i protagonitzà una incursió als locals de la directiva de l'«Officine Bernardini», tallers de mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de reclusió pel Tribunal d'Apel·lació de Florència, va sortir de la presó el gener de 1923. Fitxat com a «perillós anarquista», causant de lesions, ultratges i violència a la força pública, va ser posat sota estricta vigilància. Encara que continuà tenint la residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la seva feina d'un mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment anarquista. En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment conegué Angiola Crociani (Giangia), amb qui es casà en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva vida. El seu contacte es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia romana havia interceptat en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial treballà amb sa companya a la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia pulmonar. Solidari amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als refugiats jueus a Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos al campo de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Durant aquests anys visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals d'octubre de 1943 realitzà delicades funcions de coordinació de la resistència a la zona. Per disposició del Comitè Provincial de Concentració Antifeixista (CPCA), juntament amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada Garibaldina «Pio Borri»), fou responsable de l'avituallament i del subministrament d'armes d'un grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de castanys toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà com a combatent en el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda Autonoma del Russo», resultant un destacat membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot Nilo Conti, principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada realitzà funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) toscà a Florència, sobretot amb membres del Partit d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme l'anomenada «Missió Morris», desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada. A Florència mantingué contactes amb el tipògraf anarquista d'Umanità Nova Lato Latini i treballà en estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat per la feixista Guardia Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la presó d'Arezzo per la seva activitat de suport logístic militar –abans de ser agafat, es va menjar documents compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya, aconseguí evadir-se durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les poblacions d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les represàlies, amb el suport de la «Banda Autonoma del Russo» i aconseguint alliberar dos presos dels alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a finançar la lluita armada contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà càrrecs de responsabilitat en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de 1947 participà en el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948 el diari La Nazione publicà una nota on deia que Giuseppe Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior havia estat detingut per, segons Umanità Nova, per «resistència a la força pública», condemnat a un any de reclusió i tancat a la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va demostrar que la informació de La Nazione que l'acusava d'espia havia estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949 cobrà una pensió com a partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i el seu nom apareix al número 714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio Curina, destacat exponent de la Resistència i primer alcalde d'Arezzo després de la II Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano) el paper que havia jugat Beppone en la lluita partisana. Molt malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les vicissituds passades durant els anys en la Resistència, hagué de passar temporades hospitalitzat. Giuseppe Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i dies després de la seva mort el seu arxiu va desaparèixer del seu domicili. El 7 de setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el títol «Renicci 1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi in memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».

---

Giuseppe Livi i Angiola Crociani

---

Beppone Livi (anys cinquanta)

---

Giuseppe Livi (anys cinquanta)

---

Angiola Crociani (Giangia)

---

Signatura de Giuseppe Livi en un interrogatori (7 de juny de 1946)

---

Carnet de l'ANPI de Giuseppe Livi

---

Delegació de Giuseppe Livi per al III Congrés Regional de l'ANPI (20 de juliol de 1947)

---

«Certificat de Patriota» de Giuseppe Livi, conegut com «Diploma di Alexander»

---

Telegrama anunciant la mort de Beppone Livi

---

Escriu-nos

---