---

Anarcoefemèrides del 29 de març

Esdeveniments

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els «Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

***

Portada d'un número de "Revista Nueva"

Portada d'un número de Revista Nueva

- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia, Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la «Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

***

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a Francisco Álvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) el sabater i militant anarquista Claude Rougeot. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 29 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita "Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta «Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

- Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà un «Manifest dirigit als estudiants de tot el món», del qual distribuí 40.000 exemplars. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de «fomentar un atropament» i de realitzar «propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la seva Bibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per «vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva.

Gheorghe Levezan (1869-?)

***

Ángel Mejías Zamorano

Ángel Mejías Zamorano

- Ángel Mejías Zamorano: El 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario. Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós,  el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Renato Castagnoli

Renato Castagnoli

- Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta època també fou membre del grup anarquista italià «Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste, L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de «subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Renato Castagnoli (1897-1967)

***

Francisco Atarés Tolosana

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 29 de març de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés i Pascuala Tolosana. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser apressat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Manuel Carret Humanes

Manuel Carret Humanes

- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal --com a gran lector de Federico Urales que era-- i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell «Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

***

Michele Damiani

Michele Damiani

- Michele Damiani: El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria, òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani.

***

Martín Gudell

Martín Gudell

- Martín Gudell: El 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky, P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra, Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a Àustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà Lietuvos Žinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituà Sukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a «un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle,  Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural «Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), Boliaus Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago (Illinois, EUA). A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

Martín Gudell (1906-1993)

***

La Brigada Ortiz en una desfilada (28 de febrer de 1937)

La Brigada Ortiz en una desfilada (28 de febrer de 1937)

- Antonio Pereira: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Tommaso Ranieri, més conegut com Antonio Pereira. Amb 20 anys el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França. En Espanya des de 1932 i en contacte amb els grups anarquistes de la barriada de Sans, el 19 de juliol pren part a Barcelona, amb Durruti i Ascaso, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la columna Ortiz, participant en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada (25 Divisió), compost per membres de la CNT-FAI. Va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant. Empresonat al castell de Sant Ferran i al de Santa Bàrbara, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida, va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser amollat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliura a la lluita clandestina contra el règim i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de la CNT de Catalunya.  En una de les repressions, en 1946, va ser detingut i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Alliberat un any després per la intervenció de l'ambaixada italiana, va tornar a Itàlia, on va militar activament en la FAI i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Facerías va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills.

***

Foto policíaca de Francesc Gomar Torró (1933)

Foto policíaca de Francesc Gomar Torró (1933)

- Francesc Gomar Torró: El 29 de març de 1914 neix a la Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) –altres fonts citen La Sala (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià. De ben jovenet entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent Josep Gomar Torró, Antonio García García (El Andalúz), Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero Pérez, tots militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a mà armada realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de plàtans «Hermanos Andalúz», al número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid (Espanya), i en el qual es portaren un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25 de febrer de 1935 a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser absolt, com la resta dels processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial d'Intendència i membre del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració de «Los Almendros» i a la presó provincial d'Alacant, on amb altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre d'execució. Després va ser traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300 persones i on hi s'estaven uns cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió col·lectiva, cinc dels presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment va ser traslladat a Xàtiva (La Costera, País Valencià), d'on fou alliberat el 5 de gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la seva pertinença al SIM no va ser descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova ordre de detenció contra ell, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però com que no se sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i s'integrà en un grup guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena. Un dia que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella, Espanya), va ser detingut, però dos dies més tard aconseguí fugir i tornar a les muntanyes. A la serra d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part de la V Agrupació Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada per Cecilio Martín Borjas (Timochenko), d'obediència comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete. Com que no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà, amb una vintena de companys, el seu propi grup guerriller («Grup del Valencià»), que establí contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero Robles, a Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona d'Albacete. El seu grup atacà la caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i s'emportà nombrosos fusell i pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren dels braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la finalitat que rebel·lés l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó d'Albacete, el director no la volgué admetre, ja que «no podia acceptar cadàvers». Josefa Martínez Moreno mai no es va recuperar d'aquests maltractaments i morí en 1991. El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup d'Antonio Hidalgo López (Atila) i el 7 d'octubre d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko), Antonio Hidalgo López (Atila), Antonio Moreno Manzano (Pichi) i Germán Girón Nieto (Donaire), participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a València, dels pagadors de la línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a resultes de la repressió, quan només quedaven tres guerrillers en el grup i dos d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà cap a la serra de Gredos, on s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio) comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità molts de guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els maltractaments dels quals va ser víctima en els interrogatoris, intentà suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser internat a la presó valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí una estreta amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del Comitè Nacional de la CNT. El 3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional. Francesc Gomar Torró va morir el 21 de febrer de 1994 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià).

Francesc Gomar Torró (1914-1994)

***

Anunci buscant parella de Victoriano Gómez Marco, i d'altres companys, apareguda en la madrilenya "La Revista Blanca" del 5 d'abril de 1935

Anunci buscant parella de Victoriano Gómez Marco, i d'altres companys, apareguda en la madrilenya La Revista Blanca del 5 d'abril de 1935

- Victoriano Gómez Marco: El 29 de març de 1915 neix a Alpeñés (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Victoriano Gómez Marco. Fuster de professió, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 es fundà la Federació Local d'Alpeñés de la CNT i en fou nomenat secretari. Aquest mateix any, amb altres companys del seu poble, buscà companya a través de La Revista Blanca per a unir-se lliurement. Durant la guerra civil lluità en la «Columna Durruti» al front d'Aragó. Ferit en un braç, romangué hospitalitzat sis mesos a Barcelona (Catalunya). Considerat no apte per a retornar al front, va ser enviat en serveis auxiliars a una caserna controlada per comunistes. Tement per sa vida, desertà i es refugià a la seu del Comitè Nacional de la CNT, on, fins el gener de 1939, treballà als arxius. Quan la Retirada, el 6 de febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a una pedrera d'Auxant (Borgonya, França). El juny de 1940, poc abans de l'arribada de l'exèrcit alemany, marxà a peu cap a Perigús (Aquitània, Occitània), on arribà el dia de l'Armistici. Controlat per les autoritats, va ser traslladat novament al camp de concentració d'Argelers i d'allà enviat a diverses CTE (Prada de Conflent, Bél Luéc, Lorient) i com a treballador agrícola a la 91 CTE a Gatnat (Alvèrnia, Occitània), on, amb altres companys, reorganitzà la CNT que comptà amb una vintena de membres. El setembre de 1942 assistí al I Ple Regional celebrat a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En aquesta època participà en la Resistència enquadrat en un grup francès. Acabada la II Guerra Mundial, en 1947, s'establí a Clarmont d'Alvèrnia i fou un dels pilars de la comarcal del Massís Central de la CNT. Fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Clarmont d'Alvèrnia i de la comarcal en diverses ocasions, i secretari de Coordinació del Comitè Interdepartamental. Fou un assidu dels comicis confederals. Victoriano Gómez Marco va morir el 29 d'abril de 2005 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen Escuròlas (Alvèrnia, Occitània).

***

Manuel Fernández Rodríguez

Manuel Fernández Rodríguez

- Manuel Fernández Rodríguez: El 29 de març de 1917 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Fernández Rodríguez, que va fer servir diversos pseudònims (M. Franz del Valle, F.R., M. Vega, J. Alpes, Zalamea, N, J. Sierra, J. Santos, etc.). Fill d'una família llibertària, fins als 12 anys assistí a diverses escoles i després passà a treballar com a aprenent de dependent de comerç. A partir dels 14 anys començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Granada, amb José Martínez Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego Illescas, Guzmán i altres. En 1934 formà part del Comitè Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El novembre de 1935 i el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix s'uní a la Columna Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza. Després continuà en les Joventuts Llibertàries, on ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i assistí a diferents trobades orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1938 celebrat a Barcelona. També formà part de la comissió aclaridora de l'actuació de Rafael Peña García i fou redactor del butlletí Nuestros Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i d'allà marxà a Alacant i a Madrid, on aconseguí documentació falsa i s'establí a Barcelona. Treballà en una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de 1939 va ser detingut. Tancat a la Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser alliberat. Va fer feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de diaris, i amb Miguel Jiménez fabricà i vengué sabó. Quan pogué contactà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a França com a delegat d'aquesta organització per aconseguir suport, però no va poder arribar per dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la FIJL de Tolosa de Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de 1946. Després d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL, l'abril d'aquell any retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa seva la premsa de Ruta, el primer número del qual sortí el juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb Raúl Carballeira Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística (València, Màlaga, Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les Joventuts Llibertàries peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo, Ángeles Rojo i Juan Gómez Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar la línia col·laboracionista confederal, però fou va ser apartat del seu càrrec un mes després, en no acceptar la dissolució del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció confederal. El 17 d'agost de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de companys. A la presó Model de Barcelona formà part de la Comissió de Premsa, encarregada de confeccionar cal·ligràficament els butlletins Esfuerzo, Crisol i Acarus Scabieri. El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una salut molt febre, l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís Facerías i Francisco Ballester Orovigt (El Explorador) els Pirineus per assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc entre el 20 i el 29 d'octubre. A París formà part del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest publicà el butlletí CRA i durant una temporada administrà el periòdic CNT. El gener de 1952 emigrà al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez Fernández a Rio de Janeiro, s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta i publicà el periòdic O Protesta. L'octubre de 1961, amb Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua, Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la Comissió de Relacions de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) i el gener de 1982 s'instal·là novament a Barcelona. Manuel Fernández Rodríguez va morir el 28 d'octubre de 2003 a Barcelona (Catalunya).

Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Memòries de Clément Duval

Memòries de Clément Duval

- Clément Duval: El 29 de març de 1935 mor al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Havia nascut l'11 de març de 1850 a París (França). Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

***

Tosca Tantini

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 29 de març de 1940 mor a França l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Havia nascut el 16 de novembre de 1913 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). Segons una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son germà Antonio a Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista, Tosca Tantini va morir el 29 de març de 1940 a França.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

L'última foto d'Armand Robin, extreta de l'emissió televisiva "En français dans le texte" (agost de 1960)

L'última foto d'Armand Robin, extreta de l'emissió televisiva En français dans le texte (agost de 1960)

- Armand Robin: El 29 de març de 1961 mor a París (França), per causes encara no explicades, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Havia nascut el 19 de gener de 1912 a Plouguernével (Bretanya) en una família bretona d'agricultors. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

---

[28/03]

Anarcoefemèrides

[30/03]

Escriu-nos


Actualització: 29-03-17