|
---
Anarcoefemèrides del 29 de març Esdeveniments
L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu) - Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els «Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara. ***
Portada d'un número de Revista Nueva - Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia, Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la «Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925. ***
Convocatòria de l'acte - Conferència de Bertoni:
El 29 de març de 1935 se celebra a la Grande Salle du Grutli del barri de Chantepoulet
de Ginebra (Ginebra, Suïssa) la conferència de l'anarquista Luigi Beroni «Pourquoi
nous restons anarchistes» (Per què seguim sent anarquistes). L'acte va ser
organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste. ***
Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté) - Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a Francisco Álvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.
Naixements
Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella - Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) l'anarquista Claude Rougeot. Sos pares es deien Jean Baptiste Rougeot, vinyataire, i Anne Miséréré. Es guanyava la vida com a sabater. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al número 16 del carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. L'11 d'abril de 1899 es casà al I Districte de Lió amb Jeanne Marie Bochard, coneguda com Maison. En aquesta època vivia al número 31 del carrer del Bon Pasteur de Lió. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Léon Berchtold publicada en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903 - Léon Berchtold:
El
29 de març de 1850 neix a París
(França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen
suís, treballà d'oficinista i vivia al
número 60 del carrer Lepic del XVIII
Districte de París. En 1871, durant la Comuna de
París, fou delegat de la
Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en
1871, treballà amb
son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa). Després
va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg,
Suïssa), s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte
i muntà una empresa general
de materials per a la construcció (pintures, guixeria,
motors, rails,
vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer
Lissignol i posteriorment al
número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de
Ginebra. El 21 de
desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III
Consell de Gerra a la
deportació en recinte fortificat –mai no havia
patit cap condemna anterior.
Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La
Solidarité», signà una
proclama-convocatòria per a una assemblea general que se
celebrà el 28 de març
de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la
llei d'amnistia per
als communards que
França elaborava. El
26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès,
però continuà vivint a
Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres
proscrits que vivien a Ginebra,
un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les
eleccions
legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I
Circumscripció del Roine. L'octubre
de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra
(Maurice Bertrand, A.
Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII
Congrés del Partit Obrer Francès
(POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es
demanava que «la cita
"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i
desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb
Nicolas Joukovsky, Jules
Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la
manifestació del
Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit
hores la del
desarmament. En 1897 participà en la col·lecta
«Pro refugiats espanyols»
organitzada per Les Temps Nouveaux.
En aquesta època distribuïa els fullets del
periòdic parisenc L'Aurore,
dirigit per Ernest Vaughan. En
1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino
Samaja al
Congrés Antiparlamentari Internacional de París i
l'any següent va ser publicat
a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les
Temps Nouveaux sota el títol Propagande
indépendante. Pour le désarmament. El
març de 1901 va
fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard
internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra
el fullet Le Musée de
Damoclès i aquest mateix any
participà en una col·lecta en suport del communard
anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore.
Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu
llibre Philémon, vieux de la
Vieille (1913) i
qui conservà les seves memòries
inèdites i la correspondència creuada.
Léon
Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le
Réveil Anarchiste, va morir el 27 de
març de 1903 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració
dos dies després al
cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni
i Jean-Louis
Pindy. Documentació seva es conserva a l'International
Institute of Social
History d'Amsterdam. ***
Notícia
de la detenció de Louis Frumence apareguda en el diari
parisenc L'Aurore
del 31 de març de 1900 - Louis Frumence:
El 29 de març de 1869 neix al II
Cantó de Nantes (Bro
Naoded, Bretanya) l'anarquista
Louis-René Frumence –a vegades citat
erròniament Frumente–,
conegut com Le
Coiffeur. Sos pares es deien Joseph-Marie Frumence, sabater,
i
Marie-Magdeleine Chartier, cosidora. Es guanyà la vida
treballant de barber ambulant,
fet pel qual es desplaçava molt. Residí a
Marsella (Provença, Occitània) i
Saint-Symphorien-d'Ozon
(País de l'Ozon, Arpitània). Es
declarà insubmís i passà a
Bèlgica, on treballà
en el seu ofici. En 1889 va ser amnistiat i retornà a
França. A partir de 1892 la
policia el tenia controlat a Lió (Arpitània).
Arran de l'atemptat al cafè
Terminus de París (França) del 12 de febrer de
1894, va ser un dels nou
anarquistes de Lió (Octave Jahn, Louis Morel, Louis Perrody,
etc.) que, segons
la policia, va desaparèixer de la ciutat. L'1 d'abril de
1894 el seu domicili
va ser escorcollat per la policia. Després de l'atemptat
mortal de l'anarquista
Sante Geronimo Caserio, el 24 de juny de 1894, contra el president de
la República
francesa François Marie Sadi Carnot, va ser detingut. En
1895 marxà cap a La
Côte-Saint-André (Delfinat, Arpitània).
Entre 1896 i 1897 participà en les
reunions de la «Jeunesse Nouvelle» (JN, Nova
Joventut). El 26 de desembre de
1896, en una reunió de protesta contra la
repressió al Regne d'Espanya («Procés
de Montjuïc»), pronuncià un violent
discurs, amb atiaments a la sedició i a
l'assassinat, i el 6 de gener de 1897 va ser detingut. Aquell any, es
refugiat
a Montreaux (Vaud, Suïssa) i amb papers falsos sembla que
s'establí a Zuric
(Zuric, Suïssa). Segons la policia de Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es tractava
d'un «anarquista molt perillós». El 23
de setembre de 1898 es va decretar la
seva expulsió de la Confederació Suïssa,
juntament amb altres 35 anarquistes (Archimed,
Audibert, Avondo, Balistrato, Basso, Bielli, Boffino, Borgnis,
Cantú, Cenci,
Ceppi, Ciancabilla, Colombelli, Corti, Fortunato, Germani, Ghignola,
Izquierdo,
Lephay, Litkié, Marazzi, Mattei, Mazzoldi, Mozetti, Oliva,
Panizza, Pedeux,
Ravaglia, Ravina, Righetti, Riva, Rizieri, Rossi, Santoro i Sonvico). A
principis de segle figurava en els llistats d'anarquistes desapareguts
i/o
nòmades. El 24 de març de 1900 va ser detingut a
Nantes sota l'acusació
d'insubmissió i tancat a la caserna de Le Cambronne de la
ciutat. Louis Frumance va morir el 7 de novembre de 1941 a l'Hospital de
Nanterre (Illa de França,
França). ***
Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894) - Gheorghe
Levezan: El 29 de març –algunes fonts
citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău
(Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan,
citat de diferents
maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges
Lavezan, Pierre
Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant
romanesa, sos pares es deien Gheorghe
Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el
1887
arribà a París (França) per estudiar
matemàtiques i s'establí a Le Vésinet
(Illa de França, França). A París
fundà l'anomenat Grup Internacional
d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i
publicà a la impremta de Jean Grave un Manifeste aux
étudiants du monde entier (Manifest
dirigit als estudiants de tot el món), del qual
distribuí 40.000 exemplars –la lliberia de Les Temps Nouveaux
encara venia exemplars en 1914. Detingut
la vigília de la manifestació del Primer de Maig
de 1890, va ser inculpat de
«fomentar un atropament» i de realitzar
«propaganda socialista» –també
li
volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va
ser alliberat el 18
de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va
decretar l'expulsió de
França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la
frontera i es refugià
a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). A Ginebra participà en
nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer
amistat
amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres. Ensenyà
matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on
envià a Max Nettlau
algunes correccions sobre textos en romanès citat en la seva
Bibliographie de l'anarchie. En 1935
el
trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va
ser detingut per
«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una
amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Ángel
Mejías Zamorano
- Ángel
Mejías
Zamorano: El 29 de març –algunes
fonts citen erròniament el 28 de març de 1892
i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz
de Tenerife, Tenerife,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel
Mejías Zamorano, conegut com El
Canario i El Gringo. Sos
pares es deien José Mejías Rosa, industrial i
comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a
mínim, set germans (Nieva,
Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde),
ocupant el setè lloc,
entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família
s'instal·là a Santa Cruz
(Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son
pare desenvolupà les
seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i
posteriorment emigrà
a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran
del cop militar de
José Félix Uriburu, va ser expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
polítiques i retornà a les Illes
Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats
relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers
d'Ambdós
Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va
ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel
Domínguez, Alberto Herrera
Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego
Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez
Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes
Pérez), per la seva participació
en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz,
que
implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes
a cada un dels
detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser
capturat
per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de
Fyffes de Santa
Cruz, però aconseguí escapar
l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars
de presos que van ser bescanviats amb el bàndol
republicà («Canje de
prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any
arribà a Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on va ser
internat en diversos camps de concentració. Membre d'una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data
indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de
presoners de Ziegenhain
(Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27
d'abril
d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), amb la matrícula 5.037. En
1943 va ser integrat al «Komando Tenberg»,
encarregat de la construcció d'una
pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va
ser reintegrat a Mauthausen i
posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen.
El 5 de maig
de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a
França.
S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà de pintor i milità en la CNT i
en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats
Polítics (FEDIP). En
l'exili era conegut com El Canario.
Ángel
Mejías Zamorano patí una paràlisi
fulminant i després d'un mes en estat
comatós, el
20 de gener de
1965, va morir a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent
enterrat l'endemà. Ángel Mejías
Zamorano (1892-1965) ***
Renato
Castagnoli - Renato
Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a
Porreta Terme (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista
i anarcosindicalista després,
i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo
Castagnoli
i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap
d'estació de primera
categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la
Secció de Bolonya del
Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit
Socialista
Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou
un dels organitzadors de les
vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista
del 2 i
del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL,
Aliança del
Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat
del seu servei als
ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment
antifeixista
clandestí «Italia Libera». En 1925 el
Comitè Central de l'SFI li va informar
que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per
haver detingut un tren
de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) i per fugir de la detenció
passà a França. A París
treballà en la
construcció i s'adherí al moviment
anarcosindicalista, afiliant-se a la
Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en
totes les vagues i
manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època
col·laborà en els periòdics
publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a
les Víctimes
Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de
França i, abans de tornar
clandestinament a París, va ser també expulsat
successivament de Bèlgica,
Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri,
reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola,
decidí marxar cap a la
Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a
Barcelona (Catalunya). D'antuvi
fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», participant en el
combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a
Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols.
Després va ser
nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de
Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de
retransmissió de Barcelona,
encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i
posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de
Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en
nombroses missions aèries i
efectuà intercepcions radiofòniques de les
posicions clandestines enemigues i
de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya,
França, Regne Unit,
Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta
època també
fou membre del grup anarquista italià
«Pisacane» i, a partir de començaments
de
1937, de la redacció del periòdic Guerra
di Classe. També col·laborà
en diferents publicacions, com ara Le Combat
Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,
L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a
resultes d'una doble otitis, retornà a França, on
va ser detingut per violació
del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un
mes i quinze dies de
presó. Un cop lliure, no retornà a la
Península i s'instal·là, sota falsa
identitat,
a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu
nom figurava en la llista de
«subversius» aixecada per les autoritats feixistes
italianes, l'abril de 1940
va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant
vuit dies
en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de
concentració de Vernet
(Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins
(Llenguadoc, Occitània),
on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat
per la Comissió
Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc
anys de
desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de
confinament, se solidaritzà amb la Unió
Soviètica, que havia estat envaïda pels
nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat
al camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). El 6 de setembre de 1943
va ser alliberat i s'integrà en la resistència,
participant activament en la
reconstrucció del moviment sindical clandestí a
les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb
multicopista La Tribuna dei Ferrovieri.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual
col·laborava des del 1940, i
ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com
ara la seva vicesecretaria. Renato
Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
d'Eustaquio Bravo Linacero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de novembre 1970 - Eustasio Bravo
Linacero: El 29 de març de 1899 neix a
Dueñas (Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Eustasio Bravo Linacero –algunes fonts
citen erròniament
el seu nom com Eustaquio. Sos pares
es deien Cipriano Bravo i Felisa Linacero. De família
llibertària, sos germans
Emiliano, Mariano i Vicente van ser destacats militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Fuster de professió, en 1917
entrà a formar part de
la CNT a Santander (Cantàbria, Espanya). A finals de la
dècada dels vint
s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on
milità en la CNT, i en 1931
retornà a Santander. Lluità als fronts durant la
guerra civil i en 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En 1945
formà part dels grups organitzats
llibertaris a Bordeus (Aquitània, Occitània) i
posteriorment s'establí a Caen,
on milità en la Federació Local de CNT. Sa
companya fou Josefa Solana Rumoroso.
Eustasio Bravo Linacero va morir el 2 d'octubre de 1970 a l'Hospital
Clemenceau
de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat tres dies
després en aquesta localitat. ***
Manuel
Carret Humanes - Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal –com a gran lector de Federico Urales que era– i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell «Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants. ***
Michele
Damiani - Michele Damiani:
El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla,
Itàlia) el propagandista anarquista
Michele Damiano, més conegut com Michele
Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi.
Pagès de
cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de
publicacions
subversives, després d'una breu passada per les Joventuts
Socialistes i pel
Partit Socialista Italià (PSI), abraçà
les idees llibertàries, dedicant-se a la
propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb
Agostino Raimo i
altres companys, el grup anarquista «Luce»,
destacant en el seu paper
d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la
zona i per la seva
presència activa en totes les manifestacions
polítiques, fet que va provocar
que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a
trets amb un
escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es
consolidà en el poder
continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929
va ser acusat d'haver atiat
desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud
irreverent cap els
sentiments religiosos de la població». L'abril de
1932, a petició del prefecte
de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels
seus «sentiments de
revolta», però el novembre d'aquell any va ser
exonerat per un «acte de
clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son
germà Antonio i almenys una
dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un
aixecament armat que
havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per
assalt
alguns edificis públics i neutralitzar els elements
destacats del Partit
Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la
intervenció policíaca, va
ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per
aquests fets, va ser
condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que
purgà la colònia
penitenciària de Ventontene primer i a la de
Ponça després, i on, segons les
autoritats, «no donà cap mostra de penediment,
sempre freqüentant la companyia
dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop
lliure retornà a Canosa i el
8 de setembre de 1943 reprengué la lluita
política denunciant en un acte públic
la prohibició de la publicació anarquista, que
hagué de sortir clandestinament,
titulada Rivoluzione Libertaria,
òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia
Liberata (AGLIL, Aliança
dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que
edità amb altres companys.
Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa
acció propagandística i
organitzativa, que acabà reconstituint el moviment
anarquista de Pulla, alhora
que participà en congressos i conferències sobre
la realitat local i promogué
reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà
activament en el
Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre
de 1965 fou un dels
fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi
d'Iniziativa
Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de
la Federació
Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte
associatiu» d'aquesta, que també
publicà el periòdic Iniziativa
Anarchica.
Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el
llibre L'anarchismo degli anarchici,
amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele
Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla,
Itàlia)
arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca
personal va ser donada
a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia)
pels seus hereus. Entre 1992
i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums
miscel·lanis en el seu
record sota el títol Ricordando
Michele
Damiani. ***
Necrològica
de Pasqual Fabregat Martí apareguda en el
periòdic parisenc Le
Combat Syndicaliste del 7 de setembre de 1978 - Pasqual Fabregat
Martí: El 29 de
març de 1905 neix a Les Useres (L'Alcalatén,
País Valencià)
–algunes fonts citen erròniament
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià)
l'anarcosindicalista
Pasqual Fabregat Martí. Sos pares es deien Pasqual Fabregat
i Josepa
Martí. Quan era
molt jove emigrà a Barcelona,
on treballà en els serveis de
neteges públics i milità en el Sindicat del
Foment de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment
milità en la
Federació Local de Valença (Roine-Alps,
Occitània) fins als anys seixanta,
quan, molt malalt, retornà a la Península.
Pasqual Fabregat Martí va
morir d'insuficiència cardíaca el 14 de juliol de
1977 a l'Hospital
Provincial de Castelló (La Plana Alt, País
Valencià) i va ser enterrat
en aquesta població, on residia. ***
Martín
Gudell - Martín Gudell:
El
29 de març –16 de març segons el
calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester
(Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i
anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o,
simplement, com Martín Gudell,
encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M.
Skynimas, M. Petrowsky,
P. Šalna, L.
Guoba, V. Davainis,
etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana.
Va fer els estudis
secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija,
Lituània). Entre
1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República
de Lituània) i a la Universitat
de Berlín (República de Weimar, Alemanya)
diverses disciplines (economia,
idiomes, periodisme). Treballà de periodista a
Lituània i a Berlín en diverses
publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,
Darbas, etc.) i
formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos
Organizacija (LSMO,
Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En
aquesta època era membre
del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però
establí contactes amb
Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i
l'anarcosindicalisme.
Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga
(LSRMS,
Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el
6 de maig de 1929,
amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota,
participà en
l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà
Augustinas Voldemaras al
Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el
capità Pranas Gudynas;
Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i
sa companya i Martynas
Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a
Àustria a través de
Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal
del periòdic lituà Lietuvos
Žinios
a Berlín i París. En 1932 s'establí a
Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar
col·laboracions a Lietuvos Žinios,
treballà de professor de rus i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes
alemanys,
especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una
russa blanca (Petrowsky) i d'un
català
anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933
publicà en lituà
Sukilusi Ispanija (Revolta a
Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II
República
espanyola, i traduí al castellà, sota el
pseudònim M. Petrowsky,
el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su
significación en la Revolución Rusa. El
novembre de
1936, amb Francisco Carreño Villar i José
Berruezo Romera, en qualitat de
traductor, formà part de la delegació de la CNT
que va ser enviada a Moscou
(URSS)
per a participar en la desfilada commemorativa de la
Revolució d'Octubre.
En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet,
president de
l'ambaixada extraordinària de la II República
davant l'URSS. Sobre aquest
viatge, en 1945 publicà en lituà una important
ressenya crítica del règim
comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje),
que fou traduïda al castellà i publicada l'any
següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm
com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde
i
SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior
de la
CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual
també formava part
Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín
Cortés, per la CNT, encarregades de la
publicació de periòdics, fullets, llibres, etc.,
en diverses llengües. Després
de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup
alternatiu enfrontat, la
Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment
Lliure
Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i
Eugen
Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937
formà part del
servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els
nombrosos companys detinguts per
haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) o per
haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments
sorgits
el maig de 1937 contra la reacció estalinista.
Però la seva discreció vers els
companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels
DAS. En un
informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a
«un emigrat rus blanc»
que encapçala dins de la CNT «un grup obertament
contrarevolucionari, que ha
participat estretament amb el POUM en la preparació i en la
realització d'un
cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937
publicà, sota el pseudònim M.
Skynimas, la seva traducció al lituà
del
llibre de Vicente Blasco Ibáñez La
barraca, sota el títol Prakeikta
žemė
(Terra maleïda). En 1938 fou membre de
l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938
acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la
veterana anarquista
Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la
Península per a veure
les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus
desplaçaments al front
i a les col·lectivitats. Quan el front
català caigué, amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
i
Nicolás, signà a París un acord per a
transferir els fons documentals de la CNT
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam
(Països
Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon
Radowitzky (Raúl Gómez),
passà amb
camió aquests arxius a França. En aquests anys
col·laborà en «Radio
CNT-FAI»,
de Barcelona, i en Solidaridad Obrera
i en Umbral. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on fou internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es
traslladà als EUA –com que no tenia
documentació que demostrés que era
nord-americà, va convèncer els
buròcrates
d'immigració cantant Twinkle, Twinkle, Little Star,
cançó que havia
aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà
en l'homenatge pòstum a Emma
Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York,
EUA), on també
intervingueren Leonard
D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman
Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker,
Dorothy
Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941,
publicà
en lituà Ispanų kovos dėl laisvės.
Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per
la llibertat.
Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys
col·laborà en la premsa
anarquista de l'exili, com ara España
Libre i Estudios Sociales,
i en Delo Truda, de Nova York. En
els anys
cinquanta col·laborà en les revistes
literàries lituanes Literatüra
i Literatüros Metraštis.
Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en
la redacció del periòdic
socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos.
The Lithuanian Daily News, del qual assumí
l'administració en 1951 i el
qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la
Societat d'Escriptors
Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural
«Žiburėlio» i
director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A
més de les obres
citades, és autor d'Skynimai dega (1935), Boliaus
Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio
atsiminimai (1947), Lietuviai gynė
savo miškus (1950) i Povilas
Mileris.
Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors
pensen que també
va fer servir el pseudònim M.
Perkūnija.
Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago
(Illinois, EUA). A l'IISH
d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara
correspondència (Emma
Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis,
Jesus Lara Trueba,
Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a
Catalunya, documents personals, etc. ***
Honorio
Gimeno Pérez - Honorio Gimeno
Pérez: El 29 de març de 1907 neix a
Espadella (Alt Millars, País Valencià) el
naturista llibertari Honorio Gimeno Pérez, conegut com Dr. Hidrófilo. Sos pares es
deien Honorio Gimeno i María Pérez.
Quan estudiava medicina a Barcelona (Catalunya) quedà
captivat per la lectura
de les obres de Maximilian Bircher-Benner, Sebastian Kneipp, Louis
Kuhne i
Vincent Priessnitz, i es lliurà en cos i ànima al
naturisme i al vegetarianisme.
La seva manera d'anar pel món (barba llarga, robes
lleugeres, sandàlies, etc.)
topaven amb la resta d'estudiants. Després d'acabar la
carrera de medicina amb
11 matrícules d'honor, marxà cap a Alemanya on
estudià al balneari naturista que
Sebastian Kneipp tenia a Bad Wörishofen (Suàbia,
Baviera), especialitzant-se en
hidroteràpia. Posteriorment amplià estudis de
medicina natural amb Emil Klein a
la Universitat de Jena (Turíngia, Alemanya) i a
Suïssa. En tornar a Barcelona
s'establí com a metge naturista i comptà amb el
suport dels cercles llibertaris,
col·laborant en la premsa anarquista i naturista (Acción Naturista, Bionomía,
Cuadernos de Bionomía, Helios, etc.). També
destacà com a
conferenciant, com ara «Utilidades del
excursionismo» (Ateneu Popular del
Poblenou de Barcelona, setembre de 1932), «El naturisme,
complemento de todo
hombre progressista» (Ateneu Racionalista de Barcelona,
febrer de 1933), «Cómo
empezó y se ha desarrollado el naturisme» (Ateneu
Racionalista de Barcelona, abril
de 1933), «El naturisme en la actualidad»
(Barcelona, 16 d'agost de 1934,
radiada a tota la Península), «Vicios que se
consideran costumbres» (Ateneu
Eclèctic de Barcelona, 21 de febrer de 1935),
«Curso completo elemental de naturisme
medico» i «El aire y el sol como inestimables
agentes terapéuticos» (Barcelona,
gener de 1936), «Naturismo centroeuropeo» (quatre
sessions a Barcelona el juny
de 1936). Amb Juan García Giner i Casiano Ruiz Ibarra,
organitzà la III
Assemblea Naturista Espanyola, que se celebrà entre el 16 i
el 19 de maig de
1933 al Balneari de Busot (Aigües, Alacantí,
País Valencià). Entre 1935 i 1936
col·laborà amb l'Organització
Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Participà en diverses
convocatòries del Congrés
Naturista Espanyol. Durant la guerra civil fou tinent mèdic
provisional de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Només va escriure un llibre, Vicente
Priessnitz o el genio de la hidroterapia,
que es publicà per lliuraments en diferents revistes
naturistes. En 1949 fundà
a Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Catalunya) la primera
clínica naturista a
Espanya. Formà part de la Federació Vegetariana
Espanyola i entre el 23 i el 29
de juny de 1963 participà en el XVII Congrés
Internacional Vegetarià celebrat a
Barcelona. Honorio Gimeno Pérez va morir el 26 de febrer de
1991 a la Clínica
Delfos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'Horta
de la
ciutat. Pòstumament, en 1994, la revista Integral
publicà el recull d'articles Hidroterapia
y naturisme. Paso por Helios del
doctor Gimeno. Honorio Gimeno Pérez (1907-1991) ***
Eustaquio
Benito González - Eustaquio Benito
González: El 29 de març de 1908 neix
a La Cistérniga (Valladolid, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Eustaquio Benito González
–a vegades el seu nom citat
Eustasio. Sos pares es deien Pedro
Benito
i María Presentación González. Sembla
que quan tenia vuit anys emigrà amb sa
família a França i que durant la
Revolució retornà a la Península i
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, en 1949, s'establí a La
Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on
treballà en diversos treballs
(fusteria, manutenció, xofer, etc.) fins que
trobà feina de teixidor en una
manufactura local fins a la seva jubilació.
Milità en la CNT, amb Joaquim Andreu
Pastor, Ignasi Ardèvol i altres, i ocupant
càrrecs de responsabilitat orgànica,
com ara el de tresorer de la Federació Local de La Bastida
de Roairós. En 1979,
després de la mort de sa companya María
Manzanares, es traslladà a Perpinyà amb
una nova companya i milità en la CNT, de la qual va ser
nomenat secretari, i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eustaquio Benito
González va
morir el 21 de novembre de 1985 a Perpinyà (Llenguadoc,
Occitània) i va ser
incinerat l'endemà per sa família a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). Eustaquio Benito González (1908-1985) ***
Antonio Perrella (Tomás Ranieri) - Tomás Ranieri: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Antonio Perrella, més conegut com Tomás Ranieri, encara que va fer servir altres pseudònims, com Antonio Pereira, El Italiano, L'Italià, Antonio Penella Tamaro, Antonio Negredo Tamaro, Pineda Tamaro i Tommaso Ranieri. Suboficial de Marina, en 1928 el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França, on ràpidament entrà en contacte amb anarquistes espanyols exiliats. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i es relacionà amb els grups anarquistes de la barriada de Sants. Participà en les manifestacions sorgires arran de la Revolució d'Octubre de 1934. Quan el cop militar feixista del 19 de juliol de 1936 prengué part a Barcelona, amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la «Columna Ortiz». Amb la militarització de les milícies, el 31 de desembre de 1936 va ser nomenat major d'Infanteria i prengué part en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada Mixta (25 Divisió) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, compost per membres de la CNT-FAI. Entre desembre de 1937 i febrer de 1938 va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va ser empresonat sis mesos al fort de Santa Bàrbara i altres sis mesos al castell de Sant Ferran, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser posat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliurà a la lluita clandestina contra el règim franquista i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya la Confederació Nacional del Treball (CNT) i agent d'enllaç de la resistència. En una de les batudes repressives, en aquell mateix any, va ser detingut juntament amb 39 companys i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Torturat durant un mes a la Prefectura de Policia, fou traslladat el 22 de desembre de 1945 a la Presó Model de Barcelona. Va ser posat en llibertat provisional el 7 de juny de 1946, gràcies a la intervenció de l'ambaixada italiana, i el desembre va tornar a Itàlia. Al seu país milità activament en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Josep Lluís Facerías (Face) va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona (Marques, Itàlia) de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Va col·laborar en diferents publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir i Umbral. El setembre de 1968, malgrat el seu malmès estat de salut, participà en la jornada inaugural del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills. Va deixar inacabades i inèdites unes memòries. ***
Necrològica
d'Antonio Cano Ortiz apareguda en el periòdic
granadí CNT
de la primera quinzena d'abril de 1995
- Antonio Cano Ortiz: El 29 de març de 1909 neix a Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cano Ortiz. Sos pares es deien Celestino Cano Rubio, jornaler, i Teresa Ortiz Alcón. Fill d'una família llibertària, quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el grup anarquista «Los Intrépidos», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i en els ateneus llibertaris. Realitzà diverses gires de propaganda arreu del país. En 1935, fugint de la policia, es trobava per Amèrica Llatina. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la Columna Durruti i després en diferents regiments de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i, a més del camp de concentració d'Albatera, patí diverses presons, on sempre mantingué contacte amb la xarxa clandestina de la CNT. Un cop alliberat, continuà militant en la CNT clandestina; detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada. En els anys cinquanta va ser novament empresonat i va ser enviat a treballar al «Pla Badajoz». Un cop alliberat s'instal·là a Montijo, on treballà de constructor i continuà militant. Sa companya fou Asunción Cabañas Montes. Antonio Cano Ortiz va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1995 al seu domicili de Montijo (Badajoz, Extremadura, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Lobón (Badajoz, Extremadura, Espanya). ***
El
jove Fernand Doukhan - Fernand Doukhan:
El 29 de març de 1913 neix al barri de Bab El-Oued d'Alger
(Algèria; actualment
és un municipi independent) el mestre, anarcosindicalista,
comunista
llibertari, i després trotskista, Fernand Isaac Doukhan.
Fill d'una família
jueva bereber pobre, sos pares es deien Saül Doukhan, pintor
en la construcció,
i Clarisse Chemoul, mestra religiosa de l'Aliança Israelita.
Bon estudiant, en
1930 va ser admès a l'Escola Normal de Bouzereah d'Alger per
a fer-se mestre.
Fent aquests estudis aprengué els valors laics i
s'adonà de la situació
colonial que vivia Algèria –encara se segregava a
les aules els nadius dels
europeus– , a més de conèixer
l'escriptor Mouloud Feraoun, assassinat el març
de 1962 pels ultradretans de l'Organització Armada Secreta
(OAS). En aquesta
etapa d'estudiant, milità en el grup alguerès de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Arran de la declaració de guerra de
França a Alemanya el
setembre de 1939, va ser un dels primers a rebre l'ordre de
mobilització i va
ser destinat al IX Regiment de Zuaus («Regiment
d'Alger»). El 23 d'octubre de
1940 va ser fet presoner a Crépy-en-Valois (Picardia,
França) i restà tota la
guerra captiu a Alemanya en diferents camps de concentració
(Stalag II D, a
Stargard; Stalag VC, a Wildberg); gràcies que el seu segon
nom Isaac no
figurava en els registres i que el del pare va ser canviat a Raoul se salva d'una mort segura. El 20
d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. En retornar a
Algèria,
va ser nomenat mestre a l'Escola Lazergues, al barri
alguerès de Nelson, i
reprengué la militància. Va ser orador, en nom de
la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), en el míting del Primer de Maig de
1947, celebrat a la
Universitat Popular, on també parlaren Manuel Bernabeu, de
la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL) i Vicente Gomis, del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). A partir de 1948 formà part del grup d'Alger
de la Federació
Anarquista (FA), que es reunia tots els diumenges al bar «La
Cigogne», al barri
alguerès de Nelson, i s'integrà en la
Comissió d'Educació de la FA. En aquesta
època la policia el tenia inscrit en el llistat de militants
a vigilar i estava
en estret contacte amb l'anarquista Louis Louvet. El 20 de juny de
1948,
organitzada per la FA, va fer la xerrada «Le
féderaralisme libertaire» a la
Salle de l'Universite Populaire d'Alger. L'estiu de 1949 va ser
detingut quan
aferrava cartells en commemoració de la Revolució
espanyola al bulevard Baudin
del barri d'Agha d'Alger i passà unes hores a la comissaria
abans de ser posat
en llibertat. Aquest mateix estiu, participà en el
càmping llibertari de l'illa
Santa Margarida, davant Canes (Provença,
Occitània), celebrat a l'Alberg de Joventut
regentat per Josep Salamé Miró i sa companya
Renée Joséphine Desvaux. El 29 de
gener de 1950, organitzada per la FA, va fer la xerrada
«Réformisme et sindicalisme
révolutionnaire» a la Salle de
l'Université Populaire d'Alger. En aquesta
època, la XIII Regió de la FA
s'independitzà sota el nom de Moviment Llibertari
Nord-Africà (MLNA), sigles que van ser legalitzades el 31 de
març de 1950 per
les autoritats colonials franceses. Ell s'encarregà
d'escriure a la Comissió de
Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) per demanar
l'afiliació de la nova
organització. El maig de 1952 va fer una crida urgent a
participar amb els
partits nacionalistes i comunista per a fer un front comú
contra la repressió.
En 1953 signà en crida per l'alliberament de Messali Hadj i
tots els presos
polítics algerians. En 1954 n'esdevingué
secretari de l'MLNA. En aquesta època
s'adherí a la Internacional Comunista Llibertària
(ICL), creada al voltant de
la Federació Comunista Llibertària (FCL; nou nom
de la FA) de Georges Fontenis.
Quan l'esclat de la revolució algeriana, l'1 de novembre de
1954, Georges Fontenis
li encarregà, juntament amb Léandre Valero,
contactar amb les responsables
locals del Moviment per la Triomf de les Llibertat
Democràtiques (MTLD); aquesta
organització, que aviat es rebatejà Moviment
Nacional Algerià (MNA), estava
dirigida per Messali Hadj i era la principal organització
independentista. L'MLNA,
a més de ser intermediari entre l'FCL i l'MNA,
aportà ajuda logística directa i
els locals de l'MLNA, anomenats oficialment Cercle d'Estudis Cultural,
Social i
Artístic, a l'avinguda Marne d'Alger, posà a la
disposició del moviment
independentista la seva multicopista per a realitzar propaganda. El seu
domicili, al carrer Roussillon de Bab El-Oued d'Alger,
acollí nombroses
reunions i serví de refugi a militants. En aquests anys
col·laborà en Le
Libertaire, defensant les tesis independentistes
i denunciant el colonialisme i el terrorisme, i fent una crida a
l'«acció
directa» i a la insurrecció. El 28 de gener de
1957 seguí la crida de l'FLN a
la vaga amb davant el debat sobre la qüestió
algeriana previst a l'ONU.
Detingut aquell mateix dia per paracaigudistes francesos al seu
domicili, va
ser portat al Centre de Tria i de Trànsit (CTT) de Ben
Aknoun d'Alger i,
després de ser interrogat, se li va assignar la
residència vigilada al camp
d'internament de Lodi –actualment Draa Essmar, a un centenar
de quilòmetres al
sud-oest d'Alger, a prop de Medea (Medea, Algèria). En
aquest camp entrà en
contacte amb molts de membres del Partit Comunista Algerià
(PCA), com ara Henri
Alleg i Albert Smadja, però va ser aïllat pel
sector estalinista. Des del seu
internament, mantingué una esteta correspondència
amb Mohamed Farès,
responsable d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors
Algerians (UGTA),
creada en 1956 per l'FLN. El 30 de març de 1958,
després de més d'un any tancat
sense cap inculpació, va ser alliberat i el 8 d'abril
d'aquell any expulsat
d'Algèria, país natal al qual no
retornà mai pus. Després de passar per
Marsella (Provença, Occitània), va ser albergat a
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) per Marcel Valière, membre del grup
«École Émancipée»
del Syndicat
National des Instituteus (SNI, Sindicat Nacional de Mestres), al qual
també
estava afiliat i del qual esdevingué tresorer departamental
d'Erau. La tardor
de 1958 va ser nomenat mestre de l'Escola Primària de Nins
Docteur Calmette, al
barri Plan-des-Quatre-Seigneurs de Montpeller. El 16 de maig de 1964 es
casà a
Montpeller amb Marguerite Marie Thérèse Hoarau,
secretària de la Facultat de
Ciències de Montpeller. En 1981, just abans de
l'elecció de François Mitterand
a la presidència de la República francesa,
s'allunyà de l'anarquisme i s'afilià
al trotskista Partit Comunista Internacional (PCI), dirigit per Pierre
Lambert,
que esdevingué en 1991 Partit dels Treballadors (PT). El
desembre de 1995 es manifestà
contra el pla de reforma de la Seguretat Social del primer ministre
Alain
Juppé. Fernand Doukhan va morir el 14 de maig de
1996 a l'Hospital Lepeyronie de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) a resultes d'un accident
automobilístic. Documentació seva es troba
dipositada al Centre d'Estudis i de Recerques sobre els Moviments
Trotskista i
Revolucionaris Internacionals (CERMTRI) de París
(França). La seva trajectòria vital
va ser narrada per sa besneboda, la periodista Nathalie
Funès, en el llibre Mon oncle
d'Algérie (2010). ***
Foto
policíaca de Francesc Gomar Torró (1933) - Francesc Gomar Torró:
El 29 de març de 1914 neix a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament La
Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País
Valencià)– l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià. Sos pares es
deien Vicent Gomar i Felicitat Torró. De ben jovenet
entrà a formar part de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'abril de
1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent
Josep Gomar Torró,
Antonio García García (El
Andalúz),
Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero
Pérez, tots
militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a
mà armada
realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de
plàtans «Hermanos Andalúz»,
al
número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid
(Espanya), i en el qual es portaren
un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25
de febrer de 1935
a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser
absolt, com la resta dels
processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial
d'Intendència i membre
del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el
triomf franquista, va
ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i reclòs al camp de
concentració de «Los Almendros» i a la
presó provincial d'Alacant, on amb
altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre
d'execució. Després va ser
traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300
persones i on hi s'estaven uns
cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió
col·lectiva, cinc dels
presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment
va ser
traslladat a Xàtiva (La Costera, País
Valencià), d'on fou alliberat el 5 de
gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la
seva pertinença al SIM no va ser
descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova
ordre de
detenció contra ell, marxà cap a Barcelona
(Catalunya), però com que no se
sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i
s'integrà en un grup
guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena.
Un dia
que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella,
Espanya), va ser detingut,
però dos dies més tard aconseguí fugir
i tornar a les muntanyes. A la serra
d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part
de la V Agrupació
Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada
per Cecilio Martín
Borjas (Timochenko),
d'obediència
comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete.
Com que
no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà,
amb una vintena de
companys, el seu propi grup guerriller («Grup del
Valencià»), que establí
contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero
Robles, a
Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona
d'Albacete. El seu grup atacà la
caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i
s'emportà nombrosos fusell i
pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren
dels
braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la
finalitat que rebel·lés
l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó
d'Albacete, el
director no la volgué admetre, ja que «no podia
acceptar cadàvers». Josefa
Martínez Moreno, amb qui va tenir tres infants (Vicent,
Francesc i Julià), mai no es va recuperar d'aquests
maltractaments i morí en 1991.
El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup
d'Antonio Hidalgo
López (Atila) i el 7
d'octubre
d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko),
Antonio Hidalgo López (Atila),
Antonio Moreno Manzano (Pichi) i
Germán Girón Nieto (Donaire),
participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a
València, dels pagadors de la
línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí
de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a
resultes de la repressió, quan només quedaven
tres guerrillers en el grup i dos
d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà
cap a la serra de Gredos, on
s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio)
comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità
molts de
guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser
detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els
maltractaments dels quals va ser víctima en els
interrogatoris, intentà
suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser
condemnat a mort, però
la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser
internat a la presó
valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí
una estreta
amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del
Comitè Nacional de la CNT. El
3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.
Francesc Gomar Torró
va morir el 21 de febrer de 1994 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida,
País
Valencià) i va ser enterrat en aquesta població. Francesc Gomar Torró (1914-1994) ***
Anunci
buscant parella de Victoriano Gómez Marco, i d'altres
companys, apareguda en la madrilenya La Revista Blanca
del 5 d'abril de 1935 - Victoriano Gómez Marco: El 29 de març de 1915 neix a Alpeñés (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Victoriano Gómez Marco. Sos pares es deien José Gómez i Juliana Marco. Fuster de professió, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 es fundà la Federació Local d'Alpeñés de la CNT i en fou nomenat secretari. Aquest mateix any, amb altres companys del seu poble, buscà companya a través de La Revista Blanca per a unir-se lliurement. Durant la guerra civil lluità en la «Columna Durruti» al front d'Aragó. Ferit en un braç, romangué hospitalitzat sis mesos a Barcelona (Catalunya). Considerat no apte per a retornar al front, va ser enviat en serveis auxiliars a una caserna controlada per comunistes. Tement per sa vida, desertà i es refugià a la seu del Comitè Nacional de la CNT, on, fins el gener de 1939, treballà als arxius. Quan la Retirada, el 6 de febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a una pedrera d'Auxant (Borgonya, França). El juny de 1940, poc abans de l'arribada de l'exèrcit alemany, marxà a peu cap a Perigús (Aquitània, Occitània), on arribà el dia de l'Armistici. Controlat per les autoritats, va ser traslladat novament al camp de concentració d'Argelers i d'allà enviat a diverses CTE (Prada de Conflent, Bél Luéc, Lorient) i com a treballador agrícola a la 91 CTE a Gatnat (Alvèrnia, Occitània), on, amb altres companys, reorganitzà la CNT que comptà amb una vintena de membres. El setembre de 1942 assistí al I Ple Regional celebrat a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En aquesta època participà en la Resistència enquadrat en un grup francès. Acabada la II Guerra Mundial, en 1947, s'establí al barri de Montferrand de Clarmont d'Alvèrnia i fou un dels pilars de la comarcal del Massís Central de la CNT. Fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Clarmont d'Alvèrnia i de la comarcal en diverses ocasions, i secretari de Coordinació del Comitè Interdepartamental. Fou un assidu dels comicis confederals. Sa companya fou Yvonne Marie Louise Roze. Victoriano Gómez Marco va morir el 29 d'abril de 2005 a la Clínica des Cezeaux de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Escuròlas (Alvèrnia, Occitània). ***
Manuel
Fernández Rodríguez - Manuel Fernández
Rodríguez: El 29 de
març –oficialment el 31 de
març– de 1917
neix a Granada (Andalusia, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel
Fernández Rodríguez,
que va fer servir diversos pseudònims (M.
Franz del Valle, F.R., M. Vega, J.
Alpes, Zalamea, N, J.
Sierra, J. Santos,
etc.). Fill
d'una família llibertària, sos pares es deien
Manuel Fernández Soto, calderer, i Ana Rodríguez
Chacón. Fins als 12
anys
assistí a diverses escoles i
després passà a treballar com a aprenent de
dependent de comerç. A partir dels
14 anys començà a militar en les Joventuts
Llibertàries de Granada, amb José
Martínez
Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego
Illescas, Guzmán i altres. En 1934
formà part del Comitè Local de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El
novembre de 1935 i
el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol
de 1936
i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix
s'uní a la Columna
Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza.
Després continuà
en les Joventuts Llibertàries, on ocupà
càrrecs de responsabilitat, com ara
secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i
assistí a diferents trobades
orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) de 1938 celebrat
a Barcelona. També formà part de la
comissió aclaridora de l'actuació de Rafael
Peña García i fou redactor del
butlletí Nuestros
Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i
d'allà marxà a Alacant i a
Madrid, on aconseguí documentació falsa i
s'establí a Barcelona. Treballà en
una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de
1939 va ser detingut. Tancat a la
Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser
alliberat. Va fer
feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de
diaris, i amb
Miguel Jiménez fabricà i vengué
sabó. Quan pogué contactà amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al
Sindicat d'Arts Gràfiques
de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè
Regional de les Joventuts
Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà
d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre
de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del
Comitè Regional
de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a
França com a delegat
d'aquesta organització per aconseguir suport,
però no va poder arribar per
dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la
FIJL de Tolosa de
Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de
1946. Després
d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL,
l'abril d'aquell any
retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa
seva la premsa de Ruta, el primer
número del qual sortí el
juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb
Raúl Carballeira
Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística
(València, Màlaga,
Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les
Joventuts Llibertàries
peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo,
Ángeles Rojo i Juan Gómez
Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar
la línia col·laboracionista
confederal, però fou va ser apartat del seu
càrrec un mes després, en no
acceptar la dissolució del Comitè Regional de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció
confederal. El 17 d'agost
de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de
companys. A la presó Model de Barcelona formà
part de la Comissió de Premsa,
encarregada de confeccionar cal·ligràficament els
butlletins Esfuerzo, Crisol
i Acarus Scabieri.
El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una
salut molt febre,
l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís
Facerías i Francisco Ballester Orovigt
(El Explorador) els Pirineus per
assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a
Tolosa de Llenguadoc entre el
20 i el 29 d'octubre. A París formà part del
Comitè Regional d'Andalusia de la
CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest
publicà el butlletí CRA
i durant una temporada administrà el
periòdic CNT. El gener
de 1952 emigrà
al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez
Fernández a Rio de Janeiro,
s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta
i publicà el periòdic O
Protesta.
L'octubre de 1961, amb
Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua,
Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas
i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al
Congrés de Federacions Locals
del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la
Comissió de Relacions
de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos
Aires, Argentina)
i el gener de 1982 s'instal·là novament a
Barcelona. Manuel Fernández Rodríguez
va morir el 28 d'octubre de 2003 a l'Hospital de Sant Gervasi de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003) Pura López Mingorance (1920-2007) ***
Necrològica
de Manuel González Esquina apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 23 de
febrer de 1993 - Manuel González Esquina: El 29 de març de 1918 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel González Esquina. Sos pares es deien Ángel González i Ana Esquina. Durant la guerra civil fou milicià en una columna confederal i després en la 100 Brigada Mixta de la II Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castres. Sa companya fou Ginette Arlette Rocacher. Manuel González Esquina va morir el 20 de desembre de 1992 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i sa família el va enterrar cristianament. ***
Dolores
Marcos Martínez - Dolores Marcos
Martínez: El 29 de març de 1920 neix
a Petrer (Vinalopó Mitjà, País
Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Marcos Martínez,
coneguda com Lolita. Es guanyava la
vida com a obrera
enfranquidora a la fàbrica de sabates de
«Villaplana» de Petrer. Afiliada al
Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en fou
secretària. També fou secretària de
les Joventuts Llibertàries i va organitzar la
biblioteca d'aquesta organització. Durant la guerra civil va
fer feina a la
fàbrica «El Molinet», que
produïa roba d'abric per a l'exèrcit
republicà. Amb
el triomf franquista, pogué passar a Àfrica i el
29 de març de 1939, el dia del
seu aniversari, arribà a bord del vaixell Stanbrook
a Orà (Algèria) amb son company Adrián
Torregrosa Guill, militant de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Separada del
seu company al port, va ser
internada a l'antiga presó civil d'Orà (Camp
Núm. 1), on setmanes després hi va
arribar son company, després de passar pel Camp
Núm. 2 de l'avinguda de
Tunísia. Hi van romandre set mesos internats fins que van
ser reclamats per un
fals parent. Entre novembre de 1939, fora de la presó, i
fins el desembarcament
aliat de novembre de 1942, la parella visqué en
semiclandestinitat amagada a
soterranis i treballant com a conserges d'immobles. El gener de 1946
emigrà a
Casablanca (Marroc), on son company treballà en la seva
professió de sabater i
després en una fàbrica de mistos. En 1976,
després de la mort del dictador
Francisco Franco, la parella retornà a Petrer. Hi va
escriure unes memòries (El
Stanbrook y el Quijote. El Quijote en mi exilio), conservades per son únic fill Helios
Torregrosa Marcos.
Defuncions
Clément Duval
escrivint a la seva taula de treball (Booklyn, ca. 1930) -
Clément Duval: El
29 de març de 1935 mor al barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA) l'anarquista
il·legalista Clément Louis Duval, conegut
com Le Père Duval. Havia nascut l'11
de març –algunes fonts citen
erròniament el 12 de març– de 1850 a
Cérans-Foulletourte
(País del Loira, França).
Sos pares es deien
Clément Duval, cafeter, i Magdeleine Duaire. Quan tenia 10
anys començà a
treballar de serraller. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870,
fou
destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre
fundador, amb A.
Ritzerfeld, del grup anarquista «La Panthère des
Batignolles», creat la tardor
de 1882 al XVII Districte de París (França),
partidari de l'acció violenta i de
l'«expropiació
revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886,
a resultes
d'un robatori de joies i dargnet en una vil·la del carrer
Monceau de París el 5
d'octubre, va ferir amb un punyal l'agent Rossignol al crit
d'«En nom de la
llibertat!», mentre un dels policies el capturà
«en nom de la llei». Tancat a
la presó parisenca de Mazas, el 24 d'octubre de 1886 va
escriure al diari Le
Révolté una carta, que va ser
publicada el 12 de novembre, on justificava les seves accions. L'11 de
gener de
1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser
condemnat a mort l'endemà;
el febrer d'aquell any la pena li va ser commutada per la de treballs
forçosos
a perpetuïtat. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un
fulletó (Le
Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses
juges. Défense que
devait prononcer le compagnon Duval) per crear una
opinió pública
favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana
Francesa el 24 d'abril
de 1887 a bord del vaixell L'Orne
provenint de Toló (Provença,
Occitània) i va ser enviat a la penitenciaria de
les Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa); hi
restarà 14 anys
sobrevivint gràcies a la seva determinació
llibertària. Després de 18 intents
d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa). En 1890
es realitzaren diverses col·lectes amb la finalitat que sa
companya Louise
pogués reunir-se amb ell i l'estiu d'aquell any, a punt
d'embarcar-se a Le
Havre (Alta Normandia, França), renuncià en
l'últim moment i de bell nou a
París lliurà els 450 francs de la
recaptació al Cercle Anarquista
Internacional, diners que van ser lliurats a Paul Reclus amb la
finalitat de
comprar una premsa d'impressió. El 14 d'abril de 1901 va
aconseguir evadir-se
amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la
solidaritat dels
anarquistes francesos i italians de Nova York (Nova York, EUA), va ser
acollit
en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a
San Juan (Puerto
Rico). Va redactar unes memòries que van ser publicades en
1907 en fulletó en
el periòdic italià novaiorquès Cronaca
Sovversiva, traduïdes per Luigi
Galeani –algunes pàgines van ser publicades entre
octubre de 1926 i maig de
1931 a França en L'En Dehors–,
i que finalment van ser editades a Nova
York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche,
pels editors de L'Adunata
dei Reffratari. Quan es desencadenà el cas de la
«Banda Bonnot», defensà
aquesta anarquistes il·legalistes i criticà el
moviment anarquista que restà al
marge. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue
Anarchiste de París.
Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al
barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del Centre
Internacional de
Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa),
va recuperar una
part del manuscrit original en 1980, que el vell militant
anarcoindividualista
italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin)
conservava, i el va editar en
1991 sota el títol Moi, Clément Duval,
bagnard et anarchiste. ***
Libero
Roncoroni - Libero
Roncoroni: El 29 de març de 1937 mor a Madrid
(Espanya) l'anarquista i
lluitador antifeixista Libero Roncoroni, citat a vegades com Liberto Roncoroni. Havia nascut l'1 de
maig de 1910 a Zuric (Zuric, Suïssa). Sos pares es deien
Saverio Roncoroni,
militant anarquista, i després socialista, propietari d'una
botiga de delicadeses
a Brussel·les (Bèlgica), i Eugenia Panozzo.
L'octubre de 1936 marxà cap a Espanya
i s'enrolà com a milicià voluntari en el
Batalló Francobelga de la XIII Brigada
Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Destinat al front de
Madrid com a oficial, posteriorment passà a la XIV Brigada.
El 13 de gener de
1937 va ser ferit greument a Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya).
Libero
Roncoroni va morir el 29 de març de 1937 a l'Hospital de
Sang de Madrid (Espanya)
i va ser enterrat al cementiri madrileny de Fuencarral. Algunes fonts
el citen
com a comunista. ***
Foto
policíaca de Manlio Cateni - Manlio Cateni: El
29 de
març de 1943 mor a Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) l'anarquista Manlio Cateni. Havia nascut el 7
d'agost –algunes fonts citen el 10 d'agost– de 1896
a Liorna (Toscana,
Itàlia). Era fill d'Ettore
Cateni. Fuster de
professió, emigrà a Marsella
(Provença, Occitània). En 1934 va ser inscrit en
el butlletí de recerca de la policia italiana amb l'ordre de
detenció. Va ser capturat
el 23 de novembre de 1942 a Marsella per les tropes alemanyes amb la
intenció
de deportar-lo a Alemanya. Manlio Cateni va morir el 29 de
març de 1943 a l'hospital
del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) i va ser
enterrat en aquesta població. ***
L'última foto d'Armand Robin, extreta de l'emissió televisiva En français dans le texte (agost de 1960) - Armand Robin: El 29 de març de 1961 mor a París (França), per causes encara no explicades, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Vincet Armand Marie Robin. Havia nascut el 19 de gener de 1912 a Plouguernével (Bretanya). Fill d'una família bretona d'agricultors, sos pares es deien François Marie Robin i Marie Rose Goupil. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. Estava divorciat de Jacqueline Jeanne Julien Dastros. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia –de sinistra reputació al París de l'època–, al número 3 del quai de l'Horloge del I Districte de París (França), on morirà dos dies després per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries. ***
Carmen
Gómez Pous - Carmen Gómez Pous: El 29 de març de 2012 mor a Mèxic l'anarcosindicalista i anarcofeminista Carmen Gómez Pous, que a vegades signava Carmen G. Pous. Havia nascut en 1920 a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla de família llibertària, milità, ben igual que son pare, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya), on militava activament amb tres companyes (Pilar Barbó Vela, Amalia Julve Domínguez i Aurora Melendo Gimeno), que eren conegudes com les «Quatre Roses d'Alagó». Quan aquesta població va caure a mans franquistes, fugí amb son pare a zona republicana. Com a represàlia, sa mare va ser empresonada i sa germana petita Raimunda Gómez Pous hagué de cuidar ella tota sola d'una altra germana encara més petita. El 15 de novembre de 1936, en el Ple Regional de Joventuts Llibertàries d'Aragó, celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), va ser nomenada vicesecretària del Comitè Regional d'aquesta organització i a finals de 1937 secretaria accidental d'aquesta. El juliol de 1937 intervingué en el míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó de les Joventuts Llibertàries. El 6 de febrer de 1938, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València (València, País Valencià), va ser elegida responsable de les secretaries femenina, sindical i de propaganda del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. En el Ple de la FIJL de maig-juny de 1938 presentà un informe on palesava que la principal preocupació d'aquesta organització no era «Mujeres Libres» sinó «Unión de Muchachas», organització acostada al comunisme, reivindicant el paper de la FIJL en «Mujeres Libres». Col·laborà activament en l'«Escola de Militants» i fou la més activa de la Secció Local de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de «Mujeres Libres». Fou la gran impulsora de la creació d'agrupacions locals de «Mujeres Libres» a Aragó (Albalat de Cinca, Alcanyís, Alcorisa, Barbastre, Calanda, Casp i Montsó). Acabà exiliada, amb son company Manuel López, a Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'«Agrupació de la CNT», favorable a les tesis de l'Interior. Trobem textos seus en Mujeres Libres i Titán. ***
Joel Olson - Joel Olson: El 29
de març de 2012 mor a Nottingham (Nottinghamshire, Midlands de l'Est,
Anglaterra) el professor de teoria política i activista anarquista Joel
Karleton Olson, conegut com Joel Hippycore i Doctor J. Havia
nascut el 4 de novembre de 1967 a Ypsilanti (Washtenaw, Michigan, EUA). En 1979
s'instal·là amb sa família a Phoenix (Maricopa, Arizona, EUA), on va fer els
estudis secundaris a la Thunderbird High School. Fou coeditor de la revista Hippycore
i del segell discogràfic d'aquesta. Durant la dècada dels noranta fou membre de
la federació anarquista revolucionaria «Love and Rage» i més tard fou un dels
fundadors de «Bring the Ruckus!», militant en diversos moviments antiracistes.
També fou l'editor de la revista Soy Not Oi! i bateria del grup musical PISSED,
banda formada íntegrament pels editors de la revista Profane Existence. En
2001 es doctorà en teoria política a la Universitat de Minnesota amb una tesi
sobre la interconnexió entre raça i democràcia, que en 2004 va ser publicada en
llibre sota el títol The Abolition of White Democracy. Després d'impartir
cursos de teoria política a l'Arizona State University West de Phoenix, a
partir del 2003 fou professor associat del Departament de Política i Afers
Internacionals de la Northern Arizona University (NAU, Universitat del Nord
d'Arizona) a Flagstaff (Cococino, Arizona, EUA), especialitzant-se en l'estudi
del fanatisme i de l'extremisme i dels moviments que els promouen. Encara que
professor universitari, va rebutjar la divisió entre intel·lectual i
treballador, entre activista i teòric, participant activament en les lluites populars
i per la justícia social, militant en diversos grups, com ara The Blast, Cop Watch, New Clear Vision o
Repeal Coalition. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara The
Blast, Bring the Ruckus, Hippycore Krew, Love and Rage,
Profane Existence, etc. En 2008, amb altres membres de Repeal Coalition,
organització de la qual va ser cofundador, i de ciutadans de Flagstaff lluità
activament en la defensa dels drets dels migrants i per la derogació de les
lleis antiimigració. Fou membre de la American Anarchist Studies Network (AASN,
Xarxa d'Estudis Anarquistes Nord-americans). En el moment de la seva mort
treballava en el llibre American Zealot. Fanaticism and Democracy in the
United States. Joel Olson va ser trobat misteriosament mort a la seva
habitació del Hugh Stewart Hall de la Universitat de Nottingham (Nottinghamshire,
Midlands de l'Est, Anglaterra) el 29 de març de 2012; la tarda anterior havia
fet la conferència «The Democratic Uses of Manichaeism» a la Universitat de
Nottingham en un intercanvi docent internacional amb la Universitat d'Alacant
(Alacantí, País Valencià), on passava un dels seus anys sabàtics. El forense i
l'autòpsia no van poder determinar la causa de la seva mort. Deixà companya,
Audrey Creed, i tres fills, Malcolm, George Emmett i Nile Vida. --- |
![[28/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/03]") |
|
![[30/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/03]") |
|
|
| Actualització: 07-08-23 |