---

Anarcoefemèrides del 31 de març

Esdeveniments

Capçalera d'Anticristo

- Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

- Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)

***

Cartells dels concerts

- Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)

- Pierre Hyvon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hyvon, conegut com Yvon –a vegades escrit Hivon i Yvons. Era fill natural d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup «Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell «Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de 1919 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

Pierre Hyvon (1848-1919)

***

Foto policíaca de Charles Vaury (16 de març de 1894)

- Charles Vaury: El 31 de març de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1859– neix a Sedan (Ardenes, França) l'anarquista Charles Joseph Vaury, conegut com La Baleine. Sos pares es deien René Remy Vaury (Jean-Baptiste Vaury), sabater, i Catherine Agnès Jacquemin, obrera fabril. Es guanyava la vida treballant de mecànic i, segons un informe policíac de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París (França), vivia al número 28 del carrer Vilin i figurava com a «anarquista militant». En 1887 participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème Arrondissement», on, segons els confidents policíacs, reivindicava el robatori i l'assassinat durant la revolució. El 18 de maig de 1887 va ser testimoni d'una baralla en una taverna al carrer Savies i avisà a la policia amb dos trets de revòlver a l'aire. En 1892 era habitual, amb son germà petit Jean-Baptista Émile Vaury, tallador en vidres i també militant anarquista, de les reunions del Cercle Anarquista Internacional que es reunia a la Sala Horel i l'any següent ambdós freqüentaven les reunions dels Grup Anarquista dels V i XIII Districtes de París. El 27 de febrer de 1893 sa companya, la jornalera Anna Bidal, amb qui estava casat, va morir al seu domicili. L'abril de 1893 es traslladà al número 26 del mateix carrer i a partir de desembre d'aquell any vivia al número 24 del carrer Envierges, que va ser el seu domicili definitiu. El 13 de gener de 1893 assistí a una reunió anarquista celebrada a la Sala Miquet. Amb son germà, el 3 de juny de 1893 assistí a un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce per protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret, al qual eren presents unes 500 persones. L'1 de juliol de 1893 els germans Vaury assistiren amb altres 400 persones a la conferència pública organitzada pels anarquistes Dufour i Marin a la Sala Commerce. El 16 de març de 1894, en el marc d'una agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 3 d'abril d'aquell any la policia envià l'informe al jutge d'instrucció. El 3 de juliol de 1894 era present al míting organitzat pels anarquistes Saint-Martin i Eugène Cottée. Charles Vaury va morir l'11 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1898 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques  –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

- Rudolf Michaelis: El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

Margaret Michaelis (1902-1985)

***

Ramón Regueras Deza

- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat.

Miquel Beltran Alomar

- Miquel Beltran Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran i Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a Es Barbó, ja que era barber de professió–, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Necrològica de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de desembre de 1976

- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

- Pascual Sanz Lambea: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz Lambea. Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria Lambea. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la «Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la Clínica Bonnefon d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

***

Vicenç Villanova Gardó

- Vicenç Villanova Gardó: El 31 de març de 1938 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Villanova Gardó –el primer llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Vilanova, Vilanueva, etc.)–, conegut com El de Foios o El Pelos. Fill d'una família de tradició anarquista, sos pares es deien Agustí Villanova i Francesca Gardó. En 1958 era membre de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita clandestina a Barcelona. Aquest mateix any va ser detingut amb son pare, Agustí Villanova, i empresonat uns dies. En recobrar la llibertat passà amb son pare clandestinament a França. S'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on treballà d'electricista autònom i milità en la CNT de l'exili. En 1978 retornà a la Península i milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià). El 15 d'abril de 1990, durant el VII Congrés de la CNT celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc), va ser nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Anys després fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 17 de juliol de 1990 va fer una conferència a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i el 22 de juliol d'aquell any un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà en el sector de la telefonia a València. Vicenç Villanova Gardó va morir el 14 de març de 2014 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat.

Defuncions

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 31 de març de 1888 mor a Menton (País Mentonasc, Occitània) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Havia nascut el 28 d'octubre de 1854 a Laval (País del Loira, França). Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Nicola Recchioni i Aristea Ricci. Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 –altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó–, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba –irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies– i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics –el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri –la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis –les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a la Clínica Pierre Chérest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 31 de març de 1939 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió

- Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir –el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a l'Espunya (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.

***

Patricio Redondo Moreno

- Patricio Redondo Moreno: El 31 de març de 1967 mor a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic) el pedagog anarquista i anarcosindicalista Patricio Redondo Moreno, que va fer servir el pseudònim Paco Itir. Havia nascut l'1 de maig de 1886 –algunes fonts citen 1899– a El Cubillo de Uceda (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pascual Redondo, recaptador de contribucions, regidor i empresari de guix, i Casta Moreno. Estudià el batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros de Guadalajara i a Madrid. En 1901 començà estudis a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, els quals abandonà al primer any, matriculant-se posteriorment a l'Escola Normal de Magisteri d'aquesta ciutat. L'octubre de 1905 entrà com a interí a l'escola de Condemios de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya). En 1907 va fer una conferència contradictòria a les alumnes de l'Escola Normal de Mestres de l'Institut Científic Literari i Artístic «Cardenal Cisneros» de Madrid i el juny d'aquell any altra, sota el títol «Educación moral», a l'Escola Normal de Mestres d'aquella ciutat, organitzada per l'Ateneu Normalista. En 1907 col·laborà en el setmanari Flores y Abejas de Guadalajara amb articles sobre renovació pedagògica. En 1910 fou director de les escoles d'ensenyament racionalista i laic del Centre Instructiu Obrer Republicà de Cuatro Caminos de Madrid, on va fer diverses conferències. El juny de 1911 creà, amb Jesús Barbosa i altres, la Nova Institució Escolar, de la qual va ser secretari. A partir de 1912 col·laborà en el setmanari de Guadalajara La Palanca sobre temes pedagògics. En 1916 entrà com a professor especial de cal·ligrafia a escoles normals. Després de diversos intents d'oposició frustrats d'entrar com a professor d'escola, en 1920 aprovà a la Universitat de Barcelona (Catalunya) i el desembre d'aquell any entrà com a mestre a l'Escola Unitària de Puigvert (Segrià, Catalunya), on intentà aplicar les seves idees pedagògiques llibertàries, fet pel qual tingué diversos problemes amb l'administració i amb el capellà del poble. En 1925 aprovà oposicions restringides i s'integrà en el primer escalafó docent. En aquests anys formà part del grup de mestres renovadors «Batec» (Herminio Almendros Ibáñez, Salvador Ambrós, Fermí Palau, Maria Dolors Piera Llobera, José de Tapia Bujalance, Pepita Úriz Pi, etc.). En 1927 va escriure i publicar, amb José de Tapia Bujalance, la novel·leta Él y ella. L'octubre de 1930 va ser nomenat representant de la revista lleidatana Escuelas de España. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la seva participació en els preparatius de la insurrecció revolucionària de desembre de 1930 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el portà a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya), de la qual va sortir amb la proclamació de la II República espanyola. El novembre de 1931 participà en actes confederals a Agramunt (Urgell, Catalunya) i a Artesa Baix Espadà, Catalunya), i el maig de 1932 a Alguaire (Segrià, Catalunya). En aquesta època col·laborà a Lleida amb la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'aprovar en 1933 a Madrid un concurs d'oposició per a director d'escoles graduades, i després d'un temps provisional a Vilafranca del Penedès (Penedès, Catalunya), el gener de 1934 va se nomenat director de l'Escola Nacional Graduada de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), càrrec que ocupà fins a 1939. Atret per la tècnica experimental pedagògica de Célestin Freinet, en 1933 assistí a les dues conferències que aquest va fer a l'Escola d'Estiu de l'Escola Normal de la Universitat de Barcelona i aquest mateix any s'integrà en la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet (CETF). Amb José de Tapia Bujalance, fou el promotor del I Congrés de la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet («I Congrés de la Impremta a l'Escola»), celebrat el juliol de 1934 a l'Escola Normal de Lleida. El juliol de 1934 també intervingué en un míting cultural celebrat al Teatre Comtal de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i va difondre la tècnica Freinet a l'Escola d'Estiu celebrada a Barcelona. L'estiu de 1934 assistí, amb altres mestres, al Congrés de la Cooperativa d'Ensenyament Laic (CEL) celebrada a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on aprengueren les tècniques Freinet del grup francès. Defensor de la pedagogia llibertària, però alhora de l'escola pública, en 1934 mantingué una polèmica amb un mestre d'escola anarquista a les pàgines d'Acracia. En 1935 col·laborà en la revista Cooperación, editada per la CETF. El 10 de juliol de 1935 va ser detingut després d'escorcollar el seu domicili i trobar una pistola per a la qual no tenia llicència i va ser tancat a la Presó Model de Barcelona; jutjat per «propaganda extremista i tinença il·lícita d'armes», va ser absolt, però no va poder assistir al II Congrés de la Tècnica Freinet, que es va celebrar a Osca (Aragó, Espanya) quan era a la presó. En aquests anys va estar afiliat a la Federació Local de Sindicats de la CNT, on va proposar estratègies pedagògiques. El gener de 1937 intervingué en actes públics confederals i va fer conferències radiofòniques. Durant la Guerra Civil col·laborà en el Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, a més d'altres publicacions (¡¡Campo!!, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). Crític en un principi amb Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de Catalunya, posteriorment s'hi integrà, presidint a partir del 26 d'agost  de 1936, amb Artur Planas Masdeu, la Delegació Comarcal a Vilanova i la Geltrú. Entre desembre de 1936 i juny de 1937 fou conseller mestre del Consell Nacional d'Assistència Social del Ministeri de Sanitat i Assistència Social encapçalat per Frederica Montseny Mañé. Després d'acabar la seva gestió política va reconèixer que el seu lloc era l'aula i no el despatx. En aquesta època col·laborà en L'Éducateur Prolétarien. El gener de 1938, l'Escola Graduada Núm. 1 de Vilanova i la Geltrú que dirigia va ser declarada oficialment Escola d'Assaig amb Tècnica Freinet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de passar per refugis de Grenoble i d'Arcaishon, va ser acollit al domicili de Célestin Freinet. El 19 de juny de 1940 embarcà a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vaixell Cuba cap a la República Dominicana, però finalment el dictador Rafael Leónidas Trujillo Molina va negar l'entrada al país als nou-cents exiliats i a bord del Saint Domingue partí des de Fort-de-France (Martinica) cap a Puerto México (actual Coatzacoalcos, Veracruz, Mèxic), on va desembarcar el 26 de juliol de 1940. Acollit pel govern mexicà, amb altres exiliats, s'establí a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), on es dedicà a ensenyar als infants del carrer, la majoria indígenes, a l'ombra d'un mango, mentre rebia suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1941 va ser contractat per l'Escola Secundària per Cooperació de San Andrés Tuxla, alhora que llogà un local i adquirí una premsa, creant l'anomenada «Escola Experimental Freinet», la primera a Amèrica, que ensenyà de manera gratuïta infants i adults. En 1944 aconseguí que el govern mexicà reconegués oficialment la pedagogia Freinet i en 1948 l'Estat mexicà assumí la retribució del professorat de les escoles que havia creat. En 1948, a més d'establir una regular relació epistolar i de documentació amb Célestin Freinet, publicà nombrosos quaderns pedagògics (Alba, Mexicanitos, Mi afán,  Nacú, Tonatiuh, Xóchitl, etc.) i assistí al Congrés Freinet celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Es dedicà a formar ajudants (Hermila de la Cera, Julio i Eulogio Chigo, Emilio i Norma Turrent de López, etc.), que completaren els seus estudis a l'Institut Federal de Capacitació. Acabà moderant les seves posicions polítiques i entre el 2 i el 4 de novembre 1951 intervingué en la Congrés Espanyol de la Pau celebrat a la Ciutat de Mèxic. El setembre de 1952 signà com a «antic dirigent de la CNT» el manifest «Por la amnistia de los presos antifranquistas». En 1954 va ser convidat per l'Institut Nacional Indigenista (INI) per aplicar els seus mètodes pedagògics al Centre Coordinador Indigenista Tzetzal-Tzotzil de Chiapas. En 1960 es matriculà a l'Escola de Pedagogia de la Universitat de Xalapa (Veracruz, Mèxic), on obtingué el títol de Mestre en Pedagogia després de presentar la seva tesi sobre la Tècnica Freinet. En 1965, ja amb la nacionalitat mexicana, visità Espanya. Malalt, Patricio Redondo Moreno va morir el 31 de març de 1967 a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), el seu enterrament va ser multitudinari i va ser declarat «fill adoptiu» de la ciutat. L'11 d'octubre de 1969 s'inaugurà el nou edifici de l'Escola Experimental Freinet que encara perdura. En 1974, editat per Ramon Costa Jou, es publicaren la seva tesi i els seus escrits biogràfics sota el títol Patricio Redondo y la técnica Freinet, i en 2015 Daniel Suárez de la Cera publicà Relatos. Patricio y su escuela experimental Freinet. Un auditori municipal de San Andrés Tuxla porta el seu nom i les seves escoles actualment continuen en actiu.

Patricio Redondo Moreno (1886-1967)

***

Notícia de l'alliberament de Vicente Godet Sanz apareguda en el diari mardrileny La Voz del 24 de juliol de 1923

- Vicente Godet Sanz: El 31 de març de 1970 mor a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Godet Sans –a vegades sos llinatges citats erròniament com Goded i Sans. Havia nascut el 7 d'octubre de 1886 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). Era fill de Joaquín Godet, ferrer, i de María Sanz Gonzalvo. Fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ontinyena. Forner de professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Forners de la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser empresonat, amb Joan Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa (Aragó, Espanya). En aquests anys patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la Península. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí mantenir el Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de Sindicat Autònom «La Aurora», al Centre Radical, que es trobava al número 35 del carrer Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir el Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, el qual presidí. Després de la caiguda de la dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la CNT aleshores instal·lat a Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, va ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés Nacional confederal i el maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més d'aquesta activitat sindical, participà activament en l'Escola Racionalista «Natura» al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper important en la socialització de les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la Indústria Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937 s'adherí al grup «Hacia el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1940 s'instal·là al departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà militant en la CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de L'Avelhanet (Llenguadoc, Occitània), Vicente Godet Sanz va morir el 31 de març de 1970 a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a la citada localitat.

***

Notícia de la condemna de René Bisson apareguda en el diari parisenc Le Soir del 21 d'octubre de 1909

- René Bisson: El 31 de març de 1978 mor a Vierzon (Centre, França). Havia nascut el 22 de gener de 1890 a Bléré (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari René Bisson. Sos pares es deien Silvain Bisson, vinyataire, i Félicité Thenon, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 19 d'octubre de 1909 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional de París (França) a un mes de presó per ultratges a agents i per haver agredit mossèn Annereau, vicari de Notre-Dame-de-Lorette, a les Teuleries el 17 d'aquell mes durant una manifestació en protesta per l'execució del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia –en el moment de la detenció portava un vit de bou i exemplars de L'Anarchie. El 3 de març de 1912 va ser detingut a Genillé (Centre, França) per vagabunderia i el 5 de novembre de 1912 a Le Liège (Centre, França) pel mateix motiu. També va ser condemnat en diverses ocasions per contravenció a la llei de caça. En 1913 va ser fitxat per la policia com a actiu anarquista i a finals d'aquell any va ser donat per desaparegut a Lió (Arpitània). En 1926 demanà, amb el torner metal·lúrgic Ernets Gazeau, ser contractat a la fàbrica Brouchot en una carta publicada en el periòdic L'Émancipateur del 21 de novembre de 1926. El 23 d'octubre de 1927 portà la contradicció al comunista Paul Bouthonnier en un míting celebrat a Vierzon i en aquesta ocasió informes policíacs el qualificaren de «secretari de la secció llibertària de Vierzon». Secretari del Sindicat de la Societat Francesa de Material Agrícola i Industrial de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), la direcció de l'empresa l'acomiadà a resultes de les vagues de l'1 de maig de 1924. Defensà, dins de la CGTU, les tesis de la minoria llibertària. En 1928 va ser acomiadat de la fàbrica Lejard. En 1930, quan la influència comunista es va reforça en la CGTU, dimití d'aquest sindicat. Sense feina, cap el 1931 s'instal·là a Alnay (Méreau, Centre, França), on treballà de firaire, venent articles diversos i explotant una barraca de tir de carabina en les festes. René Bisson va morir el 31 de març de 1978 a l'Hospital La Noue de Vierzon (Centre, França).

***

Jordi Conill Vall (1984)

- Jordi Conill Vall: El 31 de març de 1998 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, i després comunista i socialista, Jordi Josep Lluís Conill i Vall –el segon llinatge a vegades citat erròniament Valls. Havia nascut el 4 de maig de 1938 –algunes fonts citen erròniament 1939– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Ramon Conill i Mercè Vall. Estudiant de ciències químiques a la Universitat de Barcelona, en 1958 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, on portà a terme una important activitat. Membre de Defensa Interior (DI), segons algunes fonts, participà en un intent d'atemptat contra Francisco Franco el 19 d'agost de 1962 al Palau d'Aiete de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), fet desmentit per Octavio Alberola Suriñach. El 2 de setembre de 1962 va ser detingut a Barcelona, juntament amb Marcelino Giménez Cubas i Antonio Mur Peirón. Tots tres van ser acusats d'haver comès tres atemptats amb explosius els dies 29 i 30 de juny de 1962 (un en un local de Falange a la plaça Lesseps, un altre contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i altre contra l'Institut Nacional de Previsió), reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Després de ser torturat durant 23 dies per policies de la Brigada Politicosocial dirigits per Antonio Juan Creix a la seu de la Via Laietana de Barcelona, va ser processat. El fiscal sol·licità la pena de mort acusat d'haver col·locat el 12 d'agost de 1962 una bomba a la basílica madrilenya del Valle de los Caídos, fet que provocà una forta mobilització internacional; Josep Benet Morell, l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré Jané i el cardenal arquebisbe de Milà (Llombardia, Itàlia) Giovanni Battista Montini (futur papa Pau VI) –després que el «Gruppo Giovanile Libertario» de Milà planegés el segrest de Jaime Corro Beneyto, comte d'Altea i cònsol general d'Espanya a la capital llombarda– demanaren la commutació de la pena. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de 1962, va ser condemnat a 30 anys i un dia de presó (Marcelino Giménez Cubas a 15 i Antonio Mur Peirón a 18 anys). Tots tres van ser rejutjats el 5 d'octubre de 1962 a Madrid (Espanya) pel Consell Suprem de Justícia Militar que va confirmar les penes i incrementà a 25 anys la de Marcelino Giménez Cubas. Al penal de Burgos (Castella, Espanya), l'agost de 1963, després de l'afusellament del militant comunista Julián Grimau García, es va passar, juntament amb un altre militant llibertari empresonat, Eliseo Bayo Poblador, al comunisme. Posteriorment va passar per les penitenciaries de Jaén, Saragossa i la Presó Model de Barcelona. El 8 d'abril de 1972 va ser alliberat i passà a militar clandestinament en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), on va ser conegut sota el pseudònim de Camarada Bonet. En 1977 va ser nomenat membre del Comitè Central i del Secretariat del PSUC i responsable polític de Barcelona. Fou candidat del PSUC a l'alcaldia de Barcelona a les eleccions municipals de 1979 i 1983, i durant aquests anys fou portaveu del grup comunista i vicepresident de la Diputació de Barcelona. Militant del sector eurocomunista, a finals de 1986, quan era diputat provincial, dimití com a membre del PSUC, del Comitè Executiu i del Comitè Central del Partit Comunista d'Espanya (PCE), dimissió que va ser acceptada, restant com a diputat independent fins al final del mandat el juny de 1987. En aquest 1987 es passà al Partit dels Socialistes de Catalunya - Partit Socialista Obrer Espanyol (PSC-PSOE), mantenint responsabilitats polítiques a l'Ajuntament de Barcelona. Estava casat amb la metgessa María Asunción Amelivia Rodríguez. Jordi Conill Vall va morir el 31 de març de 1998 a la Residència Geriàtrica Seguí de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Sa filla, Joana Conill Amelivia, en 2021 estrenà el documental La cigüeña de Burgos sobre la vida de son pare.

Jordi Conill Vall (1938-1998)

***

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro: El 31 de març de 2003 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. Havia nascut l'1 de desembre de 1911 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà –amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la «Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Sainz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la «Columna Roja i Negra» (127 Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. El seu últim domicili va ser a Sant Cugat del Vallès  (Vallès Occidental, Catalunya). Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2003 –algunes fonts citen erròniament 2002– a la Residència Pare Butiña de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2003)

***

Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro]

- Dolores Jiménez Álvarez: El 31 de març de 2012 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca –morí amb el nom oficial de Blanche. Havia nascut el 22 de maig de 1918 a Abejuela (Letur, Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Venerando Jiménez i María Álvarez. Era la filla major d'una família nombrosa, republicana i anticlerical, emigrada cap el 1925 a Catalunya. Quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar en una botiga familiar, integrant-se poc després en el moviment llibertari. Amb 16 anys entrà a formar part, amb son pare i ses dues germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, després d'un temps treballant a la seu de la CNT preparant roba i menjar per als combatents del front, en 1937 s'incorporà a la «Columna Durruti». Després de patir la retirada d'Aragó, va romandre al front, malgrat la prohibició de permanència de milicianes, adscrita als grups de la xarxa encapçalada per Francisco Ponzán Vidal. Després d'uns mesos a Lanaja (Osca, Aragó, Espanya) fent costat les col·lectivitats i realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa (Plana d'Urgell, Catalunya) per tropes comunistes comandades per Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida (Segrià, Catalunya) i marxar cap a Balaguer (Noguera, Catalunya), on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, el 7 de febrer de 1939 passà a França per Puigcerdà-El Pertús amb un camió de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou internada en un convent de monges a Saug (Alvèrnia, Occitània). En 1940 es reuní amb son company a Còrdas (Llenguadoc, Occitània) i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista, formant part dels grups de Francesc Sabaté Llopart i Josep Lluís Facerías. Intervingué en la fundació de SIA i de la CNT de la zona. En 1946 col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies de Germinal Esgleas, secretari general del Comitè Nacional de la CNT, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i contactà amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la Presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobretot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptant diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquesta època organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch Gascón i Frederica Montseny Mañé. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En la dècada dels noranta vivia a Tolosa. Dolores Jiménez Álvarez va morir el 31 de març de 2012 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)

***

Ana Cánovas Navarro

- Ana Cánovas Navarro: El 31 de març de 2015 mor a Guarujá (São Paulo, Brasil) l'anarquista i anarcosindicalista Ana Cánovas Navarro, també coneguda com Anita Aldegheri. Havia nascut el 3 de novembre de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1909– a Múrcia (Espanya). Sos pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i Rosaria Navarro. No pogué freqüentar molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar en una fàbrica de teixits, on va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i treballà a la filatura «Societat Anònima Can Quadres» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època tingué una filla, Primavera. En 1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri i ambdós participaren en mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità amb son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil continuà treballant a Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En 1939 s'exilià a França i es va veure obligada a treballar en la producció de material de guerra. Posteriorment visqué venent sabates per compte pròpia, en una fàbrica d'acordions i finalment en uns tallers metal·lúrgics on es feien peces per a carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia caigut pres del feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial pogué reunir-se amb son company a Verona (Vèneto, Itàlia). Treballà en una empresa de teixits i son company en el seu ofici de sabater. Després de moltes dificultats, ell emigrà a Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de 1950; ella i sa filla Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A Brasil es dedicaren a la fabricació de sabates, especialment sandàlies per als turistes, i la parella continuà militant en el moviment anarquista, especialment en el Centre de Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista «Amics de Nuestra Chácara», relacionant-se amb figures destacades del moviment llibertari brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.). Participà en diferents congressos anarquistes i finançà nombroses iniciatives llibertàries. La parella acabà instal·lant-se a Guarujá (São Paulo, Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo Aldegheri (NELCA). Ana Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de març de 2015 a Guarujá (São Paulo, Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo & Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.

Ana Cánovas Navarro (1906-2015)

***

Patrick Herman

- Patrick Herman: El 31 de març de 2020 mor a Millau (Roergue, Occitània) el pagès, periodista i militant ecologista, llibertari i sindicalista Patrick Jean-Jacques Herman. Havia nascut el 26 d'abril de 1948 a Versalles (Illa de França, França). Sos pares, mestres, es deien Claude Paul Herman i Simonne Marcelle Pougin. Abandonà la feina de professor de lletres i en 1973 s'instal·là a Algues (Nant, Roergue, Occitània), on va exercir diverses professions (obrer temporer, llenyataire, etc.). Posteriorment, en terrenys erms, començà a conrear productes biològics. En aquesta època entrà a formar part del sindicat agrícola Confederació Pagesa (CP). En 1990 s'adonà que un dels seus veïns es dedicava a reembalar amiant i, en estret contacte amb el toxicòleg Henri Pézerat, estudià la perillositat d'aquesta activitat, organitzant en 1993 un col·loqui internacional a Millau (Roergue, Occitània) sobre el tema. En 1994 creà amb Henri Pézerat a São Paulo (São Paulo, Brasil) la xarxa internacional «Ban Asbestos» (Prohibir l'Amiant), l'objectiu de la qual és aconseguir la prohibició mundial de la producció i ús de l'amiant. Quan en 2009 Pézerat va morir, sa companya, Annie Thébaud-Mony, creà l'associació «Henri Pézerat», que té com a finalitat mantenir una xarxa d'intercanvi d'experiències i d'ajuda a les lluites socials relacionades amb la salut de les persones en relació amb el treball i el medi ambient, i en la qual ell s'integrà. Arran de l'estudi de la catàstrofe ecològica que es donà en una petita planta de fabricació de productes químics a Seveso (Llombardia, Itàlia) el 10 de juliol de 1976, esdevingué periodista especialitzat en les lluites ecologistes i mediambientals (riscos industrials, malalties, dret laboral, capitalisme agrari, agricultura intensiva, mecanització, medi ambient, transgènics, contaminació, etc.), publicant els seus articles en diferents diaris, especialment en Le Monde Diplomatique i CQFD. En 2002 participà activament en les lluites del Collectif de Défense des Travailleurs Saisonniers (CODETRAS, Col·lectiu de Defensa dels Treballadors Temporers) a les Boques del Roine per a obtenir el permís de residència. En 2003 va publicar amb José Bové el llibre Número d'écrou 20671 U. Letres au détenu Joseph Bové i en 2008 Les nouveaux esclaves du capitalisme. Agriculture intensive et régression sociale: l'enquête, on denuncià l'explotació i el racisme que pateixen els obreres agrícoles a França, Andalusia i Marroc. En 2012 va escriure les notes per a les fotografies distòpiques d'Alexa Brunet per a Nouvelles du Gazhistan i en 2015 per al llibre fotogràfic Dystopia. També va col·laborà en diversos programes de «Radio Libertaire» i participà en les trobades «Reclusiennes» a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Nicole Michèle Seurat, de qui enviudà. Patrick Herman va morir d'una greu anèmia descoberta tardanament el 31 de març de 2020 a l'Hospital de Millau (Roergue, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Sauveur-du-Larzac (Nant, Roergue, Occitània), on ja reposava sa companya.

---