---

Joaquim Querol Marzá (1919-2005)

El 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá, més conegut com Joaquim de Quiqueta, Ximo Querol o Tío Ximo. Nascut en l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser apressat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. En 1980, un cop separat de sa companya, Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia), emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum «Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica).

---

El milicià Joaquim Querol Marzá

---

Joaquim Querol (al centre) amb altres companys

---

D'esquerra a dreta: Antonio Zapata, Enric Casañes, Dolors Marin, Liberto Sarrau i Ximo Querol
(1 de maig de 1998)

---

Ximo Querol al final dels seus dies

---

Escriu-nos

---