|
---
Anarcoefemèrides
del 30 de gener Esdeveniments
Portada del primer número de Cultura - Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica. ***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
29 de gener de 1925 - Conferència
d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des
Sports de Bordeus (Aquitània,
França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una
conferència d'Antoine
Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La
xerrada, que portà
com a títol «Le rôle de la CGT de la rue
Lafayette. Le rôle de la Confédération
Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer
Lafayette. El
paper de la Confederació Unitària.
L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar
de les diferències entre la Confederació General
del Treball (CGT) i la seva
excisió, la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), i el paper que
havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura. ***
Un exemplar de Liberté - Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971. ***
Cartell
per la llibertat dels detinguts - Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
Gustave Lefrançais -
Gustave
Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers
(País del
Loira, França) el
revolucionari membre
de la Internacional i communard
Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais.
Fill d'una una
família antibonapartista, sos pares es deien Philippe
Lefrançois, cap
de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée
Risson. Va entrar
com a adjunt a l'Escola
Normal de Mestres
de Versalles, on va destacar per les seves idees
revolucionàries, laiques i
socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement»
els pensionats i alumnes
seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»;
però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un col·lega a
l'escola de Dourdan, va
treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la
Revolució de
1848, a la qual s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El
programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser
detingut.
El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a dos anys de
residència vigilada a Dijon per
«possessió d'armes de guerra». El 27 de
març de
1851 les autoritats li van notificar la prohibició
d'ensenyar. Arran del cop
d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de
1851, va exiliar-se a
Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph
Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a
França en 1853 i va realitzar
diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon
Imperi. En aquest anys
es va adherir a la maçoneria de ritu escocès,
però la va abandonar tot d'una
per «fada i religiosa». A partir de 1868 va
esdevenir un dels oradors més
populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la
propietat
col·lectiva, la supressió de
l'herència, les unions lliures, el divorci i
altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar
multes i penes de
presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va
organitzar el Comitè de Vigilància
del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè
Central Republicà de
París. Durant el setge de París, va ser detingut
arran de la insurrecció del 31
d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat
quatre
mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt
el 24 de febrer de
1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó
del Consell de la Comuna en
representació del quart districte parisenc. El 29 de
març va inscriure's en la
Comissió Executiva, però el 3 d'abril
passarà a la Comissió de Treball i de
Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances.
Va votar contra el
Comitè de Salvació Pública
–amb
Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay,
Longuet, Vermorel i altres– i va signar el
«Manifest de la
Minoria» contra
aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a
les barricades de
la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió
va aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,
òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament amb
Élisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand.
Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu
domicili del XIV Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Eugène Pottier
li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale,
quan la va publicar en 1887. ***
Paraskiev
Stoianov - Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna. Paraskiev Stoianov (1871-1940) ***
Notícia
de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915 - Élie Dixneuf:
El
30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del
Loira, França)
l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles
Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien
Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie
Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les
«Universitats
Populars» i destacà com a propagandista de
l'antimilitarisme. Es guanyava la
vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer
Perrault de Nantes
(País del Loira, França) i el gener d'aquell any
va ser detingut i acusat de
robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va
ser sobresegut i
posat en llibertat. A començament de segle milità
a Nancy (Lorena, França) i
vivia al número 7 del carrer de Laval de
Saint-Nicolas-de-Port (Lorena,
França). En 1899 era administrador delegat de la Societat
Cooperativa Anònima
d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy,
especialitzada en pintura de la
construcció i en decoració, i que tenia la seu
social al número 13 de la plaça
Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué de Marsella (Provença,
Occitània). A més a més, en aquesta
època era
representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El
novembre de 1901 va
fer una crida en Le Libertaire per
agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera
de 1902
va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un
dels
signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al
soldats) i aquest mateix any
col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux.
En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt
del XVIII Districte
de París (França) i estava fitxat com a
«anarquista individualista» per la
policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files,
però es declarà
insubmís i es va proveir de documentació falsa.
El 13 d'octubre de 1915,
denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de
París amb un
carnet d'identitat fals a nom de Bourget,
individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a
la presó parisenca
de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres
dies per anar a
l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a
la presó. El 20 de desembre
de 1915 es va ordenar la seva detenció per
«insubmissió i ús de
documentació
falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell
de Guerra en
rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs
forçats, a la degradació militar, a
3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de
residència. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Giuseppe
Raffaelli - Giuseppe
Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di
Cerreto (Montignoso, Toscana,
Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien
Romualdo Raffaelli
i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana,
Itàlia), quan
encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista,
esdevenint un fervent
propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei
militar durant la
Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi
del Popolo» de
Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes
(anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després
hagueren de fugir a
les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant
una
topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista
Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant
militar d'artilleria,
de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli
dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser
composta a Viareggio
(Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la
infància, on s'havia
refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la
persecució dels escamots feixistes, passà a
França. A les poblacions provençals
de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i
d'Antíbol, on visqué entre 1928 i
agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta,
pedrapiquer, pagès,
electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la
policia per
possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure
implicat en el
robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló
(Provença, Occitània) per
robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va
ser fitxat per la
Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de
relleu la seva
«pèssima conducta moral i
política», la seva «intensa activitat
antinacional i
antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto
Meschi. Inscrit en
la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la
policia
ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre
de «terroristes amb
capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost
de 1936, arran de
l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona
(Catalunya) i s'enrolà en la
«Columna Italiana», de majoria anarquista, en la
mateixa brigada de Libero
Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24
d'octubre de 1936 va
ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front
d'Aragó, i va ser
hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat
el 24 de
febrer de 1937 a París (França) per continuar les
cures. El 26 de febrer de
1937 retornà a Niça, sense
documentació i ferit, i després
s'establí
oficialment a Antíbol (Provença,
Occitània). Després de la rendició de
França a
les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a
Antíbol pel
govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe
Pétain i l'endemà
internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre
de 1942 el cap del
camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo
«simpatitzant
comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a
Itàlia i interrogat per la
Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15
de febrer de 1943 se
li va assignar confinament per cinc anys per «combatent
antifranquista a
Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943,
arran de la caiguda
de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i
participà en la resistència. Durant
la postguerra creà el Grup Anarquista
«Né Dio, né padrone» de
Montignoso i prengué
part en el congrés constitutiu de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que
se celebrà el setembre de 1945 a Carrara.
Participà activament en la FAI i representà
el Grup Anarquista «Né Dio, né
padrone» de Montignoso en els congressos de
Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona
(Marques, Itàlia) de
desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa
(Toscana, Itàlia), de
desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de
desembre de 1962. Arran
del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla
que s'acostà a les
posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El
19 de desembre de
1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels
dissidents i on van ser invitats
els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del
Congrés de
Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.
Giuseppe Raffaelli va morir el 2
de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia). Giuseppe Raffaelli (1892-1984) ***
César
Fauxbras (1935) - César Fauxbras:
El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais,
França; actualment
pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i
militant
anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide
Sterckeman, més
conegut com César Fauxbras.
Fill
d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest
Sterckeman, empleat
d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2
d'abril de 1914,
amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique,
amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i
durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton
que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser
destinat a les bases d'Àfrica del
Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí
el grau de segon
contramestre. En aquest destí recollí els
testimonis dels mariners que havien
participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després
de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril
de
1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant
a Le Havre (Alta Normandia,
França). Posteriorment s'instal·là a
la regió parisenca. El 5 de juny de 1924
es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte
de París. Entre el desembre
de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge
d'automòbils. En 1927 nasqué
sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert
comptable. L'estiu de
1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat,
Provença, Occitània) amb la idea de
muntar una llibreria, però el projecte no reeixí.
Entre l'1 de juny de 1932 i
el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un
proveïdor de marbre. Sempre
amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure,
de manera molt humil, a
Vincennes (Illa de França, França). Sota
el pseudònim de César
Fauxbras, en 1932 publicà el
llibre Jean le Gouin. Journal
d’un simple matelot de la Grande
Guerre i en
1935 Mer
Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean
Fréville) va fer una crítica per
al periòdic L'Humanité del 10
de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande
à brûler. Journal d’un chômeur,
obra que va ser presentada als Premis
Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat
–aquest llibre va ser reeditat
en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats
pel «Club du
Faubourg» a la Sala Poissonnière del
Faubourg-Poissonière de París. En 1936
cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant
de la Confederació
General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide
ou les banqueroutes
frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista,
col·laborà en
diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le
Merle Blanc, L'Oeuve,
etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà
regularment en el periòdic SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on
destacà una sèrie
d'articles contra el lapinisme (de lapin,
conill en francès;
terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements,
i per un
dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser
processat i condemnat, amb Aurèle
Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10
mesos de presó i 3.000
francs de multa per «propaganda contra la
natalitat». En 1939 va ser mobilitzat,
però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva
militància llibertària,
l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511
Batalló Regional amb seu a
Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de
les tropes alemanyes a
Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i
març de 1941 a
l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa
Àustria,
Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran
Guerra. Durant
l'Ocupació no va publicar cap llibre i només
després de la II Guerra Mundial
donà permís per publicar els seus llibres. A
més les obres citades, podem
destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la
guerre sur l'incontinence
oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le
fétiche de mon oncle Archie.
Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer,
1940). César
Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de
París (França).
Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de
son nét Anthony Freestone,
algunes obres seves, com ara La
débâcle.
Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au
mois de mai le soldat
réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig
(2011) i Le Théâtre de
l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten
obres inèdites,
com Le corsaire boiteux i Pourquoi la
Marine a trahi. En 2011
Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory
of War in France (1914-45).
Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly. ***
Necrològica
d'Emilio José González Martínez
apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963 - Emilio José
González
Martínez: El 30 de gener de 1901
–algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de
1900– neix a
Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio José González
Martínez,
conegut com Julio González.
Sos pares es deien Froilán González
García i Sabrina
Martínez Martínez.
Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal
de Lleó de la CNT.
El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés
Regional i en 1933
fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó,
Castella, Espanya). Va
ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la
insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El
setembre de 1937 era vicesecretari
del Comitè Provincial de Lleó de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a
França, fou conegut com Julio
González.
Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i de la
CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre
el 17 i el 23
d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
però renuncià al seu càrrec
i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant
l'últim període de sa vida ocupà
el càrrec de tresorer del Comitè
Interdepartamental de la CNT dels Alts
Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones
núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio
José González Martínez va morir el 23
de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Pietro
Ranieri - Pietro Ranieri: El
30 de gener de 1902 neix a
Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres citen 1899 a Ancona
(Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro
Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan
tenia dos anys
emigrà amb sa família a Ancona (Marques,
Itàlia), que s'instal·là al barri
popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les
Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en els
disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey
(Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es
refugià amb sa família
a la República de San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per
retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup
d'«Arditi del
Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà
una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost
de 1922. Quan
Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
d'allà
embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en
la construcció, l'octubre de
1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina
per motius polítics
–segons altres, després d'una baralla amb
feixistes italians a
Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del país i
passà
clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria
del Front Popular a la Península, retornà a
Catalunya. A Barcelona entrà a
formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres
companys, com
ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i després en la
«Columna Durruti». Destinat al front
d'Aragó,
Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres
anarquistes
italians. ***
Mariano
Baglioni - Mariano
Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el
30 de novembre– de 1904 neix a
Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista
Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911
s'instal·là amb sa família a Fabriano
(Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no
acabà l'escola primària i
començà a treballar a la barberia dels
republicans Gisleno Carelli, Amleto
Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva
consciència política es
va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i
anarquistes. En 1926
marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria,
Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell
any un empresari luxemburguès de la construcció
el va contractar just perquè
pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb
passaport en regla, emigrà
a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), on va obrir
una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930
es casà amb Elvira
Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de
Gualdo Tadino, i la
parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg
desenvolupà una
intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels
feixistes
locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a
«simpatitzant comunista».
El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre
policíac de fronteres i
el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves
activitats
polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre
de 1936, amb altres
companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola,
Libertario
Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel
Partit Comunista i
a París (França) prengué un tren
especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
d'allà a la frontera. L'11 de novembre de
1936 s'enrolà en la formació «Guido
Picelli», enquadrada en el «Batalló
Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de
1936 al front de
Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos,
però va
combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes
que
actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element
anarcoide». L'11 de març de
1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella,
Espanya) i un cop
guarit retornà al seu destí, combatent fins a
finals d'agost de 1938. Quan el
«Batalló Garibaldi» es va retirar del
front, marxà cap a França i el 8 de febrer
de 1939 va ser reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on formà part del
grup llibertari «Libertà o Morte».
Requerit per la justícia luxemburguesa, va
ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats
polítiques. Quan
l'evacuació de la població a resultes de
l'entrada de les tropes alemanyes al
país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i
s'establí amb sa família a
Charolles (Borgonya, França). Després de
l'armistici francoalemany, el juliol
de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va
reprendre el seu ofici de barber,
però sense deixar de banda les seves activitats
antifeixistes. El 22 d'agost de
1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera
italiana i
lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut
el 30 d'agost de
1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys
una petició on es
penedia de les seves activitats polítiques passades i
demanava clemència, però
el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta
demanda. El 14 de setembre de 1940
va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva
militància
comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va
afirmar
haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver
lluitat
en un batalló italià fins al final de la guerra.
El 14 d'octubre de 1940 va ser
condemnat a cinc anys de deportació a la colònia
penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà
immediatament a
Fabriano. Participà activament en la guerrilla
d'alliberament a les muntanyes
de l'Úmbria i les Marques, i animà una
ràdio clandestina a través de la qual,
en estreta relació amb les forces aliades, indicava els
llocs idonis a
bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en
altres
missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg). ***
Necrològica
de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987 - Francesc Roda Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Sos pares es deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el Sindicat Únic de la Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local entre 1931 i 1936. L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Durant la guerra civil formà part de la col·lectivitat de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després marxà cap el front, on fou xofer d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat en camps de concentració. Després passà a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la «Línia Maginot» del nord de França. Durant la primavera de 1940, va ser detingut pels ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la matrícula 3317, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), restant fins a l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors de la Federació Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys. Ocupà diversos càrrecs orgànics, com ara membre de la Comissió de Relacions de la Zona Nord, i fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la CNT celebrat en 1983 a Barcelona. En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou Francesca Allué. Francesc Roda Subías va morir el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París (França) i fou enterrat dos dies després al cementiri municipal de Thiais (Illa de França, França), població on residia. ***
Virgilio
Bertola i Agostina Mazzarese en les II Trobades Llibertàries
celebrades entre el 30 i el 31 de juliol de 1988 a La Roquebrussanne
(Foto de Bruno Nappi) - Virgilio
Bertola: El 30 de gener –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1907
neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Virgilio
Bertola, també conegut com Virgile
Bertola. Sos pares es deien Natale Bertola i Emilia Pastine. De ben jovenet
començà a militar en els grups anarquistes de la zona de Carrara (Toscana,
Itàlia). Per la seva participació en les lluites contra els escamots feixistes,
juntament amb altres companys (Ugo Boccardi, Orlando Luciani, Pietro Montaresi,
etc.), es va veure obligat a emigrar a França, d'on en 1933 va ser expulsat. Es
va traslladar a Tunísia després de ser empresonat per infracció de l'ordre
d'expulsió. El 25 de juliol de 1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el
feixisme. Combaté en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i després, enquadrat
en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, al de Madrid
fins l'abril de 1937. De bell nou va ser destinat al front d'Aragó, resultant el
novembre de 1937 ferit per una granada al braç esquerre i al crani en la presa del
cementiri d'Osca. Després d'un temps a l'Hospital General de Barcelona, a finals
de 1938 retornà a França, on encara restà convalescent. Després tornà a Tunísia,
on, amb altres exiliats italians, creà un grup anarquista i combaté en la
Resistència francesa. L'abril de 1951 es casà a Bizerta (Bizerta, Tunísia) amb Agostina
Mazzarese. En 1957 retornà definitivament a França. A Toló (Provença, Occitània),
continuà la seva militància llibertària i formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), relacionant-se amb el «Groupe Région
Toulonnaise» (GRT, Grup Regió de Toló) de la Federació Anarquista (FA). Virgilio
Bertola va morir el 5 de juny de 1993 a Toló (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de novembre de 1966 - Josep Comellas Cuadrench: El 30 de gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal. A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). ***
Laureano
Montero Asensio - Laureano Montero
Asensio: El 30 de gener de 1907 neix a Landete (Conca,
Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Laureano Montero Asensio. Sos pares es deien Pedro
Montero Martínez, pastor,
i Estefanía Asensio Valle. De ben jovenet emigrà a
Badalona (Barcelonès, Catalunya),
on treballà d'obrer vidrier i s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Internat
en diversos camps de concentració, l'1 de març de
1939, des de la Guingueta
d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), sol·licità,
sense èxit, emigrar a Mèxic. Posteriorment
passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Durant l'Ocupació nazi
va ser requerit pels alemanys i, després d'un temps al Camp
Franc de Lorient
(Bretanya), va ser deportat a l'illa de Guernesey (Illes
Anglonormandes), on emmalaltí.
En acabar la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Aspèth (Gascunya,
Occitània) de la CNT, de la qual en 1948 era tresorer.
També formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de la
Federació Local de Castres
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, població on
residia, primer al número 4 del
carrer Capitouls, després a l'avinguda Roquecourbe i
finalment al número 1 del
carrer de la Platé. Sa companya fou Florencia
Sánchez. Laureano Montero Asensio
va morir el 17 d'abril de 1979 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc,
Occitània). Laureano Montero
Asensio (1907-1979) ***
Notícia
de la detenció de Ramon Bori Corominas apareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 31 de desembre de 1932 - Ramon Bori Corominas: El 30 de gener de 1908 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Bori Corominas, conegut com El Ros. Sos pares es deien Josep Bori i Mercè Corominas. Orfe de mare, amb 16 anys abandonà la llar. En 1924, fugint del servei militar, passà a França i a París entrà a formar part de les colònies llibertàries exiliades espanyola i russa. Fou assidu del «Foyer Végétalien» (Llar Vegana) del XIII Districte de París. Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera retornà a Catalunya i a Barcelona s'afilià al Sindicat del Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups d'acció confederals, actuà sobretot en el sector de la construcció i durant els anys republicans passà més temps pres que lliure. Amb José Matuser, donà mort un botxí a Barcelona, fet pel qual es va veure obligat a viure amagat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Va ser empresonat fins el juliol de 1932 pels fets esdevinguts al Sindicat de la Construcció de Barcelona de setembre de 1931 i a la garjola signà el manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. A finals de desembre de 1932 va ser detingut a Barcelona acusat de formar part d'un grup que tenia cura d'un dipòsit d'explosius en un habitatge del carrer de Mallorca. En aquesta època tenia per companya l'anarquista Francisca Rodríguez Martínez. L'octubre de 1933 parlà en un míting a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i el novembre d'aquell any va ser empresonat per la «Vaga de les Arenes» –vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. El juny de 1934 va ser detingut quan repartia fulls clandestins i restà durant la segona mitat d'aquest anys pres governatiu a la Presó Model de Barcelona. El 30 de juliol de 1934 signà des de la presó, amb molts altres presos governatius, un document dirigit al president del Tribunal de Garanties Constitucionals on es denunciava la seva situació irregular. Segons alguns, va ser guardaespatlles de Buenaventura Durruti Domínguez i de Frederica Montseny Mañé. Va fer tota la guerra com a comissari del Batalló en el Comandament de Transports del XVI Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a la zona centre i reclòs a Alacant (Alacantí, País Valencià). Sembla que en una fuga del penal deixà la seva plaça a son futur cunyat Manuel Macipe. En 1945 va ser posat en llibertat –segons alguns, es va evadir de la fortalesa de Santa Bàrbara d'Alacant. S'integrà en la lluita clandestina i patí una nova detenció. En 1947 fugí cap a França. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) treballà de paleta i entrà a formar part del sector «moderat» o «col·laboracionista» de la CNT. A l'exili fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Mauricia Macipe. Ramon Bori Corominas va morir el 4 de maig de 1993 a la Policlínica de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de José Julián Peiró apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 31 de
desembre de 1985 - José Julián Peiró: El 30 de gener de 1908 neix a Alarba (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Julián Peiró. Sos pares es deien Domingo Julián i Damasa Peiró. Quan era molt jove emigrà a l'Argentina i en 1933 retornà a Saragossa, on s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità contra els feixistes com a tinent d'Infanteria. Fet presoner pels franquistes durant la guerra, en 1943 aconseguí evadir-se i passar clandestinament a França. Internat al camp de concentració de Merinhac (Aquitània, Occitània), va ser enviat a treballar, sembla, per al Servei de Treball Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica de productes químics a Rouen (Alta Normandia, França) i milità en la Federació Local de CNT d'aquesta localitat. La feina el deixà cec i passà a militar en la CNT de Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània). Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara CNT i Espoir. José Julián Peiró va morir el 10 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1985 a la Residència La Colagne, del Centre d'Orientació Social (COS), de Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). ***
Nota sobre el nacimiento de Félix Sánchez Báez apareguda en el diari de Salamanca El Salmantino de l'1 de febrer de 1911 - Félix Sánchez
Báez: El 30 de gener de 1911 neix a Salamanca (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Félix Sánchez Báez, també conegut com Félix Hernández Báez. Sos pares es
deien Silverio Sánchez Mangas, paleta, i Ana Manuela Báez Sánchez. Es guanyava
la vida treballant de serraller mecànic, vivia al número 5 del carrer Canteros
de Salamanca i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El
27 de setembre de 1936 va ser detingut per un escamot falangista sota
l'acusació de fer manifestacions hostils en contra del règim i per injúries i
amenaces. El 10 d'octubre de 1936 va ser ingressat a la Presó Provincial de
Salamanca. El 20 de novembre de 1936 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat per «adhesió a la rebel·lió» a 30 anys de reclusió major. El 23 de
gener de 1937 va ser traslladat a la Presó Central de Pamplona (Navarra).
Després d'intervenir en un intent de fuga, l'11 de novembre de 1942 va ser
traslladat a la Presó Central d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya) i el 26 de
desembre de 1942 a la Presó Central de Celanova (Ourense, Galícia). El 10 de maig
de 1945, després de revisada la condemna, se li va rebaixar a vuit anys de
presó major. El 23 de juny de 1944 va ser posat en llibertat condicional. En
1944 vivia al carrer María la Brava de Salamanca. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Horst Matthai - Horst Matthai: El 30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a «expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de «no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic). ***
Manuel
García Rodríguez - Manuel García
Rodríguez: El 30 de gener de 1914 neix a
Langullo (Cesuris, Manzaneda, Ourense,
Galícia) el guerriller anarcosindicalista Manuel
García Rodríguez, conegut sota
diversos pseudònims (O Sarxento,
pels
seus partidaris; O Porco i O Verdugo, pels seus detractors). Sos
pares es deien José García Fernández,
llaurador, i Purificación Rodríguez
Rodríguez.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936 marxà cap a les muntanyes i en
1941 s'integrà en el
grup guerriller de Mario Rodríguez Losada (Mario
de Langullo i O Pinche),
que
actuava a la zona de Ourense de Manzaneda, la Terra de Trives, San
Xoán de Río i
Castro Caldelas. Va ser acusat de la mort del capellà de
Cesuris i de nombrosos
atracaments. En 1945 abandonà la guerrilla
–algunes fonts diuen que va ser
expulsat– i s'amagà a Placín
(Manzaneda, Ourense, Galícia). Delatat per
Gumersinda Rodríguez, la dona que l'albergava en una cova
construïda al
soterrani de casa seva i molesta perquè, diuen, havia
embarassat sa filla, el 7
de novembre de 1958 va ser detingut a Pena Folenche (A Pobra de Trives,
Ourense, Galícia) per la Guàrdia Civil, 12 anys
després d'haver-se retirat de
la guerrilla. Jutjat en consell de guerra a Ourense, Manuel
García Rodríguez va
ser condemnat a 12 penes de mort i agarrotat el 6 de juny
–moltes fonts citen
erròniament el 3 de setembre– de 1959 a la
presó d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta localitat;
fou l'últim executat en aquesta ciutat. ***
José
Yebra Martínez (Chilitre) - José Yebra Martínez: El 30 de gener de 1916 neix a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) el guerriller antifranquista José Yebra Martínez, conegut com Chilitre. Sos pares es deien Miguel Yebra García, jornaler, i María Martínez Aguilar. Jornaler de professió, formà part de la guerrilla anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que acabà esdevenint l'Agrupació Guerrillera de la Província d'Almería (AGPA), encapçalada per Juan Nieto Martínez (Cuco) que actuava a començament dels anys quaranta per poblacions d'Almeria i de Granada (Santa Fe de Mondújar, Velefique, Ventarique, serres de Bayarcal, Filabres, etc.). En aquest grup guerriller també formaren part Indalecio Fuentes Agüeno, Rafael García Livia (Papasfritas, o José Torralbo, també de malnom Papasfritas), els germans José i Francisco Jiménez Martínez (Los Cantaores), Rafael Jiménez Ortega (El de Bayarque), Francisco Rodriguez Herrada (Marraqueño) i Sebastián Romero Magaña. Quedà entre els pocs supervivents del grup, però José Yebra Martínez va ser abatut per la Guàrdia Civil el 25 de juliol de 1948 quan intentava un atracament al barri del Salitre de Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la parròquia de Santa Teresa d'aquesta localitat. ***
Michel Ravelli - Michel Ravelli: El 30 de gener de 1924 neix a l'Hospital de l'antic convent de les Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Gaston Ravelli, també conegut com Ravelloche. Sos pares es deien Paul Michel Ravelli, boter, i Jeanne Piard, costurera, i vivien a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França). Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. El 29 de juliol de 1950 es casà al VI Districte de París amb Jeanne Marie Farines. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquesta època milità en el sindicat d'ensenyants École Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertaire des Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revista Les Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El seu últim domicili fou a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a l'Hospital Cochin de París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise. ***
Denis
Langlois - Denis Langlois: El 30 de gener de 1940 neix a Étréchy (Illa de França, França) l'advocat, escriptor, pacifista i activista llibertari Denis Langlois. Després d'estudiar a l'institut d'Étampes, es llicencià a la Facultat de Dret de París. Insubmís al servei militar, en 1965 fou condemnat a sis mesos de presó que purgà a Fresnes, on animà un important moviment de protesta que el portarà a rebre com a càstig 45 dies tancat en una masmorra incomunicat; aquesta experiència serà descrita en el seu primer llibre Le cachot (1967), reeditat el setembre de 1982. En aquests anys lluità activament contra les guerres d'Algèria i de Vietnam i col·laborà en el periòdic Liberté, de Louis Lecoin. Entre 1967 i 1971 treballà com a assessor jurídic de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament en els fets de Maig de 1968. Per a aquesta organització farà d'observador durant els nombrosos processos polítics a Àfrica (Algèria, Tunísia, Mali, etc.), a Àsia (Kuwait), però també a Europa, com ara a Espanya i a Grècia, país del qual serà expulsat en 1969 –aquests fets seran exposats en el seu llibre Panagoulis, le sang de la Grèce (1969 i 2018). Misser del Col·legi d'Advocats de París entre 1968 i 1993, ha estat força crític amb la maquinària judicial i ha escrit obres sobre aquesta temàtica i de caire politicopedagògic, com ara Les dossiers noirs de la police française (1971), La guide du militant (1972), Les dossiers noirs de la justice française (1974), Les dossiers noirs du suicide (1976), Nouveau guide du militant (1978), Et vous êtes de gauche (1979), Guide du citoyen face à la police (1980 i 1989), L'affaire Seznec (1988 i 1992, Premi «Droits de l'Homme» 1989), Les partageux ne meurent jamais (1992), Le mystère Saint-Aubin (1993), L'injustice racontée aux enfants (1997, Premi «Enfants du Livre», 2003), La politique expliquée aux enfants (et aux autres) (2002), L'utopie est morte! Vive l'utopie! (2005), Slogans pour les prochaines révolutions. Nouveaux slogans d'aujourd'hui et de demain dans l'esprit de Mai 68 (2008), etc. També ha escrit novel·les, com ara Un assassin très ordinaire (1976), La révolution (Optiques) (1985), Les diables rouges (1986), Récit édifiant des activités d'un nommé Jésus (1997), L'aboyeuse de Djibouti (2001), La mort du Grand Meaulnes (2001), Un amour de Meaulnes (2002), L'utopie est morte! Vive l'utopie (2005), Slogans pours les prochaines révolutions (2008), Le déplacé (2012), La maison de Marie Belland (2013), Pour en finir avec l'affaire Seznec (2015), La politique expliquée aux enfants (2015), Et si la révolution était possible (2018), L'affaire Saint-Aubin (2019), Le voyage de Nerval (2021), La politique expliquée aux enfants (2022), etc. Entre 1990 i 1991, durant el conflicte del Golf, organitzà amb altres intel·lectuals («Appel des 75») manifestacions, moltes prohibides, de rebuig a la guerra. Entre 1998 i 2000 realitzà viatges com a observador en conflictes bèl·lics (Iugoslàvia, Iraq, Líban, Djibouti), amb la finalitat de testimoniar les conseqüències dramàtiques de les guerres des de tots els plans (polític, econòmic, psicològic, etc.). També ha fet costat els militants nacionalistes perseguits per l'Estat francès jacobí, especialment bascos i bretons. Casat amb la poetessa i psicòloga Chantal Dupuy-Dunier, després de viure anys a Cronce (Alvèrnia, Occitània), actualment viu a Chamalières (Alvèrnia, Occitània). ***
José
Antonio Fernández Íñigo celebrant
l'entrada de
l'any 2014, dues setmanes després va morir - José Antonio
Fernández Íñigo: El 30 de
gener de 1944 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista
José Antonio Fernández
Íñigo. Sos pares es deien Gervasio
Fernández i Julia
Íñigo. Va ser un dels organitzadors del Sindicat
de Banca de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou l'agost de
1976 un dels
organitzadors de l'assemblea que trià Juan Gómez
Casas com a primer secretari
de la CNT després de la mort del dictador Francisco Franco.
En 1977 fou un dels
fundadors, amb Antonio Carmona, Mariano de la Iglesia, Ángel
de Pablo i Eloy
Martín, de la impremta i de l'editorial
llibertàries «Queimada Societat
Cooperativa» i puntal màxim en la seva segona
època. En 1980 decidí canviar
totalment de vida i es traslladà a la Vall d'Aran, on es
dedicà a la indústria
agroalimentària. José Antonio
Fernández Íñigo va morir el 14 de
gener de 2014
mentre dormia al seu domicili de Vielha e Mijaran (La Vall d'Aran,
Occitània) i
va ser incinerat.
Defuncions
Moses Harman - Moses Harman: El 30 de gener de 1910 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Havia nascut el 12 d'octubre de 1830 a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA). Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana «antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. ***
Wordsworth Donisthorpe - Wordsworth
Donisthorpe: El 30 de gener de 1914 mor al barri
de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra) l'advocat,
inventor, fotògraf i
pioner de la
cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth
Donisthorpe. Havia nascut el 24 de març de 1847 a
Springfield Mount (Leeds, West
Yorkshire, Anglaterra).
Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també
inventor, sa mare era
una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace
Denisthorpe fou un
reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al
Trinity College de
Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es
casa amb Ann
Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació
Britànica d'Escats i el Club
Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència
sobre anarquisme a la
Societat Fabiana. Col·laborà en la revista
anarcoindividualista Liberty de
Boston (Massachusetts, EUA),
editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que
el de
Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la
tradició filosòfica d'Herbert
Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la
Llibertat i la
Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberal
Jus. A Weekly Organ of Individualism,
contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També
fou membre de la State
Resistance Union (SRU, Unió de Resistència
Estatal) per a lluitar contra el
corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876
havia
patentat el kinesígraf,
la primera càmera
en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de
la dècada. En 1890
filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges
en moviment de Trafalgar
Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista
Legitimation
League (LL, Lliga de la Legitimació),
organització en defensa de la legitimació
dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la
qual presidí, però que abandonà
en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria
Anderson,
visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué
un infant. Entre les seves
obres podem destacar Principes of
Plutology (1876), The claims of
labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty
or Law
(1884), Democracy. A Lecture of State Structure
(1886), Empire and
Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government
(1886), Labour
capitalization (1887), Socialism Analyzed
(1888), Individualism,
a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay
on Marriage
(1893), Law in a Free State (1895) i Down
the Stream of Civilization
(1898), entre d'altres. Wordsworth
Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el
30 de gener de 1914 al barri
de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra). ***
Retrat de Giuseppe Scarlatti - Giuseppe Scarlatti: El 30 de gener de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Havia nascut el 6 de maig de 1854. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. ***
Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen - Heinrich Bartling: El 30 de gener de 1940 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Havia nascut el 22 de setembre de 1880 a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya). ***
Necrològica
de José Val Solán apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 12 de juny de 1975 - José Val Solán: El 30 de gener de 1975 mor a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista José Val Solán. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a La Almolda (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Val i Gabriela Solán. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa i de La Almolda. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrària del seu poble natal. Durant la primavera de 1938, davant l'avanç de les tropes feixistes, abandonà La Almolda i s'establí a Barcelona (Catalunya). El 9 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya, va ser obligat a treballar pels nazis a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic» a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions franceses i en 1948 s'instal·là a Saintes, on se li va reunir sa companya María Nieves Cruz Marín Palacios i sa filla, que malalta morí poc després, i milità en la Federació Local de la CNT. Membre del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), coneguts els seus membres com ajistes, l'1 d'abril de 1959 signà amb altres companys d'aquest moviment, una adhesió al periodista llibertari Cristóbal Vega Álvarez, que havia estat condemnat a vuit anys suplementaris a la pena de 26 anys de presó que purgava a les garjoles franquistes per haver editat clandestinament a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) el butlletí de la CNT Combate. José Val Solán, després de 37 dies hospitalitzat, va morir el 30 de gener de 1975 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat civilment tres dies després. ***
Necrològica
de José Cuello Laborda apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978 - José Cuello Laborda: El 30 de gener de 1978 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello Laborda. Havia nascut el 10 d'agost de 1896 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Cuello i Leonarda Laborda. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello Laborda va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 30 de gener de 1978 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 29 de gener de 1978 a Siétamo– i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat. ***
Necrològica
de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1979 -
Francisco Mir
Cazcarro: El 30
de gener de
1979 mor a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Francisco Mir Cazcarro –a vegades el
segon llinatge citat erròniament
com Cascarro. Havia nascut el 16
de juny de 1908 –algunes
fonts citen
erròniament 1906– a Sena (Osca,
Aragó, Espanya). Sos
pares es deien
Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), després
del cop militar feixista de
juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració;
posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946,
s'instal·là a Beçan
(Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un
dels fundadors de la Federació
Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid
durant molts d'anys a conseqüència
d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de
1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc,
Occitània). Sa
companya fou Victoriana Benita Cerezuela. ***
Un grup de la Columna Durruti - Alfonso Alcaraz
González: Eñ 30 de gener de 1990 mor
a Torrelles de Foix (Alt Penedès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Alfonso Alcaraz
González. Havia nascut el 10 de novembre –el certificat de
defunció cita erròniament l'1 de novembre–
de 1909 a Lorca
(Múrcia, Espanya). Sos pares
es deien Julián Alcaraz Navarro, jornaler, i Filomena
González Orta. Va
fer feina com a controlador de
la Companyia Ferroviària de Catalunya (FFCC) i
desenvolupà la seva tasca
llibertària a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), afiliat
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb son germà
José Alcaraz
González s'enrolà en la «Columna
Durruti» amb la qual participà en la presa de
Casp i en altres accions militars al front d'Aragó, per
combatre més tard al
front de Madrid. Contrari a la militarització de les
milícies i imposada
aquesta, tornà a la rereguarda. Durant els «Fets
de Maig» de 1937 combaté a les
barricades barcelonines. Mesos després fou cridat a files en
el cos de Marina i
lluità a la batalla de l'Ebre. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i patí el camp de concentració
de Barcarès. Després de veure el
pèssim
comportament de les autoritats franceses, s'estimà
més tornar a la Península.
Detingut, fou condemnat a 10 anys de presó, dels quals
penà tres a Pamplona
(Navarra) i a la Presó Model de Barcelona. En acabar el
tancament, sofrí cinc
anys de desterrament a Caniles (Granada, Andalusia, Espanya).
Retornà a
Catalunya i va fer feina en allò que pogué.
Malalt, Alfonso Alcaraz González va
morir el 30 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 2 de gener– de 1990 al
seu domicili de Torrelles de Foix (Alt Penedès, Catalunya) i
va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. ***
Pepita Grau Ferrer - Pepita Grau Ferrer: El 30 de gener de 1997 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Havia nascut el 15 de febrer de 1916 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Andreu Grau i Maria Ferrer. Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer Launed i d'Aurea Cuadrado Castillón. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Conchita Guillén (Montadin, 5 de desembre de 1996) - Conchita Guillén: El 30 de gener de 2008 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcofeminista Maria Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Havia nascut el 16 d'agost de 1919 a Alfondeguilla (Plana Baixa, País Valencià). Era filla d'Eduardo Guillén Vicent i d'Agueda Bertolín Clemente. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. El 28 de maig de 1962 es casà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb l'anarcosindicalista Mariano Martínez Gallego. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999). ***
Emilio
Marco Pérez en el documental Mémoires sociales
(2006) - Emilio Marco
Pérez: El 30 de gener de 2013 mor a
Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Havia
nascut l'1 de gener
de 1921 a Falset (Priorat, Catalunya). Fou el segon de quatre germans
d'una
família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i
Mercedes Pérez Bes. Sense
cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar
de rabassaire i de
pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera
que la Unió General dels
Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936
s'afilià al Sindicat
Únic d'Oficis Diversos de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a les
Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a
milicià en la «Columna Ortiz»
(«Columna Sud-Ebre») i marxà al front
d'Aragó, participant en la presa de
Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més
de formar part de
l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a
llegir i a escriure. Amb la
militarització de les milícies, entrà
a formar part del «Batalló Louise
Michel»
de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, que estava establert a les poblacions
aragoneses de Lécera
i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
creuà els
Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser
reclòs als camps de
concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins
l'octubre de 1939, quan va
ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre,
França).
En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en
les Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en
l'alliberament de Tours
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
s'establí a
Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de
pagès. Els últims anys de sa vida
els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006
s'estrenà el documental Mémoires
sociales, de Franck Wolff, i en
2012 la pel·lícula Emilio.
El eco de
otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films
dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez (1921-2013) ***
Remo
Magnani en un congrés de SAT-Amikaro (Pesenàs,
1989) - Remo Magnani: El
30 de gener de 2018 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'esperantista,
pacifista i anarquista Remo Magnani. Havia nascut el 17 de gener de
1929 a Djebel Kouif (Tébessa,
Algèria). Sos pares es deien Rinaldo Magnani, forner
italià, i Carmela Madeddu, tunisiana. A
començament dels anys seixanta
s'establí a
França. Esdevingué corrector i
treballà a diverses impremtes, com ara
«Logier»
al barri parisenc de Montmartre, «Chaix» a
Saint-Ouen, «Imprimerie de l'Édition
et de l'Industrie» (IMI) a Montrouge, etc. També
treballà per a empreses de
premsa, com ara Journal Officiel i,
sobretot, Le Parisien
Libéré, on
participà activament en la vaga contra les
Éditions Philippe Amaury (EPA, «Grup
Amaury»). Posteriorment treballà en Le
Matin de Paris. Com a esperantista, entre 1969 i 1973 fou
responsable del
periòdic Liberecana Ligilo
(Enllaç
Llibertari), òrgan del sector anarquista de la Sennacieca
Asocio Tutmonda (SAT,
Associació Mundial Anacional). Portà la seva
militància pacifista, anarquista i
esperantista dins el si de la SAT i de la SAT-Amikaro («Amics
de la SAT») i
donà cursos d'esperanto a la seu de la Federació
Anarquista (FA) i, fins a
1974, al Grup Anarquista «Louise Michel». En els
anys seixanta vivia al XVII
Districte de París. A partir d'abril de 1963 fou responsable
del Servei de
Propaganda de la SAT-Amikaro, encarregant-se de la
preparació dels congressos,
i en el Congrés de la SAT-Amikaro de Lausana (Vaud,
Suïssa) de 1973 deixà el càrrec
a mans d'Henri Masson. Posteriorment s'instal·là
a Les Olivettes Cabrias (Aumelàs, Llenguadoc,
Occitània). Durant els anys seixanta i setanta
col·laborà regularment en la
premsa llibertària (Espoir,
Liberté, Le
Monde Libertaire, etc.). També fou membre de la
Unió Pacifista
de França (UPF) i en 2005 entrà a formar part del
Centre Internacional de
Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença,
Occitània). Sa
companya, Renée Jeanne Marthe Durieux (Renata),
també va
ser correctora d'impremta. Encara que mai no va ser fumador actiu, Remo
Magnani
va morir el 30 de gener de 2018 a la Clínica Clementville de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) d'un
càncer de pulmó i les seves cendres van ser
escampades al seu jardí. |
![[29/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/01]") |
|
![[31/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/01]") |
|
|
| Actualització: 30-01-24 |