Anarcoefemèrides
del 31 de gener
Esdeveniments
D'esquerra
a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio
Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb
llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut
(Nàpols, juny de 1866)
- Fundació de l'AIT a
Itàlia: El 31 de gener de 1869 a
Nàpols (Campània, Itàlia),
sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera
secció
italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). La base de la
militància, que ben aviat va aconseguir el milenar
d'afiliats, es trobava en
exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia»
i d'antics seguidors de Carlo Pisacane
i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta
pel
Ministeri de l'Interior italià.
***
Capçalera de Solidaridad Obrera
-
Surt Solidaridad
Obrera:
El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el
primer número de Solidaridad Obrera.
Periódico sindicalista. Órgano de la
Confederación Andaluza y portavoz del proletariado
internacional. Aquesta
publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes,
substituïa Acción
Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria
dels quals signaven amb
pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan
Ortega, Manuel Albar, etc. La
tendència excessivament sindicalista que volia marcar la
Federació Obrera
Andalusa a aquesta publicació, originà vives
discussions fins que els camperols
imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant
l'amenaça de
negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc
números, l'últim el
del 14 de febrer de 1920, però es provable que
durés fins al juliol d'aquell
any. D'aquesta publicació només es conserva un
exemplar del número 5 dipositat
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Naixements
August Reinsdorf
- August Reinsdorf:
El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia,
Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August
Reinsdorf,
qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme
Alemany». Exiliat a
Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un
míting obrer pronuncià un virulent discurs de
protesta contra les detencions de
vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb
Rudolf Khan,
durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc
a una companya de
mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de
juliol de 1876 començà a
col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer
periòdic anarquista de Berna,
alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de
crear nuclis
anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg,
Leipzing, etc.). Expulsat
de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21
d'agost de 1876
participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió
d'obrers alemanys i francesos.
Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va
assistí com a
delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a
Berna, on defensà les
mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume
i
Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància
política, va ser expulsat de
la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de
parla francesa» i aquesta exclusió
provocà la constitució, el novembre de 1876,
d'una secció de tipògrafs
internacionalistes adherida a la Federació del Jura de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà
a Alemanya i a
Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui
establí una íntima
amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel
i Karl Nobiling,
el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta
socialista i
anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat
de reunió i
d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista
de Berna Emil
Werner, fundà a Berlín el periòdic Der
Kampf, que va ser desmantellat
per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a
Suïssa,
des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot
exemplars de Freiheit,
periòdic anarquista en el qual
col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de
1880 es traslladà novament a Berlín,
presumiblement amb la intenció
d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per
efectuar un
atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un
túnel i col·locar
els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per
així aconseguir
l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de
les sessions del
parlament. Però un agent infiltrat en
l'organització a Londres, on militava
exiliat Johann Most, informà les autoritats
policíaques alemanyes i va ser
detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de
Berlín i es
traslladà a Leipzig, encara que poc després les
autoritats d'aquesta ciutat
també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i
tres setmanes després es va
veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant
novament
a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar
sexualment d'una
jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia,
va ser
condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a
Munic, va ser tancat quatre mesos
per «propagar pamflets anarquistes». El
març de 1882 va ser detingut a la seva
ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però
quedà lliure per
manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament
detingut i empresonat per fer
servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat,
emprengué una
llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi
temporal a cases de
companys. Finalment, creuà la frontera a França i
la tardor de 1882 arribà a
París. Perseguit per les autoritats gales,
després d'uns mesos retornà a
Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt,
Mannheim i Hanau, a
mitjans de març de 1883 s'instal·là a
Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una
destacada indústria química, creà un
grup anarquista, que es dedicà a fer
atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre
de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein,
Alemanya), durant la
inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en
memòria dels
exèrcits germànics victoriosos contra
França en la guerra de 1870 i de la
unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i
Franz Reinhold Rupsch
atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I,
dels
prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba,
col·locada al canal de
drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va
explotar
perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per
estalviar-se uns cèntims de
marc no havien comprat una metxa impermeable. Després
d'aquest intent frustrat,
els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la
ciutat propera de
Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en
commemoració de l'acte; col·locaren
els explosius a la paret exterior del saló de festes,
aconseguint en aquest cas
la detonació, però causant només
destrosses materials. La policia va descobrir
més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el
complot. Reinsdorf,
cervell d'aquesta acció de «propaganda pel
fet», no va poder participar en
l'acció perquè, a més de la
tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una
via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un
hospital
en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies
després que abandonés l'hospital,
una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de
Frankfurt originant
danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per
dos mesos en un
hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de
sortir-ne va ser
arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats
tots tres
a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a
la pàtria» i condemnats a mort.
Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per
cadena perpètua.
Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament
amb
Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle
(Saxònia-Anhalt); les seves
últimes paraules van ser: «Mort a la
barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix
1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August
Reinsdorf und die
Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel
fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de
«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de
Niederwald). El seus descendents es
van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre.
En 1975
el director alemany Günter Gräwert va realitzar la
pel·lícula Ein deutsches
attentat sobre el fet.
***
Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890
- Sylvain Brault: El
31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista
Sylvain Brault. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers
(País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses
(Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i
Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània),
on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local,
difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat
propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una
vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal
Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de
presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de
policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos
periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892,
preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14
de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jules Clarenson
-
Jules Clarenson:
El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos
pseudònims (Albert Puis,
Fournil, Le Baron, Canet,
Audierne). Fou fill
d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de
1884 l'Audiència
de la Gironda el condemnà a tres anys de presó
per robatori i temptativa
d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de
1886,
freqüentà assíduament els cercles
llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà
processat novament per robatori al domicili de la família
Yquem al barri de La
Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que
actuaven
per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan
era
traslladat al Palau de Justícia de Bordeus,
aconseguí fugir a cops de puny. A
Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan
aquest li demanà la
documentació. L'Audiència de les Boques del Roine
el condemnà a tres anys de
presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de
1891. Més tard fou transferit a
l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que
patia, segons els
metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves
malalties mentals foren
simulades. En 1892 fou posat en llibertat i
s'instal·là a Bordeus. A
començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer
de possessió de sis
cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de
Bordeus el va
internar al frenopàtic de Cadillac, però
aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892.
El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una
reunió anarquista on van
participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a
l'estació
d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i
Marcel
Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit
esclatà una forta brega
que tingué com a conseqüència la mort de
Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la
cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets.
Buscat, Clarenson
aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle
policíac i s'instal·là a
Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes
locals, vivint de robatoris i
dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer
amistat amb
l'anarquista andalús Fermín Salvochea que
aleshores vivia a les Boques del
Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre
psiquiàtric, del
qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi.
Després de passar un temps a la
presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901
fou llançada una
ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels
anarquistes buscats.
Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a
l'Hôtel de la Clé de París el
setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes
Alexandre Jacob i Honoré
Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de
l'establiment del joier
Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà
el 6 d'octubre de 1901 i que
inspirà Jules Dassin per a la seva
pel·lícula Du Riffifi chez les hommes,
tingué com a botí 120.000 francs. Però
el gener de 1902 Clarenson cometé la
imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un
títol de renta dels furtats.
Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a
Abbeville en
1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència
d'Amiens per ser jutjat amb
la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit».
Mentre esperava el judici
va escriure La cellule, cançó
on arremet fortament contra la institució
penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905,
durant el procés, en
el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal.
Malgrat els
informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva
malaltia mental i fou
condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs
forçats. L'Audiència
de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó,
però finalment fou embarcat
el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia
penitenciària de la Guaiana. En 1918
aconseguí fugir, però fou detingut a
Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni,
s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927;
però fou detingut dos dies
després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19
de juliol de 1927, a
Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari,
el
9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta
«atzarosa» mort.
***
Aristide Lapeyre
- Aristide Lapeyre: El 31 de
gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el
militant
anarquista, pacifista i
neomaltusià, barber de professió, Aristide
Lapeyre. Després d''una adolescència
necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París,
on comença a apropar-se als
cercles anarquistes i freqüenta «La
Ruche», l'escola llibertària de
Sébastien
Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans
Laurent i Paul,
participa en la creació de la Confederació
General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un
reconegut conferenciant llibertari
quan fa costat a la «síntesi anarquista»
formulada per Sébastien Faure i,
després, crearà un periòdic
violentament anticlerical Lucifer. Organe de
pensée libre et de culture individuelle
(1929-1935). En 1931 obrirà una
barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de
la natalitat, va
conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer
il·legalment la
vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de
«complicitat de castració» i
la seva persecució per part de justícia
(«afer de les esterilitzacions» de
Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de
1936, prendrà part en
la Revolució espanyola, encarregant-se de la
secció francesa de l'Oficina de
Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a
França i creant el periòdic L'Espagne
Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de
1937, i que es fusionarà
a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle,
del qual
Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de
creació d'una
escola llibertària a França es veurà
frustrat quan la guerra esclata. Aleshores
ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant
«passades» a través
de la línia de demarcació pels jueus i
resistents. Serà detingut com a ostatge
l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt
de ser executat en
diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després
per la reconstrucció del
moviment anarquista durant la postguerra, però sense
abandonar els combats sindical
i neomaltusià, i fent gires de conferències per a
la Federació Anarquista, la
CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys
serà el
responsable de l'edició del butlletí interior de
la Federació Anarquista (FA).
En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés
Internacional de Carrara
(Itàlia). Antireligiós i anticlerical,
denunciarà la pretesa
«desconfessionalització» de la
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) com a una evolució de l'acció del
clericalisme sobre la societat.
Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix,
fet que l'implicarà
una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973,
arran de la mort
accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la
promulgació de la llei
que autoritzarà la interrupció
voluntària de l'embaràs. Víctima d'una
hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de
salut, però morirà al
poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos
llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,
Désarmons (1933), L'Eglise
veut-elle la paix ou la guerre? (1934),
Le problème espagnol (1946), Libres
opinions sur Pierre-Joseph
Proudhon (1960), La contestation: sa motivation,
ses manifestations, son
efficacité (1978, pòstum), entre
d'altres.
***
Cartoixa
de Montalegre
- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan
Serret i Bruguera.
Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels
homes de
més prestigi de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i
ocupà
càrrecs de responsabilitat
en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de
1928 va
assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme,
Catalunya). Entre 1928
i 1929
va formar part del Comitè de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya
(CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT en
1930. També va participar molt activament en el moviment
cooperativista i en
les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el
Comitè de Salut Pública de
Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de
Montalegre (Tiana,
Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne
administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a
França, però va tornar a
Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969
al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu
enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de
persones.
***
Roger Monclin
- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a
Reims (Xampanya, França) el
militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin.
Després
d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria,
professió que el
va portar a recórrer tot França. La seva trobada
amb el periodista i escriptor
llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a
la «Lliga dels
Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929.
Dos anys després, va prendre
part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista
La Patrie
Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la
direcció amb
Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939,
tot defensant una
total independència del periòdic. Orador i
propagandista, va atacar
irònicament, en les seves conferències i
articles, el militarisme triomfant, el
negoci de la venda d'armes i els crims de la
«justícia» militar. El setembre de
1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però
no com a combatent, sinó per
fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies
abans de la
declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos
companys a
Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a
Suècia. Amenaçats d'expulsió, van
ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana
al bosc
durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser
internat en un
camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de
tornada a París, va ser
detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo,
per
acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944.
Després va exercir
diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de
venedor
ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors
gràcies a Louis
Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense
de l'Homme,
i va militar en la Unió Pacifista de França.
És autor de nombroses obres, com
ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la
justice militaire (1914-1918)
(1934) --aquesta obra serà la base del guió de la
pel·lícula antimilitarista
d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor
Méric. Sa vie, son
oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes
des conseils de
guerre (1934), Gaston Couté,
poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque
part... ailleurs: roman autobiographique (1990,
pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de
juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var
(Provença, Occitània).
***
Ramón
Martínez Sarrión
- Ramón
Martínez
Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait
(Canal de Navarrés, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Ramón Martínez
Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben
jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf
feixista creuà els
Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració
francesos i després
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a
fer feina a les
fortificacions de la «Línia Maginot».
Fet presoner quan l'entrada dels
alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser
deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). En 1945
aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp.
Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats
a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou
membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez
Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 a Morhange (Lorena, França).
Defuncions
Georgi Popov
- Georgi Popov: El
31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i
propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes
búlgars Georgi
Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo
(Veliko Tarnovo, Bulgària). Va
ser membre de la Federació Anarquista Comunista
Búlgara (FACB) i un dels membres
del Comitè d'Acció Revolucionària,
organitzador del moviment insurreccional
contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser
sufocada després
d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va
refugiar a les
muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes,
que van
hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars;
però el seu
amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi
Popov va decidir
suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana,
Nadedja Popova, també
va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb
son company Dimitar
Balkhov.
***
Marcel Voisin (1978)
- Marcel Voisin:
El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el
pacifista i anarquista Marcel
Voisin, citat també erròniament com André
Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet.
Havia
nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França).
Fill d'un sabater i
d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i
realitzà diverses feines
(aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de
jutjats, etc.) i a
partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de
cotxes. En 1909, sota
els auspicis de la «Société de l'Union
des Travailleurs du Tour-de-France», de
tendència llibertària, esdevingué un
obrer vagabund que recorregué diverses
poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se
professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora
que feia
propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà
una conferència del
propagandista anarquista Sébastien Faure que el
marcà profundament. En 1911
s'instal·là a París, on
entrà en contacte amb els cercles anarquistes i
sindicalistes. En aquesta època
freqüentà la Universitat Popular del barri
parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup
neomaltusià del XVI
Districte de París, alhora que es relacionà amb
destacades figures del moviment
llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May
Picqueray, Gaston Couté,
etc. El març de 1912 s'instal·là a
«La Ruche», escola llibertària fundada
per
Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on
restà fins a finals de 1915
realitzant tasques de manteniment. A l'escola
col·laborà en el Bulletin
de «La Ruche» (1914) i,
anomenat pels infants Mazurka, pels
seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i
d'escriptura i s'ocupà
dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de
1916 col·laborà,
sota el pseudònim de Bardet,
en el
periòdic Ce qu'il faut dire,
on
afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer
costat l'acció antimilitarista
del pensador llibertari Louis Lecoin; també
col·laborà en la llibreria de la
publicació. Quan Ce qu'il faut dire
va ser prohibit, participà en la creació de La
Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà
un trobada d'antics membres de «La
Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet,
tipògraf i enquadernador
de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests
anys,
després de realitzar diverses feines a París,
s'instal·là pel seu compte com a
pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al
1971, fou gerent
d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971
col·laborà en el
periòdic anarquista Liberté.
Quan els
fets de «Maig del 1968», publicà en
multicopista un pamflet de suport a la
revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la
Sorbona. Durant els últims
anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar.
Encara que gairebé
completament cec, va escriure les seves memòries, que
publicà en 1978 sota el
títol de C'était le
temps de la «Belle Époque».
Une enfance pénible; une vie de lutte, i
mantingué correspondència regular
amb els últims supervivents de «La
Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de
gener de 1981 a París (França) i aquest mateix
any, en homenatge seu,
l'editorial de la Universitat de Brussel·les
(Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre
la laïcité.
***
Rosarito i Jean Gauchon
- Jean Gauchon: El
31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– mor l'advocat pacifista
llibertari Jean Gauchon. Havia nascut el 20 de desembre de 1911 a
Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França). Passà els seus primers anys al
costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i
li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París
(França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon.
Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava,
descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son
fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament
voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués
antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després
de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí
posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de
consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els
seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves
objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb
Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors»,
del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin,
durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència,
molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels
objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de
premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique,
philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París,
organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents
publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean
Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix,
Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el
Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis
doctoral (L'Objection de conscience
devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text
essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va
discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16
primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per
unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF),
hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà
una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa
de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la
polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció
de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard
Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis
Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El
2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA).
El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975.
El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna,
Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran
míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat
per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri
Grouès (Abat Pierre), entre d'altres.
Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes,
com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires,
L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Pòstumament, en
1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur
de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes
sota el títol Jean Gauchon un vrai
pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri
Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb
un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste.
Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario
Gauchon (Rosarito), i dipositats al
Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS)
de París.
***
Antonio Vargas Rivas
-
Antonio Vargas
Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre
de 1917
a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils
pescadors. Quan
tenia vuit anys abandonà l'escola i
començà a ajudar son pare a la mar. Cap al
1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys
n'arribà a oficial. En
1932, gràcies a la lectura de publicacions
llibertàries, especialment les obretes
de «La Novela Ideal» i «La Novela
Libre», i les influències del llibertari Juan
Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista.
En 1933 s'adherí a les
acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any
següent va ser detingut,
juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats,
romanent empresonat un
temps. A finals de 1934 participà en la fundació
de la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de
1936 intervingué
en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres
localitats
de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i
formà part del Comitè de
Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de
1936 s'encarregà de
la col·lectivització de la pesca al seu poble i
fou nomenat secretari del
Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936
assistí al Congrés Anarquista
andalús. En 1937 substituí Diego Padilla
Suárez en la secretaria de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan
Màlaga caigué en poder dels
feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per
l'italià Luigi
Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps.
Després fou nomenat
regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de
1938 que va ser
mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No
entrà en
combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe,
València, Elx, Alacant) i
després enviat al serveis auxiliars primer i
després a Adra, on s'encarregà de
la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al
19 de març de 1939 que
agafà un vaixell pesquer i aconseguí
arribà a Orà salvant-se de la
repressió
franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi
i el temor a ser
deportat, s'allistà a la Legió Estrangera
Francesa de la qual fugí. Instal·lat
clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos
treballant de tot (paleta, pescador,
conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser
enviat al
camp de concentració de Djelfa, on treballà de
forner. El novembre de 1942,
arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i
s'enrolà,
amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit
britànic, lluitant als fronts fins al
final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració
s'establí a Londres
(Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en
un restaurant, en
una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en
la fundació de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del
seu portaveu Inquietudes
Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb
sa companya Carmen
Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla
menor, Orquídea, va
morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren
d'Espanya. A
partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós
«Restaurant Martínez» on
romangué fins a la seva jubilació en 1981.
Afiliat en la CNT ortodoxa
establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica, ocupant
diverses secretaries (Propaganda, Organització,
Coordinació, etc.). Fou delegat
pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín
Roa, al Congrés de
la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat
secretari
d'Organització l'Associació d'Excombatents
Espanyols Republicans de l'Exèrcit
Britànic de Londres i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió Boletín
de la
Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964
edità a Londres, amb
Agustín Roa Ventura, el butlletí España
fuera de España. Boletín anarquista
de orientación e información, destinat
als treballadors immigrants
espanyols i que es distribuïa a diferents països
europeus (Regne Unit,
Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre
1967 i 1969 fou secretari la
CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la
lluita clandestina
a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta
comença a passar les
vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat,
s'instal·là a Adra.
El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres
companys, a Dos Hermanas i
aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el
seu llibre L'autogestión
en la España revolucionaria. Durant sa vida
col·laborà en diversos
periòdics, com ara CNT, La
Crónica, Espoir, Inquietudes
Juveniles, Nervio, El Rebelde,
Reconstrucción, La
Región, Siembra, Sierras
de Ronda, Solidaridad Obrera,
etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde:
datos para la historia de
Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo,
memòries que van ser ampliades i
editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de
Francisco Carpintero,
sota el títol Guerra, revolución y
exilio de un anarcosindicalista. Datos
para la historia de Adra.
Antonio Vargas
Rivas (1917-2009)
![[30/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/01]")
![[01/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/02]")
