Anarcoefemèrides
del 31 de gener
Esdeveniments

D'esquerra
a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio
Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb
llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut
(Nàpols, juny de 1866)
- Fundació de l'AIT a
Itàlia: El 31 de gener de 1869 a
Nàpols (Campània, Itàlia),
sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera
secció
italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). La base de la
militància, que ben aviat va aconseguir el milenar
d'afiliats, es trobava en
exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia»
i d'antics seguidors de Carlo Pisacane
i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta
pel
Ministeri de l'Interior italià.
***

Capçalera
de Solidaridad
Obrera
-
Surt Solidaridad
Obrera:
El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el
primer número de Solidaridad Obrera.
Periódico sindicalista. Órgano de la
Confederación Andaluza y portavoz del proletariado
internacional. Aquesta
publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes,
substituïa Acción
Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria
dels quals signaven amb
pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan
Ortega, Manuel Albar, etc. La
tendència excessivament sindicalista que volia marcar la
Federació Obrera
Andalusa a aquesta publicació, originà vives
discussions fins que els camperols
imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant
l'amenaça de
negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc
números, l'últim el
del 14 de febrer de 1920, però es provable que
durés fins al juliol d'aquell
any. D'aquesta publicació només es conserva un
exemplar del número 5 dipositat
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Naixements

August Reinsdorf
- August Reinsdorf:
El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia,
Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August
Reinsdorf,
qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme
Alemany». Exiliat a
Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un
míting obrer pronuncià un virulent discurs de
protesta contra les detencions de
vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb
Rudolf Khan,
durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc
a una companya de
mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de
juliol de 1876 començà a
col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer
periòdic anarquista de Berna,
alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de
crear nuclis
anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg,
Leipzing, etc.). Expulsat
de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21
d'agost de 1876
participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió
d'obrers alemanys i francesos.
Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va
assistí com a
delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a
Berna, on defensà les
mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume
i
Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància
política, va ser expulsat de
la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de
parla francesa» i aquesta exclusió
provocà la constitució, el novembre de 1876,
d'una secció de tipògrafs
internacionalistes adherida a la Federació del Jura de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà
a Alemanya i a
Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui
establí una íntima
amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel
i Karl Nobiling,
el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta
socialista i
anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat
de reunió i
d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista
de Berna Emil
Werner, fundà a Berlín el periòdic Der
Kampf, que va ser desmantellat
per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a
Suïssa,
des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot
exemplars de Freiheit,
periòdic anarquista en el qual
col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de
1880 es traslladà novament a Berlín,
presumiblement amb la intenció
d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per
efectuar un
atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un
túnel i col·locar
els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per
així aconseguir
l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de
les sessions del
parlament. Però un agent infiltrat en
l'organització a Londres, on militava
exiliat Johann Most, informà les autoritats
policíaques alemanyes i va ser
detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de
Berlín i es
traslladà a Leipzig, encara que poc després les
autoritats d'aquesta ciutat
també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i
tres setmanes després es va
veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant
novament
a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar
sexualment d'una
jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia,
va ser
condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a
Munic, va ser tancat quatre mesos
per «propagar pamflets anarquistes». El
març de 1882 va ser detingut a la seva
ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però
quedà lliure per
manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament
detingut i empresonat per fer
servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat,
emprengué una
llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi
temporal a cases de
companys. Finalment, creuà la frontera a França i
la tardor de 1882 arribà a
París. Perseguit per les autoritats gales,
després d'uns mesos retornà a
Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt,
Mannheim i Hanau, a
mitjans de març de 1883 s'instal·là a
Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una
destacada indústria química, creà un
grup anarquista, que es dedicà a fer
atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre
de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein,
Alemanya), durant la
inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en
memòria dels
exèrcits germànics victoriosos contra
França en la guerra de 1870 i de la
unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i
Franz Reinhold Rupsch
atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I,
dels
prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba,
col·locada al canal de
drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va
explotar
perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per
estalviar-se uns cèntims de
marc no havien comprat una metxa impermeable. Després
d'aquest intent frustrat,
els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la
ciutat propera de
Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en
commemoració de l'acte; col·locaren
els explosius a la paret exterior del saló de festes,
aconseguint en aquest cas
la detonació, però causant només
destrosses materials. La policia va descobrir
més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el
complot. Reinsdorf,
cervell d'aquesta acció de «propaganda pel
fet», no va poder participar en
l'acció perquè, a més de la
tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una
via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un
hospital
en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies
després que abandonés l'hospital,
una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de
Frankfurt originant
danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per
dos mesos en un
hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de
sortir-ne va ser
arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats
tots tres
a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a
la pàtria» i condemnats a mort.
Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per
cadena perpètua.
Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament
amb
Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle
(Saxònia-Anhalt); les seves
últimes paraules van ser: «Mort a la
barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix
1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August
Reinsdorf und die
Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel
fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de
«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de
Niederwald). El seus descendents es
van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre.
En 1975
el director alemany Günter Gräwert va realitzar la
pel·lícula Ein deutsches
attentat sobre el fet.
***

Notícia
de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 9 d'octubre de 1890
- Sylvain Brault: El
31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut com
Sylvain Brault.
Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo.
Després d'estudiar jardineria a Tours
(Centre, França) i a Angers
(País del Loira, França), treballà
d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses
(Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le
Havre) i belgues (Brussel·les i
Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a
Tarare (Alvèrnia, Occitània),
on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup
anarquista local,
difongué la premsa anarquista de la regió i
establí relacions amb el destacat
propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de
1890, durant una
vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per
un Tribunal
Correccional i, considerant-lo «líder»
de la vaga, condemnat a tres mesos de
presó per «provocació a
l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de
policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren
nombrosos
periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22
d'abril de 1892,
preventiva a la manifestació de l'1 de maig,
s'ordenà la seva detenció. El 14
de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de
presó per «ultratges».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***

Jules Clarenson
-
Jules Clarenson:
El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota
nombrosos
pseudònims (Albert Puis,
Fournil, Le Baron, Canet,
Audierne). Sos
pares es deien
Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de
1884 l'Audiència
de la Gironda el condemnà a tres anys de presó
per robatori i temptativa
d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de
1886,
freqüentà assíduament els cercles
llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà
processat novament per robatori al domicili de la família
Yquem al barri de La
Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que
actuaven
per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan
era
traslladat al Palau de Justícia de Bordeus,
aconseguí fugir a cops de puny. A
Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan
aquest li demanà la
documentació. L'Audiència de les Boques del Roine
el condemnà a tres anys de
presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de
1891. Més tard fou transferit a
l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que
patia, segons els
metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves
malalties mentals foren
simulades. En 1892 fou posat en llibertat i
s'instal·là a Bordeus. A
començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer
de possessió de sis
cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de
Bordeus el va
internar al frenopàtic de Cadillac, però
aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892.
El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una
reunió anarquista on van
participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a
l'estació
d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i
Marcel
Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit
esclatà una forta brega
que tingué com a conseqüència la mort de
Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la
cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets.
Buscat, Clarenson
aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle
policíac i s'instal·là a
Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes
locals, vivint de robatoris i
dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer
amistat amb
l'anarquista andalús Fermín Salvochea que
aleshores vivia a les Boques del
Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre
psiquiàtric, del
qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi.
Després de passar un temps a la
presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901
fou llançada una
ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels
anarquistes buscats.
Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a
l'Hôtel de la Clé de París el
setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes
Alexandre Jacob i Honoré
Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de
l'establiment del joier
Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà
el 6 d'octubre de 1901 i que
inspirà Jules Dassin per a la seva
pel·lícula Du Riffifi chez les hommes,
tingué com a botí 120.000 francs. Però
el gener de 1902 Clarenson cometé la
imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un
títol de renta dels furtats.
Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a
Abbeville en
1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència
d'Amiens per ser jutjat amb
la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit».
Mentre esperava el judici
va escriure La cellule, cançó
on arremet fortament contra la institució
penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905,
durant el procés, en
el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal.
Malgrat els
informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva
malaltia mental i fou
condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs
forçats. L'Audiència
de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó,
però finalment fou embarcat
el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia
penitenciària de la Guaiana. En 1918
aconseguí fugir, però fou detingut a
Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni,
s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927;
però fou detingut dos dies
després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19
de juliol de 1927, a
Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari,
el
9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta
«atzarosa» mort.
***

Luciano Visentin
- Luciano
Visentin: El 31 de gener de 1898 neix a Mestre (Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Luciano Visentin, conegut com Ciano
Baccalà, per la seva extrema primesa. Sos pares es deien Gaetano i Lucia.
Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar,
va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest «Viva il
Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de
«deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia
mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i
Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels
organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va
ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio
Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la
presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies
feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat
durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de
bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa
de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut
després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser
traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre
de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre
públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de
Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres
mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser
sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre
la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves
(Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb
la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de
setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12
d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i
enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la
celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre,
el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan
intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou
juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la
seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i
antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti,
a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la
salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al
Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè
el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que
reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia
proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué
Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941
va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del
confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de
sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de
febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra
Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato»,
en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista
l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys
organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per
allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a
Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà
inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una
povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano
Visentin, calzolaio (1898-1984).
***

Aristide Lapeyre
- Aristide Lapeyre: El 31 de
gener de 1899 neix a Péléret (Monguilhem,
Gascunya, Aquitània, Occitània) el
militant
anarquista, pacifista i
neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre,
conegut com Aristide
Lapeyre.
Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a
Péléret, i
Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una
adolescència
necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París,
on comença a apropar-se als
cercles anarquistes i freqüenta «La
Ruche», l'escola llibertària de
Sébastien
Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans
Laurent i Paul,
participa en la creació de la Confederació
General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un
reconegut conferenciant llibertari
quan fa costat a la «síntesi anarquista»
formulada per Sébastien Faure i,
després, crearà un periòdic
violentament anticlerical Lucifer. Organe de
pensée libre et de culture individuelle
(1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus
(Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En
1931
obrirà una
barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de
la natalitat, va
conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer
il·legalment la
vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de
«complicitat de castració» i
la seva persecució per part de justícia
(«afer de les esterilitzacions» de
Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de
1936, prendrà part en
la Revolució espanyola, encarregant-se de la
secció francesa de l'Oficina de
Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a
França i creant el periòdic L'Espagne
Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de
1937, i que es fusionarà
a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle,
del qual
Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de
creació d'una
escola llibertària a França es veurà
frustrat quan la guerra esclata. Aleshores
ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant
«passades» a través
de la línia de demarcació pels jueus i
resistents. Serà detingut com a ostatge
l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt
de ser executat en
diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després
per la reconstrucció del
moviment anarquista durant la postguerra, però sense
abandonar els combats sindical
i neomaltusià, i fent gires de conferències per a
la Federació Anarquista, la
CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys
serà el
responsable de l'edició del butlletí interior de
la Federació Anarquista (FA).
En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés
Internacional de Carrara
(Itàlia). Antireligiós i anticlerical,
denunciarà la pretesa
«desconfessionalització» de la
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) com a una evolució de l'acció del
clericalisme sobre la societat.
Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix,
fet que l'implicarà
una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973,
arran de la mort
accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la
promulgació de la llei
que autoritzarà la interrupció
voluntària de l'embaràs. Víctima d'una
hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de
salut, però morirà al
poc temps, el 23 de març de 1974 al seu domicili de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos
llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,
Désarmons (1933), L'Eglise
veut-elle la paix ou la guerre? (1934),
Le problème espagnol (1946), Libres
opinions sur Pierre-Joseph
Proudhon (1960), La contestation: sa motivation,
ses manifestations, son
efficacité (1978, pòstum), entre
d'altres. Sa companya fou Odette Irène Estrade.
***

Cartoixa
de Montalegre
- Joan Serret Bruguera:
El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan
Serret i Bruguera.
Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels
homes de
més prestigi de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i
ocupà
càrrecs de responsabilitat
en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de
1928 va
assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme,
Catalunya). Entre 1928
i 1929
va formar part del Comitè de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya
(CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT en
1930. També va participar molt activament en el moviment
cooperativista i en
les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el
Comitè de Salut Pública de
Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de
Montalegre (Tiana,
Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne
administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a
França, però va tornar a
Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969
al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu
enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta
població, assistiren centenars de
persones.
***

Ramón
Martínez Sarrión
- Ramón
Martínez
Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a
Bolbait
(Canal de Navarrés, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Ramón Martínez
Sarrión. Sos pares es deien Ramón
Martínez i
María Sarrión. De ben jovenet s'afilià
a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf
feixista creuà els
Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració
francesos i després
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a
fer feina a les
fortificacions de la «Línia Maginot».
Fet presoner quan l'entrada dels
alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans
de
ser
deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). En 1945
aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp.
Repatriat a França,
s'instal·là amb sa
companya Dolores Prats
a Morhange (Lorena, França), on treballà en la
construcció. Fou
membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP).
Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre
de 1966
al seu domicili de Morhange (Lorena, França).
***

Necrològica
d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de novembre de 1975
- Andrés Alonso
Pérez:
El
31 de gener de 1913 –algunes fonts citen
erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora
(Almeria, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos
pares es
deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922
emigrà
a Barcelona (Catalunya) i ja
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT)
abans de la guerra civil.
Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948
passà clandestinament a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la CNT local,
de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés
Alonso
Pérez va morir el 24
de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà
companya,
María Carmen Asensio, i fills.
***

Sortida
de la "Columna Roja i Negra"
- Mariano Cruellas
Marañá:
El 31 de
gener de 1914 neix a Fraga
(Baix Cinca, Franja
de Ponent) l'anarquista i
anarcosindicalista
Mariano Cruellas Marañá. Fill d'una
família de petits propietaris
pagesos, sos pares
es deien Juan Cruellas Canales i María
Marañá Navarro. Quan
tenia 15 anys
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou un dels
organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran
de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna
Roja i Negra» al front
d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa
companya Salvadora
Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué
una filla, Liria
Cruellas Serveto. Milità en la CNT de
l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí
a Caracas, on també milità en
l'anarcosindicalisme confederal. A la capital
veneçolana esdevingué un petit patró
amb assalariats i per aquest motiu en els
anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de
1982 recuperà
la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va
morir el novembre
de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) durant un viatge
familiar. Mariano Cruellas Marañá va morir
el 23
d'agost de 1996 a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

Anselme
Bellegarrigue
- Anselme
Bellegarrigue:
El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador)
l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia
nascut el 23 de març de 1813 a
Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares
es deien
Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de
certa cultura, va
fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà
els estudis clàssics i
estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta
Eugène Pradel, publicà la
revista de narrativa Mosaïque du Midi.
Després de fer diversos viatges per Amèrica i les
Antilles, el 23 de febrer de
1848 arribà a París (França) procedent
dels Estats Units (Nova York, Boston,
Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com
a comerciant
ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera
eclesiàstica, entrant en un
convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que
abandonà fugint
amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels
aspectes més individualistes
de la democràcia americana –establí
contactes
amb Henry David Thoreau i,
probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un
vaixell de
vapor pel
Mississippí conegué el president
nord-americà James Knox Polk, experiències que
explicà en el seu relat Le Baron
de
Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat
en La Liberté de Penser,
núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les
femmes d'Amérique (1853). Assistí,
així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de
1948 a París, que esclatà
l'endemà de la seva arribada i que acabà
derrocant la monarquia de Lluís Felip
I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la
Societat Republicana Central
(Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot
govern, alhora que denuncià
la confiscació de les llibertats individuals i locals pel
nou règim. Poc
després abandonà la capital francesa i
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on
publicà el seu primer fullet, Au
fait! Au
fait! Interprétation de l'idée
démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint
la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern
és la guerra civil». Entre
1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc
el periòdic La Civilisation,
on va escriure diversos
articles contra la República i sobre les idees de
l'autogovern i la negació de
l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser
denunciat,
però el 18 de juny va ser exculpat. A
començaments de 1850 s'establí a
Mézy-sur-Seine,
petita població a prop de París, on amb un grup
d'amics –entre ells Ulysse Pic
(Pic Dugers) i Joseph
Noulens–
formà
l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es
crearen a França, i
intentà mantenir una comunitat llibertària a
Melun dedicada a la vida natural i
a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets.
Aquestes activitats
alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat,
va ser detingut el 7
d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i
retornà a París. En 1850
publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres
i, amb Ulisse Pic
(Dugers), Jean
Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el
primer
número del periòdic mensual L'Anarchie.
Journal de l'ordre, primera publicació que es
declarà anarquista i on
exercí les funcions d'editor, director i
col·laborador. Mancat de fons
econòmics, d'aquesta revista només es publicaren
dos números. En 1851 prengué
part en la redacció de l'Almanach
de la
Vile Multitude i preparà un Almanach
de l'Anarchie
per a l'any següent, però
no es publicà a causa del cop
d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de
1851. Obligat a
exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de
mestre d'escola a Hondures i
de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en
1862
exercia de
ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a
París. Segons son
fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la
costa del Pacífic
com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El
Salvador). Malalt,
retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport
mèdic, però va
morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser
enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a
la nau central
del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta
població. Considerat un dels primers anarquistes
individualistes, en la
línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més
amb el pensament
anarcocapitalista.
***

Notícia
de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus
apareguda en el diari parisenc L'Écho de
París del 10 de febrer de 1912
- Alexandre
Britannicus: El 31 de gener de 1912 mor a
Étampes (Illa de França, França)
l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre
Britannicus. Havia nascut
el 17 de març de 1889 a Lambézellec (actualment
pertany a Brest, Bro Leon,
Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17
de març de 1891 a Brest (Bro
Leon, Bretanya). Sos pares es deien Pierre François
Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie
Renée Raguénès. Aviat quedà
orfe
de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de
desembre de 1908
s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i
l'1 de gener de 1910
desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a
Rochefort
(Poitou-Charentes, França). A principis de la
dècada dels deu freqüentà es
cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien.
L'octubre
de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de
Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi,
Hainaut, Valònia) i acusat de
«vagabunderia», ben igual que els
anarcoindividualistes
i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier,
i expulsat de Bèlgica. Lector
del periòdic L'Anarchie,
el seu nom
apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de
gener de 1912, amb l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Renard,
rebentà la porta de l'economat de
l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais,
Centre, França);
sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver
forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos
empleats abans de
saltar a un tren en marxa cap a París. A
l'estació d'Étampes la policia
esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a
trets i matar d'un dispar
el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més
la situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Le Petit-Saint-Mars,
entre Étampes i Angerville (Illa de França,
França) –la versió oficial diu que
es va suïcidar, però l'autòpsia
demostrat que el tret que el matà era de la
policia–; Renard va ser detingut arribant a
l'estació d'Étréchy i quan la
policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild
(Oscar
Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven
provenien un cop
comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette,
com les pistoles brownings
que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de
gener de 1912 a la seu
del periòdic L'Anarchie. La identitat
d'Alexandre
Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son
germà, Jean Britannicus,
després que les autoritats exhumessin el cadàver
enterrat al cementiri de
Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era
son germà Alexandre. No obstant
això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser
detingut el 2 d'agost de
1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre
Britannicus i que el mort
corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va
ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a
Versalles (Illa
de França, França).
***

Foto
policíaca de Gustave Mayence (17 de març de 1894)
- Gustave Mayence:
El 31 de gener de 1917 mor a París
(França) l'anarquista Gustave
David Mayence. Havia nascut el 25 de maig de 1860 al XVIII
Districte de París (França). Sos pares es
deien Abraham Mayence, conductor de tren de la Companyia de
Ferrocarrils del
Nord, i Abigaïl Soreph. Obrer tapisser de
professió, va ser incorporat a
l'exèrcit en la lleva de 1880 i el 17 de novembre de 1881
destinat al 23
Regiment de Línia a Saigon (Cotxinxina francesa; actualment
Vietnam), on va
romandre dos anys i va ser condecorat amb la Medalla de
Tonquín. Des de 1885
vivia en unió lliure amb Marie Le Troquer, amb qui tenia
tres infants. Va fer
una crida, publicada en diversos diaris parisencs, als combatents de
Tonquín
per a una reunió que es va celebrar el 5 de juliol de 1885
al seu domicili, al
número 16 del carrer Poissonniers. Entre 1886 i 1888
treballà de tapisser al «Bon
Marché» de París, d'on va ser acomiadat
per «arrogància» i «manca
d'aptitud». A
partir d'aleshores treballà de manera irregular i, sovint
sense recursos, va
ser desnonat en diverses ocasions del seu domicili per manca de
pagament del
lloguer. El desembre de 1886 sol·licità feina
d'agent de policia a Cotxinxina i
aquest mateix any fou gerent de Montmartre,
petit full literari i artístic. El juny de 1888 vivia al
número 129 de
l'avinguda de Batignolles de Saint-Ouen (Illa de França,
França) i formà part
del grup anarquista local. El març de 1889 va ser detingut
després d'haver
increpat un patró que havia guanyat una causa en
Magistratura del Treball
contra els obres de la Cambra Sindical dels Manobres. Posteriorment
milità en
els grups anarquistes del XVII i XVIII Districte de París.
En aquesta època va
estar molt lligat als anarquistes Louis Charveron i Marchal. El
desembre de
1890 substituí Auguste Faugoux, condemnat a dos anys de
presó, en la gerència
de Le Père Peinard. En
aquesta època
vivia al número 31 del carrer Cadet de París. Amb
altres companys del grup
anarquista de Saint-Denis (Illa de França,
França) (Michel Bastard, Henri
Decamps, François Collion, Nestor Ferrière,
Charles Galau, François Pernin i
Arthur Voyez), va ser jutjat el 23 de març de 1891 davant
l'Audiència del Sena
per «provocació de militars a la
desobediència» arran de l'article
«Faut-il déserter?»,
aparegut en Le Père Peinard
del 15 de
març anterior; jutjat, va ser condemnat a finals d'abril de
1891 a sis mesos de
presó i a 100 francs de multa, mentre que els seus companys
van ser absolts. Va
ser reemplaçat per Georges Berthault en la
gerència de Le Père
Peinard. El judici anterior va ser cassat el maig de 1891
per vici de forma i va ser de bell nou jutjat el 23 de juliol de 1891 a
l'Audiència del Sena a Versalles (Illa de França,
França), on la pena anterior
va ser confirmada i ell internat a la presó parisenca de
Sainte Pélagie. El 8
de juny de 1891 assistí a la manifestació que va
portar una corona amb la
inscripció «Hommage à la
Commune» al Sacré-Coeur de Montmartre; aquesta
concentració degenerà en una baralla que
donà lloc a diverses detencions. El 21
de març de 1892 el seu domicili de carrer Lantiez, al barri
parisenc de Batignolles,
va ser escorcollat i la policia només va trobar exemplars de
Le Père Peinard i fullets
llibertaris. El
15 de setembre de 1893, a la seu de Le
Père Peinard d'Émile Pouget, proposar
per a contrarestar les «Festes
Francorusses», que celebraven l'aliança militar
amb ambdós països, realitzar
manifestacions per a protestar contra la idea de pàtria. El
18 de setembre
d'aquell any proposà llançar sobre la gentada que
mirava els mariners russos
periòdics i fullets anarquistes. El 15 de març de
1894 el prefecte de policia
lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per
«associació criminal» i
dos dies després el comissari de policia del barri de Ternes
el materialitzà al
seu domicili, al número 61 del carrer Sauffroy del XVII
Districte de París; en
aquest escorcoll la policia requisà diversos
periòdics (L'Anarchie, L'Attaque, Le
Ça Ira, Le Chambard,
Le Conscrit,
Le Cri Typographique, L'En
Dehors, Le Faubourg, La Lutte pour la
Vie, Le Père Peinard,
La Révolte) i altres
materials (fullets
anarquistes, cançons, cartells sense segell, notes escrites,
etc.); portat a
comissaria, el 18 de març de 1894 va ser tancar a la
presó parisenca de Mazas. El
23 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juny de 1894 el
prefecte
de policia lliurà una nova ordre d'arrest pel mateix motiu
que l'anterior. L'1
de juliol de 1894 el comissari de policia del barri de la
Plaine-Monceau
escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili al
número 29 de carrer Balagny
i va ser empresonat a Mazas després de passar per
comissaria, on va romandre
fins el 5 de juliol. El 29 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció Henri Meyer va
sobreseure el seu cas d'«associació
criminal». A finals dels anys noranta treballava
de tapisser al seu domicili del número 95 del carrer des
Moines de París. En
1898 deixà clar en diversos comunicats a la premsa parisenca
que res tenia a veure
amb l'«anarquista» antisemita i confident de la
policia Raoul Mayence, que
havia portat a la detenció i expulsió de
l'anarquista Mécislas Golberg –algunes
fonts historiogràfiques confonen les dues persones. El seu
últim domicili va
ser al número 41 del carrer des Poissonniers de
París. Gustave Mayence va morir
el 31 de gener de 1917 a l'Hospital Lariboisière del X
Districte de París
(França).
Gustave Mayence (1860-1917)
***

Georgi Popov
- Georgi Popov: El
31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i
propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes
búlgars Georgi
Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo
(Veliko Tarnovo, Bulgària). Va
ser membre de la Federació Anarquista Comunista
Búlgara (FACB) i un dels membres
del Comitè d'Acció Revolucionària,
organitzador del moviment insurreccional
contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser
sufocada després
d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va
refugiar a les
muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes,
que van
hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars;
però el seu
amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi
Popov va decidir
suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana,
Nadedja Popova, també
va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb
son company Dimitar
Balkhov.
***

Ruggero
Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)
- Ruggero
Chiarini: El 31 de gener de 1930 mor a
Palerm
(Sicília)
l'anarquista Ruggero Chiarini. Havia nascut el 12 de gener de 1890 a
Bagno a Ripoli
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Chiarini i
Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es
guanyà la vida fent de
mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos
germans Bruno i
Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop
llicenciat, participà
activament en l'agitació obrera durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) al seu
poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El
21 de maig de 1921 va ser
condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de
presó per tenir armes no
registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses
regions
italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols
(«atemptat contra
la llibertat del treball»), però el 7 de novembre
de 1921 va ser absolt.
Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat
pública», a principis de
1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa
companya, Francesca
Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini,
per evitar patir les
accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu
domicili va
ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves
idees subversives.
A Palerm freqüentà destacats anarquistes,
considerats «molt perillosos» per les
autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo
Schicchi, i
formà part de la redacció del periòdic
Il
Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el
periòdic va
ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de
Paolo Schicchi
considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb
Calogero
Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino
Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi,
llançà una subscripció
pública per a equipar Il Vespro
Anarchico
amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol
caràcter comercial del
periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de
propaganda. El 5 de
gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que
el va
descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de
juny de 1926 es va
traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i
el 26 de desembre
d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei
d'excepció de
Seguretat Pública, que implicà
l'abolició de totes les llibertats, i obligat a
obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat
d'«elements perillosos per
qüestions polítiques», durant la nit del
15 al 16 de gener de 1927 el seu
domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte
d'Agrigent
(Sicília), sense que es trobés res
d'incriminable. Posteriorment es traslladà
novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a
Palerm
(Sicília). Els anarquistes italians exiliat a
França obriren una subscripció
per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades
a
Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença,
Occitània), i per l'anarquista
C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***

Necrològica
d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de
febrer de 1930
- Antonin Estor: El
31 de gener de 1930 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine
Estor. Havia nascut el 13 d'octubre de 1864 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Louis Estor,
conreador, i Marie
Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer
Socialista (POS), milità, ben
igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment
anarquista de
Montpeller de començament de segle. Guixaire de
professió, durant molts anys
fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la
Confederació General del
Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de
la
Magistratura de Treball de la seva corporació i
exercí les funcions de
president general del Consell de la Magistratura de Treball.
També fou un dels
fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes
les
vagues del sector de la construcció i formant part de les
comissions mixtes que
es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9
de maig de 1891 es
casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline
Maurras, amb qui va
tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat
d'Ensenyament
Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular»)
del departament de l'Erau. El
seu domicili serví de refugi per als seus germans i per
militants russos
exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili
de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***

Necrològica
de José Ortiz Villa apareguda en el
periòdic Espoir
del 26 de maig de 1968
- José Ortiz
Villa: El 31 de gener de 1968 mor a Amiens
(Picardia,
França)
l'anarcosindicalista José Ortiz Cella. Havia nascut el 23 de novembre de 1922 a Cella
(Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Francisco Ortiz i
Orosia Villa. De família confederal, s'exilià a
França amb sa família. A
l'exili es guanyà la vida com a operador de cinema i
milità en «La Libre Pensée»
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amiens, de
la qual era
secretari de la Federació Local en morir. Sa companya fou
Azucena Salvador, amb
qui tingué una filla, Josefina Ortiz Salvador. Malalt de
feia temps, José Ortiz
Villa va morir el 31 de gener de 1968 al seu domicili d'Amiens
(Picardia,
França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
Son germà Florian Ortiz Villa també va ser
militant confederal i exiliat.
***

Necrològica
de José Redondo apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de març de 1973
- José Redondo:
El
31 de gener –algunes fonts citen l'11 de gener– de
1973 mor a Calgary (Alberta,
Canadà) l'anarcosindicalista José Redondo. Havia
nascut cap el 1890 en una
població de Còrdova (Andalusia, Espanya). De
família confederal, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil lluità als
fronts i va ser ferit. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació combaté en el maquis de la
Resistència. Després va treballar
a Millau (Roergue, Occitània) i a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on
després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors la
Federació Local de
la CNT. Posteriorment s'establí a París
(França) i en 1949 era membre de la
Comissió de Relacions de la Regional d'Andalusia de la CNT.
En 1952 emigrà a
Canadà i s'establí a Calgary, on fou un dels
organitzadors de la Federació
Local de la CNT, en la qual milità fins a la seva
dissolució. Amb Félix Álvarez
Ferreras col·laborà en el butlletí La
Escuela Moderna. En els anys seixanta era el corresponsal i
distribuïdor del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad i
col·laborà en la revista veneçolana Ruta.
Passà temporades al nord de Califòrnia,
relacionant-se amb el moviment
llibertari local. José Redondo, a qui una malaltia pulmonar
el va obligar a
abandonar la militància, va morir, després de
diverses intervencions
quirúrgiques, el 31 de gener de 1973 a l'Hospital de Calgary
(Alberta, Canadà)
i les seves despulles van ser traslladades a Espanya i enterrades al
seu poble
natal.
***

Necrològica
de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1980
- Jaume Folguera Borda:
El
31 de gener de 1980 mor a Lo Mont (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Jaume Folguera Borda. Havia nascut el 10 de maig de 1896 a
Castellserà (Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Ramon
Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), en
els anys
trenta s'oposà a la tendència trentista,
especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs,
responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de
nombroses temptatives de
corrupció per part de la patronal local, que li oferiren
feines directives que
sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i s'establí a
Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de
responsabilitat orgànica dins de la
Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec
de
secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume
Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya
Francisca, el 31 de gener de
1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest
localitat.
***

Marcel
Voisin (1978)
- Marcel Voisin:
El 31 de
gener de 1981 mor a Vincennes (Illa de França,
França) el
pacifista i
anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també
erròniament
com André Voisin, i
conegut sota els pseudònims de Mazurka
i Bardet. Havia nascut el 23 de
setembre –algunes fonts citen erròniament
el 26 de setembre– de 1892 a Tours (Centre,
França). Sos pares es
deien Albert
Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry,
costurera, Abandonà l'escola amb 12
anys i realitzà
diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs
d'un secretari de
jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de
carruatges i de
cotxes. En 1909, sota els auspicis de la
«Société de l'Union des Travailleurs du
Tour-de-France», de tendència
llibertària, esdevingué un obrer vagabund que
recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz,
Baiona, etc.) per a
formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses
tasques, alhora
que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc)
escoltà una conferència del
propagandista anarquista Sébastien Faure que el
marcà profundament. En 1911
s'instal·là a París, on
entrà en contacte amb els cercles anarquistes i
sindicalistes. En aquesta època
freqüentà la Universitat Popular del barri
parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup
neomaltusià del XVI
Districte de París, alhora que es relacionà amb
destacades figures del moviment
llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May
Picqueray, Gaston Couté,
etc. El març de 1912 s'instal·là a
«La Ruche», escola llibertària fundada
per
Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on
restà fins a finals de 1915
realitzant tasques de manteniment. A l'escola
col·laborà en el Bulletin
de «La Ruche» (1914) i,
anomenat pels infants Mazurka, pels
seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i
d'escriptura i s'ocupà
dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de
1916 col·laborà,
sota el pseudònim de Bardet,
en el
periòdic Ce qu'il faut dire,
on
afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer
costat l'acció antimilitarista
del pensador llibertari Louis Lecoin; també
col·laborà en la llibreria de la
publicació. Quan Ce qu'il faut dire
va ser prohibit, participà en la creació de La
Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà
un trobada d'antics membres de «La
Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet,
tipògraf i enquadernador
de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests
anys,
després de realitzar diverses feines a París,
s'instal·là pel seu compte com a
pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França) amb Léa Hounoux. Després de la
II Guerra Mundial, i fins al
1971, fou gerent
d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971
col·laborà en el
periòdic anarquista Liberté.
El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont
(Illa de França, França) amb Leontine Morizot.
Quan els
fets de «Maig del 1968», publicà en
multicopista un pamflet de suport a la
revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la
Sorbona. Durant els últims
anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar.
Encara que gairebé
completament cec, va escriure les seves memòries, que
publicà en 1978 sota el
títol de C'était le
temps de la «Belle Époque».
Une enfance pénible; une vie de lutte, i
mantingué correspondència regular
amb els últims supervivents de «La
Ruche». En l'última etapa de sa vida
visqué al número 201 del carrer Lafayette del X
Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de
gener de 1981 a Vincennes (Illa de França,
França) –algunes fonts citen
erròniament París– i aquest mateix
any, en homenatge seu,
l'editorial de la Universitat de Brussel·les
(Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre
la laïcité.
***

Jean
Gauchon i Rosario Oller Ortí (Rosarito)
- Jean Gauchon:
El 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen
erròniament 1974– mor a Nogent-le-Rotrou
(Centre, França)
l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon.
Havia nascut el 20
de desembre de 1911 a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes,
França). Sos pares es
deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert.
Passà els seus
primers anys al
costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a
escriure, i
li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys
passà a viure a París
(França), on son pare regentava una apotecaria, i
entrà a l'Institut Buffon.
Després d'acabar els estudis secundaris un any
avanç del que li tocava,
descartà estudiar medicina, com hagués volgut son
pare; decebut, decidí que son
fill seria militar de carrera i signà per son fill menor
d'edat un allistament
voluntari per quatre anys. Aquesta decisió
autoritària va fer que esdevingués
antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de
sa vida. Després
de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin,
decidí
posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de
consciència. De bell nou a la vida civil, es
dedicà a l'ensenyament com els
seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar
els joves
objectors de consciència era esdevenir advocat i
estudià dret. En 1947, amb
Émile Veran i Henri Sellier, creà a
París el «Comitè de Suport als
Objectors»,
del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista
anarquista Louis Lecoin,
durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97
d'objectors de consciència,
molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser
nomenat «l'advocat dels
objectors». En aquests anys participà en nombrosos
mítings, conferències de
premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique,
sociologique,
philosophique» que es realitzaren a les
Sociétés Savantes de París,
organitzades per «Défense de l'Homme», a
més d'escriure en diferents
publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle
Capy, Jean
Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Robert Proix,
Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.),
fundà el
Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a
l'Opressió (CNRGO). La seva tesis
doctoral (L'Objection de conscience
devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de
1951 a París, és un text
essencial per a la definició de l'objecció de
consciència i en 1963, quan es va
discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició
d'objector, les 16
primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment
aprovades per
unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió
Pacifista de França (UPF),
hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964
engegà
una polèmica en el si de la redacció del
periòdic La Voie de la Paix
i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa
de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de
Nuremberg, desencadenant la
polèmica sobre el «negacionisme». En
1967 formà part del Comitè per a
l'Extinció
de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre
Valentin Berthier, Bernard
Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler,
Louis
Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone
Signoret, etc.). El
2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le
desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), organitzada per la
Federació Anarquista (FA).
El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis
Lecoin, el fullet La pacifisme integral,
reeditat en 1975.
El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents
(François Cavanna,
Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine
Lazarus), en el gran
míting «La repression c'est la
civilisation?», celebrat a París i organitzat
per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert
Camus, Henri
Grouès (Abat Pierre),
entre d'altres.
Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions anarquistes i pacifistes,
com ara Défense de l'homme,
Le Libertaire, Liberté,
Les Réfractaires,
L'Union Pacifiste, La
Voie de la Paix,
etc. Jean Gauchon va
morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen
erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou
(Centre, França), població on residia.
Pòstumament,
en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur
de conscience devant la loi pénale i aquest mateix
any s'editaren set cassetes
sota el títol Jean Gauchon un vrai
pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres
companys (Henri
Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz
publicà, amb
un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis
Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman
d'un pacifiste.
Els seus arxius van ser classificats per sa vídua,
l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito),
i dipositats al
Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action
Sociales (CEDIAS)
de París.
***

Antonio
Vargas Rivas
-
Antonio Vargas
Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre
de 1917
a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils
pescadors. Quan
tenia vuit anys abandonà l'escola i
començà a ajudar son pare a la mar. Cap al
1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys
n'arribà a oficial. En
1932, gràcies a la lectura de publicacions
llibertàries, especialment les obretes
de «La Novela Ideal» i «La Novela
Libre», i les influències del llibertari Juan
Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista.
En 1933 s'adherí a les
acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any
següent va ser detingut,
juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats,
romanent empresonat un
temps. A finals de 1934 participà en la fundació
de la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de
1936 intervingué
en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres
localitats
de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i
formà part del Comitè de
Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de
1936 s'encarregà de
la col·lectivització de la pesca al seu poble i
fou nomenat secretari del
Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936
assistí al Congrés Anarquista
andalús. En 1937 substituí Diego Padilla
Suárez en la secretaria de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan
Màlaga caigué en poder dels
feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per
l'italià Luigi
Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps.
Després fou nomenat
regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de
1938 que va ser
mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No
entrà en
combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe,
València, Elx, Alacant) i
després enviat al serveis auxiliars primer i
després a Adra, on s'encarregà de
la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al
19 de març de 1939 que
agafà un vaixell pesquer i aconseguí
arribà a Orà salvant-se de la
repressió
franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi
i el temor a ser
deportat, s'allistà a la Legió Estrangera
Francesa de la qual fugí. Instal·lat
clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos
treballant de tot (paleta, pescador,
conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser
enviat al
camp de concentració de Djelfa, on treballà de
forner. El novembre de 1942,
arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i
s'enrolà,
amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit
britànic, lluitant als fronts fins al
final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració
s'establí a Londres
(Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en
un restaurant, en
una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en
la fundació de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del
seu portaveu Inquietudes
Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb
sa companya Carmen
Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita –l'altra
filla
menor, Orquídea, va
morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys– que
vingueren
d'Espanya. A
partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós
«Restaurant Martínez» on
romangué fins a la seva jubilació en 1981.
Afiliat en la CNT ortodoxa
establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica, ocupant
diverses secretaries (Propaganda, Organització,
Coordinació, etc.). Fou delegat
pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín
Roa, al Congrés de
la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat
secretari
d'Organització l'Associació d'Excombatents
Espanyols Republicans de l'Exèrcit
Britànic de Londres i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió Boletín
de la
Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964
edità a Londres, amb
Agustín Roa Ventura, el butlletí España
fuera de España. Boletín anarquista
de orientación e información, destinat
als treballadors immigrants
espanyols i que es distribuïa a diferents països
europeus (Regne Unit,
Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre
1967 i 1969 fou secretari la
CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la
lluita clandestina
a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta
comença a passar les
vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat,
s'instal·là a Adra.
El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres
companys, a Dos Hermanas i
aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el
seu llibre L'autogestión
en la España revolucionaria. Durant sa vida
col·laborà en diversos
periòdics, com ara CNT, La
Crónica, Espoir, Inquietudes
Juveniles, Nervio, El Rebelde,
Reconstrucción, La
Región, Siembra, Sierras
de Ronda, Solidaridad Obrera,
etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde:
datos para la historia de
Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo,
memòries que van ser ampliades i
editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de
Francisco Carpintero,
sota el títol Guerra, revolución y
exilio de un anarcosindicalista. Datos
para la historia de Adra.
Antonio Vargas
Rivas (1917-2009)