---

Anarcoefemèrides del 27 d’abril

Esdeveniments

Capçalera de "La Bataille Syndicaliste"

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de "SIA"

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Anarcoefemèrides

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Séverine fotografiada per Nadar

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine: El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy: El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) en una família molt modesta el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia) –altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Guabello

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín, etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción, Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa, «Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria «Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca «La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Foto policíaca de Guelfo Guelfi

Foto policíaca de Guelfo Guelfi

- Guelfo Guelfi: El 27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'artesà de l'alabastre, escultor i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa o Figlio di Tacchi. Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent s'acostà al moviment anarquista i s'adherí al grup «Germinal» de Volterra, format sobretot per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic de l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de l'alabastre, fou un dels animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de 1914 i que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de 1914 repartí un «Manifest antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos llibertaris Antonio Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en la infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i condecorat amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va ser processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser absolt. L'octubre de 1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa família cap a Bèlgica, on continuà amb la seva professió d'escultor. Durant els anys trenta les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va ser capaç de poder fer costat el moviment llibertari italià exiliat a Bèlgica. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la policia nazi i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes després va ser alliberat amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941 retornà a Bèlgica per reunir-se amb sa família. Després del conflicte bèl·lic, continuà amb la seva militància. Entre les seves obres figuren les làpides d'Errico Malatesta i de Nestor Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12 d'octubre de 1969, dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana del Palazzo Fattorini de Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els feixistes havien eliminat en els anys vint. També té una placa dedicada a Giordano Bruno a la façana del mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a realitzar. Guelfo Guelfi va morir el 10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

Guelfo Guelfi (1895-1973)

***

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de juny de 1984

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Ramon Oriol: El 27 d'abril de 1899 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya), població on residia. El setembre de 1932 representà el Sindicat Únic d'Artesa de Lleida en el Ple de Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la Federació Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i Annexos de la CNT de Catalunya i participà activament en el procés de col·lectivitzacions. L'abril de 1936 presidí un míting a Alfés (Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937 intervingué en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella i Maials). També va fer de secretari a la «Casa CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona (Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de Camperols de Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat membre del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Roanne de la CNT, de la qual era secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i conferències. En aquests anys col·laborà en Espoir. El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va morir el 26 d'abril de 1984 a, sembla, Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

Necrològica de José María Barcojo Alcarria apareguda en el periòdic "CNT" de Granada del febrer de 1996

Necrològica de José María Barcojo Alcarria apareguda en el periòdic CNT de Granada del febrer de 1996

- José María Barcojo Alcarria: El 27 d'abril de 1908 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Barcojo Alcarria. Sos pares es deien José Barcojo i María Alcarria. Obrer fariner, amb 17 anys s'afilià al Sindicat de les Arts Blanques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Intervingué en la guerra civil i durant la postguerra participà en l'ajuda als guerrillers que actuaven a la província de Granada i passà nombroses vegades clandestinament a França, amb Carlos Soriano Aguila, per a representar Andalusia en els plens confederals de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. José María Barcojo Alcarria va morir el 28 de desembre de 1995 a l'Hospital de San Rafael de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto (1983)

Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto (1983)

- Sófocles Parra Salmerón: El 27 d'abril de 1909 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Sófocles Parra Salmerón. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en les milícies de Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra de la 60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61 Brigada Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; també ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i reclòs a les presons madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945 va ser posat en llibertat provisional i passà a França. S'instal·là a Orleans (Centre, França), on vivien sos germans, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laborà habitualment en Cenit. En 1983 publicà les seves memòries Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto. Sófocles Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15 d'abril de 1990 en una accident d'automòbil a l'alçada de Châteauroux (Centre, França) quan venia del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc); ambdós germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux.

Sófocles Parra Salmerón (1909-1990)

***

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Florentino García Álvarez: El 27 d'abril de 1910 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino García Álvarez va morir el 29 d'abril de 1994 a Comentriac (Alvèrnia, Occitània).

***

Josep Pellicer Gandia

Josep Pellicer Gandia

- Josep Pellicer Gandia: El 27 d'abril de 1912 neix al Grau de València (País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Fill d'una família de l'alta burgesia --el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria--, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica «expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va  ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 --després de 12 simulacres-- al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (València, 1937), s'ha encarregat de salvaguardar-ne la memòria.

***

Necrològica de José Mompeán García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" el 6 de juny de 1953

Necrològica de José Mompeán García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera el 6 de juny de 1953

- José Mompeán García: El 27 d'abril de 1919 neix a La Alberca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Mompeán García. Sos pares es deien Pedro Mompeán i Rosario García. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la Regional de Llevant. En l'exili fou un dels reorganitzadors de les Joventuts Llibertàries de Marsella. Afectat per una malaltia contreta al port marsellès, José Mompeán García va morir, dos anys després, el 24 de maig de 1953, al Sanatori «Le Petit Arbois» de Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al petit cementiri de Les Milles.

***

Necrològica de José María Molina Castro apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de març de 1978

Necrològica de José María Molina Castro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1978

- José María Molina Castro: El 27 d'abril de 1920 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José María Molina Castro. En 1937, en plena guerra civil, s'integrà en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va ser fet presoner, però aconseguí fugir i passar clandestinament a França. S'instal·là a Camauç (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local d'aquesta població de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977, retornà per primer cop a Bujalance. José María Molina Castro va morir el gener de 1978 arran d'una crisi cardíaca a Espanya.

***

César Galiano Royo fotografiat per Julián Lacalle

César Galiano Royo fotografiat per Julián Lacalle

- César Galiano Royo: El 27 d'abril de 1962 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor i guionista de còmics llibertari César Galiano Royo, conegut com El César i que va fer servir el pseudònim Mariano Rubio. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Nájera (La Rioja, Espanya), població on es crià. De jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya) per realitzar estudis universitaris i es guanyà la vida en diferents feines (discjòquei, conserge en la UNED, etc.) i moltes en el camp audiovisual. Posteriorment s'instal·là a Girona (Gironès, Catalunya). Durant molts anys fou guionista de còmics, moltes vegades junt al dibuixant Pedro Espinosa o per a son germà Jose Luis, en importants revistes, com ara El Chou, Pasaje al Planeta Clandestino, Lo mejor de cada casa, Litteracómics, El Jueves, El Víbora o Makoki. En 2002 aparegué la revista contracultural i satírica El Cacique, la qual dirigí. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Fábula. Revista literaria. És autor de diferents novel·les, algunes de temàtica llibertària, com ara El exilio está aquí (2001 i 2011), La generación inexistente (2008), El día de Barcelona. Crónica del inicio de una revolución (2008), Diario del hospital (no te fíes del de la bata verde) (2009), Laureano Cerrada, el empresario anarquista (2009), Las aventuras de Bakunin y los internacionalistas de la región española (2011), El frontón de Shanghai (2011), Diarios y escritos dispersos (2001-2011) (2011) i Mi descubrimiento de América (del norte) (2012). També mantingué una gran activitat com a escriptor de blocs digitals. César Galiano Royo va morir l'1 de juny de 2012 en un hospital de Barcelona (Catalunya) a resultes d'un càncer de laringe que arrossegava d'anys enrere.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antonio Ariño Ramis

Antonio Ariño Ramis

- Antonio Ariño Ramis: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Ariño Ramis –el segon llinatge sovint citat com Remis–, conegut com El Catalán. Havia nascut cap el 1902 a Barcelona (Catalunya) i sos pares es deien Antonio Ariño i Antonia Ramis. Es guanyava la vida fent d'ajustador mecànic. Emigrà a França i el 28 d'octubre de 1925 va ser detingut a Trouville-sur-Mer (Baixa Normandia, França), juntament amb François Lay, sota l'acusació d'haver robat una setmana abans 8.000 francs i joies en una finca de Villermille (Baixa Normandia, França). Sembla que va ser jutjat, condemnat i enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, d'on aconseguí escapar-se. De bell nou a la Península, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Guerra Civil, a Madrid, fou agent del cos de seguretat i estava considerat un dels «durs». Segons alguns, comandà un grup anarquista del Puente de Vallecas que acabà al començament de la guerra amb la vida de molts potentats de pobles de Madrid, Toledo i Conca. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració alacantí d'Albatera. Posteriorment va ser traslladat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra (Sumari 48.310) el 8 d'abril de 1940 a Madrid, va ser acusat de la mort de centenars de persones a Madrid i a pobles de la zona (Vallecas, Puentidueña del Tajo, etc.), així com d'haver pertangut a les Milícies de Vigilància de la Reraguarda i d'haver format part de la «Txeca de Fomento» i del «Consejillo de Buenavistas». Antonio Ariño Ramis fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya).

***

Benigno Mancebo Martín

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Martín --algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Havia nascut el 28 de juny de 1906 a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) en una família anarquista. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes»i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Martín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).

***

Jerónimo Misa (esquerra) amb un company, soldats de l'Exèrcit Republicà

Jerónimo Misa (esquerra) amb un company, soldats de l'Exèrcit Republicà

- Jerónimo Misa Almazán: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Havia nascut el 17 de novembre de 1914 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es realitzaren en aquella època.

Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

***

Manuel Ramos Martínez

Manuel Ramos Martínez

- Manuel Ramos Martínez: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Martínez. Havia nascut cap el 1911 a Villarejo de Salvanés (Madrid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco Ramos i Antonia Martínez. Casat, es guanyava la vida fent de fotògraf i d'empleat i milità en el Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a la barriada madrilenya de la carretera d'Extremadura. Sembla que participà activament en la Revolució d'Astúries d'octubre de 1934. El 10 de juny de 1935 va ser detingut a Madrid amb altres companys encarregats d'una impremta clandestina i també el 4 d'octubre d'aquell any amb tres companys. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, era secretari de la Federació Local de la FAI de Madrid i intervingué en l'assalt a les casernes militars. Durant el conflicte bèl·lic representà la FAI en el Comitè Provincial d'Investigació Pública (CPIP) –òrgan paraestatal de vigilància i repressió que actuà a Madrid durant els primers mesos de la guerra i que era conegut primer com «Txeca de Bellas Artes» i després com «Txeca de Fomento»– i posteriorment en el seu òrgan successor, el Consell de la Direcció General de Seguretat (CDGS), on exercí el Control de Nòmines del seu Consell Polític. També dirigí un temps la presó madrilenya de Porlier i va ser nomenat capità de milícies. Apressat després de la guerra civil, Manuel Ramos Martínez va ser jutjat en consell de guerra el 8 d'abril de 1940, condemnat a mort sota l'acusació d'haver comés nombrosos crims, entre ells haver participat en les matances de Paracuellos del Jarama (Madrid, Castella, Espanya), i afusellat el 27 d'abril de 1940, juntament amb altres companys, a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i llançat a una fossa comuna.

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 27 d'abril de 1943 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Havia nascut el 19 de gener de 1880 a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) –altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus). Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École Émancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène, Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia». És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921), De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921), Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruit à l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant. Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) i Les enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres.

***

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 19 d'octubre de 1907

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: El 27 d'abril de 1963 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Havia nascut l'11 d'abril de 1885 a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa). Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

Necrològica de Lorenzo Ayora Guía apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de juliol de 1964

Necrològica de Lorenzo Ayora Guía apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de juliol de 1964

- Lorenzo Ayora Guía: El 27 d'abril de 1964 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Lorenzo Pedro Ayora Guía. Havia nascut el 23 de febrer de 1926 a Cercs (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Fígols (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Ayora i Josefa Guía. Passà tota la seva infància a Aragó, d'on era sa família. Durant la guerra civil visqué refugiat en una col·lectivitat aragonesa a Xelva (Serrans, País Valencià). En 1939, en acabar la guerra, retornà a Aragó i treballà de miner. S'acostà al moviment llibertari i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i integrant-se en la lluita clandestina. En aquesta època visqué a Mezquita de Montoro (Terol, Aragó, Espanya). En 1945 va ser cridat a files i enviat com a soldat miner a la mina «Demasiada» de la qual desertà. Cap el 1946, amb un grup de miners, decidí passar-se la resistència armada contra el franquisme i a les muntanyes del triangle Aliaga-Orgues de Montoro-Pitarc (Terol, Aragó, Espanya) entrà a formar part del XXIII Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), participant en accions a les muntanyes del Maestrat i a la serra de Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). En 1948 abandonà el maquis i aconseguí passar a França. Establert a La Sabatie, a Aubinh (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de La Sala de la CNT. Lorenzo Ayora Guía va morir el 27 d'abril de 1964 a La Sala (Llenguadoc, Occitània). Deixà vídua, Gregoria Martín Gracia, malalta, i quatre infants petits.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 5 de novembre de 1921

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 27 d'abril de 1969 mor a Mèxic (Mèxic) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Havia nascut el 23 de maig de 1897 a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista.

***

Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1974

Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1974

- Cayetano Franco Ortiz: El 27 d'abril de 1974 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Cayetano Isidoro Franco Ortiz. Havia nascut el 15 de setembre de 1909 a Laroya (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Franco i María del Carmen Ortiz. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti» i va ser greument ferit al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Narbona, on milità en la Federació Local d'aquesta població de la CNT. Formà part del grup artístic «Cultura y Solidaridad», que participava en les gales organitzades pel moviment llibertari. Sa companya fou María Cano. Malalt, Cayetano Franco Ortiz va morir el 27 d'abril de 1974 al Centre Hospitalari Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'"Umanità Nova"

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 27 d'abril de 1974 mor a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Havia nascut el 13 de gener de 1925 a Roma (Itàlia). Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

***

Grup de combatents republicans intentant prendre un vaixell al port de Gijón per fugir la nit del 20 i al 21 d'octubre de 1937

Grup de combatents republicans intentant prendre un vaixell al port de Gijón per fugir la nit del 20 i al 21 d'octubre de 1937

- Benjamín Acuña Corral: El 27 d'abril de 1981 mor a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Benjamín Acuña Corral. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Manuel Acuña i Cipriana Corral. Fonedor de professió, estava afiliat al Sindicat del Metall de Gijón de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'estiu de 1936 fou membre del Comitè d'Abastos del barri del Natahoyo de Gijón i més tard va ser capità adjunt en el «Batalló Víctor». Després de la caiguda del front Nord, va ser detingut, jutjat i el 15 d'octubre de 1938 condemnat a mort. L'11 d'agost de 1939 la pena va ser commutada per alguns anys de presó. Mort el dictador Francisco Franco, ingressà en el naixent Sindicat de Jubilats de Gijón de la CNT. Benjamín Acuña Corral va morir el 27 d'abril de 1981 al seu domicili de Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) i va ser enterrado al cementiri d'aquesta població.

***

Demetrio Beriain Azketa

Demetrio Beriain Azketa

- Demetrio Beriain Azketa: El 27 d'abril de 1981 mor a Baiona (Lapurdi, Iparralde, Bais Basc) l'anarcosindicalista Demetrio Beriain Azketa –els seus llinatges apareixen sovint castellanitzats per Beiráin Azqueta i a vegades el segon citat com Engueta. Havia nascut en 1911 a Mañeru (Merindad de Pamplona, Navarra) i era el major de sis germans (Demetrio, María Cruz, Emilia, Marcial, Cándida i Manuel), els quals tots acabaran militant en el moviment anarquista. Quan tenia 16 anys quedà orfe i emigrà al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on entrà a treballar a la «Papelera Española». En 1927 tota sa família es traslladà al Prat de Llobregat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'encarregà de cobrar les quotes als afiliats del sindicat. Com a president del Sindicat Únic de Treballadors (SAT) de la CNT del Prat de Llobregat, participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de desembre de 1933 i per aquests fets va ser tancat al castell de Sant Feliu. En aquesta època vivia al barri d'Hostafrancs de Barcelona i en 1934 dirigí l'efímera revista barcelonina Nueva Vida. Revista quincenal de divulgación. Amb Moisès Orcol, fou un dels coordinadors de la vaga de la «Papelera Española» d'abril de 1936. Quan l'aixecament feixista fou secretari del Comitè Local de Milícies Antifeixistes del Prat de Llobregat que es creà el 24 de juliol de 1936 i participà en la col·lectivització de la «Papelera Española». En aquests anys entaulà una estreta amistat amb la família anarquista dels Sabaté Llopart, ja que la seva germana Emilia es casà amb Josep Sabaté. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat en diversos camps de concentració, entre ells el de Setfonts. Visqué a Iparralde (Pau i Baiona), Vierzon (Centre, França) i altres indrets, on exercí càrrecs orgànics confederals. Les autoritats franquistes el jutjaren en quatre ocasions en rebel·lia i en les quatre ocasions el condemnaren a mort. El desembre de 1945 representà Hendaia en el Ple Departamental de la CNT «ortodoxa» i en 1946 aconseguí que aquest grup confederal es mantingués fidel enfront del cisma reformista, malgrat l'oposició de José María Gorospe Lecea. En 1948 va ser nomenat secretari de Coordinació de la Federació Local de CNT de La Veiria i posteriorment fou vicesecretari de la de Pissòs. Cap al 1952 es traslladà a la zona Centre de França i milità a Orleans, on ajudà Felipe Alaiz de Pablo en l'edició de butlletins, fulletons i biografies, i Vierzon. Posteriorment es traslladà a La Maguère (Era Barta d'Inard, Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Martínez, amb qui tingué dos fills (Iris i Antonio). Trobem articles seus en Boletín de la Comisión de Relaciones del Núcleo de Orléans, Boletín Interno, CNT –on portà les seccions «Mirador fronterizo» i «Hendaya 1946»–, Espoir i Prat Libre, entre d'altres. Pòstumament, en 1982, l'Ajuntament del Prat de Llobregat publicà les seves memòries, que havia començat en 1948, sota el títol Prat de Llobregat ayer. Un pueblo sin Estado. Relatos y semblanzas, i amb una introducció de José María Sánchez Carrión.

Demetrio Beriain Azketa (1911-1981)

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 11 de juny de 1985

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 27 d'abril de 1985 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Havia nascut el 28 de setembre de 1898 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle.

***

Necrològica de Bernardino Nieto apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 de juny de 1992

Necrològica de Bernardino Nieto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de juny de 1992

- Bernardino Nieto: El 27 d'abril de 1992 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Bernardino Nieto. Havia nascut cap el 1915. Milità des de l'adolescència en el Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità als fronts i en acabar el conflicte bèl·lic va ser empresonar uns anys. En els últims anys de sa vida milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de Madrid de la CNT.

***

José Sánchez Conca

José Sánchez Conca

- José Sánchez Conca: El 27 d'abril de 1996 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista José Sánchez Conca. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià). Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

---

[26/04]

Anarcoefemèrides

[28/04]

Escriu-nos


Actualització: 18-05-19