|
---
Anarcoefemèrides del 27 d'abril Esdeveniments
Capçalera
de La Bataille
Syndicaliste - Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille. La
Bataille Syndicaliste (1911-1915) ***
El
Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano
(actual Teatre Victòria); a continuació, el
Teatre Nou i
després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre
Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El
tendal
que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè
Espanyol,
al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest
cafè es veu el Teatre Olímpia - Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident. ***
Capçalera
del primer número de SIA - Surt SIA: El 27 d'abril de
1947 surt a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el primer número del
periòdic mensual SIA. Organe de la
Section Française de la
Solidarité Internationale Antifasciste. Era la
segona època d'aquest òrgan
oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual
aparegueren
38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de
1939, al final de
la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en
castellà. En van ser
responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet
(administrador). Hi van
col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel,
René Clavé, François
Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica
Montseny, Amparo Poch
Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres.
Edità en
lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide.
En sortiren només tres números,
l'últim el juliol de 1947.
Naixements
Adolphe Assi fotografiat per Thiébault - Adolphe Assi: El
27 d'abril de 1841 neix a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard,
francmaçó i
revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Sos pares es deien Alphonse Victor
Assi, obrer paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy.
Obrer
mecànic de
professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i
combaté les tropes austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe
Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i
reprengué el seu ofici. A
mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i
entrà a fer feina a les factories
Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870
jugà un paper important en
la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a
confiar la gestió de
la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga
acabà fracassant
i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat
el 19
de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870
marxà a París per
demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i
establí relació amb
diversos revolucionaris i membres de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb
Jean-Baptiste Dumay,
de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció
salarial, però va ser
sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i
de condemnes de
presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1
de maig de 1870 i
implicat en el tercer procés contra la Internacional,
però va ser absolt. A
París, com que no pogué trobar feina als tallers
a causa de la seva reputació
d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament
militar. Durant el
setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat
oficial de
l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de
la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa.
Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit
comandant del 67 Batalló i el
19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la
ciutat. Destacà com a
organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les
barricades i com a
administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou
partidari de la
demolició de la Columna Vendôme. El 26 de
març va ser elegit, per 19.890 vots
sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell
de la
Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat
General. Acusat per
alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva
posició en la
Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el
15 d'abril va estar
arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com
a delegat de la Indústria de Guerra.
El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de
Línia de
les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de
setembre de
1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en
recinte fortificat i
enviat a Nouméa (Nova Caledònia).
Després de l'amnistia de juliol de 1880,
decidí restar a Nouméa, on visqué
treballant com a mecànic ajustador. Adolphe
Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova
Caledònia). ***
Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit - Jules Jouy: El 27 d'abril de 1855 neix a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a la Casa de Salut del doctor Étienne Goujon, al número 90 del carrer Picpus, del XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur». ***
Séverine
fotografiada per Nadar - Séverine:
El 27 d'abril de 1855 neix al
XII Districte de
París (França) la periodista
llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de
l'Home Caroline
Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una
família
de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de
Policia. Es
casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i
tindrà un fill; més
tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre
i fent
d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic
amb l'acabalat
metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre
fill (Roland). En 1879 trobarà
Jules Vallès a Brussel·les, de qui
serà secretària; aquest encontre
canviarà el
curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats
literàries, se li confiarà la direcció
del periòdic
(14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla
espiritual de
Vallès, Séverine mantindrà el diari
obert a totes les tendències del
socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però
el seu esperit
llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i
acabarà deixant el
periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres
publicacions les
injustícies socials. Va mantenir un afer amorós
amb el periodista de L'Écho
de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan
aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el
seu segon marit, fins
que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena
de sectarisme la
portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es
desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar
enèrgicament. En 1897 escriurà
les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La
Fronde, primer
periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat
per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914,
sempre pacifista,
condemnarà la «unió sagrada»
militarista. Entusiasmada per la Revolució russa
de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i
més tard en el
Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però
l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar
entre el Partit i la Lliga dels
Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine
defensarà sempre els
anarquistes –ja sigui Germaine Berton, Clément
Duval,
Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol
de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. Malalta, Séverine va
morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia,
França). A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages
rouges (1893),
Notes d'une
frondeuse (1894),
Pages
mystiques (1895),
En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de
la bonté (1900),
Sac
à tout (1903),
À
Sainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions
d'audience (pòstumament,
1999), etc. ***
Foto
policíaca de Gaston Ravinet (1 de març de 1894) - Gaston Ravinet: El
27 d'abril de 1859 neix a La Villette (Sena, França;
actualment un barri del
XIX Districte de París, França) l'anarquista
Georges Charles Gaston Ravinet.
Sos pares es deien Joseph Marie Ravinet i Françoise
Marguerite Melinon. Es
guanyava la vida com a ensostrador. El 28 de febrer de 1894 el seu
domicili, al
número 16 del carrer Orfila de París, va ser
escorcollat per la policia i ell detingut
per «associació criminal», juntament amb
altres 22 companys de París i de la
regió parisenca. L'1 de març de 1894 va ser
fitxat com a «anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
Segons la policia, era partidari de l'encunyació de moneda
falsa i de
l'expropiació. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una
gran batuda, que va
capturar uns dos-cents anarquistes, com a
conseqüència de l'assassinat de Sadi
Carnot, president de la República francesa, el 24 de juny
d'aquell any, a mans
de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Sembla que és el
mateix Ravinet qui,
l'estiu de 1895, intentà amb altres companys (Mursh,
Percheron, Savard,
Simonnin, Wagner, etc.) reconstituir la Lliga dels Antipatriotes i la
Lliga
dels Antipropietaris del XX Districte de París. Desconeixem
la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894) - Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia) –altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel de l'1 de juliol de 1896 - Eugène Lephay:
El 27 d'abril de 1870 neix al X Districte de París
(França) l'anarquista Eugène
Jean Baptiste Lephay. Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay,
duaner,
i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a
tipògraf en el periòdic L'Éclair.
El juny de 1896 va ser
processat, juntament amb Armand Matha (Louis
Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur),
per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va
ser condemnat pel IX
Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000
francs de multa
per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de
l'article «Un
précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el
periòdic Le Libertaire,
en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser
condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en
presó preventiva. Per
evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on freqüentà els cercles
anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la
Confederació
Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la
policia suïssa, el 27 de
setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de
Ginebra cap a Alemanya.
El seu últim domicili va ser al número 65 del
carrer La Fayette de París.
Eugène Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII
Districte de París
(França). ***
Alberto Guabello - Alberto
Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria
(Mongrando, Piemont, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir
diversos
pseudònims (Bartolomeo Livorno,
Albert Zurbello, Uno
Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i
Serafina
Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola
elemental, però,
molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona
educació autodidacta. En un
interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la
detenció de Carlos
Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont,
Itàlia), afirmà que
abans de 1890 era religiós i que després es
passà al republicanisme de Giuseppe
Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas
és que el desembre
de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I
Figli del Lavoro»
(Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb
Ernesto Caspani, a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta
en una obra de Lausana (Vaud,
Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a
París (França). A finals d'abril de
1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia),
juntament amb una trentena de
companys, en una operació policíaca destinada a
avortar un possible aixecament
revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892,
però va ser alliberat
el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any
participà en
conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a
més de mantenir
correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara
Pietro Gori,
Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser
denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i
l'octubre d'aquell any
per «furt amb agreujant», però finalment
va ser condemnat a 29 dies de presó
per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i
per crits sediciosos». A
finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont,
Itàlia), emigrà a
França, però, expulsat, va retornar l'abril de
1894 a Itàlia. Jutjat el juny de
1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles
Malato, Rinaldo Rigola,
etc.) per la insurrecció de Biella
(«incitació a la revolta i a l'odi entre
classes»), va ser condemnat a cinc mesos de
detenció i posteriorment, entre el
setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes
Tremiti,
període en el qual va ser testimoni de l'assassinat
d'Argante Salucci. L'abril
de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el
març de 1898 i posat a la
frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de
residència obligada per un
període de cinc anys a la qual havia estat condemnat
l'octubre de 1897, l'abril
de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a
Paterson (Nova Jersey, EUA),
entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes
i formà part del
grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a
l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor,
juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les
autoritats va ser «un dels
anarquistes més actius de Paterson» i en 1903,
quan estava a punt de
traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la
redacció del periòdic Cronaca
Sovversiva de Luigi Galleani,
esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de
Nova Jersey,
continuant amb les seves col·laboracions en La
Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i
Paolo Guabello.
Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del
periòdic L'Era Nuova,
publicació seguidora
d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora»
i que acabà enfrontant-lo
amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la
tendència
«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915
participà, en representació del
grup editor de L'Era Nuova, en el
congrés subversiu que se celebrà al Circolo
Gaetano Bresci de Nova York (Nova
York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i
milità en Associated
Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del
grup italià
de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats
sindicalistes, el
28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i
Pietro
Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que
finalment va ser
cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920
va ser detingut, juntament
amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz
Widmar, Pietro
Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri,
Francesco
Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle
«Francisco
Ferrer», organització que va ser acusada
d'«al·legal», i passà quatre
mesos
reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser
deportat a Itàlia. Amb
l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar
part de l'organització
unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA,
Aliança Antifeixista
Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres
companys, la Lliga
Antifeixista de Paterson i col·laborà en el
setmanari La Scopa, fundat l'agost
de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista
Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de
renúncia a la nacionalitat
italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i
publicada en els
periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se
li va interceptar un petit
gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època
gestionava un quiosc
de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió
habitual dels antifeixistes
de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931
també, el seu nom
figura en una llista d'anarquistes que constituïren
«La Nostra Guerra», comitè
creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a
Itàlia.
En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e
Libertà» i va fer
costat l'antifeixista «Dover Club».
L'última notícia policíaca que es
té d'ell
és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la
II Guerra Mundial,
mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició
marcadament antimilitarista.
Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova
Jersey,
EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot),
també va ser un destacat anarquista. ***
Billo Zeledón -
Billo Zeledón: El
27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el
periodista, poeta, escriptor
i intel·lectual anarquista, i després
polític, José María Pedro
Zeledón y
Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo
Zeledón, Billo
i Merlín. Sos pares es
deien Hilario
Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare
morí en el part i son pare quan ell era
molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties,
germanes
de son pare. Després de fer els estudis primaris a San
José, només va poder
estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica,
on conegué Joaquín
García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat
es posar a fer feina.
Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí
coneixements que li van
permetre poder opositar a càrrecs importants en
l'administració. En 1892
començà a treballar com a escrivent en la Cort
Suprema de Justícia, fet que
l'ajudà en la seva formació
periodística. S'inicià en la política
militant en
el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers
articles aparegueren el
1898 en El Diarito i
després, fins el
1948, va escriure en tots els periòdics i revistes
importants de Costa Rica (Colección
Eos, La Linterna, Pandemonium, San
Selerín, etc.).
En aquests anys col·laborà en publicacions
anarquistes, com
ara Algo, La
Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La
Ilustración Obrera,
Sanción,
Vida Socialista i Vida
y Verdad. El 24 de desembre de 1899
es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón,
amb qui tingué cinc infants.
En 1901 va ser nomenat administrador de La
Prensa Libre i en 1901 adquirí el
periòdic El Fígaro;
també fundà i dirigí el
periòdic humorístic La
Linterna. Quan tenia 27 anys
participà, sota el pseudònim Labrador,
en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la
musica
del qual va ser composta per Manuel María
Gutiérrez, aconseguint el primer
premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de
1903 a les escoles.
Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes
Mesén que era atacat per
l'Església Catòlica que l'acusava
d'«ateu, "xilenoide" i anarquista»
per explicar les teories de l'evolució darwinistes al
Colegio San Agustín de
Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914
dirigí, amb Anselmo
Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista
anarquista Renovación.
Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista,
de
San José, i que s'estampà en la impremta de
Ricard Falcó Major; en aquesta
publicació tingué una secció fixa,
«Conversemos», i en les seves
col·laboracions destaquen poemes, comentaris
bibliogràfics i textos doctrinaris
sobre l'Estat, la política, la religió i
l'educació, deixant palès les
influències que tingué
d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1912 fundà,
amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín
García Monge, Carmen Lyra,
Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis
Socials «Germinal», que
prestava molta importància a l'educació com a
mitjà de canvi revolucionari. El
seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos
de vida (1907) i després va escriure dos llibres
de versos per a infants, Jardín
para niños (1916) i Alma
infantil. Versos para niños (1928).
Els seus poemaris Campo de Batalla
i Germinal van ser cremats abans de
publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en
diverses
institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917
dirigí la Impremta
Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria
«Botica
Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados
(1917-1919) va ser
perseguit, hagué de romandre ocult una temporada,
fundà el periòdic d'oposició
al règim Costa Rica, que
va ser
destruït per la policia, i passà un temps a Nova
York (Nova York, EUA). En 1920
va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser
nomenat secretari
general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé
d'aquestes institucions
els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del
centre de la ciutat de
San José, una d'elles l'escola «Julia
Lang». Entre 1924 i 1936 treballà
d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936
fou directiu del
Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la
Inspecció
d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940
s'instal·là a
Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia
Tonyinera fins 1944. En
1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD).
Entre 1946 va ser nomenat
secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que
mantingué fins el
1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i
empresonat.
En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i
representà aquest partit
en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc
després, l'11
d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En
aquesta època la seva salut ja
era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca
«La Pastora» a Esparza
(Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre
de 1949. Fou
enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San
José. El 14 de novembre
de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà
Benemèrit de la Pàtria, com a autor
de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans
de Costa
Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En
2003 Cristina Zeledón Lizano publicà
la biografia Labrador de ideales.
Semblanza de José María Zeledón (Billo).
Moltes escoles públiques de Costa
Rica porten el seu nom. ***
Fitxa
policíaca de Victor Arendorff, presoner 1.093 (1911) - Victor
Arendorff: El 27 d'abril de 1878 neix a Estocolm
(Suècia) l'escriptor, poeta i
periodista bohemi, i anarquista i anarcosindicalista, Victor Emanuel
Esaias
Arendorff, que va fer servir el pseudònim Captivus.
Fill
d'una família
burgesa, son pare era comerciant en pelleteria. Abandonà els
estudis i en 1896
començà a treballar en la redacció del
diari conservador Stockholms Dagblad, però,
cansat de treballar en un diari burgès i incapaç
de sotmetre's a una rutina,
abandonà la feina quatre anys després i
comença a escriure per als periòdics
anarquistes, socialistes i sindicalistes. Especialment
col·laborà en el
periòdic anarquista Brand
i en
l'anarcosindicalista Arbetaren,
òrgan
de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de
Treballadors Suecs), on també va publicar els seus poemes.
En les seves obres retratà
la classes obrera i el lumpenproletariat, tot reivindicant
l'educació com a via
de canvi social. Portant una vida bohèmia, abocat a
l'alcohol i sense domicili
fixe, patí una condemna de sis mesos de treballs
forçat per «vagància i
vagabunderia», que purgà a la pedrera de la
colònia penitenciària d'Svartsjö
(Ekerö, Estocolm, Suècia); en 1910, sota el
pseudònim de Captivus
publicà el llibre Svartsjöfångar, on explica els seus records de presidiari.
Amb els escriptors Nils Ferlin, Helmer Grudström i Emil
Hagström, va ser un
dels primers klarabohemerna (Bohemis de Klara) o bröderna
i Klara
(Germans de Klara), nom que reberen els escriptors i poetes que
s'instal·laren
al barri de Klara d'Estocolm per a viure la bohèmia
llibertària. Sovint sense
lloc on dormir, passaves les nits d'estiu al Hagaparken, parc
d'inspiració
anglesa a Haga (Solna, Estocolm, Suècia). Sempre en deute
amb les cafeteries i
cerveseries, en una ocasió va vendre la notícia
del seu «suïcidi» al diari de
gran tirada Dagens Nyheter, amb obituari
inclòs, per a passar a vendre l'endemà,
29 d'octubre de 1915, la noticia de la seva
«resurrecció» al periòdic Arbetaren.
En 1939 publicà el text «Fru Musica och
arbetarklassen» en el periòdic Metallarbetaren.
Els últims anys de sa vida els passà a una
residència d'avis d'Stureby. Entre
les seves obres podem destacar Svartsjöfångar.
Verklighetsskildringar
(1910), Brännvinstörst. En livsepilog
(1914), Herr Husvills visor och
andra dikter (1915), Vårt
språk. Konsten att lära sig skriva
svenska korrekt (1925), De valkiga
händernas folk och andra dikter
(1928), Urspårad. Brännvinstörst.
En livsepilog (1946), Begär. En
bohems upplevelser (1949), Stureplan.
Verklighetsskildring (1949), För
fosterlandet. Berättelser ur Lantarbetaren (1990,
pòstum) i Herr
Husvills visor och andra dikter (1990, pòstum).
Victor Arendorff va morir
el 16 de febrer de 1958 al barri d'Stureby d'Estocolm
(Suècia) i va ser
enterrat al cementiri d'Skogskyrkogården de Gamla Enskede
(Söderort, Estocolm,
Suècia). El seu poema Anarkistmarsch,
musicat, ha esdevingut un himne del moviment llibertari internacional. ***
Foto
policíaca de Guelfo Guelfi - Guelfo Guelfi: El
27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'artesà de l'alabastre, escultor
i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa
o Figlio di Tacchi.
Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent
s'acostà al
moviment anarquista i s'adherí al grup
«Germinal» de Volterra, format sobretot
per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic
de
l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de
l'alabastre, fou un dels
animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de
1914 i
que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de
1914 repartí un «Manifest
antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos
llibertaris Antonio
Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en
la
infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i
condecorat
amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va
ser
processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser
absolt. L'octubre de
1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa
família cap
a Bèlgica, on continuà amb la seva
professió d'escultor. Durant els anys trenta
les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va
ser capaç de poder
fer costat el moviment llibertari italià exiliat a
Bèlgica. Quan esclatà la II
Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la
policia nazi
i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes
després va ser alliberat
amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941
retornà a Bèlgica per
reunir-se amb sa família. Després del conflicte
bèl·lic, continuà amb la seva
militància. Entre les seves obres figuren les
làpides d'Errico Malatesta i de Nestor
Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12
d'octubre de 1969,
dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana
del Palazzo Fattorini de
Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els
feixistes havien eliminat
en els anys vint. També té una placa dedicada a
Giordano Bruno a la façana del
mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a
realitzar. Guelfo Guelfi va morir el
10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica). ***
Necrològica
de Ramon Oriol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984 - Ramon Oriol: El 27 d'abril de 1899 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya), població on residia. El setembre de 1932 representà el Sindicat Únic d'Artesa de Lleida en el Ple de Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la Federació Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i Annexos de la CNT de Catalunya i participà activament en el procés de col·lectivitzacions. L'abril de 1936 presidí un míting a Alfés (Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937 intervingué en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella i Maials). També va fer de secretari a la «Casa CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona (Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de Camperols de Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat membre del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Roanne de la CNT, de la qual era secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i conferències. En aquests anys col·laborà en Espoir. El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va morir el 26 d'abril de 1984 a, sembla, Roanne (Forêz, Arpitània). ***
Foto
policíaca de Josep Vidal Costa (26 de maig de 1923) - Josep Vidal Costa: El 27 d'abril –altres fonts policíaques citen erròniament el 28 d'abril– de 1899 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Josep Vidal Costa. Sos pares es deien Andreu Vidal Grasiot, fuster, i Rosa Costa Bonal. Fugint del servei militar, en 1921 passà a França. Entre l'1 de març de 1921 i l'1 de juny de 1922 treballà com a jornaler i criat a la finca Villemarin de Marcilhan (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment, entre el 15 de juny de 1922 i el 30 d'abril de 1923 va ser contractat com a criat per Adrien Berlanger, administrador de la finca Patous de Pomeiròus (Llenguadoc, Occitània). El 21 de setembre de 1922 es casà amb Francesca March a La Pauma (Fitor, Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1923 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per anarquista i fitxat. Posteriorment, i fins l'1 de març de 1924, tornà a treballar a la finca Villemarin. El maig de 1924 va ser contractat com a criat pel sabater Henri Viala a Pinet (Llenguadoc, Occitània). Durant tot aquest període estava subscrit al periòdic anarquista barceloní Solidaridad Obrera i constantment vigilat per les autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Bartomeu
Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just
després del seu casament (Lluc, 1934) - Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) –del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933– i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença –en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort –altra versió apunta que va ser afusellat– el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes –quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx– (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes. ***
Joan
Gonzalbes Roig - Joan Gonzalbes Roig:
El 27 d'abril de 1906 neix a Callosa d'en Sarrià
(La Marina Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista Joan Baptista Gonzalbes Roig –algunes
fonts citen erròniament el primer llinatge com Gonsalbes–,
conegut com Fuster. Sos pares es
deien Josep
Gonzalbes i Rosa Roig. Passà
tota la seva infantesa i joventut al seu poble natal, on fou en 1931 un
dels creadors
de l'«Ateneu Cultural de la Joventut», per al qual
redactà el seu manifest
fundacional –aquest ateneu comptava amb nombroses activitats
(biblioteca,
hemeroteca, classes d'esperanto i de català, equip de
futbol, etc.). Fuster de
professió, durant els anys de la II República
espanyola treballà en una agència
d'un oncle seu a Barcelona (Catalunya). L'aixecament feixista de juliol
de 1936
l'agafà a Barcelona, quan es recuperava d'una
intervenció quirúrgica al nas,
que li va impedir anar a lluitar al front, i el desembre de 1936
retornà a
Callosa. Al seu poble regentà un petit quiosc de premsa i
llibreria. S'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser nomenat
secretari del
Sindicat d'Oficis Diversos de Callosa i administrador de la
Col·lectivitat de
les terres que van ser confiscades, majoritàriament conreus
d'ametllers. També
va ser nomenat regidor de Cultura del nou consistori. En 1939, amb el
triomf
franquista, pogué embarcar-se el 28 de març a
bord del buc Stanbrook cap a
Orà (Algèria). Va ser internat al camp de
concentració de Camp Morand (Boghari, Alger,
Algèria). Quan esclatà la II
Guerra Mundial va ser enrolat en la III Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) del VIII Regiment que es va formar a Camp Morand i destinat a
tasques de
fortificació i altres tasques militars a Tunísia.
En 1941 va ser enviat al camp
de concentració de Colomb-Béchar, actual
Béchar (Béchar, Algèria), on
restà
tres anys. Després del desembarcament aliat i el seu
alliberament, s'establí a
Alger (Algèria), on, gràcies al suport de la
colònia d'emigrats del seu poble,
pogué establir-se com a fuster al barri algerí de
Bad El-Oued. Entre 1946 i
1951 treballà de fuster encofrador en una gran empresa
d'obres públiques. En
1951 la seva núvia Maria viatjà a Alger i la
parella es casà civilment i s'establí
a Orà, on vivia un germà d'ella també
refugiat. Hi muntà una xarcuteria i
polleria, que funcionà bé fins
l'esclatà de la guerra de la independència
algeriana, quan el seu negoci va ser destruït per bombes dels
ultradretans de
l'Organització Armada Secreta (OAS). En 1961 la parella
s'establí a França, on
va romandre dos anys, i posteriorment a Alacant, on regentà
un quiosc de premsa
a la plaça d'Orà del barri alacantí de
la Mare de Déu del Remei. Joan Gonzalbes
Roig va morir el 27 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 7 d'octubre– de 1988 al
Sanatori «Perpetuo Socorro» d'Alacant
(Alacantí, País Valencià) i va ser
enterrat al seu poble natal.
Pòstumament, en 2005, es va publicar el seu llibre
autobiogràfic Memòria
de Callosa d'En Sarrià a través d'un
exiliat. Joan Gonzalbes Roig (1906-1988) ***
Necrològica
de José María Barcojo Alcarria apareguda en el
periòdic CNT
de Granada del febrer de 1996 - José María Barcojo Alcarria: El 27 d'abril de 1908 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Barcojo Alcarria. Sos pares es deien José Barcojo i María Alcarria. Obrer fariner, amb 17 anys s'afilià al Sindicat de les Arts Blanques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Intervingué en la guerra civil i durant la postguerra participà en l'ajuda als guerrillers que actuaven a la província de Granada i passà nombroses vegades clandestinament a França, amb Carlos Soriano Aguila, per a representar Andalusia en els plens confederals de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. José María Barcojo Alcarria va morir el 28 de desembre de 1995 a l'Hospital de San Rafael de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Florentino García Álvarez publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994 - Florentino García Álvarez: El 27 d'abril de 1910 neix a Turiellos (La Felguera, Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino Severo García Álvarez. Sos pares es deien José García i María Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Marie-Louise Irma Pailheret (Irma). D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino García Álvarez va morir el 29 d'abril de 1994 al seu domicili de Comentriac (Alvèrnia, Occitània). ***
Josep
Pellicer Gandia - Josep Pellicer Gandia: El 27 d'abril de 1912 neix al Grau de València (País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Sos pares es deien Pedro Pellicer Pellicer, comerciant, i Virgínia Gandia Pla. Fill d'una família de l'alta burgesia –el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria–, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica «expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 –després de 12 simulacres– al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (1937-2020), s'encarregà de de salvaguardar-ne la memòria. ***
Necrològica
de José Mompeán García apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
el 6 de juny de 1953
- José
Mompeán
García: El 27 d'abril de 1919 neix a La Alberca
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Mompeán
García. Sos pares es deien Pedro Mompeán i
Rosario García. De jovenet entrà a formar part
del moviment llibertari. Milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les
Joventuts Llibertàries de
la Regional de Llevant. En l'exili fou un dels reorganitzadors de les
Joventuts
Llibertàries de Marsella. Afectat per una malaltia contreta
al port marsellès, José
Mompeán García va morir, dos anys
després, el 24 de maig de 1953, al Sanatori
«Le Petit Arbois» de Les Milles (Ais de
Provença, Provença, Occitània) i fou
enterrat dos dies després al petit cementiri d'aquesta
població. ***
Necrològica
de José María Molina Castro apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
març de 1978 - José María Molina Castro: El 27 d'abril de 1920 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José María Molina Castro. En 1937, en plena guerra civil, s'integrà en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va ser fet presoner, però aconseguí fugir i passar clandestinament a França. S'instal·là a Camauç (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local d'aquesta població de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977, retornà per primer cop a Bujalance. José María Molina Castro va morir el gener de 1978 arran d'una crisi cardíaca a Espanya. ***
César
Galiano Royo fotografiat per Julián Lacalle - César Galiano Royo: El 27 d'abril de 1962 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor i guionista de còmics llibertari César Mariano Galiano Royo, conegut com El César i que va fer servir el pseudònim Mariano Rubio. Sos pares es deien José Galiano i Jacinta Royo. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Nájera (La Rioja, Espanya), població on es crià. De jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya) per realitzar estudis universitaris i es guanyà la vida en diferents feines (discjòquei, conserge en la UNED, etc.) i moltes en el camp audiovisual. Posteriorment s'instal·là a Girona (Gironès, Catalunya). Durant molts anys fou guionista de còmics, moltes vegades junt al dibuixant Pedro Espinosa o per a son germà Jose Luis, en importants revistes, com ara El Chou, Pasaje al Planeta Clandestino, Lo mejor de cada casa, Litteracómics, El Jueves, El Víbora o Makoki. En 2002 aparegué la revista contracultural i satírica El Cacique, la qual dirigí. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Fábula. Revista literaria. És autor de diferents novel·les, algunes de temàtica llibertària, com ara El exilio está aquí (2001 i 2011), La generación inexistente (2008), El día de Barcelona. Crónica del inicio de una revolución (2008), Diario del hospital (no te fíes del de la bata verde) (2009), Laureano Cerrada, el empresario anarquista (2009), Las aventuras de Bakunin y los internacionalistas de la región española (2011), El frontón de Shanghai (2011), Diarios y escritos dispersos (2001-2011) (2011) i Mi descubrimiento de América (del norte) (2012). També mantingué una gran activitat com a escriptor de blocs digitals. César Galiano Royo va morir l'1 de juny de 2012 en un hospital de Barcelona (Catalunya) a resultes d'un càncer de laringe que arrossegava d'anys enrere.
Defuncions
Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894 - Joseph Hinaut: El
27 d'abril de 1902 mor a Villejuif (Illa de França,
França)
l'anarquista
Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet.
Havia nascut el 6 de juliol de 1863 a Arnay-le-Duc (Borgonya,
França).
Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine
Benoît.
Després de treballar de capeller com son pare i de fer el
servei militar en un
regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la
secció de tracció
mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de
París a Lió i al
Mediterrani (PLM) de l'estació de
Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou
un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels
companys de
portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta
època va fer propaganda
anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser
destinat
als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on continuà amb activitats
propagandístiques, venent Le
Père Peinard
i La Révolte
entre els companys. Estretament
vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes
policíacs,
va exposar teories violentes en una reunió anarquista a
Roanne (Forez,
Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a
Clarmont d'Alvèrnia,
parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per
por, li
va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de
mesos.
L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats
«À bas la Chambre!»
(Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat,
trobant-se
la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la
feina i,
deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya,
França), on milità en
el grup anarquista local. En aquesta època es
guanyà la vida recorrent les
localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que
feia propaganda
anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat
anarquista a les
eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont
d'Alvèrnia. Vivia
al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893
esdevingué gerent del
setmanari anarcocomunista de Dijon La
Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa
companya,
Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889,
participà activament en les seves
activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista
«Les Résolus», que es
reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes
al vespre. En
aquesta època mantingué relacions amb
Sébastien Faure, a qui albergava al seu
domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph
Tortelier. El 23 de febrer
de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les
autoritats com a «injúries a
l'exèrcit i incitació als militars a la
desobediència». El 24 de maig de 1894
va fer una apel·lació, però no es va
presentar al judici, ja que havia fugit, i
la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i va
recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra
sota identitat falsa treballant
en diversos oficis. En aquesta estada suïssa,
mantingué relacions amb els grups
anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la
presó de Saint-Antoine
de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista
perillós», se li va
decretar l'expulsió de la Confederació
Helvètica. En arribar a França va ser detingut
pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial
d'Annemasse
(Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys
de presó de
l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de
1894 va ser
traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a
la penitenciaria
d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896
albergà al seu
domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent
de gira
propagandística. El seu últim domicili va ser al
número 212 del carrer Faubourg
Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va
morir el 27 d'abril de 1902 a
l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França). ***
Marcelino
Fombuena Escriche (1937) - Marcelino Fombuena
Escriche: El 27
d'abril de 1937 mor al front
l'anarcosindicalista Marcelino Fombuena Escriche, conegut com El
Mando. Havia nascut el 6 de juny de 1903 a Villarquemado
(Terol, Aragó, Espanya). Milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat
amb Raimunda
Utrillas Romero, amb qui tingué tres infants.
Lluità com a milicià en la V
Centúria de la «Columna de Ferro».
Marcelino Fombuena Escriche va mori el 27
d'abril de 1937 en acció de guerra al front. Segons altres
informacions, en
1945 militava en Madrid (Espanya). ***
Antonio Ariño Ramis - Antonio Ariño Ramis: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Ariño Ramis –el segon llinatge sovint citat com Remis–, conegut com El Catalán. Havia nascut cap el 1902 a Barcelona (Catalunya) i sos pares es deien Antonio Ariño i Antonia Ramis. Es guanyava la vida fent d'ajustador mecànic. Emigrà a França i el 28 d'octubre de 1925 va ser detingut a Trouville-sur-Mer (Baixa Normandia, França), juntament amb François Lay, sota l'acusació d'haver robat una setmana abans 8.000 francs i joies en una finca de Villermille (Baixa Normandia, França). Sembla que va ser jutjat, condemnat i enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, d'on aconseguí escapar-se. De bell nou a la Península, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Guerra Civil, a Madrid, fou agent del cos de seguretat i estava considerat un dels «durs». Segons alguns, comandà un grup anarquista del Puente de Vallecas que acabà al començament de la guerra amb la vida de molts potentats de pobles de Madrid, Toledo i Conca. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració alacantí d'Albatera. Posteriorment va ser traslladat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra (Sumari 48.310) el 8 d'abril de 1940 a Madrid, va ser acusat de la mort de centenars de persones a Madrid i a pobles de la zona (Vallecas, Puentidueña del Tajo, etc.), així com d'haver pertangut a les Milícies de Vigilància de la Reraguarda i d'haver format part de la «Txeca de Fomento» i del «Consejillo de Buenavistas». Antonio Ariño Ramis fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). ***
Benigno Mancebo Martín - Benigno Mancebo Martín: El 27 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Havia nascut el 28 de juny de 1906 a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya). Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat. ***
Jerónimo Misa (esquerra) amb un company, soldats de l'Exèrcit Republicà -
Jerónimo Misa
Almazán: El
27 d'abril de 1940 és
afusellat a Madrid (Espanya) el militant anarquista i
anarcosindicalista
Jerónimo Misa Almazán, també conegut
com Titi. Havia nascut el 17 de
novembre de 1914 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibérica (FAI) va fer
feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José
Silíceo Victorio i Miguel Arca,
formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital
andalusa.
Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de
comerç i
falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí
l'endemà. Processat per un
Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou
condemnat a mort per
l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio
Corpas Gutiérrez,
exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de
Sevilla, era amic íntim
de Jerónimo Misa Almazán i per ser
l'última persona que el va veure amb vida i
militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou
processat en
un típic muntatge policíac. Tres dies
després de l'atemptat, el 10 d'agost de
1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la
Unió Local de Sindicats de
Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant
l'indult de
Misa amb mítings i articles en la premsa
llibertària. Fins i tot l'Ajuntament
de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs
pronunciat al «Frontón
Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren
l'indult. Més tard,
el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de
reclusió
major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les
barricades aixecades
contra el cop militar feixista. Després lluità a
l'Exèrcit republicà i en
acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa
Almazán fou afusellat, amb altres
47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del
cementiri de l'Est de
Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es
realitzaren en
aquella època. Jerónimo Misa Almazán (1914-1940) ***
Manuel
Ramos Martínez - Manuel Ramos
Martínez: El 27 d'abril de 1940 és
afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Ramos Martínez. Havia nascut cap
el 1911 a Villarejo
de Salvanés (Madrid, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Francisco Ramos i
Antonia Martínez. Casat, es guanyava la vida fent de
fotògraf i d'empleat i
milità en el Sindicat Mercantil de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a la
barriada madrilenya de la
carretera d'Extremadura. Sembla que participà activament en
la Revolució d'Astúries
d'octubre de 1934. El 10 de juny de 1935 va ser detingut a Madrid amb
altres
companys encarregats d'una impremta clandestina i també el 4
d'octubre d'aquell
any amb tres companys. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista,
era
secretari de la Federació Local de la FAI de Madrid i
intervingué en l'assalt a
les casernes militars. Durant el conflicte
bèl·lic representà la FAI en el
Comitè Provincial d'Investigació
Pública (CPIP) –òrgan paraestatal de
vigilància i repressió que actuà a
Madrid durant els primers mesos de la guerra
i que era conegut primer com «Txeca de Bellas
Artes» i després com «Txeca de
Fomento»– i posteriorment en el seu
òrgan successor, el Consell de la Direcció
General de Seguretat (CDGS), on exercí el Control de
Nòmines del seu Consell
Polític. També dirigí un temps la
presó madrilenya de Porlier i va ser nomenat
capità de milícies. Capturat després
de la guerra civil, Manuel Ramos Martínez
va ser jutjat en consell de guerra el 8 d'abril de 1940, condemnat a
mort sota
l'acusació d'haver comés nombrosos crims, entre
ells haver participat en les
matances de Paracuellos del Jarama (Madrid, Castella, Espanya), i
afusellat el
27 d'abril de 1940, juntament amb altres companys, a les
tàpies del cementiri
de l'Est de Madrid (Espanya) i llançat a una fossa comuna. ***
Jean
Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922) - Jean Wintsch: El 27 d'abril de 1943 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Havia nascut el 19 de gener de 1880 a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) –altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus). Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École Émancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène, Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia». És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921), De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921), Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruit à l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant. Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) i Les enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. ***
Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907 - Aldred Amiguet: El 27 d'abril de 1963 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Havia nascut l'11 d'abril de 1885 a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa). Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet. ***
Necrològica de Lorenzo Ayora Guía apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de juliol de 1964 - Lorenzo Ayora
Guía: El 27 d'abril de 1964 mor a La Sala
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Lorenzo Pedro Ayora Guía. Havia nascut
el 23 de febrer de 1925 a Cercs
(Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen
erròniament
Fígols (Berguedà, Catalunya). Sos pares
es deien Manuel Ayora i Josefa Guía. Passà tota
la seva infància a Aragó, d'on
era sa família. Durant la guerra civil visqué
refugiat en una col·lectivitat
aragonesa a Xelva (Serrans, País Valencià). En
1939, en acabar la guerra, retornà
a Aragó i treballà de miner. S'acostà
al moviment llibertari i a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i integrant-se en la lluita clandestina. En
aquesta
època visqué a Mezquita de Montoro (Terol,
Aragó, Espanya). En 1945 va ser
cridat a files i enviat com a soldat miner a la mina
«Demasiada» de la qual
desertà. Cap el 1946, amb un grup de miners,
decidí passar-se la resistència
armada contra el franquisme i a les muntanyes del triangle
Aliaga-Orgues de
Montoro-Pitarc (Terol, Aragó, Espanya) entrà a
formar part del XXIII Sector de
l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), participant en
accions a les
muntanyes del Maestrat i a la serra de Beseit (Matarranya, Franja de
Ponent).
En 1948 abandonà el maquis i aconseguí passar a
França. Establert a La Sabatie, a Aubinh (Llenguadoc,
Occitània),
milità en la Federació Local de La Sala de la
CNT. Lorenzo
Ayora Guía va morir el 27
d'abril de 1964 a La Sala (Llenguadoc, Occitània).
Deixà vídua, Gregoria Martín Gracia,
malalta, i
quatre infants petits. ***
Notícia
de la detenció de José Margeli Naudín
apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de
España del 5 de novembre de 1921 - José Margelí Naudín: El 27 d'abril de 1969 és enterrat a Mèxic (Mèxic) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Havia nascut el 25 de maig de 1897 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. ***
André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald - André Respaut: El 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Havia nascut el 22 de setembre de 1898 a Vernet (Conflent, Catalunya Nord). Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). ***
Necrològica
de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 d'octubre de 1974 - Cayetano Franco Ortiz:
El
27 d'abril de 1974 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Cayetano Isidoro Franco Ortiz. Havia nascut el 15
de setembre de 1909 a
Laroya (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José
Franco i María del Carmen Ortiz. Emigrat a Catalunya,
milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Quan el cop
militar
feixista de juliol de 1936 s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti» i va
ser greument ferit al front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i s'instal·là a Narbona, on milità en
la Federació Local d'aquesta població de
la CNT. Formà part del grup artístic
«Cultura y Solidaridad», que participava
en les gales organitzades pel moviment llibertari. Sa companya fou
María Cano. Malalt, Cayetano
Franco Ortiz va
morir el 27 d'abril de 1974 al Centre Hospitalari Hôtel-Dieu
de
Narbona (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
dos dies després. ***
Anna
Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova - Anna Pietroni: El 27 d'abril de 1974 mor a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Havia nascut el 13 de gener de 1925 a Roma (Itàlia). Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió. ***
Grup
de combatents republicans intentant prendre un vaixell al port de
Gijón per fugir la nit del 20 i al 21 d'octubre de 1937 - Benjamín Acuña Corral: El 27 d'abril de 1981 mor a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Benjamín Acuña Corral. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Manuel Acuña i Cipriana Corral. Fonedor de professió, estava afiliat al Sindicat del Metall de Gijón de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'estiu de 1936 fou membre del Comitè d'Abastos del barri del Natahoyo de Gijón i més tard va ser capità adjunt en el «Batalló Víctor». Després de la caiguda del front Nord, va ser detingut, jutjat i el 15 d'octubre de 1938 condemnat a mort. L'11 d'agost de 1939 la pena va ser commutada per alguns anys de presó. Mort el dictador Francisco Franco, ingressà en el naixent Sindicat de Jubilats de Gijón de la CNT. Benjamín Acuña Corral va morir el 27 d'abril de 1981 al seu domicili de Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) i va ser enterrado al cementiri d'aquesta població. ***
Demetrio
Beriain Azketa - Demetrio Beriain
Azketa: El 27 d'abril de 1981 mor a Baiona (Lapurdi,
Iparralde, Bais Basc)
l'anarcosindicalista Demetrio Beriain Azketa –els seus
llinatges apareixen
sovint castellanitzats per Beiráin
Azqueta i a vegades el segon citat
com Engueta. Havia nascut en 1911 a
Mañeru (Merindad
de Pamplona, Navarra) i era el major de sis germans (Demetrio,
María Cruz,
Emilia, Marcial, Cándida i Manuel), els quals tots acabaran
militant en el
moviment anarquista. Quan tenia 16 anys quedà orfe i
emigrà al Prat de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on entrà a treballar
a la «Papelera
Española». En 1927 tota sa família es
traslladà al Prat de Llobregat. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'encarregà de cobrar les quotes
als afiliats del sindicat. Com a president del Sindicat Únic
de Treballadors
(SAT) de la CNT del Prat de Llobregat, participà activament
en l'aixecament
anarquista del 8 de desembre de 1933 i per aquests fets va ser tancat
al
castell de Sant Feliu. En aquesta època vivia al barri
d'Hostafrancs de
Barcelona i en 1934 dirigí l'efímera revista
barcelonina Nueva Vida. Revista quincenal de
divulgación. Amb Moisès Orcol, fou
un dels coordinadors de la vaga de la «Papelera
Española» d'abril de 1936. Quan
l'aixecament feixista fou secretari del Comitè Local de
Milícies Antifeixistes
del Prat de Llobregat que es creà el 24 de juliol de 1936 i
participà en la
col·lectivització de la «Papelera
Española». En aquests anys entaulà una
estreta amistat amb la família anarquista dels
Sabaté Llopart, ja que la seva
germana Emilia es casà amb Josep Sabaté. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i fou
tancat en diversos camps de
concentració, entre ells el de Setfonts. Visqué a
Iparralde (Pau i Baiona),
Vierzon (Centre, França) i altres indrets, on
exercí càrrecs orgànics
confederals. Les autoritats franquistes el jutjaren en quatre ocasions
en
rebel·lia i en les quatre ocasions el condemnaren a mort. El
desembre de 1945
representà Hendaia en el Ple Departamental de la CNT
«ortodoxa» i en 1946
aconseguí que aquest grup confederal es
mantingués fidel enfront del cisma
reformista, malgrat l'oposició de José
María Gorospe Lecea. En 1948 va ser
nomenat secretari de Coordinació de la Federació
Local de CNT de La Veiria i
posteriorment fou vicesecretari de la de Pissòs. Cap al 1952
es traslladà a la
zona Centre de França i milità a Orleans, on
ajudà Felipe Alaiz de Pablo en
l'edició de butlletins, fulletons i biografies, i Vierzon.
Posteriorment es
traslladà a La Maguère (Era Barta d'Inard,
Llenguadoc, Occitània). Sa companya
fou Rosa Martínez, amb qui tingué dos fills (Iris
i Antonio). Trobem articles
seus en Boletín de la
Comisión de
Relaciones del Núcleo de Orléans, Boletín
Interno, CNT
–on portà les
seccions «Mirador fronterizo» i «Hendaya
1946»–, Espoir
i Prat Libre,
entre d'altres. Pòstumament, en 1981, per iniciativa de la
CNT del Prat, es publicaren les seves memòries, que havia
començat en 1948, sota el títol Prat
de Llobregat ayer. Un pueblo sin Estado.
Relatos y semblanzas, i amb una introducció de
José María Sánchez Carrión.
Demetrio Beriain Azketa (1911-1981) ***
Necrològica
d'Alfonso López Abellán apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 11 de juny de 1985 - Alfonso López Abellán: El 27 d'abril de 1985 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Havia nascut el 28 de setembre de 1898 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. ***
Lucio Arroyo Fraile - Lucio Arroyo Fraile: El 27 d'abril de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Havia nascut el 22 d'agost de 1904 a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya). Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Carlos
Beaufays - Carlos Beaufays:
El 27 d'abril de 1992 mor a Béccar (Buenos Aires, Argentina)
l'anarquista
Carlos Beaufays. Havia nascut cap el 1903. Electricista de
professió, el març
de 1931 el règim militar el confinà al penal
d'Ushuaia, a la Tierra del Fuego. Militant
de l'Associació Antimilitarista Argentina (AAA), entre el 13
i el 17 de
setembre de 1932 representà aquesta organització
en el II Congrés Anarquista
Regional celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina). Posteriorment
milità en la
clandestina Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA) i
després en la
Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual
en va ser membre del Consell
Nacional, secretari general i secretari de Relacions. ***
Necrològica
de Bernardino Nieto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de juny de 1992 - Bernardino
Nieto: El 27 d'abril de 1992 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista Bernardino
Nieto. Havia nascut cap el 1915. Milità des de
l'adolescència en el Sindicat de
la Construcció de Madrid de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant
la guerra civil lluità als fronts i en acabar el conflicte
bèl·lic va ser
empresonar uns anys. En els últims anys de sa vida
milità en el Sindicat de
Jubilats i Pensionistes de Madrid de la CNT. ***
José Sánchez Conca - José Sánchez Conca: El 27 d'abril de 1996 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista José María Sánchez Conca. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià). Sos pares es deien José Sánchez Lillo, empleado, i Virtudes Conca Estevan. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'11 de gener de 1933 es casà a Villena amb María Trinidad Bravo Ramírez. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Manuel Montorio Gonzalvo - José Manuel
Montorio Gonzalvo: El
27 d'abril de 2009
mor a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista, resistent
antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo,
conegut com Chaval i Ángel.
Havia nascut el 23 de desembre de 1921 a Borja (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Perpetuo Montorio i
Francisca Gonzalvo
Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio,
Máximo, Miguel i Félix)
i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys,
després d'estudiar al
Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família
emigrà a Barcelona (Catalunya) i
s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11
anys començà a fer feina fent
encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan
son germà Miguel
partí cap el front, el reemplaçà a la
feina al taller col·lectivitzat de
vulcanització «Central del
Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat
d'Indústries
Químiques de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona. El febrer
de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per
Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de
concentració de Sant
Cebrià, on trobà son germà Miguel, i
de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin
(Poitou-Charentes,
França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els
alemanys avançaven, fugí amb
un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres
(Rosselló, Catalunya Nord). Capturat
pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració
d'Argelers i Sant Cebrià.
En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a
disposició de les
autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori
(STO)
al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat
al camp de
concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània,
Occitània), enquadrat en
l'«Organització Todt», i destinat a la
construcció d'una base submarina
alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens
de sorra a la base,
establí contacte amb la Resistència i el juny de
1944 entrà a formar part de la
31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses
de
l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la
zona de
Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i
octubre de 1944, participa en
els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser
enviat a
Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc,
Occitània), per a
continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la
Unió Nacional Espanyola
(UNE). Després de la II Guerra Mundial, a
començament de 1945, representà els militants
de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de
Guerrillers Espanyols,
celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946
s'internà a la Península i
el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren
de mercaderies a
Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual
els guerrillers s'apoderaren de 650.000
pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant
(AGL), es va fer
càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del
llevant peninsular.
Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una
reunió amb
companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País
Valencià), on aquests últims
es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes,
s'afilià al Partit
Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI
Sector de
l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes
instàncies comunistes decidiren
suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de
l'evacuació cap a França
dels últims guerrillers. Després d'un temps a
França sense documentació,
l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga
(Txecoslovàquia; actual República
Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad
Sardina Merino. Després
de treballar en una fàbrica
metal·lúrgica a la regió
bohèmia d'Usti, a partir
de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga.
L'estiu de
1968, quan la intervenció de les tropes
soviètiques a Praga, participà en una
reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster
Forján, José Modesto, Sebastián
Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de
l'exèrcit del Pacte
de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí
el passaport espanyol i
realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002
morí sa companya. En 2004
participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya
(Conca, Castella,
Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A
començament de 2006 retornà a
la Península i, després d'un temps a Santa Coloma
de Farners (Selva,
Catalunya), el març d'aquell any s'establí a
Borja. En 2007 publicà les seves
memòries sota el títol Cordillera
Ibérica.
Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008
participà en
el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José
Manuel Montorio
Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa,
Aragó, Espanya) a
resultes d'un càncer de pulmó. José Manuel Montorio Gonzalvo (1921-2009) ***
Jyri
Jaakkola a bord de l'Estelle - Jyri Jaakkola:
El 27 d'abril de
2010 és assassinat a San
Juan Copala (Oaxaca, Mèxic) l'anarquista i activista pels drets humans Jyri
Antero Jaakkola. Havia nascut l'11
de febrer de 1977 a Joensuu (Carèlia Septentrional,
Finlàndia Oriental,
Finlàndia). Era
fill de Raimo Jaakkola i d'Eeva Leena. Establert a Turku
(Finlàndia Occidental,
Finlàndia), estudià pintura quan era adolescent i
després ciències polítiques a
la Universitat de Turku. Va pertànyer a diversos moviments
alternatius, llibertaris,
ecologistes i antiglobalització, com ara Climate Justice
Action, Hyökyaalto, Uusi
Tuuli, etc. En 2002 va ser tripulant de l'Estelle,
goleta que viatjà cap
a Angola per a exportar subministres d'assistència i
importar productes de
comerç just operant d'acord amb els ideals de
comerç just. Va ser un estudiós
de la pedagogia llibertària de Paulo Freire, de la qual va
escriure diversos
assaigs. Col·laborà en diverses publicacions (Väärinajattelija,
Wrong
Thinker, etc.). En 2010 marxà cap a Oaxaca
(Mèxic) com a cooperant i observador
pels drets humans. Jyri Jaakkola va ser assassinat el 27 d'abril de
2010 a San
Juan Copala (Oaxaca, Mèxic), poble indígena
d'ètnia triqui declarat autònom, per
membres del grup paramilitar Unión de Bienestar Social de la
Región Triqui (UBISORT),
vinculat al Partit Revolucionari Institucional (PRI), que
atacà el comboi civil
d'ajuda humanitària internacional (aliments i medicines) en
el qual viatjava de
camí cap a la citada població
autònoma; en aquest mateix atac també va ser
assassinada
Beatriz Alberta Cariño Trujillo (Bety
Cariño), activista del Centro de
Apoyo Comunitario Trabajando Unidos (CACTUS), i més de 10
persones resultaren
ferides. En 2015 es publicà una antologia d'escrits seus de
caire anarquista i
comunalista sota el títol Pieniä
vallankumouksia (Petites revolucions) i
en 2016 s'estrenà el documental de Simo Sipola A
Mexican Murder Story. La
investigació judicial sobre aquest assassinat
quedà en un punt mort en 2012 i
el setembre de 2022 quatre dels 10 sospitosos detinguts l'abril de 2016
van ser
posats en llibertat i el cas va ser sobresegut per manca de proves. El
crim
resta impune. ***
Yves
Oboeuf - Yves Oboeuf: El
27 d'abril de 2011 mor a
Fragny (Villapourçon, Borgonya, França) el
psicòleg i militant anarquista Yves Roger Oboeuf. Havia
nascut el 23 d'abril de 1940 a Saint-Germain-en-Laye (Illa de
França, França). Sos pares
es deien Michel
Louis Julien Oboeuf, empleat, i Solange Marguerite Girardat. Quan
estudiava a
l'institut començà a interessar-se pel moviment
anarquista (nihilistes russos,
sindicalisme revolucionari, etc.). Militant de la Federació
Anarquista (FA), en
1963 participà en la campanya de distribució de
fullets de denúncia de la trobada
entre el general Charles de Gaulle i el dictador Francisco Franco. En
aquesta
època entrà a formar part de la II
Unió Regional (París) de la
Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF), on trobà militants
destacats com ara
Jean-François Brochard, Étienne
Roda Gil,
Roger Veinante i altres. També en 1963, durant el
procés als anarquistes Joaquín
Delgado Martínez i Francisco Granado Gata a Espanya, va ser
un dels principals
organitzadors de la manifestació no legalitzada contra el
règim franquista, al
carrer Mouffetard de París, en el curs de la qual Joseph
Sorioano, secretari de
la CNTF, va ser detingut per la policia. El 12 d'octubre de 1965 es
casà a
Malakoff (Illa de França, França) amb Josiane
Garrotel. Militant del grup
«Spartakus» i de les Joventuts Sindicalistes
Revolucionàries (JSR), entre 1965
i 1968 fou gerent de Le Combat
Syndicaliste, òrgan de la CNT-AIT.
També col·laborà en Le
Monde Libertaire. En 1967 fundà al Centre de
Seguretat Social de
Treballadors Migrants de París, on treballava, una
efímera Secció Sindical de
la CNTF. Entre novembre de 1968 i juny de 1969 va ser un dels
responsables del
periòdic mensual parisenc Action
Directe,
òrgan de les JSR de la II Unió Regional de la
CNTF. Arran del fracàs del «Maig
68», dimití de la seva feina i abandonà
la CNTF després de dissensions
personals, passant a militar un temps en el grup anarquista de
l'extraradi sud
de París de la FA que finalment s'autodissolgué.
Reprengué els estudis
universitaris i es diplomà en psicologia. Entre 1978 i 1999
treballà de
psicòleg en diferents grups escolars de la regió
parisenca (La Courneuve,
Villeneuve-la-Garenne, Gennevilliers), on lluità contra la
segregació dels
infants en dificultats i per la integració de la infantesa
discapacitada. En
aquests anys col·laborà en revistes
científiques especialitzades, com ara Psycologie
Scolaire, Revue
Française de Pédagogie, etc.
Divorciat, el 24 d'abril de 1999 es casà a Gennevilliers amb
Barbara Gaweda.
Deprimit, Yves Oboeuf es va suïcidar el 27 d'abril de 2011 al
seu domicili de
Fragny (Villapourçon, Borgonya, França). ---
|
![[26/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/04]") |
|
![[28/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/04]") |
|
|
| Actualització: 11-02-24 |