---

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc "Le Progrès Illustré" de l'1 de maig de 1892

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec  figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses com àcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon --els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»-- i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

Anarcoefemèrides

Naixements

Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc "Le Monde Illustré" del 14 d'abril de 1894

Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1894

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a Le Champ-Saint-Père (País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison dels Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Armand Désiré Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Era fill d'Alcindor Lapie, carrosser i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud i Émile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étranges la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Petit-Saint-Mars, entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la «Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

***

Carlotta Orientale

Carlotta Orientale

- Carlotta Orientale: El 26 d'abril de 1893 neix a Terni (Úmbria, Itàlia) la feminista, anarquista i anarcosindicalista Carlotta Orientale, que va fer servir els pseudònims Wanda i Vanda. Sos pares es deien Giovanni Orientale, immigrant d'origen piemontès i obrer especialitzat a la Fàbrica d'Armes de l'Exèrcit de Terni, i Orsola Bassignano. Després d'estudiar fins a quart d'educació elemental, quan tenia 16 anys començà a treballar, primer com a obrera i després com a teixidora qualificada, a «Jutificio Centurini» de Terni –fàbrica fundada en 1886 que produïa bosses d'envasament i teixits de jute i que tenia contractades més de tres-centes persones, la immensa majoria dones–, lluitant immediatament pels drets de les companyes treballadores. Segons la policia, i la seva mentalitat sexista, el seu compromís polític s'hauria accentuat arran de la seva relació sentimental amb el sindicalista revolucionari Furio Pace, secretari de la Cambra del Treball i director del periòdic La Sommossa. En 1914, durant la «Setmana Roja», va ser acusada de dirigir les seves companyes en la vaga general i la revolta violenta contra la força pública; jutjada en 1916, va ser condemnada a un mes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra «Jutificio Centurini» va ser declarat «establiment auxiliar» militar, augment els guanys i també el nombre de persones contractades, arribant l'agost de 1918 a 1.036, de les quals 796 eren dones, considerades «treballadores rebels i combatives», fins i tot per les organitzacions sindicals reformistes, com ara la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), problemàtica que només es va solucionar quan els sindicalistes revolucionaris es van fer amb el control de la Cambra del Treball de Terni i la nova Cambra Sindicalista es decantà pel conflicte i no per la negociació, segons les formes de lluita pròpies de les treballadores de «Jutificio Centurini». En 1914 la Cambra del Treball s'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i a finals de 1916 Carlotta Orientale va ser nomenada secretària d'aquesta, en substitució de Riccardo Sacconi, que havia estat cridat a files. Fins al final del seu nomenament, en 1917, organitzà i sostingué un front obert a totes les fàbriques de Terni, malgrat l'estat de guerra vigent, fet que despertà l'odi de l'enginyer Giuseppe Orlando, president de la Foneria i Acereria de Terni. Gràcies a la seva gestió, i la d'altres companyes (Elisa Alimenti, Elvira Costa, Lucia Pontani Lucchini, Alessandra Moretti, Sara Tabarrini, etc.), durant els anys de la guerra les dones adquiriren un paper preponderant sense precedents en el moviment sindical de Terni, en un moment en el qual alguns sectors acusaven les dones d'envair el món laboral a costa del treball masculí i quan es creaven sindicats específics de dones, especialment de metal·lúrgiques, dins de l'USI. Ja en 1914, sota el pseudònim Vanda, va publicar en La Sommossa l'article «L'emancipazione della donna», on va denunciar el comportament discriminatori dels caps i capatassos, així com el sexisme de pares, germans i nuvis, ja fossin aquests «socialistes, sindicalistes o anarquistes». El moviment de dones que encapçalà, patí atacs només de la premsa burgesa, sinó també de la premsa socialista reformista, com ara el diari Avanti!, que l'acusà de «subversió» i d'«aventurisme polític». D'antuvi col·laborà (Wanda i Vanda) en el periòdic sindicalista revolucionari La Sommossa, òrgan de la Cambra del Treball de Terni, del qual passà després a ser redactora, i posteriorment col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara L'Avvenire Anarchico, Guerra di Classe, Iconoclasta! i La Trubina. En 1917 mantingué correspondència amb Armando Borghi i assistí a la reunió del Fascio Sindicale di Azione Directa, on presentà una ponència sobre la situació de la Cambra del Treball de Terni. En 1918 va ser vigilada per les seves activitats sindicals i pel seu antimilitarisme, ja que es definia com «clarament neutralista». En 1919 el Consell General de l'USI agraí la seva tascà durant els tràgics anys bèl·lics. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser una de les principals promotores de vagues a Terni. El 16 de gener de 1920 engegà una gira propagandística amb Errico Malatesta i Gaetano Recchi. L'octubre de 1920 es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de l'USI i, encara que no havia intervingut en les sessions, va ser considerada per la policia com a de les persones «més perilloses de les presents». Va ser en aquesta època que conegué l'anarquista Ennio Matties, aleshores secretari de la Cambra Sindicalista del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia), que esdevingué son company. Instal·lada a Roma (Itàlia), en 1921, al seu domicili del número 237 del carrer Scipioni, donà a llum sa filla Eleonora (Nora). Amb l'arribada del feixisme, amenaçada de mort, després d'una estada a Milà (Llombardia, Itàlia), en 1924 es reuní amb son company, qui ja s'havia exiliat a Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 entrà legalment a Itàlia durant dos dies; sota estricta vigilància, recollí sa filla a Terni i la portà a Antíbol (Provença, Occitània), on vivia amb son company. Amb Ennio Matties, formà part del Grup Anarquista de Llengua Italiana de Lió, que qual va signar el març de 1926 una declaració contra les calúmnies dirigides pel diari Il Corrieri degli Italiani contra Errico Malatesta. En aquesta època la parella formà part del Comitè Proletari Antifeixista. En 1928 sa germana Caterina (Nina) es pogué reunir a França amb ses germanes Carlota, Annita i Celeste. Retornà a Itàlia i entre l'agost i el setembre de 1937 passà una temporada a Monterotondo (Laci, Itàlia), abans de retornar a París (França). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia, establint-se amb Ennio Mattias a Roma. Fins al final dels anys seixanta participà en activitats anarquistes. Carlotta Orientale va morir el 20 de maig de 1980 en una casa de repòs al carrer Pineta Sacchetti de Roma (Itàlia). En 2006 es creà un Cercle Llibertari «Carlotta Orientale» a Terni i en 2008 l'Ajuntament d'aquesta població batejà una rotonda de la seva ciutat natal en el seu homenatge.

***

Necrològica de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de gener de 1973

Necrològica de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de gener de 1973

- Joan Morros Armengol: El 26 d'abril --algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril-- de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Morros Armengol. Sos pares es deien Josep Morros Amat i Agnès Armengol Figueres. Obrer agrícola, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal. Va ser especialment actiu durant els períodes de clandestinitat confederal com ara la dictadura de Primo de Rivera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sembla que va ser milicià abans d'entrar a formar part de la col·lectivitat agrícola de Terrassa, on va ser nomenat responsable d'obres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Adge de la CNT. Joan Morros Armengol va morir el 8 d'octubre de 1972 a Agde (Llenguadoc, Occitània), després d'haver patit un atac de paràlisi sis dies abans, i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Catina Ciullo: El 26 d'abril de 1899 neix a Sicília l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991 en un hospital de Nova Jersey (EUA).

Catina Ciullo (1899-1991)

***

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

- Juan Navarro Pérez: El 26 d'abril de 1901 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a partir del 24 de gener de 1941, on morí el 2 de juliol d'aquell any.

***

Giovanni Bidoli

Giovanni Bidoli

- Giovanni Bidoli: El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül) l'anarquista Giovanni Bidoli, conegut com Nini. Sos pares es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia clandestinament a París (França) buscant una feina estable. En 1924 es va inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia, era una tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva feina als ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris. Mantingué correspondència amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i amb Giuseppe Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista confinat a Ustica, considerat «lligat als anarquistes» com a company de l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa) i amfitrió d'Umberto Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a «comunista perillós» i inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). A Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre comunistes, anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un vagó de transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i posteriorment arribà a París, on col·laborà amb el moviment dels exiliats anarquistes, especialment en els procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la recaptació de fons per a les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a París acusat de robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de França, de Bèlgica i de Luxemburg, però sempre pogué retornar a París, on visqué semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de targetes d'identitat amb diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a Barcelona (Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani. Participà en l'agitació revolucionària de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment en la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els anarquistes detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels defensors de la seu del Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de la policia i, després de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis italians, entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i empresonat al vapor Antonio López amarat al port de Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser detingut a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare Cuffini, el 6 de novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a Itàlia per les autoritats, a finals d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista perillós» i «terrorista», mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de confinament, que finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un període de cinc anys. Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues protestes col·lectives i va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de 1937 va ser traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell any va ser detingut per haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener de 1938 va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc anys de confinament per la seva qualitat d'«element irreductible». A l'illa de Ventotene retrobà companys que, després de la Guerra Civil espanyola, s'havien refugiat a França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes. El març de 1943 el prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja que, després de gairebé 10 anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui intentà enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment anarquista. El setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste, on s'integrà en una formació de partisans comunistes i comandà un escamot autònom anarquista. Detinguts pels nazis, i després d'un temps tancat a la presó de Coroneo de Trieste, el juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp de concentració de Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir entre el 13 i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar de Zwickau del camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg (Francònia Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana. Dal confino fascista ai campi di concentramento nazisti.

Giovanni Bidoli (1902-1945)

***

Necrològica de Juan San Martín Colín apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1978

Necrològica de Juan San Martín Colín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Juan San Martín Colín: El 26 d'abril de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Juan San Martín Colín. Sos pares es deien Manuel San Martín i Antonia Colín. Ferroviari de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià en una columna confederal i amb la militarització de les milícies fou soldat en el Batalló 206 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front de Puerto del Pino (Albacete, Espanya), hagué de patir l'amputació d'una cama. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Lliga de Mutilats de Guerra en l'Exili fins a la seva mort. Sa companya fou Balbina Vega. Juan San Martín Colín va morir el 15 de desembre de 1977 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Flor Núñez

Antonio Flor Núñez

- Antonio Flor Núñez: El 26 d'abril de 1916 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Flor Núñez, conegut com Castaño. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'oposà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i formà part del Comitè que controlà la població fins l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes. Retornà poc després i visqué amagat durant tota la guerra a diversos indrets. No es presentà en 1937 quan es va mobilitzar la seva quinta, però s'allistà com a voluntari en la Legió Estrangera, d'on va desertar. En acabar el conflicte bèl·lic, el 26 de maig de 1939 es lliurà a les autoritats franquistes a la Caserna del Duque de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser empresonat preventivament entre el 26 de maig de 1939 i el 10 d'octubre de 1942 a la Presó de Ranilla de Sevilla. Jutjat en consell de guerra, el 3 d'agost de 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal pel delicte d'«auxili a la rebel·lió militar». Segons la família va ser enviat a fer el servei militar on va morir de manera sospitosa. Oficialment, Antonio Flor Núñez va morir el 22 de setembre de 1944 al seu domicili d'El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) de tuberculosi pulmonar.

***

Necrològica de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

Necrològica de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Dolores Arisó Llesta: El 26 d'abril de 1917 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Arisó Llesta –a vegades el segon llinatge citat Lliesta. Sos pares es deien Eusebio Arisó i María Llesta. Filla d'una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio, Eusebio i José), del moviment llibertari des de l'adolescència. El març de 1938, quan l'ofensiva franquista, va ser evacuada amb sa filla d'un mes i mig a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internada en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Son company fou l'anarcosindicalista Cayetano Costa Sierra. Dolores Arisó Llesta va morir el 6 de febrer de 1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

José García Sánchez ("Carreta")

José García Sánchez (Carreta)

- José García Sánchez: El 26 d'abril de 1922 neix a Huércal-Overa (Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Taberno (Almeria, Andalusia, Espanya)– l'anarcosindicalista José García Sánchez, conegut com Carreta. Sos pares es deien Patricio García i Antonia Sánchez. En 1936, quan esclatà la guerra civil, emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là al barri obrer del Sot de Can Xarau de Cerdanyola del Vallès, on compaginà la feina a les vinyes amb els estudis nocturns. Amb 14 anys, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola del Vallès i durant els anys bèl·lics participà en la «Col·lectivitat de Pagesos de Cerdanyola-Ripollet», de la qual va ser secretari d'actes. En 1939, amb el triomf franquista, retornà per poc temps a la seva terra natal, on era més fàcil trobar menjar, i després marxà uns mesos a França, per retornar a Catalunya sabent que no hi hauria represàlies contra ell per part del franquisme i es posà a fer feina de paleta. En 1946 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Enric Marco Nadal i el 20 de maig de 1947 va ser detingut amb altres membres i col·laboradors del Comitè Nacional, com ara Francisco Alcaraz García, Juan José Caba Pedraza, Jerónimo García García, Germán Horcajada Manzanares, Manuel Rodríguez Martínez, Antonio Sanfeliu i José Yáñez García. El 7 de novembre de 1949 va ser jutjat per un consell de guerra a Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) i condemnat a 12 anys de presó. Després de la mort del dictador Francisco Franco, col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Ideas, Orto, etc.) i en la reconstrucció de la CNT a Cerdanyola del Vallès. Fou un dels creadors del grup «Divendres Culturals», que organitzaven tertúlies literàries, la seva gran passió, a Cerdanyola del Vallès i que creà un premi de poesia del mateix nom. És autor dels poemaris Musas y sombras (1979), La voz que me habla (1998) i Don Quijote y Sancho (2001, pòstum). També publicà els llibres de memòries Tal como lo vi. La colectividad de campesinos de Cerdanyola-Ripollet (1936-1939) (1981 i 2013) i Estampas de nuestra guerra. Cerdanyola (1936-1939). Recuerdos y vivencias (1991). José García Sánchez va morir el 20 de febrer de 1998 al seu domicili de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

José García Sánchez (1922-1998)

***

Salomé Moltó Moltó

Salomé Moltó Moltó

- Salomé Moltó Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) la historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Salomé Moltó Moltó. Filla d'una família humil, després de fer estudis en un col·legi de monges, del qual té un mal record, treballà en un forn, en empreses tèxtils i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de comerç. Cap el 1962 emigrà a París (França), on es diplomà en francès per «L'Alliance Française». Retornà a la Península en 1967 i treballà com a professora i traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà decantant-se per l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1979 lluità per la reunificació confederal i acabà afiliant-se a la CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). No conforme amb l'orientació del sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb son company Conrado Lizcano Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les col·lectivitats alcoianes durant la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de l'Ateneu d'Alacant, però l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991 s'integrà, com a encarregada de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A partir de 1995, entre Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal Rodríguez de la Paz, entrà a formar part de la Fundació Anselmo Lorenzo d'Alacant, en els grups «Dones 8 de Març» i «Mujeres Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara l'aixecament del monòlit al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País Valencià), etc. Entre 1987 i 2003 fou col·laboradora habitual de Cenit. El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i el maig de 1996 altra a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la direcció i redacció de la revista anarquista Siembra i ha estat redactora de la revista Ateneo de Alcoy. Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs orgànics en la CNT, com ara la secretaria de la Federació Local en 1999. A més a més de les citades, trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa, Albor, Canfali, Ciudad de Alcoy, CNT, Evocación, Ideas-Orto, La Oveja Negra, Pluma y Tintero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Tira de Papel, La Voz Libre del Carrión, Yunque Libertario, etc. És autora dels llibres d'història Una nueva economia. Socialización y colectivizaciones alcoyanas (1936-1939) (1986), Retazos históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización, colectivización y represión (2015). També conrea la poesia i la narrativa –Cosas que quiero decir (2018)–, i és membre honorífica de l'Associació Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi amb son company Floreal Rodríguez de la Paz.

***

Enrique Gaviño Mosteiro

Enrique Gaviño Mosteiro

- Enrique Gaviño Mosteiro: El 26 d'abril de 1970 neix a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Quant tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Puerto Real de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1990, en un Ple Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, càrrec que ocupà fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat d'asma, Enrique Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Enrique Gaviño Mosteiro (1971-1992)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ilio Baroni

Ilio Baroni

- Ilio Baroni: El 26 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Havia nascut el 25 de maig de 1902 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

Piero Parisotto

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 26 d'abril de 1953 se suïcidà a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Havia nascut el 20 de setembre de 1925 a Savona (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Nicasio Pajares

Nicasio Pajares

- Nicasio Pajares: El 26 d'abril de 1956 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Agapito Francisco Nicasio Pajares Ogeros –el segon llinatge citat sovint com Ojeros. Havia nascut el 15 de desembre –segons la partida de baptisme el 15 de desembre i segons alguns autors l'11 de desembre– de 1881 a A Trabanca de Arriba (Padrón, Padrón, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Celestino Pajares Miguens, alferes d'infanteria, i Esclavitud Ogeros Tarela. Va fer els primers estudis al seu poble natal i a l'escola pública municipal d'Antonio Trasmonte Velasco. En 1896, amb 14 anys, emigrà a Montevideo (Uruguai) cridat pel seu oncle Vicente Pajares Miguens, comandant en un destacament militar del país, però rebutjà la carrera militar i retornà un any després a la Península. En morir son pare, a resultes de les ferides d'un tret al cap durant la guerra de Filipines, i després d'estudiar comptabilitat i tenidoria de llibres en un col·legí de Madrid per a orfes de militars, emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a treballar als magatzems de teixits dels fills de Gumersindo Eiriz Solar, metge natural de Padrón. Poc després fundà a Buenos Aires –algunes fonts citen erròniament Rosario (Santa Fe, Argentina)–, amb José Carballas Rey, J. B. Fernández i José María López, el setmanari anarquista El Despertar Hispano. Publicación semanal de caràcter absolutamente independiente. Especialmente destinada a la defensa de la Colonia Española de la Argentina (1906-1907). A la capital argentina estudià literatura i entrà a formar part del moviment anarquista, col·laborant en la seva premsa. En aquesta època freqüentà la bohèmia, vivint com pogué, venent alcohol il·legal i beuratges miraculosos arreu del país, fent de pagès, etc., i aconseguint fama de faldiller. En 1906 viatjà a la Península per visitar sa família, però en desembarcar el 3 d'agost a Vigo (Pontevedra, Galícia), va ser detingut pels carrabiners per portar literatura anarquista, entre ella exemplars d'El Despertar Hispano, i per haver fet propaganda àcrata al vaixell, i reclòs durant tres setmanes a la Corunya (La Corunya, Galícia). Pocs mesos després, retornà a Buenos Aires, on es dedicà plenament a escriure en la premsa argentina (Fomento de la Instrucción Gallega, Fray Mocho) i arribà a ser redactor en cap de Mundo Argentino. En 1910 retornà a la Península, però en 1912 el tenim de bell nou a l'Argentina. En 1914 fou reporter de futbol de l'equip de Buenos Aires «River Plate», en el qual jugà de porter. En 1919 retornà definitivament a la Península i s'establí a Madrid, col·laborant en diferents publicacions (Alfar, La Esfera, España, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.). El 2 de setembre de 1920 es casà amb María Escolano, amb qui tingué tres infants (María del Carmen, Juan Manuel i Melania; els dos últims morts durant la infància). Portà a terme una destacada obra literària com a novel·lista i dramaturg, caracteritzada pel seu humor satíric. La seva obra literària, crítica de la realitat social i política de l'Argentina i dels països sud-americans en general, ha estat titllada per alguns de racista, ja que no dissimulava el seu menyspreu per indígenes, mulats i italians. Posteriorment el seu pensament derivà al republicanisme esquerrà i milità en el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), de Félix Cordón Ordás i Marcelino Domingo Sanjuán, i durant els anys de la guerra civil s'afilià al Socors Roig Internacional (SRI). Cec i malalt, va caure gairebé en l'oblit, relegació que el salvà de la repressió franquista. Fou autor de Teatro de la emigración (Honrado comercio. El triunfador Castineiras) (1922 i 1925), El conquistador de los Trópicos (1924, 1929 i 2000), El pensador en la selva (La indiada, la negrada y la gringada de las repúblicas del Plata). Ideas, impertinencias, diatribas, extravagancias y fantasías del pensador celtíbero don Fernández Sinsegundo, fallecido en América (1926), Atorrántida. La vida en América. Novela romántica (1929), Don Quijote y Tío Sam. Novela pseudo-histórica y fantástica (1930) i Cómo pervirtieron a Palleiros (1931 i 2000, novel·la autobiogràfica). Nicasio Pajares va morir el 26 d'abril de 1956 a Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri de la Almudena d'aquesta ciutat. Sa filla donà documentació seva a la Fundació Pública Gallega Camilo José Cela.

Nicasio Pajares (1881-1956)

***

Tomás Castellote Benito

Tomás Castellote Benito

- Tomás Castellote Benito: El 26 d'abril de 1970 mor a París (França) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Havia nascut el 10 de maig de 1889 a Caudete (Albacete, Castella, Espanya). Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc.

***

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 d'octubre de 1972

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1972

- José Perea: El 26 d'abril de 1972 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista José Perea. Havia nascut cap el 1908 a Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove començà a treballar a les mines de carbó de Peñarroya (Còrdova, Andalusia, Espanya), on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en la guerra civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT. José Perea va morir el 26 d'abril de 1972 a Pau (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 26 d'abril de 1973 mor el militant anarquista i resistent antifeixista André Respaut. Havia nascut el 22 de setembre de 1898 a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) en una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961).

***

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de juny de 1984

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Ramon Oriol: El 26 d'abril de 1984 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol. Havia nascut el 27 d'abril de 1899 a Albatàrrec (Segrià, Catalunya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya), població on residia. El setembre de 1932 representà el Sindicat Únic d'Artesa de Lleida en el Ple de Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la Federació Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i Annexos de la CNT de Catalunya i participà activament en el procés de col·lectivitzacions. L'abril de 1936 presidí un míting a Alfés (Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937 intervingué en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella i Maials). També va fer de secretari a la «Casa CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona (Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de Camperols de Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat membre del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Roanne de la CNT, de la qual era secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i conferències. En aquests anys col·laborà en Espoir. El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va morir el 26 d'abril a, sembla, Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Horacio Martínez Prieto (Charenton, juny de 1980)

Horacio Martínez Prieto (Charenton, juny de 1980)

- Horacio Martínez Prieto: El 26 d'abril de 1985 mor a Créteil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment com Horacio M. Prieto i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky. Havia nascut el 29 de desembre de 1902 al barri obrer d'Ollerías de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías, s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia sa família– i sos pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per «possessió d'arma prohibida» i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista «Los Sin Patria», on també militava Elías García Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i patí el seu primer tancament, tres mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per «possessió d'armes» (una pistola «Star»). En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a Sevilla (Andalusia, Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya), després d'haver-se fugat dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya) durant la «conducció ordinària»; però, després d'haver intentat sense èxit contactar amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (València, País Valencià) i a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier. En aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on s'oposà a les tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar pres a la Península i retornà a França fins l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la pràctica insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent el fullet crític Facetas de la URSS. Instrucció, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el novembre a Gijón (Astúries, Espanya). En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de 1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest 1934 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i participà en la Revolució d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre 1935 i 1936, en substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT. En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual va ser secretari, va ser atacat durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria entre setembre i novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per les seves responsabilitats en la revolució asturiana. Quan esclatà la guerra civil, representà la CNT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Biscaia i l'agost de 1936 redactà la Carta del combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del País Basc. Després marxà cap a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II República espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç feixista, però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern republicà. El 18 de novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT, segons uns, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat de les posicions polítiques i revisionistes dins del moviment llibertari, entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz) i expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals. El novembre de de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern republicà i en el Ple de Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de «traïdor i liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez. El setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de Regionals, on amb David Antona Domínguez, Joan García Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen «liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (França), on justificà el «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència «Problemas planteados en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la II República espanyola Segundo Blanco González. Encara que membre de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de 1938 s'oposà a la creació del comitè executiu de Joan García Oliver –també s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball (POT), encapçalat per García Oliver, tot argumentant «inoportunitat». El setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT al Congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que ja havia exposat en la revista Timón i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar negociacions amb Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions econòmiques. El 7 de setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la reunió que se celebrà al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa mare i sa companya. S'establí a Meaux (Illa de França, França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE, creat a París aquell any. En 1945, després de la II Guerra Mundial, assistí al Congrés de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics. El maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945 formà part del Comitè Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi, etc.). Posteriorment entrà a formar part de la fracció «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou ministre d'Obres Públiques del Govern republicà de l'exili encapçalat per de José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948 signà la proposta de creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març d'aquest mateix any també signà la carta «A todos los libertarios espanyoles. Dedicado especialmente a los presos», que també fou molt polèmica. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on defensà que el Comitè Nacional confederal havia de residir a França i va ser nomenat per a representar la Regional en el consell assessor polític de la fracció reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cincpuntista i abandonà les lluites orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques intel·lectuals teòriques tendents a la renovació de l'anarquisme i a l'escriptura, obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco. Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT, Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y personalidad de Galo Díez, Señoritos, Los utopistes, Los vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol. Durant els últims anys de sa vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Boletín del Gobierno Republicano en Exilio, CNT, Cultura y Acción, España Libre, Exilio, Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad Obrera, Timón, La Voz Confederal, etc. És autor d'El movimiento libertario y sus necesidades urgentes (sd), Anarcosindicalismo. Cómo afianzaremos la revolución (1932), Facetas de la URSS (1933), Los problemes de la revolución española (1933), El anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes (1948), Posibilismo libertario (1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de França, França) d'un pneumotòrax espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Valenton (Illa de França, França). En 1969 son fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare, i que va ser ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale; també son fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père (2012).

Horacio Martínez Prieto (1902-1985)

***

Ramón Radigales Marsol

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 26 d'abril de 1990 mor a Sent Sever (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Havia nascut el 5 de setembre de 1910 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

---

[25/04]

Anarcoefemèrides

[27/04]

Escriu-nos


Actualització: 06-06-19