---

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'"El Rayo"

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals --especialment, «La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada del llibre "L'emigrazione sconosciuta" (1911) d'Abenavoli

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i  quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt.  Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una  bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen el 9 de maig– a París (França) en la més estricta pobresa. Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner "Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland"

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó –Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire, òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta època, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat «L'Entraide». En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Granignan (Aquitània, Occitània), que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland morí en 1982.

***

Hermós Plaja Saló

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló: El 28 d'abril de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Son pare, Salvador Plaja Villena, era republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor; sa mare es deia Carme Saló Llach. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquesta època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida. Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà: «Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir, Libertad, Nervio, Ruta, Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

Foto policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de març de 1914)

Foto policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de març de 1914)

- Antoni Cardús Canals: El 28 d'abril de 1892 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni Cardús i Àngela Canals. Cambrer de professió, emigrà a França. L'1 de gener de 1912 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de presó per «transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma prohibida i violències a agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar l'expulsió del país, mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de 1912 va ser condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos de reclusió per «robatori i infracció del decret d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «infracció del decret d'expulsió». El 12 de març de 1914 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) en possessió d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos periòdics revolucionaris i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser condemnat a sis mesos de presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com a «anarquista aïllat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Foto policíaca de Josep Vidal Coste (26 de maig de 1923)

Foto policíaca de Josep Vidal Coste (26 de maig de 1923)

- Josep Vidal Coste: El 28 d'abril de 1899 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Josep Vidal Coste. Sos pares es deien Andreu Vidal i Rosa Coste. Fugint del servei militar, en 1921 passà a França. Entre l'1 de març de 1921 i l'1 de juny de 1922 treballà com a jornaler i criat a la finca Villemarin de Marcilhan (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment, entre el 15 de juny de 1922 i el 30 d'abril de 1923 va ser contractat com a criat per Adrien Berlanger, administrador de la finca Patous de Pomeiròus (Llenguadoc, Occitània). El 21 de setembre de 1922 es casà amb Francesca March a La Pauma (Fitor, Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1923 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per anarquista i fitxat. Posteriorment, i fins l'1 de març de 1924, tornà a treballar a la finca Villemarin. El maig de 1924 va ser contractat com a criat pel sabater Henri Viala a Pinet (Llenguadoc, Occitània). Durant tot aquest període estava subscrit al periòdic anarquista barceloní Solidaridad Obrera i constantment vigilat per les autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Amador González Bravo publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a  Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Camp de concentració de Vernet

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a Brageirac (Aquitània, Occitània).

***

Juan Zafón Bayo (1941)

Juan Zafón Bayo (1941)

- Juan Zafón Bayo: El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal --amb qui entaulà una estreta amistat--, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per «intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera. És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual de Ángel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato; ¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo; Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico; Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 27 de maig de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya).

***

Cristóbal Parra Román

Cristóbal Parra Román

- Cristóbal Parra Román: El 28 d'abril de 1912 neix a Biar (Alt Vinalopó, País Valencià) --algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)-- l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra Román. Sos pares es deien Lucio Parra i Ángela Román. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta rectora del qual fou membre. Quan la vaga general de maig de 1933 a Elda va ser detingut, jutjat i absolt l'agost de 1934. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). El febrer de 1936 fou delegat per Elda en el Ple Regional de la CNT i fou un dels redactors de la ponència que acordà el retorn dels Sindicats d'Oposició confederals. En acabar la guerra passà a França i, després d'estar internat en diversos camps de concentració i de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i, a partir de 1940, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica d'espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l'Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. A la tardor de 1945, després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'encarregà de les relacions amb els militants originaris de la província d'Alacant (País Valencià) i fou un dels delegats provincials del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'exili, els secretaris del qual foren Antonio Alorda i Enrique Ruiz. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d'aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escindit de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l'FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s'instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'Alleins (Provença, Occitània) i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus en CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Cristóbal Parra Román va morir l'1 de juny de 1984 a Charlaval (Provença, Occitània).

Cristóbal Parra Román (1912-1984)

***

Prudencio Iguacel Pierafita

Prudencio Iguacel Pierafita

- Prudencio Iguacel Piedrafita: El 28 d'abril de 1913 neix a Botaya (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup «Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres –vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18 d'octubre de 1979 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Paule Mink fotografiada per J. M. Lopez (ca. 1875)

Paule Mink fotografiada per J. M. Lopez (ca. 1875)

- Paule Mink: El 28 d'abril de 1901 mor a Auteuil (París, França) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. Havia nascut el 9 de novembre de 1839 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

***

Jules Bonnot a la morgue

Jules Bonnot a la morgue

- Jules Bonnot: El 28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Havia nascut el 14 d'octubre de 1876 a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França). Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

***

Foto policíaca de Joseph Dubois

Foto policíaca de Joseph Dubois

- Joseph Dubois: El 28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Havia nascut el 13 de febrer de 1870 a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- i era descendent d'una vella família hugonota francesa. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.

Joseph Dubois (1870-1912)

***

Senna Hoy segons un dibuix de Hans Richter

Senna Hoy segons un dibuix de Hans Richter

- Senna Hoy: El 28 d'abril de 1914 mor a Varsòvia (Imperi rus, actualment Polònia) l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. Havia nascut el 30 d'octubre de 1882 a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia) en una família jueva benestant. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Ribelle Cavallazzi

Ribelle Cavallazzi

- Ribelle Cavallazzi: El 28 d'abril de 1919 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Havia nascut el 25 d'abril de 1885 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al «cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la «Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Luis Verde apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de desembre de 1962

Necrològica de Luis Verde apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de desembre de 1962

- Luis Verde: El 28 d'abril de 1962 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Verde, conegut com Madriles. Havia nascut cap el 1910. Militant del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1935 va ser ferit de bala al ventre per la policia. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà de milicià. Greument ferit a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser enviat a rereguarda, on ocupà un càrrec de responsabilitat en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial treballà en diverses obres de construcció dels embassaments. Establert a Foix, milità en la Federació Local de la CNT. Luis Verde va morir el 28 d'abril de 1962 a Foix (País de Foix, Occitània), tres mesos després de la mort de sa companya i deixant dos infants de 9 i 11 anys.

***

Necrològica de Francisco Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 d'octubre de 1966

Necrològica de Francisco Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'octubre de 1966

- Francisco Rodríguez: El 28 d'abril de 1966 mor a Givors (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Francisco Rodríguez. Havia nascut en 1900 a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya). Quan encara era un infant començà a treballar a les mines de carbó de Puertollano, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari de 1933, va ser acusat per les autoritats d'«atemptat amb dinamita» i per fugir a la repressió marxà amb identitat falsa cap a Sevilla (Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), Saragossa (Aragó, Espanya) i Barcelona (Catalunya), on amb el suport del Comitè Pro Presos aconseguí trobar feina en el servei de Neteja Pública del Foment d'Obres i Construccions de Barcelona. En aquesta època milità en el Sindicat de Serveis Públics de la CNT. Durant la guerra civil lluità als fronts i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la mina i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948, minat per la silicosi, es va veure obligat a deixar la feina i s'establí a Givors, població de la qual va ser en diferents ocasions secretari de la Federació Local de la CNT. Francisco Rodríguez va morir el 28 d'abril de 1966 a l'Hospital de Givors (Roine-Alps, Arpitània) d'un atac cerebral i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Casimiro Cerezo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'agost de 1967

Necrològica de Casimiro Cerezo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'agost de 1967

- Casimiro Cerezo: El 28 d'abril de 1967 mor a Vidauban (Provença, Occitania) l'anarcosindicalista Casimiro Cerezo, conegut com Ariel. Havia nascut cap el 1912 en un poble d'Extremadura (Espanya). Quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra militava en el Sindicat del Cuiro de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) de la CNT i després s'integrà en una brigada confederal per a lluitar al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després dels camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), s'instal·là a la Provença. Encara que conservà els ideals, sembla que no va militar.

***

Gelindo Zanasi

Gelindo Zanasi

- Gelindo Zanasi: El 28 d'abril de 1973 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi Havia nascut el 22 d'abril de 1892 a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians disposats a actuar si hagués un canvi en la situació italiana. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser inclòs en la llista de «terroristes» establerta pel Ministeri de l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França i el juny de 1939 figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli.

Gelindo Zanasi (1892-1973)

***

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

- Lilian Wolfe: El 28 d'abril de 1974 mor a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut el 22 de desembre de 1875 a Londres (Anglaterra), a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom.

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de juny de 1976

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de juny de 1976

- Francisco Sánchez Pinto: El 28 d'abril de 1976 mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez Pinto, conegut com Frasco. Havia nascut el 25 d'abril de 1905 a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Rafael Sánchez i María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un marquès local i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internats en diversos camps de concentració i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser requerit pels alemanys per a l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo Mont de la CNT i en 1946 rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic patró, el marquès, va anar personalment a França per demanar-li que hi tornès. Francisco Sánchez Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital Nouvielle de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Luis Gallego Ponce

Luis Gallego Ponce

- Luis Gallego Ponce: El 28 d'abril de 1979 mor a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Gallego Ponce, conegut com Luis Gallego Ponce de León. Havia nascut en 1917 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Gallego i Dolores Ponce. Poc després de néixer, sa família es traslladà a Màlaga. Quan encara era adolescent, amb sos germans Manuel i Salvador i amb Antonio García Álvarez (El Chofer), formà part del grup fundador de les Joventuts Llibertàries de Màlaga. Obrer ebenista, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari. L'11 d'abril de 1934, quan feia el servei militar a la Marina, a resultes d'un enfrontament amb la policia durant una vaga de taxis el 29 de març d'aquell any, va se detingut, amb altres companys (Antonio García Álvarez, Miguel Molina Salado, José Pareja Rodríguez, etc.); acusat de la mort d'Eugenio Martín Rodríguez, membre de la Guàrdia d'Assalt, finalment va ser absolt en el judici que se celebrà el 18 de maig de 1934. Lluità contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i restà a Màlaga fins que la ciutat va ser pressa per l'exèrcit franquista el febrer de 1937. Milicià en la Columna «La que siempre rayó», lluità a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya). Evacuat cap a Almeria (Andalusia, Espanya), va combatre als fronts d'Almeria i de Madrid. També va participar en nombrosos mítings i col·laborà en la premsa llibertària. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat pels feixistes i va romandre alguns anys empresonat. Un cop lliure, fou agent d'enllaç amb els grups guerrillers andalusos i assumí diferents responsabilitat en la CNT clandestina local i regional. El setembre de 1942, son germà major Manuel Gallego Ponce de León, militant llibertari membre de la guerrilla, va se assassinat pel maquis comunista. L'octubre de 1943 va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946 fou membre del Comitè Provincial de Màlaga de la CNT, amb José Rodríguez i Antonio Cano. Detingut i torturat en diferents ocasions, especialment el desembre de 1946, acabà exiliant-se, primer a Casablanca (Marroc), on es va reunir amb sa companya Carmen i sos infants, i després a França. Visqué al departament occità de l'Arieja, on son fill Luis va morir ofegat, i després es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on fou un dels responsables de la Federació Local i de la Comissió de Relacions de la CNT en l'exili. Assistí a nombroses reunions orgàniques, com ara el Ple Nacional de Sindicats de la CNT en l'exili que se celebrà a Vierzon (Centre, França) en 1959. Va col·laborar en nombroses publicacions, com Boletín Interno, Le Combat Syndicalista, España fuera de España, Espoir,  Nervio, etc. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en el primer trimestre de 1977 retornà amb sa companya a Màlaga i s'instal·là a la barriada de San Andrés. En aquesta època participà en la reconstrucció de la CNT local i regional. El juliol de 1977 participà en un míting a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Publicà unes Cortas biografías i deixà inèdita l'obra Las juventudes libertarias en Málaga (1936-1939). El seu testimoni va ser recollit en el documental Guerrilleros. 13 testimonios de la resistencia armada al franquismo (1978) de Bartomeu Vila Sala i Mercè Conesa González. Luis Gallego Ponce va morir el 28 d'abril de 1979 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri de San Rafael d'aquesta població.

Luis Gallego Ponce (1917-1979)

***

Lucio Arroyo Fraile

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 28 d'abril de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Havia nascut el 22 d'agost de 1904 a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya). Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península.

---

[27/04]

Anarcoefemèrides

[29/04]

Escriu-nos


Actualització: 09-05-19