|
---
Anarcoefemèrides
del 28 d'abril Esdeveniments
Portada d'un exemplar d'El Rayo - Surt El Rayo:
El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer
número
d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los
oprimidos, d'antuvi
amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de
juliol de 1912,
convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a
iniciativa dels
cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85)
amb
l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament
anarcosindicalista.
En un començament va tenir un cert caràcter
ambigu, amb força col·laboracions
d'elements de l'agrupació socialista palmesana
(Vicenç Paul principalment).
Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels
sabaters, Joan Ordinas, Jeroni
Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut
clarament
anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El
Rayo». A partir del
número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de
la capçalera passarà a ser Órgano
de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad
Obrera». El periòdic va
reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel
Lacort, Josep Prat,
etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal,
Vicenç Paul, Maties
Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet,
etc. Va publicar fulletons per
lliuraments, com ara Conferencias populares sobre
sociología, d'Antoni
Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo,
de Josep Prat.
D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove,
també hi col·laborà. Es van
publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de
1914, i el tiratge mitjà
oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a
més, una certa empenta
amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de
març de 1913, amb motiu de
la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un
mateix acte
republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo.
Fou
també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada
posteriorment de «bressol
del llibertarisme mallorquí», s'hi
afermà ja definitivament, gràcies als
treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament
anarquista
sobre les societats obreres locals –especialment,
«La
Justicia», de sabaters,
i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx
també, entre 1913 i 1914, va comptar
amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».
Naixements
Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli - Domenico Nucera
Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi
(Calàbria, Itàlia) el periodista
socialista, i després propagandista anarquista, Domenico
Nucera Abenavoli,
conegut sota el pseudònim Saraceno.
Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a
la seva regió (Bova,
Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista
Italià
(PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés
Provincial d'aquest
partit; també col·laborà regularment
en el periòdic La Luce,
òrgan de la Federació Provincial Socialista de
Reggio
(Calàbria, Itàlia). La policia el
qualificà de «poc amant del treball»,
referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En
1898 va fer una conferència a
Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902
seguí directament el cas del
conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re
dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de
1900) i una entrevista en L'Avanti
mentre estava detingut; també
fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902
publicà Processi celebri,
petita biografia sobre
el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino.
I (La vita) i Musolino. II (Il
processo), tots tres editats a Milà (Llombardia,
Itàlia). En 1901
col·laborà en la revista La
Calabria.
Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta
època patí diverses
condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova
(Calàbria,
Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops,
etc.). Pressionat,
el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi
s'instal·là a
Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a
Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i
finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà
anarquista i col·laborà
activament en el periòdic Cronaca
Sovversiva i envià correspondència al
periòdic italià La Folla,
dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la
conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a
la Sala Italiana de Dunlevy
(Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una
escola nocturna, on s'ensenyava
«l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la
propietat privada, a
totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca,
engegà una campanya
contra la política italiana i l'ocupació de
Líbia. En aquest any publicà, amb
un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione
sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave
bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911
també va fer una gira
propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions
nord-americanes i
edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el
periòdic anarquista L'Avvenire.
Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit,
el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova
York (Nova York,
EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant
i incitador a l'odi de
classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la
conferència «Il recente momento
politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven
(Pennsilvània, EUA) i el 30 de
setembre d'aquell any assistí al judici dels militants
anarquistes Joseph
Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El
27
d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il
perquè della nostra miseria» a
White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia
fet a diverses
localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb
Umberto Postiglione per
diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA
col·laborà amb diferents grups anarquistes
nord-americans i especialment amb
Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923
retornà definitivament a Itàlia
i a Raghudi mantingué correspondència amb els
grups anarquistes nord-americans
(Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i
col·laborà, amb articles contra el
règim feixista, sota el pseudònim Saraceno,
en els periòdics Il Martello,
Il Proletario i Germinal.
Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de
l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de
Policia de
Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li
correspondència sospitosa
dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per
«complicitat en
parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de
juliol de 1930 a la
penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia)
–altres fonts citen la presó de
Palerm (Sicília, Itàlia). ***
Etta Federn (Barcelona, 1934) - Etta Federn: El
28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès;
actual Àustria)
l'escriptora,
traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista,
anarcosindicalista i
anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta
Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir
el pseudònim Esperanza.
Havia nascut en una família
burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn,
reputat metge,
i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van
ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn,
jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat
de Viena
Etta estudià llengües germàniques i
filosofia i quan
tenia 22 anys s'establí amb sa família a
Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir
de 1906 es dedicà a publicar
tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies,
traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre
d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització
Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic
èxit editorial, però li va portar
amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a
professora particular, com a traductora en diverses llengües
(anglès, francès, jiddisch,
rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai,
William Shakespeare,
Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica
literària del diari Berliner
Tageblatt. Després
d'una experiència juvenil que no reeixí
a causa dels seus orígens jueus i en la qual
perdé un fill que tingué, es casà
en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max
Bruno
Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona
amb Peter Paul Kohlhaas,
de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre
anys més tard. Molt amiga de la
parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop,
entrà a formar
part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de
Dones
Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). També
freqüentà altres destacats militants anarquistes,
com ara Max Nettlau, i Emma
Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya
Fléchine visqué una
bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant
els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de
mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels
nacionalsocialistes, el novembre
de 1932 s'exilià, gràcies al suport
econòmic d'uns familiars que vivien als
Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana
treballà com
a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de
reunió dels anarquistes
alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut
Rüdiger, etc.), fins al
punt de considerar-la com a la «cònsol
no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i
1936 participà activament en la vida cultural de la capital
catalana i
ràpidament aprengué el castellà, de la
mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el
català.
Formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren
destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores
(Félix Martí Ibáñez, Aurora
Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
Els
seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores
en voga,
van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del
futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra,
en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a
l'Ateneu Barcelonès
amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936
impartí un curs («La
posición social de la mujer en los diferentes
países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum.
En aquest mateix 1936 entrà a formar part de
l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista Mujeres Libres.
En aquesta també època
col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí
quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà
futurs professors. S'afilià
a la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Blanes. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre
la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa
de la creixent
influència que exercien els comunistes a Blanes i que la
mantenien constantment
vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora
de Barcelona,
gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans
lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà. En 1938 «Mujeres Libres»
l'edità el fulletó Mujeres
de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones
revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame
Roland, Liy Braun, Mrs.
Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen
Key,
Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser
reeditat en alemany sota el títol Revolutionär
auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen
unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels
bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París. Quan
l'ocupació de França per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la
Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de
distribució. Entre 1940 i 1945 visqué
amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans
morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor
anarquista Stig
Dagerman, amic de la família, redactà una
emocionant necrològica titulada «À la
memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael
lluità amb els partisans als
Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li
donà la
nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i
Stig
Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en
la seva persona i família. Etta
Federn va morir en la més estricta
pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts
citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili
del VI Districte de
París (França). Deixà
inèdita una traducció a
l'alemany del Romancero gitano de
Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits. ***
Gaston
Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la
guerre. L'affaire Gaston Rolland - Gaston Rolland:
El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca)
l'anarquista
antimilitarista Gaston Émile Rolland, també
conegut com Tonton i Antonio
Raspiol. Sos pares, forners, es deien Théodore
Émile Roland i Amélie Thurin.
Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles
anarcoindividualistes i era
lector de La Guerre Social, tot
reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost
de 1914
rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a
París (França) treballant
artísticament
la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916,
albergà durant uns dies
l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan
va ser detingut. El 4 de
setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença,
Occitània), tancat al
fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E.
Armand,
Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de
gener de
1918 va ser condemnant a tres anys de presó
–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis
a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble
(Roine-Alps,
Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19
de juliol de 1918 va
ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per
insubmissió, encobriment de
desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de
treballs forçats, més 10 anys
de domiciliació obligada i a la degradació
militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el
Comitè de Defensa
Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos
inclòs en la Llei d'amnistia
que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme
una intensa
campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la
pena de
treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de
10 anys de reclusió,
que purgà a la presó de Melun (Illa de
França, França). El març de 1923 el
propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament
en la seva
campanya d'alliberament, publicà el fullet Una
conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que
tingué
nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament
alliberat. En
1929 fou tresorer de la Colònia Infantil
Llibertària, de la qual eren membres
Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice
Langlois, que durant
dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa
campestre de
Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer
Amiral
Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat
tresorer del CDS i de la
tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en
substitució de Georges Courtinat. El
CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau,
comptava aleshores
amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser
tresorer Le Réfractaire,
òrgan de la Lliga
Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A.
Martin, Marius
Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta
època, amb
A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del
grup de solidaritat
«L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es
casà al
III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka
Praigroth. En el periòdic
anarcopacifista Liberté,
de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una
subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a
prop de Gradignan, que arreplegà
milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de
1982 al seu domicili de Gradignan
(Aquitània, Occitània). ***
Hermós Plaja
Saló -
Hermós Plaja Saló: El
28 d'abril –oficialment
el 29 d'abril– de 1889 neix a
Palamós (Baix Empordà,
Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista
Hermós Plaja
Saló. Sos pares, no casats, es deien
Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als
anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el
corresponsal i
distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser
legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va
anar molt poc a l'escola,
però des d'infant va llegir molt. Va començar a
fer feina amb 14 anys en una
fàbrica de taps de suro i després en altres
feines, però va ser acomiadat
sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica
va haver d'exiliar-se
uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de
Palamós i en aquesta
època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va
afiliar-se en la
Confederació Nacional del Treball. Després va fer
el servei militar a Melilla
fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva
companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants
(Germà
i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar
en els cercles
llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia,
que
servirà per escampar la militància cenetista
arreu de les comarques
tarragonines; aquest mateix any participarà en la
Conferència Anarquista de
Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau,
Josep Viadiu i Felipe
Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los
Galeotes (1921). La seva tasca
per les comarques tarragonines, completada amb conferències
i mítings, va
aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar
problemes amb les
autoritats: va ser detingut un mes per la publicació
clandestina de Solidaridad
Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot
per Martínez
Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota
l'acusació d'haver
imprès l'antimilitarista Canción del
soldado, etc. Durant els anys
següents i fins a la proclamació de la
República, va fer mítings amb García
Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí,
a Falset, Barcelona,
Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat
Obrera.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir
força actiu,
atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va
formar part
del grup «Solidaridad» i del Comitè
Nacional de la CNT, amb Peiró, García
Birlán, Delaville, Castellà i Roigé.
En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va
romandre un temps per Astúries i va treballar en una
editorial madrilenya, en
representació de la qual viatjava sovint, aprofitant
l'avinentesa per fer
conferències. En aquesta època va comprar una
impremta, fet que li impedia
afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va
lluitar en les
milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota,
va marxar primer a
França i després a Mèxic, on va
continuar la seva tasca de divulgació dels
textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad
Obrera
(1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis
anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i
Esgleas, i
especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb
Carbó, Campos, Patricio
Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya.
Conferenciant d'alt
nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i
d'editor
de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres
durant dècades a
Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la
inapreciable ajuda
de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través
d'una de les editorials
més importants de l'anarquisme hispà:
«Ediciones Vértice»; en aquesta
editorial
que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint
van
assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com
Ingenieros, Darwin,
Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon,
Maupassant, Malato, Plató,
Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui,
Pestaña, Amador,
Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc.
També s'ha de ressenyar
els 22 títols publicats en la seva
col·lecció «La Novela
Social», així com la
seva intervenció en la història
bibliogràfica de Lamberet i la seva
participació en la projectada història de la CNT.
Va ser director d'Acracia
(Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus,
1919-1920), Crisol
(Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice
(Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera
(Barcelona i Mèxic,
1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação
Directa, Cenit, Espoir,
Libertad, Nervio, Ruta,
Tierra y Libertad, Terra
Lliure, Umbral, La Voz del
Campesino, etc. És autor de Sindicalismo.
Misión humana y revolucionaria del sindicalismo
(1921), Charlas con las
juventudes (1948), Concepción
federalista de la CNT (1948), El
sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador
Seguí, hombre de CNT
(1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis
memorias. Va
cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca
Pública Arús de
Barcelona. Hermós Plaja Saló va
morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22 ***
Elvira Trull Ventura - Elvira Trull Ventura: El 28 d'abril de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978. Elvira Trull Ventura (1894-1990) ***
D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953) - Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980. ***
Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937 - Adrien Perrissaguet: El 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 neix al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes –llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació –havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat. Adrien Perrissaguet (1898-1972) ***
Necrològica
d'Amador González publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975 - Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). ***
Camp
de concentració de Vernet - Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània). ***
Juan
Zafón Bayo (1941) - Juan Zafón Bayo: El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Sos pares es deien Victoriano Zafón i Elvira Bayo. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal –amb qui entaulà una estreta amistat–, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per «intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera. És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual de Ángel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato; ¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo; Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico; Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 27 de maig– de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Cristóbal Parra
Román - Cristóbal Parra
Román: El 28 d'abril de 1912 neix a Biar (Alt
Vinalopó,
País Valencià) –algunes fonts citen
erròniament Elda (Vinalopó Mitjà,
País
Valencià)– l'anarquista i
anarcosindicalista
Cristóbal
Parra Román. Sos pares es deien Lucio Parra i
Ángela Román. Començà a
militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda,
destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de
la
Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta
rectora del
qual fou
membre. Quan la vaga general de maig de 1933 a Elda va ser detingut,
jutjat i
absolt l'agost de 1934. Entre 1935 i 1936
col·laborà en la revista Proa,
fundada per Vicente Galindo (Fontaura). El febrer de
1936 fou delegat
per Elda en el Ple Regional de la CNT i fou un dels redactors de la
ponència
que acordà el retorn dels Sindicats d'Oposició
confederals. En acabar la guerra
passà a França i, després d'estar
internat en diversos camps de concentració i
de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una
Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban
(Guiena, Occitània) i,
a partir de 1940, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
treballà en una fàbrica
d'espardenyes i participà activament en la
reorganització de les Joventuts
Llibertàries en l'Exili. En 1945
col·laborà en la revista Impulso
de
Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per
oposar-se a la moció
col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea
plenària portada a terme a
Tolosa en 1944. A la tardor de 1945, després de
l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), s'encarregà de les relacions amb
els militants
originaris de la província d'Alacant (País
Valencià) i fou un dels delegats
provincials del Comitè de Relacions de la Regional de
Llevant de la CNT en
l'exili, els secretaris del qual foren Antonio Alorda i Enrique Ruiz.
En 1946
va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les
estadístiques del Comitè de
Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El
març de 1946,
arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari
general d'aquesta
organització i desaprovà el Comitè
Regional escindit de les Joventuts
Llibertàries lligades a la tendència
col·laboracionista. En 1947 col·laborà
en Inquietudes.
Revista de las Juventudes Libertarias. En el
Congrés de 1947 fou nomenat
director del setmanari de l'FIJL Ruta, en
substitució de Rodríguez
Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos
mítings (Montalban,
Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella,
etc.), moltes vegades amb Joan
Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa
companya Azucena Adell Surinach, filla del militant llibertari Rafael Adell Flos,
s'instal·là a
Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la
direcció de Ruta i en
1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries,
lliurant-se únicament a la
militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat
secretari de la
Federació Local de la CNT d'Alleins (Provença,
Occitània) i en 1962 fou el
responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa
Blava), càrrec que
ocupà també en 1968 i a començament
dels anys vuitanta. Trobem articles seus en
CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Inquietudes, Nueva
Senda, Proa, Ruta, Solidaridad
Obrera, Umbral,
etc. Cristóbal Parra Román va morir l'1 de juny
de 1984 al seu domicili de Charlaval (Provença,
Occitània). Cristóbal
Parra Román (1912-1984) ***
Prudencio
Iguacel Pierafita - Prudencio Iguacel Piedrafita: El 28 d'abril de 1913 neix a Botaya (Jaca, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Sos pares es deien José Iguacel Pascual, llaurador, i Inocencia Piedrafita Arnal. Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup «Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres –vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18 d'octubre de 1979 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
Paule Mink fotografiada per J.
M. Lopez (ca. 1875) - Paule Mink: El 28 d'abril de 1901 mor a París (França) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. Havia nascut el 9 de novembre de 1839 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia –nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia. ***
Édouard
Couturier dibuixat per Marc Mouclier (1896) - Édouard
Couturier: El 28 d'abril de 1903 mor a París
(França) el
caricaturista i artista pintor llibertari François
Édouard Couturier. Havia nascut el 21 de juliol de 1869 a
Vincennes (llla
de França, França). Era fill
natural d'Édouard François Couturier, mestre-sala
a París (França), i de Sophie
Bohn, cuinera alemanya, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la
parella
celebrat en 1871 a Colombes (Illa de França,
França). Estudià amb el pintor i
il·lustrador Jean-Louis Forain, però
n'acabà allunyant-se. En 1889 realitzà una
important sèrie de quadres per a l'Òpera de
París. Llibertari i antimilitarista
convençut, col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes, com ara Album des
Temps Nouveaux, Almanach de la
Révolution, Le Conscrit,
La Feuille, Le
Libertaire,
Le Sifflet, Les
Temps Nouveaux, etc. En aquests anys dibuixà i
dissenyà
nombroses postals antimilitaristes i sobre el «Cas
Dreyfus». En 1896 publicà el
llibre Des femmes en chemise!,
recull
de dibuixos sobre el món de les dones prostituïdes.
En 1901 il·lustrà la
portada del fullet de Charles-Albert Aux
anarchists qui s'ignorent. També són
seves les portades del número 15 (Jean
Grave: La colonisation) i del 60
(Francis Delaisi: Contre la Loi Millerand)
de les «Publications des Temps Nouveaux».
També col·laborà amb dibuixos en L'Assiette au Beurre i va coordinar el
número 89 («Les filles
mères») de desembre de 1902. També
col·laborà en altres
periòdics, com ara L'Action,
Le Chambard Socialiste, Le Cri de Paris, Critique,
Don Juan, Le
Fouet, Journal pour Tous,
L'Illustré
Moderne, Le Monde Nouveau,
L'Omnibus de Corinthe, Paris Joyeux, Le
Petit Bleu, Le Petit Sou,
La Petite République, La Raison, Le
Rire, La Voix du Peuple,
etc. A més a més il·lustrà
les cobertes de diversos llibres, com ara el d'Émile
Bans Les ballades rouges, el de
Paul
Brulat Sous la fenêtre o
el de Louis
de Robert Fragiles.
També són seus
els àlbums Gens de maison,
Les ingnorants ou le péril social
i Sous les drapeaux. Va fer
cartells (La Critique, Notes d'Art, Établissement
Central d'Aérostation, etc.) i dibuixos per al
Moulin Rouge i el Casino de
París. A començament de 1902 organitzà
a Bèlgica (Anvers, Brussel·les, Spa,
etc.) una exposició itinerant de dibuixos.
Tuberculós i en la misèria, Édouard
Couturier va morir el 28 d'abril de 1903 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França) d'una congestió cerebral i va ser
enterrat, acompanyat d'una gran quantitat
de companys i estretament vigilats per la policia, l'1 de maig d'aquell
any al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). El
juny de 1904 el Consell
Municipal de París li va concedir una concessió
perpètua i gratuïta per a la
seva tomba. Cal no confondre'l amb el pintor naturalista
Léon Couturier. ***
Foto
policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894) -
Jules Dejoux: El
28 d'abril de 1908 mor a
París (França)
l'anarquista Jules Dejoux,
conegut com Blondeau.
Havia nascut el 16 de juny
de 1848 a La Châtre (Centre,
França). Sos pares es deien Marc
Dejoux, conductor de
diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle).
Es guanyava la vida fent de paleta a París
(França). El 2 d'octubre de 1891 va
ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa
i el novembre
d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la
gerència del periòdic
anarquista Le Père Peinard. El 2 de
desembre de 1891 va ser condemnat a
sis mesos de presó i a 100 francs de multa per
«provocació de militars a la
desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser
detingut a la sortida de la
feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100
francs de multa i
reclòs a la presó parisenca de Sainte
Pélagie. El març de 1892 va ser
reemplaçat en la gerència de Le
Père Peinard per François Durey. Cap el
novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va
ser
detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de
París en un acte de
protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a
president de la Cambra de
Diputats francesa. En aquesta època vivia al
número 24 del carrer de la
Montagne Sainte Geneviève de París i
posteriorment al número 7 del carrer
Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2
de juliol de 1894 va ser
fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon.
Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari
parisenc L'Esprit
d'Initiative, editat per Paul Martinet. A
començament de segle figurava en
un registre d'anarquistes desapareguts o
«nòmades». El seu últim
domicili va
ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de
París. Jules Dejoux
va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del
V Districte de
París (França). ***
Jules Bonnot a la morgue - Jules Bonnot: El 28 d'abril de 1912 mor a París (França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Havia nascut el 14 d'octubre de 1876 a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França; acutalment Pont-de-Roide-Vermondans). Sos pares es deien Jules Joseph Bonnot, obrer fabril, i Marie Hermance Moutot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. El 14 d'agost de 1901, després de fer el servei militar, es va casar a Vouvray (Roine-Alps, Arpitània; actualment Châtillon-en-Michaille) amb la jove costurera Sophie Louise Eugénie Burdet, amb qui va tenir dos infants (Émilie i Justin Louis Émile). En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil –un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910– amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 durant el trasllat a l'hospital; oficialment a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França). Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats. ***
Foto
policíaca de Joseph Dubois - Joseph Dubois: El 28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Havia nascut el 13 de febrer de 1870 a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna). Sos pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot. ***
Senna
Hoy segons un dibuix de Hans Richter - Senna Hoy: El 28 d'abril de 1914 mor a Varsòvia (Imperi rus, actualment Polònia) l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. Havia nascut el 30 d'octubre de 1882 a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia) en una família jueva benestant. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee. ***
Ribelle Cavallazzi - Ribelle Cavallazzi: El 28 d'abril de 1919 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Havia nascut el 25 d'abril de 1885 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al «cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la «Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ***
Notícia
de l'assassinat de Josep Maria Foix Vila apareguda en el diari
d'Almeria La
Independencia del 29 d'abril de 1923 - Josep Maria Foix
Vila: El 28 d'abril de 1923 és assassinat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Maria Foix Vila. Havia nascut cap el 1895 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Evarist Foix i
Antònia Vila. D'antuvi
carlista, en 1920 es passà a l'anarcosindicalisme.
Treballà de caixer segon a
la sucursal del passeig de Gràcia de Barcelona de la Banca
London County i fou
un dels impulsors de la Secció de Banca i Borsa del Sindicat
Mercantil de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.
Integrat en els grups
d'acció, el 17 de juny de 1921 participà, amb
Salvador Salsench Sala,
en un intent d'assassinar Antoni Martínez Domingo, alcalde
de Barcelona, amb la
finalitat d'acabar amb la vida de Severiano Martínez Anido,
governador civil de
Barcelona. El 5 d'agost de 1921 va ser detingut, amb Aníbal
Álvarez Galindo,
sota l'acusació de sufragar, gràcies a activitats
«terroristes», la publicació
de fulls clandestins contra la guerra del Marroc i va romandre
empresonat per
«sedició» fins l'abril de 1922. En
aquesta època ocupava el càrrec de tresorer
de la Federació Local de la CNT. En 1923 era president del
Sindicat Únic de
Banca i Borsa de la CNT. Després de ser acomiadat de la
feina per les seves
activitats sindicals, va fer feina d'escrivent a
l'Associació d'Empleats
Municipals, on conegué Joaquín Maurín
Juliá. Per influències d'aquest, entrà
a formar
part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), que
arreplegava els simpatitzants
comunistes dins de la CNT, i fou administrador, des de la seva
fundació el 21
de desembre de 1921, del seu òrgan d'expressió,
el setmanari La Batalla. Josep
Maria Foix Vila va ser
assassinat el 28 d'abril de 1923 per pistolers del «Sindicat
Lliure» al servei
de la patronal al carrer Tallers de Barcelona (Catalunya), on vivia, i
va ser
enterrat el 2 de maig al cementiri del Poblenou de la ciutat. Com a
autor del
crim, va ser processat Florencio Vega Torres (Mirete);
jutjat l'11 de novembre de 1924, tres dies després va ser
condemnat a 14 anys, vuit mesos i un dia de presó. En 1957
l'anarcosindicalista
Pere Foix Cases va fer una petita biografia seva publicada en el llibre
Apòstols i mercaders. Quaranta anys
de
lluita social a Catalunya. ***
Charlotte
Wilson (ca. 1874) - Charlotte
Wilson: El 28 d'abril de 1944 mor a Irvington-on-Hudson
(Nova York, EUA) la fabiana,
anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda
com Charlotte Wilson. Havia nascut
el 6 de
maig de 1854 a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra). Filla
única d'una família
benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del
Col·legi
Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda
en una
influent família evangèlica. Educada a casa, quan
tenia 15 anys va ser enviat
durant tres anys en règim d'internat al
«Cheltenham Ladies' College» de Chelternham
(Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida
educació. En 1873
entrà a estudiar al «Newnham College»,
centre d'ensenyament superior per a
dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra),
fundat dos anys abans, formant part així de les primeres
angleses que pogueren
accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals
va
descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar
definitivament la
religió, encara que mai no va abandonar els valors
evangèlics que li van ser
conculcats en la seva infància (amor al proïsme,
caritat, vida virtuosa, servei
a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb
son cossí Arthur
Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là
al barri benestant d'Hampstead
de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de
caritat i
activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat
«Procés
dels 66», causa judicial que va implicar el processament de
66 anarquistes a
Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre
conèixer el pensament de Piotr
Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a
«socialista
anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a
més dels aspectes
polítics i econòmics, la dimensió
ètica. En 1884 la parella decidí deixar de
banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida
simple», instal·lant-se
en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres
(Anglaterra),
on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits
(habitatge, roba,
règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a
una reforma moral
imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la
«Fabian Society» (FS,
Societat Fabiana) i en la «Social Democratic
Federation» (SDF, Federació
Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada
«renovació
socialista». El desembre de 1884 entrà a formar
part del comitè executiu de
l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i
1886 participà
activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que
es donaren en el si
del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886
redactà la part
sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian
Tracts, Nº 4. What Socialism Is).
El seu socialisme anarquista s'oposava a
la tendència anarcocol·lectivista, que
considerava com al
«somni d'una
regulació científica de la
indústria», i
advocava per una «espontaneïtat» en
l'organització
social que lluités contra les tendències
opressives de
tota autoritat
reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic
Society» (Societat
Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les
obres de
Karl Marx,
aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon,
participant
en els debats radicals i socialistes de diverses tendències,
sobretot els
fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb,
etc.),
però també representants de l'economia
neoclàssica
d'aleshores (Francis Ysidro
Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax,
Annie
Besant, Hubert
Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank
Podmore,
Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham
Wallas, etc.).
L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de
l'SF, quan
aquesta organització es
decidí pel socialisme col·lectivista, i els
fabians es
decantaren per
l'estratègia parlamentària
(«gradualisme»),
deixant de banda la via
revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al
moviment
anarquista i amb Agnes
Herny participà en les activitats de les comunitats de
refugiats
polítics de
tots els països establerta a Londres. Va ser una de les
primeres a
comentar el
treball del nihilista i populista rus Serguéi
Mijáilovich
Kravchinski (Serguéi Stepniak),
fent d'intermediària
entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els
cercles
progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak
i Wilfrid Voynich,
creà la «Society of Friends of Russian
Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a
una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb
Henry Seymour, publicà el
primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The
Anarchist, i ambdós fundaren l'«English
Anarchist Cicle» (EAC, Cercle
Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la
presó en 1886, el va
convidar a instal·lar-se a Londres, però la
col·laboració entre Kropotkin,
Seymour i Wilson durà poc per qüestions
polítiques. Piotr Kropotkin i ella
fundaren el «Freedom Group», petit grup
d'intel·lectuals anarquistes, acostats
a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista)
encapçalada per William Morris,
que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom,
on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en
cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats
intel·lectuals
anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel,
etc.).
En 1888 publicà Work,
obra que va ser
atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests
anys va fer
nombroses conferències i va publicar fullets defensant els
principis
llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la
repressió desencadenada,
publicà el fullet Anarchism and
Outrage.
En 1895, per qüestions de salut, dimití del
càrrec de redactora en cap de Freedom
i es dedicà a activitats militants
menys controvertides. En aquesta època funda
«Hampstead Heath», grup de
protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà
les classes obreres i mitjanes a
viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906
s'instal·là amb son
company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys
retornà a
la militància llibertària, però des
del camp feminista, integrant-se en la
«Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores
Industrials), en la
«Women's Local Government Society» i en la
«Women's Freedom League». En el anys
d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el
moviment feminista
internacional i assistí a nombrosos congressos arreu
d'Europa. Des de 1908
havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el
«Fabien Women's Grup»
(FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la
secretaria, i on reivindicà
els drets polítics de les dones i el reconeixements dels
seus drets socials.
Participà en investigacions sobre la situació
política i social de les dones
angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel
WIC i
l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del
comitè executiu de l'SF i
en 1911 participà en les negociacions entre aquesta
organització i
l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912
publicà
amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons.
Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la
lluita política i participa en
obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual
va ser condecorada
amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932,
quan va morir son
company, quedà a cura de son nebot i ambdós
s'instal·laren als EUA. Durant sa
vida col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques com ara The Anarchist,
Fabian Tracts, Freedom,
Justice, The
Practical Socialist, Present
Day, To-Day, etc.
Charlotte
Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York,
EUA).
En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el
títol Anarchist Essays. ***
Georges
Cochon -
Georges Cochon:
El 28
d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 1959 mor a
Pierres
(Maintenon, Centre, França) l'anarquista i
militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Havia nascut el 26 de març
de 1879 a
Chartres (Centre, França). Sos pares,
bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce
Boulanger.
Obrer tapisser,
va servir
en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de
març de
1904 es casà al XIV Districte de París amb Berthe
Journeaux, de qui es
va divorciar el 25 de març de 1922.
Després de passar tres
anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de
consciència i fundar un
falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el
desembre de 1909, va
ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires
Ouvriers et
Employés» (USLOE, Unió Sindical de
Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un
primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista
Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava
aleshores
mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual
reivindicava la
prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a
termini vençut i
l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la
muda
pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing
número 52, amenaçat
d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada
(«Fort
Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una
pancarta que deia:
«Respectuós de la llei violada per la policia al
servei de la propietat, només
sortiré obligat per la força.» Assetjat
per la policia, abastit pels veïns
durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta
de la violació del
seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el
tribunal de recursos
d'urgència li va donar la raó i la policia va
haver d'aixecar el setge. Poc
després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una
acció de reallotjament al
Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit
infants en la qual els companys
del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada;
aquesta
acció comportarà el vot per part del consell
municipal parisenc d'un emprèstit
de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges
econòmics per a
famílies nombroses. Després va crear la famosa
«Raffût de Saint-Polycarpe»,
fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar
les cases
amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a
coll amb tots els
trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va
compondre
per aquest grup la coneguda cançó La
marche des locataires. Mitjançant
aquesta acció directa de caire lúdic, van
assetjar i okupar tots els habitatges
que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics:
el 10 de febrer de
1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març
el de la Cambra de
Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien
habitatge
per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van
prendre a l'assalt
l'església de la Madeleine. A més
d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril
de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50
famílies,
infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard
Lannes la
vil·la La Vérone amb la complicitat del seu
llogater, el Comte de La
Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36
infants; van ser
expulsats set dies després. En 1912 va començar a
col·laborar en el periòdic
anarquista de Brussel·les Le Combat Social,
on amb Georges Schmickrath i
León de Wreker van publicar articles sota la
rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre
els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va
produir una
escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel
maig Cochon es va presentar a
les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser
exclòs, per les
crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta
organització per
«electoralisme», fundant aleshores la
Federació Nacional i Internacional dels
Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de
l'Estat francès,
especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant
manifestació pels carrers de la ciutat, reunint
més de quatre mil persones al
Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat
en el
XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla
del Marne;
el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de
Billancourt, però
quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de
1917.
Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de
guerra a
tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va
publicar a Maintenon
el periòdic Le Raffût,
que va
ser efímer –va sortir una nova sèrie
entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la
Unió Federal de
Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters
(UCL), que en 1946
esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters
(CNL), apropada al Partit
comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de
París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de
gener de
1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels
llogaters
i va haver de comparèixer davant un tribunal de
París el 21 d'abril de 1926.
Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop
de Maintenon, va anar
diverses vegades a París durant els anys cinquanta per
evocar els seus records
en l'emissió radiofònica de J. Mollion
«Les rêves perdus». Georges Cochon va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva
casa del carrer Grandes Cours a
Pierres
(Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la
torxa i
durant els anys setanta
van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el
petit
tractat 39 manières de faire râler son
concierge. Es van crear un gran
nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com
ara La
Cochonette; Donnez des logements; Papa
Cochon; C'est
Cochon; V'la Cochon qui
démémage, de Montéhus; Le
chant des
locataires, de Robert Lanoff; o La marche des
locataires, de Charles
d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la
seva lluita
cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là
Cochon qui
déménage. Prélude au droit au logement,
que explicar la història d'aquest
personatge i la seva lluita. ***
Necrològica
de Luis Verde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de desembre de 1962 - Luis Verde: El
28 d'abril de 1962 mor a Foix (País de Foix,
Occitània) l'anarcosindicalista
Luis Verde, conegut com Madriles.
Havia nascut el 18 de març de 1910 a Madrid (Espanya).
Militant del Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
en 1935 va ser ferit
de bala al ventre per la policia. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà de milicià. Greument ferit a
Sástago (Saragossa, Aragó,
Espanya), va ser enviat a rereguarda, on ocupà un
càrrec de responsabilitat en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Durant l'Ocupació nazi va ser deportat a Alemanya.
Després de la II Guerra
Mundial treballà en diverses obres de construcció
dels embassaments. Establert
a Foix, milità en la Federació Local de la CNT.
Luis Verde va morir el 28
d'abril de 1962 al Centre Hospitalari Ariège Couserans de
Foix (País de Foix, Occitània),
tres mesos després de la mort
de sa companya i deixant dos infants de 9 i 11 anys. ***
Necrològica
de Francisco Rodríguez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 d'octubre de 1966 - Francisco
Rodríguez: El 28 d'abril de 1966 mor a Givors
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarcosindicalista Francisco Rodríguez. Havia nascut en
1900 a Puertollano
(Ciudad Real, Castella, Espanya). Quan encara era un infant
començà a treballar
a les mines de carbó de Puertollano, on es va afiliar a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari de 1933, va
ser
acusat per les autoritats d'«atemptat amb dinamita»
i per fugir a la repressió
marxà amb identitat falsa cap a Sevilla (Andalusia, Espanya)
i posteriorment a
Madrid (Espanya), Saragossa (Aragó, Espanya) i Barcelona
(Catalunya), on amb el
suport del Comitè Pro Presos aconseguí trobar
feina en el servei de Neteja
Pública del Foment d'Obres i Construccions de Barcelona. En
aquesta època
milità en el Sindicat de Serveis Públics de la
CNT. Durant la guerra civil lluità
als fronts i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enviat a La
Sala (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la
mina i milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948, minat per la silicosi, es
va
veure obligat a deixar la feina i s'establí a Givors,
població de la qual va
ser en diferents ocasions secretari de la Federació Local de
la CNT. Francisco
Rodríguez va morir el 28 d'abril de 1966 a l'Hospital de
Givors (Roine-Alps,
Arpitània) d'un atac cerebral i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
de Casimiro Cerezo Sánchez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'agost de 1967 - Casimiro Cerezo
Sánchez:
El 28 d'abril de 1967 mor a Vidauban (Provença, Occitania)
l'anarcosindicalista
Casimiro Cerezo Sánchez, conegut com Ariel.
Havia nascut el 4 de març de 1912 a Peñalsordo
(Badajoz,
Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Urbano Cerezo i Juana
Sánchez. Quan era
molt
jove emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el
Sindicat d'Espectacles Públics
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra treballava de sabater i militava
en el Sindicat del Cuiro de Puertollano (Ciudad Real, Castella,
Espanya) de la
CNT i després s'integrà en una brigada confederal
per a lluitar al front. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i,
després dels camps de
concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE), s'instal·là a
la Provença. A l'exili treballà de sabater i,
encara que
conservà els ideals,
sembla que no va militar. Casimiro Cerezo Sánchez va morir
el 28 d'abril de 1967 a Vidauban (Provença,
Occitania),
població on residia. ***
Gelindo
Zanasi - Gelindo Zanasi: El
28 d'abril de 1973 mor a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Gelindo
Zanasi Havia nascut el 22 d'abril de 1892 a Minerbio
(Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va
començar a
militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908
va ser
condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es
guanyava la
vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a
membre dels «Arditi
del Popolo», participà activament en les lluites
contra la pujada dels feixisme
i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre
de 1923, fugint de
la repressió, s'exilià a França.
Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti
el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la
Centúria «Camicie Rosse»
(Camises Roges) a París, que agrupava militants
antifeixistes italians
disposats a actuar si hagués un canvi en la
situació italiana. En 1926, amb
altres militants italians, participà en
l'expedició militar de Francesc Macià
Llussà per proclamar la República Catalana,
coneguda com els «Fets de Prats de
Molló». Després del fracàs
de la invasió, va ser detingut a França i
expulsat.
Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a
«element perillós», relacionant-se
amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani,
Giuseppe Bifolchi,
Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i
s'establí a Tolosa de
Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser
inclòs en la
llista de «terroristes» establerta pel Ministeri de
l'Interior. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i
el 26 de juliol es
presentà com a voluntari en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una
metralladora amb l'ajuda de la
miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El
març de 1937 va ser
ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França.
Poc després retornà
a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat
capità. Amb el triomf
franquista passà França i el juny de 1939
figurava en la llista de persones
ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb
Alemanya, el gener
de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració
de Vernet. El 19 de
novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les
autoritats feixistes,
el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de
deportació a
Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12
de setembre de
1943. Des de la postguerra milità en la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya.
Després del II Congrés de la USI
celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana,
Itàlia), va
ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè
de Coordinació amb
seu a Bolonya. En aquesta època
col·laborà assíduament en el
periòdic Guerra
di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958
representà Bolonya en el
Congrés Nacional de la USI celebrat a
Gènova-Pegli. ***
Aldo
Rossi a la seu d'Umanità
Nova - Aldo Rossi: El
28 d'abril de 1974 mor a Roma (Itàlia) el comunista i
després anarquista
Veraldo Rossi, conegut com Aldo Rossi.
Havia nascut el 14 d'abril –algunes fonts citen el 16
d'abril– de 1921 a Roma
(Itàlia). Fill d'una família burgesa, sos pares
es deien Raimondo Rossi,
pastisser inventor del famós Amaretti
di
Fiuggi, i Ines Thierry. Estudià Llengües
Orientals a la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia). A partir
del 8 de setembre de 1943, arran de
l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat
per
l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita
clandestina d'alliberament i va
organitzar un grup partisà a Ciociaria, a la zona de Fiuggi,
Porciano i Cassino,
al Laci (Itàlia). Afiliat al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI), mantingué
contactes amb la Resistència romana, en relació
directa amb el Comitato di
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Malgrat la seva
inscripció comunista, en totes les operacions guerrilleres
en les quals intervé
la seva formació, el comunisme es va entendre en sentit
llibertari i a totes
les poblacions alliberades els pagesos i artesans orientaren les seves
accions
cap a l'autogestió. Durant la lluita partisana
conegué Anna Maria Pietroni, amb
qui compartí la vida, la lluita clandestina i la
dissidència dins del comunisme,
i amb qui tingué dos infants (Raniero i Maida). En acabar la
II Guerra Mundial
la parella abandonà el PCI i s'acostà al moviment
anarquista. Participà
activament en el renaixement del moviment llibertari romà,
especialment de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), col·laborant
en la propaganda i en
l'organització. En els anys cinquanta participà
en la revista de les Joventuts
Anarquistes Lotta Anarchica. En
relació amb el guerriller anarquista català Josep
Lluís Facerías
(Alberto), aleshores a
Itàlia,
efectuà expropiacions i va fer costat la creació
d'una Federació Internacional
de Joventuts Llibertàries (FIJL). Fou un dels organitzadors
del III Càmping
Internacional celebrat entre l'1 de juliol i el 31 d'agost de 1955 a
Bedizzano
(Toscana, Itàlia). En aquesta època era membre de
la Comissió Provisional de Relacions
de les Joventuts Llibertàries. Amb sa companya i altres
(Mario Barbani,
Dulizzia, Mario Romoli, etc.), fou un dels principals animadors del
butlletí La Bussola
(1963-1965), del grup
anarquista romà de la Garbatella. En 1965,
després de la dimissió d'Armando
Borghi, a causa de les dissensions palesades durant el
Congrés de Carrara
(Toscana, Itàlia) entre «organitzadors»
i «antiorganitzadors», i sobre
desavinences sobre la qüestió cubana,
passà a formar part de la redacció del
setmanari de la FAI Umanità Nova,
esdevenint un dels seus puntals, juntament amb sa companya i Mario
Barbani,
Attilio Paratore i Tommaso Sabatini. Durant els moguts anys de 1968 i
1969,
desemmascarà i impedí l'entrada de l'infiltrat
Mario Merlino a la seu romana de
la FAI. Com a un dels responsables del Cercle Anarquista
«Bakunin» de Roma,
acusà Pietro Valpreda de ser un delator i
l'expulsà, juntament amb Leonardo
Claps, Enrico Di Cola i Roberto Gargamelli, del local. En aquesta
època es
dedicà a denunciar la manipulació
mediàtica i de l'Estat sobre l'atemptat de la
Piazza Fontana de Milà (Llombardia, Itàlia) del
12 de desembre de 1969, participant en la
contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di
Difesa, que
contribuí a desemmascarar aquest muntatge
policíac.
Durant i després de la «Revolta de
Reggio», engegada el juliol de 1970 a Reggio
(Calàbria, Itàlia), mantingué contacte
amb el grup d'aquesta població de la Federazione
Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista
Juvenil Italiana),
proporcionant eines per a la investigació de la revolta i
dels seus instigadors
feixistes. Aquesta investigació descobrí que el
«descarrilament» d'un tren que
hi anava cap a Goia Tauro (Calàbria, Itàlia) el
22 de juliol de 1970, on
moriren sis persones i en resultaren ferides 139, en realitat es
tractava d'un
atemptat feixista; els documents de la investigació que
aquests joves
anarquistes li enviaren per correu mai no arribaren al seu
destí i aquests
decidiren lliurar-li una còpia en mà. Els cinc
joves del FAGI (Giovanni Ariçò,
Annelise Borth, Angelo Casile, Luigi Lo Celso i Franco Scordo) que
havien
portat a terme la investigació, van morir el 26 de setembre
de 1970 en un
«accident» a la carretera cap a Roma i el dossier
que portaven sobre els fets
investigats va desaparèixer. Posteriorment es
dedicà la campanya de suport de
l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó
per haver-se
defensat el 7 de juliol de 1972 a Salerno (Campània,
Itàlia) en un atac armat
del grup feixista Front Universitari d'Acció Nacional (FUAN)
i haver ferit
mortalment Carlo Falvella, un dels seus atacants. Amb sa companya
animà durant anys el grup romà
de la FAI i els càmpings anarquistes internacionals.
Aldo Rossi va morir, juntament amb sa companya Anna Maria Pietroni,
durant la
nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de trànsit a
la Via Appia de
Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió. El
funeral de la parella va ser una
gran manifestació de dol del moviment anarquista
romà. ***
Lilian
Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA
de Lausana (1967) [CIRA-Lausana] - Lilian Wolfe: El
28 d'abril de 1974 mor a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra)
la
pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més
coneguda com Lilian Wolfe. Havia
nascut el 22 de
desembre de 1875 a Londres (Anglaterra), a la joieria d'Egware Road que
regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou
acomodat de
Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham,
abandonà sa
família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu
del món amb una
companyia operística. Tingué tres germans i dues
germanes, i tots es van educar
mitjançant institutrius i després al Royal
Polytechnic de Regent Street, actual
Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a
telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la
Civil Service
Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que
s'integrà en
la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a
feminista,
ben aviat es va veure desil·lusionada per la
política parlamentària i per el
sufragisme, arribant a considerar que el vot femení
només era un simple
«pal·liatiu»,
i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser
una de les
fundadores del periòdic llibertari The
Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom
entre 1914 i
1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest
de la
Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916,
arran de
l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei
militar obligatori (Military
Service Act), The Voice of Labour
publicà un article animant els lectors a la
desobediència civil i a rebutjar la
llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes
escoceses. El 5
de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en
una
batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000
fulls per
repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser
condemnats, segons la
Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa
de 25
lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100
lliures o tres mesos;
ambdós triaren la presó. Ella, però,
descobrí a la garjola que estava encinta i
com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia
més de quaranta anys,
finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure
amb Nellie Dick, Fred Dunn i
Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al
1920 vivia
amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment,
visqué
amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a
Gloucestershire, fins la mort
d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard
Blair, el fill de
George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon
Richards creà el periòdic Spain
and the
World, en suport de la revolució
llibertària espanyola, en fou
l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i
sa companya Marie-Louise
Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de
son company Tom Keells. Ja anciana, es
dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace
News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria
de l'editorial
Freedom. ***
Necrològia
de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
juny de 1976 - Francisco
Sánchez Pinto: El 28 d'abril de 1976 mor a
Bretanha de Marçan (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez
Pinto, conegut com Frasco. Havia
nascut el 25 d'abril de
1905 a
Fernán-Núñez (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Rafael Sánchez i
María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un
marquès local i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
columnes confederals.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internats en
diversos camps de concentració i posteriorment en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser
requerit pels alemanys
per a l'«Organització Todt»
–grup de
construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht.
Després de la II
Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo
Mont (Aquitània, Occitània) de la CNT i en 1946
rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic
patró, el marquès, va
anar personalment a França per demanar-li que hi
tornès. Francisco Sánchez
Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital
Nouvielle de Bretanha de Marçan (Aquitània,
Occitània) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri de Lo Mont. ***
Luis
Gallego Ponce - Luis Gallego
Ponce: El 28 d'abril de 1979 mor a Màlaga
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Gallego Ponce,
conegut com
Luis Gallego Ponce de León.
Havia
nascut el 6 de març de 1917 a Estepona (Màlaga,
Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien
Miguel Gallego Fernández i Dolores Ponce Guirón.
Poc després de
néixer, sa família es traslladà
a Màlaga. Quan encara era adolescent, amb sos germans Manuel
i Salvador i amb
Antonio García Álvarez (El
Chofer),
formà part del grup fundador de les Joventuts
Llibertàries de Màlaga. Obrer
ebenista, milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari. L'11 d'abril de 1934, quan feia
el
servei militar a la Marina, a resultes d'un enfrontament amb la policia
durant
una vaga de taxis el 29 de març d'aquell any, va se
detingut, amb altres
companys (Antonio García Álvarez, Miguel Molina
Salado, José Pareja Rodríguez, etc.);
acusat de la mort d'Eugenio Martín Rodríguez,
membre de la Guàrdia d'Assalt,
finalment va ser absolt en el judici que se celebrà el 18 de
maig de 1934. Lluità
contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i restà a
Màlaga fins que la
ciutat va ser pressa per l'exèrcit franquista el febrer de
1937. Milicià en la
Columna «La que siempre rayó»,
lluità a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya).
Evacuat cap a Almeria (Andalusia, Espanya), va combatre als fronts
d'Almeria i
de Madrid. També va participar en nombrosos
mítings i col·laborà en la premsa
llibertària.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat pels feixistes i va
romandre
alguns anys empresonat. Un cop lliure, fou agent d'enllaç
amb els grups
guerrillers andalusos i assumí diferents responsabilitat en
la CNT clandestina local
i regional. El setembre de 1942, son germà major Manuel
Gallego Ponce de León,
militant llibertari membre de la guerrilla, va se assassinat pel maquis
comunista. L'octubre de 1943 va ser nomenat secretari del
Comitè Regional d'Andalusia
de la CNT. En 1946 fou membre del Comitè Provincial de
Màlaga de la CNT, amb José
Rodríguez i Antonio Cano. Detingut i torturat en diferents
ocasions,
especialment el desembre de 1946, acabà exiliant-se, primer
a Casablanca
(Marroc), on es va reunir amb sa companya Carmen i sos infants, i
després a
França. Visqué al departament occità
de l'Arieja, on son fill Luis va morir
ofegat, i després es traslladà a Marsella
(Provença, Occitània), on fou un dels
responsables de la Federació Local i de la
Comissió de Relacions de la CNT en
l'exili. Assistí a nombroses reunions orgàniques,
com ara el Ple Nacional de
Sindicats de la CNT en l'exili que se celebrà a Vierzon
(Centre, França) en
1959. Va col·laborar en nombroses publicacions, com Boletín Interno, Le Combat
Syndicalista, España
fuera de España,
Espoir, Nervio,
etc. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en el primer trimestre
de 1977
retornà amb sa companya a Màlaga i
s'instal·là a la barriada de San
Andrés. En
aquesta època participà en la
reconstrucció de la CNT local i regional. El
juliol de 1977 participà en un míting a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Publicà unes Cortas
biografías
i deixà inèdita l'obra Las
juventudes
libertarias en Málaga (1936-1939). El seu
testimoni va ser recollit en el
documental Guerrilleros. 13 testimonios
de la resistencia armada al franquismo (1978) de Bartomeu
Vila Sala i Mercè
Conesa González. Luis Gallego Ponce va morir d'un
càncer de pulmó el 28 d'abril
de 1979 a l'Hospital Civil de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri de San Rafael
d'aquesta
població. Luis Gallego Ponce
(1917-1979) ***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980 - José Tamayo:
El
28 d'abril de
1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de
novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Sa mare,
Isabel Tamayo,
era mare fadrina. Cabrer durant la seva
infantesa, arran d'una
paràlisi en una cama quan tenia 12 anys
esdevingué sabater. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la
defensa del seu poble i
al front bèl·lic s'ocupà de tasques
administratives. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de sabater fins a la seva
jubilació l'agost de 1977. La
seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de
difusió del pensament
anarquista, a més de centre d'informació per als
immigrants econòmics. Casat
amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc
filles. José Tamayo
va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 20 d'abril– de
1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
d'un atac
cardíac. ***
Necrològica de Juan Santiago Murcia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1983 - Juan Santiago Murcia:
El
28 d'abril de 1983 mor a Riam (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Juan Miguel Santiago Murcia. Havia nascut el 19 de desembre de 1902 a
Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan
Miguel Santiago i Dolores Murcia. Paleta de
professió, en la
dècada dels trenta milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i es
mostrà força actiu al barri de Gràcia
de Barcelona (Catalunya). A principis de
1931 va ser tancat al vaixell-presó Antonio
López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de
març de 1932 des de la Presó
Model barcelonesa signà el manifest contra Ángel
Pestaña Núñez i la seva
estratègia trentista. Va ser detingut a Barcelona per la
seva participació en
la revolució anarquista de gener de 1933. L'1 de febrer de
1935 va ser detingut
juntament amb Félix Estrada Sierra i durant l'escorcoll del
seu domicili es van
trobar armes, explosius i documentació relativa al
Comitè Pro Presos;
processats ambdós per aquests fets, el 22 de juny de 1935 va
ser condemnat a
sis anys i vuit mesos i un dia de presó per
tinença d'explosius i son company a
12 anys de presó per dipòsit d'explosius. Arran
del cop militar feixista de
juliol de 1936, s'enrola com a milicià en la Columna
«Los Aguiluchos» i lluità
al front d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
milità en les Federacions Locals de Marsella
(Provença, Occitània) i de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Juan Santiago Murcia va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 30
d'abril– de 1983 a l'Hospital de Riam (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat al
cementeri de Clarmont d'Alvèrnia. Juan Santiago Murcia (1902-1983) ***
José
Navarro Muñoz - José Navarro Muñoz: El 28 d'abril de 2007 mor a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Havia nascut el 12 de juliol de 1916 a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Navarro i Isabel Muñoz. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 28 d'abril de 2007 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser incinerat. ---
|
![Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/wolfe/wolfe02.jpg "Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]")
![[27/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/04]") |
|
![[29/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/04]") |
|
|
| Actualització: 01-06-23 |