---

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

Portada del primer número de "Le Drapeau Rouge"

Portada del primer número de Le Drapeau Rouge

- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, Anarchiste, International. Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les moyens sont légitimes» (Contra la tirania tots els mitjans són legítims). El gerent d'aquesta publicació, que es declarava «anarquista internacional», fou Amédée Denéchère. Els articles sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime Ducamp i Eugène Vermersch. En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol de 1885. Ja havia aparegut en 1880 una capçalera amb el mateix títol a Brussel·les (Bèlgica) i una altra apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània). El 18 de març de 1882, durant un míting a París, Louise Michel demanarà l'adopció de la bandera negra per al moviment anarquista.

***

Ilya Repin: "Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París" (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc "Le Drapeau Rouge" del 24 de maig de 1885

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge del 24 de maig de 1885

- Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant»: El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café du Vingtième Arrondissement» de París (França) un gran míting revolucionari d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que va ser organitzat pels editors del periòdic anarquista Le Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia, portà com a títol «Les conséquences de la chute de la Commune» (Las conseqüències de la caiguda de la Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una gran reunió pública a la Sala Graffard, al número 138 del bulevard de Ménilmontant del XX Districte de París.

***

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la «unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24 de maig de 1936)

***

Els manifestats armats amb l'"atrezzo" de l'ocupat teatre Odéon

Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

Portada del primer número de "L'Enragé"

Portada del primer número de L'Enragé

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

Anarcoefemèrides

Naixements

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Zo d'Axa

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Foto policíaca de Francesca Guasco (1936)

Foto policíaca de Francesca Guasco (1936)

- Francesca Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla d'una família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es posà a treballar en diverses feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys començà a fer feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on es guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la seva professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista nacional i internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb l'anarquista Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza i amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi operava. Ajudà son company en l'expatriació il·legal de militants i en la logística de suport creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de 1936 va ser detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat». Alliberada per manca de proves dos mesos després, va ser requerida per la Comissió Provincial de Torí i condemnada a dos anys de confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise, Itàlia). L'estiu de 1938 la pena que li quedava va ser reduïda a una amonestació. Alliberada alguns mesos després, restà vigilada fins a la caiguda del feixisme. Escalivada, les mesures disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la militància política. Un fill de la parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Bajén Blanch apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de setembre de 1967

Necrològica de Francisco Bajén Blanch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de setembre de 1967

- Francisco Bajén Blanch: El 24 de maig de 1893 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Blan–, conegut com El Tío Paco. Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era conegut com El Tío Paco. El seu domicili sovint va servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions. Francisco Bajén Blan va morir el 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França) i fou enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i fills.

***

Ferreira de Castro

Ferreira de Castro

- Ferreira de Castro: El 24 de maig de 1898 neix a Salgueiros (Ossela, Oliveira de Azeméis, Porto, Nord, Portugal) l'escriptor i periodista anarquista José Maria Ferreira de Castro. Era el fill major d'una família molt humil. Sos pares es deien José Eustáquio Ferreira de Castro i de Maria Rosa Soares de Castro. Quan tenia vuit anys va quedar orfe de pare i la seva educació va ser ruda i exigent, fet que marcà en ell una personalitat trista. En 1904 entrà a l'escola primària d'Ossela, on nasqué la seva passió per la lectura. Fugint de la misèria, amb 12 anys, el 7 de gener de 1911 emigrà a bord del Jerôme rumb a Belém (Pará, Brasil). Durant quatre ans va treballar de seringueiro en règim de semiesclavatge a la plantació de cautxú Paraíso, en plena selva d'Amazones, a la vora del riu Madeira. Va ser aquí on va entrar en contacte amb el moviment anarquista en rebre suport dels anarcosindicalistes del lloc, a més de la lectura de literatura social (Victor Hugo, Émile Zola, etc.) i de pensadors anarquistes (Pietr Kropotkin, Élisée Reclus, etc.). Després de deixar Paraíso, va viure a Belém (Pará, Brasil) en precàries condicions, treballant en allò que va poder (aferrant cartells, embarcat amb vaixells per l'Amazones, etc.). En 1916 publicà la seva primera novel·la Criminoso por ambição, que distribuí porta a porta, i a partir d'aquí col·laborà en alguns diaris locals (Jornal dos Novos, A Cruzada, etc.). En 1917 fundà, amb João Pinto Monteiro, el setmanari Portugal. En 1919 retornà a Portugal i s'instal·là a Lisboa. En 1920 fundà, amb Nuno Romano, el diari O Luso, que tenia l'objectiu d'acostar Brasil a Portugal. Fou redactor del diari O Sécolo, director del setmanari cultural anarquista O Diabo i col·laborador de revistes, com ara O Domingo Ilustrado (1925-1927) i Ilustração (1926-1939). També començà a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. En aquests anys formava part del grup anarquista integrat per destacats militants i intel·lectuals, com ara Julião Quintinha, Jaime Brasil, Assis Esperança, Roberto Nobre, Mário Domingues, Nogueira de Brito, Pinto Quartin i altres. En 1927 va ser nomenat president del Sindicat dels Professionals d'Impremta de Lisboa i aquest mateix any passà a conviure amb l'escriptora Maria Eugénia Haaz da Costa Ramos (Diana de Liz). Amb António Ferro, dirigí una pàgina portuguesa en la revista madrilenya La Gazeta Literária. En 1928 fundà i dirigí, al costat de Campos Monteiro, la revista Civilização. Grande Magazine Mensal. El 30 de maig de 1930 va morir la seva companya Diana de Liz, que el deixà molt abatut i abandonà la direcció de Civilização. Per al diari O Sécolo, dirigit per João Pereira da Rosa, va fer reconegudes cròniques, algunes censurades, com ara quan va restà tancat a la presó lisboeta del Limoeiro per testimoniar la vida dels reclusos; l'entrevista en exclusiva que va fer a Dublín (Irlanda) a Éamonn de Valera, líder del Sinn Féin en 1930; l'explotació dels miners anarcosindicalistes de São Domingos (Cap Verd) a finals dels anys vint; o les vagues andaluses de començament dels anys trenta. En 1938 es casà amb la pintora Elena Muriel, amb qui tingué una filla. En les eleccions presidencials de 1949 va fer costat el Moviment d'Unitat Democràtica (MUD) i en 1954 s'integrà en la Societat Portuguesa d'Escriptors. En 1958, degut al prestigi que tenia, el Partit Comunista Portuguès (PCP) el va temptar perquè es presentés a la presidència de la República portuguesa. Al final de sa vida es va quedar sord i deixà de relacionar-se. En la seva literatura de ficció, precursora del neorealisme, va tenir un paper primordial l'aspecte social i ideològic del seu pensament anarquista i anarcosindicalista, a més de la seva frontal oposició a la dictadura d'António de Oliveira Salazar. Va col·laborà en diferents publicacions anarquistes i anarcosindicalistes, especialment en A Batalha i Renovação (1925-1926). Durant sa vida va guanyar diversos premis literaris. És autor de Criminoso por Ambição (1916), Alma Lusitana (1916), Rugas Sociais (1917-1918), Mas... (1921), Carne Faminta (1922), O Êxito Fácil (1923), Sangue Negro (1923), A Boca da Esfinge (1924), A Metamorfose (1924), A Morte Redimida (1925), Sendas de Lirismo e de Amor (1925), A Epopeia do Trabalho (1926), A Peregrina do Mundo Novo (1926), O Drama da Sombra (1926), A Casa dos Móveis Dourados (1926), O Vôo Nas Trevas (1927), Emigrantes (1928), A Selva (1930, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 2002), Eternidade (1933, novel·la de la qual es va fer una pel·lícula en 1992), Terra Fria (1934, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 1991), Pequenos Mundos, Velhas Civilizações (1937), A Volta ao Mundo (1940 i 1944), A Tempestade (1940), A Lã e a Neve (1947, de temàtica anarquista), A Curva da Estrada (1950), A Missão (1954, obra de la qual es va fer una sèrie televisiva sota el títol Terra Instável en 1991), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. I) (1959), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. II) (1963), O Instinto Supremo (1968), Os Fragmentos (1974, de temàtica anarquista), O Intervalo (1974, escrita en 1936, on relata la insurrecció anarquista de Casas Viejas) i Sim, uma Dúvida Basta (1994, escrita en 1936). Ferreira de Castro va morir el 29 de juny de 1974 a Porto (Porto, Nord, Portugal) i va ser enterrat a Serra de Sintra. Entre 1987 i 1992 existí el Prémio Literário Ferreira de Castro instituït per l'Ajuntament de Sintra (Lisboa, Portugal). La seva casa natal a Ossela es va convertir en museu i el carrer on es troba porta el seu nom. L'octubre de 2002 es publicà el llibre de Ricardo António Alves Anarquismo e Neo-realismo. Ferreira de Castro nas encruzilhadas do século. Entre el 8 de juny i el 29 de juliol de 2016 es va fer una gran exposició sobre la seva vida i obra, sota el títol Ferreria de Castro. 100 anos vida literària, a la Biblioteca Nacional de Portugal de Lisboa.

Ferreira de Castro (1898-1974)

***

Necrològica de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de desembre de 1967

Necrològica de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de desembre de 1967

- Luis Andrés Restori: El 24 de maig de 1907 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Andrés Restori. Sos pares es deien José Andrés i Elvira Restori. En el anys vint emigrà a França i milità en els grups anarquistes de llengua espanyola. Durant la Revolució i la guerra es mostrà especialment actiu en els comitès de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars en favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer polidor. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Albi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis Andrés va morir el 18 d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)

Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)

- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Jacinto Lombarte Estupiña apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 de desembre de 1994

Necrològica de Jacinto Lombarte Estupiña apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1994

- Jacinto Lombarte Estupiña: El 24 de maig de 1911 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Jacinto Lombarte Estupiña. Fill d'un militant llibertari, abans de la guerra civil s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els moviments socials. Durant la guerra lluità com a milicià i el febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1948, s'establí a Bolena, on milità en la CNT de l'exili. Jacinto Lombarte Estupiña va morir el 7 de febrer de 1994 a Bolena (Provença, Occitània). Estava casat amb María Franco Bello, amb qui tingué una filla.

***

Notícia sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el periòdic saragossa "La Voz de Aragón" de l'1 de març de 1934

Notícia sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el periòdic saragossa La Voz de Aragón de l'1 de març de 1934

- Santiago Cadenas Pontaque: El 24 de maig de 1912 neix a Lanaja (Osca, Aragó, España) l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon llinatge també citat Pentaque. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme llibertari, va ser apressat i tancat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat per un Tribuna d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat, juntament amb José Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un dia de presó major per «delicte contra la forma de govern» --Santiago Puyol Bierge va ser condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de presó i indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments de 1937 va ser nomenat membre del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Santiago Cadenas Pontaque va desaparèixer en combat el 19 de juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Sa companya fou Fermina Camón Bistué.

***

Amadeo Ramón Valledor

Amadeo Ramón Valledor

- Amadeo Ramón Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara (Lleó, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Amadeo Ramón Valledor, conegut com El Asturiano o Ramón. Miner de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que heretà, ben igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un dels líders anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí fugir i arribà a Astúries. Quan la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó. Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb el suport de la guerrilla, de la colònia minera penitenciària de la Societat «Minas de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller organitzat pel seu cosí Serafín Fernández Ramón (O Santeiro), format sobretot per miners confederals –Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Arturo Martínez (Xoqui), Antonio Vega Guerrero (Rizoso), Vicente Seoane (Pasoslargos), Gerardo Cañedo González, Domingo Villar Torres, El Chato de Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero. Després, va ser nomenat un dels responsables de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. El juliol de 1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel Guriérrez Abella, César Ríos, Adoración Campo Cañedo i Serafín Fernández Ramón, participà en un intent de passar a França, però que es va veure frustrat per mor d'una topada a Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la Guàrdia Civil i en la qual tres guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947 aconseguí fugir d'una emboscada on Serafín Fernández Ramón resultà mort. El 7 de desembre de 1948, amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb un taxi de Toral de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo (Astúries) i, aquest grup, després de escapar als controls de la Guàrdia Civil, aconseguí passar a França el 13 de desembre. A França s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico) amb el qual el novembre de 1951 participà en un atracament a un banc barceloní. Posteriorment acompanyà Sabaté en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya, encara que ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades. Malalt de càncer, Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un tret al cor el 18 d'agost de 1963 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)

***

Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 a Montrouge (Illa de França, França).

***

Louis Ségeral

Louis Ségeral

- Louis Ségeral: El 24 de maig de 1928 neix a Givors (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Ségeral. En 1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on morí, entrà en el maquis i participà en les activitats de la Resistència enquadrat en un grup de Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain (Roine-Alps, Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament llibertari de la mà d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar els presoners alemanys. Després de l'Alliberament entrà a treballar com a obrer emmotllador a la foneria «Ateliers du Furan» de Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en diferents lluites. A començaments de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili del carrer d'Ange. De manera autodidacta es va fer enginyer de carcasses metàl·liques i col·laborà activament en la creació de cooperatives obreres a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat Cooperativa Obrera de Producció (SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de la Federació Anarquista (FA), col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. Participà activament en els fets de «Maig del 1968» i organitzà nombroses conferències i presentacions de films polítics, alhora que fou un dels creadors del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont d'Alvèrnia, participant en la seva ràdio. Gràcies a la seva iniciativa, el 9 d'octubre de 1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo», local obert a totes les organitzacions llibertàries de la ciutat. També creà la Biblioteca Associativa «Le pavé dans la mare». Entre els anys setanta i vuitanta participà a totes les lluites socials de la seva regió. En aquests anys col·laborà amb el grup IRL, que edità a Lió la revista Informations Rassemblées à Lyon. El novembre de 1979, després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA arran del Congrés de Nevers, participà en la creació de la Unió dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste, de Le Havre. Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors d'aquesta nova organització llibertària. Membre de la Libre Pensée, amb Henri Terrenoire, destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà la nova generació en la reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà el programa radiofònic setmanal Utopia de la ràdio lliure Fréquence 101. Amant de la poesia i de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i realitzà pintures inspirades en aquesta avantguarda artística. És autor del llibre de poemes Le damier (1973), de la novel·la Les nouvelles de la Combe (1986) i del llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange. 20 ans d'anarchisme à Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral va morir d'un càncer, com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 a Lió (Arpitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

- Victor Nakachidze: El 24 de maig de 1905 és, sembla, assassinat a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1865 a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

***

Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)

Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)

- Ivan Aguéli: El 24 de maig de 1869 neix a Sala (Comtat de Västmanland, Suècia) el pintor impressionista, filòsof, orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii, més conegut com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh 'Abd al-Hadi Aqhili. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant, passà per diverses escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i abandonà els estudis en acabar l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia ser artista, però son pare es va oposar. No obstant això assistí a l'escola Praktiska Arbetsskolan, al barri de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a l'illa bàltica de Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent en les seves primeres obres, fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh, Karl Nordström i Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890 s'establí a París (França), on es relacionà amb el comerciant de pintures i quadres Julien François Tanguy (Père Tanguy), proper al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh, Renoir, Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser admès al taller del pintor Émile Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment en el qual prengué el pseudònim artístic d'Ivan Aguéli. A més d'aquesta vocació artística, filosòficament s'interessà pel corrent espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser admès en la secció francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el grup teosòfic «Ananta» (E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena Blavatsky i d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel moviment anarquista, sovintejant els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a Suècia, passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr Kropotkin. Freqüentà la Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on llegí sobre orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i escrigué «poemes en colors», inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a París i mantingué una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora dels dret dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu domicili Charles Chatel, gerent de L'En Dehors i col·laborador de La Revue Anarchiste. Víctima de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i per haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat quatre mesos a la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest període de reclusió, començà a estudiar l'hebreu, l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», el setembre de 1894 va ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a Alexandria i El Caire (Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats dels habitants. Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada vegada més es consagrà a l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors (Dionís l'Areopagita, Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.), però sense deixar de banda la seva obra artística. També estudià amb detall l'hebreu, l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a l'Escola Especial de Llengües Orientals, on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista Joseph Derenbourg, el va introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896 i 1913 va escriure cròniques sobre les novetats artístiques per a l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, revista creada per Anatole Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot. Després de la mort de son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà a Suècia per a veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a París. En aquesta època es va convertir a l'islam, però també va estudiar el budisme, el taoisme i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a l'Índia i Colombo (Ceilan; actual Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée. A Colombo visqué en una madrassa. Sense recursos, que li enviava sa mare regularment a París, hagué de tornar a França, però acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4 de juny de 1900, amb el suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la tauromàquia en plena Exposició Universal, disparà amb un revòlver contra el torero francès Félix Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda Tejero (Chato Laborda) quan hi anaven amb un cotxe que els transportava a la plaça de braus de Deuil-la-Barre (Illa de França, França), on s'havia de celebrar la cursa; Chato Laborda resultà lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per aquest fet, va ser posat en llibertat provisional després de passar unes setmanes de reclusió preventiva a la presó de Pontoise (Illa de França, França) i de ser condemnat a una multa i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es desencadenà per aquesta acció antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir una polèmica sobre el tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà d'idiota per afirmar que la dona era inferior a l'home. En 1900 col·laborà en La Revue Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation. A París, en 1901, conegué el metge, lingüista i militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la mateixa passió per Orient, i ambdós projectaren la creació d'una mena d'aliança entre els pobles musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós s'instal·laren a Egipte, on publicaren els periòdics anarquistes i anticolonialistes bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il Convito, on Ivan Aguéli, sota la signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili, publicà nombrosos articles, així com traduccions en italià de tractats esotèrics islàmics. En 1903 rebé al Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907 conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh El-Kebîr, seguidor del ritus malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el va iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem (representant de la confraria sufí xadhilita). A començament de 1909 començà a partir un sordesa creixent, però que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam esotèric i exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà dramàticament de Marie Huot a Marsella (Provença, Occitània) i viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a finals de 1910 conegué l'orientalista René Guénon, que aleshores dirigia la revista La Gnose, en la qual col·laborà entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la publicació de l'assaig «L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911 cofundà amb René Guénon a París la societat secreta sufí «El-Akbariyah», destinada a l'estudi del mestre andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911 visità Suècia i assistí esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a Estocolm. En 1912 exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única ocasió de la seva vida en la qual mostrà les seves obres en públic, però el mateix dia de la inauguració de l'exposició tornà a París. En 1913 visità la Turena i pintà paisatges de la vall del Loira. En 1914 retornà, per última vegada, a Egipte, on, a més de fer de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es consagrà a la pintura de paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de l'Imperi Otomà i va ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya, país neutral. A finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però mancat de recursos finances no pogué retornà a Suècia i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan Aguéli va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir quan acabava d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense cap prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la via i per tant assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data en la qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus islàmics al cementiri antic de la seva ciutat natal. La major col·lecció de les seves obres d'art es troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de Belles Arts d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres seus van ser reproduïts en segells suecs.

Ivan Aguéli (1869-1917)

***

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1921 mor a Nanterre (Illa de França, França) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Havia nascut el 24 de maig de 1859 a Brussel·les (Bèlgica). Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Karl Dingler

Karl Dingler

- Karl Dingler: El 24 de maig de 1950 mor a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Havia nascut el 3 de novembre de 1900 a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany). Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer «ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària.

Karl Dingler (1900-1950)

***

Rafael Galindo Royo

Rafael Galindo Royo

- Rafael Galindo Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La Marañada, a Reillo (Conca, Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

***
Leonídio Rodrigues

Leonídio Rodrigues

- Leonídio Rodrigues: El 24 de maig de 1951 mor a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Havia nascut el 14 d'octubre de 1887 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal). Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia.

***

Necrològica de José Mompeán García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" el 6 de juny de 1953

Necrològica de José Mompeán García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera el 6 de juny de 1953

- José Mompeán García: El 24 de maig de 1953 mor a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) l'anarcosindicalista José Mompeán García. Havia nascut el 27 d'abril de 1919 a La Alberca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Mompeán i Rosario García. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la Regional de Llevant. En l'exili fou un dels reorganitzadors de les Joventuts Llibertàries de Marsella. Afectat per una malaltia contreta al port marsellès, José Mompeán García va morir, dos anys després, el 24 de maig de 1953, al Sanatori «Le Petit Arbois» de Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al petit cementiri de Les Milles.

***

Félix Martí Ibáñez al seu despatx de director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya (1936)

Félix Martí Ibáñez al seu despatx de director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya (1936)

- Félix Martí Ibáñez: El 24 de maig de 1972 mor a Nova York (Nova York, EUA) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Havia nascut el 26 de desembre de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el «Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció «Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la «socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica «MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación, Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel, Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!, CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan, Encyclopedia Americana, Esquise, Estudios, Gentry, Gimnos, Heraldo de España, Higia, Horizontes, Horizonts Médicos, Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià, Mi Revista, ¡¡Nuestro!!, Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959), The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

***

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 24 de maig de 2002 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Havia nascut el 12 de novembre de 1926 al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya). Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup «Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española.

***

Pura López Mingorance

Pura López Mingorance

- Pura López Mingorance: El 24 de maig de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Purificación López Mingorance. Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel López López i Dolores Mingorance. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, son pare i son germà, Miguel López Mingorance, van ser afusellats pels franquistes, i ella va estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal López Mingorance, va ser afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a Barcelona en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta, de la qual s'encarregava amb son company Francisco López Ibáñez. Anys després es va unir sentimentalment amb el destacat militant clandestí Manuel Fernández Rodríguez. En 1988 vivia a Granada i després es traslladà a Barcelona. En 2004 sol·licità a diverses institucions, que mai no li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son germà Miguel afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d'El Carrizal, a la localitat granadina d'Órgiva. En 2010 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo d'Eulàlia Vega. Purificación López Mingorance va morir el 24 de maig de 2007 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

Pura López Mingorance (1920-2007)

Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003)

---

[23/05]

Anarcoefemèrides

[25/05]

Escriu-nos


Actualització: 01-10-19