|
---
Anarcoefemèrides del 25 de maig Esdeveniments
Execució
sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats
armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois - Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres. ***
Capçalera
del primer número de La
Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt La Boje!: El 25 de maig de
1885 surt a
Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista La Boje! Grido
dei lavoratori (La Boje!
Crit dels treballadors). «La Boje!» és
el nom que van prendre les revoltes
pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de
Màntua. «La
Boje!» significa en llengua vèneta
«l'olla que bull» i ve de l'expressió
que cridaven
els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la
va' de fora!»
(Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel
propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un
altre número, el 4
de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È
campo libero alla collaborazione
operaia» (La Boje! Camp lliure a la
col·laboració obrera) i un epígraf
d'Olindo
Guerrini (Lorenzo Stecchetti):
«Noi
plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente,
giuistizia ci
faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan
arribi el gran dia, amb el
sol lluent a la cara, justícia hi farem!). ***
Nold i Bauer - Alliberament de Nold i Bauer:
El 25 de maig de 1897 els anarquistes
Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat
d'Alexandre
Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de
Homestead en 1892,
són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a
Pittsburgh
(Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat
quatre anys i tres mesos.
Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats,
però la pena fou
reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany
organitzaren un
gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn
dels dos
anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906. ***
Anagrama de la FORA - Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari). ***
Georges
Taupin segons Le
Petit Parisien del 26 de maig de 1923 - Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per «estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa. ***
Cartell
anunciador de l'exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya (maig de 1930) - Exposició
d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al
Rincón de Goya, al Parque de Buena
Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició
antològica d'obres (pintures, xilografies,
escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i
anarcosindicalista
Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre
el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia
exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de
Barcelona (Catalunya),
una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta
exposició saragossana de 70
obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda
(racionalisme,
neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al
pintor Francisco
de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García
Mercadal, qui projectà l'edifici
racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927,
l'aixecà entre 1927 i 1928 i que
acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el
centenari de la
mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els
actes del centenari del
romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de
l'exposició i a les primeres
pàgines dels seus principals diàries (Cierzo,
Diario de Huesca, Heraldo
de Aragón, Montearagón,
La Tierra, Tierra
Aragonesa, La Voz de
Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al
respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren
diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per
Marín Sancho, José
Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José
i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy
Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres.
Rebé dures crítiques,
les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels
«Albareda Hermanos»,
que qualificaren Acín d'«avantguardista»
i les exposicions d'avantguarda de
«malalties infeccioses». Exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya ***
Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres - París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.
Naixements
Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878 - Max Hödel:
El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya)
l'anarquista,
partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max
Hödel, que va fer
servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi
s'afilià al Sozialistische
Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya),
però
ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt
prometien emperò res
no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista,
però després es dedicà a
la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts,
etc.) i a la difusió
d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians.
El SAPD l'acusà que
quedar-se amb la
recaptació de la venda
de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de
maig de 1878, dos
dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós.
Després marxà de Leipzig i
anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que
l'acusà d'ofenses
a l'emperador. Més tard viatjà per
Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia,
escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va
pertànyer al
sector bakuninista de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), però
la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades
deia que
era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25
d'abril de
1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies
després, l'11 de maig de 1878, a
l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de
Berlín,
dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan
sols
ferir-lo; volia protestar així contra la misèria
obrera. El kàiser viatjava amb
una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa
de Baden, i son
gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van
llançar sobre el
regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida
i va morir dos
dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal
Superior de Justícia
de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà
el seu pensament llibertari i el
10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per
«traïció a la
pàtria»
cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor
d'ofici va demanar perdó al
tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel,
després de rebutjar
qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de
destral el 16 d'agost de
1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
Els atemptats de Hödel i de
Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra
l'emperador alemany van
servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei
antisocialista l'octubre d'aquell 1878. ***
Foto
policíaca de Gustave Mayence (17 de març de 1894) - Gustave Mayence: El 25 de maig de 1860 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gustave David Mayence. Sos pares es deien Abraham Mayence, conductor de tren de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, i Abigaïl Soreph. Obrer tapisser de professió, va ser incorporat a l'exèrcit en la lleva de 1880 i el 17 de novembre de 1881 destinat al 23 Regiment de Línia a Saigon (Cotxinxina francesa; actualment Vietnam), on va romandre dos anys i va ser condecorat amb la Medalla de Tonquín. Des de 1885 vivia en unió lliure amb Marie Le Troquer, amb qui tenia tres infants. Va fer una crida, publicada en diversos diaris parisencs, als combatents de Tonquín per a una reunió que es va celebrar el 5 de juliol de 1885 al seu domicili, al número 16 del carrer Poissonniers. Entre 1886 i 1888 treballà de tapisser al «Bon Marché» de París, d'on va ser acomiadat per «arrogància» i «manca d'aptitud». A partir d'aleshores treballà de manera irregular i, sovint sense recursos, va ser desnonat en diverses ocasions del seu domicili per manca de pagament del lloguer. El desembre de 1886 sol·licità feina d'agent de policia a Cotxinxina i aquest mateix any fou gerent de Montmartre, petit full literari i artístic. El juny de 1888 vivia al número 129 de l'avinguda de Batignolles de Saint-Ouen (Illa de França, França) i formà part del grup anarquista local. El març de 1889 va ser detingut després d'haver increpat un patró que havia guanyat una causa en Magistratura del Treball contra els obres de la Cambra Sindical dels Manobres. Posteriorment milità en els grups anarquistes del XVII i XVIII Districte de París. En aquesta època va estar molt lligat als anarquistes Louis Charveron i Marchal. El desembre de 1890 substituí Auguste Faugoux, condemnat a dos anys de presó, en la gerència de Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 31 del carrer Cadet de París. Amb altres companys del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) (Michel Bastard, Henri Decamps, François Collion, Nestor Ferrière, Charles Galau, François Pernin i Arthur Voyez), va ser jutjat el 23 de març de 1891 davant l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» arran de l'article «Faut-il déserter?», aparegut en Le Père Peinard del 15 de març anterior; jutjat, va ser condemnat a finals d'abril de 1891 a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que els seus companys van ser absolts. Va ser reemplaçat per Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard. El judici anterior va ser cassat el maig de 1891 per vici de forma i va ser de bell nou jutjat el 23 de juliol de 1891 a l'Audiència del Sena a Versalles (Illa de França, França), on la pena anterior va ser confirmada i ell internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El 8 de juny de 1891 assistí a la manifestació que va portar una corona amb la inscripció «Hommage à la Commune» al Sacré-Coeur de Montmartre; aquesta concentració degenerà en una baralla que donà lloc a diverses detencions. El 21 de març de 1892 el seu domicili de carrer Lantiez, al barri parisenc de Batignolles, va ser escorcollat i la policia només va trobar exemplars de Le Père Peinard i fullets llibertaris. El 15 de setembre de 1893, a la seu de Le Père Peinard d'Émile Pouget, proposar per a contrarestar les «Festes Francorusses», que celebraven l'aliança militar amb ambdós països, realitzar manifestacions per a protestar contra la idea de pàtria. El 18 de setembre d'aquell any proposà llançar sobre la gentada que mirava els mariners russos periòdics i fullets anarquistes. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i dos dies després el comissari de policia del barri de Ternes el materialitzà al seu domicili, al número 61 del carrer Sauffroy del XVII Districte de París; en aquest escorcoll la policia requisà diversos periòdics (L'Anarchie, L'Attaque, Le Ça Ira, Le Chambard, Le Conscrit, Le Cri Typographique, L'En Dehors, Le Faubourg, La Lutte pour la Vie, Le Père Peinard, La Révolte) i altres materials (fullets anarquistes, cançons, cartells sense segell, notes escrites, etc.); portat a comissaria, el 18 de març de 1894 va ser tancar a la presó parisenca de Mazas. El 23 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una nova ordre d'arrest pel mateix motiu que l'anterior. L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri de la Plaine-Monceau escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili al número 29 de carrer Balagny i va ser empresonat a Mazas després de passar per comissaria, on va romandre fins el 5 de juliol. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas d'«associació criminal». A finals dels anys noranta treballava de tapisser al seu domicili del número 95 del carrer des Moines de París. En 1898 deixà clar en diversos comunicats a la premsa parisenca que res tenia a veure amb l'«anarquista» antisemita i confident de la policia Raoul Mayence, que havia portat a la detenció i expulsió de l'anarquista Mécislas Golberg –algunes fonts historiogràfiques confonen les dues persones. El seu últim domicili va ser al número 41 del carrer des Poissonniers de París. Gustave Mayence va morir el 31 de gener de 1917 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França). ***
Varban Kilifarski - Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents. ***
Alfred
Duchesnay - Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània). ***
Necrològica
de Juan Mínguez Martínez apareguda en el
periòdic tolsosà Espoir del 27 de
març de 1978 - Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet. ***
Notícia
de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918 - Cassien Oddo: El
25 de maig de 1892 neix al barri de Montredon de Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Sos pares es deien
Charles
Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron.
Es guanyava la vida com a
obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del
Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague
de Montredon, fundat
per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène
Audier, Léopold Fouque,
Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral
Pequinot, Rodier i Félix
Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del
Comitè de Defensa
Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de
la peça Le rêve de
Rousset, celebrada a la Salle
du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913
va ser incorporat a
files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de
1915 va ser
llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta
època vivia al carrer
Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915,
en plena
Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de
desembre
de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de
mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31
de maig de 1918 a
Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba
col·lectiva al
cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el
monument porten
erròniament el seu nom com Séraphin
Adolo.
***
Emilio
López Arango - Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario. Emilio López Arango (1893-1929) ***
Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972 - Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de José Margeli Naudín
apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de
España del 5 de novembre de 1921 - José Margelí Naudín: El 25 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudin va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic). ***
Francesco
Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels
vuitanta) - Francesco Carmagnola:
El 25 de maig de 1900 neix a San
Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i
agitador antifeixista
Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank.
Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien
Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer
tèxtil i començà a militar
en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant
encara
que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei
militar a Bolonya portà
una intensa tasca propagandística entre els seus companys de
caserna i per
aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària
militar creada
especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà
activament en el
moviment d'ocupació de fàbriques i
combaté fins i tot armat en els
enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza
lluità contra els escamots
feixistes organitzats i, fugint de la repressió,
emigrà el 23 de febrer de 1922
a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any
amb el vaixell «San
Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de
l'Estat de Queensland, per
treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país
s'implicà en la
lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians
i els
enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en
diferents
ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i
el cos consular
italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra
australiana, tant
dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint
sempre de mantenir
relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el
Communist Party of
Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant
el règim soviètic
de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927
promogué a Melbourne la campanya de
suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. A
finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile
Antico el grup «Lega
Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi
en la publicació de
pamflets subversius i que arribarà a ser el grup
esquerrà més important de la
comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927
començà a publicar a Sydney
el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que
tractà la problemàtica local i
publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu
del món (França,
Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer
número, publicat després de
l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el
títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli
anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els
anarquistes seran
venjats!) i això serví de pretext
perquè Grossardi, cònsol general
d'Itàlia,
exigís del primer ministre australià Stanley
Bruce la immediata clausura del
periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any.
El desembre de 1927
fundà amb altres companys el «Club Social
Matteotti» –en honor de Giacomo
Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots
feixistes–, al carrer
Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre
de 1928
aquesta organització es traslladà a un nou local
més gran al carrer Victoria de
Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga
Australiana de Lluita contra el
Feixisme. El «Club Matteotti» publicà
entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro
Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes
efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,
In Memoria i Il
Risveglio). Entre 1930 i 1932
col·laborà en els periòdics de
Melbourne L'Avanguardia Libertaria,
publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La
Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la
policia
australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club
Matteotti». L'1 de maig de
1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es
manifestava per la
riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!».
Després de la crisi interna
del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines
entre Carmagnola i
Bertazzon, que portarà a la seva dissolució
oficial el 15 de desembre de 1933,
i a causa de la depressió econòmica que patia
l'economia del país, l'octubre de
1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat
australià de Queessland, per
treballar en la recol·lecció canya. La topada
directa el 26 de desembre de 1931
amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a
Townsville, de visita a Ingham,
el portà a un procés polític amb dos
companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre
l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es
defensà
atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats
australianes contra
els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son
company
Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la
recol·lecció
de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining
Company (CSR,
Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per
l'Australian
Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que
a més de
reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils,
malaltia infecciosa
que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes
reivindicacions
dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com a
única mesura de
lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els
nostres dies. Com que
va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina,
retornà a
Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En
1938 organitzà la
difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al
port de Melbourne
entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de
febrer de
1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes
del
vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren
salvatgement el xofer d'un
taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies
després s'organitzà una manifestació
de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i
en la qual prengué
la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de
l'entrada en la II
Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians,
considerats com a
potencials enemics, van ser internats en camps de
concentració. Aquest fet va
ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven
sense cap
discriminació italians defensors del feixisme i militants
antifeixistes, produint-se
constants agressions –el seu company Fantin va ser assassinat
en 1942
en un
d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune.
El 27 de juliol de
1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets
emparedat amb un cartell
que deia «Tots els italians no són
feixistes.», amb caricatures de Mussolini i
fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la
guerra, encara que
fidel al pensament anarquista, reduí la seva
militància activa. Retirat a
Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida
es reunia amb els
joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer,
Francesco Carmagnola
va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova
Gal·les
del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden. Francesco Carmagnola (1900-1986) ***
Ilio
Baroni - Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Sos pares es deien Lodovico Baroni i Francesca Ferri. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits. ***
Notícia
sobre la condemna d'Ivan Aiati publicada pel periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 22 de desembre de 1951 - Ivan Aiati: El 25 de maig de 1906 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista Ivan Aiati. Era fill dels militants llibertaris Eugenio Aiati, amic íntim d'Errico Malatesta, i Teresa Venieri. Es guanyava la vida fent de pedraire. Durant un escorcoll policíac durant el feixisme proclamà la seva militància anarquista i va ser condemnat el 14 de maig de 1928 a cinc anys de confinament a l'illa de Lipari, on va fer amistat amb els anarquistes Ernesto Danio i Vincenzo Perrone. El 12 de novembre de 1932 va ser agraciat, amb son pare, d'una amnistia en ocasió del desè aniversari de la «Revolució Feixista». Entre 1940 i 1942 va estar empresonat. El desembre de 1944, amb Mario Montavani, creà el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana, del qual va ser gerent. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del seu Comitè d'Assistència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, en representació del Grup Anarquista «Pietro Gori» de Civitavecchia, assistí al I Congrés Nacional Anarquista celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). En aquesta època fou gerent d'Il Libertario. Settimanale della Federazione Comunista Lombarda i dels únics números de La Voce Anarchica (1 d'abril de 1946) i 9 Luglio (9 de juliol de 1946). Fou responsable en diferents ocasions (director en 1947, administrador en 1948, redactor en 1951) del setmanari Umanità Nova, òrgan de la FAI. En 1947 era secretari i administrador a Roma (Itàlia) del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques (CNVP) de la FAI, organisme d'ajuda per als militants empresonats o perseguits per les autoritats. Entre el 16 i el 20 de març de 1947, amb Riccardo Sacconi i Attilio Sassi, representà la Federació Anarquista del Laci (FAL) en el II Congrés Nacional de la FAI, que se celebrà a Bolonya (Emilia-Romanya, Itàlia). Entre el 21 i 24 de febrer de 1948 fou delegat a la Conferència Anarquista Interregional de Canossa (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser nomenat administrador del setmanari Umanità Nova. En 1951 va ser condemnat a quatre mesos de presó per una article aparegut en Umanità Nova sobre uns incidents durant una manifestació de desocupats a Marsala (Sicília). El 19 de juny de 1951 va ser condemnat per la Sala XI de l'Audiència de Roma a vuit mesos de presó per «apologia de delicte», juntament amb Gigi Damiani –Alfonso Failla va ser absolt–, per una article aparegut en Umanità Nova en defensa dels militants anarquistes italians que el 8 de novembre de 1949 atemptaren contra el consolat espanyol franquista de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 de març de 1953 va ser novament condemnat pel Tribunal de Cassació de Roma, com a gerent d'Umanità Nova, a vuit mesos de presó per un article escrit per Pasquale Fancello. Sa companya fou Lina Cusolito. Ivan Aiati va morir en 1990. ***
Asunción
Cañizar Agut - Asunción
Cañizar
Agut: El 25
de maig
de 1909 neix a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista
María de la Asunción Cañizar Agut. Sos
pares es
deien Joaquín Cañizar i Adelaida Agut. Militant
de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT), estava casada amb Ramón Jacinto Prades
Ribera, amb qui va tenir
dos infants, Pilar Prades Cañizar i Germinal, que
morí amb cinc mesos. Durant
la Revolució s'instal·là amb sa
família a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent), on formà part de la Federació Comarcal
de Col·lectivitats del
Matarranya, de la qual son company va ser nomenat secretari,
encarregant-se amb
Nieves González Gil, companya de Julián
Floristán Urrecho, del menjador popular
que hi havia a la plaça del poble. Després de la
destrucció de les
col·lectivitats l'agost de 1937 a mans de les tropes
contrarevolucionàries
comunistes d'Enrique Líster Forján,
retornà a Massalió. L'abril de 1938, pocs
dies abans de l'ocupació del pobla per les tropes feixistes,
marxà amb sa
família cap a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França, i acabà instal·lant-se a
Mehun-sur-Yèvre (Centre, França).
Asunción
Cañizar Agut
va morir el 15 de gener de 1993 a la Llar d'Avis Medicalitzada de
Vierzon (Centre, França). Son germà Antonio
Cañizar Agut també va ser militant anarcosindicalista. ***
Jóse
i Kati Horna - José Horna
Lechuga: El 25 de maig de 1909 neix a Los Villares
(Jaén, Andalusia, Espanya) el dibuixant,
cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga.
Sos pares es deien Antonio Horna Campos i Ana María Lechuga
Cuenca. Estudià a l'Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també
artista anarquista
Remedios Varo i amb Salvador Dalí, i va pertànyer
al moviment surrealista. Durant
la guerra civil fou un dels fundadors de la revista Umbral,
en la qual col·laborà amb dibuixos, i
treballà com a
dibuixant per a l'Estat Major de l'Exèrcit
republicà. En la redacció d'Umbral
conegué la fotògrafa anarquista
Katalin Deutsch Blau, amb qui es casà en 1938 prenent el nom
de Kati Horna, amb
el llinatge del seu marit. En 1939 s'enrolà en la
Divisió de l'Ebre que cobrí
la retirada de civils cap a França i, quan el triomf
franquista era un fet, creuà
amb sa companya els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord). Ella
pogué arribar a París, però ell va ser
reclòs en un camp de concentració. Quan
aconseguí sortir del camp, i després de treballar
un temps a l'Agence Photo de
París, amb Kati embarcà el 17 d'octubre de 1939 a
bord del paquebot De Grasse al port
de Le Havre (Alta
Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i
d'allà un nou vaixell desembarcà
la parella a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on
arribà el 30 d'octubre. Amb sa
companya s'instal·là en una casa de la Colonia
Roma (número 198 del carrer
Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. Al país asteca
destacà com a escultor
surrealista, cartellista, maquetista, dibuixant publicitari,
il·lustrador de
llibres i dissenyador de tapissos i de mobles. Amb Carlos Lazo
realitzà el
disseny i la construcció amb un grup d'enginyers de la
Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys
col·laborà en Aventura
i en l'editorial Minerva. A Mèxic entaulà amistat
amb
destacats artistes i escriptors, com ara Frida Kahlo, Diego Rivera,
Leonora
Carrington, Benjarmín Péret, Alice Rahon, Edward
James, Mathias Goeritz, Pedro
Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Alejandor Jodorowsky o
Wolfgang
Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949 nasqué Norah
Horna, filla única
de la parella. En els anys cinquanta col·laborà
amb Remedios Varo i amb Leonora
Carrington en la realització de juguetes
artístics i de titelles. Fou un expert
jugador de cesta-punta, esport en el qual guanyà importants
premis. Durant els
24 anys que va viure a Mèxic mai no va voler exposar la seva
obra, encara que
va ser guardonat amb nombrosos premis pel seu treball
gràfic. José Horna
Lechuga va morir el 4 d'agost de 1963 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic). En 1964 la
Galeria Antonio Souza realitzà una exposició
d'homenatge amb les seves
escultures. En 2003 es realitzà al Museu Nacional d'Art de
la Ciutat de Mèxic
una exposició antològica de la parella Horna sota
el títol Los sentidos de las
cosas. El mundo de Kati i José Horna. José Horna Lechuga (1909-1963) ***
Umberto
Montefameglio - Umberto Montefameglio: El 25 de maig de 1935 neix a Metz (Lorena, França) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Paolo Montefameglio. Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia, L'Avvenire, La Notte, Il Giorno, Il Milanese, Bolero, Epoca, Panorama, Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit –editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana– i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa –on reivindicà aquesta manera de fumar tabac–, la mensual Il Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle. ***
Rolland
Hénault - Rolland Hénault:
El 25 de maig de 1940 neix a Saint-Valentin (Centre, França)
l'escriptor,
poeta, assagista, periodista, agitador cultural i pedagog llibertari i
pacifista Rolland Alfred Alphonse Hénault, que va fer servir
els pseudònims Guimou de la Tronche
i Le Plouc. Sos pares, pagesos
esquerrans,
es deien Maurice Joseph Hénault i Cécile Juliette Leguet.
Després de diplomar-se en 1961 en
Lletres Modernes, amb la memòria «L'homme moyen
devant la société moderne», fou
professor de francès a Châteauroux (Centre,
França) a diversos centres
educatius (Col·legi dels Caputxins, Institut Pierre i Mare
Curie i Institut
Blaise Pascal); a més, s'encarregà de cursos a la
Universitat d'Orleans
(Centre, França). Marcat per la personalitat de diferents
intel·lectuals i
polítics (Jean-Yves Gateaud, Maurice Laisant, Marcel
Lemoine, Gilles Perrault,
Raymond Rageau, etc.), en 1978 s'adherí a la Unió
Pacifista Francesa (UPF) i
durant molts d'anys va ser membre del seu consell
d'administració. També milità
en la l'associació «Amis de Louis
Lecoin» i participà en l'homenatge que se li
va retre a Saint-Amand-Montrond (Centre, França).
Cofundà i animà el periòdic
mensual satíric de Châteauroux Le
Provisoire. Le mensuel du berrichon évolué
(1975-1993), publicació que va patir
cinc processos per difamació. A partir de 1981 es
dedicà a l'ensenyament en
centre penitenciaris, primer a la presó de Saint-Maur
(Centre, França), on tingué
l'oportunitat d'ensenyar francès al conegut pres Ilich
Ramírez Sánchez (Carlos
el Xacal) –el director de la
Presó Central de Saint-Maur el denuncià per
«difamació»–, i, a partir de
1990,
a la presó dels Alts del Sena, Nanterre (Illa de
França, França). D'aquesta
experiència carcerària, en 2006
publicà el llibre Non! Construire
des prisons pour enrayer la délinquance, c’est
comme
construire des cimetières pour enrayer
l'épidémie, pel qual va rebre el
«Grand
Prix Ni Dieu ni Maître». En 1984
cofundà, amb Léandre Boizeau i Gérard
Coulon,
la revista cultural trimestral La Bouinotte, que va tenir un gran èxit als
departaments d'Indre i Cher, que era el
seu àmbit d'actuació. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries i pacifistes, com ara L'Arbrer est
dans la Graine, De
Long en Large, L'École
Émancipée, Encres Vagabondes,
Le
Libertaire, La Marseillaise, Le
Monde Libertaire, La
Révolution Prolétarienne, Rouge,
L'Union Pacifiste, etc.
Entre 1998 i 1999 animà el periòdic parisenc L'Insoumis
i sostingué la
lluita de Léandre Boizeau per la revisió del
procés dels condemnats Raymond Mis
i Gabriel Thiennot. Va escriure les lletres de moltes
cançons de la cantautora
llibertària Élizabeth Gillet (Élizabeth),
també va escriure i
representar peces teatres amb «Le Troupeau
Théâtral Berrichon», comèdies
musicals amb «Les Ch'nassous» i va fer d'humorista
i clown. També va fer
conferències, especialment sobre escriptors llibertaris, al
«Cercle Condorcet»
de Châteauroux. Des de 2005 fou membre del Centre
Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença,
Occitània). En 2007, pel seu
llibre Raymonde Vincent, catholique et libertaire,
va rebre el premi de
l'Ajuntament de Châteauroux. Fins a 2011
col·laborà setmanalment en el diari
comunista L'Écho du Centre. Amant de la
natura, cultivà una vinya a
Reuilly (Centre, França). Va recollir en sis volums els seus
articles entre
1975 i 2016. Entre les seves obres podem destacar Partition
pour deux
brouettes (1973), Berrichons vous êtes
formidables (1977), Le
Berrichon sans peine (1978), Pas de gargaillous
pour la Mélie (1979),
Ah! les Misérables! (1981), Halte
là! Les Ayatolls sont là!
(1980), Y a plus de cons (1987), Les murs
de la déraison (1994), Éloge
du Plouc (1995), Marcel Lemoine ou la guillotine
à 20 ans (1996), Voulez-vous
valser grand-mère (1998), Reuilly ou les
saveurs de la Terre (1999),
2001, Odyssée de l'espèce
(2001), Trente chefs-d'œuvre simplifiés
(2002), L'autre Gateaud (2002), Le
bonheur de Saint-Valentin (2003),
Flâneries espiègles en Région
Centre (2003), La Marodiable. Deux
pastiches sinon Rien (2004), Les mots pour le
diré (2004), Le
blues d'Eugène (2005), La
chèvre de M. Seguin dans ses 38 versions inèdites
(2006), Raymonde Vincent, chrétienne et libertaire
(2006), Non! Construire
des prisons pour enrayer la délinquance, c'est comme
construire des cimetières
pour enrayer l'épidémie (2006), On
les aura. Récit saignant d’une
révolte armée dans une maison de retraite
(2006), Georges Sand est à
l’origine du monde (2008), Manuel
pratique de conversation (2008), Gérard
Depardieu et moi (2015) i Oeuvres
inédites ou presque (2018). Sa companya fou Françoise Durousseaud. Malalt
de càncer, Rolland Hénault va morir
el 5 d'abril de 2017 al seu domicili
de Déols (Centre, França).
Defuncions
Ramón de la Sagra - Ramón de la Sagra: El 25 de maig de 1871 mor a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris –també citat Périz. Havia nascut el 8 d'abril de 1798 a la Corunya (La Corunya, Galícia). Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del «socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps –fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de «socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors –agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.– i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano, Guía de Comercio, Journal des Économistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, des établissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843), Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844), Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844), Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845), Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolution économique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867), L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins. ***
Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909 - Maxime Négro:
El
25 de maig de 1909 mor a
París (França) el socialista llibertari
i sindicalista Maxime Bernard Négro. Havia nascut el 23 de
juliol de 1843 a Toló (Provença,
Occitània). Sos pares es deien
Charles Bernard Négro,
barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a
Marsella (Provença,
Occitània) amb la revolucionària
llibertària d'origen polonès
Adèle-Pauline
Mekarski (Paule Mink)
amenaçada
d'expulsió i així aquesta aconseguí la
nacionalitat francesa, alhora que va
reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink
havia tingut a l'exili del seu
primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la
vida com a obrer
mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses
localitats (Sant Rafèu,
Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de
1882 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), on optà per posicions
«possibilistes». En aquesta època
vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883
representà el bronzistes parisencs
en el Congrés de la Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF)
celebrat a París (França). Fou
col·laborador del diari L'Aurore.
Entrà a treballar en l'administració i
acabà militant en
les files «demòcrates republicanes». La
seva última residència va ser a
Boulogne-sur-Seine,
actual Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Malat, Maxime Négro va
morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de
París (França) i va ser
enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El
fill que havia tingut
amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren
inscriure sota els noms
Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del
registre civil es va negar–,
va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França, França)
després de la II Guerra Mundial. ***
Régis
Faure - Régis Faure:
El
25 de
maig de 1911 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) l'anarquista, sindicalista i
cooperativista Régis Faure. Havia nascut el 20 de
març
–el certificat de defunció
cita erròniament el 15 de gener– de 1851 a
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània). Sos pares es deien Pierre
Faure, obrer
sabater, i Marie Maloriol, domèstica. Es guanyava la vida
com a
obrer
teixidor
de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes
més actius de la
zona de Saint-Étienne. Milità activament en la
Cambra Sindical d'Obrers de
Passamaneria i representà aquesta en el II
Congrés de la Regió de l'Est, que se
celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on
presentà informes concernents a la
dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació
Revolucionària de la Regió
de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans
de la celebració del
Congrés Regional del Centre, que marcà
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est,
especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i
Lió. Entre el 5 i l'11 de
juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres,
participà en
el Congrés de la Federació d'Est del Partit
Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on
intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les
idees
abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a
l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la
revolució. Sembla que
aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els
Fora de la Llei), animat
especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882
col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire
de Lió, que
havia succeït Le Droit Social
i que
serà continuat per La Vengeance
Anarchiste.
Quan preparava l'edició del primer número del
periòdic local Le Branle-bas.
Organe des perturbateurs
stéphanois, la policia requisà les
proves. El 19 de març de 1882 presidí,
amb Émile Gautier, una reunió pública
celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió,
decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà
als crits de «Visca
la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de
1882, amb Toussaint Bordat i
François Pautet, encapçalà la
manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps,
França) en ocasió de l'aniversari de la massacre
de miners portada a terme el
16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del
cementiri que,
d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies
després,
va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per
«complicitat de trencament
de tancament, violació de sepultura, possessió
d'armes prohibides i ultratge
als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de
presó. L'agost de
1882 publicà el fullet La
vérité sur le
scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de
la Loire.
Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la
delegació de
Saint-Étienne que representà la
Federació Revolucionària a la reunió
anarquista
internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée
Reclus, que se celebrà entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les
resolucions
d'aquest congrés confirmaren les del Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra)
del 14 de juliol de 1881, com ara la separació
diàfana entre el moviment
anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels
grups. En
aquesta època era secretari de l'Aliança
Anarquista de Saint-Étienne, que
s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin
adoptat el
«pacte federatiu de tendència comunista anarquista
i tinguessin com a finalitat
la supressió de l'Estat i de tota propietat».
Aquesta aliança havia trencat les
relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus
«projectes barrocs». Es va veure
implicat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883
davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de
1882 i dels
atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió.
El 21 d'octubre de
1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren
diversos
documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del
Congrés Obrer de
Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon,
exemplars de periòdics (L'Étendard
Révolutionnaire, Le
Prolétaire, Le
Révolté, La
Tenaile),
fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de
Saint-Étienne, cartells de «Mort
aux voleurs», el programa del periòdic Le
Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la
seva detenció
s'organitzaren concerts als cafès de
Saint-Étienne en suport de sa companya, la
modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de
1883 va
ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i
cinc anys de
privació dels drets civils; aquesta pena va ser
reduïda el 13 de març de 1883
pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un
any de presó, 100 francs de multa i cinc
anys de privació dels drets civils. Durant la seva
detenció l'anarquista Claudius
Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu
alliberament, el
gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail,
Perelle,
etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià
uns quants anys a
Suïssa, on visqué en diverses poblacions
(Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i
es relacionà amb els anarquistes locals –segons
alguns fou el redactor del
periòdic ginebrí L'Égalitaire
(1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot
d'una la seva militància
anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes
les
lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans
de febrer de 1887,
arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de
Lió, i ben igual que una
vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer
del Bas Vernay va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer
de Maig
de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser
detingut preventivament en
1892 la vetlla del procés contra François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
i per a la manifestació del
Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la
vaga
general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne
que donaren lloc a
violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants.
Cooperativista actiu,
animà la «Unió de
Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878.
Després
d'enviudar, s'establí a Avinyó
(Provença, Occitània), on treballà en
un taller
de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a
París, on visqué i trobà feina al
barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser
trobat el 25 de
maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França), sense
que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que
va ser declarada oficialment
com a un accident. ***
Miguel
García Dionisio - Miguel García
Dionisio:
El 25 de maig de 1949 és abatut al Barranco de San Juan,
també conegut com Barranco Juanón
(Güejar, Granada,
Andalusia, Espanya), l'anarquista, anarcosindicalista i resistent
antifranquista
Miguel García Dionisio, conegut sota diversos
pseudònims (Isidro, Mona, El Hijo
del Machacado, Mona de
Agrón). Havia nascut en 1919 a
Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Miguel García i Purificación Dionisio. Camperol,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En
acabar la Guerra Civil, el 16 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat,
va ser
condemnat a sis anys i un dia de presó. El 9 d'agost de 1941
aconseguí la
llibertat provisional i posteriorment decidí integrar-se en
la guerrilla
antifranquista. Entrà a formar part del grup de maquis
confederal encapçalat
per Félix Castillo Clares (Clares)
amb qui participà en el segrest de Torcuato Contreras, de
Guadix (Granada,
Andalusia, Espanya), alliberat després de pagar un rescat de
75.000 pessetes. El
13 de gener de 1947 s'uní a
l'«Agrupació Roberto»,
encapçalada per José Muñoz
Lozano (Roberto), integrada en el II
Grup de la II Companyia del VII Batalló de
l'Agrupació Guerrillera de Granada,
que actuava a les serres de Cázulas, Jayena i als
límits provincials de
Granada, Màlaga i Almeria. La Guàrdia Civil
l'acusà d'haver participat en
l'execució d'un guàrdia i d'un pastor de la
granja La Pera. El 25 de maig de
1919, després d'haver segrestat Manuel García
Pérez, que aconseguí fugir sense
haver pagar el rescat de 50.000 pessetes que la guerrilla li demanava,
Miguel
García Dionisio, juntament amb altres companys
–Antonio Castro Moya (Germán
i Terrero), José
Fernández Vallejo (Canela)
i José Ruiz Ledesma (Avispa)–,
va ser abatut al Barranco San Juan (Güejar, Granada,
Andalusia, Espanya) per la
Guàrdia Civil. Fou enterrat a Güejar. ***
Necrològica
de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 14 de juliol de 1962 - Gabriel Duval: El
25 de maig de 1962 mor a Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França)
l'anarquista, sindicalista revolucionari,
pacifista i
esperantista Gabriel Duval. Havia nascut el 4 de desembre de 1911 a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França) –algunes fonts citen
erròniament Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França). Sos pares es deien
Eugène Louis Duval, empleat de comerç, i Yvonne
Hermance Adrien Thomann, modista. Es
guanyava la vida fent de
professor a Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França). Antimilitarista
convençut, retornà la seva cartilla militar i,
com a represàlies, l'administració
de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la
feina. Amb el suport del
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) aconseguí
una feina de corrector en una impremta. Un any després,
pogué reintegrar-se en
la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960
edità a Écharcon (Illa
de França, França) 25 números del
periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo.
En 1958 ajudà a la reedició del llibre
antimilitarista de Blanche Maupas Le
fusillé, que es publicà en un
número
especial de La Volonté Populaire.
Durant
la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène,
on es denuncien
les tortures durant l'ocupació
colonial. Es casà en dues ocasions, el 4 de juny de 1938 a
Sartrouville (Illa de França, França) amb
Hélène Camille Van Gansberghe, de qui
enviudà, i el 17 d'abril de 1945 a amb Sartrouville (Illa de
França, França) Anna Gisella Nicoletta
Bacchin. Gabriel
Duval
va morir el 25 de maig de 1962 al seu domicili de Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França). ***
Marín
Civera Martínez - Marín Civera
Martínez:
El 25 de maig de 1975 mor a la Ciutat
de Mèxic
(Mèxic) el professor mercantil, comptable, publicista,
maçó i
anarcosindicalista Marín Civera Martínez. Havia
nascut el 15 d'abril de 1900 a
València (País
Valencià). Fill
d'una família de classe
mitjà d'origen aragonès, sos pares es deien
Ceferino Civera Navarrete,
practicant de medicina, i Modesta Martínez Alegre.
Estudià
comptabilitat i
treballà en una empresa consignatària de fustes
del Grau valencià, alhora que estudià economia,
disciplina que considerava
fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat
Únic d'Empleats de
Comerç de València en el Congrés
Nacional de CNT («Congrés de la
Comèdia»); en
aquest congrés la delegació de la qual formava
part va ser l'encarregada de
proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i
Sindicats de
Distribució per a enquadrar tècnics i
intel·lectuals en la CNT, mesura que fou
acceptada i que suposà un avanç en la
direcció cap a les tesis del sindicalisme
revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom
de Mario, en
la francmaçoneria valenciana (Lògia
«Patria Nueva»), de la qual aconseguí
alts
graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà,
edità i dirigí, fins al
1933, a València Cuadernos de Cultura,
publicació quinzenal en forma de
fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios,
i després per Orto,
i de la qual es publicaren gairebé un centenar de
títols sobre diverses
disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història,
filosofia, etc.),
sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors
de diverses tendències
polítiques (llibertaris, republicans, socialistes,
comunistes, antimonàrquics,
etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia,
filosofía, economía,
llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys
republicans
publicà articles en el periòdic El
Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la
prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van
publicar autors
anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin,
Josep Renau, Ángel Pestaña,
Valeriano Orobón Fernández, Émile
Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà
els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica
anarcosindicalista
i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia
d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan
Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure
una
plaça per oposició a l'Institut del Vi i
s'instal·là a Madrid. El març de 1934
participà en la fundació del Partit Sindicalista
d'Ángel Pestaña, del qual fou
un destacat teòric, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió, El
Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo,
antic diari blasquista
valencià. En 1937 fou membre fundador de la
Secció d'Estudis Econòmics de
l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937
substituí Pestaña al
capdavant del barceloní Mañana,
periòdic de la Federació Catalana del
Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la
mort de Pestaña,
assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar
la guerra creuà els Pirineus
i fou tancat al camp de concentració d'Argelers.
Després aconseguí embarcar cap
a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943
treballà com a gerent de producció de
l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre
del Partit
Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país
asteca col·laborà en diverses
publicacions, com ara CNT, Comunidad
Ibérica, España Libre,
Espoir, Horizontes, La
Humanitat, Ilustración Ibérica,
Mediterrani, Orfeó
Català, Quaderns de l'Exili,
etc. Entre
les seves publicacions destaquen La política del
porvenir (1928), Sindicalismo
(1930), La formación de la economía
política (1930), El marxismo. Origen,
desarrollo y transformación (1930), El
sindicalismo. Historia,
filosofía, economía (1931), Socialismo
(1931), El sindicalismo y
la economía actual (1936), España
contra el fascismo. La guerra civil
desde el punto de vista internacional (1936), La
sensibilidad en el
mundo (1938), Rebelión del hombre
(1948), Presencia del hombre
(1957), La industrialización del
espíritu: evolucion de las doctrinas sociales
de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y
doctrina (1963). Marín Civera Martínez
(1900-1975) ***
Ennio
Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol
1970) [CIRA-Lausana] - Ennio Mattias: El
25 de maig de 1975 mor a Roma (Itàlia)
l'anarcoindividualista,
anarcosindicalista i propagandista de l'ateisme Ennio Mattias. Havia
nascut el
30 de novembre de 1892 a Roma (Itàlia). Sos pares es deien
Vezio Mattias i Maria Vitale. En 1912
s'afilià a la Unió Sindical
Italiana (USI) i va ser nomenat secretari del Sindicat de Treballadors
del Port
de Savona (Ligúria, Itàlia) i secretari de la
Cambra de Treball de La Spezia
(Lugúria, Itàlia). Condemnat a mort pels
feixistes, aconseguí passar
clandestinament a França. En 1927 participà en
les manifestacions de suport a
Sacco i Vanzetti i fou expulsat de França cap a
Bèlgica. Gràcies a la
intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home,
pogué retornar a França. En
aquests anys col·laborà en La
Contracorrente. Pubblicazione dedicata alla
lotta contro il fascismo. Durant l'ocupació
passà a la clandestinitat i
visqué amagat; quan sortí del seu amagatall
després de l'Alliberament només
pesava 30 quilos. En 1945 participà, amb Ilario Margarita,
en la reorganització
del moviment anarquista a Itàlia. Durant els anys cinquanta,
amb Margarita i
Gaspar Mancuso, va ser membre del grup italià de
l'Aliança Obrera Anarquista
(AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant),
i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie,
que sortí l'1 d'agost de 1957 a
Saint-Denis. En aquest anys col·laborà en la
revista atea i anarquista Il
Corvo, publicació que en 1958 li edità
el fullet Pomponio de Algerio,
Giordano Bruno e Pio IX. L'abril de 1964 publicà,
amb Beaulaton, Jean
Perrin i Fernand Robert, el llibre Los origens du Premier de
Mai, editat
per l'AOA. Participà activament en el moviment estudiantil
sorgit arran dels
fets de «Maig del 68». En aquesta època
col·laborà en Le Combat Syndicaliste.
El 2 i el 3 de juliol de 1970 va ser l'amfitrió de
l'escriptor indi i
propagandista de l'ateisme Shri Goparaju Ramachandra Rao (Gora)
amb qui
realitzà una visita per Roma i els seus barris. El juny de
1971 signà el
manifest contra el comissari Luigi Calabresi publicat en el
periòdic L'Expresso
sobre el cas Pinelli. El març de 1972
s'autopublicà el manifest Ennio
Mattias risponde ai suoi calunniatori. Entre 1973 i 1974
edità a Torí, amb
Gaspare Mancuso, Anarchia. Bolletino in lingua italiana di
collegamento
della Alleanza Operaia Anarchica, del qual sortiren dos
números. Al final
dels seus anys participà amb el grup anarcocultural
«Lanterna Rossa», del barri
romà de Quadraro-Cinecittà, al qual va
donà el seu arxiu i la seva biblioteca. El
novembre de 1973 patí un atac que el deixà
immobilitzat. En 1975 l'AOA publicà
el llibre Scritti per l'anarchia, amb prefaci de
Beaulaton. Atacat de paràlisi, Ennio
Mattias va morir el 25 de maig de 1975 en un hospital de Roma
(Itàlia) i fou
incinerat. ***
José Ledo Limia (1967) - José Ledo Limia: El 25 de maig de 1977 mor a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Havia nascut el 30 d'agost de 1900 a Ourense (Ourense, Galícia). Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. Durant els seus últims quatre anys els passà en una residència d'ancians a Ourense on morí. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc. ***
Josep
Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958,
juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casas
és el primer per la dreta) i alguns familiars - Josep Prat Closa: El 25 de maig de 1983 mor a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domènec Francesc Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Havia nascut el 3 de maig de 1912 a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Josep Prat Prat, llaurador, i Maria Closa Rovira. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per «rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat. ***
Necrològica
de Marcos Mariñosa Bermón apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 de
juliol de 1991 - Marcos Mariñosa Bermón: El 25 de maig de 1991 mor a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcos Mariñosa Bermón. Havia nascut cap el 1906 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble natal i durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrària. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant la primavera de 1978 organitzà al seu domicili del número 5 del carrer Puits de la Grâce d'Albi una reunió de companys aragonesos instal·lats en aquesta població amb la finalitat d'ajudar financerament la reorganització de la regional aragonesa confederal. Al final de sa vida, amb una salut deficient, retornà a Binacet. ***
Notícia
orgànica de Victorià Segura Ferreres apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 2 d'abril de 1949 - Victorià Segura
Ferreres: El 25 de maig de 1995 mor a Lunèl
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Victorià Segura Ferreres. Havia nascut
el 7 de gener de
1907 a Castell de Cabres (Baix Maestrat, País
Valencià). Fill d'una família
pagesa empobrida, sos pares es deien Manuel Segura i Cinta Ferreres.
Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de
feina, on s'afilià al
Sindicat de l'Alimentació (Secció de Vins i de
Licors) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Casat amb Soledad Barrau Pérez,
en 1932 nasqué son
fill Manuel Segura Barrau (1932-1977), que també
militarà en el moviment
anarcosindicalista. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es
presentà
voluntari per a les milícies confederals. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França amb sa família i va ser
internat en diversos camps de
concentració, entre ells el de Barcarès. En
sortir del camp s'establí a Lunèl,
on vivien uns cosins des d'abans de la Revolució espanyola.
Durant la II Guerra
Mundial va estar-se a Nerac (Gascunya, Occitània) i va
participar en un maquis
de la Resistència. En acabar la guerra
s'instal·là definitivament a Lunèl, on
treballà de viticultor, i on fou un dels organitzadors, amb
Vicent Fontanet
Gombau, de la Federació Local de la CNT. En 1962 n'era
secretari. Victorià
Segura Ferreres va morir el 25 de maig de 1995 mor a l'Hospital de
Lunèl
(Llenguadoc, Occitània) i aleshores era l'últim
militant que quedava de la
Federació Local de la CNT d'aquesta població. |
![Capçalera del primer número de "La Boje!" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laboje.jpg "Capçalera del primer número de \"La Boje!\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Ennio Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol 1970) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/mattias.jpg "Ennio Mattias davant l'estàtua de Giordano Bruno (Roma, juliol 1970) [CIRA-Lausana]")
![[24/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/05]") |
|
![[26/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/05]") |
|
|
| Actualització: 25-06-23 |