---

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per «salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs--, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA --volia anar a les eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del «cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa –Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia –va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també ho va ser en el terreny ideològic –en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes– encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava– i fins i tot el portés a la presó --va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic, crític i erudit–, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez

- Indalecio Ibañez: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez, conegut com Denis i Dionisio. Fills de pares espanyols, a començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Egisto Gori

- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per «difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Fotografia d'Angelo Bonisoli de la policia francesa

- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per «violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudín va morir el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

***

Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front [losdelasierra.info]

- Josep Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

***

Moncho Alpuente

- Moncho Alpuente: El 23 de maig de 1949 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor, dramaturg, humorista, compositor i músic llibertari Ramón Carlos Alpuente Mas, més conegut com Moncho Alpuente. Després d'estudiar en un internat de maristes a Segovia (Castella, Espanya) i de fer el batxillerat en un institut de Madrid, va fer periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església de Madrid. A partir de 1967 col·laborà en diferents periòdics i revistes (SP, Teleguía, etc.). Atret per la música i el teatre, formà part de grups musicals (Desde Santurce a Bilbao Blue Band, Las Madres del Cordero i Moncho Alpuente y Los Kwai) i teatrals (Castañuela 70, Castañuela 90, Quo Vadis, La Reina del Nilo, Tábano, Tú no tienes la culpa, Federico, etc.). Va fer crítica musical (Informaciones) i presentà programes radiofònics (Antena 3 Radio, Cadena SER,  Onda Cero, Popular FM, Radio El País, Radiocadena Española, Radio Popular, RNE, etc.) i televisius en Televisió Espanyola (La Azotea de Wyoming, Los Comunes, Delirios de amor, Mundo Pop, El peor programa de la semana, Popgrama, ¡Qué noche la de aquel año!, Tele-Revista,. Posteriorment fou redactor de diaris (Opinión, Qué, El País, Público, etc.) i corresponsal a Madrid del diari barceloní El Periòdic de Catalunya. També va escriure lletres de cançons per a diferents autors (Luis Eduardo Aute Gutiérrez, Hilario Camacho Velilla, Rosa León Conde, Joaquín Ramón Martínez Sabina, Jorge Pí García, Antonio Piera Rodríguez, Miguel Ríos Campaña, Jaume Sisa Mestres, Orquestra Mondragón, etc.) i fou autor de nombrosos llibres de lectura infantil i juvenil. En la dècada dels setanta va estar afiliat, juntament amb Emmanuela Beltrán Rahola (Emma Cohen) i Fernando Fernández Gómez (Fernando Fernán Gómez), entre d'altres, al Sindicat d'Espectacles Públics de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1977 actuà com a músic en les Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya) i en 1979 va ser un dels organitzadors dels actes culturals del V Congrés de la CNT que se celebraren a la Casa de Campo de Madrid. Des dels anys noranta fins el final de sa vida va fer nombroses conferències i actuacions en actes de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'Ateneu Llibertaris. En aquesta època es traslladà a viure a Segovia, des d'on col·laborava assíduament en CNT i editava, amb Antonio Madrigal, José Orcajo i Quico Serrano, la revista El Cochinillo Feroz. També participà en els actes culturals del VIII Congrés de la CNT que se celebraren en 1995 a Granada (Andalusia, Espanya). En 2001 publicà, amb José Miguel Monzón Navarro (El Gran Wyoming) i Ángel Muñoz-Alonso López (Maestro Reverendo), el disc The Moncho Alpuente Experience. El 17 de juny de 2010 va fer la conferència «Autobiografía de Dios Padre» en les III Jornades de Lliurepensament celebrades a Madrid i aquest mateix any participà en els actes de la commemoració del centenari de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i contraculturales, com ara Ajoblanco, Bicel, Cáñamo, CNT, Icaria, Mongolia, etc. És autor de Gato, las màquines y la carrera del tiempo (1976, amb altres), La reina del Nilo. Comedia musical en III actos (1982), El libro de los Santos imaginarios y de los hechos apócrifos (1985), Sólo para fumadores (1988), Cómo escapar del '92 (Indios, conquistadores y demás sainetes colombinos) (1990 i 1992), Hablando francamente (1990), Un sabio anda suelto (1990), Versos sabáticos (1991), Madrid me mata (1993, amb altres), La órbita de Ulises (1994), América (1995, amb Héctor Carrión), Bienvenido Farewell o el turista insular (1995), Operación Centollo (1996), Operación Gran Dragón (1997), Grandezas de España. La historia más grande jamás contada con menos escrúpulos (2000), Versos perversos (2000), La experiència es lo último que se pierde (2001), Segovia. Diccionario general de Segovia para uso de viajeros habituados al orden alfabético (2001), Gatomaquias (2005), Un maldito enredo (2012), Autobiografía de Dios Padre (Autorizada) (2013), etc. Moncho Alpuente va morir d'un infart de miocardi el 21 de març de 2015 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries), on passava uns dies amb sa companya Rosario Vallejo Junco (Chari), població natal d'aquesta, i va ser incinerat.

Mocho Alpuente (1949-2015)

Defuncions

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 23 de maig de 1910 mor a Madrid (Espanya) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Havia nascut el 7 de juny de 1882 a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938

***

- Amilcare Bertini: El 23 de maig de 1945 mor a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Havia nascut el 14 de novembre de 1884 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el «Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967 mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

***

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

- Manuel Sésar Lloria: El 23 de maig de 1972 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Havia nascut el 23 de gener de 1887 a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons «Pro Espanya» de la CNT.

***

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 23 de maig de 1977 mor a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa) l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Havia nascut el 26 de gener de 1905 a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna) en una família jueva. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

***

Necrològiques d'Eugenio Herrero i Ciriaco Puyo aparegudes en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'1 de desembre de 1977

- Eugenio Herrero: El 23 de maig de 1977 mor a França l'anarcosindicalista Eugenio Herrero. Havia nascut cap el 1903 a Valljunquera  (Matarranya, Franja de Ponent). Petit agricultor, quan la Revolució posà les seves terres al servei de la Col·lectivitat de Valljunquera, de la Comarcal de Vall-de-roures, de la qual va ser responsable d'Abastiment. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats, va ser detingut. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aviat sa companya morí i restà amb dos infants petits. Eugenio Herrero va morir el 23 de maig de 1977 a França després d'un intent d'operació.

***

Necrològica d'Ángel Badía Andía apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 16 de juny de 1992

- Ángel Badía Andía: El 23 de maig de 1992 mor a Marinhana (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Badía Andía. Havia nascut el 24 de març de 1922 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Hermenegildo Badía Aznar i Ángela Andía Aznar. Quan era encara infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Ja jove, s'afilià a les Joventuts Llibertàries del Poblenou de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà de llenyataire i en tasques perilloses a diversos pantans del riu occità Arieja. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i participà en el Grup Artístic d'aquesta organització. Treballà en la perforació d'un túnel al pantà de Jacques i en diverses obres del Canal de Provença, on va contreure la silicosi. Durant els anys setanta s'instal·là a Marinhana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, de la qual va ser secretari. Fou delegat en diferent plens regionals de la comarcal de Provença i era un assidu animador de les excursions campestres. En 1969 col·laborà en Espoir. Sa companya fou Christiane Goncète Martínez. Ángel Badía Andía va morir el 23 de maig de 1992 a l'Hospital de Marinhana (Provença, Occitània) a conseqüència de la silicosi crònica que patia.

***

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 23 de maig de 1996 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Havia nascut el 17 de novembre de 1897 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil --el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València-- i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

José Alcubierre Alastruey

- José Alcubierre Alastruey: El 23 de maig de 1999 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Havia nascut el 17 de setembre de 1917 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jorge Alcubierre Bolea i Matilde Alastruey Sagarra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid (Espanya) i marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Després passà a França i s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània). José Alcubierre Alastruey va morir el 23 de maig de 1999 a l'Hospital General San Jorge d'Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat a Gurrea de Gállego.

***

Salvador Gumà Clavell durant el Congrés Esperantista de Saragossa (San Juan de la Peña, 1967)

- Salvador Gumà Clavell: El 23 de maig de 2003 mor a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Havia nascut el 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 a Alcover (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Gumà, serraller i manyà, i Josepa Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

***

Eduardo Escot Bocanegra (ca. 2005)

- Eduardo Escot Bocanegra: El 23 de maig de 2015 mor a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Havia nascut el 16 de desembre de 1919 a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i durant la primavera de 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, del Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Lluità amb un grup de 20 homes, que pertanyia a la «Columna Ascaso» encapçalada per Manuel Mora Torres, i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la «Línia Maginot» a la regió de Belfort (Franc Comtat, Arpitània). Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa Saxònia, Alemanya), a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França). Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb una francesa (Aimée), amb qui tingué dos infants. D'antuvi treballà de sabater, després en una empresa de publicitat i finalment en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein (Murtal, Estíria, Àustria). El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis (Andalusia, Espanya) amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Eduardo Escot Bocanegra va morir el 23 de maig de 2015 al seu domicili de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França) d'una aturada cardiorespiratòria.

Eduardo Escot Bocanegra (1919-2015)